Aquest conte forma part de la visita didĂ ctica al Museu Palau Mercader: ‘Hi havia una vegada un palau’, adreçada a grups escolars d’EducaciĂł Infantil. EdiciĂł de l’Ajuntament de CornellĂ de Llobregat !QUEST CONTE FORMA PART DE LA VISITA DIDĂ‹CTICA AL -USEU 0ALAU -ERCADER CorrecciĂł: Consorci per a la NormalitzaciĂł LingĂźĂstica @(I HAVIA UNA VEGADA UN PALAU ADREĂŽADA A GRUPS ESCOLARS D %DUCACIĂ˜ )NFANTIL de CornellĂ de Llobregat Imprès per Serper Artes GrĂĄficas %DICIĂ˜ DE L !JUNTAMENT DE #ORNELLĂ‹ DE ,LOBREGAT Dipòsit legal: B-19819-2010 )MPRĂ’S PER 3Erper !RTES 'RĂˆlCAS Abril de 2010 $IPĂ›SIT LEGAL B-19819-2010 !BRIL DE
Text: Anna Plans Il路lustraci贸: Beatriz Colom
Hi havia una vegada un noble que es deia Joaquim de Mercader, vivia a Barcelona i tenia tantes coses que ni ell mateix no sabia tot el que era seu. Tothom el coneixia com el Comte de Bell-lloc. Li agradava sortir de tant en tant a voltar pels camins que hi havia fora de la ciutat. Un dia que tornava de passejar amb el seu cavall preferit va passar pel petit poble de Cornellà de Llobregat i es va adonar que el camí travessava uns camps molt bonics. A un costat, els cultius s’estenien suaument fins al riu Llobregat, que baixava mandrós cap al mar i duia l’aigua al poble i a les terres. A l’altre costat del camí, darrere d’una vella tanca mig trencada, hi havia arbres fruiters de tota mena, alguns horts i extenses vinyes que s’enfilaven amunt fins a perdre’s de vista. —Oh! la porta és oberta! A veure si hi trobo algú.— I baixant del cavall va avançar per un camí que travessava els camps fins arribar a una petita casa de pedra i teules. Va respirar profundament l’aire dolç que feia olor de poma i es va distreure mirant els ocells que volaven cap al riu.
«Va passar pel petit poble de Cornellà de Llobregat i es va adonar que el camí travessava uns camps molt bonics»
Alguns s’havien aturat en una bassa que hi havia darrere la casa. En aquell moment, un home s’acostava pel caminet i el comte Joaquim, tot cridant, li va preguntar: —Ei, bon home!, que em sabríeu dir de qui són aquestes terres tan riques i boniques, amb aquesta magnífica vista?— —I tant, que ho sé: són d’un fill de la família Mercader, que em penso que ara és comte de Bell-lloc. Però no em pregunteu res més, perquè això és tot el que us en puc dir. Aquí només coneixem en Pepet, l’encarregat, que ve de tant en tant. L’amo deu viure molt lluny, perquè no l’hem vist mai. O... potser és que té tantes coses que no es recorda d’aquests camps i aquesta casa.— El comte de Bell-lloc va quedar tan parat que amb prou feines li va sortir la veu per donar les gràcies. —Però si sóc jo!— va pensar.
«De qui són aquestes terres, amb aquesta magnífica vista?»
Aquell home tenia raó, s’havia oblidat del tot d’aquelles terres tan boniques. Va seguir lentament pel camí que vorejava la casa cap a la bassa, tot rumiant què havia de fer ara. Per un costat, li preocupava que estigués perdent la memòria, per l’altre, li semblava que li acabaven de fer un gran regal. Mentre cavalcava anava pensant: —Puc convidar els meus amics a passar el dia al camp i anar fins al riu a pescar. Podria arreglar aquesta caseta i venir-hi a l’estiu, també podria fer un gran jardí al costat d’aquesta bassa, amb arbres i flors de tota mena, on els ocells poguessin fer els seus nius ...i no hi podria posar una illa al mig?...— Però just quan s’engrescava imaginant una barqueta lliscant suaument per l’aigua de la bassa, entre ànecs i plantes, va sentir un soroll estrany que el va distreure, com si algú plorés. Li semblava que venia d’unes canyes que creixien allà al costat.
«Va sentir un soroll estrany que el va distreure, com si algú plorés»
S’hi va acostar a poc a poc i va veure un bonic cigne blanc que s’hi havia quedat atrapat i no en podia sortir. Quan el cigne el va veure es va espantar i va començar a bategar les ales, però com més força feia, més s’hi entortolligava i més mal li feien les canyes. El comte de Bell-lloc el va calmar: —Estigues tranquil, que no et vull fer cap mal. Si t’estàs quiet t’ajudaré a sortir d’aquí.— En Joaquim va tallar amb molt de compte algunes canyes i en va apartar d’altres, fins que va poder treure’n el cigne. Aleshores va dubtar un moment i el va deixar anar. El cigne es va enlairar cel amunt i després de fer dues de voltes va tornar a baixar, no gaire lluny d’en Joaquim i, de sobte ...: —Mira, ja deus haver notat que no sóc una au com les altres. Sóc un dels cignes de les fades del riu. Tu m’has salvat la vida i m’has deixat anar sense fer preguntes ni posar condicions. Ara, per donar-te les gràcies, vull concedir-te un desig, demana’m el que vulguis.—
«Vull concedir-te un desig, demana’m el que vulguis»
El comte de Bell-lloc no s’ho podia creure, li semblava que aquestes coses només podien passar als contes, i ara li passava a ell. Havia de pensar un desig i això no era gens fàcil. Després de rumiar una bona estona, finalment va tenir una idea: —Vull venir a viure aquí, en aquestes terres, però no he vist cap casa que em faci el pes. Voldria un gran palau que semblés un castell. Hauria de tenir les parets gruixudes i fortes, però amb algun dibuix que el fes bonic i delicat. Voldria que al voltant tingués un magnífic jardí, ple d’arbres, camins, plantes, fonts, estanys, i un gran passeig que arribés fins davant de la porta. Naturalment aquesta hauria de ser prou gran perquè hi pogués entrar amb la meva carrossa. M’agradaria que tingués quatre torres, per poder-m’hi enfilar a veure el riu, el mar i els ocells des dels quatre costats del palau. I ... també un balcó des d’on pogués saludar els convidats. Voldria que hi hagués moltes finestres a cada planta, almenys tres files de finestres, per tenir llum i sentir els ocells del jardí. I a dins del palau, m’agradaria tenir un pati gran i lluminós, protegit de la pluja i el fred.—
«Voldria un gran palau que semblés un castell»
—Voldria que les parets tinguessin dibuixos i els vidres fossin de molts colors. I... a més, també em faria feliç veure’t volar o tenir notícies teves, de tant en tant.— Es va quedar un moment callat, pensant, i va acabar dient: —Això és el que vull.— —Trobo que ho tens tot molt pensat! —va dir el cigne— però, si això és el que vols, això és el que et concediré. Escolta bé el que has de fer: veus la tanca i la porta per on has entrat, allà, al costat del camí que va cap a Barcelona? A la vora hi trobaràs una figuera. Tu i el teu cavall heu de menjar una figa que us farà dormir uns quants dies i quan us desperteu tot haurà canviat. A mi no em busqueu, perquè comença a fer fred i he de volar cap a unes terres més càlides, però, qui sap, potser ens tornarem a veure.—
«Heu de menjar una figa que us farà dormir uns quants dies i quan us desperteu tot haurà canviat»
El comte de Bell-lloc va trobar la figuera, va donar una figa al seu cavall i se’n va menjar una altra. En aquell mateix moment va caure a terra, ben adormit. Quan es va despertar, havien passat tres dies i el cavall pasturava tranquil al seu costat. Es va fregar els ulls i va veure, allà on hi havia hagut el caminet que anava fins a la casa, un ample passeig, amb grans plàtans a banda i banda. En lloc de la vella tanca de fusta, mig trencada, s’aixecava un mur de pedra, no gaire alt, que semblava la muralla d’un castell, amb els seus merlets esglaonats. I al mig, just on començava el passeig dels plàtans, hi havia una gran porta de ferro. Va girar el cap i allà on recordava haver vist unes tomaqueres i algunes patates, ara hi havia un ampli jardí per passejar.
ÂŤEs va fregar els ulls i va veure un ample passeig, amb grans plĂ tans a banda i bandaÂť
I al mig, just on començava el passeig dels plà tans, hi havia una gran porta de ferro
«Va córrer pel passeig dels plàtans, fins que, una mica més i cau dins d’una magnífica font»
Es va posar dempeus d’un salt i va córrer pel passeig dels plàtans, fins que, una mica més i cau dins d’una magnífica font, que ara sobresortia, com un bolet, enmig d’una bassa rodona. La va rodejar i va arribar davant de la gran porta d’un fantàstic palau que s’aixecava en lloc de la caseta. Tenia quatre torres, com ell havia demanat, amb unes grans finestres i un balcó de pedra per on es podia veure el gran llum d’aranya que il·luminava la sala principal.
«Tenia un balcó de pedra per on es podia veure el gran llum d’aranya que il·luminava la sala principal»
Va travessar primer la gran porta de fusta i després una altra, de fusta i vidre, que un majordom aguantava oberta mentre el saludava respectuosament. A dins, hi va trobar un gran pati, molt lluminós, amb unes boniques columnes pintades, damunt de les quals hi havia unes finestres punxegudes, amb vidres de colors. També va veure una gran escala per pujar a dalt. Sense saber ben bé per què, però, se’n va anar en direcció contrària, cap a la porta de l’esquerra, i va passar per sales decorades plenes de vitrines, quadres i cadires, fins que va arribar a dins d’una de les torres. De seguida la va reconèixer, perquè tenia més parets que les altres sales.
Així que hi va entrar el va veure: era un cigne blanc de ceràmica, tot brillant, quiet damunt d’una taula rodona, buit per dins, com si fos un gerro per a flors. Li va semblar que no hi havia res a dins fins que s’hi va acostar i hi va descobrir unes plomes de colors. De cop va comprendre que el cigne màgic li havia regalat aquella figura de ceràmica com a record. Però, i aquelles plomes de colors? Què volien dir? Això ho va descobrir al cap d’un any, quan, pel temps de la primavera, va veure arribar les orenetes, els ànecs salvatges, els cignes i altres ocells que havien marxat amb el fred i que tornaven amb la calor. Va ser aleshores quan va trobar més plomes de colors dins del seu cigne blanc. I l’any següent, una altra pila, i així cada primavera. Quan trobava aquestes plomes, el comte de Bell-lloc sabia que el cigne havia tornat del seu llarg viatge buscant la calor i que l’havia vingut a veure, probablement de nit, quan tothom dormia. És per això que al palau hi ha una capsa plena de plomes de colors, que no s’acaben mai, perquè cada any n’apareixen de noves, fins i tot ara, que ja fa molt de temps que no hi viu ningú.
ÂŤEra un cigne blanc de cerĂ mica, tot brillant. A dins hi va descobrir unes plomes de colorsÂť