Dona i Educació abans de la Guerra Civil

MANEL SUÁREZ I SALVÀ

DONA I EDUCACIÓ

CALVIÀ, 1800-1939

ins a l’esclafit del boom turístic, a mitjan segle XX, el municipi de Calvià estava format pels dos pobles, Calvià i es Capdellà, i un paquet de població repartida entre les diferents possessions de l’interior i del litoral. Precisament, la concentració d’un grup d’aquests homes i dones, pagesos la immensa majoria, va propiciar l’aparició d’aquest segon poble entorn de l’any 1639, tot i que la primera vegada que se l’esmenta amb el seu nom actual no és fins l’any 1663.1 No obstant això, hi ha autors que situen com a data definitiva de la fundació del poble l’any 1765, molt a prop, per tant, de l’inici de l’estudi objecte d’aquest article.

de nines de Calvià, al final del segle XIX F

Aquest municipi ha restat pràcticament inalterable des de la seva configuració amb la conquesta de Mallorca fins quasi l’actualitat, en què la seva configuració i la seva composició ens situen davant un espai físic i humà que, més enllà de la configuració geogràfica, no té res a veure amb el seu inici.

Al final del segle XVIII, al Municipi s’hi podien apreciar cinc poblacions que, en paraules del metge Parets, eren: «Calviá, un lugarejo llamado el Capdellà, la Vallverd, la Vallnegra y Son Pieras».2 A més, indicava que tot el litoral era un indret insalubre que provocava «las enfermedades que padecen nuestras poblaciones, en estío, y en otoño».

1. SERRA ISERN, Ramon. Es Capdellà i la seva església, pàg. 13

2. PARETS, Miquel. Descripción topográfica de la Villa de Calviá, 1790.

Escola

La gran majoria de la població es dedicava a l’agricultura i havia de fer feina per als grans propietaris que, vivint a Palma, controlaven totes les possessions que els donaven feina i convertia els amos en autèntics cacics. Les condicions de vida eren ínfimes i els salaris molt baixos. Tant va ser així, que centenars de calvianers i capdellaners, al final del segle XIX i començament del XX, emigraren cap a França, Cuba, Argentina o l’Uruguai, entre d’altres destins, per trobar uns ingressos que els ajudassin a millorar les seves condicions de vida.

Així i tot, la vida interna dels dos pobles, sense cap indústria, esdevingué d’una riquesa extraordinària. Durant la segona meitat del segle XIX es fundaren dues societats de socors mutus a cada un: La Unión i La Protección, a Calvià, i La Independencia i La Paz, as Capdellà. El debat polític s’instal·la als dos pobles amb els republicans federals, i un cert grup de carlistes. No hi havia cap dona dins l’àmbit dirigent, però sí que sabem que podi-

en participar a les activitats i assembles, i que els estatuts de la societat La Protección permetien que una dona en fos sòcia de ple dret sempre en substitució del seu pare.

Aquest fort contrast entre la situació de misèria i la riquesa organitzativa i participativa empeny l’anàlisi de la creació de les primeres escoles de nines als dos pobles per veure com la seva importància i l’empremta de les primeres mestres ajuden a configurar-ne el futur, si és que realment va ser així. Alguns fets situats al segle XIX haurien de provocar diverses reflexions importants que convé apuntar des d’un bon començament. En primer lloc, la presència als dos pobles de dues mestres que varen ser de les primeres a obtenir aquesta titulació de manera oficial. Una d’elles, Antònia Estelrich, va arribar a dirigir una escola al llunyà municipi de Pollença, acompanyada de la seva filla Maria. En segon lloc, el fet que, al final del segle XIX, set dones de Calvià se n’anaren a fer els estudis de Mestra a

L’escola de les nines de Calvià, 1931

La mestra Maria Salvador Senchermés

l’Escola Normal de Palma i en sortiren amb el títol davall el braç. I en tercer lloc, convé pensar en les condicions laborals que havien d’experimentar les mestres, amb un sou inferior al dels seus companys masculins i les dificultats per desenvolupar la seva tasca totes soles, inicialment sense família, però revestides d’un enorme compromís per desenvolupar la seva feina.

L’anàlisi d’una etapa històrica, però, ha de determinar una època concreta, i això és el que pretén aquest article. Esbrinar on podem situar els inicis i determinar-ne les protagonistes fins a arribar a l’any 1939, determinant, en aquest cas, perquè serà el darrer curs en què una de les mestres més importants que ha tengut mai aquest municipi decideix retornar a Barcelona. Aquest any, Maria Salvador Senchermés deixa el poble i se’n va al seu destí a Catalunya. Serà el final d’una escola autènticament moderna, impregnada dels principals corrents pedagògics europeus i l’inici dels anys obscurs en tots els àmbits de la vida.

LES PRIMERES ESCOLES DE NINES

Es té constància que durant el segle XVI, les dones nobles rebien una certa formació orientada a garantir el seu paper dins la societat i la família. Així, es considerava oportú que aprenguessin a llegir, però només per poder accedir als textos sagrats i no per escriure, activitat que estava molt mal vista. Fray Luís de León, l’any 1583, a La perfecta casada, determinava que «la mujer debe aprender a leer pero permaneciendo en silencio, no debe aprender a escribir pues jamás una mujer puede saber más que un hombre». Malgrat aquestes observacions, existeix constància d’algunes dones que anaven a escola, en aquell segle, al Santuari de Lluc.3 A Palma es va fundar, l’any 1510, la Casa de Criança, sota la direcció d’Elisabet Cifre, que, des de molt petita, havia mostrat el seu interès per aprendre a llegir i a escriure fins que els seus pares li posaren un professor particular que li n’ensenyà. Ben aviat, la Casa de Criança comptà amb 100 alumnes, provinents de famílies importants de la capital, que estaven recloses al centre, que tenia com a objectiu que «s’hi criessin donzelles, filles de persones de qualitat, que fossin ensenyades en el Sant Amor i temor de Déu, i bones costums,

3. Diari Ara Balears, 19 de març de 2016. «L’educació a Mallorca a les portes de l’Època Moderna».

Fray Luís de León, l’any 1583, a La perfecta casada, determinava que «la mujer debe aprender a leer pero permaneciendo en silencio, no debe aprender a escribir pues jamás una mujer puede saber más que un hombre»

Pati de l’escola de les nines

fins el temps de prendre l’estat en què Déu es servís de cridar-les».4 Podien entrar-hi des dels quatre fins als deu anys i estar-s’hi fins als tretze. Les normes del centre eren enormement rígides i, durant el segle XVII, arribaren a prohibir que les al·lotes que hi estudiaven poguessin enviar o rebre correspondència, o tenir visites que no fossin les dels seus parents masculins.

Va ser amb la Revolució francesa, 1789, que es plantejà per primera vegada la necessitat d’un ensenyament públic i gratuït. A Mallorca, la constitució, l’any 1778, de la Societat Econòmica d’Amics del País, havia suposat la creació a Palma de dues escoles de primeres lletres.5

La Constitució de Cadis, de 1812, va propiciar que l’educació se situàs com un dels temes d’interès de l’Estat i obligava els municipis a tenir una escola de primeres lletres en què s’ensenyàs els alumnes a llegir, escriure i contar. La instrucció del govern de l’Estat del 21 de febrer de 1816 determinava que les nines, a l’escola, havien d’aprendre «labores», però afegia que si alguna d’elles ho sol·licitava explícitament a la mestra, aquesta estava obligada a ensenyar-li a llegir i a escriure. Estaven, per tant, fora del sistema d’instrucció pública i gratuïta que s’implantava i quedaven en mans de la decisió de la seva professora. Cinc anys més tard, el Reglamento General de la Instrucción Pública determinava l’obligatorietat de tenir escoles per a nines. Així i tot, les diferències de dotació de centres, a l’estat espanyol, en aquells anys, era abismal. L’any 1822 hi havia 595 escoles de nines enfront de les 7.365 escoles de nins.

Els centres educatius estaven, bàsicament, en mans de l’església, que, a través de les

4 BOTINAS i MONTERO, Elena; CABALEIRO i MANZANEDO, Julia; DURAN i VINYETA; Maria dels Àngels. Les beguines. La Raó il·luminada per l’Amor.

5. CARRIÓ, Pere; DOMÈNECH, Manel; RAMIS, Antoni. Les escoles de les Illes Balears en temps de la II República, pàg. 27.

Les primeres mestres exercien sense tenir el títol corresponent i, moltes vegades, amb un escàs bagatge intel·lectual i cultural. L’any 1839 es varen convocar, per primera vegada, els exàmens per obtenir el títol i els exigien coneixements de feines de casa, religió i moral, lectura, escriptura i nocions d’aritmètica.

Quadern de classe de Catalina Salvà, 1938

monges, oferia un ensenyament de caràcter privat al qual només hi tenien accés les filles de les famílies benestants. Per la seva banda, les filles de famílies treballadores rebien la formació de les seves pròpies mares o de les senyores a les quals servien i que les instruïen per ser unes bones dones en el futur, submises i respectuoses amb l’ordre establert. S’assegurava, d’aquesta manera, la divisió de la societat en dues classes socials diferenciades.

Les primeres mestres exercien sense tenir el títol corresponent i, moltes vegades, amb un escàs bagatge intel·lectual i cultural. L’any 1839 es varen convocar, per primera vegada, els exàmens per obtenir el títol i els exigien coneixements de feines de casa, religió i moral, lectura, escriptura i nocions d’aritmètica, molt per davall dels coneixements requerits als mestres.

La Ley de instrucción pública, «Ley Moyano», aprovada l’any 1857, va establir que l’ensenyament per als dos sexes entre els sis i els nou anys seria de caràcter obligatori. Impulsà també la creació de les Escoles Normals per a formació de les futures mestres. El programa d’estudis establia profundes diferències entre els continguts que havien de treballar els nins i les nines i, encara més, els homes i les dones que volien ser mestres. Així, mentre que als primers se’ls exigien coneixements en doctrina cristiana, cal·ligrafia, geometria, gramàtica, entre d’altres, l’únic requisit per a les dones era «haber estudiado con la debida extensión en escuela Normal las materias que abraza la primera enseñanza de niñas, elemental o superior», això és: «labores propias del sexo» i nocions d’higiene domèstica.6 De fet, fins l’any 1901, les assignatures científiques no formaren part del currículum de les alumnes. De fet, al Congrés Nacional Pedagògic que va tenir lloc a Madrid el 1882 es determinava que «la finalitat de la seva educació [es refereix a les dones] era preparar-la per al seu paper d’esposa i mare: «Lo que no ofrece duda es que no debe fomentarse, ni menos excitar en ella, las aspiraciones a salir de su propia esfera».7

L’any 1836 s’havia fundat a Palma l’Institut Balear. Fins al 1877 no hi va haver cap dona matriculada i, entre aquest any i el 1900 només passaren per les seves aules 12 alumnes que, un cop acabat el batxillerat, no podien accedir a estudis universitaris, fins l’any 1888.

Seguint les directrius de la Constitució de Cadis, la Diputació Provincial va crear l’Escola Normal de mestres l’any 1842 i la Normal femenina el 1872, a la qual s’hi formaren set dones de Calvià:

· Maria Ignàsia Darder Sanz. Hi estudià entre 1876 i 1878.

· Catalina Amengual Estelrich. Entre 1878 i 1881.

· Margalida Triay Pallicer. Entre 1882 i 1885.

· Francesca Oliver Colomar. Entre 1885 i 1888.

· Francesca Carbonell Flexes. Entre 1886 i 1889.

· Maria Salvà Estelrich. Entre 1888 i 1891.

· Magdalena Mas Juaneda. Entre 1889 i 1892.8

Al final del segle XIX Pollença es va configurar com a municipi capdavanter en matèria educativa a l’illa i, possiblement, a l’Estat espanyol. Guillem Cifre de Colonya va crear en aquest municipi l’escola de Colonya, en què va tenir un paper imprescindible i desta-

6. MEAVILLA, Vicente; OLLER, Antonio. La formación de maestros y maestras elementales en España a finales del siglo XIX.

7. PEÑARRUBIA, Isabel. Entre la ploma i la tribuna: els orígens del primer feminisme..., pàg. 9.

8. ICASURIAGA, Sandra; DOLS, Magdalena. Les primeres escoles públiques a Calvià de 1840 a 1977, pàg. 43.

L’any 1836 s’havia fundat a Palma l’Institut Balear. Fins al 1877 no hi va haver cap dona matriculada i, entre aquest any i el 1900 només passaren per les seves aules 12 alumnes que, un cop acabat el batxillerat, no podien accedir a estudis universitaris, fins l’any 1888.

cat Clara Hammerl, la seva dona i professora del Centre, creat seguint els criteris de la Institución Libre de Enseñanza. Nins i nines anaven junts a un edifici amb sales amples, molt de llum, amb biblioteca i patis de joc. La coeducació s’havia implantat en una illa en què es qüestionava la necessitat d’oferir una educació més o menys formal a les nines i encara més si tenim en compte el que va passar, durant els mateixos anys, a Palma.

L’any 1915, l’Ajuntament de Ciutat va acordar la creació de l’Institut d’Estudis Superiors per a la Dona, orientat exclusivament a la formació de les futures alumnes, amb un reglament absolutament avançat per a l’època que determinava, entre d’altres coses, la llibertat absoluta de creences religioses per a totes les persones que formassin part de la institució. Des d’un primer moment, els sectors més conservadors de la capital i l’estament eclesiàstic reaccionaren en contra de la implantació d’aquest institut, que consideraven absolutament inapropiat, a més de suposar, segons ells, una despesa innecessària i inútil per a la ciutadania. L’oposició va ser tan dura i intensa que l’Ajuntament va arribar a claudicar i l’institut no va entrar en funcionament.

CALVIÀ I ES CAPDELLÀ

La primera escola pública per a nins al municipi de Calvià data de l’any 1838. L’escola de Ca ses Monges, de nines, funcionà des del 1840, encara que aquelles que hi exercien com a mestres no tenien el títol. L’any 1852 hi assistien 37 alumnes, mentre que a la dels nins només n’hi anaven 18. Les alumnes de famílies amb més recursos rebien l’educació al convent. Margalida Amengual, que va néixer l’any 1917, recordava respecte de les monges: «...hi havia ca ses monges, a on anaven les nines que volien ésser més senyoretes. Eren monges que ensenyaven... per ventura alguna tenia el títol de mestra, no ho sé. Noltros érem ses més pobres, i per això anàvem a ca sa mestra».9

L’any 1851, l’Ajuntament de Calvià va tractar en una sessió plenària la necessitat de crear una escola pública de nines, però consideraren que no podien assumir el cost que representava i ajornaren dos anys la seva decisió. Va ser així com, l’any 1853, un cop solucionats els problemes econòmics del consistori calvianer i, amb un sou de 200 reals anuals, la mestra Antònia Oliver va prendre possessió de la seva plaça, en qualitat d’interina, en aquest municipi. S’havia constituït la primera escola pública de nines del Municipi de Calvià. L’any 1858, Antònia Estelrich Simó, amb només 19 anys, una de les capdavanteres de l’ensenyament a la nostra illa, en va ocupar la plaça com a mestra titular.10 Antònia Estelrich es va casar a Calvià amb Jaume Salvà, amb qui va tenir diversos fills. Una d’elles, Maria Salvà, també va ser mestra. Precisament, ambdues, deixaren tota la família en aquest poble per traslladar-se com a professionals primer a Santa Eugènia i, posteriorment, a Pollença, per encarregar-se de l’escola de nines que s’hi va fundar l’any 1895.

Pel que fa as Capdellà, sabem que hi havia una escola pública per a les nines abans de 1857 i que l’ocupava la mestra Francesca Oliver, que precisament havia mort al final de juliol d’aquest any. La va substituir, encara que no tenia el títol, la seva filla Margalida Vadell, durant uns mesos, fins que va arribar Maria Salom Jaume, també, com la seva companya a Calvià, de les primeres amb titulació.11 Va establir l’escola a l’edifici situat al Quarter 2n, núm. 96, conegut com «Cas Corrado».

L’any 1860 el padró d’habitants va créixer significativament i registrava 2.457 veïns a tot el municipi, corresponents a 599 famílies. Aquest fet va provocar que hi hagués

9. Entrevista feta per Maria Duran, el dia 9 de març de 2002.

10. ICASURIAGA DOLS, Sandra; DOLS ROCA, Magdalena. Les primeres escoles públiques a Calvià de 1840 a 1977, pàg. 39.

11. Ibídem, pàg. 41.

«...hi havia ca ses monges, a on anaven les nines que volien ésser més senyoretes. Eren monges que ensenyaven... per ventura alguna tenia el títol de mestra, no ho sé. Noltros érem ses més pobres, i per això anàvem a ca sa mestra»

dues escoles per a nins, amb 82 alumnes, i unes altres dues per a les 80 nines que hi assistien, segurament, distribuïdes entre Calvià i es Capdellà. Els 162 infants escolaritzats indiquen, també, el baix percentatge d’estudiants que, en aquells moments, tenia el municipi de Calvià.12

Els ajuntaments tenien l’obligació de pagar els sous de tots els seus mestres, i els alumnes hi havien de contribuir amb una petita quantitat, de la qual n’estaven exempts si justificaven que provenien d’una família pobra. Una vegada més, s’establien importants diferències segons si el mestre era home o dona. Així, als primers, l’any 1884, l’Ajuntament de Calvià els pagava 250 i 150 pessetes anuals a cada un dels dos que hi havia, mentre que per a les mestres hi destinava tan sols 100 pessetes anuals per a cada una. Així també eren diferents les aportacions que havien de fer els alumnes: els nins pagaven 6 diners setmanals mentre que les nines només havien de pagar-ne 4.13 Al final del segle XIX, les escoles de Calvià, ubicades a cases particulars, no reunien les mínimes condicions. L’Ajuntament, amb uns recursos econòmics molt minsos, es limitava a fer-ne un manteniment molt deficitari. Les sol·licituds i queixes dels mestres eren contínues i molt poques vegades ateses, si bé les principals perjudicades eren, sempre, les mestres i les escoles de les nines, situades en darrer lloc pel que feia a les prioritats municipals.

L’any 1861, l’Ajuntament feia saber que disposava del pressupost suficient per habilitar un espai com a escola de nines, amb habitació per a la mestra. Tres anys més tard encara no havien fet res, per la qual cosa, la professora, Antònia Estelrich, va realitzar una queixa formal davant la Junta Provincial d’Instrucció Pública, que va provocar un greu enuig entre les autoritats municipals.

Va haver d’arribar l’any 1884 perquè la mestra de les nines aconseguís, després de moltes queixes, una aula de classe nova perquè a la que ocupaven ja no hi cabien els infants:

12. ARXIDUC LLUÍS SALVADOR. Die Balearen, tom IV, pàg. 319 i 320.

13. ICASURIAGA DOLS, Sandra; DOLS ROCA, Magdalena. Les primeres escoles públiques a Calvià de 1840 a 1977, pàg. 32.

Una de les primeres generacions de Ca ses Monges, 1919. Les monges i l’escola pública eren les úniques opcions durant molts d’anys per combatre l’analfabetisme al municipi de Calvià. La fotografia fou feta a la part de darrere de la costureta de Ca ses Monges

Al final del segle XIX, les escoles de Calvià, ubicades a cases particulars, no reunien les mínimes condicions.

L’Ajuntament, amb uns recursos econòmics molt minsos, es limitava a fer-ne un manteniment molt deficitari.

«En atención a las reiteradas instancias verbales de la Maestra de la Escuela de niñas de esta villa para que se designe otro local para habitación y escuela, de más capacidad y buenas condiciones que el que actualmente ocupa, insuficiente del todo para contener el número de niñas que diariamente concurren, cuya necesidad ha sido reconocida y recomendada también por la Junta Local e Inspector del ramo, y habiendose presentado la ocasión favorable de poder alquilar la casa propiedad de D. Gabriel Llompart embargada por el Juzgado de primera instancia de la Lonja a favor del acreedor D. Pedro de A. Borrás, cuyo inmueble reune todas las condiciones que son de desear para el objeto indicado, había procurado una entrevista con dicho señor Borrás, de la cual quedaba alquilada la referida casa para local de escuela de niñas y habitación de la Maestra, por 80 pesetas anuales».14

La preocupació municipal per l’educació, tot i les bones paraules dels regidors15, va continuar sent ínfima i, l’any 1894, el mestre, Josep Rubí Vicens, reiterava les antigues peticions respecte de la necessitat de tenir un local en condicions indicant que l’espai que ocupaven en aquells moments era tan petit que no hi cabien els seus alumnes i, a més, corrien el perill de contagiar-se alguna malaltia pulmonar. Així i tot, aquest mestre no tenia cap problema a indicar que si li habilitaven un nou espai de classe, el seu actual, amb una petita reforma, el podrien destinar a l’escola de les nines.

«Alargar el salón que hoy existe o arreglarlo que reuna condiciones, pudiendo servir después para escuela de niñas si llega a construirse el nuevo local».16

A les darreries del segle XIX arribava a Calvià la mestra valldemossina Catalina Fiol i Gelabert, que havia obtingut el títol l’any 1898, amb només 19 anys. Es va fer càrrec de l’escola que, en aquells moments, era a un edifici al costat dels Quatre cantons (a l’actual carrer Major, núm. 52) fins que es va traslladar al pis superior de la seva pròpia casa17. Tenia dues aules, una de les quals estava orientada a un pati18. Al final de

14. Acta de la sessió plenària del dia 6 de gener de 1884. Arxiu històric de l’Ajuntament de Calvià.

15 L’any 1894, el plenari de l’Ajuntament manifestava el seu interès en una educació de qualitat i, per aconseguir-ho, acordaren que «la Junta local de primera enseñanza o al menos una comisión de la misma, tomase con vivo interés el asunto de la ilustración primaria, haciendo frecuentes visitas a las Escuelas y estimulando a los Maestros en el cumplimiento de sus deberes».

16 Ibídem.

17. La va construir el seu propi home, quan va saber que la traslladaven a Calvià per encarregar-se de l’escola del poble.

18. He d’agrair tota aquesta informació, com també la seva col·laboració, enormement valuosa, a Elizabeth Ramis Swain, besneta de la mestra.

Antiga escola de les nines des Capdellà

«Doña Catalina, sa mestra, feia escola a damunt ca seva, a can Pepín de sa Mestra, i d’allà passàrem a Can Comallongues i llavors a damunt s’Ajuntament»

Magdalena Ginard

Antiga escola de nines de Calvià al c/Església, 3a, finals del s.XIX

1931, l’Ajuntament, veient la situació d’aquella aula i la quantitat d’alumnes, va decidir que, mentre cercaven un espai més adequat per a l’escola de les nines, la mestra i les seves alumnes traslladarien l’aula de classe a la sala de plenaris del consistori, on hi varen estar durant quasi dos anys, fins que, definitivament, les canviaren a un edifici de l’actual carrer dels Montcades conegut com Can Comallongues, on, també, s’hi va instal·lar l’aula destinada al més petits, «los párvulos», acabada de crear tant a Calvià com as Capdellà.

«Doña Catalina, sa mestra, feia escola a damunt ca seva, a can Pepín de sa Mestra, i d’allà passàrem a Can Comellongues i llavors a damunt s’Ajuntament”. Magdalena Ginard.

«Quan tenia devers tres anys, ses meves ties me duien a escola. Sa mestra havia fet una casa nova, al carrer Església; a la planta baixa hi havia la casa i a dalt, l’escola. Va ésser una bona mestra, no frissava mai d’acabar, fins que les nines no havien acabat la feina, no se n’anava ningú». Margalida Amengual.

Respecte del funcionament d’aquella escola, Margalida Amengual recordava que feien gimnàstica al mig del carrer, que duien un uniforme blanc i que, a més, els ensenyaren cançons en català com ara Himne a Mallorca, que havien de cantar abans d’entrar i sortir de classe, o Muntanyes del Canigó, entre d’altres.

«Em sorprèn que aquest no s’hagi tengut més present i estat més publicat. Aquest himne es cantava abans d’entrar i de sortir. Llavors després de la guerra les feien cantar parenostros».

A més a més, el testimoni d’aquesta dona ens permet configurar el pla d’estudis de la mestra Catalina Fiol. Els matins hi havia classe de geometria i aritmètica, gramàtica i geografia. L’horabaixa, es feia història d’Espanya i Sagrada, cançons, dibuix i «labores»

Quadern de classe de Catalina Salvà, 1938

«Aquest himne es cantava abans d’entrar i de sortir. Llavors després de la guerra les feien cantar parenostros»

(cosir, brodar, fer ganxet, fer calça...) i passaven el rosari, la qual cosa provocava que, amb la cançoneta, les més petites s’adormissin.

«Per estudiar geografia, teníem cinc mapes de tot el món, un d’Espanya de més a més, i amb una canya llarga havíem de saber allà on estava allò que mos demanava: els rius d’Espanya, Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir, el Ebro i alguns afluents, que a lo millor encertàvem o no, però ho havíem de saber, i si no, surra. Surra? Te reprenia o te feia tic, tic, tic, damunt el cap amb el puntero».

«Per aprendre el llenguatge, teníem un llibre que, ordenat amb dues columnes, posava la paraula amb mallorquí i al seu costat la mateixa paraula amb castellà.» Francisca Pallicer completava la informació indicant que tan sols tenien un llibre, que contenia totes les matèries, i que «Hi havia el “grado preparatorio”, “elemental”, el “medio” i el “superior”».

A mitjan 1905, es jubilava as Capdellà Maria Salom, després d’ocupar-hi la plaça de mestra de les nines durant més de trenta anys. La va substituir Catalina Sampol Vives, que s’hi va estar fins al 15 d’octubre de 1905, en què va ser substituïda per la mestra Catalina Mateu Cànoves. Un any després, per les deficiències que presentava l’edifici de l’escola i la negativa dels propietaris a arreglar-les, l’Ajuntament la va traslladar a la casa situada al carrer Església, del mateix poble, que va funcionar com a escola fins l’any 1982.

Encara l’any 1906 les escoles de les nines, tant de Calvià com des Capdellà, tenien importants deficiències tant d’espai com estructurals. Sense anar més enfora, i a tall d’exemple, l’Ajuntament mateix reconeixia que calia canviar les bigues de la cuina de l’escola pel seu mal estat.

L’educació era obligatòria entre els 6 i els 14 anys. No obstant això, molts dels infants eren obligats a anar a fer feina per aportar el seu sou, ínfim, a l’economia familiar, que, sovint no arribava al final del mes. Aquest fet s’agreujava, en molts de casos, per l’oposició dels pares als estudis dels seus fills, que consideraven innecessaris. Aquest fet era especialment greu en el cas de les nines, que, des de ben petites, eren obligades a fer les feines de casa i no assistir a classe. El problema, a Calvià, va arribar a ser tan greu que l’Ajuntament es va considerar obligat a intervenir i va forçar una reunió amb les famílies per recordar-los les seves responsabilitats i, en certa forma, va amenaçar les més reticents amb el que els suposaria incomplir la llei19

Tanmateix, la crua realitat econòmica conduïa les famílies a treure els fills de l’escola des de ben petits per contribuir als ingressos familiars.

L’any 1924, davant les reticències que encara mostraven algunes famílies a enviar els seus fills a l’escola (en cap moment se’ls qüestionava que les nines no hi anassin) i tenint en compte les greus deficiències dels edificis escolars, l’Ajuntament va convocar una reunió quasi obligatòria de tots els veïns al teatre del poble, en què el pedagog Joan Capó els va explicar la necessitat de formar-se i de tenir locals en bones condicions. Es pot considerar l’any de les grans inversions educatives al municipi, però que només afectaren les aules dels nins, que varen ser inaugurades, l’any següent, pel rector de la Universitat de Barcelona.

19. El 29 d’octubre de 1924, l’Ajuntament va fer públic un ban de batlia «recordando a los padres la obligación que tienen de enviar los niños de seis a catorce años a la escuela». Acta de la sessió plenària del 29 d’octubre de 1924. Arxiu històric de l’Ajuntament de Calvià.

Encara l’any 1906 les escoles de les nines, tant de Calvià com des Capdellà, tenien importants deficiències tant d’espai com estructurals. Sense anar més enfora, i a tall d’exemple, l’Ajuntament mateix reconeixia que calia canviar les bigues de la cuina de l’escola pel seu mal estat.

Quadern de classe de Catalina Salvà, alumna de Maria Salvador

L’ANALFABETISME. EL GRAN PROBLEMA

L’analfabetisme afectava gran part de la població de les Illes Balears, però se centrava, i amb molta diferència, sobretot en les dones. Així, al final del segle XIX, un 80’04 % de les dones majors de deu anys eren analfabetes, per un 66’15 % dels homes. Aquests percentatges anaren baixant així com va anar avançant el segle XX, però l’any 1930 encara estaven situats a xifres altament escandaloses. Un 43’92 % de les dones manifestava el seu analfabetisme, en contraposició al 29’55 % dels homes.

Pel que fa a Calvià, l’any 1934 un 38’1 % de les dones majors de 21 anys eren analfabetes, mentre que només ho manifestaven un 25’42 % dels homes. Si diferenciam aquest fet entre els dos pobles, Calvià i es Capdellà, observam que l’índex d’analfabetisme era molt més elevat al primer poble que al segon, tant pel que feia a les dones com al homes.

CALVIÀ ES CAPDELLÀ

HOMES 152 (27,58 %) 58 (21,09 %)

DONES 250 (40,25 %) 123 (34,36 %)

Es pot observar a la graella anterior la incidència de l’analfabetisme sobre el col·lectiu de les dones, enorme en el cas del poble de Calvià.

Repassant les històries d’algunes de les antigues alumnes, es comprova un fet que les unia a totes, independentment de l’edat: la pobresa. Tot i les recomanacions de les mestres, i dels seus propis interessos, les famílies no podien satisfer la petició de les seves filles per continuar uns estudis superiors a partir dels 14 anys, o ni tan sols permetre’ls acabar els seus estudis elementals a l’escola. La manca de recursos de les famílies les obligava a sortir de l’escola molt prest, o, en el cas d’acabar-la, no poder continuar.

Les alumnes havien de lluitar, a més, contra un enorme condicionant social: no estava ben vist que una dona estudiàs, que tengués uns coneixements similars als d’un home. Per això, en la major part dels casos, les famílies els impedien formar-se o, en algun cas, eren elles mateixes les que es conformaven amb la seva terrible situació. Al mateix temps, cal considerar el paper de l’església, que, des de sempre, ha lluitat per aconseguir un paper submís de la dona consistent a satisfer els desitjos de l’home, cosa que es va intensificar així com avançaren els moviments emancipadors femenins i, sobretot, a Espanya, amb el franquisme.

Encara així, les dones tengueren un protagonisme fonamental a Calvià durant el primer terç del segle XX, en què protagonit-

zaren una vaga, la de les Collidores, l’any 1932, i obtingueren les seves reclamacions, justes en tot cas; i n’organitzaren una altra just abans del cop d’estat de 1936. Quasi totes les seves dirigents havien passat per l’escola de les nines i sabien llegir i escriure.

ELS CANVIS EN L’ENSENYAMENT

Els dos models educatius coexistiren a Calvià fins ben entrat el segle XX. D’una banda, les escoles públiques. De l’altra, un ensenyament privat en mans de les monges, que seguien exercint sense que cap d’elles tengués la titulació oficial requerida. No obstant això, continuaven tenint un bon nombre d’alumnes.

«La meva escola va ser Ca ses Monges, que estava al convent. Sempre vaig anar a escola amb ses monges. N’hi havia qui deien: “Ses monges no ensenyen res”. No ho creguis. Perquè jo sé coses, que ara, per ventura me demanaràs i m’embullaré, però sabia coses que si tu tens enteniment, tant tenia a Ca ses Monges com a Cas Capellà: tot ho aplegues. Jo en tenia molt llavonses. Si hi havia una al·lota que s’ho mereixia, ses monges se desvivien per ella». Clara Barceló.

Les famílies més humils del poble enviaven les filles a l’escola pública perquè no podien pagar a les monges. Margalida Amengual recordava que hi anaven les que «volien ser més senyoretes», però que ella pertanyia a una de les famílies més pobres del poble i «per això anàvem a ca sa mestra».

Joana Amengual, per la seva banda, recordava que anava a l’escola de les monges l’any 1917 i que també els feien classe de brodar. «L’any 17. Jo vaig anar amb ses monges i mos ensenyaven ben poc, llavors no feien com ara, hi ha molta diferència de lo que sabíem. Jo sabia multiplicar i restar un poc, i ja s’acabó, sa veritat. I jo m’estimava més s’horabaixa brodar que fer escola, jo vaig aprendre de brodar amb ses monges».

Al principi del segle XX, la participació de les dones en la vida pública s’accentua. Aquest fet va suposar una pressió positiva en la consecució de drets i en la lluita per a la igualtat amb els homes (encara lluny d’aconseguir-se, malgrat tots els avanços) que va possibilitar diferents millores en el sistema educatiu que desembocaren en un increment de l’edat obligatòria d’escolarització.

Les dones de Calvià rebien un altre tipus de classes, des de les més lúdiques a les que elles consideraven fonamentals per al seu paper dins la família. Hi havia classes de brodat i de costura a Ca ses Nissagues. També, aquelles que volien, podien anar a aprendre ball de bot.

L’accés a la carrera de Magisteri va proporcionar a moltes dones la possibilitat de participar activament en un procés trans-

formador de la societat i guanyar l’espai de llibertat que els atorgaria un destí lluny de la família i un sou que els permetia la independència.

El govern de la segona República va apostar per l’educació com a motor de canvi i de transformació del país. Així, va impulsar la creació de nous centres a tot l’Estat, però també va invertir en la formació i promoció del professorat al mateix temps que establia la coeducació, que a Calvià no va arribar a aplicar-se.

D’aquesta manera, i coincidint amb la creació abans indicada de les aules dels pàrvuls, arribaren a Calvià dues mestres que canviaren profundament la formació de les nines al poble.

El 12 de novembre de 1934, per substituir Catalina Fiol i Gelabert, acabada de jubilar, arribaven a Calvià les joves mestres Maria Herrero Estela, amb 23 anys, i Maria del Carme Calabuig Tomàs, amb 20 anys. Havien rebut una formació, en molts d’aspectes capdavantera, que els va permetre conèixer els principals moviment pedagògics europeus i aplicar-los amb les seves alumnes a l’escola de Can Comallongues.

Les nines de pàrvuls anaven amb Maria Herrero i tenien l’aula a la planta baixa de l’edifici. Les grans, amb Carme Calabuig, al primer pis. Ambdues varen ser destituïdes un any i mig més tard, poc després del cop d’estat de Franco, sota l’acusació d’haver desenvolupat, precisament, una concepció avançada de l’ensenyament i desenvolupar entre les seves alumnes l’esperit crític o, entre d’altres coses, ensenyar-los a ballar. Anys més tard, Maria Herrero, casada amb el mestre calvianer Jaume Martorell, va aconseguir poder tornar a exercir a Calvià i va arribar a ser la directora de l’escola de les nines durant els anys seixanta.

L’any 1934, l’Ajuntament de Calvià va aprovar la construcció de dues escoles noves: una de set graus a Calvià i una altra de tres as Capdellà. El pressupost de 41.500 pessetes resultava inabastable per a la institució, per la qual cosa decidiren sol·licitar un préstec. Amb una decisió absolutament innovadora fins i tot per a l’actualitat, decidiren fer un referèndum vinculant entre tots els veïns i veïnes per conèixer la seva opinió respecte de l’endeutament, que no s’havia de sol·licitar a cap entitat creditícia, sinó que es faria emetent 83 obligacions de 500 pessetes cada una, que es posarien a disposició dels homes i dones dels dos pobles. Així, els mateixos calvianers i capdellaners participarien directament, i des del primer moment, en la dotació dels nous centres. Malauradament, el cop d’estat i la posterior repressió paralitzaren tot el procés. La nova escola de Calvià es va inaugurar al final dels anys seixanta (tres unitats per a nins i unes altres dues per a les nines) i la des Capdellà, l’any 1982.

El juliol de 1936, just quan començaven les vacances i poc abans del cop d’estat, la mestra Maria Calabuig, valenciana, va agafar el vaixell per anar a passar les vacances a casa seva, amb

la família. Al mateix temps, un altre matrimoni de mestres de Barcelona, acompanyat de la seva filla, agafava el vaixell el dia 15 de juliol per venir a passar les vacances escolars as Capdellà, poble del qual era originari l’home, Nicolau Tous, mestre d’Algaida. Maria Salvador Senchermés arribava així al municipi sense saber que viuria la cara més negativa de la guerra i la repressió, però també tres anys que marcaren per a sempre una promoció sencera de dones del poble. Vivien as Capdellà, però la situació que es vivia al poble va fer que decidissin traslladar-se a la casa que s’estaven construint a Peguera.

Al principi del setembre de 1936, expedientaren Nicolau Tous, a qui acusaren de ser d’idees extremistes, fundador de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament i membre d’Esquerra Republicana d’Algaida. Un any després el sancionaren amb la separació definitiva del cos de mestres.

Mentre fugien de la por que es vivia al poble i el seu home era expedientat, Maria Salvador fou nomenada mestra de l’escola de nines de Calvià per cobrir les vacants de Maria Herrero i Maria Calabuig, també expedientades i separades del cos de mestres. Les autoritats locals, tan preocupades per la moral i els bons costums, desconeixien que li atorgaven la plaça a una dona amb un ideari polític i pedagògic absolutament allunyat de la realitat que ells defensaven i volien implantar. Cada dia, anava i venia de Peguera a Calvià a peu, pel vell camí que connecta els dos indrets, travessant la possessió de Torà. De vegades, l’acompanyaven algunes de les seves alumnes.

Al final dels anys vint Maria Salvador ja era mestra. Abans de començar a exercir, va voler conèixer de primera mà les experiències educatives que es desenvolupaven a la ciutat de Barcelona. Els seus contactes es multiplicaren i el coneixement de les noves metodologies educatives també, fins a arribar a l’any 1932,

Retrat de la mestra Maria Herrero

que va suposar el punt àlgid de tota la seva formació pedagògica i que es va traduir en una pràctica docent absolutament avançada en la seva tasca a Calvià. Així, aquell any va obtenir el títol de mestra de català. A més, va participar al Congrés Mundial de Pedagogia celebrat a Niça, que li va servir per conèixer personalment personalitats destacades en l’àmbit de l’educació com ara Rosa Sensat, Martí Alpera i, sobretot, les pràctiques educatives de Maria Montessori i Eugène Decroly.

La pràctica docent de Maria Salvador a les aules, a Calvià, treballava l’atenció integral dels alumnes. Els ensenyava a cantar i a modular la veu, a no cridar i a cuidar la higiene personal. Obligava les nines a rentar-se les mans, fer-se netes i tallar-se les ungles. Les aules no podien ser un espai fred i cuidava l’enjardinament del espais comuns, o que dins la classe hi hagués plantes que havien de cuidar les seves alumnes.

Les alumnes de Calvià començaren a treballar amb la metodologia dels centres d’interès, com el pa, que li va servir per explicar i treballar dins l’aula els molins de vent i les dinàmiques de moviment, poemes de Rubén Darío o Antonio Machado (un dels poetes prohibits pel règim), fins i tot algun text de Voltaire (precisament, una de les principals acusacions del rector de Calvià, Damià Vidal, contra Maria Herrero, va ser que feia pràctiques volterianes dins l’aula). Els vespres, quedava a l’escola per fer repàs a les nines majors de 14 anys que volien continuar a l’escola.

Un cop acabada la guerra, Maria Salvador va poder tornar al grup escolar Pere Vila, de Barcelona, després d’haver passat, ella també, per la comissió depuradora del Magisteri, que no li va trobar res en contra per poder exercir.

A TALL DE CONCLUSIÓ

Calvià i es Capdellà eren pobles pobres, amb un elevat nivell d’analfabetisme entre els seus veïns i veïnes. Les escoles de

nins i de nines s’implantaren relativament prest i, com a la resta de l’Estat, l’educació que rebien ambdós sexes era absolutament diferent, estava extraordinàriament influïda per l’església i tenia com a objectiu reforçar en les nines el seu paper dins la societat: dones submises, formades en l’exercici de les activitats que se suposaven pròpies del seu sexe. La situació de pobresa impedia moltes famílies poder donar estudis sobretot a les filles.

«Jo li deia a mon pare: “papà, si noltros tenguéssim doblers, no em faríeu molta d’escola?”. “Sí, filla meva –deia ell– que ja m’ho diuen pels cafès que tens tan bon cap”. Però érem cinc germans i el primer de tot era menjar. Així mateix, me varen donar unes quantes classes de repàs». Clara Barceló.

Així i tot, crida poderosament l’atenció el paper d’algunes mestres presents al poble durant el segle XIX i el fet que, al final del segle, set dones de Calvià obtinguessin la titulació oficial.

Lentament, aquest municipi havia experimentat un creixement tant en la qualitat de la pràctica educativa com en la millora de les instal·lacions docents, sobretot les de les dones. La destitució de les mestres Herrero i Calabuig va suposar un cop enorme contra les esperances de futur de moltes de les seves alumnes, que només va aturar-se amb la incorporació de Maria Salvador, que va continuar amb la seva praxi sense que les autoritats del poble, ni el capellà, fossin conscients del que es treballava dins l’aula de les nines i de les matèries que ensenyava la mestra. Lamentablement, Maria Salvador se’n va anar al seu anterior destí. A partir d’aquell moment, començaren els anys més obscurs de l’ensenyament a Calvià i, sobretot, per a les dones.

«L’Escola no va canviar. Hombre, amb catecismo i tot això, sí que va canviar. I amb uns lletreros que deien “si eres buen español (ordenat d’en Franco) habla el idioma de tu imperio”. Havíem de parlar el castellà, llavonces». Maria Estades.

A les seves memòries, Maria Salvador va ometre intencionadament el capítol dedicat a la seva estada al municipi perquè, segons deia, li feia massa mal tot i que el seu record va perdurar entre totes les seves alumnes.

El cas de les mestres de Calvià i es Capdellà: les set titulades al final del segle XIX, Antònia Estelrich Simó, Francesca Oliver, Maria Salom Jaume, Catalina Fiol Gelabert, Maria Herrero, Maria Calabuig i Maria Salvador, constitueixen uns referents fonamentals en la història del municipi que necessiten un coneixement i un reconeixement major en el present i el futur.

Quadern de classe de Catalina Salvà

«L’escola no va canviar. Hombre, amb catecismo i tot això, sí que va canviar. I amb uns lletreros que deien “si eres buen español (ordenat d’en Franco) habla el idioma de tu imperio”. Havíem de parlar el castellà, llavonces»

Maria Estades

BIBLIOGRAFIA

ENTREVISTES A ANTIGUES ALUMNES

Francisca Barceló. Neix l’any 1916

Francisca Pallicer. Va néixer l’any 1916

Margalida Amengual. Neix l’any 1917

Joana Amengual Castell. Neix l’any 1917 Margalida Bujosa. Neix l’any 1918

Magdalena Ginard Dols. Nascuda l’any 1920

Catalina Moragues Terrassa. Nascuda l’any 1922 Clara Barceló. Va néixer l’any 1925 Maria Estades Oliver. Neix l’any 1927

ARXIUS

Arxiu històric de l’Ajuntament de Calvià. Llibres d’actes. Quadern de classe de Catalina Salvà Marzà, alumna de Maria Salvador Senchermés. Curs 1939-40.

BIBLIOGRAFIA

ALBIS FERRAGUT, Maria Rosa. Les mestres a Pollença. Punt Informatiu Pollença 304-309. file:///C:/Users/msuar/AppData/Local/Microsoft/ Windows/INetCache/IE/U3OVLEND/lesmestresapollenca.pdf

Ara Balears, 19 de març de 2016. «L’educació a Mallorca a les portes de l’Època Moderna». Autors diversos. Las maestras de la República. 6a edició. Editorial Catarata. Fundación Pablo Iglesias i FETE-UGT. Madrid, 2014.

BOTINAS i MONTERO, Elena; CABALIERO i MANZANEDO, Julia; DURAN i VINYETA, Maria dels Àngels. Les Beguines. La Raó il·luminada per l’Amor. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.

CARRIÓ VILLALONGA, Pere J.; DOMÈNECH BESTARD, Manel V.; RAMIS CALDENTEY, Antoni. Les escoles de les Illes Balears en temps de la II República. Edicions Talaiots. Palma, 2015.

GONZÁLEZ PÉREZ, Teresa. Aprender a enseñar en el siglo XIX. La formación inicial de las maestras españolas.

C:/Users/msuar/AppData/Local/Microsoft/Windows/INetCache/IE/XGWQ6KEC/1291992868.pdf

ICASURIAGA DOLS, Sandra; DOLS ROCA, Magdalena. Les primeres escoles públiques a Calvià de 1840 a 1977. Premi d’investigació Rei En Jaume, 2004. Col·lecció investigació, núm. 5. Ajuntament de Calvià, 2005.

MEAVILLA, Vicente; OLLER, Antonio. La formación de maestros y maestras elementales en España a finales del siglo XIX.

https://publicaciones.unirioja.es/ojs/index.php/ contextos/article/view/2837

PARETS, Miquel. Descripción topográfica de la Villa de Calvià, 1790. Panorama Balear, núm. 105. Luís Ripoll, editor. Inca, 1981.

ROIG RODRÍGUEZ, Maria Antònia. Dona i educació a Mallorca. L’Institut d’estudis superiors per a la dona. Col·lecció «Menjavents», 64. Edicions Documenta Balear. Palma, 2005.

RUBIO AMENGUAL, Josep; RUBIO TERRASSA, Josep; RUBIO TERRASSA, Joan. Cent anys a Calvià. Ajuntament de Calvià, 1990.

SALVADOR SENCHERMÉS, Maria. Mis ochenta años de vivencias. Ajuntament de Real de Montroi, 2003.

SERRA ISERN, Ramon. Es Capdellà i la seva església. Col·lecció Valldargent, 7. Ajuntament de Calvià, 2002.

L’escolarització

La primera escola pública al terme de Calvià data de 1838. L’escola de Ca ses Monges, de nines, funcionà des de 1840. Molts d’infants eren obligats a anar a fer feina per aportar un sou a l’economia familiar. A Calvià el problema fou tan greu que l’Ajuntament, el 29 d’octubre de 1924, féu públic un ban «recordando a los padres la obligación que tienen de enviar a los niños de seis a catorce años a la escuela».

L’any 1934 l’Ajuntament de Calvià aprovà la construcció de dues escoles noves: una a Calvià i una altra as Capdellà. El pressupost de 41.500 pessetes resultava inabastable i es prengué una decisió absolutament innovadora: fer un referèndum vinculant entre tots els veïns i veïnes per conèixer la seva opinió sobre l’endeutament que es faria emetent obligacions de 500 pessetes cada una, que es posarien a disposició dels homes i dones dels dos pobles. Malauradament, el cop d’Estat i la posterior repressió paralitzaren tot el procés. La nova escola de Calvià s’inaugurà a finals dels anys seixanta, i la des Capdellà, l’any 1982.

Escoles de nines de Calvià

Escoles de nines as Capdellà

Al capdavant de l’ensenyament

El 1821 es constituí la primera escola pública de nines del municipi de Calvià amb la mestra Antònia Oliver com a interina. L’any 1858 Antònia Estelrich Simó, una de les capdavanteres de l’ensenyament a l’illa, ocupà la plaça de mestra titular amb 19 anys. Una de les filles, Maria Salvà, també fou mestra. As Capdellà, abans de 1857, sabem que hi havia una escola pública per a nines on hi ensenyava la mestra Francesca Oliver.

Set dones de Calvià es formaren a l’Escola Normal entre 1878 i 1892. Eren: Maria Ignàsia Darder Sanz, Catalina Amengual Estelrich, Margalida Triay Pallicer, Francesca Oliver Colomar, Francesca Carbonell Flexes, Maria Salvà Estelrich i Magdalena Mas Juaneda.

A les darreries del segle XIX arribava a Calvià la mestra valldemossina Catalina Fiol i Gelabert, que obtingué el títol l’any 1898, amb 19 anys. El 1934, Maria Herrero Estela i Maria del Carme Calabuig Tomàs, amb formació capdavantera impartien classes d’acord amb els corrents pedagògics del moment a Europa. Foren destituïdes un any i mig més tard per haver transmès esperit crític a les nines.

La desigualtat com a partida

El 1821 el Reglamento General de la Instrucción Pública determinava l’obligatorietat de tenir escoles per a nines, però l’educació que rebien ambdós sexes era absolutament diferent. Fins l’any 1901 les assignatures científiques no formaren part del currículum de les alumnes. Les dones de Calvià rebien classes de brodat i de costura a Ca ses Nissagues.

Amb la segona República arribà l’escolarització conjunta de nines i nins, que a Calvià no s’aplicà, malgrat que el municipi havia experimentat una millora tant en la qualitat de l’educació com en les instal·lacions docents per a nines, on estudiaren totes les dirigents de les Collidores que l’any 1932 feren una vaga.

La destitució de les mestres Maria Herrero i María del Carmen Calabuig l’any 1936 suposà un cop enorme contra les esperances de les seves alumnes que només s’alleujà amb la incorporació de Maria Salvador, que exercí una pràctica docent absolutament avançada sense que les autoritats en fossin conscients. Amb la dictadura començaren els anys més obscurs de l’ensenyament, sobretot per a les dones.

Maria Salvador Senchermés

Mestra a Calvià de 1936 a 1939, abraçava un ideari polític i pedagògic absolutament allunyat del que el bàndol nacional defensava i volia implantar. Aplicà noves metodologies educatives a l’aula i tenia el títol de mestra de català. Participà al Congrés Mundial de Pedagogia de Niça on conegué personalitats educatives com Rosa Sensat, o les pràctiques educatives de M. Montessori i E. Decroly.

Treballava l’atenció integral de l’alumnat i els vespres quedava a l’escola per fer repàs a les nines majors de 14 anys que volien continuar estudiant. Donà a conèixer l’obra del prohibit Antonio Machado i textos de Voltaire. De fet, una de les principals acusacions del rector de Calvià fou de pràctiques volterianes dins l’aula.

Un cop acabada la guerra, Maria Salvador va poder tornar al grup escolar Pere Vila de Barcelona després d’haver passat per la comissió depuradora del Magisteri. A les seves memòries, la mestra omet de manera intencionada el capítol dedicat a la seva estada a Calvià perquè, segons deia, li feia massa mal, tot i que el seu record perdurà entre totes les seves alumnes.