EL VÍDEO •
RETRANSM ISSIÓ DE LA IMATGE A LLARGA DISTÀNCIA
o
Història de la televisió
Per trobar el inicis de la televisió és a dir de la visió a distància hem d’anar fins a Galileu Galilei. No obstant, els primers indicis de la televisió com a mitjà de comunicació els trobem a finals del segle XIV. Exactament el 1884 quan Paul Nipkow amb la invenció del Disc de Nipkow va presentar el primer sistema de televisió electromagnètic.
Posteriorment John Logie Baird va presentar el 1924 un sistema semimecànic de televisió analògica i imatges en moviment. Tres anys després Philo Taylor Farnsworth va presentar un sistema de televisió completament mecànic. Finalment amb la invenció de l’iconoscopi el 1934 per Vladimir Zworykin, que consistia en una de les primeres càmeres de televisió, és va arribar a la televisió com la coneixem avui dia, amb un model molt inferior, és clar, però amb el mateix sistema de funcionament.
Les primeres emissions públiques de televisió les va efectuar la BBC a Anglaterra el 1927 i la CBS i NBC a Estats Units el 1930 utilitzant els sistemes mecànics i sense cap tipus de programació. Amb la invenció de l’iconoscopi és van realitzar les primeres emissions amb programació i per a TV electrònica a Anglaterra el 1936 i als Estats Units el dia 30 d'abril de 1939.
La televisió amb color però, tot hi haver-ne realitzat proves el 1928 va tardar força anys en emetre’s de manera regular.
o
Formació de la imatge El senyal de vídeo es composa a més de la informació de la imatge, d’una sèrie d’impulsos, la funció dels quals es sincronitzar tots els elements que intervenen en la creació de la imatge. Per formar la imatge i que nosaltres la puguem percebre com un moviment nítid i gens forçat, el televisor està formar per un mínim de 625 línies que es renoven com a mínim 25 vegades per segon. En canvi, per arribar a la imatge amb color iniciem el procés a la càmera de televisió que incorpora tres tubs d’imatge, cadascun corresponent a un dels colors bàsics a partir dels quals es formen tots el altres i la imatge en si. Després el senyal es retransmet i un cop arribat el senyal al televisor es forma la imatge a partir de dos senyals independents: la luminància (brillantor) i la crominància (to i saturació).
o
Televisors actuals A les pantalles de plasma el llum es crea a partir d’un dipòsit fosforescent que es troba present en tots i cadascun dels milions de píxels individuals que formen la imatge. Per contra, les pantalles LCD estan formades per petits cristalls líquids que deixen passar el llum o el bloquegen en funció de la càrrega elèctrica que se’ls hagi aplicat.
Els models plasma són mes assequibles que els LCD, però també mostren alguns desavantatges com el consum que és més elevat ja que només trobem plasma a partir de 42” i la vida útil gairebé la meitat dels LCD.
o
Retransmissió del senyal de vídeo a llarga distància La retransmissió del senyal de vídeo es pot fer mitjançant tres tipus de senyal:
Senyal analògic: És emes per una antena emissora i arriba directament al teu televisor captat per l’antena d’aquest.
Senyal per cable: Funciona igual que l`analògica però en aquest cas, hi ha una única antena receptora de la qual és distribueix el senyal a tots el televisors mitjançant amb el cablejat de la llum o d’Internet. S’utilitzava en llocs on no podia arribar el senyal analògic, tot i que avui dia serveix per tenir accés a més de canals de televisió emets lluny del teu televisor.
Senyal per satèl·lit : Consisteix en fer rebotar en un satèl·lit de comunicacions un senyal de televisió emès des d'un punt de la Terra, de manera que aquest pugui arribar a altres parts del planeta. D'aquesta manera és possible la difusió de senyal televisiu a zones molt àmplies, independentment de les seva situació geogràfica.
•
VÍDEO DIGITAL
o
Concepte
Parlem de vídeo digital quan ens referim a tot vídeo que hagi estat editat digitalment. Quan digitalitzem un vídeo, enregistrem tota la seva informació en forma de dígits.
o
Sistemes d’edició i transmissió de vídeo
En l’actualitat editem els vídeos digitalment, no obstant quan encara no existien les noves tecnologies es feia l’edició de vídeo analògica.
o
Peculiaritats dels formats de vídeo digital Quan parlem d’edició de vídeo digital hem de tenir en compte alguns conceptes bàsics:
Bit: És la unitat més petita d'informació digital que permet ser tractada per ordinador. Té dos estats: 1 o 0.
Byte: Conjunt de vuit bits que representen caràcters, colors... en un sistema informàtic. Per exemple, la lletra a, en el primer cas; o bé el color blau, el vermell o el verd, en el segon.
Píxel: S’entén per píxel la unitat bàsica per formar imatges. La seva funció és similar als punts de tinta en una impressió.
Resolució: Mostra o defineix la quantitat de píxels que conté una imatge. Com més elevat és el nombre de píxels existents per unitat de superfície en pantalla, major és la sensibilitat i la qualitat de la imatge. Es mesura en línies horitzontals.
Profunditat de color : La formació de color en la imatge es basa en la barreja dels tres colors primaris: vermell, verd i blau. És el que es denomina RGB. Treballar amb vídeo digital requereix un mínim de 24 bits per píxel, ja que proporciona una paleta de colors gairebé real a l’ull humà: 8 bits pel color blau, 8 bits pel vermell i 8 bits pel verd (3 x 8 = 24 bits per píxel).
Mesura del temps : Per la mesura de la duració d’un clip o seqüència de video s’utilitza, el sistema d’hores, minuts, segons i fotogrames.
o
Velocitat de reproducció : La mesura de la velocitat en què es reprodueix un clip de vídeo s’expressa en fotogrames per segon (fps).
Sistemes de compressió En l’actualitat, el gran problema que té el vídeo digital és la gran quantitat de memòria que ocupen. Aquest problema es resol mitjançant la compressió, imprescindible per reduir el pes o la mida de les imatges de vídeo. Per aconseguir aquest objectiu, sense que perdi la qualitat, es recorre a diferents algoritmes de compressió, anomenats còdecs, compressors o codificadors. Els més utilitzats són:
•
AVI: Encara que ocupa molta memòria, dóna un alt nivell de qualitat. Es el format de video habitual per als programes d’edició.
L’IMPEG: Comprimeix completament diversos fotogrames alhora, i crea dependència entre ells. És el que es coneix com Interframe. És un sistema més complex. En el procés de digitalització, comprimeix uns fotogrames principals, són els de vídeo i s’anomenen key frames (cotes); i uns altres de secundaris, els que contenen la informació de les imatges, s’anomenen delta frames.
EL LLENGUATJE AUD IOSVISUAL
o El Pla Un pla és, en el llenguatge audiovisual, l'espai escènic que capta l'objectiu de la càmera des que s'inicia la filmació fins que es deté. •
Tipus de plans Distingim diferents tipus de plans: Gran pla general (GPG) : Mostra una visió global de l'entorn per situar el conjunt dels elements. La figura humana pot o no aparèixer i en qualsevol cas queda difuminada com un element més de l'escenari. Pla general (PG) : Mostra un escenari amb una visió global,
però en aquest cas la figura humana té rellevància. Pla de conjunt (PC) : Capta, en un entorn general, un grup de persones que realitzen alguna acció. Pla sencer (PS): Recull la figura humana en la seua totalitat, de cap a peus. Pla americà (PA) : Mostra la figura humana des del cap fins als genolls o malucs. Pla mitjà (PM): Es veu la meitat de l'objecte o de la persona. Diferenciem: Pla mig llarg (PML) : Apareix la figura humana tallada a l'altura de la cintura. Pla mig curt (PMC): Apareix la figura humana tallada a l'altura del pit. Primer pla (PP) : Capta el rostre d'una persona, o bé una part del cos humà. Fins i tot en aquest tipus de pla pot aparèixer un objecte en la seua totalitat (close up). Primeríssim primer pla (PPP) : Mostra un rostre tallat des de la barbeta fins al front. Pla de detall (PD) : Recull una petita part del cos humà o d'un objecte.
Pla seqüència (PS) : Seqüència que es roda en una única presa, sense cap tipus de muntatge, directament i sense interrupcions.
o Composició del pla A la selecció d'un determinat pla s'afegeix un altre element, la composició, que consisteix a distribuir adequadament els diferents elements que s'han de visionar dins l'enquadrament. L'ús que se'n faci haurà d'estar condicionat a la informació que es pretengui transmetre, segons se li vulgui donar un caràcter descriptiu, estètic, narratiu, expressiu, dinàmic o qualsevol altre que s'hagi previst en el guió.
•
Regla dels Terços En fotografia, la Regla dels Terços divideix una imatge en nou parts iguals per mitjà de quatre línies imaginaries iguals, dues de
forma horitzontal i dues més de forma vertical. Els quatre punts formats per els interseccions d'aquestes línies és poden utilitzar per ubicar-hi el centre d'atenció de la composició i així crear una imatge estèticament agradable i equilibrada. Normalment, el punt d'atenció o subjecte principal és col·loca sobre un d’aquests punts i si hi ha un segon punt d’atenció es col·loca diagonalment oposat a aquest primer.
•
Profunditat de camp La profunditat de camp en fotografia i cinematografia és l'espai que hi ha entre dos punts, pròxim i llunyà, de manera que els objectes que hi ha entre aquests dos punts queden enfocats. Els objectes que queden més propers a la càmera que el punt pròxim surten desenfocats, i també els que queden més allunyats que el punt llunyà.
•
Regla de l’aire La regla de l’aire ens diu que l’espai buit que hi ha davant de la persona, objecte o animal que constitueix el tema principal de la fotografia ha de ser major a l’espai buit que té al darrera.
o Angle de visió L'angle de visió defineix el punt de vista de la càmera amb relació respecte l’element que estem filmant. N’hi ha de diferents tipus, els més utilitzats són:
Normal: l'angle de la càmera és paral·lel al sòl.
Picat: la càmera se situa per sobre de l'objecte o subjecte mostrat, de manera que aquest es veu des de dalt.
Contrapicat: oposat al picat.
Nadir o supina o contrapicat perfecte : la càmera se situa completament per sota del personatge, en un angle perpendicular a terra.
Zenital o picat perfecte : la càmera se situa completament per sobre del personatge, en un angle també perpendicular.
o Mobilitat de la càmera La càmera pot presentar diferents alçades: Normal : La càmera se situa a una distància del sòl equivalent a la de la vista.
Baixa : La càmera se situa per sobre el metre i mig de distància al sòl.
Alta : Se situa a una distància major a 1,80 metres.
Pot realitzar diversos moviments durant la filmació:
o
La panoràmica: és el gir de la càmera sobre el seu propi eix i pot ser horitzontal, vertical o oblic. Generalment la panoràmica es fa servir per descriure un escenari o bé per relacionar elements de la mateixa escena però que no apareixen al mateix quadre.
El trà veling: és un moviment que desplaça la càmera d’un lloc a un altre, normalment sobre uns rails. Segons els moviments distingim entre tràveling lateral o frontal.
•
Trà veling lateral: és quan la càmera va movent-se lateralment, normalment seguint -des del costat- el moviment d’un personatge.
•
Trà veling frontal: és quan la càmera es mou cap endavant o enrere: o bé seguint un personatge que es mou o bé apropant-s’hi o allunyant-se’n.
•
Trà veling circu lar: és aquell en què la càmera gira en cercle al voltant del personatge.
El moviment lliure: és quan la càmera es mou sense seguir un ordre concret. Pot ser amb grua o sense grua (quan porta la càmera una persona a sobre).
Continuïtat entre els plans
Ens referim a la continuïtat com la coherència temàtica i perceptiva, tant temporal com espacial, que ha d'haver entre plans successius i que es regeix per tot un conjunt de normes audiovisuals. o
Transicions És un conjunt d’efectes que apliquem entre un pla i el següent. Els més comuns són:
Fos a negre
Efecte cortina
Efecte Ken Burns
Explosió
Boira