HISTÒRIA DE LA TELEVISIÓ: es pot dir que va començar amb Galileo Galilei i el seu telescopi. Però no va ser fns 1884, amb la invenció del Disc de Nipkow de Paul Nipkow quan es fes un avanç molt gran per a crear aquest mitjà. El canvi que portaria la televisió tal com avui la coneixem va ser la invenció de l'iconoscopi de Vladímir Zvorikin. Això donaria pas a la televisió completament electrònica, que disposava d'una definició d'imatge i il·luminació pròpia. Les primeres emissions públiques de televisió les va efectuar la BBC a Anglaterra a 1927 i la CBS i NBC a Estats Units a 1930. Les emissions amb programació es van iniciar a Anglaterra a 1936, i en els Estats Units el dia 30 d'abril de 1939, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal de Nova York. Les emissions programades es van interrompre durant la Segona Guerra Mundial, i es reprengueren quan va acabar. FORMACIÓ DE LA IMATGE: El senyal de vídeo/televisió converteix l’intensitat de la llum en variacions d’intensitat eléctrica quan reben la llum.La càmera de televisió capta la imatge d’un objecte, fent servir un tub de vidre que conté a la part posterior una superficie sensible a la llum anomenada target. Cada punt del target reacciona generant càrregues elèctriques proporcionals a la llum recollida. A la part del darrera de la càmera hi ha un canó d’electrons que es disparen sobre el targer dirigits per uns imants o bobines deflectores. Els electrons reaccionen de forma diferent en funció de la càrrega delèctrica de cada punt del target. Les zones amb més càrrega positiva són les zones més lluminoses. TELEVISORS ACTUALS:Actualment les televisions més utilitzades són les que tenen la pantalla de plasma queés un tipus de pantalla plana habitualment usada en televisors de gran format (de 37 a 70 polzades). També és utilitzat en televisors de petits formats, com 22, 26 i 32 polzades. RETRANSMISSIÓ DE SENYALS A DISTÀNCIA: transmissió de senyals mitjançant la modulació d'ones electromagnètiques amb freqüències per sota de les de la llum visible. La radiació electromagnètica es propaga per mitjà de camps electromagnètics oscil·lants que travessen l'aire i el buit de l'espai. VÍDEO DIGITAL: és un tipus de sistema de gravació de video que funciona usant una representació digital del senyal de vídeo, en comptes de analògica. Aquest terme genèric no s'ha de confondre amb el nom DV , que és un tipus específic de vídeo digital enfocat al mercat de consum. El vídeo digital es grava sovint en cinta, i després es distribueix en discs òptics, normalment DVD s. Hi ha excepcions, com les càmeres de vídeo que graven directament en DVD, les videocàmeres de Digital8 que codifiquen el vídeo digital en cintes analògiques convencionals, i altres videocàmeres que graven vídeo digital en discs durs o memòria flash. SISTEMES D’EDICIÓ I TRANSMISSIÓ DE VÍDEO: - Edició lineal: L'edició lineal es correspon amb l'analògica. Per realitzar-la necessitem dos magnetoscòpi, un que actui com a lector o reproductor i un com a gravador. El procés d'edició consistirà a gravar en el recorder el senyal reproduït pel player. - Edició no lineal: Consisteix en el bolcat de les imatges gravades en una cinta o targeta des del magnetoscopi a l'ordinador. A través d'un programa informàtic muntem les imatges manipulantles com fitxers. Un cop creat el nostre muntatge, es bolca en el format de destinació, que pot ser una cinta màster, un DVD o un fitxer comprimit, entre altres. FORMATS DE VÍDEO DIGITAL: AVI (Audio Video Interleaved = Àudio i Vídeo Intercalat) És el format estàndard per emmagatzemar vídeo digital. Quan es captura vídeo des d'una càmera digital a l'ordinador, se sol emmagatzemar en aquest format amb el còdec DV (Digital
Video). És ideal per guardar vídeos originals que han estat capturats de la càmera digital (codificats amb DV). MPEG (Moving Pictures Expert Group = Grup d'Experts de Pel · lícules) És un format estàndard per a la compressió de vídeo digital. Són arxius d'extensió *. MPG o *. MPEG. MOV És el format de vídeo i àudio desenvolupat per Apple. Utilitza un còdec propi que evoluciona en versions amb força rapidesa. És ideal per publicar vídeos a Internet per la seva raonable qualitat / pes. WMV Ha estat desenvolupat recentment per Microsoft. Només es pot visualitzar amb una versió actualitzada de Windows Media 7 o superior. Aquesta aplicació ve integrada dins de Windows. És ideal per publicar vídeos a Internet per raonable qualitat / pes. RM És la proposta de Real Networks per a arxius de vídeo. Utilitza un còdec propi per comprimir l'àudio. Es visualitza amb un reproductor específic: Real Player. Es pot utilitzar per publicar vídeos a Internet per la seva acceptable qualitat / pes. FLV És un format que utilitza el reproductor Adobe Flash per a visualitzar vídeo a Internet. Es poden reproduir des de diferents reproductors locals: MPlayer, VLC media player, Riva, etc. Els dipòsits de vídeo més coneguts a Internet utilitzen aquest format per a la difusió de vídeos: YouTube, Google Video, iFilm, etc. Permet configurar diferents paràmetres del vídeo per aconseguir una acceptable qualitat / pes.
SISTEMES DE COMPRESSIÓ: En l’actualitat, el gran problema que té el vídeo digital és la gran quantitat de memòria que ocupen, engreixant-se encara més quan en el moment de l’edició s’afegeix sobre les imatges un text, una banda sonora o qualsevol altre efecte especial. Les dades següents ajudaran a entendre-ho millor: un fotograma de vídeo amb milions de colors, sense cap tipus de compressió, ocupa al voltant d'1 Mbit. Un segon de vídeo (25 fotogrames), sense comprimir, al voltant de 25 Mbit. Un minut (1.500 fotogrames), 1,5 Gbit, aproximadament. És evident que es necessitaria un disc dur amb molta capacitat per poder emmagatzemar tots els clips que es volen editar, molta RAM i un processador molt ràpid. EL PLA: en el llenguatge audiovisual, l'espai escènic (personatges, objectes, paisatges) que capta l'objectiu de la càmera des que s'inicia la filmació fins que es deté. TIPUS DE PLANS: Gran pla general (GPG) El punt de vista tan distant permet veure elements grans com muntanyes i platges. Els personatges són tant petits que gairebé no s'observen. Serveix bàsicament per situar les accions en un lloc concret. Pla general (GP) L'enquadrament pot contenir un nombre elevat de personatges i/o elements ambientals. És el pla adequat per descriure els ambients, les situacions de moviment, etc. Pla sencer (PS) Quan els personatges surten sencers de cap a peus. Aquest allunyament de la càmera
permet aportar detalls i informació de l'entorn on té lloc l'acció. Pla americà (PA) És un pla intermedi entre el PM i el PS. Normalment la figura queda tallada a l'alçada dels genolls. Pot presentar el moviment millor que el PM. Pla mitjà (PM) Enregistra mitja figura, normalment de cintura cap amunt (i a vegades cap avall). Permet que surti més d'un personatge i és adequat per presentar situacions de diàleg. Primer pla (PP) Presenta un espai una mica més ampli que l'anterior (seria la cara i l'inici de les espatlles). També remarca i comunica les expressions dels personatges. Primeríssim pla (PPP) Mostra una part del rostre o del cos d’una persona. Potència el valor dramàtic del pla. Pla de detall (PD) Mostra un objecte o part d’un objecte. Normalment s’incorpora com a pla d’inserció dins d’una narració. COMPOSICIÓ DEL PLA: consisteix a distribuir adequadament els diferents referents que s'han de visionar dins l'enquadrament: persones, objectes, decorats, acció, sensació de profunditat, línea de l'horitzó, moviments, aire, llum, ombres, etc. LLEI DELS TERÇOS: consisteix a dividir mentalment l'enquadrament de la càmera en terços equivalents, amb dues línies hortizontals i dues de verticals, amb quatre punts d'intersecció que estableixen l'àrea de màxima atenció visual, on habitualment s'acostuma a centrar la nostra mirada en primera instància i que es coneix com la zona àuria. PROFUNDITAT DE CAMP: és la distància que hi ha entre el referent més pròxim i el més allunyat. Recordeu que les imatges són per essència bidimensionals, un pla amb una altura i una amplada. La sensació de fondària, i consegüentment, tridimensional s'aconsegueix segons com es jerarquitzin els elements dins l'enquadrament. L’AIRE: és l'espai que es troba entre el referent i els límits de l'enquadrament (dalt, sota i costats). Com la resta de conceptes, la seva major o menor inclusió ha d'estar en relació amb la informació que es pretén que aporti. És un concepte íntimament lligat amb la llei dels terços.
ANGULACIÓ: L'angulació fa referència a la diferència entre el nivell de la presa de vista i el de l'objecte o subjecte que han de ser fotografiats o filmats. L'angle de visió és una variable que pot potenciar el valor expressiu de la presa. Convencionalment es fa aquesta classificació: Angulació normal. L'eix de la càmera és perpendicular al rostre del personatge. Acostuma a tenir un valor expressiu de normalitat. Angulació en picat. És l'angle format per la càmera que enregistra de dalt cap a baix. S'utilitza per fer més petit el subjecte, per denotar inferioritat, submissió o aclaparament. També es pot fer servir per presentar millor un paisatge o una multitud. Angulació en contrapicat. És l'angle de la càmera que enregistra de baix a dalt. Reforça el valor expressiu. El subjecte queda engrandit. Angle inclinat. Correspon a un enregistrament amb la càmera inclinada lateralment. És un angle poc emprat i expressa inestabilitat, inquietud, inseguretat,...
MOVIMENTS DE CÀMERA: La mobilitat de la càmera, permet triar l'opció de poder variar un pla de forma continuada, la qual cosa implica comptar amb un altre recurs que pot contribuir a potenciar i reforçar un determinat missatge, una acció, un sentiment, etc. Tipus de moviments: Panoràmica: La càmera es mou només sobre el seu propi eix, com el moviment de rotación de la Terra. Travelling: Es produeix un desplaçament de la càmera, com el moviment de translació de la Terra. Zoom: No hi ha moviment ni desplaçament de càmera. Només es desplaça, per apropar o allunyar amb l’òptica interior que porta dins. CONTINUÏTATS ENTRE PLANS: S’entén com a continuïtat o ràcors la coherència temàtica i perceptiva que hi ha d’haver entre plans successius i que es regeix per tot un conjunt de normes audiovisuals.