El cas Y2K

Àlex Castell

El cas Y2K

Pròleg

En la prehistòria de la informàtica, quan les computadores es limitaven a fer petites funcions de càlcul, un petit error va estar a punt de provocar un autèntic caos digital a les generacions futures. Al llindar del s. XXI, fruit d’aquest “petit error”, va aparèixer un temor de dimensions víriques conegut com “Efecte 2000”. Això va posar en alerta a tots els experts mundials, per la sospita que milions de màquines deixessin de funcionar correctament al canviar de l’any 1999 al 2000. Ara sabem que tot allò no va succeir mai, però és en aquests moments de la història quan els més aprofitats, els més llestos, saben trobar l’escletxa oportuna per provar d’enriquirse encara més.

El cas Y2K ens explica una història ocorreguda a Barcelona. Un important empresari, ansiós de poder i ben connectat políticament, intenta aprofitar aquesta posició preferent per fer negoci amb les necessitats dels demés. Però de vegades, aquestes ànsies de més i més poder topen amb personatges disposats a deixar-s’hi la pell per evitar-ho.

Aquesta és la història del Jordi Fortuny i el Robert Anglada.

— I —

Persecucions a sac

Divendres, 30 de juliol de 1999, 19:00

Amb el pas de les hores, aquella jornada s’havia tornat en una de les que hom desitja que s’acabin pràcticament abans de començar. Feia molta calor, i els últims dies havien rebut clients de tota mena, però sobretot d’aquells que no aporten pràcticament res. Això havia provocat que el Robert, el cinquanta per cent de “Ro & Ca, Detectius Privats”, sortís de l’oficina al límit de la desesperació. El seu soci, el Carles, havia marxat escassament un quart d’hora abans amb ganes d’iniciar dues setmanes de vacances. Com tanta gent aquella mateixa tarda.

Però segurament ningú ho faria en la mateixa situació que el Robert.

—Marco el codi de l’alarma: 2-4-8…, tanco la porta amb clau. Som-hi!

Sortia vestit amb el característic mono de pell que porten els bons moteros, quan surten a fer quilòmetres, i tan metòdic com sempre, per concentrar-se recitava pràcticament cada pas que feia. Anava acompanyat per la Júlia, la seva fidel secretària. De camí a l’ascensor, aprofitaven per comentar quatre detalls intranscendents de la jornada. Ja estava a punt de pitjar el botó de la segona planta de l’aparcament, quan va deixar anar un renec.

—Merda! Em deixo el casc! Ara torno. M’esperes? —I tant! —Ella no va dubtar ni un instant a respondre. La noia es va esperar al replà, sense parar de tocar-se i posar-se bé la lleugera brusa de seda de color clar, mentre s’emmirallava a les lluents portes d’acer inoxidable de l’ascensor. Amb prou feines

havien passat un parell de minuts quan ell va tornar. Portava el casc a la mà. Semblava un astronauta disposat a pujar al seu transbordador, aquella moto esportiva japonesa que tan s’estimava.

—Va cap a casa? —Sempre l’hi mostrava un gran respecte. —No. Bé, de fet primer vull passar pel pis a recollir algunes coses, però me’n vaig a passar uns dies a la casa d’Andorra. A respirar una mica d’aire pur.

—Està bé, és una bona idea. Jo soparé a casa, i després aniré una estona de festa amb unes amigues…

Abans no va acabar la frase, l’ascensor ja havia arribat al seu destí. Els dos aparcaven a la mateixa planta. —Espero que us divertiu, aquesta nit! —Gràcies! Que passi bones vacances! —Igualment —va dir ell, sense ni tan sols mirar-la. Des que el Robert havia trencat amb l’Anna, feia encara no dos anys, no s’havia tornat a fixar en cap altra noia. I la Júlia no tenia per què ser diferent. Ja hi estava acostumada. Es van acomiadar i se’n van anar cap als seus vehicles. Ella tenia el seu petit Twingo, d’un simpàtic color groc, aparcat molt a prop de la rampa de sortida. El Robert tenia la seva Kawasaki al costat oposat de l’aparcament. Quan el temps acompanyava, preferia anar en moto perquè el feia sentir més lliure. Però sempre la deixava a la mateixa plaça on de normal hi aparcava el cotxe. Quan algú li preguntava per què no la deixava a la primera planta, en un espai habilitat per les motos, ell sempre responia que era qüestió de costums. Va introduir la clau al contacte i es va posar el casc i els guants. Semblava un cavaller modern, a punt de disputar una justa. De seguida va fer girar la clau, i el cavall mecànic es va posar en marxa de forma rabiosa. Embragatge, primera marxa i amb un lleuger, però sonor derrapatge de la roda posterior, anunciava el seu despertar. Els metres començaven a passar ràpid, i encara era a l’interior de l’aparcament. “Llum natural, ja sento la llibertat…” Malgrat les seves aspiracions de llibertat, no estaria sol a la carretera. I no precisament pels milers de conductors que començaven vacances aquella mateixa tarda, segurament de camí a algun punt de la costa. No. Sense que ell en fos conscient, a l’altre costat del carrer hi havia un cotxe, negre com la nit, envoltat de puntes de cigarret al terra i amb el motor en marxa.

Quan la moto va aparèixer per la sortida de l’aparcament, el cotxe també es va posar en moviment.

Tan bon punt es va treure el títol de detectiu privat, cinc anys enrere, el Robert va començar a treballar en una petita agència de la ciutat. Motivat pel Carles, el seu gran amic de tota la vida, van decidir fundar la seva pròpia agència i en poc temps havien passat a convertir-se en referents de la ciutat. Encara no havia fet els vinti-vuit anys i ja col·laborava sovint amb la policia, resolent casos difícils de robatoris, estafes a asseguradores o fraus milionaris de diversa mena.

Ara portaven prop de quatre mesos treballant en un cas que es complicava per moments, investigant a un important empresari de la ciutat.

La Maria Dolors Domènech, que era sòcia amb el seu home al cinquanta per cent de Software del Barcelonès, el passat mes de març s’havia posat en contacte amb ells perquè sospitava que el seu home l’estava enganyant amb una noia molt més jove. A part de la possible infidelitat, sospitava que motivat per la noia podia estar desviant diners de l’empresa a un compte numerat d’algun banc suís. Malgrat les clares sospites de la dona, i d’haver trobat algunes coincidències entre les suposicions i els fets, fins al moment no havien pogut provar res de tot allò. Tot el que havien pogut demostrar a hores d’ara, no anava més enllà d’algunes trobades de l’empresari amb aquella noia en un conegut restaurant del carrer Aribau.

La investigació estava arribant a un punt difícil, i la factura començava a pujar molts diners. A la dona, a casa l’ambient se li estava fent irrespirable i començava a no estar gens satisfeta amb els resultats.

—Se perfectament que el meu home m’està amagant alguna cosa! —Havia dit una tarda, durant una reunió amb els detectius.

—Entenem el seu neguit, cregui’ns! —assegurava el Carles—. Però fins ara no hem pogut provar que estigui desviant diners cap enlloc. I la veritat, més enllà d’algun sopar, i algun que altre viatge a la fàbrica de Tarragona, tampoc hem trobat res que faci pensar en cap infidelitat. Tot sembla indicar que només son reunions de treball. Res més.