TALLAMAR

Tallamar Territori i patrimoni Nยบ1 Hivern de 2012

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Editorial El territori i societat valencianes han estat objecte de grans canvis estructurals els darrers anys, uns canvis que s'han accelerat més enllà de la continua transformació històrica. Són moltes les qüestions que afecten la preservació del territori, eixe bé que hem rebut en préstec temporal abans de passar-ho als nostres successors.

Tots els dies sorgeixen conflictes d'interessos i plantejaments sobre aquest tauler de joc que és el territori, un espai sobre el que persones o col·lectius de natura molt variada protagonitzen un actiu debat. En aquest context naix, Tallamar, que tal i com el seu nom evoca vol prendre part a la canalització d'informació i opinions.

Tallamar és una revista dirigida a divulgar las característiques d'aquest territori, de la societat que el viu, llurs transformacions i difondre opinions sobre les problemàtiques que les afecte en un o altre sentit.

Concebuda com un focus de difusió de l'àmbit territorial valencià al temps que un fòrum de debat per a contribuir a l'intercanvi i el debat sobre la qüestió. Per mitjà dels articles dels diferents col·laboradors es pretén realitzar una contribució a l'impuls de la intercooperació per tal de preservar el territori i el paisatge i, per tant, la millora de la societat que el gaudeix.

Direcció y Coordinació

Autors d’aquest número

Xavi Delgado Franco

Carles Rodrigo Alfonso Josep Marco Sansano Marcelino Herrero Salvador Paco Moreno Gayà Tomàs Escuder Palau Trinidad Reyes Xavi Delgado Franco

Consell de Redacció Carles Rodrigo Alfonso Marta Llácer Girona Mari Carmen Caballero Rioja Xavi Delgado Franco

Totes les fotografies emprades són obra de membres del consell de redacció de la revista.

Disseny Gràfic i Maquetació Marta Llácer Girona

Editen

Contacte info@alter21.es http://www.alter21.es

Els autors són responsables del que han escrit. Les opinions mostrades no tenen perquè reflectir ni el pensament ni l’obra del consell de redacció o de la resta d’autors de la revista. Dit això, quin món més trist aquest on alguns no comprenen la dissensió i la diversitat d’opinions!

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Dossier Territori Entre les Sis-Centes i la Llonga.

Carles Rodrigo Alfonso.

Les Sis-centes i la Llonga són dos partides agrícoles de la marjal de l’Albufera, colindants tot i que le primera pertany al terme de Sollana i la segona al de Sueca, a la Ribera Baixa, els dos municipis valencians amb major superfície arrossera. Integren un àrea del paisatge de l’arrossar de l’Albufera per la seua ubicació al cor de la marjal, al sud de llac, a les terres intermèdies, en bona mida alhora representatiu del d’altres arrossars valencians ja desapareguts. Un recorregut per aquesta àrea ens permet una aproximació al paisatge i la gestió del territori de la marjal arrossera amb les transformacions experimentades als darrers temps.

L’àrea forma part de l’extensa plana litoral de València, territori caracteritzat per la manca d’accidents geogràfics o la seua escassa entitat, per la seua vocació agrícola amb la vinculació en aquest cas a l’àrea humida de l’Albufera. Els dies amb bona visibilitat des d’ací es divisa al nord la serra Calderona i les muntanyes de la Serrania, inclús la fita de les Peñas de Dios d’Andilla, tancant per eixa banda la plana litoral, fins i tot més enllà la serra d’Espadà i encà les grues del port que senyalen la localització de la ciutat de València. Cap a l’oest la serra de Chiva, la serra Cabrera amb les pedreres de Buñol, la serra de l’Ave o la serra de Dos Aguas són els principals referents de l’orla montanyosa que tanca la plana a l’horitzó. Cap al sud es distingeix Benicadell i fins i tot les muntanyes de la Marina en la llunyania i en primer pla, la serra més propera, la mole calcària i blanquinosa del massís de Corbera i les Agulles, amb la inconfundible Montdúver, ja a la Safor, per darrere.

La banda litoral està presidida per la Muntanya de les Raboses, amb el blanc rètol de Cullera, i des d’ací al llarg de la costa una línia discontínua de blocs d’apartaments cap a València per la taca verda de la Devesa.

A la marjal únicament destaca cap a mitjorn l’inconfudible Muntanyeta dels Sants, prop de Sueca, amb la verdor de la seua taca arbòria. El pla agrícola, dominat pel monoconreu de l’arrossar, es caracteritza per les variacions paisatgístiques estacionals, com succeeix a d’altres paisatges cerealistes, diferent segons l’època de l’any. La verdor del cereal a la primavera deixa pas al groc de la maduresa de l’arròs, amb tota una escala intermitja, o a la grogor esvaïda del rostollar després de la sega, al marró de la terra nua i fins i tot a l’espectacular blau de la inundació invernal. Els mesos de novembre i desembre, quan l’aigua cobreix bona part de la marjal, les terres més baixes, són tot un espectacle pel visitant.

Tot i la tirania del cereal al paisatge, la seua regularitat

s’altera per la presència d’altres elements vinculats amb el reg, les vies de comunicació o l’hàbitat humà repartits pel territori. És tracta d’un àmbit de gran valor natural, d’interés per la presència d’una rica flora i fauna tot i que d’un territori molt antropitzat que a hores d’ara i amb els seus problemes constitueix un exemple de paisatge integrat. Les basses d’arròs, les parcel.les de conreu, alternen amb les cintes de verdor de les sèquies i sequiols, amb els camins i ponts, amb cases, eres, magatzems d’arròs o amb els arbres aïllats plantats per l’home vora les construccions.

Les sèquies principals discorren de sud a nord o nord-est, a la recerca de l’Albufera. Destaca en primer lloc l’irregular traçat de la sèquia Dreta o del Regatxo, ampli canal que des de les proximitats del Xúquer des d’Albalat de la Ribera i amb origen amb sobrants de varies sèquies, discorre per terres de Sueca.

1

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Dossier Territori Entre les Sis-Centes i la Llonga.

Aprofita una lleugera depressió del terreny, a menys d’un metre d’altitud sobre el nivell de la mar, entre dos alterons com la Llonga fins un metre de diferència. En un llarg tram serveix de divisòria amb Sollana i per tant entre les partides de les Sis-centes i la Llonga. És una sèquia antiga, d’amples motes de terra coberta de vegetació que finalment desagua a l’Albufera, entre les fronteres de Sollana i Sueca. Per ponent de les Sis-centes resalta la sèquia del Mig o de la Cubella, fruit dels aports de la de Sollana i de la de l’Ullal Gros, amb l’Escorredor de les Sis-centes entre aquesta i la Dreta, que arreplega sobrants que aboca a aquesta darrera. L’altre element relevant és la sèquia Nova, a llevant de la sèquia Dreta, que en bona part discorre en paral.lel a aquella pel terme de Sueca. Aquesta sèquia, construïda al començament del segle XVII, fou decissiva per la transformació en arrossar de partides com la Llonga per aquella època i fou revestida d’obra a finals del segle XX. Diversos sequiols conflueixen amb aquests conductes principals i completen la complexa xarxa de distribució. Sèquies i sequiols han tingut com a principal objectiu el reg o el drenatge, com succeeix actualment, però fins mitjan segle XX també van ser vies de transport bàsiques.

A alguns sequers vora sèquia s’observen les velles argolles on es lligaven les barques.

Carles Rodrigo Alfonso.

Casa de Catalans cap a l’Albufera el parcel.lari mostra una notòria regularitat i unes majors dimensions a aquesta darrera partida predomina la irregularitat i el menor tamany de les basses, notable en algunes àrees. L’estructura viària és més complexa i irregular a la Llonga on està més representada la petita propietat. A la configuració territorial ha influït la presència de vàries grans finques, fins i tot de més de dues-centes fanecades d’extensió, sobretot a les Sis-centes. Aquestes finques majors han estat en bona mesura en mans de llauradors acomodats de l’Horta de València, amb la participació al seu moment fins i tot del gran capital agrari de la terratinent família Trenor a la Casa de Catalans, gent de l’Horta present també a les petites propietats junt als de Sueca o Sollana.

L’element més visible del paisatge són els edificis, les cases i casetes, relativament abundants a aquesta àrea, una abundància semblant a la d’altres partides allunyades dels pobles, com és el cas de bona part de la marjal de la Ribera Baixa, a l’arrossar disperses i associades a cadascuna de les explotacions. La llunyania dels pobles com succeix a d’altres espais agraris exigia disposar d’una residència per passar uns dies o llarges temporades, quan les tasques agrícoles ho exigien, estalviant-se el desplaçament. Junt a la casa La xarxa de sèquies ha estat determinant per la configuració freqüentment s’ha alçat algún arbre com salze o figuera, fins dels camins i així una part d’ells segueixen el seu traçat, i tot plataner, que enriqueixen el paisatge. aprofitant les motes, com passa amb el de l’Escorredor en relació amb la sèquia Dreta, amb part de la sèquia Nova i amb Les cases mostren una gran diferenciació entre les nombrosos entradors a finques. Els camins principals es corresponents a les explotacions grans i les de xicotetes completen amb entradors secundaris que condueixen a les finques, al primer cas amb construccions annexes com finques més allunyades. L’abundància de sèquies i sequiols, magatzems o trilladores, en ocasions amb vivendes de barreres pel trànsit rodat, obligà a la construcció de relativa entitat, i a d’altres únicament petites casetes inclús nombrosos ponts pels camins i en ocasions per l’accés a les d’una planta. A aquesta àrea destaquen algunes grans cases cases. com sobretot la Casa de Catalans, a la Llonga però al límit amb les Sis-centes, amb la seua gran vivenda quadrada de Els camins s’han adaptat en bona mesura a l’estructura del dues altures rematada en una terraça amb garites, visible en parcel.lari, que mostra una notable diversitat tot i els seus la distància i referent en la plana, o la Casa les Sis-centes, trets comuns. Mentre a les Sis-centes i a la Llonga des de la també quadrangular i rematada en una torre mirador, 2

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Dossier Territori Entre les Sis-Centes i la Llonga. ambdues amb magatzems adossats. Pel contrari, altres són petites cases de dues altures, amb quadra a la planta baixa i vivenda en l’alta, moltes datades en la primera meitat del segle XX, o tan sol d’una planta i més senzilla imatge, com les de la segona meitat de l’esmentada centúria. Bona part de les cases incloïen un aljub per arreplegar l’aigua de pluja caiguda sobre les teulades, un sistema per cobrir el dèficit d’aquest element imprescindible.

A més de les vivendes algunes de les finques majors disposaven de magatzems d’arròs, com les dues esmentades, i en ocasions de “trilladores”. Aquestes darreres, aparegudes durant el primer terç del segle, són les petites naus que albergaven les màquines de batre. S’identifiquen per la seua estructura de pilars sota coberta a dues vessants de rajola o fibrociment, amb paraments amb grans portes per la seua ventilació durant el treball. Presents a tota la marjal una de les més fácilment identificables és la Trilladora de Rodrigo, a les Sis-centes. Les cases i casetes més antigues disposaven de sequer, plataforma adaptada a les dimensions de la finca en qüestió i amb diversos paviments. Pel contrari, la relativa facilitat de drenatge d’aquestes partides, elevades en relació amb els tancats de les terres baixes de la rodalia de l’Albufera, ha motivat la inexistència de velles ximeneies de rajola o modernes torretes dels sistemes d’extracció d’aquells, presents a aquelles. Completa aquest recorregut algun modern corral pel ramat oví que a l’hivern pastura els rastollars.

Carles Rodrigo Alfonso. l’original basa i fuste de pedra s’alça des del segle XIII, tot i les destruccions com darrerament les de 2005 i 2009, a un alteró de la Llonga, on sembla va haver un antic assentament, i és un referent ineludible per la gent de la marjal. Aquest lleuger alteró on s’assenta fou abans de la seua transformació en arrossat conreat per cereal de secà i des de fa molts anys compta amb un hort de tarongers que destaca del seus voltants i afavoreix la identificació del lloc.

Aquest paisatge descrit no ha estat immutable ni tansevol des del segle XIX, finalitzada la colonització de l’àrea i l’estructuració bàsica del parcel.lari. Fins el començament del segle XX eren molt escasses les construccions sòlides a la zona, anteriorment barraques, mentre els escassos camins eren suplits per sèquies i sequiols. Persones, útils, collites i animals de tir utilizaven les barques pel seu desplaçament.

Al primer terç del XX dos canvis relevants es van difondre a aquestes contrades com a la resta de la marjal. Per una banda les sòlides cases de maçoneria o rajola van substituir a les antigues barraques i així ens ho confirmen les dates que figuren a algunes construccions. Per altra, es va desenvolupar la xarxa de camins, una difusió que va ser lenta i així alguns dels trams principals amb els complementaris ponts són obres de la Dictadura de Primo de Rivera o de la República. Als anys trenta es va construir el conegut Pont de les Bigues, al camí del Pontatge, accés des de Sollana, mentre que encara a 1950 no es podia seguir en vehicle des de la Casa de Catalans cap al nord. També es van difondre per aquells anys elements com les trilladores, una autèntica revolució en relació amb l’anterior batuda a pota, amb cavalleries.

La posguerra, en una cojuntura de grans beneficis dels arrossers, que no dels jornalers, va impulsar noves obres en camins, la difusió dels ponts i ampliacions de cases, a més de noves construccions com els magatzems on mantenir l’arròs a l’espera de la pujada del preu. Als sequers es va difondre la millora del paviment amb la instal.lació d’adoquins o de rajoles en lloc de la terra trepitjada. Per contrari, la difusió dels ponts va anar dificultant la tradicional navegació per les sèquies.

Com a conseqüència de l’estructura de la propietat cal considerar que n’hi ha més finques grans i cases d’entitat cap a les Sis-centes o el nord de la Llonga, una estructura que es perllonga cap a la frontera de Sollana i Sueca amb l’Albufera, on aquestes són predominants.

Un element singular del poblament de la zona és l’existència de la Creu de la Llonga. Aquesta vella creu que conserva 3

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Dossier Territori Entre les Sis-Centes i la Llonga.

Carles Rodrigo Alfonso.

Als anys quaranta i cinquanta la majoria de les cases, totes les mitjanes i grans, estaven habitades, en unes condicions més o menys dificils. La misèria de la posguerra, la necessitat de vivenda, afavorí la residència en cases pròpies o la cessió per exercir de caser, en aquest cas per mantindre la propietat i col.laborar als treballs de la finca o com a jornaler per d’altres. La peixca i la caça eren aleshores importants complements per afrontar la fam mentre, s’afrontava l’aillament, la manca de llenya i d’aigua i es suportava la molèstia dels mosquits.

Durant la década dels seixanta la marjal es deshabità mentre les cases van perdre la seua funció, excepte en alguns casos en temporada, per la difusió del transport motoritzat i amb ell del desplaçament diari des del poble. Moltes cases experimentaren l’abandonament mentre la millora de rendes afavoria la construcció d’altres noves tot i que limitades a lo més bàsic. La difusió de les segadores entre 1960 i 1965 provocà l’abandonament de les trilladores així com la interrupció de la secular arribada dels segadors “blavets” de la Marina o d’altres llocs com la Vall d’Albaida i dels treballadors “xurros” per les màquines. Posteriorment, cap als setenta, la desaparició de la plantada a mà substituïda per la sembra va afavorir més encara la pèrdua de funció inclús temporal de les cases. Els sequers en ús van coneixer la pavimentació amb morter de ciment i a la darrera etapa amb quitar abans de la seua pèrduda de funció. Als anys setenta i vuitants es va difondre la construcció de margens d’obra, de blocs de formigó, costosa inversió que evita el seu manteniment.

Les darreres dècades han estat marcades per l’escassa rendabilitat del conreu de l’arròs i la disminució del nombre de llauradors professionals. Això junt a la abundància de furts ha incidit en la reducció de les obres a les vivendes. El paisatge mostra aquest estancament i així actualment moltes cases i casetes es troben en un estat deplorable, en algún cas inclús en ruines. El patrimoni edificat manté a grans tret el seu carácter tot i actuacions de desvirtuació, abandonament o destrucció, amb exemples com l’enderrocament de la singular casa existent a la Trilladora de Rodrigo, una de les més antigues mostres de l’arquitectura popular a l’àrea, més la tala dels seus companys la figuera i el salze. Cal incloure també l’aparició a l’horitzó i sobre el terreny d’algunes línies elèctriques d’alta tensió.

L’accés més factible a aquests paratges és des de Sollana pel camí del Pontatge, que es dirigeix cap a El Palmar, i fer un recorregut a partir de la Casa de Catalans pel camí de l’Escorredor cap a la Creu de la Llonga i els seus voltants.

4

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Dossier Territori L’agonia d’un riu. O com el Riu dels Sants va passar de ser tot a no ser res.

Xavi Delgado Franco.

He passat la major part de la vida que recorde a la mesopotàmia que a la Costera formen el Cànyoles i el seu afluent el Riu dels Sants. És aquest darrer, tot i ser el més menut, l’origen i el fonament de l’Alcúdia de Crespins i Canals i el millor aliat per a tots els pobles de la Costera que reben les aigües de la Sèquia de Ranes.

El Sants ha estat de sempre, o al menys des de que tinguem registres històrics, un riu ben aprofitat per tots aquells que vivien a les seues vores. Molt a sovint l’enorme pes que va tindre a la configuració de l’horta històrica de bona part de la Costera amaga que el Sants també va ser la força matriu i la matèria prima origen de la indústria a l’Alcúdia i Canals.

Tot i el seu escàs recorregut es tracta d’un brollador amb un enorme potencial en ser un dels desaigües naturals de l’aqüífer del Caroig, que supossa més del 50% del total dels cabals hídrics que els valencians tinguem al nostre abast.

Com dir Cavanilles a inicis del segle XIX: “La felicidad de tantos pueblos se debe por la mayor parte a las aguas del río San Julián, que se conoce también con el nombre de fuente de los Santos, la más copiosa del reino. Media hora hacia el norte del camino real en un barranco formado por el monte de la Alcudieta o de los Santos de la Piedra y otro opuesto que se levanta en suave cuesta y descarnada, brotan con fuerza muchas aguas cristalinas y tibias, que siguen con velocidad el curso natural del barranco para oriente, de ellas resulta un canal de 16 pies de ancho y 2 de profundidad, el cual atraviesa luego el citado camino y se divide en 24 partes, de las que 4 corresponden a Canals, 9 a los pueblos de la Costera y a San Felipe (Xàtiva) 11, éstas después de entrar en el río Cañolas salen por la derecha a una acequia que va a regar la huerta de la ciudad”(1). Com a curiositat, el nom de Sant Julià va caure en desús i va ser subsituit pel Dels Sants, segons la tradició popular, en fer els Sants de la Pedra (Abdó i Senent) que l’amanador tornara a brollar a un periode de sequera just al moment que es feia una processó rogativa a aquestos sants tradicionals protectors dels llauradors. Alguns, els més espavilats, s’hauran adonat que Cavanilles no nomena en cap moment a l’Alcúdia de Crespins. Abans que algú comence a cagar-se en la mare de l’ilustre botànic, cal recordar que a l’antic règim es superposaven diferents jurisdiccions i pel que fa al rec, i algunes altres coses, alcudians i canalins eren tots uns.

conquesta de Jaume I. Cinc sèquies: Setenes, Orts, Canyamars, la Vila i Ranes distribuïen les aigües. Mentre que les tres primeres s’adreçaven al consum local, les dues segones beneficiaven als regants de Xàtiva, Novetlé i Vallés (Sèquia de La Vila) i de Canals, Aiacor i els pobles de la Costera de Ranes (Sèquia de Ranes). Com a curiositat, cal fer notar que les aigües del Riu dels Sants eren completament aprofitades de forma que el seu aport hídric al Cànyoles era nul a efectes pràctics. Tot i això, com ja explica Cavanilles(1), la Sèquia de la Vila abocava les seues aigües al Cànyoles i després un cabal equivalent era derivat d’aquest mitjançant un assut; de forma que al menys un tram del Cànyoles si que contenia aigua del Sants.

El repartiment dels cabals per al rec, va mantindre el vell sistema islàmic que adscrivia el dret d’aigua al de possessió o ús de la parcel·la. És a dir ací no es podia privatitzar el dret de rec i comprar i vendre aigua com s’ha fet històricament a hortes com la d’Alacant. Les tandes de rec s’organitzava en torns “de dalt” i “de baix”, un sistema molt conegut a hortes valencianes que evita conflictes en fer que els torns comencen alternativament a un extrem o l’altre del sistema de sèquies de forma que els de la capçalera no esgoten els recursos; vist que cada torn de rec no tenia una duració especificada. Algunes partides com la del Dijous i la del Divendres a l’Alcúdia de Crespins encara recorden el dia que rebien les aigües de la sèquia de Setenes. Segons Glick(2) aquest sistema ja era emprat pels berbers durant la dominació romana del segle III, per tant és molt probable que fora dut per aquestos a la Al text de Cavanilles ja es veuen les que seran les constants nostres terres durant el període islàmic o que ja fora present a històriques del riu, un intens aprofitament agrari i el època romana. conflicte pel repartiment dels seus cabals. L’aprofitament del riu s’organitzava seguint el repartiment que es va Aquesta horta va tindre una gran importància garantint el heretar dels musulmans que poblaven la zona abans de la desenvolupament des de ben antic d’una agricultura amb una 5

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Dossier Territori L’agonia d’un riu.

Xavi Delgado Franco.

important orientació comercial. Bones proves d’aquest rol són el fet que l’emplaçament històric dels pobles de la zona se situa a les terres de secà més properes a les vegues irrigades i que al segle XIX, per exemple, l’Alcúdia de Crespins era l’estació de ferrocarril que més creïlles embarcava al territori valencià (3). De la riquesa agrària de la zona deixen bon testimoni obres com la ja nomenada de Cavanilles o les de Madoz (4), Laborde(5), Castelló(6) o Sivera Font (7).

Pel que fa als conflictes aquestos naixien del desacord pel que fa al repartiment i també de les acusacions dels regants dels altres pobles que afirmaven que els habitants de l’Alcúdia de Crespins i Canals extreien aigua del riu de forma il·legal, mentre que aquestos consideraven aquestes extraccions com un fet natural en vore passar el riu a la porta de les seues cases i horts. Va ser un conflicte dur, amb enfrontaments, ferits i algun mort; i que no es pot comprendre completament si no és dins d’un conflicte més gran que enfrontava Canals amb Xàtiva en ser esta ciutat senyora feudal de la Baronia de Canals després d’haver comprat als Borja els seus drets sobre el poble al segle XVI. Un conflicte que es va perllongar durant tres segles fins que es va abolir l’antic règim feudal. Alfons Vila Moreno (8) aporta un bon quadre sobre aquest enfrontament al que participaven quatre actors: La corona, la Vila de Xàtiva, la població de Canals i els Crespí de Valldaura; senyors de l’Alcúdia. Com a fet curiós encara es sent, allà les mil, algun major de Xàtiva que diu allò de dur amb els de Canals que mos foten l’aigua.

El riu, a banda, proporcionava aportava algunes proteínes extres a les llars amb la pesca, la cacera i la recol·lecció que es feia a les seus riberes i era també un punt per activitats recreatives com el bany (Naixement, Riu Nou, Gorg de l’Omet, la Palanqueta…). El riu i les seues sèquies eren també aprofitats per a l’abastiment de les llars i per a la neteja amb la construcció de nombrosos safarejos -coneguts localment com a llavaors- alguns d’ells, cosa poc comú a l’entorn valencià, de caràcter particular. Tot i això van ser els aprofitaments industrials els que van completar el seu paper vertebrador de les economies locals de l’Alcúdia de Crespins i Canals. Els

cabals del riu van moure les maquinàries d’un molí a l’Alcúdia de Crespins, quatre a Canals i dos a Aiacor, junt a ells altre molí de paper i un martinet de Coure, (els dos a Canals) també aprofitaven les seues aigües. Un dels molins de Canals, el de Ferri o Vell a més de moure nou moles farineres i una arrossera va aprofitar el seu salt per a generar electricitat i va ser fonamental per a que els seus propietaris acabaren per fundar l’empresa Ferrys de gèneres de punt. A l’Alcúdia de Crespins altre establiment industrial, el Batá d’Aparicio, aprofitava les aigües del riu per a moure la seua maquinària i més endavant per a produir també electricitat.

Al poble de Canals, les nombrosses terrisseries tradicionals, que han batejat als indigenes amb el malnom de peroleros; van crear un curiós sistema de galeries que combinades amb aljubs i pous les van permetre abastir-se de les aigües de la Sèquia d’Orts . Aquest sistema que es va aprofitar també per abastir algunes llars. A altres punts de la Costera la sèquia de la Vila movia tres molins a Novetlé i vuit a Xàtiva.

Al segle XX aquest panorama va canviar radicalment. D’una banda la introducció de motors de rec va permetre que el regadiu s’estenera sobre les terres de secà fent que de la mà de productes com el maduixot o la taronja la rendibilitat de l’agricultura local es disparara. De l’altra tant Canals com l’Alcúdia es van convertir en centres industrials de primer ordre dedicats al tèxtil, les filatures i la curtició principalment. El Cànyoles va ser el gran perjudicat d’aquesta industrialització en rebre continuament abocaments industrials que van aconseguir que a alguns dies canviara de color més de dues vegades. El Sants, mentre i fruit d’una sèrie d’intervencions, va vore com el paratge del Rui Nou es convertia en una de les zones de bany més exitoses de la comarca; actualment tancada després d’un desgraciat accident. Per contra, a algun moment entre els 80 i els 90 del passat segle, tot es va capgirar dramàticament. La continua construcció de pous al seu voltant -molts d’ells il·legals- va fer que l’amanador dels Sants, la font cabalosa que va retractar Cavanilles, s’assecara. La situació va ser tan greu que els propis regants 6

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Dossier Territori L’agonia d’un riu.

Xavi Delgado Franco.

van construir el seu propi pou junt al naixement, creant la paradoxa que és precisament als períodes més secs quan el riu porta aigua. D’aquesta forma el Sants va començar a alternar llargs períodes sense cabal amb altres humits. De vegades, com per exemple als últims anys de moltes pluges, els ullals tornen a brollar per se i puguem gaudir de llargues temporades amb un riu de debó. Curiosament el castigat Cànyoles va vore com la construcció d’una depuradora a Canals li permetia recuperar poc a poc bona part del seu paper ecològic. És com si no es pogués gaudir de dos rius sans a un temps.

Si vullgueu conèixer millor el riu hi ha tres obres que pugueu consultar: Al començament del segle XXI vivim al negatiu fotogràfic de les acaballes del XX: De la indústria i l’agricultura, queda molt -Polop, J.A. Canals i l’aigua: El Riu dels Sants 1844 – poc a resultes d’allò que es nomena deslocalització i globalització i la comarca i els seus dirigents han estat prou 1931. Edit. Ajuntament de Canals. Canals. 2007. Per a borinots com per a jugar pràcticament totes les cartes de conseguir una còpia pugueu adreçar-vos a les diferents l’economia local a l’aposta de la construcció; amb els llibreries del poble o parlar directament amb l’autor que resultats que estem patint ara. És precisament a aquest marc desenvolupa una excel·lent tasca a la biblioteca municipal.

-Pedrola ,J. et al. Guía Ecológica Riu Sants. Edit. Servei on els Riu dels Sants viu el seu darrer conflicte. Des de la construcció del pou, els regants s’han queixat que moure els de Publicaciones de l’Ajuntament de l’Alcúdia de Crespins. motors era un cost que beneficiava tots però que sols Canals. 1985. Aquest és molt difícil de trobar, tot i que a la pagaven ells. En aquest sentit els regants han desenvolupat -i biblioteca municipal de l’Alcúdia de Crespins en tenen una en alguns casos dut a terme- diversos projectes que els còpia.

-Hermosilla, J. Los sistemas de regadío de la Costera. permeten regar per degoteig acumulant l’aigua del riu a Paisaje y patrimonio. Edit. Direcció General de Patrimoni basses. Al context actual de baixos preus i nul·la rendibilitat Artístic – Generalitat Valenciana. València. 2003. agrària és prou complex que ells a soles asomeixen el cost de mantindre el riu amb un cabal ecològic suficient. Tot i això, no cal oblidar que ells també son part del problema. Quants Altra bibliografia citada: regants de les sèquies tradicionals tenen participació als 1. Cavanilles, A. Observaciones sobre la Historia Natural, pous que deixen sec els ullals dels Sants? Per acabar Geografía, Agricultura, población y frutos del Reyno de d’arrodonir-ho tot, fa uns anys la Conselleria de Medi Ambient Valencia. va incloure el riu -que ells diuen “Font dels Sants”- al catàleg 2. Glick, Thomas F. Paisajes de conquista, cambio de zones humides a protegir. Un riu amb molts vigilants però cultural y geográfico en la España medieval. Edit. molt poc vigilat. Pobles, regants, Conselleria i Confederació Universitat de València. València. 2007.

Hidrogràfica fan i desfan, projecten i desprojecten, sobre un 3.

Piqueras, J. La Agricultura Valenciana de Exportación riu que poc a poc s’esvaeix i del que sols ens restarà un caixer y su formación histórica. Ministerio de Agricultura. Madrid. buit.

1985.

4. Madoz, P. Diccionario geográfico-estadísticohistórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid.

1850.

5. Laborde, J. Itinerario Reino de València. Valencia.

1826.

6. Codina, Juan (ed.),Descripción geogràfica del Reyno de Valencia formada por corregimientos de Dn. Josef Castelló, de la Real Academia de la Historia (1783), Diputació de València, València, 2000.

7. Sivera Font, S. Apuntes Histórico-Descriptivos de la Villa de Canals (1907). Ajuntament de Canals. 1983.

8. Vila Moreno, A. Canals, Temas de historia local.

Ajuntament de Canals. Canals. 1994.

7

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Veus sobre la terra Per un canvi a la Política de Residus.

Paco Moreno Gayá, alcalde de Torrella (La Costera).

Nota aclaratòria, les dates a les que es refereix aquest article són de 2010.

El passat 12 de novembre vam celebrar a Torrella una taula rodona mediambiental a la que van prendre part l’ajuntament representat per mi Paco Moreno (alcalde i autor d’aquestes línies), ACDEMA de Canals (representada per Salva Montagud), Acció Ecologista – AGRÓ de la Costera (representada per Juanmi ), ADENE d’Enguera (representada per Javier Antolin), Montesa Territori Viu (representada per Otili Ortiz) i la Plataforma No al Macroabocador de Llanera (representada per Xavi Delgado). Entre el públic assistent, a banda de regidors i ciutadans de Torrella, també es trobaven Gaspar Benito i Ramon Tormo, regidors del PSPV a Cerdà i Llanera, que també es van afegir al debat. Dic tot això, perquè una de les principals conclussions que vam extraure és que el simple compliment de la legislació de la que ja disposem seria prou per a que es solucionaren bona part dels problemes ambientals que patim. Per contra, actualment són els grups ecologistes i ambientals els que han de fer la tasca de polícia ambiental front a molts ajuntaments, com els que estan imposant la seua voluntat al nostre consorci de residus, que per no complir ni fer complir la llei és estan abocant a un carreró sense eixida.

A la secció comarcal del diari LEVANTE-EMV, he pogut llegir dos preocupants notícies el dia 2 i 3 de desembre.

La primera d’elles diu que els nostres residus hauran de viatjar molts quilòmetres per a ser tractats a diferents plantes, la segona que el nostre consorci haurà de negociar on envia els residus dia a dia al no tindre un abocador. És el resultat de no fer res durant anys per a generar un caos que únicament serveix per a intentar imposar una solució fora de tota lògica i de la llei com és la del Macroabocador de Llanera.

canvie. És el millor per aquells que volen traure un benefici econòmic a costa del benestar de tots. Negocis privats que arruinen comarques amb macroabocadors. Plantes de tractament que funcionen a la baixa perquè es guanya més soterrant sense reciclar que fent les coses com toca. Un sistema al que ajuntaments i veïns paguen per un tractament dels residus que ningú verifica que siga real. Un sistema que ens manté presoners i al que cada ajuntament ha de pagar el que li diuen sense poder verificar la quantitat ni l’estat dels residus que surten del seu poble. Un sistema al que es cobra el mateix al poble i ciutadans que fan les coses bé que al que fa les coses mal. Res més lluny del PIR de 1997 i del PIR que s’acaba de posar en marxa i de les legislacions estatal i europea. Un merder que sols serveix per enriquir especuladors fomentant la nostra irresponsabilitat. Perquè els gestors del nostre fem, les empresses a les que paguem per fer les coses bé, ens donen tan poques facilitats amb els contenidors que garanteixen que el fem arribe al punt òptim per al seu tractament?

S’ha creat un monstre de residus i ens volen fer creure que cal un monstruós macroabocador per a fer-li front. Res més lluny de la realitat: Ja sabem tots de sobra el que està passant a Alacant.

Els macroabocadors no serveixen per a res més que omplir les butxaques d’alguns i amuntegar el fem a l’espera d’un miracle.

Els residus haurien de ser un recurs per al reciclatge i no un problema per a soterrar.

Calen educació, informació i mitjans per a tractar el fem. Amb això, tots tindrem clar que no cal posar en perill ni la salut ni el futur de ningú amb macroabocadors que no resolen res.

Tinguem un Pla Integral de Residus des de 1997 i del que es tenia que haver fet el 2004 encara no existeix res.

Tretze anys i encara més del 60% del fem que portem a Guadassuar encara s’ha de soterrar a un abocador perquè no serveix per a ser tractat. No hem educat, ni format ni informat per a que la gent sàpiga com fer les coses bé amb el fem. Que ha passat amb els diners per educació ambiental dels ciutadans? No hem pres cap mesura per a premiar les bones conductes ciutadanes amb els residus.

Mentre al nord de l’europa els ciutadans cobren per dur els envassos a reciclar i a alguns llocs com Suissa han desaparegut els abocadors per tal de que tot es recicle o reutilitze, ací fomentem la despreocupació i que res 8

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Veus sobre la terra Presentant el moviment Slow Food.

Josep Marco Sansano.

Slow Food va nàixer el dia que Carlo Petrini va dir que ja en tenia prou en vore com tancaven un dels seus restaurants favorits per tal d’obrir un dedicat al fast food. La reflexió al voltant de la necessitat d’una millora de les condicions de vida de les persones i de la qualitat d’allò que mengem el va portar a contactar amb els llauradors d’Asci, la seua ciutat, i a prendre consciència que vivim a un model productivista i consumista. Un entorn social al que la quantitat sempre queda per damunt de la qualitat, mentre consumim de forma massiva productes estandaritzats molt allunyats de les necessitats reals de consumidor i del medi natural. Un model al que pesen més els quilos de producte que el seu efecte sobre salut i entorn. Un sistema social al que vivim un seguit de preses que ens empenta cap a un consum accelerat i insostenible de tot el que es creua per davant. Solw food és la resposta a la injustícia d’aquesta situació.

La filosofia de vida slow parteix des de la base. El que mengem cada dia ha de ser bo, net i just. Com s’aconsegueix això? amb productes autòctons de varietats i races adaptades al nostre entorn i necessitats. Slow food s’implica a la conservació i difusió d’aquestes plantes i animals. De moment en portem identificats més de 500 (16 d’ells al País Valencià) on treballem amb la ceba monquelina, la tomaca quarentena, el cacau del collaret o la gallina valenciana… És el que nomenem l’Arca del gust. També treballem amb els restaurants amb la iniciativa Kilòmetre O que reconeix els cuiners que empren els productes de l’Arca del Gust i que fomenten, a més a més, el consum de productes ecològics i comprats a un radi inferior a 100 km directament als productors. És la forma de vinclar consumidor, producte i productor per tal d’aconseguir que els beneficis arriben a tots i tindre una agricultura viable a més de sostenible. Als cuiners de Kilòmetre O els demanem que també facen l’esforç d’educar als xiquets del seu entorn, organitzant tallers sensorials o del gust a les escoles. També tinguem el projecte Baluard per a productes que a banda de complir els requisits de l’Arca del Gust necessiten d’una atenció especial amb projectes específics de recolzament a càrrec dels nostres tècnics… al territori valencià contem amb un d’aquestos productes reconeguts l’oli de les oliveres mil·lenàries de la Cooperativa Clot d’En Simó de Xert.

Poc a poc el moviment Slow s’ha anat obrint cap altres àmbits de la vida, ara també puguem fer viatges amb

filosofia slow (Slow travel), passejades (Slow street) i fins i tot invertir els nostres diners d’uan forma ètica i sostenible (Slow Money). Fins i tot s’han creat els pobles slow (Slow Cities), llocs que han optat per un ritme de vida pausat, mantenint les tradicions, però sense renunciar als avanços tecnològics.

Sempre han de tindre menys de 50.000 habitants, no ser capital de cap tipus i contar amb una legislació ambiental avançada.

Algunes de les mesures que s’han pres a aquestes ciutats són l’us d’energies renovables, la recuperació dels espais agraris tradicionals, el control de gasos… Al nostre estat en són vora 10 i al País Valencià tinguem Bigastro. Per tindre, tinguem fins i tot una Universitat de Ciències Gastronòmiques a Itàlia, on contem amb dos campus (Bra i Colorno) que ofereixen diverses titulacions.

12 consells per a menjar slow: 1. Doneu-se el gust: Temps per a degustar i fer cas de les sensacions… És la millor forma de menjar bé.

2. Porteu les estacions a la taula… Cada estació puguem recuperar el plaer dels sabors de temporada que no tastàvem des de feia un any.

3. Penseu globalment… mengeu localment. Consumiu productes de llauradors i ramaders de prop de casa, enfortireu l’economia local i contribuireu a reforçar els vincles amb la vostra terra.

4. Menjeu alguna cosa conreada per vosaltres… i conreeu alguna cosa que mengeu. És la millor forma de contactar amb la natura!

5. Contacteu amb llauradors, ramaders, artesans i comerciants especialitzats. Compreu productes de proximitat (mercats, llauradors, grups de consumidors…) o a artesans (forners, formatgers…) o a comerciants especialitzats i competents.

6. He de ser curiosos. Al comerç, al restaurant, al bar, al supermercat… pregunteu sempre per la qualitat dels productes!

7. Hem de tindre molta cura al triar els productes d’origen animal. És millor triar sempre la carn que prové d’animals que pasturen herba o d’animals criats amb llibertat de moviments.

8. Canvieu la vostra alimentació per tal de defensar la biodiversitat agrària. Hem de tastar varietats rares e insòlites per tal d’afavorir la seua preservació.

9

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Veus sobre la terra Presentant el moviment Slow Food.

Josep Marco Sansano.

9. És millor consumir productes integrals i al natura, millor triar els productes no transformats.

10. Cal cuinar! És la millor manera d’estalviar i de saber que és el que mengem. És un plaer quotidià i vos estareu prestant un gran servei.

11. Cal gastar millor per a gastar menys. Menjar millor no significa gastar més… No es pot estalviar qualitat.

12. Feu-se exploradors del gust… Eduqueu els xiquets i als vostres amics al veritable plaer de menjar.

Si vullgeu conèixer millor el moviment Slow Food… pugueu visitar el nostre web: http://valencia.slowfood.es/ Josep Marco Sansano és membre del Convivium València del Moviment Slow Food.

10

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Veus sobre la terra La cultura popular en el món rural valencià..

Tomàs Escuder Palau En qualsevol treball de tipus científic , especialment en l’àmbit de les ciències socials una de les primeres coses que cal fer és la delimitació dels conceptes a tractar. Dos dels que tractarem en aquest breu article son d’aquells que necessiten definició . Nosaltres per manca d’espai i perquè no és aquest el lloc pertinent, ens limitarem a afirmar que partim de la base de que donem per vàlides per als dos principals conceptes, cultura i popular, les definicions més generals que es poden trobar en qualsevol manual o treball sobre el tema.

També caldria estendre’s sobre quin món rural és el que retratem . Direm tan sols que es tracta del que hi ha compres entre el nord del riu Millars i els límits , pel nord , de les terres d’Aragó. I limitat al Llevant per la zona costera amb més o menys extensió. Es tracta doncs, d’una mena de rectangle on hi ha gran part de les comarques de l’Alcalatèn, els dos Maestrats , els Ports i part fins i tot de la Plana Alta.

I una darrera apreciació: els termes camperol, masover, pagès, llaurador…. sovint s’empren com sinònims i com a tals els podem emprar llevat del de masover . Nosaltres els utilitzarem indistintament fins i tot el que significa que habita en un mas i en té cura perquè, molts dels habitants d’aquestes terres han estat “masovers” i és un terme ben arrelat per a designar gran part de la població d’aquestes comarques.

1. Algunes manifestacions de la cultura popular.

El recull de manifestacions de la cultura popular que descriurem es basa sobre les que hi son presents encara avui , tot i l’enorme pressió de la cultura mediàtica i urbana, a la zona d’estudi. No toquem en cap moment manifestacions de la cultura popular material què és camp que deixem per a un altre article.

aquest sentit qualsevol de les seues formes comporta una dinàmica social integradora de la petita societat rural que , per les seues dinàmiques , resulta antagònica a moltes de les festes urbanes . La construcció dels cadafals per als bous, els convits a les cases que es posen de manifest pel Sant Antoni, la ubicació per a organitzar la festa en un sol grup social sense quasi exclusió,la confecció de samarretes amb noms de grups o penyes.. en son bons exemples. No cal fer una descripció de cada festa ( que de fet hem desenrotllat de manera ampla en una publicació com es el Butlletí de la Castellonenca de Cultura) per poder comprovar com la dinàmica manifesta i també aquella que subjau, comporta un discurs que sovint trastoca el creat pels estaments socials. Moltes de les activitats , valors o costums son una franca disposició contra valors considerats “urbans”. Amb el renforçament d’una cosmovisió pròpia que funciona versus eixos valors entesos com “foranis”.

El camp de les manifestacions gastronòmiques i la cuina casolana. Tant en un cas com en l’altre no cal filar massa prim per observar, com a mínim, que els patrons segons els quals funcionen, tant en l’aspecte purament culinari com en el social, ho fan a través de regles què són pròpies i no solen acceptar paràmetres forasters. Des de les receptes ben tradicionals i allunyades del que podríem considerar cuina estàndard a la forma de com es menja. La sociabilitat i la manera tant posicional, funcional com exegètica de tractar els ingredients de les receptes com els elements que els composen. La figura del menjar en comunitat , a la plaça o al carrers i a hores poc habituals , per no citar sinó un cas, en son un exemple. El menjar i els àpats com formes populars de trencament de la rutina ( molt sovint la rutina de la vida moderna i urbana) és un dels valors més apreciats d’aquestes mostres de la saviesa popular arreu. En la cultura rural nostra encara ho significa malgrat que , sortosament, les condicions materials de les families han canviat enormement.

Podem afirmar , segons creu l’autor tal i com diu Pierre Bourdieu que les formes de la cultura popular que venen de la tradició son com “una forma de resistència simbòlica”. I nosaltres afegirem encara que aquesta manera de resistència té , avui, el valor del desig. De resistir però alhora de projectar cap al futur una forma d’entendre la vida. Vegem quines formes pot adoptar aquesta ressistència.

Una de les manifestacions més evidents de la cultura popular d’aquests pobles és la festa. La festa social , no la familiar o individual, és la que considerem ara. I en 11

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Veus sobre la terra La cultura popular en el món rural valencià.

Tomàs Escuder Palau.

Una altra manifestació . La vida social als pobles té en els bars , en la seua vida diària, una importància cabdal. Es al bar on circulen les noticies i la construcció del discurs , bàsicament masculí això sí, cultural imperant i que sol funcionar contra la dominació urbana. Els acudits, les narracions o les llargues partides de cartes o d’altres jocs, son com una mena de rebuig del temps imposat per la vida urbana. Tant el llenguatge propi dels jugadors o simplement dels que prenen un café és una mostra de les variants respecte al parlar urbà. No sols pel lèxic , diferent. Sinó per la manera d’usar-lo o pels temes que ixen en les converses. El temps de reunió és igualment diferent: les hores en les què es juga tant diàries com estacionals, varien en funció de collites, necessitats del bestiar, treballs casolans o del camp.

2. Unes conclusions elementals.

La cultura dominant és la cultura de la classe dominant, Marx dixit. I llavors, ¿ cal acceptar que la que domina en aquest territori és diferent de la dominant? Es evident que especialment en els darrers anys i degut a les variades formes de comunicació i els transports la cultura mondial imperant ha acabat imposant-se de manera general arreu. I llavors on para aquesta cultura de la que hem parlat més amunt?

La història ha estat escrita pels vencedors , sempre. I el discurs social també el fan els que guanyen. Però per davall d’aquestes formes sempre i arreu hi ha hagut unes altres que han mirat de sobreviure. I ací és on cal situar la cultura rural popular d’aquest pobles. Es tracta , per tant, d’un discurs residual, però no tant. La cultura popular és canviant i adaptadissa i sempre arriba a encontrar unes formes pròpies , sovint mixtes . I és en aquest punt on hem de vore la força d’aquestes manifestacions. El poder de la cultura dominant és immens. El de la dominada reduït, però com un corcó que sempre fa el seu treball. I en la mesura que serveix i té elements que la poden crear continuará existint. Fins i tot podríem dir que pot existir com una forma de resistència tal i com hem apuntat més a dalt.

Es ben cert que amb el pas dels darrers anys, no massa, han desaparegut algunes manifestacions molt populars: els jocs ( bitlles, pilota, corregudes per la joia…) , el teatre en les seues maneres simples ( passos, representacions de Carnestoltes, ) o els cants i balls ( amb un grup de tocadors no professionals , dances i balls igualment no professionals). Algunes de les noves formes son un híbrid i caldrà vore en quina mesura tenen una adaptació no sols de forma sinó, molt especialment de contingut.

Si aquesta cultura , híbrida com totes, arriba a crear un model, encara que siga petit, per a ús propi serà tot un èxit .

Segons es pot observar podem ser pessimistes perquè els media que creen cultura son forts, fortíssims, Però és igualment cert que els grups humans , fins i tot els més desvalguts, sempre han estat capaços de crear un entorn adient a les seues necessitats. Adaptar-se , creant de nou o recreant a partir de pedaços . El pensament salvatge, a la manera entesa per Levi-Strauss, sempre hi és present. De vegades , fins i tot, en forma lúdica com hem vist més amunt.

12

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Experiències d’interés Conte x Conte,Feria del trueque de la tradición oral Marcelino Herrero Salvador Si hay un componente que caracteriza lo que se ha llamado cultura popular, esta es la oralidad. Venimos, sobre todo la gente del campo, de una cultura oral: Los segadores, subiendo a tierras altas persiguiendo la madurez de la mies, con las alforjas llenas de historias, canciones o hechos de otros lugares.

La abuela al amor de la lumbre contando al nieto e introduciéndolo en las raíces de su historia.

El padre transmitiendo al hijo la herencia de sus saberes en relación a la agricultura, la apicultura, el ganado o el monte.

Contadores de anécdotas y acertijos, de refranes y saberes, de mitos y leyendas, canciones o cuentos … que enlazaban con lo que fue, recreaban el presente y se adentraban en sueños y esperanzas.

Contadores que conformaban mediante la palabra una memoria colectiva, discurriendo por la cuerda floja que va de lo real a lo imaginario y favoreciendo que la gente se reconociera en un territorio, una comunidad y unos valores.

Hoy parece que esto quedó atrás. Y, sin embargo, no somos pocos los que reivindicamos el valor de la cultura basada en el intercambio oral.

Por ello hemos pensado en este encuentro al que hemos llamado “CONTE PER CONTE . . .”, una feria del trueque oral. Porque el espacio de la palabra está en la relación y el intercambio, en la especial fugacidad del acto narrativo que lo hace un acto único. Reunirnos para que nuestras historias sigan vivas, porque podremos escribirlas o grabarlas pero perderán ese aspecto creativo que le da cada contador en cada momento y en cada lugar, que enriquece las historias según el talento y la imaginación de cada uno. Juntarnos para seguir construyendo un patrimonio colectivo cambiante y lleno de matices.

“CONTE PER CONTE . . .” pretende ser un lugar de encuentro acogedor y divertido, donde podamos intercambiar cuentos o canciones, refranes, romances, anécdotas o leyendas.

Os esperamos con los bolsillos llenos de cuentos. www.masdenoguera.coop

13

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Experiències d’interés Arrels Agroturismo y los retos del agroturismo Trinidad Reyes Dentro del ciclo de artículos de presentación de las ponencias e iniciativas que tomarán parte en las jornada Jornada de agricultura ecológica, biodiversidad, alimentación responsable y proximidad que se desarrollaron en Teresa; Trinidad Reyes de Arrels Agroturisme nos envió un avance de lo que será su ponencia: Arrels Agroturisme es una iniciativa empresarial singular pero sobretodo es un proyecto de fomento del agroturismo, del turismo ligado al conocimiento y disfrute de lo agrario, de los paisajes, la actividad agrícola y ganadera, la transformación de sus productos, de las gentes del campo, de la gastronomía, etc. A lo largo de la singladura de Arrels hemos trabajado y disfrutado en la vinculación entre el sector agroalimentario y la actividad turística.

Mediante la oferta turística ofrecemos al público en general la posibilidad de disfrutar a través del conocimiento del mundo agrario y a éste la de completar su economía con otras fuentes de ingresos y modalidades de difundir sus productos. Se trata de una actividad gratificante aunque al tiempo condicionada por una serie de retos que se debe afrontar.

Teniendo en cuenta el minifundismo de la Comunidad Valenciana, y el hecho de que los agricultores o transformadores de estos productos a pequeña escala no residen en sus fincas, el tipo de agroturismo que se está desarrollando en la Comunidad Valenciana es muy diferente al de otros países, donde el agricultor acoge en su finca, que a fin de cuentas es su casa, al visitante.

De alguna forma esta oferta sí que la están promoviendo las bodegas vinícolas, que han aprendido rápidamente de otros países, con el consiguiente desarrollo del enoturismo. Sin embargo, el hecho de que las bodegas cuenten a veces con grandes medios, ha contribuido a difundir en el sector que resulta necesaria una gran infraestructura para acoger al visitante, lo cual no es necesariamente cierto.

unas fechas concretas, pese a lo cual a lo largo del año, no existe un producto definido. En Arrels Agroturisme nos encontramos con empresas de turismo familiar que están buscando lugares que enseñen a hacer queso, mermeladas, recoger frutas, verduras, etc. para que niños y adultos aprendan y disfruten, y sin embargo no lo encuentran.

Definir el producto es uno de los pasos imprescindible de partida. Otro de los retos al que nos enfrentamos las empresas de turismo es que nos llegue la información necesaria. Hay que dar a conocer bien el producto como cuestión de partida. Una vez definida la oferta tiene que llegar a las empresas turísticas, pero también al público en general.

En el contexto de la Comunidad Valenciana, algunas cooperativas y guías locales, viendo el potencial del agroturismo como actividad económica que revierte en el desarrollo rural, son los que más están colaborando en la presentación de una oferta concreta y en su difusión.

En relación con todo lo expuesto, tanto para Arrels Agroturisme y otras empresas turísticas, como para el sector agrario, la transformación agroalimentaria, la promoción del territorio, la conservación de nuestro paisaje, y en general para el desarrollo rural y la calidad de vida, son de vital importancia las iniciativas de difusión, de información, de encuentro y de colaboración.

Obviamente hay que desarrollar el producto a ofrecer, darle forma, definirlo y difundirlo mediante la correspondiente promoción, un proceso en donde se presentan nuevas barreras que superar.

En la actualidad se realizan muchas ferias que muestran los productos locales, sus tradiciones, su artesanía en 14

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Animafotolari

Vivim a un món ple de paradoxes i imatges curioses… Animafotolari és testimoni…

Hi ha qui diu que l’art modern és una merda... nosaltres sols sabem que moltes vegades costa molt distingir l’art de la merda...

A un món ple de dubtes, reconforta vore que algú te les coses clares....

15

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Llocs per a detindre la mirada...

La Artejuela Carles Rodrigo Alfonso.

En el extremo septentrional del término de Arañuel, en la comarca del Alto Mijares, se halla la aldea de la Artejuela. Se trata de un asentamiento singular puesto que aunque llegó a deshabitarse con posterioridad fue objeto de repoblación y en la actualidad permanece habitado por un grupo de residentes.

La Artejuela se asienta a unos seiscientos metros de altitud, en un área de accidentado relieve de las vertientes del valle del Mijares, entre montes que alcanzan los novecientos metros. Ésta es una zona montañosa, de las más agrestes del territorio valenciano, surcada por profundos barrancos y con cortados rocosos, donde predomina el terreno forestal, omnipresente tras el notable abandono agrario.

Tradicionalmente ha sido una zona poco poblada y de economía precaria, poco accesible y enfrentada a un notable aislamiento, donde la población afrontó la

compleja explotación de sus recursos. Pequeños pueblos y algunas aldeas, masías dispersas en marchas de cultivo, son el modelo de hábitat tradicional. En relación con todo ello es uno de los territorios que ha sufrido la despoblación con mayor intensidad, un auténtico vaciado demográfico, cuyos efectos en la dinámica local son bien patentes en la actualidad.

Se halla la Artejuela en una empinada ladera orientada al mediodía, en la margen derecha del barranco homónimo, próxima a la confluencia de éste con el de Palos. El barranco de la Artejuela procede del vecino término de Zucaina, de una suave cañada que recorre antes de descender y salvar bruscamente un notable desnivel de origen tectónico a la altura de la aldea. Por su parte el barranco de Palos, curso de mayor relevancia, presenta un prolongado trazado desde su origen al sur del término de Cortes de Arenoso y los caudales que conduce, junto con los del de la Artejuela alcanzan el Mijares entre Arañuel y Montanejos. El caserío se extiende por la ladera, al pie de un morrón o espolón rocoso en la confluencia del barranco con el valle. Por su ubicación 16

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Llocs per a detindre la mirada...

La Artejuela.

Carles Rodrigo Alfonso.

desde aquí se divisa, entre montes, el área que se extiende Según se recoge en el conocido Diccionario de Madoz, a hacia el sur, con los altos de la sierra de Caudiel como mediados del siglo XIX en la Artejuela había viviendas para referente en el horizonte. albergar a un centenar de personas. Al parecer el asentamiento alcanzó su máxima población con treinta y dos En la selección de la ubicación de la Artejuela resultó vecinos residentes en una quincena de casas y sus determinante la hoya que configura la ladera de la montaña, correspondientes anexos, por lo que pudo residir cerca del una hondonada bien orientada al mediodía y resguardada centenar de personas (Melchor Monserrat, Benedito i Nuez, del norte, susceptible, como así sucedió, de transformación Ferrer Castelló, 2001). La consolidación como núcleo de en cultivo. Además la proximidad del elevado nivel de base población impulsó la construcción de una serie de edificios del barranco antes de abrirse al valle permitió la derivación públicos o para el servicio público, como la ermita, la fuente, del escaso caudal, si bien la disponibilidad de agua estuvo dos lavaderos, el horno, la almazara e incluso la escuela. La directamente ligada a la presencia de un manantial junto a despoblación, acelerada por la precaria economía, las su cauce. Esta fuente ha permitido el aprovisionamiento de difíciles condiciones de vida y el aislamiento, afectó a la agua a los vecinos así como el riego de una amplia huerta, al aldea durante todo el siglo XX, sobretodo a partir de 1950. A menos en el contexto local, contigua a la aldea. mediados de la centuria aún residía en el lugar un grupo de personas, que realizaron reformas en algunas casas en las Pese a la compleja orografía de la zona y su relativo décadas de 1950 y 1960, mientras la fuente fue reformada en aislamiento la necesidad de nuevas tierras de cultivo 1954. Pero los últimos habitantes se marcharon y la aldea impulsó la transformación agrícola de fincas en esta área y quedó abandonada durante algunos años. Posteriormente, con ellas la instalación de población, con la consiguiente en un contexto de instalación de neorrurales en consolidación de la Artejuela durante los siglos XVIII y XIX. comunidades, en buena medida bajo influencia de modelos Los pobladores de la Artejuela, de las escasas masías de esta de vida alternativos y comunitarios, la Artejuela constituyó área y residentes temporales procedentes de los uno de los escasos focos del territorio valenciano escogidos asentamientos mayores como el propio Arañuel o por estos. En este caso el proceso se desarrolló sin una Montanejos, realizaron la costosa transformación de los gestión unitaria, con llegada de personas de distintas fondos de valle y de buena parte de las laderas. Los procedencias y características, con diferentes residentes en la aldea centraron su actividad en la propia planteamientos, lo que dificultó no solo la planificación de hoya donde se asienta, el área más próxima y apta, con el la actuación sino incluso la convivencia, de tal modo que la resultado de un complejo graderío de pequeños bancales que evolución se distanció de lo planteado en los inicios por los escalonan la ladera. Una parte de este espacio fue primeros emprendedores. A lo largo de más tres décadas, con transformado en regadío a partir del caudal de la fuente desigual evolución y singulares características en relación mediante una acequia de derivación, una balsa de con el entorno comarcal, se ha mantenido población acumulación y la consiguiente red de distribución. residente hasta la actualidad.

En el pasado al parecer fue predominante el cultivo del cereal, básico para la alimentación y más en un contexto de relevancia de la autosubsistencia, junto con el viñedo para consumo propio y comercialización de una parte del vino obtenido. En relación con este último pudo influir la situación del paraje en un área de transición climática, próxima a zonas no productoras de vino con las que comerciar. Además las fincas acogieron olivos para la necesaria producción de aceite y una amplia gama de frutales, así como de legumbres y en menor grado hortalizas para consumo de residentes. La disponibilidad de pastos y la proximidad a una vía pecuaria relevante favoreció la cría de ganado y de hecho la ganadería fue hasta el siglo XVIII actividad económica fundamental de este territorio. Por su parte, el monte, como en otros territorios de similares características, resultó decisivo como proveedor de leña, madera, caza, frutos, etc., así como fuente de jornales para los residentes en relación con determinadas tareas.

17

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Llocs per a detindre la mirada...

La Artejuela.

La Artejuela consta de un núcleo principal de viviendas, extendido a una cota similar a lo largo de la ladera, prolongado hacia arriba en un sector de eras y pajares, este último ubicado en la parte alta y más expuesta al viento para favorecer el desarrollo de las tareas de la trilla del cereal. Es un asentamiento muy interesante puesto que mantiene muchos rasgos del urbanismo y la arquitectura tradicional de la zona, con numerosos detalles observables en las construcciones, mientras que en contraposición constituye todo un catálogo de intervenciones dispares realizadas con escasos medios y variados criterios. Mantiene su urbanismo en estrechas, pinas y tortuosas calles, entre edificios de dos o tres alturas, con rincones y replazas en su compleja adaptación a la topografía, con casas agrupadas en terrazas o niveles del terreno.

Un paseo por la Artejuela muestra las viejas casas con la clásica estructura de la zona en varias alturas, con la cuadra y anexos en planta baja, el espacio central de residencia en la primera y la sala para tratamiento y almacenamiento de alimentos en la cambra o última planta. Fruto de su inserción en el terreno algunas casas disponen de alguna estancia semisubterránea excavada aprovechando la orografía. Son edificios característicos de la arquitectura popular de nuestras tierras, construidos de mampostería, con forjados de madera y yeso, bajo cubiertas de teja, barro, cañizo y

Carles Rodrigo Alfonso. madera, con vanos distribuidos de forma irregular y alguna de cuyas paredes conserva una ligera capa de cal. Muchas casas muestran los huecos apaisados de la cambra en lo alto, característicos de los valles del Mijares, el Palancia o el Turia, y en algunas destacan elementos como balcones enrasados. Es posible observar ventanas, algún balcón de madera, los clásicos aleros de teja sobre losa de piedra, aleros de rasilla y teja pintada, etc. También es visible enlucido exterior de mortero de cemento o balcón con diseño de inspiración moderna muestra las últimas intervenciones de los viejos residentes.

En contraste con lo anterior, el recorrido permite observar la adaptación por parte de los repobladores de las viejas construcciones. En algunos casos estas obras, sobretodo en los últimos años, se han realizado con mayor inversión de recursos aunque en su mayor parte se trata de precarias actuaciones de reutilización de viejas construcciones. Se observa elementos muy dispares de mantenimiento parcial de una casa, de habilitación de terrazas o miradores, de reutilización de materiales tradicionales o modernos, de aplicación de llamativos colores, etc. Esta situación se hace extensiva también a los tendidos eléctricos, de agua corriente o de desagüe, que muestran cierta precariedad.

18

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

Llocs per a detindre la mirada...

La Artejuela.

La visita permite observar las ruinas de la ermita o el horno, así como el amplio edificio que fue utilizado como escuela y que tras una completa rehabilitación acoge el local social.

También merece destacar la vieja fuente a las afueras de la aldea, con un tramo de la acequia adaptado como sencillo lavadero. En la parte baja se halla el lavadero principal, que mantiene su estructura interna pese a estar desprovisto de la cubierta, contiguo a la balsa de riego de la huerta. Tanto este lavadero como la balsa están adosados a una construcción que albergó la almazara, cuyos restos se conservan en el interior.

Alrededor de la Artejuela puede observarse el paisaje agrícola tradicional, en avanzado estado de abandono a excepción de algún pequeño huerto o algún bancal de secano, como una muestra más del naufragio del área. Pese al abandono se observan los viejos bancales, con sus hormas de piedra, adaptados a la configuración del terreno, escalonados por la ladera. En los bancales predominan los olivos así como frutales diversos, entre ellos higueras, almendros, granados, etc. En los ribazos de la huerta destaca la presencia de almeces, que servían tanto para retener la tierra de cultivo como para obtener varas para diversos usos.

Un viejo camino, senda, de acceso a la aldea, de trazado zigzagueante y tramos de firme empedrado, permite pasear entre los bancales y evocar el difícil tránsito por estas tierras en tiempos pasados. Alrededor de la mancha de cultivo, que se prolonga por el valle del barranco de Palos, el monte se

Carles Rodrigo Alfonso.

enseñorea del territorio, le otorga la imagen y tonalidad preponderante, con el predominio del pinar, aunque están representadas otras formaciones como el carrascal o la vegetación de ribera.

Se accede a la Artejuela por la carretera CV-195, que enlaza Montanejos con Zucaina, y se halla a unos seis kilómetros de la primera de estas localidades, a la que puede llegarse desde la autovía A-23 a la altura de Jérica o bien por el complejo trazado de la CV-20 desde Onda y por el valle del Mijares.

Desde la carretera CV-195 un camino sin pavimentar pero en buen estado para el tránsito de todo tipo de vehículos permite llegar al lugar en un breve recorrido.

Para quien esté interesado en visitar el lugar, Montanejos como conocida localidad turística ofrece una amplia gama de opciones para alojarse o comer, más limitada en Zucaina.

Además una pista pavimentada que enlaza con la carretera que se dirige a Zucaina, con desvío un poco más adelante, permite visitar San Vicente de Piedrahita, singular núcleo del municipio de Cortes de Arenoso que además dispone de horno, carnicería y bar.

Si se pretende ampliar información sobre la arquitectura local y por extensión la de la zona puede consultarse el libro “La arquitectura rural tradicional a la ribera del Millars” de José Manuel Melchor Monserrat, Josep Benedito i Nuez y José Luís Ferrer Castelló, editado por la Diputació de Castelló en el 2001.

19

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

El País a la taula...

Els Ous (de gallina) Xavi Delgado Franco. És font de fortes discussions si va ser primer l'ou o la gallina, un debat intens i aborronador al que no pensem prendre part per tal de preservar la nostra integritat. El que si que tinguem clar, és que aprofitant que el passat 14 d'octubre va ser el “Dia Mundial de l'Ou” ací primer parlarem de l'ou i, de pas, un poc de la gallina que el produeix.

Fa uns milions d'anys, quan els nostres avantpassats encetaren el que ha estat per a nosaltres una llarga tradició de carronyers, saquejadors i oportunistes; els ous de qualsevol bestiola que tinguera la desgràcia de tindre niu a l'abast de qualsevol homínid ja formaven part de la dieta habitual. Eren, i són, una bona font de proteïnes, vitamines i minerals essencials, barata sobretot si els furtes d'un niu- i considerablement menys perillosa que haver d'enfrontar-se amb animals adults. Tot i que consumim els ous de moltes aus i peixos -i alguns de rèptil- la humanitat té clar que en parlar d'ous es parla bàsicament de dos tipus, els del cavall d'Espartero i els de gallina. Aquest animal és originari del sud-est asiàtic*1 -nota aclaratòria: Parlem de la gallina, del cavall d'espartero no se sap a ciència certa l'origen, però sent l'home de Granatula de Calatrava (Ciudad Real) és complicat que s'anara a buscar un cavall a Vietnam o Tailàndia- on sembla que encara puguem trobar exemplars en estat salvatge al nord del subcontinent indi. No es coneix amb exactitud a quin moment es va domesticar -un procés que va passar probablement fa més de 4.000 anys- ni quan va arribar a Europa i a la Península Ibèrica. Fa més de 2.00 anys, al temps dels romans, era un animalet ben conegut i l'ou ja apareixia a diverses receptes de “De Re Coquinaria” de Marc Gavi Apici, mentre que l'agrònom Columela dedicava tot un tom de la seua obre “De Re Rustica” a l'avicultura.

Aquesta tradició no es va perdre als anys medievals, amb obres com la de l'avicultor andalusí Abú Zakaria o les receptes amb ou del llibre de Sent Soví. Ja a l'edat moderna, la gallina i l'ou van ser part important, del costat europeu, del ric intercanvi de productes que es va fer amb les terres americanes. I és que a la llarga carrera contra la fam a la que consistia la vida de moltes persones, uns animalets que aportaven proteïnes de bona qualitat de forma seguida a canvi d'unes poques deixalles eren uns grans aliats. Les gallines i el galliner formaven part de la vida quotidiana de la gran majoria de les famílies. Una unió tan íntima que molt a sovint el galliner era al corral de la pròpia llar, a un espai on

gallines i alguns conills i ànecs es nodrien de les restes de la casa i proporcionaven una de les principals fonts de proteïna animal de la dieta. Les gallines velles eren considerades com un menjar de dia de festa i els pollastres solien ser venuts per tal d'obtindre uns ingressos d'un producte considerat de luxe. És per això que a la llar l'ou era el producte més consumit. Un gran i injust oblidat d'aquesta relació és el fem. L'expressió “té més merda que el pal d'un galliner” no és gratuïta. Al món tradicional sense adobs químics aquesta matèria orgànica era fonamental per a la fertilització dels camps de llabor.

L'ou era també un producte comercial. A unes economies basades a l'autoconsum calien productes per a vendre que aportaren el mínim de diners necessaris. Els ous, a les seues propietats alimentàries, afegeixen la possibilitat de la conservació durant un termini de dies o setmanes amb l'única obligació de deixar-los a l'ombra i a la fresca, el qual facilita la seua venda en no haver de portar-los cada dia als mercats des dels llocs de cria. Els cocouers eren els comerciants encarregats de comprar ous i pollastres a les cases camperoles per a vendre'ls a les ciutats i establiments hostelers. A altres llocs se'ls coneixia com a bricallers, bricollers o bricallaires. Si a més a més també es dedicaven al comerç de les peces de caça eren coneguts com a perdiguers. A les zones de parla castellana eren coneguts com a recoveros. Aquest comerç no era necessàriament monetari: molts llauradors entregaven els ous i els pollastres barat per productes que eren difícils d'aconseguir als seus pobles (paper, fil, teles, agulles...).

Aquestes gallines de les que parlem, no eren les que coneguem generalment a hores d'ara. Eren uns animals adaptats als interessos dels seus propietaris i a les condicions locals, races en gran part desaparegudes per la intensificació que va viure l'activitat avícola als inicis del segle XX. A terres valencianes sols hi ha notícies d'una raça local, la Valenciana de Xulilla, que haja sobreviscut a aquest canvi; i amb prou feines que ho ha fet! Aquesta intensificació va traure la gallina dels nostres pobles: Es van crear granges intensives amb incubadores d'ous, es van introduir els pinsos industrials, les il·luminacions i les calefaccions que permeten que la gallina pose ous a diari durant tot l'any i les noves races híbrides millorades orientades a la producció massiva. El resultat és que l'ou arriba a bon preu a tots els indrets i la carn de pollastre s'ha tornat assequible per a tots, però també que es parle molt poc del peatge que tots paguem a l'ombra d'aquest sistema: El tractament indecent d'uns animals que viuen tota la seua vida a uns pocs centímetres quadrats en condicions lamentables, els riscos per a la nostra salut per l'ús de “complements” alimentaris als pinsos, la contaminació 20

Tallamar. Territori i patrimoni

Nº1 Hivern de 2012

El País a la taula...

Els ous (de gallina).

Xavi Delgado Franco.

generada per les tones i tones de fem d'aquestes granges que no es tracten de forma adequada i la pèrdua de sabor i qualitat nutritiva dels ous i la carn de pollastre. Les prestatgeries comercials estan plenes d'uns ous de forma perfecta i closca impol·luta, però sense res de valor dins.

Tanque aquest article amb una darrera reflexió que espere li lleve un poc de dramatisme al paràgraf anterior... Algú sap perquè ja no es troben ous de closca blanca als comerços de moltes comarques valencianes?

T’ha agradat el que has vist?

Creus que pots col·laborar d’alguna forma i fins i tot millorar-ho?

Vols gaudir dels plaers de la col·laboració voluntarista i voluntària?

No ho dubtes: Escriu a info@alter21.es

Per al proper número seran ben rebudes ( i fins i tot publicades) cartes al director les pugueu enviar al correu info@alter21.es o a pebrella@pebrellaconsultora.com amb la referència “carta al director de Tallamar” a l’assumpte del mail.

Tallamar Territori i patrimoni Nยบ1 Hivern de 2012