El Greco: L’enterrament del comte d’Orgaz Domenikos Theotokopoulos (1541-1614), conegut com El Greco, va ser la gran figura de la pintura hispànica del segle XVI. Nascut a Creta, va passar per Venècia i Roma abans d’arribar a Castella, el 1577, on es va convertir en el màxim mestre de la pintura peninsular. Representant més genuí de la religiositat de la Contrareforma, són característiques de la seva obra les figures extraordinàriament allargades, plenes d’espiritualitat, envoltades d’un paisatge oníric, marcades per un aire misteriós i amb la presència constant de la llum com a evocació de la presència divina. Síntesi de la seva espiritualitat i de la capacitat per a captar la personalitat dels personatges retratats és el gran quadre L’enterrament del comte Orgaz, l’obra culminant de la trajectòria del pintor cretenc, aquella que millor ens presenta el seu caràcter contrareformista a través del missatge de la salvació de l’ànima mitjançant les bones obres.
El gran llenç, de 460 per 360 centímetres, va ser pintat per encàrrec del rector de l’església de Santo Tomé, de Toledo, el qual acabava de guanyar un llarg procés judicial que li va permetre recuperar per a la parròquia les donacions dels veïns de la vila d’Orgaz, tal i com Gonzalo Ruiz de Toledo, el comte, havia establert en el seu testament (1323). La figura de Ruiz de Toledo, a més, estava envoltada d’un component llegendari: quan s’estava celebrant la seva cerimònia fúnebre s’haurien aparegut Sant Esteve i Sant Agustí per enterrar-lo ells mateixos. Aquest és el fet que queda reflectit en la pintura, un recordatori
de la santedat del benefactor de l’església i de les obligacions disposades als vilatans en el seu testament. La pintura s’organitza en dos registres: en la part inferior es mostra l’escena terrenal de l’enterrament i a la part superior l’escena celestial amb Crist rebent l’ànima del difunt comte ascendit als cels. En elles, l’autor mostra ja la típica elongació longitudinal de les figures, així com la seva tendència a l’horror vacui, la por al buit que el condueix a omplir tot l’espai del llenç. D’aquesta manera, el registre inferior representa l’enterrament del noble toledà, dipositat a la seva tomba per Sant Esteve i Sant Agustí. Els dos sants apareixen vestits amb riquíssimes capes cerimonials mentre carreguen el cos del comte, vestit amb una armadura lluent. Darrera d’ells, podem observar una magnífica galeria de retrats de personatges toledans del segle XVI, amb vestits negres i punys blancs. A la dreta, el capellà llegeix l’ofici de difunts i a l’esquerra podem veure la figura d’un frare franciscà. En el primer pla el rector es presenta d’esquena a l’espectador mentre mira cap al cel i un nen assenyala el miracle (és el fill del pintor). En total, al món terrenal hi ha vint-i-cinc personatges.
D’altra banda, a la part superior del quadre, l’ànima del mort, representada per la figura blanca d’un nen, ascendeix al cel conduïda per un àngel. Aquest cel es representa com una massa compacta de núvols, de la qual emergeixen les figures de la Verge Maria i Sant Joan Baptista que formen la base d’un triangle, al vèrtex del qual hi ha la figura de Crist, vestit amb una túnica blanca i embolcallat amb una corona lluminosa. A la dreta del fill de Déu podem observar a Sant Pere, amb les claus del Paradís, i a l’esquerra un bigarrat grup de benaurats, d’entre els quals es poden identificar diferents sants, personatges bíblics i figures polítiques prominents de l’època (alguns historiadors han identificat un retrat de Felip II).
D’aquesta manera, la pintura ens mostra a la vegada el món terrenal (en el qual es celebra l’enterrament) i el món celestial (al qual ascendeix l’ànima del difunt senyor d’Orgaz). Formalment, però, no hi ha cap separació espacial entre el cel i la terra. És una composició oberta, que convida l’espectador a entrar en el propi escenari dels fets. Un subtil eix vertical, definit pel cap del comte, la seva ànima i la figura de Crist, és l’únic nexe d’unió entre els dos móns. És el camí dels justos cap al cel. Des del punt de vista pictòric, els colors manieristes, molt intensos i il·luminats per la presència de llums fantasmals, són constituents essencials de la peça. En el món terrenal, el centre d’atenció de l’obra es defineix per la magnificència dels colors de les capes dels dos sants i l’armadura del cavaller, en contrast amb el fons negre que imposen les sòbries vestidures dels assistents al funeral, d’entre els quals emergeixen unes mans quasi ballarines. En canvi, en el món celestial, sobre el predomini dels blancs i els grisos, la fredor dels quals s’accentua mitjançant una il·luminació més pròpia de la nit que del dia, destaca la presència de grocs, blaus i vermells a les robes de la Verge, de l’àngel i dels sants.