LITERATURA MEDIEVAL 1R DE BATXILLERAT IES FRANCESC DE BORJA MOLL TEXTOS I COMENTARIS CURS 2018-19 TEXTOS •
TEXT 1 Fragment del Llibre de les Dones de Francesc d'Eiximenis (escrit entre 1387 i 1392)
•
TEXT 2 El judici final Sermó de Sant Vicent Ferrer (Pronunciat abans de l’any 1400)
•
TEXT 3 Poema “Elogi dels diners” de Fra Anselm Turmeda. Forma part del Llibre dels bons amonestaments (1397)
•
TEXT 4 Fragment de Lo Somni, 1398. Bernat Metge.
•
TEXT 5 FRAGMENT DE VITA CHRISTI D'ISABEL DE VILLENA (Escrit ben entrat el segle XV) Capítol LXV.- COM LO SENYOR IXQUÉ DEL VENTRE VIRGINAL DE LA SEUA MARE E FOU ADORAT E BOLCAT PER AQUELLA
•
TEXT 6 JAUME ROIG ESPILL O LLIBRE DE LES DONES (Escrit pels volts de 1460)
TEXT 1 Fragment del Llibre de les Dones de Francesc d'Eiximenis (escrit entre 1387 i 1392) (…) Perquè tu les veuràs portar al cap coses curioses que depassen tota regla i tota mesura. Ja que, si són donzelles, porten corones reials excessives ; si són casades, porten vels grocs amb brodats delicats, quan, segons diu sant Ambròs, el cap de la dona ha d'anar cobert en senyal que d' ella va eixir primerament el pecat, per mostrar que està subjugada al seu marit i per tal que no provoqui els altres a pecat. I elles, tanmateix, es col·loquen de tal manera els vels que se'ls vegin els pits, i que així provoquin els homes a cobejar-les, les quals coses comporten la condemnació de les seves ànimes. En segon lloc, porten els vels fixats amb luxoses agulles d'argent, amb els caps daurats, amb perles i pedres precioses, cosa que fa més nociu l'esmentat ornament. En tercer lloc, per augmentar la seva bellesa porten vestits de la matèria més cara que poden, de tal manera que n'hi ha de millor ornades que els altars en què es diu missa, és a dir, teixits d'or, de vellut, d'escarlata, de duai (tela provinent de Douai, Flandes francès), de porpra, de taurís (tela d'origen persa o musulmà), de seda aràbiga i d'altres luxoses vestidures. A més, porten al cap cabells manllevats de dones mortes, cosa que els hauria de fer feredat. I perquè semblin belles els porten al cap de manera no gens natural, d'una part alts, de l'altra baixos, aquí d'una forma, allà d'una altra, segons els sembla que les faci més belles. A més corretges, bosses i anells en gran nombre, variats, estranys i luxosos, sense cap necessitat, sinó solament per la il·lusió de la seva bellesa. La cara pintada, els ulls alcofollats (ennegrits amb cosmètics) i pintats d'una forma més gran i més llarga de la que tenen els ulls que Déu els ha donat. COMENTARI 1. LOCALITZACIÓ I CONTEXTUALITZACIÓ 1.1. Dades bàsiques sobre l’autor/a Francesc Eiximenis, fill de comerciants, va néixer a Girona entre 1327 i 1330 i va morir a Perpinyà l’any 1409. De jove va estudiar a les escoles de l'orde franciscà i va completar la seva formació intel·lectual a la universitat d'Oxford. Francesc Eiximenis tenia un objectiu clar com a escriptor: l'educació religiosa i civil dels laics. El 1374 va obtenir, gràcies al mecenatge de la família reial, el títol de mestre en teologia per la universitat de Tolosa. En tornar a Catalunya es va dedicar a l'ensenyament. Entre els anys 1384 i 1408 va viure a València, on va desenvolupar una activitat molt intensa com a predicador i com a conseller de l'Ajuntament i hi va escriure la major part de les seves obres. Com a recompensa per la seva fidelitat, el 1408 el papa Benet XIII li va encomanar el bisbat d'Elna i li va atorgar el títol honorífic de patriarca de Jerusalem. Va ser l'autor de "Lo Crestià", el "Llibre dels Àngels" o "El llibre de les dones". 1.2. Període històric. Moviment literari de referència.
Francesc Eiximenis va escriure El Llibre de les dones a l’edat mitjana, a finals del s.XIV, quan el moviment literari era la prosa moralitzant, que estava en un ambient religiós i moral de crisi, produïda per factors diversos (mortalitat ocasionada per les epidèmies de pesta, guerres, divisió de la cristiandat). Eiximenis sembla ignorar el moviment humanista català que en aquell moment estava creixent i desenvolupant-se al seu voltant, a finals del s. XIV i principis del XV. 2. ARGUMENT I ESTRUCTURA 2.1. Determinació del tema central. El tema central d’aquest text és la crítica a les dones del segle XIV. 2.2. Finalitat del text. La finalitat d’aquest llibre era ser una guia per a l’educació de les dones (nenes i donzelles) i que elles poguessin ser dones cristianes perfectes. 2.3. Resum de l’argument. Les dones porten coses curioses als caps, les nobleses porten corones reials excessives; les casades porten vels grocs amb brodats delicats, però en realitat segons sant Ambròs, haurien d’estar cobertes en senyal que d’elles ha sortit el pecat i que estan subjugades als seus marits i així no provocar a altres homes i induir-los al pecat i la condemnació de les seves ànimes. Els seus vels i caps estan adornades de manera luxosa i excessiva, amb tota classe de pedres i perles. Les seves vestidures són de teixits costosos i fins, portats de diferents llocs. Als seus caps porten cabells de dones mortes, col·locant-les als seus caps de diferents formes i maneres, tenint pentinats grans i petits. També porten anells, bosses, corretges variades, de gran nombre i luxosos, sense cap necessitat d’utilitzar-les sinó per a la il·lusió de les seves belleses. Les seves cares pintades, els seus ulls pintats de negres, així tenint els seus ulls més grans del normal. 3. ANÀLISI DEL TEXT 3.1. Gènere literari: Prosa, lírica, teatre. El gènere literari no és una narrativa és una prosa filosòfica. 3.2. Forma d’expressió: Narració, descripció, diàleg, etc. La forma d’expressió de l’autor és una narració, ja que, narra fets reals o ficticis, en un temps i espai determinat. Aquest text és una narració en prosa. 3.3. Estil i to (seriós, irònic, etc.). Té un to segur, pretén ser seriós i directe, amb l'objectiu d'aconseguir informació al que aquesta observant per a després tenir una finalitat al seu llibre.
3.3. Determinació del narrador: únic/múltiple; extern (omniscient, observador) o intern (protagonista, secundari, testimoni) EN EL CAS DE LA PROSA. El narrador és extern (observador), ja que conta el que pot observar, sobre les dones i els seus aspectes en general en elles. 3.4. Determinació del punt de vista: Focalització objectiva/subjectiva. EN EL CAS DE LA PROSA. El punt de vista de l’autor és d’una focalització interna, és a dir, subjectiva, ja que, l’autor expressa les coses per la seva pròpia visió, es basa en les seves creences. 4. CONCLUSIÓ/OPINIÓ PERSONAL 4.1. Creativitat i originalitat de l’obra. L’obra d'Eiximenis parla de la moral, l’ètica cristiana i del pensament que tenia ell sobre que les dones s’embellesin i per tant fer pecar als homes, tot i que, elles solament s’embellesien per veurer-se bé elles mateixes. Ell parla amb la finalitat de criticar aquesta conducta i poder remediarla perquè els homes no pequin. 4.2. Reflex dels trets més característics de l’autor. Era un senyor Dominicà molt moralitzant, és a dir, que deia a tots el que tenien que fer. A ell no li agradaba el fet que les dones s’embellesin ja sigui que se l’hi vegin els pits o portant anells, pedres precioses, perruques, o la cara pintada. 4.3. Grau de representativitat d’un corrent estètic i/o d’una època social. Els personatges principals són les dones i els homes, que en aquest text crítica a les dones i defensa als homes per què creu que les dones no tendríen que enbellirse ja que fan pecar als homes. El va escriure amb la intenció de que les dones deixaren d’embellirse per a que els homes no pecasin i no anasin a l’infern i especialment de que els homes es donin compta de com tenien que tractar a les dones.
TEXT 2 El judici final Sermó de Sant Vicent Ferrer (Pronunciat abans de l’any 1400) Així com estaran aquells mesquins cridant e plorant, Jesucrist darà altra veu: «Inferne, aperi os tuum, et deglutire eos.» Súbito, se farà una ubertura en la terra, major que d’ací a Roma, e eixiran aquella pudor de sofre incomparable; entre peus se romperà la terra e sorbir-los ha en cors e en ànima. […] Segons que les gents seran estades en aquesta vida a fer mal, així serà la execució, com ara. Un feix de prelats, arquebisbes, bisbes, retors e vicaris, oficials, etc., si mal ho han haüd ab simonia, o han mal regit ab ufanes cavalcadures, concubines, etc., no donant bon exemple de si a les gents, ne havent cura de aquelles. Ooh, quiny feix serà tan gran de aquells en infern! Un altre feix se farà de emperadors, reis, etc., o que no han la senyoria ab bona justícia, o que no han punits los pecats, o no gosen extirpar los crims que les ciutats tan nobles se podreixen per pecats, es corrompen: de aquells tals, gran feix, sus! al foc de infern. Altre faixot de mals religiosos qui no tenen la religió, mas volen viure per llur volentat, propietaris, etc. Ooi, quiny faixot tan gran! Altre faixot de mals clergues simples, perquè no dien matines ne hores, e si ho fan, xam , xam, so de aram, confusament a u e dos, per indevots, jugadors, concubinaris, ab bona ballesta. Ooi, quiny faixot tan gran de aquests, via a infern! Altre faixot de persones superbioses, enteneu-me, dones!, quant han en vanitats, blanquets, corns, etc.; ídem, de hòmens vans, inflats de ciència. Ooh, que serà gran aquest faixot, irà a infern! Altre faixot de llogrers, etc. Ooi, quiny faixot tan gran via infern, xof! en les calderes! Altre faix de tots aquells que han feta deshonor a les esglésies, prenent-se los delmes, usurpant-se los drets, aquells que hi ballan e passegen, etc. COMENTARI
1.1.Dades bàsiques sobre l'autor. Vicent Ferrer va néixer a València el 23 de gener de 1352 i va morir a Vannes el 5 d'abril de 1419. Va ser un dominica valencià, taumaturg, predicador, lògic i filòsof. Els seus viatges de predicació li varen aconseguir l’estima de la població. Després de la seva canonització (1455), es va convertir en el sant patró principal de la ciutat i del regne de València. En els carrers de València, varen crear "altars" on els nens representen escenes de la seva vida i miracles. 1.2. Període històric. Moviment literari de referència. El sermó de Sant Vicent Ferrer no té una data concreta d'escriptura, ja que el predicador no escrivia els seus sermons, sinó que els transmetia oralment, més o menys aquest sermó es va predicar abans de l'any 1400. 2.1.Determinació del tema central. El tema central del Judici final és millorar els costums dels cristians. 2.2.Finalitat del text. La finalitat del text és intentar convèncer a les persones que si pecaven, anirien a
l'infern. 2.3.Resum de l'argument. En el judici final, Vicent Ferrer predica que totes les persones pecadores aniran a l'infern, sense donar-li importància a la teva classe social, dona igual si és un rei, un bisbe, una dona, un cavaller o un noble. Segons la teva categoria social aniràs a un "feix" diferent, i el "feix" més gran serà el de les dones i el de les persones que no donen suport a l'església. 3.1.Gènere literari:Prosa, lírica, teatre. El text és un sermó que consisteix en un discurs de tema religiós de gènere de l'oratòria.També té algunes característiques del gènere teatral, com les onomatopeies, el tó de veu i la gesticulació. 3.2 FORMA D’EXPRESSIÓ La forma d’expressió del text és una descripció subjectiva perquè mostra la seva opinió i els sentiments que li produeix allò que ell descriu. 3.3.Estil I To. Té un estil formal,un estil que es caracteritza per una temàtica selecta i un lèxic especialitzat.També utilitza algunes onomatopeies en el text com: Ohh,Ooi i xof!. El to que utilitza és agressiu expressant la seva crítica a les dones per fer que els homes caiguin en el pecat. 3.4 DETERMINACIÓ DEL NARRADOR I DEL PUNT DE VISTA. El narrador és únic perquè només una persona està narrant i és del tipus intern perquè el protagonista o l’autor explica les coses des de el seu punt de vista. La focalització es objectiva perquè el text pretén convèncer la seva opinió a nosaltres per adoptar la seva perspectiva d'això. 4.1.CREATIVITAT I ORIGINALITAT DE LA OBRA: Aquesta obra és molt creativa i original per la seva manera de expressar-se, la seva veu clara i forta i el contingut dels seus sermons eren les principals característiques que van atraure a la població, també era molt refranyer i sempre hi utilitzava alguna frase feta, i ho feia amb tanta emoció que freqüentment tenia que suspendre per alguns minuts el sermó perquè els crits del poble, eren aclaparadors. 4.2.REFLEX DELS TRETS MÉS CARACTERÍSTICS DE L'AUTOR: A més a més utilitzava els elements propis dels predicadors medievals, entre el quals no faltava un cert tremendisme i un calculat catastrofisme, amb un determinat aire apocalíptic que alertava de la proximitat de la conclusió del món i la seva consegüent judici final.
4.3.En conclusió, el text de Vicent sempre té com a objectiu persuadir al lector o al receptor a creure que si pecaven, anirien a l'infern i això feia que els cristians milloressin els seus costums dolentes.
TEXT 3 Poema “Elogi dels diners” de Fra Anselm Turmeda. Forma part del Llibre dels bons amonestaments (1397). Diners tornen los malalts sans; moros, jueus e cristians, leixant a Déu e tots los sants, diners adoren. Diners fan vui al món lo joc, e fan honor a molt badoc; a qui diu "no" fan-li dir "hoc". Vejats miracle! Diners, doncs, vulles aplegar. Si·ls pots haver no·ls lleixs anar; si molts n'hauràs poràs tornar papa de Roma. Si vols haver bé e no dan Per advocat té sent “Jo-ha’n” Totes coses per ell se fan en esta vida. Diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat; savi fan tornar l'hom orat, pus que d'ells haja. Diners fan bé, diners fan mal, diners fan l'home infernal e fan-lo sant celestial, segons que els usa. Diners fan bregues e remors, e vituperis e honors, e fan cantar preïcadors: Beati quorum. Diners alegren los infants e fan cantar los capellans e los frares carmelitans a les grans festes. Diners, magres fan tornar gords, e tornen ledesmes los bords. Si diràs "jas" a hòmens sords, tantost se giren.
COMENTARI 1. LOCALITZACIÓ I CONTEXTUALITZACIÓ 1.1. Dades bàsiques sobre l’autor/a Va néixer a Palma de Mallorca al 1355 i va morir a Tunis el 1423 convertit a l’islam. Primer va ser un frare franciscà i, després, desenganyat de la societat i la religió cristiana es va convertir a l’islam. És també un dels pocs escriptors que ha escrit en català i en musulmà. Les seves obres destacades són: “Llibre de bons amonestaments” “Profecies” “Disputa de l’ase” “Llibre de tres” “Cobles de la divisió del Regne de Mallorques” “L’obsequi de l’home il·lustrat per a atacar els partidaris de la Creu” 1.2. Període històric. Moviment literari de referència. En aquesta época (1355 - 1423) trobar diferents esdeveniments importants com ara el motí del Día de Santa Escolàstica o el principi del final de la guerra dels cent anys entre França i Anglaterra. 2. ARGUMENT I ESTRUCTURA 2.1. Determinació del tema central. El tema principal és una crítica cap a la corrupció existent a l'Església en l'Edat Mitjana insinuant que, si una persona té doblers, és capaç d’arribar, fins i tot, a ser Papa. 2.2. Finalitat del text. La finalitat del text es la crítica cap a l’Església. 2.3. Resum de l’argument. El text expressa el desacord amb els doblers posant diversos exemples del mal que fan dient que fan fins i tot als idiotes intel·ligents. També diu que fan del covard, valent i que és capaç de fer al fei, bonic. El més greu de tots és quan diu que fins i tot una persona amb doblers pot arribar a ser Papa de l’Església. 3. ANÀLISI DEL TEXT 3.1. Gènere literari: Prosa, lírica, teatre. Lírica 3.2. Forma d’expressió: Narració, descripció, diàleg, etc. Narració 3.3. Estil i to (seriós, irònic, etc.). Té un tó irònic,fa una burla a l’ús que fan els humans als diners 3.5. Mètrica: número de síl·labes; art major o menor; rima assonant o consonant, etc. EN EL CAS DE LA POESIA.
Vers ● El vers són sense cesura i curts. ● Nou estrofes de quatre versos. Rima ● D’art menor. ● Tres primers versos tenen rima consonant, i el quart és de rima lliure a, a, a, b. 3.6. Recursos estilístics: EN EL CAS DE LA POESIA. 3.6.1. Recursos fònics: al·literacions, rima, etc. Al·literació 3.6.2. Recursos morfosintàctics: anàfora, paral·lelisme, asíndeton, l’encavalcament, hipèrbaton, el·lipsi, etc.
polisíndeton,
● Podem trobar-hi , per tant, recursos morfosintàctics com són les anàfores “e fan cantar los capellans/e los frares carmelitans” (v. 14/15) ● ● paral·lelismes: “Diners fan bé, diners fn mal/ diners fan l'home infernal” (v. 5/6)...” que ressalten clarament el tema del poema. ● polisíndeton: que fan accelerar l’acció i creen un efecte d’acumulació i èmfasi. Els trobem en els versos 9,10 i 11 “fan bregues e remors,“e vituperis e honors, e fan cantar preïcadors “. ● L'encavalcament: el podem assenyalar en el vers 31 i 32 , és abrupte ja que separa el verb del complement directe “ si molt n'hauràs poràs tornar /papa de Roma” i en trobem de més suaus com al final del poema “ Totes coses per ell se fan en esta vida” (v.35/36). ● hipèrbatons: ·Al primer vers: l'ordre lògic seria “diners fan de tort veritat” , en compte de “diners de tort fan veritat”, i el mateix en la resta d'estrofa ● ● l'el.lipsi per economia discursiva “ e los frares carmelitans/ [ fan cantat] a les festes “ (v. 14/15(, ja que l'enumeració de conseqüències que produeis els diners està al llarg de les 7 primeres estrofes”diners magres fan tornar gords /e tornen lledesmes los bords” (v. 17/18) 3.6.3. Recursos semàntics: Comparació, metàfora, hipèrbole, metonímia, personificació, etc. Antítesis: tot el poema podríem dir que en quasi totes les estrofes en trobem, la més destacada és potser la de la segona estrofa, gairebé tota ella n'és una. 4. CONCLUSIÓ/OPINIÓ PERSONAL
4.1. Creativitat i originalitat de l’obra. És una obra molt moderna per al seu temps, no usa la prosa per contar-ho,fa ús de la poesia com a finalitat de que l’hi arribes més fàcil a la gent i arribin també al poble. 4.2. Reflex dels trets més característics de l’autor . L’autor fa burla , té una perspectiva dolenta de con la gent fa ús dels diners, però al final diu que és normal i no intenta mai dinar ordres,només reflexa la veritat de l’ús que la gent li fa al doblers. Vol fer reflexionar a la gent,però mai donar ordres
TEXT 4 Fragment de Lo Somni, 1398. Bernat Metge. Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi (segons que despuis clarament a llur vergonya s’és demostrat), mas per sola iniquitat que m’havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens despullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejants solen dormir. Estant així, a mi aparec, a mon vijares, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans; l’altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort llejament. E quan haguí ben remirat, especialment lo dessús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que veés lo rei En Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d’aquesta vida, al qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí’m terriblement. Lladoncs ell me dix: —Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que et penses. Quan jo l’oí parlar, coneguí’l tantost; puis tremolant diguí: —Oh senyor! Com sóts vós ací? E no morís l’altre dia? —No morí —dix ell—, mas lleixí la carn a la sua mare, e retí l’espirit a Déu, qui el m’havia donat. —Com l’espirit? —diguí jo—. No puc creure que l’espirit, si res és, puixa tenir altre camí sinó aquell que la carn té. —E doncs, què entens —dix ell— que sia jo? No saps que l’altre dia passé de la vida corporal en què era? —Oït ho he dir —responguí jo—, mas ara no ho crec, car, si fóssets mort, no fórets ací; e entén que sóts viu. —La fama —dix ell— és vera que jo he pagat lo deute a natura; e lo meu espirit és aquest qui parla ab tu. —Vós, senyor, me podets dir què us plaurà; mas, parlant ab vostra reverència, jo no creuré que siats mort, car hòmens morts no parlen. —Ver és —dix ell— que els morts no parlen; mas l’espirit no mor, e per consegüent no li és impossible parlar. —No em par —diguí jo— que l’espirit sia res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e bèsties e ocells, e no veïa que espirit ne altra cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn e espirit fossen dues coses distintes e separades; mas totstemps he creegut que ço que hom diu espirit e ànima no fos àls sinó la sang o la calor natural que és en lo cos, que per la discrepància de les sues quatre humors se mor, així com fa lo foc per lo vent qui el gita de son lloc, o quan és corromput lo subjecte en què és, qui s’apaga e d’aquí avant no el veu hom. —Molt ést enganat —dix ell—; apar que no faces diferència entre espirit e espirit. —No n’hi faç alguna —diguí jo—, que totes les coses animades veig morir en una manera.
—No és ver que en una manera muiren —dix ell—, car de tres maneres d’espirits vidals ha creat nostre senyor Déu: uns que en la creació del món hagueren començament d’Ell e no són coberts de carn, e aquests són los àngels; altres, que han novell principi del Creador e són coberts de carn, mas no moren ab aquella, e aquests són los hòmens; altres, qui són coberts de carn, e neixen e moren ab aquella, e aquests són los animals bruts. L’hom és estat creat en lo mig, per tal que fos pus baix que els àngels e pus alt que les bèsties, e que hagués alguna cosa comuna ab lo sobirà e ab lo jussà, ço és a saber, immortalitat ab los àngels e mortalitat de la carn ab les bèsties, entrò que la resurrecció reparàs la mortalitat. —Ja us he dit, senyor, que totes les coses animades he vist morir en una forma, e jamés no viu lo contrari; e per consegüent àls no crec, majorment quan veig que Salomó, en lo llibre apellat Eclesiastès, fou de l’opinió en què jo són, dient: «Una és la mort dels hòmens e de les bèsties, e egual la condició de cascú; així com moren los hòmens, moren les bèsties e totes coses que espiren, e l’home no ha res més avant que la bèstia». —No apar —dix ell— que hages clara coneixença de la intenció del savi que has al·legat, car ell no dix açò en persona sua, mas dels impiadosos e infirmants; e així ha plagut a sant Gregori en lo Diàleg, e a sant Tomàs, Contra los gentils. E apar bé que així sia, car en la fi del dit Eclesiastès, quaix determenant, hi ajusta: «Tro que sia tornada la pols en la sua terra, d’on era, e l’espirit retorn a aquell qui l’ha donat». E aprés un poc, dix: «La fi de les paraules totes, ensems ojam: tem Déu e serva los seus manaments; a açò fer és creat tot hom». En les quals paraules apar que Salomó en persona de molts parlava; puis, dient que l’oïssen tots ensems, exprimí a aquells la dita sua conclusió vertadera. Noresmenys, bé saps tu que moltes coses creu hom que no pot veure. —Ver és —diguí jo—, mas no els tenc per savis aquells qui n’usen. Ço que veig crec, e del pus no cur.
COMENTARI
Dades de l’autor Bernat Metge va néixer entre el 1340 i 1346, a Barcelona i va morir al 1413 també a Barcelona. Metge va ser un escritor culte i rellevant, que provenía de bona família, degut a que el seu pare, era metge. Bernat seguía els passos del seu pare, però quan la seva mare es va emparellar amb Ferrer Senyol, que treballava a la casa Reial, es va cultivar culturalment més encara. A més, Ferrer va ajudar amb l’entrada de Bernat a la Cancelleria i va entrar com ajudant de registre de la reina Elionor. Poc després, va jurar el seu càrrec com a notari de la Cancelleria, i quan va pujar al tron Joan I, va passar a ser el seu escrivà.
Localització i contextualizació
Període històric: Baixa edat Mitjana, en una època de transició entre l’edat Mitjana i l’era Moderna Moviment literari de l’obra: El Renaixement/ Humanisme
Determinació de l’argument El tema central d’aquest fragment de Lo Somni és la immortalitat de l’ànima. Entre Bernat Metge i l’ànima del rei Joan I s’estableix un diàleg sobre la infinitat de l’ànima.
Finalitat del text Bernat Metge va escriure Lo Somni per defensar-se contra les acusacions que hi havia sobre ell, per tal que la seva innocència quedés fora de tot dubte. Un altre objectiu era guanyar-se el favor del nou rei i la nova reina, Martí l’Humà i Maria de Luna.
Resum de l’argument Bernat Metge s’adorm mentre es troba a la presó i somia que es troba amb el difunt Joan I centrant una discussió entorn a la immortalitat de l’ànima. Joan es troba acompanyat d’Orfeu i Tirèsies, personatges mitològics relacionats amb la música i amb les arts endevinatòries.
Gènere literari i forma d’expresió El gènere literari del que pertany aquest text és la prosa, tot i que, té expressió de narració, el llibre Lo Somni també conté diversos diàlegs.
Estil i to L’obra és escrita en forma de diàleg a l’estil ciceronià i l’autor hi mostra el seu gran coneixement d’autors clàssics i humanistes i del Boccaccio del Corbaccio. Utilitza un to seriós i un ús molt intel·ligent de la prosa catalana.
Determinació del narrador Lo Somni fa servir un narrador intern protagonista ja que Bernat Metge és el escriptor i protagonista de l’història.
Punt de vista de l’autor
El tipus de focalització es subjectiu, no podem oblidar que el text es va escriure per tal de guanyar-se el favor d’en Martí l’Humà i així guanya la seva llibertat i recuperar el seus privilegis.
Conclusió L’obra d'en Bernat Metge podria estar inspirada en el Somni d’Escipió a on es tracta del mateix tema, la infinitat de l’ànima, a més, Joan I recorda a Bernat Metge una estada comuna a Mallorca, a on van llegir tot dos l’obra anomenada abans, per tant és molt factible aquesta inspiració. Dins dels trets més característics està tota la influència italiana i greco-llatina, per això es considera l’iniciador de l'humanisme a la Corona Aragonesa, un moviment que s'estenia arreu el món i no es pararia per res
TEXT 5 FRAGMENT DE VITA CHRISTI D'ISABEL DE VILLENA (Escrit ben entrat el segle XV) Capítol LXV.- COM LO SENYOR IXQUÉ DEL VENTRE VIRGINAL DE LA SEUA MARE E FOU ADORAT E BOLCAT PER AQUELLA: E estant així la senyora, tota inflamada e absorta en l’amor divina e en lo desig de veure aquell seu fill tan amat, acostant-se la mitja nit vingué ací lo gran príncep sant Miquel amb tota la cort del cel, e ficant lo genoll davant sa senyoria, besaren-li la mà, tots per ordre, com a reina i senyora del cel imperial, e resplandí aquell lloc de singular claredat. E sant Miquel cridà lo gran secretari de sa senyoria, Gabriel, e lo príncep Rafael perquè els tres cantaren alegrant sa senyoria, e ans de començar demanaren de gràcia a sant Josep que volgués fer la tenor, lo qual amb gran alegria els digué que era molt content d’ajudar-los a cantar. E amb aquesta melodia, venint l’hora e temps per lo Pare eternal ordenada, ixqué lo Senyor del ventre virginal de la mare seua sense donar-li ninguna dolor, deixant-la verge e pura segons David havia profetat. E mirant e contemplant aquell petit cos, e veient la excel·lent bellesa seua el sentí plorar de fred e amb sobirana pietat l’embolcà amb summa diligència, ajudant-li ses donzelles, car Diligència li donava los bolquers, Caritat los escalfava, Pobretat los estirava tant com podia perquè bastaren a cobrir los peuets del Senyor e Pietat portava un drap que li fos posat damunt lo cap. E tenint-lo la senyora així bolcadet, lo Senyor deixà de plorar, mostrant que havia pres plaer amb aquella robeta que l’estalviava del fred.
COMENTARI
Elionor Manuel de Villena coneguda com Isabel de Villena, nascuda a València l’any 1430 i va morir l’any 1490. Va ser una poeta i prosista espanyola, considerada la primera escriptora coneguda en valencià. La seva obra Vita Christi, l'única que s'ha conservat, està emmarcada en el protofeminisme espanyol del segle XV. Durant la seva vida religiosa, Isabel es va envoltar d'un nodrit grup d'escriptors que la van respectar especialment per la seva alçada intel·lectual i que van considerar la seva obra com a indispensable en el Segle d'Or valencià. Era filla d’un gran noble poeta i d’una mare no noble, per la qual cosa no podía casarse amb un noble. Quan va tenir l’edat suficient el seu pare la va ficar dins un convent, en el quel va ascendir a abadessa.
És l'obra fonamental d'Isabel de Villena, religiosa i escriptora del segle XV. En ella narra la vida de Crist a partir de personatges femenins que comparteixen la seva vida. Es considera la primera obra literària valenciana protofeminista i va ser editada per primera vegada per Aldonça de Montsoriu, l'abadessa que la va succeir, en 1497. El segle XV d. C., va començar l'1 de gener de 1401 i va acabar al 31 de desembre de 1500.És cridat el «Segle de les Innovacions» i obre l'era dels descobriments. Per a la història occidental és l'últim segle de l'Edat Mitjana i el primer de l'Edat Moderna. Es tema principal es el naixement de Jesús, encara que hi ha un altre tema molt important, el fet amb més pes es el naixement del fill de Déu. La finalitat del text és acabar amb la misoginia, és a dir, amb l’odi cap a les dones, ja que en aquella època això estava molt present. El text parla primerament sobre els senyors que arriben al lloc on estava la verge, de la alegria que senten per poder contemplar y ajudar al naixement. A continuació, diu com es el part, on es confirma David confirma la virginitat de Maria, i altra característica important es que va donar a llum sense dolor. Per últim, s’expressa l’amor que sent la mare al poder veure al seu fill en els seus braços. Es tracta d’un text escrit en prosa, ja que no te una rima ni una métrica, a més, de que no está estructurada en versos (cas de la poesia). Tampoc té un diàleg marcat amb guions, els noms dels personatges i indicacions (cas del teatre). A més té un narrador que relata una serie de fets que intenten transmetre unes sensacions. Es tracta d’una narració, per què relata una successió de fets realitzats per uns personatges, en un lloc i al llarg d’un període de temps determinats. Utlitza un to seriós, ja que el que relata es un naixement i ,a més, com hem dit anteriorment el que té com a finalitat es acabar amb la misoginia, per aquest motiu utilitza aquest to amb la intenció de concienciar a la gent. Es d’estil indirecte i poètic, perquè el narrador conta indirectament el que diuen el personatge i perquè l’autora procura despertar emocions. Es tracta d’un narrador unic, extern i omniscient. Ja que narra en tercera persona els fets i coneix tot sobre els personatges. Es tracta d’un text objectiu, ja que la narradora no dona la seva opinió. L’obra d’Isabel De Villena fou una autentica reivindicació per a les dones en aquell segle, un llibre sobre el naixement de Crist escrit desde el punt de vista femení va ser una cosa revolucionaria i va ser la primera obra protofeminista, es pot dir que el feminisme actual té part de les seves bases a aquesta obra.
Isabel De Villena sempre va estar en contra de la misoginia i a la seva obra va ser “feminista” fins a la medul·la, Tradicionalment es volia veure en Isabel de Villena una autora simple, que emprar un llenguatge senzill i poc elaborat, ple de diminutius. Els estudis han mostrat, pel contrari, que els diminutius que hi apareixen són rars fora de les referències al món dels infants. Al segle XV les dones eren tractades com sers inferiors al homos, en cara aixo Isabel va tenir el valor de fer l’obra “Vita christi” fent que gran part de la societat misogina s'escandalitzarà i obrint les portes per a un cambí femení a la societat.
TEXT 6 JAUME ROIG volts de 1460)
ESPILL O LLIBRE DE LES DONES (Escrit pels
Doncs, dic que totes, de qualque estat, color, edat, llei, nació, condició, grans e majors, xiques, menors, jóvens e velles lletges e belles, malaltes, sanes, les cristianes, juïes, mores, negres e roges e blanques, dretes i manques, les geperudes, parleres, mudes, franques, catives, quantes són vives, qualssevol sien: tot quant somien ésser ver creen; del que no veen procés de pensa fan, sens defensa ni part oir; per presumir sols, pronuncien: ver sentencien que cert no saben. Mentint se gaben, sempre varien, jamai se rien sens ficció; per traïció rien e ploren; criden que es moren quan són pus sanes si han terçanes llur mal no colen: e fingir solen tenir dolor per dar color a ses empreses.
Si són represes, instruccions, reprensions, tot ho refusen! Mas, molt bé excusen vicis amats, e los pecats l'altri especulen, e se'n tribulen com se confessen: d'aquells expressen les circumstàncies d'aquells han ànsies dels seus no es dolen Mostren que volen lo que no els plau: miren lo blau, compren de grana; volen magrana, raïm demanen; mas no s'enganen mai en lo prendre!
COMENTARI
Jaume Roig (1400-1478) és l’autor d’una de les obres més emblemàtiues de la literatura catalana medieval, anomenat l’Espill. Va ser un metge i escriptor valencià iue pertanyía al Segle d'Or de les lletres valencianes. Els seus orígens familiars el relacionaven amb Catalunya i amb els estaments del poder municipal de la ciutat del Túria. El seu besavi, nascut a Mataró, es va instal·lar a València al començament del segle XIV, on consta com a jurat de la ciutat. El seu avi Pere Roig, notari de professió, va ser síndic de València i administrador de l’Hospital de Sant Llàtzer. El seu pare, el metge Jaume Roig, anomenat va ser conseller de la ciutat i examinador de metges. -El 1441 Jaume Roig es va casar amb Isabel Pellicer, amb iui va tenir sis flls. -El 1448 consta com a metge del Reial Convent de Predicadors i també va ser-ne del Reial Monestr de la Saníssima Trinitat de València. -1454 va portar el llibre de comptes de fàbrica de la parròiuia de Sant Nicolau.
-Va ser conseller de València el 1456 i el 1457 vinculat professional amb la corona catalanoaragonesa. -La seva esposa va morir el 1459 i a l'Espill s'hi refereix com a difunta. -L'any 1460 va escriu l'Espill, una obra composta de 16.359 versos iue segueix la tradició romànica de la narratva en vers i iue suposa una abundant crítca contra les dones de iualsevol edat i condició. -Mor a Benimàmet d'un atac de feridura el 5 d'abril de 1478. L'Espill està consttuït per una consulta, adreçada al cavaller Joan Fabra, un prefaci dividit en iuatre parts. El protagonista-narrador de l'Espill s'adreça en primera persona, Baltasar Bou, per explicar-li com l'han maltractat les dones al llarg de la seva dissortada vida i per convèncer-lo iue n'ha de viure al marge per obtenir la salvació. -En el llibre primer el protagonista-narrador relata els maltractes a iuè el sotmeté la seva mare i la seva vida de solter. -En el segon, explica els seus desgraciats matrimonis amb una falsa donzella, una viuda, una monja i una beguina -A la tercera part, li apareix Salomó en somnis per dissuadir-lo iue es casi de nou, i per això li descriu totes les maldats i enganys de les dones. -La iuarta part, és una exposició de com ordena la seva vida el protagonista, lluny de iualsevol dona. Només dues, la Mare de Déu i Isabel Pellisser, ja morta, se salven de la condemna general. -Determinació del tema central: Tema de misògina, és una diatriba contra les dones iue s'ha de circumscriure en el debat sobre la condició femenina. Defensava iue les dones existeixen només en funció de la procreació. -Finalitat del text: la fnalitat de l'espill era aconseguir treurer-ne una sonrisa al públic contemporani, està escrita de manera iue els seus propòsits siguin fer risa -Resum de l’argument: El llibre tracta d’un jove al iual la seva mare li treu de ca seva després de la mort del seu pare. Va anar a diversos llocs amb l’objectu de fer doblers per viure bé. Després d’aconseguir-ne dobles va decidir trobar una dona. Finalment va tenir 4 matrimonis fracassats, per obtenir salvació ordena la seva vida al marge de iualsevol contacte amb el sexe femení, lliurat del tot a l'oració i a les obres de caritat cristana. Només se salven la Mare de Déu i Isabel Pellicer.
Gènere literari: degut al seu estl còmic, Jaume Roig va establir una polèmica literària i cultural amb el model de la prosa. - Forma d’expressió: es manifestava de manera escrita ja iue els seus textos eren escrits i frmats per l’autor. - Estil i to: era una obra escrita en un llenguatge col·loiuial i protagonitzada per personatges de baix nivell iue comença malament per acabar bé. Els versos eren molt breus. - Tipus de narrador: podem observar un narrador protagonista e intern, ja iue el narrador és el mateix protagonista de l’obra iue compta la seva vida, a més a més l’obra és caracteritzada pel seu realisme, podem observar-lo degut a la cruesa desagradable iue es presenta en els fets. Únic narrador - Determinació del punt de vista: Adopta un punt de vista narratu intern ja iue parla en primera persona del singular. Té una focalització subjetva ja iue el narrador dona el seu punt de vista ja iue és la seva autobiografa. L’originalitat dels personatges, en aquest cas la comicitat i la classe social baixa a la qual pertanyen, utilitzen un llenguatge molt col.loquial cosa que fa que els diàlegs siguin musicals i còmics. La precisió cronològica i l’ús de temes tpics de l’època. Es pot deduir que l’obra va ser escrita a l’edat mitjana, entre altres coses pels temes que l’autor utilitza, un dels més importants és la misogínia (el odi o l’adversió cap a les dones) que era un tema molt utilitzat i d'èxit assegurat en l’època ja que la societat medieval era molt masclista.
