BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí contes col∙laboratius Sant Jordi 2015 INICI i NUS: 2n D institut MAC (Cornellà de Llobregat) tutora: Victòria Hdez. DESENLLAÇ: 1r A institut Salvador i Pedrol (Sant Joan Despí) tutor: Josep Domènech
Conte ve, conte va i, si no és mentida, veritat serà que fa un parell d'anys, ni més ni menys, va aterrar una espècie d'ou enorme enmig d'un bosc de ribera. Molts de vosaltres pensareu: «Què és un bosc de ribera?» , doncs, l'altre dia ens ho va explicar el professor de geografia, «és un bosc propi de les terres pròximes d'un riu» . Segons contaven els meus amics, el bosc estava prop de Cornellà perquè el riu que hi havia era anomenat El riu Llobregat . Era un lloc sinistre, fosc i humit, amb uns arbres tan alts que semblaven monstres gegants en moviment. A més a més, s'hi escoltava un soroll de fons que no era de veu humana o d'un animal, sinó que més aviat era com un gemec, com el plor d'un infant nounat o com un crit de dolor, de tristesa. En aquell indret, també hi vivien animals salvatges, però molt diferents dels que tots coneixem. No eren llops, óssos o guineus normals, sinó que eren una espècie de monstres mutants. La majoria d'ells tenien més de quatre potes i, fins i tot, dos caps. Els veïns d'aquell bosc vivien atemorits, només sortien de casa a partir de les dotze perquè sabien que les bèsties acostumaven a fer la migdiada. Aleshores s'acostaven als pobles del voltant per comprar queviures i no passar gana en cas de trobar-se acorralats.
Un dia una velleta anomenada Naruta, va sortir amb el seu gosset Daïnamo a collir unes herbes que necessitava per preparar el sopar. L'anciana era prima de cames però tenia una panxa tan gran com la d'una dona embarassada. Portava els cabells llargs i grisencs i la seva pell era tan blanca que semblava Plaerdemavida, la donzella que apareixia a la novel·la Tirant lo Blanch, quasi podíem veure com li corria la sang per les venes. Malgrat ser una dona gran, es movia amb facilitat i rapidesa, estava molt àgil. Després d'estar una estona buscant pebrella, romer i farigola es va posar molt trista. Era incapaç de recordar on creixien aquelles herbes. Aquell fet va provocar que li caiguessin unes llàgrimes i, Daïnamo es va posar a lladrar, no podia suportar veure la velleta gemegar de tristesa. De sobte va ser atacada per una horrible criatura de quatre metres d'alçada. La Naruta s'acovardí i caigué a terra, les cames no li responien i no paraven de tremolar, semblaven dues canyes bordes agitades pel vent. El gosset es va llençar sobre la bèstia, però aquesta el va colpejar amb la cua punxeguda. Sort que no va patir en caure al terra i va córrer als braços de l'anciana. Els dos es van abraçar fortament; l'amor que sentien l'un per l'altre era més fort que la tristesa o la por. Així, el monstre va començar a fer-se petit, cada cop més petit, i més i més... La Naruta va començar a pensar que possiblement les bèsties mutants s'alimentaven de la tristesa i, per aquest motiu, havien aterrat allí. Però com deixaran els monstres de tenir por a la tristesa? Quan podran conviure bèsties i humans en aquell indret? Va estar pensant durant molts dies en tot això. Un matí que feia molta calor, va
sortir de casa per anar a estirar les cames i seguir pensant una solució per a la gent del poble. Però quan va sortir, va veure que el Daïnamo no hi era. El va cridar, però no responia. Va començar a endinsar-se pel bosc mentre el seguia cridant. Després de molta estona de caminar, va sentir com si algú l’estigués observant. Va mirar a banda i banda, però no va veure ningú. Quan va mirar al cel, va veure un monstre enorme entre la capçada d’un arbre. Es va espantar moltíssim i va fer un salt enrere. Va voler córrer i fugir, però va veure que el monstre no la perseguia. Semblava que volgués parlar amb ella. I així va ser. “-Hola, Naruta…”, va dir amb un fil de veu que es va sentir molt fluixet. N’estava segura, semblava la veu del Daïnamo, però… s’havia convertit en un monstre!
Van començar a parlar i el Daïnamo li va explicar que en realitat era un monstre. Quan era petit, un dia es va trobar una bruixa pel bosc, ella es va espantar molt i el va convertir en un gos. Des d’aleshores havia estat un gos, però justament ara havia acabat l’encanteri de la bruixa i havia tornat a ser el que era. Va tenir por d’espantar la Naruta i va fugir. Aleshores la Naruta ho va veure clar. Si havia pogut educar el Daïnamo i conviure amb ell durant tots aquells anys, per què no podia fer el mateix amb els altres monstres? I dit i fet, va convidar el Daïnamo perquè tornés a casa i així poguessin pensar junts la millor solució per conviure monstres i persones. I
així ho van fer. El Daïnamo va voler parlar amb la gent del poble i explicar-los la seva història. Els habitants primer es van espantar molt i van intentar atacar-lo, però quan van veure que ell no els atacava es van sentir malament i van deixar que els expliqués la seva història. Després de fer-ho, van acceptar que ell fos l’intermediari entre ells i la resta dels monstres. Després, el Daïnamo va parlar amb els monstres i els va explicar el patiment que tenien els habitants del poble, i ells es van sentir molt malament. Per això van decidir que des d’aquell moment intentarien trobar una altra cosa per alimentar-se. Al final van descobrir que la felicitat de la gent els alimentava més i millor que la por i la tristesa, i van començar a intentar fer la vida dels humans més fàcil. Ajudaven a construir cases noves, a llaurar la terra, a transportar coses i tot el que calgués. A poc a poc, com que van començar a tenir una alimentació més sana, el seu cos es va començar a transformar, i van deixar de ser tan lletjos i de fer tanta por. Com que van canviar tant, els humans ja no els van dir monstres mai més, i van decidir que els anomenarien els ‘gegants del bosc’. I així va ser com aquell petit poble es va convertir en el lloc més feliç de tota la terra, perquè tothom s’alimentava de la felicitat dels altres. I vet aquí un gos, vet aquí un gat, i aquest conte s’ha acabat.