XIII Concurs de relats breus escrits per gent gran

XIII CONCURS DE

RELATS BREUS

ESCRITS PER

GENT GRAN

XIII CONCURS DE

RELATS BREUS

ESCRITS PER

GENT GRAN

Edita Ajuntament de Cornellà de Llobregat Imprimeix Gràfiques Cornellà Octubre de 2012

PRESENTACIÓ

Antonio Balmón L’alcalde

Confidències, Peixos de sorra i La última batalla de Antonio Torres són els títols guanyadors del XIII Concurs de Relats Breus escrits per persones grans. Uns títols suggeridors per a un certamen que proposa als nostres majors que comparteixin el seu talent i les seves històries amb nosaltres, que segueixin transmetent-nos els seus valors i ens facin partícips de la seva experiència vital a través de les seves històries reals o fictícies. Una activitat amb la qual desenvolupen una experiència estimulant que els permet estar actius intel·lectual i socialment.

Des de fa temps, l’Ajuntament incorpora la lectura i l’escriptura en tots els àmbits socials perquè creiem que és una forma de créixer tant de forma individual com a col·lectiva. Vull expressar el meu agraïment a totes les persones que han participat, felicitar-los i animar-los perquè segueixin enriquint-nos amb les seves històries.

Confidències, Peixos de sorra y La última batalla de Antonio Torres son los títulos ganadores del XIII Concurso de Relatos Breves escritos por personas mayores.

Unos títulos sugerentes para un certamen que propone a nuestros mayores que compartan su talento y sus historias con nosotros, que sigan transmitiéndonos sus valores y nos hagan partícipes de su experiencia vital a través de sus historias reales o ficticias. Una actividad con la que desarrollan una experiencia estimulante que les permite estar activos intelectual y socialmente.

Desde hace tiempo, el Ayuntamiento incorpora la lectura y la escritura en todos los ámbitos sociales porque creemos que es una forma de crecer tanto de forma individual como colectiva. Quiero expresar mi agradecimiento a todas las personas que han participado, felicitarles y animarles a que sigan enriqueciéndonos con sus historias.

ÍNDEX Primer premi Dora Serra i Espada Barcelona Confidències

7

SEGON PREMI Neus Bonet Farran Sitges Peixos de sorra

35

TERCER PREMI Jesús Sánchez Martínez Cornellà de Llobregat La última batalla de Antonio Torres

41

menció Anna Agustí Farré Barcelona Memòries: un cossi no és una banyera

58

Menció Frederic Corominas Planellas Banyoles L’assalt

68

menció Luis González Soto Barcelona Todo cambia, nada permanece

80

menció Salvador Obiols Gómez Viladecans La forma i el reflex (El jardí del laberint)

91

menció Maria Rosa Salas Anglès Mataró Sense sentit

101

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Primer premi Dora Serra i Espada Barcelona

Confidències —1—

A

la Laieta li agrada ser el centre d’atenció de les amigues. Això d’amigues és un dir, perquè ho són forçadament: han de compartir, inexorablement, menjador, habitacions i esbarjo. De totes maneres, entre tots aquests residents, molts dels quals no saben mantenir una conversa, és una sort comptar amb un grup selecte com el que formen les quatre dones. La Laieta és més feliç ara, aquí, que no quan era jove. Quan està sola amb els seus records, tremola. S’ha esforçat a tancar la capsa dels mals moments i, ara, el seu cap és com un formiguer on es barregen realitat i fantasia. Ha fet punt i a part dels moments negres i xerra tot creient-se les seves històries.

—El meu pare era inventor de petites coses que han esdevingut transcendents per a la vida moderna: espremedora de taronges, obrellaunes, esmolador de tisores, el bolígraf…

—Això no és cert! El bolígraf l’inventà el senyor Bic, un francès. —L’ha tallat l’àvia Carmina, una dona nerviosa, la més veterana de la institució: ja passa dels noranta, i li agrada que se li reconegui aquest fet com un privilegi.

Fa quasi quinze anys que va trobar aixopluc a la residència, abans de l’arribada de sor Rosa, aquesta monja jove que ningú no ho diria, que és monja, 7

Confidències

perquè surt cada dia a voltar per la ciutat i va recollint persones sense sostre, com aquell que recull un mostrari, i va fent que una colla de vells i velles acabin en pau la seva atzarosa vida, com per exemple la Laieta, que sempre explica sopars de duro. Li fa ràbia, a la Carmina, que la mona presumida es faci l’intel·lectual i sigui el centre d’atenció. Per això posa traves als seus comentaris de grandesa. Està alerta a saber què diuen per la tele sobre els famosos i llegeix les revistes que arriben a la residència, amb deler d’aprendre coses importants i demostrar que ella també és intel·lectual.

—El senyor Bic es va quedar la fama, però el meu pare n’era l’inventor. Sempre els passen coses d’aquestes, als grans homes. Mira, sense anar més lluny, el mateix li succeí a Colom: descobrí les Amèriques i van posar el nom de l’Americo Vespucio a aquell continent, quan s’hauria d’haver dit Colòmbia…

—No m’ho crec, això que expliques del teu pare —torna a intervenir la Carmina, tot desviant la conversa sobre aquest Americo Vespucio que mai no ha vist sortir per la tele.

—Molt bé. Pleguem, doncs. Ja no segueixo la història.

La Laieta s’espolsa les engrunes de l’ensaïmada del berenar, mira amunt i avall per comprovar que no hi ha cap d’aquells vells impertinents per allí a prop que sempre estan a punt de fer mofa de les seves explicacions. En el fons té por dels homes. Sempre està present aquella mà dura que la bufetejava quan arribava a casa begut, tot i que ella era servicial i feia tot allò que ell li demanava, encara que fos ballar nua la dansa del ventre. Un dia, la Laieta li va clavar un ganivet. Després d’un judici ràpid i maldestre, va perdre la casa i va anar a parar a una presó estúpida on encara li van fer més mal del que l’home li havia fet. Quan en va sortir, al cap de trenta anys, va tenir la sort d’ensopegar amb sor Rosa, la monja jove que sempre somriu i no se sap com s’ho apanya per llimar malentesos i fer que el personal d’aquesta institució semblin homes i dones dignes i no les escorrialles de la ciutat. Ara, al cap de deu anys de viure a la residència, la Laieta s’ha transformat en la dama que tot ho pot obtenir i dominar. Per sort, en sortir de la presó, li van donar una llibreta d’estalvis amb una petita quantitat de diners que l’ajuden a sentir-se autosuficient. No sap pas d’on van sortir ni vol indagar-ho. Aquests diners serveixen per pagar els seus 8

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

vicis, com és el tabac que, molt d’amagat, fuma, i els perfums. Ara bé, se’n guardarà prou de revelar el secret de la seva llibreta d’estalvis, no fos cas que una nit algú l’escanyés per robar-la.

—Oh! No t’enutgis, Laieta. Ja m’ho creuré. Oi que ens ho creurem totes?

—I tant que sí! Més que no pas els serials de la tele. Perdona la Carmina i continua les teves històries, que ens agraden molt, encara que ens les hagis explicat quaranta vegades. Com que la memòria ens falla a totes, sempre semblen noves de trinca —intervé la Montserrat. És la més jove del grup, setanta-vuit anys, encara que, aparentment, sembla més gran. La seva pell és tova i plena taques, les seves mans tremolen i, sovint, s’endormisca. Quan es recupera, sembla baixar dels núvols i tot ho diu amb dolçor. Té uns ulls blaus i un posat exquisit, sempre pacífica, amb aquella mania de fregar-se les mans i amagar-les sota la taula. Fa vuit anys que és a la institució i s’hi sent tan bé com a casa. La seva memòria és com una esponja, tan aviat humida i plena de records, com seca i buida de vida. Mai no està segura si viu en el present o somnia. Només aquella dèria d’arraconar menjar que haurà d’emportar-se quan surti de la casa, perquè sap que el seu destí és anar a la recerca de no recorda qui. Quan el record es faci clar, ha d’estar a punt.

—Està bé. La perdono i segueixo. Però que no m’interrompi més, que em posa nerviosa!

L’Elvira, la que fa quatre en el grup, les mira totes, arrufa les celles, fa anar el cap amunt i avall i continua fent ganxet. És andalusa i fa una pila d’anys que brega per aquesta casa, on va arribar el mateix dia que la Laieta, a la qual se sent unida i que respecta i obeeix com si fos la seva serventa. Pensa que ella no és ningú, gràcies que la tolerin i la deixin ser de la colla d’intel·lectuals.

No parla gaire, perquè té por que es burlin del seu català maldestre. Les seves esses sonen com zetes. Ha après a escoltar i callar i com que les seves mans saben fer puntes i les monges li ho valoren i fins guarneixen l’altar amb les seves randes, viu feliç tot callant, com si fos un gatet.

—El meu pare va fer molts diners, a més dels que havia fet l’avi a Cuba en les plantacions de cafè amb tota aquella colla d’esclaus que treballaven de sol a sol.

9

Confidències

—Quina vergonya, ser una descendent de negrers! —l’àvia Carmina torna a estar animada a fer la guitza a la companya.

—L’avi no era negrer! Ell va donar la llibertat als esclaus i es va fer molt amic d’un cap de la tribu dels tutsi que va poder tornar a la seva terra gràcies al meu avi, que va posar les coses en ordre entre les tribus fins que el coronaren rei. A casa nostra sempre hi havia hagut caps de búfals i d’altres animals que l’avi havia portat del seu viatge al cor d’Àfrica. Mireu, veieu aquest braçalet? És de banya…

—És de plàstic!

La Laieta queda un xic tallada, però aviat reacciona i diu: —Aquest, sí. Ho has endevinat. El de veritat el guardo a la caixa forta del banc.

—Tot això són boles. Mentides podrides! Tu no tens cap caixa forta en un banc!

—Em dius mentidera? A mi? Que jo no tinc cap caixa forta al banc? Com podria estar en aquesta residència, si no? Com podria pagar-me els perfums i fins convidar-vos a prendre un gelat els dies que fem una passejada fora d’aquestes parets? Eh, m’ho pots dir?

—No, no t’ho sé dir. Però si jo hi sóc, que no en tinc ni cinc, ni mai n’he tingut, i em van recollir del carrer, de segur que tu també ets de la mateixa calanya… no sé si es diu així en català… de la mateixa mena, o casta, o espècie…

—Molt bé, sàvia! Ja no explico res més, apa!

—Ni ganes!

La Carmina s’ha aixecat i fa intent de marxar. La Montserrat s’esvera.

Hi haurà una altra baralla d’aquelles que tant molesten les vetlladores i, si no se soluciona aviat, ho pagaran totes. A més, si ara trenquen la reunió, quan encara queden galetes a la safata, per a qui seran? Ella que està alerta, esperant el moment per estirar-ne tres o quatre! No és que sigui llaminera de per exagerar, ni que passi gana, però les necessita per al viatge que aviat farà. És el seu gran secret, tenir un amagatall com els hàmsters, amb restes de menjar, de petits objectes… La Montserrat necessita aquesta doble vida de dona amable i dolça i aquella altra persona egocentrista, reservada, egoista… No, no, ella 10

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

no és egoista, però, qui ha procurat pel seu bé al llarg de la vida? Ningú!

Oi que diuen que l’amor sempre comença per estimar-se un mateix? Doncs ella s’estima. A més, hi ha el problema de la seva Roser, és el motiu d’acaparar menjar… O potser hi ha un altre motiu? No ho recorda bé. De totes maneres necessita aquelles galetes de la safata.

—Perdona la Carmina. És una ignorant, però en el fons és bona persona.

I tu, Carmina, no t’enfadis, que no ets ignorant, ets, ets… la veterana del centre, la joia de la corona!

La Carmina riu, satisfeta, i mira la seva eterna rival, la Laieta.

—Perdona, “bwana”. T’escoltem.

—Et perdono. Però no tornis a dubtar de les meves paraules. Jo sóc una senyora, una dama!… Ara ja no sé per on anava… Mireu, ja continuaré demà.

—Em sembla molt bé. Ara, senyores, anem cap dintre, que fresqueja i no deveu voler agafar un refredat, oi? És la veu alegre i decidida de sor Rosa, que s’ha acostat al grup sense fer soroll, els ulls vigilants, els llavis somrients, sempre disposada a ajudar aquelles velletes, que són les seves preferides. És ella la que en va fer entrar a la residència la majoria i va solucionar els problemes burocràtics amb els estaments oficials. Molts dels seus protegits eren com ocells lliures i la residència els semblava com una presó. Li va costar agrupar-los, però ara està convençuda que mai no intentaran tornar a la vida neguitosa del carrer. Ara viuran a recer fins que la mort se’ls vulgui endur cap al cel, amb el Senyor… Com els estima, Déu meu! Els estima tant com a aquell Jesús clavat a la creu. Coneix els defectes de cadascun dels seus avis i de les seves iaies, però sempre troba una excusa per comprendre llurs debilitats.

Caldrà obeir sor Rosa i entrar cap a la sala d’estar. La Montserrat fa una ganyota de desaprovació, tot mirant de reüll les galetes de la safata.

L’Elvira mira la companya i somriu:avui et quedes sense galetes, estimada lladregota merdosa! La Laieta procura subjectar el braç de sor Rosa per acaparar la seva atenció i la Carmina marxa, decidida, cap a la sala per ocupar-se de reservar el racó preferit, abans no els el prenguin algunes de les carrosses bavoses que ronden per la casa.

11

CONFIDÈNCIES

L’Enric, que passejava pel pati tot llegint un llibre, en veure sor Rosa i les iaies els dedica una salutació especial, amb una barretada que sembla copiada d’una pel·lícula dels Tres Mosqueters. Les dones fan una rialleta de mofa, en canvi sor Rosa s’hi acosta, amable, i s’interessa pel llibre.

Són les obres completes de Carner, que ella s’ha afanyat a fer arribar a les seves mans, sabedora de la vena poètica del vellet.

—T’agraden, aquests versos?

—Molt, m’agraden. A aquest poeta li sortien les paraules com un doll d’aigua. Mira què diu: Jo dins ma cambra confereixo versos, i un esperit cavalca en cada rima. Que bonic, oi?

—Preciós. M’agradaria sentir una de les teves rimes.

—Jo sóc un ignorant.

—Tu ets un poeta. Sorprèn-nos a tots. Pots fer-ho!

L’home s’allunya, pensarós i feliç. Es treu el barret i saluda a dreta i esquerra. Amb mirada perduda parla per a ell mateix: conferir versos… cavalcar… anar més enllà…

El cel s’enfosqueix a poc a poc, l’aire fa remenar el brancam de les acàcies i els pocs passejadors van caminant cap a les estances il·luminades de la residència, que recull mil flaires de desesperança, de vellesa, de dolor, d’egoisme, de resignació. Malgrat tot, entre tantes olors també hi ha un perfum d’il·lusió, de ganes de viure, i la joia d’envellir en pau.

—2— Aquesta setmana sor Rosa ha portat una nova dona a la residència. Sembla més vella que tots els altres. Té la pell arrugada, apergaminada; els cabells grisos, embullats; el vestit passat de moda, d’un color de castanya. No obstant aquesta aparença de ruïna, camina dreta com una post i el seu gest és delicat, harmoniós, elegant. Es fa mirar. Sembla estrangera.

El quartet de les xafarderes, com els homes anomenen les intel·lectuals que sempre expliquen sopars de duro, sembla que se la volen apropiar al seu grup. Sor Rosa els l’ha presentada a l’hora del sopar.

12

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

—Madame Natàlia Quatrebarbes viurà amb nosaltres. Esperem que serà ben atesa.

Sor Rosa li acosta la cadira a la taula del quartet d’amigues i les presenta d’una en una. Li sembla que aquella companyia serà la més avinent per a la Natàlia. La velleta fa una salutació amb el cap i s’asseu tota enravenada.

Deixa el llibre que fullejava davant del plat, disposa bé els coberts i, amb un copet de mà, desplega el tovalló i el deixa caure sobre la seva falda. La Laieta ja comença a barrinar alguna història de llibres i lectures selectes.

Vol impressionar la forastera. S’adonen, esgarrifades, que li falta la mà esquerra. Té un monyó que dissimula, tot estirant la màniga del vestit.

Estan ansioses per saber-ne la causa.

—Jo sóc la senyora Laieta i em sento honorada de tenir-la al costat, madame Natàlia. Sap?, el meu avi era molt ric i li agradaven molt els llibres. Ens va fer afeccionar a la lectura a tota la família. Ho dic perquè sembla que vostè també hi és afeccionada. He llegit tots els clàssics grecs i romans i russos.

Ja en parlarem. El meu pare va viatjar per tot el món…

La Carmina posa els ulls en blanc i pensa: “Ja hi som! Només ens faltava aquesta per fer agafar més fums a la vella xerraire inventora de contes de les mil i una nits!”

La nouvinguda s’eixuga els llavis amb el tovalló abans de dirigir la paraula a les noves companyes i per fi senten la seva veu rogallosa, d’accent afrancesat però en un català impecable, que els dóna les gràcies per la seva gentilesa d’acollir-la. Després comença a menjar, tot refrenant les ganes d’engolir ràpidament. Feia tants mesos que només s’alimentava de les restes dels contenidors, que la fam li havia fet oblidar les bones maneres. Les quatre dones la contemplen calladament, amb un puntet d’estranyesa. Després de sopar, i mentre van a fer tertúlia a la sala de la tele, l’avi Enric, que no ha tret els ulls de sobre la forastera, espera el moment de creuar-se amb la seva mirada i obsequiar-la amb una barretada. La Natàlia li dedica un somrís i l’home sembla delerós de poder-se atansar i seure entre el grup, però aquelles dones acaparen la Natàlia i no permeten que s’instal·li al racó de les intel·lectuals. Només pot dedicar un bona nit al grup i fer una barretada tot allargant la mirada als ulls de la nouvinguda, que el contempla d’una manera especial, acollidora.

13

CONFIDÈNCIES

L’endemà, quan surten al jardí, les quatre amigues veuen que la Natàlia passeja al costat de l’Enric. Tots dos miren un llibre i sembla que el comentin. Les dones s’acosten a la parella i, com si l’Enric no existís, conviden la Natàlia a seure amb elles. Ell les mira amb cara d’enuig, saluda amb un cop de barret i se’n va cap al racó obac del jardí, sota les acàcies. Les dones somriuen mofetes i l’Elvira aparta una cadira per fer seure la nova intel·lectual de la colla, la qual accepta la invitació, però encara té temps de fer un signe amb la mà a l’home del barret que li ha parlat de versos.

—Sabíeu que vaig estar en un pensionat a Suïssa? —Comença la seva història la Laieta, tot mirant de reüll la nouvinguda i buscant la seva atenció—.

Potser madame Natàlia en sap alguna cosa, d’aquests pensionats.

—Per favor, digueu-me pel nom sense l’afegitó de madame. Jo no sóc ningú especial. Sí que en sé alguna cosa, d’aquests pensionats, perquè hi vaig passar els anys d’estudi abans d’anar cap al meu destí.

—Quin era el teu destí, si es pot saber? —Intervé molt interessada la Carmina.

—El meu destí era la casa dels tsars de Rússia, a Sant Petersburg. Jo m’estava preparant per ser la institutriu de les princeses, les filles de l’últim tsar.

Les quatre amigues queden bocabadades. Institutriu de les filles del tsar?

Era possible, allò? “No ens deu estar aixecant la camisa?”, malpensa la Carmina. Fins l’Elvira fa cara d’incrèdula.

La Natàlia no sap com fer-s’ho per no continuar aquella conversa.

L’espanta ser el centre d’atenció. No té confiança en aquelles dones, però al mateix temps sembla que no pot callar més… —Vaig passar dos anys meravellosos a palau. Jo era molt jove, quasi de la mateixa edat de les princeses. Els havia de parlar en francès i alliçonar-les. Eren llestes, però totes plegades teníem més ganes de jugar que no d’aprendre.

Malauradament vingueren temps dolents i tot es va perdre. Quan hi va haver la revolució i assassinaren la família, jo vaig poder escapar amb les dues princeses per uns passadissos secrets del palau de Sant Petersburg, gràcies a l’ajuda de bons aristòcrates que s’hi jugaren la pell…

—Vols dir que aquesta Anastàsia de qui anys enrere parlaven les cròniques, és la veritable princesa, filla del tsar?

14

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

—Anastàsia era el seu nom. Ara bé, que aquesta que ens presentaven fos la veritable, no ho sé, perquè fa massa anys que ens vam separar.

—I com vau anar a parar al nord d’Àfrica? Pel túnel del palau, potser?

La Carmina es belluga al seient, nerviosa; li agrada tant, aquella conversa!

—Va, no diguis bestieses, Carmina! —Ara veurà aquesta pesada com me les apanyo per dominar novament la situació, pensa quasi en veu alta la Laieta— A Rússia hi havia trens que anaven cap a Finlàndia. De segur que les princeses, disfressades de pobres, amb els cabells tallats i la seva institutriu vestida de pagesa, van poder traspassar la frontera, oi?

La Natàlia fa un cop de cap afirmatiu i segueix l’explicació sense donar importància a la rivalitat de les seves oients.

—Un cop a la capital de Finlàndia ja vam tenir l’ajuda dels aristòcrates que s’havien refugiat en aquell país i que ens posaren en contacte amb d’altres persones de la noblesa, perquè totes elles estan emparentades i s’ajuden mútuament. Arribàrem a París i després ens poguérem traslladar cap al nord d’Àfrica, on ens vam refugiar a Algèria, i allí els vaig perdre la pista, perquè les princeses foren traslladades al desert i jo em vaig quedar sense feina i vaig passar mil peripècies fins arribar a perdre la mà esquerra per ser titllada de lladre…

—Això és terrible! Tu, acusada de lladre? Per què?

—La princesa Anastàsia m’havia regalat un medalló amb la fotografia d’ella i la seva germana. Quan ens separaren, la policia algeriana va escorcollar la meva cambra per si hi havia documents. En trobar la joia m’acusaren de lladre. Per més que em vaig defensar no m’escoltaren. Jo era una renegada, nascuda francesa, els seus enemics en aquells moments, criada en la religió catòlica, de la qual m’havia separat per passar-me a l’ortodoxa, a la qual pertanyien les meves pupil·les, i ara, per acabar-ho d’adobar, jurava en nom d’Al·là per salvar la vida.

—Aquesta història m’esborrona! Ja n’hi ha prou, per avui!

La Laieta no pot suportar tantes crueltats. Li sembla veure els seus mals tràngols quan va clavar el ganivet al seu home. Si no calla aviat amb els seus relats, aquesta vella, m’agafarà un atac de nervis! —Noies, jo me’n vaig a 15

CONFIDÈNCIES

la capella. Necessito resar un parenostre a la nostra Verge del Carme, per la Natàlia i les seves princesetes. Véns, Elvira?

L’Elvira mira la Laieta sense entendre aquella sortida de to, però, obedient a l’ordre de la companya, recull el ganxet i els fils i l’acompanya. És que l’Elvira també té esborronaments, des que la Natàlia ha explicat aquelles històries. Potser ja és hora que conti les pròpies experiències a la Laieta… Però, no, serà millor seguir callant… Almenys, ella conserva les dues mans…

—3— La primavera ha omplert el jardí de verd, de perfum i de colors. Alguns avis i àvies sembla que es revifin, com les plantes. Es toleren més els uns als altres, fins riuen obertament per qualsevol fotesa. La Natàlia i l’Enric passegen i parlen.

—Natàlia rima amb camèlia, una flor exòtica, com tu.

La dona somriu complaguda i els seus ulls s’humitegen com sol passar-li sempre que algú la tracta delicadament. Ara que arriba al final del seu llarg trajecte ha descobert un món on hi ha lloc fins i tot per a la poesia i troba un home que li diu paraules d’amor. Que ridícul! Amor als cent anys? Amor entre dos vells? Existeix el déu de l’amor? Pot bategar d’amor un cor que està a punt d’acabar la corda? Ai, Amor! Déu és Amor! L’Amor és Vida, és Déu!

—Enric, m’agrada escoltar-te. Ets un poeta.

—Oh, no! Estimo la poesia. T’agrada la poesia? Trobaràs uns quants llibres a la nostra biblioteca de poetes catalans. Te’ls presentaré: Verdaguer, Maragall, Carner… Escolta el poema d’aquest Carner, que era un gran poeta de Barcelona: La noia rossa m’ha encisat, també la bruna. Jo estic un xic enamorat de cadascuna.

Tu ets aquesta dona, rossa i bruna, totes dues alhora, i jo n’estic enamorat…

La parella s’endinsa pel bosquet d’acàcies, les quals sacsegen llurs capçades i les seves flors desprenen un perfum de mel. Sembla que entenguin les paraules dels humans.

16

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Les quatre dones intel·lectuals els miren i xiuxiuegen.

—Noies, em sembla que aquest parell estan enamorats —fa la Laieta amb cara burleta—. A la seva edat i fer posat de pardalets, fa riure, no us sembla?

—A mi no em fa riure. —li respon la Carmina, sempre a punt de contradir— Si estan enamorats serà una gran sort per a ells. L’amor no es preocupa per les edats. Tots necessitem amor.

—Jo mai no he tingut un home que m’estimés de debò —confessa la Montserrat— Als tretze anys, els pares em van donar a un home que em triplicava l’edat. Era pastor, s’havia quedat vidu, no tenia fills i necessitava qui es fes càrrec de la seva casa, que no era més que una barraca perduda entre les muntanyes. Els va regalar, a canvi de la meva persona, dos xais del seu ramat. Vaig marxar amb ell i em va tractar igual que a les bèsties, o potser pitjor, perquè a mi m’escridassava i m’obligava a fer marranades que no hauria fet mai amb el seu gos ni amb el bestiar. Un dia va estimbar-se en un barranc i em vaig quedar sola. Vaig voler tornar a casa, però els pares no em van acceptar. Vaig aprendre a viure com les cabres fins que vingueren els maquis, uns homes amb fusells que deien que salvarien el país d’una guerra que ja s’havia acabat, i em recolliren.

Jo els feia de cuinera i de minyona i del que em demanessin o obliguessin. Un dia em vaig trobar sola altra vegada. Em sembla que la guàrdia civil els havia enxampat a tots i com que jo era menys important que un gos, ningú no es preocupà de mi…

La Montserrat calla perquè els ulls se li han entelat i una mena de ranera li obstrueix la gargamella. Què l’ha induïda a obrir la capsa dels records? Potser la primavera? Potser aquesta parella de vells als quals se’ls han rejovenit els ulls?

—Quina pena haver estat tan pobra! —diu la Laieta que fa estona que remena el cul sobre la cadira, impacient per tornar a ser el centre d’atenció— La pobresa sempre porta drames al seu entorn, perquè, deixem-nos de romanços, els diners ajuden molt a fer la felicitat. La meva família va ser afortunada i tots hem tingut una vida feliç, plena d’emocions i de diners. Jo tinc tantes històries precioses per contar que us puc alegrar la tarda, si em voleu escoltar.

17

CONFIDÈNCIES

Sense esperar que estiguin d’acord a escoltar-la, comença el seu relat en el punt precís on el va acabar fa més d’una setmana: —El meu avi es va construir un palau a la Rambla de Canaletes i allí van viure el pare i tots els meus oncles. La mare no era de classe tan elevada, ja que va entrar-hi de costurera i de seguida va quedar enamorada del pare, que era l’home més ben plantat de Barcelona…Semblava un artista de cinema…

—Com en Gary Cooper? —La Carmina s’anima.

—Més o menys… La mare també feia molt de goig…

—Com la Sofia Loren? — Quina tarda més esplèndida se li presenta a la Carmina, ara que han parat les històries de la Montserrat. Ves amb què ha sortit aquella vella! Sempre amb posat de nena innocent i resulta que se l’han tirada tots els esparracats del país! Prefereix parlar de cinema i de riqueses.

Podrà anomenar una rastellera d’artistes que les deixarà astorades!

—Més prima i més rossa…

—Com la Grace Kelly, princesa de Mònaco?

—Justa la fusta, sí. Es van enamorar i després de passar moltes peripècies per convèncer els seus respectius pares que els deixessin casar, perquè això d’unir un potentat amb una costurera no els feia el pes, ho van fer a la capella de Santa Àgueda. Hi hagueren més de cinc-cents convidats. Després van fer un viatge de noces que va durar sis mesos. Recorregueren els cinc continents…

—Oceania també?

—Sí, també. I van passar moltes aventures amb els cangurs, que se’ls trobaven pertot arreu: a la carretera, al desert, al país dels papús… En van portar una parella…

—…de papús?

—De cangurs! Aquests cangurs van viure a casa mentre foren petitons, després els regalaren al parc zoològic de Barcelona.

—I a l’Amèrica dels indis també hi anaren?

—Sí, però hi feren una estada molt curta, perquè era l’època dels tornados i la mare no suportava el vent…

—I a la Xina?

—Au, calla d’una vegada! No podré acabar la història, amb tantes interrupcions!

18

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

—Això vol dir que no hi van anar, a la Xina.

—Sí que hi van anar, però estaven reconstruint una part de les muralles, que s’havien esfondrat per culpa d’unes fortes inundacions, i marxaren a cuita corrents cap al Tibet, on aleshores encara hi havia els lames, que no volien forasters. El pare es va haver de rapar el cap i posar una túnica de color de butà que li va preparar la mare amb un retall de roba de seda d’aquella de veritat, de la que filen els cucs de seda, aquells cucs que quan érem petits tots havíem fet créixer dintre d’una capsa de sabates.

—Ai, sí. Ja me’n recordo. Jo, quan era petita, també en tenia i els amagava sota del llit perquè a la mare li feien fàstic. Un dia se’m van escapar i vinga trobar cucs per tota l’habitació…

—Que parlem de cucs o dels meus pares?

—Calla, calla, Carmina! —interromp l’Elvira, que per primera vegada hi posa cullerada — com va acabar allò del Tibet?

—Doncs, va anar com el rosari de l’aurora. El pare vinga passejar amb els lames, fent pregàries i tocant campanes, i la mare, marejada, perquè ja començava a tenir les molèsties del primer embaràs. Un dia que passà per allí una avioneta anglesa li feren senyal perquè aparqués i pogueren escapar-se amb aquells anglesos que els van tractar molt bé i els acompanyaren fins a l’aeroport de Madrid. Arribaren just a temps per anar a la clínica on va néixer el meu primer germà, en Tomàs, que, no sé per què, sempre ha tingut els ulls esbiaixats.

La Laieta ja no sap com seguir. Veu que les amigues no l’escolten, els interessa més el berenar que ja tenen sobre la taula.

—Per què no poseu atenció en tot això que us explico? Em teniu enveja.

Enveja podrida!

—Sí que en tenim d’enveja, Laieta —interromp la Montserrat—, però no és enveja podrida, sinó satisfacció en veure que algú del nostre entorn ha conegut l’amor i la riquesa i ha gaudit de la felicitat. Tant de bo la puguin aconseguir la Natàlia i l’Enric, encara que no tinguin diners. Em sembla que ara ja es tenen l’un a l’altre i això els donarà alegria. Mireu-los quina patxoca fan. Semblen dos colomins!

Les quatre dones miren aquella parella que s’han oblidat de llur edat.

19

CONFIDÈNCIES

—4— De tant en tant visiten la institució persones que se solidaritzen amb aquelles monges; els deixen un munt de roba a més d’uns diners. Per no ferir susceptibilitats, les monges organitzen una festa i fan una mena de tómbola on tothom pot comprar butlletes a un preu assequible a les butxaques més primes i el premi pot ser la roba dels seus somnis, : un vestit, una brusa, roba interior de seda i amb puntes, pantalons i camises…

Les cinc iaies estan excitades i s’han confabulat per comprar un munt de butlletes a veure si tenen sort i poden aconseguir la roba apropiada per a la Natàlia i el seu nòvio, perquè ara ja és cosa reconeguda que aquella parella estan enamorats i que ningú no els separarà fins que la mort se’ls endugui.

S’han entestat a fer una festa per commemorar els cent anys de la Natàlia, que complirà a la tardor. Aquesta dèria de la celebració que els ha encomanat la Laieta les fa estar nervioses i il·lusionades. Les vetlladores no se’n saben avenir, en veure aquells vellets amb ulls que guspiregen i als quals sembla que els mals hagin fugit teulades amunt.

El dia de la tómbola aconsegueixen un vestit blau marí de seda que els sembla preciós per a la Natàlia i un joc de roba interior negra que pot fer conjunt amb el vestit i fins troben unes sabates amb un puntet de taló, molt poquet, el número adequat de l’amiga. Per a l’Enric s’emporten tot un tern de pantalons, americana i armilla d’un gris fosc, en molt bon estat, el qual, si li escurcen una mica mànigues i camals, li quedarà que ni fet a mida.

La Laieta es deleix per parlar de les seves històries. Pot aprofitar l’ocasió per parlar de vestits i modistes. A la tarda, a l’hora del berenar, enceta la seva xerrameca: —La mare va regentar una casa d’alta costura que li va preparar el pare perquè no s’avorrís de només criar els fills i res més. Era una casa que es va dir Santa Eulàlia, el nom de la mare i el meu nom. La mare cosia molt bé i tenia ganes de col·laborar en el manteniment de les moltes mansions que el pare anava construint per a cadascun dels seus fills. I com que el pare no volia que la seva dona es passés el dia amb l’agulla als dits, li va posar una gran quantitat d’obrers a les seves ordres i l’establiment va 20

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

tenir tant d’èxit, que totes les dames de la ciutat feien cua per comprar-se la roba a Santa Eulàlia i eren felices si tenien la sort que la mare els prengués les mides i els dissenyés una faldilla o una brusa. La mare es va anar engreixant i tenint criatures fins que li va venir la menopausa. Aleshores el pare ja no va voler treballar més perquè no ens calia cap més palau. Es va dedicar a viatjar en companyia de la mare. Un dia, allà per terres de l’Índia, van fer amistat amb el senyor Gandhi i es van tornar tan pacifistes que van renunciar a tots els béns d’aquest món i s’hi quedaren per sempre més. El meu germà gran, en Tomàs, administrava les finques i els negocis, però no s’hi entenia i no sé com va ser que la família es va anar dissolvent: uns per aquí, els altres per allà…

La vetlladora, l’Esther, posa sobre la taula una plata amb ensaïmades i una ampolla de taronjada. Tothom en pren la seva ració i la tertúlia s’acaba sense que la Laieta pugui acabar el seu relat. L’Elvira no té gana.

Les companyes la miren i noten quelcom estrany. Té el color trencat, grisenc. Una esgarrifança, com una ventada freda, les fa callar. Tenen por.

L’ombra de la mort ronda pel jardí. La coneixen. Saben que les persegueix cada dia.

—Oh, Senyor! No encara! No encara!

—5— Fa quinze dies que han enterrat l’Elvira. No va venir ningú de família per acompanyar el sepeli. Potser no en tenia, de família, i si una vegada n’havia tingut, l’havia oblidada. Sort en va tenir, dels amics de la residència, que la van acompanyar aquella setmana de malaltia greu i la van vetllar un cop morta.

Aquella punxada al pit que la va començar a molestar la tarda de la tómbola es va anar repetint, cada vegada més punyent. Notava que l’hora dels adéus arribava. Li venien a la memòria temps remots, dolorosos… Quants anys viscuts! Per a què? Per a qui? Volia que, almenys, el seu cos fos d’alguna utilitat. El donava a la ciència. Ho havia jurat. Virgencita mía, llévate mi alma, deja mi cuerpo que una vez sirva para algo bueno!

21

CONFIDÈNCIES

—Ha estat molt valenta, l’Elvira. Ha donat el seu cos als metges perquè els aprenents de medecina puguin utilitzar-lo per als seus estudis anatòmics… Quan hi penso, sento unes ganes intenses de plorar…

Pobreta Elvira, amb aquelles mans, malaguanyades, que feien preciositats, tan treballadora, tan servicial!

—On creieu que ha anat a parar, l’ànima de l’Elvira?

La Laieta té moltes ganes de fer una pipada, però no gosa treure el tabac.

La cuidadora Esther l’hi prendria dels dits. Val més continuar per aquell camí d’aventures extraordinàries que tan bé sap enfilar i aconseguir ser escoltada.

Mentre xerri li marxarà el delit del tabac.

—A l’Índia, la gent creu en la reencarnació. Els pares, quan hi van viatjar, van conèixer un pària que ja s’havia reencarnat sis vegades. Havia estat gran visir, gran sacerdot, un profeta, després va anar convertint-se en un místic que no volia cap riquesa ni honor; cada vegada es va anar fent més humil, més senzill, més espiritual. Deia que només la pobresa extrema porta a la santedat…

—Digues que aviat serem santes totes nosaltres, si seguim per aquest camí.

—A mi m’agradaria viatjar cap a tots els planetes que es poden veure des de la Terra. Anar a Venus, aquella estrella resplendent que les nits d’estiu sembla que ens faci l’ullet.

—Jo em quedaré a la Lluna. És més a prop i ja l’ha trepitjada algun home.

Jo seré la primera dona de posar-hi els peus a sobre.

—La Lluna és la pàtria dels enamorats. Qui no ha somniat despert un dia o altre, tot contemplant-la!? De segur que l’Enric li ha dedicat molts dels seus versos.

L’Enric calla, la seva mirada va lluny. Un dia explicarà la seva vida a la Natàlia, que li agafa una mà que li tremola i l’acosta als seus llavis.

Les tres velletes somriuen i sospiren. Sembla que la brisa porta tremolors dels móns invisibles.

La Laieta s’aixeca decidida i s’allunya del grup. No pot més, ha de fumar. El tabac mata. Què hi fa? El tabac és deliciós, més que un viatge a la Lluna.

22

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

—6— El vint-i-sis de novembre, el dia del natalici de la Natàlia, està ja a les portes.

Sor Rosa i totes les monges i vetlladors estan tan contents com la colla de residents. No es pot celebrar gaire sovint, un aniversari de cent anys. Han escrit a la Generalitat i han aconseguit una medalla commemorativa per a aquell acte solemne. Fins hi acudirà la televisió!

Aquell que cregui que una residència de les que recullen els més pobres i desemparats de la ciutat és una casa depriment, l’erra del tot. Aquesta casa bull d’alegria. Fins els avis que no poden sortir dels seus llits volen veure l’homenatjada i col·laborar en la festa amb la seva aportació ínfima: un somriure i una pressió de mà. N’hi ha que s’alegren desmesuradament i els vetlladors tenen feina a controlar-los. Volen guarnir la sala de la classe de manualitats. Els creatius tenen pensades estrafolàries i volen fer un gran mural com aquells que han vist pels carrers de la ciutat. Amb una escombra tacada de pintura, esquitxen les parets. Veient que no se’n surten, enfonsen les mans a la galleda i hi tracen gargots. Un dels jugadors de dominó i parxís s’esgarrifa i protesta, tot prenent la galleda de la pintura amb intenció de tirar-la sobre el cap dels “artistes”. Sort que dos dels vetlladors la hi arrabassen de les mans. Ha acudit la superiora a posar pau, la qual, bufant un xiulet, es fa escoltar. Tothom fora de la sala! Haurem de suspendre la cerimònia! Sembleu criatures! Senyores i senyors, si no hi ha formalitat, no hi haurà festa! Han de plegar per un dia i dedicar-se a contemplar com són netejades aquelles parets i com desapareixen els seus murals.

El dia vint-i-sis arriba. La Natàlia tem no poder resistir les emocions.

Un parell de pastilles potser la calmaran. Desitja aquesta festa. És tan bonic comptar amb l’amistat d’aquests desconeguts, ara els seus amics, i ser el centre d’atenció!

Arriba l’equip de televisió i proven els llums, el so, l’enquadrament…

La periodista, que havia començat l’entrevista amb aires de suficiència davant d’una vella centenària, ha anat canviant el to en adonar-se de la vitalitat d’aquella dona que, amb les seves maneres de moure’s, de mirar i de dir, ha captivat tothom. Parla amb prudència dels seus coneixements 23

CONFIDÈNCIES

lingüístics, dels seus estudis, dels països que ha visitat, de la història sobre els tsars de Rússia, de les hores felices viscudes a palau, on havia d’educar unes nenes gairebé de la seva mateixa edat. Com les va estimar!

Com va patir per ajudar-les a fugir dels bolxevics, quantes penúries en el llarg pelegrinatge fins arribar a Algèria; i després, la separació, les persecucions, fugir, sempre fugir… Calla. Passa la mà dreta sobre el monyó de l’esquerra i sospira. No dirà res més. Què importa, la seva història? En té prou a fer algunes confidències a l’Enric, que la mira amb amor. Té prou seny per callar i no difondre secrets que portarien els enemics d’aquelles famílies de la noblesa que ara vivien en l’anonimat, si és que encara en quedava algú viu, a perseguir-les novament.

Es dóna per acabada l’entrevista i la Natàlia s’oblida de la televisió i de les persones foranes que vénen a fer-li compliments. Tot allò ja li fa nosa, encara que, paradoxalment, ha estat tan bonic rebre una medalla, passejar pel jardí, sempre seguida d’una càmera televisiva, ser el centre d’atenció, ser protagonista una vegada a la vida… Li fa vergonya tenir aquells sentiments.

Cap al tard, en marxar els convidats, les amigues es reuneixen en el seu racó de la sala d’estar. Encara hi ha pastes i begudes a totes les taules. La festa s’ho ha valgut, tot i que alguns dels residents han patit una mena de vertigen.

La Natàlia no para de repetir gràcies, gràcies. La Laieta, però, no vol pas que el dia s’acabi sense que alguna de les seves històries personals sigui escoltada.

El cap li bull de noves aventures que cal fer realitat en paraules: —Aquesta festa m’ha fet reviure la meva joventut, quan tenia la pell fina i era admirada per la frescor del meu cutis. Per ser tant bonica vaig tenir una colla de pretendents…

—Però cap no tenia prou categoria per a tu, oi? —l’ha interromput la Carmina, contenta de rebentar les paraules de la Laieta. Se sent plena d’energia i amb el cap com enterbolit, perquè ha begut d’aquell vi dolç.

Té ganes de riure i de barallar-se i, fins i tot, paradoxalment, de petonejar la seva rival, la Laieta.

—Doncs l’has encertada. No em feien el pes. —La Laieta també està eufòrica i de bona gana clavaria una bufetada a la Carmina.— Els meus pretendents els vaig apartar del meu camí i vaig prometre restar soltera com les 24

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

meves germanes. Bé, no vaig complir aquesta promesa, però això ja és una altra història que ara no ve al cas. Les meves germanes es feren monges i una va ser abadessa d’un monestir i l’altra, mare superiora d’un convent.

—I els germans també es feren monjos?

—Els tres petits van ser militars. Un era comandant de la Marina i va morir a Pearl Harbour. L’altre, un general molt famós, va donar la vida per la pàtria en la guerra del Golf i el tercer va desaparèixer en una d’aquestes revoltes africanes. Espero que algun dia el tornaré a veure carregat de medalles i d’honors. El germà gran, en Tomàs, administra totes les nostres riqueses des de l’estranger…

—On, de l’estranger? A veure quina te n’inventes, ara.

—No us ho diré pas. El meu germà no ho diu a ningú, perquè el persegueix una màfia d’antics maçons que li volen prendre totes les riqueses. És per aquesta raó que no m’escriu mai ni em ve a veure…

—En definitiva: t’has quedat més sola que un mussol, perquè si et vas casar, el marit vés a saber on para.

—Jo no he tingut marit!

—No dius que no vas complir la promesa de restar soltera?

—Jo no sóc casada. Jo no vull tenir cap home! Jo, jo…

La Laieta està nerviosa per haver parlat massa. Veu aquella escena esgarrifosa del ganivet i la sang i la foscor… Cal fer marxa enrere, desviar la conversa.—Tinc el meu palau i els meus servents i majordomes i criades que m’estimen i que treballen per a mi… Però prefereixo la vostra companyia i gaudir d’aquests jardins i d’aquestes dependències, mentre espero que se solucionin els problemes del meu germà.

—Ai, no em facis riure! Ets una mentidera. Una podrida mentidera! Tens tants palaus com nosaltres euros. Zero!

Era de preveure que la Carmina explotés davant de les explicacions de grandeses de la companya i d’aquell misteri de l’home que no té. És que no pot passar ni un sol dia sense lluir la cua de paó, aquesta vella pretensiosa!

Bé, li seguirem el corrent a veure si es destapa a la que badi i descobrim el misteri de casada o soltera. Ai, com m’agradaria fer d’Agatha Christie, la cèlebre detectiu el nom de la qual tantes vegades surt per la tele!

25

CONFIDÈNCIES

—Oh, no es pot parlar amb aquesta dona! No tens maneres, ni elegància, ni prestància! —somiqueja la Laieta, la qual, en el fons, està contenta d’haver captat l’atenció de la colla i haver desviat la conversa cap a les suposades riqueses. No dormiria de gust si no acabés el dia amb una discussió, les topades amb l’amiga són com una gimnàstica mental.

—I tu ets un pet presumit que no hi ha qui t’aguanti! Jo no puc creure que els teus germans anessin a caçar lleons…

—Vostè sí que em creu, oi hermana? —diu la Laieta, obligant sor Rosa a escoltar-la.

—Tampoc no em crec la història dels lames…

—Ara posarà en dubte fins l’existència del Tibet! Ho veu, ho veu, hermana?

Ja hi torna!

—Va, ja n’hi ha prou! Cada dia s’acaba igual, la reunió? —diu sor Rosa, tot somrient.

Està tan satisfeta de la joia de la diada que, si fos per ella, ara els posaria música i ballaria amb tots els vellets. Pobrets, potser els esgotaria massa!

—Avui és un dia especial i hem de fer els honors a la Natàlia.

—Té raó, hermana. Aquesta senyora, tan callada i tan senyorial, ha donat un aire tal de grandesa a la nostra casa que bé val la pena concedir-li tots els privilegis. No podríem celebrar un casament d’aquí a unes setmanes? Potser tornaria la tele i tindríem regals extres i menjar…

A la Montserrat se li fa la boca aigua. Pensa que si segueixen per aquest camí el seu racó de viandes desbordarà. Sor Rosa s’allunya sense contestar, tot somrient. El seu cap és ple de música, els seus peus marquen el compàs d’un vals. Les amigues continuen xiuxiuejant confidències. La Natàlia està esgotada i s’acomiada repetint un moltes gràcies a tothom per enèsima vegada. L’esgotament és general. A poc a poc, hi ha una desfilada cap a les cambres. Avui no cal sopar, ja hi ha hagut berenar extra i els seus estómacs demanen descans. Els llums de la sala s’apaguen, el menjador és buit i endreçat, a punt per a servir els esmorzars del matí. Un bona nit general, uns peus que s’arrosseguen, un sospir, una tos que ennuega un coll, una porta que es tanca amb un cop enutjós, un llum que s’apaga, la remor de la tassa del wàter…

26

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

El pati és fosc, les acàcies remouen el seu brancatge, la lluna d’un blanc de perla juga a fet i amagar amb uns núvols minúsculs.

—7— La Montserrat té dies dolents, està excitada. Des del dia de la festa de la Natàlia que els seus nervis s’han descontrolat. El seu amagatall desborda de viandes i algunes comencen a fer mala olor. Sor Rosa fa neteja del racó quan la Montserrat és fora. Coneix les seves debilitats i també sap la seva trista història, la mort estranya de la seva nena Roser, fa ja molts anys, que li va costar l’empresonament com a còmplice del succés, mai no aclarit del tot.

Va ser el pare el culpable? S’hi va veure implicada la Montserrat i per salvar la filla de les mans d’aquell home salvatge va creure la millor solució arrencar-la d’aquest món? La seva memòria va quedar en blanc durant una colla d’anys. Després, es va tornar una dona pacífica, però introvertida. Cada any, quan s’acosten les festes nadalenques, les manies d’acumular viandes creixen i a les nits té somnis estranys i crida la seva Roser, i es lleva i volta per la casa espantant els residents. Els infermers la vigilen i, de vegades, l’han d’aïllar.

El tercer dissabte del mes de desembre reben la visita dels escolars que vénen a cantar Nnadales. Tothom els espera, uns amb alegria, altres amb melangia. La sala és plena de garlandes, d’estrelles i llums de colors. Un avet omple la raconada i el pessebre presideix la sala. Avui regna la tranquil·litat.

Tenen la colla d’escolars que es preparen per fer la cantada tradicional. Tothom escolta. Sor Rosa vigila. L’espanta la mirada mig perduda de la Montserrat.

La dona patirà una crisi d’aquelles de cada any? Cal estar alerta i procurar suavitzar el tractament, tant de la Montserrat com de tota la colla, perquè aquests festes que en diem de joia són, per a molts dels avis, doloroses.

La Montserrat, amb ulls mig extraviats, contempla els petits cantaires i no perd de vista una nena rossa d’ulls blaus que, tota vergonyosa, s’amaga entre les companyes. Està convençuda que aquella nena és la seva Roser, té els seus mateixos ulls, el color dels cabells… Tota decidida s’aixeca i va directa cap a la nena i l’abraça: La meva Roser! Ets viva!

Per fi et trobo! Com t’he enyorat!

27

CONFIDÈNCIES

La nena xiscla esverada, tots els companys callen i miren aquella velleta que parla sense parar. Sor Rosa agafa per les espatlles la Montserrat i, suaument, amb bones paraules, l’aparta de la nena que plora. Montserrat, tingues paciència, l’has espantada. Ara vindrà, deixa-la que acabi les cançons.

Després vindrà. Anem, li prepararem unes galetes perquè mengi, et sembla bé? La Montserrat se la mira i diu: sí, les tinc guardades per a ella. Pobreta, deu tenir tanta gana! Ja tranquil·litzada, es deixa guiar per sor Rosa i surten de la sala. Els infermers animen els nens perquè tornin a cantar. Hi ha residents que volen sortir de la sala, altres que criden perquè no hi estan d’acord.

La Carmina comença a cantar una nadala que ara li ha vingut a la memòria: Pastores, zagales, venid a adorar al Rey de los reyes que ha nacido ya! La Laieta la renya perquè està molestant aquelles criatures i a més a més, desafina. Comença la discussió de sempre: em tens enveja perquè no ets el centre d’atenció! Ridícula! Envejosa! Presumida! Egoista! La festa s’acaba com el rosari de l’aurora!

—8— Només falten cinc dies per Nadal. La residència té un aspecte màgic, amb aquella musiqueta que sona constantment de cançons nadalenques. Sor Rosa irromp a la sala tota riallera, anunciant: carta per a madame Natàlia Quatrebarbes.

Una carta? Qui la deu enviar? El sobre és de color crema, bon paper, i les lletres són daurades i escrites amb caràcters gòtics. No hi ha remitent, però unes lletres ciríl·liques, ornades amb un dibuix de branques omplen un extrem del misteriós sobre. La Natàlia tremola d’emoció i els seus dits no s’atreveixen a obrir aquell sobre. És sor Rosa qui, amb l’ajuda d’un tallapapers, l’obre i en treu dues entrades per al Liceu, dos seients de platea per a l’audició del ballet rus del dia 23 de desembre al vespre. També en treu un petit sobre segellat i lacrat: aquest l’ha d’obrir vostè, estimada. La Natàlia el dóna a l’Enric i l’home, tremolós, trenca l’embolcall i en treu un penjoll, un medalló amb el retrat de dues noies d’ulls blaus. La Natàlia les contempla, agafa el medalló i el besa: les meves princeses! Com és possible recuperar-vos?

28

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Sor Rosa sembla ser la més sorpresa. Ella ha anat a obrir quan un nen ha trucat i li ha donat el sobre tot fugint ràpidament. Com podia imaginar que l’obsequi fos tan valuós? Pensa que, ben segur, el fet de la visita de la televisió el dia de l’aniversari havia forjat un seguit d’esdeveniments. Havien arribat un munt de cartes i fins donatius monetaris de persones que s’adherien a la tasca d’aquell grup de monges que dedicava tota la seva vida a afavorir els més marginats. Quins prodigis pot fer el Senyor per mediació de les seves criatures! Vet aquí un miracle de Nadal! Pensa sor Rosa. Aprofitem-lo i donem aquest goig a dues persones que viuen un final feliç de les seves vides: l’Enric i la Natàlia aniran al Liceu.

Aquell regal inesperat ha acabat d’enterbolir la imaginació de la Laieta.

N’ha de fer una de sonada! Ella també serà portadora d’il·lusions. Veuran que és realment una dama i que la seva gran fortuna, amagada rere el germà que tant anomena, existeix veritablement.

—Ara és el moment, Montserrat, de solucionar el problema de la teva Roser!

—Quin problema?

—El segrest! La rescatarem!

—De qui?

—Dels segrestadors! Veniu, Carmina i Montserrat. Deixem aquesta parella de colomins que facin plans per a la seva anada al Liceu, que nosaltres anirem més lluny.

La Laieta s’ha emportat les dues companyes a fora el pati.

—A veure quina n’has pensada, ara —fa la Carmina tot rondinant i fregant-se el cos que tremola de fred—. Potser el teu germà Tomàs es recordarà de portar-te un lot nadalenc? Potser cobraràs la teva herència? Potser podrem fer un viatge i serem unes heroïnes?

—Doncs, potser sí. I saps què et dic? Tota la meva herència me la gastaré per pagar el gran viatge cap a l’Índia, on trobarem la Roser, perquè quan rapten una nena sempre la porten a l’Índia. El meu germà em deu molts favors i ara ens farà aquest de portar-nos fins l’amagatall on tenen la teva Roser.

—No n’estic gaire segura. Em sembla que desvarieges, Laieta —fa la Carmina, cansada d’estar al pati, tan fred.

29

CONFIDÈNCIES

—No desvarieja —diu la Montserrat amb una mirada plena d’il·lusió—.

Jo sí que estic segura que trobarem la meva Roser. Jo portaré el menjar per al viatge. Quan marxarem?

—El dia vint-i-tres, naturalment. Aprofitarem la sortida de la parella Natàlia i Enric cap al Liceu i nosaltres anirem a l’estació de França a buscar el tren de la nit i començar l’aventura camí de París. Comprarem els bitllets amb els diners que tinc a la llibreta de la Caixa. Encara que me’ls gasti tots, ja me’n rescabalaré quan trobi el meu germà. Ell ens marcarà el camí i ens posarà un guardaespatlles que ens ajudarà en tot moment, ja ho veureu!

—I si ens falla?

—No fallarà. No veus que som a tocar de Nadal i tot són miracles, aquest dies? No veus que fins les estrelles riuen dalt del cel? —diu la Montserrat tot posant els ulls en blanc—. Més val que entrem, no sigui que agafem un refredat i el dia vint-i-tres no estiguem en forma.

—Està bé. Què hem de fer, mentrestant?

—Callar i esperar les meves ordres. Anem cap dintre i no val a dir ni una paraula a ningú, ni a la Natàlia, ni a l’Enric, ni, sobretot, a sor Rosa, que encara ens espatllaria l’aventura.

Les amigues parlen baixet entre elles tot mirant de reüll la resta de residents i callant quan passen prop d’un grup. Somriuen amb cara de trapelles.

La nit és gèlida. Els estels brillen. La màgia estén el seu llençol pel firmament.

—9— Sor Rosa està nerviosa pensant en l’anada al gran teatre del Liceu! És la primera vegada que assisteix a un acte en aquesta casa tan important. Pateix més que no pas la Natàlia, que està tranquil·la, com transportada al país de les meravelles. Fins l’Enric sembla respirar serenor, tot mudat amb el vestit gris i ben perfumat. No parlen, només es miren somrients i esperen.

Després de sopar tots tres han pujat en un taxi i, acomiadats pels residents, que els contemplaven com si es tractés d’una marxa triomfal cap al Món de la Fantasia, es dirigeixen cap a la Rambla, a l’entrada del teatre. Fa goig, tot 30

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

il·luminat, amb gent mudada que va omplint el gran rebedor. Uns pugen per les escales centrals, altres cap als passadissos laterals.

L’Enric s’inclina cada cop que algú se’l mira i, instintivament, la seva mà busca el barret per arrodonir la reverència. La Natàlia li prem el braç i atura l’acció que el faria quedar en ridícul.

Sor Rosa no deixa de petja els seus protegits. Vol assegurar-se que són atesos i acompanyats als seus llocs. Ella anirà al lateral i pujarà fins l’últim pis, des d’on seguirà la funció i, sobretot, els passos dels dos vellets.

La Natàlia i l’Enric ocupen les seves butaques i esperen amb expectació que s’aixequi el teló i comenci l’espectacle. L’Enric cada vegada se sent més fora de lloc, té por d’aquest recinte tan enlluernat, amb tants de daurats. Aquell llum enorme, brillant, preciós, com un sol, aquella gent que l’envolta, arrogant, esplèndida, distingida… Com s’ha deixat convèncer d’anar a un lloc tan poc avinent amb la seva persona? El seu lloc són els prats, les muntanyes, les valls, les estrelles… i el millor de tots, les parets d’aquella casa que li ha donat aixopluc en la seva vellesa, aquell jardí amb les grans acàcies que exhalen un perfum de mel… Si no apaguen aviat tota aquella lluminària els nervis el trairan i haurà de marxar… Si no fos per la Natàlia… no la deixarà pas plantada. Quin poc senderi el seu…

Mira la seva companya i la veu tan serena, tan posada en el seu lloc… De segur que el seu pensament es troba perdut en la seva joventut, al costat de les seves princeses. Només faltava haver recuperat aquell medalló per capgirar-li els pensaments. Qui els ha regalat aquelles entrades del Liceu?

Què pretén aquesta persona anònima? Creu fer un bé a la Natàlia? O vol destrossar la serenor i la placidesa del seu present?

La sala s’enfosqueix gradualment, la música sona com sortint de les profunditats d’una caverna, el teló puja silenciosament i un escenari il·luminat els transporta a un paradís d’arbres, de flors, de nimfes, que amb moviments àgils i cadenciosos semblen volar.

Una figura vestida de negre, entre bambolines, amb uns prismàtics, va espiant la sala tot cercant algú en concret, amunt i avall, a la dreta i a l’esquerra.

Es detura i somriu. Desa els prismàtics i es barreja entre els tramoistes.

31

CONFIDÈNCIES

—10— Les tres amigues caminen ran de les façanes de l’avinguda del Marquès de l’Argentera, decidides a entrar a l’estació de França. Semblen tres fantasmes. La indumentària de la Laieta crida l’atenció dels vianants, que la miren de reüll. Porta un jaquetó de pell de lleopard força gastat. A sota, porta una bata blanca amb floretes blaves, les cames abrigades amb unes mitges negres amb uns dibuixos cridaners i els peus calçats amb sabatilles apelfades. Un barret de color rosa, guarnit amb un vel negre i una ploma, li cobreix el cap de cabells blancs, llargs, subjectats amb una goma. Un moneder de seda groc i adornat amb lluentons complementa la indumentària. Per contra, la Carmina calça unes botes fins a mitja cama i una gavardina marró cobreix i abriga el seu cos. Una motxilla grossa a l’espatlla l’obliga a caminar encorbada. La Montserrat subjecta el seu abric blanc amb una mà i amb l’altra prem la bossa de plàstic amb propaganda del Corte Inglés, plena de rosegons de pa, galetes i altres viandes. Porta botes de goma, ideals per als dies de pluja.

Quan arriben al vestíbul de l’estació, espien el pas cap a l’andana. No hi ha gaire vigilància, no cal gastar diners per comprar bitllet, ja el pagarà el germà quan arribin a París. Troben el moment oportú per a esquitllar-se a dins i en veure tants de trens dubten. Trien el més llarg, que té els motors en marxa i on hi ha llums encesos. Pugen i busquen un apartament d’aquells reservats amb porta corredora. És buit. Millor! Serà tot per a elles.

—Ara anirem directes cap a París —parla la Laieta.

—Ja vindrà, el teu germà o el seu guardaespatlles? Ens ha de portar els diners, que sense diners no arribarem enlloc, que l’Índia és a l’altre extrem de la terra. —fa la Carmina, que està molt nerviosa i espantada.

—No t’impacientis, dona, el meu germà no m’ha fallat mai.

—Que no t’ha fallat? Si fa més de nou anys que som a la residència i no li hem vist el pèl.

—Perquè no es tractava d’una urgència. Ara hem de trobar la Roser.

—No la trobarem pas, la meva Roser —diu tot somicant la Montserrat—.

Sor Rosa diu que no m’amoïni i, mireu, no em penso amoïnar si no la trobem, 32

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

que després de tants anys potser no voldrà saber res de mi, o potser no la coneixeré. Ai, Verge santa, em sembla que me’n torno a la residència!

—Estàs boja! Tot ho he planejat per fer-te feliç i ara et vols fer enrere? Ara ja estem embarcades i seguirem endavant!

—El que tu diguis, Laieta. M’agradarà fer aquest llarg viatge, perquè feia anys que no pujava en cap tren i molt menys en un de tan elegant, amb cotxes llit i vagó restaurant. Perquè n’hi ha, oi, de vagó restaurant?

—Quan siguem lluny de la ciutat passarà un cambrer a preguntar-nos què volem per sopar.

—Jo no tinc gens de gana. Deu ser l’emoció, que em fa sentir com un embafament.

La Carmina diu, mig avergonyida: —Us vaig a dir un secret. És el primer viatge que faig en la meva vida i estic espantada, tant com ho estàs tu, Montserrat. Confio que la Laieta, la dona de món, no ens fallarà i que tot anirà com una seda.

La Laieta queda emocionada davant d’aquestes paraules. Ara sí que se sent mestressa de la situació. Treu el paquet de cigarretes i n’encén una.

—Si et veu sor Rosa te les carregaràs! El tabac mata!

—A fer punyetes! Ara a pensar en els tràmits del viatge, i us juro que no us defraudaré. Anirem cap a París i allí, després que haurem connectat amb el meu germà, agafarem el tren de l’Orient Exprés i arribarem a Moscou i aleshores pujarem al Transsiberià, el tren més elegant i bonic de món, amb el qual va viatjar Anna Karenina, i no pararem fins a l’Índia i llavors…

—I on dormirem? I com ho farem per anar al lavabo?— diu la Montserrat, que fa una estona que pateix perquè té pipí.

—Tots els vagons porten lavabo i tots els trens de nit porten cotxes llitera.

—Jo vull dormir en una llitera ran del sòl— interromp la Carmina— Si creieu que m’enfilaré en una escala aneu errades! Que s’enfili la Montserrat, que és més jove.

—Tindrem un departament per a cadascuna.

—Jo no vull estar sola!

—Ni jo tampoc!

—Anirem a un departament de tres llits, no patiu.

33

CONFIDÈNCIES

Sona un xiulet i el tren es posa en marxa, lentament, suaument. Surt de l’estació i la claror dels llums de la ciutat es va difuminant. El cel és ple d’estels, fins i tot la lluna sembla emblanquir-ho tot amb el seu reflex lluminós.

El tren fa canvi de vies, un altre xiulet, una arrencada més forta, un soroll de motor al ralentí cap a una via morta… Ara s’atura, els llums s’apaguen. Tot és silenci. Entre la negror s’endevina la silueta d’un home que xiula i que s’allunya vies enllà.

Dalt del cel, la claror de la celístia dóna un toc de màgia a la ciutat. Una estrella passa rabent i deixa una cua de llum.

34

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

SEGON premi Neus Bonet Farran Sitges

Peixos de sorra E

l port de Roca de Mar acull un grapat de barques de pesca i alguna que altra embarcació d’esbarjo dels pocs estiuejants que hi sovintegen. El poble, a recer dels vents, entre dues serralades que s’enfonsen en el mar, s’aplega al voltant de la badia, un ventall de casetes encalcinades de blanc amb finestrons pintats de blau i platges de sorra fina. Tres són els punts emblemàtics que distingeixen el poble. Al nord, engalzada en un turó rocallós a tocar de mar, destaca l’església, una construcció senzilla d’aire mariner consagrada a la Mare de Déu de la Roca. Al sud, al capdamunt d’un penya-segat, l’Hotel de Mar, un vell casalot de teules vermelles i torre modernista que ja fa molt ha perdut l’esplendor de la mansió que un fill del poble havia construït després de fer les amèriques. Ca l’Indiano, com es coneix l’hotel, s’erigeix com a sentinella d’aquesta aquarel·la de blancs i blaus, esquitxada de tant en tant per les siluetes de les grues dels apartaments en construcció. Finalment, mar endins, a l’extrem de la banya de la serralada de ponent, el far. Això és tot allò que Roca de Mar pot oferir: unes vacances tranquil·les, amenitzades pel ball dels diumenges a l’hotel, i el millor pop de tota la costa.

Dos cops al dia, de dilluns a divendres, a les set del matí i a les cinc de la tarda, les barques carregades de peix fresc enfilen el camí cap al port, una darrere l’altra, com escolars obedients de tornada d’un dia d’excursió.

35

PEIXOS DE SORRA

Per a uns és la culminació d’una jornada de treball. Per a la colla de vells pescadors que esperen a la drassana és el final d’un dia l’objectiu del qual no és altre que retrobar, ni que sigui per uns breus instants, la joventut perduda, barrejada amb aquella olor de peix i de mar. Observen en silenci el traginar dels homes descarregant la pesca tot llegint en els rostres cremats pel sol i el vent la crònica de la jornada. Amb el mateix sigil, examinen, com un comprador més, les caixes de peix abans de la subhasta tot fingint un desinterès que traeixen amb les anotacions que cadascun d’ells fa en un petit bloc de notes. No és cap secret que tota aquella aplicació mal dissimulada no és res més que el càlcul del possible preu final de cada lot, i qui més encerts té guanya la juguesca. Més que un joc inofensiu d’apostes, és el reconeixement a la seva agudesa, la demostració de la seva vàlua com a vells patriarques de la confraria de pescadors. Cap d’ells, però, no ha aconseguit encara superar el rècord d’encerts d’en Pere, un home prim i de caràcter eixut que escanyava un somriure cada cop que guanyava.

Fa poc més de dos anys, a les acaballes de l’estiu, aquest escenari ple de rutines i rituals es va veure lleugerament trasbalsat per la presència d’un grup de subsaharians, homes joves que recorrien la costa en busca de feina. Acudien a la drassana molt abans de l’arribada de les barques i es mantenien a distància, esperant pacientment una oferta de feina o bé, en el pitjor dels casos, barallar-se amb els gats per poder recollir les deixalles del peix malmès. No es quedaven gaire temps al poble, a tot estirar una setmana. Dormien al ras en algun dels camps erms dels voltants i desapareixien de la mateixa manera com havien arribat, de cop i en silenci.

A ningú no semblava molestar la seva presència, excepte a en Pere, el qual, durant el temps que aquests homes romanien al poble, amb prou feines es deixava veure. Tots sabien que passava el temps a l’Esperança, la seva vella barca, lliurat a un treball frenètic de reparació i neteja obsessives. Des de bon matí fins a la nit, buscava el més imperceptible desfilat de la xarxa per sargir i resargir, regava la coberta fins deixar-la ben xopa, repassava cada una de les fustes en busca de petits desperfectes que ningú més que ell no hauria trobat, netejava el motor fins deixar-lo relluent. Era la seva manera d’esmorteir el dolor del record del seu fill, també pescador, 36

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

mort a les costes de Mauritània per un cop de mar ja feia més de vint anys.

En aquella tragèdia, no havia perdut només l’únic fill que tenia, sinó també la dona, que no havia pogut superar aquella desgràcia. A partir d’aquell moment, en Pere es va tornar un home malhumorat, esquerp, ressentit contra el món i especialment contra el continent africà. Àfrica era per a ell Mauritània i tots els negres eren mauritans. Només amb la partida dels subsaharians del poble en Pere tornava a aparèixer amb el seu bloc de notes preparat per guanyar una nova aposta.

Una tardor, tots es van estranyar en veure que un dels africans encara voltava pel port, tot i que la resta ja feia dies que havia marxat. Ningú no va dir res, però es podia respirar un aire de preocupació entre els habitants del poble. Es van refermar les mesures de seguretat de la drassana i sempre hi havia algú que tot sovint feia un cop d’ull cap on s’estava l’home, a distància, observant. En Pere, de tots, era qui més neguitós estava. No parava de mirar de gairell cap a l’africà i no aconseguia encertar cap licitació durant la subhasta. Un dia, va ocórrer allò que tots temien: una confrontació. Com era habitual, abans de plegar, es repartia una mica de peix entre els vells pescadors. En Pere havia omplert la petita galleda de plàstic que solia portar amb un parell de llucets i l’havia deixada a terra per lligar-se l’espardenya. La resta del grup va continuar caminant cap al poble conversant animadament. De sobte, es va adonar que algú li agafava la galleda. Quan es va incorporar es va trobar cara a cara amb l’africà i per primera vegada els dos homes es van mirar fixament als ulls. Negre lladregot! va cridar en Pere amb totes les seves forces. En sentir-lo, els altres van acudir i van aturar el lladre, que estava a punt d’arrencar a córrer. Durant el forcejament, la galleda i el peix van fer cap a l’aigua i a poc va estar l’africà de seguir-los si un Deixeu-lo anar! no ho hagués impedit.

Per un instant, l’escena va quedar congelada. D’una banda, el grup de pescadors subjectant el subsaharià en un equilibri perillós i de l’altra, en Pere palplantat davant d’ells. Va ser ell mateix qui va trencar la pausa en aixecar el braç dret per assenyalar l’africà amb un gest amenaçador. Torna-te’n a Mauritània i no vinguis més per aquí! seguit d’un reguitzell d’insults.

Durant uns dies no es va veure l’africà pel poble i l’incident va quedar oblidat. Tot seguia igual: l’arribada del peix a les set i a les cinc, la subhasta, les 37

PEIXOS DE SORRA

apostes… En Pere, però, estava més callat que de costum i passava més temps a la barca. Un dia, s’hi va trobar una galleda de plàstic nova, igual que la que li havien robat. Res més, no hi havia ni rastre del subsaharià. D’una puntada de peu la va tirar a l’aigua i va començar a esmerçar tanta intensitat en la neteja de la barca que va haver d’aturar-se en sentir que el cor li bategava amb massa força. Va maleir el negre diverses vegades fins que la ràbia va anar amainant.

Al final de l’estiu següent, els subsaharians van tornar a aparèixer a la drassana i en Pere, com de costum, va tornar al seu refugi de la barca. Un bon dia, després de dinar, es va trobar una caixa de peix a la coberta. Al moll, assegut sobre unes xarxes, algú l’observava. En Pere el va reconèixer immediatament.

Era el mateix home que li havia robat la galleda plena de peix l’any anterior i al fons dels negres ulls del qual, en creuar-se les seves mirades, havia vist la desesperació i la fam. De primer va fer com si no el veiés, però per fi no se’n va poder estar i li va etzibar No el vull, el teu peix! Fot al camp! L’africà es va incorporar lentament i va fer un pas cap a la barca sense pujar-hi. La resposta de l’home va sorprendre en Pere, no tant pel català barrejat de castellà i qui sap de quines altres llengües farcides d’incomprensibles sons estranys, sinó per la seva contundència. Aquest peix l’he comprat. Només volia que sabés que no sóc cap lladre. Ni tampoc sóc de Mauritània. Durant uns breus instants els dos homes van romandre un davant de l’altre aguantant la mirada, llegint-se més enllà de les paraules i els gestos. Va ser el subsaharià qui va trencar el silenci Vull que m’ensenyi a pescar. Aquest cop en Pere el va mirar de dalt a baix, com si no l’hagués vist mai. Enlloc d’endegar un renec, com era el seu costum, va girar cua i es va ficar dins de la cabina de la barca.

Al cap de dues hores, quan en Pere va treure el cap, el peix i el negre seguien al mateix lloc. Per què vols aprendre a pescar, desgraciat? La resposta de l’home el va intrigar: Perquè d’on sóc jo els peixos són de sorra i sense esperar cap resposta va girar cua i se’n va anar. Amb una barreja de ràbia i curiositat en Pere es va atansar a la caixa de peix sense saber ben bé què en faria. Dins hi havia un grapat de sardines i un parell de pops petits, però allò que li va cridar l’atenció va ser un full de paper curosament doblegat enganxat entre les potes dels pops. En examinar-lo en Pere es va adonar que era un mapa d’Àfrica dibuixat a mà. Només es llegia el nom d’un país encaixonat entre d’altres i 38

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

sense cap sortida al mar. Níger, havia escrit algú en lletres majúscules, i una creu marcava un indret cap al nord.

La mestra del poble es va sorprendre en veure en Pere entrar a l’escola amb aire decidit. Vull veure un mapa d’Àfrica, li va dir sense més explicacions. En tot els anys en què la Rosa era al poble ensenyant a la mainada aquella era la primera vegada que un adult li demanava informació. Va fer seure en Pere davant de la pantalla d’un ordinador i en uns pocs clics l’Àfrica va aparèixer com una paleta de colors. Mauritània li va saltar a la vista sense buscar-la. Tot i haver intentat esborrar la imatge d’aquell país de la seva ment, el podia dibuixar de memòria. Va apartar la vista del país maleït i no va trigar gaire a trobar Níger. Com el mapa dibuixat a mà per l’africà mostrava, era un retall de verd i marró empresonat al bell mig del continent. El verd corresponia a la zona sud, solcada pel riu Níger. El marró era la part del nord que l’home havia assenyalat amb una creu. S’hi llegia el nom de petites poblacions disseminades i poc més enllà el desert. Teneré, va llegir en Pere, remarcant cada síl·laba d’aquell nom desconegut per ell. La Rosa es va estranyar en sentir-li pronunciar el nom d’aquell desert de cadenes de dunes que s’estenien al llarg de quilòmetres interminables, però allò que la va desconcertar del tot va ser la pregunta del pescador: Com són els peixos de sorra? Després de rumiar-s’ho un moment, la mestra va haver de confessar que mai no n’havia sentit a parlar, però que al desert no n’hi havia, de peixos. En Pere, sense demanar cap explicació, va tornar a mirar el mapa, es va aixecar d’una revolada, va mormolar gràcies i se’n va anar.

Quan el subsaharià va aparèixer, en Pere ja estava esperant-lo. Negre mentider! No tornis mai més! No existeixen els peixos de sorra! Com a resposta, l’africà esclatà a riure. I és clar, que n’hi ha, però per entendre-ho t’explicaré una història. Aleshores li va explicar la història del rei Samba i el seu ajudant Tarife, que durant vuit anys van lluitar contra un drac que havia robat un llac enorme que hi havia al mateix indret on ara s’estenia el desert.

No prou satisfet amb aquesta malifeta, el drac golafre, de dos caps i ales que tombaven un exèrcit d’homes, havia començat a beure’s l’aigua del riu Níger i va acabar provocant una gran sequera. Aquí l’africà es va aturar un instant per 39

PEIXOS DE SORRA

comprovar que el seu interlocutor encara el seguia. En Pere s’havia assegut sobre una xarxa amb el cap cot. En fer-se el silenci, va mirar l’africà estranyat.

Aleshores aquest va somriure i tot seguit va continuar la història. El rei Samba i el seu ajudant van aconseguir per fi matar el drac amb una llança que li van clavar al cor, però malauradament no van poder recuperar el llac. Amb el temps, aquell indret es va cobrir de sorra i els peixos que no s’havia engolit el drac van quedar enterrats sota el desert. Per això, al seu poble els anomenen peixos de sorra. En sentir un altre cop aquest nom, en Pere no va poder continuar callat. Foteses! Amb qui creus que estàs parlant? Això són contes per a nens. L’africà va dir alguna cosa incomprensible tot donant-se cops al front amb el palmell de la mà i se’n va anar.

Al dia següent, la Rosa, en veure aparèixer en Pere per la porta de l’escola, va indicar-li un ordinador on ja li havia preparat informació sobre el Teneré.

Era la història del llac robat contada des d’un punt de vista científic. Feia molts milers d’anys que aquella zona estava coberta d’aigua, però amb el temps es va assecar i va començar la desertització. La fauna del llac va quedar atrapada sota el desert i en no tenir contacte amb l’exterior l’esquelet dels peixos es va fossilitzar, és a dir, es va convertir en pedra tot conservant la seva forma.

Quan de nou l’africà va aparèixer a la barca la primera cosa que en Pere li va dir va ser: T’ensenyaré a pescar, però has de saber que se me’n fot a quin Déu resis. A la barca no vull foteses d’adoracions ni pregàries.

Em dic Salim, va respondre l’home, i sense més preàmbul va agafar una xarxa i va començar a carregar-la a bord.

De dilluns a divendres, a les cinc, entre les barques de Roca de Mar que tornen a port també hi ha l’Esperança. A bord, dos homes, en Pere i en Salim, s’expliquen històries de peixos voladors, tresors al fons del mar, cocodrils que parlen, dunes que amaguen secrets o dracs despietats. De tant en tant, tot amagant un somriure, en Pere exclama: Foteses! Contes per a nens!

40

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

TERCER premi Jesús Sánchez Martínez Cornellà de Llobregat

La última batalla de Antonio Torres Cuartel General de Intendencia (Madrid), 15 de marzo de 1939

Q

ueridas Amada y María: Esto está perdido, hasta los nuestros se pelean entre si. Madrid está pactando su rendición y, de una manera u otra, tendremos a los fascistas aquí en menos de una semana.

Recuerdo, ahora, que cuando me alisté en octubre del 36 todos creíamos que sería una guerra corta, que las fuerzas republicanas con la ayuda del pueblo armado acabaríamos con los cuatro generales africanistas, los falangistas sin preparación que los jaleaban y los cuatro moros mercenarios traídos de África.

Pero los hechos son tozudos y el tiempo siempre dicta su sentencia. La desidia y escrupulosidad con la que el Gobierno de entonces afrontó el golpe, la tardanza en armar al pueblo, la desorganización de algunas guarniciones y en general la 41

LA ÚLTIMA BATALLA DE ANTONIO TORRES

tibieza de nuestros militares leales nos han abocado a esta inevitable derrota. No toda la culpa nos la hemos de arrogar nosotros, que aún con todos nuestros errores esto lo habríamos liquidado en menos de tres meses. Las potencias extranjeras. Esas gobernadas por mandatarios a los que se les llena la boca cuando hablan de Democracia, que han puesto todo su celo en la No Intervención, mientras miraban para otro lado cuando Alemania e Italia ayudaban a los rebeldes con lo mejor de su aviación, carros de combate y armamento, y ponían el grito en el cielo con la parca ayuda del obsoleto material de desecho que nos trajeron desde Rusia, que el que no venía roto se malogró en los primeros días de campaña.

Digo, amargamente, lo anterior refiriéndome a los gobernantes, porque del pueblo francés, inglés, americano, belga, polaco y ruso, nada que no sea bueno tengo que decir. Solo recordar que sin preparación militar vinieron por miles a una carnicería, con un espíritu de aventura romántica y con fuertes convicciones democráticas, y los pocos que no dejaron aquí la vida, marcharon a sus casas sin un brazo, una pierna, perdida la razón o tullidos para el resto de su vida ¡Gracias compañeros, espero que un día no muy lejano podamos devolveros el favor!

Comprenderás que esta es una carta de despedida. Quizás no me volváis a ver.

No es que tenga pensado morir, que si hay que hacerlo por la República, se hace honrosamente, sino porque junto a otros camaradas comunistas me iré recortando por las sierras y los lugares no habitados, para cruzar la frontera y, cuando se organice el ejército en el exterior, volver a dar la batalla a Franco, sus curas y sus burgueses. No puedo deciros ni cuándo ni por dónde, ni cuál es mi destino.

Solo que siento mucho no volver a ver, en mucho tiempo, los campos preñados de panizo, los verdes prados de cereal adolescente, las sierras del lugar y los cielos azules. Siento no volver a beber el agua mansa y cristalina de las acequias ni oír su tranquilizador canto y, sobretodo, no poder abrazaros a ti y a la hija que tuvimos, que espero no pase mucho sin llegar a conocer; y a mis padres y al tuyo, el bueno de Julián, que tanto me enseñó y más me ayudó cuando de zagal serví en tu casa, y, en fin, a todos los camaradas que con su trabajo y sacrificio han mantenido al ejercito republicano.

Se acaba la guerra para mí sin disparar un tiro al enemigo, pues si he disparado ha sido al aire, cuando el pueblo de Madrid, hambriento, intentaba asaltar el camión de aprovisionamiento. Ahora empieza mi guerra, en peores condiciones, 42

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

aunque seremos muchos los camaradas comunistas que pasaremos la raya para volver mejor armados y bien organizados.

Yo que esperaba el paso de estos angustiosos años para volver a trabajar con los zagales en la escuela, tendré que esperar aún más, y los niños tendrán que encontrar a otro maestro que por ellos esté; no por la doctrina cristiana manipulada ni por atacar a la República; alguien que los haga más libres e ilustrados.

Bueno, nada más, no me esperéis por ahora, quizás sea un definitivo adiós.

Os llevo en la memoria y el corazón a todos y espero que sigáis adelante a pesar de que los militares africanistas van a dejar las cosas peor, mucho peor, de lo que estaban antes del 31.

Os quiere: Antonio Torres ¡Viva la República!

En la madrugada del 23 de agosto de 1948 tres hombres, desarrapados, calzados con botas de cuero de puntera y tacón con refuerzos metálicos, con barba crecida y un caminar que muestra gran cansancio y privación, se acercan, por una vereda solo transitada por ganaderos y sus rebaños, a un pequeño pueblo de La Manchuela, en una zona de transición entre la planicie manchega y la tupida serranía. Desde una pequeña y lejana loma escudriñan: el pueblo se derrama entre dos cerros que se levantan a ambos lados del antiguo camino real, hoy carretera. En la hondonada, en uno de los márgenes de la carretera, el Ayuntamiento, la Iglesia, en una pequeña placeta, y alguna casa señorial; el resto, casuchas y cuevas en las laderas de los cerros. Como ven movimiento de carros y caballerías y están muy fatigados, deciden esperar al atardecer a la sombra de unas carrascas, comiendo bellotas para matar la mucha hambre y apurando el resto de agua de las cantimploras. Se duermen bajo la sombra porque han caminado toda la noche, separados unos doscientos metros unos de otros, por el extenso sequeral de La Mancha. Sin la protección del monte, caminar de día es exponerse a la curiosidad de los labradores, que acudirían al Somatén, o peor, a la Guardia Civil.

43

LA ÚLTIMA BATALLA DE ANTONIO TORRES

Caído el Sol, bajan desde su escondite hasta la proximidad del pueblo, lo hacen por la rastrojera, evitando los caminos. En la cara norte de uno de los cerros, junto al camino que asciende hasta lo más elevado del pueblo, hay un horno de yeso, frente a él, al otro lado del camino que se pierde serpenteando por unos montículos, unos niños juegan en una viña. En el horno, bajo un montón de leña, esconden las armas: tres pistolas y dos subfusiles.

Guardadas las armas, se acercan hasta donde juegan los niños.

—¿No sabríais decirnos quien nos puede dar un cigarro?

—Uno de esos. —Responde el que parece más despierto del grupo, señalando a unos agricultores que faenan entre las cepas.

Se acercan a los agricultores que ya han levantado la cabeza y se han quitado el sombrero de paja para secarse el sudor, cuando les han visto conversar con los muchachos.

—Buenas tardes. —Saluda el mayor de los tres.

—Buenas sean para ustedes. —Le responde uno de los trabajadores.

—Somos segadores que volvemos a nuestros lugares…

—Pero es el primer año que pasan por aquí.

—Sí, acostumbramos a bajar al llano por la parte de Motilla y desde allí unos años a La Roda y otros a Chinchilla. Este año fuimos con unos conocidos de Santa María Del Campo Rus hasta un pueblo de Ciudad Real, allá abajo. Después nos hemos quedado unos días descansando en sus casas. Les digo esto es para que sepan que somos gente de bien, que les pide que les conviden a un cigarro y nos informen de dónde podemos comprar comida para unas jornadas de viaje.

—¿De adónde son ustedes?

—De la sierra, de Valera.

—¿De Arriba o de Abajo?

—De Abajo. —Dudó el caminante.

—Buena madera la de por allí…

—Sí, muy buena.

Sacan las petacas los agricultores y junto con papel de fumar las pasan a los forasteros. Mientras estos lían el cigarro, el que había preguntado, les dice: 44

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

—Lo de comprar víveres para unas jornadas está muchismo peor. Hoy es la víspera de San Bartolomé y hay toros en Belmonte y como al posadero que, a más a más, tiene la tienda, le gustan mucho, pues ha cerrado y en la galera a los toros se ha ido. Mañana tampoco creo que abra.

Como anochece, recogen las petacas, guardan las herramientas en una caseta y se despiden de los extraños. Se van, desconfiados, mirando de reojo a los tres caminantes. Estos vuelven hasta el horno del pie de la cuesta, terminan allí los cigarros, hablan un rato, dejan pasar más de media hora, y ya entrada la noche, uno de ellos se amaga tras una gran roca guardando las armas escondidas en el horno y los otros dos ascienden la pronunciada cuesta que culmina en la tapia trasera del cementerio. Allí esperan aún media hora porque sube un gran alboroto de la plaza. Cuando vuelve el silencio, caminan, descienden por las calles en cuesta, entre cuevas y casuchas de argamasa blanqueada, evitando las calles en las que algunos vecinos están sentados cenando o charlando al fresco. En una casa, en la que al pasar ven por la ventana abierta al verano a dos ancianos cenando un plato de hervido, llaman. Les abre la mujer.

Le piden pan, algo de tocino y el botijo para beber agua.

—¡Afuera de aquí, pordioseros, miserables magamundos!

Y les cierra violentamente la puerta sin decir una palabra alguna más.

—Mal pueblo. Gente difícil. —Dice el mayor a su compañero.

—Mal sitio, sí. —Le responde éste.

Continúan descendiendo. Ya abajo, junto al camino real, encuentran una tahona en la que están cociendo pan, el cálido olor es inconfundible, pasan y piden pan. Les dan dos chuscos que guardan en los bolsillos, piden más pues van de paso y no saben si podrán comprar comida. Un panadero joven y parlanchín, aunque algo tartamudo, después de preguntarles de dónde vienen, adónde van y a qué, les da otros dos y se ofrece a acompañarlos hasta la casa de sus padres, allí les darán tocino, tabaco y hasta una bota de vino. Vuelven a subir, pero ahora al otro cerro, por un laberinto de callejuelas, con el panadero deteniéndose a parlotear en los corros de vecino, éstos, con naturalidad, les saludad y les ofrecen sentarse con ellos. La amabilidad que no encontraran antes, ahora parece lo común en este pueblo. Demasiada amabilidad, el normal comportamiento, saben, es el de la pareja de ancianos de la primera 45

LA ÚLTIMA BATALLA DE ANTONIO TORRES

casa. Los dos hombres se miran desconfiados, pero la necesidad es mucha y a nadie, aunque hace casi media hora que van de calle en calle y de grupo en grupo con el panadero, han visto que parezca sospechoso. Después de subir y bajar varias veces, incluso por las mismas calles, se detienen en una casa en mitad del cerro, prácticamente, a cien metros de la tahona, un minuto si hubieran subiendo en línea recta. Hay un hombre que parece esperarles en la puerta, se acercan, les dice que esperen que pasará a buscar las provisiones que tiene preparadas y, cuando comprenden que les han tendido una trampa, ya están rodeados por seis miembros del Somatén: dos que salen de la casa armados con escopetas, otros dos que parapetados en un trillo a sus espaldas les apuntan con fusiles máuser y dos más que les impiden escapar por la izquierda y la derecha de la calle. Uno de los que estaban en la casa, el que les esperaba en la puerta y que parece el jefe, les pide la documentación, pero antes de que puedan enseñar los carnés falsos, de los parapetados tras el trillo sale un tiro que destroza el maxilar superior y el parietal derecho, abriéndole un agujero del tamaño de un membrillo, del mayor de los forasteros. El otro aprovecha la desordenada discusión entre los falangistas por la oportunidad o no del disparo para adentrarse en la casa y, saltando de corral en corral, llegar hasta su compañero que espera en las afueras. El tirador persigue sin acierto al fugado, va hasta la cuadra, monta en un mulo y durante dos horas escudriña todos los escondrijos del lugar. En una alcantarilla, a la que se ha asomado un falangista muy joven y no los ha visto o ha simulado no haberlo hecho, pasan la noche. En la madrugada escapan en un carro cargado de melones.

El guerrillero muerto es paseado sobre una escalera de mano por el pueblo, marcando con un reguero de sangre el macabro itinerario, con el falangista que lo ha matado, fusil en mano, siendo vitoreado por la mayoría de vecinos.

Llevan el cadáver hasta las casas de los señoritos del lugar, luego a las de los considerados desafectos al régimen, a los que obligan a entonar el Cara el Sol, más tarde a la de las novias o pretendidas de los falangistas más jóvenes.

El cadáver, que presenta un aspecto espeluznante, lleva cubierta la cabeza con un saco de arpillera para evitar que los niños y las mujeres vean las mortales heridas. Una joven viuda a cuya casa no han ido a mostrar el cadáver del que llaman bandolero, se acerca al cortejo y les increpa.

46

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

—¿Tanto pantalón para matar a un desgraciado bandolero?—Levanta el saco y continúa—.Además, si va desarmao, a éste lo hubiera podido matar yo sola.

En un alarde de hombría el falangista matador le da a la joven el fusil y retador le dice: —Te convido mañana a los toros de Belmonte si eres capaz de disparar sobre él.

—¿Pa qué?, si ya está muerto.

—Pa ver si te atreves…

Dos disparos descarga la viuda sobre el cadáver que ahuyentan al numeroso corro de mirones y vitoreadores. Pasado el susto, se inicia la discusión ¿Dónde enterrar al bandolero?

—Pos en el Cementerio.

—En sagrado ni se os ocurra, que mando un oficio quejándome al Gobernador y otro a su eminencia el señor Obispo.—Protesta el párroco que en todo momento ha seguido a la fúnebre comitiva.

El macabro cortejo termina en una honda cuneta que hay en la pared exterior del cementerio, se obedece la exigencia del cura párroco, que se niega a que se haga un hoyo en el recinto interior, aunque esté alejado de las demás tumbas. Allí vuelcan la escalera y, arrojando grandes piedras y tierra sobre el cadáver, lo dan por enterrado. Una cruz hecha con dos ramas peladas y atadas con una cuerda que un vecino coloca sobre el montón de escombros y tierra es quitada y rota por el cura.

Al falangista que disparó le llueven las prebendas: un diploma de la Jefatura del Estado, dos pistolas y trescientas pesetas, regalo de Eximo.

Gobernador Civil, nombramiento de Alcalde y el encargo de la administración de las tierras del más rico del lugar, que como los demás, haraganea y medra por la Villa y Corte y El Pardo.

Cada año, el 23 de agosto, a partir de aquél, aparece un ramo de flores sobre el montón de piedras y tierra bajo el que yace el guerrillero.

Después de diez horas de viaje en el recién estrenado Seiscientos, la carretera dejó de curvear, se fueron alejando las pequeñas y numerosas lomas y 47

LA ÚLTIMA BATALLA DE ANTONIO TORRES

fue apareciendo la planicie manchega. Según el raído mapa, estaba a treinta kilómetros del final de su viaje. Mientras apuraba los pocos kilómetros que restaban circulando ahora por una estrecha y recta carretera, que parecía finalizar en la torre del campanario de una iglesia levantada entre dos montículos, recordó lo que dejaba atrás, en su Barcelona de adopción: muchas amigas para los buenos momentos —en los malos siempre se está sola—, una madre que siempre trató de inculcarle la obligación de luchar por la emancipación de las mujeres y que, con una aflicción incomprensible para ella, le suplicaba que no fuera a trabajar hasta aquel lejano e ignoto pueblo y un padrastro comprensivo que la animaba a lograr su independencia.

Llegó al atardecer de uno de los últimos días de agosto. Aparcó en la plaza y caminó hasta un bajo con pinta de bar que lucía un ampuloso rótulo: TELECLUB. Entró y le preguntó a la camarera por el alcalde. Ésta la miró furtivamente de arriba a abajo, continuó la enconada batalla que con un spray de insecticida libraba con las pertinaces moscas, mientras, sin perder ojo, seguía un programa que emitía el televisor, que desde una marquesina elevada situada en la pared del fondo presidía la sala. Al rato, fastidiada, sin perder ripio de lo que aparecía en la pantalla, por arte de magia, le respondió: —¿Paqué lo buscas?

—Soy la nueva maestra de la Escuela Unitaria del pueblo.

—Pos se tendrá quesperar. Está en los toros, ahí una miaja más alante, en Belmonte, ques la feria. Dispués se acercará por aquí a echar unas gordas y jugar un truque antes de cenar. Ande, siéntese aonde quiera ¿Quiere una Pesi?

—Prefiero un café. Me presento, me llamo María. —Se levantó de la silla en la que acababa de acomodarse para estrechar su mano.

—Yo soy la Leopoldina, me dicen la Leo y estoy al tanto de to lo que pasa en el lugar. Por si le curiosea algo, o algún mozo se le mete por los ojos, porque aunque sea maestra sus cosas de mujer le picarán. Hablando desto, hubo una maestra en un pueblo questá aquí al lao, a una legua o menos, que era más puta que las gallinas, como aquel que dice. Los niños ese año nada aprendieron, pero los mozos, a todos, casaos o sin casar, se los llevó al pajar. Pues si le vienen esas ganas, yo soy una tumba y no voy voceando na, ya sabe a quien acudir.

48

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Abochornada, muy incómoda, decidida a salir y esperar fuera para no seguir soportando la torrentera de palabras de la moza apenas terminara el café, oyó un clamor escandaloso que se acercaba, el tamborileo de los cascos de los mulos que tiraban de la galera en la que la mayoría de los vecinos, cantando y riendo, volvían de los toros.

—Ahí asoman los primeros, el Alcalde no viene con ellos, porque él tiene auto, como usté, es administrador de las tierras de los ricos y eso deja mucho. Sarrime a mi lao, aquí junto al rincón, questos son mozos y de la feria vienen achispaos y si la ven tan señorita y tan fina, son capaces de to. Dispués, cuando sepan ques la maestra, se guardaran, aunque en las mientes les vengan ganas de otra cosa.

Se levantó y se colocó tras ella, mientras el grupo alborotador de jóvenes y maduros entraba en el local. Al acercarse a la barra para pedir, los gritos fueron decayendo y se transformaron en un expectante silencio con diez o doce pares de ojos que la escrutaban como una jauría de lebreles a un desvalido cervato.

—Es doña María, la nueva maestra, questá esperando al Régulo.

Los recién llegados se descubrieron, con la boina en la mano hicieron una leve reverencia y, no sin dejar de dedicarle furtivas e intencionadas miradas, ocuparon dos mesas cerveza en mano e iniciaron unas partidas de cartas.

Llegó el Alcalde, un labrador alto y fuerte como un roble antiguo, con el rostro avinagrado. Apenas masculló un a las buenas tardes. Le acompañaba su mujer Cleofé y un matrimonio amigo y estuvo comentado los lances de la corrida con los que antes había llegado. Leo hizo las presentaciones y como la casa que la maestra tenía asignada no estaba limpia, Cleofé insistió en que María pasara la noche en la suya, la noche y los días que fueran necesarios para adecentar la vivienda de la señorita maestra.

Mientras el Alcalde se bebía un par de cervezas y jugaba unas manos de truque, Maria observó el respeto casi reverente y el temor que se tenía al regidor. Habló con Cleofé, que se había sentado con ella y con la señora que les acompañaba, sobre la posibilidad de hallar por allí cerca un hotel, hostal o pensión donde alojarse mientras se acondicionaba la casa.

49

LA ÚLTIMA BATALLA DE ANTONIO TORRES

—De ninguna manera. Usted viene a mi casa en la que, modestamente, le aseguro que será atendida mejor que en cualquier hotelucho de por ahí.

—Dijo Cleofé y zanjó el tema.

De muy mala gana aceptó María la invitación, quería descansar y siempre se hace mejor sola. No estaba de humor para contar su vida a nadie ni prestar atención a vidas ajenas, pero más que la apremiante hospitalidad de Cleofé, tenía en cuenta lo dicho por la mujer que esperaba en la mesa con ellas: la feria hacía que todos los hostales y pensiones de Belmonte, los únicos de la zona, estuviesen ocupados. Agradeció el favor, dejó el coche estacionado en la plaza y, una vez acabadas las cervezas y finalizadas las partidas, Régulo cargó con sus maletas y fueron a la casa del Alcalde.

—No tenemos retrete, en la casa de la escuela si hay uno, pero aquí si tiene necesidad, tendrá que ir al corral, allí nadie la molestará ni verá. —Le dijo la mujer en la cocina, mientras la chica se lavaba las manos.

Pasaron al comedor en el que el alcalde y un adolescente, al que la señora presentó como su hijo Luis, ya estaban sentados a la mesa. Comieron en silencio, como si adivinaran sus pocas ganas de hablar con nadie, no hubo preguntas incómodas ni cómodas. Terminó la sopa y la tortilla francesa y sin tomar nada del frutero, se disculpó y, como su habitación estaba junto al comedor, sin hacerse acompañar, se fue a la cama.

Apenas hubo cerrado la puerta oyó un intercambio de voces en el comedor, el padre, con voz atronadora, increpaba al hijo: —¡Si te mando que las quites, pos las quitas. Me cago en el copón bendito!

—¡No las quito por qué ese hombre, por muy guerrillero que fuera, tiene derecho a las flores, sobretodo, si alguien se toma el trabajo de venir de tan lejos a ponérselas!

—¿Cómo qué guerrillero? La guerra hace mucho que sacabó y la ganó el Generalísimo y los que no estén conformes o son bandoleros o rojos maricones que no satreven a abrir el pico. En mi casa no se dice lo contrario.

Y mañana ya estás quitando las flores…

Mucho le sorprendió a María el contenido de la conversación, aunque más la violencia verbal de los hombres que la mantenían. Por lo entendido, allí había 50

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

enterrado un guerrillero y alguien le traía flores, hecho que al Alcalde molestaba en grado sumo. Intentó dormir, pero el exceso de cansancio, la cama que la recibió como a una extraña y el denso e intenso silencio que poco a poco se fue abatiendo sobre el pueblo, la mantenían en vela. Con los ojos como platos y dando tumbos en el incómodo colchón, vio a su madre llorando mientras le ayudaba hacer las maletas. Recordó otro llanto más antiguo pero que mostraba el mismo desconsuelo. Tras ese llanto hurgó en lo más hondo y profundo de su memoria, encontró a una niña de pocos años, tres o cuatro, jugando en la plaza de la aldea, cuando Pedro el Lañador hizo su primera aparición, o al menos esa era la primera vez que ella tenía conciencia de su existencia. Bajo, canijo, la piel brillante de la cabeza calva que descubría para trabajar, la sonrisa hospitalaria de una boca de dientes blancos y regulares, los ojos negros, pequeños y vivos y una borriquilla, Perica, tan chiquita, que parecía una oveja; que tiraba del carro en el que transportaba herramientas, enseres y viandas: toda su hacienda. Instaló un inestable tenderete y sentado en un viejo escabel de pino fue reparando sonriente cacerolas, ollas, platos, jofainas, que las vecinas le traían. Cuando terminó, estuvo esperando unos minutos y una vez que se habían retirado los viejos desocupados que estaban observando por la plaza su quehacer, la llamó.

—Chiquilla, ven, que necesito que me ayudes —Aunque había otros niños con ella, era a ella la que llamaba.

Se acercó obediente y desconfiada.

—¿Conoces a una mujer a la que nombran Amada? —Le dijo cuando estuvo ante él con voz queda, casi susurrando, sin mirarla a la cara.

—Sí, Amada es mi madre.

—Pos veste a tu casa y le dices que está aquí un recadero con algo pa ella.

—Y más serio y levantando algo la voz, añadió: — A naide, a naide le tienes que decir nada, solo a ella. Que traiga un cacharro aunque no esté rajado.

Veste, que sos espero.

Fue hasta su casa. Su madre, que trasteaba con una plancha de carbón, se sobresaltó tanto al oírla, que se quemó ligeramente la mano izquierda. Ordenó a la niña que no saliera de casa, tomó un plato y salió corriendo a la plaza.

Volvió, un rato después, seria y, una vez cerradas puerta y ventanas, la abrazó y rompió a llorar amargamente, diciendo como si orase: 51

LA ÚLTIMA BATALLA DE ANTONIO TORRES

—Maldita guerra. Malditas todas las guerras y los que las hacen, tengan razón o no la tengan. Malditos todos los hombres porque sin ellos no habría guerras.

Ese pasaje de llanto desconsolado y amargas maldiciones, abrazada a su hija, se repitió dos o tres veces al año, coincidiendo siempre con la llegada del Lañador, que Amada presentía con nerviosismo y extrema agitación, hasta septiembre del año 1948. Lo recordaba muy bien, por entonces cumplía once años y le bajó el primer periodo.

—Madre, sea lo que sea que le diga ese hombre, hoy iré con usted. Ya soy una mujer. Si son buenas noticias, quiero compartirlas y si malas, estar a su lado, que es mi sitio. —Dijo cuando contempló con ella como se iba formando el corro de vecinas con cacharros y mucho tiempo y preguntas para hacer a alguien que pasaba la vida viajando de pueblo en pueblo. Amada no respondió, bien por haber decidido que su hija ya era mayor y merecedora de asistir a la furtiva entrevista o bien porque vio la gran determinación de la niña y supo que no podría evitar que le acompañara. Cuando se hubo despejado la plaza y el Lañador iniciaba el desmontaje del precario chiringuito, aparecieron Amada y María, con sendos pucheros, corriendo hacia él.

—¡Hola, camarada! —Dijo el Lañador cuando llegaron a su altura si mirarlas.—Mal día para traerte a la guacha.

—¿Qué le ha pasado?—Preguntó angustiada Amada.

—Esconde tu pesar, mujer, que nos jugamos el cuello todos. Te dije que como no se produce la invasión de los ejércitos vencedores en la guerra europea, hostigados por los civiles y sin apenas municiones, poco a poco van volviendo a Francia. Allí el partido busca trabajo a los que no quieren irse a Rusia. Pos hace unos días, la víspera de San Bartolomé, El Maestro, con otros dos que pa fuera iban, fue descubierto por los perros del Somatén en un pueblico de La Mancha, ya en la provincia de Cuenca. El Maestro cayó y los otros escaparon, son los que han avisado. Veste de aquí, mujer, veste a Barcelona, a Madrid o Valencia a rehacer tu vida y que la moza tenga una buena formación. Tome, mujer, estas son sus vueltas. — Echó unos billetes en el puchero que Amada sostenía al ver que una vecina retrasada se acercaba y se desentendió de ellas.

52

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

No tuvo que preguntar María quién era aquel maestro, su madre leía y leía unas manoseadas cartas escritas por él durante la Guerra Civil, sabía que era su padre y que estaba empeñado en prolongar la atroz guerra que hacía casi diez años que había terminado.

Se trasladaron a Barcelona y rehicieron su vida con mucha fortuna. Su madre contrajo matrimonio con un mediano contratista de obras que siempre las trató con cariño y respeto, le permitió estudiar y hasta le regaló el costoso automóvil en el que había hecho el viaje hasta allí. Su madre era moderadamente feliz y para nada, aunque no era tema tabú, mencionaba la guerrilla, el maquis o al Maestro. Quería a su marido y, aunque no sentía hacia él una pasión adolescente, lo reconocía como al hombre de su vida. Lo anterior era agua que por el cauce de la vida había transitado, el ahora era el cauce.

Cuando el cansancio y el sueño la sumían en un dulce abrazo, cantaron los gallos y por las rendijas de las cortinas se colaban haces plateados, preludio de un día muy soleado y caluroso.

La noche no dormida le había reportado un descubrimiento y una decisión: el marido de su madre era a todos los efectos su padre y como tal desde que lo conoció se había comportado, pero ella tenía la obligación de averiguar si el hombre enterrado pudiera ser el Maestro, el padre que la engendró, se lo debía a su madre.

Esperó a oír trasiego por la casa para levantarse, lo hizo cuando Cleofé trasteaba en la cocina.

—¡Buenos días!

—¡Buenos días, señorita! ¿Ha dormido bien?

—Sí, muy bien.

—Pos tiene la cara de haber pasado la noche sin pegar ojo.

—He extrañado un poco la cama.

—¡Hija, es que como la propia ni las más mullida del Palacio Episcopal!

Siéntese y diga que suele tomar para desayunar.

—¡Ah, nada, un vaso de leche con un poco de café!

—Ni hablar, que eso no es desayuno ni na. Le hago unos huevos fritos y un chorizo.

—No, hágame una tostada con aceite.

53

LA ÚLTIMA BATALLA DE ANTONIO TORRES

—Eso es otra cosa.

Ya sentada en la mesa le pidió una bata o delantal, escoba, recogedor, fregona y productos de limpieza: tenía la intención de ir hasta la casa de la escuela y adecentarla para pasar allí la próxima noche. Mucho tuvo que porfiar para que le diera la llave, no era ocupación de la señorita maestra el andar fregoteando. Transigió, Cleofé, con la condición que aceptase la ayuda de Leo, la camarera del Teleclub, a la que sustituiría en su puesto Luis.

Estaba temerosa de la desvergonzada y lenguaraz Leopoldina, pero si quería acomodar la que sería su casa y gozar cuanto antes de la necesaria intimidad, no cabía alternativa alguna.

Cuando llegó la muchacha le asignó una tarea alejada de ella, de manera que la conversación no fuera posible. Trabajaron y le sorprendió la buena disposición de la chica para el trabajo. Horas después, con la casa revuelta, en un pequeño receso que hicieron, Leo le comentó: —Mucha prisa sa dao pa salir de la casa del Régulo.

—Cada persona necesita tener su propio espacio y privacidad.

—No, si yo no le digo lo contrario, pero no es hombre el Régulo con el que esté segura una mujer y menos si es joven y guapa como usted…

Evitó María cualquier pregunta para no alimentar la verborrea de la chica y reanudaron la limpieza. Cada una en un extremo de la pequeña casa. En silencio.

A mediodía un mozo se acercó hasta la escuela con unas tarteras, pan, una bandeja de frutas y una bota de vino.

—Me manda la Cleofé con la comida pa la señorita y la compaña.

Prepararon la mesa con un mantel limpio e iniciaron la comida. Comieron en silencio y con buen apetito, se habían dado una buena zurra fregoteando, subiendo y bajando de la escalera de mano y pasando las bayetas del polvo por la casa. Ya en el postre, comiendo una dulce raja de melón, María se armó de valor y tiró de la lengua a la muchacha que estaba frente a ella.

—Leo, anoche no tuve más remedio que oír una agria discusión entre el señor Alcalde y su hijo sobre unas flores que el chico debía retirar.

—Sí, son las que cada año por estas fechas ponen aonde está enterrao el maquis.

54

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

—¿Quién lo hace?

—Pos eso, señorita, no se lo puedo decir. No es que no quiera, es que no lo sé. Puede ser algún compañero del propio muerto, que cada año se acerca a dejarlas, o un cansino deste pueblo que quiere tocar las narices. Al Régulo le sienta con si una mula le atizara una coz en el mismo mondongo. Cada año igual, se lo comen los demonios.

—¿Cuándo lo mataron y dónde?

—No se le ocurra preguntar eso en el pueblo, señorita, y menos aún quién lo mató. Que son capaces de matarla a usted también. Yo le diré lo que sé: el 23 de agosto del 48 se presentaron en el pueblo unos maquis, yo de esto tengo un recuerdo muy borroso porque era muy pequeña. Nací en el cuarenta, y pos tenía ocho años. Unos dicen que eran dos y otros que tres. Lo cabal y seguro es que a uno lo mataron y lo echaron en la cuneta que hay junto a la pared del Camposanto, por afuera, que esa gente, dijo el cura, no merece cristiana sepultura. Lo cubrieron de piedras y tierra y ahí está. Pos desde el año siguiente, por estas fechas, ha aparecido un ramo de flores sobre el montón de piedras y tierra.

Dejó el postre María, disimulando su gran turbación abanicándose como si un golpe de calor la abatiera. Pesó que por la coincidencia de fechas, el hombre que estaba enterrado podía tratarse del Maestro, su padre, y que su madre tenía una poderosa razón para pedirle que no viniera a este pueblo. De alguna forma, Amada, pudo conocer lo que allí había sucedido. O puede que solo fuera una corazonada, la aprensión, la que provocó sus lágrimas de despedida.

Alegando un gran cansancio, despidió a la chica y le dijo que a la mañana siguiente volviera a continuar con el trabajo. La muchacha recogió la mesa y muy extrañada con el repentino malestar de la maestra salió hacia el teleclub.

Durmió María una siesta y cuando el sol aflojó en su inclemencia, caminó hasta el Cementerio, lo rodeó. Vio apartadas y pisoteadas las flores, la elevación del terreno junto a la pared y una considerable cantidad de ramas y paja que la lluvia año a año había depositado a su lado al hacer ésta de compuerta de la cuneta. Le pareció que alguien desde la carretera, alejada un buen kilómetro, la observaba. Cuando volvía a la 55

LA ÚLTIMA BATALLA DE ANTONIO TORRES

pequeña casa del maestro se encontró a un labrador que en una cuadra cercana encerraba una yunta de mulas.

—Buenas tardes, señor ¿Ha salido a labrar hoy? ¿Es festivo, no?

—Pa un labrador no hay más fiestas que cuando no hay tarea que hacer ¿Usted es la nueva maestra?

—Sí.

—¿Y viene del Camposanto de dar un paseo?

—De ver el campo.

—Pos, nada, buenas tardes y a seguir bien. —Se iba hacia el pueblo cuando en un impulso incontrolado, María, lo detuvo.

—Oiga, espere ¿No sabría decirme cómo mataron al maqui que hay enterrado en la cuneta?

—Señorita, aquí nunca nadie mató a ningún maldito maqui. —Respondió de manera desabrida y sin decir una palabra más continuó hacia el pueblo.

Entonces la maestra tomó una decisión: se volvería a Barcelona, renunciaría a la plaza e intentaría entrar en las lista de supernumerarios de allí, siempre quedaría una u otra plaza. No tendría que convivir con la negación cobarde de las gentes del pueblo ni sufrir tener en una cuneta, a trescientos metros de su trabajo y su casa, a un hombre enterrado como un perro, quizás a su propio padre. Caminó hasta la casa dispuesta a ordenar las pocas prendas que había sacado de las maletas y a partir esa misma noche hacia Barcelona. Cuando estuvieron hechas las maletas y salía hacia el coche, el corpachón de Régulo se recortó ante la puesta abierta.

—Pos perece que nosa salío una maestrita curiosa. —Le dijo mientras la iba acorralando en un rincón de la sala.

—Déjeme que me marcho. —Pero el Alcalde no la dejaba. Con sus grandes brazos la atrajo hacia sí. Mientras con uno le rodeaba la cintura, aprisionándola, con el otro intentaba despojarla de la camisa. —Te voy a platicar cómo somos los hombres deste pueblo y lo que hacemos a los comunistas y sus amigas. Cuando acabe contigo, ya verás, te gustará tanto que querrás repetir y tarás la más convencida seguidora de la Cruzada.

—Déjeme o le denunciaré a la Guardia Civil.

—Aquí, eneste pueblo, hasta el Gobernador me obedece.

56

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

—¡Déjala, Régulo! —Se oyó imperativa la voz de Cleofé que en la puerta, escopeta en mano, le miraba.

Repuesto del inicial asombro, el Alcalde empujó a la muchacha hacia un rincón y en tres zancadas se plantó ante la figura amenazante de su mujer.

—¿Qué haces aquí? Dame eso que no es cosa de mujeres. —Asió el cañón de la escopeta con la mano y tiró hacia él.

Un estruendo hizo que los débiles cristales de la ventanas de la casa estallaran en añicos; golondrinas, estorninos y vencejos que se disponían a pasar la noche en los dos álamos blancos, el tendido eléctrico y la tapia que había en el patio de la escuela, levantaran alarmados el vuelo con un chirriante piar. Quedó muerto sobre el suelo el Alcalde. Llorando, presa de la histeria, Cleofé, descargó un segundo disparo sobre el cuerpo sin vida de su marido.

—Asín, asín tenías cacabar. El gran héroe falangista que tuvo el valor de disparar contra hombres desarmados parapetado en una trilla, por si acaso, que preñó a dos desgraciadas, niñas aún, forzándolas, que se tuvieron que ir para no sufrir la vergüenza y los dichos maledicientes de los mozos. Los muleros y pastores de las tierras que administras, temen salir de sus casas porque siempre está detrás de sus mujeres e hijas, a la que cae. ¡Maldito, malnacido!¡Que venga tu Gobernador a enterrarte con honores!

Se sentó desconsolada y cuando María se acercó a calmarla, repitió como una autómata: —Veste hija, que éste no era el único monstruo que hay en el pueblo, veste lejos de aquí. Tú no sabes nada, nada has visto ni oído. Ya no estabas cuando he disparado.

Cargó las maletas en el coche y partió hacia Barcelona. Iba mirando por las cunetas pobladas de tobas y cardos, buscando cualquier elevación en la que un hombre, como su padre, perdedor de la última batalla de una guerra cainita, pudiera yacer entre piedras y basura esperando la justicia de un entierro digno.

57

NOSTÀLGIA

MENCIÓ Anna Agustí Farré Barcelona

Memòries: un cossi no és una banyera E

l veig encara avui en un racó de la cuina. Era un cossi de llautó gris amb dues anses, com una monumental olla. En Jordi, el meu germà —per espantar-me— en deia “la caldera d’en Pere Botero”, i jo pensava, aleshores, en la funció de teatre dels Pastorets que anàvem a veure tota la família al col·legi dels Germans Maristes en apropar-se les festes de Nadal. Recordava l’escena de l’infern, un infern ple de flames amb els dimonis rojos i banyuts dansant i cantant al voltant d’una olla que s’assemblava a aquesta i on sempre estaven a punt de cremar-se els pobres pastors. L’escena, molt fosca i emboirada de fum blanc i roig, em tenia esgarrifada. El meu germà, per acabar-ho d’adobar, em deia que jo era més dolenta que els dimonis dels Pastorets.

—No sóc un dimoni, jo! No veus que no tinc cua ni banyes? —responia mostrant-li la manca d’aquests dos apèndixs del cos, imprescindibles per ser un ésser com ells, és a dir, de mala mena.

58

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Però en Jordi, llavors, em cantava una cançó que em feia plorar a raig fet.

La cançó deia: Dimoni banyut, dimoni banyut, Que a l’infern no t’han volgut, Has passat per un forat I les banyes t’has deixat!

Tot plegat, coses de criatures, ja ho sé, però aleshores… una —jo— era molt sensible. L’anomenada “caldera d’en Pere Botero” era, en realitat, un inofensiu recipient de ben bé setanta centímetres de fondària on la mare “feia dissabte” de la meva germana i de mi un cop per setmana. Abans de sopar, el cossi ple d’aigua era col·locat a prop de la cuina econòmica, encesa des de feia una bona estona, perquè el lloc es temperés. La mare havia escalfat l’aigua en unes grans olles sobre les planxes de ferro negre de la cuina, a l’interior de la qual hi havia un foc real, cruixent i grinyolant. Allò sí que devia ser l’infern de debò, i jo el mirava hipnotitzada. D’aquesta manera, la cuina es convertia en una improvisada sala de bany.

L’una darrere de l’altra, les dues nenes anàvem entrant dins del cossi ple d’aigua fumejant. I érem ensabonades i refregades de cap a peus sense deixar ni el més petit racó del nostre cos per escorcollar. Quines protestes per part nostra! Com tancàvem els ulls, que ens picaven per culpa del sabó, i com cridàvem: «Prou, prou!». Tanmateix, ni la mare ni l’àvia no ens feien el més mínim cas i seguien amb la seva feina empipadora —per a nosaltres, és clar.

Tant com m’hagués agradat a mi jugar una estoneta amb l’aigua dins del gran gibrell! Jo ja ho intentava, però mai no ho vaig aconseguir. Provava de saltar, de picar de mans, és a dir, xipollejava tant com em deixaven —que no era gaire— entre els crits enfadats de la mare, perquè, vulguis o no, a terra s’hi feia un bon mullader. El que no recordo ara és si l’aigua per rentar-nos era la mateixa per a ambdues nenes, però ja podria ser… A qui mai no vaig veure dins del cossi va ser a en Jordi, potser perquè era un noi o potser perquè tenia onze anys i es banyava tot sol. Jo, aleshores, en tenia cinc o sis, d’anys, i em delia per jugar amb l’aigua. El moment més agradable, però, era quan la mare amorosament m’embolcallava amb una tovallola blanca i tova i m’eixugava 59

MEMÒRIES: UN COSSÍ NO ÉS UNA BANYERA

sobre el taulell de marbre de la cuina tot fent-me pessigolles. I jo reia i reia, i quasi m’ennuegava.

La cuina d’aquella casa era molt gran, la recordo immensa —potser és una percepció meva deformada pel pas del temps—, però el cert és que, fins i tot en entrar, a mà dreta, hi havia un safareig quasi sempre ple d’aigua on l’àvia o la mare rentaven molt sovint. Jo, al seu costat, les ajudava.

Quin tip de rentar mocadors em vaig fer, i què feliç era, llavors! En acabar la feina, cobrien la pica amb una tapa de fusta. A l’hivern, quan glaçava i la roba estesa fora al terrat quedava tesa com un cartró dur, penjaven les peces en unes cordes col·locades de punta a punta de la cuina, perquè s’assequessin. Quin riure veure els calçotets llargs de l’avi entercs com els d’un ninot! O les camises com espantaocells!

Però jo, quan no em veia ningú, m’enfilava en un tamboret, obria l’aixeta i l’aigua brollava a raig fet, aleshores posava les mans a sota i m’esquitxava tota.

I és clar, un dia va passar allò que era previsible: l’aixeta oberta, una ampolla de vidre que vaig voler omplir d’aigua…, l’ampolla cada cop pesava més…, les meves petites mans no tenien prou força per sostenir-la…, i… em rellisca, cau dins la pica, es fa miques, em tallo i… plors i crits en veure la sang que barrejada amb l’aigua tacava escandalosament de vermell tota l’aigüera.

En aquesta arriscada aventura infantil, va ser un maleït vidre el causant de la desgràcia: se’m va endur mig dit polze, i la ferida —encara avui— té una sensibilitat especial malgrat haver transcorregut tants anys; si me la toco, em fa esgarrifances. No en va tenir cap culpa l’aigua, d’aquest accident, però els grans no ho van entendre així, i la mare no deixava de repetir: —Això et passa per jugar sempre amb l’aigua. Saps que ho tens prohibit.

Quan no et trobo a la pica, ets al safareig! Sort que no pots aixecar la tapa, si no ja hauries caigut dintre. *** Avui encara el recordo, el cossi. Va quedar abandonat en un racó de la cuina en marxar de la casa vella dels avis. Em vénen fins i tot a la memòria les paraules 60

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

que li vaig dir a la mare al moment de partir, enmig d’un gran rebombori de paquets, baguls i maletes.

—Mare, mare! —vaig cridar buscant-la per la casa ja buida de mobles— Mare, ens hem oblidat el cossi a la cuina!— la’n vaig assabentar, tota cofoia del descobriment, en trobar-la a la seva habitació, jo diria que somiquejant, mentre tancava la darrera maleta.

—No, Anna, el cossi ja no el necessitem. Es queda aquí.

Aleshores, jo tenia uns sis anys. A aquesta edat, ni en cap altra, no saps què et prepara el futur i ben aviat sabria que, a més del cossi, havia deixat en aquella casa la meva infantesa de jocs i rialles.

El pis on ens vam traslladar era tot ell més gran: dos llargs passadissos amb amples habitacions a banda i banda. A la part del davant de la casa, que donava a una avinguda plena de moreres, un saló “gran com una sala de ball” —això ho va dir la meva àvia—, que es comunicava amb el menjador mitjançant un arc; al darrere, una galeria tancada “per jugar la canalla” —explicà el pare— i una cuina de rajoles blanques. Però, quina decepció em vaig endur! On era el safareig? Per més que preguntava, ningú no em responia. Ara bé, cal dir que els dos banys em van deixar bocabadada: un era allargat i més petit, i de color blau; l’altre, tot enrajolat, de color groc palla i amb una sanefa de peixos quasi tocant al sostre. Enfront, la pica, i a mà esquerra tres arcades de diferents mides on estaven mig amagats —primer— el bidet; en el segon arc, una banyera blanca, brillant, encastada a les parets, “gran com una piscina”, va dir el meu germà mentre jo la mirava embadalida, i dins del tercer arc, el més allunyat de la porta, el wàter. Aquella enorme banyera, doncs, les aixetes de la qual llançaven un raig d’aigua calenta i freda que es podia barrejar fins al punt d’escalfor desitjada, devia ser el motiu d’haver deixat abandonat el cossi de llautó.

A partir d’aleshores els banys del dissabte s’haguessin pogut convertir en un deliciós plaer si la mare no s’hagués entestat —com sempre— a fregar sense miraments coll, orelles, cap, dits dels peus… o m’hagués deixat jugar una estoneta: espetegant l’aigua, saltant, nedant…, però res de tot això no va succeir. Ben mirat, ni ella ni ningú sabien que, al cap d’uns mesos, aquell bany es transformaria en el lloc primordial de la casa i que la mare i jo ens hi passaríem llargues estones.

61

MEMÒRIES: UN COSSÍ NO ÉS UNA BANYERA

Cal reconèixer que les nostres vides van canviar en arribar a la casa nova; no puc dir que a millor, perquè el fet de tenir més comoditats i gaudir de més luxes no va ser cap garantia per evitar que un aire enverinat envaís la nostra llar. Es va contractar servei per ajudar a la neteja; se’ns va prohibir als nens entrar a la sala gran plena d’objectes valuosos, estores blanques i cortinatges de vellut verd; butaques i sofàs encoixinats de robes de Damasc; gruixudes i flonges catifes; sostres dibuixats. Tot estava al seu lloc, immutable, com si esperéssim sempre la visita d’algun personatge excepcional que, de fet, mai no va arribar. Només “s’obria” per festes assenyalades: primer hi vam celebrar Nadal i Cap d’Any i després Sant Josep —era l’aniversari i el sant de la mare—. Aquest dia, de sempre, es tirava la casa per la finestra. La família feia una gran festa amb oncles i cosins i alguns amics íntims. També recordo la celebració de l’àpat de la meva Primera Comunió i, un parell d’anys després, el de la meva germana. *** En arribar l’estiu, pocs dies després de fer jo els set anys, de sobtada, va desaparèixer d’aquella casa tota l’alegria.

—La nena té unes dècimes de febre… ; la nena no té esma de res… ; la nena no riu, ni parla ni menja… ; la nena s’ha quedat sense forces…-deien uns i altres.

—La nena, avui, en llevar-se al matí, s’ha desplomat a terra com si fos un titella al qual haguessin tallat els fils… —van ser les paraules definitives.

El rostre de la malaltia té irremeiablement el posat de la tristor, de l’angoixa i, en aquest cas, d’una immensa solitud. De cop i volta, vaig deixar de veure els meus germans i els avis; la Carme, la noia de servei, també es va fer fonedissa. Només els pares i els metges s’apropaven al meu llit.

Recordo, enmig d’un munt d’idees confuses, el pare i la mare embolcallant les meves cames mortes amb tovalloles xopes d’aigua calenta, gairebé dia i nit; aquella aigua que jo no sentia cremava, en canvi, les seves mans, però calia fer-ho: l’aigua escalfada a una temperatura que no em produís butllofes podia tornar la vida a unes cames mortes que havien 62

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

deixat de caminar. D’antuvi, aquest era l’únic moviment que es vivia a la casa, acompanyat —sovint— de llàgrimes somortes, d’un murmuri de precs i de mitges paraules. La situació de soledat i silenci va durar ben bé quaranta dies, als quals varen seguir encara uns llargs mesos de prostració al llit o en una butaca, però aleshores ja estava rodejada dels germans i dels avis: l’àvia Maria em contava boniques històries, l’avi em va ensenyar a jugar a cartes. I, de vegades, venien a visitar-me els cosins, les cosines, els oncles i les amigues.

Calia començar de nou, calia aprendre a caminar, calia que les meves cames agafessin força, la força suficient per mantenir-me dempeus i poder fer les primeres passes. I entre altres teràpies que els metges em van receptar n’hi va haver una, sobretot una, que em feia feliç: banys d’aigua calentona.

En aquella banyera enorme, “com una piscina”, submergien el meu cos menut tres cops al dia per dur a terme diversos exercicis que, molt a poc a poc, van anar donant mobilitat i vida a les meves extremitats inferiors.

Per primera vegada, banyar-me es va convertir en un joc, el meu joc preferit. De moment, només podia moure els braços i les mans; tanmateix, de mica en mica, hi van començar a participar les cames. No em calia tenir por del sabó que em produïa coïssor als ulls, ni de l’esponja que rascava, ni dels dits de la mare que burxaven per tots els racons, ni em calia patir si feia un bon mullader, ans al contrari, ella deia: —Vinga, nena! A veure com xipolleges amb els peuets! Esquitxa el pare!

Deixa’l ben xop, ben xop! Torna-hi! Prova-ho un altre cop! Vinga, amb força!

Amb tota la força que puguis!

Jo feia un somriure trist, perquè malgrat els esforços, no me’n sortia.

M’hagués agradat tant complaure la mare! Però tot just aconseguia moure una mica els dits dels peus… Bon senyal, deien els metges.

I quan un dia ho vaig aconseguir, tot van ser rialles. Plors i rialles. *** Però un cossi no és una banyera, ni una banyera, una piscina, ni unes rialles, la felicitat assegurada. La vida continua plena d’alts i baixos i els anys següents 63

MEMÒRIES: UN COSSÍ NO ÉS UNA BANYERA

van ser precisament això: triomfs i decepcions; avançar i endarrerir-se; entrebancs i reeiximents… Tal com és la vida…

La nena esdevingué una adolescent de tretze anys que havia aconseguit dur una vida força semblant a la de les altres nenes i adolescents, encara que sempre seria una persona “diferent”. I aquell recorregut, realitzat a empentes i rodolons fins ara, es va tornar a aturar, quasi de sobte. La culpa tenia un nom: escoliosi.

—I és molt greu, doctor? —preguntà la meva mare, estampa de la desolació, a l’especialista.

—Doncs, no la vull enganyar. És una escoliosi dorsolumbar amb uns graus de curvatura molt considerables. Però farem tot el possible perquè no vagi a més, i quan hagi deixat de créixer, operarem. No n’hi ha cap altra, de solució.

—Farem tot el que calgui, li ho ben assegurem. Tot. —Digueren, esperant un raig de llum, els pares.

—Tant la nena com la meva dona són molt valentes i tenen força de voluntat —va córrer a explicar el pare, que ens coneixia bé a totes dues i posava la seva confiança quasi més en nosaltres que en el metge.

—Això que diu és molt important. Però tot allò que farem no és pas per curar-la. El mal ja està fet, i… només hi ha el que ja he dit abans. Ho entenen, el que vull dir? Aquesta escoliosi ve de lluny, s’hagués hagut d’atendre fa anys…

—Miri que li ho deia jo, a l’altre metge. —La mare en aquest moment era un mar de llàgrimes i de ràbia continguda—. Aquesta nena va torta, té una espatlla més sortida que l’altra…, miri-se-la, doctor, li repetia sovint, però ell, que eren manies meves, s’hi va entossudir… Oi, Joan, que li ho deia, cada cop que la visitava? Aquell home només tenia cura de les cames, però jo ja veia que alguna cosa no anava bé… Déu meu, Déu meu! Tant de bo haguéssim vingut abans a la seva consulta…

—Bé, dona… Sí, és clar, és clar que li ho deies. El doctor Barnosell, però, farà tot el que pugui i després amb l’operació… Ara escolta el que t’ha de dir, el que ens ha de dir…

—Qui ho ha d’escoltar bé i entendre-ho és ella, la malalta. Ja no és una nena. —I es va dirigir a mi:— Tens tretze anys, oi? Mira, filla: llit dur, repòs, 64

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

uns exercicis adequats sempre en posició ajaguda, i quan no estiguis al llit portaràs una cotilla que et faran a mida. Res de bicicleta, de córrer, de saltar a corda, de portar pes, de patinar… Ah, senyora, —va dir tot d’una a la mare— oblidi’s del piano, la noia no pot seguir els estudis de música com m’ha dit abans que feia, ni les classes de ballet, per descomptat… Res. La majoria de les coses que feies per enfortir les cames són contraproduents per a l’espinada.

Ho sento, bonica, però és important que segueixis al peu de la lletra el que et dic. L’únic exercici permès, i que faràs sempre que puguis, si pot ser cada dia millor, és la natació.

—Però a Adiell no hi ha piscina a l’hivern! —Es lamentà la mare, que en aquells moments ja estava mig abatuda per les circumstàncies.

—Malament, doncs. Vostès —va rumiar el metge— podrien desplaçar-se a Barcelona totes les setmanes un parell de dies?

—Fent un esforç…, però, és clar, cada setmana…, jo no puc deixar la feina… —va dubtar el pare.

—I tant que podem! Venir a Barcelona, a nedar aquí? —La mare es va revifar en veure que hi havia una possibilitat— La nena i jo agafarem l’Alsina Graells i assumpte resolt. I per dormir…, ja ho arranjarem d’alguna manera.

Buscarem una pensió que no sigui gaire cara…

L’aigua i jo estàvem predestinades a trobar-nos un altre cop i és ben cert que ens vam entendre per sempre més. *** Aleshores, jo estudiava quart de batxillerat i aquell curs havia de fer, a més a més, uns exàmens de revàlida que calia aprovar per poder seguir el batxillerat superior. No em vaig poder examinar de totes les assignatures, és clar, perquè vaig haver de deixar el col·legi i estudiar a casa pel meu compte. Així que, reorganitzada la meva “nova” vida, calia tirar endavant com fos, sobretot sense esfondrar-me i, com a bona nedadora que vaig arribar a ser, ho vaig aconseguir. Sempre, la mare al meu costat, sempre encoratjant-me, sempre exigint-me més i més. Per a ella no existien els límits.

65

MEMÒRIES: UN COSSÍ NO ÉS UNA BANYERA

Les anades a Barcelona eren una festa per a totes dues. Sortíem el divendres al matí i ja abans de dinar feia la primera estada a la piscina amb una monitora; a la tarda, després de reposar un parell d’hores ben bones, tornàvem al centre de rehabilitació, però aleshores només nedava uns trenta minuts. Jo, havent dinat, aprofitava el temps per llegir, estudiar i escoltar la ràdio, ajaguda al llit; la mare em feia companyia mig endormiscada o em preguntava la lliçó i, de vegades, sortia a fer un petit volt per botigues i grans magatzems. Al capvespre, de tant en tant, abans de tornar a la pensió, preníem una xocolata desfeta amb melindros en una granja.

Les dues érem tan gormandes! I l’endemà, una altra sessió curta abans de sortir cap a Adiell amb el cotxe de línia.

La carcassa dura de la cotilla feia força incòmode el viatge, perquè més de dues hores asseguda a l’autobús representava un “petit” turment. A l’estiu amb la calor se m’encetaven les aixelles. Però això eren figues d’un altre paner…

Pel motiu aquest, aquest de la meva necessitat de fer natació, als estius els pares van llogar els baixos d’una caseta a ran de platja, a Torredembarra.

Un pescador de barba molt blanca i la seva dona ens la llogaven, i en aquell poblet de pescadors i estiuejants, la família ho passava d’allò més bé. Només em calia sortir a la porta de casa per sentir a les plantes dels peus l’escalfor de la sorra dels migdies i la frescor dels vespres, i tota jo gaudia de la flaire del mar, que era allí, al meu abast, i les meves cames insegures es dirigien cap a l’aigua verda, i el meu tronc, lleugerament encorbat i no gaire recte, sense la nosa de la cotilla, se sentia atret per les suaus onades de l’aigua salada com si fossin els cants de les sirenes. I nedava… I em sentia lleugera i podia moure tot el meu cos i les extremitats sense dificultats. M’imaginava que era un peix, no, un peix no, una sirena, perquè els meus cabells llargs s’ondulaven com els de les ondines dels contes, i esfondrava el cap dins del seu pit humit, i obria els ulls per escodrinyar-lo a fons. I veia un món diferent, un món de centaures, de nimfes, de meduses, de gegants, de nans; éssers diferents, però feliços, perquè la felicitat cal cercar-la arreu, i per això cal enderrocar —sobretot— barreres mentals i acceptar-se tal com s’és.

L’aigua i jo ens comportem, des d’aleshores, tant al mar com en una piscina “de debò”, com en una banyera —un cossi no és una banyera, ni una 66

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

banyera, una piscina—, ens comportem l’aigua i jo —repeteixo— com dos vells i inseparables i apassionats amants. I juntes carreguem encara amb l’escoliosi i alguns problemes motrius importants, però hem arribat a guanyar fins i tot competicions esportives. Sóc una persona “diferent” com tantes n’hi ha, però les persones diferents podem aconseguir grans fites, si ens ho proposem —com tothom, és clar. *** Ah, la cotilla! Aquella cuirassa de plàstic amb una barra de ferro al mig de l’esquena i tirants de cuiro sota les aixelles va desaparèixer definitivament de la meva vida als vint-i-un anys, després d’una seriosa operació que em va tenir prostrada al llit durant cinc mesos… Al cap de molts anys vaig conèixer la vida i l’obra de la famosa pintora mexicana Frida Kahlo, la qual patia una lesió de columna molt greu, i una reproducció del quadre del seu autoretrat amb un artefacte semblant al de la meva cotilla el tinc posat a sobre del piano, d’un piano que de tant en tant toco en memòria de la meva mare.

La barrera de la cotilla i d’altres barreres que m’he anat trobant pel camí les he sortejat com he pogut segons el moment i les circumstàncies —com fa tothom en aquesta vida Ara bé, avui, plena d’experiència, encara el recordo, el cossi de llautó, aquella caldera d’en Pere Botero que jo confonia amb una petita banyera. Un cossi no és una banyera, ni una banyera no pot ser mai una piscina. Però és que, de vegades, res és el que sembla.

67

L’AFECCIÓ

MENCIÓ Frederic Corominas Planellas Banyoles

L’assalt C

ada ofici té el seu mèrit, i abans un no l’ha aconseguit dominar fins a la perfecció, ha de lluitar i vèncer innombrables dificultats. Però segurament no n’hi ha cap de tan complex, abstrús, inassolible als que no el duen ja a la sang —per llei d’herència, podria assegurar Mendel—, com és la professió, l’art, quasi diria la carrera, de lladre.

I si no, digueu: com diantre us les enginyaríeu si algun dia se us acudís de passar-vos al camp de l’enemic; és a dir al camp dels qui viuen al marge de la llei? On amagaríeu la vergonya i la bona educació que Déu i els vostres pares us donaren de petits? Perquè no podeu sortir al carrer i saludar el primer vianant amb qui us topeu: “Déu vos guard i perdoneu la molèstia; voleu fer el favor de donar-me la cartera?” Podeu estar segurs que no us la donaria. El vostre debut seria un llastimós fracàs.

En primer lloc, a les futures víctimes no se les tracta de vós ni de vostè: se les tuteja, simplement. D’altra banda, demanar una cosa que desitgeu és una habitud execrable, d’ineficàcia absoluta. L’única manera de poder-la obtenir és prendre-la, o sigui, en llenguatge tècnic, robar-la. És clar que això no costa gaire de dir; el difícil és fer-ho. Suposem que l’atracat fa cara d’opulència, que va sol, és de nit i, en resum, amb totes les circumstàncies a favor vostre: de quina manera l’escometreu? A cops de 68

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

puny? El més probable és que sigueu vosaltres els qui rebeu una tonyina i en sortiu esgalabrats. Amb un ganivet de grans dimensions? Segur que us hi fareu mal. Amb una Colt del 39 llarg (encara que us conformeu amb un 9 i prou), com els cow-boys dels films nord-americans? Magnífic!

Una arma convincent, encara que la porteu descarregada, i, sobretot, que vesteix molt i dóna categoria. Però, digueu-me ara, beneïts de Déu, i aquí hi ha el gran problema: d’on la traureu? Creieu que només d’entrar a una armeria ja us la vendran perquè sí, de la mateixa manera que a l’estanc us venen una capsa de llumins? Que n’aneu, d’equivocats! Per comprar una arma de foc, sigui de cow-boy, o de gàngster, o un diminut revolveret de senyora, necessiteu dotzenes de permisos oficials, autoritzacions de no sé qui, garanties de tothom i un munt de paperassa escrita i timbrada de tots costats. Si a algun incaut se li ocorregués demanar-la poc més o menys d’aquesta faisó: “Vol fer el favor de vendre’m una pistola per anar a fer de lladre?”, hauria comès un gran error, no solament perquè no la hi vendrien, sinó perquè aquella mateixa nit l’autoritat competent l’obligaria a dormir en un matalàs força més dur, força més pollós i bastant més incòmode que el del seu llit.

No, indubtablement no resulta gens fàcil: ni tutejar la gent desconeguda ni fer-vos amb l’arma adient. Però encara hi ha una dificultat més gran, gairebé infranquejable, si no us voleu limitar a fer de simple comparsa, d’infeliç lladregot sense prestigi ni categoria: abans de tot es necessita la rossa. A totes les bandes de lladres, per mínimes que siguin, n’hi ha una; solen ser primetes, esveltes, joves, boniques i fumen cigarretes de tabac ros. La seva missió és ben senzilla: mentre l’element masculí actua, ella es limita a mostrar-se en públic, perquè tothom sàpiga que es tracta d’una banda completa i ben organitzada. Per això, després de cada feta més o menys sensacional, llegim en els diaris: “La policia de tot el país busca una dona rossa, molt elegant i d’agradable presència”. Sempre la rossa, sempre aquesta mena d’etiqueta o signatura, semblant a la marca de fàbrica o a la contrasenya comercial que dóna garantia de bona qualitat a l’article que adquirim a la botiga. Una banda sense la rossa seria com un home sense mans, una font sense aigua, una oreneta a qui un cop d’huracà hagués trencat les ales…

69

L’ASSALT

Si voleu dedicar-vos al lladronici en la forma deguda i triomfar, és imprescindible que, en primer lloc, compteu amb la rossa. No n’hi ha prou que en tingueu una a casa; perquè no podeu dir a la vostra muller, per molt considerada que sigui i per més que admiri la vostra valentia i la vostra intel·ligència: “Tu seràs la rossa de la banda; prepara’t, que anem a assaltar un banc”. Perdríeu tota la seva estimació i no us obeiria ni poc ni molt; podeu pujar-hi de peus.

Si no fos que… *** Aquell memorable 5 de gener, el senyor Josep Ginjaume —en Peret per als amics i familiars—, grassó, baixet, amb cara de bona persona fàcilment predisposada a la rialla grassa i a la plasenteria, tancà la porta de la botiga d’ultramarins i, sense pressa, com un autòmat, el pensament qui sap on —a la butxaca, una ampolleta d’aigua oxigenada i una altra d’amoníac—, prengué el camí de casa seva, que ja l’esperaven el sopar i la rodanxoneta mitja costella.

Caminava a poc a poc i sovint es parava davant d’un aparador qualsevol, no per admirar la bigarrada multitud d’objectes exposats, sinó per donar més lliure camí a la munió d’extravagants idees que, avui, per fi, anaven a encarrilar-se de manera definitiva. De vegades s’aturava per donar pas a un grup de criatures, plenes d’il·lusió, amb els guarnits fanalets d’anar a esperar els Reis.

“Els tres Reis de l’Orient porten coses a tota la gent.”

De tant en tant se sentia un crit de joia incontinguda, com un tritllejar de festa, perquè dins d’una bomba hi havien caigut trossets de cel en forma de caramels i llaminadures.

El senyor Josep no veia ni sentia res d’això; la seva mirada era vaga i absent, remota, com si amb els ulls escrigués sobre les pàgines d’un llibre en blanc les escenes ja palpitants i vívides d’una història encara increada.

70

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

“Els tres Reis de l’any passat porten coses al pobre soldat.”

La munió de mainada s’anava espessint i el pensament ja no volava amb la llibertat desitjada.

—Bona nit, senyor Josep; també va a esperar els Reis?

—Si, també, també… Bona nit.

Cuità una mica el pas i ja no es va detenir fins arribar a casa.

—Vine, Paula; hem de parlar —digué ja d’entrada.

Passà de dret a l’habitació-dormitori, on, des de temps immemorials, tots els matrimonis, siguin ben o malavinguts, solen debatre-hi les qüestions de màxima transcendència.

—Ha passat alguna cosa de mal? —preguntà la Paula una mica anguniejada—. Han fet una inspecció a la botiga?

Perquè ja se sap que els inspectors, de la mena que siguin, sempre estan disposats a fer-te una mala passada, que per això els posen i per això els paguen.

—No, res de botiga. Asseu-te i deixa’m parlar, i, per l’amor de Déu, no m’interrompis!

Donà exemple seient ell també en una butaca. Es descordà l’americana, encanyonà dues o tres vegades, es tornà vermell com una magrana i, amb la vista obstinadament clavada en un dibuix espiralat de l’estora, començà la sorprenent explicació.

—Jo no sóc d’aquest món, Paula.

—Valga’m Déu! Que et penses morir, justament ara que tenim tanta feina?

—No, dona; deixa’m dir! El meu pensament, encara que no ho sembli, és d’una altra època. Jo hauria d’haver nascut mil anys enrere, aleshores que tothom era un valent i un guerrer. El meu esperit real és de lluita, d’aventura…, i ja ho veus, m’ha tocat fer de botiguer tota la vida. En lloc de portar armadura de ferro i espasa, m’haig de guarnir cada dia amb una bata que m’arriba als genolls (entre parèntesis: m’hi hauràs de cosir un botó que m’ha caigut aquesta tarda). M’hi he resignat un any i un altre, 71

L’ASSALT

però el pensament burxa cada dia més, cada dia més, fins que avui se m’ha fet inaguantable. Si encara fos el temps dels conqueridors, me n’hauria anat a descobrir terres i continents; però avui dia ja no n’hi ha, de països ignorats ni de pobles per colonitzar, i només em queda un recurs: llançar-me a l’aventura, organitzar una banda i fer de lladre.

La bona dona el mirà estupefacta; obrí la boca com si anés a dir alguna cosa —a tractar-lo d’”animal!”, per exemple—, però tornà a cloure-la sense pronunciar un mot. El seu marit continuà: —No un lladre qualsevol, com pots suposar i entendre, sinó un lladre de categoria, amb banda i tot, ja t’ho he dit; un d’aquests que surten als diaris i fan anar de bòlit tota la policia. Això si, actuaré una vegada i prou, que jo sóc un home honrat. Vindrà a ser com una mena d’aixeta per esbravar l’excés d’energia que porto dins. I serà avui, aquesta nit mateix. La banda ja la tinc formada: serem tu i jo.

—Com? Jo també? T’has tornat boig…, et faria quedar malament, m’ho conec. No sóc decidida com tu… i no en sé, de robar, home!

—No t’hi encaparris; aquesta és la meva feina. Tu et limitaràs a passejar, a deixar-te veure, ben pintada, això sí, per donar una falsa pista a la policia, i alhora vigilaràs i fumaràs.

—Jo, fumar? Deus dir-ho de broma. No he fumat en ma vida; no veus que em marejaria?

—No m’interrompis! Fumaràs una o dues cigarretes de tabac ros de bona marca; és el més adient i vesteix molt. A més, et decoloraràs el cabell amb aquesta aigua oxigenada forta i aquest amoníac. Algunes clientes me n’han informat i sé que per tornar-se rosses ho fan així.

—I què m’importa a mi com es faci?, jo sóc morena!

—No diguis heretgies! Una banda amb morenes fallaria al primer cop.

Totes les bandes importants tenen una rossa, i tu seràs la rossa de la meva banda. Bé, prou d’enraonar: el temps passa volant i hem d’anar per feina.

No digué més ni demanà tampoc el parer de la seva muller. I la muller no féu cap comentari. Dient-ho el seu Pepet, tot era natural, senzill, admirable.

Beneïdes les dones que deixen enraonar el marit sense fer massa interrupcions i que, quan aquest els diu simplement: “Anem a fer de lladres; 72

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

tu seràs la rossa de la banda”, es limiten a mirar amb ulls esbatanats per la sorpresa i ni tan sols insinuen un senzill gest de protesta!

I no pregunteu com és possible que un petit burgès, un home benestant com el senyor Josep, pugui sentir mai la fal·lera de deixar —mal que sigui per una sola nit —la vida planera i blana de botiguer, per anarse’n, ni més ni menys, que a fer de lladre, perquè ni jo ni ningú no us en podrem donar raó. Són misteris de la ment i del cor humans, i no cal donar-hi més voltes. *** No gaire lluny de mitjanit sortien de casa amb l’ànim una mica cohibit o, més exactament, força temorenc, tal com el deu tenir un general —encara que ho dissimuli— la vigília d’una batalla decisiva; la Paula —amb el cabell xop d’oxigenada concentrada i amoníac, productes que haurien d’anar actuant de mica en mica, deixant al seu pas una flaire no precisament d’aigua de roses, però dissimulada amb un bon raig d’aigua de colònia—, com que no s’havia esbandit el cabell, ara sentia una molesta i creixent picor a tota la perifèria de l’aponeurosi craniana, que s’estava fent inaguantable. I anava pintada, és clar; molt pintada, tal com convenia. El senyor Josep, per la seva banda, duia el coll de l’americana alçat, la gorra enfonsada fins als ulls i les mans a la butxaca, exactament igual a com acostumen a fer-ho els dolents de les pel·lícules dolentes.

Aviat deixaven enrere els carrers cèntrics i ben il·luminats i enfilaven la barriada de les torretes i de les cases amb aparença de palau, totes voltades de jardí i totes habitades per distingides famílies inconegudes, per potentats de les finances i de la política, per reis de la indústria o del comerç; és a dir, pels escollits de la fortuna. Allà hi havia cosa bona de debò, i un cop ben donat, un cop d’efecte, amb diners, joies i valors bancaris, podia tenir ressonància internacional.

—En lloc d’entrar a una casa, senyorial o no, no seria més prudent que robéssim a un transeünt…? —insinuà la Paula, plena de seny—. Mira, per allà ve un senyor tot sol, i si li ho demanéssim ben demanat potser es deixaria atracar.

73

L’ASSALT

—No, dona, aquestes coses no es demanen; es fan i prou. A més, robar a un simple vianant és capaç de fer-ho qualsevol individu de mala mena. Deixa’m fer a mi i tu comença a encendre la cigarreta, perquè sospito que aquesta és la casa que ens convé. Ah!, una advertència: sobretot no facis soroll.

Havien arribat davant d’una esplèndida torre, una d’aquelles que semblen aconsellar a tots els que s’hi acosten: “Mireu-me, admireu-me, però passeu de llarg”. Només que el senyor Josep ho va interpretar de manera diferent i, en lloc de passar de llarg, decidí entrar-hi amb la mateixa familiaritat amb què entrava a casa seva. Bé, no exactament la mateixa. Potser el cor li feia un pim i pam que no era del cas; potser les grassones cames li tremolaven una mica i al fons de l’estómac se li feia un nus que no era ben bé de gana. Però, ¿sap algú els pessigolleigs i les angúnies que passen els guerrers més guerrers abans d’entrar en combat?

Els qui no són guerrers no ho saben precisament per això, perquè no ho són, i els qui han guerrejat alguna vegada, o moltes, es guarden pla bé de confessar-ho, perquè no poden permetre que els altres els deixin de tenir per uns valents.

Com totes les arts, la del robatori ha de resoldre ben sovint problemes de difícil solució. Als escultors se’ls presenten problemes de volums; als pintors, de perspectiva; als compositors, de tons i compassos; als poetes, de mètrica i de rima… Al senyor Josep, en aquest cas particular, se li presentava el problema en forma de tanca de més de dos metres d’alçada, aparentment infranquejable; però, com tots els grans homes, sabé prendre uns decisió ràpida i heroica.

—Tu passeja amunt i avall com si tal cosa —ordenà mentre es dirigia ràpidament al portal de ferro que donava pas al jardí—. Aquest és un bon lloc per enfilar-me.

—Tingues seny i no facis imprudències —recomanà la muller—. Pensa que ja no ets un vailet i que peses un grapat de quilos més del compte.

—De seguida torno. Mentrestant no deixis de fumar i procura aturar-te de tant en tant sota la llum d’algun fanal perquè tothom que passi vegi que tens el cabell ros.

— El que jo noto és que encara el tinc moll i que em fa una mica de picor a la pell del cap.

74

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

—Millor, és que la barreja dels dos líquids era concentrada i continua fent la seva feina. Veuràs quin ros més bonic et quedarà. I si tens por de veure’t sola, que no se t’acudeixi de posar-te a cantar. Recorda-ho: no has de fer cap soroll.

No digué més, que havia d’anar per feina. El portal era d’aquells que tenen la part inferior de xapa metàl·lica, i a la banda de dalt nombrosos barrots amb reforçades puntes de llança. Un vailet s’hi hauria enfilat amb prou lleugeresa, però les arrodonides i massisses formes del senyor Josep, no gens habituat a fer gimnàstica, no eren les més adients per a un tan difícil exercici d’agilitat.

Així i tot, mal que bé, bufant com un negre, tot estripant-.se l’americana i la camisa i fent força més remor de la que hauria desitjat, aconseguí finalment arribar al capdamunt i passar una cama a l’altra banda (amb el consegüent set a les calces i una esgarrinxada que Déu n’hi do en una natja). I en aquell precís instant va succeir la terrible i múltiple catàstrofe. És probable que quan éreu quitxalla us enfiléssiu més d’una vegada dalt d’un portal o d’una paret; això ho ha fet tothom i no té cap mèrit.

Però enfileu-vos-hi ara i ja em direu si en aquelles alçades, assegut sobre unes terribles llances, s’hi està gaire confortable. El menys que sentireu serà una mena de vertigen, de desemparança, de total abandó; o sigui, exactament el mateix que ell experimentà, cama ací cama allà i lluitant per fer menys feridores les puntes de les llances, que semblaven afamades i que es delien per la flonjor de les seves carns. En aquestes condicions el més assenyat era batre’s en retirada i tornar a baixar a la banda del carrer.

Però, ai!, l’amor propi i la por del ridícul davant de la mitja costella, de la companya que un escollí ben lliurament, si en fa fer d’imprudències i de coses rares! Amb un suprem esforç aconseguí fer passar a l’altra banda la massa més voluminosa i important del seu cos…, i aleshores, just en aquell moment, vençut per la fatiga, els seus vuitanta quilos ben generosos es desplomaren a terra en mig d’un gran terrabastall de trompades a la porta metàl·lica. Millor dit, el terra no l’arribà a tocar, perquè, afortunadament o per desgràcia, aneu a saber, el darrere dels pantalons i els elàstics se li van enganxar a una de les llances, deixant-lo penjat i indefens a una prominent alçada.

75

L’ASSALT

—Refumets! Ara sí que l’hem feta bona! Com ho faig per sortir d’aquest mal pas? —Cridà amb veu ofegada:— Paula! Paula!, vine’m a ajudar!…

Entretant no perdia temps; es regirava a un costat i a l’altre intentant deslliurar-se per ell sol, però sense més profit que un fort repicament de peus contra el portal: “Barrum! Barrum! Barrum!…”

—Paula! Paula!…

La Paula no apareixia per enlloc. Potser havia fugit deixant-lo desemparat, potser ja estava detinguda, potser…

De la fosca pregona i impenetrable del jardí brollà de sobte un daltabaix de lladrucs i passes precipitades. I de dintre la casa uns crits histèrics de “Lladres!

Lladres!… Agafeu-los! Lladres!” Les passes i els lladrucs s’apropaven a velocitat alarmant. I no poder fugir, haver d’estar en aquella tan poc airosa situació… Veure’s atrapat sense defensa possible, com un pobre ocellet sobre la branca traïdorament untada de vesc…

—Per l’amor de Déu, Paula, vine’m a ajudar!

Un home, carregat amb una maleta que devia pesar prou, arribava esbufegant tot al llarg de la paret de la tanca, no acompanyat, sinó perseguit pels lladrucs i els ullals d’un gos imponent.

—Paula, Paula! —seguia cridant amb el cor com un pinyó l’infeliç botiguer delerós d’aventures. I amb els peus: “Bom! Bom! Bom!” sobre el portal.

—Calla, animal! No en tens prou d’haver despertat el gos i la gent de la casa, que ara vols despertar tot el barri? Deixa-la estar, la Paula! —el reprengué enrabiat l’intrús; més ben dit, l’altre intrús, perquè l’un ja sabem que era el propi senyor Josep.

Provà inútilment d’obrir el portal, però no podia acabar d’arribar al forrellat per culpa de les cames penjants, que més aviat semblaven dos batalls d’un mateix so: “Bom! Bom! Bom!” Desesperat, s’hi arrapà per fer-lo servir d’escala o de trampolí i escapar-se per damunt seu, però el pes total va ser excessiu… i amb un “barrabum!!!” de mil dimonis i esparracament de calces, tots dos varen rodar per terra en un maremàgnum de caps i cames i braços apunyegaires i maleta i uns elàstics entortolligadors, i el gos per acabar-ho d’adobar que, amb tantes dentegades aquí i allà, semblava que dugués quinze dies de dejuni.

76

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Amb tot això el portal havia quedat entreobert i el pispa provà de fugir, però aquell llamp d’elàstics!…

—Deixa’m anar, bèstia! —increpà, tot repartint (i rebent) cops de puny i guitzes.

—Paula, si et plau… Paula!

Sí, per fi havia arribat, la cara afinada, blanca com la cera, estintolant-se en el portal i a punt de desmaiar-se.

—Ajuda’m, de pressa! Aquest gos m’està estripant tota la roba i aviat m’estriparà la carn. I aquest lladregot de mala mena…

—No puc, Peret —respongué amb veu dèbil la rossa de la banda—. Estic marejada…, completament marejada… Aquest fum… aquest tabac ros…

Lliscà suaument fins a terra, on romangué immòbil, sorda a crits, a lladrucs i a patacades (les patacades eren les que donaven i rebien els dos contendents).

—Socors!… Socors!…

—Calla d’una vegada, carcamal! —l’escridassà el lladre autèntic tot etzibant-li un enèrgic cop de puny als prims del ventre—. Si arribes a despertar els de la casa…!

Feia estona que els de la casa s’havien despertat i havien trucat a la policia.

Just aleshores, uns pel carrer i els altres pel jardí, acabaven d’arribar, per aplicar-se de seguida a separar els tres antagonistes, o sigui, el lladre, el frustrat guerrer de l’Edat Mitjana i el gos. Va costar una mica de descompartir-los, però amb bona voluntat tot s’aconsegueix en aquest món, i també ells pogueren restablir l’ordre, la pau i la bona harmonia (fins a cert punt).

L’intrús de la maleta (ni enmig de l’aldarull no se li havia escapat de la mà) va ser escrupolosament escorcollat, ¿i què li havien de trobar a l’equipatge i a les butxaques, sinó un complet botí en forma de diners, joies, coberts de plata…?, el suficient perquè li concedissin una bona temporada de repòs.

El senyor Josep, en canvi (suat, brut, esparracat…), va ser tractat amb tota deferència i franca admiració, perquè, ¿no havia estat ell qui detingué el lladregot, tot sol, esbatussant-s’hi de valent i amb l’astúcia de saber-lo immobilitzar amb els elàstics?

77

L’ASSALT

—Aquesta vella que hi ha estesa aquí terra, qui és? —preguntà un dels representants de la llei —Anava amb algun de vosaltres?

—La meva dona venia amb mi; és rossa i molt lluny de ser vella. No, aquesta de cabell blanc no…

Doncs ho era: l’aigua oxigenada i l’amoníac incontrolats havien anat fent la seva feina i decolorant decolorant, destruint a poc a poc la melanina o el pigment que fos dels cabells, la malaventurada havia acabat per esdevenir d’un ros platí tan platí, que semblava completament albina.

—Refumets!— exclamà el consternat marit quan la va reconèixer —això sí que no m’ho esperava.

—Si no arriba a ser per aquest ximple —es lamentà, encara desafiador, el professional del lladronici—, vosaltres sí que m’hauríeu arreplegat! Però entre ell i els seus maleïts elàstics!… Quan els de la casa i el gos s’haurien assabentat de la meva visita, jo ja hauria estat clapant a casa meva.

—Peret, estic marejada…

—Veureu, nosaltres passàvem per aquí i he sentit un soroll estrany…

L‘amo de la casa, amb pijama i batí— més endarrere, la senyora i dues criatures totes espantades, i el servei, per no faltar-hi ningú—, va intervenir tot dirigint-se al senyor Pepet: —Agraeixo vivament la vostra decidida actuació i la valentia que heu demostrat. Ara el meu xofer us acompanyarà al vostre domicili —escrigué unes ratlles en una targeta i la hi donà—. Nosaltres som clients del magatzem Supertal i em coneixen a bastament; com que la vostra roba ha quedat malparada, aneu-hi, si us plau, i doneu-los aquesta targeta. Us atendran perfectament. Com és natural, tota la despesa va a compte meu. A més, jo faré arribar a casa vostra un petit obsequi de reconeixement.

—Moltes gràcies, senyor —intervingué la mestressa de la mansió— heu demostrat que sou un valent. Homes com vós avui dia no en corren gaires.

—Moltes gràcies —va repetir com un eco tot el servei.

Al cap d’un moment, el senyor Josep, tan inflat de satisfacció com de patacades, junt amb l’exrossa exmorena muller, eren transportats fins a casa seva en cotxe de luxe, inclòs (el xofer s’havia oblidat de treure’l) un banderí d’aquells que fan tan bonic. I per fi van poder dormir tranquils i 78

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

satisfets, descomptant el mal humor femení, és clar, per culpa del sobtat envelliment.

No cal dir que els delers d’aventures del cap de casa (i d’heroïcitats, com hi ha món!) quedaren oblidats ja per sempre, sobretot quan, al dia següent, va poder llegir, tot ufanós, en el diari: “Robatori a la torre de l’ambaixador… etc. etc., frustrat per la valenta i decidida intervenció del vianant senyor Josep Ginjaume, conegut comerciant de la nostra ciutat… etc. etc.”.

D’una manera o altra havia pogut veure el seu nom en lletres de motlle i convertir-se, tal com anhelava, en una mena d’heroi. I justament el seu nom apareixia al costat del de tot un senyor ambaixador! La seva dona gairebé li perdonà el fracàs (“Millor! —pensava—, perquè un home honrat…”), la vergonya, el mareig per culpa del tabac que va fer-li fumar i, per damunt de tota altra cosa, l’aire de vella causat per l’excés de decolorants i la seva concentració. Per sort, aquest darrer contratemps no era irreversible; ja se sap que, avui dia, perruquers i perruqueres, amb els tints, fan autèntiques meravelles.

79

LOS PIONEROS DEL CORCHO

MENCIÓ Luis González Soto Barcelona

Todo cambia, nada permanece D

espués de conseguir aquella colocación en la fábrica de productos químicos me sentí más tranquilo. Con un trabajo seguro, aunque fuera penoso y mal pagado, podría dedicarme por fin a terminar los estudios de Armonía, tan abandonados en los últimos tiempos, y a perfeccionar mi técnica instrumental con un buen profesor de violín.

Decidido a todo, rescaté de mi maleta la carta de recomendación que me había dado Don Jacinto y con ella en el bolsillo subí a un atestado tranvía que me dejó en la barriada de Pueblo Seco, cerca de la calle Poeta Cabanyes, que era la dirección que figuraba en el sobre. Una escalera empinada y estrecha, olorosa a coliflor cocinada, me llevó hasta la puerta del tercer piso sobre la que se veía una placa que rezaba: “Martín Pallarés — Profesor de Música”. Dentro de la vivienda se oía el sonsonete de un piano que machacaba la marcha turca de Beethoven deteniéndose siempre en la misma nota: un Fa sostenido que el ejecutante se empeñaba en convertir en Fa natural.

Poco después me abriría la puerta una joven rubia y bonita, parapetada tras su enorme delantal blanco, que me recibió con una sonrisa 80

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

encantadora. Cuando le expliqué el motivo de mi visita me hizo pasar al comedor, equipado con unos muebles muy severos, y me invitó a tomar asiento en un cómodo sillón colocado junto a la ventana. En las habitaciones interiores continuaba sonando el piano, que ahora se atrevía con un “crescendo” muy animoso, y a la incierta luz que se filtraba por las persianas pude examinar la estancia donde me encontraba, que exhibía en uno de sus rincones un armario con puertas de cristal repleto de instrumentos musicales. Tras unos minutos de espera escuché en el pasillo ruido de pasos que se acercaban y apareció en la puerta un hombre alto y delgado, con el pelo canoso, que se presentó como el maestro Pallarés y me tendió la mano en un gesto muy afectuoso. Le entregué la carta de Don Jacinto y esperé su reacción animado por la sonrisa que apareció en sus labios al comenzar la lectura; pero el maestro se limitó a mirarme con ironía y sin decir palabra se dirigió al armario, entregándome uno de los violines.

—Toca lo que quieras, pero tranquilo —me dijo— tenemos de sobra toda la tarde.

Con un poco de nerviosismo comencé a ejecutar arpegios en varios tonos que me salieron bastante bien, seguidos de ejercicios en saltos de tercera rematados con una escala cromática con la que llegué al extremo de la primera cuerda. Al terminar mi interpretación noté que D. Martín sonreía complacido y esperé su veredicto, que no se hizo esperar.

—¡Demonio de Jacinto! —exclamó muy contento— Te ha enseñado bien, porque tienes un sonido limpio y manejas el arco adecuadamente, pero noto que has perdido flexibilidad en la muñeca y el sonido se debilita cuando alargas la nota. A pesar de todo, creo que puedes llegar a ser un buen violinista si estudias con tesón y regularidad.

Muy contento con el resultado de la prueba, abordé la parte más penosa del asunto, que expuse a Don Martín: no tenía dinero para comprarme un violín medianejo ni me podía permitir abonar unas lecciones cuyo importe estaría muy lejos de mis posibilidades económicas. Pero aquella tarde debía estar yo de suerte, porque el profesor hizo un gesto de rechazo el escuchar mis objeciones y colocando el violín dentro de su estuche me lo entregó diciendo: 81

TODO CAMBIA, NADA PERMANECE

—Mira, hijo, si tienes verdadero interés por estudiar, no te preocupes por esas menudencias. Aquí tienes este instrumento, que estará a tu disposición todas las tardes para que practiques cuanto quieras. Yo te indicaré los ejercicios que te convienen e iré tomándote la lección cuando pueda, pero si necesitas alguna ayuda ahí tienes a Montse, que ha terminado ya la carrera y está preparándose para opositar a la Orquesta Sinfónica de Barcelona. Y, además, estando tan bien recomendado por mi amigo Jacinto no hace falta que pagues nada. ¡Ánimo y adelante!

Desde entonces mi asistencia a las lecciones de la calle Poeta Cabanyes fue casi diaria. Trabajaba ocho horas en la fábrica, comía en la pensión lo que me ponían en el plato, y después de dormir una ligera siesta me presentaba en casa de mi profesor, donde me recibía la irrepetible sonrisa de Montse.

Poco a poco me fui integrando en aquella familia y así me enteré de que la esposa de Don Martín había fallecido hacía tres o cuatro años y desde entonces era Montse la que llevaba las riendas de la casa, sin desatender por ello sus estudios de violín. En unos meses llegué a perfeccionar mi estilo y adquirí mayor soltura digital bajo la supervisión de Don Martín y los siempre acertados consejos de mi amiga. Y al final del primer año de prácticas mi profesor me hizo un examen del que pareció quedar muy satisfecho, aconsejándome que continuara mis estudios, porque veía en mí “cosas que le gustaban mucho”.

Sin embargo, yo notaba en aquella casa un pálpito misterioso que no acababa de comprender. A pesar de la confianza con que me trataban Don Martín y su hija, había momentos en los que me parecía que intentaban ocultarme algo que les preocupaba y esta sensación se agudizaba cuando el profesor recibía la visita de unos extraños personajes que re reunían en su despacho mientras Montse, vigilante y recelosa, se ponía a mirar con disimulo por la ventana que daba a la escalera. Los visitantes acudían siempre al atardecer, y cuando terminaba la reunión se asomaban a la ventana muy interesados por el aspecto de los transeúntes que deambulaban por los alrededores de la casa.

A mí me miraban con manifiesta hostilidad y jamás los vi comunicarse en mi presencia como no fuera por gestos, unos gestos excitados que hacían aún más enigmática su forma de proceder.

82

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Todo este cúmulo de indicios inquietantes tendría su colofón en la aventura de la que fui protagonista una noche que, con el método de Armonía bajo el brazo, abandonaba el domicilio de mi profesor. Al salir a la calle, ya advertí que un individuo se colocaba a mis espaldas al tiempo que otro se me ponía delante y así, en esta especie de formación militar, caminamos un trecho hasta llegar a la esquina de la calle, donde reinaba una oscuridad casi total. En aquel momento, el fulano que me predecía se dio la vuelta y yo me encontré de pronto con un enorme pistolón que me apuntaba directamente a los ojos, mientras el otro prójimo acudía con rapidez, sujetaba mis brazos por detrás, me colocaba unas esposas y procedía a registrarme con cuidado, en busca, pienso yo, de algún arma.

El del pistolón, que debía ser el jefe, me enseñó un documento que yo no miré siquiera y se presentó como inspector de policía. Me sacaron del bolsillo la cartera y a la luz de una linterna se pusieron a tomar nota de mis datos personales sin que el de la pistola dejara de apuntarme. Hojearon a conciencia el método, me preguntaron dónde trabajaba y por qué razón acudía cada tarde a casa de Don Martín, y después de consultar unos papeles se volvieron de pronto muy amables. Me quitaron por fin las esposas y el que se había presentado como inspector me dijo con mucho retintín: —Mira, chico, te aconsejo que no cuentes a nadie lo que te ha ocurrido esta noche. Y cuando digo a nadie quiero decir a-na-di-e. ¿Entiendes? Porque de lo contrario, se te podrían romper estos deditos —y golpeaba mi mano con su pistola— y en lugar de tocar el violín tendrías que conformarte con aporrear el bombo, si es que te quedaban ganas.

El otro sujeto rió entre dientes la “gracieta” de su jefe y sin añadir una palabra más se marcharon calle abajo tan calladamente como habían aparecido.

Decidí no meterme en líos, guardar silencio para no preocupar a mis amigos y continuar con mis lecciones como si nada hubiera ocurrido, confiando en que el tiempo solucionaría por sí mismo aquellos asuntos tan extraños. Durante una temporada continué practicando con el violín prestado por el maestro, animado por la sonrisa de Montse, que me mostraba una cordial amistad, pero que se volvía insensible, e incluso esquiva, delante de los tímidos avances amorosos que yo intentaba iniciar de vez en cuando.

83

TODO CAMBIA, NADA PERMANECE

Pero el ambiente que se respiraba en casa de Don Martín era cada vez más enrarecido y continuaba plagado de pequeños incidentes que vinieron a despertar mis ya casi olvidados temores. Montse me había pedido que llamara desde el portal de la calle golpeando el aldabón, y que esperase a que ella me abriera desde arriba tirando de una cuerda que bajaba por el hueco de la escalera. Los plantones cada vez eran más largos y todavía era necesario aguardar junto a la puerta del piso a que el ojo inquisidor de la mirilla se abriera para inspeccionar al visitante. Y el caso es que también los alumnos del Sr. Pallarés tenían que someterse a este absurdo ritual de llamadas y esperas, del que no estaba exento ni siquiera el dueño de la casa.

Yo notaba que la tranquilidad y el equilibrio habían desaparecido de aquel hogar, que la sonrisa de Montse iba convirtiéndose en una mueca forzada y que su padre, tan mesurado en otros tiempos, se pasaba muchas horas paseando nervioso por su despacho, mirando por la ventana como si temiese recibir alguna visita inoportuna.

Cierto día, después de haber estado practicando durante un par de horas, me sentí tan cansado que dejé el violín sobre la mesa y me senté en uno de los sillones para descansar un poco, pero el agotamiento producido por el trabajo y los madrugones pudo más que mi voluntad y unos minutos después, arrullado por la melodía que parecía salir de una habitación, me quedé dormido como un angelito. Debió transcurrir bastante tiempo hasta que desperté alarmado por un golpe que parecía proceder de la habitación donde antes sonaba la melodía, pero no le di mayor importancia al incidente y me dispuse a continuar con mis ejercicios hasta conseguir dominar un pasaje difícil que me traía loco desde hacía una semana. No obstante, cuando ya estaba dispuesto a empuñar el arco hubo algo que me mantuvo en suspenso durante unos segundos, porque de aquella habitación que yo suponía abandonada salían unos ruidos que parecían sollozos, seguidos de voces apagadas y a continuación se abrió la puerta y apareció Montse con todo el aspecto de haber estado llorando.

Cuando se percató de mi presencia trató de sonreír y se dirigió hacia mí aparentando una tranquilidad que no sentía.

—Hola, Pepe —me dijo secándose las lágrimas con disimulo— creí que ya te habías marchado porque estaba esto tan silencioso…

84

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Y al notar la inquieta curiosidad con que yo la miraba, añadió ya más tranquila: No te preocupes, hombre, son cosas de mujeres, que tenemos mucha facilidad para “soltar los galgos” por cualquier tontería. Hoy he tenido ganas de llorar y me he metido en esa habitación llena de trastos viejos para desahogarme un poco, pero ya me ha pasado todo. ¿Cómo te va con ese pasaje tan difícil que estabas estudiando? Espera un poco, que ahora cojo el violín y lo intentaremos entre los dos.

Preocupado por todas estas cuestiones y alarmado por la presencia de los policías que me habían detenido, a quienes continuaba viendo merodear por los alrededores, decidí contarle a Don Martín lo que me había ocurrido noches antes. Al principio escuchó mi relato con tranquilidad, pero poco a poco comenzó a ponerse nervioso y, finalmente, al enterarse de las amenazas del inspector pistolero se levantó de la silla y me dijo algo que me dejó perplejo: —Tu padre fue un comunista extremeño muy conocido, ¿No es verdad?

Perdona que te aborde de esta manera, pero me parece que ya va siendo hora de que hablemos sin rodeos. Además, no hace falta siquiera que me contestes, porque he recibido una carta de Jacinto en la que me explica la odisea sufrida por tu familia a causa de las ideas políticas de tu padre.

El viejo profesor dio unos pasos por el despacho y continuó: —Mira, Pepe, no te asustes, porque yo soy anarquista desde hace muchos años y, además, amigo íntimo de Ángel Pestaña, a quien conocí en su relojería de la calle de La Cera cuando no era más que un artesano sin nombre. Junto a otros camaradas comenzamos a luchar contra los extremistas seguidores de la F.A.J., que intentaban implantar en España los métodos violentos que se practicaban en otros países; pero nuestra concepción idealista y moderada del anarquismo obrero no fue tenida en cuenta y pronto nos vimos desbordados por la riolada de advenedizos que se habían infiltrado en la C.N.T. para convertir nuestro sindicato en una caterva de pistoleros incontrolados. Ante tal amenaza, los “pestañistas” redactamos un documento programático —que después sería llamado “El Manifiesto de los Treinta”— y esta decisión agudizó aún más el problema, porque los “faístas” nos acusaron de traidores y desviacionistas y nos expulsaron de los puestos más importantes de la organización.

85

TODO CAMBIA, NADA PERMANECE

—En fin —continuó— para no cansarte más te diré que la guerra del 36 nos cogió a todos desprevenidos y tanto los violentos como los moderados fuimos medidos por el mismo rasero. Yo perdí mi puesto de profesor en el Conservatorio, me expulsaron también de la Orquesta Sinfónica y tuve que purgar mis delitos encerrado en la cárcel durante una larga temporada. Pero lo que más me duele es que algunos de los alborotadores “faístas”, que tanto presumían de libertarios, se pasaron a Falange en cuanto pudieron y hoy son personajes importantes del Régimen. Ahí tienes a Angelito Collmatí, el dueño del colmado de la esquina, que era uno de los más violentos pistoleros de la F.A.J. y ahora canta el “Cara al Sol” en las manifestaciones y hasta ha enchufado a su hijo en las oficinas del Sindicato Vertical.

—Te cuento estas cosas —prosiguió Don Martín— para que te hagas una idea de nuestra situación actual. Tanto Montse como yo nos sentimos muy vigilados y por esta causa las reuniones que celebro con mis antiguos camaradas —en las que no hablamos más que de tonterías— tenemos que organizarlas de forma que no despierten los recelos de la policía. Pero ya ves que todo ha resultado inútil, porque los sabuesos de la Brigada Social no abandonan nunca el seguimiento de sus presas.

Mi profesor me recomendó que no hiciera mucho caso de policías “chafarderos” y dio por terminada la entrevista dándome un afectuoso abrazo; pero había algo en todo aquello que no me acababa de encajar, porque si las reuniones eran inofensivas, ¿por qué las miradas por la ventana, el encerrarse a cal y canto en el despacho, la suspicacia de los misteriosos visitantes? Yo había visto el miedo en los ojos de Montse y mi amor hacia ella me hacía intuir que se alarmaba por algo más importante que una tertulia de viejos nostálgicos; pero era tanto el respeto que sentía por mi maestro que acepté sin rechistar sus aclaraciones y procuré quitar importancia a los incidentes que continuaba presenciando en su casa.

Pocos días después de haber mantenido esta conversación me llevaría una gran sorpresa al escuchar, por pura casualidad, la conversación sostenida entre dos pasajeros del tranvía, que iban sentados junto a mí en el banco de madera que corría a todo lo largo del coche. Serían las cinco de la mañana, aproximadamente, y yo me dirigía al trabajo con la mente todavía enturbiada por 86

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

un sueño mal satisfecho, por lo que no puse mucha atención a lo que hablaban hasta que uno de ellos despertó mi interés al nombrar la calle de Poeta Cabanyes en la que, al parecer, habían ocurrido aquella misma mañana unos hechos muy extraños.

—Figúrate el susto que nos llevaríamos —decía el matutino hablador— serían las dos de la mañana cuando comenzaron a oírse las sirenas, pero antes ya habíamos oído un ruido como de disparos que parecía venir de la casa de al lado. Mi mujer y yo nos pusimos a mirar con cuidado por la ventana y vimos cómo los guardias metían a empellones dentro de un furgón a dos hombres y una chica rubia que nosotros no conocíamos. En el bar me dijeron después que se trataba de la familia de un músico y que la policía había encontrado escondido en el piso a un fulano que había venido de Francia y era autor de la muerte de un guardia civil…

No aguardé a oír más y en la próxima parada me arrojé del tranvía antes de que se hubiera detenido por completo, por lo que estuve a punto de darme un buen batacazo contra el árbol más cercano. Corrí Paralelo arriba y al doblar la esquina de Poeta Cabanyes me di cuenta de que mis temores no eran infundados, porque la calle se veía muy concurrida y había corrillos de vecinos que comentaban algo que debía ser muy trágico, a juzgar por sus rostros preocupados. En la puerta del bar “Fortuny” me encontré a su dueño, el señor Manel, que me hizo una seña para que le siguiera al interior del establecimiento, cuya puerta cerró tras nosotros.

Una vez instalados en la segunda trastienda, el tabernero me cogió por un brazo y comenzó a contarme lo que había ocurrido aquella madrugada.

—Ha sido terrible, Pepito —me decía con los ojos llorosos— entraron en el piso tirando la puerta abajo con un explosivo y comenzaron a pegar tiros en cuanto se vieron dentro. Ha sido un milagro que no mataran a nadie, pero me parece que el chico que tenían escondido llevaba una herida en la espalda.

A Montse la arrastraron por los cabellos escalera abajo y a Don Martín lo ataron como si fuera un criminal, pero el que peor escapó fue el chico ese, al que sacaron a la calle a culatazos. Y de todo esto, Pepito, de todo esto tiene la culpa el dueño del colmado, ese chivato de Angel Collmatí, que es el que informa a la policía de todo cuanto ocurre en la calle…

87

TODO CAMBIA, NADA PERMANECE

Cuando pude conseguir que el pobre hombre se calmara un poco me contó con más detalle lo que sabía, que vino a ser una ratificación de lo escuchado en el tranvía. Según los rumores que corrían por el vecindario, la policía se había decidido a asaltar el piso porque sospechaba que allí se ocultaba un famoso guerrillero al que llamaban “El Pinturas”, residente en Francia desde la terminación de la guerra, que había pasado a España para organizar un atentado contra Franco. “El Pinturas” —siempre según los vecinos— había sido detenido por la Guardia Civil en Puigcerdá, pero consiguió escapar cuando los guardias intentaban subirlo a un coche, momento en que logró apoderarse del arma de uno de los agentes, al que mató de un certero disparo, dándose a la fuga después en el mismo vehículo de los guardias.

Después vendría la huída a través del monte, el ocultamiento en una choza de pastores durante una temporada y la llegada a Barcelona, donde sería auxiliado por unos compañeros que ya esperaban su llegada avisados por los camaradas de Francia. Y siguiendo en el terreno de las conjeturas, el señor Manel aseguraba saber “de buena tinta” que el tal “Pinturas” era el hijo de un antiguo camarada de Don Martín y que éste no había tenido más remedio que darle cobijo en su casa acuciado por la célula anarquista a la que todavía seguía perteneciendo. Y que el guerrillero, por haberse enamorado de Montse, no estaba dispuesto a dejar su escondite si no era acompañado de su novia, a lo cual se negaba al maestro Pallarés.

Todos estos comentarios me parecieron chismorreos de comadre, pero algo me decía que podía haber mucho de verdad en ellos, porque yo, de momento, no le encontraba otra explicación a las lágrimas de Montse, a su larga permanencia en la habitación abandonada y las exageradas precauciones tomadas por ella y su padre antes de abrir a nadie la puerta.

Di las gracias al Sr. Manel por su información, me tomé casi a la fuerza el carajillo que me ofreció y dejé la calle Poeta Cabanyes —yo creía entonces que para siempre— con el alma enturbiada por un extraño sentimiento que era una mezcla de compasión, despecho y amargura.

Cuando pasé por delante del colmado, el señor Angel Collmatí me saludó con la mano, en un gesto que casi resultó un remedo del saludo fascista que tanto había prodigado durante los últimos años…

88

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

*** Cuando contemplo desde mi ventana los verdinosos tejados de este París que ha sido la meta final de mis errantes aventuras, me parece estar todavía en el viejo barrio barcelonés de Pueblo Seco, con sus patios interiores por los que se comunican a voces las vecinas, sus niños bulliciosos y sus perritos alborotadores ladrando a todas horas; porque esta calle Jacob donde vivo ahora, situada en la parte antigua de la ciudad y sombreada por los frondosos plátanos, nos recuerda un poco la de Poeta Cabanyes, allá en la lejana Barcelona, cuya imagen pervive en mi memoria a pesar de los años transcurridos desde que mi mujer y yo tuvimos que abandonarla.

París es mucho París y uno se ve incapaz de sustraerse al encanto de la hermosa metrópoli después de haber paseado por los campos Elíseos o visitando Los Inválidos, Versalles, el Louvre y Notre-Dame, que destaca por la elegancia sobria de su fachada entre tanto insípido rococó monumental que se exhibe por la ciudad. A pesar de todo, yo me sigo acordando de mi Barcelona, donde podías distraer el hambre formando parte de aquellas excursiones domingueras que se organizaban en la fábrica con rumbo a las Planas, para comerse allí una buena paella y unas costillas a la brasa pagadas a escote por toda la “colla” de amigos.

Fue muy difícil para mí tener que iniciar un exilio no deseado, pero los acontecimientos se precipitaron sin que mi mujer ni yo pudiéramos hacer nada para cambiar su rumbo. Primero nos tocaría llorar la muerte de Don Martín, que falleció en la cárcel, pocos meses después de su internamiento. Después las frecuentes visitas a Montse, que continuaba detenida, harían renacer entre nosotros aquella amistad que nos había unido junto al atril y poco a poco, sin darnos apenas cuenta, la amistad se convertiría en amor. Ella me confesó que siempre había sentido por mí un cariño difícil de explicar, un afecto que se había enfriado un poco al conocer al “Pinturas”, al que le unió una estima que se parecía más a la compasión que al verdadero amor. Poco le costó convencerme de ello porque yo me encontraba dispuesto a olvidar cuanto antes todas las miserias pasadas.

Nos casamos cuando ella cumplió su condena, un día claro y ventoso del mes de octubre, ese mes que en Barcelona adquiere un dorado color de hoja 89

TODO CAMBIA, NADA PERMANECE

madura y durante el cual la brisa trae desde el mar un aroma que huele a vino nuevo y a rosas marchitas. Y poco después, sin avisar a nadie, cogimos el tren con dirección a Figueras y desde allí nos trasladamos a Agullana en un autobús de línea. Conducidos por un guía pudimos pasar a Francia por un estrecho “corriol” que se abría desde allí hasta Maureillas-Las-Illas, donde dormimos aquella noche sin miedo ya a ser detenidos por los gendarmes.

Y aquí estamos, en este París que nos recibió con cierto desabrimiento, pero que ha terminado por ganarnos el corazón. Montse pudo ingresar en la Orquesta Sinfónica de la ciudad tras participar en una reñida oposición, en la que consiguió nada menos que la plaza de violín concertino, y yo me tuve que conformar con mi puesto de viola, que —según dicen los músicos— es el instrumento al que se acogen los que no se atreven con el violín. Pero ya estamos jubilados y somos felices viendo crecer a nuestros nietos, que han salido tan buenos músicos como sus padres y sus abuelos.

Hoy, sin embargo, he vuelto a recordar aquellos tiempos porque ha llegado a mis manos un ejemplar de La Vanguardia en el que se da una noticia para mí sorprendente: “En el Círculo de Comerciantes de Barcelona y con motivo de cumplirse su vigésimo aniversario como Presidente Emérito de la Entidad —dice el periódico— se tributó ayer un merecido y cálido homenaje al industrial barcelonés Don Ángel Collmatí Vetust, un hombre que ha dedicado toda su vida a luchar por la democracia y la libertad.

90

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

MENCIÓ Salvador Obiols Gómez Viladecans

La forma i el reflex (El jardí del laberint) Quan en mirar-te al mirall, la forma i el reflex es miren, tu no ets el reflex, però el reflex és tu.

Mestre Tozan HOKYO ZAN MAI

(Samadhi del Mirall del Tresor)

La casa queda lejos de aquí, pero usted no se perderá si toma ese camino a la izquierda y en cada encrucijada del camino dobla a la izquierda.

Jorge Luis Borges EL JARDÍN DE SENDEROS

QUE SE BIFURCAN (Ficciones)

L’

opressió originada per un malson va empènyer l’Enric Escarceller a aixecar el cap del coixí del llit, com si hi haguessin punxes. En posar els peus a terra va mirar-se al mirall i es va trobar enfront d’un rostre que havia envellit en les darreres hores. Va saludar el seu reflex dient: —Xicot, t’estàs fotent vell.

Amb la primera tassa de cafè del dia als dits, va seure a la butaca del despatx. No tenia esma per activar cap energia del cos. Es trobava 91

LA FORMA I EL REFLEX (EL JARDÍ DEL LABERINT)

encaparrat i necessitava donar temps al temps, per veure si mentrestant se li desemboirava el cervell i carregava les piles.

La nit anterior havia assistit a l’entrega dels Premis Sant Jordi de Novel·la.

Tenia coll avall que l’havia de guanyar. Havia presentat una novel·la titulada “El jardí del laberint”, un aiguabarreig de somnis, sentiments, certeses i, fonamentalment, dubtes, a través d’un personatge anomenat Oriol Comas, al qual feia transitar per un camí de mala petja, empedrat amb les mateixes mancances i frustracions per les quals transcorria la seva existència.

Enric Escarceller era conscient que al Premi Sant Jordi de Novel·la concorrien moltíssims autors, alguns d’ells de reconegut prestigi intel·lectual i mediàtic. Però, tot i així, tenia tanta fe en els mèrits del seu treball que li privava d’imaginar que cap altre escriptor pogués presentar una novel·la millor que la seva. L’obtenció del premi havia de servir-li per sortir de la mediocritat i millorar així l’apreciació subjectiva del seu propi jo. Es trobava desmoralitzat per veure’s relegat a un esglaó social i cultural relativament baix, raó per la qual anhelava ascendir, per posicionar-se en un estament que li permetés demostrar a la seva exesposa i als seus fills que no era l’alatrencat immers en el fracàs que ells consideraven.

Feia temps que s’imaginava guanyador del “Sant Jordi”. No deixava res per a la improvisació; fins i tot havia aprés de memòria les paraules d’agraïment que pronunciaria en recollir el premi. Per això, quan en el moment culminant de la “nit del Sant Jordi” va escoltar que la seva novel·la no havia resultat guanyadora, se li va glaçar la sang dins les venes. Se’n feia creus, que no l’haguessin valorat com la millor novel·la.

La ment li va quedar en blanc una llarga estona. S’havia esbotzat el seu castell de vent. Quan va retornar al món que l’envoltava va observar els rostres dels assistents que rodejaven la taula on havien sopat; pareixien imatges desdibuixades, com si les estigués somniant. Es deia a si mateix: —Somriuen contemplant l’acontentament dels que tenen èxit, no pensen que per un sol home que triomfa, n’hi ha milers que es queden a l’escapça. En alçar la vista per contemplar l’ampli local, va identificar rostres coneguts del món cultural i polític. —Què faig aquí entremig? Estic condemnat a ser dels comparses que tan sols omplen els escenaris, però que no aconsegueixen cap paper 92

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

protagonista. Quan han dit que hi han participat cent vint-i-un treballs, vol dir que jo sóc aquest un, perquè si no haurien estat cent vint.

Tothom estava intentant donar l’enhorabona al guanyador. —Per què sempre resulta ser un autor consagrat, dels que formen part del cercle tancat dels famosos?—. En mirar la taula del jurat va pensar: —Tal vegada no l’han llegit prou bé. No deu ser que els meus escrits són massa insondables? Hauré d’escriure d’una manera més intel·ligible, més propera a la realitat comuna i no tan centrada en unes elucubracions metafísiques que… probablement costen de pair.

Fos pel motiu que fos, era evident que el tren de les oportunitats no s’havia deturat a la seva estació i difícilment en podria agafar cap altre.

Es trobava plantat a l’andana, contemplant com s’allunyava el seu somni.

Lentament començaven a baixar-li els fums. Havia caigut d’un núvol i trepitjava la terra. No li restava altra alternativa que admetre la situació i escampar els pardals que li rondaven pel cap. Tot era preguntar-se: —I ara què? De què em serveix aixecar el peu, si no sé per on caminar?

Què més puc narrar? He buidat el pap, ho he deixat tot dins la novel·la i m’he quedat sense saber què més puc escriure.

El poder d’atracció que havia intentat exercir, a través d’anhelar vehentment la consecució del premi, no li havia fet efecte. Raonava: —Perquè diuen que si concentres la ment amb tota la intenció i intensitat, representant allò que ambiciones, arribes a imantar-ho vers tu. Però… si tots enfoquem les energies mentals vers el mateix objectiu, qui l’acaba assolint? Això és cosa d’estrafolles, que es diuen. Cal ser realista. He de pensar que un altre escriptor ha estat més encertat o… que ha tingut més sort. La meva presumpció ha estat fruit d’una quimera, i, una vegada més, he de fer front al món real. Continuo agermanat amb el fracàs. Malgrat que… tot sigui dit, no puc fer bon ventrell d’aquesta nova decepció.

Va apurar l’última gota de cafè. Es trobava submergit en un bany d’amarga solitud. Notava que l’habitació s’havia convertit en una presó angoixant. No tenia coratge per buscar cap possible escapatòria. Va pensar que seria còmode que tot acabés allà, en aquell lloc, en aquell moment.

Havia trobat una raó per deixar de lluitar i posar punt i final a tot. Seria 93

LA FORMA I EL REFLEX (EL JARDÍ DEL LABERINT)

la manera de no haver de contemplar, emmirallada, la imatge patètica del fracàs, i de no haver de decidir què fer de la seva vida. S’imaginava trobar-se encarat al menyspreu i a la befa de la dona que l’havia acabat abandonant, per anar-se’n amb un altre home. —Continuarà veient-me com el mateix malreeixit de sempre.

El timbre del telèfon va sonar de forma estrident i impertinent. Es va preguntar qui podia ser i què li devien voler dir. Possiblement es tractava d’algun conegut que pretenia comentar el que havia succeït la nit anterior en la concessió dels premis. No tenia ganes de parlar amb ningú. Va optar per no contestar. Als pocs instants va tornar a sonar. Davant la insistència, va cedir.

—Sí, digueu-me! —en el to no va dissimular que se sentia cansat i molest.

—Hola, Enric. Sóc jo, l’Oriol Comas.

—Oriol Comas? De quin cony d’Oriol Comas em parles?

—No em diràs que no coneixes el personatge principal de la teva novel·la.

—No estic de gaites per aguantar bajanades ni preses de pèl. Estàs tocat del bolet o què?

El nom d’Oriol Comas era fictici. No el coneixia ningú, excepte, com era d’esperar, el jurat del concurs. Cap persona més no havia llegit la novel·la. Aquella situació li produïa sorpresa i incredulitat, alhora. Si penjava l’aparell i deixava d’interessar-s’hi, perdria el seguiment del que passava i no s’assabentaria de l’autèntica identitat, de qui s’amagava a l’altre costat del fil telefònic. Va decidir continuar escoltant.

—Com ho faré perquè reconeguis que sóc el mateix Oriol Comas que tu has engendrat en el teu “Jardí del laberint”?

Va fer una pausa que es va prolongar uns segons. Cap dels dos es decidia a fer el següent pas en la conversa. La veu de qui afirmava dir-se Oriol Comas va prosseguir.

—Has de reconèixer que no has estat generós i no t’has portar deferentment amb el personatge en què m’has convertit. M’has obligat a transitar pels caminals intricats d’un laberint ple de cercles viciosos, fins deixar-me a l’estacada, plantat al bell mig, sense dir-me si girar a la dreta o a l’esquerra i sense 94

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

indicar-me l’itinerari vers la sortida. És o no és així? Si no ho vols, no em contestis ara, però reflexiona sobre el que t’estic dient.

Va haver-hi una nova pausa. Enric Escarceller s’havia quedat de pedra, li semblava impossible el que estava escoltant. El seu interlocutor va continuar.

—No accepto el destí al qual m’has condemnat, ni vull resignar-me a perdre’m desarmat i sense cap possibilitat de sortir-ne reeixit. Per enrevessat que sigui un laberint i per molt que un es trobi esbarriat, sempre ha d’aspirar a convertir-se en Teseu, per ser capaç de trobar l’Ariadna que li descabdelli el fil que guia fins la sortida. A més, sense empunyar una espasa, com es pot vèncer el Minotaure, el guardià que barra el pas? Has modelat el meu personatge igual a com et sents per dins i com et veus per fora. Em descarregues al damunt les conseqüències del teu litigi amb l’existència. Em fas passar pels mateixos tràngols, que afrontes pel mar de la vida. Fins i tot em converteixes en un cirineu que t’ajuda a portar la creu i, ni amb això, no aconsegueixes alleugerar-te del pes que carregues damunt.

—Seràs ximplet? Però què t’empatolles? —el to de l’Enric Escarceller era del tot furiós—. Amb quin dret et fots dins la meva vida? Però… què t’has cregut? A què ve tot això? D’on has tret la informació de la meva novel·la?

Què saps de mi? A més… a tu què t’importa?

—Tranquil. No t’esveris. Ho entendràs si m’escoltes. El que has dibuixat en la novel·la és el teu reflex, com en un mirall; però… tot i que el mires, no et saps reconèixer a través de mi. No goses aixecar el vel i prendre consciència de qui s’amaga en el fons.

Enric Escarceller tenia arguments per justificar per què s’havia tancat en si mateix, per què traginava un llast de desencisos i malaurances. Però no tenia cap obligació i no sentia cap necessitat de justificar-se davant d’un desconegut. Es resistia a caure en la trampa de participar en aquella mena de joc, sense conèixer el reglament, ni el rostre, ni l’uniforme del contrincant.

—Prou!—. Volia acabar amb aquella conversa, però al mateix temps hi estava enganxat. —No sé qui ets ni què busques. Siguis qui siguis… Fins aquí podíem arribar. T’identifiques i parles clar o posem punt i final a aquesta comèdia.

—Espera’t! Espera’t un moment! Estic intentant donar-te a entendre la nostra realitat comuna, però m’adono que així no hi ha manera. Comprenc 95

LA FORMA I EL REFLEX (EL JARDÍ DEL LABERINT)

que, per telèfon, sense veure’ns les cares, és complicat. Així no ho aconseguiré. No em queda altra alternativa que fer-ho en persona— Va fer una pausa per rumiar el que li anava a proposar —. Per què no ens trobem? Escull el lloc que vulguis. Tal vegada quan estiguem front a front…

—Però… per on vas amb aquesta farsa? M’estàs cansant! No sé què pretens, ni a què jugues.

Va intentar acabar en sec. Aquell no era un bon dia per a ell i li era complicat decidir. Desitjava acabar definitivament, però al mateix temps estava intrigat.

Volia conèixer què s’estava coent. Quin rostre s’amagava darrere d’aquella veu. Es mantingué atent.

—Està bé, fem una cosa. Si em veus, segur que em creuràs i entendràs què t’estic dient. Perquè t’adonis que no t’enganyo, no precisaré el lloc on ens podem trobar. No et serà difícil d’endevinar. Saps on m’has deixat en el punt final de la novel·la. Doncs bé, vine-hi. T’estaré esperant.

En tallar-se la comunicació Enric Escarceller va continuar assegut al seu despatx. Encara tenia el cap emboirat, fins i tot, més encara. Va fer l’exercici de posar-se dins la pell de l’ésser imaginari que havia creat. Reconeixia que era cert que havia reflectit la seva pròpia vida, vivències i manera de pensar en l’Oriol Comas. Mentre ho reflexionava, instintivament, anava fent gargots amb un llapis damunt d’un paper. En fixar-se en el que havia dibuixat, s’adonà que era l’entramat d’un laberint. *** Els laberints són construccions llegendàries de l’antiguitat. Avui en dia en queden pocs. Aquell que havia pres com a referència en la novel·la era real i el coneixia. Havia estat construït a finals del segle divuit. Els seus antics propietaris l’havien donat a la ciutat i el convertiren en un parc públic. Es trobava al costat d’una casa de camp, adossada a una torre cilíndrica en forma de talaia. Tot el conjunt era d’estil neoclàssic. A cada banda de l’entrada hi havia uns relleus de marbre que representaven Ariadna i Teseu. L’estructura del laberint estava formada per xiprers retallats que configuraven uns senders que se separen.

96

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Enric necessitava temps per pensar. Va decidir deixar-se portar per l’esma, sense utilitzar cap regla, ni la brúixola de la intuïció. Va posar-se a caminar per l’entramat de passadissos, oscil·lant, endavant i endarrere, lentament, com una alga sota la ressaca de la marea, abrigat per l’escuma dels dubtes i de la incertesa. Notava una fredor estranya al clatell, com si el Minotaure estigués al seu darrera vigilant.

Tenia el pressentiment que algú li estava gastant una broma absurda i pesada; tal vegada, per posar-li una capa de passerell. Tot i així s’ho va plantejar com un entreteniment, en el qual no tenia res a perdre. Fos de qui fos, la veu del telèfon, coneixia la seva novel·la i el coneixia a ell. Mes… qui podia ser i per què? La situació no tenia ni cap ni peus, però se sentia captivat pels seus trets misteriosos i extraordinaris. Tal vegada l’exercici consistia a descobrir quin era el grau de perspicàcia, per endevinar el lloc de trobada. Mentre feia i desfeia les passes entre els senders, els records del passat desfilaven per la seva memòria, com si es trobés a l’avantsala del més enllà, on diuen que es reviuen les escenes de tot el que s’ha viscut. Cada camí barrat que li feia canviar el rumb era una dificultat que el posava a prova. Tenia la sensació de caminar per un laberint idèntic al de la seva vida. Es va preguntar si estava buscant un estrany o si cercava trobar-se a si mateix.

En la placeta circular del centre hi havia l’estàtua d’Eros, el déu de la mitologia grega, que simbolitzava l’atracció sexual, l’amor i el sexe. En trobar-lo situat allà, el fa fer adonar que era el punt neuràlgic on tots els camins giraven.

En un lateral, amb l’esquena fregant els xiprers, hi era ell, esperant-lo.

Oriol Comas era tal com l’havia imaginat i descrit. Fins i tot duia un vestit que ell recordava tenir penjat a l’armari.

Ara sí! Enric Escarceller no en tenia cap dubte. No va exterioritzar cap sorpresa. Ho va acceptar com si es coneguessin de sempre. Com si es tractés d’un amic que acabes de deixar fa pocs instants i retrobes de nou.

—Benvingut. T’ha costat arribar. No confiaves del tot que fos jo, veritat? Celebro que hagis acudit. Em creus ara? —Oriol Comas parlava parsimoniosament.

—Per què… m’has fet venir? Què pretens?

97

LA FORMA I EL REFLEX (EL JARDÍ DEL LABERINT)

—Hem de parlar de la novel·la, de l’ésser que has engendrat a base d’emmirallar-t’hi. M’has convertit en un personatge dèbil, incapaç d’assolir la llibertat. He acudit a tu per dir-te que no accepto quedar-me aquí, enclaustrat sense saber com sortir-ne, ni com afrontar l’esdevenidor. Reconeixeràs que no estàs satisfet de veure’m tal com em mostro dins les pàgines del llibre.

—És difícil, per a no dir impossible, que algun se senti del tot complagut, en adonar-se en què s’ha convertit o en sospesar tot allò que la vida li ha donat. Tots tenim una feblesa, un record amarg, un revés ingrat… que no podem oblidar; un somni, un objectiu… que encara no hem assolit plenament.

Et queixes perquè no t’agrades com ets, ni t’adaptes al món que t’envolta. No n’hi ha per tant. He de dir-te que he estat sincer i honest amb tu. No t’he dotat de cap virtut ni de cap defecte que et diferenciés de mi. No he fet més que calcar tota cosa meva…

—Aquí és on vull anar a parar. Te n’adones, que anem junts? És com si tinguéssim un contracte en comú. No he vingut a demanar-te que em deslliguis de tu. Accepto seguir-te pel mateix traçat. Però sí que t’he de demanar que esmenis la plana.

—Sóc jo el que t’he creat i ara ets tu qui em demanes que rectifiqui el que he escrit. La novel·la està acabada, no puc tirar enrere. A més a més… de què servirà? Possiblement no arribi a llegir-la cap altra persona en el món.

M’hauria agradat que hagués estat un èxit, perquè arribessin a llegir-la tots aquells que no m’han sabut o volgut valorar; tal vegada així m’haguessin comprès. Vols que canviï el personatge i el descrigui com un ésser diferent i del qual no tinc experiència? Em demanes que retrocedeixi per mostrar-te com a tu t’agradaria ser? Què desitges, que et faci intel·ligent i feliç, vivint en la prosperitat? Que tot se’t presenti de cara? Que m’inventi un Oriol Comas diferent? Què vols que se sàpiga de tu? No comprens que el relat està acabat.

No queda res més per afegir, ni val la pena rectificar el que està escrit. No hi ha ni un sol lector disposat a saber res de tu.

—No ens entenem. No! No es tracta d’això! És evident que les busques del temps no tenen reculada, però sí, pots alleugerar les febleses de caràcter, que em priven d’afrontar amb més saviesa i valentia els camins intricats que segueixes; pots redreçar el rumb vers un horitzó més venturós. El futur no està 98

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

fet ni predeterminat; per tant, ni el podem veure ni el podem explicar per endavant, però sí que pots elaborar un mapa de propòsits que assenyalin la sortida d’aquest laberint on estic ficat —millor dit, on estem ficats—, de manera que puguem encarar una via sense les cruïlles inútils i falses que compliquen la nostra existència. Cal observar la vida a través d’un vidre frontal i no d’un retrovisor. Et prego que et posis en pau amb el teu passat i cerquis una senda recta. Fixa’t bé com sóc i et descobriràs, ja que tot el que va amb tu, acaba anant amb mi. No som dos, tan sols som un. La meva veu sorgeix de la teva pròpia consciència. Una veu que no vols o que no saps escoltar. Aquesta és la raó per la que qual he aparegut i t’he fet venir. Per dir-te que cal que superis els vents contraris i les ironies del destí, perquè demà tornarà a sortir el sol i et toca traçar l’itinerari d’un viatge que tindrà l’amplitud que tu desitgis.

Les paraules d’Oriol Comas li arribaven amb una claredat que li permetien discernir, amb els sentits i el pensament, quines eren les virtuts i els defectes que competien dins d’ell. Era el personatge de la seva novel·la qui l’estava fent cabussar en els entaforalls profunds de l’ànima i l’ajudava a trobar-se i a remoure la seva consciència.

L’Oriol Comas l’estava ajudant a aixecar el vel que amagava la llum.

Va ser amb aquella llum que va veure la imatge que reflectia la seva vida interna i que va concebre que era possible desembullar els traçats inútils, que ocultaven o retardaven el camí vers la sortida.

—Anem-nos-en —va fer un gest a l’Oriol Comas perquè el seguís—. El nostre destí encara no està escrit del tot. Hem trobat el fil que ens duu a la sortida i empunyem l’espasa que ens farà vèncer l’adversitat.

Oriol Comas l’havia ajudat a conèixer i acceptar la realitat de si mateix.

Podia veure’s. Aquell instant s’havia convertit en el renaixement d’una llum que es trobava apagada. L’albada d’un sol que duia amagat dins seu. *** Enric Escarceller s’havia hagut de trencar com una nou per veure’s i descobrir-se, això el féu adonar que havia posat el punt i final a “El jardí del laberint” just en el moment en què un nou relat podia començar. Va girar la 99

LA FORMA I EL REFLEX (EL JARDÍ DEL LABERINT)

pàgina que tenia davant seu i es va posar a treballar en una novel·la a la qual posà per títol “La sortida no queda lluny”. La començà escrivint com un full de ruta vers un horitzó més vast: “Sabia que no podia perdre’m, ni quedar atrapat ni perdut. D’aquesta manera vaig iniciar un nou recorregut, en el qual, deixant-me portar per unes noves ganes de viure, vaig descobrir com projectar-me amb força contra les parets d’aquest món…”

En acabar la seva nova novel·la, la va presentar a la següent edició del Premi Sant Jordi. En la nit de la proclamació del guanyador, estava relaxat, sense cap ambició forassenyada. L’èxit principal l’havia assolit amb l’obtenció de la pau i la fortalesa moral que li havia aportat aixecar i alliberar les càrregues que pesaven damunt seu.

L’Enric Escarceller estava atent a l’anunci del presentador: —El jurat ha decidit, per unanimitat, atorgar el Premi Sant Jordi a la novel·la “La sortida no queda lluny”…

Va sentir un esglai. Ho havia aconseguit. En aquell instant, davant seu, va identificar el seu reflex. Era com trobar-se enfront d’un mirall.

Enric Escarceller notava que la seva vida es feia real. El seu jo no era més que una ombra, una obsessió. Tots dos eren un i havia pres com a mirall a si mateix.

El presentador havia fet una pausa breu, per donar més emoció a la proclamació del nom del guanyador: —…el seu autor és Oriol Comas.

100

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

MENCIÓ Maria Rosa Salas Anglès Mataró

Sense sentit L

a Fran està asseguda davant el televisor, un televisor mut on s’està desenvolupant una pantomima surrealista: s’hi veu una dona grassa, d’edat indefinida, amb el cabell llarg, tenyit de rabiós negre i mal pentinat. La dona, amb els ulls sortits de les seves òrbites, vermells i plens de falses llàgrimes, fa anar els braços com aspes de molí en ple vendaval i s’enfronta, vociferant, a una altra dona més o menys de la mateixa edat, també entrada en quilos, aquesta ben pentinada però maquillada en excés. Es recriminen vés a saber quins greuges passats. Per l’aspecte totalment embogit de la primera dona sembla que l’altra li va robar el marit o li va destrossar el cotxe o, potser, li va posar una bomba a casa. Qualsevol cosa terrible.

A la Fran no li importa el que fan, tampoc no s’ho mira, està capficada.

Avui és un dia important i ella, encara que ho vol celebrar, no està contenta.

Avui sent molt més real i punyent la buidor de la seva vida.

La Fran s’ha comprat una ampolla de xampany francès, no un cava català, que n’hi ha de gran qualitat, sinó un vertader —i caríssim— champagne français. S’hi ha gastat una bona pasta, però és que vol celebrar sense estar-se de res, encara que no en té ganes, que avui fa cinquanta anys.

La Francisca Garcia Montero ha arribat als cinquanta i està sola perquè el Manolo la va deixar ja fa dos anys, perquè cap relació no li ha funcionat, 101

SENSE SENTIT

perquè té una filla que no sap on para i que no s’ha recordat mai d’ella i perquè la seva amiga més íntima no li parla des que no li va voler deixar més quartos.

Ella no neda en l’abundància i ja li ha deixat diners, en diverses ocasions, que mai no li ha retornat, i ara que ja ha dit prou, la seva millor amiga ha deixat de ser-ho de cop.

La Fran alça la copa de xampany amb el dit petit estirat cap amunt —fa fi— i la copa es queda immòbil llarga estona, oblidada, davant els seus ulls perduts en el record i en l’enyorança. Recorda el que ahir mateix li va predir la Rosario. La seva veïna Rosario és una endevinadora, té la facultat de veure-hi més enllà del moment present. No pot veure què passarà en un període llarg de temps, però sí que és cert que moltes vegades pot predir amb certa claredat els fets que poden fer-se possibles en un període de setmanes o fins i tot d’uns pocs mesos. La va anar a consultar com havia fet ja en altres ocasions, a vegades l’havia ajudat a aclarir les seves idees.

La Rosario li va dir que es podia produir un canvi en la seva vida. Un canvi radical que no depenia solament de l’atzar, sinó que només es produiria si ella el feia possible. Havent dit aquestes paraules, la dona la va mirar als ulls i va callar, ja no va dir res més.

Avui la Fran no sap què fer, si riure o plorar. Així no pot seguir i sap que ha de prendre una determinació, però encara no té clar quina ha de ser, no té gaire alternatives. Continuar és ardu, costa molt seguir lluitant per ser-hi sense tenir-ne ganes. Ha de fer possible que la seva vida canviï.

Quan el Manolo va dir que la deixava, la van envair sentiments contradictoris: d’una banda va sentir alleujament i de l’altra frustració. L’alleujament va venir i va marxar gairebé simultàniament, la frustració va venir per quedars’hi, es va apoderar de la Fran per no abandonar-la mai més.

El Manolo s’havia tornat, últimament, un torracollons, tot ho trobava malament : si la Fran es pentinava, perquè es pentinava; si no ho feia, és perquè era una deixada. Que si el menjar és dolç, que si és salat… que si massa cuit, que si massa cru… mai al seu gust. Sexualment ja no funcionaven, ell ni la tocava i ella no volia saber el perquè. Tampoc no en tenia ganes. Que ell la toqués amb aquelles mans rasposes i d’ungles eternament de dol, li feia basarda.

102

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

Però des d’un temps ençà notava la seva absència, era com si aquell gos, rabiüt i grunyidor, que sempre ha estat al teu costat fen-te nosa, de cop hagués desaparegut, i ara que ja no hi és, el trobes a faltar.

Era una contradicció, però la soledat era la seva única companyia.

Va tenir una filla quan tenia solament quinze anys. La seva mare no és que l’ajudés gaire, tenia els seus propis mals de cap. Sis filles i cadascuna fent el que li donava la realíssima gana i ella pencant com una burra per tirar endavant una tropa de noies a les quals bullia la sang i que només donaven problemes. I cap home que l’ajudés. El pare de les seves filles va tenir la clarividència d’adonar-se del pa que se li donaria quan les nenes fossin dones i, fent gala d’una gran cavallerositat, va marxar quan la més petita tenia només dos mesos. La dona va fer sempre el que va poder, que va ser molt, però no suficient. Va ser incapaç de controlar la situació i les filles van anar aportant a la ja nombrosa tribu noves boquetes, sempre obertes, a les quals alimentar.

Així va ser com la Fran, que era la més petita de les germanes, va haver de fer front a la nova vida sola, sense ajuda de ningú, ja que en aquella tribu tots els integrants anaven a la seva. Estimava la nena, però no sabia satisfer les seves necessitats. Consegüentment la relació amb la seva filla mai no va ser ideal. Quan aquesta nena va tenir edat suficient, va marxar i la Fran mai no n’ha sabut res més. No sap si és viva, si té una vida millor que la d’ella o si és morta.

Al Manolo se’l va trobar una nit d’embriaguesa. Havia sortit de marxa amb unes companyes de feina; la majoria estaven separades, una era viuda i n’hi havia alguna de soltera. Van anar a un garito on, en mig d’una música infernal posada al màxim volum, servien unes copes igualment infernals, pur alcohol que cremava la gola i tallava la respiració, però que les dones s’infiltraven, directament al corrent sanguini, a una velocitat de vertigen. Totes elles van tornar a les seves respectives realitats totalment torrades. La realitat de la Fran va ser trobar-se, al matí, compartint un llit dubtosament net amb un desconegut de qui no sabia ni el nom ni com havia anat a parar entre els seus llençols. El Manolo ja no va marxar. Van viure plegats prop de cinc anys.

Abans del Manolo hi havien hagut altres homes a la vida de la Fran. Amb un, el Joaquin, havia estat fins i tot feliç, però al poc temps de conviure es va 103

SENSE SENTIT

matar en un accident de trànsit. Conduïa un camió de gran tonatge i una nit, carregat d’hores i de whisky, en un revolt de mala visibilitat, va tenir l’accident que li va costar la vida. A la Fran li va costar molt refer-se, el Joaquin era la millor cosa que mai li havia passat. S’havia quedat viuda abans de casar-se.

Va plorar-lo molt temps i, encara ara que ja havien passat gairebé deu anys, el recordava amb tristesa moltes vegades.

La Fran, d’una imaginària manotada, va apartar els records i va intentar centrar-se en la seva actualitat. No era feliç, la seva feina no li agradava, no li agradava tampoc el seu miserable pis, en un barri degradat on vivia gent igualment degradada, ni la ingrata sensació de no agradar a ningú. Econòmicament arribava a final de mes amb penes i treballs, però no es podia permetre cap luxe. Se sentia sola i molt abatuda.

Si optava per seguir, què podia esperar? Una vida anodina, sense al·licients.

Es faria vella en solitud, perquè, qui voldria compartir el seu destí amb una dona vella i arrugada, seca com un clau i amargada?

Tanmateix podia optar pel canvi.

Un canvi significava un trencament total amb la vida actual: canvi de costums, de feina, d’amistats, de tot el que fins ara formava part de la seva quotidianitat. Hauria de canviar fins i tot de domicili i, posats a fer-ho bé, hauria de marxar del poble.

Com es pot fer un canvi tan radical als cinquanta anys? Però si una cosa tenia clara era que si volia sobreviure ho havia de fer, havia de canviar. D’on trauria la força i els mitjans per a aconseguir-ho?

Immersa en les seves cabòries, la Fran va untar amb generositat unes torradetes de xapata de nous i panses amb l’autèntic paté de canard que havia comprat a la tenda de les delicatessen. Posant el dit dins d’un minúscul potet se’n va anar menjant tot el contingut —era vertader caviar negre, d’esturió, adquirit a la mateixa botiga—, i es va beure d’una tirada la més de mitja ampolla que li quedava del champagne per treure’s el fàstic que li havia fet el caviar, per molt beluga que fos. Però, què carai! Estava de celebració, cinquanta anys només es fan un cop a la vida!

Als cinc minuts ho veia tot diferent i es trobava prou valenta per intentar qualsevol cosa. No obstant la seva bona predisposició, va caure totalment 104

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

adormida davant el televisor on les mateixes dones ordinàries seguien amb el seu patètic i lucratiu xou.

Els seus somnis degueren ser força estimulants, perquè en despertar-se a l’endemà, ja ben entrat el dia, tenia, a banda d’un fort mal de cap producte de la ressaca, algunes idees que havia de polir i pensar bé abans de posar en pràctica.

Es va passar la resta d’aquell dia ajaguda al sofà prenent un cafè darrere l’altre; capficada, va anar esbossant un “pla de batalla”. Mentalment esgotada, a pesar dels cafès ingerits, aquella nit va dormir d’una tirada.

Al matí següent va començar a posar fil a l’agulla.

La Fran treballava, des de feia més de dotze anys, de dona de fer feines en una fàbrica que es dedicava a la recuperació i al reciclatge de tot tipus de metalls. Tenia sort, perquè ella no feia la neteja de la part de la fàbrica, que era la més bruta. Ella només netejava les oficines generals, els despatxos dels dos directius de l’empresa —que n’eren els propietaris—, els seus lavabos personals, les sales d’actes i de reunions i una saleta dedicada a diverses activitats.

La Fran pensava que si les parets de la petita saleta poguessin parlar… allà no només es portaven a terme transaccions econòmiques poc clares, sinó que de temes de sexe també podrien dir moltes coses.

Els senyors directors confiaven plenament en ella, la veritat és que ja ni la veien, ella sempre estava per allà amb la seva bata de color blau amb l’anagrama de l’empresa brodat a la butxaca superior, amb el carret ple de productes de neteja: galledes i pals de fregar, esprais, plomalls i draps, sempre tenint cura que tot estigués en perfectes condicions higièniques. La Fran era la discreció personificada. Davant d’ella obrien la caixa forta per posar o treure diners o documents, davant d’ella discutien sobre si comprar o no aquella partida de material de dubtosa procedència; mai no havien tingut amb ella cap problema ni es plantejaven que en poguessin tenir mai cap.

Però la Fran estava disposada a canviar de vida i necessitaria, per fer-ho, tota l’astúcia i la prudència del món. ***

105

SENSE SENTIT

Una dona d’entre quaranta-cinc i cinquanta anys, atractiva, ha llogat un pis a l’edifici de nova construcció. És una dona molt agradable que sempre parla amb el veïnat, s’ofereix per fer favors, acaricia els gossos dels seus veïns i dóna llaminadures als seus fills. Es diu Maria Francesca Montero Garcia. Molt sovint marxa de viatge, va a veure els seus fills, que viuen al sud de França, i s’hi queda dues o tres setmanes. *** La Fran sabia, de tantes i tantes vegades que havia vist obrir-la, la combinació de la caixa forta. No tenia por, no temia el perill, però sabia que havia de ser prudent. Va obrir la caixa i, del munt de feixos de bitllets que l’omplien, en va agafar, amb molt de compte, un de cada. La primera vegada que va obrir la caixa ja va aconseguir vint bitllets de 500 € i cinquanta de 100: ja tenia 15.000 euros; una petita fortuna, però evidentment no n’hi havia pas prou.

Els amos de l’empresa continuaven amb els seus tripijocs, cosa que els proporcionava grans beneficis. De moment, res no va indicar que haguessin trobat a faltar els diners. Però la Fran sabia que no podia badar.

Amb la primera “entrega”, la Fran va fer els primers passos per aconseguir un canvi d’imatge. En un centre dedicat a la bellesa integral, va seguir tractaments per a hidratar i nodrir la pell tant del rostre con la de tot el cos, per a arreglar aquelles mans de què mai no s’havia preocupat.

Es va fer arreglar els cabells, però no podia fer un canvi total de pentinat, s’hagués notat massa. Per a la nova vida que estava preparant en tindria prou, de moment, amb una perruca. Se’n va comprar una de cabell llis, llarg fins a les espatlles i d’un color castany clar amb uns discrets blens més clarets. Va fer també una generosa inversió en vestuari i sabateria i, seguint un impuls de coqueteria, va adquirir llenceria fina. No va poder evitar comprar-se sostenidors wonderbra per realçar el seu escàs bust.

Després del tractament de bellesa —quins diners més ben empleats, va pensar, es va contemplar al mirall i es va recrear emprovant-se la roba que s’havia comprat. Es va posar la perruca i movia el cap d’una banda a l’altra pel gust de sentir moure’s els cabells. Es va posar també el wonderbra 106

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

i es va descordar uns quants botons de la fina brusa nova; la imatge que li retornava el tacat mirall era la d’una dona diferent: es veia una dona madureta, agradable físicament, força provocativa i mostrant un escot generós.

Això no li interessava, volia seguir passant desapercebuda; per tant, es tornà a cordar els botons superiors de la brusa. Però tenia una nova mirada, més segura i decidida. No es veia ni se sentia la mateixa.

A la feina es cordà més amunt els botons de la bata per tapar la finesa que, amb el tractament, havia adquirit la seva pell i als cabells s’hi posà la mateixa gorreta que va amb l’uniforme, per tant ningú no advertí la millora que havia experimentat el seu aspecte físic.

Estava satisfeta, però per aconseguir canviar de vida i no tan sols de físic, necessitava més diners, per la qual cosa tornà a obrir la caixa forta.

Aquesta vegada la quantitat de feixos de bitllets que hi havia era realment espectacular. Ella ja sabia, per una conversa que havia captat entre els directius, que acabaven de tancar una transacció molt important en diner negre. Ella els ajudaria a blanquejar-lo.

En aquesta ocasió la Fran va aconseguir, només traient un sol bitllet de cada feix, la gens menyspreable quantitat de 32.100 euros.

No era suficient per al canvi radical que necessitava, però amb part d’aquesta quantitat va llogar un agradable piset en una zona de gent educada i amable. Una bona comunitat on es va sentir ben acollida. Ajudava les àvies amb la compra i s’havia guanyat l’amistat d’alguns nens i gossets del veïnat. No va poder canviar de ciutat, perquè havia de seguir treballant i vivint al mateix lloc miserable per no aixecar sospites, però no podia evitar disfressar-se de “senyora de bé” i anar al nou pis uns quants dies de tant en tant. De seguida que aconseguís el que necessitava marxaria ben lluny amb la seva nova imatge.

A l’empresa van descobrir el desfalc i, en principi, els dos amos es van acusar mútuament, ningú no sospità de la Fran. Ella estava molt tranquil-la, perquè ja sabia que no avisarien la policia, però estava impacient per acabar la “feina”.

Una vegada es va aclarir que ells no havien saquejat la pròpia caixa, els amos van fer una investigació a tots els treballadors, tant de la fàbrica com de les oficines.

107

SENSE SENTIT

Un pobre desgraciat —amb antecedents per petits robatoris—, que gaudia gastant-se alegrement uns diners producte d’una feina bruta, va ser acusat d’aquell desfalc. No va voler aclarir d’on havia tret els diners que llençava sense mirar-s’hi gaire i, encara que no es va poder demostrar que ell hagués fet el robatori, va ser despatxat.

Havien interrogat tothom i quan va ser el torn de la Fran li havien demanat la seva opinió sobre aquell empleat, i ella, sense comprometre’s, va dir que no en sabia res, però que, interiorment, no en descartaria la culpabilitat. I no va sentir remordiments. Aquell tio era un malparit i un buscabregues. Ja li estava bé!

De mica en mica tot va tornar a la normalitat i la Fran ja començava a albirar el final.

Aquesta vegada ho tindria molt més difícil, ja que els amos estaven sobre avís i molt vigilants. També intentaven no tenir massa diners a la caixa, de la qual van canviar la combinació. La Fran va haver d’estar ull viu per tornar a aprendre-la i, un cop la va saber, la va obrir dues vegades més, però no va tocar els diners, no n’hi havia prou. Segurament aquells diners hi havien estat posats com a parany.

La tercera vegada que obrí la caixa va tenir un cop de sort —encara que de moment no en va ser conscient—, semblava que el destí, que sempre li havia girat l’esquena, volgués ajudar-la a tirar endavant els seus propòsits, fos quina fos la forma d’aconseguir-ho.

Dins la caixa hi va veure un voluminós sobre tancat, que semblava ple de fotos. No li va interessar, ella anava darrere els diners, per tant tancà la caixa i se n’oblidà.

Les setmanes van anar passant i es convertien en mesos i la Fran començà a impacientar-se; havia de marxar, ja no podia seguir així. Se sentia molt bé en la seva nova identitat i la volia mantenir per sempre. Però els directius de l’empresa no havien efectuat cap altra transacció il·legal i a la caixa no s’hi havia fet cap ingrés d’importància.

Començà a pensar en el sobre de la caixa forta: devia contenir alguna foto compromesa? Podria ella treure’n algun profit?

Es va decidir, tornà a obrir la caixa, en va treure el sobre que encara era dins i, quan el tenia a les mans, no va saber què fer: l’obria? No l’obria?

108

XIII CONCURS DE RELATS BREUS ESCRITS PER GENT GRAN

A la fi es va decidir i amb molt de compte l’obrí. El contingut la va satisfer molt. Si era intel·ligent i jugava bé les cartes aquesta vegada aconseguiria tot el que necessitava. Però també hi trobà quelcom més, dins la caixa. Hi havia uns cd amb unes dates escrites al damunt. Eren dates recents i cada disc comprenia un període setmanal.

La Fran estava sola a les oficines, el seu horari acabava una hora més tard que el dels empleats, per poder deixar totes les instal·lacions netes per a la jornada següent. Per tant, tranquil·lament es disposà a veure els discs, en posà un a l’equip i en visionà el contingut.

Aquí va acabar la vida que la Fran havia portat fins aleshores, ja no podria ni un dia més ser la mateixa ni viure la mateixa existència.

El que li mostrà el disc la deixà gelada: es veié a si mateixa teclejant la combinació i obrint la caixa. Es veié regirant-ne el contingut i fent que no amb el cap i, finalment, es veié tornant-la a tancar. S’havia instal·lat una càmera de circuit tancat a l’oficina i se’n guardaven els enregistraments dins la caixa. Evidentment encara no els havien mirat, suposà la Fran que perquè no havien trobat res a faltar. Uf! Els senyors directors de l’empresa han rebut una nota on se’ls diu que si no fan entrega, de la manera que en el seu moment se’ls indicarà, de la quantitat de 200.000 euros, es donarà a conèixer el contingut de certes fotografies compromeses dels dos “senyors directors” en situació poc edificant amb dues noies d’aspecte eslau, que, amb prou feines, deuen tenir 15 o 16 anys.

Diu també la mateixa nota que hi hauran d’afegir uns 200.000 euros més si no volen que arribin a mans de la policia, juntament amb les citades fotografies, uns documents on consta la relació d’unes fraudulentes transaccions realitzades que han proporcionat grans ingressos a l’empresa propietat dels citats “senyors”, ingressos evidentment no declarats a Hisenda, la qual estarà molt satisfeta si arriba a conèixer l’existència d’aquesta documentació.

La presència de les notes i l’absència de la Fran disparen les alarmes i, sense perdre temps, es va a la caça i captura de la dona, la qual, naturalment, ha desaparegut. Es contracten detectius, investigadors que fracassen en la seva tasca: res de res, a la Fran se l’ha empassat la terra.

109

SENSE SENTIT

Aquell any, una empresa, una de tantes, que fins aleshores era totalment solvent, ha de fer una important reestructuració de plantilla per reduir dràsticament les despeses, ja que ha sofert grans pèrdues. Coses de la crisi!

Al volant del seu petit cotxet descapotable, un somni que creia impossible, una elegant dona marxa a fer un viatge, també sempre somniat. Vol conèixer la Costa Blava, arribar fins al nord d’Itàlia, descansar una temporada en un bon hotel en algun dels seus llacs… Vol conèixer molts indrets abans d’assentar-se en un lloc definitivament i gaudir d’una digna vellesa.

Però abans d’iniciar la seva aventura, vol fer un últim adéu a l’home que més va estimar. La carretera és fosca i en aquell perillós revolt s’hi han produït molts accidents. L’amor de la seva vida es va matar aquí i la dona li vol retre el seu últim homenatge.

Amb els ulls plens de llàgrimes i el cor adolorit, la dona no veu el camió de gran tonatge que li ve al damunt. El conductor, mort de cansament, no veu el petit cotxe aturat al marge de la carretera i descarrega tota la seva potència sobre el petit descapotable.

La Fran no té temps ni d’eixugar-se les llàgrimes que ja és morta.

110