"Catalans a l'Orinoco" by Ajuntament de Malgrat de Mar

Fèlix Cardona Puig

’exposició “Catalans a l’Orinoco. Fèlix Cardona Puig” és el resultat d’un llarg procés de recuperació d’un personatge de Malgrat que al nostre entendre mereix ser conegut a nivell nacional i internacional. Un procés que va des de l’homenatge que se li va fer el desembre de 1983, amb la publicació del llibre de Pere Grases i la inauguració de la plaça que porta el seu nom, fins a la publicació, l’abril de 2012, del darrer llibre sobre l’explorador, a càrrec d’Eugeni Casanova.

Fèlix Cardona Puig

Catalans a l’Orinoco

Català · Castellano · English

Catalans a l’Orinoco Fèlix Cardona Puig

Aquest llibret forma part de l’exposició “Catalans a l’Orinoco” organitzada en col·laboració amb el Museu Etnològic de Barcelona

Índex

Edita Ajuntament de Malgrat de Mar Elaboració i coordinació Servei d’Arxiu Municipal de Malgrat

Presentació

Textos Eugeni Casanova (“Catalans a l’Orinoco”, “La descoberta del Salto Ángel”)

Introducció ..........................................................................

Josep M Crosas (“Introducció”, “Fèlix Cardona Puig. Cronologia”, “Cardona, explorador i cartògraf”, “Cardona, recol·lector d’ocells, plantes i insectes”, “Cardona, amic dels indis” i peus de les fotografies)

.......................................................................... 5

Catalans a l’Orinoco

.......................................................... 9

Joan Maria Mundó i Freixas ......................................... 9 Pau Vila i Marc-Aureli Vila ........................................ 12

Agraïments Família Cardona Johnson, Miquel Ferran i Mundó, Família Vila, Maria del Roser Mundó, Fundación José Maria Cruxent (Veneçuela), Nona Font, Marc Oller (cartografia), Gerardo Antonio Aymard Corredor (plantes) i Lourdes Borrell (llengua)

Fèlix Cardona Puig. Cronologia

..................................... 17

Disseny i maquetació Fons Gràfic

Cardona, explorador i cartògraf

..................................... 35

Traduccions al castellà i a l’anglès Contextuàlia

Cardona, recol·lector d’ocells, plantes i insectes

Impressió Impremta Grafipons ISBN: 978-84-934633-8-0 Dipòsit legal: B.19510-2013 Tiratge: 1.000 exemplars © del text: Eugeni Casanova i Solanes i Josep M. Crosas Malleu © d’aquesta edició: Ajuntament de Malgrat de Mar No és permesa la reproducció de cap part d’aquesta publicació, ni el seu emmagatzematge ni la seva transmissió de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació o bé fotocòpia, sense la prèvia autorització dels titulars del Copyright.

Pere Grases .............................................................. 13 Josep Maria Cruxent ................................................. 14

.......... 41

Cardona, amic dels indis .................................................. La descoberta del Salto Ángel

......................................... 49

Versión en castellano ............................................................... 55 English version ....................................................................... 75

Presentació

Entre una data i l’altra van passar unes quantes coses, la més important, l’adquisició per part de l’Ajuntament de Malgrat de tot el fons de Fèlix Cardona que la família havia custodiat a Caracas. En aquest sentit, vull agrair el suport que vam tenir per part de la Diputació de Barcelona, sense la qual no hauria estat possible que el fons arribés a casa nostra. L’Ajuntament que presideixo va apostar i aposta per donar a conèixer la figura de l’explorador Fèlix Cardona. Malgrat els temps de crisi, Cardona té per a nosaltres un valor molt especial que ens connecta de manera molt ràpida a un món cada cop més globalitzat i més petit.

AMMM

L’exposició “Catalans a l’Orinoco. Fèlix Cardona Puig” és el resultat d’un llarg procés de recuperació d’un personatge de Malgrat que al nostre entendre mereix ser conegut a nivell nacional i internacional. Un procés que va des de l’homenatge que se li va fer el desembre de 1983, amb la publicació del llibre de Pere Grases i la inauguració de la plaça que porta el seu nom, fins a la publicació, l’abril de 2012, del darrer llibre sobre l’explorador, a càrrec d’Eugeni Casanova.

Conxita Campoy i quatre dels fills de Fèlix Cardona Puig a Caracas, el maig de 2008. D’esquerra a dreta: Carlos, Jordi, Carlota, Conxita i Heinz.

Àlbums fotogràfics del fons Cardona, abans del seu tractament arxivístic.

AMMM

Aprofito aquest espai per agrair l’esforç realitzat a tots els que han treballat perquè el fons de l’explorador pugui ser conservat, conegut i difós, especialment el Servei d’Arxiu Municipal i els hereus de Fèlix Cardona, sense la complicitat dels quals, sobretot de Carlos Cardona Johnson, que resideix a Catalunya, avui no seríem on som. Vull agrair, finalment, l’interès mostrat pel Museu Etnològic de l’Ajuntament de Barcelona pel contingut del fons i per l’elaboració i producció de l’exposició “Catalans a l’Orinoco. 100 anys d’aventura científica”, que després de Malgrat esdevindrà itinerant per a totes aquelles entitats i/o institucions que ho sol·licitin. Conxita Campoy i Martí 4

Alcaldessa de Malgrat de Mar

Introducció L’exposició “Catalans a l’Orinoco” es centra especialment en la figura de Fèlix Cardona Puig, al qual hem volgut vincular amb altres personatges amb qui hi té relació i que mereixen també ser recuperats. Ens referim a Joan Maria Mundó i Freixas, Pau Vila i Marc-Aureli Vila, Pere Grases i Josep Maria Cruxent.

de marxar i per tant algú altre hauria hagut de fer la seva monumental Geografía de Venezuela.

Cal situar-los en un context històric marcat per un temps i per un espai. Veneçuela era, ben entrat el segle XX, un estat en construcció. Diem en construcció perquè tenia alguns elements constitutius de qualsevol estat encara per resoldre, bàsicament el coneixement geogràfic del seu territori, amb tot el que això comporta: de quins recursos naturals disposava, quines infraestructures necessitava...

L’expedició a les fonts de l’Orinoco el 1951, comandada pel major de l’exèrcit Franz A. Rizquez-Iribarren, serveix d’exemple magnífic del que estem dient. L’estat veneçolà, quan sap que un club excursionista francès (el Grup Louis Liotard, de la Societat d’Exploradors Francesos) té intenció d’anar fins on neix l’Orinoco, s’adona que no pot ser que la glòria de descobrir les fonts se l’enduguin uns estrangers. I organitza una expedició “a lo grande”, en què, com no podia ser d’una altra manera, necessita comptar amb la col·laboració de Fèlix Cardona, nacionalitzat veneçolà des de 1929, i en la qual també trobem Josep M. Cruxent. Es tracta d’una gran expedició, feta per “interés nacional” que posa dels nervis a Cardona, per la lentitud en què es mou i per tota la parafernàlia mediàtica i militar.

En aquest context, hi ha un fet cabdal que entra en joc: la guerra civil espanyola de 1936-39, que expulsa del país tota una generació de persones preparades i qualificades que són “aprofitades” per un estat en construcció. Sense la guerra civil, segurament Cardona hauria tornat a Catalunya carregat d’animals i plantes, tal com va pactar amb la Generalitat republicana. Potser les fonts de l’Orinoco portarien el nom de Francesc Macià, tal com va prometre quan va marxar el juliol de 1936. Pau Vila, eminent geògraf, no hauria hagut Mapa de Veneçuela en el qual Félix Cardona Johnson, fill de l’explorador Fèlix Cardona Puig, va marcar els recorreguts realitzats.

Sense els nostres catalans, i tants d’altres, la història de Veneçuela no hauria estat la mateixa. Però, al mateix temps, desenvolupen les seves qualitats perquè es troben el país que es troben.

AMMM. Félix Cardona Johnson

Catalans a l’Orinoco Joan Maria Mundó i Freixas La persona que va dur Fèlix Cardona a Veneçuela va ser un personatge singular: fabricant de teixits, buscador d’or i diamants, cautxer, explorador, cartògraf, estudiós del territori i dels indígenes... La majoria de tractats sobre la Guaiana l’esmenten i se li reconeix la primogenitura en el coneixement del riu Caroní i de la Gran Sabana, però la historiografia veneçolana s’hi ha fixat molt poc i a Catalunya a penes se n’ha parlat.

Familiars de J. Mundó

Va néixer a Barcelona el 1879, fill d’un empresari tèxtil. Ell també es va dedicar a aquesta activitat, però els negocis no li van anar bé i el 1907 va decidir emigrar a Veneçuela. Allí va desenvolupar activitats molt diverses, entre les quals s’encabia el somni –o el deliri– de fer-se un dia ric amb l’or i els diamants dels rius que solcaven el territori inexplorat del sud. Cap a 1920 va fundar amb un fill del president del país, el dictador Juan Vicente Pérez, una societat minera que el va dur a Ciudad Bolívar, l’entrada en el vast estat de Bolívar, encara majoritàriament desconegut.

Joan Mundó amb la seva dona Maria Serrano, el seu fill Joan i la seva filla Montse, aquesta en braços d’una assistenta, el 20 de gener de 1907, al vapor que els va dur a Veneçuela.

Quan feia prospeccions al baix Caroní, el segon riu del país, Mundó es preguntava què hi havia més amunt. Sabia que caputxins catalans havien remuntat el gran riu al segle XVIII, però no n’havia

quedat res. Coneixia els miners que s’havien aventurat aigües amunt i sabia que no havien superat el que ell en diu el Gran Salto (avui Eutouarima), on comença un territori abrupte en què durant més de cent quilòmetres el riu es converteix en impracticable. Els caputxins van fundar un llogaret al punt on el riu Paragua es troba amb el Caroní, que van batejar com Barceloneta. Convertit en La Paragua, aquest era el punt on en temps de Mundó i Cardona confluïen des de Ciudad Bolívar totes les expedicions que volien remuntar el Caroní. Mundó es va proposar arribar al naixement del gran riu, encara en terra ignota, i va contractar Cardona segurament pels seus coneixements d’astronomia i topografia. En una expedició que va començar només 22 dies després que el malgratenc arribés a Veneçuela –en la qual va participar també el fill de Mundó, Juanito–, va explorar una part de la immensa regió dels tepuis on naixia el riu, que ell va batejar com a Gran Sabana, la traducció exacta del nom que li donaven els indígenes locals. El barceloní no hi anava com a simple miner. Ell mateix conta que “entrava en el meu pla confeccionar astronòmicament un bon mapa tant de la ruta com dels llocs d’interès que trobés durant la meva exploració”. La Cambra de Comerç de Caracas es va interessar vivament en les informacions 9

Familiars de J. Mundó

A vegades tinc temptacions de tancar-me amb ells al seu territori i augmentar si fos possible el seu aïllament amb la resta del món; potser serien més feliços. Però com que la Terra és petita, aquest aïllament no podria durar, i cal preparar aquesta bona gent per a no ser atropellats o absorbits. Aquesta tribu de gent forta, treballadora i fins artista, ja que són bellíssims els seus dibuixos i altament poètiques les imatges que desenvolupen en algunes de les seves cançons, és digna que es conservi en la màxima puresa possible.

Joan Mundó Freixas.

que aportava, i va prendre bona nota dels seus consells sobre com obrir grans territoris verges a la resta del país, amb la finalitat de fomentar la indústria, l’agricultura i la ramaderia, i repoblar-los. Mundó va elaborar propostes innovadores de respecte a la vida tradicional dels indígenes de la Gran Sabana i va fer plans per a la seva formació i el seu desenvolupament, amb opinions que encara avui són avançades. Va dir, en un moment que al país es distingia entre racionales i indis, que se’ls havien de facilitar eines perquè ells poguessin triar 10

Conscient de la dificultat de les exploracions, Mundó es va preparar a fons. Va estudiar la llengua dels pemons, els naturals de la Gran Sabana, per bé que segurament no la va arribar a dominar, i va establir contacte amb els cacics i els homes notables perquè li franquegessin el pas. La Guaiana no havia estat explorada perquè els indígenes locals no permetien l’entrada a ningú perquè es pensaven que els esperits de les aigües s’indignarien i estroncarien les fonts. Mundó va ser pioner en la tàctica de guanyar-se la confiança dels nadius per endinsar-se en el territori, que després Cardona va practicar tota la vida: Vaig resoldre d’emprendre el viatge de manera que la més abundant de les meves provisions fos la paciència i amb la disposició d’aprofitar totes les conjuntures que m’oferís el caràcter altament supersticiós dels indígenes. Com que

entrava en el meu pla de confeccionar astronòmicament un bon mapa tant de la ruta com dels llocs d’interès que trobés durant la meva exploració, havia d’estar disposat a esmerçar molt de temps en el meu viatge, i vaig acordar d’anar rellevant freqüentment la meva tripulació i l’acompanyament indígena, per tal que, d’aquesta manera, pogués tenir sempre amb mi gent coneixedora dels habitants i dels terrenys que successivament anés recorrent. A aquest procediment dec en bona part l’èxit del meu viatge.

Mundó va ser també un divulgador i va publicar reportatges sobre les seves exploracions al diari El Universal de Caracas. La Cambra de Comerç de la capital veneçolana va considerar molt valuoses les seves aportacions “per obrir nous territoris per al profit del país”. Va ser també el primer a estudiar la distribució dels indígenes a la Guaiana, que va reportar en un informe al governador de l’estat de Bolívar. Aquest fabricant de vetes i fils reciclat a aventurer va acabar pagant el preu més alt per les seves inquietuds. En el viatge que va fer amb Cardona, el 1927 i 1928, va caure malalt de leishmaniosi i va estar a punt de morir a la jungla, enmig d’uns dolors terribles, fins que va ser rescatat in extremis. El 1929 el seu fill Juanito, de 25 anys, que l’acompanyava en les expedicions, va morir en un accident al riu Paragua. Mundó no se’n va recuperar i, exhaust, va traspassar a causa d’una broncopulmonia a l’hospital Ruiz de Ciudad Bolívar el 30 d’abril del 1932.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

el seu futur i advocava perquè no fossin introduïts a la força en un món nou que els podia marginar.

Juanito Mundó Serrano.

Fèlix Cardona va arribar a Veneçuela de la mà d’un català i en va tractar molts que van marcar la història del país. La majoria freqüentaven, com ell, el Centre Català de Caracas. Allí es reunia, entre molts altres, amb el geògraf i pedagog Pau Vila i amb el seu fill Marc-Aureli, que després de la guerra espanyola van anar a Colòmbia i després a Veneçuela convidats pel govern. Tots dos es van implicar profundament en la vida social i intel·lectual del país. El pare va publicar estudis geogràfics determinants: Las características fisiográficas del Orinoco (1952), Las etapas históricas de los descubrimientos del Orinoco (1952) i Geografía de Venezuela (1960 i 1965), que encara avui és l’obra de referència en aquesta disciplina. Vila es va preocupar també per investigar la tasca dels catalans en la conquesta i l’exploració del Nou Món i va escriure la biografia d’un pioner: Joan Orpí, l’home de la Nova Catalunya (1967), que

Pau Vila. 12

donava a conèixer la biografia d’aquest conquistador en tota regla, nascut en un llogaret de l’Anoia, que va fundar Nueva Barcelona del Cerro Santo (1638), avui Barcelona, i la jurisdicció de Nueva Cataluña, que abraçava una gran extensió, des de Cariaco (estado de Sucre) al Cabo Codera (estado de Miranda) i l’Orinoco pel sud, per bé que la Corona finalment no va voler oficialitzar aquest nom. El fill de Pau Vila, Marc-Aureli Vila, també va fer nombrosos estudis sobre el seu país d’acollida. Va publicar així mateix una Geografía de Venezuela, una obra descriptiva dels estats del país en 24 volums (1953-67); Zonificación geoeconómica de Venezuela (1968) i Geoeconomía de Venezuela (1970-77), en tres volums. Va signar també un llibre de referència en el coneixement de la història de la Guaiana que és fonamental també per a la historiografia catalana: Els caputxins catalans a Veneçuela (1969).

Pere Grases De tots els catalans del país sud-americà, el que va tenir una relació més pròxima amb Fèlix Cardona va ser el pedagog i historiador Pere Grases (Vilafranca del Penedès 1909 - Caracas 2004). Van ser grans amics i el pedagog va deixar notes fonamentals per conèixer la personalitat i l’obra de l’explorador. El 1942 va publicar uns apunts biogràfics sobre Cardona a la revista Catalunya del Centre Català de Buenos Aires, que el 1983 l’Ajuntament de Malgrat de Mar, el Centre Català de Caracas i altres entitats van recollir ampliades en un llibret titulat Fèlix Cardona i Puig. Mite i realitat al cor d’Amèrica del Sud (assaig d’interpretació personal), que constitueixen una bona aproximació al personatge. Grases, que va ser des de la proclamació de la República a Espanya secretari de Carles Pi Sunyer (diputat i alcalde de Barcelona, que també es va exiliar a Veneçuela), va esdevenir un personatge central en la cultura veneçolana: va impartir classes a diferents universitats, va publicar multitud d’obres i va rebre honors i distincions. En particular, va estudiar les figures d’Andrés Bello i de Simón Bolívar, i va ser fundador i catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Veneçuela.

AMMM

Pau Vila i Marc-Aureli Vila

Pere Grases, dret, a la sala d’actes de la Barretina, a Malgrat, l’11 desembre de 1983, en la presentació del seu llibre sobre Cardona.

Marc-Aureli Vila. 13

Josep Maria Cruxent

Nascut a Sarrià el 1911, va arribar a Veneçuela com a fugitiu de la guerra civil espanyola i al principi no ho va tenir fàcil. Va treballar com a venedor de fruites i com a operador de cinema a Antímano (segurament a partir de l’experiència que va tenir amb Laya Films a Barcelona durant la guerra). Després, gràcies als seus estudis artístics, va exercir com a professor de dibuix a diferents col·legis i instituts, i d’un d’ells, el Colegio Santa María de la Victoria, va acabar sent director. També ell va ser un home que va tocar moltes tecles i és reconegut com un dels pioners de l’avantguarda artística dels anys cinquanta i seixanta a Veneçuela. A més de dibuixant i pintor, va ser antropòleg i explorador, però, sobretot, va exercir com a arqueòleg, que és l’activitat que li va donar fama internacional. L’arqueologia no existia a Veneçuela abans dels seus treballs. Ell va iniciar-la de manera metòdica i científica, i va localitzar i estudiar alguns dels vestigis més antics de poblacions humanes de les dues Amèriques i diverses ciutats hispanes, començant per la primera ciutat que Colom va fun14

Fundación José Maria Cruxent (Veneçuela)

Entre els catalans que va tractar Cardona a Veneçuela, el més popular i el que va deixar una empremta més forta al país, ja en vida, va ser Josep Maria Cruxent. Contràriament a Cardona, va ser un home desmesurat, histriònic i, molts cops, genial, que va arrossegar sempre una aura de llegenda. Jordi, un dels fills de Cardona el defineix com “un Dalí en petitet”, i un altre, Félix, deia que estava “mig boig” a causa de les seves excentricitats.

dar a Amèrica, la Isabela, a la Hispaniola, que ell va excavar. Tot i que no era titulat, el 1953 va fundar la càtedra d’Arqueologia de l’Escola d’Antropologia i Sociologia de la Universitat Central de Veneçuela.

un quadre, però mai vendre’l”. Malgrat això, sí que va fer moltes exposicions, algunes de ben curioses, en què barrejava objectes plàstics amb efectes lumínics. Va ser un dels fundadors d’un moviment informalista que citen tots els manuals d’art veneçolans perquè va revolucionar les arts plàstiques al país, el Techo de la Ballena.

de migració o difusió de les cultures amazòniques de Veneçuela, perquè aleshores la dispersió de l’home a les Amèriques es plantejava amb molta força als dos continents. El sarrianenc va tornar al Ventuari el 1959 per investigar la causa d’absència de goll (creixement de la glàndula tiroide) en els indígenes i alhora fer un estudi complet de la població.

La fama i el caràcter de Cruxent eren llegendaris i tots els presidents del país el van voler conèixer, acabant per Hugo Chávez, que ja no hi va ser a temps. Entre els seus amics es comptava el rei Leopold de Bèlgica, amb qui va fer una llarga expedició a l’alt Orinoco i de qui va ser convidat al seu palau de Brussel·les. Per compte del monarca va fer una estada d’estudi i exploracions al Congo i aquest li va regalar una col·lecció d’objectes etnogràfics africans, que es troba al Museu de Ciències Naturals de Caracas, que és la més gran d’Amèrica del Sud.

A Coro, la ciutat on va morir el 2005, va fundar un museu de ceràmica que és el més important de Veneçuela en aquesta especialitat. A part del producte de les seves excavacions, hi ha peces d’arreu del món. També hi va fundar la Feria del Pesebre per promoure una tradició que es perdia, que es continua fent cada any per Nadal després de més de 35 edicions.

Cruxent va recórrer el país de manera incansable durant una seixantena d’anys buscant tota mena de vestigis, tant sota terra com entre els nadius del territori. Ell explicava que havia estat a tot arreu, i posava com a exemple que coneixia pam a pam l’Orinoco des de les mateixes fonts a la dedàlica desembocadura on lliura les aigües a l’oceà.

Cruxent és, amb Cardona, un dels principals exploradors de l’estat Amazonas, on hi ha la capçalera de l’Orinoco. Va ser el primer a contactar-hi moltes comunitats indígenes, però, com el de Malgrat, en va deixar ben poca cosa escrita i els seus quaderns de camp no han estat estudiats.

Fidel als seus principis, el sarrianenc va anar sempre curt d’armilla, tot i que a la seva agenda figuraven alguns dels homes més poderosos de Veneçuela, i uns quants de fora. Li van oferir molts diners pels seus quadres, en què barrejava colors amb terra i feia altres provatures avantguardistes ja als anys cinquanta, però no va voler vendre res, “deia que li feia pena o vergonya, que podia regalar

Cruxent va ser també un dels protagonistes de l’expedició de 1951 que va arribar a les fonts de l’Orinoco, amb Fèlix Cardona i el fill d’aquest. Uns anys més tard, el 1957, va dirigir al Ventuari una expedició organitzada conjuntament per la Universitat Central de Veneçuela, el Museu de Ciències Naturals, que ell va dirigir molts anys, i la Smithsonian Institution de Washington, amb l’objectiu d’investigar les vies

Cruxent va acabar els seus anys hàbils ja nonagenari a Taratara, un poblet d’uns pocs centenars d’habitants que hi ha a 25 quilòmetres de Coro, la capital de l’estat de Falcón. Allà es troba una de les excavacions cabdals que va fer, Taima Taima, que ell havia iniciat el 1960, on va trobar alguns dels vestigis més antics d’humans a Amèrica. Vivia en unes condicions extremadament humils, en una caseta de canyes i fang aixecada pels obrers de les excavacions, on havia encabit tot el seu món, en especial la seva biblioteca i els seus quadres, “tots coberts de pols”, segons els amics. Hi havia també un forn per coure ceràmica, perquè promocionava, i pagava de la seva butxaca, la recuperació de les tècniques de treballar la terrissa que s’havien practicat durant mil·lennis a la regió i que s’havien abandonat. Vivia sol, si no es compten els molts gats que li envaïen la casa. 15

Fèlix Cardona Puig. Cronologia 1903-1982 1903-1920 (0-17 anys)

Vista de Malgrat des del Castell, anterior a 1926.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Família Cardona Puig a Malgrat. Drets, a segon terme, d’esquerra a dreta: els fills Fèlix, Marina i Jacint. A primer terme, d’esquerra a dreta, la mare, Josepa Puig Comas, el fill Juli i el pare Fèlix Cardona Paradeda.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Fèlix Cardona en un viatge amb els seus fills Jordi i Fèlix i la seva dona Carlota a la Guaiana i Estado Cojedes. Imatge datada el 29 de desembre de 1955.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

El pare era d’una família benestant de Malgrat, d’on va ser alcalde de 1906 a 1909. Va morir el 10 de setembre de 1922 quan Fèlix tenia 19 anys. La mare provenia d’una família més humil de Palafolls. Els avis materns consten com a “sirvientes”.

Família Cardona Johnson.

El 4 de febrer de 1903 neix a Malgrat de Mar, a la casa paterna del carrer de les Alobas núm. 9 (avui Caporal Fradera), fill de Fèlix Cardona Paradeda, natural de Malgrat i de Josepa Puig Comas, natural de Palafolls. Els seus pares es van casar el 1896 i van tenir quatre fills: Jacint, Marina, Fèlix i Juli, dels quals van arribar a l’edat adulta Fèlix i Juli.

Batent el blat en uns terrenys de la família Cardona. La nena podria ser la Marina, i el nen, un dels tres germans. 17

Gelabert, que marxà a Colòmbia. En Ramon el trobem també a la contribució industrial per la mateixa indústria del carrer de Sant Isidre el 1925-26. Segons diverses fonts, Joan Mundó era el representant a Veneçuela d’aquesta fàbrica de Malgrat. Ignorem si Fèlix i Mundó es conegueren a Malgrat, però és ben segur que quan el malgratenc va a Caracas té clara la referència de Mundó i s’apunta a una expedició que aquest ja té mig preparada.

Amb 11 anys es matricula a l’Institut General i Tècnic de Girona on fa els estudis de batxillerat des del curs 1914-1915 fins al 1919-20.

Joan Alemany Sagrera, el seu amic de tota la vida.

(24-26 anys)

(17-24 anys)

Arriba al port de La Guaira, prop de Caracas, el 18 d’abril de 1927. El 10 de maig inicia amb Joan Mundó Freixas, nascut a Barcelona el 1879, i el fill d’aquest, el que seria la seva primera expedició, de la qual s’han conservat part dels diaris de Mundó. De Caracas anaren a Ciudad Bolívar en cotxe, i de Ciudad Bolívar a La Paragua. Des d’aquí AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Amb 17 anys Cardona, segons testimonis recollits per Ramon Garriga Marquès, es passava hores i hores escoltant la ràdio (aparell que havia après a fabricar) amb els seus amics Joan Alemany, Juli Matamala i en Casajuana. Tenia un cotxe de color vermell que era l’enveja de mig poble. D’ell es conta que feia pujar els seus amics a l’estació del tren i que els anava a recollir en cotxe a l’estació de França.

Vista del riu Carrao amb el turó de Veitepui al fons, prolongació de l’Auyantepui. A prop es troba la desembocadura del riu Churrum al Carrao. Imatge datada el 16 de febrer de 1929. AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

El 1922 obté el títol de pilot de l’Escola Nàutica de Catalunya. Entre l’octubre de 1922 i el desembre de 1925, segons Pere Grases, fa viatges arreu del món en diversos vaixells i obté el títol de capità d’altura de la marina mercant.

Fèlix Cardona Puig poc abans d’iniciar la primera expedició amb Joan Maria Mundó. La data anotada a l’àlbum del fons Cardona és la de 1927.

Fotografia datada per Cardona el 4 de gener de 1929: “Cocinero en el río Chiguao, afluente del río Paragua, con morrocoy y huevos de caripatua”.

1927-1929

1920-1927

Segons Assumpció Carril Gelabert, la seva mare intentà de totes totes treure-li del cap el desig que tenia de córrer i descobrir món i intentà que es dediqués al món de la indústria tèxtil. A la contribució industrial del segon semestre de 1926 trobem que Fèlix declara diverses màquines tèxtils d’una indústria del carrer de Sant Isidre. També el trobem a la de 1928, quan ens consta que ja no estava a Malgrat. Aquesta indústria tèxtil la regentà, tot ho apunta, amb Ramon Carril

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

El 1909 el trobem al col·legi de San José de Malgrat, dirigit pels germans maristes. En aquest mateix col·legi també hi ha matriculat el seu germà Jacint i qui fou un dels amics de tota la seva vida, Joan Alemany Sagrera, que vivia al mateix carrer que ell, al carrer de les Alobas. Anys més tard, els fills de Cardona es referiran a Joan Alemany com a “tio Juanito”, cosa que demostra l’estreta relació que hi tingué.

Expedició amb la Comissió Veneçolana de Límits fins a la pedra de Cocuy, a la frontera amb Brasil. Desembre de 1929. 19

Membres de la Comissió Veneçolana i Brasilera a Cocuy, el 1930. Cardona està situat a l’esquerra de la imatge, de costat.

1929-1930 (26-27 anys)

L’octubre de 1929 obté la nacionalitat veneçolana. Des de l’octubre d’aquest any fins al gener de 1930 acompanya la Comissió Veneçolana de límits pels rius Orinoco, Casiquiare i Negro, fins a la pedra de Cocuy, a la frontera amb Brasil.

1930-1931

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

(27-28 anys)

Fotografia de Cardona publicada per Alfredo Jahn l’any 1931 que correspon al salt Aredemuni a la part alta del riu Merevari.

De l’11 d’abril de 1930 al 19 de gener de 1931 realitza una expedició amb el seu germà Juli per diversos rius de la Guaiana veneçolana (Paragua, Caura, Merevari, Ventuari, Orinoco, etc.) i pren posicions astronòmiques que serviran perquè pugui fer-se el primer mapa fiable de la zona, a càrrec del cartògraf i president del Col·legi d’Enginyers de Veneçuela, Alfredo Jahn. Aquest va divulgar l’expedició de Cardona en una conferència que quedà recollida posteriorment en un article titulat “1930. Una importante contribución a la hidrografía de la Guayana Venezolana” publicat per la Revista del Colegio de Ingenieros de Venezuela el juny de 1931. Al fons de Fèlix Cardona es conserva el diari inicial de Cardona que Jahn deuria fer servir per fer el seu article.

1932-1933 (29-30 anys)

El 1932 el trobem com a encarregat de l’hisenda d’Alfredo Jahn, a Puerto La Cruz. Allí coneix qui serà la seva dona, Carlota Johnson, amb qui es casa el 24 de gener de 1932, i ben aviat queda embarassada. Decideixen tenir el seu primer fill, que es dirà Fèlix, com el pare i com l’avi, a Malgrat. Marxen de Caracas el 31 de maig de 1933. Fèlix neix l’11 d’agost de 1933 a la casa pairal dels Cardona, al carrer Caporal Fradera de Malgrat. El 10 d’octubre tornen cap a Veneçuela, on hi arriben el 5 de novembre.

1934-1936 (31-33 anys)

Tornen a Catalunya el juny de 1934. Al llarg de 1935 i primers mesos de 1936 fa diverses conferències a Catalunya donant a conèixer les seves expedicions. La que té més ressò mediàtic és la que fa a l’hotel Ritz de Barcelona el 22 de febrer de 1935. També en fa a Badalona el 8 de març; a Malgrat mateix, al cinema Liceu, el 22 de març; a Barcelona, a l’Escola d’Infermeres de la Generalitat, el 5 de novembre; a la Universitat de Barcelona, amb els doctors Pericot i Bosch Gimpera, el 5 de març de 1936; a l’aula de Química el 26 de març. Amb Ignasi de Sagarra, director del Parc Zoològic, s’entrevista amb el conseller de Cultura, Ventura Gassol i li ofereix la possibilitat d’enviar animals quan realitzi les noves expedicions

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

remuntaren el riu Caroní i el riu Carrao i exploraren la zona de l’Auyantepui. Després d’una sèrie de vissicituds, el gener de 1929 Cardona continua sol. Descriu al seu diari el salt d’aigua Kerepakupai (conegut posteriorment com a Salto Ángel). Busca minerals preciosos. Escriu el 9 de març que hi ha abundant or fi. Troba petits diamants. Arriba a Caracas el 2 de maig de 1929.

Índia maquiritare confeccionant un mosá. La imatge pertany a l’expedició que Cardona va fer amb el seu germà d’abril de 1930 a gener de 1931.

El seu segon fill, Alfredo, neix a Calella el 10 de març de 1936. El 12 de maig de 1936 la Societat Catalana de Geografia li ofereix un sopar de comiat en el qual assisteixen bona part de la gent de la cultura i de les institucions del país. Les cròniques periodístiques recullen que durant el sopar va prometre posar el nom de Francesc Macià a les fonts del naixement de l’Orinoco que s’havia proposat descobrir, amb el natural entusiasme dels assistents a l’acte. 21

Encara té temps, el 18 de maig, de fer una altra conferència al Saló de Sessions de la Generalitat, organitzada per un nombre considerable d’entitats amb el “patronatge de la Generalitat i dels ajuntaments de Barcelona i Malgrat”.

S’embarca cap a Veneçuela el 5 de juliol. Durant el trajecte esclata la guerra civil.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

El 19 de juny de 1936 va al Palau de la Generalitat a acomiadar-se del president Lluís Companys, la qual cosa dóna idea de la seva popularitat i de la importància que havia adquirit la seva empresa.

Expedició al riu Caura, 1936-37. Cardona anota: “Rafael Angel Lezama en la orilla del Alto Caura recibiendo la carga. Enero 1937”.

1936-1937 (33-34 anys)

Notícies de premsa de 1935-36. 22

Fons Fèlix Cardona Puig

De novembre de 1936 a maig de 1937 explora la zona del riu Caura, des de la seva unió amb l’Orinoco, i els seus afluents Canaracuni, Guaña i Achara, i tota una sèrie de rius de la zona. Un dels motius de l’expedició, com diu ell mateix en el seu diari de 7 de març és “preparar las sabanas del río Canaracuni para el aterrizaje de aviones”. La pista d’aterratge, però, no es va construir fins més tard i no és fins l’octubre de 1939 que hi aterra un avió de la Comissió Mixta de Límits. Ell mateix reconeix, en una carta posterior, que va realitzar aquesta expedició “en comisión del Ministerio de Fomento”. Recull plantes per a l’Herbari Nacional i per al Museu Nacional de Ciències Naturals de Nova York. Anota les plantes recollides en una llibreta, fins al número 428, recollides de 1937 a 1942.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

La família s’instal·la en una quinta del barri de Boleíta, batejada amb el nom de San Jordi, però no la compra, perquè encara pensa que algun dia tornarà a Catalunya.

Expedició al riu Caura. Indígenes caminant al salt Pará, a la part alta del riu Caura.

El mes de maig és a la zona de l’Auyantepui. Ho corrobora la llibreta on hi ha anotades les plantes, recollides a l’ “altiplano Auyantepui, sabana pedregosa, monte quemado, 1500-1700 m” i el seu diari. Aconsegueix pujar la muntanya a peu pel Zanjón del Danto el 21 de maig de 1937. Prèviament, n’ha fet fotografies des de l’avió de Jimmie Angel, el 10 de maig de 1937. El 22 torna a Ciudad Bolívar amb l’aviador americà. Els seus fills bessons, Jordi i Heinz, havien nascut uns dies abans, el 8 de maig. Cardona torna a Caracas el 27.

Pujada a l’Auyantepui pel Zanjón del Danto. Per aquí és per on va pujar per primer cop Cardona el maig de 1937.

Del novembre de 1937 al març de 1938 participa a l’expedició que organitza l’home de negocis, ornitòleg i mecenes William H. Phelps, amb el suport científic del Museu d’Història Natural de Nova York, de la mà de Frank Chapman i de George H.H. Tate. Cardona és designat cap de transport i radiotelefonia de l’expedició. Mentre estava amb l’expedició, va rebre la notícia de la mort del seu fill Alfredo, que es va ofegar en una petita bassa del jardí que tenien a la casa del barri de Boleíta. El van enterrar el 9 de desembre de 1937.

L’avioneta de Jimmie Angel a Ciudad Bolívar, el setembre de 1937, abans de “l’aterratge” al cim de l’Auyantepui.

1938-1946 (35-43 anys)

D’abril de 1938 a juliol de 1942 Cardona ocupa el càrrec de cap d’exploracions a l’oficina de fronteres del Ministeri de Relacions Exteriors i després va ser comissionat per a diverses exploracions a les regions frontereres amb Brasil i Colòmbia. AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

El 9 d’octubre de 1937 Jimmie Angel aterra al cim de l’Auyantepui. Aquest fet tindrà una extraordinària repercussió i farà córrer rius de tinta. Queda més que demostrat que Angel no va patir cap accident, sinó que hi va aterrar de forma expressa. I que no va “descobrir” el salt que porta el seu nom. Cardona va referenciar el salt en un plànol-croquis de 1929 amb el nom de Pacupai-Merú.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

A l’agost sembla que torna a ser a l’Auyantepui. Del mes de setembre de 1937 hi ha anotades algunes plantes recol·lectades.

D’abril a desembre de 1938 explora la regió del Páramo de Tamá, a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia. La seva primera filla, Carlota, neix el 7 de desembre de 1938. El capità Álvarez i Fèlix Cardona a l’expedició al Páramo de Tamá a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia (1938).

De gener a juny de 1939 remunta de nou el Caura amb la intenció de delimitar la frontera amb Brasil. Instal·len senyals aerofotogramètriques a la frontera perquè es puguin fer mapes de la regió per mitjà de fotografies aèries. Explora la divisió d’aigües entre l’Orinoco i l’Amazones, a la serra de Paracaima. Estableix els senyals de les fonts del Paragua i d’altres rius. Dirigeix la construcció de la pista d’aterratge de Canaracuni.

El poble de la Revancha, en l’expedició al Páramo de Tamá a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia. Datada el 30 de juliol de 1938.

De juliol a desembre de 1942 segueix l’Orinoco des de Puerto Ayacucho fins a la desembocadura del Ventuari, i remunta aquest riu fins al salt Ekenkua. Segueix el riu Kaná fins al seu naixement.

Entre maig de 1944 i novembre de 1945 fa de cap d’expedicions per a una empresa nord-americana, la Rubber D. Company, per localitzar arbres de cautxú a l’alt Orinoco i Casiquiare. Estem en plena guerra mundial i el cautxú va molt buscat pels aliats.

Durant els mesos de gener i febrer de 1943 explora per primer cop la muntanya Guaniquinima. L’abril del mateix any, guia el botànic nord-americà Ellsworth P. Killip al llarg del riu Paragua per localitzar arbres de cautxú i recol·lectar plantes. De juny a octubre, torna a Guaquinima amb una expedició ornitològica i recull flora del cim. Fa l’alçament topogràfic de diversos turons de la zona. 26

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

D’agost de 1941 a febrer de 1942, remunta el riu Paragua fins al Canaracuni per portar benzina per als avions que fotografiaven la frontera. És en aquestes dates, i en aquesta zona, quan succeeix una de les moltes anècdotes de la família Cardona, que havia acompanyat l’explorador i de la qual se’n fa ressò la premsa: l’aterratge forçós de Jimmie Angel amb la dona de Cardona embarassada i els seus quatre fills, Félix, Jordi, Heinz i Carlota. Margarita Cardona, la segona filla, naixia el 19 de febrer de 1942 en una clínica de Caracas.

Tot i que la imatge és anterior a 1944 (concretament de 1930) ens serveix per il·lustrar la participació de Cardona en la localització i explotació del cautxú.

De novembre de 1943 a març de 1944 retorna al riu Merevari, des d’on passa al vessant brasiler per recórrer el riu Lebarejuri-Parime per actualitzar les marques frontereres a les serralades Parima i Pacaraima.

El 30 de desembre de 1944 neix el seu darrer fill, Carlos. De 1945 a 1946 guia una expedició de la Comissió Mixta de Límits, que entra pel riu Negro i busca els orígens del riu Paduari, al Brasil i el Siapa, a Veneçuela.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

La pista d’aterratge de Canaracuni comportà la tala de molts arbres. Això és el que indica la imatge de Cardona que ell descriu així: “Monte tumbado en Canaracuni”.

De novembre de 1940 a maig de 1941 remunta l’Orinoco fins a la desembocadura del seu afluent Ventuari, que recorre de l’inici fins al punt de confluència entre les serralades de Parima i Pacaraima. Recull també ocells. De desembre de 1940 a gener de 1941 anota que recull 416 exemplars.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

De novembre de 1939 a abril de 1940 explora la part alta del riu Ventuari i participa en la construcció d’una altra pista d’aterratge, ara a la Sabana Oso, per als avions que havien de fotografiar la frontera.

Membres de la Comissió Mixta de Límits amb Brasil. Cardona és el primer a la dreta de la imatge. Data: febrer de 1946.

1946-1949 (43-46 anys)

Durant aquests anys explota mines de diamants a la zona del riu Icabarú, a la fontera amb Brasil. En l’explotació hi participa el malgratenc Peret Bo Serra.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Treballa com a guia explorador per al Ministeri d’Agricultura i Cria. Recol·lecta moltes plantes i mostres a tota la Guaiana per a l’herbari nacional com a comissionat del Departament d’Investigacions Forestals, dirigit per Henri Pittier. Fa també alçaments per a la Cartografia Nacional.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Recollint plantes dalt de l’Auyantepui, 1949.

1949-1951 (46-48 anys)

“Un poste fronterizo en las cabeceras del río Padauri. Comisión de Límites con Brasil” (1945-46). 28

Ingressa com a funcionari al servei de la Cartografia Nacional del Ministeri d’Obres Públiques. La seva feina consisteix a determinar coordenades geogràfiques precises per a l’elaboració de mapes de tots els estats de Veneçuela, especialment de la Guaiana, que no existien. Des de 1950, viatja en companyia del seu fill gran, Félix. Normalment viatja de desembre a maig, que és quan plou menys. Participa, d’abril a desembre de 1951, a l’expedició franco-veneçolana a les fonts de l’Orinoco, com a representant de la Cartografia Nacional del Ministeri d’Obres Públiques. Ho fa conjuntament amb el seu fill Félix. Aquesta expedició, comandada pel major Franz A. Rízquez-Iribarren, significà tota una “proesa” nacional, àmpliament publicitada.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Cardona anota: “Parada en la playa del río Padauri. Comisión de Límites con Brasil” (1945-46).

Guies i camàlics davant d’un arbre gegant, durant l’expedició de la Comissió Mixta de Límits amb el Brasil (1945-46).

Pare i fill es desesperaran amb l’expedició per la lentitud en què avançava, ja que es va planificar sense tenir en compte les limitacions de 29

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Fotografia de família Cardona Johnson a principi dels seixanta a Bello Monte. D’esquerra a dreta Margarita, Heinz, Félix, Carlota Johnson, Carlota, Fèlix Cardona, Jordi i Carlos.

Fèlix Cardona i Joan Alemany, a Malgrat, el 12 d’agost de 1951, després que l’explorador abandonés temporalment l’expedició a les fonts de l’Orinoco.

1952-1982 (49-79 anys)

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

moure’s per la selva. En aquest sentit, una de les anècdotes de l’expedició és que Fèlix pare va tenir temps de fer un viatge a Malgrat, per solucionar uns problemes familiars, i tornar després a l’expedició. Els va trobar si fa no fa al mateix lloc.

Fèlix Cardona i dos dels seus fills, Félix, a la dreta, i Jordi, a l’esquerra, el 21 de gener de 1956. La fotografia la fa Carlota Johnson.

Després de l’expedició a l’Orinoco, Cardona continua recorrent rius i muntanyes. Es conserven diaris i anotacions de diversos viatges.

De 1952 a 1960 bona part de la família Cardona Johnson es trasllada a Catalunya. Viuran al carrer Folgueroles de Barcelona. Els dos Fèlix, pare i fill, van i vénen de Veneçuela. El 1958 l’American Geographical Society, amb seu a Nova York, el nomena membre honorari. El juny de 1965 participa a Guatemala a la VIII Asamblea General del Instituto Panamericano de Geografía y Historia com a representat de la Cartografía Nacional.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Cardona anota: “Pasando la Curiara por raudal con puente de los guaicas. Expedición franco venezolana”.

Cardona al seu estudi, el maig de 1972.

L’any 1970 realitza una sèrie de càlculs per esbrinar l’alçada de l’anomenat Salto Ángel. Li dóna una alçada de 902,00 m. El gener de 1973, també com a representant de la Cartografia Nacional, participa a l’expedició a l’illa de los Testigos on també estableix un punt astronòmic. Mor a Caracas el 5 de desembre de 1982.

Després de la seva mort

2006 El 28 de febrer mor Félix Cardona Johnson.

1983

Acte d’homenatge a Fèlix Cardona a Malgrat, l’11 de desembre de 1983. D’esquerra a dreta: Carlota Cardona Johnson, Carlota Johnson, Cril Comenges, Margarita Cardona Johnson i Carlos Cardona Johnson, a la sala de plens de l’Ajuntament de Malgrat.

2001 El 19 de setembre mor Carlota Johnson de Cardona.

2002 Félix Cardona Johnson, el fill gran de l’explorador, s’instal·la a Malgrat, al passeig Marítim núm. 42, juntament amb la seva dona Gunila Nalsen i les seves filles.

Félix Cardona Johnson i la seva dona Gunila Nalsen a la conferència de 2003 a Malgrat.

2011 L’Ajuntament de Malgrat adquireix la totalitat del fons de Fèlix Cardona Puig que s’havia conservat a la darrera casa on va viure l’explorador, al barri de Santa Paula de Caracas.

2012 Després d’una llarga investigació, que va rebre l’ajut de l’Ajuntament de Malgrat de Mar, Eugeni Casanova Solanes publica el llibre titulat La conquesta de l’Orinoco. Fèlix Cardona i l’exploració catalana de Veneçuela. El llibre, presentat a Malgrat el 25 de març, és l’estudi publicat més aprofundit sobre el personatge. Eugeni Casanova Solanes.

2013

AMMM

Acte d’homenatge a Fèlix Cardona a Malgrat, amb la participació, entre d’altres, de Joaquim Duran, Jaume Sobrequés, Pere Grases, Josep Mora Girons, Carlota Johnson i Eusebi Vázquez.

S’edita el llibre d’Hector Oliva Passatges a Amèrica. La vida desmesurada de cinc catalans a ultramar. Un dels cinc catalans és Fèlix Cardona Puig.

AMMM

S’edita i es presenta a Malgrat el llibre de Pere Grases Fèlix Cardona i Puig. Mite i realitat al cor d’Amèrica del Sud, amb la participació, entre d’altres, a banda de l’autor del llibre, de l’alcalde, Josep Mora Girons; del regidor d’Ensenyament i Cultura de l’Ajuntament, Joaquim Duran Montals; de l’historiador Jaume Sobrequés; de Francesc Sanuy i de la vídua Carlota Johnson i acompanyada de les seves filles Margarita i Carlota i del seu fill Carlos.

2007

AMMM

Rep la condecoració de l’ordre de Henri Pittier, en primera classe, per la seva contribució a la ciència. Es publica a la Gaceta Oficial de Venezuela el 8-11-1983.

2003 El 14 de desembre Félix Cardona Johnson, juntament amb la professora Núria Sala Vila, participa en una conferència col·loqui organitzada pel Servei d’Arxiu de l’Ajuntament de Malgrat de Mar que porta per títol Fèlix Cardona Puig: l’aventura desconeguda, fruit de la qual s’edita un dossier amb fotografies i textos.

17 d’agost. S’inaugura a Malgrat l’exposició Catalans a l’Orinoco. Fèlix Cardona Puig, organitzada per l’Ajuntament de Malgrat de Mar i el Museu Etnològic de Barcelona.

Fèlix Cardona fent mesuraments topogràfics.

Cardona, explorador i cartògraf

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Una ràpida ullada a la biografia de Cardona ens porta de seguida a l’evidència que la seva activitat principal fou la d’explorar i posicionar geogràficament el que veia en un mapa. Evidentment, no fou el primer ni l’únic explorador de Veneçuela. D’altres com Theodor Koch-Grünberg, Hamilton Rice o Robert Hermann Schomburgk realitzaren abans que ell notables aportacions.

Tanmateix, Cardona dibuixà mapes de zones que mai havien estat cartografiades. Durant les primeres expedicions els realitzà per iniciativa i per interès propis. En algun cas (el primer mapa de regió de l’Alto Caroní i de la Gran Sabana), segons explica en un entrevista al diari El Nacional, de 4 de febrer de 1952, va arribar a vendre’l al govern, per una acceptable quantitat de bolívars. La motivació inicial, amb Mundó, era la de trobar pedres precioses, i calia conèixer bé el territori. Esdevingué una persona que es movia amb relativa facilitat, amb l’ajut dels indis, com comentarem en un altre apartat, en àmplies zones del país. Moure’s en aquests espais significava, en certa manera, poder aprofitar els seus recursos naturals. Acompanyà expedicions científiques, empreses explotadores de cautxú i recol·lectà plantes, ocells i insectes. En un país com Veneçuela, que no sabia on tenia la frontera amb bona part dels seus veïns, construir

una bona cartografia va esdevenir un imperatiu de caràcter nacional. Ben aviat, l’estat veneçolà en certa manera se’l fa seu i utilitza els seus coneixements, si podem dir-ho així, per anar cartografiant un país que no es coneixia a si mateix. En aquest sentit, Cardona estigué en el lloc adequat en el moment adequat, i va fer de l’exploració un modus vivendi. Si col·loquem en el mapa de Veneçuela tots els seus viatges i exploracions descobrirem que recorregué la pràctica totalitat dels rius i de les serralades del país, i no exagerem. Fins i tot, hi ha alguns accidents geogràfics que porten el seu nom: el pico Cardona (al Cerro de la Neblina, a la frontera amb Brasil) i la Sabana Cardona, propera a la carretera que uneix Cariaca del Orinoco amb San Juan de Manapiare. Què feia exactament, per saber on era un riu, o una muntanya. El que avui faríem amb un senzill GPS, Fèlix Cardona ho havia de fer amb un equip de d’instruments de mesura manuals (sextant, cronòmetre, brúixola, teodolit i ràdio) per determinar quines eren les posicions astronòmiques de latitud i longitud i les seves cotes altimètriques. Un cop tenia la longitud i la latitud les relacionava a un topònim autòcton. I aquests topònims els utilitzava com a punts de control per dibuixar els seus croquis i els mapes de les zones per les quals passava. 35

AMMM. Fons FĂ¨lix Cardona Puig

Mapa de 1929 restaurat digitalment. 36

A partir de 1950 treballa amb el seu fill gran Félix en la determinació de punts astronòmics a partir de fotos aèries facilitades pel govern.

Croquis de la conca de l’Orinoco i dels seus principals afluents. Fèlix Cardona utilitzava aquesta imatge en les exposicions i conferències que donava sobre les seves exploracions.

Dit d’una altra manera. Hi hauria com dues fases: la primera, obtenir la posició dels llocs (longitud i latitud), i l’altra, cartografiar el territori, dibuixant els elements de la realitat (rius, muntanyes). Un cop acabada la primera fase, la d’obtenir la posició dels llocs, calia elaborar els mapes topogràfics. Per fer-ho, a banda del posicionament del lloc, era necessari l’ús d’una brúixola, per determinar la posició i la direcció d’un lloc i així poder dibuixar mapes utilitzant els punts cardinals de nord, sud, est i oest. I també l’ús del teodolit, que s’utilitzava per obtenir els angles, distàncies i desnivells. 38

Si n’haguéssim de destacar alguns, segurament hauríem de fer referència als primers que realitza de la zona de l’Auyantepui. S’ha conservat l’esborrany inicial que Cardona va utilitzar com a suport el treball de camp i que titula com a “Carta geogràfica del Río Carrao” de l’any 1929, en què es dóna a conèixer el salt d’aigua més alt del món com a Pacupai Merú. Posteriorment va utilitzar aquest mapa per traçar altres mapes en la seva forma definitiva. El principal element de representació del mapa és el recorregut del riu Carrao a través de muntanyes, valls, planes i vegetació. El riu Carrao porta aigües dels afluents Acanan, Churún, Atabarquens i Caping que s’uneixen a les del gran riu Caroní, l’afluent més cabalós del riu Orinoco. El mapa inclou una interessant col·lecció de topònims de la família lingüística indígena pemón (taurepan, arekuna i kamarakoto). El topònim “Gran Salto Pacupai Merú” identifica de manera inequívoca la localització del salt d’aigua, flanquejat pels penya-segats de l’altiplà del Auyantepui, i envoltada pel sistema mun-

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

El fons personal de Fèlix Cardona Puig inclou multitud de plànols i croquis. No tindria cap sentit reproduir-los tots aquí. N’hi ha registrats més de 200, alguns dels quals són signats per ell mateix, d’altres estan fets a partir de les dades que ell va aportar i finalment n’hi ha d’altres que li servien com a mapes de referència.

L’explorador, treballant amb les mesures que havia pres.

tanyenc Kerepakupai. En el mateix full original s’hi representa un mapa de localització simplificat de la zona a escala 1:500.000. S’observen també fragments d’escriptura de la mà de Fèlix Cardona que aporten més informació i aclariments d’aquest treball cartogràfic. En concret, una llista de distàncies en quilòmetres entre punts geogràfics significatius (caño Negro, boca Carrao, salto Hacha, boca Capaure, boca Parupa, río Urimán).

sembla que no li va donar tot el relleu que avui li hem donat. Malgrat que va ser un home relativament conegut, que sortia sovint a la premsa i que realitzava nombroses conferències, en l’imaginari col·lectiu mundial el gran salt continua essent la descoberta d’un aviador.

Aquest mapa que acabem de descriure, i que podeu trobar també al servei de mapes interactiu del web de l’Ajuntament de Malgrat (www.ajmalgrat. cat), ha pres relleu i importància amb els anys. Cardona, com en tants aspectes de la seva vida, 39

Cardona, recol·lector d’ocells, plantes i insectes

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

En la pròxima sortida vers les fonts de l’Orinoco, no descobertes encara, he previst la tramesa de nombrosos exemplars que recol·lectaré per al Jardí Zoològic i l’Aquàrium de Barcelona. Coneixedor de la riquesa de la fauna i de la flora dels països que penso explorar, considero d’especial interès la realització dels projectes, procurant a la capitalitat de Catalunya una selecció d’exemplars, molts dels quals no estan encara exhibits en instal·lacions similiars.

Planta de la família Gentianaceae endèmica dels Tepuis, el nom científic de la qual és Symbolanthus elisabethae (M. R. Schomb.) Gilg. 40

Cardona, juntament amb el director del Parc Zoològic, s’entrevista amb el conseller de Cultura. En una carta de data 30 de maig, que es conserva al seu Fons, resolen concedir-li la quantitat de

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Si l’expedició per descobrir les fonts de l’Orinoco que havia de finançar la Generalitat republicana el 1936 s’hagués pogut dur a terme, previsiblement hauria comportat l’arribada a Catalunya d’un bon nombre d’exemplars de fauna i flora de les noves zones explorades. Almenys aquesta era la intenció de Cardona quan escriu a Ventura Gassol, conseller de cultura de la Generalitat el 27 d’abril de 1936 i li diu:

Fèlix Cardona, al centre, dalt d’una curiara (canoa) a l’Alto Cuyuní, l’any 1938, amb l’estri que feia servir per herboritzar.

cinc mil pessetes en concepte de subvenció per tal d’ajudar-vos en la vostra empresa cap a les fonts de l’Orinoco, d’on trametreu periòdicament exemplars al Jardí Zoològic i Aquari de Barcelona, gesta d’alt valor científic i esportiu que mereix l’estímul de la Generalitat. 41

nombre d’espècies diferents, 1.211. En l’esmentada relació també s’indica una au dedicada a Cardona, que rep el nom científic de Myoborus cardonai.

Imatge de 1946, publicada a El Heraldo el 30 d’abril de 1950 amb el següent comentari: “Ramón Urbano, en compañía del celebrado Capitán Cardona Puig otro circunstante, se dedica a la disección y embalsamiento de aves, para el Museo Ornitológico Phels de Caracas, en una tregua sedentaria en plena selva del Cerro Chimantá-tepuí de nuestra Gran Sabana”.

Com sabem, l’inici de la guerra civil va frustrar l’expedició. Fèlix Cardona no fou mai un botànic, ni un biòleg, ni un ornitòleg. Tanmateix, el coneixement que tenia de zones encara relativament verges, va fer que determinades institucions científiques, americanes i de la mateixa Veneçuela, utilitzessin els seus serveis. Agrupem la seva activitat “recol·lectora”, per dir-ho d’alguna manera, en funció del material que recull: ocells, plantes i insectes.

Ocells Al Fons Cardona hem trobat una relació, datada el març de 1983, quan Cardona ja havia mort, segurament encarregada per Pere Grases, que apareix publicada al seu llibre sobre Cardona. A la relació, mecanografiada en paper amb la capçalera de la col·lecció ornitològica Phelps, s’hi anoten el nombre d’exemplars i d’espècies recol·lectades per l’explorador per a la col·lecció Phelps. Les primeres aus consta que es recol·lectaren el gener de 1937; les darreres, el febrer de 1963. El nombre total d’exemplars tramesos fou de 2.650. El

Recol·lectà, també, insectes per al Museu Field d’Història Natural de Chicago. Ens consten com a mínim dues relacions. Llewelyn Williams, encarregat de Botànica envia una carta datada l’agost de 1941 en la qual relaciona les espècies recollides per Cardona des de final de 1936 i principi de 1937. Uns anys més tard René Lichy, també del museu, li tramet una relació de les papallones recollides el 1946. Cardona rebia instruccions precises que li indicavem com havia de recollir els insectes i com conservar-los. Al Fons Cardona es conserven unes instruccions sobre com caçar i conservar papallones escrites per René Lichy del Field Museum de Chicago, i unes altres, escrites en català, en les quals hi figuren dos noms: Francesc Español, conservador de coleòpters (escarbats) i Antoni Vilarrúbia, conservador de himenòpters (vespes i abelles). Español fou un gran especialista en coleòpters, i treballà al Museu de Zoologia de Barcelona des de 1924. Vilarrúbia, especialista en himenòpters, treballà al Museu de Ciències Naturals de Barcelona el 1932. Tot indica que les instruccions que Cardona guardà al seu arxiu responen a la feina que havia de fer per a la Generalitat i que la guerra civil de 1936-39 tallà totalment.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Insectes

Detall d’una liana llenyosa de les copes dels arbres el nom científic de la qual és Marcgravia purpurea I. W. Bailey (Marcgraviaceae).

Plantes Al Fons Cardona hi trobem diverses relacions de les plantes que anava recol·lectant. En total hi ha anotades més de 3.000 plantes, 50 de les quals, segons dades del seu arxiu, eren “nuevas para la ciencia”. Més de vint porten el nom de Cardonae. Les institucions científiques a les quals va trametre les plantes foren l’Herbari Nacional de Veneçuela (avui en dia instal·lat al Jardí Botànic de Caracas) pertanyent al Museu d’Agricultura i Cria i també a institucions nord-americanes, com el Museu Field d’Història Natural de Chicago, la Smithsonian Institution de Washington o el Jardí Botànic de Nova York. 43

Cardona, amic dels indis

Detall d’una imatge de 1963. 44

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Ja en la primera expedició l’any 1927, amb Mundó, descobreix que no és possible moure’s per les zones que explora sense la col·laboració i l’ajut dels indis. El “mètode” Mundó, i també el de Cardona, consisteix bàsicament a guanyar-se la confiança de l’indi, amb paciència, amb respecte i oferintli algun tipus de producte del qual no disposa. A partir d’aquí, un cop guanyada la confiança, tot és més fàcil, si és que ho podem dir així. Cardona sempre viatjà amb indis, que li feien de guia i de transportistes de tot el material que portava. Una de les claus de l’èxit era portar el mínim indispensable i aprendre a alimentar-se caçant els animals que la selva ofereix. A la zona de l’Alto Caura, Alto Ventuari i Alto Orinoco viatjava amb indis maquiritares; a l’alt i mitjà Caroní amb camaracotos, pemones o arecunas; al riu Carún a la part alta del riu Paragua, amb sapes; al riu Guainia, amb la tribu dels kárro, etc. Com eren els indis amb qui tractava? Quina relació hi tenia? Quins eren els seus costums, les

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Les zones per les quals es va moure Cardona no eren pas deshabitades. Hi vivien diferents tipus d’indis, que parlaven llengües diferents i amb uns costums i creences desconeguts per a bona part dels anomenats “racionales”, és a dir, els homes blancs.

Fèlix Cardona prenent notes amb dos indis maquiritares, a finals de la dècada de 1930.

seves creences, la seva llengua? Les respostes a aquestes preguntes cal buscar-les en les entrevistes que anaven publicant alguns diaris i en les llibretes, quaderns i diccionaris que es conserven al seu arxiu. Cardona va publicar poc. Si ho hagués fet, i de material en tenia, tal com li recordava i insistia el 45

avançar cap a l’Orinoco. Anys més tard, Cardona va aconseguir fer-se’n amic, cosa que li va permetre explorar les fonts dels rius Parime i Uraricuera, del Brasil, els darrers rius que desemboquen a l’Orinoco.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Un dels temes que interessaren a Cardona fou el dels piasanes (curanderos), un dels personatges més importants de la tribu, i del qual calia fer-se amic si es volia gaudir de la confiança del grup. Alguns dels rituals d’aquests piasanes estan anotats de forma manuscrita al seu Fons. I també, gravacions d’alguns dels seus cants. Tot plegat resta al seu fons i ens dóna testimoni de la seva activitat anotadora i observadora.

seu amic Pere Grases, segurament avui la seva obra seria molt més reconeguda. Però només en poques ocasions, va fer el salt de passar del que tenia apuntat a les seves llibretes a fer-ne una publicació. Segurament, fou un home més de conferència o de treball de camp, que de publicació en revistes científiques, i ja no parlem d’elaboració de llibres que recollissin les seves experiències. Sembla que ho intentà més d’una vegada, però cap dels projectes va arribar a bon port, segurament perquè ell preferia estar a la selva, amb els seus indis, més que tancat a casa escrivint llibres. 46

Els pocs articles que té publicats són precisament de temàtica indígena. En publicà un, l’any 1945, a la revista Acta Venezolana titulat “Vacabulario del dialecto Karro del rio Guainia”, en la zona denominada com a “territorio Amazonas”, fronterera entre Veneçuela i Colòmbia. En aquest article transcriu algunes paraules d’aquesta llengua i també alguns dels seus costums. L’any 1949 publicà un article titulat “Los Sirichanas”, amb qui es va topar en l’expedició que va fer amb el seu germà Juli l’any 1937 i que li impediren

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Grup d’indis maquiritares escoltant l’estació portàtil de ràdio que portava Cardona. Pertany a l’expedició de 1936-37 per la zona del riu Caura. Imatge datada el 5 de març de 1937.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Un any més tard, l’any 1950, publica “Los guinau” un poble de la Guaiana veneçolana aleshores ja “en trance de desaparición”, que habità la regió del Merevari (Alto Caura) i la de l’Alto Paragua

Fèlix Cardona amb indis maquiritares.

Detall de les llibretes amb anotacions relacionades amb els indígenes. 47

La descoberta del Salto Ángel

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

El diari del segon viatge d’exploració de Fèlix Cardona a les jungles de la Guaiana dóna la primera referència que es coneix sobre el Salto Ángel, la cascada més alta del món, amb 979 metres. El 15 de febrer de 1929 el capità hi escriu: “Hacemos un rancho frente a las rocas de Kerepacupai”, i l’endemà: “De arriba al cerro se precipitan unos chorros o cascadas que hacen el paisaje de una grandiosidad insuperable”. Kerepakupai Merú és el nom que els indígenes locals, els pemons, donen al gran salt.

Vista del Kerepakupai Merú inclosa dins del fons de Fèlix Cardona. 48

Pau Vila, un altre dels catalans insignes establerts a Veneçuela, va escriure a la Geografía de Venezuela (1960) que “este salto fue visto en el año 27 por el explorador de la Guayana Félix Cardona, que tuvo un campamento junto al río Churún, con Juan Mundó. Luego pudo localizarlo repetidamente en los años sucesivos (28 al 31) cuando levantaba el croquis cartográfico de la región”. Cardona sempre va dir que ell no havia “descobert” la cascada, perquè per la zona hi transitava molta gent des que l’havien recorreguda ja al segle XVIII caputxins catalans. En els anys de Cardona hi sovintejaven buscadors de minerals preciosos i de cautxú. Vila, que rebia informació directa de Cardona, amb qui tenia un tracte molt pròxim, relata que, en l’ex-

pedició de 1927 no van trobar els jaciments esperats d’or i diamants: Cada uno tuvo que conformarse con levantar los mapas de las regiones que mejor habían estudiado. Mundó hizo el del río Caroní y Cardona el del Auyantepui con el salto Perepacupá y el río Carrao, que fue adoptado oficialmente por el Gobierno de Venezuela en 1929. Por este trabajo recibió del Ministerio de Relaciones Interiores dos mil bolívares, y el consejo del ministro Rubén González para que abandonara las aventuras exploratorias que tan magros resultados le producían.

El capità va ser el primer també a fer l’ascensió de l’Auyantepui deu anys més tard, el maig del 1937, perquè la gran muntanya té unes parets verticals molt escarpades impossibles de superar si no es fa escalada en vertical. Els indis locals li van mostrar finalment una escletxa en una de les parets de la part baixa, que la família Cardona anomena Zanjón del Danto, perquè els indígenes li van dir que per allí pujaven aquesta mena de senglars. Els primers mesos del 1937 les històries de Fèlix Cardona i de l’aviador nord-americà Jimmie Angel es van entrecreuar a l’Auyantepui i al Kerepakupai. Aquest és el moment en què el nom de la cascada 49

El mecànic Giorgi Fifi, que va recalar a Veneçuela el 1937 i que va tractar molt Angel, va descriure el seu domini de l’avió assegurant que “era capaç d’aterrar on només hi havia una cabaneta i una mata de merey”. L’enginyer Carlos A. Freeman, un altre company d’Angel, també va mostrar el tarannà del pilot amb una pinzellada: “Jo personalment vaig volar més de 150 hores amb Jimmie, a llocs on ningú havia volat abans. Mai portàvem paracaigudes perquè, com deia Jimmie, “no són necessaris, si cal aterrar jo poso l’avió sobre un arbre o en una platja, on sigui”. Les circumstàncies que van dur el pilot a l’Auyán són ja rocambolesques. Leonidas R. Dennison, un enginyer de mines nord-americà que va tractar Jimmie a les selves de la Guaiana i a qui aquest va portar en avió a conèixer el gran salt, va recollir de boca de l’aviador mateix el seu encontre amb un misteriós Mark McCraken i la va plasmar al llibre Devil Mountain (1942), que va ser un best seller als Estats Units: 50

El 1923 era a Panamà amb un avió de quatre places per a passatgers. Estava sense un ral, com de costum. Assegut al lobby de l’hotel un vell es va presentar i em va demanar si podria dur-lo amb l’avió a Veneçuela. Va dir que era enginyer de mines i volia anar a una muntanya tan aviat com pogués. Quan em va oferir 5.000 dòlars per la feina, jo pensava que se’m rifava, però em va ensenyar una llibreta bancària amb grans sumes i tot va canviar. Vam acordar dipositar la suma pactada al meu nom abans de fer la feina. (...) Per aquesta quantitat jo estava disposat a volar a qualsevol lloc del món. (...) Vaig volar amb aquest vell a una muntanya de 9.000 peus [2.750 metres] d’alçària a la Gran Sabana veneçolana.

En aquest punt Dennison pregunta: “El Roraima?” No. Aquesta muntanya no és tan al sud com el Roraima. Els indis li’n diuen Auyan-tepui. No figura en cap mapa, però et puc indicar on és. La muntanya és un lloc infernal per aterrar. Hi havia corrents descendents de 1.000 peus [300 metres] per minut, però hi vaig aterrar exactament on l’enginyer em va dir, a prop d’un rierol. En tres dies vam recollir 75 lliures [34 quilos] d’or entre la grava. N’hauríem pogut agafar més, però no volia sobrecarregar l’avioneta perquè això dificultaria l’enlairament. Vam haver d’arribar fins al caire de la muntanya i davallar en picat dins del canyó, que tenia més de 5.000 peus [1.500 metres] de fondària. Ho vaig fer tot correctament. Vam volar de tornada a Panamà, on l’or va ser dipositat al banc i jo vaig rebre els meus 5.000 dòlars. McCraken, el vell enginyer de mines, volia anar a casa seva,

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

comença a associar-se a l’atzarós destí d’Angel, convertit ja en vida en un personatge mític. La seva biografia s’ho val. Nascut als Estats Units (a Springfield, Missouri) el 1899, havia fet el seu primer vol en solitari als quinze anys, va combatre des de l’aire en la primera guerra mundial a Europa. Es guanyava la vida fent exhibicions acrobàtiques i va participar com a aviador en un circ familiar. Va protagonitzar vols experimentals, va portar avions d’Anglaterra a la Xina i va col·laborar amb l’exèrcit revolucionari d’Augusto Sandino a Nicaragua, naturalment des de l’aire.

Primera foto del salt Kerepakupai Merú, conegut posteriorment com a Salto Angel, feta per Cardona des de l’avió de Jimmie Angel el 10 de maig de 1937.

a Saint-Louis i tornar a la muntanya a buscar més or. Em va dir que l’esperés a Panamà, que vindria i ens faríem socis, però va caure malalt i va morir. Des d’aquell moment vaig voler tornar a la muntanya, però ningú creia el que deia.

A principi de 1937 Angel es preparava per aterrar, per fi, a la suposada muntanya de l’or amb la complicitat d’un altre aventurer –per bé que també era molt ric–, Gustavo Heny, que tenia fama de ser un dels millors escaladors de Veneçuela (li deien cabulla –corda–), que es podia fer càrrec de les despeses. Angel tenia relació des de feia anys amb Fèlix Cardona i aquest va intentar dissuadir-lo per tots els

mitjans d’aterrar al capdamunt de l’Auyán. Ell havia estat al cim i sabia que el que des de l’aire sembla una esplanada llisa era en realitat un dèdal solcat per tota mena de rases, torrenteres, penyals, barrancades i vegetació: un lloc impracticable. Angel va insistir, Cardona, també. Aquest estira-i-arronsa el va contar el català als seus fills moltes vegades i fins i tot en va quedar constància en una gravació familiar. Al final, el capità es va avenir solament a fer de suport amb una ràdio en un campament base, per facilitar el rescat, perquè estava segur que el pilot tindria complicacions, i es va oferir a auxiliar-lo. Cardona va escriure i va dir als seus fills que ell havia guiat Jimmie Angel en un vol per mostrar-li la cascada. El maig del 1937 va volar amb ell i en va 51

da fins que Cardona no va aconseguir trobar-la el maig del 1937. Potser el fet de saber que podria baixar caminant del cim va impel·lir Angel, per fi, a l’aventura.

AMMM. Fons Fèlix Cardona Puig

Cardona va referir així els preparatius de l’aterratge de Jimmie Angel al cim de l’Auyantepui, que, malgrat ell mateix, li va donar fama i va fer associar la muntanya i la cascada al seu nom:

L’avioneta de Jimmie Angel al camp base d’Uruyen, preparant-se per volar al cim de l’Auyantepui. Octubre 1937.

fer les primeres fotos que n’existeixen. Dennison, per la seva part, relata amb molt de detall que Angel el va dur a conèixer la cascada el 24 de març de 1935, a la qual ell anomena en tot moment Angel’s Fall, perquè l’aviador “en parlava com si fos seva”, i assegura ja que era la més alta de la terra. Des de quan coneixia Angel el gran salt de l’Auyantepui? Aquesta dada no figura enlloc. Els relats que tenim de Cardona sobre aquests fets són dels anys seixanta i setanta, massa temps després per demanar precisió. És molt factible que el capità fos veraç en l’afirmació que ell havia donat a conèixer la cascada a Angel, però és obvi que no va ser el 1937, sinó abans. Els pioners de la Guaiana estaven en una relació constant als campaments de la jungla o a Ciudad Bolívar i, evidentment, es con52

taven el que veien i trobaven. Cardona, que havia explorat la regió ja el 1927 amb Joan Maria Mundó, havia comentat l’existència del Kerepakupai a tothom que coneixia, com és lògic i expliquen els seus fills, perquè no hi havia cap motiu per ocultar-ne l’existència, i més perquè aleshores encara no s’havia oficialitzat que era el salt d’aigua més alt del món i a la Guaiana, on hi ha dotzenes de cascades altíssimes, ningú li donava gaire importància. Existeix una altra incògnita, per què Angel va tardar catorze anys a intentar aterrar al cim de l’Auyantepui si, com és evident, es delia per l’or que suposava que hi trobaria? Una explicació en serien les dificultats. Aconseguir l’equip i el suport logístic era costós i potser no va tenir l’oportunitat. D’altra banda, la via d’ascens al cim va ser desconegu-

Van anar a Bolívar un altre cop i van portar la senyora de Jimmie, van portar més menjar, cordes..., tot preparat per baixar a peu per si de cas fallava l’avió. Jo vaig anar també en un dels viatges. Vam comprar un receptor de ràdio que els vaig instal·lar al seu aparell, un radioaficionat petit i un receptor RCA gran de bateria, i amb això ens sentíem. Jo no hi volia pujar. “Home, tu no vols ser ric?” em van preguntar. “No. Vosaltres aterreu, i si caieu en un pantà o us mateu jo us vinc a buscar. Quan aterreu m’aviseu. Si aterreu bé, agafeu l’or i baixeu. Si aterreu malament, vaig a buscar els indis i us ajudo. Jimmie buscava quedar bé. Van estar uns dos dies pensant-s’ho. Jimmie deia que hi havia núvols... Per fi van sortir. Van buscar una clariana plana, que ells creien que era una sabana, però era un pantà. Van quedar que cada hora trucarien per ràdio i jo els contestaria. Jo ho intentava i no sentia res. En tot el dia no van dir res, però a la tarda vaig sentir un soroll a la freqüència d’ells. Es veu que l’aparell no els treballava bé. Amb la caiguda de l’avió es va fer malbé el transmissor, però s’entenia que deien “màquina bona, camp molta aigua”. Jimmie era un gran pilot i jo pensava que s’enlairaria.

L’aterratge va tenir lloc el 9 d’octubre de 1937 a tres quarts de 12 del matí i l’avió es va quedar embarrancat i inclinat 750 peus després de tocar terra, segons informació d’Angel. Va sortir un mànega del radiador de l’oli i la ràdio va fallar, però cap dels tripulants no va prendre mal. Els fracassats miners van escriure a les ales de l’avió amb cinta adhesiva en grans majúscules ‘ALL OK’, amb una fletxa que indicava la direcció que van emprendre a peu, per si els cercaven des de l’aire. Els quatre passatgers de l’avió no van trobar, després de molt rastrejar, ni una sola engruna d’or (cal tenir en compte que el cim de l’Auyán té l’extensió de l’illa de Menorca), i van emprendre la baixada per l’única ruta possible. El camí de tornada van ser un rosari de calamitats i van haver d’abandonar equip i provisions. Quan van arribar al punt on els esperava Cardona havien passat nou dies des de l’aterratge. El capità, sempre escèptic amb les riqueses de l’Auyantepui, justament perquè feia deu anys que en buscava, va comentar de Jimmie: “Quan li preguntaves per l’or, ell deia que el cerro en tenia, però que devia ser en una altra banda. Jimmie encara deia que el cerro tenia or...”. Vistos els resultats, i donant per certa la història que va referir Angel a Dennison, podria ser que el vell McCraken hagués donat un nom fals a la muntanya de l’or quan va contractar l’aviador. Qui dóna indicacions precises sobre un tresor amagat? De la mateixa manera, el nom de l’enginyer de mines és més que dubtós, perquè no se n’ha pogut trobar cap referència entre els pioners que als anys vint pul·lulaven per Ciudad Bolívar, i no eren pas 53

tants. Les cròniques de la Guaiana esmenten un cert McClaren com un dels iniciadors de les prospeccions auríferes amb tècniques modernes a Veneçuela, el 1920, que alguns han pensat que podria ser l’enigmàtic McCracken. Una altra reflexió és obligada: com havia arribat aquest miner al cim de la muntanya de l’or quan el va descobrir? Amb avió és obvi que no, i a l’Auyantepui sembla evident que ningú hi havia pogut pujar abans que Cardona trobés el Zanjón del Danto. Havia de tractar-se, per tant, d’una altra muntanya, i això va sumir Angel en l’error durant tota la vida. Després de l’aterratge accidentat de l’Auyán, Angel va anar als Estats Units, on la seva justa aureola d’aviador intrèpid s’havia multiplicat, i va començar a parlar en entrevistes de “la cascada més alta del món”, de la qual no se’n sabia res ni a la mateixa Veneçuela. Las agències van divulgar la notícia, que el diari El Luchador de Ciudad Bolívar va recollir així: Nueva York, 1938, enero 29.- El aviador americano Jimmy Angel manifestó haber descubierto un salto de una milla de altura que se supone sea el más grande del mundo. El salto está situado a 250 millas al sureste de Ciudad Bolívar, Venezuela. Angel midió la altura del salto con el altímetro y manifestó que el agua corre sobre el ángulo de una tierra plana que está a once mil pies sobre el nivel del mar. El altímetro mostró que el agua caía en un chorro delgado de una altura entre cinco y seis mil pies y de allí continúa en rápida

creciente en otros mil pies antes de seguir nuevamente la corriente. Se calcula que el río del cual habla el aviador sea un tributario del río Caroní, afluente del Orinoco. El sitio no está marcado en ningún mapa y es descrito como en forma de herradura, teniendo ciento cincuenta millas de extremo a extremo.

Versión en castellano

La gran repercussió que va tenir la història d’Angel i la divulgació que es va fer de l’existència del Kerepakupai Merú va propiciar que a la cascada li comencessin a donar el seu nom, fins i tot a Veneçuela. La Revista de Fomento, una publicació ministerial, va divulgar per primer cop dues fotografies de la cascada el desembre de 1939, i ja la va denominar Salto de Ángel perquè, com indicava Cardona, va ser ell qui el va mostrar als enginyers enviats pel govern. Jimmie Angel va morir el 8 de desembre de 1956 al Gorgas Hospital de la Zona del Canal, a Panamà, on era internat a conseqüència d’un accident que va patir amb l’avió, tot i que la mort es va produir per malaltia i no de resultes de les ferides. L’accident va tenir lloc quan el Cessna 180 que pilotava s’enlairava en direcció a Veneçuela, on volava amb freqüència perquè ell continuava amb el deliri de trobar la muntanya de l’or. Anys més tard, la seva viuda i la seva filla van escampar les seves cendres a l’Auyantepui. L’exèrcit de l’aire veneçolà va rescatar el seu avió del cim de la muntanya i avui presideix l’entrada de l’aeroport de Ciudad Bolívar.

Presentación La exposición Catalans a l’Orinoco. Fèlix Cardona Puig es el resultado de un largo proceso de recuperación de un personaje de Malgrat que, a nuestro entender, merece ser conocido tanto nacional como internacionalmente. Este proceso se inicia en el homenaje que se rindió a Fèlix Cardona en diciembre de 1983, con la publicación del libro de Pere Grases y la inauguración de la plaza que lleva su nombre, y culmina en la publicación, en abril de 2012, del último libro sobre el explorador, a cargo de Eugeni Casanova. Entre una y otra fecha pasaron unas cuantas cosas; la más importante de ellas fue la adquisición por parte del Ayuntamiento de Malgrat del fondo íntegro de Fèlix Cardona que la familia había custodiado en Caracas. En este sentido, quiero agradecer el apoyo que nos brindó la Diputación de Barcelona, sin la cual no habría sido posible que el fondo llegase a nuestro país. El Ayuntamiento, que presido, apostó y apuesta por dar a conocer la figura del explorador Fèlix Cardona. A pesar de los tiempos de crisis, Cardona tiene para nosotros un valor muy especial que nos conecta de una manera muy rápida a un mundo cada vez más globalizado y más pequeño. Aprovecho este espacio para agradecer el esfuerzo realizado a to56

Introducción dos aquellos que han trabajado para que el fondo del explorador pueda ser conservado, conocido y difundido, especialmente al Servicio de Archivo Municipal y a los herederos de Fèlix Cardona, sin cuya complicidad, sobre todo de Carlos Cardona Johnson, que reside en Cataluña, hoy no estaríamos donde estamos. Por último, quiero agradecer al Museo Etnológico del Ayuntamiento de Barcelona el interés mostrado por el contenido del fondo y por la elaboración y producción de la exposición Catalans a l’Orinoco. 100 anys d’aventura científica, que después de Malgrat será itinerante para todas aquellas entidades e instituciones que lo soliciten. Conxita Campoy i Martí Alcaldesa de Malgrat de Mar

La exposición Catalans a l’Orinoco se centra especialmente en la figura de Fèlix Cardona Puig, a quien hemos querido vincular a otros personajes con los que guarda relación y que merecen también ser recuperados. Nos referimos a Joan Maria Mundó i Freixas, Pau Vila y Marc-Aureli Vila, Pere Grases y Josep Maria Cruxent. Debemos situarlos a todos en un contexto histórico marcado por un tiempo y por un espacio. Venezuela era, bien entrado el siglo XX, un estado en construcción. Decimos “en construcción” porque tenía elementos constitutivos de cualquier estado todavía por resolver, básicamente el conocimiento geográfico de su territorio, con todo lo que ello comporta: de qué recursos naturales disponía, qué infraestructuras necesitaba... En este contexto, un hecho capital entra en juego: la Guerra Civil española de 1936-1939, que expulsa del país a toda una generación de personas preparadas y cualificadas, que son “aprovechadas” por un estado en construcción. Sin la Guerra Civil, seguramente Cardona habría regresado a Cataluña cargado de animales y plantas, tal como pactó con la Generalitat republicana. Quizás las fuentes del Orinoco llevarían el nombre de Francesc Macià, tal como prometió al partir en julio de 1936. Pau Vila, eminente geógra-

Catalanes en el Orinoco fo, no habría tenido que marcharse y por tanto otro habría tenido que hacer su monumental Geografía de Venezuela. Sin nuestros catalanes, y tantos otros, la historia de Venezuela no habría sido la misma. Pero, al mismo tiempo, desarrollaron sus cualidades porque estaban en el país en el que estaban. La expedición a las fuentes del Orinoco en 1951, comandada por el mayor del ejército Franz A. Rízquez-Iribarren, es un ejemplo magnífico de lo que estamos explicando. El estado venezolano, cuando tiene conocimiento de que un club excursionista francés (el Grupo Louis Liotard, de la Sociedad de Exploradores Franceses) tiene la intención de ir hasta el nacimiento del Orinoco, se da cuenta de que no puede dejar que la gloria del descubrimiento de las fuentes se la lleven extranjeros. Por eso organiza una expedición “a lo grande”, en que, como no podía ser de otra manera, necesita contar con la colaboración de Fèlix Cardona, nacionalizado venezolano desde 1929, y en la que también encontramos a Josep M. Cruxent. Se trata de una gran expedición, hecha por “interés nacional”, que pone de los nervios a Cardona por la lentitud con que avanza y por toda la parafernalia mediática y militar que la rodea.

Joan Maria Mundó i Freixas La persona que llevó a Fèlix Cardona a Venezuela fue un personaje singular: fabricante de tejidos, buscador de oro y diamantes, cauchero, explorador, cartógrafo, estudioso del territorio y de los indígenas... La mayoría de tratados sobre la Guayana lo mencionan y se le reconoce como un pionero en la exploración del río Caroní y de la Gran Sabana, pero la historiografía venezolana se ha fijado muy poco en él, y en Cataluña apenas se ha hablado de su figura. Mundó nació en Barcelona en 1879, hijo de un empresario textil. Él también se dedicó a esta actividad, pero los negocios no le fueron bien y en 1907 decidió emigrar a Venezuela. Allí desarrolló actividades muy diversas, entre las que acomodaba el sueño —o el delirio— de hacerse un día rico con el oro y los diamantes de los ríos que surcaban el territorio inexplorado del sur. Hacia 1920 fundó, junto a un hijo del presidente del país, el dictador Juan Vicente Pérez, una sociedad minera que lo llevó a Ciudad Bolívar, la entrada al vasto estado de Bolívar, todavía desconocido en su mayor parte. Cuando hacía prospecciones en el bajo Caroní, el segundo río del país, Mundó se preguntaba qué había más arriba. Sabía que capuchinos catalanes habían remontado el gran río en el

siglo XVIII, pero no había quedado ningún testimonio. Conocía a los mineros que se habían aventurado aguas arriba y sabía que no habían superado lo que él denominaba el Gran Salto (hoy Eutouarima), donde empieza un territorio abrupto en el que durante más de cien kilómetros el río es impracticable. Los capuchinos fundaron una aldea en el punto donde el río Paragua confluye con el Caroní, a la que bautizaron como Barceloneta. Convertido en La Paragua, este era el punto donde en tiempos de Mundó y Cardona coincidían, llegadas desde Ciudad Bolívar, todas las expediciones que querían remontar el Caroní. Mundó se propuso llegar hasta el nacimiento del gran río, todavía en tierra ignota, y para ello contrató a Cardona, seguramente por sus conocimientos en astronomía y topografía. La expedición, que también contó con la participación del hijo de Mundó, Juanito, empezó sólo 22 días después de que el natural de Malgrat llegase a Venezuela y sirvió para explorar una parte de la inmensa región de los tepuys donde nace el río, que bautizó como Gran Sabana, la traducción exacta del nombre que le daban los indígenas locales. El barcelonés no iba como simple minero. Él mismo cuenta que “entraba en mi plan confeccionar astronómicamente un buen mapa tanto de la ruta como de los lugares de inte57

rés que encontrase durante mi exploración”. La Cámara de Comercio de Caracas se interesó vivamente por las informaciones que aportaba y tomó buena nota de sus consejos sobre cómo abrir grandes territorios vírgenes al resto del país, con el fin de fomentar la industria, la agricultura y la ganadería, y de repoblarlos. Mundó elaboró propuestas innovadoras de respeto por la vida tradicional de los indígenas de la Gran Sabana e ideó planes para su formación y su desarrollo, con opiniones que aún hoy son avanzadas. Dijo, en un momento en que en el país se distinguía entre racionales e indios, que había que facilitarles herramientas para que pudieran elegir su futuro y abogaba por que no fueran introducidos a la fuerza en un mundo nuevo que los podía marginar. “A veces tengo tentaciones de encerrarme con ellos en su territorio y aumentar, si fuese posible, su aislamiento del resto del mundo; tal vez serían más felices. Pero como la Tierra es pequeña, este aislamiento no podría durar, y hay que preparar a esta buena gente para que no sean atropellados o absorbidos. Esta tribu de gente fuerte, trabajadora e incluso artista, puesto que son bellísimos sus dibujos y altamente poéticas las imágenes que desarrollan en algunas de sus canciones, es digna de que se conserve en la máxima pureza posible.” 58

Consciente de la dificultad de las exploraciones, Mundó se preparó a fondo. Estudió la lengua de los pemones, los naturales de la Gran Sabana, si bien no debió de llegar a dominarla, y estableció contacto con los caciques y prohombres para que le franquearan el paso. La Guayana no había sido explorada porque los indígenas locales no permitían la entrada a nadie, pues pensaban que los espíritus de las aguas se indignarían y secarían las fuentes. Mundó fue pionero en la táctica de ganarse la confianza de los nativos para adentrarse en el territorio, táctica que después Cardona practicó toda la vida: “Resolví emprender el viaje de modo que la más abundante de mis provisiones fuese la paciencia y con la disposición de aprovechar todas las coyunturas que me ofreciese el carácter altamente supersticioso de los indígenas. Dado que entraba en mi plan confeccionar astronómicamente un buen mapa tanto de la ruta como de los lugares de interés que encontrase durante mi exploración, debía estar dispuesto a invertir mucho tiempo en mi viaje, y acordé ir relevando frecuentemente mi tripulación y el acompañamiento indígena para que, de este modo, pudiese tener siempre conmigo a gente conocedora de los habitantes y de los terrenos que sucesivamente fuese recorriendo. A este procedimiento debo en buena parte el éxito de mi viaje.”

Mundó fue también un divulgador y publicó reportajes sobre sus exploraciones en el diario El Universal de Caracas. La Cámara de Comercio de la capital venezolana consideró muy valiosas sus aportaciones “para abrir nuevos territorios en provecho del país”. Fue también el primero en estudiar la distribución de los indígenas en la Guayana, que transmitió en un informe al gobernador del estado de Bolívar. Este fabricante de artículos de mercería reciclado a aventurero acabó pagando el precio más alto por sus inquietudes. En el viaje que realizó con Cardona en 1927 y 1928, enfermó de leishmaniosis y estuvo a punto de morir en la selva, entre terribles dolores, hasta que fue rescatado in extremis. En 1929 su hijo Juanito, de 25 años, que lo acompañaba en las expediciones, murió en un accidente en el río Paragua. Mundó no se recuperó y, exhausto, falleció debido a una broncopulmonía en el Hospital Ruiz de Ciudad Bolívar el 30 de abril de 1932.

Pau Vila y Marc-Aureli Vila Fèlix Cardona llegó a Venezuela de la mano de un catalán y trató con otros muchos que marcaron la historia del país. La mayoría frecuentaban, como él, el Centro Catalán de Caracas. Allí se reunía, entre muchos otros, con el geógrafo y pedagogo Pau Vila y con su hijo

Marc-Aureli, que al finalizar la guerra española fueron a Colombia y después a Venezuela, invitados por el Gobierno. Ambos se implicaron profundamente en la vida social e intelectual del país. El padre publicó estudios geográficos determinantes: Las características fisiográficas del Orinoco (1952), Las etapas históricas de los descubrimientos del Orinoco (1952) y Geografía de Venezuela (1960 y 1965), que aún hoy es la obra de referencia en esta disciplina. Vila se preocupó también de investigar la tarea de los catalanes en la conquista y la exploración del Nuevo Mundo y escribió la biografía de un pionero, Joan Orpí, l’home de la Nova Catalunya (1967), que daba a conocer la vida de este conquistador en toda regla, nacido en una aldea de la comarca de L’Anoia, que fundó Nueva Barcelona del Cerro Santo (1638), hoy Barcelona, y la jurisdicción de Nueva Cataluña, que abarcaba una gran extensión, desde Cariaco (estado de Sucre) hasta el Cabo Codera (estado de Miranda) y el Orinoco por el sur, si bien la Corona finalmente no quiso oficializar este nombre. El hijo de Pau Vila, Marc-Aureli Vila, también realizó numerosos estudios sobre su país de acogida. Publicó Geografía de Venezuela, una obra descriptiva de los estados del país en 24 volúmenes (1953-1967), Zonificación geoeconómica de Venezuela (1968), y Geoeconomía de Venezuela (1970-1977), en tres volúmenes. Firmó también un libro de referencia en el conocimiento de la

historia de la Guayana que es fundamental también para la historiografía catalana: Els caputxins catalans a Veneçuela (1969).

Pere Grases De todos los catalanes del país suramericano, el que tuvo una relación más próxima con Fèlix Cardona fue el pedagogo e historiador Pere Grases (Vilafranca del Penedès, 1909 - Caracas, 2004). Ambos trabaron una gran amistad, y el pedagogo dejó notas fundamentales para conocer la personalidad y la obra del explorador. En 1942 publicó unos apuntes biográficos sobre Cardona en la revista Catalunya del Centro Catalán de Buenos Aires que constituyen una buena aproximación al personaje. En 1983 el Ayuntamiento de Malgrat de Mar y el Centro Catalán de Caracas, entre otras entidades, recogieron ampliados estos apuntes en un pequeño libro titulado Fèlix Cardona i Puig. Mite i realitat al cor d’Amèrica del Sud (assaig d’interpretació personal). Grases, que fue secretario de Carles Pi Sunyer (diputado y alcalde de Barcelona, que también se exilió en Venezuela) desde la proclamación de la República en España, se convirtió en un personaje central en la cultura venezolana: impartió clases en diferentes universidades, publicó multitud de obras y recibió honores y distinciones. En particular, estudió las figuras de Andrés Bello y de Simón Bolívar, y fue fundador y

catedrático de la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad Central de Venezuela.

Josep Maria Cruxent Entre los catalanes que Cardona trató en Venezuela, el más popular y el que dejó una impronta más fuerte en el país, ya en vida, fue Josep Maria Cruxent. Contrariamente a Cardona, fue un hombre desmesurado, histriónico y muchas veces genial, que arrastró siempre un aura de leyenda. Jordi, uno de los hijos de Cardona, lo define como “un Dalí en pequeñito”, y otro, Félix, decía que estaba “medio loco” por sus excentricidades. Nacido en Sarrià en 1911, llegó a Venezuela huyendo de la Guerra Civil española y al principio no lo tuvo fácil. Trabajó como frutero y como operador de cine en Antímano (seguramente gracias a la experiencia que adquirió durante la guerra en Laya Films, en Barcelona). Después, gracias a sus estudios artísticos, ejerció como profesor de dibujo en diferentes colegios e institutos, y de uno de ellos, el Colegio Santa María de la Victoria, acabó siendo director. También él fue un hombre que tocó muchas teclas y es reconocido como uno de los pioneros de la vanguardia artística de los años cincuenta y sesenta en Venezuela. Además de dibujante y pintor, fue antropólogo y explorador, pero sobre todo ejerció de arqueólogo, la actividad que le dio fama interna59

cional. La arqueología no existía en Venezuela antes de sus trabajos. Cruxent la inició de manera metódica y científica, y localizó y estudió algunos de los vestigios más antiguos de poblaciones humanas de las dos Américas y varias ciudades hispanas, empezando por la primera ciudad que Colón fundó en América, la Isabela, en La Española, que él excavó. Aunque no era titulado, en 1953 fundó la Cátedra de Arqueología de la Escuela de Antropología y Sociología de la Universidad Central de Venezuela. Cruxent recorrió el país de manera incansable durante aproximadamente sesenta años buscando todo tipo de vestigios, tanto bajo tierra como entre los nativos del territorio. Cruxent explicaba que había estado en todas partes, y ponía como ejemplo que conocía palmo a palmo el Orinoco desde las mismas fuentes hasta la dedálica desembocadura donde entrega sus aguas al océano. Fiel a sus principios, el natural de Sarrià siempre iba corto de dinero, a pesar de que en su agenda figuraban algunos de los hombres más poderosos de Venezuela, y unos cuantos del extranjero. Le ofrecieron mucho dinero por sus cuadros, en los que mezclaba colores con tierra y hacía otras probaturas vanguardistas ya en los años cincuenta, pero no quiso venderlos: decía que le daba pena o vergüenza, que podía regalar un cuadro, pero nunca venderlo. Sin embargo, sí que organizó numerosas exposiciones, algunas de ellas muy curiosas, en 60

las que mezclaba objetos plásticos con efectos lumínicos. Fue uno de los fundadores de un movimiento informalista que citan todos los manuales de arte venezolanos porque revolucionó las artes plásticas en el país, el Techo de la Ballena. La fama y el carácter de Cruxent eran legendarios y todos los presidentes del país le quisieron conocer, acabando por Hugo Chávez, que ya no llegó a tiempo. Entre sus amigos se contaba el rey Leopoldo de Bélgica, con quien realizó una larga expedición al alto Orinoco y de quién fue invitado en su palacio de Bruselas. Por cuenta del monarca disfrutó de una estancia de estudio y exploraciones en el Congo y este le regaló una colección de objetos etnográficos africanos que se encuentra en el Museo de Ciencias Naturales de Caracas y que es la más grande de América del Sur. Cruxent es, junto a Cardona, uno de los principales exploradores del estado de Amazonas, donde se encuentra la cabecera del Orinoco. Fue el primero en contactar con muchas comunidades indígenas, pero, al igual que el de Malgrat, dejó muy poca cosa escrita y sus cuadernos de campo no han sido estudiados. Cruxent fue también uno de los protagonistas de la expedición de 1951 que llegó a las fuentes del Orinoco, con Fèlix Cardona y el hijo de este. Al cabo de unos años, en 1957, dirigió en el Ventuari una expedición organizada conjuntamente por la Universidad Central de Venezuela, el Museo de Ciencias Naturales, que

dirigió durante muchos años, y la Smithsonian Institution de Washington, con el objetivo de investigar las vías de migración o difusión de las culturas amazónicas de Venezuela, porque entonces la dispersión del hombre en las Américas se planteaba con mucha fuerza en los dos continentes. El de Sarrià regresó al Ventuari en 1959 para investigar la causa de la ausencia de bocio (crecimiento de la glándula tiroides) en los indígenas y al mismo tiempo acometer un estudio completo de la población. En Coro, la ciudad donde murió en 2005, fundó un museo de cerámica que es el más importante de Venezuela en esta especialidad. Aparte del producto de sus excavaciones, hay piezas de todo el mundo. También fundó la Feria del Pesebre con el fin de promover una tradición que se estaba perdiendo, una feria que se continúa organizando cada año por Navidades después de más de 35 ediciones. Cruxent acabó sus años hábiles ya nonagenario en Taratara, un pueblecito de unos pocos centenares de habitantes situado a 25 kilómetros de Coro, la capital del estado de Falcón. Allí se encuentra una de las excavaciones capitales que realizó, Taima Taima, que había iniciado en 1960, donde encontró algunos de los vestigios más antiguos de humanos en América. Vivía en unas condiciones extremadamente humildes, en una choza de cañas y barro levantada por los obreros de las excavaciones, donde había embudito

todo su mundo, en especial su biblioteca y sus cuadros, “todos cubiertos de polvo”, según los amigos. Había también un horno para cocer cerámica, porque promocionaba, y pagaba de su bolsillo, la recuperación de las técnicas para trabajar el barro que se habían practicado durante milenios en la región y que se habían ido abandonando. Vivía solo, si no se cuentan los numerosos gatos que le invadían la casa.

Fèlix Cardona Puig. Cronología (1903-1982) 1903-1920 (0-17 años) El 4 de febrero de 1903 nace en Malgrat de Mar, en la casa paterna de la calle de las Alobas n.º 9 (hoy Caporal Fradera), hijo de Fèlix Cardona Paradeda, natural de Malgrat, y de Josepa Puig Comas, natural de Palafolls. Sus padres se casaron en 1896 y tuvieron cuatro hijos: Jacint, Marina, Fèlix y Juli, de los cuales llegaron a la edad adulta Fèlix y Juli. El padre era de una familia acomodada de Malgrat, municipio del que fue alcalde de 1906 a 1909. Murió el 10 de septiembre de 1922 cuando Fèlix tenía 19 años. La madre provenía de una familia más humilde de Palafolls. Los abuelos maternos constan como “sirvientes”. En 1909 lo encontramos en el Colegio de San José de Malgrat, dirigido por los hermanos maristas. En este mismo colegio también está matriculado su hermano Jacint y el que fue uno de sus amigos de toda la vida, Joan Alemany Sagrera, que vivía en la misma calle que él, la calle de las Alobas. Años después, los hijos de Cardona se referirán a Joan Alemany como “tío Juanito”, lo que demuestra la estrecha relación que mantuvieron.

Con 11 años se matricula en el Instituto General y Técnico de Girona, donde estudia bachillerato desde el curso 1914-1915 hasta el 1919-1920. 1920-1927 (17-24 años) Con 17 años, Cardona, según testimonios recabados por Ramon Garriga Marquès, se pasaba horas y horas escuchando la radio (aparato que había aprendido a fabricar) con sus amigos Joan Alemany, Juli Matamala y Casajuana. Tenía un coche de color rojo que era la envidia de medio pueblo. Se cuenta de él que hacía subir a sus amigos en la estación del tren y que los iba a recoger en coche a la estación de Francia. En 1922 obtiene el título de piloto de la Escuela Náutica de Cataluña. Entre octubre de 1922 y diciembre de 1925, según Pere Grases, viaja por todo el mundo en varios barcos y obtiene el título de capitán de altura de la marina mercante. Según Assumpció Carril Gelabert, su madre intentó de todas todas sacarle de la cabeza el deseo que tenía de correr y descubrir mundo e intentó que se dedicara al mundo de la industria textil. En la contribución industrial del segundo semestre de 1926, Fèlix declara varias máquinas textiles de una industria de la calle de Sant Isidre. También las declara en la de 1928, cuando nos consta que ya no vivía en Malgrat. Esta industria textil la regentó, como todo apunta, con Ramon Carril Gelabert, 61

que se marchó a Colombia. A Ramon lo encontramos también en la contribución industrial por la misma industria de la calle de Sant Isidre en 1925-1926. Según varias fuentes, Joan Mundó era el representante en Venezuela de esta fábrica de Malgrat. Ignoramos si Fèlix y Mundó se conocieron en Malgrat, pero a buen seguro que cuando el de Malgrat va a Caracas tiene clara la referencia de Mundó y se apunta a una expedición que este ya tiene medio preparada. 1927-1929 (24-26 años) Llega al puerto de La Guaira, cerca de Caracas, el 18 de abril de 1927. El 10 de mayo inicia con Joan Mundó Freixas, nacido en Barcelona en 1879, y el hijo de este, la que sería su primera expedición, de la que se ha conservado parte de los diarios de Mundó. De Caracas fueron a Ciudad Bolívar en coche y de Ciudad Bolívar, a La Paragua. Desde aquí remontaron el río Caroní y el río Carrao y exploraron la zona del Auyantepui. Después de una serie de vicisitudes, en enero de 1929 Cardona prosigue solo. Describe en su diario el salto de agua Kerepakupai (conocido posteriormente como Salto Ángel). Busca minerales preciosos. Escribe el 9 de marzo que hay abundante oro fino. Encuentra pequeños diamantes. Llega a Caracas el 2 de mayo de 1929.

1929-1930 (26-27 años) En octubre de 1929 obtiene la nacionalidad venezolana. Desde octubre de este año hasta enero de 1930 acompaña a la Comisión Venezolana de Límites por los ríos Orinoco, Casiquiare y Negro, hasta la piedra de Cocuy, en la frontera con Brasil. 1930-1931 (27-28 años) Del 11 de abril de 1930 al 19 de enero de 1931 lleva a cabo una expedición con su hermano Juli por varios ríos de la Guayana venezolana (Paragua, Caura, Merevari, Ventuari, Orinoco, etc.) y anota posiciones astronómicas que servirán para trazar el primer mapa fiable de la zona, a cargo del cartógrafo y presidente del Colegio de Ingenieros de Venezuela, Alfredo Jahn. Este divulgó la expedición de Cardona en una conferencia que quedó recogida posteriormente en un artículo titulado “1930. Una importante contribución a la hidrografía de la Guayana Venezolana”, publicado por la Revista del Colegio de Ingenieros de Venezuela en junio de 1931. En el fondo de Fèlix Cardona se conserva el diario inicial de Cardona que Jahn debió de usar para escribir su artículo. 1932-1933 (29-30 años) En 1932 lo encontramos como encargado de la hacienda de Alfredo Jahn, en Puerto La Cruz. Allí conoce a su futura esposa, Carlota

Johnson, con quien se casa el 24 de enero de 1932 y que muy pronto queda embarazada. Deciden tener su primer hijo, que se llamará Fèlix, como el padre y como el abuelo, en Malgrat. Se van de Caracas el 31 de mayo de 1933. Fèlix nace el 11 de agosto de 1933 en la casa solariega de los Cardona, en la calle Caporal Fradera de Malgrat. El 10 de octubre parten de regreso a Venezuela, donde llegan el 5 de noviembre. 1934-1936 (31-33 años) Vuelven a Cataluña en junio de 1934. A lo largo de 1935 y los primeros meses de 1936 pronuncia varias conferencias en Cataluña con el fin de dar a conocer sus expediciones. La que tiene más eco mediático es la que pronuncia en el Hotel Ritz de Barcelona el 22 de febrero de 1935. También pronuncia una en Badalona el 8 de marzo; en la propia ciudad de Malgrat, en el cine Liceu, el 22 de marzo; en Barcelona, en la Escuela de Enfermeras de la Generalitat, el 5 de noviembre; en la Universidad de Barcelona, con los doctores Pericot y Bosch Gimpera, el 5 de marzo de 1936; en el aula de química el 26 de marzo. Con Ignasi de Sagarra, director del parque zoológico, se entrevista con el consejero de Cultura, Ventura Gassol, y le ofrece la posibilidad de enviar animales cuando realice las nuevas expediciones. Su segundo hijo, Alfredo, nace en Calella el 10 de marzo de 1936. El 12 de mayo de 1936 la Sociedad

Catalana de Geografía le ofrece una cena de despedida a la que asiste buena parte de la gente de la cultura y de las instituciones del país. Las crónicas periodísticas recogen que durante la cena prometió poner el nombre de Francesc Macià a las fuentes del nacimiento del Orinoco, que se había propuesto descubrir, con el natural entusiasmo de los asistentes al acto. Todavía tiene tiempo, el 18 de mayo, de dar otra conferencia en el salón de sesiones de la Generalitat, organizada por un número considerable de entidades bajo el “patronazgo de la Generalitat y de los ayuntamientos de Barcelona y Malgrat”. El 19 de junio de 1936 va al Palacio de la Generalitat para despedirse del presidente, Lluís Companys, un hecho que da una idea de su popularidad y de la importancia que había adquirido su empresa. Se embarca hacia Venezuela el 5 de julio. Durante el trayecto estalla la Guerra Civil. 1936-1937 (33-34 años) La familia se instala en una quinta del barrio de Boleíta, bautizada con el nombre de San Jordi, pero no la compra porque todavía piensa que algún día volverá a Cataluña. De noviembre de 1936 a mayo de 1937 explora la zona del río Caura, desde su unión con el Orinoco, y sus afluentes Canaracuni, Guaña y Achara, y toda una serie de ríos

de la zona. Uno de los motivos de la expedición, como dice él mismo en su diario el 7 de marzo, es “preparar las sabanas del río Canaracuni para el aterrizaje de aviones”. La pista de aterrizaje, sin embargo, no se construyó hasta más adelante y no es hasta octubre de 1939 que aterriza en ella un avión de la Comisión Mixta de Límites. Él mismo reconoce, en una carta posterior, que realizó esta expedición “en comisión del Ministerio de Fomento”. Recoge plantas para el Herbario Nacional y para el Museo Nacional de Ciencias Naturales de Nueva York. Anota en una libreta las plantas recogidas, de 1937 a 1942, hasta la número 428. En mayo se encuentra en la zona del Auyantepui, como corroboran la libreta donde lleva anotadas las plantas, recogidas en el “altiplano Auyantepui, sabana pedregosa, monte quemado, 1.500-1.700 m”, y su diario. Consigue subir la montaña a pie por el Zanjón del Danto el 21 de mayo de 1937, de la que previamente ha tomado fotografías desde el avión de Jimmie Angel, el 10 de mayo de 1937. El 22 regresa a Ciudad Bolívar con el aviador americano. Sus hijos gemelos, Jordi y Heinz, habían nacido unos días antes, el 8 de mayo. Cardona vuelve a Caracas el 27. En agosto parece que vuelve a estar en el Auyantepui. Del mes de septiembre de 1937 hay anotadas algunas plantas recolectadas. El 9 de octubre de 1937 Jimmie Angel aterriza en la cumbre del Au-

yantepui. Este hecho tendrá una extraordinaria repercusión y hará correr ríos de tinta. Queda más que demostrado que Angel no sufrió ningún accidente, sino que aterrizó con toda la intención. Y que no “descubrió” el salto que lleva su nombre. Cardona referenció el salto en un plano-croquis de 1929 con el nombre de Pakupai-Merú. De noviembre de 1937 a marzo de 1938 participa en la expedición que organiza el hombre de negocios, ornitólogo y mecenas William H. Phelps, con el apoyo científico del Museo de Historia Natural de Nueva York, de la mano de Frank Chapman y de George H. H. Tate. Cardona es designado jefe de transporte y radiotelefonía de la expedición. Mientras estaba con la expedición, recibió la noticia de la muerte de su hijo Alfredo, que se ahogó en un pequeño estanque del jardín que tenían en la casa del barrio de Boleíta. Lo enterraron el 9 de diciembre de 1937. 1938-1946 (35-43 años) De abril de 1938 a julio de 1942 Cardona ocupa el cargo de jefe de exploraciones en la Oficina de Fronteras del Ministerio de Relaciones Exteriores y después es comisionado de varias exploraciones en las regiones fronterizas con Brasil y Colombia. De abril a diciembre de 1938 explora la región del páramo de Tamá, 63

en la frontera entre Venezuela y Colombia. Su primera hija, Carlota, nace el 7 de diciembre de 1938. De enero a junio de 1939 remonta de nuevo el Caura con la intención de delimitar la frontera con Brasil. Instala señales aerofotogramétricas en la frontera para que se puedan trazar mapas de la región por medio de fotografías aéreas. Explora la división de aguas entre el Orinoco y el Amazonas, en la sierra de Paracaima. Establece las señales de las fuentes del Paragua y otros ríos. Dirige la construcción de la pista de aterrizaje de Canaracuni. De noviembre de 1939 a abril de 1940 explora la parte alta del río Ventuari y participa en la construcción de otra pista de aterrizaje, ahora en la sabana del Oso, para los aviones que tenían que fotografiar la frontera. De noviembre de 1940 a mayo de 1941 remonta el Orinoco hasta la desembocadura de su afluente Ventuari, que recorre desde el inicio hasta el punto de confluencia entre las sierras de Parima y Pacaraima. Recoge también pájaros. De diciembre de 1940 a enero de 1941 anota que recoge 416 ejemplares. De agosto de 1941 a febrero de 1942, remonta el río Paragua hasta el Canaracuni para suministrar gasolina a los aviones que fotografiaban la frontera. Es en estas fechas, y en esta zona, cuando sucede una de las muchas anécdotas de la familia Cardona, que había acompa64

ñado al explorador, y de la cual se hace eco la prensa: el aterrizaje forzoso de Jimmie Angel con la mujer de Cardona embarazada y sus cuatro hijos, Félix, Jordi, Heinz y Carlota. Margarita Cardona, la segunda hija, nace el 19 de febrero de 1942 en una clínica de Caracas. De julio a diciembre de 1942 sigue el Orinoco desde Puerto Ayacucho hasta la desembocadura del Ventuari, y remonta este río hasta el salto Ekenkua. Sigue el río Kaná hasta su nacimiento. Durante los meses de enero y febrero de 1943 explora por primera vez el cerro Guaiquinima. En abril del mismo año, guía al botánico norteamericano Ellsworth P. Killip a lo largo del río Paragua para localizar árboles de caucho y recolectar plantas. De junio a octubre, vuelve al Guaiquinima con una expedición ornitológica y recoge flora de la cumbre. Realiza el alzamiento topográfico de varios cerros de la zona. De noviembre de 1943 a marzo de 1944 regresa al río Merevari, desde donde pasa a la vertiente brasileña para recorrer el río Lebarejuri-Parime para actualizar las marcas fronterizas en las sierras de Parima y Pacaraima. Entre mayo de 1944 y noviembre de 1945 ejerce de jefe de expediciones para una empresa norteamericana, la Rubber D. Company, cuyo objetivo es localizar árboles de caucho en el alto Orinoco y Casiquiare. Estamos en plena guerra mundial y el caucho está muy buscado por los aliados.

El 30 de diciembre de 1944 nace su último hijo, Carlos. De 1945 a 1946 guía a una expedición de la Comisión Mixta de Límites, que entra por el río Negro y busca los orígenes del río Padauri, en Brasil, y el Siapa, en Venezuela. 1946-1949 (43-46 años) Trabaja como guía explorador para el Ministerio de Agricultura y Cría. Recolecta muchas plantas y muestras en toda la Guayana para el Herbario Nacional como comisionado del Departamento de Investigaciones Forestales, dirigido por Henri Pittier. También realiza alzamientos para la Cartografía Nacional. Durante estos años explota minas de diamantes en la zona del río Icabarú, en la frontera con Brasil. En la explotación participa el malgratense Peret Bo Serra. 1949-1951 (46-48 años) Ingresa como funcionario al servicio de la Cartografía Nacional del Ministerio de Obras Públicas. Su trabajo consiste en determinar coordenadas geográficas precisas para la elaboración de mapas de todos los estados de Venezuela, especialmente de la Guayana, que no existían. Desde 1950, viaja en compañía de su hijo mayor, Fèlix. Normalmente viaja de diciembre a mayo, que es cuando llueve menos.

Participa, de abril a diciembre de 1951, en la expedición franco-venezolana a las fuentes del Orinoco, como representante de la Cartografía Nacional del Ministerio de Obras Públicas. Lo hace conjuntamente con su hijo Félix. Esta expedición, comandada por el mayor Franz A. Rízquez-Iribarren, constituyó toda una “proeza” nacional, ampliamente difundida. Ambos Fèlix se desesperarán con la expedición por la lentitud de su avance, puesto que se planificó sin tener en cuenta la limitación de movimientos en la selva. En este sentido, una de las anécdotas de la expedición es que Fèlix padre tuvo tiempo de viajar a Malgrat, para solucionar unos problemas familiares, y de reincorporarse más tarde a la expedición. Los encontró casi en el mismo lugar. Después de la expedición al Orinoco, Cardona continúa recorriendo ríos y montañas. Se conservan diarios y anotaciones de varios viajes. 1952-1982 (49-79 años) De 1952 a 1960, buena parte de la familia Cardona Johnson se traslada a Cataluña. Vivirán en la calle Folgueroles de Barcelona. Ambos Fèlix, padre e hijo, van y vienen de Venezuela. En 1958 la American Geographical Society, con sede en Nueva York, lo nombra miembro honorario. En junio de 1965 participa en Guatemala en la VIII Asamblea Ge-

neral del Instituto Panamericano de Geografía e Historia como representante de la Cartografía Nacional. En el año 1970 realiza una serie de cálculos para averiguar la altura del llamado Salto Ángel. Le atribuye una altura de 902,00 m. En enero de 1973, también como representante de la Cartografía Nacional, participa en la expedición a la isla de los Testigos, donde también establece un punto astronómico. Muere en Caracas el 5 de diciembre de 1982.

Después de su muerte 1983 Recibe la condecoración de la orden de Henri Pittier, en primera clase, por su contribución a la ciencia. Se publica en la Gaceta Oficial de Venezuela el 8 de noviembre de 1983. Se edita y se presenta en Malgrat el libro de Pere Grases Fèlix Cardona i Puig. Mite i realitat al cor d’Amèrica del Sud, con la participación, entre otros, aparte del autor del libro, del alcalde de la ciudad, Josep Mora Girons; del regidor de Enseñanza y Cultura del Ayuntamiento, Joaquim Duran Montals; del historiador Jaume Sobrequés; de Francesc Sanuy, y de la viuda, Carlota Johnson, acompañada de sus hijas, Margarita y Carlota, y de su hijo Carlos.

2001 El 19 de septiembre muere Carlota Johnson de Cardona. 2002 Félix Cardona Johnson, el hijo mayor del explorador, se instala en Malgrat, en el paseo Marítim, n.º 42, junto con su mujer Gunila Nalsen y sus hijas. 2003 El 14 de diciembre Félix Cardona Johnson, junto con la profesora Núria Sala Vila, participa en una conferencia coloquio organizada por el Servicio de Archivo del Ayuntamiento de Malgrat de Mar, que lleva por título Fèlix Cardona Puig: l’aventura desconeguda, fruto de la cual se edita un dossier con fotografías y textos. 2006 El 28 de febrero muere Félix Cardona Johnson. 2007 Se edita el libro de Héctor Oliva Pasajes a América. La excepcional vida de cinco catalanes en ultramar. Uno de los cinco catalanes es Fèlix Cardona Puig. 2011 El Ayuntamiento de Malgrat adquiere la totalidad del fondo de Fèlix Car65

dona Puig, que se había conservado en la última casa donde vivió el explorador, en el barrio caraqueño de Santa Paula. 2012 Después de una larga investigación, que contó con la ayuda del Ayuntamiento de Malgrat de Mar, Eugeni Casanova Solanes publica el libro titulado La conquesta de l’Orinoco. Fèlix Cardona i l’exploració catalana de Veneçuela. El libro, presentado en Malgrat el 25 de marzo, es el estudio publicado más exhaustivo sobre el personaje. 2013 17 de agosto. Se inaugura en Malgrat la exposición Catalans a l’Orinoco. Fèlix Cardona Puig, organizada por el Ayuntamiento de Malgrat de Mar y el Museo Etnológico de Barcelona.

Cardona, explorador y cartógrafo

Un rápido vistazo a la biografía de Cardona nos lleva enseguida a la evidencia de que su actividad principal fue la de explorar y posicionar geográficamente lo que veía en un mapa. Evidentemente, no fue el primero ni el único explorador de Venezuela. Otros, como Theodor Koch-Grünberg, Hamilton Rice o Robert Hermann Schomburgk, realizaron antes que él notables aportaciones. Aun así, Cardona dibujó mapas de zonas que nunca habían sido cartografiadas. Durante las primeras expediciones los realizó por iniciativa e interés propios. En algún caso (el primer mapa de la región del alto Caroní y de la Gran Sabana), según explica en una entrevista al diario El Nacional, del 4 de febrero de 1952, llegó a venderlo al Gobierno por una aceptable cantidad de bolívares. La motivación inicial, junto a Mundó, era la de encontrar piedras preciosas, y para ello había que conocer bien el territorio. Se convirtió en una persona que se movía con relativa facilidad, con la ayuda de los indios, como comentaremos en otro apartado, en amplias zonas del país. Moverse por estos espacios significaba, en cierto modo, poder aprovechar sus recursos naturales. Acompañó a expediciones científicas y empresas explotadoras de

caucho y recolectó plantas, pájaros e insectos. En un país como Venezuela, que no sabía dónde tenía la frontera con buena parte de sus vecinos, construir una buena cartografía se convirtió en un imperativo de carácter nacional. Muy pronto, el estado venezolano en cierto modo adopta a Cardona y utiliza sus conocimientos, si podemos decirlo así, para ir cartografiando un país que no se conocía a sí mismo. En este sentido, Cardona estuvo en el lugar adecuado en el momento adecuado, e hizo de la exploración su modus vivendi. Si colocamos en el mapa de Venezuela todos sus viajes y exploraciones descubriremos que recorrió la práctica totalidad de los ríos y las sierras del país, sin exagerar. Algunos accidentes geográficos llevan incluso su nombre: el pico Cardona (en el cerro de la Neblina, en la frontera con Brasil) y la sabana Cardona, cercana a la carretera que une Cariaca del Orinoco con San Juan de Manapiare. ¿Qué hacía, exactamente, para saber dónde estaba un río, o una montaña? Para hacer lo que hoy haríamos con un sencillo GPS, Fèlix Cardona debía utilizar un equipo de instrumentos de medida manuales (sextante, cronómetro, brújula, teodolito y radio) con el fin de determinar cuáles eran las posiciones astronómicas de latitud y longitud y sus cotas altimétricas. Cuando tenía la longitud y la latitud, las relacionaba con un topónimo autóctono. Utilizaba estos topónimos como puntos

de control para dibujar sus croquis y los mapas de las zonas por las que pasaba. Dicho de otro modo, había dos fases: la primera servía para obtener la posición de los lugares (longitud y latitud) y la segunda, para cartografiar el territorio, dibujando los elementos de la realidad (ríos, montañas). Acabada la primera fase, había que elaborar los mapas topográficos. Para ello, además del posicionamiento del lugar, era necesario el uso de una brújula para determinar la posición y la dirección de un lugar y así poder dibujar mapas utilizando los puntos cardinales norte, sur, este y oeste. Y también el uso del teodolito, que se utilizaba para obtener ángulos, distancias y desniveles. A partir de 1950 trabaja con su hijo mayor, Félix, en la determinación de puntos astronómicos a partir de fotos aéreas facilitadas por el Gobierno. El fondo personal de Fèlix Cardona Puig incluye multitud de planos y croquis. No tendría ningún sentido reproducirlos todos aquí. Hay registrados más de 200; algunos de ellos están firmados por él mismo, otros están hechos a partir de los datos que él aportó y por último hay otros que le servían como mapas de referencia. Si tuviésemos que destacar algunos, seguramente deberíamos hacer referencia a los primeros que realiza de la zona del Auyantepui. Se ha conservado el borrador inicial que Cardona utilizó como apoyo para el

trabajo de campo y que titula como “Carta geográfica del río Carrao”, del año 1929, en que se da a conocer el salto de agua más alto del mundo como Pakupai-Merú. Posteriormente utilizó este mapa para trazar otros mapas en su forma definitiva. El principal elemento de representación del mapa es el recorrido del río Carrao a través de montañas, valles, llanuras y vegetación. El río Carrao trae aguas de los afluentes Acanan, Churún, Atabarquens y Caping, que se unen a las del gran río Caroní, el afluente más caudaloso del río Orinoco. El mapa incluye una interesante colección de topónimos de la familia lingüística indígena pemón (Taurepan, Arekuna y Kamarakoto). El topónimo “Gran Salto Pakupai-Merú” identifica de manera inequívoca la localización del salto de agua, flanqueada por los acantilados de la meseta del Auyantepui, y rodeada por el sistema montañoso Kerepakupai. En la misma hoja original se representa un mapa de localización simplificado de la zona a escala 1:500.000. Se observan también fragmentos de escritura de la mano de Fèlix Cardona que aportan más información y aclaraciones sobre este trabajo cartográfico. En concreto, una lista de distancias en kilómetros entre puntos geográficos significativos (caño Negro, boca Carrao, salto Hacha, boca Capaure, boca Parupa, río Urimán). Este mapa que acabamos de describir, y que se puede encontrar en el servicio de mapas interactivo del web del Ayuntamiento de Mal-

grat (www.ajmalgrat.cat), ha ido tomando relieve e importancia con los años. Cardona, como en tantos aspectos de su vida, parece que no le dio todo el relieve que hoy le hemos dado. A pesar de que fue un hombre relativamente conocido, que salía a menudo en la prensa y que realizaba numerosas conferencias, en el imaginario colectivo mundial el Gran Salto continúa siendo el descubrimiento de un aviador.

Cardona, recolector de pájaros, plantas e insectos Si la expedición para descubrir las fuentes del Orinoco que debía financiar la Generalitat republicana en 1936 se hubiese podido llevar a cabo, previsiblemente habría comportado la llegada a Cataluña de un buen número de ejemplares de fauna y flora de las nuevas zonas exploradas. Al menos esta era la intención de Cardona cuando escribe a Ventura Gassol, consejero de Cultura de la Generalitat el 27 de abril de 1936 y le dice: “En la próxima salida hacia las fuentes del Orinoco, no descubiertas aún, he previsto el envío de numerosos ejemplares que recolectaré para el jardín zoológico y el acuario de Barcelona. Conocedor de la riqueza de la fauna y de la flora de los países que pienso explorar, considero de especial interés la realización de los proyectos, procurando a la capitalidad de Cataluña una selección de ejemplares, muchos de los cuales no están todavía exhibidos en instalaciones similares.” Cardona, junto con el director del parque zoológico, se entrevista con el consejero de Cultura. En una 68

carta con fecha de 30 de mayo, que se conserva en su fondo, resuelven concederle la cantidad de “cinco mil pesetas en concepto de subvención para ayudarle en su empresa hacia las fuentes del Orinoco, desde donde enviará periódicamente ejemplares al jardín zoológico y acuario de Barcelona, gesta de alto valor científico y deportivo que merece el estímulo de la Generalitat.” Cómo sabemos, el inicio de la Guerra Civil frustró la expedición. Fèlix Cardona no fue nunca un botánico, ni un biólogo, ni un ornitólogo. Sin embargo, el conocimiento que tenía de zonas aún relativamente vírgenes hizo que determinadas instituciones científicas, americanas y de la propia Venezuela, utilizasen sus servicios. Agrupamos su actividad “recolectora”, por decirlo de alguna manera, en función del material que recoge: pájaros, plantas e insectos.

Pájaros En el Fondo Cardona hemos encontrado una relación, fechada en marzo de 1983, cuando Cardona ya había muerto, seguramente encargada por Pere Grases, que aparece publicada en su libro sobre Cardona. En la relación, mecanografiada en papel con la cabecera de la colección ornitológica Phelps, se anotan el número de ejemplares y de espe-

cies recolectadas por el explorador para la colección Phelps. Según consta, las primeras aves se recolectaron en enero de 1937 y las últimas, en febrero de 1963. El número total de ejemplares enviados fue de 2.650. El número de especies diferentes, 1.211. En la mencionada relación también se indica un ave dedicada a Cardona, que recibe el nombre científico de Myioborus cardonai.

seo de Zoología de Barcelona desde 1924. Vilarrúbia, especialista en himenópteros, trabajó en el Museo de Ciencias Naturales de Barcelona en 1932. Todo indica que las instrucciones que Cardona guardó en su archivo responden al trabajo que debía llevar a cabo para la Generalitat y que la Guerra Civil de 19361939 abortó.

Insectos

En el Fondo Cardona encontramos varias relaciones de las plantas que iba recolectando. En total hay anotadas más de 3.000 plantas, 50 de las cuales, según datos de su archivo, eran “nuevas para la ciencia”. Diecisiete llevan la denominación Cardonae. Las instituciones científicas a las que envió las plantas fueron el Herbario Nacional de Venezuela (hoy en día instalado en el Jardín Botánico de Caracas), perteneciente al Museo de Agricultura y Cría, y también instituciones estadounidenses, como el Museo Field de Historia Natural de Chicago, la Smithsonian Institution de Washington o el Jardín Botánico de Nueva York.

Recolectó insectos para el Museo Field de Historia Natural de Chicago. Nos constan como mínimo dos relaciones. Llewelyn Williams, encargado de botánica, manda una carta fechada en agosto de 1941 en la que relaciona las especies recogidas por Cardona desde fines de 1936 y principios de 1937. Al cabo de unos años, René Lichy, también del Museo Field, le envía una relación de las mariposas recogidas en 1946. Cardona recibía instrucciones precisas que le indicaban cómo debía recoger y conservar los insectos. En el Fondo Cardona se conservan unas instrucciones sobre cómo cazar y conservar mariposas, escritas por René Lichy, y otras, escritas en catalán, en las que figuran dos nombres: Francesc Español, conservador de coleópteros (escarabajos), y Antoni Vilarrúbia, conservador de himenópteros (avispas y abejas). Español fue un gran especialista en coleópteros y trabajó en el Mu-

Plantas

Cardona, amigo de los indios

Las zonas por las que se movió Cardona no estaban deshabitadas. En ellas vivían diferentes tipos de indios, que hablaban lenguas diferentes y tenían unas costumbres y creencias desconocidas para buena parte de los llamados racionales, es decir los hombres blancos. Ya en la primera expedición en 1927, con Mundó, descubre que no es posible moverse por las zonas que explora sin la colaboración y la ayuda de los indios. El “método” de Mundó, y también el de Cardona, consiste básicamente en ganarse la confianza del indio, con paciencia y respeto y ofreciéndole algún tipo de producto del que no dispone. A partir de aquí, tras ganarse su confianza, todo es más fácil, si es que lo podemos decir así. Cardona siempre viajó con indios, que le hacían de guía y de transportistas de todo el material que llevaba. Una de las claves del éxito era llevar lo mínimo indispensable y aprender a alimentarse cazando los animales que ofrece la selva. En la zona del alto Caura, el alto Ventuari y el alto Orinoco viajaba con indios maquiritares; en el alto y medio Caroní con camaracotos, pemones o arecunas; en el río Carún, en la parte alta del río Paragua, con sapes; en el río Guainia, con la tribu de los karro, etc.

¿Cómo eran los indios con quienes trataba? ¿Qué relación mantenía con ellos? ¿Cuáles eran sus costumbres, sus creencias, su lengua? Las respuestas a estas preguntas hay que buscarlas en las entrevistas que publicaron algunos diarios y en las libretas, cuadernos y diccionarios que se conservan en su archivo. Cardona publicó poco. Si hubiese publicado más, y material tenía de sobras, tal como le recordaba e insistía su amigo Pere Grases, seguramente hoy su obra gozaría de mucho más reconocimiento. Pero sólo en contadas ocasiones hizo el salto para publicar lo que tenía apuntado en sus libretas. Seguramente fue un hombre más de conferencias o de trabajo de campo que de publicación en revistas científicas, por no hablar de la elaboración de libros que recogiesen sus experiencias. Parece que lo intentó más de una vez, pero ninguno de los proyectos llegó a buen puerto, seguramente porque él prefería estar en la selva, con sus indios, mucho más que encerrarse en casa para escribir libros. Los pocos artículos que tiene publicados son precisamente de temática indígena. Publicó uno, en 1945, en la revista Acta Venezolana, titulado “Vocabulario del dialecto karro del río Guainia”, en la zona denominada como “territorio Amazonas”, fronteriza entre Venezuela y Colombia. En este artículo transcribe algunas palabras de esta lengua y también describe algunas de sus costumbres. 69

En el año 1949 publicó un artículo titulado “Los sirichanas”, a quienes encontró en la expedición que realizó con su hermano Juli en 1937 y que le impidieron avanzar hacia el Orinoco. Años más tarde, Cardona consiguió ganarse su amistad, y eso le permitió explorar las fuentes de los ríos Parime y Uraricuera, de Brasil, los últimos ríos que desembocan en el Orinoco. Al cabo de un año, en 1950, publica “Los guinau”, un pueblo de la Guayana venezolana entonces ya “en trance de desaparición”, que habitó la región del Merevari (alto Caura) y la del alto Paragua. Uno de los temas que interesaron a Cardona fue el de los piasanes (curanderos), unos de los personajes más importantes de la tribu, cuya amistad debía conquistarse si se quería disfrutar de la confianza del grupo. Algunos de los rituales de estos piasanes están anotados de forma manuscrita en su fondo, que también cuenta con grabaciones de sus cantos. Todo ello está en su fondo y nos da testimonio de su actividad anotadora y observadora.

El descubrimiento del Salto Ángel

El diario del segundo viaje de exploración de Fèlix Cardona a las junglas de la Guayana da la primera referencia que se conoce sobre el Salto Ángel, la cascada más alta del mundo, con 979 metros. El 15 de febrero de 1929 el capitán escribe: “Hacemos un rancho frente a las rocas de Kerepacupai”, y al día siguiente: “De arriba al cerro se precipitan unos chorros o cascadas que hacen el paisaje de una grandiosidad insuperable”. Kerepakupai Merú es el nombre que los indígenas locales, los pemones, dan al gran salto. Pau Vila, otro de los catalanes insignes establecidos en Venezuela, escribió en la Geografía de Venezuela (1960) que “este salto fue visto en el año 27 por el explorador de la Guayana Fèlix Cardona, que tuvo un campamento junto al río Churún, con Juan Mundó. Luego pudo localizarlo repetidamente en los años sucesivos (28 al 31) cuando levantaba el croquis cartográfico de la región”. Cardona siempre dijo que él no había “descubierto” la cascada, porque por la zona transitaba mucha gente desde que la habían recorrido ya en el siglo XVIII capuchinos catalanes. En los años de Cardona frecuentaban la zona buscadores

de minerales preciosos y de caucho. Vila, que recibía información directa de Cardona, con quien tenía un trato muy próximo, relata que en la expedición de 1927 no encontraron los yacimientos esperados de oro y diamantes: “Cada uno tuvo que conformarse con levantar los mapas de las regiones que mejor habían estudiado. Mundó hizo el del río Caroní y Cardona el del Auyantepui con el salto Perepacupá y el río Carrao, que fue adoptado oficialmente por el Gobierno de Venezuela en 1929. Por este trabajo recibió del Ministerio de Relaciones Interiores dos mil bolívares, y el consejo del ministro Rubén González para que abandonara las aventuras exploratorias que tan magros resultados le producían.” El capitán fue el primero también en hacer la ascensión del Auyantepui diez años más tarde, en mayo de 1937, porque la gran montaña tiene unas paredes verticales muy escarpadas, imposibles de superar si no se hace escalada en vertical. Los indios locales le mostraron finalmente una grieta en una de las paredes de la parte baja, que la familia Cardona denomina Zanjón del Danto, porque los indígenas le dijeron que por allí subían este tipo de jabalíes. En los primeros meses de 1937 las historias de Fèlix Cardona y del

aviador estadounidense Jimmie Angel se entrecruzaron en el Auyantepui y el Kerepakupai. Este es el momento en que el nombre de la cascada empieza a asociarse al azaroso destino de Angel, convertido ya en vida en un personaje mítico. Su biografía bien lo vale. Nacido en los Estados Unidos (en Springfield, Misuri) en 1899, hizo su primer vuelo en solitario a los quince años y combatió desde el aire en la Primera Guerra Mundial en Europa. Se ganaba la vida haciendo exhibiciones acrobáticas y participó como aviador en un circo familiar. Protagonizó vuelos experimentales, pilotó aviones de Inglaterra a China y colaboró con el ejército revolucionario de Augusto Sandino en Nicaragua, naturalmente desde el aire. El mecánico Giorgi Fifi, que recaló en Venezuela en 1937 y que trató mucho a Angel, describió su dominio del avión asegurando que “era capaz de aterrizar donde solo había una pequeña choza y una mata de merey”. El ingeniero Carlos A. Freeman, otro compañero de Angel, también mostró el talante del piloto con una pincelada: “Yo volé más de 150 horas con Jimmie, a lugares donde nadie había volado antes. Nunca llevábamos paracaídas porque, como decía Jimmie, ‘no son necesarios; si hay que aterrizar yo pongo el avión sobre un árbol o en una playa, donde sea’.” Las circunstancias que llevaron al piloto hasta el Auyán rozan lo rocambolesco. Leonidas R. Dennison, un ingeniero de minas estadou-

nidense que trató a Jimmie en las selvas de la Guayana y al que este llevó en avión a conocer el gran salto, recogió de boca del propio aviador su encuentro con un misterioso Mark MacCraken y lo plasmó en el libro Devil Mountain (1942), que fue un éxito de ventas en los Estados Unidos: “En 1923 estaba en Panamá con un avión de cuatro plazas para pasajeros. Estaba pelado, como de costumbre. Sentado en el vestíbulo del hotel, se presentó un anciano y me preguntó si podría llevarlo con el avión a Venezuela. Dijo que era ingeniero de minas y que quería ir a una montaña tan pronto como fuese posible. Cuando me ofreció 5.000 dólares por el trabajo, pensé que me estaba tomando el pelo, pero me enseñó una libreta bancaria con grandes sumas y todo cambió. Acordamos depositar la suma pactada a mi nombre antes de hacer el trabajo. [...] Por esa cantidad estaba dispuesto a volar a cualquier lugar del mundo. [...] Volé con ese anciano hasta una montaña de unos 9.000 pies [2.750 metros] de altitud en la Gran Sabana venezolana.” En este punto Dennison pregunta: “¿El Roraima?” “No. Esta montaña no está tan al sur como el Roraima. Los indios la conocen como Auyan-tepui.

No figura en ningún mapa, pero te puedo indicar dónde está. La montaña es un lugar infernal para aterrizar. Había corrientes descendentes de 1.000 pies [300 metros] por minuto, pero aterricé exactamente donde el ingeniero me dijo, cerca de un riachuelo. En tres días recogimos 75 libras [34 kilos] de oro entre la grava. Habríamos podido recoger más, pero no quería sobrecargar la avioneta porque eso habría dificultado el despegue. Tuvimos que llegar hasta la arista de la montaña y bajar en picado dentro del cañón, que tenía más de 5.000 pies [1.500 metros] de profundidad. Lo hice todo correctamente. Volamos de regreso a Panamá, donde el oro fue depositado en el banco y yo recibí mis 5.000 dólares. MacCraken, el viejo ingeniero de minas, quería ir a su casa, en Saint-Louis, y regresar a la montaña a por más oro. Me dijo que lo esperara en Panamá, que vendría y nos haríamos socios, pero enfermó y murió. Desde aquel momento quise volver a la montaña, pero nadie creía lo que contaba.” A principios de 1937 Angel se preparaba para aterrizar, por fin, en la supuesta montaña del oro con la complicidad de otro aventurero —aunque también muy rico—, Gustavo Heny, que tenía fama de ser uno de los mejores escaladores de Venezuela (le llamaban el Cabuya, 71

‘cuerda’), que podía correr con los gastos. Angel tenía relación desde hacía años con Fèlix Cardona y este intentó disuadirle por todos los medios de aterrizar en lo alto del Auyán. Cardona había estado en la cumbre y sabía que lo que desde el aire parece una explanada lisa era en realidad un dédalo surcado por todo tipo de zanjas, torrenteras, peñascos, barrancadas y vegetación: un lugar impracticable. Angel insistió; Cardona, también. Este tira y afloja lo contó el catalán a sus hijos muchas veces e incluso quedó constancia de él en una grabación familiar. Al final, el capitán se avino solamente a prestar apoyo con una radio en un campamento base para facilitar el rescate, porque estaba seguro de que el piloto tendría complicaciones. Cardona escribió y contó a sus hijos que él había guiado a Jimmie Angel en un vuelo para mostrarle la cascada. En mayo de 1937 voló con él y tomó las primeras fotos que existen. Dennison, por su parte, relata con mucho detalle que Angel lo llevó a conocer la cascada el 24 de marzo de 1935, a la que él denomina en todo momento Angel’s Fall, porque el aviador “hablaba como si fuese suya”, y asegura ya que era la más alta de la Tierra. ¿Desde cuándo conocía Angel el gran salto del Auyantepui? Este dato no figura en ninguna parte. Los relatos que tenemos de Cardona sobre estos hechos son de los años sesenta y setenta, demasiado tiem72

po después para pedir precisión. Es muy factible que el capitán fuese veraz en la afirmación que él había dado a conocer la cascada a Angel, pero es obvio que no fue en 1937, sino antes. Los pioneros de la Guayana mantenían entre ellos una relación constante en los campamentos de la selva o en Ciudad Bolívar y, evidentemente, se contaban lo que veían y encontraban. Cardona, que había explorado la región ya en 1927 con Joan Maria Mundó, había comentado la existencia del Kerepakupai a todo el mundo que conocía, como es lógico y explican sus hijos, porque no había ningún motivo para ocultar su existencia, más teniendo en cuenta que entonces todavía no se había oficializado que era el salto de agua más alto del mundo y que en la Guayana, donde hay docenas de cascadas altísimas, nadie le daba mucha importancia. Existe otra incógnita: ¿por qué Angel tardó catorce años en intentar aterrizar en la cumbre del Auyantepui si, como es evidente, suspiraba por el oro que suponía que encontraría? Una explicación serían las dificultades de la empresa. Conseguir el equipo y el apoyo logístico era costoso y quizás no tuvo tal oportunidad. Por otro lado, la vía de ascenso hasta la cumbre se desconocía hasta que Cardona la encontró en mayo de 1937. Quizás el hecho de saber que podría bajar andando de la cumbre empujó a Angel, por fin, a la aventura. Cardona refirió así los preparativos del aterrizaje de Jimmie Angel

en la cumbre del Auyantepui, que, a pesar de él mismo, le dio fama y asoció la montaña y la cascada a su nombre:

decían ‘máquina buena, campo mucha agua’. Jimmie era un gran piloto y yo pensaba que lograría alzar el vuelo.”

“Fueron de nuevo a Bolívar y trajeron a la señora de Jimmie, más comida, cuerdas... todo preparado para bajar a pie por si fallaba el avión. Yo también fui en uno de los viajes. Compramos un receptor de radio que les instalé en su aparato, uno pequeño de radioaficionado y un receptor RCA grande de batería, y con esto nos escuchábamos. Yo no quería subir. ‘Hombre, tú no quieres ser rico?’, me preguntaron. ‘No. Vosotros aterrizad y, si caéis en un pantano u os matáis, yo os voy a buscar. Cuando aterricéis, avisadme. Si aterrizáis bien, recogéis el oro y bajáis. Si aterrizáis mal, voy a buscar a los indios y os ayudo.’ Jimmie buscaba quedar bien. Estuvieron un par de días pensándoselo. Jimmie decía que estaba nublado... Por fin salieron. Buscaron un claro plano, que ellos creían que era una sabana pero que en realidad era una ciénaga. Quedaron en que cada hora llamarían por radio y yo les contestaría. Yo lo intentaba y no oía nada. En todo el día no dijeron nada, pero por la tarde oí un ruido en su frecuencia. Se ve que el aparato no les funcionaba bien. Con la caída del avión, el transmisor se estropeó, pero se entendía que

El aterrizaje tuvo lugar el 9 de octubre de 1937 a las doce menos cuarto del mediodía y el avión, después de tocar tierra y recorrer 230 metros, se quedó embarrancado e inclinado, según información de Angel. Se salió un manguito del radiador de aceite y la radio falló, pero ninguno de los tripulantes quedó lastimado. Los fracasados mineros escribieron en las alas del avión, con cinta adhesiva y en grandes mayúsculas, “ALL OK”, con una flecha que indicaba la dirección que emprendieron a pie, por si los buscaban desde el aire. Los cuatro pasajeros del avión no encontraron, tras un profundo rastreo, ni una sola pizca de oro (hay que tener en cuenta que la cumbre del Auyán tiene la extensión de la isla de Menorca) y emprendieron la bajada por la única ruta posible. El camino de regreso fue un rosario de calamidades y tuvieron que abandonar equipo y provisiones. Cuando llegaron al punto donde los esperaba Cardona, habían pasado nueve días desde el aterrizaje. El capitán, siempre escéptico con las riquezas del Auyantepui, precisamente porque hacía diez años que las buscaba, comentó acerca de Jimmie: “Cuando le preguntabas por el oro, él decía que en el cerro había, pero que debía de estar en

otro lado. Jimmie todavía decía que el cerro tenía oro...”. Vistos los resultados, y dando por cierta la historia que refirió Angel a Dennison, podría ser que el viejo MacCraken hubiese dado un nombre falso a la montaña del oro cuando contrató al aviador. ¿Quién da indicaciones precisas sobre un tesoro escondido? Del mismo modo, el nombre del ingeniero de minas es más que dudoso, porque no se ha podido encontrar ninguna referencia entre los pioneros que en los años veinte pululaban por Ciudad Bolívar, y no había muchos. Las crónicas de la Guayana mencionan un cierto McClaren como uno de los iniciadores de las prospecciones auríferas con técnicas modernas en Venezuela, en 1920, que algunos han pensado que podría ser el enigmático MacCracken. Es obligada otra reflexión: ¿cómo había llegado ese minero a la cumbre de la montaña del oro cuando la descubrió? En avión es obvio que no, y al Auyantepui parece evidente que nadie había podido subir antes de que Cardona encontrase el Zanjón del Danto. Debía tratarse, por tanto, de otra montaña, y esto sumió a Angel en el error durante toda su vida. Después del aterrizaje accidentado del Auyán, Angel se fue a los Estados Unidos, donde su justa aureola de aviador intrépido se había multiplicado, y empezó a hablar en entrevistas de “la cascada más alta del mundo”, de la cual no se sabía nada ni siquiera en Venezuela. Las agencias divulgaron la noticia, que

el diario El Luchador de Ciudad Bolívar recogió así: “Nueva York, 1938, enero 29. – El aviador americano Jimmy Angel manifestó haber descubierto un salto de una milla de altura que se supone sea el más grande del mundo. El salto está situado a 250 millas al sureste de Ciudad Bolívar, Venezuela. Angel midió la altura del salto con el altímetro y manifestó que el agua corre sobre el ángulo de una tierra plana que está a once mil pies sobre el nivel del mar. El altímetro mostró que el agua caía en un chorro delgado de una altura entre cinco y seis mil pies y de allí continúa en rápida creciente en otros mil pies antes de seguir nuevamente la corriente. Se calcula que el río del cual habla el aviador sea un tributario del río Caroní, afluente del Orinoco. El sitio no está marcado en ningún mapa y es descrito como en forma de herradura, teniendo ciento cincuenta millas de extremo a extremo.” La gran repercusión que tuvo la historia de Angel y la divulgación que se dio a la existencia del Kerepakupai Merú propició que a la cascada le empezaran a dar su nombre, incluso en Venezuela. La Revista de Fomento, una publicación ministerial, divulgó por primera vez dos fotografías de la cascada 73

en diciembre de 1939, y ya la denominó Salto Ángel porque, como indicaba Cardona, fue él quien lo mostró a los ingenieros enviados por el Gobierno. Jimmie Angel murió el 8 de diciembre de 1956 en el Hospital Gorgas de la Zona del Canal, en Panamá, donde había ingresado a consecuencia de un accidente que sufrió con el avión, aunque la muerte se produjo por enfermedad y no a consecuencia de las heridas. El accidente tuvo lugar cuando el Cessna 180 que pilotaba se elevaba en dirección a Venezuela, adonde volaba con frecuencia porque proseguía con su delirio de encontrar la montaña del oro. Años más tarde, su viuda y su hija esparcieron sus cenizas en el Auyantepui. El ejército del aire venezolano rescató su avión de la cumbre de la montaña y hoy preside la entrada del aeropuerto de Ciudad Bolívar.

English version

Presentation The exhibition entitled Catalans a l’Orinoco. Fèlix Cardona Puig (‘Catalans at the Orinoco. Fèlix Cardona Puig’) is the result of a long process of reclaiming a luminary from Malgrat who, in our view, deserves to be known both nationally and internationally. A process that has ranged from the homage paid to him, in December 1983, with the publication of the book by Pere Grases and the inauguration of the square that bears his name to the publication, in April 2012, of the latest book on the explorer, this time by Eugeni Casanova. Several things happened between the first date and the last, the most important being that Malgrat Council acquired the complete collection of articles related to Fèlix Cardona which the family had conserved in Caracas. In this respect, I am grateful for the assistance provided by the Diputació, the provincial government of Barcelona, without which it would have been impossible to bring this collection home. The Council I preside over was and still is committed to raising awareness of the explorer Fèlix Cardona. In spite of the recession, Cardona is still of particular value to us, connecting us very rapidly to a world that is shrinking and becoming increasingly globalised. I would like to take advantage of these few lines to thank all those 76

Introduction whose hard work has ensured that the explorer’s collection can be preserved, promoted and disseminated, especially the Municipal Archive Service and Fèlix Cardona’s descendants, without whose support, especially that of Carlos Cardona Johnson who lives in Catalonia, we would not be where we are today. Finally, I would also like to thank the interest shown by the Ethnological Museum of Barcelona Council in the contents of the collection and for creating and producing the exhibition Catalans a l’Orinoco. 100 anys d’aventura científica (‘Catalans at the Orinoco. 100 years of scientific adventure’) which, after Malgrat, will become a travelling exhibition for all those organisations and/or institutions who express an interest in seeing it. Conxita Campoy i Martí Mayor of Malgrat de Mar

The exhibition Catalans a l’Orinoco focuses particularly on the person of Fèlix Cardona Puig, whom we have attempted to relate to other people he had dealings with and who also deserve to be remembered; namely, Joan Maria Mundó i Freixas, Pau Vila i Marc-Aureli Vila, Pere Grases and Josep Maria Cruxent. All these people should be placed within an historical context marked by a specific time and place. Well into the 20th century, Venezuela was still a state under construction. We use the term “under construction” because it still had to resolve certain elements that constitute any state, essentially a geographical knowledge of its territory and all that this entailed, such as which natural resources it had, which infrastructures it needed, etc. A key event comes into play within this historical context: the Spanish Civil War of 1936-39, impelling a whole generation of skilled and educated people to leave Spain, which this state under construction made the most of. Without this Civil War, Cardona would have surely returned to Catalonia loaded down with animals and plants, as he had agreed with the republican government of Catalonia (the ‘Generalitat’). Perhaps the source of the Orinoco would have been called Francesc Macià, as Cardona had promised

Catalans at the Orinoco when he left in July 1936. Pau Vila, an eminent geographer, would not have had to leave and, consequently, it would’ve fallen to someone else to produce his monumental work Geografía de Venezuela (‘Geography of Venezuela’). Without our Catalans, and so many others, Venezuela’s history would not have been the same. But, at the same time, they also developed their qualities because there were in the country where they were. The expedition to the source of the Orinoco in 1951, led by army major Franz A. Rizquez-Iribarren, serves as a wonderful example of what we’re talking about. The Venezuelan state, when it found out that a French hiking club (the Louis Liotard Group, from the French Society of Explorers) intended to reach the place where the Orinoco rises, realised that the glory of discovering the source should not be stolen by foreigners and it organised a “full-blown” expedition in which, of course, it needed the collaboration of Fèlix Cardona, a nationalised Venezuelan since 1929, and in which we also find Josep M. Cruxent. This was a large expedition, set up due to “national interest” and one which infuriated Cardona due to how long everything took to get done, as well as the whole media frenzy and military paraphernalia.

Joan Maria Mundó i Freixas The person who took Fèlix Cardona to Venezuela was a singular character: a textile manufacturer, gold and diamond prospector, rubber worker, explorer, cartographer, an expert on the territory and its indigenous peoples . . . Most of the essays on the Guayana Region mention him and he’s acknowledged as the first person to explore the River Caroní and the Gran Sabana, although Venezuelan historical texts have paid him very little attention and he’s hardly been mentioned at all in Catalonia. Mundó was born in Barcelona in 1879, the son of a textile businessman. He also entered this profession but business didn’t go well and, in 1907, he decided to emigrate to Venezuela. There he embarked on a wide range of activities, including the dream (or delirium) of making his fortune one day with gold and diamonds from the rivers that ploughed the unexplored regions to the south. In 1920, together with the son of the country’s president, dictator Juan Vicente Pérez, he founded a mining company that took him to Ciudad Bolívar, gateway to the vast expanse of the state of Bolívar, still mostly unexplored. While prospecting the lower regions of the Caroní, the country’s second longest river, Mundó won-

dered what was further upstream. He knew that Catalan Capuchins had gone up this great river in the 18th century but no record remained of their journey. He knew miners who had gone upstream and knew that they had not managed to get past what was called the Great Falls (today Eutouarima), the start of treacherous terrain where, for more than a hundred kilometres, the river becomes impassable. The Capuchins founded a hamlet at the point where the rivers Paragua and Caroní meet, which they named Barceloneta. Now called La Paragua, this was the point where, at the time of Mundó and Cardona, all expeditions wishing to go up the Caroní would come together from Ciudad Bolívar. Mundó made up his mind to reach the source of that great river, still in unexplored lands, and he almost certainly hired Cardona for his knowledge of astronomy and topography. In an expedition that started just 22 days after Cardona had arrived in Venezuela (in which Mundó’s son, Juanito, also took part), he explored a part of the immense region of tepuis or high, flat-topped mountains where the river rises, which he christened the Gran Sabana, an exact translation of the name used by the indigenous people. This man from Barcelona had not gone there merely to set up a mine. 77

He himself said that “part of my plan was to draw up an astronomically sound map both of the route and also the places of interest found during my exploration”. The Caracas Chamber of Commerce was extremely interested in the data he provided and took good note of his advice on how to provide access to large expanses of virgin lands for the rest of the country, in order to encourage industry, agriculture and stockbreeding, as well as to populate the territory. Mundó drew up innovative proposals for the traditional life of the people indigenous to the Gran Sabana and made plans to educate and develop them, with opinions that are still advanced today. At a time when the country was divided into Racionales (civilised people) and Indians, he believed the latter should be given the means to choose their own future and warned against forcing them into a new world that might marginalise them. “Sometimes I’m tempted to shut myself up in their territory and increase, if possible, their isolation from the rest of the world; perhaps they’d be happier. But as the Earth is small, this isolation could not last and these good people need to be made ready, to save them from being run over or absorbed. This tribe of strong, hardworking and even artistic people - as their drawings and the highly poetic images conjured up by some of their songs are incredibly beautiful 78

is worthy of being kept as pure as possible.” Aware of just how difficult explorations could be, Mundó prepared himself in-depth. He studied the language of the Pemon people, the natives of the Gran Sabana, although he surely never managed to master it, and contacted local leaders and high-ranking natives to ensure they would allow him to pass. Guayana had not been explored because the natives didn’t allow anyone to enter who they thought the water spirits would object to and would make the springs dry up. Mundó was a pioneer in tactics to win over the trust of natives to explore a territory, which Cardona then practised his whole life: “I decided to undertake the journey in such a way that the most abundant of my provisions would be patience and a readiness to take advantage of all the occasions presented to me by the highly suspicious nature of the natives. As part of my plan was to draw up an astronomically sound map both of the route and also of the places of interest found during my exploration, I had to be prepared to spend a lot of time on my journey and I agreed to frequently relieve my team and native companions so that, in this way, I could always have people with me who knew the inhabitants and the different terrain we

encountered. I owe a large part of the success of my journey to this procedure.” Mundó also liked to publicise his discoveries and published articles on his explorations in the Caracas newspaper El Universal. The Chamber of Commerce of the Venezuelan capital believed his contributions to be highly valuable “in opening up new territories for the profit of the country”. He was also the first to study the distribution of Indians in the Guayana Region, which he presented in a report to the governor of the state of Bolívar. This manufacturer of fabrics and threads, recycled as an adventurer, ended up paying the highest price for his curiosity. During the trip he made with Cardona, in 1927 and 1928, he caught leishmaniasis and was on the point of dying in the jungle, wracked by terrible pain, until he was rescued in extremis. In 1929 his son, Juanito, aged 25, who used to accompany him on his expeditions, died in an accident on the Paragua. Mundó never recovered and, exhausted, died from bronchial pneumonia at the Ruiz hospital in Ciudad Bolívar on 30 April 1932.

Pau Vila and Marc-Aureli Vila Fèlix Cardona came to Venezuela via a Catalan and had dealings with many other Catalans who also in-

fluenced the country’s history. Most of them frequented, as he did, the Catalan Centre of Caracas. Here he would meet, among many others, the geographer and pedagogue Pau Vila and his son Marc-Aureli, who after the Spanish Civil War went to Colombia and then Venezuela, invited by the government. Both became deeply involved in the country’s social and intellectual life. The father published significant geographical studies: Las características fisiográficas del Orinoco (1952) (‘The physiographical characteristics of the Orinoco’), Las etapas históricas de los descubrimientos del Orinoco (1952) (‘The historical stages in the discoveries of the Orinoco’) and Geografía de Venezuela (1960 and 1965) (‘Geography of Venezuela’), which is still the reference work for this discipline today. Vila was also interested in investigating the work of Catalans in the conquest and exploration of the New World and wrote the biography of a pioneer: Joan Orpí, l’home de la Nova Catalunya (1967) (‘Joan Orpí, the man of the New Catalonia’), raising awareness of the life of this out-and-out conquistador, born in a village in L’Anoia region, who founded Nueva Barcelona del Cerro Santo (1638), today Barcelona, and the jurisdiction of New Catalonia which was extensive in scope, from Cariaco (the state of Sucre) to Cabo Codera (the state of Miranda) and the Orinoco in the south, although the Crown finally did not accept this name officially.

Pau Vila’s son, Marc-Aureli Vila, also produced numerous studies on his host country. He published Geografía de Venezuela (‘Geography of Venezuela’) a descriptive work of the country’s states in 24 volumes (1953-67); Zonificación económica de Venezuela (1968) (‘Economic zonification of Venezuela’), Geoeconomía de Venezuela (1970-77) (‘Geoeconomics of Venezuela’), in three volumes. He also wrote a reference book on the history of the Guyana Region which was also fundamental for Catalan historiography: Els caputxins catalans a Veneçuela (1969) (‘Catalan capuchins in Venezuela’).

Pere Grases Of all the Catalans from this South American country, the one who was closest to Fèlix Cardona was the pedagogue and historian Pere Grases (Vilafranca del Penedès 1909 - Caracas 2004). They were great friends and the pedagogue left fundamental notes that offer insight into the explorer’s personality and work. In 1942 he published some biographical notes about Cardona in the magazine Catalunya from the Buenos Aires Catalan Centre which, in 1983, the Council of Malgrat de Mar, the Caracas Catalan Centre and other organisations collected together and extended, in a small book entitled Fèlix Cardona i Puig. Mite i realitat al cor d’Amèrica del Sud (assaig d’interpretació person-

al) (Fèlix Cardona i Puig. Legend and reality in the heart of South America (a personal interpretation)’), which go a long way to revealing his personality. Grases, who from the time the Republic was proclaimed in Spain had been secretary to Carles Pi Sunyer (a member of parliament and mayor of Barcelona who also sought exile in Venezuela), became a central figure in Venezuelan culture: he gave classes at various universities, published a multitude of books and received several honours and distinctions. In particular he studied the lives of Andrés Bello and Simón Bolívar and was a founder and professor at the Faculty of Philosophy and Humanities at the Central University of Venezuela.

Josep Maria Cruxent Among the Catalans who had dealings with Cardona in Venezuela, the most popular and the one who left the deepest mark on the country while still alive was Josep Maria Cruxent. Unlike Cardona, he was an inordinate, histrionic and very often inspired man who always had an aura of legend about him. Jordi, one of Cardona’s sons, defined him as “a smaller version of Dalí”, and another, Félix, used to say that he was “half crazy” because of his eccentricities. Born in Sarrià in 1911, he arrived in Venezuela fleeing from the Spanish Civil War but did not find things easy at first. He worked as a fruit sales79

man and cinema operator in Antímano (surely due to the experience he’d had with Laya Films in Barcelona during the war). Later on, thanks to his art studies, he was hired as a drawing teacher by various schools and institutes and ended up as the director of one of them, the Colegio Santa María de la Victoria. He was a man with a finger in a lot of pies and is recognised as one of the pioneers of the artistic avant garde of the 1950s and 1960s in Venezuela. In addition to being a draughtsman and painter, he was also an anthropologist and explorer but he particularly worked as an archaeologist, which is the activity that brought him international fame. Archaeology did not exist in Venezuela before his work. He started off methodically and scientifically and located and studied some of the oldest remains of human populations in the two Americas as well as several Hispanic settlements, starting with the first town founded by Columbus in America, La Isabela, on the island of Hispaniola, which he excavated. Although he didn’t have a degree, in 1953 he founded the Archaeology Chair at the School of Anthropology and Sociology of the Central University of Venezuela. Cruxent relentlessly traversed the country for around sixty years looking for all kinds of remains, both in the ground and also among the natives of the territory. He would say that he’d been over the place and gave, as an example, the fact that he knew the Orinoco inch by inch, 80

from its very source to the labyrinthine mouth where its waters poured into the ocean. Faithful to his principles, Cruxent was always short on cash even though his agenda contained some of the most powerful men in Venezuela. They offered him a lot of money for his pictures, in which he mixed colours with earth and carried out other avant garde experiments in the 1950s, but he never wanted to sell any: “he used to say that it made him feel sorry or embarrassed, that he’d be able to give a painting away but never sell one”. Nevertheless, he did hold a lot of exhibitions, some quite curious, in which he combined plastic objects with luminous effects. He was one of the founders of an informalism movement that is mentioned by all Venezuelan art manuals because it revolutionised the country’s plastic arts, the Techo de la Ballena (‘Whale Ceiling’) Cruxent’s fame and character were legendary and all the country’s presidents wanted to meet him, ending up with Hugo Chávez who didn’t make it in time. He counted among his friends King Leopold of Belgium, with whom he made a long expedition to the upper reaches of the Orinoco and who invited him to his palace in Brussels. Paid for by the monarch, he studied and explored the Congo and the King also gave him a collection of African ethnographic objects which can be found at the Natural Science Museum in Caracas, the largest collection in South America.

Cruxent is, with Cardona, one of the main explorers of the state of Amazonas, the location of the headwaters of the Orinoco. He was the first to make contact with many indigenous communities but, like Cardona, did not write much about his experiences and his field notebooks have not been studied. Cruxent was also one of the key members of the 1951 expedition that reached the source of the Orinoco, with Fèlix Cardona and his son. A few years later, in 1957, he led an expedition to Ventuari, organised together with the Central University of Venezuela, the Natural Science Museum, of which he was the director for many years, and the Smithsonian in Washington, in order to examine how Venezuela’s Amazonian cultures migrate or spread because, at that time, the spread of man in the Americas was being strongly discussed on both continents. Cruxent returned to Ventuari in 1959 to investigate why goitre (growth of the thyroid gland) was inexistent among the natives and, at the same time, to make a complete study of the population. At Coro, the city where he died in 2005, he founded a pottery museum which is the most important of its kind in Venezuela. Apart from items resulting from his excavations, there are also pieces from all around the world. There he also founded the Feria del Pesebre (‘Nativity Fair’) to promote a tradition that was gradually disappearing, a festival that is held to this day, every Christmas, after more than 35 years.

Cruxent ended his capable years in his nineties at Taratara, a small town of a few hundred people 25 kilometres from Coro, the capital of the state of Falcón. This is the site of one of the most important excavations he ever carried out, Taima Taima, which he started in 1960 and where he found some of the oldest human remains in America. He lived in extremely humble conditions, in a mud and straw hut built by the people working on the excavation, into which he’d crammed in his whole world, particularly his books and pictures, “all covered in dust” according to friends. There was also a pottery kiln because he used to encourage, and pay for out of his own pocket, a return to the clay-working techniques that had been practised for millennia in the region and that had been abandoned. He lived alone, if we don’t count the many cats that would invade his home.

Fèlix Cardona Puig. Chronology

he studied the baccalaureate from the academic year of 1914-1915 to 1919-20. 1920-1927 (Aged 17-24)

(1903-1982) 1903-1920 (Aged 0-17) Born in Malgrat de Mar on 4 February 1903, at his father’s house in Carrer de les Alobas no. 9 (today Caporal Fradera), the son of Fèlix Cardona Paradeda from Malgrat and Josepa Puig Comas from Palafolls. His parents had married in 1896 and had four children: Jacint, Marina, Fèlix and Juli, of which Fèlix and Juli reached adulthood. His father was from a wealthy family in Malgrat, where he was mayor from 1906 to 1909. He died on 10 September 1922 when Fèlix was 19. His mother came from a more humble family in Palafolls. His maternal grandparents were employed as “servants”. In 1909 he was a pupil at the San José school in Malgrat, run by Marist monks. His brother, Jacint, was also registered at this school, as well as the person who would become one of his lifelong friends, Joan Alemany Sagrera, who lived in the same street, in Carrer de les Alobas. Years later, Cardona’s children would refer to Joan Alemany as “Uncle Juanito”, illustrating the close relationship he had with them. At 11 Cardona entered the Institut General i Tècnic in Girona, where

According to statements gathered by Ramon Garriga Marquès, at the age of 17 Cardona used to spend hours and hours listening to the radio (a device he’d learned to build) with his friends Joan Alemany, Juli Matamala and Casajuana. He had a red car that was the envy of half the town. It’s said that he made his friends get on the train at the local station and then go and pick them up by car at the Estació de França in Barcelona. In 1922 he got his pilot’s licence from the Nautical School of Catalonia. Between October 1922 and December 1925, according to Pere Grases, he travelled around the world on various ships and got his merchant navy master mariner’s certificate. According to Assumpció Carril Gelabert, his mother did all she could to dispel from his head the desire to travel and discover the world, persuading him to enter the textile business. In corporate tax statements for the second half of 1926, we find that Fèlix declared several textile machines belonging to a company on Carrer de Sant Isidre. He’s also mentioned in the 1928 records, where we find that he was no longer in Malgrat. According to the records, he ran this textile firm with 81

Ramon Carril Gelabert, who left the country for Colombia. Ramon can also be found in corporate tax statements for the same firm in Carrer de Sant Isidre in 1925-26. According to several sources, Joan Mundó was the Venezuelan representative of this Malgrat firm. We don’t know if Fèlix and Mundó ever met in Malgrat but it’s certain that, when Fèlix went to Caracas, he’d heard about Mundó’s credentials and signed up for an expedition the latter had already half prepared. 1927-1929 (Aged 24-26) On 18 April, 1927 he arrived at the port of La Guaira, close to Caracas. On 10 May, with Joan Mundó Freixas, born in Barcelona in 1879, and the latter’s son, he started what would be his first expedition, from which some of Mundó’s diaries have been preserved. From Caracas they went to Ciudad Bolívar by car and from Ciudad Bolívar to La Paragua. From here they went up the Caroní and the Carrao and explored the region of Auyantepui. After a series of ups and downs, in January 1929 Cardona continued on alone. He describes in his diary the waterfall of Kerepakupai (known later on as Angel Falls). He looked for precious minerals. On 9 March he wrote that there was plenty of fine gold. He found small diamonds. He arrived back in Caracas on 2 May 1929.

1929-1930 (Aged 26-27)

1932-1933 (Aged 29-30)

In October 1929 he became a Venezuelan national. From October this year to January 1930 he accompanied the Venezuelan Boundaries Commission along the rivers Orinoco, Casiquiare and Negro, up to the Cocuy stone, on the border with Brazil.

In 1932 we find Cardona looking after the country estate of Alfredo Jahn at Puerto La Cruz. There he met his future wife, Carlota Johnson, whom he married on 24 January 1932 and who soon became pregnant. They decided to have their first child, who would be called Fèlix like his father and grandfather, at Malgrat. They left Caracas on 31 May 1933. Fèlix was born on 1 August 1933 at the Cardona family home on Carrer Caporal Fradera in Malgrat. On 10 October they headed back to Venezuela, arriving on 5 November.

1930-1931 (Aged 27-28) From 11 April 1930 to 19 January 1931 he made an expedition with his brother, Juli, along several rivers of the Venezuelan Guayana Region (Paragua, Caura, Merevari, Ventuari, Orinoco, etc.) and took astronomical measurements that would serve to draw up the first reliable map of the area, on behalf of the cartographer and president of the College of Engineers of Venezuela, Alfredo Jahn. The latter publicised Cardona’s expedition in a talk that was subsequently recorded in an article entitled “1930. Una importante contribución a la hidrografía de la Guayana Venezolana” (‘1930. An important contribution to the hydrography of Venezuelan Guayana’) published by the Journal of the College of Engineers of Venezuela in June 1931. The Fèlix Cardona Collection contains Cardona’s initial diary which Jahn must have referred to in order to write his article.

1934-1936 (Aged 31-33) They returned to Catalonia in June 1934. Throughout 1935 and the first few months of 1936 Cardona gave several talks in Catalonia, promoting his expeditions. The talk that got most media coverage was held at the Hotel Ritz in Barcelona on 22 February 1935. He also gave one in Badalona on 8 March; in Malgrat itself at the Liceu cinema on 22 March; in Barcelona, at the Nursing School of the Generalitat, on 5 November; at Barcelona University with doctors Pericot and Bosch Gimpera on 5 March 1936; at the Chemistry hall on 26 March. With Ignasi de Sagarra, director of Barcelona Zoo, he had an interview the Culture minister, Ventura Gassol, offering to send back animals once he embarked on his new expeditions.

His second son, Alfredo, was born in Calella on 10 March 1936. On 12 May 1936 the Catalan Geography Society gave him a farewell dinner, attended by most of the people from Catalan culture and institutions. The newspapers of the time said that, during the dinner, he promised to name the source of the Orinoco, which he intended to discover, after Francesc Macià, this announcement naturally receiving an enthusiastic response from all those attending. He still had time, on 18 May, to give another talk at the Saló de Sessions of the Catalan government, organised by a considerable number of organisations with the “patronage of the Generalitat and the councils of Barcelona and Malgrat”. On 19 June 1936 he went to the Palau de la Generalitat to take his leave of the president, Lluís Companys, which gives us an idea of his popularity and the importance acquired by his endeavours. On 5 July he set sail for Venezuela. The Spanish Civil War broke out while he was still on board. 1936-1937 (Aged 33-34) The family settled in a house in the Boleíta district known as San Jordi, but they didn’t buy it because they still thought they would return to Catalonia one day. From November 1936 to May 1937 Cardona explored the region of the River Caura, from where it joins the Orinoco, and its tributaries

Canaracuni, Guaña and Achara, as well as a whole series of rivers in the region. One of the reasons for this expedition, as he himself wrote in his diary on 7 March, was “to prepare the savannah of the River Canaracuni for aeroplanes to land”. However, this landing strip was not built until later and it wasn’t until October 1939 when a plane landed there from the Mixed Boundaries Commission. Cardona himself admitted, in a subsequent letter, that he’d carried out the expedition “commissioned by the Ministry of Public Works”. He collected plants for the National Herbarium and the American Museum of Natural History in New York. He noted down the plants collected in a notebook, numbered up to 428 and gathered between 1937 and 1942. In May he was in the Auyantepui region. This is corroborated by the book in which the plants are noted down, which were collected on the “high Auyantepui plain, stony savannah, scorched hill, 1500-1700 m”, as well as in his diary. He managed to walk up the mountain via the Zanjón del Danto on 21 May 1937. Previously he’d taken photographs of it from Jimmie Angel’s plane on 10 May 1937. On the 22nd he returned to Ciudad Bolívar with this American aviator. His twin sons, Jordi and Heinz, had been born a few days before, on 8 May. Cardona returned to Caracas on the 27th. In August he appears to have returned to Auyantepui. From Sep-

tember 1937 there are notes on some plants he collected. On 9 October 1937 Jimmie Angel landed on the top of Auyantepui. This fact would have extraordinary repercussions and was covered widely in the media. It was proven without doubt that Angel hadn’t had any kind of accident but had landed intentionally. And that he didn’t “discover” the waterfall that bears his name. Cardona had already mentioned this waterfall in a map he sketched in 1929, calling it Pacupai-Meru. From November 1937 to March 1938 he took part in an expedition organised by the business man, ornithologist and benefactor William H. Phelps, with the scientific support of the American Museum of Natural History in New York in the person of Frank Chapman and George H.H. Tate. Cardona was appointed head of transport and radio communications for the expedition. While on this expedition, he received news of the death of his son, Alfredo, who’d drowned in a small pond in the garden where they lived in, at Boleíta. He was buried on 9 December 1937. 1938-1946 (Aged 35-43) From April 1938 to July 1942 Cardona worked as head of explorations at the Border Office of the Ministry of Foreign Relations, afterwards being commissioned for several explorations in the frontier regions with Brazil and Colombia. 83

From April to December 1938 he explored the uplands of El Tamá, on the border between Venezuela and Colombia. His first daughter, Carlota, was born on 7 December 1938. From January to June 1939 he once again went up the Caura with the intention of marking the border with Brazil. Aerophotogrammetric signs were installed on the border to be able to map the region using aerial photography. He explored the division of waters between the Orinoco and the Amazonas at the Paracaima mountains. He established signs of the sources of the Paragua and other rivers and directed the construction of a landing strip at Canaracuni. From November 1939 to April 1940 he explored the upper regions of the River Ventuari and took part in constructing another landing strip, this time at Sabana Oso, for the planes that had to photograph the border. From November 1940 to May 1941 he went up the Orinoco to where it joined its tributary, the Ventuari, which runs from the start to the meeting point between the Parima and Pacaraima mountain ranges. He also collected birds. From December 1940 to January 1941 he notes that he’d gathered 416 examples. From August 1941 to February 1942 he went up the Paragua to Canaracuni to take fuel for the planes photographing the border. It was at this time, and in this region, when one of the many an84

ecdotes befell the Cardona family, who had accompanied the explorer, and which the press covered extensively: Jimmie Angel’s emergency landing with Cardona’s pregnant wife and the four children, Félix, Jordi, Heinz and Carlota. Margarita Cardona, his second daughter, was born on 19 February 1942 at a clinic in Caracas. From July to December 1942 he followed the Orinoco from Puerto Ayacucho to the mouth of the Ventuari, and went up this river to the Ekenkua waterfall. He followed the River Kaná to its source. During the months of January and February 1943 he explored Guaiquinima mountain for the first time. In April of the same year he guided the US botanist, Ellsworth P. Killip, along the Paragua to locate rubber trees and collect plants. From June to October he returned to Guaiquinima with an ornithological expedition and collected flora from the summit. He also charted various hills in the region. From November 1943 to March 1944 he returned to the River Merevari, from where he crossed over to the Brazilian side to explore the River Lebarejuri-Parime in order to update the border marks along the Parima and Pacaraima mountain ranges. Between May 1944 and November 1945 he was head of expeditions for a North American firm, the Rubber D. Company, to locate rubber trees in the upper regions of the Orinoco and Casiquiare. The Second World War was going strong

He worked as a guide and explorer for the Ministry of Agriculture and Stockbreeding. He collected a large number of plants and samples throughout Guayana for the national herbarium, commissioned by the Department of Forestry Research led by Henri Pittier. He also carried out elevations for National Cartography. During these years he mined for diamonds in the region of the River Icabarú, on the border with Brazil. The Catalan from Malgrat, Peret Bo Serra, also took part in the mining operation.

Normally he travelled from December to May, when it rained less. From April to December 1951 he took part in a French-Venezuelan expedition to the sources of the Orinoco, representing the National Cartography of the Ministry of Public Works. He went together with his son, Félix. This expedition, led by Major Franz A. Rízquez-Iribarren, represented quite an “achievement” for the country and was widely publicised. The two Fèlix’s became exasperated with the expedition because of its slow progress, as it had been planned without taking into account the limitations of moving through the jungle. In this respect, one of the anecdotes from the expedition is that Fèlix senior even had time to make a trip to Malgrat in order to resolve some family problems, and to return afterwards to the expedition. He found them more or less in the same place. After the expedition up the Orinoco, Cardona continued to explore rivers and mountains and there are records and notes of many journeys.

1949-1951 (Aged 46-48)

1952-1982 (Aged 49-79)

He joined the Civil Service at the National Cartography section of the Ministry of Public Works. His work consisted of determining precise geographical coordinates to draw up maps of all the states of Venezuela, especially Guayana, as there were none. From 1950 he travelled accompanied by his eldest son, Fèlix.

From 1952 to 1960, a large part of the Cardona Johnson family moved to Catalonia. They lived in Carrer Folgueroles in Barcelona. The two Fèlix’s, father and son, came and went from Venezuela. In 1958 the American Geographical Society, based in New York, made him an honorary member.

and rubber was in great demand by the allies. On 30 December 1944 his last child was born, Carlos. From 1945 to 1946 he guided an expedition for the Mixed Borders Commission, which entered via the River Negro and searched for the headwaters of the Padauri in Brazil and the Siapa in Venezuela. 1946-1949 (Aged 43-46)

In June 1965, in Guatemala, he took part in the 8th General Assembly of the Pan-American Institute of Geography and History as a representative for National Cartography. In 1970 he made a series of calculations to discover the height of the so-called Angel Falls, coming up with 902.00 metres. In January 1973, also as a representative of National Cartography, he took part in the expedition to the island of Los Testigos, where an astronomical site was also established. He died in Caracas on 5 December 1982.

After his death 1983 He was awarded the Henri Pittier order, first class, for his contribution to science. This was published in Venezuela’s Official Gazette on 8 November 1983. The book by Pere Grases, Fèlix Cardona i Puig. Mite i realitat al cor d’Amèrica del Sud (‘Fèlix Cardona i Puig. Myth and reality in the heart of South America’) was published and presented in Malgrat, with the participation, among others and apart from the book’s author, of the mayor, Josep Mora Girons; the town councillor responsible for Education and Culture, Joaquim Duran Montals; historian Jaume Sobrequés; Francesc Sanuy and Cardona’s widow, Carlota Johnson, accompanied

by their daughters Margarita and Carlota and their son Carlos. 2001 His widow, Carlota Johnson, died on 19 September. 2002 Félix Cardona Johnson, the explorer’s eldest son, settled in Malgrat at Passeig Marítim no. 42, together with his wife, Gunila Nalsen, and their daughters. 2003 On 14 December Félix Cardona Johnson, together with the teacher Núria Sala Vila, took part in a talk and colloquium organised by the Archive Service of Malgrat del Mar Council, entitled Fèlix Cardona Puig: l’aventura desconeguda, (‘Fèlix Cardona Puig: the unknown adventure’), resulting in the publication of a dossier with photographs and texts. 2006 Félix Cardona Johnson died on 28 February. 2007 Hector Oliva’s book was published, entitled Passatges a Amèrica. La vida desmesurada de cinc catalans a ultramar (‘Passages to America. The inordinate lives of five Catalans overseas’). One of the five Catalans is Fèlix Cardona Puig. 85

2011 Malgrat del Mar Council acquired the complete Fèlix Cardona Puig Collection previously held at the last house where the explorer had lived, in the district of Santa Paula in Caracas. 2012 After a long investigation, supported by Malgrat de Mar Council, Eugeni Casanova Solanes published the book entitled La conquesta de l’Orinoco. Fèlix Cardona i l’exploració catalana de Veneçuela (‘The conquest of the Orinoco. Fèlix Cardona and the Catalan explorer of Venezuela’). The book, presented in Malgrat on 25 March, is the most thorough study of Cardona published to date. 2013 17 August. Inauguration in Malgrat of the exhibition Catalans a l’Orinoco. Fèlix Cardona Puig, organised by Malgrat de Mar Council and the Ethnological Museum of Barcelona.

Cardona, explorer and cartographer

A quick glance at Cardona’s biography immediately leads us to evidence that his main work was exploring and positioning geographically what he saw on a map. Obviously he was neither the first nor the only explorer of Venezuela. Others such as Theodor Koch-Grünberg, Hamilton Rice and Robert Hermann Schomburgk had already made notable contributions before him. However, Cardona drew maps of regions that had never been charted. During his early expeditions, he drew them for himself and his own interest. In some cases (the first map of the region of the upper Caroní and that of Gran Sabana), according to an interview he gave to the newspaper El Nacional on 4 February 1952, he managed to sell them to the government for an acceptable amount of bolivars. The initial reason, together with Mundó, was to find precious stones. And you had to have a good idea of the terrain. He became someone who could get around with relative ease, with the help of the Indians as we have commented in another section, in extensive areas of the country. Moving around these terrains meant, to some degree, being able to take advantage of their natural resources. He accompanied scientific expeditions, rubber com-

panies and collected plants, birds and insects. In a country like Venezuela, which did not know where its borders were with a large part of its neighbours, building up a good collection of maps became a national imperative. Soon Venezuela took Cardona to its bosom to some extent and made use of his knowledge, if we can call it that, to gradually map a country that did not know itself. In this respect, Cardona was in the right place at the right time and he turned exploration into his modus vivendi. If we map out all his journeys and explorations in Venezuela, we can see that he covered almost all the country’s rivers and mountain ranges, and that’s no exaggeration. Some geographical elements have even been named after him: Cardona peak (at Cerro de la Neblina, on the border with Brazil) and Sabana Cardona, close to the highway between Cariaca del Orinoco and San Juan de Manapiare. What did he do, exactly, in order to know where a river was or a mountain? What, today, could be easily achieved using GPS, Fèlix Cardona had to do using manual measuring equipment (a sextant, chronometer, compass, theodolite and radio) to determine the astronomical positions of latitude and longitude and altitudes. Once he had the longitude and latitude, he related these to a local place names, and these place names he used as control points to draw his sketches and maps of the regions he passed through.

In other words, there were two phases: the first, positioning locations (longitude and latitude) and, the other, mapping the territory, drawing the elements from reality (rivers, mountains). Having completed the first phase, the topographical maps had to be produced. To do this, apart from positioning in terms of longitude and latitude, it’s also necessary to use a compass to determine the position and direction of a place and thereby be able to draw maps using the cardinal points of north, south, east and west. A theodolite is also used, to obtain angles, distances and differences in level. As from 1950 Cardona used to work with his son, determining astronomical points based on aerial photographs provided by the government. The personal collection of Fèlix Cardona Puig includes a multitude of maps and sketches. It wouldn’t make sense to reproduce them all here. More than 200 have been recorded, some of which are signed by Cardona, others produced based on data he provided and, finally, others he used as reference maps. If we had to pick out any of these in particular it would surely be the first maps he produced of the region of Auyantepui. We still have the initial rough draft used by Cardona to support his fieldwork which he called the “Geographical chart of the River Carrao” in 1929, showing the highest waterfall in the world, namely Pacupai Meru. Later on he used

this map to draw other maps, in their final versions. This map mainly traces the Carrao through mountains, valleys, plains and vegetation. The Carrao carries water from the tributary rivers of Acanan, Churún, Atabarquens and Caping that join together with the waters from the great Caroní, the biggest tributary into the Orinoco. The map includes an interesting collection of place names from the indigenous linguistic family of the Pemon (taurepan, arekuna and kamarakoto). The name “Gran Salto Pacupai Meru” (‘Great Waterfall Pacupai Meru’) unmistakeably identifies the site of the waterfall, flanked by the precipices of the high plateau of Auyantepui and surrounded by the Kerepakupai mountain system. The same original sheet also contains a simplified map of the area at a scale of 1:500,000. We can also see traces of Fèlix Cardona’s handwriting, adding more information and clarifications to this chart. Specifically, a list of distances in kilometres between significant geographical points (Negro canyon, Carrao mouth, Hacha waterfall, Capaure mouth, Parupa mouth, Urimán river). The map we’ve just described, and which can be found on the interactive map service of Malgrat Council’s website (www.ajmalgrat. cat), has become quite significant and important over the years. As in many aspects of his life, it appears that Cardona did not think it was as important as we do today. Although

he was a relatively well-known man who often appeared in the press and gave numerous talks, in the world’s collective imaginary the great waterfall continues to have been discovered by an aviator.

Cardona, collector of birds, plants and insects

If the expedition to discover the source of the Orinoco which the republican Catalan government was going to finance in 1936 had actually been carried out, it would probably have led to a large number of examples of fauna and flora from the new zones explored arriving in Catalonia. At least this was Cardona’s intention when he wrote to Ventura i Gassol, the Catalan government’s culture minister on 27 April 1936, saying: “In the next excursion to the sources of the Orinoco, as yet undiscovered, I plan to send numerous examples that I will collect for the Zoological Garden and Aquarium of Barcelona. Aware of the wealth of fauna and flora of the lands I plan to explore, I believe it is particularly of interest to carry out projects, procuring for the capital status of Catalonia a selection of examples, many of which are still not exhibited in similar facilities.” Cardona, together with the Zoo’s director, had an interview with the culture minister. In a letter dated 30 May, preserved in his collection, they decide to give him: 88

“five thousand pesetas as a subsidy to help you in your enterprise to the source of the Orinoco, from which you will periodically send examples to the Zoological Garden and Aquarium of Barcelona, an achievement of high scientific and sporting value which warrants encouragement from the Generalitat.” As we know, the start of the Spanish Civil War prevented this expedition from taking place. Fèlix Cardona was never a botanist or biologist or ornithologist. However, his knowledge of relatively virgin regions meant that some scientific institutions, American and from Venezuela itself, made use of his services. We can organise his “collecting” work, so to speak, according to the material collected: birds, plants and insects.

Birds In the Cardona Collection we have found a list, dated March 1983 after Cardona had already died, most certainly requested by Pere Grases and which is published in his book on Cardona. This list, typed on paper with the Phelps ornithological collection banner, contains the names of examples and species collected by the explorer for the Phelps collection. The records show that the first birds were collected in January 1937; the last, in February 1963.

The total number of birds sent was 2,650: the number of different species, 1,211. This list also notes one bird dedicated to Cardona, which has the scientific name of Myioborus cardonai.

Insects He also collected insects for the Field Museum of Natural History in Chicago. We have records of at least two lists. Llewellyn Williams, head of Botany, sent a letter dated August 1941 containing a list of the species collected by Cardona from the end of 1936 to the beginning of 1937. A few years later René Lichy, also from the Museum, sent him a list of the butterflies collected in 1946. Cardona received precise instructions indicating how the insects should be collected and conserved. The Cardona Collection contains instructions on how to hunt and conserve butterflies, written by René Lichy from the Field Museum in Chicago, and others, written in Catalan, containing two names: Francesc Español, responsible for coleoptera (beetles), and Antoni Vilarrúbia, responsible for hymenoptera (wasps and bees). Español was a huge specialist in coleoptera and worked for the Barcelona Zoological Museum from 1924. Vilarrúbia, a specialist in hymenoptera, worked at the Barcelona Natural Science Museum in 1932. Evidence suggests that the instructions kept by Cardona in his files were for work he was meant

to carry out for the Generalitat, cut short by the Spanish Civil War of 1936-39.

Cardona, friend of the Indians

Plants The Cardona Collection also contains several lists of plants the explorer went around collecting. In total there are more than 3,000 plants recorded, 50 of which, according to details from the archive, were “new plants for science”. More than 20 bear the name Cardonae. The scientific institutions that received the plants from him were the National Herbarium of Venezuela (today housed in the Botanical Gardens of Caracas), belonging to the Museum of Agricultural and Breeding, and also US institutions such as the Natural History Museum of Chicago, the Smithsonian Institution in Washington and New York’s Botanical Gardens.

The regions through which Cardona passed were by no means uninhabited. Different types of Indians lived there, speaking different languages and whose customs and beliefs were unknown by most of those people known as “racionales; i.e. the ‘civilised’ or white people. Already in the first expedition with Mundó in 1927, Cardona realised that it impossible to get around the regions being explored without the collaboration and help of the Indians. Mundó’s “method”, also used by Cardona, consisted basically of gaining the Indians’ trust, with patience and respect, offering them some kind of product they didn’t have. From here on, once their trust had been won, everything was much easier, at least relatively. Cardona always travelled with Indians, who acted as guides and transported all the material he took with him. One of his keys to success was to take only what was absolutely essential and learn how to live by hunting the animals in the jungle. In the area of the upper Caura, upper Ventuari and upper Orinoco he travelled with Makiritare Indians; in the upper and middle reaches of the Caroní, with Camaracoto, Pemon or Arecuna Indians; along the River Carún at the upper reaches of the

Paragua, with Sape Indians; along the River Guainia, with the Karo tribe, etc. What were they like, these Indians he had dealings with? What kind of relationship did he have with them? What were their customs, their beliefs, their language? The answers to these questions lie in the interviews published in some newspapers and in the small books, notebooks and dictionaries conserved in his files. Cardona published very little. If he had published, and he had enough material to do so as his friend, Pere Grases, often reminded him and insisted, today his work would surely be much more famous. But only on a few occasions did he take the step of going from what he had written down in his notebooks to actually publishing something. He was certainly much more inclined towards giving talks or doing fieldwork than publishing in scientific journals, let alone producing a book with his experiences. He appears to have tried more than once but none of the projects came to fruition, undoubtedly because he preferred to be in the jungle, with his Indians, rather than shut up indoors writing books. The few articles he did publish are precisely about the indigenous peoples of the area. He published one in 1945 in the magazine Acta Venezolana entitled “Vocabulario del dialecto Karro del rio Guainia” (‘Vocabulary of the Karo dialect of the River Guainia’) in the area known as “Amazonas territory”, the border between Venezuela and Colombia. 89

This article transcribed some words from the Indians’ language and also explained some of their customs. In 1949 he published an article entitled “Los Sirichanas” (‘The Xilixana’), a tribe he met on the expedition carried out together with his brother, Juli, in 1937 and who stopped him from going on to the Orinoco. Years later, Cardona managed to make friends with this tribe, allowing him to explore the sources of the Parime and Uraricoera rivers in Brazil, the last tributaries to the Orinoco. One year later, in 1950, he published “Los guinau”, about a people from the Venezuelan Guayana region who were, even at that time, “on the point of disappearing”, who inhabited the area of Merevari (upper Caura) and the upper Paragua. One of the subjects that interested Cardona was that of the piasanes (witch doctors), among the most important in the tribe and whose friendship you had to cultivate if you wanted to gain the trust of the group. Some of the rituals of these piasanes were written down by hand in his collection, as well as recording some of their chants. In all, the Cardona Collection preserves and bears witness to his work as an observer and gatherer of information.

Discovering Angel Falls

The diary of Fèlix Cardona’s second exploration in the jungles of Guayana provides the first reference to what is known as Angel Falls, the highest waterfall in the world at 979 metres. On 15 February 1929 Cardona writes: “We have struck camp in front of the rocks of Kerepacupai” and the next day: “From the top of the hill come cascades or waterfalls that make the landscape unquestionably magnificent”. Kerepakupai Merú is the name given by the natives, the Pemon, to this huge waterfall. Pau Vila, another of the distinguished Catalans who had settled in Venezuela, wrote in Geografía de Venezuela (1960) (‘Geography of Venezuela’) that “this waterfall was seen in ‘27 by the explorer of the Guayana, Fèlix Cardona, who camped next to the Churún with Juan Mundó. He found it again repeatedly in successive years (from ‘28 to ‘31), while producing the draft charts of the region”. Cardona always said that he hadn’t “discovered” the waterfall because a lot of people had passed through the area since it had first been traversed by Catalan Capuchins in the 18th century. At the time of Cardona, it was frequented by those prospecting for precious minerals and rubber.

Vila, who received direct information from Cardona and who had a very close relationship with him, relates that, during the 1927 expedition, they did not find the hoped-for sites of gold or diamonds: “Each one had to make do with producing the best maps of the regions that had ever been studied. Mundó drew a map of the River Caroní and Cardona one of Auyantepui with the Perepacupá waterfall and the Carrao, adopted officially by the Venezuelan government in 1929. For this work, the Ministry of Internal Relations gave him two thousand bolivars and the advice of the minister, Rubén González, to give up his exploratory adventures as they had produced such meagre results.” Cardona was also the first to go up Auyantepui ten years later in May 1937, because this high mountain has very steep cliffs that are impossible to scale except by climbing up vertically. The natives finally showed him a crevice in one of the cliffs on the lower part, which the Cardona family called ‘Tapir Gorge’ because the natives told them that this kind of boar used to climb up through it. In the first few months of 1937, the accounts of Fèlix Cardona and the American aviator Jimmie Angel intertwine at Auyantepui and Kerepakupai. This is the time when the waterfall’s name starts to be associated with the eventful life of

Angel who became a living legend, as justified by his biography. Born in the United States (in Springfield, Missouri) in 1899, he flew solo for the first time when he was fifteen and fought in the air during the First World War in Europe. He made his living performing aerial acrobatics and took part as an aviator in a family circus. He made experimental flights, took planes from England to China and collaborated with the revolutionary army of Augusto Sandino in Nicaragua, naturally from the air. The mechanic Giorgi Fifi, who arrived in Venezuela in 1937 and had a lot of dealings with Angel, described his mastery of flying, claiming that “he was capable of landing where there was only a tiny hut and a cluster of cashew trees”. The engineer Carlos A. Freeman, another of Angel’s colleagues, also demonstrated the skill of this pilot in a precise line: “Personally, I flew more than 150 hours with Jimmie, to places where no-one had ever flown before. We never carried parachutes because, as Jimmie used to say, “We don’t need them. If we have to land, I’ll put the plane on a tree or a beach, wherever”. The circumstances that brought the pilot to Auyán are quite convoluted. Leonidas R. Dennison, a US mining engineer who had worked with Jimmie in the jungle of Guayana and who the latter had taken in his plane to see the large waterfall, was told, by the aviator himself, about his meeting with a mysterious Mark McCracken, which Dennison put into

his book Devil Mountain (1942), a best seller in the United States: “In 1923 I was in Panama with a four-passenger plane . . . I was broke, as usual . . . sitting in the hotel lobby . . . an old fellow came up to me and asked me if I could fly him to Venezuela. He said he was a mining engineer and wanted to get to a mountain as quickly as possible. When he offered me five thousand dollars for the job, I thought he was having me on, but he showed me his bank-book, which had some sizable deposits in it, and agreed to put the five thousand in the bank for me before we started . . . For that amount I was prepared to fly anywhere in the world . . . I flew that old fellow to a nine thousand feet high mountain in the Venezuelan Gran Sabana.” At this point Dennison asks: “Mt. Roraima?” “No. This mountain is not as far south as Roraima. The Indians call it Auyan-tepui. It’s not on any map but I can tell you where it is. That mountain is a hell of a place to land a plane. There was a downdraft of one thousand feet per minute, but I landed right where the engineer told me to, by a little stream, and in three days we took seventy-five pounds of gold out of the gravel. We could have taken more, but I was afraid to put too

much extra weight in the plane because I had a difficult takeoff. Had to run and then drop off the mountain and go straight down into the canyon, which was more than five thousand feet deep. I managed to do it. We flew back to Panama, where the gold was deposited in the bank and I got my five thousand dollars. MacCracken, the old mining engineer, wanted to make a trip home, to St. Louis, and then return to the mountain for more gold, so he asked me to wait in Panama for him. He was going to take me in with him as a partner, and it sure sounded good to me, but the old man took sick and died. I have been trying to get back to the mountain ever since, but no one will believe what I tell them.” Early in 1937 Angel was getting ready to land, finally, on the supposed mountain of gold with the help of another adventurer (luckily also very rich), Gustavo Heny, who was famous for being one of the best climbers in Venezuela (they called him Cabulla or rope), who was able to pay all the expenses. Angel had had dealings with Fèlix Cardona for years and the latter did everything to dissuade him from landing on top of Auyán. He’d been to the top and knew that, what seems to be a flat platform from the ground, was actually a warren of all kinds of trenches, watercourses, cliffs, ravines and vegetation: 91

an impossible spot. Angel insisted, Cardona too. The Catalan often told his children about this pushing and pulling and it was even put down in a family recording. Finally, Cardona accepted only to provide support with a radio at a base camp to facilitate the rescue, because he was sure the pilot would encounter complications and he offered to provide assistance. Cardona wrote and told his children that he had guided Jimmie Angel during a flight to show him the waterfall. In May 1937 he flew with him and took the first photos of this waterfall. For his part, Dennison explains in great detail that Angel took him to see the waterfall on 24 March 1935, which he calls at all times Angel’s Fall, because the aviator “talked as if it were his” and assured him that it was the highest in the world. How long had Angel known about the Auyantepui waterfall? This information can’t be found. The stories we have from Cardona regarding these facts are from the 1960s and 1970s, too long afterwards to demand precision. It’s very likely that Cardona was telling the truth when he said he had shown the waterfall to Angel although it’s evident this wasn’t in 1937 but earlier. The pioneers of the Guayana region had constant dealings with camps in the jungle or Ciudad Bolívar and, obviously, they would tell them what they had seen and found. Cardona, who had already explored the region in 1927 with Joan Maria Mundó, had commented on the existence of 92

Kerepakupai to everyone he knew, as is logical and as his children explain, because there was no reason to keep its existence secret, even more so because, at that time, it still hadn’t been officially proved that it was the highest waterfall in the world and in Guayana, where there are dozens of very high waterfalls, noone thought it was that important. There is another unanswered question regarding why Angel took fourteen years in trying to land on the top of Auyantepui if, as is evident, he was crazy about the gold he supposed he would find there. One explanation would be the difficulties involved. Getting together the equipment and logistical support was costly and perhaps he hadn’t had the chance. On the other hand, the way up to the top on foot was unknown until Cardona managed to find it in May 1937. Perhaps knowing he could walk down from the top impelled Angel to finally undertake the adventure. This is how Cardona referred to Jimmie Angel’s preparations for the landing on the summit of Auyantepui which, in spite of himself, gave him fame and associated the mountain and the waterfall with his name: “They went to Bolívar again and brought Jimmie’s wife, more food, ropes . . . all ready to come down on foot in case the plane failed. I also went on one of the trips. We bought a radio receiver which I installed for them in their equipment, a small ham radio and

a large battery RCA receiver, and they heard us with that. I didn’t want to go up. ‘Come on, don’t you want to be rich?’ they asked me. ‘No, you land and, if you fall into a lake or kill yourselves, I’ll come and get you. When you land, tell me. If you land OK, pick up the gold and come down. If you land badly, I’ll get the Indians and I’ll help you’. Jimmie wanted to look good. They thought about it for two days. Jimmie said there were clouds . . . Finally, they left. They looked for a flat clearing which they believed was a savannah but it was a lake. They agreed to call every hour on the radio and I’d answer them. I tried but couldn’t hear anything. They didn’t say anything all day but, in the evening, I heard a noise on their frequency. Apparently the equipment wasn’t working properly. When the plane fell, the transmitter was damaged but we could make out that they were saying ‘machine good, camp, lot of water’. Jimmie was a great pilot and I thought he would take off.” The plane had landed on 9 October 1937 at 11.45 am and then, after touching down and going 750 feet, it got stuck in the mud at an angle, according to Angel. An oil pipe came out of the radiator and the radio failed but the crew took it well. The failed miners wrote on the wings of the plane with adhesive tape, in large letters, ‘ALL OK’, with an arrow indicating the direction they had taken

on foot, in case an air search was carried out. After a lot of searching, the four plane passengers didn’t find a single crumb of gold (we should remember that the top of Auyán is as big as the island of Menorca), and they started to descend along the only route possible. The journey home was a catalogue of disasters and they had to abandon equipment and provisions. They took nine days from the landing to reach the place where Cardona was waiting for them. Cardona, always sceptical about the wealth to be found on Auyantepui, precisely because he’d been looking for it for ten years, said about Jimmie: “When you asked him about the gold, he would say that the hill had some but that it must be on a different side. Jimmie still said the hill had gold . . .”. Given the outcome, and accepting as true the story Angel told Dennison, perhaps the old MacCracken had given the mountain of gold a false name when he hired the aviator. Who gives precise directions to hidden treasure? In the same way, the name of the mining engineer is more than doubtful as no record has ever been found of him among the pioneers who hung around Ciudad Bolívar in the 1920s, and there weren’t so many of them. The chronicles of Guayana mention a certain McClaren as one of the first people to prospect for gold using modern techniques in Venezuela in 1920, which some think might be the enigmatic MacCracken. And we must mention another aspect: how had

this miner reached the top of the mountain of gold when he discovered it? Obviously not by plane and it seems clear that no-one had been able to climb Auyantepui before Cardona found the ‘Tapir Gorge’. It must therefore have been a different mountain, and this had misled Angel his whole life. After the bad landing on Auyán, Angel went to the United States where his justified fame as an intrepid aviator had multiplied and he started to talk in interviews about the “highest waterfall in the world”, which even Venezuela didn’t know anything about. Agencies spread the news, which the newspaper El Luchador in Ciudad Bolívar reported as follows: “New York, 1938, January 29. American aviator, Jimmy Angel, claims to have discovered a mile-high waterfall which is supposed to be the biggest in the world. This waterfall is located 250 miles southeast of Ciudad Bolívar, Venezuela. Angel measured the height of the fall with an altimeter and claims that the water runs on an angle of flat land that is eleven thousand feet above sea level. The altimeter showed that the water was falling in a narrow jet from a height of between five and six thousand feet and, from there, swelling rapidly, continues another thousand feet before once again following the course of the river.

It is calculated that the river the aviator is talking about is a tributary of the Caroní, a tributary of the Orinoco. This place is not marked on any map and is described as horseshoe shaped, being one hundred and fifty miles from end to end.” The great news coverage for Angel’s story and publicity regarding the existence of Kerepakupai Merú meant that the waterfall started to take on his name, even in Venezuela. The Revista de Fomento, a ministerial publication, published two photographs of the waterfall for the first time in December 1939, already calling it Angel Falls because, as Cardona said, he was the one who’d shown the engineers sent by the government. Jimmie Angel died on 8 December 1956 at Gorgas Hospital in the Canal Zone of Panama, taken to hospital after a plane accident, although his death was due to illness and not the result of his injuries. The accident happened when the Cesna 180 he was flying was taking off in the direction of Venezuela, where he often flew because he was still crazy about finding the mountain of gold. Years later, his widow and daughter scattered his ashes on Auyantepui. The Venezuelan air force recovered his plane from the top of the mountain and it now presides over the entrance to the airport at Ciudad Bolívar.

Fèlix Cardona Puig

Catalans a l’Orinoco

Català · Castellano · English