Revista Verntallat. Núm. 56 - Any 2017

Núm. 56 - Any 2017

L’AIGUAT DE L’ANY 1940

Restes del pont del Molí d’en Pau a Sant Privat d’en Bas

En Francesc Quintana amb les restes del Molí de la Llobatera dels Hostalets

2 núm.

56

Índex

Salutació alcalde

ESCRIT DE L’ALCALDE i EDITORIAL

....................................................................................................................... 3

PUBLICACIONS VERNTALLAT NÚM. 39 TESTIMONIS DE L’AIGUAT DEL 40

................................................................................................................ 4

.......................................................................................................................... 7

CONCLUSIONS DE L’AIGUAT DEL 1940

............................................................................................................. 21

GRUP MUNICIPAL LA VALL PLURAL (LVP-AM)

...................................................................................................................................... 23

GRUP MUNICIPAL PDeCAT CONCERTS D’ESTIU 2017

......................................................................................................................................... 24

ESCOLA VERNTALLAT - L’HORA DEL PATI L’AVET DEL PUIGSACALM

...................................................................................................................... 27

DEDICAT A MIQUEL FEIXAS i DANI FEIXAS PAXINC A LA VALL D’EN BAS

Redacció i administració: c/ St. Esteve, 3 St. Esteve d’en Bas

...................................................................................................... 25

........................................................................................................................................ 26

RECORDANT A LA NÚRIA VILALTA

VERNTALLAT

............................................................................................... 22

..................................................................................................... 28

.................................................................................................................................. 29

METEOROLOGIA 2016/2017

..................................................................................................................................... 30

DADES DEMOGRÀFIQUES

.................................................................................................................................... 31

ACTES DE NADAL A LA VALL D’EN BAS

............................................................................................................ 32

Edita: Ajuntament de la Vall d’en Bas (Girona) Imprimeix: Impremta Aubert Dipòsit Legal: GI-RPS núm. 592-1984 Direcció: J. M.ª Ginabreda Prohibida la publicació i/o reproducció total o parcial dels articles de VERNTALLAT sense l’autorització expressa de la revista.

Fotos portada: 1a. Restes del pont del Molí d’en Pau a St. Privat d’en Bas. 2a. Francesc Quintana amb les restes del Molí de la Llobatera del Hostalets.

EXEMPLAR GRATUÏT.

COL·LABORA AMB LA REVISTA VERNTALLAT Darrerament s’han incorporat joves i nous col·laboradors. Recordem que la revista està oberta, dins de la seva línia, a recollir els articles d’interès sobre la Vall d’en Bas. Ens els podeu fer arribar a la redacció o per correu electrònic a: ajuntament@vallbas.cat.

Col·labora amb Bas Ràdio, la ràdio de la Vall d’en Bas. Ets una entitat i vols donar a conèixer allò que fas? Envia un correu electrònic a: a.gelisbasradio@gmail.com.

En canvi, si el que t’agradaria és fer un programa a la ràdio, posa’t en contacte amb l’Ajuntament telefonant al 972 69 02 25 o per facebook al facebook de la Vall d’en Bas. Bas Ràdio, per servir a la Vall.

VERNTALLAT

Benvolgudes i benvolguts, enguany s’acosten unes festes de Nadal de regust “especial”, perquè, com a part que som del nostre país, no podem abstreure’ns de la realitat política que ens envolta i que va molt més enllà de la realitat municipal.

Hi ha una realitat, penso, inqüestionable: siguin quines siguin les idees i ideologies de cadascú, a Catalunya hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre. Aquell dia, arreu del país i a la nostra Vall en particular, el protagonisme absolut va ser de la ciutadania, de la gent.

Moltíssimes persones ens vàrem organitzar, teixint unes determinades complicitats i amb un civisme admirable, per tal que tothom, tingués les idees que tingués, pogués expressar la seva opinió, pogués dir allò que pensa i ho expressés posant un vot en unes urnes. Molts veïns i veïnes em recorden aquell dia com un dia molt especial per a tots ells: m’expliquen anècdotes i sentiments viscuts; la sorpresa agradable de trobar-se a determinats veïns i veïnes del poble, implicats i decidits com mai no s’haguessin pensat. Comentem la dignitat de la gent protegint les escoles i anant a votar en massa. Comentem moments compartits i guardem, com un tresor, records en forma de vídeos i fotos, d’aquella jornada. Això és així, pensi cadascú lliurement el que pensi. Perquè un dels grans tresors d’aquest nostre estimat país, i de la nostra amada vall, és el teixit social que formem, és la capacitat del treball conjunt, és la intel·ligència col·lectiva que tenim. Ens hem de sentir ben orgullosos d’això i hem de continuar amb aquesta manera de fer i de ser, perquè té un enorme valor.

Enorme.I el dia a dia, igualment, continua; i el treball diari i els objectius que hem d’anar assolint, segueixen ben vius.

I les necessitats de les persones, evidentment, segueixen

3 existint. A l’Ajuntament, hem aprovat uns pressupostos per el 2018, en els que hem posat l’accent en l’educació, en la mobilitat, en la cultura, en l’habitatge per als joves, en l’associacionisme, en el foment de les energies renovables, en la participació ciutadana, en la transparència i comunicació vers la ciutadania, en la posada en marxa del Centre per a la Gent Gran (geriàtric) i en aquelles “petites coses”, però summament importants, del dia a dia. És indubtable que si tenim al capdavant del país un Govern fort que aposti per aquesta manera de fer, que aposti per la transversalitat, que aposti per la igualtat d’oportunitats, que aposti per la nostra cultura, que treballi per l’educació, que tingui present la Gent Gran, que lluiti per la cohesió social, que enforteixi el sistema de salut i dels serveis socials, que pensi i treballi en la sostenibilitat, que cregui en el treball immens que fem des dels municipis... si tenim un Govern fort, doncs, implicat en tot plegat podrem construir un país millor. És per aquest motiu que les eleccions d’aquest desembre són molt importants, ens hi juguem molt tots plegats. Una vegada més, i totes les que facin falta, cal que omplim les urnes de vots, perquè no quedi cap dubte que les catalanes i els catalans votem, i votem viure en un país lliure, amb un futur pròsper, que posi l’accent en les persones. Cal omplir les urnes de vots, cadascú amb les sigles que cregui més oportunes, perquè això va de democràcia.

Que tingueu unes molt Bones Festes i el millor dels futurs possibles!

Lluís Amat i Batalla Alcalde de la Vall d’en Bas

Editorial Relleu en la direcció.

Des de la seva fundació, he estat co·laborador de la revista Verntallat i des del 1992, n’he estat director. Vaig agafar el relleu a l’Emili Salavedra, que va ser per a la revista, una persona determinant. L’any 1975 la premsa estava controlada i va ser gràcies a la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos, que va donar cobertura legal a la publicació. Val a dir que l’objectiu era que la revista fos un mitjà que aplegués les notícies més transcendents i fos testimoni de l’evolució de la nostra Vall. Modestament, penso que la revista ha aconseguit en gran part el nostre objectiu.

M’acomiado de director amb un reportatge extens sobre l’aiguat del 1940, que va marcar moltíssim els pobles de la Vall d’en Bas i la seva gent. Ve a ser una informació

del que va passar i de reconeixement i homenatge a les persones que el varen patir i que varen recuperar amb esforç, la nostra Vall.

Deixo el relleu de la direcció de la revista a la Dolors Reynés, col·laboradora de la publicació i persona vinculada a la Vall des de fa molts anys.

Continuaré treballant a la revista com sempre i desitjo molts encerts a la Dolors. Aprofito l’ocasió per agrair a totes les persones que al llarg de tot aquest temps, han col·laborat desinteressadament en la revista i al mateix temps animo a les persones que vulguin, que hi participin.

Josep M. Ginabreda Sala

núm.

56

4

Publicacions Verntallat núm.39

núm.

56

5 núm.

56

VERNTALLAT

6

Publicacions Verntallat núm.39

núm.

56

L’Aiguat del 40 Testimonis PERE PIJOAN COLOMER Nascut l’any 1925, tenia 12 anys quan va passar l’aiguat.

Vivia al Gutlló, entre el Gurn i el rec del Clot de Pinedella.

La seva germana, l’Assumpció, recorda com l’aigua s’emportava les plantes i arbres drets i sencers riera avall i que s’endugué dues feixes que hi havia sota el Gutlló, abans d’arribar al riu. També creu que al Clot de Pinadella no va ploure tant com a la resta perquè a la riera del Clot, tot i baixar molta aigua, no va fer gaire mal.

En Pere, que sap moltes coses, havia treballat al Gurnés, als Plans, a Collfred, totes elles, cases de muntanya, que eren llocs on es generava riquesa i feina. Del Gutlló, en Pere va anar a can Vidal i després a la Plana, una masia que també va patir l’aiguat.

Recorda que la gent de prop de les cases que es va emportar l’aiguat, vivia amb neguit i impotència en veure com també l’aigua s’emportava pallers sencers plens d’aviram a sobre amb la intenció de salvar-se.

Un porc de ca la Miquela (la Riera) va anar a parar a mas Molins. Va sobreviure i després varen fer la matança al Gutlló. El pla de les escoles i l’Ajuntament estava ple de trastos i restes de mobles i coses que l’aigua s’havia emportat. El burro del Molí d’en Pau va aparèixer mort a l’alçada del mas Massegur.

Rememora les dificultats de la gent del Paradó, de la Plana, de can Iglesies i el fet més lamentable, el del Molí del Collell, més avall de Codella, al terme d’Olot, on la família sencera, els pares i cinc fills, veient que l’aigua pujava molt, varen anar a refugiar-se a la cabanya, que estava més lluny del riu, però la fatalitat va fer que l’embossada produïda al pont, provoqués un pantà. Quan el riu va esbotzar, va canviar de llera i va afectar directament la cabanya. Se la va endur i varen morir els set membres de la família.

Quan el pont del Molí del Collell va petar, la gent de can Iglesies recorda que varen veure com en mitja hora l’aigua va baixar 13 escalons.

XICU TURET DEL VALENTÍ.

En Xicu viu al Valentí. Va néixer el 1937, o sigui que quan va passar l‘aiguat només tenia 3 anys.

“El que sí recordo molt bé d’aquell dia, encara que només tenia tres anys, és que estava a l’eixida de casa amb el meu avi mirant el riu que passa davant de casa que baixava molt gros i em va dir: ‘mira bé que ara aviat el pont caurà’, i efectivament en pocs minuts vaig veure que l’aigua s’emportava el pont. Era un pont d’un solt arc que molta gent feia servir per anar a l’obra a treballar a les artigues.

També recordo que la meva mare, que era de Pla Traver, tenia por de l’aigua i a la nit no es va voler quedar al Valentí i vàrem marxar tota la família a can Fageda. Des d’allà, el dia següent vèiem tota la plana del Mallol plena d’aigua, con si fos un gran estany”

VERNTALLAT

7 núm.

56

8 núm.

56

Testimonis

9

JAUME SOLER SOY (Fill de la Maria Soy)

JOAN COROMINA

La Maria Soy i Guix va néixer el 17 de maig de 1932 al Molí d’en Pau de Sant Privat. Filla d’en Casimiro i la Teresa, era la petita de quatre germans: la Núria, en Llorenç i mossèn Esteve. Tenia vuit anys i li faltaven dues setmanes per fer la primera comunió. El poc que recordava d’aquella trista tarda de l’any 1940, era que va començar a ploure i estava al Molí d’en Pau juntament amb els seus pares i en Llorenç. La Núria estava servint a la Mata de les Preses i l’Esteve era al Seminari. En veure que no parava de ploure i el riu pujava les màximes del seu cabal, en Casimiro i la Teresa, cap al tard, portaren els dos fills cap a can Bolant, passant pel pont on s’accedia a la casa, veieren que l’aigua estava a punt de cobrirlo. Els pares els deixaren i tornaren al molí pel mateix pont, on al cap d’un parell d’hores, amb l’augment del cabal d’aigua, la força del riu se’l va emportar cap avall. Es va fer fosc i l’aigua es començava a a desbordar pel prat, va ser llavors quan en Casimiro i la Teresa abandonaren la casa caminant direcció bosc amunt, cap a can Bergit. Es veu que quan estaven pujant, amb la llum d’un llampec, s’adonaren que la casa ja no hi era, només restava la cabanya. Res, amb les llàgrimes als ulls ens explicava la impotència que tingueren al cap de dos dies, quan es retrobaren tots plegats només amb la roba que portaven posada, sense casa ni tampoc diners. En Casimiro era moliner i tenia un ase per portar els sacs de gra, dies més tard, el trobaren ofegat prop del riu, en un camp del Mallol.

Aquesta fou l’única pertinença que van poder recuperar.

Afortunadament, el Sr. Genover de can Codina els va oferir primerament una estada a la Carrera del Mallol i més tard els oferí ser els masovers de la casa pairal de can Codina. La Maria, quinze dies després de l’aiguat, estava a punt de fer la primera comunió i va tenir sort d’una nena del Mallol que li deixà el vestit.

En Joan Coromina, en Joanet de can Branques (nascut el 1924), tenia 15 anys quan va passar l’aiguat.

“Recordo que va ploure durant 3 dies seguits i la gran crescuda del riu es va emportar el pont del Valentí i el del Molí d’en Pau. També tot un carrer de cases: can Pedreguet, can Compte, can Xec, can Castillo, can Rita, can Fiol, can Caiant i el Molí d’en Pau. A casa meva, can Branques, es va emportar mitja era i el paller. A la Riera també se’ls va emportar mitja era.

A la nit llampegava molt i amb la llum dels llampecs veia que baixaven arbres i pallers amb gallines a dalt.

Va quedar un gran estany des del Mallol fins a les Preses i el burro del Molí d’en Pau es va trobar mort al pla del Mallol.

Després de l’aiguat en Joanet va treballar a jornal per fer els gabions de pedra a l’horta de l’Oriol a fi d’evitar futurs mals. Anava a bosc a arrossegar arbres amb un matxo i també baixava sacs de patates de Pla Traver, Freixeneda i de Santa Magdalena: 2 sacs de 60 kg / dos viatges al dia.

MAGDALENA SALA La Magdalena és de can Branques i quan va passar l’aiguat vivia a l’Oriol, tenia 17 anys (1922) “El que més recordo es que plovia molt i a casa, l’Oriol, estava ple de gent ja que moltes persones varen venir a refugiar-s’hi: els de can Castillo, can Pedreguet, can Branques, can Rita.... Estàvem i dormíem tots a la sala gran que hi havia a l’Oriol i dormíem sobre els pallons ja que, per sort, el dia abans havíem espallonat.

Des de l’Oriol molta gent va veure com l’aigua s’emportava casa seva i recordo que en Xicu de can Rita no parava de plorar quan l’aigua es va emportar casa seva”.

DOLORS ESPADALER AIGUABELLA

CARME RIERA GUIX

La “Lola” de can Castillo, als seus 90 anys recorda com l’aiguat es va emportar les cases, totes les coses, les eines, les collites, el bestiar…

Recorda que en veure créixer el riu tant de pressa i que començava a desbordar, amb molts treballs varen pujar a un marge per escapar-se de l’aigua. Es varen refugiar al “Mas Oriol” i després varen anar a la “Santigosa”, perquè eren parents dels que hi vivien. Més tard varen anar a “Cal Monjo” i posteriorment, ja varen construir l’actual casa de “can Castillo” nou.

Com la majoria de persones afectades, la Lola recorda els problemes amb els “cupos” de blat que s’havien d’entregar obligatòriament al Servicio Nacional del Trigo. Aquest fet generava “l’estraperlo”. El blat que es podia evitar d’entregar i vendre al mercat lliure aleshores valia molts diners (15-16 ptes/Kg) Equivaldrien : 150-160 ptes/Kg = 1 euro, mentre que ara no arriben a 0,20 euros/Kg. També valien molts diners el bestiar i tots els cereals, fesols, patates…

Això féu que amb molt d’esforç i estalvi, varen aconseguir una situació econòmica confortable.

Nascuda el 12 de juny de 1929 Recorda que tres persones de la seva família es varen quedar a can Volant, excepte el pare i en Lluís, el seu germà, que es quedaren a la Riera. Abans de l’aiguat, la carretera passava per la part esquerra de la Riera, pujant cap a St. Privat i encara hi havia una feixa i un prat amb noguers on la mainada jugava.

L’aigua s’emportà la feixa, el prat, la carretera i una part de la casa, concretament la que es trobava més a prop del riu. D’aquesta part que l’aigua s’emportà ja havien tret totes les coses, perquè sentien com l’aigua anava descalçant els fonaments. Només varen poder salvar els mobles.

VERNTALLAT

núm.

56

10

Testimonis

núm.

56

PAU SALA QUINTANA, en Pau de can Pedreguet.

MARIA TUBERT ABEL

La riada va ser entorn el 18 i 19 d’octubre de 1940, coincidint amb la fira de Sant Lluc.

En Pau vivia amb els seus pares i el seu germà Miquel a can Pedreguet.

Amb la baixada d’arbres i roques es va fer una resclosa en el pont del Valentí que va anar retenint l’aigua fins que va cedir de cop. Després va cedir el pont del Molí d’en Pau on hi havia una casa i una cabanya.

L’aigua es va emportar l’arcada del pont, però encara es poden veure els fonaments a cada costat del riu. Les persones que vivien al Molí d’en Pau primer varen marxar de la casa i varen anar a la cabanya i després varen marxar de la cabanya per anar al bosc. El riu se’n va emportar la casa però la cabanya va aguantar.

Pel riu baixaven pedres molt i molt grans que, en xocar entre elles, feien un soroll que semblava que el món s’acabava. En Pau explica que encara ara poden veure’s alguns d’aquests enormes blocs de pedra soterrats, en part, al fang o entre romegueres. De fet ens els va mostrar en el que havia estat l’antiga llera del riu.

Prop de la casa d’en Pau, el Gurn llavors, passava “més enrere”, més cap a la muntanya del que passa ara. En aquella zona hi havia altres cases: can Pedreguet (amb l’era) que era on vivia en Pau, can Rita, can Comte, can Castillo, can Xec, can Po (amb l’era)... A la part de dalt de can Pedreguet hi havia un cafè i tenien garrafes de licors. Allà hi anava la gent del poble a prendre un cafè i jugar a cartes. Les garrafes eren de vidre vestides amb canyes i vímets.

Amb l’aiguat la trajectòria del Gurn va canviar i va afectar de ple moltes d’aquestes cases que varen ser arrossegades pel riu. De can Rita en va quedar un tros (que després varen tirar a terra), de can Pedreguet també en va quedar un tros petit encara amb algunes garrafes. Unes altres garrafes varen ser recollides per veïns de Pocafarina i les varen portar al pare d’en Pau, un fet que tenia present amb agraïment. En Pau encara recorda que l’aiguat també se’n va emportar la seva guardiola i la del seu germà (tenien 8 i 4 anys respectivament).

El Molí d’en Quim, malgrat estar molt a prop del riu, no va patir tant els efectes de la riuada. Sembla que la mola va quedar plena de sorra, fang i pedres, però a la casa no li va passar res. La casa era de dos germans paletes i van fer una bona feina per desembossar-ho. En canvi, la Riera, que està prop del Gurn i que ara és un establiment de turisme rural, va perdre la meitat de la casa, però es va refer.

En Pau recorda que el dia de l’aiguat varen marxar de casa a la tarda i es varen refugiar a ca l’Oriol.

Després varen anar a viure uns dies a can Pepa, a l’entrada de la plaça del poble i després varen estar quasi un any al Boscà. Aquell vespre el seu pare, des de ca l’Oriol, amb el resplendor dels llamps va veure com desapareixia la casa emportada pel corrent.

Havien aconseguit treure de la casa dues vaques i uns porcs. Hi varen deixar una vaca que estava malalta i que semblava que no li quedava massa temps de vida. Curiosament dos o tres dies després de l’aiguat els va avisar el vell Climent que anessin a buscar la seva vaca que era ben viva però del tot pelada, sols li quedava la pell. Se’n varen emportar la vaca al Boscà i encara va treballar un bon temps. Aviat el pare d’en Pau arrendà el baix de la casa on estan ara per refer-hi el cafè, per la qual cosa va comptar amb la solidaritat de moltes persones del poble.

Amb la riuada, el corrent s’emportà també unes feixes i la meitat del cingle del costat de l’actual carretera, prop de l’aparcament d’abans de la plaça de Sant Privat. Allà hi havia una creu de ferro que es va salvar i que podria ser que fos la que actualment està situada davant de l’església junt amb el pedró que l’aguantava. En Pau creu que és la mateixa però no n’està del tot segur.

Nascuda el 17 de gener de 1936, és la dona d’en Fidel Molas.

Per l’aiguat s’estava a can Serra, casa on viu actualment.

La seva família vivia a can Rita i en veure el perill, abans de fer-se fosc, varen anar a can Serra. Sort perquè l’aigua es va emportar la casa i totes les pertinences.

La Maria explica que amb 12 anys va començar a treballar a can Po, on hi havia una petita indústria tèxtil i feien guants i mitjons. La Magdalena Sala del Mas Oriol, n’era l’encarregada. Posteriorment, va anar a treballar a Ca l’Arturo Simon d’Olot.

També recorda com el seu pare estava amagat de dia a unes balmes i de nit anava a casa a dormir. Era un dels emboscats que s’amagava per motius polítics. Explica també la Maria que quan sentien els avions que feien bombardejos, els feien amagar a fora sota una balma per protegirse i els posaven un broc a la boca perquè no es mosseguessin la llengua.

Comenta també que a la zona de can Po hi havia un destacament de la Guàrdia Civil: 4 guàrdies i 1 “cabo” (caporal).

11

VERNTALLAT

FRANCESC BOIX NOGUÉ L’Esteve Boix, el seu pare que juntament amb els avis, l’oncle Lluís i la tieta Maria vivien a cal Fuster de baix o can Xec, li explicà que el dia de l’aiguat quan ja havien sortit per por de l’aigua, l’àvia li digué al fill que anés a buscar els diners que estaven enmig dels llençols. Reculà a buscar-los i no els va trobar. Va haver de sortir per la finestra i molt poc després la casa i totes les coses varen anar riu avall. Varen salvar una vaca que deixaren lligada a una pomera, camí de Ferrarons. A Ferrarons els donaren refugi i estada al porxo, després varen arrendar una casa al Veïnat nou, que després compraren i que encara tenen i li donaren el mateix nom “Cal Xec”que la casa que l’aiguat se’els emportà

CARME MOLAS SOLER, nascuda el 22 de juny de 1935.

Per l’aiguat s’estava a can Palanca, és germana d’en Fidel.

Recorda amb nostàlgia la desaparició de les cases de can Caiant i can Fiol, arrossegades per les aigües. Explica que eren cases importants, que hi havia barberia, sala de ball, cafè…Hi anaven a jugar i la mestressa els donava caramels, que en aquella época anaven molt escasos.

La Carme es va casar amb en Joan Llagostera de les Soques, que vivia a can Po, quan l’aigua se la va endur. El seu marit sempre explicava que al refrany que diu : No pots dir blat fins que sigui al sac i ben lligat, cal afegir-hi i que no se l’emporti l’aiguat, perquè a can Po va passar que l’aiguat s’emportà la casa amb totes les coses i també el blat guardat amb sacs ben lligats. Les persones que vivien a can Po es varen poder salvar perquè varen sortir per darrera cap al Mas Oriol. Varen salvar dues vaques.

núm.

56

12

Testimonis

núm.

56

JOAN LLAGOSTERA LLAGOSTERA

13 Això mateix ens havia explicat la Montserrat Cabañas de l’Aurinella, que aleshores estava a can Codina que el Sr. Benet es va haver de quedar a can Climent i també féu esment de la prometença de l’altar de les Olletes. La Montserrat també explicà que a can Codina varen retenir en Joanet del cafè que volia marxar i s’hauria negat si no s’hagués quedat a can Codina.

L’Esteve en té el record viu i encara el neguiteja el parlar de la guerra i l’aiguat. Són coses que marcaren a tota la gent que ho va veure, viure i patir.

Nascut a Can Por Ferrer el 1932 - 2016.

Era molt jove i en tinc un record molt llunyà, però encara tinc la visió de veure els pallers plens de gallines sobre les aigües embogides del riu.

Nosaltres vàrem perdre la casa per culpa de l’aiguat i, com si fos ara, encara veig el meu pare ajudant-nos a sortir de casa per anar a recés.

Als ponts es va anar acumulant aigua, ja que aquests es van tapar per la fusta que arrossegava el riu, fins que va cedir. L’aiguat del 40 va fer molt mal, a St. Provat. Només en aquest poble s’endugué nou cases de vora el riu.

Una de les històries que s’explicava, després de l’aiguat, deia que un grup de 3 o 4 persones havien anat a fer una xefla a Santa Magdalena i un d’aquests va fer beure vi al Sant, li va fer burla, i no va passar ni un any que l’aiguat se li va endur la casa. (Text extret d’una publicació de la GECA)

LOURDES ESTARTÚS PUJOLAR

FIDEL MOLAS SOLER, va néixer el 9 de setembre de 1936, a can Palanca, just davant de les cases de can Caiant i can Fiol, que l’aigua se les va emportar.

Recorda com el pont va anar fent una presa amb els arbres que baixaven sencers, alguns encara drets, fins que va esbotzar i arrossegà les cases.

Explica que pallers sencers baixaven aigua avall, plens de gallines dalt de tot, que intentaven salvar-se.

Quan varen veure que l’aigua anava pujant de nivel, en Fidel, la Carme i l’altre germà varen anar a can Co i després a can Paleta. En Fidel recorda que quan marxaven varen recular ell i la seva germana a recollir un cavall de cartró i una nina. Era el seu tresor. Del seu oncle es va quedar a can Pelanca. No va voler marxar per guardar la casa i malgrat que l’aigua va entrar-hi, no se la va emportar.

ESTEVE PIJOAN FREIXA L’Esteve va néixer el gener de 1923, o sigui que aviat farà 95 anys, amb el cap clar i valent, doncs encara dalla els marges, i remena tot el matí per l’hort i per casa.

L’Esteve ens diu molt categòric: L’aiguat i la guerra van ser unes desgràcies molt grosses, que afectaren a tothom més o menys, alguns ho varen perdre tot, i quedaren amb la roba que portaven a sobre.

Recorda les cases que el riu es va emportar, explica que al Molí d’en Quim encara venien malament perquè abans el noi li havia tocat fer la mili a Cuba 3 anys junt a un altre de Sant Privat. Un d’ells deia: “Noi, això està fotut, mai més no tornarem a casa!” L’altre més animat responia: “Calla tu! beu rom i canya i aviat serem a Espanya”. Quan varen tornar sempre anaven junts i sense adonar-se’n quan caminaven marcaven el pas. També ens explica que a casa seva, can Perassa varen anar-hi els de Masmolins a passar la nit, varen salvar una vaca. També ens explica que el Sr. Benet de can Codina va quedar sitiat a can Climent, varen quedar atrapats entre les aigües del Gurn i el Tinossell, que ja era un sol riu. Aleshores va prometre que faria un altar nou a la Mare de Déu de les Olletes, si en sortien vius, i així va ser i va complir.

VERNTALLAT

La “Lurdes” tenia 11 mesos quan va passar l’aiguat que es va emportar casa seva: can Caiant, can Fiol i can Massanet, formaven un bloc. La seva mare li explicà que el pare i l’avi havien anat al veïnat de Pocafarina, quan volien tornar ja no pogueren travessar el riu i es varen haver de quedar al veïnat. La mare al veure que es feia fosc aviat i l’aigua no parava de pujar de nivell, els trons, llampecs i pluja eren d’una gran intensitat, avisada pels crits dels veïns de can Paquei-Flaquer que els deia que marxessin de la casa, va agafar-me a mi embolicada amb una manta, amb aigua fins a la cintura va refugiar-se a casa dels veïns salvant-se de la riuada, la iaia de la Lurdes es va resistir una mica més a abandonar la casa, era una casa rica i li semblava que quedant-s’hi protegia alguna cosa. Alertada pels crits dels veïns que veien com aviat la casa podria marxar riu avall, per fi es va decidir a marxar, abans però, amb una capsa, va recollir totes les joies de la casa i segurament algun diner. L’aigua ja havia pujat més i es va haver de lligar a una corda perquè els veïns la poguessin ajudar a travessar. Poc després l’aigua s’ho emportà tot.

L’endemà de l’aiguat, l’avi i el pare esverats varen anar a veure la situació, en comprovar que l’aigua s’ho havia emportat tot van suposar que tots havien mort aigua avall. Sort que els veïns que els acompanyaven varen impedir que es llancessin a l’aigua en un acte desesperat. Fou aleshores que des de l’altre costat els feren senyal, tota la família que s’havia salvat.

La mare sempre li deia que la seva sogra la iaia de la Lurdes havia salvat les joies amb la capseta. I la mare deia que la joia més gran que podia salvar era ella, la seva filla.

Els pares, en Pere i la Carme, amb la Lourdes van anar a can Central que era casa de la mare. Els avis varen anar a can Central de Puigpardines que hi tenien una filla. Al cap de 3 mesos varen anar de masovers a Matabosch. Varen treballar molt i uns anys més tard amb 10-12 anys la Lourdes ajudava al pare amb tot el que podia, era valenta, decidida.

Després de 20 anys van anar a can Taot.

L’any 1970 després de festejar 10 anys, la Lourdes es va casar i anà a viure a Olot, on encara viu. És una persona alegre, positiva amb un esperit de lluita i superació enorme. Ha treballat molt va perdre l’home encara jove, tot i així és una persona molt positiva i amb una posició econòmica confortable de la que n’està orgullosa, i ja hi pot estar-hi.

núm.

56

14

Testimonis

núm.

56

RAMON ALENTORN

LLUÍS ESPUÑA BASSETS

Propietari de Massegur de Sant Privat.

Explica que segons li han relatat, Massegur tot i ser una casa fortificada, van patir el trencament de la muralla i es va inundar tota l’horta i la riuada va deixar moltes tones de grava i roques i que tardaren molt temps per tornar a restituir l’horta amb condicions.

de la casa els Bassets, tenia 12 anys i aquells dies era a Espasens, una casa d’Hostalets on treballava de vaquer. Els Bassets es troba a uns centenars de metres aigües amunt de can Pet i molt apartat de la riera.

Malgrat que l’entrevista es fa sobre els efectes de l’aiguat a Joanetes, té un clar record del lloc on treballava.

A Espasens havíem llaurat un camp i l’aigua es va endur tota la terra.

Va ser el primer record que li va sortir. De Joanetes explica alguns fets que ja ha comentat la Roser Rubió, hi afegeix dades i en precisa d’altres.

L’aiguat més fort va ser el dia 17. La riuada més forta va ser la nit del 17 al 18. Ja feia 15 dies que hi havia llevants forts, i el dia 17 l’aigua queia a dolls. La mare vetllava un malalt al Molí d’Esquena i al vespre la varen avisar que marxés cap a casa perquè si es quedava no podria arrivar al pont; així doncs, va marxar. Va passar el pont i encara no havia fet un centenar de metres va sentir un terrabastall tan fort que es va pensar que s’havia enderrocat el Molí d’Esquena, però amb la claror dels llampecs va veure que la casa encara era dreta així que se’n va anar a dormir. L’endemà varen anar a veure què havia passat, i va ser llavors quan es varen adonar que s’havia enderrocat el pont.

El pont que hi havia entre el Caberó i cal Moreu era de volta de pedra i calç, amb pedres posades de costat, com el de Sadernes, i no fa massa temps encara es veien restes de calç de l’assentament al costat esquerre de la riera, sobre una pedra plana. Era un pont estret, per transitar a peu. El pont d’Esquena era semblant però mes ample, per passar-hi una carreta, i encara avui es veuen restes a cada banda de la riera: al costat dret hi ha visible la carretera vella fins al punt de trencament i al costat esquerra es veu una part de l’inici de la volta. Com que en aquells moments no hi havia manera de reconstruir el pont, quan va haver passat l’aiguat es va obrir el pas actual de la riera a través del pas llis del Molí del Ferrés. Del Noc es va endur la cabanya i l’era, afectant de retruc part de la casa. Si parlem més en general del territori, els danys varen ser reduïts, limitats a les vores del riu d’on es va endur terres principalment on l’aigua podia fer pressió, com revolts o punts estrets. A tota la vall de Joanetes va fer molt més mal una pedregada el dia 30 d’agost de l’any 1941que va matar alguns animals i destrossar moltes teulades.

No recorda que es produís cap mort. La desaparició de la dona de Falgars, que comenta la Roser Rubió va ser, segons ell, en un aiguat posterior i diu que era de can Carbonellot.

15

ROSER RUBIÓ CLOTA “La Rosario de can Pet”, tenia 15 anys quan va viure l’experiència de l’aiguat del 1940. Vivia al Molí de can Pet, una casa de la part baixa del terme del poble just al costat de la riera de Joanetes on havia nascut i on ha viscut tota la vida. Quan va saber el motiu de la meva visita va començar a parlar i parlar sense dubtes dels fets que havia viscut durant aquell episodi de la seva vida.

L’any 40 va baixar molta aigua, era com un riu a través dels camps, des de casa fins al rec del Mercadal era tot aigua.

Ho explica mentre assenyala unes parcel·les entre casa seva i el rec del Mercadal, que es troba a uns 320 m de distància.

Cap persona va patir danys, però a casa l’aigua es va endur el bestiar petit —gallines i conills—, una tanca del costat de la riera d’una mitja quartera i 24 cabirons que el pare tenia al galliner per aixecar un altre pis a la casa; també es varen fer malbé unes dues tones de patates quer teníem a la cabanya on l’aigua va arribar a l’alçada del carro. La casa no va patir grans danys, tan sols es va trencar el paviment de la quadra on hi havia 10 o 12 porcs que casualment havíem venut i tret el dia abans. El recinte del molí va quedar ple d’aigua, però ja s’havia abandonat l’activitat de moldre des de l’any 1920 quan va quedar inservible també a causa d’un aiguat no tan fort com el del 40.

Recorda que després de l’experiència d’aquest segon aiguat, el seu pare mai més va parlar de fer obres a la casa.

A les quadres l’aigua va arribar tan amunt que el bestiar gros només treia el cap i veient que continuava plovent molt, els homes el varen portar a una casa veïna apartada del riu, i la familia ta mbé vàrem marxar amb els nens a coll, amb els diners i amb petites coses de valor a dormir a una altra casa, convençuts que l’endemà ja no tindríem casa nostra. Però per sort la casa va aguantar... L’endemà, com que continuava plovent, vàrem tornar a casa a recollir altres coses que podíem dur a coll i encara vàrem passar una segona nit fora de casa. Passat l’aiguat vàrem anar a les Preses on els veïns ja ens donaven per morts.

Diu que no recorda grans danys ni cap persona del poble desapareguda a causa de l’aiguat. Parla d’una dona de Falgars que va desaparèixer travessant la riera, pero no en coneix els detalls.

El mal més gran va ser al Molí del Noc, on es va endur una part de la casa, que va quedar inhabitable. I es va endur també dos ponts de volta, un a l’indret anomenat el Cabreró i un altre entre Esquena i el Molí d’Esquena, casa que va estar voltada d’aigua i amb el camp convertit en riu fins que es va trencar el pont.

També es va endur dos pollancres molt grossos més amunt de casa que el pare tenia com a lloc molt segur on es podria enfilar per salvar-se de l’aigua... Sort que no hi va pujar!

Parla d’un pas més amunt, a l’indret de l’Estornella, però no és clar quina mena de pas, i sembla estar molt segura que no era un pont.

VERNTALLAT

Va ser un període de temps que plovia molt. L’aiguat del 40 és el més recordat per la seva intensitat i pels danys causats directament a béns i persones, però va eixamplar el riu i per això altres aiguats posteriors no varen provocar danys tan greus. Actualment la riera de Joanetes té molta més capacitat, però a les vores hi ha molts arbres que podrien causar embussos en cas de fortes avingudes.

El passat mes d’octubre va fer 77 anys d’aquest aiguat i encara que moltes persones que en varen ser testimonis directes ja no són entre nosaltres qui mes qui menys ha sentit comentaris d’aquells que en varen mantenir el record tota la seva vida, uns pels danys materials que varen conèixer directament, d’altres amb una por permanent a les pluges intenses. Els records habituals són de fets molt propers als punts on les persones el varen viure ja que no hi havia telèfon, en part del territori tampoc electricitat i els desplaçaments es feien principalment a peu. La recuperació de la normalitat diària per atendre les necessitats més bàsiques va ser possible gràcies a les aportacions dels veïns i segons han comentat els testimonis entrevistats mai hi va haver cap ajut extern.

núm.

56

16

Testimonis

17

núm.

56

CONCEPCIÓ SOY AMARGANT, 3-8-1919, 98 anys.

núm.

56

Aquesta senyora espavilada, amb el cap molt clar, que amb els seus 98 anys va molt lleugera, m’explica els records i les imatges de l’aiguat de 1940. Aleshores ella vivia a Pujolriu, Falgars, on l’aiguat va fer molt de mal a les cases properes al riu com el Molí de la Codina que s’emportà la resclosa i la turbina que tenien per fer-se la llum. Altres cases van patir desperfectes però al ser un altiplà l’aigua no es va embassar sinó que baixà pels barrancs, arrossegant grans pedres que es desprenien de les cingleres per anar-les deixant a la plana, a les cases de sota Falgars: els Bertrans, les Canaderes, Curades,... a la Cirera varen salvar el bestiar pujant-lo al primer pis.

Recorda que des de dalt a Falgars, Pujolriu es veia a la plana de baix irreconeixible, convertida en un gran estany i que després de l’aiguat van passar molts dies que no semblava el mateix lloc, ja que el riu havia canviat el curs; molts arbres, van marxar aigua avall, els marges, recs, carreteres, camins molts esborrats i plens de llot, fang i aigua.

La Concepció digué una expressió que no l’havia sentida mai. Després de l’aiguat hi va haver moltes cases i famílies que eren més pobres que “un ram d’església”.

Després la Concepció em va acompanyar a casa d’en Francesc Quintana, àlies el Pigot, també dels Hostalets, perquè aquest va viure i patir com l’aigua s’emportava la casa i les coses.

La Concepció m’explica que hi va haver molta solidaritat entre la gent i que els amos van respondre molt bé per ajudar als seus masovers i que la senyora Josefina Esquena de la Clapera cada any feia portar paneres per Nadal a la gent que ho necessitava sense que sabessin qui els feia l’obsequi, el qual en aquells moments era d’una gran utilitat.

FRANCESC QUINTANA SALA, àlies Pigot.

Nascut l’any 1933. Tenia 7 anys quan va passar l’aiguat 1940 i així és com ho recorda: “Recordo que estàvem al molí de la Llobatera dels Hostalets d’en Bas, després d’una diada de pluja intensa i seguida. A les tres de la matinada m’adono que l’habitació on dormia amb l’avi, al primer pis, hi havia aigua. Li dic a l’avi i em contestà: Calla i dorm collons, ja tenim prou problemes amb la tempesta!”. Aleshores l’avi s’adonà que l’aigua ja era dins de l’habitació.

Llavors l’avi, el pare i la mare —que estava en estat de bessones— van sortir cap a la Llobatera, molt a prop, a cercar refugi. Jo em vaig haver d’esperar una estona —que va ser eterna— que tornessin a recollir-me per anar també a la Llobatera. L’espectacle era terrorífic, la pluja, la fressa de l’aigua, el soroll de les roques immenses que baixaven, els llampecs que eren constants, els trons... Una cosa positiva: els llampecs ho il·luminaven tot i feien menys difícil caminar enmig del fang, de l’aigua i de la pluja.

Recordo també les penúries de la postguerra amb la cartilla de racionament. També com l’aiguat s’emportà els diners de dos vedells que havien venut feia poc i els que tenien amagats dins d’un sac de blat que aleshores era una fortuna; també quatre porcs, les vaques es varen salvar però van quedar tan masegades que les vam haver de sacrificar. Recorda que als Bertrans es varen negar 9 o 10 vaques.

Només vam recuperar la bicicleta aixafada. La cavadora ja la va recollir algú altre que no els hi va tornar...”.

En Francesc, conegut popularment com en Pigot, explica que li ve del seu pare, que era guardabosc i que als furtius que caçaven o agafaven llenya els sortien per tot arreu com els picots que estan amagats rere la soca de l’arbre.

En Francesc és un més d’aquests herois anònims que s’han sobreposat a les adversitats i que a base de molt d’esforç, sacrifici, estalvi i intuïció avui estan en una situació de confort econòmic, amb la casa molt ben arreglada i molt feliç amb la seva família.

En Pigot és un home agraït perquè encara recorda i explica quan va comprar la casa que en Joan de ca l’Estevot li va oferir diners si n’hi faltaven, però no calgué, havia estalviat per comprar-la al comptat.

SEGUINT EL RECORREGUT DELS MOLINS amb en “PIGOT”.

El molí VELL. El molí de l’AUBERT només queda la cabanya.

El molí del CARBONELL destruït.

El molí de can FALÓ destruït, es varen salvar a la cabanya.

El molí de can PINYANA hi ha una bassa i en queden restes. També hi ha un rierol d’aigües cristal·lines que baixen del salt de Pujolriu.

Cal agrair la informació d’en Francesc Quintana que coneix molt bé aquests paratges, ara fantàstics, potser desconeguts per molta gent.

JOSEP ROCA TRIADÚ

Al cap de poca estona d’haver buscat refugi a la Llobatera, l’aigua s’emportà part del molí de la Llobatera.

Després de la Llobatera, l’amo que també ho era de les Comes, ens preparà l’estada en aquesta masia on van néixer les meves germanes bessones, la Pilar i la Dolors que avui viuen a Olot i a Vic. Amb molt d’esforç i treball vàrem anar refent la nostra vida, conreant terra, tenint bestiar. Als 14 anys vam quedar sense pare i això em convertí en el responsable de tirar endavant la família.

He treballat a la Nestlé (Granja Soldevila d’Olot) a ca l’Estevot d’en Bas d’on recordo que l’amo, en Joan, em va oferir diners per comprar la casa, però no calgué perquè ja els tenia tots. Encara li estic agraït. Després vaig treballar a Sant Esteve de Llémana a l’escorxador.

VERNTALLAT

Nascut el 7 de setembre de 1945, en Pitu dels Bertrans és un home molt afable, xerraire i que recorda amb precisió moltes coses, és una enciclopèdia del racó del Grau.

De l’aiguat recorda les vivències que li varen explicar els seus pares i parents. Els Bertrans, tot i estar lluny del riu que baixa de Falgars, de la Casanova dels racons, es va inundar fins al primer pis, l’aigua va entrar per dalt, es va emportar la cort dels porcs i es varen negar cinc vaques, una va trencar la cadena i pogué escapar-se junt amb les d’una cort que amb la destral varen fer un forat perquè l’aigua pogués sortir. En Pitu també ens explicà que al Molí Vell varen obrir la porta de la cort dels porcs i es varen escapar bosc amunt cap al Carbonell. Els camps van quedar plens de rocs, roques, grava i fang. Hagueren de recuperar els camps de mica en mica. Dels Hostalets-Falgars l’aiguat s’emportà el Molí de la Coromina, Molí de la Llobatera, can Tacó (a prop de la Cidera), Molí de can Faló —casa i tot— i el Molí Nou es va emportar la cabanya.

18

Testimonis

núm.

56

EMILI SALAVEDRA CASAMITJANA

19 JOSEP MOLES PINSACH

Ell és un testimoni directe que ens explicarà com va viure el tràgic aiguat de l’any 1940 a la seva casa, els Martins d’en Bas Vas observar alguns fenòmens a l’atmosfera abans de que comencés a ploure?

Sí, que venia una gran tempesta llamps, trons, molt soroll de fons.

L’estiu havia estat estrany? Altes temperatures, variable, molt calorós?

Sí, molta calor, però no pas per preveure el desastre de la nit del 17 i 18 que va ploure molt desmesuradament. Per cert, era la fira de Sant Lluc d’Olot.

D’aquests cingles, com baixava l’aigua? Seguia el curs del riu o es va desbordar?

No sols no va seguir el curs del riu sinó que tot el pla va ser un llac amb molta aigua i pedres...

Als Martins com us va perjudicar ?

Se’ns va emportar moltes coses de la planta baixa, sobretot eines... i ens va inundar els camps que vam tardar molt temps per poder tornar a conrear-los, tot era un estany.

Quines conseqüències: Destrosses a la masia? Sí, personals no, però amb l’angoixa de com havia quedat tot.

I la recuperació com va ser?

Molt dura i amb molt pocs recursos per seguir endavant, només molt coratge.

Moltes gràcies per les explicacions com a testimoni directe dels fets.

MONTSERRAT AVELLANA PUJOL, de can Perequel.

Nascuda el 22 de maig de 1936.

Recorda que l‘aigua va arribar a l’alçada dels fogons i que varen poder salvar el bestiar pujant-lo al primer pis. Una vegada va baixar el nivel de l’aigua, els va costar molt fer-lo baixar per l’escala.

L’aigua s’emportà una carro-cuba de fusta molt ben construït que servia per netejar fosses. Va anar a parar al pla de les Preses i varen tenir treball per recuperar-lo.

Es va inundar el Parco vell. A la Catroca l’aigua va arribar on guardaven el carbur per fer llum i va explotar, ocasionant petites ferides. Le eugues es varen salvar traient el cap per la finestra de la quadra.

En Josep Moles Pinsach, del mas Paradó, nascut el 9-10-1945, recorda que el seu pare Isidre li explicava que es va inundar la casa. Varen perdre 5 vaques, l’euga, 8 porcs, conills, gallines,... tot negat. Varen salvar un vedell pujant-lo al pis de dalt. Al Paradó hi vivien l’Isidre (pare d’en Josep) l’avi i l’àvia i dues tietes; tots varen sobreviure al pis de dalt a la casa encara hi ha una placa que indica “El nivell del rio 17 de X 1940”, en castellà ja que eren els primers anys després de la guerra.

L’Isidre diu que sentien els crits dels veïns de l’altre costat, els de la Plana, que es varen salvar pujant dalt de la teulada, demanant auxili, però era impossible poder fer-hi res ja que ni tan sols podien sortir de casa.

ENCARNACIÓ PAIRÓ TUBERT

RAMON PONS PRAT, nascut el dia 9 de febrer de 1935 Quan va passar l’aiguat vivia als Casals d’en Bas. El 17 d’octubre era el dia de la seva confirmació i va tenir molts treballs per sortir de casa ja que hi havia aigua per tot arreu i no el deixava passar.

Recorda que el paisatge va quedar que no es reconeixia. Els recs, camins, marges, arbres, varen desaparèixer i només hi havia aigua, fang, pedres, graves… cosa que va dificultar molt poder tornar a establir les fites dels camps i recuperar camins, carreteres i recs.

Recorda com la gent havia segat el mill i com l’aigua s’emportava els gavallons sencers. Casa seva, com que estava enlairada, no hi havia problema, l’aigua entrava per dalt i sortia per baix.

Al bosc s’hi trobaven els emboscats republicants del poble, amagats en una barraca. L’aiguat va ensorrar la barraca i va malmetre les poques coses que hi tenien. En varen haver de construir una altra. També recorda que varen fer la palanca de la Canova del Valentí, sota el Gutlló, amb l’ajuda dels veïns.

En Ramon ha fet sempre de paleta. Li ve de família, ja que el seu pare era mestre d’obres, especialista en paret seca. Va venir de Massanet de la Selva per fer parets a la Solfa d’Olot. D’aquí li ve el nom de “Massanet”.

VERNTALLAT

L’Encarnació va néixer el 16-4-1929, tenia 11 anys quan va patir l’aiguat.

La Plana, masia on vivia llavors, és a tocar del riu, i per sort en plena plana i l’aigua s’escampà molt i no tenia tanta velocitat com en altres llocs més pendents. L’any 1940 feia 4 anys que havia perdut el pare, i el dia dels fets l’aigua va anar en augment fins que hagueren de pujar a la teulada, on varen passar la nit la mare, la seva germana Maria, l’Antònia de la Canya que era com una germana i el mosso. La planta baixa, primer i segon pis totalment inundats, varen morir 5 vaques; l’euga i una vaca es varen deslligar i varen sobreviure, així com els ànecs i les oques. Quan va baixar l’aigua l’Encarnació va anar a can Gronxa.

També recorda que la collita dels anys següents a la inundació foren molt bones i amb molt d’esforç, sacrifici i estalvi es van anar refent.

L’Encarnació es va casar amb en Joan Riera de cal Ferrer de can Trona l’any 1951, varen viure a la Plana fins l’any 1958 any que anaren a casa d’en Joan a cal Ferrer de can Trona. Han tingut 5 fills: Pere, Ramon, Encarna, Maria i Lluís. Malauradament va perdre dos fills d’accident en Pere i en Ramon.

L’Encarnació ha estat auxiliar de farmàcia durant 20 anys a l’hospital Josep Trueta de Girona.

L’Encarnació és una dona valenta,decidida que amb els seus 88 anys, va dir que encara tenia dos anys més de carnet de conduir fins la renovació i que de moment va a tot arreu amb el seu cotxe.

Té una casa plena de detalls i records, molt ben arreglada, és una dona amb molta energia i que desperta i transmet entusiasme i esperit positiu.

núm.

56

20

Testimonis

Conclusions de l’aiguat del 1940

núm.

56

PAULA MONELLS MASÓ

El número 39 de la revista Verntallat de l’any 1999, vàrem fer un escrit on recollíem dades de l’aiguat.

Ara el reproduïm i alhora el complementem amb explicacions de la gent que el va viure i patir i també de testimonis del que els han explicat familiars seus.

L’aiguat forma part de la nostra història, fou un accident natural que va marcar un abans i un després. Hem tingut el privilegi de poder parlar amb molta gent que ens n’ha explicat moltes coses interessants i hem arribat a la conclusió que és un patrimoni històric que cal recordar.

En aquest número trobareu un apartat per a cada testimoni, on expliquen diferents vivències i records de l’aiguat. Al marge de les conclusions que en podreu treure vosaltres mateixos, nosaltres hem observat les següents:

Nascuda l’11 de febrer de 1931.

L’any de l’aiguat s’estava a can Iglesies i ho recorda amb molta intensitat, ja que es varen negar vuit vaques i una euga.

La mula va trencar la cadena i es va poder escapar. Es va refugiar en un piló de socs que l’aigua havia arrossegat i la feina va ser poder-la rescatar després.

Al cap de tres dies varen poder anar fins al mas Codella passant per Matabosch, per un camí-carretera encara plena d’aigua i de fang.

Explica com l’aigua va trencar el pont del Molí del Collell que havia fet una presa i aleshores l’aigua va baixar molt ràpidament en mitja hora. Malauradament la força de l’aigua va fer canviar el riu de llera i es va emportar la cabanya i la família sencera (set persones: els pares i cinc fills) que s’hi havien refugiat.

A la casa veïna de la Plana varen sobreviure, passant la nit damunt la teulada. El terrible espant va fer que molta gent quedés afectada psicològicament. El pare, en Mateu, va perdre totes les dents a conseqüència d’haver de treballar amb molta humitat i penúria.

Les collites després de l’aiguat varen ser molt bones, tot i que també hi va haver autèntiques plagues d’insectes que les malmetien. Recorda com la mainada anava al camp amb pots, per posar-hi insectes que servien per donar menjar a les gallines.

I acaba fent una referència a les feines d’abans, com espellonar, on es parlava molt, al contrari d’ara, on la televisió i les noves tecnologies contribueixen a disminuir la comunicació familiar.

MIQUEL VILARRASA CANALIAS, nascut el 27 d’octubre de 1926.

Quan va passar l’aiguat s’estava a cal Vigatà i recorda que des de casa seva que està enlairada, des d’on es veuen els salts d’aigua del Sallent i Falgars, es veia la plana tota inundada de cap a cap i no es reconeixia gairebé res.

Explica que tot el mes anava plovent molt i sovint. A cal Vigatà l’aigua entrava per una finestra de la galeria i sortia per una altra apretada pel vent de llevant. I la nit del 17 al 18 d’octubre que és quan va fer disbarats més grans, es va emportar la cabanya del Molí del Collell, provocant la mort de les 7 persones de la família que s’hi havia refugiat.

De les collites, recorda que varen salvar els fesols que ja havien recollit com també 70-80 sacs de mill que havien guardat a la cabanya, tot i que es va escalfar i varen agafar un color groguenc. De blat de moro només en varen poder recollir set o vuit coves. La resta de productes del camp, tots perduts.

I el poc que va quedar no es podia recollir perquè s’enfonsaven a tot arreu.

A les cases veïnes, can Xec, can Poquí, les Palanques, el Prat, cal Sastre, a totes elles va entrar aigua. A cal Vigatà, hi havia un terrafort de molt mal treballar i després de l’aiguat amb els llots, fangs, sorra… es va convertir en una terra de molt bon cultivar i molt fèrtil. Explica que les collites eren molt abundants. Havien d’entregar el “cupo” de blat i l’estat els pagava 0,72 pessetes/kg, mentre que al mercat lliure “l’estraperlo” es pagava a 15-16 pessetes/kg que era tota una fortuna. Tothom se les enginyava per complir una mica la llei però que els quedés mercaderia per vendre…

També recorda les bones relacions amb els propietaris ja que va estar malalt: una peritonitis, que li va provocar 6 mesos de baixa a l’hospital militar de Barcelona i la convalescència la va passar a casa de l’amo, del Sr. Xavier de Mir Clapés. Cada vegada que havia d’anar a visitar-se, es quedava a casa dels amos.

1) Que la riquesa i la població es trobava majoritàriament a la muntanya (la fusta, el carbó, la llenya, els boixos, les pastures, el bestiar, etc) mentre que a la plana, abans de l’aiguat i amb tres anys de guerra hi havia molts camps erms, aiguamolls i terra poc productiva en general. L’aportació de llots i nutrients que va provocar la inundació va fer els camps molt més fèrtils i productius.

2) Un altre tret significatiu és que a la Vall, l’aigua es va emportar totalment o parcialment 14 cases.

Tot i així no es va negar ningú. La saviesa natural, l’astúcia, el seny i la solidaritat entre veïns va fer possible que tothom salvés la vida. Aleshores no hi havia ni el 112, ni l’Inuncat, ni emergències…

Es varen espavilar tots sols.

3) En aquesta época encara hi havia moltes supersticions, llegendes, misteris i pors de la nit, màgia, follets…

4) Totes les persones i famílies amb les quals hem parlat ho varen perdre tot i avui, gràcies al seu esforç, entusiasme, treball i esperit estalviador, són gent que es troben en una situació confortable, cosa que els fa encara més meritòries de la nostra admiració i respecte.

5) El record de la guerra, la cartilla de racionament, els emboscats, gent que estava amagada al bosc perquè eren republicans i temien per la seva vida.

6) La solidaritat es va manifestar en totes les classes socials. Es va oferir acolliment els dies de l’aiguat i posteriors. Els amos tot i que sortien d’una guerra, on molts masovers eren republicans, varen respondre molt bé, recol.locant els que havien perdut la casa, facilitant-los un altre habitatge i terra per produir-se els aliments.

Després de veure la realitat i transcendència que va suposar l’aiguat del 1940, les entitats socials, culturals, esportives (societat civil en general) i l’Ajuntament de la Vall d’en Bas estem organitzant un acte de reconeixement i agraïment a les persones que varen recuperar de la inundació, el fang, els rocs i la misèria, la nostra estimada Vall, així com fer un o dos monòlits recordant les cases que l’aiguat es va emportar.

Emili Salavedra, Anton Aubanell, Dolors Reynés, Francesca Reynés, Antoni Casamitjana, Joan Ayats, Jaume Soler, Josep M. Ginabreda (equip de trebal aiguat de l’any 1.940)

VERNTALLAT

21 núm.

56

22

Grup Municipal la Vall Plural (LVP-AM)

Grup Municipal PDeCAT

núm.

56

Benvolguts i benvolgudes veïns i veïnes,

Durant els dies 15 i 18 de fa 77de anys va succeir que es coneix l’aiguatcom de l’any 1940, ja Durant els dies 15d’octubre i 18 d’octubre fa 77 anys vaelsucceir el quecom es coneix l’aiguat quede es l’any van acumular entre 500 i 2.000 litres per metre quadrat d’aigua.

El gruix més important de la preci1940, ja que es van acumular entre 500 i 2.000 litres per metre quadrat pitació va caure durant la nit de la vigília de Sant Lluc. L’aiguat del 1940 s’emportà per davant uns quants d’aigua. El gruix més important de la precipitació va caure durant la nit de la vigília de molins de Sant Privat d’en Bas i 14 cases del nostre municipi.

Després de dos anys i mig governant el nostre municipi, creiem que és un bon moment per fer una breu valoració del que hem deixat enrere i del que vindrà. Des que vam arribar al govern, hem intentat, tal i com dèiem en el nostre programa, treballar amb la gent de la vall i per a la gent de la vall, i procurant fer-ho sempre en equip. Creiem sincerament que ho estem aconseguint. Per això estem especialment orgullosos de:

Sant Lluc. L’aiguat del 1940 s’emportà per davant uns quants molins de Sant Privat La d’en solidaritat més 4045 veïns (actualment, Bas idels 14 cases del nostre municipi. som uns 2900, segons dades de l’Idescat de l’any 2016)

• Haver millorat l’atenció a la ciutadania gràcies a una nova manera de treballar entre les treballadores i treballadors de l’Ajuntament i l’equip de govern, que ha permès rendibilitzar més la feina i que aquesta sigui més satisfactòria per a totes i tots en el dia a dia.

van permetre que no hi hagués cap víctima a La Vall d’en Bas, tot i el desastre meteorològic. És important La solidaritat més l’afany 4045 de veïns (actualment, som i uns 2900, dades de remarcar aquest fetdels i destacar supervivència dels veïns veïnes, sensesegons l’existència de mitjans l’Idescat ni dedel’any 2016) van que noelshipoguessin hagués cap víctima a La d’ena Bas, tecnològics, comunicació, ni permetre d’informació, que prevenir d’allò queVall estava punt de succeir. tot i el desastre meteorològic. És important remarcar aquest fet i destacar l’afany de

• Apostar per la transparència de les actuacions del govern municipal, informant en tot moment la ciutadania amb tots els mitjans disponibles (per carta, per la ràdio, a través de la publicació La Vall Bull, amb trobades amb les veïnes i veïns dels diferents pobles, web de l’ajuntament, a través de les xarxes socials, etc.)

Si podem destacar quelcom positiu d’aquest trist succés, hem d’indicar que totes les terres més àrides comunicació, ni d’informació, que els poguessin prevenir d’allò que estava a punt de del nostre municipi, passats uns anys i degut a la sedimentació, es van convertir en les terres fèrtils que succeir. cultiven els nostres pagesos.

• Dedicar moltes hores al govern del municipi, amb reunions setmanals de l’equip de govern, reunions per comissions i del regidor/a amb les entitats del poble de referència.

podem els destacar quelcom positiu d’aquest tristsobreviure succés, hem d’indicar quede totes les PerSirecuperar testimonis dels veïns i veïnes que hi van i els valors i actituds la població terres mésdies, àrides nostre municipi, passatsproposem uns anyslai creació degut d’una a la sedimentació, durant aquells des del del Partit Demòcrata (PDeCAT) Jornada a La Vallesd’en Basvan perconvertir rememoraren aquells fets. fèrtils que cultiven els nostres pagesos. les terres

• Actuar amb rigor i responsabilitat, buscant el perquè de les actuacions, justificant-ne la seva utilitat i necessitat.

• Complir amb els compromisos exposats en el nostre programa. Tant és així que en la nostra valoració interna dels dos anys constatàrem que ja n’havíem assolit entre un 60% i 70% aproximadament.

supervivència dels veïns i veïnes, sense l’existència de mitjans tecnològics, ni de

Grup Municipal PDeCAT Per recuperar els testimonis dels veïns i veïnes que hi van sobreviure i els valors i actituds de la població durant aquells dies, des del Partit Demòcrata (PDeCAT) proposem la creació d’una Jornada a La Vall d’en Bas per rememorar aquells fets.

• Estimular la participació i la col·laboració de la ciutadania en el govern municipal organitzant consells sectorials, potenciant comissions de treball, estimulant la coordinació de les entitats i donant recolzament al seu treball del dia a dia. Sense la col·laboració ciutadana no hauríem pogut assolir molts dels objectius que ens vàrem plantejar; us donem, de nou, les gràcies més sinceres.

Per descomptat, hi hagut actuacions que no han anat segurament com voldríem; les experiències i els errors els farem servir per aprendre’n i fer-ho millor. Aquesta es la nostra voluntat.

S’han dut a terme moltes actuacions i encara queda molta feina per fer. En aquest any i mig que ens queda de govern, focalitzarem alguns temes que considerem d’especial rellevància, com l’atenció a la gent gran amb la inauguració del centre de serveis per a la gent gran i les actuacions de promoció de l’autonomia per afavorir la continuïtat al propi domicili, o la promoció de la les energies renovables.

No esmentem actuacions concretes realitzades i ho fem expressament per no deixar-nos-en cap perquè totes són importants: les petites coses i les grans actuacions que milloren el dia a dia del nostre municipi.

El treball diari i el reconeixement de moltes veïnes i veïns és el que ens fa estar orgullosos de governar La Vall d’en Bas i ens empeny a continuar fent-ho. És un honor i un privilegi estar al servei de la gent, i treballar per a les persones i pel bé comú. I ho procurem fer posant l’accent en la igualtat d’oportunitats. Posant l’accent, de fet, en construir una Vall, una comarca i un país millor.

Gràcies, de nou, per la vostra col·laboració.

Grup Municipal la Vall Plural (LVP_AM)

VERNTALLAT

Font: www.naciodigital.cat/garrotxa/

23 núm.

56

24 núm.

56

Concerts d’estiu de la Vall d’en Bas 2017

És l’hora del pati

Com cada any, aquest passat juliol es va celebrar una altra edició dels Concerts d’Estiu de la Vall d’en Bas, i ja fa disset anys que vàrem començar.

I un altre any hem tingut concerts d’una qualitat que satisfà l’oïda més exigent. Si bé hem gaudit molt en tots els concerts, n’hi ha un parell que cal destacar.

El grup de jazz manouche, Scaramouche, era el primer dels concerts que havíem programat i malgrat no fer gaire bon temps i en un espai nou per als concerts com és el parc de les Cabres, el concert va ser esplèndid.

Una cantant, acompanyada amb dues guitarres manouche i un contrabaix.

La qualitat dels músics, però sobretot la facilitat i senzillesa amb què sortien les cançons i el swing que encomanaven, era sorprenent. Esperem portar-los de nou més endavant esperant més bon temps i que pugueu venir tots.

I l’altre concert que fou especial, també va ser en un espai on mai n’havíem programat abans. Va ser en una de les sales d’exposicions de Can Trona - Centre de Cultura i Natura. Allà van venir la Susana Sheiman i el Xavier Algans, ella amb la veu i ell amb el piano, i el concert del qual vàrem gaudir els que omplíem la sala va ser dels que recordarem molt de temps.

El repertori, estàndards de jazz i alguna cosa més actual, més pop, més proper; però el repertori és el de menys.

La senyora Sheiman canta com vol, i el Xavier Algans toca el piano com els àngels, i el vol dels àngels és el que semblava que hi havia aquell vespre a Can Trona. La compenetració entre ambdós, la qualitat, professionalitat i simpatia de la Susana i la forma excel·lent d’acompanyar-la al piano d’en Xavier, amb el recolzament de tot el públic —al final dempeus—, van fer possible un dels millors concerts que mai hem programat.

Que n’haguem destacat un parell no vol dir que els altres no hagin estat prou interessants.

El concert de Les Anxovetes, amb la seva dolça manera d’interpretar les havaneres a tres veus, va omplir el carrer Teixeda d’un públic entregat que va gaudir d’un excel·lent concert. Així mateix, ens va sorprendre la proposta dels músics de l’Aupa Quartet, amb la seva forma d’interpretar temes de jazz i rock amb la formació clàssica de quartet de corda, destacant especialment el violoncel·lista, tocant com si d’un contrabaix es tractés.

També vam tornar a tenir la Montserrat Cristau. Va venir a Sant Privat amb una proposta de cançó francesa acompanyada del seu grup de jazz habitual, i va ser un concert molt maco en una nit esplèndida.

Pel que fa a la música clàssica, aquest any vam repetir la retransmissió del Liceu a la fresca, des del Teatre del Liceu amb Il trovatore, de Giuseppe Verdi, com sempre organitzat per l’Ajuntament amb col·laboració de TVC. I dels concerts en viu, destacar el de l’església de Joanetes ofert pels Auró Quartet, amb obres de Haydn, Xostakovitx i Dvorak, i una vegada més vàrem poder apreciar com des de fa ja uns anys el nivell de joves intèrprets a Catalunya és excel·lent.

També va ser excel·lent el nivell dels músics del conjunt Atria que a l’església de Sant Esteve i per acabar els concerts d’aquesta edició, ens van oferir un repertori barroc amb obres de Bach, Händel i especialment Telemann, del qual aquest any es commemora el 250 aniversari de la seva mort.

Joves músics que amb flauta, dos violins, violoncel i clavicèmbal van tancar aquesta edició dels Concerts d’Estiu de la Vall d’en Bas. Molt agraïts a tots els socis pel vostre suport, també a tots els que vau venir als concerts, a l’Ajuntament de la Vall i a la seva brigada per tot el seu recolzament, i a les petites empreses que ens ajudeu a fer-ho possible.

Una assignatura pendent.

En els últims anys moltes escoles estan abandonant el vell paradigma que l’estona de pati és un espai on esbargir-se (d’aquí la paraula esbarjo), un parèntesi en l’horari escolar, per adoptar-ne un de nou: el del pati com espai d’aprenentatge, de socialització i de creixement personal i, per tant, una estona tan important com les que es donen dins de l’aula. Però perquè els infants puguin aprofitar realment tot el potencial del pati, cal adaptar-lo i dissenyar-lo en base a aquestes noves necessitats que ara l’hi associem.

Ara fa un any, un grup de mares i pares de l’escola Verntallat vam sentir que era el moment de repensar el pati dels nostres fills i filles. Volíem crear un espai que anés més enllà dels esports i que també potenciés d’altres maneres de jugar i relacionar-se. Així que vam entrar a la comissió pedagògica de l’AMPA i ens vam posar a treballar de valent.

S’hi val a copiar...

Les idees les hem obtingudes a través dels relats que els nostres fills i filles fan de les seves hores d’esbarjo, l’observació del pati, les dinàmiques que s’hi donen i les intervencions en altres processos de millora de patis que s’han dut a terme en escoles de la comarca i de Catalunya. No, no podem dir que haguem inventat res de nou; en aquest sentit, hem pogut aprofitar moltes idees que ja s’han realitzat a d’altres escoles. Simplement hem seleccionat les que ens han semblat millors en base als següents objectius: crear un pati que fomenti la inclusió i que no segregui per raó de gènere, edat, gustos i habilitats

Moltes gràcies a tots.

Associació Musical la Vall d’en Bas octubre 2017

VERNTALLAT

personals; potenciar el joc lliure, el joc simbòlic, el joc cooperatiu i els espais de calma; i augmentar el contacte amb la natura.

Per això, hem organitzat la millora del pati amb la creació de diversos espais, tant al pati de primària com al d’infantil: un espai de calma, on es puguin fer jocs tranquils; un espai de psicomotricitat, on enfilar-se i fer equilibris; un espai de joc reglat, per jugar a futbol, bàsquet i voleibol i un espai de joc simbòlic per al pati d’infantil.

Posem-nos a fer els deures La manera de dur a terme el projecte ha estat amb reunions regulars amb la directora de l’escola, amb el consens del claustre i amb la participació també de l’Ajuntament. En l’etapa inicial i per donar a conèixer el projecte, vam crear un blog (https://verntallatpati.wordpress.com), ja que la transparència i la implicació del major nombre possible de persones de l’entorn (encara que només fos per donar opinions i idees) era una prioritat.

Si bé el projecte complet ja ha estat aprovat per les parts implicades i està dotat del pressupost necessari, durant el curs 2016-2017 s’ha completat la primera fase: la redistribució dels espais de joc reglat, la sorrera (amb una vora que consta de troncs de diferents alçades per on els nens poden caminar fent tot un circuit), una estructura de fusta amb cordes per enfilar-s’hi, sis pissarres, l’emportlanat de diversos espais, un llarg banc de fusta a l’antiga sorrera del pati d’infantil i una cinta d’equilibri (que els alumnes de 6è van regalar a l’escola l’any passat).

Cal dir que en les primeres setmanes d’escola els nens han utilitzat molt els nous jocs; en definitiva, és la millor justificació i prova d’èxit d’almenys aquesta primera fase del projecte. Durant el curs 2017-2018 es durà a terme la segona fase del projecte: túnel i cabanya verds (fet amb vímet viu que construiran els mateixos alumnes), caseta i cuineta de fusta, jocs pintats al terra de les zones emportlanades i una tanca vegetal que envolti l’escola.

25 núm.

56

26

És l’hora del pati

Recordant a la Núria Vilalta

núm.

56

Vols jugar amb nosaltres?

A la comunitat escolar totes les feines són importants encara que moltes vegades sembla que no ens n’adonem. Quan acaba l’activitat escolar de cada dia de més de 300 persones movent-se per l’interior de l’escola i veus l’aspecte que tenen el terra, els passadissos, els lavabos... penses: Valga’ m Déu!, estarà tot a punt i net demà per a tornar a començar ?

Perquè això sigui possible en el seu moment, la Núria Vilalta, juntament amb alguna companya, cada matí arribava a l’escola, moltes vegades quan encara era fosc. I aquí amb la solitud i el respecte que dona una escola buida s’afanyava a deixar-la ben neta i polida amb la il·lusió que tots/es els/les alumnes i mestres la trobéssim a punt en el moment de començar les classes.

La seva simpatia, la bona disposició als canvis que fossin necessaris, les ganes de fer bé la seva feina, conscient que els beneficiaris eren els més petits de la Vall, és el record que ens ha deixat la Núria a l’escola Verntallat.

Sap greu que feines importants i que moltes de les persones com ella, passen desapercebudes, no les valorem fins que les trobem a faltar.

Gràcies Núria, el teu record encara viu dins la nostra escola!

El grup de pares que hem impulsat aquest projecte, hem volgut posar al centre l’escola, la participació i el consens de tota la comunitat educativa: alumnes, mestres, monitores de menjador, conserge, famílies i Ajuntament. Amb aquesta finalitat hem tingut en compte les conclusions de les aportacions dels alumnes de l’escola a través de les reunions de delegats; hem passat una enquesta a les monitores de menjador; hem mantingut reunions mensuals amb la directora de l’escola, que fa de portaveu del claustre i el professorat; hem estat en diàleg constant amb en Carlos, el conserge; hem mantingut reunions amb la regidora d’educació, Anna Mercader, i l’alcalde; i hem tingut en compte també idees de converses informals amb mares i pares de l’escola.

Quan vam començar a compartir la nostra iniciativa de reformular el pati del Verntallat, moltes persones ens van dir que no arribaríem gaire lluny i realment veníem preparats per haver de picar molta pedra.

Tanmateix, el que ens hem trobat és tot el contrari: tota una comunitat educativa amb moltes ganes de dur a terme aquest canvi, amb qui ha estat molt fàcil comunicar-nos i trobar solucions de forma conjunta.

Per acabar, volem donar les gràcies de tot cor a totes les persones que han participat en la reforma del pati amb les seves idees, observacions, coneixements, temps, treball, il·lusió i suport.

Seguim!

L’avet del Puigsacalm

27

Per la Nuri

A la Vall, la gent que va a la muntanya (naturalistes, caçadors, boletaires, excursionistes o simplement admiradors de la natura), des de fa molts anys parla de “l’avet del Puigsacalm” i, efectivament, un avet de presència molt destacada sí que es troba a la baga de Puigsacalm – Pla Traver. És molt possible que formi part de les restes (n’hi ha alguns exemplars de tamany inferior al seu entorn) d’un antiga avetosa o fageda amb avet que hi creixia de forma espontània anys enrere, probablement fins a principis del segle xx.

Hi ha cites escrites i orals força rellevants que avalen aquesta hipòtesi: - El treball d’en Josep Nuet i Badia, Estudi sobre l’àrea de dispersió de l’avet (Abies alba Miller) a les terres catalanes, de l’any 1979 publicat al Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, núm. 46, 1981 (secció de Botànica, 4), dona constància de l’existència d’avets al Puigsacalm i Cabrera.

- En Carles Casamitjana i Juvanteny, el ferrer de Sant Privat, ens explica que el seu avi, en Melció Casamitjana que va viure fins a finals dels anys 70 del segle xx, encara havia presenciat l’avetosa i que una tala que s’hi va fer per a la construcció de la casa de Santa Magdalena o, tal vegada, la cabanya de Pla Traver segons altres fonts, la va delmar considerablement.

Si hi afegim que en la zona on es troben, per les seves característiques climàtiques i de situació (a la Serralada Transversal entre el Montseny i el Pirineu) les avetoses de la muntanya mitjana humida no hi serien estranyes, podem suposar que aquests avets són una relíquia botànica i alhora, probablement, l’única espècie de pinàcies que de forma espontània creix a la Vall d’en Bas. És cert que en els nostres boscos també hi trobem diverses espècies de pins, però segurament hi foren introduïts i, per tant, son atípics.

Pau Ginabreda i Sala

VERNTALLAT

“ MAMA” De bon matí a trenc d’alba estiu, primavera i tardor, l’escola encara endormiscada es desperta amb il·lusió.

Com una “mama “, la crida i ella a cau d’orella li diu: Apa va! cara ben neta perfumada i... ara, somriu!

De seguida la mainada, ocuparan cada racó, cal que estiguis preparada per rebre’ls amb il·lusió.

Ja són aquí, tots ja arriben petits i grans, tant se val, comencen amb alegria i cap a classe, tal com cal!

A les cinc, com la mainada cansada de tant enrenou, torna a venir la seva “mama” i la mima tant com vol.

Ara neteja una aula, biblioteca o vestidor.

Cal deixar-la preparada per descansar millor .

Són les nou i ja s’acaba.

L’escola es pot adormir neta, brillant i relaxada, fins que arribi el matí.

I això... cada dia.

Quina gran felicitat!

Fins demà “mareta mia” Gràcies per haver-me cuidat I qui és aquesta “mama”

que l’escola vol lloar?

Ets tu, Nuri estimada i sempre et recordarà.

Gràcies, per la teva ajuda Gràcies, pel teu suport Gràcies, per deixar-me neta per gaudir del meu repòs.

Fins sempre...

Carme Collell, ESCOLA VERNTALLAT

núm.

56

28 núm.

56

Dedicat a Miquel Feixas Pallàs

Paxinc a la Vall d’en Bas

En Miquel va néixer a Sant Esteve d’en Bas el 15 d’octubre de 1933. Va ser treballador del tèxtil durant 35 anys a les empreses Joaquim Rosell d’Olot i Esquena de Sant Esteve d’en Bas fins a la seva jubilació. Al poble era conegut, però, per en Tista, ja que va viure en aquesta casa que actualment és un edifici municipal destinat a local social i per a joves. Però la veritable vocació d’en Miquel era ser jutge de pau. Va ser jutge substitut des de l’any 1969 i amb funcions de titular des de juliol de 1980, però a partir de 1989 fins a 2016 com a plenament titular. És a dir, un munt d’anys va ser el jutge de pau del poble. I és que el seu tarannà era perfecte per aquesta funció: un home cordial, educat, amb una bonhomia innata, de fàcil tracte i molt conciliador. De ben segur unes virtuts imprescindibles per a poder solucionar conflictes quotidians de tota mena i relacions de veïnatge. Potser, però, la vessant més coneguda de la seva tasca com a jutge era la celebració de casaments, molts d’ells de veïns de la Vall d’en Bas. Per això recordarem la seva aportació pel benestar i harmonia del poble. Miquel, gràcies per tot el que ens has donat!

Esteve Serrat i Puig neix el 1927 al barri olotí de l’Apartament (l’actual barri del Roser), a can Paxinc, d’on pren el nom artístic amb el qual es dóna a conèixer i signarà la seva obra. Se’l recorda d’adolescent, existeix documentació gràfica, dibuixant amb un bastó o un tros de branca damunt la terra humida i aplanada sota els arbres davant de casa seva —aleshores els recursos i mitjans eren migrats en contraposició a la passió creativa que el desbordava. Abans de començar els estudis a l’Escola de Belles Arts d’Olot el 1953, ja ha obtingut premis a Girona i Madrid el 1947, el 1950 presenta la seva primera exposició individual a la Sala Vayreda d’Olot i el 1952 participa en una exposició a París.

El 1958 va a estudiar a l’acadèmia de San Fernando de Madrid i aconsegueix una beca per ampliar coneixements a París. L’any 1970 contrau matrimoni amb Francesca Reynés i Costa a la capella de Santa Margarida de la Dou. Aquí comença la vinculació de Paxinc amb la Vall d’en Bas, doncs la Francesca és filla de Lluís Reynés i Duñach que fou secretari de l’Ajuntament de Sant Esteve d’en Bas i dels Hostalets fins el 1956, any del seu traspàs.

Paxinc instal·la el seu estudi artístic a can Famada, l’eixida fou el lloc de treball on se sentia més a gust per plasmar la seva creativitat en teles i diferents suports, absort en el silenci que li oferia aquell indret envoltat d’un paisatge i ubicació propicis. En el transcurs del temps, va instal·lar definitivament l’estudi a una casa del carrer Mestre Tornabell de Sant Esteve d’en Bas.

Dedicat a Dani Feixas Planella En Dani, va néixer a Sant Esteve d’en Bas el 23 d’agost de 1965, era l’únic fill d’en Miquel Feixas i la Líbia Planella. Es va dedicar al sector del transport, va ser molts anys conductor d’autocar i conegut pels infants i avis del municipi als quals portava d’excursió, ja que era servicial, bromista i de tracte afable. Els últims anys també es va dedicar al transport, doncs feia de camioner. Des de ben petit va col·laborar activament amb la ràdio municipal, la qual mai va deixar. També va col·laborar amb la parròquia, amb la Creu Roja i amb entitats diverses. Li interessava la vida política del poble, seguia amb interès i participava com a interventor en totes les conteses electorals del país. Era vehement en les seves opinions, però sempre estava disponible per a tothom. En Dani, Tista com també se l’anomenava, era d’aquelles persones que sumen, cohesionen i donen significat al sentiment de pertinença a una comunitat. Dani, et trobarem a faltar!

A l’Esteve el conec el 1981 quan, abans de matricularme a l’Escola de Belles Arts i Oficis d’Olot, vaig voler parlar amb el professor responsable del taller obert de dibuix. Les dues hores que van des de les set de la tarda a les nou del vespre ens van passar sense adonar-nos, vam parlar de pintura, pintors, principis i valors, amb tot vam coincidir, hi havia comunió.

Vaig matricular-me i durant tres anys vaig assistir diària i puntualment al taller de dibuix de model al natural. La nostra relació va esdevenir amistat, el que em permet parlar de Paxinc des de la meva experiència. Sempre em va fascinar la seva entrega absoluta, vital, en l’execució de l’obra; fins i tot aturava el meu treball per observar-lo i m’hi quedava embadalit, el definiria com un infant apassionat que s’apressava per plasmar vivament el seu innat sentiment/impuls artístic plàsticament.

La màgia dels seus colors s’elaborava damunt una

VERNTALLAT

paleta particular, vaig destacarho a l’article «Albirant Paxinc», publicat al butlletí d’informació cultural d’Olot El plafó, número 24 del mes de març del 2000, en ocasió de l’exposició «Esteve Serrat i Puig, Paxinc. La seducció de les avantguardes» a la Sala Oberta del Museu Comarcal de la Garrotxa.

Em permeto reproduir-ne el següent fragment: “L’aigua, suggerida per la superfície plana d’una peça considerable de vidre gruixut, acull els colors a l’oli que el pintor, en prémer els diferents tubs, hi diposita. El pinzell, animat pel tremp genial, recull intuïtives proporcions de pintura que amalgama vertiginosament. La creació s’esdevé una i altra vegada damunt cristal·lines verdes aigües pregones: turbulències i espirals de color generen efímers caos cromàtics transformats en plàstica llum que plasma forma, volum i profunditat damunt teles i fustes que fan de suport. Les verdes aigües glaçades del vidre gruixut han estat la base de treball preferida per Paxinc, allí on el pinzell i la pinça d’estendre roba (també emprada en més d’una ocasió com a eina de treball) llisquen amb facilitat.

Allí on la transparència possibilita l’apreciació ocular de la necessària òptima vibració dels colors”.

L’exclamació del crític d’art Louis Vauxcelles, proferida a Le Salon d’Automne de l’any 1905 a París, en veure una escultura d’Albert Marque d’una

29 núm.

56

30 núm.

56

Paxinc a la Vall d’en Bas sensibilitat que recorda Donatello: «Donatello parmi les fauves!», bateja el moviment Fauve i Paxinc, en veure l’exaltació cromàtica característica dels fauves, se sent atret i alhora motivat. La simplificació i l’elegància d’Henri Matisse l’entusiasmen admirablement: dibuixos de línia, teles de gran format tractades emprant tècnica de taca plana i composicions fetes amb paper de color —o acolorit— retallat. Picasso el convida a l’aventura de l’art audaç, il·limitat. L’École de París, amb el líric misticisme de Marc Chagall i l’estilització d’Amedeo Modigliani, el fascina. Aquest seguit d’impressions desperten en el jove Paxinc inquietud i, amb convicció, inicia decididament la recerca personal experimentant sense considerar la descoratjadora crítica —sovint burlesca— que pretén ridiculitzarlo. L’any 1949, el polifacètic artista olotí Àngel Vila li dedica unes imatges del seu film Bellvespre en exclusiva; podem veure’l en un moment de creació i creativitat, participant en una sessió de model al natural envoltat dels companys artistes i alumnes de «la Escuela de Bellas Artes y Oficios» d’Olot.

Dades demogràfiques

Palès reconeixement, per part de Vila, a la genialitat de Paxinc. Tot això succeïa en començar la segona meitat del segle xx i ara, al dissetè any del xxi, quan s’han complert els vint del seu traspàs, l’obra de Paxinc sorprèn, es manté viva, actual i permanent.

Ens descobreix la veritable passió i ens permet entreveure el cultivat i enriquit fons d’un artista sincer que, en tot moment i circumstància, va practicar i defensar un concepte d’Art que excedia i sobrepassava les limitacions de l’estret punt de vista de la gran majoria dels seus contemporanis —recordem que eren temps de postguerra civil, dictadura i repressió.

Paxinc fou artista d’artistes, li adquirien obra —no hi ha major satisfacció ni garantia de qualitat. La humanitat, humor, bonhomia, generositat i total disposició, foren trets de la seva personalitat sensible que el feren, certament, entranyable a tos els que el tractàrem.

31 núm.

56

Naixements 2016 Nom

Data

Domicili

Carla Borrat Colom Roc Boada Franquet David Garcia Badosa Martí Borrat Morejon Oriol Pérez Basagaña Jan Pujolàs Vergés Nil Andión Rovira Jana Rodà Muntada Joel Lleras Montoro Arnau Zafra Masdeu Sara Orozco Aixela Esther Plana Gómez Aniol Parcet Barcons Pep Andújar Fuentes Olívia Banús Plana Magí Reguant Pentinat Biel Gumí Puigdemont Martí Bagaria Urgell Marina Solà López Àlex Port Montes Magí Zapater Roquer

14/02/2017 23/02/2017 17/03/2017 27/03/2017 09/04/2017 12/04/2017 14/04/2017 18/04/2017 21/04/2017 20/05/2017 29/05/2017 06/06/2017 28/06/2017 11/07/2017 11/07/2017 28/07/2017 21/08/2017 27/08/2017 02/09/2017 22/09/2017 25/10/2017

Els Hostalets d’en Bas Sant Esteve d’en Bas Sant Esteve d’en Bas Sant Esteve d’en Bas Sant Privat d’en Bas El Mallol Joanetes El Mallol Joanetes El Mallol Sant Esteve d’en Bas Puigpardines Els Hostalets d’en Bas Sant Esteve d’en Bas Els Hostalets d’en Bas Sant Esteve d’en Bas La Pinya Sant Esteve d’en Bas Sant Esteve d’en Bas Sant Esteve d’en Bas Falgars d’en Bas

Josep Casellas Granados

Meteorologia

Defuncions 2017

dades 2016

gener

febrer

març

abril

maig

juny

juliol

agost

setem.

octubre

novem.

desem.

temp. mitja

7.7

7.9

8.2

12.2

14.9

19.4

23

22

19.8

15.1

9.6

6.9

temp. màx.

19

22

23

23.5

27

33

36.5

34

34

25

21

18

dia

8

21

30

15

21

23

19

4

4

4

2

26

temp. mín.

-7

-5.5

-4

1

0.5

7

8

9

7

1.5

-1.5

-4

dia

17

4

10

9

1

19

15

13

29

31

15

29 18

resum

oscil·lació extr.

19

25

19

19

21.5

20.5

24

22.5

21

21

18

dia

23

21

1

14

2

20

19

8

4

29

3

26

temp. mitja mín.

2.3

-1.5

1.6

6.5

8.5

12.6

15

13.8

12.1

9.3

4

0.3

temp. mitja max.

13

14.3

14.7

17.8

21.3

26.2

31

30.1

27.6

20.7

15.1

11.5

pluja l/m2

10.3

56

76.80

93.4

103.9

64.60

36.2

102.4

47.50

82.90

132.6

105

911.60

dades 2017

gener

febrer

març

abril

maig

juny

juliol

agost

setem.

octubre

novem.

desem.

resum

temp. mitja

4.3

9.2

11

12.3

17.1

22.7

23.2

23.8

17.3

16.2

8.2

temp. màx.

16.5

21

24

24.5

32

36.5

36

38

31

26.5

20.5

dia

31

22

10

10

25

4

7

2

5

5

21

temp. mín.

-8.5

-2

0.5

-1

5

8.5

11

11

6

3

-4

dia

18

9

1

28

1

30

2

12

16

30

15

oscil·lació extr.

19

20

20.5

21.5

19.5

21

21

22

17.5

20

21.5

dia

8

22

6

8

28

14

6

2

5

30

21

temp. mitja mín.

-1.7

3.4

3.5

4.6

10.3

14.7

15.5

16

11.3

9.4

0.6

temp. mitja max.

10.2

15

18.5

19.9

23.9

30.7

30.8

31.6

23.3

22.9

15.9

pluja l/m2

90.3

76.3

115.10

96.5

21.8

32.80

42.7

48.1

143.20

49.60

15.5

731.90

VERNTALLAT

Nom

Data Defunció

Edat

Domicili

Josep Font Camps Marià Corominola Padrosa Carme Querol Cortina Maria Banús Espona Jaume Riera Gelis Fèlix Serramitjana Gelis Casto Rodríguez Mé ndez Isidro Barcon Vila Manuel Font Vila Maria Carme Codony Ventura Josep Corominas Vilalta Juan Basagaña Demonjó Joan Molas Oriol Daniel Feixas Planella Miquel Feixas Pallàs Antonio Garriga Brosa Teresa Planas Soler Maria Dolors Illamola Illamola Mercedes Serra Bach Bartomeu Danés Alongina Jordi Molas Oriol Francisca Pujol Vidal Dolors Albatana Guitart Josep Bartrina Pujolar Josep Ma Cobo Falgas

10/01/2017 13/01/2017 22/01/2017 27/01/2017 30/01/2017 22/03/2017 26/03/2017 28/03/2017 03/04/2017 09/05/2017 12/05/2017 02/06/2017 10/06/2017 22/07/2017 30/07/2017 07/08/2017 14/08/2017 17/08/2017 26/08/2017 30/08/2017 03/09/2017 09/09/2017 18/09/2017 10/10/2017 29/10/2017

88 52 89 92 83 75 65 87 92 63 58 82 93 51 83 59 81 74 93 93 85 78 88 87 52

Sant Esteve d’en Bas Sant Esteve d’en Bas Els Hostalets d’en Bas Puigpardines Sant Esteve d’en Bas Sant Esteve d’en Bas Sant Esteve d’en Bas Joanetes Els Hostalets d’en Bas El Mallol La Pinya La Pinya El Mallol Sant Esteve d’en Bas Sant Esteve d’en Bas Girona El Mallol Sant Privat d’en Bas La Pinya El Mallol El Mallol Els Hostalets d’en Bas Sant Esteve d’en Bas Sant Esteve d’en Bas Sant Esteve d’en Bas

Els Pastorets dels Hostalets 11:30h Quina de Nadal 18h - Els Hostalets d’en Bas Pessebre vivent 18h. Joanetes

Missa de Nadal 9:30h. Els Hostalets d’en Bas Missa de Nadal 12h. Sant Esteve d’en Bas Missa de Nadal 12:30h. Puigpardines Gran quina de Nadal 21h. Can Tista Pessebre vivent 19h. Joanetes

VERNTALLAT

Missa 9:30h. Els Hostalets d’en Bas

Dilluns 1 gener

Dimarts 26 desembre

Cavalcada de Reis 20h. Els Hostalets d’en Bas Missa 20h. Els Hostalets d’en Bas

Missa de Reis 9:30h. El Mallol Gran quina de Nadal 21h. Can Tista

Divendres 7 gener

Mostra de pessebres, xocolatada i cantada de nadales Els Hostalets d’en Bas Pessebre vivent 18h. Joanetes

Dissabte 30 desembre

Caga Tió 18:30h. Local del Ratolí de Sant Esteve d’en Bas.

Ple del Consell dels infants 19:30h. Sala de Plens de l’Ajuntament.

Dilluns 25 desembre

Dissabte 23 desembre

Dimarts 19 desembre

Divendres 6 gener

Dilluns 18 de desembre

Esmorzar de les Maries 7:30h Punt de trobada Can Tista Missa 8h. Sant Esteve d’en Bas

Diumenge 31 desembre

Portada del Pessebre a Sant Bàrbara de Pruneres 7:15h Punt de trobada Can Tista Missa del Gall 21h. Joanetes Missa del Gall i xocolatada per a tothom 22h. La Pinya

Diumenge 24 desembre

2a sessió ‘Créixer en Família’ 18h. Can Tista

Casal de Nadal De 8:30 a 13:30h. Can Tista

Casal de Nadal De 8:30 a 13:30h. Can Tista

Diumenge 17 de desembre

Del 2 al 5 de gener

Del 27 al 29 de desembre Xocolatada i Cantada de Nadales en benefici de La Marató 18h- Plaça Major de Sant Esteve Inscripcions a la Llibreria Ma Antonia Preu 3 €

núm.

56

AGENDA DE NADAL A LA VALL D’EN BAS 32