El camí de Sant Gregori sense camí

Sí, cada nou de maig a Benicarló és Sant Gregori. I ho celebrem amb goig perquè així ho hem decidit. I anem a l’ermita assaborint el gust de la passejada. I enguany també hi hem anat, I ho poden demostrar milers de fotografies d’escenes diferents que els caminants, amb els anomenats telèfons intel·ligents enregistraven al llarg del camí. I jo, així mateix, en vaig fer ús també del meu telèfon per captar instants de sucre. Ara bé, en aquesta ocasió no complemento les meues paraules amb una fotografia enregistrada per mi, sinó en una que m’han passat i en la qual es pot observar com l’inici del camí de Sant Gregori discorria farcit de caminants però, amb tanta abundor que no s’adverteix ni camí ni asfalt.... Solament homes, dones i gent menuda... Esgarrifa la pell del cor el fet d’observar com el camí per anar-hi ha desaparegut sota la romeria que feia caminada sense pressa perquè no en calia ni de bon tros, que treballava converses amables perquè la diada ho demanava, que lluïa barrets uniformats de palla moderna perquè calia acceptar el regal institucional, que vestia mocadors de coll per seguir la fita d’agermanament que van inventar ja fa anys els Amics de Sant Gregori, que penjada a la samarreta amb una agulla imperdible exhibia la paperina de romer que havien arreplegat a la porta principal de l’església de Sant Bartomeu, que observava els rastres escalonats de colors naturals que havien deixat caure amb franquesa els cavalls bellament guarnits amb corretges, collars, brides i cadenes per a l’ocasió, que a mitjan trajecte gaudiria així mateix de la paperina de confits per endolcir encara més els criteris cadufers amb què engrossim la vida...

i que en arribar-hi a l’albor de l’ermita, cada caminant podria participar en la missa, cantar els gojos de Sant Gregori, visitar la imatge de Gregori de dins l’ermita, fer algun tast de llepolies gastronòmiques, gaudir de les cançons de Veniu a Cantar i de les ballades del Grup de danses de la Sota, comprar algun article a les parades de venda de la fira, fer-se un bona ració de paella popular...

Doncs això, que no hi era el camí de Sant Gregori sota el cop de gent cadufera que caminava a l’ermita. Sí que hi era però, el fruit del sol que, al llarg del dia, ens va arribar curullat d’afecte des de tres quadrants de llum del nostre horitzó per omplir de placidesa la diada cadufera. Sort que tenim, tu.