XXI Aplec de Bombos i Tambors en Sant Mateu

Magnituds

N’hi ha relats que, a banda de degradar-se en el seu argumentari, augmenten la crònica de successos i de tribunals. Afers en els que, siga quin siga l’itinerari, cal salvaguardar la transparència i la claredat informatives amb la finalitat d’evitar impostures.

El pasado viernes día 13 de los corrientes, la sección de la “Banda de Bombos y Tambores” de la Cofradía del “Cristo de la Paz” de nuestra ciudad de Vinaròs, participaba como ya es habitual cada año, en el “XXI Apelc de Bombos i Tambors” en Sant Mateu, como preámbulo a la festividad de su patrona de la capital del Maestrazgo, la Virgen de los Ángeles. A las 22 horas y con salida desde la “Plaça de les monjes”, tras el toque de honor, se dio inicio un pasacalle con diversas bandas por las calles más céntricas de la ciudad, finalizando en la Plaza Mayor de Sant Mateu.

Nuestra “Banda de Bombos y Tambores” realizó al finalizar el pasacalle, una muy buena exhibición, siendo del agrado del público asistente.

Mis felicitaciones a esta banda ya veterana en nuestra ciudad, y que tan bien lo hace.

Cal veure que existeix no sols allò que és legal, sinó també tot allò que la llei pot permetre, sense violentar-la. És fer política: identificar la realitat, analitzar-la i discriminar les necessitats des de la capacitat d’iniciativa i des de l’autoritat, que no autoritarisme. En aquest context no es pot obviar la decisiva influència de Rajoy i, successivament, de Mas i Puigdemont en l’actual crisi territorial, tota una inversió que ens assegura dècades de dificultats.

Cert que “dret a decidir”, dit en abstracte, pot sonar meravellosament com a eslògan; és fràgil, però, davant de qualsevol anàlisi crítica, atès que ningú té dret a decidir res que afecte els drets d’altres, ni es pot estendre sense límits en qualsevol decisió col·lectiva.

I cal recordar que la legalitat internacional únicament empara el dret a l’autodeterminació –entès com dret de secessió- en territoris colonitzats i en situacions de violació de drets humans.

Segurament convé situar el debat en les coordenades de la racionalitat i de l’objectivitat, entre elles la de no confondre la part amb el tot. Recordar que, The Economist Democracy Unit o l’informe més recent de l’Institut Freedom House (Freedom in the World 2018), situen Espanya entre els estats més lliures i democràtics. I no oblidar que, el valorat informe judicial alemany, dissenteix de que hi haja risc de “persecució política”.

La realitat també ens apunta que l’absència de diàleg ha estat una generosa fàbrica de creients i de passions. Si per a la majoria de joves de Catalunya el terme Espanya és una expressió tinyosa, en la resta de l’Estat ha calat l’aroma del còctel fet a base de victimisme històric, egoisme econòmic i narcisisme supremacista. Potser, val aquell apunt del professor Sanchis Guarner quan deia en “Els pobles valencians parlen els uns dels altres” que “el sociocentrisme produeix, per una part, la valoració optimista de les pròpies facultats i, per una altra, el menyspreu –sovint injustificat- de les comunitats veïnes”. O, potser, es manté aquella tradició que, alhora que ens allunya de la il·lustració, creu en la maldat dels altres i els desqualifica com a inferiors.

A bon segur, recordem aquells temps quan les comparacions eren odioses, quan n’hi havia espai per als matisos i el mestissatge; tot i que més odiosa és la ignorància d’allò que tenim en comú. Potser, però, som al conte de mai no acabar: ja sabem que el racionalisme pragmàtic mai ha estat eficaç per a guanyar eleccions, un objectiu que no respon a raons sinó a emocions.