S’
ha d’agrair a la direcció del que queda del PSC que s’hagi deixat de mitges tintes i hagi dit per fi el que pensa: els que en dissenteixen, al carrer. Potser per mantenir els seus excel·lents resultats en les últimes enquestes, que els auguren 12 escons i una disputada lluita pel cinquè i sisè lloc amb Ciutadans, últimament anaven tirant amb avorrits eufemismes de poca volada. Però el secretari d’acció política va agafar el toro per les banyes en un famós article en aquest diari i ens va anunciar sense cap rubor que «al PSC hi sobra gent». En el primer moment hi va haver algú que no va entendre la broma i es va prendre l’article seriosament. Però a mesura que han passat les hores
Al contraatac Ernest Folch
L’últim acudit del PSC
ens hem adonat que no ens trobem davant cap arenga política, sinó davant un acudit monumental. Perquè no em diran que no és per cargolarse de riure que el que denuncia els professionals del soroll l’elevi a públic amb focus, llum i taquígrafs, en un gest que no superaria ni el rei dels folloneros. O que acusi els seus companys de «donar munició a l’adversari» justament en un article on els acusa d’haver perpetrat un «forat immens», en referència a l’herència que va deixar el tripartit.
La culpa, sempre dels altres Aturem-nos un moment en aquest punt, perquè té tela i segur que se’n riuran amb mi: ara resulta que la direcció del PSC, que acusa d’ajudar el
rival, s’apunta a l’argument de CiU segons el qual tot el que ens està passant és per culpa del tripartit, i, compte, amb l’afegit que resulta que no hi ha res d’aquell invent que hagués estat responsabilitat del president convertit ara en senador, sinó precisament d’aquells consellers que menys poder tenien. El que és realment còmic del PSC actual és que tot és sempre culpa dels altres. El primer culpable va ser Pasqual Maragall, apartat del partit potser per haver aconseguit el millor resultat electoral de la seva història. Més tard, quan la realitat els estava expulsant del poder, el culpable va passar a ser la crisi. I ara que ja ni governen ni influeixen resulta que el culpable del seu etern descens són de sobte uns crítics que ja no hi pintaven res i havien estat
de Catalunya
elPeriódico elPeriódico
prèviament purgats. Tota aquesta comèdia es dóna, no s’ho perdin, amb un Govern agonitzant i buit de contingut, del qual no es tenen notícies més enllà de les cartes que escriu Artur Mas i que amb una política duríssima de retallades li centra pilotes al PSC perquè només hagi de rematar amb la cama esquerra a porteria buida. Però no, davant les rialles de tot l’estadi, els últims guardians del PSC prefereixen fer mitja volta, esprintar en direcció contrària i marcar a plaer a la seva pròpia porteria. És el viatge final cap al no-res d’una casta de dirigents que ja únicament aspiren a salvar-se ells mateixos. L’harakiri socialista ha deixat de ser matèria política per convertir-se en una secció d’El club de la comedia. És l’últim acudit del PSC. H 12431
Any XXXVI. Número 12.431. D.L.: B 36.860 - 1978
8 420565 004008
Gent corrent
29 D’AGOST DEL 2013
«Ser una llibreria de barri està molt bé»
–À.: Esperi, està en una de les targetes. La meva dona cita Picasso i diu que la inspiració existeix però que t’ha de trobar treballant. Un llibreter llegeix, escull i ha de ser molt honest en el moment de recomanar. Nosaltres escollim el que ens agrada, no tenim marges de guany, així que som independents.
JOAN CORTADELLAS
–És a dir... –À.: El llibreter es fa a base de mil lectures. Nosaltres llegim uns 100 llibres a l’any, cadascú 50. Recomanem allò que ens agrada, les lectures que et descobreixen petites passions. De les grans ja se n’encarregarà la vida. –¿S’han especialitzat? –X.: La vida ens ha ensenyat a no fer gaires projectes. Els anys 90, per casualitat, ens vam convertir en una llibreria especialitzada. Volíem diferenciar-nos de les llibreries generalistes i vam buscar temes. –¿Quins temes? –X.: Des de feminisme fins a dinosaures. Temes que ens especialitzessin, és a dir, que la gent sabés que al Poblenou hi havia una llibreria de tal cosa. Per casualitat, vam trobar els indis nord-americans. –¿Com? –À.: Vam anar a una fira al passeig de Gràcia i vam demanar a una editorial que ens enviés dos exemplars d’un títol d’indis nordamericans. Ens van enviar 22 exemplars del llibre i els vam vendre molt ràpid. –X.: Durant molts anys ha vingut gent de Madrid i de Saragossa buscant llibres d’indis. Ja no érem una llibreria de barri, havíem fet un salt.
–¿Ha vingut amb notes a l’entrevista? –Àlex: «La llibertat és una llibreria». La cita no és nostra; és de Joan Margarit. I algú va dir que qui observava els prestatges d’una llibreria veia els universos que havia recorregut i els que li faltaven per recórrer. –Segueixi. –À.: ¿Com escollim els llibres? Amb tres criteris: actualitat, profunditat i qualitat. –Xon: I a vegades coincideixen tots tres.
–X.: Jo treballava aquí abans d’agafar-la. Etcètera va obrir quan va morir Franco i va créixer com a llibreria, joguina didàctica i papereria. La vam agafar tots dos quan feia un any que vivíem junts i vam seguir amb aquest model fins que va arribar la primera crisi.
–És el meu torn, ¿com es van conèixer? –X.: Militant en un partit polític. Era l’any del Naranjito, ¿oi? –À.: Fa 30 anys i quatre mesos.
–¿La primera crisi? –À.: A finals dels anys 90 hi va haver una importació massiva de joguines orientals i es van crear cooperatives de consum. –X.: I ens vam preguntar: ¿què ens agrada? Els llibres. Tothom ens deia que una llibreria al Poblenou no funcionaria. Jo crec que Etcètera sempre va voler ser una llibreria.
–¿I quan van obrir la llibreria?
–I amb aquesta crisi...
Xon Pagès i Àlex Lerís Els anys 90, Etcètera va ser una llibreria especialitzada en indis nord-americans. Ara és una llibreria de barri.
PER
Catalina Gayà
–¿I ara? –X: Va arribar un punt en què ens vam cansar, i ho vam deixar i, després de molts anys, hem arribat a la conclusió que ser una llibreria de barri està molt bé: fem un servei al barri. –¿Com defineix una llibreria de barri? –X.: Pel tracte diferent amb el públic. Al final coneixes la vida de la gent més enllà dels seus gustos literaris. Fa poc, una clienta que té 80 anys ens va demanar un llibre i va trigar dies a recollir-lo. Naturalment, ens vam preocupar. –À.: A més, quan llegeixes ja penses a qui li pots recomanar un llibre, a quina mena de persona li podrà interessar. –¿Pensen en els seus lectors pel seu nom? –[Tots dos]: ¡Evidentment que sí! H