viure
Sant Boi
Miguel Á. Cañas
Núria Salán
Andrea M. de Oca
Adela Hidalgo
Lluïsa Moret
Rosa Fernández
Txus Sarabia
Marisol Rojas
Eduard Balsells
Esteve Bach
Les entrevistes del 2015
“No hay un patrón de persona incívica, las hay de todo tipo y de cualquier edad”
¿Cuál es el principal problema de la limpieza de las calles? Sin duda son las cacas de los perros. Lo de los “pipis” es más difícil de solucionar pero las cacas se pueden recoger. No sólo es un acto cívico sino que además es una obligación pues está sancionado por la normativa.
N Cuando estás del otro lado no te haces una idea de los que supone el servicio de limpieza
¿Hay zonas más afectadas que otras por esta problemática? Es un problema muy extendido pero sí hay calles y espacios en los que se aprecia más. Se nota más incidencia en las calles Pi i Margall, Salvador Allende, Tres d’Abril, Frederic Mompou y el lateral de la C-245. A veces incluso no se respetan ni los parques ni las zonas de juego infantil. No hay un patrón de persona incívica, las hay de todo tipo y de cualquier edad.
N No estoy desmotivado pues tengo claro que me esfuerzo y que lo hago lo mejor posible N Nuestro trabajo sería más eficaz con más colaboración de la ciudadanía
Hay quien piensa que no se limpian las cacas de los perros... Los perros suelen hacer caca unas tres veces al día y quien no las recoge no lo hace ninguna de las tres veces. Por este motivo hay que dedicar muchos recursos a la limpieza de cacas pues requiere un dispositivo complejo que resta dedicación a otras labores de limpieza. Si se avisa al “Telèfon Net” o a la Policía Local se acude a retirarlas en los horarios de servicio. Es un problema difícil de solucionar si no se cuenta con la colaboración de las personas propietarias de los animales. Los trabajadores y trabajadoras del servicio de limpieza viaria, ¿os sentís bien valorados? Nuestra labor es ingrata pues lo que se limpia se vuelve a ensuciar y eso es así cada día. Mi forma de ver las cosas es que no tengo que esperar a que nadie agradezca mi trabajo. Mi recompensa es sentirme conforme con el resultado de mi esfuerzo. Cuando estás del otro lado no te haces una idea de lo que supone el servicio de limpieza y el trabajo que conlleva. ¿Recibís muchas críticas? Las críticas se aceptan si tienen fundamento pero a veces se nos juzga injustamente. Nuestra presencia no se percibe hasta que paramos para
descansar y entonces el comentario es que el barrendero está sin hacer nada. Nuestro trabajo es en la calle y durante nuestra jornada de lunes a sábado tenemos derecho a descansar y parece que es lo único que se ve. ¿Qué tipo de labores realizáis? Son muy variadas: barrer la calle, recoger la basura, retirar animales muertos de la vía pública o la limpieza de los excrementos. Disponemos de la ayuda de aparatos que nos facilitan la faena. La última adquisición ha sido una máquina para limpiar los chicles de la calzada n
MIGUEL ÁNGEL CAÑAS tiene 34 años y lleva 16 años trabajando, nueve de ellos en el servicio de limpieza de calles de Sant Boi. Actualmente es responsable del equipo de limpieza (zona Barri Centre). Vecino del barrio de Casablanca, estudió en el colegio Fernández Lara y en el instituto Rubió i Ors. Tras realizar su formación profesional como soldador, empezó a trabajar en varias empresas de la zona y, posteriormente, presentó su candidatura en CORESSA para ocupar un puesto en la división de limpieza.
“Els canvis de veritat comencen per les coses petites”
S’ha superat ja la idea de que les dones són de lletres i els homes són de ciències? Encara no està superat. Pel que fa a les titulacions universitàries de tecnologia les dades indiquen que el percentatge de dones és només del 30 % i fins i tot baixa al 13 % en titulacions d’enginyeries TIC (informàtica i telecomunicacions) . En teoria no existeix cap motiu que impedeixi a les dones seguir aquests estudis... Aquest índex tan baix de matriculacions a carreres tècniques potser obeeix a una tendència de les dones de fer coses que siguin útils a la societat de forma immediata. A una dona de 18 anys li preguntes a què es vol dedicar i et contesta que vol ser útil a la societat mentre que la resposta més comú d’un noi és que prefereix guanyar diners. I en què es fonamenta aquesta tendència? Es tracta d’un problema de models de vida. Quan les noies petites comencen a establir les seves preferències només troben models professionals relacionats amb tasques que es consideren reservades a les dones, com infermeria o magisteri. El paper de la dona es relaciona amb l’economia reproductiva. Les dones som engranatges transparents perquè la nostra feina no es veu. Ets l’excepció que confirma la regla? Vaig arribar a l’enginyeria per una rebel·lió contra els patrons socials imperants. La curiositat per
NÚRIA SALÁN va néixer l’any 1963 i als 18 anys va començar a estudiar ciències químiques.
Ara és professora i investigadora de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). En la seva vida professional i ciutadana treballa en el desenvolupament de polítiques d’igualtat de gènere. conèixer m’ha pogut sempre. El meu pare va quedar ben parat quan li vaig dir que volia ser química per dedicar-me a la metal·lúrgia. I ara treballes perquè altres joves segueixin les teves passes... Part de la meva feina és la promoció dels estudis d’enginyeria entre les estudiants preuniversitàries. Cap noia de primària vol ser enginyera però després que els explico en què consisteix i les aplicacions pràctiques comencen a tenir interès. Trasllades la teva experiència en polítiques d’igualtat de gènere a la vessant social? Pertanyo al Consell Municipal de les Dones i represento Sant Boi al Consell de les Dones del Baix Llobregat. Les associacions de dones donen la imatge que només treballen contra la violència de gènere i el aspectes relacionats amb temes formatius bàsics. Així, cal treballar perquè les dones es treguin de damunt els mites que no les deixen créixer. Cal, doncs, que les dones canviïn de mentalitat? Els homes i les dones. Reivindico que hi ha homes que poden fer molt bé les tasques assignades a les dones. Cal una redistribució dels papers
N Les dones som engranatges transparents perquè la nostra feina no es veu N Cal treballar perquè les dones es treguin de damunt els mites que no les deixen créixer començant pels models que es transmeten a les llars. Hauria de ser normal que una dona faci treballs domèstics manuals que s’han considerat propis dels homes. Has tret lliçons vitals de la teva professió? Sí, l’estudi de la matèria m’ha ensenyat que els canvis de veritat comencen per les coses petites. El canvi d’un àtom varia les qualitats d’un material. A la vida i a la professió, tots són resultats: els bons i els dolents, tots tenen la seva importància n
“Vaig voler fer de pastor per poder viure a la muntanya” Quin és el motiu pel qual vas decidir dedicar-te a l’ofici de pastor? Quan els meus pares em portaven de petit al Pirineu m’agradava veure la vida que feien els pastors. Tenia una atracció cap a aquest model de vida tradicional i en contacte permanent amb la natura. Als 16 anys vaig decidir deixar els estudis i el meu pare em va dir que si no volia estudiar havia de treballar. Vaig fer diverses feines i, N Ser pastor no és una finalment, vaig trobar una ocupació en un feina, és una manera refugi de muntanya del Pirineu. Allà vaig començar a pair la idea de tenir un ramat i de viure, no es fa per dedicar-me a l’ofici de pastor, que des de la infància m’havia captivat. Fa 7 anys que em guanyar diners dedico a aquesta tasca i encara tinc ganes de fer coses i il·lusió de millorar. I ara complementes la teva activitat de pastor amb la formació de joves... Col·laboro amb un programa de formació agropecuària destinat a joves que han deixat els estudis d’ESO. Faig classes teòriques a L’Olivera i després fem pràctiques a la muntanya de Sant Ramon. Ensenyo als joves l’ofici de pastor. Són gent que necessiten activitat i que responen molt bé davant el treball manual.
N Fa 7 anys que em dedico a aquesta tasca i encara tinc il·lusió i ganes de fer coses N L’ofici de pastor està en perill degut a les dificultats d’accés a la terra, a les pastures
Com has arribat a fer tasques de pastor a Sant Boi, un municipi que no és ramader? Quan vaig comprar el ramat i em vaig establir a Querol em va sortir l’oportunitat de fer treballs de silvopastura a Sant Boi. Les ovelles mengen l’herba de les franges de seguretat de la muntanya de Sant Ramon per evitar el perill d’incendis. Els responsables municipals van confiar en el projecte perquè, a banda de resultar rendible des del punt de vista econòmic, és respectuós amb la natura.
Quant temps dediques a aquesta tasca? A Sant Boi passo vuit mesos, a partir de la tardor. Faig la feina de dilluns a diumenge perquè el ramat necessita dedicació diària. Combino les tasques de pastor amb la promoció del medi natural. Rebem escoles i famílies que volen saber com es fan les tasques de ramaderia. Existeix una desconnexió molt gran entre el camp i la ciutat però malgrat tot hi ha molta gent interessada
a mantenir un contacte amb els animals i els valors de la vida tradicional. Una cinquantena de persones participen cada cap de setmana en el programa “Anem a pasturar”. L’ofici de pastor està en crisi? Fer de pastor no és una feina, és una manera de viure, no es fa amb el propòsit de guanyar diners. L’ofici de pastor està en perill a causa de les dificultats d’accés a la terra, a les pastures. Per poder mantenir la nostra tasca hem ideat el programa Ramats al bosc (ramatsalbosc.org) i hem creat l'associació La Gaiata n
EDUARD BALSELLS té 34 anys, va néixer a Igualada i fa 4 anys que treballa de pastor a Sant Boi. Va deixar els estudis i després de provar diferents feines va marxar al Pirineu amb la intenció d’estar més en contacte amb la natura. L’any 2007 va tenir l’oportunitat d’establir-se a la localitat tarragonina de Querol per cuidar una finca i va comprar un ramat d’ovelles per poder acomplir el seu somni d’infantesa de dedicar-se a l’ofici de pastor. Un any després va començar a treballar a Sant Boi portant el seu ramat per fer silvopastura a la muntanya.
“Me gusta vivir en Ciutat Cooperativa porque me siento cómoda y segura”
¿Cuál fue el motivo que os impulsó a abandonar vuestro país para afincaros en Sant Boi? Uruguay vivió el año 2002 una profunda crisis económica. Esta situación afectó al negocio familiar y decidimos probar suerte en España. Por mediación de un conocido acabamos recabando en Sant Boi, aunque fue por casualidad.
ANDREA MONTES DE OCA
¿Y por qué elegisteis vivir en Ciutat Cooperativa? Cuando nos trasladamos a Sant Boi nuestra hija tenía 9 años y buscábamos un lugar que nos ofreciera confianza. Ciutat Cooperativa es un barrio de dimensiones reducidas pero que dispone de muchos servicios. La buena acogida del vecindario nos animó a establecernos aquí y nos ofreció seguridad y comodidad.
Te has implicado tanto que ahora estás presente en la mayoría de actividades del barrio... Pues sí. Colaboro en la Comisión de Fiestas, en la organización del pesebre viviente y también en la preparación de la cabalgata de Reyes. Además participo en las acciones del Plan Comunitario de Ciutat Cooperativa. Todas estas actividades me ocupan mucho tiempo pero el trato con la gente me compensa el esfuerzo. El vecindario es encantador y colaboran en lo que pueden.
¿Qué diferencias encuentras en relación con vuestra anterior situación? Hemos ganado en calidad de vida. Creo que aquí no se valora del todo esta cuestión sobre todo en asuntos tan necesarios como la seguridad y la salud. Nunca hemos tenido sensación de inseguridad en el barrio, en ningún momento. ¿Tuvisteis dificultades para adaptaros a vuestra nueva vida? Hemos tenido suerte porque la gente nos ha ayudado mucho. También ayuda que nosotros transmitimos confianza. Una vecina nos facilitó mucho las cosas al confiar en nosotros y alquilarnos la vivienda sin demasiadas condiciones. Ella
es una pintora nacida en Uruguay que justo hace ahora 13 años decidió, junto a su familia, instalarse en Ciutat Cooperativa. Ahora es la presidenta de la Comisión de Fiestas del barrio y colabora en el Plan Comunitario. participaba en la Comisión de Fiestas y fue quien me introdujo en la vida social del barrio.
Y en tus ratos “libres” te dedicas a la pintura... En Uruguay me gradué como dibujante publicitaria. Aquí he seguido desarrollando esta faceta artística. Hago dibujos con lápices de colores y rotuladores de punta fina. Realizo mi obra por vocación, no con una finalidad comercial. Hasta el momento he mostrado mis trabajos en dos exposiciones que se han podido ver en los casals de barri, la Biblioteca y Cal Ninyo. ¿Qué es lo que más te gusta de Sant Boi? Me encanta el río. Si pudiera iría todos los días a pasear por allí. Sería interesante utilizar el cauce
N El trato con la gente me compensa el tiempo que dedico a las actividades del barrio N Soy una enamorada de la bicicleta y potenciar su uso en Sant Boi es uno de mis afanes para hacer actividades culturales como sucede en otras ciudades. ¿Y qué cosas mejorarías? Soy una enamorada de la bicicleta y potenciar su uso en Sant Boi es uno de mis afanes. Aún falta una cultura de respeto al uso de la bicicleta. Respecto a Ciutat Cooperativa, me gustaría que hubiese más recursos a disposición de los niños y niñas y de la gente joven. Se necesitan espacios para actividades deportivas y sociales n
“Llegué a Camps Blancs hace 20 años y me enamoré del barrio” ¿Qué es lo que más te satisface de tu trabajo? La relación tan próxima con las familias, conocer sus preocupaciones y ser capaz de transmitirles experiencias positivas, ofrecerles oportunidades (excursiones, casales, etc.) y, en definitiva, quererlas tal como son. Creo que hemos sabido adaptarnos siempre a las necesidades de un barrio donde hay muchas familias con necesidades y en riesgo de exclusión. En verano las colonias y esplais infantiles y juveniles son una prioridad para muchas familias. ¿El Esplai Eixida juega también este papel? No exactamente, ya que las necesidades que atendemos no parten de la conciliación familiar debido a que las dificultades laborales están muy presentes. Nuestra entidad cubre una necesidad más social, dentro de la labor lúdica y educativa que realizamos. Por decirlo de manera sencilla, ofrecemos unas vacaciones diferentes que, si no fuera así, los niños y las niñas de muchas familias del barrio no podrían tener.
N Los proyectos del Esplai Eixida tienen muy presente la realidad de la gente N Cuando trabajas con cariño y respeto hacia las familias recibes la recompensa N Hacemos nuestra aportación para favorecer la igualdad de oportunidades
¿Durante estos años habeis evolucionado mucho como entidad? Sí. Ante las carencias sociales, educativas y económicas y, sobre todo ante el volumen de la infancia en riesgo hemos evolucionado hacia proyectos que intentan cambiar, en la medida de lo posible, las realidades que nos encontramos. Trabajamos con personas de todas las edades. Un ejemplo de nuestro trabajo es la atención que prestamos a unos 300 niños cada semana. Además de actividades lúdicas, ofrecemos refuerzo escolar, proyectos para acceder a las nuevas tecnologías o a la inserción laboral, entre otros, y mucho apoyo familiar. En este sentido, desde hace dos años estais desarrollando el proyecto Espai familiar. ¿En qué consiste? Se trata de un espacio donde padres, madres y bebés se relacionan, se conocen y comentan sus necesidades y sus problemas. Este es uno de los últimos proyectos que hemos puesto en marcha,
trabajando como hemos hecho siempre desde la sensibilidad y el cariño. Una de las claves de vuestro trabajo ahora y en el futuro es la proximidad... Camps Blancs es un barrio en donde todo el mundo se conoce, donde la convivencia es un elemento fundamental. Por este motivo, el esplai es una entidad que trabaja de puertas a fuera, abierta y atenta a lo que pasa a su alrededor. Nos parecemos mucho a una gran familia, con todo lo que ello significa, pero fundamentalmente para ayudar a crecer con responsabilidad y positividad.
ADELA HIDALGO es fundadora y directora
del Esplai Eixida. Llegó a Camps Blancs con 24 años y, sencillamente, se enamoró de su ambiente y de sus gentes. Corria el año 1997 cuando se decidió a poner su granito de arena para dar vida a un proyecto pensado desde la realidad del momento y con la mirada puesta en la igualdad de oportunidades. Está convencida de que lo más importante de la vida es dar y recibir afecto y cariño, unas cualidades que rebosan en las familias que atiende, tanto de Camps Blancs, donde es más que una vecina, como de Casablanca y Vinyets i Molí Vell.
“Sóc una persona normal que intenta ser coherent amb els seus valors” Com es va produir el ‘clic’ que va portar Lluïsa Moret a la política? Com a fruit d’una evolució natural. Jo estava molt centrada en la meva carrera professional tot i que militava en una organització política, però quan m’ho van proposar vaig dir que sí -després de pensar-ho molt- per coherència amb el meu compromís feminista des que vaig començar la carrera. Vaig pensar que no podia dir que no si sempre havia lluitat perquè les dones accedissin a llocs de decisió. Quina perspectiva dóna el fet de treballar a l’Ajuntament des de fa 25 anys? Sincerament, crec que haver començat des de baix m’ajuda a entendre moltes coses. Per un costat, tinc un coneixement profund de l’Administració i, sobretot, del meu paper com a servidora pública. Per l’altre, he tingut durant anys un contacte molt directe amb la ciutadania, en especial amb les persones més vulnerables, i crec que aquest és un valor clau per a qualsevol polític.
N A la feina, he tingut durant anys un contacte molt directe amb persones vulnerables N El compromís polític dels meus avis m’ha vinculat amb les idees progressistes N En el poc temps que em queda per a mi, llegeixo poesia. Em regenera
Treballant en l’àmbit social, què s’aprèn? Sóc com sóc a causa d’aquesta feina. He après què són la tolerància, el respecte i l’empatia. Al servei de drogodependències o atenent dones que patien maltractaments greus he vist molt de prop situacions de vida o mort. He pres consciència de la importància real de les coses. Cal veure que sempre hi ha matisos entre el blanc i el negre, que sempre hi ha una possible solució. Hi ha qui llença la tovallola, això també ho he après, però jo crec que no ens hem de rendir mai en la lluita per allò que creiem. Com ha influït l’entorn familiar en la teva manera de veure el món? Vaig créixer en una masia en companyia de tota la família, sentint les històries dels meus avis: la República, la guerra, l’exili, les represàlies... El seu compromís polític en una època tan difícil em vincula amb les idees progressistes, com la relació del meu pare, treballador de SEAT, amb el moviment sindical. L’àvia materna, amb qui em vaig criar, era una gran lluitadora i, sense
saber-ho, tenia un feminisme intuïtiu que m’ha marcat. La meva àvia materna tenia també un gran compromís amb la llengua i la cultura catalanes. Reivindiques ser una veïna més... Sóc una persona normal. El meu vincle és el meu barri, sóc de la part baixa de Vinyets. Pertanyo a una generació en què els infants encara jugàvem al carrer i les àvies hi treien les cadires. És aquest un dels aspectes que ha generat la meva consciència de comunitat. Continuo vivint aquí, conec molta gent i m’agrada que el meu fill hi hagi arrelat. El temps que et queda lliure, a què el dediques? La gestió del temps és una dificultat per mi. Vaig aconseguint reservar moments per a la meva família i, sobre tot, pel meu fill. Sóc una persona social i m’agrada estar amb la gent, encara que també necessito espais de soledat. El poc temps que em queda el dedico a llegir i a escriure poesia. La poesia, des de sempre, m’ha ajudat a curar les meves ferides, em regenera.
LLUÏSA MORET va entrar a treballar
a l’Ajuntament l’any 1989 amb un pla d’ocupació. Després d’anys de feina com a tècnica, el 2007 va fer el salt a la política. Des de l’any passat és l’alcaldessa. Psicòloga de formació i especialista en l’àmbit social, procedeix d’una família pagesa i viu des de petita a Vinyets. Va estudiar al Pedagògium Cos, l’institut Rubió i Ors i la Universitat de Barcelona. Té un fill d’onze anys i s’autodefineix com una persona normal que intenta ser coherent amb el seus valors. La gestió del temps és la seva assignatura pendent i la poesia, la seva medicina.
“660 persones es van matricular a l’Escola d’adults l’últim curs” Quins van ser els teus inicis en la formació de persones adultes? Vaig començar a fer classes de matemàtiques i ciències naturals a l’aula d’adults que estava al col·legi Amat Verdú. Llavors hi havia a Sant Boi tres aules, les altres dues estaven a Ciutat Cooperativa i a Camps Blancs. En el curs 1998-99 ens van traslladar a l’antic col·legi Lluís Castells i es van unificar les tres aules. Ens vam convertir en un centre de formació d’adults i me’n van nomenar directora. Deu anys després, el 2010, ens van ubicar a l’equipament de l’Olivera per poder disposar de més espai.
ROSA FERNÁNDEZ porta 27 anys dedicada a l’educació. Va començar a impartir classes d’adults
Com has vist l’evolució de l’alumnat durant aquests 27 anys de servei? La tipologia de l’alumnat ha anat variant en funció de l’oferta d’estudis. Al principi depeníem del departament de Benestar de la Generalitat; s’oferia el graduat escolar (que ja no té vigència) i el certificat d’estudis primaris. En aquesta època el 75% de l’alumnat eren persones grans. El canvi es va produir a partir de l’any 2003 quan les escoles d’adults vam passar a dependre del departament d’Ensenyament. L’oferta formativa va canviar i es van començar a impartir cursos d’accés a grau mitjà i superior, accés a la universitat i graduat de l’ESO. A partir d’aquí es va invertir la tendència i en l’actualitat el 85% dels que es matriculen a l’Escola d’Adults són persones joves, la mitjana és de 30 anys. També els ensenyaments d’anglès i d’informàtica s’han incorporat a l’oferta formativa.
Quins avantatges ofereixen els centres de formació d’adults? Les escoles d’adults són els únics centres públics que imparteixen aquestes matèries, la resta són privats. L’alumnat valora poder seguir una formació de forma gratuïta i de forma presencial. En el cas del graduat en ESO, la titulació s’obté de forma directa ja que no cal anar a fer cap examen extern. Per a les proves d’accés s’emet un certificat que millora la nota obtinguda en la prova (a partir de 4 punts).
el 1990 a Sant Boi i 9 anys després va ser nomenada directora del centre que es va obrir a l’antiga escola Lluís Castells. El seu actual destí és el Servei d’Ordenació Curricular de Formació d’Adults.
Quin és el principal repte a l’hora d’afrontar la relació amb alumnes majors d’edat? Les normes que ha de complir l’alumnat són imprescindibles per crear un bon clima de treball a l’aula i per tenir dret a l’avaluació contínua, que els permetrà obtenir la titulació o l’acreditació corresponent en funció dels ensenyaments que estiguin cursant.
Quins resultats esteu obtenint? Després del trasllat a l’Olivera, el nombre de matrícules es va duplicar. En l’últim curs es van matricular 660 persones. El percentatge d’aprovats a la nostra escola és el 65%. Som el centre del Baix Llobregat que més títols de graduat escolar
N La tipologia dels estudiants ha anat variant en funció de l’oferta d’estudis N És primordial compartir amb l’alumnat els criteris d’avaluació concedeix, més de 60 per curs. Des de fa uns anys ha minvat també l’abandonament dels estudis. Quina és la clau de l’èxit? Aplicar una metodologia diferent, ensenyar per competències i introduir les noves tecnologies. Cal aplicar sistemes d’autoformació i formar grups d’estudi. És primordial compartir amb l’alumnat els criteris d’avaluació des del primer dia i que tinguin clar que l’avaluació és contínua, s’avalua el seu procés d’aprenentatge de forma global n
“La cultura és un virus que et va envaint a poc a poc” Com va sorgir la teva vocació artística? Sempre em recordo dibuixant. De fet, aquesta facultat em ve de la meva mare. Quan estudiava als Salesians ja feia dibuixos dels professors. A l’Institut Rubió i Ors van estimular la meva vocació i m’encarregaven tasques artístiques com per exemple la participació en un homenatge a García Lorca, entre d’altres. Una professora em va animar a fer Belles Arts. A més, als 16 anys vaig fer el mural de la façana de l’Ateneu Santboià. Com van ser els teus inicis professionals? Vaig començar dibuixant còmics i em presentava a concursos. També feia cartells. Per a l’Ajuntament n’he fet alguns, els més destacats un de la Festa Major i un de la Fira de la Puríssima. Gràcies a amics i coneguts de Sant Boi vaig poder participar també en treballs professionals molt diversos. Així vaig poder treballar de guionista a la revista satírica El Jueves, a una sèrie infantil de dibuixos animats que es deia Los Fruitis i també vaig poder col·laborar al programa Barrio Sésamo.
N El riu és un espai que caldria recuperar per fer activitats culturals N Com a artista, entenc que la cultura o és comunicació o no és res
També t’has dedicat a la publicitat... He treballat de creatiu publicitari en diverses agències multinacionals en campanyes de grans marques comercials. Va ser una època molt estressant i, a vegades, esbojarrada. L’any 2008 vaig iniciar uns anys lligats a la comunicació institucional fins a desembocar plenament a la pintura artística i el dibuix comercial per a clients de tota mena. Ara cerco l’estabilitat econòmica i professional perdudes amb la crisi.
Malgrat tot, continues tenint ànima d’artista? Sí, sempre. La cultura és un virus que et va envaint a poc a poc. Actualment mantinc aquest esperit amb l’observació del que es fa arreu i atent a totes les propostes que apareixen. M’interessa molt la cultura al carrer i m’agradaria que s’aprofitessin més la muntanya i el riu, incloent-los en el mapa de les activitats culturals i que això esdevingui d’una forma natural. Què caldria afegir al panorama cultural local? Entenc que la cultura o és comunicació o no és res. Sant Boi té un teixit associatiu molt ric però molta
gent viu d’esquena a qualsevol manifestació cultural. Trobo que la cultura necessita que hi hagi més participació per part de tothom. La tasca que ja fa l’Ajuntament es pot complementar amb altre tipus d’oferta com ja està passant gràcies a les propostes culturals que fan molts bars. Caldria una mica de coordinació d’aquesta vida cultural. I, finalment.... La cultura o, més aviat, les cultures són també una eina molt important de cohesió social. En temes culturals, la fusió és essencial. I, per sobre de tot, enriquidora n
JESÚS (TXUS) SARABIA és un artista
polifacètic. Aquest santboià de 46 anys, veí del barri Centre, va estudiar Belles Arts (Universitat de Barcelona) i Comunicació i Publicitat (Universitat Autònoma de Barcelona). Pel que fa a la tasca professional, Sarabia s’ha dedicat a activitats molt diverses: pintura, creació publicitària, escriptura, dibuix de còmic, comunicació institucional... L’obra d’aquest artista aplega aspectes de diversos corrents (expressionisme, art pop...) i influències del món literari i de la publicitat. La seva petjada es pot veure al mural de la Unió Esportiva Santboiana.
“El maltractador té més poder quan el vincle emocional és més fort” Què es la violència masclista? És un tema molt complex perquè és un mecanisme molt subtil. Des de fora costa d’entendre el fet que a una dona li costi sortir d’una relació tòxica. Aquesta mena de relacions estan contaminades pels valors que projecta la societat. Les dones confien en l’amor romàntic i pensen que al seu costat tenen un home protector al qual queden enganxades amb una forta dependència emocional. Així, les dones afectades pateixen una doble victimització: la personal i la social. Com comença un procés de violència masclista? La violència masclista comença d’una manera molt subtil, com una teranyina. L’home agressor va creant les condicions perquè la dona s’enganxi. Al començament fan servir mecanismes de control. Una de les estratègies és l’aïllament social de la víctima amb la finalitat de deixar la dona sense recursos per poder sortir de la relació possessiva. Quan comencen a aparèixer els primers signes de violència? La violència està present al llarg de tota la relació. Al principi és una violència subtil i normalitzada (gelosia, control...). Després pot derivar en una violència més manifesta quan s’assoleix més grau de compromís dintre de la relació (anar a viure junts, un embaràs...). En definitiva, quan el vincle emocional és més fort i el maltractador té més poder i més potestat per exercir la seva violència com a eina per mantenir l’ordre patriarcal.
MARISOL ROJAS és la psicòloga del Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) de Sant Boi.
Va fer un màster en violència familiar a la Universitat de Barcelona. Ara té 39 anys i fa un any i mig que atén les dones del municipi que pateixen violència masclista.
Què oferiu des del Servei d’Informació i Atenció a les Dones de Sant Boi? A banda d’atendre els casos relacionats amb maltractaments, el Servei d’Informació i Atenció a les Dones de Sant Boi atén les necessitats de les dones des de les vessants de l’atenció psicològica i jurídica. També es facilita informació i assessorament al Centre de Recursos i Documentació de les Dones. Un dels serveis existents són les sessions de teràpia grupal en què participen dones víctimes de violència masclista. Quin és el perfil d’un agressor? Es tracta d’homes molt influenciats pel sistema patriarcal de la societat i que tenen molt poc control dels impulsos. Als agressors els costa assolir la responsabilitat dels seus actes ja que consideren que responen a provocacions. Volen culpabilitzar les dones per sortir-se del seu paper. El maltractador agredeix la seva parella perquè vol “corregir” el seu comportament. I el perfil de la dona maltractada? No respon a cap perfil. Només cal ser dona per poder ser víctima de violència masclista. Hi ha víctimes de totes les condicions, de totes les procedències i nivells culturals i econòmics.
N La violència masclista comença d’una manera molt subtil, com una teranyina N Les dones afectades pateixen una doble victimització: la personal i la social Com arriben al vostre servei? La majoria arriben a través del Circuit de violència masclista i des dels serveis socials. Les dones maltractades presenten una simptomatologia derivada de la seva situació. Els costa molt sortir de la relació perquè tenen sentiments de culpabilitat. Aquestes dones no són conscients del control i domini que exerceixen sobre elles. Els oferim assessorament i acompanyament, tot i que caldrien més recursos públics supramunicipals per atendre aquestes situacions a llarg termini n
“Tothom té alguna cosa a dir del pa”
Quan va començar Panet? La nostra família, originària de la comarca del Bages, es va instal·lar a Sant Boi l’any 1962. El primer establiment es va obrir al carrer Pi i Margall i vuit anys després es va traslladar al barri de Marianao. Fa més de 50 anys que ens dediquem a l’ofici de forner. Aquest desembre obrirem un nou establiment, a prop del Mercat de Sant Jordi, que representa la nova imatge de les nostres botigues. Encara sou una empresa familiar? La família ha estat una peça clau en el desenvolupament de l’empresa. El meu pare, amb 85 anys, encara hi ajuda. Els meus germans Rosendo i Àngels i la meva dona, Olga, han tingut un paper molt important. Ara és el torn d’una nova generació. La meva filla Glòria porta l’àrea comercial i aviat s’incorporarà la meva filla Gemma. L’empresa ha crescut i ara tenim una plantilla de 140 persones, repartides entre personal d’obradors, dependentes, repartidors i personal d’oficina. Quin és el vostre nou model de negoci? La inversió en formació ens ha portat a millorar la qualitat dels productes mitjançant un millor coneixement de les matèries primeres i dels processos d’elaboració. Paral·lelament, hem ampliat el nombre de botigues amb una nova imatge i una millor ubicació. La supervivència del negoci s’ha basat en un bon producte, un bon equip i una bona gestió.
ESTEVE BACH és l’ànima de la cadena Panet (forns de pa i forns de pa amb degustació), que
compta amb 30 establiments al Baix Llobregat i Barcelonès. L’any 1973, amb només 15 anys, va començar a treballar en l’ofici de forner al primer establiment que la seva família va obrir a Sant Boi.
Continueu aportant valor a l’ofici de forner? Entenem la qualitat com una eina basada en la millora contínua. Des de la tradició, apostem per les noves tendències de sabors i gustos. Fem servir matèries primeres de qualitat que fan que els nostres productes siguin diferenciats i agradables al paladar.
N La supervivència del negoci s’ha basat en un bon producte, un bon equip i una bona gestió
Com us ha afectat la crisi econòmica? Durant uns anys vam creure que el nostre negoci s’estava morint. Els clients tenien altres possibilitats de compra amb preus molt competitius. Després d’una fase d’incertesa vam reaccionar. D’un temps ençà, tot l’equip de persones de l’empresa està convençut que només hi ha un camí: innovació, servei i qualitat. El canvi de filosofia ens ha donat bons resultats i ens ha posat en contacte amb especialistes que ens han ajudat a crear el nostre nou model de comerç.
N En el món de l’empresa només hi ha un camí: innovació, servei i qualitat marcada per la varietat dels productes. Per cert, un dels nostres productes amb més demanda a totes les botigues és una barra de pa que hem batejat com la Santboiana.
Quina és la vostra aposta de cara a la clientela? Tothom té alguna cosa a dir del pa. Quan ningú creia en el producte algú va apostar per la qualitat. En el nostre cas, hem anat a buscar aquella clientela que vulgui i pugui pagar un producte de qualitat i fresc. Avui en dia la fidelitat del client ve
Sou una empresa arrelada al territori? Desenvolupem un model social per retornar al territori allò que ens dóna. Habitualment participem en accions solidàries i col·laborem amb associacions sense ànim de lucre del nostre entorn n