Unes vacances… perfectes?

Unes vacances… perfectes?

Àlex Castell

1a Part

Capítol 1

A Granollers, aquell dissabte onze de juliol de 1998 es va llevar amb ganes de fer força calor, tal com a pràcticament la resta de Catalunya. El cert és que l’home del temps ja ho havia previst, però malgrat la forta onada d’altes temperatures que afectava tot el país, durant les últimes tres setmanes i fregant avui els trenta-set graus, a la capital del Vallès Oriental hi havia qui no semblava que li afectés massa. Feia poc que l’Eloi s’havia llicenciat en lletres a l’Universitat de Barcelona i es veu que tenia ganes de celebrar-ho. Ens havia convocat a tota la colla aquell migdia a la nostra terrassa preferida, perquè deia que volia compartir aquell èxit amb tots nosaltres. La veritat és que ens tenia en vetlla.

L’Eloi Fernàndez és un paio molt particular, amb vint-i-tres anys recent fets, el seu metre vuitanta-vuit centímetres d’alçada, aquell cos fibrat amb el que havia estat obsequiat per la natura, la llarga melena de color ros, d’ulls blaus i amb aquell posat lleugerament arrogant que el caracteritza. En aquesta època de l’any, per rematar-ho, gaudia vestint camises florejades i unes bermudes, tot a l’estil hawaià. Si hagués tingut diners, estic segur que s’hauria comprat un cotxe com el que conduïa el Magnum, aquell detectiu privat que vivia de préstec, un dels seus personatges preferits de la televisió. Es podia permetre aquella semblança, no hi ha dubte, però

una cosa era vestir com ell, i una altra ben diferent era conduir el mateix vehicle. Ell era més de les motos i fa sis anys es va comprar una Yamaha FZR 600 que, de fet, era com la seva segona nòvia, la cuidava com poques coses en aquesta vida.

En aquella terrassa l’esperàvem tota la colla. Bé, tots menys un. L’Arnau era un altre personatge ben curiós. Ell és el més gran de la colla, a punt de fer-ne vint-i-quatre, aficionat als ovnis, forats negres i fets paranormals de tota mena, l’havíem batejat com “El Marcià”. Diguem que el seu estil de vestir tampoc el normalitzava massa. Entre la roba cenyida, que no aconseguia amagar aquells quilets que li sobraven i l’engominada que portava al cabell s’havia guanyat a pols aquell mot. Però ho portava bé, mai es va molestar perquè li diguéssim. Només faltava ell perquè sempre arribava aquells cinc minuts tard que el distingien, tot i que no vivia pas massa lluny del nostre punt de trobada habitual, a peu en prou feines hi tenia deu minuts. Malgrat haver-se tret el carnet de conduir, no havia considerat necessari comprar-se cotxe, de vegades feia servir el de la seva mare.

Quan l’Eloi va acabar amb el seu ritual per aparcar la moto es va girar per saludar-nos, però encara quedava l’última part de la coreografia: assegurar aquella preciositat, perquè no volia que caigués en mans inapropiades.

–Bon dia gent! –Va dir al final de tot allò, mentre caminava cap a nosaltres– Espero que no us hagi fet esperar massa?

Allà ja l’esperàvem per iniciar l’altre ritual, el de saludar-nos. Sempre fèiem el mateix. Primer una encaixada de mans típica, després agafats pel polze tancant els dits de la mà, deixàvem lliscar les mans fins a quedar unides com un enganxall de tren amb els polzes encarats, seguint amb un intercanvi de puny amunt-puny avall (sempre primer l’Eloi a dalt) i finalment puny contra puny.

–No, i ara! Tot just fa un parell de minuts que som aquí i encara no ha arribat el dormilega de l’Arnau –s’afanyava a respondre la Judit mentre els altres acabàvem amb les encaixades de mans.

Abans d’acabar tota la sèrie, el Marcià ens va honorar amb la seva presència, amb aquell caminar tan pusil·lànime que tenia amb les mans a les butxaques dels pantalons, traient només el dit polze per sobre de la costura. Venia tot tranquil per un carrer estret que dóna directa a la terrassa del bar, per fi ja hi érem tots. L’Eloi, la Judit, que és la seva nò-

via i una autèntica presumida; el Martí, un bon amic meu de feia força temps; la Maria, la seva xicota; el recent arribat, l’Arnau i jo mateix.

Poc després que l’Arnau prengués lloc es va acostar el cambrer per prendre nota. Havia passat feia ben pocs minuts, però li havíem demanat que tornés després, que encara faltaven un parell per arribar, que ja no podien tardar massa. –Què voleu prendre? –va preguntar. Després de corregir els nostres desitjos un parell de vegades, ell va voler repassar la comanda.

–Tres Coca-Coles, un cafè amb llet i dos granissats, un de llimona i un de maduixa –nosaltres li vam confirmar que tot era correcte–. Molt bé, de seguida us ho porto.

–I doncs, què és això que ens has de dir i que sembla tant important? –preguntava la Judit, parlant en nom de tots.

La Judit era la seva xicota, sí, però sembla que d’allò ni ella en sabia res.

–Ah, sembla que tots esteu força intrigats, oi? Com ja sabeu, m’acabo de llicenciar en lletres, sempre he tingut ganes de viatjar per poder practicar els idiomes que conec amb la gent dels llocs.

El nano era tot un fenòmen pels estudis, s’ha de reconèixer, i a sobre parlava un total de cinc idiomes.

–Si, tot això està fantàstic i ho celebrem molt, de debò. Però què diantre hi tenim a veure, nosaltres? –Va deixar anar el Martí, força intrigat, tallant aquella exhibició de coneixements.

–Home, si no em deixes acabar no ho sabràs –responia irònicament l’al·ludit–. Doncs el tema és que aquest estiu pensava fer una excursió per Europa, però una moguda guapa amb colla, i aquí és precisament on entreu vosaltres en escena.

–Em permets que t’interrompi un moment? –va dir el cambrer, que ja ens portava les begudes– A veure, les Coca-Coles? El cafè amb llet? Granissat de llimona? De maduixa?

Conforme preguntava anàvem aixecant la mà, per assignar-nos cadascú la seva beguda. Quan finalment el Joan va acabar de servir-nos va desaparèixer entre les taules, buscant noves comandes. L’Eloi seguia explicant-se.

–A veure, on havíem deixat la història… Ah sí! En el moment que vosaltres comenceu a tenir relació amb el tema. Doncs això, us voldria demanar si teniu ganes de fer aquest viatge. Què hi dieu?

–Si, és una proposta interessant, però… tú què hi dius, Jordi? L’Arnau, que em va enganxar quan jo estava més aviat distret, va decidir passar-me la pilota.

–Eh? Ah… el viatge de l’Eloi. Perdoneu, però és que he vist una noia dues taules més enllà que em recordava a algú i bé, m’he distret –vaig intentar disculpar-me–. Penso que podria ser divertit, sempre ens ho hem passat molt bé tots junts. Per què no muntar un viatge ben guapo?

Sembla que van trobar interessant la meva reflexió. Vam aixecar els gots per fer un brindis en favor de la nostra amistat.

En aquell instant algú va fer sonar el clàxon d’un BMW. La noia que estava asseguda amb la que em recordava a algú es va aixecar per anar cap al cotxe. Em va cridar l’atenció, perquè les dues eren molt atractives.

Mentrestant, nosaltres a la nostra, iniciant els plans pel viatge. Des d’ara mateix es començaven a plantejar algunes qüestions serioses, problemes que calia resoldre. Tocava programar els dies de sortida i arribada, llocs que visitaríem i possiblement el tema més delicat de tots. D’on sortirien els diners era, sens dubte, un tema complex.

–Si, tot això del viatge està molt bé. Com ha dit el Jordi –apuntava la Judit–, sempre ens hem divertit tots plegats, però per fer un viatge així fa falta pasta. I no pas poca.

–És cert, ella té raó. És a dir, que abans de res hauríem de saber amb quin cotxe ens mourem perquè, excepte l’Arnau, els demés en tenim però som sis i ningú de nosaltres en té un de prou gran per anar-hi tots junts. Perquè suposo que no voldreu anar amb dos cotxes, oi? Jo potser pugui convèncer al meu pare perquè em deixi la Volkswagen.

–Què dius ara! Martí, que la furgoneta aquesta ja té dotze anys, amb un viatge així té molts números de patir problemes, sense comptar que gastaria massa combustible, no sé si m’explico.

–Si, tens raó nano. A més, tampoc crec que me la deixés tants dies. Segur que tard o d’hora la necessitaria.

–Ja ho tinc! Per què no lloguem una furgoneta d’aquestes tipus monovolum? Moderna, dièsel, que gasti poc i amb totes les garanties d’arribar a qualsevol lloc.

Sembla que acabava de trobar la solució perfecte.

–Exacte! –va seguir l’Eloi, lleugerament exaltat– Per la tarda em passo per una agència de lloguer de cotxes a preguntar preus. Hi conec una noia que potser ens pot fer un petit descompte per ajudar-nos.

–Una idea genial, perquè no ens anirà malament estalviar alguns calerons.

Aquest era un dels molts matisos, que al llarg de quasi dues hores d’estar allà asseguts ens van anar sortint. Vés a saber per quin motiu s’havia tret de la màniga aquell viatge, però ens va donar molta xerrera.

Potser, de fet amb tota certesa, el moment més càlid d’aquella conversa va ser quan l’Arnau va treure el tema dels diners. I és que ja se sap, quan el tema econòmic apareix en escena no hi ha amistats que valguin. El problema més gran no va venir quan es va haver de decidir d’on sortirien tots aquells bitllets, que ja va costar, sinó que el més gran dels maldecaps va ser decidir qui aniria a fer el canvi de les pessetes a les diferents monedes dels països que podíem visitar. Hi hauria el Francs per França, les Lires per Itàlia o els Marcs alemanys, i el pitjor de tot, qui ho guardaria i en portaria els números. Les desconfiances van anar pujant de tò per moments. L’Eloi i l’Arnau es coneixien de feia onze anys, i la Judit i la Maria igual. Si a això hi afegim que la Judit i l’Eloi eren parella però que el Martí i jo havíem entrat al grup en feia només set, vaja, que cadascú tenia els seus motius com per no confiar una administració col·lectiva a qualsevol altra.

Després de donar-hi moltes voltes i d’un parell de votacions fallides, ens vam posar d’acord. Finalment seria la Judit, que segurament havia estat l’opció més lògica des del principi. La seva mare treballa de comptable en una important empresa de la zona, ella estava acostumada a sentir parlar de números des de petita. Però el que realment havia jugat al seu favor, des del principi, era estar a l’últim curs d’administració d’empreses, amb molt bones notes per cert.

A un quart de dues donàvem la reunió per finalitzada, vam quedar que ens tornaríem a reunir el dilluns a la mateixa hora, encara hi havia detalls que calia polir com conèixer què en sabia l’Eloi sobre el lloguer de la furgoneta, començar a fer un càlcul de quants diners necessitaríem dedicar a cada país i totes les preguntes que poguessin sortir fins llavors.