12 de gener del 2014
Núm. 816
REPORTATGE
Darfur amb la mirada d’un fotògraf lleidatà de l’ONU ENTREVISTA
Lluís Capdevila, psicòleg i investigador
REPORTATGE
18 de març de 2011. Membres de les forces armades sudaneses patrullen a Jawa, a les muntanyes de Jebel Marra (a Darfur sud). Les disputes en aquesta àrea han fet que l’ajuda humanitària no hagi arribat mai a la població civil des del gener del 2010. La majoria de gent ha fugit a campaments de desplaçats situats més enllà de les muntanyes.
06 LECTURA
REPORTATGE
FOTOPERIODISME
Darfur, en transició contínua Quan el 2003 esclatà el conflicte a la regió de Darfur, al Sudan, els mitjans de comunicació reflectien la realitat diària, i organitzacions internacionals com l’ONU el considerava prioritari. Tothom hi dirigia esforços i fons econòmics. Onze anys després, gairebé ningú parla de la realitat de Darfur, on hi ha el conflicte latent tot i que, al no considerar-se d’alta intensitat (amb centenars de morts diàries i atemptats), a poc a poc, la mirada es retira de la regió i es posa més en altres zones com Síria. L’ONU acaba d’editar el llibre Darfur in Transition amb fotografies del lleidatà Albert González Farran, que fa 4 anys que viu a la regió de Darfur en missió de pau de l’ONU. TEXT: LORENA METAUTE FOTOS: ALBERT GONZÁLEZ FARRAN
07 LECTURA
REPORTATGE
28 de setembre de 2010. Adam Mohamad Mahmud, de 52 anys, resa davant el cos enterrat d’un infant al campament de desplaçats de Tawila (Darfur nord). Adam Mohamad és un líder tribal de la comunitat de Fanga, on la gent va patir un saqueig brutal de les milícies. La població va fugir, emportant-se també els cadàvers de les 47 persones que van ser assassinades i les van enterrar després a una fossa comuna del campament de Tawila.
22 d’agost de 2010. Un líder tribal del campament de desplaçats de Monrei (Darfur oest) plora davant d’una delegació de l’ONU després de denunciar l’assassinat dels seus familiars i el saqueig de totes les seves propietats en un atac de les milícies a la seva població local. Un home plorant en públic és un fet gairebé inaudit a Darfur per la seva connotació humiliant.
6 de febrer de 2011. Un membre de les forces rebels observa les restes mortals d’un animal a Tukumare, un poblat de Darfur nord totalment abandonat per la comunitat després d’un saqueig de les forces enemigues. Milers de persones de tota l’àrea van fugir cap a campaments de desplaçats.
27 de març de 2011. Un nen mostra casquets de bala que ha recollit als voltants del seu poble, a Rounyn (Darfur nord), després d’uns enfrontaments entre les forces rebels i l’exèrcit sudanès. La majoria de població va fugir poc després cap als campaments de desplaçats.
08 LECTURA
2 d’abril de 2013. Suleiman Fatul Saim, de 10 anys, mostra el seu rostre visiblement afectat per l’explosió d’un artefacte amb el que jugava el novembre de 2006. Va ocórrer al seu poble natal, a Dar Al Salam (Darfur nord), quan amb els seus amics van decidir jugar amb un explosiu que encara no havia detonat després d’un bombardeig. L’explosió li va cremar el 90% del seu cos i va acabar amb la vida del seu amic.
REPORTATGE
L’Albert González Farran sempre fa un primer contacte amb els testimonis amb la càmera guardada “perquè no se sentin violats”
26 de setembre de 2010. Ashia Suleiman, amb dos dels seus set fills, es refugia dins de la cabana que ella ha construït amb branques i plàstics just després d’arribar al campament de desplaçats de Tawila (Darfur nord). Ella i la seva família van haver de fugir recentment de Fanga, la seva població natal, per culpa del conflicte armat. L’ONU calcula que més d’1,5 milions de persones viuen en campaments de desplaçats a tot Darfur.
22 de maig de 2013. Una dona carrega articles de primera necessitat que ha rebut de les agències de l’ONU just després d’arribar amb la seva família al campament de desplaçats de Zam Zam (Darfur nord). Milers de persones van arribar procedent de les poblacions de Labado i Muhajeria (Darfur est) on havien esclatat enfrontaments entre les forces rebels i l’exèrcit sudanès.
13 de maig de 2013. Harum Mohammed, armat amb una metralleta, pren cura del seu germà Abdala, que està ajagut al terra afectat per la malària i per una infecció de pit a l’hospital d’El Sereif (Darfur nord). Els dos germans, de família ramadera, van arribar a l’hospital després de recórrer 5 quilòmetres en una àrea de presència constant de milícies armades. Els enfrontaments han fet que l’hospital d’El Sereif, amb només un metge, quedés saturat provocant que molts pacients no tinguin llit on descansar.
09 LECTURA
REPORTATGE
30 de setembre de 2013. Una infermera mesura el braç d’un nen amb una malnutrició severa a la clínica d’una ONG local del campament de desplaçats d’Abu Shouk (Darfur nord). Centenars de nens d’entre 0 i 3 anys sofreixen diversos nivells de malnutrició per culpa de la manca d’aliments al campament i les ONG solen compensar-ho amb el repartiment de suplements vitamínics d’emergència.
14 de novembre de 2012. Saleh Mohammed, de 18 anys i original de Gocker (Darfur oest), és atès a l’hospital d’El Geneina després de quedar afectat per un brot de febre groga, el pitjor de Darfur en els darrers vint anys. L’epidèmia, que va matar prop de 200 persones, va agafar a contrapeu les autoritats sanitàries, que no disposaven de vacunes per prevenir tota la població. L’ajuda internacional va arribar poc després, quan la febre groga ja havia afectat gairebé un miler de persones.
6 de desembre de 2010. Un metge sudanès examina una família resident al campament de desplaçats de Kalma (Darfur sud), durant els preparatius de retorn a la seva població original després de diversos anys de desplaçament. En total, prop de 2.000 persones van participar en aquesta operació retorn que va acabar fracassant perquè, mesos després, les famílies van fugir de nou cap als campaments per culpa de renovats atacs.
10 LECTURA
REPORTATGE 19 de març de 2013. Ismael Adam, de dos anys, beu aigua d’un bol que li ofereix la seva àvia al campament de desplaçats d’Abu Shouk (Darfur nord) on viuen des de fa deu anys. La gent ha de fer llargs recorreguts a peu o en ruc per anar als pous. El consum mitjà d’aigua potable a Darfur és de 80 litres setmanals per a tota una família, mentre que a un país desenvolupat una sola persona en gasta 400 en només un dia.
19 de maig de 2011. Una noia fuig de l’incendi que s’ha produït de forma accidental al seu poblat, a Kuma Garadayat (Darfur nord), mentre les agències de l’ONU estaven realitzant una campanya sanitària. El poblat, controlat per forces rebels, està format bàsicament per cabanes fetes de branques i palla que, amb la calor, la sequedat i el sol, provoca incendis tot sovint.
19 de novembre de 2013. Tres estudiants de l’escola de Labado (Darfur est) reprenen les classes després de més de sis mesos d’inactivitat per culpa dels enfrontaments entre les forces rebels i l’exèrcit sudanès. Durant tot aquest temps, la població ha quedat desamparada de l’ajuda humanitària i ha hagut de fugir a moltes altres zones de Darfur. Dels gairebé 30.000 habitants de Labado, sols uns 2.000 s’hi han quedat.
11 LECTURA
REPORTATGE
24 de juny de 2013. Joves jugadors de futbol del campament de desplaçats de Zam Zam (Dafur nord) celebren la consecució del títol en un torneig organizat per l’ONU per tal d’encoratjar la comunitat jove a practicar l’esport com a substitutiu de la lluita armada.
21 de juny de 2012. Sidig Ahmad Mohamed és un Fakí (remeier tradicional en llengua local) que prepara un remei especial per als malalts mentals. Crema unes herbes juntament amb papers escrits amb versos de l’Alcorà. El fum que en surt el dóna al seu client perquè el respiri i finalment es curi. El remei costa entre 10 i 20 euros, depenent del nivell de gravetat del malalt, tota una fortuna per a les possibilitats econòmiques de la gent.
12 d’agost de 2012. Dos homes preparen menjar per a 500 persones que volen celebrar el fi del dejú durant el mes del ramadà a El Fasher (Darfur nord). Durant el ramadà, tots els musulmans es priven de menjar, beure, fumar i practicar el sexe, entre altres activitats, des que surt el sol fins que es pon. El primer àpat del vespre, anomenat iftar en àrab, sol ser el més important, que aplega nombrosa gent als carrers i locals públics.
12 LECTURA
REPORTATGE
Entrevista a Albert González Farran Fotoperiodista voluntari a la missió de pau de l’ONU al Darfur
L’Albert González Farran, d’arrels targarines, és fotoperiodista i treballa des de fa quatre anys al departament de comunicació de la missió de pau de l’ONU a Darfur. El Govern sudanès restringeix l’accés a la informació així que l’objectiu de la seva càmera són els ulls d’agències i mitjans de comunicació internacionals. El seu treball li ha valgut nombrosos premis (http://albertgonzalez.net) i una de les fotos d’aquest reportatge, la del 19 de maig del 2011 en què una nena fuig d’un incendi, va ser escollida per la prestigiosa agència Reuters com una de les millors del 2011. Les imatges que poden veure en aquest reportatge formen part del llibre Darfur in Transition editat per l’ONU i que l’Albert ha dividit en tres parts: el conflicte, la supervivència i les tradicions i cultura del país. Coneixem com viu un fotoperiodista a Darfur. Quant temps fa que forma part de la missió de pau de l’ONU a la regió sudanesa de Darfur i com hi ha fet cap? El novembre passat va fer quatre anys. Em vaig allistar com a voluntari de l’ONU el 2006 i fa quatre anys que em van proposar anar a viure a Darfur i exercir de fotoperiodista. Això sí, com a voluntari. Vol dir que no cobra? Un sou, tal i com l’entenem, no. Ens paguen dietes i allotjament. On viu? Al campament de refugiats Fasher, on es troben les oficines centrals de la missió de l’ONU. N’hi ha que pensa que vivim en tendes de campanya, i no és així. L’ONU va construir edificacions amb maó. La regió de Darfur viu encara conflictes, enfrontaments tribals i de rebels contra el Govern i viceversa. Viu tranquil el dia a dia o tem per la seva vida? Es viu en un ambient militar amb tocs de queda. No podem sortir del campament de 22.00 a 7.00 hores i sempre que sortim ho hem de fer amb escorta militar, hem de fer una petició prèvia de cascos blaus a l’ONU. No em deixarien fer cap missió sense aquesta garantia. A nivell personal, les precaucions passen per fer cursos previs de seguretat personal i no oblidar-se mai l’armilla antibales i el casc. Es viu en tensió, emocionalment és dur. De quina manera s’oxigena? És a dir, com s’evadeix i carrega piles? Aquí hi ha pocs mecanismes per evadir-se i l’alimentació, a més a més, és pobra. Per des-
HAMID ABDULSALAM
‘NO POTS ANAR SENSE ESCORTA MILITAR’
comptat està prohibit l’alcohol i el porc. Cal dir que l’ONU t’obliga a marxar una de cada sis setmanes del lloc on estàs destinat de missió, precisament per no col·lapsar-te. Llavors jo aprofito per anar a veure la família a Barcelona i a Tàrrega. Com s’apropa als testimonis que protagonitzen les seves fotografies, ara recollides en un llibre editat per l’ONU (’Darfur in Transition’)? Accedir-hi físicament és fàcil però apropar-me de manera que no se sentin violats ja és més difícil. Normalment, al principi sempre m’atanso amb la càmera guardada i parlo amb ells dels objectius i la importància de les fotografies com a eina per remoure consciències i mostrar la realitat de Darfur. En el 90% dels casos, intento que la foto sigui pactada, tot i que d’altres vegades simplement et trobes al lloc i el moment oportuns. Què li agradaria que provoqués el seu treball? Que no es deixi de parlar del que passa aquí, perquè cada cop se’n parla menys, ja que no és considerat, ara, un conflicte d’alta intensitat, és a dir, en el que moren centenars de persones
al dia. Però Darfur no pot fer la transició del conflicte a la normalitat perquè continuen els enfrontaments històrics de tribus, rebels i Govern. Actualment tothom té els ulls posats en Síria, i va en detriment de zones com Darfur, on la gent sobreviu de l’ajuda humanitària, on arriba, perquè no arriba a tothom. Hi ha hagut algun cop en què no hagi estat capaç de fer una foto? Quan treballo com a fotògraf empatitzo, em poso en situació però no deixo que m’afecti emocionalment. D’això se n’aprèn amb el temps i n’hi ha que no ho han aconseguit i han hagut de marxar d’aquí. Per tant, sempre puc fer la meva feina. A no ser que sigui perillós treure la càmera. Com un cop que anàvem en un comboi d’una tribu que protegíem i al passar per territori de la seva tribu enemiga ens van fer parar i volien matar els protegits. Treure allí la càmera hagués estat molt perillós. Donada la tensió i desgast emocional que viu formant part del departament de comunicació de la missió a Darfur, té previst tornar? De moment no. Fas sacrificis a la vida personal però la part professional em compensa.
13 LECTURA