Estudi Terrassa AICEC-ADICAE

Ajuntament de Terrassa

Estudi sobre les dificultats actuals en el pagament d’hipoteques i lloguers d’habitatges a Terrassa Estudi complementari al PLH de Terrassa 2012-2017

Redacció AICEC-ADICAE Coordinador Gianfranco Pani.

Gestió Lorena Perona Ribés Arquitecta Servei de Planificació d’Habitatge i Millora Urbana Juny 2011

Índex Introducció

Pàgina

1

Justificació

Pàgina

2

A) Introducció : aspectes generals de la situació a Espanya i Catalunya Cóm s’ha arribat a aquesta situació?

Pàgina

3

Pàgina

3

Cóm s’ha arribat a aquesta situació? d’on treure més diners

Pàgina

3

L'actuació de les entitats financeres

Pàgina

4

Les dades sobre l’endeutament familiar i l'accés a l'habitatge

Pàgina

5

A Catalunya

Pàgina

10

Aspectes jurídics

Pàgina

11

B) El cas de Terrassa

Pàgina

14

Questions prèvies de mètode

Pàgina

14

Elecció de les dades: justificació i procediments de recollida de la informació

Pàgina

17

Les dades dels Jutjats de Terrassa

Pàgina

19

Conclusions

Pàgina

34

C) Tendències de futur

Pàgina

36

INTRODUCCIÓ

La recollida de dades relatives a aquest estudi va començar a final de 2010. Com se sap hi ha unes periodicitats, precises i determinades, per poder conèixer i disposar dels elements de valoració, representats per les estadístiques de l’exercici d’activitats de l’administració de Justicia, que estan marcades pel calendari del màxim òrgan de govern del sistema judicial espanyol: el Consell General del Poder Judicial. Això vol dir que quan varem començar a analitzar, sobre la base dels elements dels que disposàvem, la situació que hi ha a l’àmbit del Partit Judicial de Terrassa, varem tenir que buscar una informació que no estava disponible pel públic en general. Es tractava d’informació no processada pel CGPJ que és el responsable final i únic d’aquesta tasca. Encara així vam tenir la sort de comptar amb la col·laboració del Jutjat Degà de Terrassa i de la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, col·laboracions que ens van facilitar dades i indicacions, cosa que ens va permetre elaborar els dos esborranys d’aquest mateix document.

Va passar el temps i varem arribar fins al moment (abril 2011) en que el CGPJ publica les dades relatives a l’exercici de l’activitat judicial a tot l’Estat. En aquest cas però es tracte de dades de caràcter general no desagregades per jutjats. Es té que esperar una mica més per poder disposar dels valors que en aquest cas ens interessaven. El fet que entremig hi hagués les eleccions municipals del 22 de maig va permetre aconseguir l’objectiu final, encara que això hagi representat una dilatació del temps.

Les noves dades, finals, ens permeten ara donar per acabat aquest estudi afirmant que, si bé és cert que hi ha hagut correccions relatives als valor numèrics que s’havien treballat en un primer moment, també és cert que les línies d’anàlisi que s’havien indicats des de el primer esborrany, s’han revelat del tot encertades. Així que les correccions que hem introduït en la edició final de l’estudi no afecten tant a les conclusions, ni el mètode d’interpretació de les dades, sinó a certes aspectes de la organització de la segona part (El cas de Terrassa), a la seva estructura explicativa. Mentre en una primera edició s’havien analitzat series de dades de caràcter trimestral ara s’indiquen les mateixes dades organitzades per anys. En resulta una imatge “editorial” més senzilla, una major facilitat de lectura i, creiem, una major facilitat, per al lector d’entendre la metodologia d’anàlisi que s’ha d’aplicar. Una metodologia que correspon totalment al protocol establert pel Consell General del Poder Judicial, al que volem des de aquí donar les gràcies públicament per l’important ajuda que ens ha proporcionat. Més concretament agraïm a la Direcció d’Estadística del mateix Consell la col·laboració que ens han donat pel que fa a la resolució de dubtes tècnics.

1

JUSTIFICACIÓ

L’Ajuntament de Terrassa, dins del seu Pla Local d’Habitatge, vol conèixer les dades i els efectes de la incidència de l’actual crisi econòmica en la realitat que el ciutadans d’aquest ajuntament estan vivint, pel que fa referència a la dificultat (quan no impossibilitat) de fer front al pagament de les seves quotes hipotecàries (en el cas d'habitatges de compra) o al pagament de les rentes de lloguer.

Es tracte d’una qüestió vital per a la correcta gestió de les polítiques municipals, en un moment en el que ha esdevingut clar per a tothom que la qüestió hipotecària, tal i com s’acostuma a anomenar-la, s’està transformant, dia rere dia, en el veritable problema d'una part important de la població espanyola i catalana. El fet que entre l’any 2007 i el 2010 s’hagin produït ja al voltant de 300.000 desnonaments a tot l’Estat espanyol (allò que implica que a Catalunya ja siguin uns 52.000 i pujant) indica de manera molt clara que ens trobem davant d’una situació que no és equivocat definir d’autèntica emergència social.

Aquesta emergència obliga a les administracions públiques, les locals en primer lloc, a elaborar eines per a trobar solucions als greus problemes que, entre tots, tenim plantejats. Estem davant d'un conflicte social que cada dia afecta més famílies i que es concreta en l'àmbit local, ja que, en un moment de crisi econòmica com l'actual, són els ajuntaments el lloc on van majoritàriament les persones i famílies afectades en recerca d'ajuda. En aquest sentit adquireix una significació especial la demanda que l’Ajuntament de Terrassa planteja per dur a terme una investigació sobre la base de dades fiables i contrastades, en l'àmbit del territori del mateix Ajuntament, per a conèixer la veritable consistència de la problemàtica actual i de les seves variables.

El document que es presenta, pretén, per un costat, fixar aspectes essencials de la realitat general del sobreendeutament familiar i l'accés a l'habitatge a Catalunya, necessaris per crear el marc d'anàlisi adequat de les variables i la base per entendre la problemàtica i els seus efectes, tant a nivell financer, jurídic com social. Per l'altre, aplicar tots aquests aspectes a l'àmbit local, i més concretament, a l'àmbit de Terrassa, amb les respectives conclusions i comparatives.

2

INTRODUCCIÓ: ASPECTES GENERALS. LA SITUACIÓ A ESPANYA Y A CATALUNYA •

Cóm s’ha arribat a aquesta situació?: El marc general i la qüestió del mercat immobiliari a Espanya i a Catalunya

Prenent les coses des del començament cal observar que des de molts llocs, i des de fa temps, es venia dient que Espanya, i Catalunya, havien conegut, en els últims 15 anys un creixement econòmic espectacular que les havien posades en el selecte grup de les economies més importants del món. Els indicadors macroeconòmics així semblaven demostrar-ho. Sobretot els indicadors financers representats pels índexs de la Borsa, sempre molt allunyats de la realitat de les famílies, i, molt més interessants, els extraordinaris comptes de resultats que, any rere any, les entitats financeres, bancs i caixes, donaven a conèixer. En efecte al llarg dels anys que van des del 1999 fins a l’any 2007, els índex de rendibilitat de les entitats financeres espanyoles superaven amb escreix els índex de les seves competidores a nivell europeu. De manera que es tenia la convicció que aquest país, que s’havia afegit als països de la Unió Europea en posició de país que no arribava a “la mitjana europea” (condició indispensable per a accedir a les subvencions dels Fons de Cohesió), deixava enrere el passat i es posicionava entre les economies importants a nivell mundial. Un sentiment compartit per tots els representants polítics a nivell local, autonòmic i estatal. I naturalment pels representants del poder econòmic.

El problema però és que, en un anàlisi rigorós de la situació general, feia temps que algunes veus venien advertint de la presencia d’un indicador que s’estava tornant preocupant: l'índex relatiu a l'endeutament mitjà de les famílies. Un element suficientment il·lustratiu d’allò que s’estava preparant. Perquè la seqüència lineal de les dades d’endeutament familiar (mitjana) que van des de l'any 1995 fins al 2008 posaven en evidencia que les famílies, a tot l’Estat en general, i a Catalunya en particular, tenien cada vegada més i més grans dificultats per a arribar a final de mes.

S’estava creant, doncs, un situació no de endeutament, sinó de sobreendeutament. És a dir, una situació en la que moltes famílies havien de recórrer als crèdits no per a finançar les seves despeses, sinó per a re-finançar els seus deutes. I en aquesta espiral de sobreendeutament destacava d’una manera especial la necessitat de fer front al pagament de la quota hipotecaria.

Aquesta última afirmació ens obliga a tornar a plantejar de nou la pregunta: cóm s’ha arribat a aquesta situació? Encara que, probablement, sigui més correcte el plantejament de José María Fernández Seijó, Magistrat del Jutjat Mercantil nº 2 de Barcelona quan afirma “El veritable problema no és saber cóm s’ha arribat a aquesta situació, sinó cóm s’ha pogut permetre que s’hi arribés” (J.M. Fernández Seijó, entrevista en el documental “Endeutats sobre la teranyina” 2009).

Segons l'Agència Tributària, el 2007 el 63% dels assalariats (16,7 milions de treballadors) tenien un salari brut de 1.100 euros mensuals. Això implica una gran escassetat en la capacitat adquisitiva que els abocava al crèdit. A això hem d'afegir les nefastes polítiques alternatives a la "habitatge en propietat" (que només beneficien a la Banca) que van fer inevitable el recurs al crèdit bancari per comprar un habitatge, el preu del qual resultava cada vegada més insostenible. Si el 1993, amb uns tipus d'interès del 14%, el cost mitjà anual d'amortització d'una hipoteca era de 7.373 euros, en 2007 3

amb uns tipus d'interès del 5,06% s'elevava a 10.135 euros. A això hem d'afegir la col·locació irresponsable de crèdit, en condicions al límit de les possibilitats dels consumidors i amb clàusules abusives, a més de la sobre valoració unilateral, pels propis bancs i caixes, dels preus dels habitatges.

En efecte el creixement econòmic espanyol dels últims anys ha anat estretament lligat a la construcció d'habitatges i al foment de la propietat privada com a principal règim de tinença. I, fins i tot, es va arribar a afirmar que el sistema espanyol d’accés al crèdit hipotecari era un sistema socialment molt progressiu perquè permetia a moltes famílies de classe mitjana accedir a la propietat d’un habitatge. Amb aquest argument les entitats financeres no paraven de vendre hipoteques de manera indiscriminada, dins del marc general d’una veritable guerra comercial per a captar el major nombre de clients possibles, tenint com a únic objectiu l’augment exponencial del “passiu” i la recaptació de les quotes mensuals. A quina raó, a quina estratègia obeïa aquesta guerra comercial, aquesta autèntica guerra de les hipoteques?

El anys 90 van ser els anys d’un creixement econòmic espectacular en tot el món occidental, però també de l’aparició d’unes quantes i importants estafes a nivell internacional. El cas ENRON, la bombolla financera representada pel creixement de les empreses .com en el mercat internacional i la següent caiguda d’aquestes mateixes empreses, eren els indicadors d’una realitat de la que ja es veien els perills. I sobretot van ser els anys en els que el interessos financers van començar a caure de manera important. Dit d’una altra manera, el cost dels diners necessaris per a finançar qualsevol activitat era (i ho va ser durant molts anys) sorprenentment baix.

En aquest context d’interessos baixos i febre inversora a tots els nivells, és on es van començar a crear les bases de la política financera espanyola, els efectes de la qual ens toca, ara, lamentar. Perquè estimulades pels baixos costos dels diners les entitats financeres es van literalment llançar sobre el pastís que tenien al davant.

•

Cóm s’ha arribat a aquesta situació?: d’on treure més diners

Aquesta primera fase va ser important, dins de la lògica de les entitats financeres per a adonar-se’n que hi havia un públic considerable per a poder col·locar no tan sols el producte, important però relatiu, del crèdit al consum, sinó que aquest mateix públic podia ser “seduït” per objectes més consistents. En efecte, des de la posició d’una entitat financera, la pregunta lògica (dirigida a un potencial client) és: perquè et gastes 1.000 euros quan en pots gastar 100.000, i a més a més amb el nostre finançament?

Per assolir aquest objectiu, les entitats bancàries, estimulades per l'absència de controls públics (i afavorides per decisions polítiques que s’han revelat desastroses), van començar a realitzar una política de concessió gairebé indiscriminada de crèdits hipotecaris. L'absència de polítiques que garantissin un lloguer accessible i estable, per una banda, i el mateix impuls del règim de propietat privada per part de les administracions públiques, per l’altra, van induir a moltes persones i famílies a creure als cants de sirenes que venien de les entitats financeres. I no es van estalviar els arguments per a convèncer els potencials compradors de les bondats que s’amagaven al darrera de la possibilitat d’endeutar-se durant 30, 35 o, fins i tot, 40 anys. El primer argument que es va utilitzar va ser que, de tota manera, encara que estiguessin pagant durant tant de temps, l’objecte (es a dir el pis, l’habitatge) sempre aniria pujant de preu.

4

En efecte des de bancs, caixes i els successius Governs, s'argumentava que amb això les famílies estaven invertint en un actiu que aniria augmentant el seu valor, any darrera any, i que a més a més ho farien amb grans avantatges fiscals.

En realitat allò que s’estava fent era continuar amb una política financera de caire rigorosament especulatiu, que representava la continuació de la que s’havia començat a gestar amb l’empenta donada al consum privat. Amb un element afegit important a considerar: l’aparició, pel que fa a l’estalvi, dels fons d’inversió, dels fons de pensions, i de tota una lletania de productes que tenien la finalitat de recollir la major quantitat possible de diners en efectiu. Dit d’una altra manera, per una banda s’augmentava la circulació del diners mitjançant els crèdit hipotecaris (en realitat allò que s’estava fent era fer augmentar de manera substancial el nivell d’endeutament del nuclis familiars) i per l’altra es recaptava, amb totes les eines comercials a disposició del sistema financer, diner “fresc” que alimentava encara més l’espiral especulativa.

Els efectes negatius no van trigar a aparèixer. En poc temps es van començar a veure els resultats d’una gestió que havia portat al sobreendeutament d'una part important de la població com a única forma d'accedir a un habitatge digne. Si a això si l’hi afegeix la existència d’una legislació (Llei Hipotecaria del 8 de febrer de 1946, encara vigent, i reformes següents que no han modificat de manera substancial el panorama jurídic) fortament permissiva amb les entitats financeres i, al mateix temps, molt severa amb el deutor, s’entén de manera suficientment clara el perquè s’hagi produït la situació que estem analitzant.

El resultat ha estat que cada vegada més persones han travessat i travessen enormes dificultats degut a l’alt nivell d'endeutament. A l’altre costat els veritables beneficiats han estat els constructors, bancs, caixes d'estalvis, financeres i multitud de empreses de crèdit i reunificació, que han aconseguit beneficis desorbitats en els seus comptes a costa dels consumidors que han carregat amb la pitjor part del pes del boom immobiliari i de la "alegria" respecte al crèdit en general.

Per si això hagués sigut poc, les entitats financeres que venien les hipoteques com xurros, oferien, a les mateixes unitats familiars que ja s’havien embarcat en una hipoteca a trenta, trenta-cinc o quaranta anys, crèdits de tot tipus com a mitjà per a un estatus de benestar que amb el temps s’ha revelat fictici (l'anomenat efecte riquesa).

•

L'actuació de les entitats financeres

Es evident, en tot allò que hem dit fins a aquest punt, que el veritable objectiu de les entitats financeres ha sigut, al llarg de tot aquest temps, l’augment dels beneficis de qualsevol manera. Tan sols en aquesta perspectiva s’entén que organitzacions que, teòricament, haurien de funcionar sobre el principi fonamental de l'anàlisi de riscos, hagin abusat del crèdit de forma indiscriminada i irresponsable. En efecte no hi ha cap explicació en termes de bona gestió financera per a arribar a donar crèdits que corresponguin al 120% del valor de taxació d’un habitatge. En el mateix sentit no s’entén de cap manera que una entitat que està prestant els diners necessaris per a una compra (en aquest cas de l’habitatge) realitzi una valoració de l’immoble per sobre del seu valor de mercat, adduint com argument la suposada llei de la demanda i de l’oferta.

Així com resulta difícil d’entendre que a una mateixa família, a la que ja se li ha concedit una hipoteca per un valor superior al valor real de mercat, se li afegeixi un

5

crèdit “personal” per a la compra de mobles, una assegurança de vida, targetes de crèdit i un pla de pensions a subscriure amb la mateixa entitat.

Una “oferta” comercial d’aquest tipus comporta de manera directa pel subjecte que la contracta unes despeses que, més tard o més aviat, el poden posar en una situació de greu perill d’estabilitat econòmica. Això permet afirmar, ja arribat a aquest punt que, a diferencia del que s’està dient des de molts llocs, no va ser l'especulació immobiliària la causa de la crisi financera, sinó que és l'especulació financera la que ha provocat l'especulació immobiliària que ha resultat ser la raó de la greu crisi econòmica que estem patint en aquest moment.

L’anàlisi detallat de les eines que es van utilitzar, que exposem a continuació, serà revelador de fins a quin a punt, per a aconseguir aquest objectiu, es van arribar a elaborar estratègies comercials que, emparats pel principi constitucional de la llibertat de mercat, per un costat, i pel principi en ús en la legislació civil espanyola que permet fer tot allò que no estigui explícitament prohibit o sancionat, es va arribar a unes actuacions que, encara que no siguin declarament il·legals, s’han realitzat al límit de la legalitat.

En efecte fins l'estiu de 2008 en la comercialització de préstecs i crèdits, les entitats financeres han utilitzat, de manera generalitzada i habitual, pràctiques i fórmules que han posat els consumidors en una situació especialment greu davant una crisi que aquestes mateixes fórmules han propiciat: − Préstecs hipotecaris amb fórmules de càlcul complexes i incomprensibles pel consumidor, com les hipoteques de quota creixent que van tenir conseqüències molt greus davant la pujada de l’Euríbor, que, a més a més, generaven una falsa sensació de capacitat de pagament. En efecte, tal i com podem certificar des de la nostra activitat d’informació als consumidors, els consumidors no tenien la informació suficient per a entendre les clàusules que componien el seus contractes. Això ha sigut una pràctica habitual: al voltant d’unes 30.000 reclamacions presentades contra entitats financeres per ADICAE a tota Espanya entre el 2007 i el 2010 són un bon índex de la situació real.

D’aquest manera els ciutadans, els consumidors, s’han trobat, d’un dia per l’altre, davant al fet que la quota mensual s'incrementava de manera insuportable tant per les pujades de tipus d'interès com per les pròpies característiques del contracte de préstec (de progressió geomètrica, per exemple). − Estirament irresponsable dels terminis d'amortització, amb préstecs a 40 i 45 anys, amb la finalitat d'assolir unes quotes suficientment baixes que però posaven l’usuari al límit de les possibilitats per a tornar-lo. − Imposició de tota mena de productes vinculats que incrementaven el valor del préstec, com les assegurances vinculades (innecessàries a la majoria dels casos i no exigibles legalment), com les assegurances de vida a prima única o les aportacions obligades a plans de pensions a gent encara molt jove (sense que s’informés als clients que els plans de pensions no tenen liquiditat i poden no estar garantits). − Concessió d'imports que superaven el 100% dels valors de taxació (arribant fins al 120%) en un mercat de sobre taxació dels habitatges, un fet del que Espanya ja havia estat advertida pel Banc d'Espanya i múltiples institucions europees i internacionals, entre elles el Fons Monetari Internacional. − Hipoteques que, amb la seva quota mensual absorbien, en uns moments de tipus d'interès històricament baixos, al voltant del 50% dels ingressos familiars, situant els consumidors davant una desmesurada exposició al risc, més que previsible, en el 6

moment en que s’incrementessin els tipus d'interès. Els crèdits i préstecs concedits per les entitats financeres considerats de dubtós cobrament (i que tot i així van concedir) van registrar un creixement entre 2008 i 2009 del 45,3%. − La proliferació, mitjançant una publicitat molt agressiva, de tot tipus de crèdits, targetes, crèdits ràpids, etc... que incitaven a un consum irresponsable, superflu moltes vegades, o que servien per reduir, o pagar, altres deutes contrets amb altres entitats, i que en molts casos han suposat la gota que ha portat al sobreendeutament.

A aquesta sèrie, ja per si mateixa massa seriosa per a ser considerada amb superficialitat, se li han d’afegir dos elements més que amb el temps han posat de manifest la seva veritable incidència en la crisi de les famílies davant dels efectes devastadors de la crisi econòmica.

El primer d’aquest està representat, sense possibilitat de dubte, per allò que tècnicament es coneix amb el nom de SWAP o, d’una manera més senzilla, Cobertura de Riscos (davant de la pujada del tipus d’interès), o Contracte de Permuta Financera.

Aquest objecte financer mereix una anàlisi detallada degut als següents fets: per una banda es tracte d’un producte d’alt risc financer (ho certifica la Comissió Nacional del Mercat de Valors) i, per l’altra, per l’ús que se n’ha fet per part de les entitats financeres. Pel que fa referència al primer aspecte s’ha de dir que el SWAP no és cap novetat ja que existeix des de els anys 50. És un producte dissenyat per a les empreses, sobretot exportadores, que gràcies a aquesta “assegurança” es protegien de les possibles pujades o baixades dels canvis i dels interessos associats, en els mercats exteriors. Ara bé, allò que no es va dir és que es tracte d’un objecte financer de gran complexitat. I tot producte que tingui aquestes característiques està sotmès a disposició legals que obliguen les entitats financeres a donar informació completa als clients sobre els riscos, els efectes negatius que la subscripció d’aquesta assegurança pot tenir. En contra i en violació evident d’aquestes normes, les entitats financeres, a partir de l’any 2008, i en front de l’evidència d'una baixada significativa del valor del diner (EURIBOR) van començar a vendre els SWAPS als particulars titulars d’una hipoteca. L’argument era, naturalment, que això serviria com a protecció contra la pujada del tipus. D’aquesta manera milers i milers de famílies a tot l’Estat espanyol, i a Catalunya de manera especial, s’han trobat amb la sorpresa que la seva quota mensual augmentava de manera considerable, ja que quan els interessos baixen s’ha da pagar la diferència. En el cas que això hagués sigut poca cosa han descobert, amb angoixa i amb greus problemes al moment de pagar, que cancel·lar aquest producte podia significar un cost directe d'uns 10.000 fins a uns 30.000 euros. Naturalment, l’ impagament podia donar pas a l’execució judicial.

Es desconeix en aquest moment quantes execucions hipotecàries podrien haver tingut el seu origen en la presencia d’aquest producte clarament “tòxic”. Allò que ha quedat clar es que els afectats a tot l’Estat per una pràctica abusiva que consisteix en una venta sense la informació necessària al usuari, en una desproporció entre els beneficis i les obligacions, poden ser entre els 350.000 i els 500.000, amb una pèrdua patrimonial considerable.

El segon mecanisme tòxic present en els contractes hipotecaris és una clàusula coneguda amb el nom de “sòl, terra o topall”, la presencia de la qual molts usuaris desconeixien, que impedeix que la baixada dels interessos traspassi un cert límit.

Gairebé el 80% de les hipoteques que es van signar en els darrers anys de la bombolla immobiliària tenen la ja famosa clàusula que oscil·la del 3 al 5,5% de mínim i al voltant del 10% com a màxim (recordem que el màxim històric del Euríbor no va arribar a 7

superar mai el 6%). Aquestes clàusules entrarien dins dels anomenats “mecanismes de blindatge” en els préstecs hipotecaris per part de les entitats financeres.

Naturalment l’impacte d’aquestes clàusules sobre l’economia de les famílies amb hipoteca ha sigut desastrós. En efecte es calcula (dades d’ADICAE) que al voltant d’un 10% de les execucions hipotecàries que s’han produït en el últims tres anys s’haguessin pogut evitar de no haver existit aquesta clàusula.

No podem, en aquest punt no deixar ben clara la indignació que produeix l'actitud del Banc d’Espanya. Els consumidors es pregunten cada vegada més per a què serveix aquest organisme que només protegeix els interessos de les grans entitats financeres i menysprea als consumidors i ciutadans, com va demostrar el seu vergonyós informe justificant les abusives clàusules sòl de la Banca en els préstecs hipotecaris. Un informe amb el que l’organisme que teòricament supervisa les activitats financeres a Espanya, ha enganyat als Diputats Espanyols, afirmant, ni més ni menys, que aquestes disposicions presents en els contractes servien per a donar “estabilitat al sistema financer”. No tenim res que objectar a la estabilitat del sistema financer, encara que no acabem d’entendre com és possible realitzar un estudi d’aquestes característiques: limitant-se a un anàlisi qualitatiu i no quantitatiu dels resultats; sense aclarir el número de hipoteques que tenen aquestes clàusules; i, sobretot, afegint una nota en els annexos, on es diu que les dades quantitatives que presentaven una marge de variació massa alt (la variació de valor de les clàusules esmentades) s’han exclòs de l’estudi. Ens sembla com a ciutadans, com a consumidors, com a treballadors que tenen que batallar per a tirar endavant la seva economia, que això representa un veritable insult per part de qui té la funció institucional de defensar el nostres drets en matèria econòmica. Aquesta clàusula afecta a un total de més de 3.800.000 hipoteques que s’han constituït a Espanya des del 2003 (1.286.647 a Catalunya).

El sistema de resolució de conflictes entre bancs i consumidors és frustrant (com va reconèixer el propi Banc d'Espanya el 1995), ja que els mers informes queden a l'arbitri de les pròpies entitats i demoren una solució per als usuaris. Aquesta ineficàcia ja ha estat denunciada fins i tot pel Defensor del Poble en el seu últim informe de 2009.

En l'actualitat, aquestes mateixes entitats han portat les seves polítiques de comercialització de préstecs a l'extrem oposat, exigint condicions desmesurades o portant fins al límit la rigidesa de criteris que abans casi no existien. Son exemples d’allò que estem dient: Exigència de múltiples avals per a una mateixa operació.

•

Augment dels diferencials aplicats a l'Euríbor, de manera que les rebaixes dels tipus del Banc Central Europeu des d'octubre de 2008 (2,25 punts, del 4,25 al 2) i les reduccions en l'Euríbor s'han vist absorbides per les entitats mitjançant l'aplicació de diferencials que han passat del 0,5% fins al 1,5 o 2% en les actuals ofertes hipotecaries.

•

Hipoteques fixades sobre altres índexs diferents a l’ Euríbor (IRPH caixes, IRPH Bancs i CECA) més alts i que accentuen encara més les diferències, sense que els consumidors en tinguessin (ni en tinguin) coneixement.

•

La no acceptació de taxacions aportades pel client, encara que tinguin una antiguitat mínima i siguin, per tant, plenament vàlides (p.e. amb 15 dies d'antiguitat), imposant a l'usuari una nova taxació (amb una taxadora de l’entitat).

8

•

Negativa a acollir-se a les "mesures anticrisi" ofertes pel govern per part dels hipotecats que ho demanen (moratòria hipotecària ICO, ampliació del termini de la hipoteca, etc). En canvi les entitats han ofert els seus propis refinançaments i les seves reestructuracions de deute amb les condicions, més dures, que han acabat convertint-les, una vegada més en "hipoteques escombraries", que seran impossibles de suportar en un futur pròxim, conduint als seus clients a un sobreendeutament excessiu i amb un alt risc de morositat.

Aquestes actuacions, que varen ser consentides (i encara ho són) pels poders públics, van ser el producte d'una relació simbiòtica i generalitzada entre notaris, taxadors, entitats financeres i immobiliàries. Amb l'esclat de la crisi i l'augment de l'atur, tot això ha conduït a un escenari en el que milers de famílies no poden fer front al pagament de les quotes hipotecàries i corren el risc de perdre les seves cases.

Els consumidors miren, perplexos, l’escenari d’una situació en la que les entitats, que durant anys han actuat de manera irresponsable, ara reben el suport del Govern, i, al mateix temps, es neguen a traslladar la liquiditat als consumidors, intensificant algunes de les pitjors pràctiques possibles a l'escenari actual.

•

Les dades sobre l’endeutament familiar i l'accés a l'habitatge

Com ja s'ha comentat, l'endeutament familiar ha crescut sistemàticament per sobre de la renda en els darrers anys, cosa que fa que la ràtio hagi passat des del 45% l'any 1995 o el 76,7% l'any 2001, fins a arribar al 140% l'any 2008, motivat per l'increment del deute hipotecari de les famílies i la manca d'educació i cultura financera dels consumidors. El mateix Consell General del Poder Judicial ha expressat la seva preocupació al respecte i ha publicat un informe que conclou que entre 2008 i 2009 les execucions totals ja superen les 300.000. Al llarg dels tres primers trimestres de 2010 s'han produït gairebé 28.000 execucions hipotecàries. Dades, que d'altra banda, contrasten de manera cridanera amb les del Ministeri d'Habitatge, de les que es desprèn que, en plena crisi, Catalunya és la comunitat autònoma amb més habitatges iniciats i no acabats durant el primer trimestre de 2010 (5.908). A Catalunya, l'estoc d'habitatges nous sense vendre ha crescut un 19% en dos anys i fins al segon semestre del 2010 l'estoc total de pisos nous sense vendre a Catalunya ja era de més de 80.000.

Resulta contrari a tota lògica que el preu de l'habitatge no s'abarateixi i que els consumidors que volen accedir a un habitatge, ja sigui de compra o de lloguer, es troben en les mateixes dificultats, o pitjors, que en temps del boom immobiliari. Actualment es calcula que hi ha a tot l'Estat més d'un milió d'habitatges buits. També en el cas que ens ocupa, es a dir la investigació sobre l’ajuntament de Terrassa, es té que fer menció del fet que dintre del Pla Local d’Habitatge (en el marc del qual s’inscriu aquest estudi) el cens de l’estoc de pisos nous sense vendre ha sigut objecte d’un estudi específic.

9

Quadre 1 Indicadors de posició patrimonial de les llars i institucions sense ànim de lucre

Ratis d'endeutament És important dedicar unes poques paraules al anàlisi del Quadre 1 ja que explica de manera molt clara què va passar veritablement a Espanya i a Catalunya pel que fa al deute assumit pels particulars. En primer lloc és important observar que aquest quadre és obra del Servei d’Estudi del Banc d’Espanya i per tant és una font d’informació oficial. En segon lloc que, precisament a partir de l’any 2006, no es tenen més informacions al respecte i totes les de les que disposem son càlculs realitzats a partir d’altres indicadors. En tercer lloc, com es pot fàcilment observar la seqüència lineal va des de el 1996 fins al 2006, es a dir dos anys abans que comences la crisi. Durant aquest deu anys el deute dels particulars, calculat sobre el total de la RBD (renta bàsica a partir dels ingressos dineraris computables) no va parar de créixer.

No pot estranyar a ningú la preocupació del Consell General del Poder Judicial, sobretot quan es consideri que els crèdits personals i al consum (el crèdit ràpid, targetes, etc...), son préstecs que en cas d'impagament van a parar fonamentalment als processos monitoris i, segons les estadístiques existents, 500.000 procediments (en conjunt) afectaran a consumidors i famílies en poc temps.

Aquest element que tornarem a considerar en un altre apartat d’aquest mateix estudi permet, des de ja, plantejar una qüestió relativa al perfil dels “endeutats”. En efecte hi ha un missatge que s’ha volgut fer circular, des de un bon començament de la crisi, que s’ha da denunciar, segon el qual moltes famílies s’han endeutat perquè han “estirat més el braç que la manega”. La nostra experiència ens diu, al contrari, que les persones que més estan patint les conseqüències d’aquesta dissortada realitat són, sobretot, persones joves (entre 25 i 40 anys) que tenien uns ingressos suficients (al voltant d’uns 20.000 euros al any i uns 34.000 en el cas de les parelles) per a emprendre una vida normal (per exemple joves que es volien independitzar o parelles que començaven una vida junts).

La majoria d’aquestes persones van trobar que era més fàcil comprar un pis que llogarlo. La crisi sobrevinguda els ha deixat amb les espatlles contra el mur, amb la pèrdua, 10

per exemple, d’un dels sous que configuraven el ingressos familiars. Les conseqüències són fàcils d’imaginar. Amb quotes mensuals al voltant del 1.000 fins al 1.800 euros d’hipoteca la capacitat de fer front al deute es redueix de manera considerable (estem parlant d’una forquilla que va des de el 12.000 fins als casi 22.000 euros al any). Això significa que el segment més afectat, en contra del que es podria imaginar no està representat pel conjunt de les franges més dèbils de la societat (que d’altra banda ho tenien bastant difícil per a accedir al crèdit) sinó precisament per aquella incipient classe mitjana que s’havia estat creant al caliu d’allò que semblava l’autèntic miracle de la economia espanyola. Estem parlant, per concloure provisionalment aquest aspecte, de persones joves, amb recursos suficients i, en general, una formació suficient pel món del treball.

•

A Catalunya

L’evolució del import de les hipoteques atorgades ha anat de la mà de l’augment dels preus de l’habitatge. La hipoteca mitjana va passar dels 111.000 euros a Catalunya i de 97.000 euros a Espanya al 2003, a 184.000 euros i 149.000 euros, a Catalunya i Espanya respectivament, al 2007, any en què esclata la crisi financera. A partir de llavors, tant el número d’hipoteques com el import de les mateixes es redueix considerablement, fins assolir una mitjana de 125.000 euros a Catalunya i 120.000 euros a Espanya al juny del 2010.

Número d’hipoteques signades a Catalunya

Font: Elaboració pròpia a partir de l’INE En total, del 2003 al 2009 s’han signat 1.286.647 hipoteques. D’altra banda el 2006 va ser l’any del període en que més hipoteques es van signar (243.346) i també en què la hipoteca mitjana arribava al seu màxim històric (184.000 euros a Catalunya), a uns tipus baixíssims.

Però les circumstàncies a l’hora de signar el contracte hipotecari han variat, i molt, per a la majoria de persones hipotecades, particularment aquelles que es van hipotecar a partir del 2006, quan els tipus d’interès eren més baixos i els preus de l’habitatge arribaren al 11

seu màxim. L’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera i econòmica han deixat a Catalunya un 17,98% (dades INE, 4º trimestre de 2010) de població en atur i la impossibilitat de fer front al deute hipotecari està sent una realitat cada cop major i una de les noves causes d’exclusió social.

Així, la persona que es va hipotecar per la compra d’un habitatge, davant la impossibilitat de fer front als pagaments mensuals (majoritàriament per la pèrdua del lloc de treball), es queda sense sostre, amb un deute important amb l’entitat i amb una taca a l’expedient o “historial de crèdit”, que impossibilita assolir noves fonts de finançament. Així doncs, l’executat està avocat a l’exclusió social i a l’exclusió financera.

Del primer trimestre de 2007 al quart trimestre de 2010, el número d’execucions presentades a Catalunya ha augmentat un 485% (un 385% a Espanya). És a dir, en tan sols tres anys, i després de l'esclat de la crisi financera, el número d'execucions hipotecàries s'ha multiplicat gairebé per cinc a Catalunya.

Al 2009 van tenir lloc 92.632 execucions hipotecàries a l’estat espanyol, de les quals un 20% es van produir a Catalunya. I al 2010, van tenir lloc 93.622 execucions hipotecaries i els valors relatius s’han mantingut constants. Estem parlant, per tant, de més de 36.000 habitatges embargats i posats a disposició de l’entitat financera a Catalunya en tan sols dos anys. Així 1 de cada 5 execucions té lloc a Catalunya. En els primers tres trimestres del 2010 hi ha hagut a Catalunya 14.007 execucions hipotecaries més, sobre un total estatal de 71.187, de manera que el percentatge de incidència ja indicat s’ha mantingut estable. És a dir que, encara que sembli que hi hagi una petita flexió en relació a les previsions que s’havien fet, es manté la tendència ja analitzada i la relació entre les execucions que es produeixen a Espanya i les que es produeixen a Catalunya.

Execucions hipotecàries a Espanya i a Catalunya Any

Espanya

Catalunya

2007

25.943

4.538

2008

58.530

11.240

2009

92.632

18.053

2010

93.622

18.112

Total

271.580

51.943

Elaboració de les dates a partir de les estadístiques publicades per Consell General del Poder Judicial

12

Execucions hipotecàries per Comunitat Autònoma, 2010 4.957

679

1.161 ANDALUCÍA ARAGÓN

1.942 1.363

17.913

10.276

2.126 864 2.305 709 2.998 18.112

ILLES BALEARS CANARIAS CANTABRIA

4.819 18.102

ASTURIAS

4.681

CASTILLA - LEÓN CASTILLA - LA MANCHA CATALUÑA COMUNITAT VALENCIANA

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Consell General del Poder Judicial

Al 2009 i al 2010 a Catalunya es van executar 8 hipoteques per cada 1.000 habitatges en propietat. Múrcia, València, Canàries i Balears són les úniques que superen aquesta proporció, molt probablement degut al gran parc de segones residències de què disposen. El drama que es deriva d’una execució hipotecària respon al fet de perdre l’habitatge principal, no la segona residència. En aquest moment no es possible conèixer el percentatge d’execucions de segones residències practicades a aquestes comunitats, però podem donar per fet que és més elevat que a Catalunya degut el seu major pes en el parc d’habitatges. I per un altra raó d’una certa importància representada pel fet que moltes “segones residencies” en el passat, s’han transformat, a l’actualitat, en primeres residencies.

Aquest és el cas de poblacions com Cubelles, Cunit i altres indrets de la costa del Mediterrani que han crescut considerablement en el últims anys per la decisió de molts habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona de vendre (o per no haver aconseguit) el pis a la capital. És evident la necessitat de mesures urgents i permanents davant la greu situació plantejada a les famílies per garantir el respecte als drets dels ciutadans, i que condueixin a una societat equilibrada, sostenible i responsable.

13

•

A la província de Barcelona

Una vegada analitzats els termes de la qüestió pel que fa a Espanya i Catalunya, es fa necessari veure quina és la situació general a la província de Barcelona.

Senzillament referint-nos a dades generals tenim els següents resultats: Execucions Hipotecaries a la província de Barcelona 2007 2.804 2008 6.759 2009 10.738 2010 10.445 TOTAL 30.746 (Elaboració pròpia sobre dades del Consell General del Poder Judicial)

El cost de la crisi a la província de Barcelona ha implicat que s’hagin produït al llarg dels quatre anys considerats ni més ni menys que 30.746 execucions hipotecaries o, allò que és exactament lo mateix, el 59,19% de totes les execucions hipotecaries que han tingut lloc a Catalunya.

Es tracte d’una dada particularment seriosa que ens obligar a dir “plou sobre mullat”, ja que a la dada del 20% del total estatal d’execucions, ara tenim que afegir aquesta altra.

Certament en un anàlisis rigorós de la realitat no podem deixar de recordar que la província de Barcelona és la que té el ràtio de població més semblant a aquesta dada.

En efecte la població de la província de Barcelona representa el 73,36% del total de la població de Catalunya. Fins i tot hi podria haver algú que voldria restar importància als valors de les execucions precisament perquè a un 73,36% de la població li correspon tan sols un 59,19% de les execucions. Des de una posició de serietat creiem que aquesta dada no és únicament greu, sinó que és alarmant, per raons evidents. De les quatre províncies catalanes, Barcelona és la que, no obstant les urbanitzacions, menys segones residencies té a la seva costa.

Al contrari, tal i com hem dit a la pàgina precedent (pàg. 12) molts llocs que havien nascut com localitats d’estiueig s’han transformat, amb el temps, en barris perifèrics de l’àrea metropolitana.

•

Aspectes jurídics

Lluny d'atenuar el col·lapse de les famílies hipotecades, la legislació espanyola suposa un autèntic maltractament jurídic per les persones en situació d'insolvència. No s’ha d’oblidar que la llei que regula la concessió d’una hipoteca en aquest país és la Llei Hipotecària de 8 de febrer de 1946. Ja amb la data n’hi hauria prou per a estar preocupats per les implicacions i els efectes que una llei, redactada i promulgada en una època tan difícil per a Espanya i Catalunya, pot arribar a tenir. Però hi ha un aspecte més important que l’aspecte derivat de la situació històrica de l’any 46. És evident que la situació actual, sobretot després de la adhesió d’Espanya a la UE ha fet canviar radicalment el marc referencial d’aquesta llei. En efecte si s’analitza correctament el 14

text en qüestió, resulta fàcil observar alguns elements que sorprenen. El primer és que per a la legislació espanyola es susceptible de ser hipotecada, literalment, qualsevol cosa. Si aquesta afirmació es trasllada al procediment d’execucions hipotecària resulta evident que una entitat financera pot refer-se sobre qualsevol cosa. En segon lloc la estructura jurídica del contracte que es deriva d’aquesta llei fa que el veritable hipotecat no sigui l’objecte de la transacció econòmica, sinó la persona física que hi ha al darrera.

Exactament com passava a la resta de països d’Europa fins al anys 50, a la legislació espanyola s’entén el préstec hipotecari com un préstec a la persona garantit per l’habitatge. És evident que si la persona ha de respondre ho farà, com diu la Llei d’Enjudiciament Civil “amb tots el bens presents i futurs” (art. 1191 de la LEC). Des de molts llocs s’han aixecat critiques severes a aquest article considerat per molts juristes l’autentica maledicció bíblica que hi ha al darrera d’una hipoteca. De moment no entrarem en el mèrit del debat, ja que des d'AICEC-ADICAE entenem que el tema és molt més complex d’allò que aquest article deixa suposar.

Discurs a part s’ha da fer en relació a la Llei de Concurs de Creditors 22/2003, de 9 de juliol, elaborada en un moment de creixement econòmic i amb majoria absoluta del Partit Popular. Tot i que formalment aquesta llei està destinada tant a persones jurídiques com físiques, a la pràctica permet que una empresa pugui liquidar els seus deutes i començar de zero, però no contempla la mateixa possibilitat per a les famílies insolvents. En concret, l'article 55 estableix que, un cop iniciat el concurs de creditors, es paralitzaran totes les execucions excepte les dels creditors que disposin d'una garantia real, com és el cas de la propietat del pis, tal i com passa pels crèdits hipotecaris. A més a més l'article 56 especifica que es paralitzaran les execucions únicament d'aquells béns vinculats a l'activitat professional, cosa que, segons la interpretació tradicional que s'ha fet de la llei, exclou l'habitatge habitual. Més enllà d'aquests entrebancs, el procediment de Concurs de Creditors per a la solució de la insolvència individual és desproporcionadament costós per a ser útil. El cost mitjà dels serveis professionals necessaris en la tramitació d'un concurs petit s'estima al voltant de 12.000 euros (pagament de procurador, advocat, Administració Concursal) i el termini usual per arribar a un acord és massa dilatat en el temps, al voltant d’ un any.

Se sap que existeix una proposta de reforma d’aquesta llei i que es voldria fer-la orientada a ser més accessible per a les famílies en situació d’insolvència. Tot i així, des de la posició i l’experiència d’una associació de consumidors, entenem que judicialitzar amb processos de llarga durada una problemàtica que avui afecta a centenars de milers de llars no és massa aconsellable.

D'altra banda, la Llei d'Enjudiciament Civil (LEC) 1 / 2000, de 7 de gener, tampoc facilita l'exercici del dret a la tutela judicial efectiva dels afectats en processos d'execució hipotecària. El seu article 695 limita les al·legacions del executat als supòsits en què aquest ja hagi liquidat el seu deute o en què el banc hagi incorregut en un error de càlcul. D'aquesta manera, s'impedeix que el jutge pugui examinar les circumstàncies que han conduït a la insolvència familiar o avaluar el grau d'informació efectiva que tenien els afectats al moment de contraure la hipoteca.

Però l’aspecte més controvertit de la mateixa LEC és el que fa referència a la subhasta de l'immoble que consta com a garantia del préstec hipotecari. L'article 671 estableix que, en cas de quedar la subhasta deserta sense postors, el creditor (en aquest cas, l'entitat financera) podrà adjudicar-se el bé pel 50% del seu valor de taxació, a partir de la nova taxació imposada per l'entitat financera. Això està possibilitant que les entitats financeres s'adjudiquen els immobles per la meitat del seu valor, reclamant el 15

pagament del deute restant, més els interessos i costes judicials, a la persona en situació d'insolvència. D’aquesta manera el deutor no tan sols perd el pis sinó que es queda amb un deute que implica el pagament del capital, els interessos afegits més les costes del procediment que corren al seu càrrec. Tot això perquè la Llei Hipotecària per un costat, i la llei d’Enjudiciament Civil per l’altre, en el moment en que defineixen la hipoteca com un títol executiu obren de bat en bat la porta a qualsevol acció que l’executant (es a dir l’entitat financera) vulgui prendre per a fer valdre el seus drets. S’entén en aquest punt perquè, una línies més amunt hem insistit sobre els aspectes especulatius de les activitats immobiliàries tal i com s’han estat desenvolupant en aquest país al llarg del últims anys. En efecte per a les entitats financeres es tractava d’un negoci sense riscos.

O almenys això pensaven en el moment en que concedien hipoteques sense cap control ni limitació.

Si això no fos bastant, encara que s’estan introduint alguns canvis, la regulació de la justícia gratuïta, per part seva, estableix uns barems d'ingressos que, a priori, solen deixar fora a les famílies sobreendeutades, precisament per considerar-les "propietàries". Concretament, l'article 3.1., reconeix el dret d'assistència jurídica gratuïta a aquelles persones físiques els recursos i ingressos econòmics de les quals, computats anualment per tots els conceptes i per unitat familiar, no superin el doble del salari mínim interprofessional. A la pràctica, això suposa uns ingressos mensuals màxims per unitat familiar de 1.054,48 euros. Ara bé, encara que la majoria de famílies hipotecades acostumi a superar el màxim d'ingressos, aquests estan compromesos en la seva quasi totalitat al pagament de les quotes hipotecàries. Com a conseqüència, moltes de les persones en clara situació d'insolvència es veuen excloses de l’accés a la justícia gratuïta.

Finalment, el mes de desembre de 2007 va entrar en vigor la nova Llei del Mercat Hipotecari. La reforma de la legislació hipotecària constituïa una oportunitat per establir límits al sobreendeutament de les famílies espanyoles i a l'escalada de preus dels habitatges. De fet, tant el Comitè Econòmic i Social de la Unió Europea com el Fons Monetari Internacional havien alertat sobre els riscos del "sobreendeutament domèstic i l'implacable augment dels preus dels habitatges". El mateix PSOE va presentar un projecte de "Llei de Prevenció del sobreendeutament familiar per causes sobrevingudes i de bona fe" el 2003, i en el seu programa electoral de 2004 oferia una regulació sobre el sobreendeutament familiar. Però, una vegada en el govern la proposta va quedar aparcada i la reforma de la Llei Hipotecària, en comptes d'introduir límits i regles clares a l'activitat creditícia, es va limitar a incloure mesures que no abordaven el problema de fons, i que fins i tot donaven més facilitats a la comercialització de nous productes bancaris com les "hipoteques inverses", "creixents", recarregables o "revolving" o per les ja existents mitjançant la disminució parcial dels costos i aranzels de tramitació.

16

EL CAS DE TERRASSA

•

Questions prèvies de mètode.

La ciutat de Terrassa pertany al Partit Judicial de Terrassa juntament amb altres cinc poblacions: Matadepera, Viladecavalls, Rellinars, Ullastrell i Vacarisses.

Aquest Partit Judicial té una població total, segon les dades de l'INE (2010) de 237.289 habitants, com es pot apreciar a la graella de la Taula 1 Taula 1 Distribució població del Partit Judicial de Terrassa Matadepera Rellinars Terrassa Ullastrell Vacarisses Viladecavalls Total

8.606 727 212.724 1.892 6.017 7.323 237.289

La distribució d’aquesta població per llars i ajuntaments queda reflectida a la taula 2 que s’adjunta, on s’evidencia el percentatge relatiu d’incidència de població de cadascú del ajuntaments sobre el total de la població del Partit Judicial de Terrassa. A la Taula 3 queda representada la distribució total de la població dels diferents ajuntaments i a la Taula 4 l’ incidència dels percentatges i la seva distribució.

Taula 2 Matadepera Rellinars Terrassa Ullastrell Vacarisses Viladecavalls

Habitants 8606 727 212724 1892 6017 7323

% 3,62 0,3 89,64 0,7 2,5 3,08

Llars 2554 278 79366 629 2276 2295

Totals

237289

100

87.398

17

Taula 3 6017

7323 8606

1892

727

Matadepera Rellinars

212724

Terrassa Ullastrell Vacarisses

Viladecavalls

Taula 4

3,08 3,62 0,3 2,5 0,7

matadepera rellinars terrassa ullastrell vacarisses

viladecavalls 89,64

Com es pot apreciar, la ciutat de Terrassa és el municipi on es concentra casi el 90% de la població del Partit Judicial. Aquest fet fa que les dades estadístiques de l’activitat del Jutjats de Terrassa que s’analitzaran d’aquí endavant tinguin un enorme marge de fiabilitat, per almenys dos raons: en primer lloc perquè fins i tot limitant-nos a la translació directa d’aquests percentatges, trobaríem que el 90% de les activitats d’aquest Jutjats interessa necessariament a la població que viu en el municipi, i en segon lloc perquè (principi de desviació estadística mitjana) quan el gruix d'una activitat, de qualsevol tipus, es reparteix de una forma tan desigual s’acaba apreciant un increment d'entre 3 i 5 punts percentuals a favor del “pol d’atracció”, representat en aquest cas pel nucli del municipi.

Això significa que el valor real del que disposem és que entre el 92 i el 95 per cent de tota l’activitat del Jutjats de Terrassa és relativa a persones que viuen dins del territori d’aquest municipi.

Hi ha un segon aspecte a considerar: els Jutjats de Terrassa tramiten, per la part del dret civil, exclusivament procediments de persones físiques, ja que els que afecten a persones jurídiques recauen en els Jutjats Mercantils que, actualment, no tenen 18

representació en els Jutjats terrassencs. D’aquesta manera queda resguardada la possibilitat que es contaminin les dades que ens interessa discutir en aquesta investigació.

•

Elecció de les dades: justificació i procediments de recollida de la informació

D’acord amb la presentació d’aquest estudi, per a poder desenvolupar una anàlisi correcta del problemes derivats de la crisi financera i hipotecària que està colpejant les famílies i els ciutadans de Terrassa, necessitàvem una font d’informació que donés garanties de fiabilitat. L'elecció ha recaigut sobre les series lineals que van des del primer trimestre del 2007 fins al quart trimestre del 2010, dels procediments judicials admesos a tràmit en els Jutjats de Terrassa en relació a tres categories fonamentals: •

Procediments d’execucions judicials derivats de la manca de pagament de rentes de lloguer;

•

Procediments d’execucions judicials relatives a manca de pagament de quotes hipotecaries;

•

Procediments monitoris.

Com es podrà comprovar aquesta decisió ha estat encertada, ja que les dades obtingudes permeten elaborar una imatge molt fiable de la realitat. En primer lloc l'emergència hipotecària, tal i com s’ha donat a conèixer, no consisteix únicament en el fet de no poder pagar la hipoteca en sí mateixa. Les dificultats econòmiques que estan afectant a milers de famílies, el problema del sobreendeutament familiar, van acompanyades d'altres símptomes que es poden apreciar quan s’obre el camp d’observació. Les dades relatives als procediments monitoris engegats en els Jutjats de Terrassa són precisament aquests símptomes i, per tant, mereixen ser considerats amb molta atenció.

En segon lloc perquè l’aparició d’aquestes series de dades permet, mitjançant l’aplicació del principi d’inferència simple, detectar els elements d’una dimensió de la crisi que no afecta ja únicament a les classes més desfavorides, sinó que està perjudicant a una classe mitjana (en aquest sentit les nostres conclusions no es diferencien de les conclusions de Càritas, veure les pàg. 9 i 10) que feia tan sols dos anys no tenia cap raó per a creure que passarien de la condició de nous rics a la condició de nous pobres.

En tercer lloc perquè aquestes dades, no obstant la seva fredor, permeten corregir, integrar o validar altres dades que, encara que obtingudes amb tota la bona voluntat i d’acord amb els protocols de les administracions implicades als diferents nivells, no han permès, fins ara, dibuixar una imatge fiable de la situació que està afectant no tan sols els ciutadans de Terrassa, sinó els ciutadans de tot Catalunya i de tot Espanya.

En aquest sentit, ha sigut important poder analitzar tota la documentació (copia de la qual es trobarà en els annexos) que des de l’Ajuntament de Terrassa, pel mitjà de la coordinadora d’aquest treball Lorena Perona de la Diputació de Barcelona, se’ns ha proporcionat. Molt important ha sigut la invitació que AICEC-ADICAE ha rebut per a participar en la comissió d’elaboració del PLIS (Pla Local d’Inclusió Social) de l’àrea d’Acció Social del mateix ajuntament. Encara que això hagi produït un petita parada necessària per a poder estudiar el documents que s’estaven treballant, el debat de la comissió d’experts ha permès recavar punts de vista que al final han resultat ser de gran utilitat per a la redacció final d’aquest document.

19

No podem obviar de recordar en aquest punt que, si ara podem oferir una anàlisi suficientment rigorosa de la situació de la ciutat de Terrassa, això es deu en primer lloc al Degà del mateixos Jutjats i a la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Sense la col·laboració que se’ns ha ofert no hagués sigut possible. A aquests agraïments tenim que afegir un, molt especial, al Departament Estadístic del Consell General del Poder Judicial que ens permès resoldre moltes importants qüestions que es plantegen en aquest document.

Aquestes dades acostumen a ser de difícil interpretació. Però si a aquesta dificultat afegim el tradicional silenci amb el que la majoria dels mitjans de comunicació tracten aquests temes (un tractament que no acostuma a anar més enllà del aspectes anecdòtics) el quadre general ho podem donar per complert.

(Nota metodològica important relativa al càlcul de les dades judicials.

Es tracte d’unes dades que segon reconeix el mateix òrgan de govern de la judicatura espanyola no es poden desagregar. Això implica necessàriament que execucions judiciàries i desnonaments, sigui en el cas de lloguers sigui en cas de propietats, poden tenir que veure tant amb activitats comercials com amb persones físiques.

Un segon element important a tenir en compte pel que fa al càlcul dels procediments judicials, es a dir amb l’activitat real desenvolupada en els jutjats i, en el cas que ens interessa, en els Jutjats de Terrassa, està representat per la relació que existeix entre el “remanent”, trimestre rere trimestre, i els nous casos ingressats. Si ens fixéssim únicament en el nous casos tindríem una imatge distorsionada d’aquesta activitat. En efecte bastarà prendre qualsevol trimestre dels períodes considerats per adonar-nos que a cadascú d’aquests trimestres li correspon un cert nombre de nous casos, més els que quedaven del trimestre immediatament precedent. A tìtul d’exemple, si consideréssim el tercer trimestre del 2007 ( a la taula 5) podríem pensar que l’activitat del jutjat ha interessat 71 casos nous. En realitat en el mateix trimestre hi ha hagut 95 casos pendents més 71 que donen un total de 166 casos. D’aquest se n’han resolts 72. Aquestes resolucions deixen un remanent, pel trimestre següent de 94 casos. Així que la única manera de comptabilitzar el total de l’exercici es sumar el nombre de casos que hi havia al començament del mateix (primer trimestre de 2007), la suma total dels nous casos ingressats més el remanent a final de l’exercici, en el nostre cas, al 31 de desembre de 2010.

A part de la seva coherència matemàtica aquesta manera de calcular descansa també sobre les característiques jurídiques dels procediments que s’analitzen en aquest document. Es tracte de procediments executius que no permeten al·legacions que puguin detenir-los. Dit d’una altra manera, una vegada començat un procediment judicial d’execució l’única variable està representada pel temps necessaris per a arribar al moment del llançament.

I per últim s’ha de tenir en compte que des de una perspectiva rigorosament jurídica els “llançaments” son únicament l’acte final del procediment, i per tant s’analitzen en una gràfica a part. Allò que veritablement interessa son els procediments “per se” ja que son aquests els casos en els que es pot encara intervenir. Quan es produeix el llançament ja es massa tard per a qualsevol intervenció)

20

•

Les dades del Jutjats de Terrassa (Font: Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, revisat amb la col·laboració del Departament Estadístic del Consell General del Poder Judicial)

•

Dades relatives als desnonaments per manca de pagament de rentes de lloguer Taula 5

2007 - 1º 2007 - 2º 2007 – 3º 2007 – 4º Total 2007

2008 - 1º 2008 - 2º 2008 - 3º 2008 - 4º Total 2008

2009 - 1º 2009 - 2º 2009 - 3º 2009 - 4º Total 2009

2010 - 1º 2010 - 2º 2010 - 3º Total fins al final del tercer trimestre de 2010

Pendents al començament del trimestre 116 100 95 94 116 pendents a començament d’any 109 113 74 115 109 pendents a començament d’any 157 142 136 150 157 pendents a començament d’any 174 171 150 174 pendents a començament del cuart trimestre

Ingressats

Resolts

Pendents al final del trimestre

99 101 71 116 387

115 106 72 101 394

100 95 94 109 109 pendents a final d’any

114 114 100 115 487

110 153 59 159 439

113 74 115 157 157 pendents a final d’any

151 137 100 139 527

166 143 86 115 510

142 136 150 174 174 pendents a final d’any

157 165 117 439

160 186 90 436

171 150 177 177 pendents a final del tercer trimestre

(la taula 5 i les gràfiques 6 i 7 s’han mantingut a falta de dades del quart trimestre de 2010)

En forma de resum afegim el quadre que segueix: Pendents 1r trimestre 2007 + ingressats de 2007 fins a 2010

Total resolts

Total pendents

1956

1779

177

(116+387+487+527+439)

(394+439+510+436)

(1956 – 1779)

21

Taula 6

Evolució dels procediments per lloguer 200 180 160 140 120 100 80 60 40 20 0

157 116

1

2

113 100 95 94 109

3

4

5

6

174 171 142 136

150

150 Series1

115 74

7

8

9 10 11 12 13 14 15

Evolució dels procediments verbals (lloguers) pendents al començament de cada trimestre del període considerat (1)

L’evolució d’aquestes dades posa de manifest que, d’acord amb totes les informacions de les que disposem, al llarg de tot el 2007 el nombre dels procediments verbals per manca de pagament de les quotes de lloguer ha arribat fins i tot a baixar, situant-se en el quart trimestre del mateix any en 94 procediments pendents. Ara bé, tan sols dos anys després (comparació anual), en plena crisi, els procediments pendents per aquest concepte van arribar fins a 157 en el 1er trimestre de 2009, i a 174 en el primer trimestre de 2010.

Taula 7

Desnonaments de lloguers Series1 186 166

153 115

106

101

2

3

143 117

110

115 90

86

72

1

160

59

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

1

Pel que fa a les Taules 6, 7, 9, 10, 11, 18 i 19, en el eix de la “x” s’ha posat la serie dels trimestres considerats per a evidenciar els moments en els que s’han produït fets significatius que ens interessen en aquest estudi, encara que aixó pugui representar una dificultat per qui llegeix. Els números del 1 al 4 corresponen al 2007, del 5 al 8 al 2008, del 9 al 12 al 2009, i del 13 al 16 al 2010.

22

Prestant atenció a l’evolució del procediments resolts, és a dir als desnonaments realitzats, la situació es torna dramàtica. En efecte la Taula 7 reflexa de manera clara que el nombre d’execucions de sentències per la manca de pagament de les rendes de lloguer ha augmentat de la següent manera: 394 casos al 2007, 439 casos al 2008 (+ 11,42%), 510 al 2009 (+ 29,44) i 436 casos en els tres trimestres de 2010 (+ 10,65%).

En aquest cas també serà important posar en evidencia que la suma total dels increments dels desnonaments, prenent com a base els resultats de l’any 2007 ha sigut d’un 351, 52 % (total 2008, 2009 i 2010).

Evolució anual procediments verbals per lloguer resolts respecte al 2007 2008 respecte al 2007

+ 11, 42 % increment

2009 respecte al 2007

+ 29, 44 % increment

2010 (tercer trimestre) respecte a 2007

+ 10,65 % (tercer trimestre de 2010) increment

Evolució anual provediments verbals per lloguer resolts respecte al any anterior 2008 respecte al 2007

+ 11,42% increment

2009 respecte al 2008

+ 16,17 % increment

2010 (3º trim.) respecte a 2009 (3º trim.)

+ 10,37% increment

•

Dades relatives als procediments d’execucions hipotecàries Taula 8 PROCEDIMENTS D’EXECUCIONS HIPOTECÀRIES TOTALS ANUALS Pendents al començament del any

2007 2008 2009 2010 Totals

132 231 697 1090

ingressats

Pendents al final del any

resolts

187 602 859 859 2507

88 136 466 636 1326

231 697 1090 1313 1313

Pel que fa a la evolució de les series anuals relatives a les execucions hipotecàries el resultats queden resumits de la següent manera:

23

Taula 9

Procediments pendents al començament

1200

1090 1000 800 697 600 400 231

200

132

0 1

2

3

4

Les dades de l’Administració de Justícia (després de les correcions realitzades d’acord amb les informacions que el Consell General del Poder Judicial ens ha facilitat) deixen clar que als Jutjats de Terrassa s’han anat acumulant un 75% de nous procediments d’execucions hipotecàries a l’any 2008, del 428% a l’any 2009 i del 725% en el 2010, en relació a l'activitat del any 2007. La suma total d’aquests augments (any de refèrencia: 2007) indica que l’activitat del Jutjats de Terrassa en relació a les execucions hipotecaries s’ha multiplicat per 14 des de el 2007 fins al 2010.

D’altra banda la evolució dels nous casos ingressats queda reflectida a los dos taulas que segueixen: Evolució anual de nous casos (procediments hipotecaris) ingressats respecte al 2007 2008 respecte al 2007

+ 221,92% increment

2009 respecte al 2007

+359,35% increment

2010 respecte al 2007

+ 359,35% increment

Evolució anual de nous casos (procediments hipotecaris) ingressats respecte al any precedent 2008 respecte al 2007

+ 221,92 % increment

2009 respecte al 2008

+ 42,69% increment

2010 respcte al 2009

+0%

manteniment 24

Taula 10

Nous casos ingressats 1000 900 800 700 600 500 400 300 200 100 0

859

859

602

187

1

2

3

4

La Taula 10 permet analitzar una altra dada particularment significativa representada per l’entrada de nous casos, és a dir, pels procediments d’execucions hipotecàries que es posen en marxa. En efecte, mentre a l’any 2007 el casos nous han entrat a un ritme de 46,75 unitats, a partir del 2008 s’assisteix a un increment d’aquest valor fins a arribar a 150,5 unitats trimestrals. En el 2009 aquest valor es situa en 214,75 valor que es mantè constant en el any 2010.

És important afegir, en aquest punt, un comentari sobre les noves dades que hem pogut introduir una vegada el CGPJ les ha fet publiques. S’havia formulat una hipòtesi de treball segon la qual, en el quart trimestre de 2010, les execucions hipotecaries baixarien en valor absolut i percentatge a tot l’Estat, per diferents raons que no es poden analitzar aquí. En efecte la quantitat de casos nous ingressats, que es manté estable, entre 2009 i 2010, semblava indicar, en el cas de Terrassa, una reducció de execucions, coherent amb les nostres previsions. En el moment en que hem tingut accés a les estadístiques oficials, però, hem vist que per l’any 2009 i 2010, s’ha habilitat un nou jutjat competent per aquestes matèries. On abans havia 4 jutjats ara n’hi 5. I el ritme de execucions, en lloc de reduir-se ha anat en augment, com es podrà comprovar.

25

Taula 11

Execucions realitzades (llançaments) 700 636

600 500

466

400 300 200 100

136

88

0 1

2

3

4

En el mateix període hi ha: 88 execucions hipotecàries en 2007, 136 en 2008 ( + 54,5%), 466 en 2009 (+ 429,54%) i 636 (+ 622,7) en el 2010. En aquest cas la suma total de 2008, 2009 i 2010 multiplica catorze (14) vegades les execucions de 2007, és dir, abans de la declaració oficial de la crisi. Concretament aquesta suma representa el 1406,81% del valor del 2007. Aquesta dada confirma el mateix valor (14) que ja havíem vist pel que fa a l’augment de l’activitat general dels Jutjats Terrassencs.

Als quadres que segueixen queden resumides les dades relatives a la taula 11 (llançaments).

Evolució del llançaments realitzats respecte al 2007 2008 respecte al 2007

+ 54,5% increment

2009 respecte al 2007

+ 429,5% increment

2010 respecte al 2007

+ 622,7% increment

Evolució del llançaments realitzats respecte a l’any precedent 2008 respecte al 2007

+ 54,5%

increment

2009 respecte al 2008

+ 242,64 % increment

2010 respecte al 2009

+36,48 % increment

26

En termes absoluts els valors de referència són: Taula 12

Totals procediments judicials Període

Lloguer

Procediments hipotecaris

2007

503

319

2008

482

833

2009

691

1556

2010

606

1949

Total

2.282

4.657

2.282 procediments per manca de pagament de la renta de lloguer i 4.657 procediments d’execució hipotecaria.

Això significa que hi ha hagut un total de 6.939 procediments judicials en els Jutjats de Terrassa relacionats directament amb la impossibilitat de fer front al pagament de les quotes de lloguer i hipotecaries.

Aquesta dades, pel que fa a la ciutat de Terrassa, poden ser considerades i confrontades, tal i com hem dit, amb els percentatges de població implicada. Sense posar cap element correctiu trobaríem que el 89,64% d’aquests procediments han afectat a ciutadans que viuen en el Municipi de Terrassa. Aquesta aplicació (inferència simple) ens donaria els següents resultats: Taula 13

Aplicació dels percentatges (89.64%) Verbals per lloguer Execucions hipotecaries Total

2.045,58 4.174,53 6.220,11

Aquestes dades indiquen tan sols el primer escenari o hipòtesi possible. Per raons obvies hem de considerar el dos escenaris que inclouen els dos valors de la forquilla estadística, màxim i mínim, que, com ja hem indicat, representen respectivament el 93% (mínim) i el 95% (màxim) del total dels procediments, tal i com hem explicat a la pàgina Després de la correcció els resultats són:

27

Taula 14

Aplicació de la correcció (93%) Verbals per lloguer Execucions hipotecaries

2.122,26 4.331,01

Total

6453,27 Aplicació de la correcció (95%)

Verbals per lloguer Execucions hipotecaries

2.167,9 4.424,15

Total

6592,05

Això ens permet afirmar que al Municipi de Terrassa hi ha hagut entre 6.220,11 (mínim) i 6.592,05 (màxim) procediments que han acabat, o estan a punt d’acabar, en desnonament. I que aquests procediments, que s’han dut a terme entre el primer trimestre de 2007 i el final del de l’any 2010, han tingut lloc, sense que hi hagi cap dubte raonable al respecte, en el territori de la ciutat de Terrassa i no en l'àmbit de les poblacions properes que configuren el Partit Judicial de Terrassa. Amb això volem deixar clar un fet amb el que ens hem trobat al llarg de la investigació que presentem: per a poder conèixer la realitat amb l'exactitud del 100% que tots desitjaríem, s’haurien de conèixer dades personals que estan protegides per la llei.

D’altra banda, les institucions judicials que ens han brindat la seva col·laboració han volgut matisar que les úniques series de dades a les que es pot donar publicitat són els totals, anuals o trimestrals, per concepte, tal i com les hem reportat en aquest informe.

Dit això podem continuar la nostre anàlisi prenent en consideració ja no els percentatges relatius a la distribució de la població, sinó, (citant directament els treball previs relatius al Pla Local de l’Habitatge de Terrassa, i els documents del mateix ajuntament), el nombre total de llars que hi ha al municipi. És evident que encara que el valors considerats, millor dit la sèrie de valors (6.220,11 6.453,27 i 6.592,05), ens indiquin procediments relacionat amb persones físiques, per a poder entendre correctament l’abast d’aquestes dades les tindrem que multiplicar pel coeficient relatiu a la estructura del nucli familiar de Terrassa. En efecte si calculéssim la ràtio de la sèrie sobre el total de la població de Terrassa tindríem el següents resultats: 6.220,11 6.453,27 i 6.592,05 corresponen respectivament al 2,92, 3,03 i al 3,09% del total de la població del municipi. Això en el cas que féssim una translació directa entre el nombre de procediments i el nombre de ciutadans. En realitat com tots sabem perfectament bé un desnonament, un llançament, no acostuma a afectar una persona a nivell individual, sinó que afecta un nucli familiar.

I la població de Terrassa (informe de l’Institut d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona, Julián López Colás, Antonio José Medina Cruz) es compon d’un total de 79.366 llars amb una ràtio de 2,69 membre per llar.

Posant en relació el nombre de les llars amb els resultats que ja tenim, obtindrem la taula que s’adjunta, evidenciant l’impacte sobre llars i l’impacte (probable amb el valors ja indicats) sobre població real:

28

Taula 15

Valors absoluts

Impacte sobre llars i població Impacte llars (%)

6.220,11 6.453,27 6.592,05

7,83 8,13 8,30

Impacte població (afectats) 16.732,8 17.359,29 17.732,61

(s’ha de tenir en compte que les dades són totals, resultats de la suma de lloguers i hipoteques)

Les correccions permeten començar a fer-se una idea de les veritables dimensions del problema de l’habitatge a la ciutat de Terrassa. En efecte hi ha una dada que hem volgut posar al començament d’aquest treball, considerant la seva importància: a Catalunya hi ha hagut 8 desnonaments judicials per cada 1000 hipoteques constituïdes.

Ara bé, en el cas (improbable) que a cada llar terrassenca li correspongui una hipoteca, hauríem de concloure que, a Terrassa, els procediments d’execució hipotecària multipliquen per més de deu la mitjana catalana, és a dir, que a Terrassa s’han produït desnonaments en un percentatge que supera deu vegades la mitjana catalana.

De moment que no sembla viable que totes les llars tinguin una hipoteca, hem, dissortadament, de concloure que el valor final és més alt que aquest 1000% que hem deduït. I en efecte a Terrassa s’han produït entre un 5,25 i 5,57 procediments d’execucions hipotecàries cada 100 llars (forquilla entre 4.174,53 i 4.424,15 procediments hipotecaris/79366 llars x 100 = 5,86%), considerades en termes absoluts (per tan sense comptabilitzar els desnonaments per lloguer). A falta de dades que podrien ser proporcionades tan sols pel Registre de la Propietat Inmobiliaria és aquesta l’única via possible per a entendre l’abast de la crisi que estan patint el ciutadans de Terrassa.

Per a entendre’ns millor posarem en aquest punt una graella de projeccions relativa a tres valors: el 85, 75 i 65 per cent del total de les llars (la hipòtesi subjacent és que aquests valors corresponguin a tres nivells de constitució d’hipoteques sobre l’habitatge habitual en relació al nombre de llars).

Taula 16 % llars propietàries

Nº llars

65 75 85

51587,9 59524,5 67461,1

Projeccions Nº habitants

138.771,45 160.120,9 181.470,09

% sobre llars 8,35 7,24 6,38

Desviació mitjana catalana +104% +90,5% +79,5%

(Les dades d’aquesta taula són conseqüència de les taules 1 i 2) Ens trobem, per tant dins d’una variació que posa al descobert una realitat particularment complexa i de difícil gestió, si no es posen tots el recursos necessaris per a una rapida intervenció. Des de la posició d’AICEC-ADICAE hem de fer observar que, si bé és cert que aquestes dades evidencien una realitat dramàtica, de cap manera representen una sorpresa per a la nostra associació. Al contrari, aquestes dades coincideixen amb les projeccions que la nostra organització ha anat elaborant des de el començament de la crisi a l’any 2008.

29

D’altra banda les mateixes dades acaben trobant la seva confirmació precisament en els documents de l’Ajuntament de Terrassa. Un ràpid examen d’alguns d’aquests permetrà posar de manifest un aspecte important (del que es trobarà l’anàlisi i les indicacions que en deriven en el tercer apartat d’aquest informe) pel que fa a la detecció de dades i a la circulació de la informació necessària per a la comprensió de la realitat que ens interessa. Al començament d’aquest apartat hem fet referència a dos aspectes importants: - La falta d’informació (quan no directament la contra informació) que es desprèn dels mitjans de comunicació i debats varis, que en lloc d’aprofundir en els aspectes fonamentals de la realitat que estem analitzant, l’han amagat (esperem de manera no intencionada); - La presencia de mecanismes institucionals d'atenció a la població amb dificultats que, fonamentats sobre protocols (legítims i necessaris des de la perspectiva de l’administració pública), han acabat deixant en segon terme aspectes que hagués sigut important tenir sota control des d'un bon començament.

Un vegada exposat el contingut de la primera part de les dades (la segona és relativa al procediments monitoris) es important observar que en la “Memòria del Servei d’assessorament hipotecari i immobiliari” de l’Ajuntament de Terrassa apareix clarament indicat que es tracte de un Servei nascut per “...iniciativa de l’Alcaldia, destinada a orientar i assessorar la creixent demanda de les famílies afectades pel sobreendeutament hipotecari...” (pàg. 3 de la “Memòria..” 2009-2010). Ens agradaria, des de la nostra posició d’associació de consumidors, haver pogut llegir aquesta frase en més documents de més ajuntaments. No fa falta dir que, de moment, no ha sigut així.

Tot i aquestes excel·lents raons, els resultats finals diuen que (pàg. 6) entre 2009 i 2010 s’han atès un total de 511 casos. En els jutjats de Terrassa han ingressat, en el mateix espai de temps (dades disponibles en el moment en que va començar la recollida d’informacions per a aquesta investigació: tercer trimestre de 2010) 1.718 procediments de execucions hipotecaries i queden pendents 1.313, per un total de 3.031 procediments.

Això representa 5,9 vegades el valor dels casos atesos en el Servei d’assessorament del Departament d’Habitatge. Es tracte de valors que són realment molt diferents i molt distants l’un de l’altre i que per tant necessiten un millor anàlisis. En efecte, encara que a la pàg. 7 (del document citat) es pugui llegir la frase “Excloses del càlcul aquelles consultes amb un endeutament superior al 100%, normalment en procés d’execució hipotecaria, per no desvirtuar la informació” aquest element, per si mateix, no es suficient per a explicar la desviació entre els casos atesos i els procediments presents en els Jutjats.

Aquí hi ha una qüestió que no es pot obviar: haver posat el límit de l’endeutament al 70,69%, límit en el que es trobava la població catalana fa 10 anys (pàg. 7, la frase immediatament precedent a la citada) exclou a totes les persones que estan patint una veritable situació de sobreendeutament. Qui encara pot contar amb un marge de maniobra d’un 29,31% del seus ingressos no es troba en la situació dels que tenen un 143% del seus ingressos destinats a cobrir deutes. I és precisament aquesta la definició de sobreendeutament: la situació en la que vessen les famílies (o els particulars) obligats a destinar una quantitat superior als seus ingressos a pagar deutes, és a dir que contreuen deutes per a pagar altres deutes.

Plantejant així la qüestió, s’entén el perquè ens sembla que aquesta defició no permet explicar la diferència que estem analitzant. Sembla més probable que hi hagi hagut 30

un error d’interpretació del concepte de sobreendeutament i que aquest error hagi determinat l'existència d’uns protocols que no han pogut detectar la veritable consistència del problema. Recordarem al respecte que el valor del 142% d'endeutament és el valor reconegut pel mateix Institut Nacional d’Estadístiques (INE) per l’any 2008 (ràtio entre renta disponible o capacitat de pagament i obligacions creditícies contretes).

Si el raonament i l’anàlisi feta fins a aquest punt són correctes les dades relatives als procediments monitoris presentats en els Jutjats de Terrassa haurien de confirmar la substància de les nostres afirmacions.

Procediments Monitoris Arran de la reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil de l’any 2000 (LEC, Llei 1/2000 del 7 de Gener) el procediments monitoris s’estan transformant el malson de moltes famílies degut a una sèrie de factors implícits en la mateixa llei. Es tracte en primer lloc de procediments “ràpids” destinats a la reclamació de quantitats dineràries considerades petites. El límit de la reclamació està fixat en 250.000 euros. La característica fonamental d’aquest procediments és que poden sen engegats amb una denuncia que no necessita la firma d’advocats o procuradors. I això es nota al moment de la tramitació davant d’un Jutjat ja que moltes d’aquestes reclamacions es queden en un no res, degut normalment a errors formals que impedeixen la seva tramitació.

En el cas que ens interessa però els procediments monitoris tenen una importància especial quan es tracte de situacions de sobreendeutament que han arribat a un límit insostenible.

La dinàmica acostuma a ser la següent, com podem fàcilment testimoniar des de la nostra experiència con associació de consumidors de serveis financers. Una família es troba en la situació de no poder fer front al pagament d’una o més quotes hipotecaries.

Acudeix (en el millor dels casos) a la entitat financera per demanar un crèdit per superar la situació. En el pitjor dels casos s’acaba a les mans d’alguna financera. Se li dona un crèdit “personal”. La situació no millora i el crèdit no pot ser tornat. S’engega la dinàmica del procediment monitori, més ràpida i efectiva que la execució hipotecaria, sense oblidar, però, que aquesta execució és precisament allò que hi ha en el horitzons del procediment. Dit d’una altra manera a més de ser el reflex del nivell de sobreendeutament de moltes famílies, el procediments monitoris acostumen a ser la porta d’accés de la execució hipotecaria. A més a més s’ha de considerar que a partir de l’esclat de la crisi a l’any 2008 les entitats financeres han (com hem observat a la primera part d’aquest document) tancat l’aixeta del crèdit i fet molt més difícils les condicions de concessió dels mateixos. Això vol dir que un dels arguments bàsics que serveixen per a negar la importància de les dades relatives (“una mateixa família podria tenir més d’un procediment monitori en marxa”) a aquesta classe de procediments que son executius ells també, queda desmentida per la realitat representada pel fet que precisament entre 2008, 2009 i 2010 és quan s’assisteix a un augment desmesurat d’aquest procediments en tots els Jutjats espanyols.

31

Les dades relatives al Jutjats de Terrassa só aquestes: Taula 17 MONITORIS Pendents a l’inici del periode 2007 1º 2007 2º 2007 3º 2007 4º

2010 1º 2010 2º 2010 3º 2010 4º

1383 1290 1274 1402 1383 pendents començament d’any 1524 1756 1820 2276 1524 pendents començament d’any 2679 2914 2868 2891 2679 pendents començament d’any 3108 3136 2985 2950

TOTAL 2010

3108 pendents començament d’any

TOTAL 2007 2008 1º 2008 2º 2008 3º 2008 4º

TOTAL 2008 2009 1º 2009 2º 2009 3º 2009 4º

TOTAL 2009

ingressats

resolts 549 554 457 695

642 570 329 573

2255

2114

756 926 975 1436

524 862 519 1033

4093

2938

1338 1374 1054 1561

1103 1402 1121 1272

5327

4898

1772 1538 1051 1251

1744 1689 1086 1046

5612

5565

Pendents al final del periode 1290 1274 1402 1524 1524 pendents final d’any 1756 1820 2276 2679 2679 pendents final d’any 2914 2886 2819 3108 3108 pendents final d’any 3136 2985 2950 3155 3155 pendents començament d’any

La suma total és de 21.129 dels que 18.670 son els ingressats, i 3.155 els pendents entre el 2007 i 2010. En el mateix periode se n’han resolts 15.515

32

Taula 18

Monitoris pendents al començament del trimestre 3500 310831362985 2950 291428682891 2679 2276

3000 2500 2000

17561820 13831290127414021524

1500 1000 500 0 1

2

3

4

5

6

7

8

9

10 11 12 13 14 15 16

Mentre la Taula 18 indica l'evolució del nombre total de procediments monitoris que s’han acumulat al Jutjats de Terrassa al començament de cada trimestre del període que estem examinant, la Taula 19 posa en evidencia el nombre dels nous procediments que han entrat en els mateixos jutjats al llarg del 16 trimestres analitzats. A aquest respecte és interessant observar (per la seva importància) que el nombre actual de procediments pendents és més del doble dels que hi havia el primer trimestre de l’any 2007, concretament un 113,30% més.

Taula 19

Monitoris nous casos ingressats 2000 1800 1600 1400 1200 1000 800 600 400 200 0

1772 1436

1561

1

2

3

1251 1051

1054

926 975 549 554

1538

1338 1374

695 756 457

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

Si analitzem les mateixes dades per any els resultats ens indiquen que hi ha hagut un total de 3.638 procediments monitoris a l’any 2007 (1383 pendents + 2255 nous casos ingressats), 5617 al 2008 (1524 pendents + 4093 ingressats), 8.006 al 2009 33

(2679 pendents + 5327 ingressats) i 8.720 al 2010 (3108 pendents + 5612 ingressats), com es pot apreciar a la taula 20 Taula 20

Monitoris per any

8720 2010

3638 2007

1 2

5617 2008

3

8006 2009

4

En percentatges aquests valors indiquen que des del 2007 hi ha hagut un augment constant i significatiu d’aquests procediments. Des dels 3.638 (2007) que prenem com a base de referència s’ha passat a 5.617 (+54,39 %) en tan sol un any, 2008 a 8.006 (+ 120,06 %) en el 2009 i, pel que fa al 2010 portem 8.720 procediments, és a dir, un 139,69% més del valor de control.

Per a acabar d'arrodonir aquestes dades indicarem que la suma total del trienni 2008/2010 (encara no complert) indica una augment sobre el 2007 del 514,15 %. És a dir, que en aquest cas els procediments monitoris s’han multiplicat per més de 5 en relació al començament del període investigat.

A la Taula 21 queden resumides les dades brutes de l'evolució dels procediments monitoris.De totes maneres farem precedir aquestes taules per un quadre de resum que permeti veure el destins dels procediments monitoris en termes generals pagament

execució

J.verbal

J.ordinari

Altres

totals

2007

177

637

69

64

1167

2114

2008

166

847

74

70

1781

2938

2009

254

1816

143

138

2547

4898

2010

236

1164

119

89

2911

4519

Totals

833

4464

405

361

8406

14469

34

Taula 21 1ยช part FORMA DE TERMINACIร DELS PROCEDIMENTS MONITORIS

Pagament 2007 1ยบ 2007 2ยบ 2007 3ยบ 2007 4ยบ TOTAL 2008 1ยบ 2008 2ยบ 2008 3ยบ 2008 4ยบ TOTAL 2009 1ยบ 2009 2ยบ 2009 3ยบ 2009 4ยบ TOTAL 2010 1ยบ 2010 2ยบ 2010 3ยบ TOTAL

Execuciรณ 41 49 44 43 177 54 49 21 42 166 59 77 33 85 254 85 92 59 236

202 184 78 173 637 146 260 146 295 847 376 538 376 526 1816 403 457 304 1164

Transformaciรณ Transformaciรณ en Judici en Judici Verbal Ordinari 23 17 13 17 11 15 22 15 69 64 19 13 22 22 8 17 25 18 74 70 32 27 40 40 32 38 39 33 143 138 47 42 39 23 33 24 119 89

35

Taula 21 2ª part

Altres

Total

359 307 181 320

642 570 329 573

1167

2114

292 509 327 653

524 862 519 1033

1781

2938

609 707 642 589

1103 1402 1121 1272

2547

4898

1167 1078 666

1744 1689 1086

2911

4519

Taula 22

Monitoris resolts PAGAMENT

EXECUTATS

J.VERBAL

J.ORDIN.

ALTRES

5,75%

30,85 58,09% 2,79 2,49%

36

Encara considerant que per allò que fa a la evolució dels monitoris les dades de les que disposem en aquest informa es queden al tercer trimestre del 2010, és important observar (Taula 22) que hi ha un 58.09% de procediments monitoris que no han anat a la execució, ni s’han resolt amb el pagament del deute, ni ha tingut el destí (possible) de la seva transformació en judici verbal o ordinari. Es tracte d’un element particularment delicat des del punt de vista d’aquesta investigació perquè al darrera hi ha el tema del refinançament. És cert que l'estructura mateixa d’aquests procediments (com hem dit, poden ser engegats amb un escrit sense la participació d’un advocat o un procurador) fa que molts es perdin pel camí sense arribar mai a una sentència. Però en el cas que ens interessa, el fet que a Terrassa hi hagi hagut 21.129 procediments monitoris i que d’aquests 6.063 (és a dir, el 28,67%) hagin continuat el seu camí judicial descriu amb claredat el nivell de patiment econòmic que les famílies i els particulars d’aquest municipi estan suportant.

En efecte, hem de considerar que tan sols el 5.28% del total han tingut una transformació en procediments verbals i ordinaris (és a dir, que hi havia arguments per oposar-se a la reclamació de quantitats i els recursos econòmics necessaris per fer front a les despeses d’un procediment). El 5,75% del total ha cancel·lat el deute pagant, el 30,85% ha patit les conseqüències de l’execució judicial del deute i un 58.09% del total han pres “altres” mesures de solució. Aquestes “altres” solucions es poden resumir en una sola expressió “refinançament del deute”. Ara bé, donades les actuals circumstàncies econòmiques i la restricció al crèdit a particulars, a petites empreses i autònoms que les mateixes entitats financeres que van produir aquesta crisi, estan posant en pràctica, se’ns fa difícil poder creure que puguin ser solucions a llarg termini.

Més aviat pensem que es tracte, a la majoria dels casos, tan sols d’aplaçaments momentanis que tindran efectes negatius d’aquí a poc també sobre les execucions hipotecàries o la incapacitat de fer front a les quotes hipotecàries. Bastarà senzillament tornar a les Taules de resultades ja analitazades per a adonar-se’n que hi ha un total de 3.942 procediments pendents aixì repartits: 177 pendents de verbals per lloguer, 1313 hipoecaris i, a part, existeixen 3155 pendents monitoris.

•

Conclusions

De cap manera volem que l’arbre ens impedeixi veure el bosc. La fredor de les dades no pot amagar que al darrera d’aquest nombres hi ha famílies i persones que estan patint els efectes d’una situació no desitjada i que de cap manera han volgut crear.

De manera especial l’anàlisi de les dades dels procediments monitoris ens permet posar al descobert la incidència de la crisi sobre les economies familiars i el nivell de sobreendeutament. Aquesta afirmació es fonamenta en el fet que els monitoris acostumen a afectar directament el petit crèdit i de manera especial els crèdits als consum de les famílies mitjanes. Cal recordar que es tracte de línies de finançament que, encara que siguin molt comunes, no són a l’abast de tothom. Concretament la targeta de crèdit representa un mecanisme financer fàcil d'aconseguir ( tres és la mitjana de targetes que té cada persona, el triple que l'any 2000), però també fàcil de perdre en el mateix moment en que l’aparició d’un impagament determina la inscripció del titular de la targeta en el Registre de Morosos.

D’altra banda és fa necessari recordar, en aquest punt, que els crèdits dels que estem parlant, són precisament les fonts de finançament a les que els consumidors acostumen a recórrer per a fer front al pagaments “extra”, imprevistos etcètera. Ara bé també s’ha 37

da considerar que aquest crèdits tenen comissions molt altes (al límit de la usura) amb interessos que poden arribar fins al 22%, alimentant d’una manera insostenible l’espiral del sobreendeutament. És des d'aquesta perspectiva que s’han d’entendre les dades que hem presentat i que ara ens permeten extreure algunes conclusions pel que fa a la realitat de la ciutat de Terrassa.

En efecte amb les dades relatives als desnonaments ja havíem arribat a la conclusió que al voltant de entre el 7 i el 9% del total de la població que viu en el municipi de Terrassa resulta implicada pels efectes de la crisi financera i immobiliària (desnonaments de lloguer i execucions hipotecàries). Afegint a aquestes dades els resultats de l'anàlisi dels procediments monitoris, ens trobem que els efectes negatius de la situació actual (encara posant totes les correccions necessàries: aplicació dels percentatges relatius i aplicació de les correccions per intersecció de població) estan afectant entre el 20 i el 22% de la població terrassenca, tal i com resulta del analisi de les dates que hem anat desglosant al llarg d’quest informe e que indiquen que hi ha : 18.670 procediments monitoris ingressats que poden significar 16.735,78 casos (aplicación del pecentatge del 89,64%) 17.363,10 casos (si el valor és del 93%) 17.736,46 casos (si el valor és del 95%) Entenem que en aquest cas, fetes totes les salvetats possibles qualsevol por extreure les conclusions necessaries. En efecte tan sol en nombre de monitoris considerats en termes absoluts (i sense afegir-li els pendents) estaría indicant un percentatge de més d’un 22% de la població. Se si li afegeixen el pendents (3.155) estariem parlant d’un poc més del 27%. Entenem que aquest resultats (amb la seva suma tendencial no aritmetica) estan indicant precisament el resultat que s’ha indicat.

Es a dir que entre un poc més de la cinquena part i un mica menys de la quarta part dels ciutadans de Terrassa, més enllà de totes les correccions possibles, s’han vist, es veuen i es veuran, afectada de manera directa pels efectes de la crisi financera. Cosa que significa que hi ha una quarta part del ciutadans d’aquest municipi en situació de greu risc d’exclusió financera, social i econòmica.

I això desgraciadament no és una sorpresa, sinó la constatació dels efectes de desastre d'un model econòmic fonamentat en l'especulació financera i no en la producció de riquesa. Des d'aquest punt de vista el cas de la ciutat de Terrassa sembla paradigmàtic de tot allò que ha passat a Catalunya i a Espanya en els darrers quinze anys. Una ciutat coneguda per la seva trajectòria industrial i per les seves activitats de producció ha vist com la seva economia s’anava transformant lentament però de manera inevitable en una economia de serveis i financera. Així ho demostren les estadístiques i documents publicats per l’Ajuntament de Terrassa i per la Cambra de Comerç de Terrassa.

Però hi ha una ultima dada que no podem deixar de considerar. La població de Terrassa correspon a un 3,85% de la població total de la província de Barcelona. La incidència dels procediments judicials d’execucions hipotecaries dels Jutjats de Terrassa representen el 15,6% del total de la província de Barcelona entre els anys 2007 i 2010.

Els resultats reals són els que han sigut objecte de l’anàlisi consignada en aquest informe.

38

Tendències de futur Una vegada llegides totes les dades que hem analitzat fins aquest punt, es fa necessari i urgent elaborar (encara que sigui de manera senzilla) unes hipòtesis relatives als possibles escenaris amb els que tindrem que treballar en els propers mesos. En el rerefons de tot allò que s’ha dit fins aquí hi ha una dada que s’ha tocat marginalment i que és absolutament clau: la dada del atur a Espanya, a Catalunya, a la provincia de Barcelona i, evidentement, en el territori de l’Ajuntament de Terrassa.

De manera intencionada no entrarem en el mèrit, en la especificat d’aquestes estadístiques (que d’altra banda són publiques), ja que no és aquest el lloc per fer-ho, ni es tracte d’un objectiu d’aquesta investigació.

Per allò que ens pertoca tenim que prendre en consideració les freqüències estadístiques que indiquen millor que cap altra el nivell de patiment econòmic i social de la població del municipi de Terrassa, i intentar preveure la seva evolució futura. Aquesta vegada però afegint-li, com teló de fons, la dada actual del atur a Terrassa: a 31 de desembre de 2010 l’atur afectava 19.720 persones residents a Terrassa, xifra que representa el 17,54% de la població activa (Informe de conjuntura 2010 del Ajuntament de Terrassa). S’ha da considerar que a l’última estadística (març de 2010) relativa a tot el territori de l’Estat Espanyol, aquesta número ha augmentat.

I les dades significatives, a la projecció que podem fer, tornen a ser (com no podia ser d’altra manera) les dades relatives al procediments monitoris, execucions hipotecaries, freqüència d’ingrés del primers i del segons en els jutjats, i modalitats de resolució.

Ja hem dit a quines conclusions ens aboquen aquestes xifres: al nostre entendre, i després de totes les correccions possibles, hi ha al voltant d’entre un 7-9% de població afectada per problemas hipotecaris i al voltant d’un 20 – 22% de la població afectada per procediments monitoris.

Considerant allò que ha quedat resumit a la taula 8 (gràfiques taules 9,10 i 11), taula 12, i taula 17 (gràfiques 18 i 19) de la segona part d’aquest document, s’evidencia una tendencia clara en l’augment de les execucions hipotecaries per un costat i dels procediments monitoris per l’altre. En el cas de mantenir-se constant la entrada de nous casos d’execucions judicials als jutjats al llarg de tot el 2011 i 2012, tindrem aquests valors Previsions periode 2011 - 2012 Categories

Monitoris Lloguer Hipotecaris

Mitjana referencia

2011

2012

Total periode considerat

218,4

873,6

873,6

1673,2

138

552

552

1104

197,3

789,2

789,2

1578,4

Aquesta taula és el resultat de la hipotesis (bastant improbable) que la mitjana de nous casos que poguin ingressar en els Jutjats de Terrassa es mantingui estable. I encara aixì la suma total del periode considerat (4355,6) incrementaria en més d’un 58% el nombre 39

de les llars afectades, amb un efecte directe sobre 11665 persones més entre els ciutadans del Ajuntament de Terrassa.

Tenim que repetir que aquesta dada és possible tan sols a la condició que la situació general es quedi estable. Ara bé en aquest moment no tenim cap indicador que això sigui possible. L’augment de l’atur per un costat i les afirmacions recents dels responsables de La Caixa que han afirmat que el 2011 será l’any més dificil de la crisi economica que estem patint, no ens inviten a ser gaire optimistes.

40

Associació d'usuaris de bancs, caixes i assegurances de Catalunya

Estudi sobre les dificultats actuals en el pagament d’hipoteques i lloguers d’habitatges a Terrassa Propostes enfront de la crisis d’AICEC-ADICAE

Barcelona juny de 2011

1

Propostes enfront de la crisis d’AICEC-ADICAE És evident que any rere any els problemes col·lectius dels consumidors i dels ciutadans es fan més evidents i més greus. I és en aquest context que tenim que presenta run conjunt de propostes que encara que no siguin la solució a tots els problemes que tenim plantejat indiquen algunes possible vies de sortida.

Perque encara que pugui semblar el contrari, quan gratem el dolç vernís que ens proporciona el nirvana del consumisme conformista (amanit pel màrqueting agressiu i la societat del confort en què ens trobem acomodats), descobrim unes vies subterrànies per on discorren riscos latents, problemes greus quan no, en molts casos, potencialment perjudicials per a la salut social en el seu conjunt: productes d'estalvi que estafen "legalment" a milions de famílies, hipoteques parany que estan deixant a moltes famílies en risc d'exclusió social pels embargaments; comissions sagnants imposades sense cap tipus de control; comportaments empresarials que menystenen el paper del petit accionista, per no parlar de la liberalització de les telecomunicacions i les noves tecnologies de la comunicació que plantegen problemes a gairebé tota la població sense que hi hagi manera de posar límit als excessos de les operadores.

El model de producció dels anys d'expansió econòmica, es va basar en profunds desequilibris entre productors, d'una banda, i consumidors i treballadors per un altre: precarietat, excés de recurs al crèdit, abús en la posició poderosa de les empreses enfront dels ciutadans (banca, telecomunicacions, energia...).Tot això s'ha agreujat amb la situació actual. La crisi ha posat al descobert la virulència d'un sistema financer excessivament dimensionat, descontrolat i irresponsable. L'actual crisi que patim com a consumidors i ciutadans, les seqüeles de la qual duraran molts anys (i això no val únicament per a Terrassa, sinó per a tota Catalunya i tota Espanya), té tal envergadura que implicarà canvis financers, econòmics, productius i de consum. Apostar per un nou rumb per a la nostra economia hauria de significar no només decidir què i com anem a produir i vendre, sinó fer-ho en condicions dignes d'equilibri i justícia.

Lamentablement no podem dir que la realitat apuntada constitueixi una anàlisi pessimista o radical del consum perquè és el pa nostre de cada dia. Demà, i l'any que ve, seran altres els problemes que es sumin als anteriors no resolts del tot, fent-los així eterns, com el de les comissions bancàries i financeres (que han augmentat més d'un 60% en els darrers cinc anys) o el de la dinàmica de crèdits al consum, personals i targetes de crèdit amb interessos usuraris.

En l'àmbit del consum no hi ha veritables programes d'acció, sense que es puguin considerar suficients ni eficaços els diversos "plans estratègics" (el disseny s'ha revelat ineficaç i insuficient), ni amb les mesures de "reacció" davant els problemes que es van plantejant. És això que ens ha portat a elaborar propostes i mesures amb l'ànim de posar de manifest la problemàtica que afronten els ciutadans del municipi i de demanar la inclusió de les mesures de solució proposades com a expressió del compromís dels representants municipals amb els ciutadans-consumidors i com a resposta efectiva als problemes que tan greument els afecten.

Vies d'execució de les propostes: Són almenys tres les vies a través de les quals els municipis poden dur a terme mesures de resposta als actuals problemes dels consumidors: 2

•

Quan es tracti de mesures i propostes la competència de les quals per fer-les efectives correspongui a institucions estatals (Congrés o Senat, departaments ministerials, organismes reguladors, etc.), els membres de la corporació municipal poden elevar aquestes propostes davant els Parlaments Autonòmics, davant les pròpies institucions a través de les vies legalment establerts o a través dels representants polítics en aquelles institucions del seu propi partit.

•

Mitjançant el compromís polític per a traslladar, representar i donar suport davant el ple de l'Ajuntament corresponent, davant el parlament autonòmic, conselleries i altres òrgans de govern propis de la comunitat autònoma, i si és el cas davant les Corts Generals, les propostes i mesures com les plantejades en aquest document per impulsar solucions a problemes existents. Per exemple mitjançant l'aprovació de mocions al ple municipal.

•

Mitjançant les competències pròpies dels municipis.

Propostes relatives als greus problemes vinculats al crèdit i les hipoteques.

Les dades existents en relació al crèdit, les hipoteques i el sobreendeutament familiar dels consumidors són d'una importància dramàtica. D'una banda, el creixent nombre d'embargaments, des de 2007, anuncia l'imminent problema de la multiplicació de situacions de greu exclusió social i financera. Com ja hem recordat segons el mateix Consell General del Poder Judicial, són ja 350.000 famílies les que han patit processos d'execució hipotecària, xifra a la qual hem d'afegir les més de 65.000 dacions en pagament d'habitatge en els anys 2009 i 2010 i el creixement exponencial de altres tipus d'embargaments. En resum, més de 415.000 famílies enfrontades a l'embargament dels seus habitatges (en la majoria dels casos sense que l'embargament suposi l'extinció del deute) i al voltant de 600.000 afrontant greus i creixents dificultats per al pagament dels seus compromisos financers.

La variació de les circumstàncies, per a la majoria de persones hipotecades, fan que la situació actual sigui particularment greu sobertot per a aquelles que es van hipotecar a partir del 2006, quan els tipus d’interès eren més baixos i els preus de l’habitatge arribaren al seu màxim. L’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera i econòmica deixen ara a Catalunya un 18% de població en atur, i la impossibilitat de fer front al deute hipotecari està sent una realitat cada cop major i una de les noves causes d’exclusió social. Catalunya té 168.000 llars amb tots els seus membres a l'atur; una xifra que suposa aproximadament el 6% de les famílies catalanes.

Aquesta situació es veu agreujada per la posada de manifest de múltiples i generalitzats abusos del sector financer sobre els consumidors, entre els quals destaquen, pel seu abast, el de les denominades "clàusules terra" i el dels productes de cobertura de tipus, swaps i similars, que afecten a gairebé 800.000 i 40.000 famílies respectivament a Catalunya.

Davant la situació descrita, proposem les següents mesures:

3

I.I.-

El

problema

de

les

execucions

i

embargaments

hipotecaris

1.- Compromís dels representants polítics municipals de donar suport davant les institucions i organismes oportuns a la paralització immediata dels embargaments hipotecaris de l'habitatge habitual de les entitats que hagin rebut o demanat finançament públic a través del FROB. En cas de no ser aprovada la moció, compromís polític personal de tramitar la proposta a través dels representants polítics a les corts autonòmiques i nacionals del propi partit.

2.- Elevar, a través dels representants polítics municipals una proposta als parlaments autonòmics i representants de les Corts Generals per regular la dació de l'habitatge en pagament al préstec hipotecari impagat, de manera que el deute quedi completament cancel·lat. Així mateix, incloure en la proposta l'obligació de mantenir la primera taxació de l'habitatge.

3.- Igualment, traslladar i donar suport a una moció davant les Corts Generals per mantenir la primera taxació de l'habitatge en els procediments d'execució hipotecària.

4 .- Creació d'un organisme de "gestió social de suport a les famílies" en aquells ajuntaments en què no existeixi. En aquells municipis que existeixi, ampliar i reforçar la dotació i funcions d'aquest organisme per atendre les necessitats de famílies que hagin perdut el seu habitatge o estiguin en risc d'embargament.

I.II. - Resposta a l'abús de les "clàusules terra" en les hipoteques 1 .- Tramitar a través de l'ajuntament i els seus representants municipals una proposta normativa als representants dels grups parlamentaris en les corts autonòmiques i generals per a incloure com a abusiva la "clàusula terra" amb compromís de reparació de les pèrdues ocasionades.

I.III .- Mesures de suport als afectats pels contractes de permuta financera vinculats a hipoteques irregularment col·locats entre milers de consumidors 1.- Elevar, a través dels representants municipals, una proposta a les Corts autonòmiques i generals per a la declaració per llei de la nul·litat dels contractes de permuta financera si estan vinculats a hipoteques (swaps) signats per consumidors.

2.- Compromís dels grups i representants polítics municipals per impulsar una via de diàleg entre caixes d'estalvis, representants dels consumidors i òrgans autonòmics de Govern per a negociar la reparació i pactar un rescabalament raonable per als afectats per "clips" i "swaps "hipotecaris.

II. Afrontant el sobreendeutament familiar L'endeutament de les famílies, la causa principal és el crèdit hipotecari, ens situa en els primers llocs del rànquing internacional de l'endeutament familiar, i ha arribat a tal nivell de gravetat que l'amenaça d'embargament de l'habitatge habitual, les nòmines, i altres actius patrimonials de les famílies plana sobre centenars de milers de consumidors.

4

L'endeutament familiar ha crescut sistemàticament per sobre de la renda disponible en els darrers anys, cosa que fa que la ràtio hagi passat des del 45% l'any 1995 o el 76,7% l'any 2001, fins a arribar al 143% l'any 2008, motivat per l'increment del deute hipotecari de les famílies i la manca d'educació i cultura financera dels consumidors. I sens dubte ha seguit creixent, ja que els crèdits i préstecs concedits per les entitats financeres considerats de dubtós cobrament van registrar un creixement entre 2008 i 2009 del 45,3%.

En aquesta situació cal una regulació de les situacions d'insolvència de les famílies tant per a la resolució de problemes actuals greus com per obrir les portes a canvis de futur en l'ús responsable del crèdit, en especial a la concessió de crèdits per part de les entitats financeres. La Llei de Sobreendeutament Familiar, que reclamen els consumidors a través d'AICEC-ADICAE des de fa més de 5 anys i que ha reclamat el Consell de Consumidors i Usuaris, es presenta com una qüestió que pot alleujar l'impacte de la crisi en els consumidors.

Per això es realitzen les següents propostes: 1.- Compromís per a la posada en marxa de punts d'informació, prevenció i mediació davant de situacions d'insolvència de les famílies endeutades aprofitant l'estructura ja creada d'OMIC i en col·laboració amb les Associacions de Consumidors.

2.- Aportació al Fons d'Ajuda per a les Famílies endeutades per la Hipoteca del seu habitatge habitual, en un percentatge del 5% del que es determini anualment per pressupostos generals autonòmics. Aquest fons es fixarà anualment pels pressupostos generals autonòmics com un percentatge del PIB de la Comunitat corresponent. Serà finançat per la banca que operi a la Comunitat Autònoma i les administracions autonòmiques i locals, en un percentatge del 75%, 20% i 5% respectivament.

El Fons tindria per objectius: a) Contribuir al pagament d'un percentatge de la quota hipotecària durant un termini de temps determinat que es fixi posteriorment per llei, per a aquells consumidors que han deixat de percebre prestació per atur de qualsevol tipus. Pagament posterior durant un període de 6 mesos. Reemborsable una vegada que el consumidor aconsegueixi una feina de durada superior a l'any, i l'amortització mensual no suposi més d'un 25% mensual dels seus ingressos, amb un màxim de 3 anys. b) Els consumidors els habitatges dels quals s'han executat en un procediment judicial, i el valor assignat a l'habitatge a la subhasta resulti ser un 25% inferior al taxat inicialment per l'entitat de crèdit. En aquest cas, aquest fons ha d'abonar el 75% del saldo deutor pendent del crèdit que el consumidor hagi d'afrontar com a responsabilitat personal. En aquests casos aquest fons no serà reemborsable. c) Els consumidors que en aplicació de l'article 693.3 de la Llei d'enjudiciament civil, puguin evitar l'execució del seu habitatge aportant les quotes pendents i interessos. El fons aportarà fins a un 75% de les quantitats degudes. d) Quan en el procediment d'execució hipotecària d'un habitatge que tingui el caràcter d'habitatge familiar, la valoració d'aquesta sigui inferior en un 50% a la taxació inicialment establerta en el moment de la seva adquisició, aquest fons adquirirà 5

l'habitatge i la posarà a disposició de l'anterior propietari en règim de lloguer. El lloguer s'ha d'establir en funció de la capacitat de generació de recursos de l'inquilí i es pot revisar si aquest millora la seva posició econòmica i capacitat de generar recursos.

Finançament: Els fons necessaris s'obtindran a través d'una Taxa Bancària específica que s'establirà com a percentatge del saldo viu de les hipoteques que tingui l'entitat o bé com un percentatge de l'obra social quan es tracti de Caixes d'Estalvis amb seu social radicada a la comarca. Aquesta Taxa Bancària es podrà minorar en un percentatge determinat, per a aquelles entitats que s'hagin adherit al Sistema de Mediació i Re negociació de Deutes Hipotecàries (punt anterior).

Aquests percentatges es reduiran gradualment de forma anual en funció de les re negociacions de deute que s'hagin subscrit entre l'entitat de crèdit i els seus clients. Així mateix, aquest percentatge de Taxa podrà incrementar-se en funció de les quantitats de principal i interessos que hagin estat recuperats per les entitats de crèdits a través d'execucions hipotecàries.

Gestió: Aquest fons serà gestionat per representants de les entitats financeres, de la corporació municipal, de les Associacions de Consumidors i de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya.

III. Mecanismes de resolució extrajudicial de conflictes en l'àmbit financer L'arbitratge de consum es troba estancat. El motiu fonamental és que els principals problemes dels consumidors, com són els derivats de serveis financers, queden al marge en negar-se les entitats de crèdit, asseguradores, etc., a sotmetre's a aquest mecanisme extrajudicial de resolució de conflictes. Per això, busquem un compromís en els programes electorals que impulsi mesures concretes de foment de la submissió a arbitratge de les entitats de crèdit i financeres de tota mena que desenvolupin la seva activitat dins d'un municipi.

1.- Pla de mesures d'àmbit local per impulsar un Arbitratge de consum específic i en el sector financer.

Les mesures que, entre altres, podrien articular-se, són les següents: - Que tot contracte de naturalesa pública amb una administració exigeixi submissió a l'arbitratge de consum.

- Que tot concurs públic o dotació d'ajuts o subvencions, programes de col·laboració, etc. inclogui aquesta exigència.

- Que s'estableixin criteris de reducció de sancions administratives en matèria de consum si l'entitat es troba adherida al sistema arbitral.

6

IV. L'accés a l'habitatge Actualment es calcula que hi ha a tot l'Estat gairebé un milió d'habitatges buits. A Catalunya, l'estoc d'habitatges nous sense vendre ha crescut un 19% en dos anys i fins al segon semestre del 2010 l'estoc total de pisos nous sense vendre a Catalunya ja era de més de 80.000. Resulta contrari a tota lògica que el preu de l'habitatge no s'abarateixi i que els consumidors que volen accedir a un habitatge es troben en les mateixes dificultats, o pitjors, que en temps del boom immobiliari. La nostra proposta és fer efectiu el dret a un habitatge digne comprometent a les formacions polítiques en un pla integral que doni resposta a les necessitats dels ciutadans. Per això plantegem la següent proposta de compromís polític per ampliar i millorar l'accés a l'habitatge digne en l'àmbit local.

1.- Millora del foment del lloguer social d'habitatge: - Ajuts directes: l'Ajuntament contribuirà a una reducció de la mensualitat que pot anar del 10 al 50%, en funció de la situació socioeconòmica de la família, edat, etc., de manera que el preu del lloguer es mantingui en un 25% dels ingressos de les famílies, o un percentatge que es consideri acceptable (en aquests nivells econòmics baixos) per afrontar la resta de necessitats de la vida diària.

- Ampliació de la borsa de lloguer social a partir del parc públic d'habitatges de titularitat municipal.

2.- Dotació de més recursos per a la rehabilitació d'habitatge per a determinats col·lectius.

3.- Aprovació d'un programa per procedir a l'expropiació d'aquells habitatges que incompleixin el deure de conservació i rehabilitació que suposin un risc públic, que passaran a formar part del parc públic municipal d'habitatge social.

VI. Participació i representació dels consumidors El moment actual, en què els ciutadans veuen la participació política com una cosa llunyana i al marge de la seva realitat quotidiana, o com alguna cosa que no afecta les seves vides o fins i tot com una cosa que ho fa de forma negativa, requereix de mesures que impulsin l'expansió de la participació ciutadana a més àmbits de la societat, amb la inclusió d'una major nombre de temàtiques i de ciutadans en el camp de la participació democràtica. En aquest impuls les associacions de consumidors són un element fonamental, ja que poden articular aquesta participació democràtica com a moviment social augmentant el protagonisme dels ciutadans en relació amb una matèria tan àmplia i determinant per a la societat i l'economia com el consum. És a dir, els consumidors poden expressar la seva pràctica política i ciutadana en alguna cosa més que en l'exercici del seu dret al vot.

A més s'ha d'abordar el règim de les organitzacions que tenen la legítima representació dels consumidors, ja que tot i la credibilitat social que avui dia tenen les associacions de consumidors la situació actual del moviment consumerista arrossega unes mancances 7

que llasten el desenvolupament i enfortiment dels consumidors i seva posició en el mercat i la societat.

En les perspectives plantejades, es presenten les següents propostes: 1.- Crear a cada Ajuntament una Mesa Permanent de Diàleg amb els consumidors i les seves organitzacions socials a nivell local.

2.- Fomentar el paper de les associacions de consumidors en l'àmbit municipal mitjançant plans d'actuació local que permetin: - Coordinar les competències entre funcions d'OMIC (Oficina Municipal d'Informació al Consumidor) i Associacions de Consumidors.

- Programes de col·laboració amb les associacions de consumidors per apropar la informació, formació i defensa dels consumidors als barris.

8