Oscar Wilde i George Bernard Shaw by AjCubelles

LITERATURA COMPARADA: Oscar Wilde i George Bernard Shaw durant el mateix període d’agitació social.

2n Batxillerat Institut: Ins Cubelles Localitat: Cubelles

SINOPSI El propòsit d’aquest treball, es investigar el canvi de les literatures d’una època determinada, a causa d’un període d’agitament social, i arribar a entendre si l’estil d’escriptura varia depenent de la classe social a la qual els autors pertanyen. Així doncs, em proposo investigar el context històric i literari de l’època, i així situar als autors que treballaré, doncs aquests són essencials pel treball, ja que gràcies a les seves obres i a l’anàlisi d’aquestes, podrem arribar a entendre el perquè dels canvis provocats en la literatura, i les diferències d’uns autors que pertanyen a la mateixa època, però a una diferent classe social.

El propósito de este trabajo, es investigar el cambio de las literaturas de una época determinada, a causa de un periodo de agitación social, y llegar a entender si el estilo de escritura cambia dependiendo de la clase social a la cual los autores pertenecen. Así pues, me propongo investigar el contexto histórico i literario de la época, y así situar a los autores que trabajaré, pues estos son esenciales para el trabajo, ya que gracias a sus obrar i al análisis de estas, podremos llegar a entender el porqué de los cambios provocados en la literatura, i las diferencias de unos autores que pertenecen a la misma época, pero a una clase social diferente.

The aim of this project, is to look into the change of literature from an exact age, due to suffer a period of social agitation, and get to understand whether the style of writing changes depending on the social class to which the authors belong. Therefore, I want to investigate the historical background, and also the literary background to place the authors with whom I will work, considering that they are essential for this project, because thanks to their works and the analysis of them, we will understand the reason why this changes in literature happened, and the differences between two authors who belong to the same age, but to a different social class.

ÍNDEX 1. Introducció

1.1. Presentació

1.2. Objectius

1.3. hipòtesis

1.4. Metodologia

2. Context històric

2.1. Període d'agitació a Irlanda

2.1.2. Daniel O’Conell

2.2. Context literari i nous moviments

2.2.1. Imagism

2.2.2. The Abbey Theatre

2.3 l'Època Victoriana.

3. Oscar Wilde

3.1. Temes i estil

3.2.The Picture of Dorian Gray

3.3. Anàlisis d’alguns fragments de l’obra

4.Bernard Shaw

4.1.Temes i estil

4.2. Pygmalion

4.3. Anàlisi d’alguns fragments de l’obra

5. Comparativa entre Oscar Wilde i George Bernard Shaw

6. Conclusions.

7. Bibliografia i webgrafia

Annexos

1. INTRODUCCIÓ 1.1 Presentació i interès personal. En primer lloc, m’agradaria explicar el motiu pel qual he escollit aquest treball, doncs aquest, és essencial per entendre el perquè de la meva elecció, i no és un altre que la fascinació i entusiasme que la literatura anglesa és capaç, per si sola, de provocar en mi. Aquest treball m’ofereix la possibilitat de conèixer detingudament una etapa de la literatura de la que malauradament no en sé res, i es per això que trobo molt adient aprofitar aquesta oportunitat per adquirir tot el coneixement que s’amaga dins d’aquest període. Penso que aquest treball serà beneficiós per a mi, ja que vull dirigir el meu futur al món dels idiomes, especialment a l’anglès, estudiant el grau d’estudis anglesos, i és per això que tot el coneixement que adquireixi a l’hora de realitzar el treball, em serà útil en els meus estudis posteriors al batxillerat, i a més, tindré també la oportunitat de saber més d’alguns dels meus autors preferits.

1.2 Objectius Els objectius d’aquest treball, són analitzar el context històric del període treballat per arribar a entendre la literatura de l’època. Després d’això, comparar les obres dels autors a treballar. Tot seguit, conèixer detalladament els trets estilístics dels autors i de la seva literatura. Em proposo, també, saber el perquè d’un canvi sobtat en els autors d’aquest període, i finalment, entendre com en una mateixa època i en una mateixa ciutat, podia haver-hi una visió tan diferent de la societat per part dels autors, i com això es reflectia en les seves obres.

1.3 Hipòtesis Les hipòtesis que presento, són veure si l'estil a l'hora d'escriure es determina per la classe social d'on els autors provenen, i veure també, si els canvis en l'escriptura van ser deguts a l'agitament social de l'època.

1.4 Metodologia La metodologia d'aquest treball, és molt variada, ja que la literatura m'obre un ample rang d'oportunitats i opcions per treballar, i la majoria de maneres de fer-ho, són efectives.

En primer lloc, aconseguiré els llibres que necessito en versió original, per poder analitzar a fons els trets estilístics de les obres; els seus respectius noms són: The picture of Dorian Gray d'Oscar Wilde, Pygmalion, del reconegut dramaturg George Bernard Shaw, i per últim My fair lady, una obra de teatre dramàtic basada en l'obra anteriorment esmentada, la qual va tenir tal èxit, que va arribar als escenaris de Broadway.

En segon lloc, investigaré sobre el context històric i literari de l'època, concretament del segle XIX, gràcies a l'ajuda de llibres històrics i enciclopèdies que buscaré a les biblioteques de la comarca, i també amb l'ajuda d'articles especialitzats per extreure informació acurada i detallada sobre el període d'agitació social viscut a Irlanda, d'on són els autors a treballar. Seguidament, estudiaré els canvis que aquest va provocar en la societat, i en la literatura. També investigaré sobre els diferents moviments literaris de l'època. Aprofitant l’estiu, aniré a Irlanda a investigar si aquests autors són allà rellevants, i si la seva literatura encara és una característica d’aquest país.

Després d'això, em centraré en la biografia dels autors, investigaré els seus precedents literaris, i les característiques que determinen la manera d'escriure de cadascun.

2. CONTEXT HISTÒRIC En aquest treball, per investigar el context històric ens basarem en dos autors molt importants d’Irlanda, l’exitós Oscar Wilde amb una influència britànica en les seves obres més que irlandesa,

i el reconegut George Bernard Shaw. Els col·locarem en el context al que

pertanyen tenint en compte la seva literatura per arribar a entendre les influències que els determinava a l’hora d’escriure. Per conèixer aquest període amb profunditat, hem de posicionar-nos a finals del segle XIX. Irlanda estava sotmesa per la poderosa Anglaterra. Tant la població anglesa com irlandesa, van haver d’afrontar una sèrie de canvis socio-culturals, a causa de nous ideals i pensaments sorgits de l’època, al mateix temps que el regne de la Reina Victoria, de la que parlarem més endavant, es trobava en un final imminent. Una Reina que per a molts havia sigut la única Reina que havien conegut, la única que havia donat a Anglaterra el suport que la gent provinent d’allà mereixia, ja què aquesta, estava disposada a portar riquesa i prosperitat al 2

país. No va ser sorprenent, per tant, la confusió sobre les prediccions de futur que van sorgir per part de la població. Durant aquesta època, va ser remarcable el creixement del partit laborista angles, un partit el qual és, sense cap dubte, sinònim de consciència social. Va ser per això, que la gent es tornava cada vegada més conscient de la situació social. Hi va haver també, un alt interès per la salut, l’educació, i com no, de la felicitat dels ciutadans. La posició de la dona, també estava en un procés de canvi, van començar a ser admeses a les universitats, i a pesar de la lluita pel sufragi, aviat serien també posseïdores del dret a votar. A les obres dels autors a treballar, la dona sempre juga un paper molt important, en el qual intervé la intel·ligència i la capacitat de sortir endavant que la dona havia d’aprendre per la situació que aquestes sofrien.

2.1.Periode d’agitació a Irlanda “The Irish question”, nom que va rebre el moviment nacionalista Irlandès, va rebre al mateix temps que la situació viscuda a Anglaterra, un gran interès. Aquest moviment, va créixer amb força i lluitava contra la submissió que el govern Anglès exercia sobre aquest país. Els irlandesos defensaven que ells tenien característiques distintives amb Anglaterra, com la idea de que els irlandesos eren una pròpia raça, no només una part d’Anglaterra, ja què a més, ells tenien la seva pròpia religió, i el seu propi desenvolupament social. En l’any 1800 Irlanda va acceptar el fet de ser controlada pel govern anglès, molts historiadors diuen que els governants de l’època van ser subornats i comprats amb terres britàniques i títols nobiliaris. Així doncs, aquest fet esdevindria “El Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda” controlat i governat pel Rei George III. El poble no estava gens d’acord amb aquest fet, va ser per això que van sorgir varis moviments per abolir les lleis imposades pel govern Anglès, entre aquests, un de posterior, sota el lideratge de Daniel O’Conell de qui parlarem més endavant, el qual va tenir un paper molt important en aquesta època, ja que va aconseguir que la religió no s’interposés en la política, deixant als catòlics irlandesos participar al govern.

2.1.1. Daniel O’Conell Daniel O’Conell va néixer el 6 d’agost de 1776 i va morir el 15 de maig de 1847, era també conegut amb el nom de “liberador” i va ser la figura política més important de Irlanda, durant la meitat del segle XIX. El que s’ha de destacar de Daniel O’Conell, es el seu mètode per aconseguir els seus propòsits, ja que era totalment parlamentari i anava en contra de la violència. El fet que fa que O’Conell sigui tan recordat a dia d’avui, és la campanya que va liderar amb un propòsit d’emancipació Catòlica. En 1823 va crear l’associació

catòlica,

qual

ampliar

les

reivindicacions de la gent com una reforma de l’església, electoral i econòmica. Els camperols i la gent que vivia ruralment, va ser apel·lada per O’Conell per que es fessin socis de la campanya, per poder així finançar aquesta, a través d’un preu molt baix per adquirir el nombre més elevat de camperols adherits al moviment possible. Imposat per Anglaterra, el sistema bicameral Irlandès era de tipus Aristòcrata, que més tard va evolucionar a un sistema bicameral de revisió, per la influència dels

Il·lustració 1: Daniel O'Connell

anglesos al parlament Irlandès. Aquest sistema polític constava de dos càmeres, la alta, propòsit de la qual era fiscalitzar i excepcionalment vetar les decisions de la càmera baixa, la qual es deia càmera dels comuns, la qual s’oposava a la càmera alta, ja que aquesta estava constituïda pels aristòcrates i membres de la noblesa. O’Conell es va presentar en 1823 a les eleccions de la càmera dels comuns, i encara que las va guanyar, no va poder ocupar el seu lloc per no estar permesa l’admissió de catòlics al parlament. No obstant això, el Duc de Wellington va comprendre que l’havien d’acceptar, ja que el fet de no fer-ho podia causar una rebel·lió que augmentes l’agitació de la població. Així doncs, el Rei George IV va ser convençut d’acceptar i permetre als membres d’altres confessions cristianes distintes a l’església d’Irlanda a accedir al parlament, per tant, l’any 1829 va ser acceptada la llei. Encara que el parlament no volia, la situació d’agitació va augmentar, esdevenint una etapa violenta a Irlanda. Els treballadors agraris no volien seguir

pagant l’església d’Irlanda. A l’any 1831 es va iniciar una campanya pacifica per deixar de pagar una religió que no era la seva, però això va causar una guerra, ja que al no pagar, el govern va ordenar l’embarg de les propietats de la gent. O’Conell va tenir en aquesta batalla, també un paper molt important, ja que va aconseguir l’abolició de l’embarg per la majoria de persones. A l’any 1841, Daniel O’Conell va ser nombrat alcalde de Dublín, va ser el primer catòlic en ser-ho. En aquesta època regnava a Irlanda, al igual que en Anglaterra, Jacob II d’Anglaterra, qui seria l’últim monarca catòlic provinent de les illes Britàniques.

2.2. Context literari En aquest període la novel·la semblava guanyar importància, així doncs, es va tornar predominant sobre els altres gèneres, com la poesia i el teatre. Hi va haver canvis en la tècnica i manera d’escriure les novel·les, sorgits de l’actitud del poble respecte als problemes que l’època contenia. En primer lloc, els novel·listes es van adonar que no els seguia un mateix tipus de públic o persones determinades, per tant, les seves novel·les podien ser dirigides a tota la gent, sense importar la seva classe social. Abans, però, si que existia una connexió entre l’autor i el lector, una unificació formada pel fet de tindre el mateix punt de vista en moltes qüestions, i la mateixa sensació al sentir l’experiència de la lectura. Amb els canvis esdevinguts en aquella època, ja ningú es veia amb el dret de dir quins fets constituïen una experiència o una sensació al llegir, així doncs, no es podia saber que hi havia realment important en una obra literària, tan com que havia de ser compartit amb la població i que no. Des d’aquest moment, la relació entre l’autor i el lector, es va trencar. Aquests fets van donar pas a una percepció més personal de la lectura, la qual depenia més del punt de vista de l’autor en comptes de l’acceptació social respecte l’obra. Això significava que l’autor era lliure i tenia el poder per donar forma a la opinió del públic mitjançant la literatura. La visió del temps en la novel·la també va canviar, doncs aquest va deixar de ser vist com una sèrie de moviments ordenats cronològicament que havien de ser presentats per l’autor, sinó que aquest es va convertir en una corrent continua connectada de manera conscient amb el lector. Això significava que el pas del temps en les novel·les podia ser presentat de una

manera menys estricta, però també amb un valor de realitat afegit, ja que el temps passava com el lector ho percebia, no com l’autor determinava que havia de ser percebut. El següent canvi està molt relacionat amb l’anterior. Va ser degut a les noves nocions de la verdadera consciencia, les quals derivaren a ser d’una forma determinada degut a les innovadores exploracions de psicòlegs i filòsofs com Freud i Jung. Els escriptors, doncs, observaven la manera en que la gent veia i percebia les coses, així que la seva actitud a l’hora d’escriure va canviar per reflectir aquesta nova manera de veure la consciencia. L’estil, llavors, es va convertir discernible inclús en aquells novel·listes que no havien llegit les obres dels filòsofs, psicòlegs o autors esmentats anteriorment. La poesia, al igual que la novel·la, també estava experimentant una sèrie de canvis. Un vers més natural estava sent desenvolupat. A principis del segle 20 “The Georgian School” guanyava, poc a poc, popularitat. Els poetes que pertanyien a aquesta escola, van reflectir en la seva poesia les idees dels decadents, els quals van dominar el món de la retòrica i del vers durant tot el segle anterior. No obstant això, els alumnes de tan famosa institució, van apreciar la naturalitat a l’hora d’escriure, esdevenint així un amor per la bellesa natural, al mateix temps que respectaven les tècniques més importants de la poesia anglesa, les quals ells seguien, quan arribava l’hora d’escriure. És per això, que es diu que “The Georgian School” estava formada per un grup de somiadors, que s’adonaven del món on vivien, i a través de la poesia, intentaven escapar d’aquesta, buscant la bellesa de la natura i la recerca de noves experiències i sensacions. Aviat van sorgir autors en contra de “The Georgian poetry” com per exemple, Hulme, que va insistir a favor de la restricció de la poesia al món percebut pels nostres sentits, deixant així de banda la imaginació i la percepció de sentiments amb intenció d’escapar del que veiem, es a dir, la realitat. Posteriorment, les idees de Hulme van ser ràpidament captades per Hilda Doolittle i Ezra Pound qui van anomenar aquest moviment amb el nom de “Imagism”, del qual ara en parlarem.

2.2.1. Imagism El imagisme va ser una corrent estètica literària de la poesia anglesa, a principis del segle XX, la qual descrivia sobretot el que nosaltres, amb els nostres sentits, érem capaços de veure. Els imaginistes repudiaven les tècniques típiques que la poesia anglesa contenia, i buscaven un canvi i una nova manera de escriure. Aquest moviment es va promoure per tot el Regne Unit, Irlanda i els Estats Units. Històricament, el imagisme és important per haver desenvolupat una labor innovadora que més endavant, va ajudar a organitzar i crear, les bases del Modernisme.

Il·lustració 2: Hilda Doolittle

Hilda Doolittle, qui va néixer als Estats Units al 1886, és reconeguda principalment per la seva associació amb el grup imagista, doncs aquesta va promoure el moviment gràcies als seus innovadors poemes. Es va fer amiga de Ezra Pound, un poeta americà que residia a Londres, ja que Doolittle es va mudar a la capital anglesa en busca de inspiracions per la seva poesia. Gràcies a Pound, la obra literària de la nostra protagonista es va desenvolupar de manera creativa i innovadora. També es va fer famosa pel fet de tenir relacions amb persones del seu mateix sexe, doncs això també va influir en la seva obra. Finalment, aquest moviment va entrar en una etapa de critiques, i va desaparèixer. Després de la guerra, però, la imatge d’aquest període, era d’incertesa i confusió. Això va ser reflectit en les obres de Yeats, qui no només va ser un poeta, sinó també un dramaturg, un autor altament reconegut com una de les figures més important de la literatura irlandesa, y juntament amb altres, va formar “The Irish National Dramatic Society” que era un conjunt d’autors del mateix estil que feien comparacions de les seves obres, i practicaven les seves tècniques literàries. Molts dramaturgs famosos fan referència a aquesta associació. El teatre no havia sigut valorat durant la primera meitat del segle XIX. Molts dels autors més famosos que avui coneixem, van intentar posar la seva màgia literària en el teatre, però molt pocs tenien algun tipus de èxit, doncs els temes d’aquest, es van convertir en problemes de religió, de joventut, diners i també del sexe. Com Wilde i Shaw van ser els dramaturgs més reconeguts, parlarem d’aquest tema amb més detall al arribar als autors.

Abans d’això, però, crec que és important parlar una mica més sobre “The Irish National Dramatic Society”, en especial un dels teatres més importants del món, “The Abbey Theatre”.

2.2.2.The Abbey Theatre “The Abbey Theatre va ser el centre del moviment teatral irlandès, va ser fundat al 1899 per William Butler Yeats i Lady Gregory, una autora irlandesa que va néixer al comptat de Galway, i va participar i treballar en aquest teatre. El propòsit d’aquest moviment era presentar obres irlandeses, sobre temes que afectaven a aquests i que fossin representades per actors irlandesos. L’edifici va ser el resultat d’una transformació de un antic teatre a “Abbey Street,

Dublin.

creació

ser

seva

possible

gràcies a la participació i el suport de Annie Horniman. El teatre va ser inaugurat a l’any 1904, i durant aquesta època ha sigut testimoni de qualsevol dramaturg irlandès que hagi tingut èxit. El teatre, no obstant, va ser víctima de la pobresa, doncs Horniman

deixar

Il·lustració 3: Abbey Theatre a l’any 1904.

finançar-lo. A l’any 1925, el teatre va rebre ajuda del govern, transformant-se així en el primer teatre subvencionat pel govern del món. Malauradament, a l’any 1951, The Abbey Theatre es va incendiar, però un edifici nou va ser construït, a l’any 1966, el qual avui dia, segueix funcionant exitosament. Entre els famosos autors que havien tingut el plaer de tindre alguna de les seves obres representades a l’Abbey Theatre, podem trobar a Wilde i a Shaw, a qui analitzarem amb detall.

2.3.L’Època Victoriana L’època Victoriana, tant a Anglaterra com a Irlanda, va marcar la cúspide de la revolució industrial. Aquest període fa referència al regnat de Victoria I, qui va viure del 20 de juny de 1873, al 22 de gener de 1901. Durant aquest temps, hi va haver profunds canvis culturals i polítics. L’època Victoriana estava dividida en tres etapes, la primera, quan l’ascens de la reina Victoria va succeir, el victorianisme mitjà, que va ser per a molts, l’inici de una llarga estabilitat interna, y l’últim, durant el qual es van aguditzar les problemes amb Irlanda. La darrera etapa es va allargar fins que la reina Victoria va morir, al 1901. La societat estava plena de prejudicis, moralismes i disciplina.

Els

valors

victorians

podrien

classificar com “puritans” destacant els valors de l’estalvi, les ganes de treballar, i els grans deures de la fe. Els homes dominaven l’escena, sobretot en

Il·lustració 4: Reina Victoria I

els espais públics, doncs els privats quedaven reservats per la dona. La prostitució va tindre un paper important en aquesta època, ja que les estrictes costums, a vegades esdevenen conseqüències contraries. Es va formar un món sexual paral·lel a les estrictes lleis de la reina, on l’adulteri i la prostitució eren molt comuns. En l’est de la capital anglesa, Londres, hi havien molts bordells i sales d’espectacles, encara que també es desenvolupava un ambient de carrer a l’abast de qualsevol, de drogues, sexe, orgies...etc. Va ser en aquesta època, quan es va inventar el primer preservatiu de làtex, encara que es suposava que les relacions sexuals eren únicament permeses per funcions reproductives. Les prostitutes van sofrir molt per la irrupció del famós “Jack the ripper” durant l’estiu de 1888. Es van cometre molts assassinats els quals s’adjudicaven a aquest personatge. Ni els ciutadans ni la policia, van ser capaços de trobar al assassí.

La literatura es va tornar molt popular durant l’època victoriana, i van sorgir molts escriptors que encara que van ser protagonistes de grans escàndols, avui en dia són molt reconeguts. Oscar Wilde i Bernard Shaw, de qui ara començarem a parlar, van pertànyer a aquesta època.

3.OSCAR WILDE Oscar Wilde va néixer a Dublín, el 16 d’Octubre del 1854, era el segon fill del senyor William i la senyora Wilde. El seu pare era un il·lustre i reconegut cirurgià, i la seva mare una gran poeta irlandesa nacionalista. Tant la seva mare com el seu pare, estaven interessats i mostraven molt interès en l’estudi dels orígens irlandesos, del folklore i la història. Va ser educat a “Portora Royal School” i a la famosa “Trinity College” la universitat més prestigiosa de Dublin. L’any 1875 va guanyar una beca per estudiar a “Magdalen College”, a la ciutat de Oxford, on va guanyar honoraris en literatura Grecoromana, Història, i Filosofia. Allà es va deixar influenciar per dos il·lustres escriptors d’art i de la seva relació amb la vida. Els autors John Ruskin i Walter Pater. Sota la supervisió de Ruskin, Wilde i altres estudiants universitaris van començar a construir un camí a la demostració del valor de l’esteticisme, i de les competents qualitats d’un artista. El més important de la seva carrera a Oxford van ser dos importants triomfs, la seva matrícula d’honor al seu grau, i el premi al seu poema, Ravenna. No obstant això, va tenir també dos fracassos. No li van donar un premi que esperava per la seva redacció “The Rise Of Historical Criticism”, i tampoc li van donar la beca per seguir a la universitat de Magdalen. Il·lustració 5: Oscar Wilde

Seguidament, es va mudar a Londres, on es volia guanyar un nom en la capital de la moda i els artistes. Tenia suficients poemes per fer una col·lecció, així doncs, la va publicar per ell mateix a l’any 1881. És també important el fet de que va saber com moure’s per les terres angleses, doncs era vist a les festes i reunions adequades per conèixer gent. Va fer, per tant, moltíssims contactes. Wilde va canviar la seva 10

manera de vestir, doncs va crear un estereotip anomenat, el vestit estètic, el qual realment derivava d’una festa a la qual Wilde va assistir quan vivia a Oxford. A l’any 1881, va participar en un tour propagandístic als Estats Units. En les seves conferències, reivindicava la importància del nou renaixement. Va insistir en comparar la nova preocupació dels estils de vida de la societat amb l’aspiració del renaixement Italià i el moviment romàntic. Aquestes conferències el van establir com una figura molt en important en temes d’art, a més de proporcionar-li una gran quantitat de diners. El 26 de novembre d’aquell mateix any, es va prometre amb Constance Lloyd, i es van casar el 29 de Maig del 1884. Van tindre dos fills, Cyril i Vivian, els quals van néixer al 1885, i la última, només un any després. Durant el començament del seu matrimoni, Wilde treballava com a periodista, convertint-se en un revisor tediós de les seves obres, al mateix temps que les de altres. Uns anys més tard, va començar a treballar en una sèrie d’exitoses obres pels teatres més famosos de Londres. Algunes d’aquestes obres eren: A woman of No importance i An Ideal Husband. L’estiu d’aquell any, va ser molt important en la vida de Wilde, doncs es produiria un fet que canviaria la seva vida per sempre. Va ser introduït a Lord Alfred Douglas, el tercer fill del Marqués de Queensberry. Abans d’això, ja hi havien rumors de la pràctica homosexual de Wilde, i que el seu matrimoni, era en realitat una farsa. Douglas estava molt satisfet, ja que va deixar a Oscar Wilde gastar diners en ell, doncs el seu pare havia deixat de subvencionar-lo. Mentrestant, Wilde treballava en el que seria la seva última obra dramàtica, The Importance of Being Earnest. Per un altre banda, encara que les seves obres eren exitoses, la homosexualitat en aquella època, no era tan comú com ho és ara, sinó que era molt menys tolerada. De fet, les relacions sexuals entre homes,

Il·lustració 6: Oscar Wilde, amb una paradoxa.

tant si eren publiques o privades, es consideraven il·legals. Wilde estava molt preocupat pel comportament del pare de Douglas, doncs aquest, era un violent i irracional home, qui no suportava a l’amor del seu fill, i podia

ser capaç de destruir-los. Douglas insistia en presumir de la seva relació amb l’autor, doncs buscava l’odi del seu pare. El 28 de febrer del 1895, Queensberry va deixar una carta explicant l’activitat homosexual de Wilde i el seu recent comportament. Els pròxims events que van aparèixer en la vida de Wilde, van arruïnar la seva carrera després de pocs mesos. Després d’això, Wilde va denunciar a Queensberry per calumnia i injuria, però el cas va anar en contra de Wilde, que va ser culpat amb càrrecs per homosexualitat. El 25 de maig de l’any 1895, va ser sentenciat a dos anys de presó. L’any 1897 va ser posat en llibertat, i va marxar a viure a França. Durant aquesta època, va publicar una obra que es deia The Ballad of Reading Gaol. No obstant això, Wilde mai es va recuperar de la seva estança en presó, i va morir el 30 de novembre de l’any 1900, a la capital francesa, Paris.

3.1. Temes i estil Oscar Wilde va ser una de les majors figures de l’esteticisme, moviment anglès que va sorgir del romanticisme junt amb el realisme, el moviment literari que Wilde pertanyia. Aquest nou moviment s’interessava en descriure la realitat, el que l’estètica significa. Els esteticistes es van dedicar a buscar el refinament de la bellesa i de l’art. Van trobar sensacions i art en formes encara no explorades, com el que era vulgar o simple. Així doncs, també tenien una espècie de reacció en contra del materialisme i el capitalisme de l’últim període de la època Victoriana. D’aquest sentiment de refús va esdevenir la famosa frase de “Art for art’s sake” Wilde. En la poesia, prosa, i drama, Wilde va personificar l’esperit de la decadència. La prosa de Wilde tenia les qualitats dels seus primers anys. Les seves histories i una novel·la, The Picture of Dorian Gray, la qual treballarem, són típiques obres de l’esteticisme –enginyoses, refinades, i ornamentades en estil, però amb falta calidesa i tacte humà. El principal recurs, doncs, és l’intel·lecte. Encara que es com a dramaturg, que coneixem a Wilde avui en dia, és en les seves comèdies on resta la seva reputació. Són comèdies sobre els modals on es mostra el paper dels personatges i el seu comportament, tant de l’home com la dona, vivint sota específics codis socials. Aquests tendeixen a preocupar-se sobre els codis i estaven normalment subordinats a la elegància i complexitat del món on havien de viure. Wilde va crear un estereotip de

personatge en el qual la elegància de les classes altes de la seva època, jugava un paper molt important. No obstant això, creava meres caricatures, mai s’involucrà en implicacions morals. Per finalitzar amb Oscar Wilde, analitzarem la seva única novel·la, The Picture of Dorian Gray.

3.2. The Picture of Dorian Gray La idea a la qual Wilde va donar forma literària en aquesta obra, va passar pel cap de l’autor bastants anys abans de crear aquesta magnífica novel·la, abans doncs, de recrear aquesta en escrit. Era la bellesa, per sí mateixa, més important que la moral? Wilde respondria a aquesta pregunta a través de Dorian Gray, potser en forma d’una cuidada historia, o a través d’una endevinalla de lo més curiosa i intel·lectual, sempre depenent del lector. L’acceptació de la novel·la va ser complicada, ja que aquesta, va haver de passar per diferents controls i versions, abans de la seva primera publicació, tal i com la coneixem ara. La premissa d’aquesta novel·la, es basava en la discussió sobre que era més important, la bellesa o la moral. En la primera escena, se’ns mostra un jove que té un meravellós quadre d’ell fet per un artista que està

Il·lustració 7: Fotografia de Oscar Wilde (pel·licula) observant el seu retrat.

bojament enamorat del seu model. Quan la obra d’art estava a punt de ser acabada, la simple visió del jove va ser confosa per les eloqüents paraules d’un llest personatge, Lord Henry. Aquest, força la situació fins fer al jove adonar-se de que té una bellesa absoluta, doncs amb aquesta, podia explorar i descobrir totes aquelles sensacions que la vida té preparades per nosaltres, però que aquesta amaga injustament per que trobem per nosaltres mateixos el camí fins al plaer. El jove, donant la raó a les incitants paraules que escoltà, va desitjar i afirmar que donaria la seva ànima a canvi de que el pas del temps, i els cops de la vida es veiessin reflectits al quadre, en comptes d’en el seu bonic rostre. Aquest desig va ser màgicament escoltat, i així, fet realitat, doncs ara, el temps no reflectiria en la bellesa del jove cap tret de falta de joventut, sinó que el quadre, seria víctima, dels canvis que la vida provoca en

nosaltres, misteriosa, i enigmàticament. Protegit per aquesta il·lusió, Dorian Gray, víctima sense saber-ho de la seva bellesa, amagà el quadre (la seva moral) per començar una vida plena de noves sensacions i expressió de si mateix, una vida sense preocupacions, una vida on el crim i el balafiament no tenien límit, doncs fins i tot l’autor del quadre, va ser víctima d’aquests fets. Finalment, la obsessió amb el seu secret, el qual s’amagava a la mansió del jove, va acabar sent la causa de la destrucció de la obra, doncs la cerca de l’alliberació de la consciència del jove, es trobava sota la pintura del rostre sobre el llenç, doncs aquest, havia de ser destruït. El que no sabia Gray, era que en el moment de destruir la seva moral i consciència, es a dir, el quadre, ell mateix també es va destruir, doncs la relació entre el retrat i l’home va ser tràgicament revertit. Els lectors vam quedar horroritzats per la força que l’escena contenia, doncs després de l’intent de destruir el quadre, aquest va recobrar la bellesa amb la qual el pintor l’havia dotat, i els trets del temps i els crims, es van tornar característiques del vertader aspecte de l’home, qui de sobte tenia l’aspecte d’un monstre colpejat pel pas del temps, un monstre que no va poder aguantar la pressió de veure’s com realment era, doncs aquest es va suïcidar, perdent doncs, la vida pel fet de no tenir la seva màgica bellesa, que tant li havia donat, però que a la vegada, tant li havia pres. Com Oscar Wilde mateix va admetre, la noció d’un home jove que vol vendre la seva ànima a canvi de eterna joventut, havia ja sigut una idea ja treballada en la literatura, però que ell li havia donat una nova forma. La relació que els personatges tenen, està relacionada amb l’art, la vida, i el sofriment, doncs aquesta va ser la nova manera d’idealitzar la bellesa, i recrear aquest tòpic d’una manera més innovadora. La personalitat dels personatges estan compostes de diferents punts de vista, cadascú té la seva perspectiva sobre com millor viure la vida d’un mateix, i aclarir els conflictes de l’ànima i els sentits. Els personatges principals són Basil Hallward, el pintor, Lord Hentry Wottom, el romàntic però completament esteticista, i Dorian Gray, qui contenia una bellesa inspiradora per artistes i escriptors. Basil, és el personatge més convencional de l’obra. El seu amor per Dorian Gray l’inspira i fa arribar la seva creativitat a un nivell que mai abans, aquest havia experimentat. No obstant això, la por d’exposar el que ell idolatrava, indicava les seves limitacions. Gradualment, Basil es converteix en un model d’artista Victorià per la seva conformitat, al mateix temps que una decepció pel seu amic Henry.

Lord Henry, també va trobar plaer en promoure l’experimentació del jove, i investigar sobre les passions d’aquest. Mostra un gran interès en com Dorian respon a les seves paraules, volia ser, sense saber-ho exactament, l’ídol del jove Dorian, el volia dominar, controlar les seves emocions. Dorian Gray, el protagonista de la novel·la, es presentat a nosaltres d’una manera simple, com l’ordre dòric de l’arquitectura grega, a la qual el seu nom fa referència. D’aquest mode, però, Gray busca sobre tot com curar l’ànima a través dels sentits, i com curar els sentits, a través de l’anima, doncs com podem veure, al igual que l’ordre dòric va canviar a un estil més florit, complex i elaborat, el corinti, el jove Gray també ho va fer. Un tret molt remarcable en l’estil de l’obra, es el llenguatge emprat, doncs aquest es capaç de delectar-nos amb les seves paraules, de portar-nos per un camí de roses format per la llengua provocant en nosaltres sensacions mai abans viscudes. Wilde va decorar l’obra amb art, composat cautelosament de diferents recursos literaris i noves sensacions. L’autor va seleccionar la millor manera de narrar els fets amb un excés de paraules sensitives o evocatives dels sentits. Al principi del llibre, tenim referències a exquisides olors, a dolços sabors, a musica, i a diferents aspectes que ens introdueixen en una atmosfera, a través de la qual Wilde ens transmet un món d’art i disseny. Parlant de recursos, la paradoxa es altament remarcable en aquesta obra, la qual no és menys que la atrevida figura de pensament que consisteix en utilitzar expressions que aparentment són contradictòries. Wilde les utilitza per parlar, sobretot, de la societat on vivia o de tòpics complicats que podien tindre més d’una visió. Després d’aquest anàlisi general d’aquesta magnifica obra, m’agradaria analitzar amb detall alguns fragments de l’obra que he trobat molt interesants, ja que així podré posar en practica tot el coneixement que he adquirit, i després de fer el mateix amb Shaw, efectuar la comparació entre els dos autors.

3.3. Anàlisi d’alguns fragments de l’obra. És molt important que després d’adquirir tot aquest coneixement sobre Wilde i la seva obra, analitzem alguns dels fragments de l’obra, doncs això ens ajudarà a entendre millor, la manera d’escriure d’aquest reconegut autor.

The Studio was filled with the rich odour of roses, and when the light summer wind stirred amidst the trees of the garden, there came through the open door the heavy scent of the lilac, or the more delicate perfume of the pink –flowering thorn. En aquest petit fragment, extret del començament del capítol 1, podem veure com la delicadesa de la paraula ens transporta a un escenari ple de sentits, de sensacions que fan la lectura d’aquesta obra una experiència magnífica, doncs no hi ha res com traslladar-nos a un espai on la bellesa és l’únic element que ens acompanya. Wilde, a través de la màgia de la seva prosa, ens transmet, mitjançant diferents recursos literaris, com la imatge o la sinestèsia, un confort i una experiència al llegir que fan que el que es troba escrit, ens envolti i ens faci creure que formem part de l’escena, que formem part, doncs, de la historia en la que ens estem introduint. Because to influence a person is to give him one’s own soul. He does not think his natural thoughts, or burn with his natural passions. His virtues are not real to him. He becomes an echo of someone else’s musi, an actor of a part which has not been written for him.The aim of life is self-development. To realise one’s nature perfectly –that is what each of us is here for. En aquest fragment, extret també del mateix capítol que l’anterior, ens mostra com les paraules de Lord Henry, són armes letals per a Dorian, doncs aquest, fràgil encara com una flor, és sensible amb tot el que li arriba, i més encara, si no ho entén. La importància de si mateix, el valor que la nostra ànima i personalitat posseeixen, encara són misteris pel jove Dorian. Wilde, amb el discurs de Lord Henry, ens introdueix, amb un toc d’elegància, a una ambigüitat moral i immoral que ens transmet la reconeguda importància dels nostres propis trets, doncs aquests tenen un paper molt important en l’esteticisme. La influència és immoral, segons l’autor, ja que aquesta acaba amb els nostres sentits, interposant els valors d’altres. Dorian made no answer, but passed listlessly in front of his picture, and turned towards it. When he saw it he drew back, and his cheeks flushed for a moment with pleasure. A look of you came into his eyes, as if he had recognised himself for the first time. He stood there motionless and in wonder, dimly conscious that Hallward was speaking to him, but not catching the meaning of his words. The sense of his own beauty came on him like a revelation. He had never felt it before. El retrat del jove Dorian, condemna per a ell sense encara saber-ho, ja estava acabat. El quadre inspira a qui representa, doncs per primera vegada, Gray sent una revelació de la seva 16

bellesa, que cap complit havia provocat en ell abans. Nous sentiments atrapen el cos de Dorian Gray, doncs les paraules de Henry l’havien influenciat, i ara, l’esplendor de la seva bellesa, era mortífer, doncs aquesta atraparia a Dorian deixant-lo sense capacitat de veure més enllà del seu rostre. ‘How sad it is!’ murmured Dorian Gray, with his eyes still fixed upon his own portrait. ‘How sad it is’! I shall grow old, and horrible, and dreadful. But this picture will remain always Young. It will never be older than this particular day of June...If it were only the other way! I fit were I who was always Young, and the picture that was to grow old! For that- for that- I would give everything! Yes, there is nothing in the whole world I would not give! I would give my soul for that! Aquest fragment, un dels meus favorits de l’obra, ens descriu com el jove i inexpert Dorian, anteposant la bellesa a la moralitat, canvia la seva essència per un rostre que no mostri el pas del temps, que no mostri doncs, el sofriment que aquest provoca i reflexa en la nostra persona. Dorian, influenciat per les paraules de Henry, cau en la trampa on ho fan també tots els esteticistes, qui, abandonant la seva ànima, es deixen guiar només pel que veuen, demostrant així, quant fràgil som, i quant ens queda per aprendre. Els trets morals de Dorian, atrapats en un quadre creat per la persona que més l’estima, queden perduts i fora de l’abast del jove, doncs sense saber-ho, es troba immers en la desgracia, immers en un cercle decadent que no el deixarà evolucionar. Acabant doncs, amb Oscar Wilde, qui sens dubte és un gran i especial autor, capaç de provocar en nosaltres sensacions inexplicables, començarem a treballar a George Bernard Shaw, un altre important figura per la literatura universal.

4. GEORGE BERNARD SHAW George Bernard Shaw va néixer a la capital irlandesa de Dublin, a l’any 1856, i pertanyia a un transfons protestant. A l’any 1876, es va mudar a Londres amb la seva mare, i va ser allà, que després de viure una joventut pobre, es va convertir en socialista i un brillant orador. Els seus interessos en reformes socials el van fer convertir-se en un dels fundadors de “The Fabian Society”, a l’any 1884. Aquesta associació va ser dedicada a la promoció del socialisme. Dins d’aquesta, no era conegut només com un simple orador, sinó com

Il·lustració 8: George Bernard Shaw.

un gran economista amb grans nocions filosòfiques. No obstant això, la seva actitud social i política va ser afectada per la seva admiració de la vitalitat i el poder. Va guanyar fama com a periodista, com a crític d’art i drama. També era un gran music, a causa d’haver viscut en un ambient familiar on la musica jugava un paper important. Va escriure sobre molts aspectes socials, obres com: Common sense about the War, que parlava de com la gent vivia la guerra, How to settle the Irish question, o The intelligent Woman’s Guide to Socialism and Capitalism. Va començar a estudiar pel seu compte al Museu Britànic, treballant sobretot temes culturals. Aquesta formació va ajudar a fer de Shaw, un dramaturg qui, per una banda, sabia tot sobre els trets dramàtics convencionals, i per l’altre, decidit a utilitzar el drama com ell havia concebut, es a dir, va crear la seva pròpia manera de representar i crear obres dramàtiques. El fet de revisar les obres d’altres autors, va dotar a Shaw d’un expert coneixement de les estructures utilitzades pels autors, i quan ell va començar a escriure les seves pròpies obres, era capaç d’usar estructures dramàtiques convencionals i temes també típics. Des del començament, es va proposar, com a dramaturg, donar a l’audiència una nova visió de la societat i dels problemes morals que havien sorgit. Shaw va escriure dos novel·les, The

Black Girl in Search of God and some Lessers tales, i Cashel Byron’s Profession. No obstant això, aquestes no van tenir molt d’èxit. En l’any 1904 The Court Theatre, va presentar les seves obres, fent que la seva reputació comencés a elevar-se. Shaw es va convertir en una gran figura literària, doncs va ser per això, que va ser premiat amb The nobel prize for literature. Finalment, quan va morir, tal va ser la força de Shaw, que encara que la gent no coneixia les seves obres, coneixien la seva personalitat. En el següent apartat, ens fixarem en com era el seu estil.

4.1. Temes i estil Shaw, veia l’escenari com una forma de mostrar a la gent noves sensacions, i crear una nova visió del món. Va declarar que les seves obres tenien un propòsit didàctic, a la vegada que experimental amb el seu públic. Va considerar la seva persona com anti romàntica, dient que la seva actitud cap a la vida era falsa. Es caracteritzava, per tant, per descrivia la vida tal com era, fent així actuar als seus personatges com realment actuarien. Mitjançant les seves obres, va examinar la manera de ser de l’home, les institucions socials i els problemes d’una societat feta malbé. Dins de les seves obres sempre es podia trobar un conflicte social, doncs era un plaer per l’autor, agitar a la gent i mostrar el que a vegades aquests no volien veure. En moltes de les seves obres, va escriure els pròlegs, on exposava punts de vista connectats amb aquells que eren la bases de l’obra en concret. L’intel·lecte era molt important en les obres de Shaw, doncs era l’essència de sobretot, les comèdies. El seu sentit de l’humor era immens i sense limitacions de vitalitat i valor. Després d’aquesta introducció a la vida i estil de l’autor, analitzarem una famosa comèdia que va arribar als escenaris de Broadway, Pygmalion.

4.2. Pygmalion Com hem dit abans, Shaw posava en les seves obres, un propòsit didàctic, doncs segons aquest, els anglesos no tenien respecte pel seu propi idioma, i no ensenyarien als nens a parlar correctament. És per això, que el nostre autor posarà en escena a dos especialistes de la llengua, per fer-nos entendre el fenomen de la parla. Pygmalion, es la obra més reconeguda de Shaw, i al mateix la menys entesa. Casi tots el lectors d’aquesta obra, saben els trets basics d’aquesta, una noia que parlava cockney quasi màgicament transformada en duquessa gràcies a classes de fonètica. No obstant això, al subtitular la seva obra com a romanç, surt a la llum la relació entre el professor Higgins i Eliza, però aquesta també estava enamorada de Freddy. Un fet molt remarcable d’aquesta obra, es que va arribar a Broadway, amb el nom de My fair lady. Un musical basat en la obra treballada, decorada per Alan Jay Lerner. En 1956, es va estrenar a Broadway, i va ser tot un èxit. Des de llavors, s’ha representat aquesta obra arreu del món, i ha sigut apel·lada com el musical perfecte. A l’any 1964, el director de cinema George Cukor, la va portar a la gran pantalla. Per entendre millor l’obra, farem una petita introducció o sinopsi d’aquesta. Dos homes es troben en la pluja, a prop del Covent Garden, a Londres. Són professors i discuteixen sobre si podien canviar la parla d’algú. El professor Higgins, expert en fonètica, vol convèncer a l’alta societat de Londres, que en uns quants mesos, podria transformar la manera de parlar de Eliza Doolittle, qui parlava cockney, un dialecte molt difícil d’entendre, a una parla exquisida digna d’una duquessa. La noia, que es dedicava a vendre flors pel carrer, va acceptar el repte proposat per Higgins, doncs el seu somni era poder parlar suficientment bé per a treballar en una botiga de flors. L’experiment va començar, i el professor li va donar roba nova, ja que juntament amb la parla, l’estètica i el comportament havien de canviar, doncs tenia la intenció de presentar-la com a duquessa en una festa d’un ambaixador. Durant mesos, Higgins va ensenyar a Eliza a parlar correctament, i quan la van veure preparada, la va presentar a la família de Higgins. Tot anava bé, fins que el nebot del professor, es va sentir atret per la jove, i parlant, ella va caure al seu dialecte. El segon intent, a la festa de l’ambaixador, va ser un èxit, però ara, ja no era el llenguatge el que preocupava a Higgins, sinó que Eliza, qui era una dolça i tendre noia, fos ferida per algú. Eliza ja no sap qui és, i culpa a Higgins d’aquest fet. Més tard, Higgins va trucar a la seva mare, amb un atac 20

d’histèria i pànic, doncs la jove havia fugit. Higgins es va enamorar de Eliza, però aquesta sentia amor pel seu nebot, Freddy, i el professor li va recriminar el que havia passat, dient-li que encara que fugis, tornaria amb ell. Com a resposta, Eliza mai va dir si tornaria o no, doncs aquesta estava cansada de ser un experiment, però en certa manera, també estimava al professor Higgins. Després d’aquest anàlisi de l’obra, posarem en practica el coneixement adquirit analitzant alguns fragments de l’obra, per veure així, els trets que caracteritzaven a Shaw.

4.3. Anàlisis d’alguns fragments de l’obra A woman who utters such depressing and disgusting sounds has no right to be anywhere- no right to live. Remember that you are a human being with a soul and the divine gift of articulate speech: that your native language is the language of Shakespeare and Milton and the Bible; and don’t sit there crooning like a bilious pigeon. En aquest fragment sens mostra l’actitud de Higgins cap a Eliza. Així doncs, podem veure com li parla de manera despectiva, menyspreant la seva manera de parlar. Shaw critica amb aquest diàleg l’ús de la llengua anglesa, i la poca importància que la gent li dona al fet de parlar correctament. -Mrs Eynsford hill. How do you do? (She shakes) -Mrs Higgins (introducing) My son Henry -Mrs Eynsford Hill. Your celebrated son! I have so longed to meet you, Professor Higgins. -Higgins (glumly, making no moviment in her direction) Delighted. -Miss Eynsford Hill (going to him with a confident family arity) How do you do? -Higgins: I have seen you before somewhere. I haven’t the ghost of a notion where, but I have heard your Voice. It doesn’t matter. You’d better sit down. -Mrs Higgins: I am sorry to say that my celebrated son has no manners. You mustn’t mind him. Shaw, ens mostra dos tipus de vulgaritat en aquesta obra: primerament, la vulgaritat de la classe més baixa, vista i reflectida en Eliza, i la segona, denominada per aquest “vulgaritat refinada” de la classe mitja, reflectida en el personatge de Eynsford-Hill. Un dels propòsits 21

d’aquest fragment es atacar a la classe mitja, la seva moralitat, i les seves restriccions. La vulgaritat que esdevé d’Eliza és una necessitat. No obstant, el que criticava de la classe mitja era la seva obsessió per semblar alguna cosa més, doncs Shaw tenia una ideologia socialista, i no entenia aquesta actitud. The flower girl: Ow, eez, yoa san, is e? Wal, fewd dan y’ d-oot Bawmz a mather should, eed now bettern to spawl a pore... Ens trobem al principi de l’obra, on la venedora de flors ambulant, està venent roses. Aquest es el seu dialecte, amb ajuda del qual, Shaw remarca que per l’ús d’aquest, Eliza podia ser fins i tot denominada com a prostituta, pel simple fet de tenir aquest dialecte, doncs injustament era jutjada pels altres. Parlava un dialecte que es diu Cockney, el qual es parlat a una zona de Londres. També per la seva classe social, podia ser culpada de diferents delictes, encara que no fos culpable. Finalment, amb l’horrible ús de l’anglès de Eliza, veurem com transcorre l’obra. Amb aquest fragment, hauríem acabat l’anàlisi de Pygmalion, doncs és una obra curta, però, no obstant, plena de significat i critica social.

5. COMPARATIVA ENTRE OSCAR WILDE I GEORGE BERNARD SHAW En primer lloc, parlarem de les diferències d’estil, doncs es evident que Oscar Wilde i Bernard Shaw, encara que pertanyen al mateix moviment literari, tenen una manera molt particular de dotar les obres amb trets molt personals. Wilde, com hem pogut veure en la obra que hem analitzat The picture of Dorian Gray, la extraordinària fantasia de l’autor ha caracteritzat aquesta novel·la amb un toc d’elegància literària típica de Wilde. La bellesa del llenguatge, també es molt important en les obres d’aquest autor, ja que sense la màgia de la paraula, les seves obres no serien el mateix. Wilde utilitza paradoxes, algunes de les quals han arribat a ser molt famoses. Utilitza, també, temes de decadència moral i critica la societat victoriana on li va tocar viure. George Bernard Shaw, va deixar de costat la bellesa de la imaginació per centrar-se més que Wilde en la critica del món on vivia. En la obra analitzada, podem veure com culpa als anglesos del mal ús de la llengua anglesa, doncs afirma que són incapaços de transmetre el 22

seu propi idioma als seus fills correctament. Així doncs, amb les seves obres de teatre, critica la societat on es veu vivint, amb un llenguatge i un to més seriós, no perdent , però, la ironia que caracteritza al autor. Finalment, dir que a part de les diferències també hi havia semblances, doncs el tema de la societat i els problemes morals de l’època, mai eren oblidats en les seves obres. No obstant això, Wilde no es centrava tant en aquests, sino que els utilitzava per esdevenir altres fets més imaginatius, queda així, reflectit en les seves obres, que la literatura provinent d’Oscar Wilde, deixava els problemes socials, una vegada presentats, a part, en canvi, Shaw, els anteposava com el tòpic principal de l’obra, doncs aquest, socialista i provinent d’una classe social baixa, es preocupava més pels problemes socials.

6. CONCLUSIONS En aquest treball, he treballat el context històric de l’època, per situar als autors i la seva manera de pensar i escriure. Després d’això, he estudiat la evolució de la literatura i els canvis produïts en aquesta per l’agitament social, doncs la literatura, sempre va lligada a la història, i la situació que la gent viu en un moment determinat. Gràcies doncs, a adquirir aquests coneixements, i investigar d’on eren els autors que havia de treballar i les seves respectives obres, em va quedar clar, que com plantejava la meva hipòtesi, si l’estil és determina per la classe social d’on els escriptors procedeixen, a l’analitzar les obres, el caràcter de l’autor es deixa veure entre les lletres, i en el cas de Wilde, qui venia d’una família de classe alta, mostrava el confort d’una vida de luxe sense preocupacions socials, només morals, fent imaginar al lector, un escenari sense conflictes, un escenari ple de sensacions i experiències beneficioses i positives, que no mostraven el vertader sofriment que es vivia als carrers aleshores. En canvi, George Bernard Shaw, al provenir d’una família sense recursos, va haver de lluitar per seguir endavant, preocupant-se, doncs, dels problemes que malauradament l’envoltaven. Shaw mostrava en les seves obres una gran critica social, ja que aquest no havia sigut protagonista d’alguna de les seves obres, sino de la realitat. És per això, que el seu estil és més clar, i no transmet una sensació d’imaginació i confort que trobem a les obres de Wilde. En segon lloc, dir que l’ambient on vivim és clau per crear la nostra personalitat, i així com passa amb l’estil d’escriure de determinats autors, passa també amb els moviments literaris, així doncs, a la segona hipòtesi, la qual planteja si els canvis en l’escriptura, al igual que els 23

nous moviments literaris, van ser deguts a l’agitament social de l’època, hem de respondre que si, ja que el punt de vista de la gent, poderós i crític, esdevé el que anomenem literatura, i aquesta està influenciada per la nostra manera de viure, i sobretot, el que veiem. Van sorgir moviments com l’imagisme, o l’esteticisme, deguts a les ganes d’innovar de la gent, doncs això demostra una vegada més, com la literatura va lligada amb el nostre pensament i ideologia que tenim. El meu viatge a Irlanda durant l’estiu, m’ha ajudat molt a entendre aquests moviments, doncs no hi ha millor lloc per treballar una literatura amb els seus autors, que el lloc d’on aquests procedeixen. La ciutat de Dublín, en va oferir grans oportunitats que no podia perdre, com per exemple, anar a la universitat on Oscar Wilde va estudiar, o a la casa d’aquest. Finalment, m’agradaria donar les gràcies a la meva tutora de treball de recerca, Aurora Grau, pel seu esforç i entusiasme en tot el que engloba el meu treball, doncs sempre ha estat disposada a ajudar-me, tant amb llibres i informació, com moral i anímicament. Ha sigut un plaer poder compartir un treball com aquest amb ella, doncs m’he ha adonat que la sensibilitat per la literatura, es troba en varies persones.

7. BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA Consultes en llibres: -Wilde, Oscar. The Picture of Dorian Gray. London. Número d’edició 008. Penguin Classics. 2010. Penguin Classics. -Wilde, Oscar. The Picture of Dorian Gray. London. Número d’edició 129. Wordsworth. 2001. Wordsworth editions limited. -Shaw, Bernard. Pygmalion. London. Número d’edició 031. Penguin Classics. 2000. Penguin Classics. -Jay, Alan. My Fair Lady. London .Número d’edició 029. Penguin clàssic. 1959. Penguin Classics. -Drabble, Margaret [et al.]. English Literature. Oxford. Número d’edició 820. Oxford Universtiy Press. 1987. -Ross, David. England. History of a Nation. New Lanark. Número d’edició 269. Geddes & Grosset. 2005. -Tarrida, Joan [et al.] Enciclopedia Activa Multimedia. Barcelona. Janes Ediotres.S.A. 1998. -Villacañas, Beatriz. Literatura Irlandesa. Barcelona. Editorial Síntesi. 2003.

Consultes a internet: -Wikipedia: literatura inglesa.[en línia] http://es.wikipedia.org/wiki/Literatura_en_lengua_inglesa [20 d’Octubre de 2014] -Howard, Patrick. The official web site of Oscar Wilde. [en línia] http://www.cmgww.com/historic/wilde/credits.htm. [13 de novembre de 2014] -Córdoba, Joaquim. Arte, historia. [en línia] http://www.artehistoria.com/v2/contextos/2641.htm [16 de novembre de 2014] -Proverbia. [en línia] http://www.proverbia.net/default.asp [4 de desembre de 2014] -Britannica. [en línia] http://www.britannica.com/ [7 de desembre de 2014]

ANNEXOS Annex 1: Dialectes a Anglaterra.

Relacionat amb el dialecte esmentat en la obra de Pygmalion, el Cockney.

Annex 2: Fotografies del meu viatge a Irlanda:

Annex 3: Oxford, una ciutat plena de coneixement: