XII Concurs de relats breus escrits per gent gran by Departament de Premsa Ajuntament de Cornellà

Edita Ajuntament de Cornellà de Llobregat Imprimeix Gràfiques Cornellà Octubre de 2011

PRESENTACIร

Antonio Balmรณn Lโ alcalde

(VWHP HQ XQ WHPSV HQ TXq YROHP UHWUREDU OD FRQร DQoD OD WUDQTXLOร OLWDW GH OD SUR[LPLWDW L OHV FRVHV FRQHJXGHV 0ROWHV YHJDGHV KH GLW TXH HQ OD OHFWXUD VHPSUH SRGHP FRQร DU HQ OHV HVWRQHV JUDWLร FDQWV TXH XQ OOLEUH XQ UHODW HQV GHL[D $TXHVW HVWtPXO GH OD LPDJLQDFLy HQV RPSOH HOV VHQWLWV pV DJUDwW L D PpV HQV GHVFREUHL[ D XQ VHJXLW GH SHUVRQHV DGPLUDEOHV SHU OD VHYD FDSDFLWDW GยทH[SOLFDU QRV KLVWzULHV GยทHVWLPXODU OD LPDJLQDFLy ร QV D FUHDU QDUUDFLRQV ร OOHV GH OยทH[SHULqQFLD L GH OHV JDQHV GH VHJXLU FRPSDUWLQW DPE QRVDOWUHV DTXHVWD FDSDFLWDW $L[t VyQ HOV UHODWV VHOHFFLRQDWV SHO MXUDW GHO ;,, &RQFXUV GH 5HODWV %UHXV HVFULWV SHU JHQW JUDQ TXH UHFXOO DTXHVW OOLEUH )HOLFLWDWV D WRWV L WRWHV OHV SDUWLFLSDQWV L HQGDYDQW

(VWDPRV HQ XQ SHUtRGR HQ TXH TXHUHPRV UHHQFRQWUDU OD FRQร DQ]D OD tranquilidad de la proximidad y las cosas conocidas. Muchas veces he dicho TXH HQ OD OHFWXUD VLHPSUH SRGHPRV FRQร DU HQ ORV PRPHQWRV JUDWLร FDQWHV TXH XQ OLEUR XQ UHODWR QRV GHMD (VWH HVWtPXOR GH OD LPDJLQDFLyQ QRV OOHQD ORV VHQWLGRV HV DJUDGHFLGR y ademรกs nos descubre a una serie de personas admirables por su FDSDFLGDG GH H[SOLFDUQRV KLVWRULDV GH HVWLPXODU OD LPDJLQDFLyQ KDVWD FUHDU QDUUDFLRQHV KLMDV GH OD H[SHULHQFLD \ GH ODV JDQDV GH VHJXLU FRPSDUWLHQGR FRQ QRVRWURV HVWD FDSDFLGDG $Vt VRQ ORV UHODWRV VHOHFFLRQDGRV SRU HO MXUDGR GHO ;,, &RQFXUVR GH 5HODWRV %UHYHV HVFULWRV SRU JHQWH PD\RU TXH UHFRJH HVWH OLEUR )HOLFLGDGHV D WRGRV \ D WRGDV ODV SDUWLFLSDQWHV \ DGHODQWH

GENTGRAN2011.indd 3

5/10/11 13:37:33

ÍNDEX

Primer premi Lucinda Estruga Laporta Cornellà de Llobregat Els fills de la guineu

SEGON PREMI Dora Serra i Espada Barcelona Nostàlgia

TERCER PREMI Frederic Corominas Planellas Banyoles L’afecció

menció Luis González Soto Barcelona Los pioneros del corcho

Menció Maria Bonafont Giménez Barcelona D’origen a final

menció Fina Borrás Pujantell Sallent Ho he aconseguit

menció Josep Garriga Soler Barcelona Èxode

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Primer premi Lucinda Estruga Laporta Cornellà de Llobregat

Els fills de la guineu A

questa tarda m’he passat una bona estona pensant si venir-hi jo sola, al nou pis, o bé esperar la Sílvia i fer-ho plegades; tot d’una he decidit que és més convenient fer-ho ara, donat que la meva filla té terror de tota mena de bestioles i l’escarabat que ahir vàrem veure era fastigós. A mi em fan fàstic; a ella, por, veient-lo fins i tot va xisclar. “És el que té comprar-te un pis vell”, jo li explicava, però tant se val, no atenia a raons i repetia: “Uiii, mare, quina por, i si n’hi ha més? …i si n’hi ha un cau, què farem?”. No vaig dir-li què pensava: “…nena, Sílvia, aquest pis et donarà feina, feia massa anys que no hi vivia ningú, està per fer venir una brigada de neteja…” Haig de reconèixer que s’ha comprat un bon pis, i al costat de la Sagrada Família, un preu immillorable. Era d’uns quants hereus que mai no es posaven d’acord; ara, amb la davallada de preus, ves per on, l’han venut per la meitat del que en volien fa quatre anys. 7

ELS FILLS DE LA GUINEU

Haurà de fer-se el bany i la cuina de nou, i les parets estan per picar-les abans de pintar-les; veritablement, tot i ser una ganga, gastarà una morterada d’euros. Jo comprenc que ella ara no està per a més despeses; per tant, abans que plegui de la feina i s’hi acosti, jo, quan arribi, faré una bona ruixada de matacuques per tot el pis i una primera escombrada. Mira’ls, no un: dos, tres escarabats, i corren cap a la sala petita, aquella on ahir vàrem veure que, arrambada a la paret, hi ha una calaixera antiga i ben gran, vaig dir-li a la nena que no pensés llençar-la, que si ella no la vol, serà per a casa meva. Aquí, aquí tenen el cau, estic intentant retirar el moble i darrere corren unes quantes cuques com esperitades, bona ruixada i d’ací una estona les llençaré al vàter. Guaita que curiós: enganxada a la paret, clavada amb quatre xinxetes, hi ha una llibreta. L’estic desenganxant amb molt de compte, hi passaré un drap humit, l’estic fullejant, sembla un diari, la data del començament és la d’abril del 1944, Déu n’hi do, han passat seixanta-sis anys, guaita!, hi ha molts fulls plens d’una lletra menuda, l’escriptora té una bona cal·ligrafia, com les d’abans. Mentre marxa la fortor del verí, trauré una cadira al balcó i llegiré, aviam quins secrets amaga aquest diari…

Dissabte, 23 d’abril del 1944 Fer castells de vent

Ja fa dos dies que hauria d’haver començat aquest diari. He d’escriure cada dia una estona, tal com va dir la Srta. Vintró, la meva mestra, perquè ella diu a tothom que jo faig les millors redaccions de totes les nenes del meu curs i afegeix que, si la mare em deixa, faré l’examen d’ingrés de batxillerat, demanen una redacció ben feta i aleshores, si la meva fos una de les cinc millors, podria guanyar matrícula d’honor i no ens costaria diners el primer curs, solament pagaríem els llibres i poca cosa més. 8

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Ma mare, a les primeries, quan tot això li ho va explicar la mestra, es rebotà com una cavalleria, repetia: “Tinc quatre fills, tres a l’escola i la gran malalta a casa, no puc escarrassar-me més, no podré pagar ni els llibres ni la matrícula, jo treballo molt…” Com que la mestra m’estima, li deia: “Miri, Sra. Marieta, la seva filla Rosa val molt, aprofita qualsevol moment per estudiar i redacta de meravella, treu molt profit a tot el que fem a classe, llegeix en veu alta sense equivocar-se, deixin-la que es presenti, pot treure matricula d’honor, en cas contrari jo l’ajudaré a pagar llibres i les despeses on vostè no arribi”. Una bona estona la passaren parlant; per fi, la mare, ben convençuda, donà permís. Des d’aleshores passo moltes estones escrivint i fent tot el que sigui necessari per aconseguir la matrícula gratuïta i així no caldrà deure favors a ningú. Jo no sabia què era el que podia escriure en un diari, i la mestra, davant de totes les nenes, va dir-me:” La palabra lo dice bien claro, tu día a día, vuestra historia, tus parientes, tu vida en el pueblo y todos tus recuerdos y pensamientos. También puedes añadir refranes, pon imaginación…” A l’escola la mestra parla sempre en castellà, a casa nostra ho fem en català. De records, ui, doncs de tot això en tinc per donar i vendre i a més a més tinc un secret. El meu primer pensament sempre és per al pare. La seva cara, si faig memòria, la recordo vagament i, llavors, per no perdre’l, torno a contemplar la foto del seu casament. Ara ha fet cinc anys que no l’he vist, són massa, això representa la meitat de la meva vida. Encara sento els seus braços aixecant-me en l’aire, passant-me per sota de les seves cames, llargues, llarguíssimes, com les del Gary Cooper. Sovint recordo el poble, el riu, les barques, el pont, l’hortet i els oncles i els avis. Sento tossir la Cinteta, aniré a donar-li llet calentona, he de cuidar-la, estem soles i ara li demanaré si recorda que avui és Sant Jordi, al poble era dia de festa, abans de la guerra, tenim una foto de l’any 1935 on sortim els 9

ELS FILLS DE LA GUINEU

quatre germans, la Cinta, la Pilarín, en Lluïset i jo, la Rosa, ben mudats, posats per ordre d’alçada.

Dilluns, 25 d’abril de 1944 Germà contra germà, ningú hi guanyarà

No he pogut anar a l’escola perquè la Cinteta té febre, he de fer-ho jo, perquè la Pilarín s’examinava d’aritmètica i com que aquest serà l’últim any que passi a l’escola, diu la mare que no pot perdre ni un dia; quan li donin el diploma de fi de curs, podrà posar-se a treballar, ella vol ser dependenta. Ja és gran, al setembre tindrà catorze anys. En Lluïset és més petit, n’ha fet dotze. Ell és com l’home de casa i ja treballa: al matí, abans d’anar a escola, baixa a la fusteria, a la botiga del costat de la porteria de casa, i escombra i prepara els pots de cola; al migdia els fa els encàrrecs; a la tarda, en sortir de classe, es passa un parell d’hores aprenent l’ofici, guanya vint pessetes cada setmana. D’ací un temps, en Lluïset haurà après l’ofici i, possiblement, comprarem el taller per al meu germà, i és que encara que ella no ens ho vol dir, tenim diners, la nostra mare guanya molts, molts duros, perquè és molt llesta i valenta. La mare, tota sola, marxa dos cops per setmana a Tortosa, al costat del nostre poble. Matina molt, i allà es passa les hores comprant: oli, farina, arròs i pa, i ben carregadeta agafa el primer tren del dia següent amb tot el que pot portar. El tren passa per davant del nostre pis, just després de sortir del pont del carrer de Marina i, quan està arribant al nostre carrer, el maquinista ja sap el que ha de fer: afluixar la marxa i aturar-se uns minuts. Aleshores ma mare i altra gent que porten com ella estraperlo, llancen sacs i bots per la porta i les finestres, tot cau als voltants de la via, llavors els venedors baixen corrents, molt ràpid, i cadascun recull allò que és ben seu. He guaitat pel balcó, el tren deu estar a punt d’arribar, per sort no veig els carrabiners, potser aquest matí també faran la ronda per altres indrets i no com la setmana passada, que eren una parella nova i es van dedicar a prendre els sacs de tothom. 10

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

A les poques hores de la requisada, s’ajuntaren les amigues i amics que fan aquesta feina i varen posar uns quants duros en un sobre i en Quimet va ser l’encarregat de dur-ho a la bodega del Sr. Paco. Des d’aleshores, els carrabiners es passegen pel nostre carrer quan ja s’han recollit els sacs. Ja arriba. Pobra mare, quina cara de cansada que fa! Quan m’ha vist baixant pel marge, intentant ajudar-la a pujar els sacs, ha començat a fer ganyotes; abans que parlés, he intentat explicar-li el motiu de no anar a classe: en tenia la culpa la febre de la Cinteta. Ella, sense dir un mot, s’ha carregat un bot d’oli a l’esquena i a empentes feia pujar els sacs del pa; en Mariano, el de l’escala del costat, l’ajudava amb l’arròs i la farina, per a mi ha quedat una bossa plena de menjar per a nosaltres. Ningú no fa res per res, al Mariano li ho paguem amb pa, arròs i oli; a la portera, també. Una mica esporuguida he aixecat el cap: a les finestres i els balcons, com sempre, s’hi estaven les veïnes contemplant les anades i tornades; aviat trucaran a la porta i totes aniran demanant, l’una que si pa, l’altra, oli; moltes, farina; altres, arròs, molt d’arròs… A la tarda encara s’acosta més personal, si tenen diners per comprar poden treure el ventre de penes per uns quants dies, el racionament és molt dolent i escàs. Quan fosqueja no truca ningú a la porta, molt sovint tenim restriccions de llum, millor no sortir de casa, hi ha homes que treuen la sang de les criatures… Quina por, Déu meu! Em disgusta molt que a nosaltres ens coneguin com “els fills de la guineu”.

Dijous, 28 d’abril de 1944 Desgraciada l’ovella que ha de menester guardià

Avui fa tres dies que no he pogut escriure. He fet moltes altres coses: endreçar la casa, cuidar-me de la Cinteta, barallar-me amb la Pilarín, lluitar amb en Lluïset i, per acabar d’adobar-ho, la mare porta dos dies sense aparèixer. Això de la mare és el pitjor. 11

ELS FILLS DE LA GUINEU

Ui, quina sort hem tingut, aquesta tarda s’ha aturat el tren i ma mare estava dreta a l’estrep. Temíem que l’haguessin ficat a la garjola. Han pujat, ella i el Mariano, els sacs i les bosses i, quan he anat a abraçar-la, l’he trobada molt nerviosa i amb les galtes vermelles, i al seu coll tenia un parell de picades grans. Sense temps de demanar-li com era que no havia tornat com té per costum, ha començat a trucar a la porta la gent que ve a comprar. Mentre dinàvem tampoc no ha parat la venda, la mare i la Pilarín han posat fil a l’agulla, gairebé no han menjat res. Per berenar ens ha donat un tros de coc i xocolata i fent-nos seure al voltant de la taula i abaixant la veu i encomanant-nos que, digués el que digués, no xisclaríem, ha començat: “Xiquets, quan era a Tortosa, un home desconegut, agafant-me pel braç, m’ha demanat: “oi que sou vós, la Marieta de cal Meloner?” i ha afegit el nom del nostre poble, i en dir-li que sí, que aquesta era jo, empenyent-me a un portaló fosc, em deia: —Tinc notícies del vostre home. Veniu, seguiu-me. I jo, ben esverada, l’he seguit. M’ha fet pujar a un pis, i allà m’ha fet saber que el vostre pare no és mort”. Ai, pobra de mi!, jo escoltava la mare, m’engolia les seves paraules i el meu cor anava tan ràpid com el tren en una baixada i el soroll que feia era més fort; a la Cinta li devia estar pujant la febre, les seves galtes bullien, la Pilarín tenia els ulls plorosos. La nostra mare ha afegit: —Sí, sí, fillets, el vostre pare és viu, però per a tots nosaltres, com si hagués mort. Sabeu prou bé que tristament no n’hi ha, de miracles, en aquest món de merda, i, per això, segur que no el veurem en molts anys, encara pitjor, potser mai més. Aquell home m’ha explicat que al vostre pare el varen malferir i que, ajudat per companys, va passar a França. Fa poc temps ha tornat aquí i ara ell i altres s’estan per les serres de Terol. Un dia, per saber de nosaltres, s’acostà a la serra de Pàndols, allà va conèixer el cabrer, que és aquest home, el que m’explicava la història, i el cabrer coneix els nostres parents, per ells sabia de la nostra vinguda a Barcelona, el cabrer li donarà raó al vostre pare de la nostra trobada. 12

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

—El pare no pot venir aquí? en aquesta ciutat no el coneixen pas… —Ai, fills, no vull pensar com acabarà la vida del vostre desgraciat pare, heu de saber que és un maqui, i als maquis els busquen el sometent i la Guàrdia Civil pertot arreu, i estigueu segurs que si els agafen els donen el passaport definitiu. —Mare, i ell què farà? —Sí vol ser lliure haurà de marxar en algun vaixell cap a Amèrica o l’Àfrica, i això és tan lluny que ell mateix ha dit al cabrer que nosaltres hem de refer la nostra vida sense ell. Si l’agafessin, l’afusellarien. Està condemnat a mort. Les seves paraules ens tenien amb una boca tan oberta que hi cabia un batalló de mosques. Ma mare ha acabat plorant i nosaltres, també. De cop i volta, enfurismada com altres vegades fa, traient aquella veu tan fonda i manaire, ens ha dit: “Aquest secret és nostre, dels cinc; ni amics, ni veïns, ni secrets de confessió, ni policia, ni avis; ningú, m’enteneu?, ningú no ha de saber de les nostres coses” i, sanglotant, ha afegit: —Fills meus, traieu-vos les medalles de la comunió i jureu per la salut dels cinc i per la vida del vostre pare que mai no ho xerrareu. Ves quina gràcia, a mi també m’ho ha fet jurar i de mi no caldria malfiar-se, ella sap que jo des que tenia vuit anys guardo un secret i mai no l’he explicat, a ningú. Maleït apotecari, tot per culpa seva!

Dissabte, 30 d’abril de 1944 Jo sense sol i tu sense pa no tenim demà

M’he llevat a trenc d’alba, és que tinc un munt de feina. Tinc acabades totes les planes de la Història Sagrada, he començat per Adam i Eva i he finalitzat amb Sodoma i Gomorra i la dona de Lot. He repassat els rius, els afluents, em sé tots els límits i les províncies, estic fregida. Ara em dedicaré a l’aritmètica. Faré una plana de dibuix i geometria. Sento xiular els trens, avui no em preocupen, la mare és amb nosaltres. Aquests trens traspassen els rius grans com el nostre Ebre, a la vora on s’abraça a la mar. 13

ELS FILLS DE LA GUINEU

Nosaltres, al poble, vivíem en una casa gran, als afores. Les habitacions tenien sala i alcovat i finestres petites i un balcó. Abans de la guerra, expliquen la mare i els germans que no ens mancava res. Els pares i els iaios eren masovers, les finques que cuidaven eren bones i el pare i la mare tenien cura de tot. Per ser massa bo al pare li han passat tantes coses! Ell es presentà voluntari per anar al front i, com que era un pagès molt treballador, van fer-lo capità i manava molts homes i aquests no eren gaire bones persones i per culpa d’ells, n’estic convençuda, nosaltres i ell tenim tants problemes. Maleïda guerra, maleït don Pedro. Avui dissabte anirem al cole, no farem classe, assistirem a missa a la capella, el padre Vidal ens donarà la comunió i primer ens haurem confessat, farem “propósito de enmienda”, hem pecat totes per culpa de no complir amb els manaments, jo sé que aniré a l’infern i tot perquè abans de donar-me l’absolució mai no explico la veritat, tinc secrets. Cada dia abans d’adormir-me faig examen de consciència, i reso; així i tot, del purgatori no me’n lliuraré; de l’infern, ja ho veurem.

Diumenge, 1 de maig de 1944 Ase amb or ho aconsegueix tot

Està plovent, una pluja fina, potser escamparà abans d’anar a missa. Avui celebrarem l’aniversari de la Cinta, dimarts farà quinze anys. Hem de fer-ho abans d’hora, perquè demà la mare anirà a Tortosa, i dimarts no sabem a quina hora tornarà, mai no se’n sap l’hora, sovint els trens porten hores d’endarreriment. A les nou del matí ja he anat a la vaqueria, avui tindrem les postres especials: arròs amb llet. Jo sóc l’encarregada d’anar a buscar la llet i avui n’he comprat més del compte, la Sra. Caterina, la vaquera, em deixa passar a veure les vaques i m’agrada, tot i que l’estable fa molta pudor i no és com el del poble: aquí no entra el sol ni la llum de dia, allà les cabres pasturaven al camp, entremig d’herba i mosques. Les mosques de ciutat són tan abundoses, grosses i sorolloses com les d’allà. Nosaltres, a la casa del poble, per a no 14

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

tenir-ne tantes, penjàvem al sostre una tirallonga de paper de color de mel que, pel que es veia, els agradava força i s’hi anaven enganxant, i quan ja no n’hi cabien més, la llençàvem. L’arròs de les postres serà sucós i amb força canyella. Com que en farà molt, en sobrarà, llavors, en menjarem a la nit, la mare farà una xocolata ben espessa i l’abocarà per sobre de l’arròs i tot quedarà enganxat com un pastís alt i el podrem menjar amb forquilla, aquest serà un sopar de festa. Ja me’n llepo els dits! Menjant les postres ma mare ha regalat a la meva germana gran unes arracades i un penjollet amb una cadena, de plata. A la Cinteta li lluïen els ulls, estava tan contenta i bonica que per un moment recordava la d’abans, i és que ella, i de bon tros, és la més maca dels quatre germans. És rossa, els seus ulls són de color blau de mar, té un nas petit i una mica arremangadet, s’assembla a la mare i totes dues són bones mosses i tenen molta pitrera. En Lluïset i la Pilarín són bruns, prims, alts, d’ulls foscos, com el pare. Jo no sé com sóc, no he sortit ni al pare ni a la mare: cabells castanys, rinxolats, ulls verdosos… i quan em veig al mirall i comprovo que en lloc de pit tinc dues mitges avellanes enganxades a la pell i al seu voltant uns granets foscos fastigosos, ploraria… La Cinteta, als tretze anys, era, si fa o no fa com ara, tota una dona. Al poble els homes la contemplaven sempre i quan anàvem a missa i passàvem per la plaça, els que estaven jugant a les cartes li deien moltes coses. Ella abaixava el cap i tirava les espatlles endavant amagant les metes. Aquest és el mes de Maria i totes les tardes ens reunirem a la capella, resarem i cantarem i per acabar, recreo i costura. Hem de portar flors. Si estiguéssim al poble no gastaríem diners en flors, en teníem a l’eixida. Jo voldria anar a casa meva i no viure engabiada en aquest pis. Vull tornar al riu, a pujar a les barques i remullar-me a la bassa amb les amigues, collir les ametlles quan són tendres i menjar fruita de ca nostra. Tant se val, mai no tornarem, perquè en acabar la Cruzada, aquell mes de maig, els problemes de casa s’agreujaren, del pare no en sabíem res. Tot d’una deixàrem de ser masovers: l’amo de les finques, com a càstig per ser rojos, les va reclamar. Sort teníem de la casa, els corrals i l’hort, que eren 15

ELS FILLS DE LA GUINEU

nostres. El iaio s’anava consumint de pena, perquè un altre fill i el meu pare estaven desapareguts o morts; ell, pobret, no tenia esma de res. Aquells mesos van ser de molta foscor i molt dolor. La tieta Carmeta va recollir els avis. Ella era gairebé rica, tenia el jornal de l’oncle. A la mare contínuament la cridava la Guàrdia Civil per saber notícies del pare, ella dia rere dia estava més moixa i quan tornava del cuartelillo se n’anava al llit de pet. Aleshores, don Pedro, l’apotecari, tornà de Valladolid i obrí de nou la farmàcia. Com que ell és fadrí, viu més sol que els mussols, i no m’estranya: té una cara llarga i morruda, fot fàstic. Com que ell no tenia qui li fes la feina de la casa, va llogar la mare per fer de minyona; li donava una mesada, però la mare sempre dormia a casa. Varen passar mesos, la nostra vida, de mica en mica, millorava; nosaltres, en tornar de l’escola, tots quatre passàvem a veure-la a la feina, i d’amagat ens donava el que podia: que si quatre costelles de pal, que si galetes, que si xocolata, alguna llauna… ho treia del rebost de don Pedro, que tenia de tot a caramulls. Era un home ric, a més a més d’un malentranyat. Les meves germanes treballaven de valent a casa nostra cuidant les gallines, els conills i un garrí. Jo tenia un gatet blanc amb taques negres. Elles, un gos i una gata vella. Quan es feia fosc i la mare trigava, patíem tots. Per sort, don Pedro va parlar amb els civils i l’alcalde. Mai més, mai més, no la van tornar a cridar al cuartelillo. En aquells temps el farmacèutic ens protegia. Aquell estiu, odiat estiu, el de fa dos anys… No el vull recordar, diari meu. Fins demà.

Dilluns, 2 de maig de 1944 Qui promet molta mel, acostuma a donar molta fel

A despit que les companyes es pensin que sóc la preferida, aquest matí la senyoreta Vintró ha dit a tota la classe que la meva redacció de la conquesta 16

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

d’Amèrica era tan bona que era digna de matrícula d’honor si hagués estat la del dia de l’examen d’ingrés. Més tard ens ha explicat com poden ser de perillosos alguns llibres. Ens explicava que, de vegades, a les cases, els pares tenen llibres prohibits per la Santa Mare Església. S’han escrit al món uns llibres que fan molt mal a qui els llegeix i a qui els guarda, que poden portar a l’infern a tots per tenir-los a casa. Ha continuat: “Si alguna de vosotras tiene la sospecha de que en casa hay un solo libro que puede condenar a sus padres al más horrible de los castigos, el infierno para la eternidad, no lo hablis con ellos, traed los libros y los destruiremos”. Tots quatre dinàvem, arròs amb mongetes vermelles i una mica de llonganissa; la Cinteta, molt poquet, com sempre, i la Pilarín que anava remugant i dient que jo sempre tinc feina del cole i ajudo poc; en Lluïset, com que la mare no hi és, ell llegint un tebeo del Cuto i fent veure que no sent res i jo rumia que rumiaràs i esgarrifadeta. Les paraules de la Vintró m’han fet recordar aquells llibres del pare, els que estan guardats al fons d’un bagul, el de les mantes. Segur que són dels prohibits, jo els portaré a classe. Possiblement el meu càstig per mentir i no explicar el secret sigui el de la meva condemna a l’infern, però la meva mare no s’hi cremarà. Només faltaria això, després d’aquests anys tan i tan dolents que està passant. Jo la salvaré, si una ànima es queda al purgatori sense veure Déu serà trist, però cremar-se per tota l’eternitat ha de ser una agonia horrorosa. Aquesta nit, quan tots dormin, aprofitaré que ma mare és fora i buscaré els llibres i me’ls posaré dintre la cartera i demà els donaré a la mestra.

Dimarts 3 de maig de 1944 Caure-hi de potes com els gats

He felicitat la Cinta, i l’he petonejada. Duia les arracades i són molt boniques. Ella té molta sort, la mare li regala moltes coses, és la seva preferida. Com que està malalta… Al cole, la mestra s’ha posat contenta amb els llibres que he portat, un d’ells és gruixut, negre, es diu la Bíblia, els altres tenen uns dibuixos com 17

ELS FILLS DE LA GUINEU

de figures d’homes i dones mig vestits, és fastigós. Fullejant-los, ens ha explicat molt clarament que els cremarà i ha demanat a les altres nenes si havien trobat llibres prohibits, només la Marisa de l’escala del costat n’ha portat. Quatre, ella n’ha dut quatre. El pitjor ha vingut després. Resulta que la meva mestra és la dona del Sr. Feliu, el mestre d’en Luïset, i ella, a l’hora del pati, li ha explicat al seu marit la recollida de llibres i el mestre ho ha comentat als nens de la seva classe com a exemple de bon comportament i ens ha anomenat a la Marisa i a mi, com si fóssim les millors nenes del món. A l’hora de dinar, el meu germà s’ha posat a renyar-me, fet una fera. Els ulls li sortien del cap, semblava boig. M’ha repetit el que nosaltres ja sabem prou, que hem de callar les coses de casa, la mare ens n’ha avisat i, per culpa meva, portant els llibres, he descobert secrets del pare, m’ha dit bocamolla i “acusica, barrabás, al infierno irás…” No he pogut badar boca. Ell, esgargamellant-se, i la Pilarín, donant-li la raó. Sort que la Cinta ha posat pau i ha dit: “La mare no ha tornat, esperem que ho faci a la tarda, vindrà molta gent per comprar, us ho demano, no us baralleu, aneu al cole, fareu tard, jo recolliré i rentaré els plats”. Tota la tarda hem estat obrint la porta i no podem vendre res. Gairebé només tenim al rebost el que sempre diu la mare que és per a nosaltres. I ella sense aparèixer. Me’n vaig al llit, ha estat un dia fastigós, a sobre plou i cauen llamps i sento trons. Torno a escriure, no puc dormir, m’han tornat al cap els llaguts que baixen pel riu, aquells carregats de carbó, els que jo guaitava des del pont, en aquells temps que esperàvem notícies del pare. De vegades, mirant els llaguters, amb aquelles cares plenes de polsim negre i suor, els espiava per si el reconeixia, potser era minaire i treballava d’amagat a les mines de Mequinensa. Altres dies m’imaginava que estava dintre la barca, a sota dels borrassos, camí del mar, on s’embarcaria i a la fi arribaria a Amèrica i ens enviaria duros a manta per reunir-nos novament. Com m’hagués agradat que aquesta hagués estat la nostra història! Allà, a Amèrica, la gent és molt feliç i els nens tenen pare i mare. Viuen en cases 18

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

envoltades de jardins i tenen un gos i gats i un garatge per tancar-hi el cotxe. Als matins, tots junts, s’asseuen a la taula, amb unes gerres ben plenes de llet i sucs de taronja, i la mare, molt repentinada, amb vestits bonics, demana: “¿Quieres tostadas? ¿Unos huevos revueltos? ¿Los prefieres con jamón? ¿Quieres pudding?”. Tenen pots de melmelades de fruites variades, cistelles de panets, pastes… en fi, de tot, i fa tan bona pinta que jo m’asseuria allà al mig i quedaria ben farta. La mare dels nens sempre somriu i el pare, ben vestit, és tot un senyor. Allà els homes no van bruts i esparracats, tampoc no circulen pels carrers carros amb carreters malparlats, ni gitanos com hi ha en aquest barri, ni nens amb el cap pelat perquè se’ls mengen els polls. Ells, els americans, són gent feliç, les dones no porten dol, ja es veu ben clar que al seu país no tenen guerres. I jo sense saber si mai més tornarà el pare!

Dimecres, 4 de maig de 1944 Qui fa un cove, fa un cistell

A estones, avui he sentit passar i aturar-se molts trens, molts trens, i la mare no ha tornat. Aquesta ha estat la nit del lloro. A la Cinta, des del capvespre, li pujava la febre; en Lluïset i la Pilarín han fet de tot per ajudar-la, la tos no la deixava en pau ni cinc minuts. S’han escarrassat a fer els remeis que fa ma mare: primer li han donat unes herbes amb mel, després llet, al cap d’una estona aigua del Carme i, com que es queixava de mal de cap, han decidit que segur que tenia la panxa bruta i li han fet beure, per força, mitja tassa d’aigua de Carabaña. Ha estat pitjor el remei, la pobreta anava i venia contínuament a la comuna i no parava de tossir. Aleshores han decidit escalfar aigua amb farigola per posar-li una lavativa. Ella no s’ha deixat i han discutit; a despit de tot, han fet les paus. Jo m’anava aixecant per ajudar, ells no ho volien pas i em donaven com a excusa que avui hauria de quedar-me amb la malalta i cuidar-la fins que arribés ma mare. Aquesta nit he comprès que els meus germans no s’adonen que gairebé sóc una dona gran. En Lluïset i la Pilarín xiuxiuegen contínuament, parlen 19

ELS FILLS DE LA GUINEU

de don Pedro, de les rebequeries que va fer la Cinteta aquell maleït estiu, aleshores jo voldria dir-los que també en sé, de coses d’aquells temps, fins i tot d’encanteris, que segur que ells no en tenen idea. No tinc res a fer, no deixen que digui la meva i sempre continuen amb els seus misteris… uiii, que si tornés el pare ja sabria l’apotecari el que és bo, que si millor que no ho sàpiga, que si… calla, calla… i guaitant-me diuen: “…calla, calla, que hi ha roba estesa”. La roba estesa és la meva persona, em fan pujar la mosca al nas i, per postres, la mare sense aparèixer. Com que estàvem rendits, hem decidit no anar a l’escola i, quan tocaven les deu del matí, uns trucs molt forts a la porta ens han fet aixecar corrents. En obrir, al llindar, hi havia la temuda Sra. Manuela, que té una llengua verinosa, viu al quart pis i sempre rondina quan baixa a comprar, i que es passa les hores al carrer xerrant amb uns i altres. A boca de canó, rondinant i guaitant-nos amb cara de males puces, ens deia: —¿Que continuáis solos y sin nada para vender? Vuestra madre es un pendón, a saber por donde anda, y vosotros aquí sin nadie que os gobierne, con una tuberculosa medio muerta que mejor estaria en el hospital. La Pilarín s’ha encoratjat i ha replicat: —Oiga, a mi madre no la insulte, ha ido al pueblo, porque mis abuelos están enfermos y por eso no puede volver. —Mira, a saber qué historia será la de tu madre, ella es una usurera, bien caro vende todo lo que trae, no es de fiar, a cuatro hijos pequeños no se les deja a la buena de Dios. Tiene mucha cara dura, pobres chiquillos, no debéis tener dinero ni comida. Jo no he pogut estar-me de contestar: —Seguro que tenemos más comida nosotros que toda la escalera junta, y tenemos dinero, bastante dinero para comprar lo que haga falta y para avisar al médico y para la farmacia y comprar medicinas y no hable mal de nuestra madre o si no… La Manuela, ràpida com un llamp, no m’ha deixat acabar: —Lengua larga, tienes una lengua muy larga, descarada, contestarrne a mí con estos modales. Tú y tus hermanos tendríais que estar en un colegio 20

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

internos, en un reformatorio. Os enseñarían buenos modos, que os hacen mucha falta. Yo iré esta tarde a hablar con don Eduardo, el rector de la parroquia, ya veremos qué opina de cuatro niños abandonados. Els seus crits s’estenien pel celobert i pel replà de l’escala, a aquest pas tothom sabrà de les nostres penes, i ella, sense cap mena de compassió, afegia: —Un dia llegará, y no tardará, tan sólo han pasado cinco años del final de la Cruzada, en el que todos los españoles volveremos a tener comida sin racionamiento, mucho pan blanco, y arroz, harina, azúcar y aceite de oliva y de todo lo que ahora nos falta y veremos a la desgraciada de tu madre fregando escaleras o, peor, haciendo la calle. La Cinta, amb cara de mig morta, tossint força, li digué: —Por favor, si us plau, váyase, márchese, fuera, tenemos a mis abuelos enfermos, mi madre vendrá hoy, déjenos tranquilos, no hacemos ningún mal a nadie. Ella cridava no sé què del rector i tot marxant continuava replicant-nos amb veu ben forta, perquè el veïnat s’assabentés de les nostres angúnies. Mortes de por vam sentir altres veus, una d’elles la de la portera, que afegia: —Pobres desgraciats, són els fills d’una guineu. D’una revolada vàrem tancar la porta i, sense dirigir-nos la paraula, ens afanyàrem a vestir-nos i endreçar el pis. La Pilarín, com si fos la mare, llavors ens ha engegat: “Mireu, potser la Manuela i la portera no van gaire desencaminades, no sabem res de la mare, podria passar-nos que en un temps no tornés, pot estar empresonada, i vés a saber si aquell cabrer l’haurà enredada, ella portava molts duros per comprar, escolteu-me…crec que hem d’organitzar-nos com si haguéssim d’estar un llarg temps sols; per tant, tu, Rosa, aniràs a cal Mariano, hem de recollir les nostres llibretes de racionament. Demà hem de fer cua al forn per tenir pa i dissabte, si continuem sols, recollirem la mantega que donen per cuinar i guardarem l’oli de la garrafa, tenint molta cura de no dir a ningú que encara en tenim uns quants litres, perquè nosaltres no podem quedar-nos amb poc menjar a casa. Rosa, també aniràs a la farmàcia, tenim diners per comprar el Kalogen i l’oli de fetge de bacallà, hem d’estar forts, 21

ELS FILLS DE LA GUINEU

l’hem de prendre tots quatre fins que siguem molt grans, ja ho sabeu, ens ho va recomanar el metge del poble. A la tarda, sense tenir-ne ganes, he hagut d’anar a cal Mariano. Avergonyida i en veu baixa li he demanat les cartilles. Quan, ofegant-me de vergonya, li he repetit el que volia dues vegades, ell, emprenyat de valent, ha dit: —Ves quins pebrots, ai mare, i quina barra que teniu tots plegats! Està ben clar, ta mare està feta una bona peça, i ara ens toca rebre a nosaltres, no pateixis, té les llibretes, confiteu-vos-les. Tots plegats sou pitjor que les guineus. M’ha donat una empenta i ha tancat la porta amb un cop molt fort. Per desgràcia, en arribar a casa ha començat la restricció de llum, veurem quanta estona durarà, esperaré per començar a treballar. Et deixo, diari. Dues hores sense llum. Amb una espelma, al voltant de la taula, nosaltres no parlàvem gaire, estàvem ensopits, algú ha dit que semblava que vetllàvem un mort, tal com ho feien al poble. Llavors, en aixecar-se la Cinteta per anar al vàter, se li ha escapat un pet molt fort. Ens hem pixat de riure i li hem començat a dir tots el nom del porc: tossina, porca, garrina, marrana, i quan ja semblava que acabàvem, en Lluïset ha començat a explicar acudits ben porcs, de merdes, d’en Jaimito, i la Pilarín ha dit: “Au, au, de pressa, digueu amb mi, “Las monjas de San Nicolás van del coro al caño, del caño al coro”, ràpid, ràpid” A la tercera vegada ja se’ns havia entrebancat la llengua, i tots quatre havíem dit una paraula-pecat, alhora divertits, hem començat el joc de qui la diu més grossa, tot el que està prohibit, i és que quan diem alguna paraulota, a la mare se li escapa un ventallot, i ens diu sempre: “Recordeu-ho, aquí no és el poble. Prohibida la palabra soez y la blasfemia”, i mira per on, avui nosaltres ens revengem. Ha tornat la llum, prepararé els deures, si Déu vol demà apareixerà la mare.

Dissabte, 7 de maig de 1944 Arribar al punt de la confitura

El sol escalfa, el perfum de la primavera ha entrat pel balcó. La nostra mare ha tornat. Només fa una estona, ha saltat del primer dels trens que s’han aturat. Tots estàvem guaitant pel balcó i, en veure-la, en Lluís ha baixat ràpid, el meu 22

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

germà sovint sembla un home gran. El Mariano també ha ajudat. Sis sacs, dos bots, una caixa, dues bosses, tot per a casa, ara ja podem vendre, durant uns dies no ens mancarà res. La mare portava el cap rinxolat, s’ha fet la permanent. La seva cara estava vermella com la d’un perdigot, nerviosa, cridanera, preguntant-nos com estàvem i, abans d’explicar-li-ho, ha començat a donar ordres: “Prepareu paperines de mig quilo de farina i arròs, i alguna de quart, vigileu amb els bots d’oli, poseu-ne un de guardat a la cambra de la Cinteta, aviat començaran a piconar la porta, xics, afanyeu-vos!”. A la porta s’ha fet una petita cua, tres o quatre veïnes alhora anaven demanant i les butxaques del davantal de la mare s’anaven omplint de duros. Quan en tenia molts, se’ls passava a l’escot, ben guardats entremig de les metes. Les vendes no ens donaven temps d’explicar-li la vergonya i les amenaces de la Manuela. Estàvem contents perquè d’una de les bosses han sortit pastissets, ametlles de closca tova, avellanes i fruita, molta fruita, i tomàquets, amb una olor del poble tan especial que em va fer venir salivera, tot això era per a nosaltres. Al migdia, començant a dinar, jo que ja no podia callar més estona comentava els oprobis passats. Renoi! Quins renecs han sortit de la mare en veu baixa. Les seves paraules eren iguals que les dels carreters quan cau una mula i no hi ha qui l’aixequi. Fins els sants han baixat del cel, hi han pujat les verges, i aleshores ha començat a maleir el pare, la guerra i la política, en Lluïset ha engegat la ràdio per tal que no la sentissin els veïns. Tots muts i a la gàbia. És millor, quan està tan embogida, no badar boca. Després de beure un got d’aigua, una mica més calmada, aclarint-se la veu, tot i que els seus ulls encara estaven envermellits de rancúnia, ha començat: —Mireu, fills, aquests han estat uns dies difícils per a tots, heu de saber que els carrabiners, la Guàrdia Civil i policies de paisà han detingut a gent com jo. Els ho han pres tot i han dormit a la garjola més de quatre. Jo he estat a Móra, on no sóc coneguda, fins que ha passat la mala maror. No patia per vosaltres, perquè jo sabia que sou prou llestos per sortir-vos-en, de totes, totes. Anava errada amb les veïnes, aquestes males llengües verinoses que es passen el dia a casa escarxofades esperant que el seu home porti quatre duros 23

ELS FILLS DE LA GUINEU

mentre elles i els fills passen fam. Elles no saben espavilar-se i em tenen enveja. Si fossin bona gent, ens planyerien per no tenir un home a casa… En Lluïset i la Pilarín, fent-se ullades; la Cinteta i jo, escoltant-la, i ella ha assegurat que si feia l’estraperlo era per nosaltres, perquè anant a treballar a una fàbrica només guanyaria quatre quartos, ens moriríem de fam, i sense aquests diners potser la Cinta ja seria morta, ja sabem tots que ella necessita moltes medecines i menjar més abundant que cap de nosaltres, els metges així ho diuen. El meu germà, vermell com un pigot, trasmudat i cridant, l’ha interrompuda: —Mare, a la Cinteta no la tregui, en aquestes discussions, ella està malalta i vostè sap molt bé quina és la seva malaltia, no faci volar més coloms, sisplau. El silenci es podia tallar amb un ganivet. La mare, que és tal com raja, no ha callat, i com un llamp ha respost: —A la teva germana gran no li ha provat el canvi de fer-se dona, per això i per res més està malalta dels pulmons i de la seva malaltia en sabeu tant vosaltres com ella i jo, el metge ens ho explica, ha de descansar, aviat es posarà bona, i d’ara endavant no vull tornar a parlar de la refotuda malaltia. Posant-se dempeus, bruscament, amb una cara ferotge, d’una revolada s’ha tancat a la seva cambra. Ens hem quedat muts i entristits. Tocaven les quatre i nosaltres ho havíem endreçat tot. Jo estava estudiant les lliçons, ells llegien, teníem la ràdio engegada molt fluixeta, hi cantaven “Angelitos Negros”, de cop la porta de la mare s’ha obert i ella, amb un to de veu molt suau, ha dit: —-Au, xiquets, si voleu anar al cine us dono els diners ara mateix, no patiu per res, jo faré companyia a la Cinteta i aquesta tarda tornarem a vendre, aneu i passeu-vos-ho molt bé, heu portat cinc dies fatals. Corrent hem marxat cap al cine Lido, hi feien dues pelis maquíssimes, “La Novia de Frankestein” i “Agárrame ese Fantasma”. La primera era de molta por, la segona de fer-te una panxada de riure. Ens hem comprat pomes ensucrades, tramussos i xufles. Ha estat una tarda estupenda.

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Dijous, 2 de juny de 1944 Afluixar la mosca

Treballo molt, la mestra i tots els de casa em diuen el que he de fer: escriure, i molts problemes i estudiar i estudiar; ja n’estic una mica tipa, tinc ganes de passar l’examen. Ja sé el dia de la prova, el proper sis, dilluns, a les nou. La mare ha pagat cinc pessetes de drets i papers de l’Estat, em presentaré a l’institut Verdaguer, hi estem matriculades tres companyes, i a l’institut Montserrat, solament la Roser. A la Joana, a la Paquita i a mi també ens hauria agradat anar al Montserrat, agafaríem el tramvia cada dia i no ens faríem un tip de caminar, perquè el Verdaguer està dintre del recinte del Parc, aquell on hi ha la figura tan bonica de “la dona desconsolada”, al costat del Parc de les Feres. Des del nostre barri tenim més de mitja hora de camí, hi anirem a peu, no podem pagar el tramvia, quatre viatges costen molts diners. Maleïda guerra, em caso en els diners!, vull viure al poble, allà no caldria anar a cap institut.

Divendres 3 de juny de 1944 Més content que un gos amb un os

Avui, a l’hora del pati, l’Anna Maria, que és força amiga meva, feia una cara molt esllanguida. Semblava a punt de plorar i, agafant-me per la mà, al costat d’aquell arbre de flors boniques, que diuen que són verinoses, m’ha demanat un mos del meu esmorzar. Jo m’estava menjant molt de gust pa amb oli i sucre i encara en tenia un bon tros, n’he fet dos bocins, el més petit per a mi, li he donat l’altre i s’ha posat molt contenta. De seguida ens ho hem cruspit i ella, a cau d’orella, ha començat a explicar-me perquè molts dies no pot esmorzar. Quan els seus germans i ella arriben a casa, després de les dotze, la seva mare ja els dóna el panet de racionament, no tenen altre pa, no en poden comprar d’estraperlo, el seu pare guanya poquet en una fàbrica de filats, i com que la fam els apresa, de vegades el berenar ja se l’han cruspit i fins l’endemà al migdia ni engrunes els queden. Mengen el que poden i el seu pare s’encarrega de repartir les viandes: dos cullerots de sopa, o de llegums, o de patates per 25

ELS FILLS DE LA GUINEU

a ell, només un per a cada fill i un altre per a la dona, i si en queda una mica, sempre és per a ell, perquè els explica que és qui porta el jornal, per tant ha d’estar fort i menjar més que cap d’ells, fins i tot la truita de patates la reparteix a la seva manera: la meitat per a ell, l’altra meitat, quatre parts i a córrer. La fruita no la tasten. Les seves explicacions, els seus secrets, que prometo no explicar a les nenes de la classe, m’han entristit, he vist la diferència de casa nostra, perquè la mare sempre procura que nosaltres ens atipem, uns dies les menges m’agraden més, d’altres, menys, però sempre tenim de tot. Aquesta història és molt dolorosa, ara comprenc els mareigs i els mals de cap de què es queixa molt sovint l’Anna Maria. Mentre dinàvem un bon plat d’arròs amb bacallà, explicant-ho als de casa, els he demanat si em posarien un tros més gran de pa per donar-n’hi, han dit que sí, però que vigili de no repartir res davant d’altres companyes. Adéu, diari, demà és el meu gran dia. Virgo sapientíssima, Virgo Veneranda, ora, ora, pro nobis. Verge de la Cinta, ajuda’m!

Dilluns, 6 de juny de 1944 De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena

Jo ballo, jo canto i estic molt contenta perquè guanyaré, trauré matricula d’honor. He omplert tres fulls, la redacció era sobre Don Pelayo i la Reconquista, la Batalla de Covadonga, i d’aquestes històries en sé un niu, jo ahir m’havia repassat La Reconquista, La Batalla de Lepanto, El Descubrimiento de América i molta Història Sagrada. Ah, i no tinc cap falta d’ortografia. Poques nenes em guanyen, l’aritmètica també l’he feta bé. Quan en tornar de l’institut he explicat a la senyoreta Vintró que he fet un bon examen m’ha fet una abraçada i, per sort, les meves companyes d’examen també n’estan satisfetes. Com que encara continuo neguitosa, a l’alba, quan s’ha aixecat la mare, jo ja estava desperta. Aleshores, en veure-la agafar diners del calaixet dels mocadors, m’ha vingut al cap el feix de diners que li va donar l’apotecari, una vegada directament i l’altra que va ser mossèn Eliseu qui va portar els 26

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

duros a casa, els dies següents dels plors, de l’enuig entre la mare, el farmacèutic i la pobra Cinteta, després de l’encanteri de la Quima la Bruixa. Aquell any totes les desgràcies ens perseguien. Tot va començar el mes de juliol, quan la Cinteta havia de treballar tot l’estiu a la farmàcia posant cartells nous als pots i calaixos i ajudant a vendre; al tercer dia de fer-ho, no hi volia tornar, i la mare, fent-li veure que els diners que guanyaria serien per a sabates d’hivern per a tots nosaltres, l’apressava que tornés a la feina; ella no volia de cap de les maneres, però la mare l’obligava a anar-hi. Aquell fastigós estiu, a meitat de les vacances, quan ja havíem oblidat els plors i les enrabiades de la primera setmana de juliol, de la maleïda feina a la farmàcia, la meva germana dia rere dia tenia més mala lluna. Sense cap motiu, plorava, s’enrabiava i es tancava a l’única cambra que tenia pany, semblava una fura en el seu cau. Acabàrem les vacances, la meva germana ja no anava a la farmàcia, tots havíem d’anar a l’escola, i la Cinta dient que ella es quedava a casa. No hi van valer les raons de ma mare. Passaren molts dies, era a finals d’octubre, quan una nit a ca nostra només hi érem la Cinteta, la mare i jo. Els germans, ma mare els havia deixat a ca la tieta Carmeta i a mi m’havien donat el sopar d’hora i, dient-me que elles havien de parlar, m’havien aviat escales amunt a dormir. Feia dies que a casa tot anava de bòlit, la mare demanava a la Cinta què li passava, ella emmudia i, sense fer cas de res, repetia que a l’hort i al corral tenia molta feina, ja havia fet tretze anys, era gran i no calia anar a estudiar res més. La mare i ella estaven enfurismades del matí al vespre. No sé quanta estona havia dormit, quan uns crits i uns plors em van despertar. Esverada i descalça, i sense dir un mot, sortint de la sala on dormia al costat de la mare, vaig baixar les escales i vaig asseure’m al primer esglaó, a tocar de la porta de la cuina. Al costat dels fogons, abraçades, totes dues ploraven. Ma mare, embogida, petonejava la Cinteta, i la sacsejava i cridava: —Pobra, pobreta filla meva; porc, porc de merda, fill de la gran puta, el mataré, mala bèstia, cabró, aquesta la pagaràs ben cara.— Les paraulotes i els 27

ELS FILLS DE LA GUINEU

pecats que sortien per la seva boca més m’estimo oblidar-los; barbotejava i sanglotava, gairebé no s’entenien les paraules. La Cinta, separant-se, va demanar-li: —Mare, per l’amor de Déu, no tenim res més al món que tu, no et perdis per culpa meva. Mata’m, tu no en tens la culpa, d’aquesta gran vergonya. Elles ploraven, jo també, el cor m’esclatava, els bocins em sortien per la boca. La Cinta tornava a lamentar-se: —Don Pedro… a la força… ai, mare, què serà de mi i de l’altre! No sé com havia de patir per ningú més. Sí don Pedro l’havia fet treballar a la força, i potser li havia clavat ventallots, era un malparit, no calia maltractar-la. De cop i volta, tal com és ma mare, va deixar de cridar i xiuxiuejà: —Ja està bé, prou de laments, cal prendre les mides a aquest gran criminal. Al poble només puc refiar-me d’una persona. No podem barrejar-hi els oncles ni els padrins, vaig a trobar el mossèn. Ell ha de saber qui és aquest que presumeix de bon cristià. Ves-te’n al llit, filla meva. Desgraciada de mi que no vaig comprendre abans per què no volies treballar a la farmàcia, la meva tossuderia ben cara l’estàs pagant. Pujant els esglaons de dos en dos, a les palpentes, vaig estirar-me al meu llit. La Cinta es dirigia a l’escala, el seu sanglotar retronava, semblava no tenir aturador. Aquella nit la vaig passar mig adormida. Tornant la mare de parlar amb don Eliseu les vaig sentir parlar i plorar. Al dia següent la Cinta no va llevar-se; jo, camí de l’escola, recordava quants dies l’havia vist trista al llarg de les vacances, i com s’aprimava i menjava poquet, la pobra Cinteta, i quan li demanava què tenia, ella deia:”Pena, molta pena pel pare, massa temps que no en sabem res, pateixo per ell, tinc por, potser no el veurem mai més” Mentides i més mentides, maleït don Pedro, a l’infern de cap hauria d’anar! Aquell matí, la mestra, donya Glòria, ens explicà que el dia següent era el dia de Tots els Sants, seria festa, però, tots teníem l’obligació d’anar a 28

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

l’església, allà hi tindríem un Ofici de Difunts. Al matí les nenes netejaríem les capelles i a la tarda, el poble sencer, totes les famílies, a resar, després en processó aniríem fins al cementiri. Va explicar-nos que érem un poble de gent molt descreguda, i que els homes s’acostaven poc per l’església, per aquesta raó don Eliseu havia preparat un gran dia per demanar per tots els pecadors i els difunts i els desapareguts a la guerra, amb confessions i rosaris per a tothom. Acabada la classe vaig començar a córrer, volia que ma mare sabés que avui fins la Cinteta i ella haurien de fer cap a l’església. Per tal de cercar-la vaig atansar-me a la farmàcia pensant trobar-la feinejant. Sense saludar don Pedro, que atenia una dona, buscant ma mare vaig trobar-la al pis de dalt, davant dels fogons, dempeus i contemplant el foc. En sentir-me i tombar-se la seva fesomia era la d’una mena de bèstia ferotge. S’havia passat les mans per la cara moltes vegades i, com que devia haver plorat molt, per culpa del carbó dels fogons uns rastres negrosos omplien les seves galtes. Envoltats els seus ulls per uns cercles de color d’albergínia, plens de venes vermelles per dintre, aquells ulls semblaven dues bestioles a punt de sortir del cau. Mirar-la feia pànic. No escoltava les meves explicacions i, en sentir per la campaneta de la porta que la clienta havia marxat, ella cridà don Pedro. El farmacèutic, enfilant l’escala com un llamp, anava dient: —Marieta, si us plau, tot està acordat, calma’t, aquesta setmana don Eliseu us portarà molt més del que tu has demanat, no us mancarà res… tindreu un pis… Ella, interrompent-lo i amb una veu ronca, ofegada per les llàgrimes, deixà anar: —I també em fareu fer un paper de bona conducta signat pel sergent de la Guàrdia Civil, i procureu que estigui en regla, perquè m’ha de servir per a les autoritats de Barcelona, i vull un bon pis, ja us he dit que vull que estigui a la vora de les vies del tren, pels voltants del carrer d’Aragó. No perdeu temps, no us vull portar els civils, espavileu-vos. 29

ELS FILLS DE LA GUINEU

Jo no coneixia aquest posat encongit de don Pedro, semblava tenir pànic de ma mare. Aleshores ell, posant-se la mà a la butxaca, va treure uns bitllets de cent pessetes i, sense comptar-los, els allargà a ma mare, dient: “N’hi ha molts més que unes quantes mesades…” Gairebé corrent, per la porta del darrere de la farmàcia, vàrem sortir totes dues. Tancant la porta de casa, la mare tornà a sanglotar davant nostre. Jo m’abraçava a les seves cames, ella no es deixava consolar ni atenia preguntes dels germans. En silenci escudellà la sopa, repartí la carn d’olla, ens donà figues i ens tornà a aviar a l’escola, a tots tres, a la Cinteta no. Quan érem a la porta va dir nos: —A ca nostra no passa res, ni iaios ni tiets no han de saber el que succeeix. Deixarem el poble, vendrem la casa, anirem a Barcelona, tindrem un munt de duros suficients per poder viure una temporada, fins que jo treballi. Marxem perquè volem, aquestes són les paraules justes que direm a tothom, no badeu boca per res del que aquí passi; si per desgràcia parleu, igualment hauríem de marxar i per desgràcia ho faríem amb el cul a l’aire. Entesos? El mossèn ens ajudarà, ell ha estat el nostre amic, és l’únic que sap de les nostres amargors; no patiu, fills meus, a la ciutat hi ha molt camp per córrer, ens en sortirem. Ai, diari meu!, potser serà millor que descansi.

Divendres, 10 de juny del 1944 Qui amenaça i no pega per bèstia es queda

He de treure l’amargor i la pena d’aquells dies, el cap em dóna voltes. El dia de Tots Sants, aviat, a primera hora del matí, jo feia memòria a la Cinta i la mare que per obligació tots havíem d’anar a l’església. Ma mare va contestar, frenètica, que elles dues tenien prou feinada recollint i fent farcells de llençols i roba per a la marxa a ciutat. Sense donar-hi més voltes, la Pilarín i jo ens passàrem el matí a l’església ajudant a netejar. Acabant de dinar, aviat, tots tres germans sortírem de casa per tornar a l’església. Pel camí els meus germans em feien anar tres passes endavant i 30

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

sentia com a mitja veu mormolaven, malparlaven de don Pedro i jo gairebé no entenia el que deien. La cerimònia de l’església va ser massa llarga, i tan feixuga com moltes altres. Jo patia un mal de panxa horrorós, mongetes amb botifarrons em petaven arreu. En processó sortírem de l’església, el cementiri és lluny i començàrem a caminar. Homes i dones, amb ciris a les mans i en files de dos, recorríem els carrers buits del poble. Seguint el caminet cantàvem: “Perdona a tu pueblo, Señor, perdónanos, Señor”. Em mirava els que encapçalaven la processó. Don Pedro anava el segon, al costat de la dona de l’alcalde, i em va semblar que aquell mal home em mirava amb cara de murri i jo pensava que, potser, sí ens quedéssim, un dia també em maltractaria com a la Cinteta. De cop i volta jo tenia ganes de perbocar i m’esgarrifava fer-ho allà i que em veiés tothom. Esporuguida vaig anar a demanar permís a donya Glòria per tornar a casa. Morta de por i mig cagant-me, volava i les cames em tocaven el cul, només sospirava per anar a la comuna, trobar ma mare i estirar-me una estona al llit. Vesprejava i, a casa, a la banda de la cuina, no hi havia la bombeta encesa. Abans d’entrar vaig anar a la comuna, al costat del corral, on per fi vaig descarregar a gust. Com que la panxa continuava revoltada, volia anar-me’n al llit. Mentre obria la porta de la cuina, sentia gemecs de la Cinteta i una veu desconeguda que li deia : “Ara, aviat…ara, ara, ja surt…” A peu de gat, vaig replantar-me a la sala, i tot entrant a l’alcovat vaig veure que la Cinteta era asseguda al llit, mentre la mare, agenollada darrere seu, li aguantava les cuixes ben espaterrades. Dreta al davant d’elles s’hi estava la Quima la Bruixa. De cop sortí una cosa del coxonet de la Cinta, com una pell gruixuda ensangonada. La Quima, amb unes mans brutes, llargarudes, ho recollia mentre la Cinteta plorava i xisclava i la mare li deia: “Ja està, ja està, filla, ja ha passat tot”. 31

ELS FILLS DE LA GUINEU

Jo, marejada, mentre tot d’una la sala feia voltes i més voltes, vaig començar a perbocar. Sentint-me, deixant anar un renec, aquella dona recollí el budell i una agulla de fer mitja ensangonada i com un llamp sortí de la sala. La mare, sense fer gaire cas de mi, agafà una tovallola neta i la posà entremig de les cames de la Cinteta, intentant aturar la sangada que rajava cames avall. Basques em vénen ara mateix recordant els meus vòmits, la pudor i la sang. La Cinteta jeia al llit amb una cara tan blanca com els lliris; llavors, la mare, tombant-se cap a mi, netejant-me boca i roba amb un tros de llençol i fent-me seure a la seva falda, mirant-me de fit a fit, amb una veu fonda que feia tremolar, em digué: —Xiqueta, ja saps que fa molt de temps que la Cinta no es trobava bé. Al poble tots sabem que la tia Quima sap més que cent metges, per tant, ella, amb aquest encanteri, passant-li budells de conill per la panxa, ha aconseguit que tornés a ser una dona, torna a tenir la regla. Has d’oblidar que has vist la Quima a ca nostra, el mossèn li té mania perquè no va a missa, sí tu expliques tot el que estàs veient a alguna persona del poble, malparlarien de nosaltres i, dient falòrnies, ella se les carregaria de valent, per tant ja saps que no pots fer-ho. Aquest encanteri no es pot comentar ni als germans, ni als iaios, ni en confessió. No pot saber-ho cap persona d’aquest món, a la pobra Quima la tancarien a la garjola per sempre més i potser moriria de sentiment de no viure al mig del camp, a la vora del riu, fent encanteris i ajudant la gent; ho ha fet amb molts, no saps quants remeis dóna als qui no poden anar a la farmàcia. Jo plorava i plorava, ella continuava: —Tu, filleta, prenda meva, petitona, tu no has vist res, no ha vingut ningú a ca nostra, la Cinta torna a tenir la regla, a ella fa temps se li havia estroncat, per això ara li brota amb tanta força; no pateixis, xiqueta, aquí no ha passat res. Jura’m que mai, mai, a ningú d’aquest món explicaràs aquest encanteri. Fes un jurament per la salut del teu pare. Vaig jurar pel pare, i volia abraçar la meva germana; ella, cada cop més blanca, no deia ni mèu. Una suor feta de petites gotetes li lliscava pel front 32

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

i li baixava cap a les galtes blanquetes, sospirava fondament i ni parlava ni obria els ulls. Jo tenia tanta por que morís, que vaig començar a resar el “Yo pecador”. Ma mare, obrint-li les cames, tornava a canviar aquella tovallola xopa per una de neta; anant i venint i xiuxejant elles es van passar la nit com ànimes en pena, i jo, mig adormida. Vàrem viure tres dies anguniosos. La Cinteta semblava un corderet acabat de nàixer: les cametes primetes, el cap tremolós, les manetes sense sang ni força per agafar la cullera, les queixes en veu fluixeta eren contínues i nosaltres estàvem tan i tan esverats i ploricons que la nostra mare va dir a les veïnes que tots teníem uns refredats malignes, millor que cap persona ens visités, tots quatre havíem agafat una grip horrorosa. Elles, la Pilarín i ma mare, recollien robes, estris de cuina, algunes tasses i plats, les fotos, alguns llibres del pare, el peix de colorets que teníem a sobre de la taula, i tots, tots els tapetillos fets a ganxet per la iaia, tot ben embolicat amb borrassos de recollir olives i lligat amb cordes. Els matalassos de llana també els portaríem a Barcelona; els mobles, no. Aquell diumenge es presentaren a casa els iaios, els cosins i els tiets. Tanta família que som i la mare només va voler els més propers, a la seva família que viu a les Cases no l’avisà. Tanmateix va ser una bona pensada, perquè sí ens haguessin fet un paperot com el dels iaios i els tiets, encara ho haguéssim passat pitjor. No van tastar un coc acabat de fer per la mare i un rere l’altre li dirigien la paraula només per tirar-li mocs. A nosaltres quatre ens petonejaven. Abraçada a la Cinteta la iaia plorava i no la deixava anar; el pobret iaio, com que fa un temps que sembla tocat del bolet, feia saltirons al nostre voltant, dient: —Aviat, xiquets, tornarem a estar junts, a la casa de Barcelona. Vindrem ben aviat, la iaia i jo, quan no hi sigui la vostra mare, a vosaltres us estimem molt. Els tiets el miraven i semblaven a punt de petar, cap d’ells no s’acomiadà de ma mare, cosa que sí que feren els cosins; la iaia, sortint de casa, resava una oració molt particular: —Déu meu, torneu-me el meu fill, farà justícia, encara que després es podreixi a la presó. 33

ELS FILLS DE LA GUINEU

I ara! la iaia també s’havia trastocat! Si el nostre pare torna, el que hauria de fer seria treballar per als amos i tornar a recuperar les terres, ens hem quedat més pelats que el cul d’una mona, res és nostre, la casa i l’horta les hem venudes als Catxapets, i els animals als de cal Cota-Tou. Els duros que hem recollit no valen tant com el que hem perdut. Un camió ens va recollir de matinada. Enfilant la carretera jo veia el que deixàvem: arbres, flors, pardals, gats, gos, conills, gallines, garrins, riu, cel, pontet, amigues, família i ca nostra. Quina tristor! En arribar a la ciutat, al mateix carrer d’Aragó, davant de les vies del tren, teníem la casa nova, un edifici amb portera i ascensor, una sala de bany i un balcó gran. Aquest diari meu ha estat des dels meus vuit anys el secret mai explicat a ningú. No pateixis, no et deixaré mai, cap persona no et llegirà, t’amago ben amagat quan me’n vaig. Prou d’aquell temps. Adéu, diari, adéu, estic molt trista.

Dissabte, 11 de juny de 1944 Avui tot són flors i violes

Visca, visca, visca, visca, visca jo i visca la mare que em va parir! Per fi ho he aconseguit, sóc la primera de la llista de les matrícules d’honor. Aquest matí, encara estàvem rentant-nos quan a la porta aparegué la senyoreta Vintró. Ens venia a dir que, com que frisava per saber els resultats dels exàmens, a primera hora, el seu marit, que té un cotxe negre preciós, l’havia portada a l’institut, on havia comprovat les llistes i el resultat, i que estava tan contenta que ens ho venia a comunicar. La mestra, fent-me un petó, s’ha acomiadat de tots, i ha dit: —Dilluns farem una festa a la classe, totes quatre fareu el batxiller i, a més a més, tu has aconseguit matrícula d’honor. Això ho sabrà tota l’escola. Sra. Marieta, pot estar ben satisfeta, només fa un parell d’anys que viuen al barri i tots tres fills estant demostrant que valen un imperi. Felicitats. 34

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Estàvem tant contents! Fins i tot a la mare se li ha escapat una llàgrima, i en Lluïset ha dit: —Un dia el nostre pare ho sabrà i n’estarà molt cofoi… Ma mare ha respost: —Aquesta tarda a quin cine voleu anar? —Deixem triar la Rosa— ha estat la contesta de la Pilarín. —Bé, si trio jo, al Kursaal. Han estrenat “El Mago de Oz”, diuen que és fantàstica. La mare digué que sí, tot i que ens costaria molts diners, perquè és cine d’estrena. Les meves germanes han aparegut amb una caixa, era el meu regal, i, per fi, he tingut la nina somiada, la meva Mariquita Pérez, la més maca del món. Abraçant-me, la nostra mare m’ha promès que si cada any trec matrícula d’honor podré comptar amb bons regals, i molt cofoia afegia: —És que tu, xiqueta, ets més eixerida que un pèsol. A la llarga podràs ser el que vulguis: mestra, bibliotecària, infermera… —Ai, mare, mareta meva! Jo no vull ser cap de les dues coses. Ja sé el que vull fer de la meva vida: seré artista de cine, com la Judy Garland, treballaré a Hollywood, guanyaré moltíssims diners, comprarem una gran casa amb un jardí immens i si no podem viure al nostre poble, ho farem al del costat, a la vora del nostre riu, que és millor que la mar d’aquesta ciutat, a les vores del riu les barques es mouen a poc a poc, talment com si ballessin, i tenim peixos i animalons a manta, allà tot és millor.

Dilluns 13 de juny de 1944 Qui posarà el cascavell al gat?

Encara estàvem mig adormits quan han trucat a la porta. La mare feia estona que havia marxat. Estàvem fent el romancer, faltaven uns minuts per a les vuit. Jo he obert i m’he topat de nassos amb l’Antonio, el nostre amic. He pensat que com que és una mica talòs potser venia a demanar-nos tebeos o bé volia que el felicitéssim, avui és el seu Sant Patró. No m’ha deixat badar boca, misteriosament ens deia: 35

ELS FILLS DE LA GUINEU

—Ostres, ostres, quin una en passa! Espavileu-vos, he sortit al balcó per mirar la mama com marxava per fer cua al forn, i a la via del tren en passa alguna de grossa, no circulen els trens, hi he vist policies i carrabiners i hi ha un fardell gran a les vies. Au, som-hi, anem-hi… En un tres i no res estàvem al carrer.Quin enrenou! Uns veïns parlen i no s’acosten a la via, la Pilarín i jo i l’Antonio, sí, alhora que nosaltres ens apropem s’ha aturat un cotxe negre, del qual han baixat uns homes amb vestits foscos, han saltat els marges i directament s’atansen i parlen amb els carrabiners; aquests, seguint ordres, aixequen la manta negrosa i a la nostra vista apareix el que queda d’una persona. Les cames tallades a un costat de la via, el cos esventrat al mig dels carrils, el coll separat del cap, i aquest amb uns ulls oberts com plats, repenjat sobre les pedres, un barret gris i unes sabates més lluny. L’espectacle és aterridor, les cames em fan figa, la Pilarín arrenca a córrer cap a casa sense dir una paraula, l’Antonio i jo no ens podem moure. En aquell moment, darrere nostre, un home que sembla manar molt, amb la cara pigada i uns ulls de fera, ens escridassa: —Hei, vosotros, mocosos de mierda, ¿qué demonios estáis mirando? A vuestras casas, ya me encargaré yo de que por aquí no volváis. Amb la por al cos hem volat fins a l’entrada de l’escala. La portera ja estava en peu de guerra i a crits deia a les veïnes, que s’ho miraven pels balcons: —A la carrera s’està vestint el meu home l’uniforme de falangista i es posarà a les ordres del comissari, el meu home sempre està a punt per ajudar, perquè el mort deu ser algú important, porta una bona vestimenta. Només cal veure quants policies de paisà han vingut. La setmana passada varen assassinar un banquer, i fa deu dies, una meuca de categoria, potser al barri tenim uns quants maquis. A cuita-corrents hem pujat a casa; jo, abans d’anar a l’escola, estic escrivint, no m’estranyaria que al migdia els polis estiguessin regirant tots els pisos de la barriada. Sort que avui nosaltres tenim molt poca cosa per vendre, podem dir que tot és per a nosaltres, la mare té els papers de bona conducta, i del pare, muts i a la gàbia. He de deixar-te, amic meu, després et donaré notícies 36

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

fresques, el meu germà no para d’atabalar-me cridant que faré tard al cole i sembla que vulgui vigilar-me, una veu interior m’avisa que aquí hi ha gat amagat, potser aquests policies pujaran a casa, jo no vull que et trobin, darrere la calaixera et deixaré amagat… Han estat dues hores de lectura, no he fet res, tant se val, la història d’aquesta criatura que protegia els seus amb tants secrets m’ha trasbalsat. La fesomia del barri ha canviat, ni gitanos ni estraperlistes, els trens passen sota terra, uns jardins davant del carrer d’Aragó l’embelleixen. Aquesta família en aquells temps les varen passar de tots colors. La història de la Cinteta, sí no és cap invent, és ben esgarrifosa. Ho donaré a llegir al meu home; ell, com a bon periodista, sovint escriu relats i de vegades els presenta a concursos, pot ser que li serveixi d’argument d’alguna nova història o bé per al principi d’una novel·la. A la meva Sílvia la hi explicaré,aquesta història, que pot contenir una part de fantasies; per altra banda, què hi deu haver de veritat en tot això? Tornaré a mirar darrere la calaixera per si hi quedessin fulls o algun altre diari. Podria ser que aquesta família haguessin marxat del pis per por d’alguna denúncia o bé pels fets d’aquells dies; eren temps dolents, devien fugir a corre-cuita, perquè aquesta criatura no recollís el diari… qui ho sap?, mai no sabrem la veritat, quina llàstima… Bé, passaré un cop d’escombra arreu i llençaré els escarabats al vàter, espero no trobar-ne més.

SEGON PREMI Dora Serra i Espada Barcelona

Nostàlgia A

l carrer d’Horta hi havia el cinema Nou. A la plaça d’Eivissa, el cinema Vell. Jo gairebé sempre anava al cinema Nou, per una raó molt concreta: hi entrava de franc. Hi anava tots els dissabtes de l’any, o gairebé. No feia trampa ni la cosa tenia cap misteri. M’explicaré: En Ton i la Cisca eren el nostres veïns. S’avenien molt amb els meus pares. Amb els anys van ser molt més que veïns, van ser com els nostres avis. En Ton treballava als matins com a funcionari de l’Ajuntament de Barcelona i a les tardes es guanyava un sobresou fent de conserge o porter al cinema Nou. Això volia dir sopar fora de casa, sopar que, normalment, li portava la Cisca. El dissabte era jo l’encarregada de baixar el sopar al Ton i em quedava a la sessió de vespre i nit a veure les pel·lícules. Quan tot s’acabava tornava cap a casa en la companyia d’en Ton. Sempre m’han agradat les novel·les i, de retruc, el cinema, que considero una novel·la il·lustrada. Quantes vegades em vaig enamorar de Robert Taylor, de Clark Gable, de Gary Cooper… Com admirava aquelles actrius que sabien plorar, enamorar-se, ensenyar les cames amb elegància, ballar com els àngels: la Mirna Loy, la Claudette Colbert, la Jeanette MacDonald, la Ginger Rogers, la Marlène Dietrich…

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Hi va haver una pel·lícula que em va impactar. Mireu si va ser fort l’impacte que recordo l’argument i no els noms dels actors i actrius. El seu nom era Les quatre plomes. L’argument el tinc fet un garbuix però sé que anava més o menys així: Som a Londres, en un ambient d’alta societat on els homes, la majoria, tenen la carrera militar, llueixen formosos uniformes i són tibats, flegmàtics, elegants; van ben pentinats i els seus bigotis són espessos, rossos i polits. Les dones, millor dit, les senyores i senyoretes, llueixen vestits llargs amb una mica de polissó i són fines i extremadament elegants, ben parlades i dolces amb els homes. Hi ha guerra, no sé ben bé on, lluny de la Gran Bretanya, naturalment, potser a Tunísia o Aràbia… La qüestió és que els arrogants joves militars han d’anar a salvar la pàtria i fan una festa de comiat abans de partir cap al camp de batalla, com aquell que es prepara per anar a la cacera de la guineu. Hi ha un personatge, el galant protagonista, que hi desentona: és un home amant de la pau i es nega a anar a aquella lluita en defensa de la pàtria. Els amics li envien una ploma en senyal despectiu per la seva covardia; fins l’estimada, la protagonista del film, n’hi envia una. Total, quatre plomes, d’aquí el títol de la pel·li. Tres plomes d’ocells de colors virolats —arrencades, segurament, de les ales—, que semblen sagetes, i una quarta, la de l’estimada, com un borrissol, segurament arrencada del pit de l’ocell, molt a prop del cor. El protagonista contempla aquells presents feridors amb un posat de dramatisme extrem. La seqüència d’un primer pla de la cara d’aquell jove era magnífica. L’espectador endevinava en l’expressió d’aquell rostre les diferents situacions d’estat d’ànim, des de l’expectació fins a la reacció valenta de voler reconquerir el seu honor. Passen moltes aventures, hi ha batalles, morts i ferits. Un dels amics del protagonista cau presoner i és salvat d’una manera quasi màgica per un personatge desconegut. Retornat, malferit, a la pàtria, rep un sobre amb una ploma, la primera, d’aquelles quatre que van acusar l’amic pacifista. Una segona ploma és enviada a la família de l’altre amic, mort en el camp de batalla i retornat a casa dintre d’un taüt i acomiadat al cementiri per les màximes autoritats i un dramàtic toc de trompeta. 39

NOSTÀLGIA

El tercer amic té més sort i, ascendit a capità, rep honors dels patriotes que han guanyat la guerra i, entre cartes i medalles, la tercera ploma. Fins i tot té tanta sort que comença a festejar amb l’amiga del company pacifista, una noia molt fidel al seu primer amor i que mai acaba de decidir-se, sempre a l’espera del retorn del “covard” invisible, present en el seu cor. Un dia, el galant pacifista torna a Londres vestit de militar, perquè es veu que havia deixat de banda els seus ideals pacifistes i havia lluitat clandestinament a favor del seu país. Ve ferit i ha perdut la vista. Quin drama! L’internen en una clínica. Sabeu qui hi ha fent d’infermera? La seva estimada! Ella el reconeix, ell no, perquè ella, molt bona actriu, fingeix la veu. I passen més seqüències d’amor, de suspens, de malestar entre els dos amics i la noia que no sap cap a on decantar-se. Guanya el romanticisme, la pietat, l’amor perdurable. I van ser feliços sense menjar anissos! Diumenge al matí vaig explicar la pel·lícula a la mare i a la tarda, després de rentar els plats, els meus germans m’invitaren a anar a jugar amb la colla del carrer Canigó, a l’hort dels Castro. Vaig refu-sar, perquè el meu cap barrinava un nou argument per a la pel·li que tant m’havia impressionat. Vaig anar al meu racó secret dalt la figuera, on podia deixar volar la imaginació i convertir-me en molts personatges irreals i fantàstics, i em vaig transformar en una directriu d’escena. El títol de les quatre plomes seria el fil conductor de la meva gran producció cinematogràfica: els quatre amors de la vida de la protagonista, perquè no m’acontentaria amb un de sol; com a mínim, quatre. Quan vaig veure la Cisca escollint l’aviram que mataria per portar l’endemà a vendre a la Boqueria, vaig demanar-li si podia triar alguna ploma bonica d’aquell pollastre de cresta roja i cua dreta i arrogant. En vaig agafar tres de llargues i virolades de les ales: una tenia una mica de borrissol groguenc a la part de baix de la canonada i després s’anava transformant, com les aspes d’un ventall, primer de color marró, després vermell, i a la punta era d’un roig groc que enamorava. La segona començava amb el borrissol blanquinós i es transformava en blaus cada vegada més fulgents, fins a tenir, al capdamunt, un verd brillant, com les verdures acabades de regar; la 40

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

tercera tenia el borrissol gris i anava agafant tons lilosos i acabava quasi negra com un tros de carbó de pedra d’aquells que utilitzàvem a les cuines econòmiques. La quarta era flonja i suau, del pit del pollastre, de prop del cor, d’un color rosat, com la de la pel·lícula que m’havia inspirat. Em va passar la tarda en un obrir i tancar d’ulls. Quan la mare em va cridar per anar a berenar vaig fer un esforç per treure’m del cap les idees i arxivar-les en el meu cervell, perquè no es perdessin, i vaig posar les plomes al primer calaix de la calaixera, al costat de les llibretes d’escola. Amb la pel·lícula ja continuaria un altre dia. Va arribar el 15 d’abril del 1948 i vaig complir tretze anys. El pare em va fer un pastís de massapà. Vam convidar la Cisca i el Ton a berenar i la Cisca també em va fer un regal: una nina de drap que havia guanyar en una subhasta organitzada a la Boque-ria feia uns mesos i que jo trobava molt bonica. Ara seria meva i la podria lluir sobre el llit. No era una nina per jugar, ja feia temps que no em considerava una criatura i no perdia l’estona amb aquells jocs de pares i mares que acostumen a entretenir les nenes petites. El regal dels pares em va semblar magnífic! Una ploma estilogràfica. La primera ploma de veritat! Els vaig fer uns petons més grossos que un xàfec d’estiu! Els dos germans, una mica avergonyits per la petitesa del seu regal, em van donar una postal cadascun amb el retrat dels meus artistes predilectes. Quin detall més bonic. Va ser com si reconeguessin públicament que ja no era una nena, sinó una noia. No diguem dona, perquè prou que ho sabia que per ser dona calia tenir la “regla”, aquella mena de cosa de sang com la mare i les noies grans i de la qual jo encara no tenia experiència. Em feia molta angúnia pensar en coses de la sang i de fer-me dona. Tenia amigues més joves que ja feien posats de finor, com si fossin models de revista, i es miraven els nois d’una manera nova, amb rialletes. Tot havia començat amb el procés de la “regla”. L’últim regal d’aquell 15 d’abril va ser el de la meva millor amiga, la Carme, una noia que em doblava l’edat però amb qui ens aveníem molt. La Carme era intel·ligent, seriosa i alegre alhora i gens pretensiosa. Sabia tocar molt bé el piano i a més tenia el títol de professora de francès. Tres dies a la setmana em donava classes i quan acabava l’hora de la feina em parlava 41

NOSTÀLGIA

de llibres, de músics, de poesia i d’ideals patriòtics, com la defensa de la llengua catalana i de la gent que lluitava perquè no es perdés aquesta llengua que feia tants d’anys que existia, i de tanta història important que podríem conèixer si el règim franquista no ens hagués posat traves a les escoles i a la vida dels ciutadans. De vegades, jo no l’entenia del tot, però sentia una mena de pessigolles dintre de la panxa i el cor que m’omplien de plaer i m’ajudaven a fer-me dona. Era la meva millor amiga! Em va regalar una llibreta verda amb tapes gruixudes de cuir i amb una tanca daurada, un cadenat i una clau. —Això és una llibreta diari. Aquí has d’escriure tots els teus se-crets, tota la teva vida íntima. Quan et decideixis a començar a es-criure has de ser fidel a continuar sempre. De vegades no passarà res d’important, però si t’acostumes a escriure-hi cada dia, ho trobaràs excitant. Jo escric el meu des que vaig fer els dotze anys. Encara tinc coses per dir. Quan vaig ensenyar el regal a la mare, em va dir que era una bestiesa tot això del diari i dels secrets, que m’havia triat una amiga ben estranya, però que fes el que em semblés, perquè, al cap i a la fi, cadascú és amo de la seva vida i jo, com els ocells, un dia començaria a volar tota sola i, tot i que els pares sempre m’aconsellarien, així com els germans i la família, en definitiva hauria de saber decidir jo tota sola. Quanta raó tenia la mare! Quantes vegades he passat per aquesta experiència! Però ara parlo de quan tenia tretze anys i la vida em semblava de color de rosa. Aquella llibreta em tenia ben atabalada. Havia obert el cadenat i el paper, sense ratlles, tan blanc i sedós, m’esborronava. Allí hi havia d’escriure coses importants. Tot plegat, el que em passava aquell dia era com una mena de miracle: el regal de la ploma estilogràfica, la llibreta verda i la clau que havia de guardar en un lloc segur, on no la trobés ni la mare, ja que aquella llibreta hauria de ser molt i molt personal, plena de secrets. Però, quins secrets hi podria escriure si no en tenia ni un? Potser hauria d’escriure aquelles idees que, de tant en tant, omplien el meu cervell, com per exemple el perquè de la vida i de la mort, per què jo havia nascut en un lloc concret, en un moment precís i no en un altre, o aquella emoció estranya que de vegades sentia davant 42

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

segons quina persona, sobretot davant d’algun noi. Quina vergonya tenia dels meus propis pensaments! Hi havia un noi de la classe que es deia Gil, que seia tres pupitres més enrere que jo, amb qui, sempre que es trobaven les nostres mirades, ens somrèiem. A l’hora del pati jo jugava a pilota o a la cadena, sempre jocs de be-llugar-me, sempre arriscant-me a fer-me mal. En canvi, ell preferia jugar a bales o quedar-se en un racó llegint. No obstant això, els nostres ulls semblava que es busquessin, sense paraules. Tot plegat no era gens transcendent, però, de vegades, quan estava sola i m’enfilava a la figuera, en venia a la memòria la cara somrient d’en Gil i pronunciava aquell nom, baix, baixet, molt dolça-ment. Potser, un dia, ho escriuria al meu diari. Potser sí que seria bo que comencés a parlar d’aquestes estranyes emocions de les quals no parlava ni amb la meva millor amiga. Vaig pensar que les meves quatre plomes no serien per fer una pel·lícula, serien per explicar els meus propis amors, perquè ara que ja anava camí dels catorze anys i de ben segur em vindria la “regla”, la meva vida canviaria i tindria secrets importants per ser escrits en aquella llibreta i de segur que en la meva vida hi hauria més d’un amor, potser més de quatre. Bé, si n’hi havia més sempre podria demanar més plomes a la Cisca… Vaig desar aquella llibreta tot esperant el moment oportú per encetar-la. De moment, m’afanyava a utilitzar la ploma estilogràfica i millorar la meva lletra, que semblava feta de potes de mosca. Van anar passant els dies i les setmanes i jo no deia secrets al meu diari tancat amb clau. Va ser al cap de mig any, quan em vaig fer dona, que vaig sentir la necessitat d’escriure-hi. Avui, que ja hem traspassat el segle XX i em sento sola i a les acaballes d’una llarga trajectòria, he obert novament aquella llibreta verda que ha perdut la brillantor de la seva joventut i repasso els secrets que un dia hi vaig escriure. Tenia raó la meva amiga Carme en pontificar que un diari tancat amb clau és la més bella novel·la que el seu propi autor pugui llegir. He passat dies i nits repassant els meus escrits. Uns, la majoria, m’han fet somriure; d’altres, però, m’han emocionat i quasi he plorat. Ara que sóc una escriptora amb certa fama, potser els aprofitaré per a un llibre que es comença 43

NOSTÀLGIA

a gestar dintre del meu cervell sobre el tema dels amors i les quatre plomes famoses. N’he anat recopilant els fragments que podrien ser el fil conductor de la meva possible novel·la.

12/9/1948 Em dic Remei Martí Mariné. Vaig néixer el 15/4/1935. Visc a Horta amb els pares, l’avi i dos germans més petits que jo: el Rogeli, que té onze anys, i en Manel, que en té vuit. Començo el meu diari perquè tinc coses importants a dir. Primer de tot, ja tinc la “regla”; per tant, ja sóc una dona completa. La mare somriu satisfeta i fins la Cisca m’ha felicitat. Em sento una mica decebuda, perquè he passat una setmana de molèsties contínues: quin mal de panxa i de ronyons! Quin fàstic d’haver de posar-me tovalloletes entre les cames perquè recollissin la sang que em brolla quan ella vol, com si se m’escapés el pipí!. “Ja t’hi acostumaràs”, em diu la mare amb cara de picardia. És que la mare sempre està a punt de fer un acudit d’aquells que en diuen “verds” i que a mi no m’agraden gens. Només em consola pensar que ara potser canviarà la meva fesomia i deixaré de ser seca com un bacallà i començaré a fer posats de noia de pel·lícula i els nois em tractaran com si fos una senyoreta. Llàstima, perquè m’agrada jugar a guerres amb els meus germans i els seus amics i si em faig dona no em voldran en els seus jocs. Bé, estimat diari, aquest és el meu primer secret. Ara n’hauré d’anar escrivint d’altres, quan es produeixin.

30/9/1948 Guardes entre les teves pàgines les quatre plomes que m’acompanyaran tota la vida, t’ho prometo. Em sembla que puc començar a parlar de la primera ploma, que ja sé a qui tinc destinada: al meu amic Pepito. El Pepito té un any més que jo i ve a les classes de francès que ens fa la meva amiga Carme. En sap força, ell, perquè durant els primers anys de la postguerra va viure a França i va aprendre a parlar l’idioma que escoltava pertot; també sap llegir-lo, però no escriure’l. Per això ve a classe. Per a ell tot és més fàcil i a 44

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

mi m’estimula a estudiar més per tal de no fer el ridícul davant dels seus ulls que, per cert, els té quasi negres, tan brillants que m’enamoren. Em fa vergonya dir-ho a ningú. Només t’ho dic a tu, que ets paper i no parles: me n’estic enamorant.

16/12/1948 Sóc una imbècil i perdré el meu enamorat, bé, el meu amor, per-què ell no em tracta mai com a senyoreta, sinó com a companya de jocs, i avui fèiem batalles els meus germans, ell i jo i per primer cop m’ha tractat com a noia, diferent de sempre: ha posat les seves mans sobre els meus pits, que ja comencen a notar-se. Jo l’he esgarrapat i li he dit imbècil i ell s’ha posat a riure i se m’ha acostat per fer-me un petó, però no de qualsevol manera, no: un petó als llavis. M’ha bavejat, això mateix, la seva boca plena de saliva ha mullat els meus llavis! M’he aixecat com si fos una pantera i li he clavat una puntada de peu entre les cames que es veu que li he fet molt de mal perquè s’ha quedat groc i després vermell com un perdigot i m’ha mirat amb cara expectant i furiosa a la vegada. Després, sense dir res a ningú ni saludar la mare, se n’ha anat cap a casa seva. Tinc ganes de plorar!

9/1/1949 Ara que estic calmada, intentaré parlar-te d’en Pepito. Els pares d’en Pepito i els meus pares són amics de sempre; semblen germans. Això ha fet que tant en Pepito com el seu germà Miquel fossin com dos més de la família i tant vénen ells a casa nostra com anem nosaltres a la seva, tres carrers més enllà del nostre. Amb els maldecaps que visquérem amb la guerra i la postguerra, els dos matrimonis, els nostres respectius pares, parlaren molt d’enviar-nos a tots els petits cap a França, perquè ho estàvem passant molt malament. Van marxar el Pepito i el Miquel; en canvi els meus germans i jo no ens moguérem del cos-tat dels pares. La mare deia que si ens matava un bombardeig, ens mataria a tots 45

NOSTÀLGIA

i que si passàvem gana, abans es quedaria ella sense menjar que no els seus fills. El pare li va fer costat i aquí ens quedàrem tots junts i no ens vam morir. Cap a finals del 1946 en Pepito i el seu germà tornaren cap a casa i hem tornat a ser una sola família tots plegats, amb la diferència que he explicat abans, que el meu amic-germà sap parlar francès i a mi em costa aconseguir el seu nivell. Ara et parlaré de coses més íntimes, de secrets que no comunico a ningú. Estic enamorada d’en Pepito i li vull dedicar la meva primera ploma. Això és una sensació que va naixent i creixent inesperadament. Me n’he adonat ara que li he fet mal i ell s’ha enfadat tant. Em sap greu haver estat tan brusca. És clar, ell és un noi, com els meus germans, i hi ha una part del cos que sempre ens protegim perquè és més delicada i s’ha d’anar amb compte, com per exemple tant com les dones ens protegim els pits, els homes es protegeixen els genitals. Fins allà als deu anys, jo em banyava juntament amb els meus germans i conec bé la diferència que hi ha entre un noi i una noia: els genitals. Mentre les noies som llises i tenim una part carnosa amb un forat, els nois tenen com un parell de grans de raïm i una mena de broc petit com els càntirs. Així que el cos creix, aquesta part íntima també creix i tothom se l’amaga perquè fa vergonya i fàstic, tot alhora. Ja fa uns quants anys que no em banyo juntament amb els meus germans i estic segura que els seus cossos amagats han canviat com el meu ho ha fet. De segur que aquells genitals els han crescut talment creixen les mans i els peus i m’imagino que es tornaran com els de l’avi, que vaig veure nu una nit, però això em fa vergonya explicar-ho fins a tu que ets paper. Potser d’aquí uns anys ho posaré en lletres. Ara està arxivat dintre el meu cervell, perquè els records, per més temps que passi, sempre es fan presents quan en volem fer memòria. És ben estrany, tot això: dintre del cervell no hi ha ahir ni demà, sempre és avui. Per altra banda penso que en Pepito podia haver obrat amb més delicadesa, envers mi, quan li vaig clavar la puntada de peu. Podia haver dissimulat i comportar-se a l’estil dels galants de les pel·lícules. Potser tot seria més de color de rosa, més novel·lesc, com m’agrada imaginar-me les coses, i ara no tindria aquest neguit de perdre’l, perquè ara em mira seriosament i no vol jugar amb mi ni amb els meus germans. Ens veiem a classe de francès i després no ve cap a casa. 46

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Estic feta un garbuix. En resum, n’estic enamorada i pateixo a l’estil de les artistes de cinema. Però al cinema sempre s’arregla tot amablement i a la vida real és diferent. La gent s’estima d’una altra manera, com els pares, que no es petonegen davant nostre ni es miren embadalits, però hi ha detalls que demostren que s’estimen. Per exemple, als vespres, la mare, quan ja ha endreçat la cuina i ens envia a dormir, va a la cambra de bany, es renta i quan surt fa olor de colònia. Jo penso que ho fa perquè quan estigui al llit, al costat del pare, ell la trobi seductora i l’amanyagui, encara que sigui sense paraules. Ho trobo molt bonic i m’agrada pensar que l’amor es pot demostrar de moltes maneres i fins i tot amb silencis. El pare, quan va a fer herba per als conills, per la muntanya de Collserola, sempre porta un ramet de flors i les deixa sobre el marbre de la cuina. La mare les posa en un gerro, prop de l’aparell de la ràdio, i tots podem contemplar aquell detall d’amor.

13/2/1949 Em fa una ràbia, la Maria del carrer Canigó! Avui m’ha vingut a saludar amb una cara riallera, d’aquelles que amaguen un punyal imaginari que et volen clavar al cor. M’ha dit: “Sóc la nòvia d’en Pepito des de fa una setmana. Potser que em felicitis” No sé com he pogut aguantar les llàgrimes que estaven a punt d’escapar-se’m dels ulls. He perdut el meu primer amor! Clavaré la ploma marró en aquesta pàgina com si fos una llosa funerària. No sé on amagar-me per plorar. No vull que ningú ho noti, que estic dolguda i ensorrada. No tinc esma de lluitar per recuperar el meu amor. En el fons em fa molta vergonya que algú s’assabenti de l’enamorament que he viscut i he perdut. Quins desenganys que ens dóna la vida!

23/2/1949 En Pepito torna a venir a jugar amb els meus germans, però a mi ja no em tracta com abans. Estudiem francès, ens ajudem amb les traduccions, però no som bons amics. M’ha dit que ja no surt amb la Maria, que era un mal rotllo 47

NOSTÀLGIA

allò d’estar promesos. Jo no li he contestat res. Ja no l’estimo, em sembla. A més, des del mes que ve faré les classes de francès al vespre, a l’escola del senyor Serra, i tindré nous amics, perquè en Pepito diu que no continuarà. Ha d’anar a treballar al costat del seu pare i aquest idioma no li fa cap falta. Em sembla que sí que és un rotllo això d’estar enamorada.

13/3/1949 Ja fa un any que et tinc com a company. Tenia raó la meva amiga Carme que si m’acostumava a explicar-te secrets ja mai no podria viure sense la teva companyia. Quan li vaig explicar el meu desengany amorós, em va consolar explicant-me, al seu torn, les seves pròpies penes. Ella, amb vint-i-quatre anys, ja se sent com una solterona i diu que les penes d’amor el temps sempre les cura. Jo sóc molt jove i ja tindré més oportunitats de trobar enamorats. De totes maneres, ja vaig enganxar la primera ploma, la de color marró. Ja vindran temps millors!

25/5/1950 Estic ben nerviosa, perquè he de passar el meu primer examen. No facis cara d’estranyat, estimat diari. Jo mai no vaig passar exà-mens, a la meva escola. Era una escola fundada per la República i amb un ensenyament molt avançat, diferent de totes les altres escoles del barri. Es veu que el director es reunia amb els profes-sors un cop per setmana i ells sabien molt bé com funcionàvem els deixebles i corregien tot allò que no anava bé. El cas és que nosaltres, els petits, no passàvem el trauma d’uns exàmens que de vegades fan més mal que bé. Ara passaré examen de francès i et confesso que em fa certa il·lusió. Sé que me’n sortiré molt bé, perquè em sé el llibre de memòria. Ara, parlant confidencialment, t’he de dir que pateixo per en Simó, el noi més intel·ligent i més guapo de la classe. Si el guanyo en els exàmens, potser s’enfadarà, perquè és molt sensible i està tan segur d’ell mateix i que és el millor que pateixo per la seva reacció. M’agrada tant quan em parla de 48

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

pel·lícules que hem vist plegats o de novel·les que hem llegit, i ell en treu unes conclusions tan elevades, que jo aprenc un munt de coses al seu costat. Si fossis de carn i ossos ara faries una rialleta, però ets paper i esperes que jo ho digui tot. Sí, me n’estic enamorant. No tinc cura: després del que vaig arribar a patir per treure’m el Pepito del magí, ara començo a enamorar-me una altra vegada. Li hauré de dedicar una ploma.

31/5/1951 He tret la millor nota de la classe! Tots els companys m’han felicitat, fins el director de l’escola. En Simó també, tot i que no m’ha mirat als ulls perquè no llegís el seu disgust. Ha quedat en tercer lloc. Ai, estimat Simó, quin greu que em sap! No t’enfadis amb mi, estimat! Això ho he pensat, però no li ho he pas dit. Quina vergonya sento, que pugui endevinar els meus pensaments!

15/6/1951 Ahir, tota la colla vam anar a ballar al Casinet de Santa Eulàlia. Sempre canviem de parella, perquè ningú no és nòvio formal de ningú, encara que es nota la predilecció d’algun noi o noia; per exemple, la Roseta balla gairebé sempre amb en Xavier. S’agraden. La Maria Teresa va acompanyada més del compte d’en Samuel. Jo no tinc parella fixa. Prou que voldria que en Simó ballés més amb mi, però no, les nostres converses sempre són durant el trajecte del tramvia, al matí, quan anem cap a les respectives feines. A l’hora del ball, para més atenció a la Paulina i jo sento una fiblada de gelosia. Em fa ràbia ser tan bleda i enamoradissa! També em fa ràbia no ser capaç de parlar-ne amb ningú, ni amb la meva amiga Carme. Només amb tu, que sempre calles!

22/12/1951 Em sento desgraciada. Ahir en Simó va ballar només amb la Paulina i tots dos parlaven i reien. Fins i tot em vaig adonar que l’estrenyia més del compte, com si volgués notar el contacte dels pits de la meva amiga que, per cert, els 49

NOSTÀLGIA

té més grossos que no pas jo. Sí, que tinc pits, però no arriben ni a la mida d’un préssec. La mare em diu que m’haig de posar buata als sostenidors, perquè se’m notin més. Quina vergonya! No vull mentir d’aquesta manera. Només faltaria que algun dia, tot ballant, se m’arrambés el company de torn i notés que porto postissos. Per culpa dels pits perdré el meu amor! Em sembla que ja puc preparar una altra ploma.

7/7/1952 Vacances! Ni escola ni feina. Temps de lleure. Aniré a Saragossa a veure la meva família. Hi tinc tres cosines, una de la meva ma-teixa edat, que és la mitjana, i m’hi avinc força. Ens escrivim cada setmana. Ella també és amant de les lletres i sap explicar-se molt bé. Ens assemblem en una cosa, les dues som vergonyoses i mai no parlem de nois ni de sexe, un tema bastant normal entre les meves amigues de Barcelona. És que a mi, no sé què em passa, però em molesten els acudits verds i que es doni tanta importància a segons quines parts del cos. Encara tinc dintre el pensament aquella vegada que vaig veure l’avi nu, tot i que ja fa sis anys que és mort. Et vaig dir, benvolgut diari, que algun dia escriuria la sorpresa, el fàstic i la por que em va fer l’avi aquella nit de fa deu anys, quan jo era una nena. Va, t’ho explicaré, a veure si així se me’n va del magí i deixo de capficar-m’hi! Era un dijous a la nit, els pares havien anat al cinema i l’avi era el nostre vigilant. Els meus germans dormien feia estona i jo estava a punt de fer-ho quan vaig notar que s’encenia el llum del menjador i entrava la claror a la meva habitació. De sobte vaig veure l’avi tot nu que passejava d’un costat a l’altre com si tingués un atac de dolor o no sé de què. Veia els seus genitals, dues boles més grosses que una nou que s’hagués tornat tova i arrugada, eren d’un color moradenc, molt lleig, i aquell broc de càntir que jo recordava haver vist als meus germans s’havia transformat en una vara llarga i dura, que vaig pensar que li estava fent molt de mal, perquè se la premia amb una mà i se li escapaven uns gemecs i els ulls cada vegada els tenia més oberts, 50

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

semblava que es rebentarien i li sortirien volant de la cara. De sobte la seva mirada va caure sobre meu, com un llampec, i es va quedar quiet i mut. Jo, sense bellugar-me gens, vaig cloure els ulls i vaig començar a respirar lentament i profundament, com si estigués ben adormida, fins i tot feia uns petits roncs. Vaig notar que l’avi s’acostava cap a mi, sentia el seu alè sobre la meva cara. El cor em bategava fort, però vaig continuar fingint estar ben adormida. No sé quanta es-tona va passar. Tenia una por terrible i pensava: “Ara em tallarà el coll, perquè s’ha tornat boig! I els pares no vénen! Quan arribin jo ja seré morta!”. Només acabar de pensar en aquestes coses, vaig sentir un alleugeriment, perquè l’alè de l’avi ja era lluny del meu costat. Vaig sentir el clec de l’interruptor del menjador, vaig obrir els ulls i tot era fosc; al cap d’un moment vaig sentir el grinyol del llit de l’avi, aquell llit gran, negre, on havia mort l’àvia feia més de mig any. Em vaig adormir. L’endemà, quan em vaig llevar, l’avi estava esmorzant a fora el pati, sota la figuera. No vaig anar pas a fer-li un petó. Encara em durava la por. No em va dir res, això que era cosa normal que tots ens saludéssim el bon dia amb un petó. Des d’aquell dia no vaig petonejar mai més l’avi. Em sembla que ja no l’estimava i sempre que podia el desobeïa. Aquesta mossa sembla una mula! Deia de vegades a la mare, quan jo no feia cas de les seves ordres de tanca la porta! No t’enfilis a la figuera! Dóna menjar a l’aviram! Pobre avi! Mai no seria digne d’una ploma.

23/9/1953 He començat el quart curs de francès a l’Institut Francès de Barcelona. Em sento important i paradoxalment molt poca cosa. A Horta, a l’escola nocturna, jo era com un cap de ratolí i aquí no sóc més que una cua de lleó, i això m’estimula a treballar més i no agafar pretensions de sàvia. En parlar de savis, penso en el meu amic Simó. Encara m’agrada molt i li tinc dedicada una ploma, la segona de les quatre que encara tens entre les teves pàgines. No sento un amor de llarga durada, és un amor no correspost, perquè és cert que parlem molt, bé, ell parla molt i jo l’escolto. Li agrada tant 51

NOSTÀLGIA

fer una crítica exhaustiva de llibres i pel·lícules que de vegades m’atabala i no el sé seguir. A mi m’agrada escoltar, empassar-m’ho tot i després repetir-ho, em refereixo a novel·les i pel·lícules. Mai no em plantejo el perquè de les coses. Ni de petita no ho feia, i això que moltes criatures són pesades amb el “Per què? Per què?”. Tot se’ls ha d’aclarir una vegada i una altra. Jo penso tota sola, valoro i descarto allò que no em fa el pes i s’ha acabat. En Simó no! Ell hi dóna mil voltes, troba pegues i defectes a tot. Així demostra la seva superioritat i en el fons m’agrada que ho faci i que em dediqui atenció a ajudar-me a fer-me gran i sàvia. Però… Mai, mai, no em diu que els meus ulls són bonics, que les meves mans són càlides, que el meu cos… és clar que em faria vergonya escoltar segons quines coses. Millor que calli. De segur que a la Paulina sí que li diu coses d’aquestes. Jo sóc l’amiga intel·lectual i ella és la noia frívola, però que té l’atractiu que no tinc jo. Em fa ràbia pensar en aquestes coses!

15/2/1954 Enganxaré en aquesta pàgina la segona ploma de pollastre, la de color blau. Quin desastre. La Paulina i en Simó festegen. L’he perdut! Torno a plorar! No sé què explicar-te. Em sento buida, fracassada. Aviat faré di-nou anys i em sento tan nena al costat de les meves amigues, que, totes o gairebé totes, ja festegen! I jo què? Em quedaré per vestir sants? De vegades penso que seria bo morir-me. Tothom ploraria per mi i patirien: “pobra Remei, tan bona noia com era i tant com valia, ella que sabia explicar les pel·lícules millor que ningú!…” Sóc ben burra! Si fins em cauen les llàgrimes quan penso en la meva mort!

3/3/1954 Sort tinc d’anar a l’Institut Francès, on he fet nous amics. Tot és diferent d’Horta. Continuo essent cua de lleó i no me’n surto gaire.

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

13/10/1954 La Clara, la meva amiga de l’Institut, té la mateixa edat que jo, però sembla molt més gran en la manera de pensar i actuar. Ella no té vergonya de tractar els nois amb tota naturalitat i de vegades fins amb superioritat. M’agradaria assemblar-m’hi i actuar com ella, però no puc vèncer aquesta vergonya que sempre em rosega. Una altra amiga és la Marta, una noia rossa que té un pare important amb càrrec a la Diputació i aconsegueix passis per a tota la colla per anar al Palau de la Música i fins al Palau Nacional. Hi hem anat i visitat les sales de pintura romànica i fins la sala d’audicions, on hi ha un gran harmònium que no tothom pot veure. Hi ha un noi de la colla, que almenys ens passa de deu anys, que ens ha dedicat un vers a la Marta i a mi. Me’l sé de memòria: la noia rossa m’ha encisat, també la bruna, estic un xic enamorat de cadascuna. És tot un poeta, l’Eduard.

29/10/1954 Saps què? Em vénen ganes de riure cada cop que hi penso. Li he explicat a la meva amiga Carme totes les anades i vingudes amb la gent de l’Institut i el vers tan bonic de l’Eduard. M’ha dit que no és pas ell, qui ha escrit aquell poema, sinó Josep Carner, un gran poeta barceloní. L’Eduard només plagia i es fa el fatxenda. No me’n penso pas enamorar. No li dedicaré cap ploma.

28/6/1955 He aprovat aquest nou curs de francès amb un excel·lent! Ara tinc un problema: no podré fer el curs superior i treure’m el títol de professora, com tant desitjava, perquè el curs superior inclou saber llatí i d’aquest idioma només en sé les respostes de les misses. Dominus vobiscum, et cum Spiritu tuo… i altres paraules que entenc però amb les quals sóc incapaç de fer una frase nova tota sola. No sé gramàtica llatina ni en sabré mai; em veig incapaç d’aprendre’n. Mai no podré ser mestra d’escola com tant desitjava de petita! 53

NOSTÀLGIA

Escalar la cua de lleó és feina molt difícil. Continuaré estudiant taquigrafia i anglès, almenys els primers cursos, que em serveixin per tenir-ne un cert coneixement i escalar algun lloc millor dintre del món de l’administració. En una oficina me les apanyo for-ça bé. Cal ser optimista!

9/9/1956 Sóc secretària! M’han acceptat en una empresa vidriera d’una companyia francesa, la Saint Gobein. Tinc un sou de 3.500 pessetes mensuals. Guanyo més que el pare, tot i que fa dos oficis alhora. Pobre pare! Tant com ha treballat en aquesta vida i tan mal pagat! Ell està molt satisfet de pensar que la seva nena se’n surt bé. Tinc uns pares que sempre estan satisfets dels seus fills i jo no els abandonaré mai! No vull res per a mi. A ells els dec tot el que sóc.

10/10/1956 Estic aprenent més francès en aquest mes de treballar en aquesta empresa que no durant tots els anys d’estudi. No hi ha com practicar cada dia una llengua diferent de la teva per aprendre-la. Ara entenc que el meu amic de la infància, en Pepito, se’n sortís tan bé els primers anys d’estudiar al costat de la meva amiga i veïna Carme.

11/1/1958 M’estic enamorant del meu cap! Un any al seu costat ha estat com viure en el paradís. Es diu René. No és gaire guapo, però té una veu aspra, vellutada; té els ulls grisos i és un any més jove que jo, encara que sembla més gran, perquè és intel·ligent, té la carrera d’arquitecte i sap que val i no se n’amaga. Té una seguretat que jo mai no he tingut ni tindré…És tan perillós i fascinant, això de ser secretària!

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

3/2/1958 No sé quina ploma li dedicaré. Voldria oferir-li la de borrissol, de prop del cor. Però… Em deixa llegir tots els llibres de la seva col·lecció. És que viu a pensió i guarda moltes coses al despatx, com per exemple llibres i discos. És amant de la música clàssica. Sort que em vaig acostumar a escoltar aquesta mena de música la temporada que anava, de franc, a les audicions matinals del Palau. Ara puc parlar de compositors i reconèixer la seva música, com la de Chopin, el gran pianista, o la de Rossini o Verdi, autors d’òperes… Em fa un pessigolleig tot el meu interior, quan puc seguir amb en René una conversa d’aquesta mena! Parlar de llibres ja costa més. Quants autors europeus o russos que jo no coneixia! Quantes maneres de dir les coses! Penso en el meu amic Simó, a qui agradava discutir i esprémer els temes de les pel· lícules. Si fos ara aquí, al meu costat, de segur que jo no tindria temps d’obrir boca; tot s’ho parlarien entre en René i ell! Jo escolto i parlo el menys possible. Tinc por de desplaure al meu cap… Voldria que es fixés més en la meva persona i no en la meva for-mació intel·lectual.

15/4/1958 El meu aniversari. El meu cap m’ha fet enviar a casa un ram de roses roges, vint-i-tres, tantes com els anys. M’estima? Ho dubto. M’aprecia i em tracta molt bé, em té moltes atencions, però les seves mans sempre defugen les meves, els seus ulls no recorren el meu cos; fora de l’oficina té una vida en la qual jo no hi sóc gens. He d’acceptar la realitat. Sóc una solterona.

12/6/1959 S’ha mort el pare. Que soles ens hem quedat la mare i jo! La mare m’atabala dient-me que em decideixi a casar-me, que força xicots hi ha pel barri que em ronden. Però em passa allò que diuen en castellà: los que me dan no los quiero i los que quiero no me dan. Quan penso en la meva millor amiga de la infantesa, la Carme, em serveix per replicar a la mare que la Carme ha 55

NOSTÀLGIA

continuat la seva vida soltera i independent, que no tot s’acaba formant una llar i essent mare de família. La mare em replica: “mira qui parla, la tieta!”. I ara no hi haurà el pare per defensar-me, ja no sentiré més el contacte de la seva mà al meu clatell, aquella mà aspra i dolça, amiga i paternal… Totes dues el plorem!

12/7/1960 En René es casa. Fins m’ha encarregat la feina de fer cartes anunciant l’esdeveniment. Malvat! Com és possible que no m’adonés que cada vegada estava més lluny dels meus somnis! La tercera ploma l’enganxaré aquí, en aquesta pàgina, perquè ara que el perdo m’adono de com bojament i secretament l’estimava i encara l’estimo, cosa que em fa molt de mal. Torno a plorar d’amor, com en una pel·lícula. Feia anys que no em passava una cosa semblant; la dona forta, independent, moderna… Sí, sí: una bleda, romàntica i somiatruites!

29/7/1960 Em sento pessimista, depressiva. A estones penso que em suïcidaré. Com fer-ho? Tallar-me les venes m’horroritza. Deu fer molt mal. Potser anar al carrer d’Aragó i tirar-me a la via del tren. I si tinc la mala sort de només quedar ferida? Sortir com a notícia al diari de noia que es vol suïcidar i fracassa en l’intent… Vindrien periodistes a fer-me preguntes de per què… Quina vergonya! Què els diria? Que em sento trista perquè no trobo l’amor de la meva vida? Quina absurditat! Amb tot, jo continuo sentint-me trista i una mica desesperada. Quan penso més calmada, veig la meva amiga Carme, que ja va camí de la quarantena i sembla ben feliç en el seu paper de solterassa. No sé si és feliç, però. És que la Carme està dominada per la seva mare; ella, una noia existencialista i intel·ligent, al cos-tat de la mare és com un gosset falder, sempre a punt de llepar les mans de la mestressa. 56

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

15/1/1961 Estic tan amargada que no pararé fins a sortir d’aquesta empresa i trobar una altra feina, sempre que no disminueixi el sou que ara tinc! Amb els diners no s’hi juga, com diu sempre la mare i ara que vivim soles totes dues estic aprenent a ser més pràctica. Les persones, per anys que les tinguis al costat, mai no les con-eixes del tot, i qui menys coneixem són els nostres progenitors. Encara hi ha un altre gran desconegut: nosaltres mateixos!

25/8/1962 La Carme se’n va a Suïssa. Una empresa bibliogràfica francesa que té una sucursal a Berna li ofereix la plaça de cap de de-partament i ella ha acceptat. Ara que se’n va és quan començo a conèixer-la a fons. Em sem-blava que vivia sota el domini de la mare, la qual li havia robat tota autonomia i voluntat. No és això: la Carme és una existencialista i és feliç amb la seva independència. Sempre ho ha estat. Té una visió de la vida paradoxalment diferent a la meva. Ella creu que la vida de la dona no es limita a néixer, créixer, acoblar-se a un mascle, portar noves vides al món i morir. Pots passar de tenir fills i deixar de ser una mena de gallina. Pots cercar la felicitat en l’estudi, en el coneixement d’aquesta terra tan immensa, en el fet de treballar per la ciència o per l’art i la literatura o… en mil facetes que et facin sentir plena, realitzada. No la sé contradir, però tot plegat no em lliga. A mi m’agraden les petites coses de cada dia i no tinc anhel de fer canvis en el transcurs del món. Miro el cel nocturn, tan ple d’estrelles, el seu caminar quasi imperceptible, dòcils al seu destí, i em sento com un gra de sorra, com una gota d’aigua, i no desitjo canviar res.

2/11/1962 Em fa una mica d’enveja la partença de la meva amiga. Potser té raó de dir-me que sóc massa conformista, que si vull, puc canviar el meu destí perquè és cadascú, amb la seva voluntat, qui el canvia. Em pot recomanar 57

NOSTÀLGIA

i donar feina a Suïssa. No estaré pas subjecta a les seves ordres, seré independent, com ella, coneixeré un món diferent del de Barcelona. Però… Ja ho sé, que sóc una solterassa, com ella, també tinc indepen-dència, encara que visqui al costat de la mare, sobretot ara que els meus germans ja viuen a part amb les respectives dones i fills. Em sembla que no l’escriuré mai, la novel·la de les quatre plomes. Em sortiria una novel·la irònica, una mica còmica, o potser una tragicomèdia. Seria com trair-me.

2/12/1962 Tinc una nova feina. És una editorial, la Jané. He millorat fins de sou. He de viatjar per Europa a les fires de llibres, a les convencions editorials. Puc practicar l’anglès, a més del francès, que fa anys que domino. Em sabrà greu haver de deixar la mare. Ha envellit tant i depèn tant de mi…

14/2/1963 Ha mort la mare. M’he quedat ben sola en aquesta casa massa gran, tan plena de records. Sort que els meus dos germans viuen en aquest mateix carrer, amb les seves mullers i la rècula de fills. Sóc la tieta, però no com la que canta en Serrat, jo sóc independent, tinc un bon càrrec a la feina i no necessito amor compassiu. No tinc parella estable, però he conegut homes que he estimat una mica i amb els quals he conviscut a temporades. Si em miro amb els ulls de la infantesa em trobo com una gran pecadora! Un dia t’ho explicaré amb detall, estimat diari. Ara no. Estic massa trista amb la mort de la mare. L’estimava molt i l’enyoraré sempre.

3/3/1965 He publicat la meva primera novel·la, “Enyorada ciutat”. Ha tingut força bona acollida. No m’ho puc creure, jo novel·lista!

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

4/4/1966 Per Sant Jordi presentaré la meva nova producció, “Amors fracassats”. Va ser una gran sort entrar a treballar en aquesta editorial. M’han ajudat molt i m’han obert les portes d’un món que jo no podia imaginar arribar a travessar mai. Ja no sóc cua de lleó; jo diria que ja he assolit ser més amunt de la cintura. Em falta molt per arribar al cap. Tant se val, estic contenta.

5/5/1969 T’he de deixar, estimat diari. La meva vida és un remolí, sempre viatjant, sempre omplint pàgines a l’ordinador. Tu ets com una joguina del passat, ets reminiscència d’un temps pletòric, romàntic, obsolet. Ja no tinc secrets per explicar-te, perquè, ara, com a escriptora, els meus secrets van camuflats en les novel·les. Ho fem tots els escriptors: ens alimentem del pou de les nostres experiències. Has estat un amic fidel, amb el teu silenci, sense protestes, mai no m’has renyat. I com ho podies fer si només ets paper? Jo t’he donat vida. No te la prenc. Et guardaré sempre. *** M’adono que vaig ser fidel i confidencial al meu diari de tard en tard, només per anotar fets puntuals, com la data que em vaig casar amb en Rafel, sense expressar els sentiments. És que no necessitava la intimitat del diari? Tan plena era la meva vida que ja no hi havia secrets? Em sembla que la realitat de cada dia, amb tot allò de prosaic que comporta, em tenia tan ocupada que ja no em qüestionava la part de romanticisme que havia omplert la meva infantesa i part de la joventut. Em sentia protegida, respectada, estimada i valorada. I enfeinada, molt enfeinada! Mai no escoltava paraules romàntiques, d’aquelles que m’embadalien en les pel·lícules, però tenia la mà protectora d’en Rafel, més fina que la del pare, però igual de tendra. Encara la sento, aquella mà, acaronant la meva nuca, avui dia plena de cabells blancs… 59

NOSTÀLGIA

Les notes escrites després de casada són només per anunciar el naixement de la primera filla, la Raquel; un any i mig després, la segona, la Míriam, i dos anys després, en Juli. Ni tan sols vaig tenir esma d’escriure la mort d’en Rafel, ara fa sis anys. Silenci. Entre les pàgines blanques de la llibreta hi ha la ploma rosada, aquella vaporosa, arrencada de molt a prop del cor del pollastre de la Cisca. Per què no la vaig enganxar? És que sóc com una Roxana? Encara espero un Cirano de Bergerac? *** LES QUATRE PLOMES! No l’escriuré mai, aquesta novel·la.

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

TERCER PREMI Frederic Corominas Planellas Banyoles

L’afecció Història d’una crisi ministerial

e sobte, estupefacta, la fins aleshores vagarívola mirada es detingué en aquestes ratlles esborronadores: “…l’extrema afecció que hi tenia deixà absolutament enjòlit el ministre senyor Ortega davant la involució de l’irreversible atzucac de caire conjuntural a què el poder fàctic es veia abocat. Com era de preveure, no s’ha fet esperar el fatal desenllaç…” —Bufa, qui ho havia de dir! Si encara ahir al matí… L’Andreuet Piqueres badava uns ulls com dues taronges, ben lluny d’imaginar les terribles conseqüències que aquest simple “Bufa!” havia de tenir. Semblava impossible, en efecte. Encara el dia abans l’havia sentit parlar per ràdio, convincent, ple d’energia…, i té, vet aquí que al cap de poques hores ja estava de cos present. Tots els projectes ministerials, a l’aigua; totes les esperances del Partit se n’anaven en doina en tres i no res. És clar que no havia llegit l’article de cap a cap; quan veia massa lletra sempre feia igual: mirava una o dues ratlles del començament, algunes d’entremig i, a vegades, el paràgraf final sencer si no era gaire extens. Però avui no hi havia pogut arribar: el fragment de la part central, escollit a cop d’ull, el commocionà de tal manera que ja no 61

L’AFECCIÓ

va tenir esma de passar, com solia, a les ratlles del capdavall; més ben dit, ni tan sols pogué acabar el complex i intricat paràgraf central, de tan forta com fou la commoció produïda pels pocs mots que havia pogut entendre. Val a dir que l’articulista tenia un estil rebuscat i amb un exagerat enfarfegament de paraules desconegudes en el llenguatge col·loquial, tot just ara començades a posar de moda (recuperades de l’antigor o bé de nou encuny) per la necessitat de polir imperfeccions, eliminar estrangerismes o pel simple caprici d’exhibir una cultura o una riquesa idiomàtica capaces de deixar bocabadats la resta de mortals. L’Andreuet recordava vagament que el ministre senyor Ortega (alhora secretari general del Partit) patia una afecció renal; però no tenia idea que es tractés d’una malaltia tan greu, fins al punt de deixar-lo “enjòlit”. No coneixia l’exacte significat d’aquesta paraula —ni falta que li feia—, com tampoc el de la major part dels mots que la seguien; de tota manera no devien ser gaire res de bo des del moment que la seva “extrema afecció” el deixava “absolutament enjòlit”. I per si no n’hi havia prou, encara se li havia complicat “la involució d’un atzucac de caire conjuntural” i a més, per acabar-ho d’adobar, un “poder fàctic” —això: fàctic!, fàctic!— que aneu a saber d’on carat li venien. Potser una mena de “síndrome tòxica” prenyada de males intencions. Tan males, tan dolentes, que havien arribat a l’extrem de carregar-se la generosa humanitat del senyor Ortega, un home que, a l’hora de menjar, endrapava com un lladre —sigui dit sense ànim d’ofendre— i en un tres i no res es cruspia tot el que li posaven al davant. —Bufa i rebufa! Com aquell que diu— comentà en veu alta per a si mateix —una hepatitis o una broncopneumònia. Naturalment que havia de petar, el pobre home!, i no és gens estrany que el “fatal desenllaç” no s’hagi fet esperar. Tan savi!… Com s’ho farà el Partit sense ell? Se sentia trasbalsat. El senyor Ortega era el puntal de l’organització, l’ànima, el cap serè i ordenador, el seny, que els atzars de la política havien elevat amb tota justícia al rang de ministre. I té!… De bona gana s’hauria posat a plorar; de pena, de ràbia. Tant com havia costat d’introduir-se en el Govern, d’incrustar-hi la figura més prestigiosa del Partit, i 62

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

just quan tot començava a rutllar bé, la remaleïda afecció se l’enduia a l’altre barri. Frenètic, començà a marcar el numero de la pobra vídua, però a mig fer s’hi repensà millor. Atribolada com devia estar, només faltaria que a sobre es veiés obligada a rebre pel telèfon, i d’un a un, el condol de tota la militància, de familiars, simpatitzants, amics…; àdhuc dels enemics polítics, perquè a l’hora de les desgràcies són els més actius i els primers a treure de l’armari la careta de ”bona persona”. En aquestes circumstàncies l’ús del telèfon seria, ben lluny d’una amabilíssima atenció, una desconsiderada impertinència. En canvi, molt més assenyat presentar-se a casa seva mitja dotzena de significats directius i expressar-li personalment el viu sentiment que atordia tot el Partit. En primer lloc trucà a en Rafel Frigona; no al domicili, a aquella hora ja devia ser al consultori benèfic. —Aquí, Seguretat Social— informà una veu femenina a l’altre cap de línia. —Si us plau— suplicà ell amb veu d’extrema angoixa—; voleu posar-me amb el doctor Frigona? És urgentíssim. De part de l’Andreuet Piqueres. La veu del metge tenia un punt d’impaciència quan, pocs segons més tard, deixava d’explorar i de pressionar el pit i el ventre d’un malalt i preguntava amb no certa curiositat: —Què et passa, Andreuet? —Ja ho veus, Rafel! Què et sembla? No som ningú. Aquesta vida és una porqueria! No som ningú… —De què em parles? T’ha succeït alguna desgràcia de família? Noi, ho sento i t’acompanyo en el sentiment. No en tenia la més petita idea. Com ha estat? Era possible que no s’hagués assabentat encara de la gran tragèdia que afligia el Partit? —De veritat no en saps res? No es tracta de ningú de la meva família, però, pitjor. L’Ortega— i rectificà de seguida, perquè a un difunt no se’l tracta amb familiaritat—, el senyor Ortega ens acaba de deixar; ha petat, saps? És a dir, clar i català, que ha estirat la pota, i entén-ho en sentit figurat, naturalment. 63

L’AFECCIÓ

—És absurd! Si encara ahir… De què ha mort? D’accident… o un atemptat…? —No, no; res de mort violenta, afortunadament. Ha estat el ronyó. —Vaja! Mai no se sap d’on t’ha de venir la fuetada. El ronyó!, justament quan ell imaginava que el tenia ben guarit —afegí, encara més apesarat: —El pobre, que sol es deu haver trobat! Anar-li a ocórrer precisament aquesta setmana que la seva dona s’ha quedat a Barcelona. El doctor Frigona, tant o més fanàtic de la política que el mateix Andreuet, sortí com un llamp del consultori, sense recordar-se més del malalt que havia estat atenent, ni tan sols per indicar-li que, mentrestant i a l’espera de la consulta de l’endemà, ja podia cobrir les seves nueses si així li venia de gust. Hi hagué noves trucades telefòniques, sorpreses, neguits, desballestaments nerviosos… Amb una circumstància rara, desconcertant; ningú, ni un sol dels prohoms del Partit, no sabia un mot de la calamitosa desgràcia que de tan brutal faisó acabava de caure’ls al damunt. “Encara sort que he llegit el diari abans d’anar a l’oficina— pensava l’Andreuet amb un deix d’orgull—, si no arriba a ser per mi, quina ficada de peus, tots els dirigents!”. Al cap de mitja hora començaven a concentrar-se en el local social. Molts afiliats; no la mitja dotzena que havia suposat en Piqueres. La brama, a favor del telèfon, havia corregut com un regueró de pólvora, i arribava ben bé al centenar el nombre de persones conegudes que se saludaven i es consolaven mútuament. Arreu, encaixades de condolença, rostres esverats, ulls espurnejants… La majoria dels qui arribaven s’havien posat corbata negra, i si no “lluïen” un braçal d’aquest color era, segurament, perquè no n’havien trobat cap a mà. —Qui ho havia de dir! —Un home tan ple de vida! No som res en aquest món… —I tot per culpa del ronyó!— es dolia compungit un comerciant, excessivament inclinat a la bona taula. L’espera no fou llarga; vint minuts i prou. Els mals moments convé enllestir-los com més aviat millor, però abans havia calgut resoldre un punt importantíssim: el trasllat del cadàver. 64

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

—Està decidit— va concloure el seny ordenador del doctor Frigona—; que hi vagin l’Artur Rovira, en Xavier Solanelles i en Casimir. Aneuvos-en immediatament al Prat; d’aquí a una hora sou a Madrid i avui mateix podeu deixar llestos els tràmits legals. A hores d’ara, allà ja en deu estar assabentat tothom; així i tot, poseu-vos primer en contacte amb el cap de l’Estat; seguidament, amb el cap del Govern, i a continuació, d’un a un, amb tots els ministres i directors generals. Així mateix, cadascun dels partits polítics; sí, els malabèsties de l’oposició també. No oblideu la funerària: moltes corones i rams de flors i naturalment les llistes d’adhesió. Que les posin a la porta del ministeri; bé, la funerària ja sap com es fan aquestes coses. Així que puguem, d’aquí dues o tres hores, nosaltres també hi farem cap. Sobretot que resulti una autèntica i lluïda manifestació de dol. Abans de marxar ens cuidarem d’organitzar l’enterrament aquí. És de suposar que de Madrid vindran les personalitats més significatives. —Especialment els caps del partits polítics. —Segur que no n’hi mancarà cap. D’això també us n’haureu d’encarregar vosaltres des de la capital. Doneu-hi caràcter oficial en nom de la vídua i en nom del Partit.—Comentà mentre un militant s’enduia en el seu cotxe els tres comissionats cap a l’aeroport: —Pobra Josefina! Quin trasbals, quina dissort…! Deu estar desfeta. —Més que desfeta, esllomada— puntualitzà l’Andreuet, que se sentia una mica protagonista pel fet d’haver estat el primer en donar la veu d’alarma. —Va, organitzem la comitiva. Un front de quatre ja queda bé; així no destorbarem gaire la circulació. No havien fet ni mitja dotzena de passes i ja sortí l’entrebanc en forma de policia. —Prohibides les manifestacions. No tenim noticia que n’hi hagi cap d’autoritzada. —No és una manifestació, sinó la comitiva que va al domicili del ministre senyor Ortega, per donar el nostre condol a la seva vídua. El policia interpel·lant, més dos motoristes que acabaven d’arribar, miraren estupefactes el doctor Frigona. 65

L’AFECCIÓ

—Voleu dir que el senyor Ortega és mort? Aquests malfregits terroristes!… —No, no; per sort no hi ha hagut cap mena d’atemptat. —Si de cas— aclarí amatent l’Andreuet, amb un punt d’humor negre —haurà estat una acció d’ordre intern; el pobre ha tingut un atac de ronyó. Els dos policies motoritzats es posaren al davant de la cada cop més nodrida desfilada. Des d’aquell moment, detinguda arreu —és a dir, en totes les cruïlles— la circulació rodada, pogué avançar sense destorbs. Alguns curiosos volien saber més detalls i trucaven a diferents periòdics, a la ràdio, a la televisió… —Com?! El ministre Ortega és mort?!… Els gasetillers sortiren al carrer com un llampec, els directors prepararen edicions especials i les ones hertzianes, enfollides, van llençar a l’aire les primeres informacions d’urgència. Quina cosa més curiosa! La vídua no solament no estava ni esllomada ni desfeta, sinó que els va rebre com solia: amable, gentil i més fresca que una rosa. —No esperava tan agradable visita!— exclamà sorpresa, per afegir de seguida, amb preocupació, en observar la cara de circumstàncies dels homes que s’empenyien per entrar a la casa: —alguna cosa no va a l’hora? I tant que no hi anava! El més inversemblant, el fet més extraordinari, és que ella en persona, la més interessada, com si diguéssim la segona protagonista del drama, no en sabia un mot ni tenia idea que el seu marit, el ministre senyor Ortega, havia tingut la mala ocurrència de deixar-la vídua. Una eventualitat que ningú no havia previst. Si almenys la desventurada dama n’hagués estat al corrent, el camí (això si, desagradable, dolorós) hauria resultat força més planer. Per desgràcia no era aquest el cas, i vulgues o no, amb millor o pitjor eloqüència, no quedava altre remei que enfrontar amb valentia la difícil situació i notificar-li, sense excessives giragonses, la terrible catàstrofe que li havia caigut a sobre i que de sobte li canviava la situació legal: brutalment, amb la força barroera d’una ganivetada: (“Estat civil? Casada”. Ara ja no: “Estat civil? Vídua”. Així de simple; un sol mot i no importa massa que una ho sigui d’un gran home. La burocràcia oficial no té entranyes). El passat, tot el gloriós passat, quedaria reduït d’ara endavant a aquesta única i terrible paraula: vídua! 66

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

—Veuràs, Josefina…— romancejà el doctor Frigona, bo i animant-la (és a dir, desanimant-la) amb una forta encaixada. —La vida té cops imprevisibles— intervingué algú altre, que l’acabà de convèncer amb un petó a cada galta. —No ha estat un atac terrorista, no, i fins a cert punt no deixa de ser un consol. La maleïda afecció renal, sabeu?… Dubtava entre els dos petons i l’encaixada, però ja no hi va ser a temps. Un xiscle, un empal·lidiment cadavèric, un tremolor convulsiu, un atac d’histerisme, gairebé un atac de cor… No cal entrar en morbosos detalls. Per sort el metge era allà i ben disposat a donar-li el remei adient. Entretant la ràdio anunciava: —Interrompem el programa a fi de donar als nostres oients la següent informació d’urgència: “El ministre senyor Ortega…” etc. etc. etc. Quan els comissionats o enviats especials (l’Artur Rovira, en Xavier Solanelles i en Casimir) arribaven a la capital, ja feia estona que els tèlexs funcionaven i que les comunicacions telefòniques feien trontollar els auriculars. Trucades del cap de l’Estat, consultes del cap del Govern, dels ministres, dels diputats, de tots els centres oficials… Dins del Partit hi havia un esverament absolut; això sí, el més esverat de tots era l’Andreuet Piqueres, si bé per una raó molt altra que la de la resta de ciutadans, coreligionaris o no. Ell fou qui l’havia armada i en tenia absoluta consciència. Fins arribar a casa la “vídua”, se sentia dominat pel mateix legítim orgull que experimenta un repòrter quan aconsegueix una important notícia informativa obtinguda de primera mà i en exclusiva. Però en obrir-se la porta del domicili de la “infortunada” dama comprengué que hi havia alguna cosa que no encaixava. Com era possible que justament la muller, és a dir, la “vídua”, no estigués assabentada de la defunció del seu marit, ocorreguda, no una o dues hores abans, sinó el dia anterior, tota vegada que ell, l’Andreuet, ja l’havia pogut llegir en el diari? No resultava comprensible ni natural. Més ben dit, comprensible sí que començava a fer-se-li, per més que la raó es resistia a admetre-ho, de tan monstruós. D’aquí venia el seu esverament, que es materialitzava en 67

L’AFECCIÓ

aquesta sola pregunta: “Dec haver llegit malament la noticia?…— si bé, amb ganes de negar l’evidència, el seu subconscient raonava:— El diari ho diu ben clar: parla d’una afecció, d’un desenllaç fatal, d’un enjòlit, d’algun fàctic no sé de què i encara d’unes quantes malalties rares…” Impacient, frenètic (mentre mans sol·lícites intentaven retornar la pobra senyora Josefina), empenyé i s’obrí pas entre l’apesarada multitud, potser cent-cinquanta o dues-centes persones que s’entestaven, ignorants de la crisi nerviosa que acabava de sofrir, a passar la porta i donar a la senyora “ministra”, una a una, l’habitual encaixada i l’expressió del seu sentiment. No tingué esma de respondre a cap consulta ni a cap salutació d’aquells que esperaven torn. Els amics se’n feien càrrec, si bé eren molt lluny d’imaginar-ne la causa. —Pobre Andreuet —comentaven entre ells, i en constatar-ho, a més d’un se li humitejaven els ulls—, com l’ha afectat aquesta desgràcia! Travessà el petit jardí i no parà fins a la Rambla. Duia el diari a la butxaca. Diverses vegades havia estat a punt d’ensenyar el famós article a algun dels companys del Partit i comentar-lo en comú. Sempre, però (era tan gran l’excitació general!), una circumstància o altra ho havia impedit. Encara sort!, perquè, en rellegir-lo amb calma o, més exactament, en llegir ara de cap a cap el benaurat paràgraf, per bé que tampoc pogué treure’n l’entrellat, sí que arribà a comprendre on s’amagava exactament el nus de la qüestió, del malentès, del conflicte que ja llavors estava assolint no només dimensions estatals, sinó internacionals i tot. Lletrejà: “La greu problemàtica inherent al càrrec i l’afany de resoldre-la, precisament per l’extrema afecció que hi té, ha deixat absolutament enjòlit el ministre senyor Ortega davant la involució del, en aparença, irreversible atzucac de caire conjuntural a què el poder fàctic es veia abocat. Com era de preveure, no s’ha fet esperar el fatal desenllaç del rerefons econòmic, i la crisi en aquest sector industrial seria inevitable sense les prudents mesures que el senyor Ortega havia pres per endavant”. Ho rellegí mitja dotzena de vegades o més, sense acabar-ho de pair. Se sentia aclaparat, el cap ple de sorolls, talment una olla de grills. Qui podia desxifrar el traïdor laberint d’estranyes paraules? Una sola cosa veia clara: 68

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

“l’afecció” i el “fatal desenllaç”. De la resta no n’entenia cap concepte, ni un sol mot, per bé que arribà a deduir que l’afecció no era de ronyó exactament i que el fatal desenllaç més aviat tenia vessants econòmics, de cap manera ni fisiològics ni personals. —Bufa! L’enrenou que s’ha armat, com hi ha món! Aquesta si que no me l’esperava— reconegué desesperat. Però qui és l’eixerit que s’enfronta amb la realitat i va a una senyora i ja d’entrada li engalta: “Enhorabona! Refeu-vos de l’atac de nervis, perquè no cal. La causa ha estat una lectura precipitada del diari, sabeu?, i almenys de moment encara no sou vídua. Quant als ronyons del vostre marit, frueixen de molta bona salut”. I a la sencera militància del Partit: “Alegreu-vos-en, no hi ha dol de cap mena. Un error de lectura i prou. Ja us podeu treure la corbata negra i el vestit de mudar”. Qui, amb cara angelical, és capaç de fer saber als tres emissaris o delegats que hom ha facturat via Madrid que es deixin de cadàvers, llistes i funeràries i aprofitin el primer vol del pont aeri per tornarse’n cap a casa? Qui dóna explicacions als directors generals, a diputats i ministres, al cap del Govern, al cap de l’Estat, desnona la funerària barcelonina ja contractada i encarrega a tots els mitjans d’informació (televisió, ràdio i premsa) que desmenteixin la notícia d’un decés que en realitat no s’ha produït? Qui demana o prega als centres oficials, massa diligents a posar la bandera a mig pal, que s’afanyin a pujar-la altre cop pal amunt? És possible que en el món hi hagi herois d’aquesta mena. Ara, una cosa és segura: l’Andreuet no forma part del gremi dels herois. En canvi té una gran qualitat: la prudència. Tan prudent, que cuità a tancar-se a casa seva i, durant un mes, no s’atreví a treure el nas en forat ni finestra. De tota manera s’ho hauria pogut ben estalviar: malgrat l’interès que les policies nacional i estrangera i de més lluny encara —perquè es va creure oportú de fer-hi intervenir la Interpol— posaren en la investigació, resultà absolutament impossible trobar el cap de la troca, de tan grans com foren el rebombori i l’embolic. Tothom havia donat i rebut diferents trucades; moltes, de tot arreu, i ja no hi hagué forma de treure’n l’entrellat. Potser el doctor Frigona hauria arribat a desnuar el misteri si no li ho hagués impedit l’estat del pacient que, en els primers moments d’excitada confusió, havia deixat durant una colla d’hores 69

L’AFECCIÓ

amb el ventre i el pit a l’aire. Naturalment, arreplegà una pulmonia d’aquelles tan polecreres; tant, que d’un xic més hi deixa la pell. Amb tot, és just constatar un fet. Hem dit abans que, dins de l’esverament general, l’Andreuet Piqueres se n’enduia la palma, i aquesta asseveració no és rigorosament exacta; una persona el guanyava de bon tros: el propi ministre senyor Ortega. Al principi s’ho havia agafat com una broma de mal gust i prou; atenia personalment les incessants consultes i les manifestacions de condol que de totes bandes plovien sobre el seu domicili madrileny. Responia: —No; un malentès o una informació tendenciosa. Gràcies a Déu estic ben viu. Però cada cop s’anava posant més nerviós i se sentia més preocupat. Estava segur que no es tractava d’un joc, sinó d’una amenaça. Algun grup terrorista —aneu a saber quin!— li feia saber d’aquesta manera que hom l’havia posat al capdamunt de la llista negra. Un atac personal, una conjura, potser una ofensiva de tipus psicològic. Una mena de neteja de cervell per incrustar-hi la idea insistent, tossuda, pertinaç, obsessiva, que acabarà per fer-s’hi inamovible. I per si no n’hi havia prou, els benintencionats. Un li deia: —Sobretot, tingueu cura del ronyó, senyor ministre. Per sort aquesta vegada ha avisat. I un altre: —Els ronyons tenen sortides dolentes; quan menys t’ho esperes… I un altre: —No us confieu massa; els vostres ronyons reclamen la màxima atenció, senyor ministre. Avui n’heu sortit bé, però si es repeteix l’atac us hi podeu quedar. Tothom emmarranat a encolomar-li una afecció renal. Ell vinga negar-ho rodonament; després, cansat de repetir-se, ho féu amb no tanta fermesa, i al final ni això. Responia amb veu agraïda: —Sí, sí…, és clar…, teniu raó. Estigueu-ne segur: em vigilaré els ronyons, me’ls vigilaré… No podia ser d’altra manera; la insistència l’acabà de convèncer que, efectivament, estava malalt i que en una mateixa mesura havia de témer el 70

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

ronyó i el grup terrorista que havia fet córrer la brama de la seva mort, inclosa l’esquela en alguns diaris (cap dels quals, per cert, no l’arribà a cobrar, i això que n’hi va haver un, ben irrespectuós tanmateix, que va tenir la barra de passar factura al propi senyor “difunt”). En aquestes condicions es fa difícil de mantenir l’equilibri mental i la claredat de juí que requereixen els cada cop més envitricollats problemes d’un ministeri. Al cap d’una setmana presentava la dimissió per motius de salut. (“Veien?, teníem raó”, comentava la gent. “Ha fet santament de plegar; un altre atac de ronyó i hauria petat”). Ara bé, la renúncia a la poltrona ministerial comporta la renovació de molts càrrecs privilegiats: secretaris, sotssecretaris, directors generals, secretaris dels directors generals, secretaris dels secretaris… En definitiva, una petita —per als interessats, una molt important— crisi de Govern. És sabut que cada nou titular de ministeri porta darrere seu una corrua de parents i amics als quals convé col·locar. És molt possible que la importància d’un personatge polític es mesuri precisament pel nombre de càrrecs que pot arribat a repartir. —Quina llàstima! Tan bé com hi estàvem!— pensaven consirosos els ara foragitats de la respectiva ben remunerada col·locació. Aquests foren, a ben segur, els qui més varen sofrir el mal de ronyó del senyor Ortega; és a dir, l’estranya “afecció” esgarriada entre els trencacolls d’un enrevessat article periodístic.

menció Luis González Soto Barcelona

Los pioneros del corcho E

ncinalba es un pueblo paradójico: la Naturaleza, siempre generosa con quienes no la aman, le han concedido fértiles recursos que se pierden ignorados de todos mientras los encinalbeños se ven obligados a marchar a otras regiones más prósperas para elaborar allí, convertidos en vulgares peones, las primeras materias que se producen en su tierra de origen. Pero lo que no tiene nombre es lo que ha estado sucediendo durante muchos años con el corcho, ese producto natural que se da con tanta abundancia en todo el término municipal. El corcho es un material que, por su flexibilidad y blandura, se había estado empleando en Encinalba para la confección de objetos de uso doméstico: asientos o banquetas, tapones para las botellas, cuencos gazpacheros y macetones ornamentales. Hubo, es cierto, algún aventurero inventor que descubrió su utilidad como abono moliéndolo muy fino y reduciendo después a ceniza el serrín obtenido, pero sus trabajos cayeron poco a poco en el olvido a causa de lo laborioso que resultaba su fabricación. Según cuentan las crónicas locales, un buen día de aquel año 1860 que tan importante llegaría a ser para la pequeña historia del pueblo, se apearon 72

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

del coche de mulas procedente de la capital dos individuos encorbatados, vistiendo sus buenos trajes de lana y tocados con sendos sombreros flexibles, prenda casi desconocida por aquellas latitudes. Nada más bajar del polvoriento carricoche, los forasteros se dirigieron a la fonda de Piñero y preguntaron al fondista: —¿Podría usted decirnos, por favor, quien es el mayor propietario de alcornoques del pueblo? Solamente sabemos que tiene una finca al lado del camino de Herreruela, pero hemos perdido su dirección y no recordamos como se llama… El señor Piñero les contestó muy amablemente: —Pues miren ustedes, yo creo que el propietario que buscan es don Juan Zúñiga, que vive en esa calle que sube hacia el castillo…su casa es la única que tiene tres pisos y la reconocerán por su acera de lanchas de granito y sus balcones adornados con bolas de metal dorado. Nadie sabe con certeza cómo se desarrolló el coloquio entre los forasteros y don Juan, pero poco después se comentaba por todo Encinalba que los “turistas” eran catalanes que venían dispuestos a contratar el corcho de las dehesas extremeñas… Y que D. Juan Zúñiga había conseguido rematar un próspero negocio al arrendar a tales individuos —nada menos que por veinte años— la producción corchera de “La Revilla”, su mejor finca, abandonada hasta entonces a la voracidad de los guarros de la montanera. Don Juan, según se decía, seguiría conservando el derecho al vuelo y al fruto de los árboles y solamente cedería a los catalanes la explotación de aquella inútil corteza —la corcha— que ellos habrían de extraer y trasladar a Cataluña por su propia cuenta. El negocio, como todos los que emprendía D. Juan, le había salido redondo, pues los arrendatarios pagaban por adelantado y en buena moneda, corriendo de su cuenta la construcción de los caminos de acceso al interior de la mancha… caminos que, una vez transcurridos los veinte años del arrendamiento, quedarían en beneficio de la finca. Y contaban los “enterados” que D. Juan, sin más que firmar un papel que a nada le comprometía, se había embolsado la hermosa cantidad de veinte mil duritos, que les vendrían muy bien para enderezar su maltratado peculio. 73

LOS PIONEROS DEL CORCHO

Los visitantes siguieron con sus faenas de arrendamiento y durante varios días se les vio azacanear de finca en finca, acompañados del tío Lechuza, al que habían contratado como guía. Y éste, muy en su puesto de cronista local, contaba después a sus amigos de taberna las aventuras de los dos catalanes: —Pos yo creo —discurseaba— que estos tíos saben mu bien lo que quieren… porque, na más metíos en la dehesa, el más alto sacó una navajita y fue cortando cachinos de corcha, jasiéndoles una cala como a los melones… Y dispués se pusieron dambos a mirá el bornio con un cristá con mango y na más sabían desí: ¡Suro coyunú! ¡Suro coyunú!, que digo yo que sería como desí que la corcha era buena, porque ambos estaban mu contentos. El tío Lechuza alcanzó en seguida una audiencia numerosa y todos los días, después de regresar de sus correrías en compañía de los catalanes, deba en la taberna el parte de sus aventuras. Por él se supo que los visitantes eran la avanzadilla de un grupo de industriales corcheros que, faltos de materia prima para poder atender los numerosos pedidos de tapones que estaban recibiendo del extranjero, se habían propuesto explotar los alcornocales del contorno extendiendo su negocio hasta la sierra de San Pedro, donde existía la mayor concentración de alcornoques de la región. Dueños ya del arrendamiento de La Revilla, pronto comenzarían a contratar gente para adiestrarla en la saca del corcho a las órdenes de un capataz que vendría de Cataluña. Y se rumoreaba por bares y esquinas que estos industriales estaban dispuestos a pagar unos jornales que estuvieran siempre por encima de los que se pagaran en plena recolección de la cosecha. Todas estas novedades dieron lugar a una serie de comentarios que aumentaron cuando, días después, apareció por la Plaza un individuo que se presentó como capataz de los catalanes y habló con los obreros, a los que explicó que necesitaba una cuadrilla de hombres que estuvieran dispuestos a aprender el manejo de las herramientas usadas en la saca: la “burxa”, la “destral”, la “serreta”, el “ganivet”… unos aparatos extraños, de los cuales los encinalbeños oían hablar por primera vez. Los jornales que ofrecía eran muy aceptables, y la posibilidad de trabajar a destajo, una vez aprendido el manejo de la herramienta, hacía aún muy atractiva la oferta. 74

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Muy pronto los jornaleros locales se dieron cuenta de las enormes ventajas que tenía la nueva faena y acudieron en tropel a sumarse a la cuadrilla de sacadores. El capataz pudo escoger una veintena de hombres entre los que le parecieron más dispuestos, y el lunes siguiente llegaron al pueblo tres o cuatro carretas que se estacionaron junto a la fuente para recoger a los trabajadores. La cosa comenzaba bien, porque los encinalbeños estaban acostumbrados a desplazarse a pie hasta su lugar de trabajo y aquel detalle de las carretas les pareció de muy buen augurio. El sábado siguiente las calles de Encinalba registraban una gran animación. Las tabernas se veían llenas de una clientela alegre, entre la que sobresalían los obreros que habían contratado los catalanes, que contaban a gritos sus aventuras laborales. Según decían, todo había resultado bien desde que abandonaron el pueblo en dirección a La Revilla, en cuyos linderos fueron recibidos por el capataz Sr. Cucurulla, equipado con su traje de faena. Se acercaron al alcornocal, donde les entregaron unas escaleras de mano y varias herramientas que resultaron ser más conocidas de lo que parecía, pues la “burxa” no era más que una palanca de hierro, la “destral” un hacha de dos filos, y el “ganivet” una especie de cuchillo plegable de mayor tamaño que las navajas fabricadas en Encinalba. Los obreros contaban que el capataz, encaramado a una escalera de mano adosada a un alcornoque les había enseñado cómo hacer las incisiones alrededor del tronco procurando que la corteza extraída presentara unos bordes regulares y limpios. Una vez terminada esta operación, el Sr. Cucurulla les enseñó a usar la “burxa” y les mostró cómo debían hacer para conseguir que la “corcha” se desprendiera del árbol sin romperse en pedazos, y la forma más adecuada de confeccionar unas rudimentarias balas atadas con alambre, que dejarían después apiladas en el alcornocal. A partir de aquella fecha, pareció comenzar para Encinalba una nueva Era: los obreros contratados se especializaron pronto en la nueva profesión y los terratenientes locales vieron cómo disminuía la oferta de trabajo de una manera alarmante. Ya solamente acudían a la Plaza —lugar habitual de contratación— los inútiles o los comodones que no querían cambiar de vida; pero todos exigían unos jornales elevados, traslado al 75

LOS PIONEROS DEL CORCHO

tajo por cuenta del patrón, comida abundante, vino sin aguar y un trato correcto y humano. Algo imposible de asimilar por los propietarios locales, a los que sonaba a demagogia liberalista todo este conjunto de reivindicaciones. Había que hacer algo —decían— para evitar que la recogida de la próxima cosecha se viera entorpecida por estas duras imposiciones que echaban por tierra los planes trazados. Las aguas debían volver a su cauce natural y ya era hora de que se terminaran las ruidosas orgías de los sábados, en las que simples obreros se permitían beber el coñac en vasos grandes, “como si fueran capitalistas”, despreciando el vino peleón que se servía en las tabernas, mientras cantaban a coro unas canciones en las que ridiculizaban a los “señoritos”. La reacción de los terratenientes no se hizo esperar. D. Juan Zúñiga, irritado por aquella insoportable subversión y envidioso del rendimiento que los catalanes estaban sacando al corcho de su finca, se trasladó un buen día a Madrid, comisionado por sus colegas, para entrevistarse con el diputado del distrito, su amigo Pacheco, un abogado que había sido elegido por el partido conservador para salvaguardar los “sagrados derechos” de los propietarios extremeños. D. Pedro Pacheco no había estado jamás en Extremadura, pero eso no era obstáculo para que se declarase defensor de los valores espirituales de la Región y hablara, en sus pomposos discursos, de “la ubérrima grandiosidad de los campos de Tierra de Barros” o de “la solemne majestuosidad de las encinas seculares recortándose en el diáfano cielo que viera nacer al Brocense”; con lo que había ganado gran popularidad entre sus colegas, que lo tenían por experto conocedor de la región y de sus problemas sociales. Don Pedro, no obstante, nada pudo hacer por su amigo, limitándose a recomendarle paciencia. Los tiempos eran fastidiosos —le dijo— y había que hacer frente a la nueva ola de libertinaje que estaba invadiendo España, apoyada por cuatro afrancesados que pretendían cambiar nuestras sanas costumbres. Y ante el espanto de D. Juan, procedió a leerle una lista de las nuevas factorías corcho-taponeras que los catalanes iban a inaugurar en Extremadura, una de las cuales estaría ubicada en Encinalba, muy cerca del venerable palacio de los Zúñiga. 76

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Don Juan regresó al pueblo cabizbajo y pesaroso, tan dolido por la cínica explicación de su amigo como por los quinientos reales que le había costado el viaje, del que volvía con los huesos molidos por lo incómodo del carruaje y por la dureza y mal estado de los caminos. Los tertulianos del Casino, congregados para ser informados del asunto, recibieron las noticias con resignación y prometieron hacer lo posible para que aquella idea de la fábrica no llegara a prosperar, porque, como decía D. Antonio el boticario, “cuando abran aquí dos o tres fábricas tendremos que recoger la senara nosotros mismos”. Tan sólo D. José, el veterinario, se mostró francamente optimista confiando en que las limitaciones arancelarias, la competencia extranjera, los impuestos estatales y los impedimentos fiscales terminarían en poco tiempo con una industria que no contaba con arraigo en la comarca. Y llegó el día en que comenzaron las obras para convertir en fábrica el viejo convento situado en las inmediaciones del palacio de los Zúñiga. Varias parejas de albañiles se dedicaron a derribar los tabiques que cegaban las ventanas, a restaurar las paredes y a levantar y reforzar la espadaña, que se sostenía en pie por puro milagro. Llegaron dos o tres carretas cargadas con herramientas y aperos y tras ellas apareció un carromato que transportaba la caldera de cobre, que tuvo que ser descargada en la carretera y empujada calle arriba para izarla por encima de las tapias del convento. Y durante unos días la comidilla del pueblo giró en torno a las obras de la fábrica, la llegada de más forasteros y la instalación de la campana, que volvería a sonar para anunciar el comienzo y el final de la faena. Don Juan y los suyos seguían reuniéndose en el Casino para rumiar sus desventuras y tratar de solucionar el problema de la recolección de la cosecha, que se presentaba muy difícil. D. José el veterinario, que era el más “enterado” del grupo, se lanzaba por los intrincados senderos de la oratoria para informar a sus amigos de la caótica situación que atravesaba España: —No, si ya lo decía yo —peroraba— ya decía yo que Donoso Cortés tenía mucha razón cuando atacaba esta ola de liberalismo que nos invade. Hemos olvidado nuestra sana cultura católica para caer en brazos de cuatro demagogos que están envenenando el alma de nuestros campesinos con la 77

LOS PIONEROS DEL CORCHO

ponzoña de sus ideas democráticas… Y ahora, por si fuera poco, esos gallitos de O’Donell y su Unión Literal se han empeñado en imitar a las naciones más racionalistas y aquí tenemos las consecuencias: fábricas y más fábricas a punto de comenzar a funcionar… Pronto vendrá por aquí un montón de catalanes con sus ideas separatistas y dentro de pocos años nuestro pueblo será invadido por una chusma proletaria que terminará con las honradas costumbres que siempre hemos tenido, poniendo en peligro nuestra convivencia, hasta ahora tan normal… Las predicciones de D. José, por lo menos en lo que respecta a la llegada de más catalanes, se cumplirían poco después. Los tertulianos del Casino verían llegar un día el coche de Badajoz, con su baca repleta de maletas y bultos, ocupado solamente por cuatro viajeros: un matrimonio y dos niños. Los forasteros se apearon en la Plaza y, seguidos por los mozos que transportaban el equipaje, se dirigieron a la calle de San Antón, donde habían alquilado una casa de dos pisos situada enfrente del cuartel de la Guardia Civil. Pronto se supo que se trataba de D. Manuel Casademunt y su esposa Dª Nuria, acompañados de sus dos hijos, Jorge y Montserrat, y que D. Manuel era el propietario de la factoría corchera que se estaba montando en el viejo convento encinalbeño. Poco después de la llegada del industrial y su familia, los obreros que se estacionaban en la plaza esperando que alguien los contratara pudieron contemplar un cartelón que colgaba junto a la puerta del bar “Cacharro”. Los pocos que sabían leer hicieron saber a sus compañeros que se trataba de una oferta de trabajo y que el cartel venía a decir, poco más o menos, que en la fábrica de D. Manuel se admitía personal para comenzar las faenas de elaboración del corcho y fabricación de tapones, ofreciendo un sueldo decente y una jornada de diez horas, con descanso pagado los domingos. La gente acudió en tropel a esta llamada y D. Manuel puedo escoger —como meses antes el Sr. Cucurulla— a los hombres que creyó más capacitados, algunos de los cuales tuvieron que vérselas con las modernas máquinas importadas de Alemania, capaces de fabricar hasta cinco mil tapones en las diez horas de trabajo. Otro grupo fue adiestrado en el manejo de las herramientas manuales con las que se fabricaban los tapones “trefinos” destinados a la exportación, 78

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

y al resto de los obreros se les empleó en los trabajos de cocción, acarreo y almacenamiento de la materia prima. La fábrica alcanzó muy pronto su óptima producción, pues no en vano el Sr. Casademunt era un experto en el tratamiento del corcho y en la fabricación de tapones. Formado en la escuela corchera catalana del Bajo Ampurdán y seguidor de las teorías de D. Primitivo Artigas, ingeniero agrónomo muy conocido en Cataluña, había estudiado la rentabilidad de la explotación corchera y sabía que ésta alcanzaría mayores beneficios si la materia prima era extraída por la propia empresa elaboradora, en lugar de comprarla a los almacenistas. Alquiló, pues, algunos alcornocales y se dedicó a poner en práctica métodos de extracción tan originales como el llamado “Capgrand-Mother”, que consistía en extraer el corcho para volver a colocarlo en el árbol sujeto con alambres y planchas de cartón, manteniéndolo así durante un par de meses con objeto de conseguir una menor cantidad de “raspa” o bornizo en la saca siguiente. Todo esto, unido a la originalidad de que hacía gala toda la familia Casademunt, levantaba muchos comentarios en Encinalba. Doña Nuria era una señora que se diferenciaba mucho, por sus costumbres y su aspecto, de las mujeres del pueblo, porque respondía fielmente al prototipo de “dona” catalana popularizado por el teatro costumbrista y la literatura de la época: alta y fuerte, de una hermosura exuberante, pies grandes y facciones correctas, pero un poco angulosas, todo en ella se daba en abundancia en contraste con el tipo de mujer local, en el que la amplitud solía presentarse en sentido lateral, engordando traseros, pechos y caderas hasta límites extremados. Sus hijos tampoco se parecían mucho a los zagales encinalbeños, vestidos en general con la ropa desechada de sus padres… porque Jorge, el mayor, era un chico espigado, peinado hacia atrás y con cara de seminarista empollón, que llevaba con desenvoltura su traje de buen corte y sus enormes gafas de concha… y su hermana Montserrat era un chica regordeta y delicada, adornada con largas trenzas y vestida con unas blusitas de seda combinadas con faldas muy plisadas, vestimenta que en nada se parecía a los trajes de dril o franela usados por las muchachas del pueblo. Los viejos terratenientes de Encinalba seguían con espanto estos cambios y novedades, viendo cómo se cumplían los vaticinios de los más pesimistas 79

LOS PIONEROS DEL CORCHO

y se subvertían unos valores que siempre habían creído inamovibles. Porque no eran sólo —decían— las sanas costumbres tradicionales las que se estaban perdiendo, sino que era “todo el entramado social” el que se resquebrajaba a causa de la ola de modernismo que estaba destruyendo el sentido jerárquico de un pueblo antes tan religioso y obediente. Incluso los propios obreros, hasta ahora indiferentes a los asuntos culturales o políticos, comenzaban ya a reunirse los domingos en el “Centro Popular”, donde uno de sus compañeros les leía y explicaba las obras de un joven sociólogo llamado Joaquín Costa, los artículos de Pí y Margall o el manifiesto comunista de Marx y Engels, que terminaba con la consabida consigna: —¡Proletarios del mundo entero…¡uníos! ¡Si algo tenéis que perder son vuestras cadenas! A causa de todas estas novedades, la familia Casademunt hubo de enfrentarse a una creciente hostilidad nacida en el seno de las familias más conservadoras del pueblo. Esta animosidad se agravaría tras la visita hecha al domicilio de los Casademunt por varias señoras de la más alta sociedad encinalbeña, que se creyeron obligadas a presentar sus respetos a la forastera recién llegada. Pero la misión diplomática, tras la que se escondía el propósito de curiosear con todo descaro, no resultó tan bien como era de esperar, porque D.ª Nuria las recibió en su despacho sin ofrecerles ningún agasajo y se dedicó, mientras charlaba con ellas, a cerrar un montón de sobres que tenía sobre la mesa. Las señoras pudieron ver que la habitación estaba ocupada por grandes estanterías donde se alineaban docenas y docenas de libros, uno de los cuales, abierto sobre un atril, exhibía un grabado de dudoso gusto, donde unas señoras muy gordas mostraban sus redondeces en una completa y vergonzosa desnudez. Pero lo que más escandalizó a las visitantes fue comprobar que la mayoría de los volúmenes estaban firmados por ateos como Voltaire, Rousseau o Diderot, escritores que D.ª Manuela, esposa del veterinario y la más “culta” del grupo, conocía por haber oído a su esposo tronar contra ellos en sus diatribas antiliberales… Tampoco el comportamiento religioso de D.ª Nuria ayudaría mucho a que ésta fuera aceptada por la alta sociedad local, porque muy pronto se pudo 80

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

comprobar que ningún miembro de la familia asistía a misa y que los catalanes, a la hora de comer, se limitaban a sentarse a la mesa sin preocuparse de bendecirla, como era costumbre en toda familia cristiana. Todo esto habría tenido poca importancia si la recolección se hubiera realizado con normalidad, es decir, aceptando los obreros, como era costumbre, los jornales acordados por los patronos; pero muy pronto se pudo comprobar que el mal ejemplo dado por el Sr. Casademunt había causado un gran perjuicio, porque los pocos segadores que se pudieron encontrar exigían unos jornales parecidos a los que se habían pagado a los obreros fabriles y esto resultaba impensable para los patronos, que se vieron obligados a contratar segadores portugueses, que solían conformarse con jornales de hambre y, por todo alimento, con sopas “sordas”, un poco de tocino y agua recalentada del botijo común. Por otra parte, las noticias que llegaban a Encinalba no contribuían a calmar los ánimos de los terratenientes locales, soliviantados por los malos resultados de la cosecha. Don Juan Zúñiga se había enterado de que el quintal de corcho se estaba pagando 30 reales más que el producido en otros países y que la exportación de tapones a Francia había alcanzado durante el año 1860 la enorme cifra de 20.500 millares… Y los ánimos se encresparon más aún cuando se recibió en el Casino un ejemplar de la revista “Suro”, editada por el gremio corchero de Cataluña, en la que se daba cuenta de la intervención del conde de Casals en el Parlamento. Este prócer catalán, contestando a otro diputado que se quejaba de los escasos beneficios que la explotación del corcho estaba dejando en Extremadura y Andalucía —un “uno por mil”, según el parlamentario denunciante— no tuvo reparo en contestar: “si los fabricantes de Gerona no hubieran ido a regiones, ni siquiera este uno por mil les hubiera ofrecido nadie, puesto que en aquellas provincias, por lo visto, estaban en completa ignorancia del valor del corcho”. En la fábrica tampoco iban muy bien las cosas, porque D. Manuel tropezaba con muchos inconvenientes a la hora de enviar a Cataluña la producción de tapones, “garras” y “panas” de la factoría; y los transportes, que se efectuaban en pesadas galeras y lentas carretas de bueyes, se llevaban buena parte de los beneficios. El almacén de que disponía estaba completamente lleno 81

LOS PIONEROS DEL CORCHO

y pronto se vería obligado a alquilar otro local, debiendo recurrir para ello —muy a su pesar— a los hacendados del pueblo, que no le darían muchas facilidades para que solucionara su problema. Así transcurrieron tres largos años salpicados de pequeños incidentes, insultos velados y alfilerazos asestados a traición. Ante esta serie de alevosos ataques, D.ª Nuria fue perdiendo su amable sonrisa y el buen humor que siempre le había acompañado, así como las ganas de trabajar en la oficina ayudando a su marido. Se pasaba horas ante el viejo clavicordio, que se había hecho traer de Cataluña, interpretando unas baladas que le recordaban su Ampurdán natal y los hermosos pinares de Begur, asomados a un mar siempre azul. La adustez de los encinalbeños, su recelosa aspereza y la hostilidad que intuía a su alrededor, le hacían sentirse extraña en una tierra que había presentido abierta, sencilla y acogedora. La actitud de las señoras elegantes de Encinalba, respaldadas por la intransigencia de curas y monjas, se le hacía insoportable y no podía comprender cómo su inasistencia a los actos religiosos podía ser tomada, sin más, como un insulto a la Religión Católica, tan respetada siempre por toda su familia… Pero sería un caluroso verano, en el que la recolección de la cosecha se había visto alterada por serios disturbios, cuando sucedió lo que el empresario catalán consideró como la gota que había de colmar un vaso ya lleno hasta los bordes. Una noche, mientras toda la familia dormía tranquilamente, D.ª Nuria, que se había desvelado dándole vueltas a sus problemas, oyó el sonido de una campana que rompía el silencio nocturno con su insistente repiqueteo. Asomada al balcón pudo ver que se abrían puertas y ventanas y la gente salía a la calle alarmada por algo que estaba sucediendo… hasta que una vecina, viéndola tan preocupada, le dijo: —Es la campana del fuego, señora, algo se tiene que estar quemando, porque se ve un resplandor muy grande. Alarmada por un súbito presentimiento, despertó a su marido, al que comunicó lo que estaba sucediendo y éste se vistió enseguida y marchó hacia la Plaza, donde, al parecer, se dirigía la gente. Al llegar a la calle del Castillo, de donde salía el resplandor vivísimo del fuego, sus sospechas se convirtieron en desolada certidumbre: su fábrica, levantada con tanto esfuerzo, estaba 82

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

ardiendo por sus cuatros costados. Las llamas salían por las destrozadas ventanas y el humo, encallejonado por la estrechez de la calle, hacía muy difíciles las tareas de extinción. Como no había en el pueblo servicio de bomberos, se organizó una cadena humana para llevar el agua desde los pozos vecinales hasta el mismo foco del incendio pero todo fue en vano, porque los techos de madera del viejo convento sucumbieron muy pronto a la violencia de las llamas y en pocos minutos se derrumbaron sobre máquinas y enseres, destrozando lo poco que el fuego había respetado. Don Manuel regresó a su casa extenuado por el duro trabajo de la noche y abatido por el cúmulo de desgracias que le asediaban y nada más llegar fue a reunirse con su esposa, a la que abrazó en silencio. Sentados en el salón, el viejo luchador tomó la mano de su compañera diciéndole con voz entristecida: —No nos quieren, Nuria, no nos quieren. Esto que ha ocurrido esta noche me lo estaba temiendo ya hace tiempo… Y no es porque seamos catalanes, no, igual nos odiarían si fuéramos ingleses, mauritanos o chinos… Nos odian porque representamos algo que no están dispuestos a permitir. Representamos la libertad de comercio, el progreso y la cultura, la independencia moral de muchos hombres que hasta el momento han tenido que ganarse el pan implorando el favor de los poderosos… Tras una breve pausa en la que sólo se escuchó el acompasado tictac del reloj, D. Manuel continuó su monólogo: —Venderé lo poco que me quede en la fábrica, cobraré lo que me corresponda del seguro y regresaremos a Cataluña. Conozco a varios industriales que estarían dispuestos a participar conmigo en el montaje de una fábrica en Palafrugell y allí comenzaremos de nuevo la lucha. Lo siento por esas familias que se van a quedar sin trabajo y sin pan, tendrán que volver a aceptar las condiciones que quieren imponerles… Nunca se pudo saber si el incendio de la fábrica había sido intencionado, aunque algunos vecinos aseguraban haber visto un hombre saltando las tapias “a altas horas de la noche”. Las autoridades no prestaron mucha atención a estos rumores y por último se llegó a la conclusión de que el fuego había sido fortuito: unos manojos de retama que comenzaron a arder 83

LOS PIONEROS DEL CORCHO

de forma espontánea, el fuerte calor del verano, la vetustez de los techos de madera… Un par de semanas más tarde, los catalanes cargados con sus cuadros inmorales, sus libros ateos y el clavicordio de D.ª Nuria, abandonaban el pueblo en un coche de mulas que les conduciría a Badajoz para tomar allí la diligencia con rumbo a Cataluña. En Encinalba se terminaron por fin las juergas y francachelas de los obreros fabriles. La tranquilidad más absoluta se instaló de nuevo en sus calles y a los pobres jornaleros jamás se les volvió a ocurrir —¡faltaría más!— beber el coñac en vasos grandes “como si fueran ricos…”

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Menció Maria Bonafont Giménez Barcelona

D’origen a final A

quell autobús anava ple de gom a gom. Jo l’havia agafat a la parada d’origen i m’estava ben asseguda en el meu lloc preferit, arran de finestra. De mica en mica va anar pujant gent fins que es convertí en una cambra ambulant plena de sorolls de tota mena que formaven una simfonia abstracta i variada: converses animades, d’altres a mitja veu; rialles de joventut, un plor de criatura i —no hi podia pas faltar— l’estrident so d’uns compassos de Mozart que sortien d’un mòbil. Aquesta vegada el mòbil en qüestió era el d’un representant d’ordinadors, que, amb veu cridanera, anava donant instruccions a la clientela, davant l’expectació de la concurrència. Tot un espectacle ambulant, que podríem denominar “un guirigall”… Però, al cap i a la fi, un guirigall magnífic, on els protagonistes són éssers humans, amb cors que bateguen, que respiren, que senten, que riuen, que ploren… Quan afirmo tan categòricament que m’agrada anar amb autobús, molts dels que em senten segurament pensen que dic bajanades… M’agafen de ple 85

D’ORIGEN A FINAL

quan em recorden els equilibris i els estiraments forçats que hom ha de fer dins del vehicle, sobretot en les hores punta, quan no s’hi cap, quan t’empenyen pertot arreu, quan t’has de mantenir de puntetes i penjat d’una barra lluent que és a tres pams del teu cap, tot fent un número de trapezi, quan les frenades i batzegades et fan sentir com les fitxes del dòmino… tots cap avall, l’un darrere l’altre. Ja ho sé, ja ho sé, tenen raó. Però, mireu, jo passo per alt totes les incomoditats i, acceptant que a vegades pot ser un autèntic desastre, defenso la meva dèria. Perquè precisament el que a mi m’agrada és aquesta sensació de copsar la vida al meu voltant mentre em vaig desplaçant per la ciutat… Tot contemplant la gent i escoltant el murmuri de tantes paraules, va sorgint a dintre meu una mena de novel·la que escric en els fulls blancs de la meva imaginació. És per a mi com una petita alliberació: la meva ment es trasllada a uns altres espais… Observo, penso, escolto… Sí, sí, escolto! No pas per tafaneria! Però m’agrada ficar-me dins la pell de cada persona que veig a la vora. Penso en les inquietuds o les il·lusions que deu tenir, en com deu reaccionar davant les adversitats o de les alegries que li reporta la vida. Miro les cares, les mans, que m’evoquen el seu llenguatge propi; els ulls, els rostres pacífics i els que tenen la crispació del neguit o de l’angoixa… Des de la finestra vaig veient el carrer que corre, i la gent amunt i avall, de pressa, o a poc a poc; el que passeja, el que bada i el que pren el sol assegut al banc d’algun passeig tranquil. Són els altres actors de la novel·la, els del carrer, amb l’escenari vivent dels arbres, del cel, de les cases amb façanes de mil estils, amb portalades grans i petites, amb finestres o amb aquells balcons de ferro forjat, fruits de tants i tants cops de mall d’artesans sense nom ni record. Aquell dia del mes d’abril, plovia amb una pluja seguida i constant. L’escenari del carrer tenia, malgrat els núvols, un encant especial: les rajoles de l’asfalt lluïen extraordinàriament, i els troncs dels arbres xops d’aigua eren d’un to marró ja tirant a negrós. La pluja havia caigut incessant durant tota la nit. Les fulles, d’un verd meravellós, com maragdes cada vegada de color més penetrant, es removien amarades d’aigua i de vent amb olor de primavera. Ah! I els paraigües… Els paraigües oberts eren com estols de bolets a la muntanya, a punt de collir-los o de caçar-los (mai no he sabut 86

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

la forma correcta d’emprar el verb amb què hom ha de denominar el fet d’anar a buscar bolets), irisats amb tota la gamma dels millors colors, potenciats per l’aigua de la pluja que no parava de baixar d’aquell cel encapotat. Em vaig sentir presa d’un plaer inefable… i aquell benestar va anar acompanyat de cop i volta d’una olor com d’herba fresca, de camp, de prat, un perfum que m’era molt familiar: l’olor de la menta! Vaig mirar encuriosida al meu voltant per esbrinar l’origen d’aquella olor… Sense que jo me n’hagués adonat, al seient del meu costat s’hi havia assegut un home. Duia una jaqueta de vellut i gorra de llana, d’aquelles gorres que solen portar els avis. Devia ratllar la vuitantena i tenia la cara solcada d’arrugues, torrada de pell. Una pell que ben segur havia estat exposada al sol durant anys i anys. Vaig deduir que venia de pagès. Les seves mans eren grosses i tosques i amb el seu llenguatge em van dir que havien treballat molta terra, terra solcada com les profundes arrugues del seu rostre, que jo contemplava de cua d’ull. Vaig adonar-me que al trau de la solapa de la seva jaqueta hi duia un ramet de menta fresca. Vet ací l’olor de camp i de bosc… Aquella olor! Era l’olor que impregnava l’aire que jo aspirava amb totes les meves forces durant aquells estius inoblidables. L’aire de les muntanyes, de la masia dels avis, amb aquells tous de menta que creixien envoltant el llindar de la porta. La masia era situada als afores del poble. Era una casa d’estil català, amb la façana polida, de pedra picada, i un gran rellotge de sol. A la vora, aquell vell xiprer alt i prim, plantat com una agulla que quasi punxava el cel, i que constitueix des de sempre el bell símbol d’acolliment per al vianant. A la masia s’hi arribava serpentejant un caminet per on solament hi passaven els carros, les bicicletes i poca cosa més. A pocs metres arrencava la drecera que duia fins al turó del Castell. Aquell castell en ruïnes, amb les quatre parets que hi restaven, però que ja eren suficients per desvetllar la meva imaginació… Havia estat, a l’edat mitjana, seu d’un dels feudals de la comarca. Era el castell dels meus somnis, ple de prínceps i princeses i de ducs amb cavalls blancs i espases lluents, amb un senyor feudal, probablement cruel i despietat amb els seus vassalls, que penjava la gent i tallava els caps fent-los rodolar muntanya avall… Quina esgarrifança quan hi pensava! Probablement dalt de 87

D’ORIGEN A FINAL

la torre hi devia haver alguna donzella presonera i també, per què no, posats a imaginar, alguna pobra captaire que, al costat de les portes del castell, demanava per l’amor de Déu un bocí de pa florit. Mentre que jo em menjava el pa i xocolata que l’àvia m’havia posat per berenar anava pensant en totes aquestes coses i les vivia, les sentia, i pujava i baixava per les escales del castell imaginari. El meu món s’anava obrint al somni, a la il·lusió, a la curiositat, a l’adolescència… Al costat del pla del castell hi havia una gran arbreda. Uns roures alts, amb branques fortes i fermes per les quals jo pujava com un esquirol, mentre em feia unes esgarrinxades a les cames que em costaven llàgrimes. Pobra de mi quan arribés a casa! “Les nenes no pugen als arbres; sembles un xicotot!” —em deia l’àvia, enfadada. Però jo em sentia ocell, esquirol o qualsevol bestiola que podia eixir amunt, amunt, per aquell brancam acollidor. Sempre amunt… Allí tenia el meu tros de cel i des de dalt m’agradava veure com es ponia el sol entremig del gep de camell que forma la muntanya del Pedraforca. Aquella boca de gegant s’empassava el sol d’una mossegada, un sol rodó que semblava talment un gran rovell d’ou. De mica en mica, s’anava esvaint la claror del capvespre entre filats d’or i vermells i el cel es vestia de nit i apareixien les estrelles. En aquelles nits del mes d’agost els volts de Sant Llorenç, que, segons he sentit dir sempre, són les més estrellades de l’any, no hi havia ni un tros de foscor en el cel, tot era com un tapís fet de llum, teixit amb estels de totes mides que brillaven molt més que els autèntics diamants i corrien pel cel com missatgers amb destí misteriós i inconegut. “Quan vegis una estrella que passa corrents, toca’t la cara i et tornaràs guapa” —em deia l’àvia. I jo vinga passar-me la mà per la cara, una vegada i una altra, mentre la cursa d’aquells estels anava solcant nous camins en el firmament i en els meus somnis. Mes aquell cel lluent i clar, cosit d’estels i de llum, de vegades esdevenia feréstec i altiu, carregat de núvols negres que engolien totes les resplendors. Aquelles tempestes d’estiu eren temibles: llamps, trons, sorolls que retrunyien per totes les muntanyes, el vent que bufava amb força de tità… Al costat del castell hi apareixien altres castells fantasmagòrics, de color de plom, i la pluja queia embogida a sobre del meu paisatge idíl·lic. Quins tips 88

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

de córrer, per esquivar la pluja! Quan s’apagava el sol, era qüestió d’instants i, talment com una fura, corria cap a casa xopa de pluja i de por. I quin plaer tan suprem sentir-me protegida sota aquell sostre tan ple de caliu, amb l’olor de tronc encès i l’olor de la menta! Tenia la felicitat arrelada dins l’ànima i el cor, cosida i ben cosida amb uns punts de fil fet d’amor que mai no es podrien descosir, malgrat que les tisores de l’adversitat intentessin tallar-ne algun. L’avi conreava la seva terra amb una dedicació paternal. El seu hort era un autèntic mosaic de fruits. Els amos de la fonda del poble li compraven totes les viandes. Aquella fonda, o l’hostal, com molta gent l’anomenava, era l’única que hi havia. A mi em semblava com un casalot de contes, un edifici immens. L’ampla portalada de fusta treballada, sempre oberta de bat a bat, donava pas a les vidrieres de colors que servien d’entrada al bar, una gran sala que alhora era el casino de poble. Taules rodones de marbre, amb un gerro d’aigua al mig, net i polit. Alguns clients jugaven al dòmino, remenant les fitxes sorollosament i fent-les petar amb força contra el marbre quan un d’ells, guanyant, clamava: “Dómino!”. Al fons de la sala, un gran taulell, desgastat pel temps, amb els caires arrodonits pel frec de tants i tants braços i tantes mans que s’hi havien repenjat. Al darrere del taulell, servint cafès i begudes, hi havia la Gertrudis, amb un pentinat tot enlairat, que en aquella època en deien “arriba Espanya”. Ves quina bestiesa, penso jo, quin nom més poc afortunat per descriure un pentinat… La Gertrudis era ja gran i duia unes ulleres d’aquelles tan gruixudes que quasi no se li veien els ulls, perquè entre tantes capes de vidre, d’un vidre que tirava a blau, els ulls se li havien quedat petits, petits, com si fossin al fons del mar. Rentava els gots i les copes sota el raig de l’aigua d’una aixeta que, en forma d’arc, sobresortia per darrere del taulell, de manera que tothom veia com les seves mans envermellides anaven rentant, pacientment, tots aquells atuells de vidre. Ah! i sense ni una gota de sabó! Això era una de les coses que em tenia encuriosida. Sense sabó! Però era digne de veure com, a còpia d’estona i més estona de fregar, tot anava quedant lluent i transparent. Segur que l’aigua d’aquells indrets tenia una puresa especial… Jo recordo que, quan anava a la fonda amb l’avi a portar les viandes, em quedava embadalida al costat del taulell veient com la senyora 89

D’ORIGEN A FINAL

dels vidres de color blau, com jo l’anomenava, anava fent filigranes amb els seus dits sota l’aigua d’aquella aixeta, amb una gran parsimònia, i anava fregant i fregant…“És la nostra tieta” van dir-me un dia els nens de la fonda, amb els quals jo jugava sovint “S’ha quedat soltera perquè li van matar el promès a la guerra. La mare diu que ja no li va quedar ni cor ni llàgrimes de tant plorar, i ara no la vol ningú, perquè com que no té cor…” M’imaginava que aquella aigua que sortia constant i que feia les copes i els gots tant lluents, era com les seves llàgrimes, que no havien parat de fluir a causa del seu dolor. Pobreta… I de retorn a la masia, l’avi i jo collíem, abans d’entrar a casa, un bon ram de menta. Jo enfonsava tota la cara dins el pom d’herbes oloroses i aspirava amb força per omplir-me de tantes fragàncies i tanta bellesa com em donava la terra, sota aquell cel, entre aquells arbres i aquelles muntanyes i la tendresa dels meus avis… I dormia, dormia com l’infant que era i que encara m’agrada ser. Plàcidament, confiadament. I l’olor de la menta m’anava perfumant de frescor i de matinades… De sobte, vaig sentir una mà sobre la meva l’espatlla. Era una mà forta, però també tendra: la mà de l’avi que em cridava, com cada matí quan el sol ja era molt alt. I vaig sentir una veu, però aquella no era la seva… Era una veu desconeguda, que jo mai no havia sentit. I mentrestant, aquella mà continuava sacsejant el meu cos per despertar-me… “Escolti, senyora… perdoni… desperti’s. Ha de baixar de l’autobús, perquè ja no hi ha més parades. Això és final de trajecte”. Vaig fer un bot de sorpresa i em vaig quedar astorada davant el conductor. L’autobús era buit, no hi havia ningú! No sabia quina cara fer-hi… Senzillament, m’havia adormit entre les pàgines d’una novel·la que aquell dia havia estat meva, i tan sols meva! Un xic avergonyida em vaig alçar del meu seient… i en anar a baixar de l’autobús, vaig notar que dins la mà closa tenia alguna cosa, una cosa que jo retenia amb devoció… De mica en mica vaig anar obrint els dits i l’olor d’un ramet de menta va impregnar tot l’espai.

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

menció Fina Borrás Pujantell Sallent

Ho he aconseguit L

a boca d’en Mohamed gairebé no li cabia a la cara, de tan gran com era el seu somriure. No feia pas tant que havia arribat a un país estranger… Tímid com era, encara no entenia com s’havia decidit a fer-ho… marxar de la seva terra, del lloc que l’havia vist néixer. Potser va ser la necessitat. Les cares, si no famèliques, sí desnodrides dels seus tres fills… ; els ulls desolats de la seva dona, la misèria que pertot els envoltava… Tant feia que mirés cap al nord que cap al sud, cap a l’est que cap a l’oest… arreu es respirava tristesa i desesperació. Els seus orígens, al cap i a la fi, també perduts. La vida en aquell camp de refugiats no era precisament allò que havia somniat per a ell mateix ni per a la seva família. Quantes vegades, arribat el moment que la impotència li feia pensar que no valia la pena lluitar per res, que ja tot era inabastable, s’acostava la mare, una dona comprensiva, avesada a les lleis del seu país, sotmesa completament al marit i malgrat tot alegre, sobretot alegre, buscant sempre la part 91

HO HE ACONSEGUIT

positiva a les coses que anaven esdevenint irremissiblement, però treballant amb l’esperança que si no es deixaven vèncer tot canviaria. De res no valia desesperar-se. Era més eficaç al cap de l’any la feina que incansablement podia fer una formiga dia rere dia que no la que desitja fer aquell que es desespera i ho engega tot en orris a la primera de canvi. Sabia de l’amor que la mare li professava i l’encoratjava pensar que sempre podria comptar amb ella, la que sabia dels seus desitjos, de les seves urgències davant les injustícies… aquella que quan el veia més desesperat i impacient sempre li deia: —No desesperis. Quan hom es proposa aconseguir una fita important, si té voluntat, per molt que el seu desig sembli una utopia, l’aconseguirà. Si un muntanyenc diu que vol assolir el cim, per alta que sigui la muntanya, els seus ulls fitaran el capdamunt i no l’aturarà el camí costerut, ni les pedres, ni els precipicis. La seva voluntat el farà aixecar-se cada vegada que ensopegui, cada vegada que rellisqui l’encoratjarà, bastirà mil ponts per salvar els obstacles que el trajecte li ofereix i no escatimarà esforços per aconseguir la seva monjoia. Tot això, és clar, si té voluntat… Com li hauria agradat conèixer una dona com la mare!, però ell, segons l’ús de la seva terra, no podria triar-la, hauria d’acceptar aquella que la família destinés que seria per a ell. Ara, recordava amb delit el dia que va conèixer la Raja. Les seves famílies, que, des de la invasió del Marroc i Mauritània, vivien en aquella part del desert algerià anomenada Hamada, havien acordat que es casarien. Era la tradició, no calia buscar-hi més revolts. Ell va acceptar-ho, delint-se de no poder escollir la dona amb qui hauria de compartir la seva vida com es feia en altres cultures. Aquell dia, però, va ser un dels més feliços de la seva vida. Potser ni triant-la hauria trobat una dona millor. Físicament era tan… agraciada, tan bonica, tan preciosa… ulls negre carbó, nas estilitzat i aquella boca rosada, humida, somrient… (segur que a ella també li va plaure la parella que li havien assignat.) Sota la gel·laba, el vestit recte i llarg que no permetia dibuixar cap corba, en Mohamed es va imaginar aquell cos perfecte, arrodonit i preparat per a una 92

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

maternitat que segurament seria propera, tan bon punt arribessin plegats a consumar aquell matrimoni preparat i que pressentia que seria perfecte. Des de llavors, comptava amb avidesa el temps que faltava per fer seva aquella visió prodigiosa de la noia dels seus somnis, una noia real que mai no hauria imaginat que pogués ser la seva dona. Va arribar el dia desitjat i la mare va seguir exortant-lo amb la conversa sobre les fites que sovint li recordava per encoratjar-lo i ajudar-lo a captenir-se: —…així també l’amor. Aquest és potser el massís més alt d’assolir. Per molt que mireu i camineu, dificilment veureu el cim, i és que l’amor no es conquereix mai del tot, és quelcom que us fa caminar en una joiosa recerca i que augmenta cada dia i us va omplint… Ara bé, per abastar-lo cal que buideu les vostres motxilles d’allò superflu. Cal que deixeu espai per a carregar-hi tot allò veritable que cadascun de vosaltres aporta al vostre projecte, aquest que començareu junts avui —quina sort tenir companyia per a dur-lo a terme— Un projecte que haureu d’anar construint dia a dia i que us servirà, de ben segur, per fer-vos més persones, ja que el vostre projecte és l’amor i mai, en tota la vida, no heu de deixar de cercar-lo. I era ben cert. Aquell projecte que començarien junts es basava en l’amor i ho feia des del principi; no com passava a d’altres parelles, que deien que l’amor ja va arribant amb el temps, que el principal, ara, era obeir les famílies. Elles sabien què convenia a cadascú. Després d’una bonica cerimònia, i una festa ben organitzada per les famílies i amics, que van aportar tot el que els era possible per tal que quedés ben reeixida, en Mohamed i la Raja es van quedar sols. Van compartir una intimitat desitjada des del dia que els van presentar i en Mohamed va poder libar amb delectança aquell nèctar sagrat que ella amb amor compartit li oferia. Des d’aquell primer moment, va saber que era la seva dona per sempre! I van arribar els fills. Cadascun una benedicció desitjada. Primer l’Alí. Era el seu doble. Un nen molsut, ple de salut i amb moltes ganes de viure. S’aferrava amb avidesa a la seva font d’aliment. —Mama com un cadell de lleó— deia la Raja rient amb placidesa cada vegada que se l’acostava al pit. Amb ell la seva nissaga perduraria. La Khadija era també un clon, aquest cop de la mare: ulls, nas, boca… una nena tranquil·la i assossegada. 93

HO HE ACONSEGUIT

La mare, mirant-la complaguda, deia: menjar i dormir, no em dóna cap feina. Millor, però, així puc dedicar-me a controlar l’Alí, aquest sempre necessita un vigia al seu costat. Té tanta energia… La Raja no parava d’agrair a Alà aquells dons tan meravellosos que li concedia des que havia conegut en Mohamed, un company que l’estimava, que compartia amb ella els seus projectes, les seves il.lusions… fins que va arribar aquell fatídic dia… Esperaven el seu tercer fill amb la mateixa il.lusió que van esperar els altres. Tot eren preparatius esperançats malgrat la precarietat de mitjans que podia oferir-los el camp de refugiats. Ella treballava en les feines comunes de les dones del campament, l’una ajudava l’altra i entre totes procuraven que la vida fos més suportable tot recordant els temps en què vivien al seu estimat Sàhara, cadascú a casa seva, amb més o menys mitjans, però amb la seguretat que dóna un territori, una pàtria… En Mohamed era amb el ramat tot cercant noves pastures. Els nens es divertien aliens a la feina dels grans, la seva gran i principal tasca era l’escola i el joc i a ambdues coses dedicaven tot el temps. L’Alí, però, va intuir que alguna cosa passava. L’expressió preocupada en la cara de la mare així ho feia pressentir; era diferent d’aquella sempre alegre i jovial que ell coneixia. Fins i tot quan el renyava per alguna entremaliadura no tenia un rictus com el que estava veient. A la llunyania es veia arribar un home a lloms d’un camell. El sol encenia la sorra i transformava l’aire en irrespirable. Era presagi de tragèdia aquell trot irrefrenable i els petits es van arraulir vora la mare, que tremolava com una fulla. Gairebé tots els habitants de la Daira van sortir de les seves khaimes per fer quelcom que encara no sabien què seria. El pressentiment del nen era compartit pels que presenciaven, esmaperduts, l’arribada del cameller. La tragèdia pesava aclaparadora sobre els caps dels qui acompanyaven la Raja. Era com una àliga que, volant sobre ells, eclipsava amb les seves enormes ales el sol de l’esperança i tots es preparaven pel pitjor. En Mohamed havia caigut del camell —va explicar l’home, amarat de suor— amb tan mala fortuna, que havia quedat inconscient i amb el cap 94

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

ensangonat a causa d’un fort cop amb una pedra. En aquells moments, altres companys el portaven fins al petit hospital de la wilaya… Van ser moltes les albades i els capvespres que en Mohamed es va perdre. El cos de la Raja es va anar transformant i arrodonint sense que el seu marit se n’adonés. Trobava a faltar les seves carícies amoroses a aquella panxa cada vegada més grossa, la seva veu xiuxiuejant que en els altres dos embarassos dirigia al fill que es preparava per néixer, tot explicant-li la felicitat que tindria en el si de la seva família, l’amor de què seria objecte i l’adoració que li professarien tant ell com la seva mare. Malgrat que el seu marit no la reconeixia, la Raja no es va moure del seu costat. I va arribar l’esperat dia del part. Un altre fill hauria de portar-los alegria, però tot feia pressentir que aquesta vegada no seria així. —És un altre nen— va exclamar la llevadora. La Raja va somriure… S’havia realitzat de nou el miracle que suposa portar al món una nova vida i el seu marit no el podia disfrutar. La llevadora, però, el va acostar a en Mohamed… aquell contacte va suposar l’encontre entre pare i fill. El suau vagit que el nen emetia va ser com una crida… semblava que reclamava l’atenció del pare, que li deia: —sóc jo, ja he arribat. En Mohamed va obrir els ulls i li va dir: —Hola, Brahim, benvingut. Des d’aquell dia semblava que ja tot aniria bé. Va ser però massa el temps que el bon home va passar sense treballar. Aquest fet havia suposat moltes més restriccions i la seva família no sempre havia pogut cobrir les necessitats bàsiques. La llet de les camelles era imprescindible per a l’alimentació, sobretot la dels més petits, però van haver de malvendre el ramat de camells per cobrir altres despeses. Tot eren necessitats i mancances, malgrat l’ajuda dels seus veïns. No n’hi havia prou amb l’amor per a suportar tantes adversitats. Va ser llavors que en Mohamed va decidir embarcar-se per buscar una nova vida i, així, després de moltes vicissituds (amagatalls, gana, treballs temporals…) va arribar a Catalunya i, a base d’esforç, de recórrer tots els llocs possibles per arribar a ser legal en aquell país que l’acollia, havia assolit el seu anhel: tenir “els papers”. No pensava tornar al seu país, el Sahara, fins que aquest tornés a ser lliure. 95

HO HE ACONSEGUIT

Mentrestant, però, ja no estaria sol, podria fer venir la Raja i els seus fills… Va ser per això que… La boca d’en Mohamed gairebé no li cabia a la cara, tan gran era el seu somriure.

ANNEX DEFINICIONS Hamada: Part del desert algerià, on es van instal·lar els 175.000 sahrauís que van haver de marxar del seu territori davant la invasió del Marroc i Mauritània. Daires: Petits nuclis de tendes que tenen el nom de ciutats. Wilayes: Grans campaments que tenen el nom de regions del Sàhara Occidental. A cada Wilaya hi ha cinc o sis Daires. Khaima: Tenda que serveix d’habitatge.

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

MENCIÓ Josep Garriga Soler Barcelona

Èxode CAPÍTOL 1 a masia Mas Ferrer està situada al Prepirineu català. És famosa a tota la contrada per la seva antiguitat, per l’ofici de ferrers dels seus habitants, pel bon menjar que s’hi cuina (tant si són carns, com porc senglar) i sobretot per ser al camí ral que condueix a Andorra i a França. La ferreria ja fa anys que va deixar de funcionar. En morir l’iniciador, que era el meu besavi, el seu fill es va limitar a seguir ferrant el bestiar de peu rodó, cosa que sabia fer i que la clientela li va agrair, ja que si ell no ho feia, aquesta es veuria obligada a fer molts quilòmetres per calçar els animals. Aquella enclusa, on durant els matins se sentia repicar el mall donant forma al ferro, per poder fer aixades i altres eines camperoles (mentre ressonava per aquelles muntanyes i pinedes perdent-se en la llunyania), ara ja no sonava. A la cuina, la mare i la germana atenen la clientela, que normalment sempre és la mateixa. Segons els mesos de l’any, allí hi fan cap caçadors, boletaires, contrabandistes, desertors, fugint de la justícia, carrabiners fent rondes i alguns esquiadors. Diuen que, d’aquí a poc, s’hi implantarà un complex esportiu dedicat a la neu.

ÈXODE

En aquest país muntanyenc i feréstec, hi abunda molt la caça. El fruit dels roures i les alzines, l’aglà, és un dels principals aliments per a les cabres i els senglars i molts altres animalons, com els conills i esquirols. Els llops formen diverses bandades que cada any augmenten, i si no es fessin dues caceres anuals exclusivament amb l’objectiu de disminuir la quantitat d’aquestes famèliques bèsties, acabarien amb els ramats d’indefenses ovelles i els seus aterrits pastors. La cuinera, que és la mare, té la mà trencada guisant el porc senglar, i hi ha clients que vénen de molt lluny atrets per aquest plat, que quasi tot l’any tenen. De carn no els en falta mai, ja que sempre tenen el ramat pasturant per les rodalies i a l’abast. El meu pare ens va deixar fa un parell d’anys a causa d’una pulmonia i jo, jovenet, vaig haver d’agafar les regnes de la masia, amb l’ajut de l’avi i la resta de la família. Així que som poca gent per a la feina que comporta una casa amb les dimensions del nostre mas. Per sort, no vivim del cultiu, però sí del bestiar, i com que el terme és grandiós i l’herba abundant, el ramat pastura amb plena llibertat, i a la vesprada ell sol fa cap al corral. Si el ramat no ve pel seu compte, l’avi i el gos van a buscar-lo. El pitjor és que els llops, de tant en tant, fan de les seves i ataquen el ramat i es mengen alguna ovella. L’avi i el gos hi van sovint a dar-hi un cop d’ull, i el que sempre em diu l´avi, el dia que el llop ha fet de les seves: —Em sap greu, però si tinguéssim un pastor, encara ens sortiria més car! La masia queda envoltada de pins per un cantó i de roures per l’altre. I a més a més, està protegida per una gran muntanya rocosa, amb grans balmes i forats (un capritx de la natura), semblants als d’un formatge de Gruyère. Algunes de les coves de grans dimensions les utilitzem per al dormitori del ramat d’ovelles, d’altres, per a la maquinària agrícola, de manera que totes tenen alguna utilitat, ja que en una casa com la nostra, hi fa molta falta l’espai cobert. En una d’elles, el meu besavi hi tenia muntat un taller de ferrer, on tots els pagesos de les rodalies feien cap, sigui per ferrar el bestiar, sigui per fer soldadures a les arades o reparar les carretes. Ell era l’únic en aquell gran tros de Pirineu que solucionava les petites reparacions a tota la pagesia de 98

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

l’entorn. D’aquest ofici li venia el nom de la masia. Mas Ferrer. Aquí vaig néixer jo i també la meva germaneta, seguint la tradició dels meus avis i besavis; i si em caso i tinc fills, ells potser que seguiran el mateix camí. Estem solitaris, ja que el veí més pròxim és a uns dos quilòmetres de distància, i del poble on ens proveeixen d’aliments (setmanalment ens els porten a casa ), tant si és espanyol o francès, la distància varia de poc. La guàrdia fronterera ja coneix tota la família (encara que sovint fan relleus), però són tantes les vegades que hi passem, que mai ens hi han posat cap obstacle. A més són clients, i fan moltes visites per saludar la mestressa i fer algun trago, que ella té per costum convidar. Aquesta masia és molt coneguda, ja que per aquí, des de fa anys i panys, ha passat part del contraban de les tres nacions d’Andorra, França i Espanya, d’abans i després de la guerra. I també és coneguda pels seus menjars, ja que la Lluïsa (la meva mare), i la Mercè (la germaneta), posen cura cuinant per a la clientela de caçadors, guàrdies i contrabandistes, que de pic o de picada fan cap allà a menjar. Hi vagis a l’hora que sigui, el rebost sempre està proveït i mai no et deixen marxar amb la panxa buida. Al corral, amb pollastres, conills i xais, no en falta mai, de menjar. De verdures, el mateix. Tenen un hort al costat de casa amb una gran bassa que serveix per regar, i tret de l’estació l’hivernal, sempre hi trobaràs de tot. Allí s’hi menja i s’hi respira a ple pulmó, i es gaudeix d’una tranquil·litat difícil de trobar en altres llocs.

CAPÍTOL 2 Va ser un 18 de juliol, de l’any 1936, quan el que va començar essent una petita revolta va ser suficient per acabar en una gran guerra, la qual va durar quasi tres anys. Els motius van ser els obrers contra els burgesos, els pobres contra els rics, els republicans contra el clero i tot el que fes olor de catòlic. Era suficient que, durant un registre a casa, els milicians trobessin només una imatge religiosa per detenir-te i portar-te a la caserna. Caserna que varen convertir en TXECA, ja que en tenir per aliats l’exèrcit rus, els varen ensenyar els mètodes més criminals i sofisticats que ells aplicaven per fer cantar 99

ÈXODE

els presoners. En entrar allí, ja tenies assegurat, encara que fossis innocent, que el mínim que et pogués passar fos que et torturessin amb aquells aparells dissenyats pel règim comunista rus. Aquells primers mesos d’estiu varen ser horrorosos. A les ciutats, fou pitjor encara, ja que de convents i esglésies n’hi havia a dotzenes i, segons els governants, era l’enemic a destruir, el causant de totes les desgràcies de la humanitat. Als pobles i poblets també els va arribar l’hora de venjar-se. Camions i cotxes requisats, carregats de milicians (dic milicians, quan en realitat eren obrers), que, contagiats per quatre revolucionaris carregats de fusells repartint a qui en volgués (material robat de les casernes) i amb una arma a la mà, es creien els amos del món, i a més també tenien llicència per matar a aquell que els vingués de gust sense haver de donar explicacions a cap superior. Només que sabessis llegir i escriure, ja et feien sergent. Era cosa de riure. En aquests primers mesos, va ser quan es va perdre una guerra que, amb oficials d’ofici, s’hagués pogut guanyar. I arran d’aquesta aferrada persecució de religiosos, rics i gent important, es va originar un ÈXODE, buscant la manera de salvar la vida. Hi havia dues solucions: refugiar-se a França, si hi eren admesos, o des d’allà passar altra vegada a Espanya entrant per Navarra o pel País Basc, allistant-se a l’exèrcit nacional de Franco. Un dels dies del mes d’agost, es va presentar un home a casa, interessat a parlar-me. Aquest devia tenir uns trenta-cinc anys, ben vestit, amb una gorra passamuntanyes, i fumant amb una grossa pipa. Tots dos estàvem asseguts al portal de casa. L’home em va preguntar si volia entrar en un negoci que podria ser molt rendible si tot sortia bé. —Com que tu ets d’aquí i coneixes el terreny, la cosa no pot fallar. La feina és una mica arriscada, sí, ho reconec, però ben retribuïda. Jo ja fa dies que ho faig i tot ha anat bé, tot i no coneixent el terreny tant com tu. Però resulta que fer-ho jo tot sol és molt pesat i en canvi, entre dos, seria millor. Bé, sembla que no et fa cap gràcia, però pensa que tot i cobrar, estaríem fent un bé a centenars de persones perseguides i condemnades d’una mort segura, si no és que surten del país. No cal dir-te de què es tracta, segur que ja ho deus 100

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

haver endevinat… i fent referència a la feina, jo et proporcionaria dos cops per setmana dues expedicions portant-te-les fins aquí, i tu faries la resta deixant-les en terreny francès. Un cop allí, és a ells a qui els caldrà espavilar per entrar a Espanya des de França, pel camí on els sigui més fàcil d’incorporar-se a l’exèrcit nacional, on estaran salvats. Creient-me apte i sabent que jo era un noi que, malgrat la meva joventut, era responsable, vaig acceptar la feina. —Mes si ens posem d’acord, avui mateix ja podries portar l’expedició que tinc amagada a la balma gran, i passar-los fins a la frontera, o sigui que faríem el viatge entre els dos i així no serà tan carregós i podrem donar abast a la nombrosa sol·licitud que hi ha esperant per sortir d’Espanya, ja que cada vegada la persecució és més aferrissada i els pobres capellanets i frares són perseguits com leprosos. Els beneficis serien compartits. Correríem un gros risc, però jo, per si de cas, porto, a més a més de la pipa de fumar, aquesta altra (ensenyant-me una pistolota) per company. Espero no haver-la de fer servir, però, si cal … per salvar la vida cal fer el que convingui! Vaig anar a proposar-ho a la mare i a l’avi, així com a la germana, i tots varen acceptar no sols per la remuneració, sinó més aviat per poder socórrer aquells pobres, que els milicians buscaven afanyosos per eliminar-los. Aquell home, de qui ni tan sols vaig saber el nom, però que jo vaig batejar com “l’home de la pistola”, va dir-me que tenia una expedició de quinze persones, allà al bosc, o sigui que des d’aquell moment em faria jo càrrec de passar-los a França. Va donar-me la meitat del que jo havia cobrat i vàrem anar cap al bosc a presentar-me com “el continuador del final del viatge”. Aquella mateixa nit, aquells quinze homes, amb mi de guia, vàrem emprendre el viatge il·luminats per la claror de la lluna. Tot va sortir bé. Tots, en acomiadar-nos en silenci, em van donar la mà agraïts i contents de trobar-se sans i estalvis en terreny francès, i jo, satisfet del deure complert, vaig marxar sol cap a casa. Des d’aleshores, els viatges foren continus. Exceptuant alguns dies, en què per una o altra causa (fos per tempestes o per evitar algun perill), havíem d’ajornar la sortida durant algunes hores o per una nit. En una de les moltes expedicions, un noiet de divuit anys (crec que era un seminarista), va arribar fins a mi, malalt, amb un constipat molt fort i a 101

ÈXODE

quaranta de febre. No podia seguir el viatge. O sigui que va quedar-se a casa, Però allotjar-lo a casa nostra era perillós per a ell i per a nosaltres, ja que sovint venien una parella de carrabiners a fer la ronda. Li vàrem preparar una llitera i el vàrem col·locar al fons de la balma, allà on dormien les ovelles, ja que les nits eren fredes, i allí dins la temperatura era molt agradable. La meva germana era qui el cuidava, a base d’aspirines i tasses d’herbes medicinals. I ben alimentat, a la pròxima expedició, ja el vàrem incloure, i va marxar refet i content. Així va seguir la cosa. Semblava que els disposats a desertar no s’acabaven mai. Dues vegades per setmana, tot i essent dos, resultava pesat; així que vàrem acordar de reduir-ho a una expedició, augmentant la colla. I així ho vàrem fer, i tant a ell com a mi ens va resultar beneficiós, i unes vint-i-cinc persones passaven la frontera cada setmana. Per aquella ruta, que jo coneixia de feia anys, no corríem cap perill. El camí era escabrós, però era segur. Havies d’anar ben calçat i saber on posaves els peus, i sobretot evitar fer soroll, i no parlar, ja que per on passàvem, quedava a prop d’allà on els carrabiners tenien la casella. La cosa, segura no ho era, però en ser tan a prop d’ells, era on menys sospitarien que ningú s’atrevís a passar. El fred, en aquells mesos de desembre, era molt fort. La neu era un dels enemics pitjors per a fer aquella feina. Per sort no es preveia cap tempesta. A més de caminar amb dificultat, procuràvem esborrar les petjades si hi havia neu. Els dos últims de la colla, amb rames de pi, fèiem desaparèixer el rastre. En una de les expedicions, un seminarista jovenet va relliscar durant el trajecte i va caure, amb tan mala gràcia, que es trencà la tíbia, i entre tots els del grup me’l varen portar a coll fins a mi. Era impossible que pogués continuar. Podíem mirar de trobar un metge per curar-lo, mes era un risc tractant-se d’un desertor. Vàrem decidir que hauria de quedar-se a casa meva fins que estigués curat, per poder continuar. I un noi del grup, fill de pagesos que tenien un ramat de cabres, i que moltes vegades havia hagut de curar bestioles amb trencament de la pota, i que a més tenia nocions de 102

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

traumatologia, va posar-li la cama recta amb dues fustes ben envetades a cada costat de la cama i li va aconsellar que, si feia bondat, en un parell de mesos podria caminar bé i marxar amb una altra expedició.

CAPÍTOL 3 Aquell pobre noi, que tot just havia pogut pagar el viatge, ara, com pagaria les despeses de l’estada entre nosaltres? Entre tot el grup, la majoria gent de bona posició, varen fer una recol·lecta per tal que pogués pagar la manutenció dels dies que tardaria a curar-se i veure’s amb forces de continuar. La meva germana seria la infermera d’ell fins que es curés del tot. Dedicava moltes estones a fer-li l’estada més agradable dintre aquella balma, sabent que la curació seria llarga. Ho feia gustosament i li agradava, tot i sabent que ell anava pel camí de fer-se frare. Tot just feia un any que era al seminari. Era molt natural que, essent els dos, més o menys, de la mateixa edat, s’anessin agafant confiança. I de la confiança va passar el més natural del món. Cupido, en aquells temps, ja existia, i els va tirar la sageta de l’amor, i va fer diana! Ell se n’aniria, i tal vegada no es veiessin mai més. Potser la guerra, amb la seva mortífera dalla, els separés per sempre. Sols Déu podia saber el que el destí els tenia reservat. La guerra acabava de començar, i hi podien passar tantíssimes coses, dintre d’aquell període de temps! Una vegada, en Blai, que era el nom del seminarista, es va veure en condicions d’emprendre la marxa, es va incorporar a una de les expedicions, i es va acomiadar de tots nosaltres amb efusives abraçades donant les gràcies repetides vegades, amb llàgrimes als ulls. Encara que, dissimulant, la meva germana va ser la més beneficiada, ja que, oblidant-se de qui era, va repetir el comiat. Aprofitant la foscor de la nit, li permeté que fos més efusiva i diferent que la resta. Amb veu baixa, li va dir a cau d’orella: “Si Déu m’ho permet, tornaré, Mercè”. I agafant-li la mà, li va donar una medalla de la Mare de Déu de Montserrat, dient-li: “Pregaré perquè ens tornem a veure, bonica!”. 103

ÈXODE

Mentre aquell escamot de dotze homes es perdia en la foscor de la nit, els trepigs dels seus passos s’allunyaven perdent-se rumb cap a França. Vaig agafar la germaneta per la cintura i vaig veure que plorava com una Magdalena. —Sembla un bon noi, en Blai, oi, germaneta? Llàstima que es vulgui fer frare!

CAPÍTOL 4 La següent expedició va ser una mica complicada. Crec que alguns avisos dels governants van arribar a les guàrdies frontereres, ja que els carrabiners venien amb més freqüència a visitar la casa. Per sort que mai varen trobar res que ens comprometés. Però molts dels que passaven cap a França, sigui per no trobar la persona que els guiés, o per estalviar els diners per ser guiats, s’aventuraven a fer-ho sols sense cap garantia. Aquella setmana, uns cinc amics religiosos varen ser detectats pels guàrdies mentre dormien en una balma, esperant la nit per reprendre la marxa. I aquells dos carrabiners els van enxampar i detenir, i els volien portar a la caserna. Per sort que eren cinc joves valents, i sabent què els podia passar, varen aprofitar-se de l’avantatge numèric i varen desarmar els dos guàrdies, que van deixar lligats i emmordassats en un pi, i els van llençar les armes en un barranc prop d’ells, de manera que, quan poguessin alliberar-se i recuperar les armes, ells ja serien en terreny francès. I al mateix temps aquells dos guàrdies no haurien de passar la vergonya d’haver de justificar als seus superiors que varen ser desarmats per cinc joves que buscaven salvar les seves vides. Aquells dos carrabiners es varen poder desfer de la mordassa, però no dels lligams, i a còpia de cridar, les seves veus varen arribar a orelles del meu avi, el qual els va deslligar i ells varen recuperar els fusells del barranc, van donar les gràcies a l’avi, pregant-li que res en digués a ningú. Des d’aleshores, que patrullaven aquells boscos més sovint, resseguint totes les balmes i forats de les rodalies. Ara els perjudicats érem nosaltres, ja que en lloc de pernoctar les nostres expedicions al voltant de casa, ho havien de fer en altres llocs allunyats. 104

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

En una de les expedicions venia un senyor d’uns seixanta anys, amb un constipat i una tos de gos que se sentia de lluny; també tenia febre, i de cap manera no podia continuar. El vàrem posar en una habitació de les golfes, fent-li tot el que la mare sabia per guarir el constipat i calmar-li la tos. Aquell senyor ens estava tan agraït que sols feia que donar-nos les gràcies a cada moment i resant a Sant Antoni per posar-se bé i poder prosseguir el viatge cap al País Basc. Va confessar a la mare (com un secret, ja que va veure que érem catòlics) que feia un mes que el tenien amagat a casa d’uns feligresos molt amics, però cada dia era més perillós continuar, ja que en aquell mateix carrer, en un escorcoll, varen agafar dos religiosos, i res més n’han sabut. Va confessar, amb veu baixa, que era canonge de la Catedral de Vic. Van passar quinze dies abans d’emprendre la marxa, ja que tenia molts anys i la tos (conseqüències del tabac) era el que el retenia més dies del compte enllitat. Passar la frontera requeria el màxim de silenci i un atac de tos podia costar la vida del grup. —Si Déu em deixa arribar a la zona nacional i la guerra em permet de seguir viu, em recordaré de vosaltres i pregaré al Senyor que us premiï per la vostra bondat. Tindreu notícies meves si surto bé de tot aquest embolic! Gràcies, moltes gràcies! Aquells tres mesos que feia que la guerra havia esclatat, varen ser un continu anar i venir de la frontera a casa i de casa a la frontera. L’home de la pistola va felicitar-me, perquè, en la ruta que jo feia servir, cap contratemps havia sorgit. Tot un èxit.

CAPÍTOL 5 Mes, tantes vegades va el càntir a la font, que arriba un dia que es trenca, i aquell camí que tan bé havia anat fins aleshores, tot de cop, no sé si per algun “xivatasso”, ara estava vigilat contínuament. Per sort jo tenia la precaució, uns metres abans d’arribar a la línia fronterera, d’inspeccionar com estava la cosa, i vaig veure que un carrabiner estava plantat fumant just per on havíem de passar. En el més absolut silenci, vàrem recular uns tres-cents metres i vàrem canviar de ruta, havent de fer un gran marrada. 105

ÈXODE

Per aquest lloc no tenia per costum passar-hi gaire, ja que requeria fer una volta de quatre quilòmetres per trobar un pas per creuar amb èxit. I així varen passar sense cap dificultat, internant-se per terres franceses. Segons vaig saber al cap d’uns dies, els gendarmes els varen detenir i els volien portar a la caserna, però en ser espanyols i dades les circumstàncies de la guerra, els varen alliberar, podent passar altre cop a Espanya pel País Basc i incorporar-se a l’exèrcit de Franco. Anaven passant els dies i les expedicions cada vegada eren més minses, però tot i així ja quasi l’hivern s’havia acabat, i cada setmana es reunia un nou grup. Molts dies encara arribaven a casa alguns homes solitaris, preguntant per on era millor creuar la frontera, i jo els indicava per on creia que podien passar, però no els garantia l’èxit. Per desgràcia, dos joves varen creuar la línia i un gendarme els va cridar l’alto i ells, en lloc d’entregar-se, varen arrencar a córrer i el gendarme va tirar a matar i va fer diana i aquells dos joves varen caure morts en terreny francès. Per a ells, la guerra s’havia acabat. He de reconèixer que vaig tenir tota la sort del món. De molts viatges fets, tots varen ser un èxit. Gràcies a Déu i de conèixer el terreny pam a pam. D’ensurts, també en vàrem tenir, i algunes corredisses per aquells boscos, i ens vam haver de camuflar entre esbarzers i boixos, fins a tornar a emprendre de nou el camí. De mica en mica tot tornava al seu estat normal; bé, el què es diu normal, no, ja que els últims dos mesos de desembre del 1939 i principis de l’any següent, la sortida cap a la frontera era multitudinària, però per les carreteres, i no per dins els boscos, amb vehicles de tota classe i amb persones de totes les edats. Matrimonis amb fills, cansats i carregats de farcells i maletes, fugint de províncies d’Espanya i Catalunya, perseguits per les forces de l’exèrcit de Franco, fins arribar a la frontera, i allí els gendarmes els acollien “amigablement” fent-los deixar cotxes, motos, bicicletes, cavalls, mules i bestiar, quedant sols amb la roba de vestir, i portant-los a camps de concentració com si fossin bèsties. 106

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

La meva germaneta, uns mesos després de marxar en Blai, ens va fer saber que esperava un fill. I el causant d’aquesta anomalia era en Blai, aquell jovenet frare (o futur frare) que amb la seva estada a causa d’haver-se trencat la tíbia i la llarga convalescència enclaustrat en aquella balma, i l’amistat amb la meva germaneta, es va convertir en un amor primerenc dels dos, i fins els últims dos mesos, el resultat sols el sabia ella, ell no, ja que ell va marxar i res més n’hem sabut i potser que res més en sabrem. Aquest fet a tots ens va trasbalsar. La mare fou la més disgustada; no podia pensar mai que una filla seva pogués caure en el parany del sexe tan joveneta. Ella, que fins que es va casar, després de cinc anys de festeig, va arribar verge a l’altar i que sols algun petonet i d’amagat, era el màxim aconseguit de tan llarg festeig. Mes el temps té la virtut que, amb la seva goma d’esborrar, lentament va difuminant aquella taca, fins arribat el moment en què un fillet, amb el seu primer plor, commou tota la família, fent oblidar en un moment els disgustos ocasionats en aquell període de nou mesos, més que res pel que dirà la gent, que ignorava qui n’era el pare. Pel que fa a la guerra, un cop els nacionals varen travessar l’Ebre, els republicans varen recular i, de la desfeta, després del “Sálvese quien pueda”, cadascú va triar el camí que més li interessava, però amb la majoria en direcció cap al país francès, on ja sabien que els acollirien. Els que no eren de l’exèrcit, la gent normal, ja eren a França des de feia dies. Ara faltava l’exèrcit derrotat que, perseguit per les tropes nacionals, rabioses d’ésser derrotades, destruïen i mataven tot el que trobaven al seu pas.

CAPÍTOL 6 Jo vaig ser cridat a quintes per presentar-me a la caserna per ser incorporat al front. Va ser l’última, la quinta del biberó, en deien, quan ja tot estava perdut. La majoria de joves no es presentaven. Els que podíem amagar-nos al bosc, desertàvem. Estàvem mes segurs que al front i prop de casa. 107

ÈXODE

Ja quasi en l’última remesa, un escamot d’uns cinc soldats varen fer cap a casa. Venien afamats, bruts i amb tota la mala llet del món. La mare i germana varen preparar-los un dinar de festa major i un cop tips i ben beguts, per postres van escollir la meva germaneta, la que els va servir el menjar. Un la va agafar per un braç, posant-se-la a la falda, i ella li va fotre un castanyot i amb totes les seves forces, i ja la tenim armada. Com que feia temps que no tocaven calent, els altres quatre varen aconseguir portar-la a dins d’una habitació, on li van trencar el vestit i li van treure les calces. Ella prou cridava, els pares volien ajudar-la, mes dos d’aquells salvatges els varen tancar al carrer i així no els destorbarien mentre durés aquell festival sexual. I de fet que se’n varen aprofitar l’un rere l’altre fins a quedar tots saciats. I carregant els “macutos” i armes, cordant-se els pantalons varen emprendre el camí cap a França. Amb la panxa plena i sexualment satisfets. Per sort jo no ho vaig veure. Estava al bosc amagat. D’haver-hi estat, potser, tampoc no hauria pogut evitar-ho i tal vegada m’haurien mort per desertor. A la meva germana, aquell fet la va deixar marcada per tota la vida. Per als pares fou un trauma que mai no oblidaran. Aquesta va ser la paga d’un bon dinar servit a un personatges famèlics i desagraïts, que recordarem mentre vida tinguem. Aquell vailet, en Blaiet, ja ha fet els cinc anyets. No cal dir que és la joia de la casa. El que abans de néixer tots desitjàvem que no arribés a terme, en pocs moments aquell primer plor d’infant acabat de ser al món, com un miracle, va trastocar la manera de pensar i per res del món daríem aquell infantó, que tot i no tenir un pare, tots ens sentíem amb instints paterns per substituir-lo i fer-lo gran al nostre costat. Aquella primavera de l’any 1942, a causa que les neus varen ser abundoses, els prats de l’entorn de la masia ben assaonats van fer esclatar una primavera amb tanta força que cobria com un immens mantell aquells prats verds i els convertia en multicolors, on predominaven els vermells de les roselles, i els blancs i grocs de les margarides, entre altres. El retorn de les orenetes, anunciant que el fred ja és fora, les caderneres i pinsans atrafegats fent els seus nius, i tota la fauna i flora anunciant que el 108

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

bon temps ja és aquí, fan que el cor bategui d’alegria i de ganes de viure, de saltar, cantar, riure, ser feliç i fer feliç a tots els éssers del teu voltant. Un dels dies que en Blaiet estava davant de casa jugant, varen presentar-se dos turistes amb les seves motxilles a coll, i en veure aquell minyó enfeinat jugant, els va cridar l’atenció. —Hola, bonic, ¿que estàs solet? —No. hi ha la mare. Mare, mare! —¿ Què vols, fillet? —Va contestar mentre sortia de dintre la casa. La meva germana, en sentir el seu fillet, va sortir, i de sobte es va trobar amb aquells dos turistes cara a cara. Tots dos saludaren la meva germana, i ell, dirigint-se a ella, va dir: —¿Que no em coneixes, Mercè? ! Sóc en Blai! La meva germana va quedar tan parada que no va saber què contestar. Aquella visita era el que menys i més esperava. Havien passat molts anys des d’aleshores. Havia pensat en ell moltes vegades, mes res en sabia: tant podia ser viu, com ser mort, o podia ser frare o casat. El cas era que venia acompanyat d’una noia molt bonica i simpàtica. La meva germaneta volia dissimular el desengany que aquella parella li ocasionava, però no podia. Volia contestar i cap paraula no sortia de la seva boca. No sabia quin paper havia de triar, si estar contenta o trista, si plorar o riure. En Blai va atansar-se a ella i la va abraçar, emocionat, amb llàgrimes als ulls. El primer pensament d’en Blai, en sentir que aquell ninet li deia mare, va ser que havia arribat tard, i ella, en veure’l acompanyat, també va malpensar. Era lògic que ella fos casada i ell també. D’aquells dies de guerra en què en Blai passà uns dos mesos allí, al costat d’ella, on va ser atès quasi maternalment, amorosament, fent-li agradable aquella estada amb la dolça companyia seva, ara estava tot perdut. No es va atrevir a preguntar-li si era casada. No calia, aquell infantó la cridava pel nom que li corresponia. Ell estava decebut: volia parlar amb ella, explicar-li tot l’ocorregut des d’aquella nit en què es va acomiadar allí mateix, i les aventures passades per aquell món en guerra. Les calamitats passades d’hospital en hospital, ferit greument, salvant la vida miraculosament, pensant en ella i en aquells dies al 109

ÈXODE

seu costat, on per primera vegada va saber què era l’amor. Mai no va pensar que d’aquell idil·li pogués quedar-ne ella embarassada. En aquell moment vaig arribar jo, i en Blai vingué cap a mi abraçant-me efusivament, i jo sense saber qui era, ja que lluïa una barba i bigoti negres, cosa que no havia+tat mai abans. Fou ell qui es va donar a conèixer.

CAPÍTOL 7 Vaig tenir una gran alegria, però, al mateix temps, una ombra de temença em va fer pensar que podia prendre’ns aquell minyonet que era l’alegria de tots. Ell n’era el pare i com a tal en podia exigir, emparat per la paternitat, la custòdia. Així que vaig poder parlar en privat amb en Blai, vaig intuir que res no podia pensar, d’aquells dies en què va conviure amb nosaltres, que d’aquella relació en fos el fruit aquell minyó. Jo res vaig dir-li’n. Era ella, la meva germana, la més indicada per ferli-ho saber. Però el problema era que ell venia acompanyat de la seva dona. Com a pretext, volent-li ensenyar les rodalies de la masia, me’l vaig endur tot sol i allí em va assabentar de les calamitats que va passar des del dia en què va sortir del nostre costat. —“Vaig arribar a zona nacional i em van incorporar a l’exèrcit, i destinat al front. Jo, que mai no havia tingut un fusell a les meves mans, que desconeixia com funcionava i havia de fer-lo servir, vaig dir-ho al sergent, i per tota contesta, va cridar un caporal i li va dar ordres: “¡Cabo Ruiz, cuida de este recluta i enseñále cómo se maneja este chisme!”, “¡A la órden mi sargento!” Va contestar el caporal. I des de Navarra, tot el grup que aquell dia vàrem arribar ens varen portar a Saragossa i, amb aquells consells, vaig incorporar-me a files i començar a disparar, que no crec que cap de les meves bales fes diana. D’un front a un altre front. Durant aquells anys vaig voltar més que una baldufa. Dels companys que vàrem sortir de Barcelona, no en vaig trobar cap. Però sí que vaig saber que un d’ells havia mort en un atac. De les bales disparades per mi, no sé si alguna va fer cap mal, però a mi sí que, 110

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

en la batalla de l’Ebre, una bomba caiguda dintre la trinxera em va explotar i, dels deu que érem allí, cinc van morir l’acte i dels cinc restants, tres varen morir al dia següent, i jo i l’altre, ferits greument, ens vàrem salvar, cosa que cap metge es podia creure! Més d’una vegada em preguntava: “Valia la pena salvar-me?”. Un tros de metralla se’m va incrustar entre les dues cuixes, fent una carnisseria tan gran en el meu cos que vaig anar d’un hospital de rereguarda, primer, a un de Saragossa, més mort que viu. Allí vaig estar entre la vida i la mort fins que l’exèrcit nacional va travessar l’Ebre, i les tropes roges, desfetes i derrotades, van fugir en desbandada camí de França, perseguides per l’exèrcit de Franco. Acabada la guerra i convalescent encara, van traslladar-me a un hospital de Barcelona, prop de casa, on hi ha especialistes a arreglar els desperfectes del meu cos causats per la metralla. —L’altre company es va salvar, però va perdre la cama dreta i part de l’esquerra, que li van haver d’amputar a l’altura del genoll. —Saps el que és estar sol, sense saber res de la família, ni cap persona coneguda, malferit i amb possibilitats de morir? Tots els mals presagis aflueixen al teu pensament. La mort quasi la desitjava. Acabaria el patiment, i m’estalviaria suportar les conseqüències de les greus ferides, que em deixarien marcat per tota la vida. L’únic pensament bo que tenia en aquests anys eren aquells dies en què vaig estar convalescent allí a casa teva, en aquella balma amb les ovelles, al costat de la teva germaneta. Van ser uns dies meravellosos. Amb ella vaig saber què era estimar. Pensar en la Mercè era com un bàlsam, per la tristor i el dolor de les ferides, i m’alenava a seguir viu i allunyar els mals pensaments i a deixar el seminari i projectar el meu esdevenidor cap a la Mercè i fer-la la meva dona, si ella ho volgués! —Mes això ja no és possible. He arribat tard! —Em deia amb veu tremolosa i els ulls plorosos. —No diguis això, Blai. Has salvat la vida, cosa que molts dels companys que tenies al teu costat no van aconseguir, en canvi tu estàs viu. I la vida és el principal! —I de què em servirà seguir vivint? Tot el meu cos és una calamitat, he perdut el que més estimava, i tant de temps de pensar en ella, sols en ella, la 111

ÈXODE

somiava de nit i de dia. Era la que em mantenia viu, en aquelles hores interminables de dolor, en aquells llits d’hospitals, sense tenir cap familiar al costat, cap carícia, ni cap paraula amorosa, sols sentir els companys dels llits del costat gemegant i rabiós de dolor! Volia dir-li que la Mercè també va passar uns anys pensant en ell i el que li va deixar… Creient que potser no el tornaria a veure mai més i que seria un fill sense pare. —I tu, segons veig, ja ets casat, oi? I per cert que amb una noia molt bonica! —No, de moment no! Però la intenció era de fer-ho! Però crec que ja he fet tard. Tan prompte com he deixat els hospitals, el primer que he fet és pujar fins aquí i veure la Mercè, per demanar-li si es volia casar amb mi. Tenia una petita esperança que m’esperaria, cosa que li vaig prometre, mes en la primera impressió que he tingut en veure aquell nen, allí al portal, la petita esperança s’ha fos, en sentir la paraula MARE. —¿I tu no ets casat? Doncs qui és, ella? —És una cosina que ha volgut acompanyar-me per conèixer la Mercè i aquesta casa i els seus habitants, on em vàreu acollir en uns moments tan crítics, exposant-vos a ser castigats, amb pena de mort! És l’única que em queda de tota la família. Ella i els seus pares! —La casa dels meus pares estava situada prop d’una fàbrica on es feia armament per a la guerra. Les fàbriques varen ser els punts de mira de l’aviació i el primer que varen bombardejar fou els llocs en què es feia material bèl·lic. Una d’elles i les cases del voltant varen ser destruïdes amb els seus habitants dintre. I en una d’elles els meus pares hi varen morir i vaig quedar orfe i sol al món! Després de sentir tanta desgràcia, em vaig compadir d’aquell pobre noi i per aixecar-li la moral li vaig dir: —Va, Blai, tornem cap a casa, que no tot està perdut… com tu dius ja ens deuen estar esperant. Crec poder-te aixecar els ànims, donant-te unes bones noticies!

112

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

CAPÍTOL 8 En ser tots junts, vaig posar-me al costat de la germaneta i, tot somrient, li vaig dir a cau d’orella: —En Blai ha vingut per tu, Mercè. Però creu que tu ets casada en veure que tens un fill, i el pobre està ben perdut! I tu creient que ell és casat… Doncs mira, aquesta noia és una cosina seva, que ha vingut amb ell, ja que sol no es veia capaç de venir, i ella volia conèixer-te, a tu i a la nostra família, ja que ell sols li parla de tu a totes hores i de nosaltres, com si li haguéssim salvat la vida. Vaig fer venir en Blai cap a mi, i amb tot el goig vaig dir-li: —Blai, segons m’has dit, estimaves la meva germana… doncs aquí la tens! I de propina hi va aquest nenet que entre els dos vàreu crear! Així que de cop ets pare, i marit aviat, ja que crec que teniu ganes de casar-vos. És així o no? En Blai va quedar veient visions, però sense pensar-s’ho gens va abraçar la Mercè, amb totes les seves forces, besant sense parar la seva cara i plorant tots dos, i agafant aquell nenet a coll va preguntar a la Mercè: —És de debò, Mercè, que és fill meu? Nostre? Tanta angúnia i desil·lusió que he passat, pensant que t’havia perdut! —I jo, Blai, que tant havia esperat aquest moment! Pensant sempre en tu, creient que la guerra ens havia separat amb la mort, o que Déu Totpoderós et tingués al seu servei, en algun seminari! Saps què són aquests anys de no saber res de tu i portant dintre meu una criatura teva, ignorant si tindria pare? No saber si eres viu o mort o si et recordaves de mi? —T’he recordat sempre, Mercè! Desconeixia que estiguessis embarassada, però ara em considero l’home més feliç del món. Junts, tots tres podem,tot i les penúries passades, formar un matrimoni feliç! No ho creus, estimada? En pocs moments, tots els dubtes i malentesos es van dissipar i tots dos estaven radiants de joia… compartint petons i abraçades amb aquell minyó, fruit del seu amor. En Blai i la germana varen entrar a casa. Havien de parlar. Ell volia fer-li saber que la guerra el “va premiar” amb una “condecoració”, un tros de 113

ÈXODE

metralla que el va retenir entre la vida i la mort i el va desgraciar de per vida restant-li una part de la seva virilitat, privant-li de poder tenir cap més fill…

CAPÍTOL 9 Aprofitant que tots dos estaven sols, en Blai, descordant-se el cinturó i baixant el pantaló i calçotets, li va mostrar la seva desgràcia. —Què et sembla, Mercè? Aquest és el premi obtingut pels meus serveis a la Pàtria! I puc estar content, perquè dels deu que ens vàrem repartir aquella bomba, sols en vàrem quedar dos, de vius! Pensa que he passat per una quantitat d’hospitals i per mans de metges i tot, per deixar-me com estic! Si per això no pots estimar-me i no vols ser la meva esposa, em resignaré, comprendré que tens raó de no acceptar-ho! Una cosa t’he de dir, la pega és que no podrem tenir cap més fill, per la resta, segons els metges m’han assegurat, tot serà normal. Així que, Mercè, pots dir sí, o pots dir no. Acceptaré resignadament la teva decisió! —Blai, agraeixo la teva honradesa, en assabentar-me del teu defecte. Jo t’estimo i per més desgràcies sofertes que tinguis, et seguiré estimant. Referent al fet que no podrem tenir cap més fill, tenim en Blaiet i, gràcies a Déu, és molt bonic i ple de salut. Vull ser la teva dona per sempre. Estàs satisfet, amor meu? Ah, jo també he dir-te que la guerra també va passar per aquí. Jo vaig ser violada per cinc malvats, els quals, després de servir-los el dinar, un rere l’altre, sense tenir compassió ni fent cas dels crits, varen fer de mi el que els va donar la gana. Per sort, sense conseqüències. —Mercè, en aquests temps de guerres, en què les vides humanes sembla que no tinguin cap valor, devien ser uns moments dolorosos. Ara el que ens cal fer és estimar-nos tots dos, oblidar el passat i viure el present. Ens queda tota una vida per endavant, Mercè. El fillet ens farà oblidar les calamitats passades! Una visita no esperada (ens ho va fer saber per carta anticipada) va ser la del canonge de la Catedral de Vic, que també va tenir sort de salvar la vida. Vindria a visitar-nos i a donar-nos les gràcies una vegada més, tal com va prometre durant aquells dies de covar aquell constipat a casa nostra. 114

XII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

I va complir la paraula dada, visita que vàrem aprofitar per demanar-li que casés la germana i en Blai. I una setmana després, vàrem anar tota la família convidats a Vic, i ell, personalment, els va unir en sant matrimoni, a la Catedral, beneint aquella unió, que després de tantes desgràcies, va acabar amb un final feliç.

115