ÍNDEX
PRESENTACIÓ
PRESENTACIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . 3
El 26 d'abril de 2022 es varen lliurar els premis del Concurs Literari Mironià en les categories de Poesia i Narrativa. Hi va participar l'alumnat de 2n cicle de Primària i d'ESO. El jurat estava format per professorat de diverses àreees.
POESIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4 NARRATIVA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
Aquest concurs literari, organitzat per la Comissió de Biblioteca i el departament de Llengües, s'emmarcava dins les activitats de la setmana de Sant Jordi. Una mostra de totes aquests activitats es pot veure a l'enllaç següent. Gràcies a totes i a tots els participants, professorat i alumnat!
Copyright © CEIPIESO Pintor Joan Miró 2022
SANT JORDI 2022
PREMIS 3r cicle de Primària Dylan Luzardo, El verd dels teus ulls 1r cicle d’ESO
POESIA
Harbeen Kaur, Com una petita flor PARTICIPANTS
Olga Alonso Boillos, On és l’amor? JJustin Johnson Lucas, Tic-Tac
3r cicle de Primària
Dylan Luzardo
El verd dels teus ulls
El verd dels teus ulls em fa somriure i em fa passar una bona estona. Els arbres m'aporten oxigen això significa que tu ets la raó per la que visc. El verd dels teus ulls m'aporta pau tranquil·litat, amor i vida. El verd dels teus ulls és un color preciós cap altre s’assembla al teu, perquè en el teu hi ha bondat i amabilitat. El verd dels teus ulls és com la brisa que m'arriba al meu cor aquesta brisa és tan calenteta com el teu cor. El teu somriure és com el meu sol i quan estàs trista és com si fos la pluja.
1r cicle d’ESO
Harbeen Kaur
Com una petita flor
Com una petita FLOR vaig arribar, de la teva panxa, MARE MEVA Tu em vares cuidar i no et vares queixar PARE MEU Vàreu consolar-me en els moments difícils i vàreu ajudar-me A FLORIR
1r cicle d'ESO
Olga Alonso Boillos
On és l’amor?
L'amor, com Déu... existeix! Qui ho pot dubtar? més...com ell... Com és, on és? Només els elegits allà a l'eternitat ho trobaran? I a Déu? L'hem buscat? Perquè... mira el teu voltant: nens que moren de gana, llars sense calor, guerres sense sentit... Enveges, gelosia, odi!! És... el que veig jo. L'or corre a rius... a dolls! Per les mans... les mans d'uns quants! Or negre l'anomenaven, és la clau del món i mata sense parar! Volem més riqueses! Volem moltes terres! Ser grans! Poderosos! Què importa si moren uns quants pocs? Oh Déu: No podrien aquests homes desitjar una mica menys i estimar una mica més? Perquè l'amor, com Déu... Existeix. Ningú no ho pot dubtar, més... només els elegits en l'eternitat el trobaran?
3r cicle de Primària Tic-Tac
Justin Johnson Lucas
Tic-tac
Tic-Tac avui és estiu. Tic-Tac avui és primavera. Tic-Tac avui és tardor. Tic-Tac avui és hivern. Tic-Tac avui fa calor. Tic-Tac avui fa temperat. Tic-Tac avui fa humitat. Tic-Tac avui fa fred. Tic-Tac ses fulles creixen Tic-Tac ses fulles canvien de color. Tic-Tac ses fulles cauen a terra pel vent i emprenen el vol.
PREMIS 3r cicle de Primària Julexy Loor, La dissenyadora Pepa
NARRATIVA
Salma Akodad, Sant Jordi, una història molt diferent 1r cicle d’ESO Sofía Aquilino Laria, Udoladora i el caçador 2n cicle d’ESO Kimberli Vásquez Olivera, Memòria desvetllada
Salma Achchani Bekkal, Preguntes Amir Chellah, Tempus Fugit Jaritza Inés Valverde Charcopa, Les millors amigues PARTICIPANTS
Nisrin Jarboua, El som Fabricio Soares, La recepta malvada Gloria García, En quin embolic t’has ficat Leila Ortega, El món dels jocs Emmanuel Imade, Quina caca!
3r cicle de Primària
Julexy Loor
La dissenyadora Pepa
Hi havia una nina que nomia Pepa, i el que més li agradava era cosir roba per les seves pepes. La seva mare Laura li va ensenyar quan tenia set anys. Ella tenia nou anys i feia moltes coses com, per exemple, ajudar a la seva mare perquè estava malalta. Ella va créixer sense na Laura (la seva mare) perquè va morir quan na Pepa tenia dotze anys. Ara la Pepa té vint-i-quatre anys. Ella és dissenyadora de moda, i fa uns vestís preciosos per bodes de les seves amigues. El seu millor amic, que nom Marc li va donar diners per obrir una tendeta. La tenda es nomia "LA DISSENYADORA PEPA", i cada dia se sent més orgullosa de si mateixa per tot el que fa. Cada vegada és més coneguda al poble. Fins al dia que li van trucar per telèfon i li van fer una pregunta: Vols participar en el concurs de moda internacional? Ella no s’ho va pensar dues vegades, directament va dir: Si, sí hi vaig, però quan és? Ell va respondre: El pròxim dissabte a les 14:30 a Madrid a la Puerta del Sol. Ella va dir: D'acord, d'acord allí estaré. Marc li va dir a Pepa: Pepa tens suficients diners per al viatge a Madrid? Jo només tinc per el meu no et puc prestar diners per el teu viatge. Pepa va dir: No et preocupis tinc diners guardats.
Pepa va agafar la maleta i va guardar teles i més teles i també roba d'ella. L'avió era preciós era de cinc estrelles. Ni ella sabia que era de cinc estrelles, hi havia un bar, un televisor, una estora per dormir... Quan varen arribar varen anar a un hotel. Varen anar a dormir perquè l'endemà era dissabte i havia de descansar bé. L'endemà vare anar a la Porta del Sol, hi havia molta gent i un presentador. Era el mateix senyor que l'havia cridat. Tots quan varen entrar varen quedar al·lucinants, hi havia una meravella de teles i màquines de cosir. El presentador del concurs de dissenyadors nomia Álvaro, i el primer repte que els va posar era fer un vestit de boda. El seu era el millor perquè tenia molta pràctica de fer vestits a les amigues. Al dia següent varen tenir un altre repte, era fer una motxilla amb llana. La de na Pepa era de color verd, rosa i taronja. El presentador va dir: A partir d’ara el pitjor se'n va a casa i no guanyarà. Na Pepa està molt nerviosa perquè si l'ha fet malament la poden eliminar. Però no l'han eliminat a ella i va dir: Quina sort he tingut! Na Pepa està molt contenta per què no l'han eliminat. Ara només queden 12 dissenyadors. Na Pepa va fer una amiga, que li va preguntar trucs per a dissenyar millor. Quan li va dir a Marc es va preocupar molt perquè podia fingir que era la seva amiga per guanyar el concurs i ser la millor dissenyadora. Marc li va preguntar:
Espero que no li hagis dit res perquè si no et deixarà de costat quan li donis tota la informació!- va dir alterat. Ella va dir: Que no he dit res, clar que no! Jo també m'imagino el que dius. En Marc va sospirar alleugerit després del que va dir na Pepa. L'endemà li varen posar un altre repte que era fer una faldilla. La de na Pepa era de color gris, rosa, blanc i negre, tenia uns cors roses al fons gris i petites etiquetes blanques amb lletres negres que posava: "companyerisme","estimar","tranquil·litat,"empatia","pau"... A l'altre costat (perquè era reversible) hi havia el fons amb els colors rosa i blanc, també tenia retxes gruixudes de diferents maneres com per exemple: en vertical, en horitzontal i en diagonal. Una altra vegada és la millor de tots el seus contrincants, cada vegada són menys els que queden al concurs de dissenyadors. Al dia següent n'Álvaro va dir que un altre repte era fer un pantaló, el de na Pepa era amb parxes fets per ella mateixa eren guitarres, notes musicals, pentagrames… Era uns pantalons de música, ella va dedicar els pantalons al seu millor amic Marc. Un altre repte com cada dia era fer una jaqueta ara, Pepa ha fet una jaqueta de cuir de color negre, però ara el presentador va dir: Ara hi ha temps per fer les vostres creacions. Na Pepa estava nerviosa perquè pot ser que no tingui temps de fer la jaqueta de cuir negre amb flors roses. Ara hi ha jurat per veure qui és el millor i veure millor de tots els contrincants.
La samarreta és molt simple crec que és el dia que te'n vas del concurs, a si te’n vas tranquil·la et paguem el viatge. L’endemà, un altre repte ara hem de fer una samarreta. Ella va decidir fer una samarreta curta amb pintura de colors verda, groga, taronja, i vermella. E La companya de na Pepa va fer una samarreta que era llisa no tenia res i crec que la va comprar perquè l’havia vista a una tenda. El jurat va dir a Carla la de la samarreta que pareix comprada: Tu ets tu, la que avui te'n vas, és massa simple no hi ha res de dibuixos. Tranquil·la et paguem el viatge. Ella va tenir molta sort per molt poquet se’n va. Quan li va dir a Marc, es va preocupar i li va dir: Pepa has que guanyar! No et poden eliminar , però per sort has passat a la final. Has d’esforçar-te més per guanyar el concurs de moda. Finalment, l'últim dia del concurs el presentador va dir: Ara heu de fer una pepa de tela. Teniu dues hores com és la final ha d'estar molt ràpidament. Na Pepa va fer a la seva mare per recordar-la. Tenia un vestit de cuinera perquè ella treballava a un restaurant molt famós a Barcelona, era de color vermell i daurat, la major part era vermella. Era una pepa molt delicada i molt fràgil. La de n'Aurora era una pepa moderna que es pareix a la Rosalia, era molt original, però la de na Pepa era millor i més sentimental.
El jurat va dir: Crec que les dues heu fet un bon treball. Les dues han complert amb els requisits, però una no té el sentiment ni les ganes que hem vist a l'altre. Carla has fet molt bon treball, enhorabona, però la que es queda és na Pepa! Pepa t'has enfrontat als millors dissenyadors de tot el món, i has fet creacions amb entusiasme i per això ets la millor dissenyadora de tot el món. Na Pepa no es podia creure el que deien, pensava que era un somni, i no li agradaria mai despertar-se del somni. Ella va ser molt reconeguda a tots els països, Alemania, els Estats Units, França… Ella va canviar el món de la moda, ara no fa falta ser prima per ser model. Has de ser tu, no has de canviar pels altres. El missatge de la Pepa és important i la gent veu que el que és bonic és ser com vols. Ella sempre està molt feliç del que fa perquè li agrada fer vestits, faldilles, samarretes, pantalons, jaquetes… A ella cosir la connecta amb la seva mare, i pensa deixar l'herència als seus pròxims fills.
3r cicle de Primària
Salma Akodad
Sant Jordi, una història molt diferent
Hi havia una vegada en un regne molt llunyà hi vivia un rei amb la seva filla Aina. L’Aina des de molt petita volia ser guerrera. Un matí mentre llegia un llibre, de sobte, el seu pare o sigui el rei, la va cridar per dinar, i mentre dinaven el seu pare li contava la notícia del cavaller que el regne veí presumia, el mateix cavaller SANT JORDI. L’Aina el volia conèixer, i aleshores es va acomiadar del seu pare i va partir cap al regne vei. En arribar a les portes del regne veí, va trobar tot cremat i destrossat, i aleshores una veu va xiuxiuejar: -Vine vine que no et faré res. - Qui ets? -Pregunta l'Aina. - Soc la persona que estàs buscant. -Ets el cavaller de Sant Jordi? - Pregunta L’Aina -No parlis fort que si no em descobriran! L'Aina es va acostar i aleshores el cavall de Sant Jordi li va començar a contar la seva història i era molt trista i feia pena.
El motiu perquè el cavaller estava amagat, era perquè hi havia un drac gegant que menjava el poble, i estava molt preocupat i necessitava ajuda perquè sol no podía salvar a la gent.
Van treure les espases i es van posar a lluitar amb el drac i quan van acabar amb ell va sortir una bella rosa, però no només una rosa, sinó també un llibre de misteris i llegendes.
També li va contar a l'Aina que abans va tenir uns quants ajudants que eren molt covards i tenien molta por del drac. Aleshores el drac se les va menjar i ara sóc l'últim cavaller que queda d'aquest regne i he de salvar el meu regne perquè si no se’ns menjarà a tots.
I des d’aquell moment Sant Jordi i l’Aina van estar lluitant junts per tots els regnes i deixaven sorpresos a tothom en veure que també les dones podien lluitar i en els nous llibres de llegendes va quedar.
Aleshores el cavaller i l’Aina van descansar un poc, i es van aixecar amb molta força i van anar a lluitar amb el drac. Però aquell drac era molt llest i s'havia amagat, i van estar buscant per tot el regne. Finalment, el drac es va cansar i es va amagar, però va ser molt fàcil trobar-lo perquè al ser tan gran no costava trobar-lo. Quan el van trobar es van posar molt contents. El cavaller es va començar a atracar, tanmateix, l’Aina li va dir: -Sant Jordi no t’atraquis, pot ser una trampa!!! -No havia pensat en això gràcies, Aina. -De res.
1r cicle d’ESO
Sofía Aquilino Laria
Udoladora i el caçador
Na Luna no era una al·lota de 16 anys comú, no perquè fos intel·ligent o per la seva força, tampoc era per la seva fascinació per tot tipus d’animals, era perquè hi havia una cosa que ningú sabia, i és que fa molt de temps uns arqueòlegs van trobar una pedra molt poderosa, tallada en punta i penjada per una corda. Els arqueòlegs estaven hipnotitzats pel seu poder i quan un dels dos (l'home) la va agafar, va provoca una gran explosió que va deixar als dos amb ferides molt fortes. L'home no va sobreviure, però la dona es va quedar amb la seva filla, na Luna, de 6 anys. La mare de Luna li va regala el collar amb la pedra i cada nit li deia “aquesta pedra és molt poderosa i qualsevol dia et pot salvar la vida”, na Luna no entenia això, però va pensar que la seva mare solament li deia coses boniques perquè es posés contenta. Quan Luna tenia 11 anys a la seva mare li van descobrir un tumor al cap en estat avançat, els metges van fer tot el que podien, però després d'un any la mare se'n va anar per sempre. Luna es va quedar amb la seva àvia, una dona molt religiosa, no obstant això, Luna no creia en Déu, tanmateix, no podia fer res. Gràcies al pas del temps na Luna va descobrir que el collar de la seva mare era més especial del que creia.
El collar era capaç de donar-li la capacitat dels animals, podia volar, camuflar-se, ser superforta, àgil, ràpida i hi havia una cosa molt millor que això, podia canviar el seu cos a voluntat, no solament convertir-se en un animal, sinó que també podia mesclar tipus d'animals i fer que els animals estiguessin humanitzats. Un dia, la seva àvia la va trobar practicant amb les seves noves habilitats i va pensar que era el dimoni, així que va cridar un exorcista, després d’això la va tractar molt malament fins que va reprimir els seus poders al màxim, però Luna estava tan trista que va fugir de la casa i quan serveis socials es va adonar la van traslladar a Madrid amb la seva tia Àlex i el seu al·lot, Hugo, ara estava tranquil·la i anava millorant, va tornar a practicar amb les seves habilitats. Tornem al present el 30 d'abril de 2022, na Luna és una superheroïna mínimament coneguda, clarament no la coneixen per Luna sinó per Udoladora, no s'enfronta a moltes coses, evitar que robin, assassinats, accidents automobilístics, etc. Però no sabia què passaria després. Era dia 3 de maig, Luna havia sortit a vigilar que no passés res mentre anava a l'institut. El seu institut és molt gros, com els de les pel·lícules americanes, devora l'institut hi ha unes reixes que evitaven que la gent anés al bosc, però no podien fer-ho, perquè hi havia molta gent que entrava per caçar, en canvi, Luna entra per anar a la caseta de l'arbre que s'havia trobat explorant fa uns anys.
La casa estava oculta i molt a dins del bosc, és perfecta perquè no la vegin, en el bosc1espantava els caçadors perquè no matessin els animals, gràcies a la seva super oïda i que entenia els animals podia escoltar quan demanaven ajuda. Quan estava arribant a l’escola va sentir una crida molt forta -AJUDA AUXILI!- però es va adonar que no era l'única que l'havia escoltat, va sortir corrent cercant d'on venien els crits cada vegada eren més i més forts -AJUDA! AJUDA!!- però quan va arribar, no hi havia res, més que un lloc sense sortida, la gent que feia poc de temps estava espantada pels crits, no semblava veure-ho importat. Aquestes coses van seguir passant quasi cada dia, de vegades arribava a veure una persona amb roba de camuflatge sortir corrent, així i tot, l’acabava despistant i desapareixia. Fins que un dia va tornar a passar, anava de tornada a casa després de les classes de japonès i Cultura Japonesa quan va sentir uns crits -AAAH!!!- va tornar a cercar d'on venia el crit i va trobar l'home vestit de camuflatge, però en lloc de perseguir-lo corrent va seguir-lo sense que s'adonés, fins que va arribar a un lloc abandonat i trist on el personatge de camuflatge es va parar i va entrar dins d’una claveguera. Udoladora el va seguir també, fins que en un moment va veure un munt de càpsules amb gent de dins, la gent estava com adormida amb els ulls tancats, però de peu, convertida en una petita aranya va començar a ensumar què era allò. No obstant això, en un moment, el de roba militar va dir:
-Pensaves que no sabia que estaves allà? I llavors, de cop i volta, la va capturar amb un objecte estrany amb forma rodona, del format d’una pilota de ping-pong. Dins de la bolla, era tot blanc no hi havia res, res més que un espai infinit per moure's. -Hola, hi ha qualcú!?- va cridar Udoladora, així i tot, ningú va contestar. -Hi ha qualcú?- va repetir amb esperances, tanmateix… no va donar resultats. Llavors va començar a plorar, “hauria d'haver cridat a un heroi de veritat” es deia molt trista, “jo no puc enfrontar-me a una cosa tan gran com aquesta, soc una principiant!” es va replicar, amb la cara plena d’aigua, "no estic feta per això, ara estaré atrapada per sempre!" va cridar desesperada. Després d’un temps es va quedar adormida mentre sanglotava. Es va despertar en una espècie d'hospital estrany, hi havia un munt de gent als seus costats, podia reconèixer algunes cares de qui havia vist abans en les càpsules. Encara estava amb l'aspecte de llop metamòrfic d’Udoladora, però va decidir quedar així, perquè hi havia molta de gent i posaria la seva identitat en joc, a més estava molt cansada i no tenia forces per transformar-se.
Després d'una estoneta es van apropar a ella 4 persones. Udoladora els reconeixia perfectament, eren els millors superherois de la seva ciutat: eren uns dragons que van venir a salvar la terra i cadascú va agafar un element. Tochi, el més fort els seus cops combinats amb terra i pedres li fan super forta, Kūki, pot maniobrar moviments a l’aire al·lucinants i pot crear ventades super grosses, Shizen, és capaç de controlar les plantes i Mizu, neda de meravella i pot moure l’aigua. Llavors li va dir Shizen: - Hem vist que tens molt de poder i… -que voldríem que t'unissis a nosaltres- va interrompre Mizu. Udoladora els va mirar amb alegria i admiracio i va cridar: - Sí, clar que sí!!!- després es va transformar en un petit gorrió i va donar unes voltes a l'aire. Després va recordar que no li quedava molta energia i transformar-se en gorrió la va cansar molt. Aixi que es va caure damunt del llit, encara sent un gorrió i es va quedar dormida sabent que a partir d’aquell moment anava a viure moltes més aventures…
2n cicle d’ESO
Kimberli Vásquez Olivera
Memòria desvetllada
La claror d’una llum vermella era l’únic que il·luminava l'habitació, un corrent d’aire fred recorria l'estança mentre desdibuixava l’ombra d’un home acotat sobre una palangana d’aigua. A diferència de la resta de la casa, aquesta habitació no comptava ni amb floridura ni amb cap prestatgeria. A pesar d’això, no podia comparar la seva grandària amb l’estança principal de la casa, la biblioteca. L’home, amb la monotonia pròpia de qui repeteix la mateixa acció moltes vegades, va extreure la foto de l’aigua i la va deixar penjant d’una corda que hi havia damunt del seu cap perquè s’assequés. Es tractava de la part més senzilla de tot el procés, l’únic inconvenient era que tardaria a eixugar-se per culpa de la humitat. Cada cop que acabava aquest treball el seu pit s’omplia de satisfacció, encara que no podia evitar sentir-se una mica fatigat. En els últims anys, els efectes secundaris havien anat empitjorant i creia que ja l’hi començava a afectar massa; el seu cap era com un globus desinflat, la seva migranya s'accentuava com si l’haguessin donat cop. No feia més que inflar-se a tes i begudes d'herbes. Però tot aquest patiment valia la pena. Després de tot, sense aquest descobriment, la majoria dels seus preuats records s’haurien perdut per sempre més.
Totes les fotografies que revelava anaven a parar dins de desmesurats llibres, els quals contenien gran part de la seva vida i coneixement. Tenia l’esperança que fossin útils per al futur, a pesar que ara només acumulaven pols en les prestatgeries. Tot això començà, a hores d’ara, fa tres dècades. Quan va anar a aquella fira de les ciències no esperava res d'interessant, amb els temps i la soledat s'havia anat tornant un home taciturn i avorrit. Els seus ulls no feien més que mirar amb suficiència i pedanteria els diferents aparells exposats en aquella exhibició. Tanmateix, el seu cor va bategar amb rapidesa quan, en l’interior d’una carpa de color cendra, va trobar un invent que el va deixar bocabadat. Era diferent de tot el que havia vist al llarg de la seva vida, un aparell capaç de capturar un tros de l’espai i materialitzar-lo en un trosset de paper: la càmera. En un principi, només havia sigut un petit entreteniment. Després de tot, no tenia ningú amb qui passar el temps o que li convides a una copa vi, la majoria dels seus amics gaudien de vacances autoregalades en exòtics llocs arreu del món. D'ençà que l’home de la carpa li va ensenyar el veritable abast de les habilitats d’aquesta màquina, tot va canviar. Aquesta persona li va contar tot el procediment (per un mòdic preu) que havia de seguir per extreure poder un record de la seva memòria i plasmar-los en una fotografia, i no només això, sinó que també les seves conseqüències.
Primer, li va explicar que els records que prenien forma de fotografia serien esborrats de la seva memòria. La qual cosa significava l’oblit absolut d’aquest succés, però la seva supervivència en forma de foto. També li digué que com més llunyà fos un record pitjor seria la qualitat de la foto, tot i que hi havia excepcions amb aquells records que són reguardats amb cura dins la memòria. El següent que li va dir va ser una advertència: revelar un record deixava una sensació semblant a l’arrencament d’una arrel de terra, malgrat que les seqüeles venien determinades per la profunditat que el record tenia en ell. Mai li va advertir del risc “d'imprimir” massa records, suposava que ningú podria arribar a l’extrem al qual va arribar ell. A hores d’ara ja no recordava el seu rostre, pensava que potser el tenia guardat en qualcú dels seus llibres, però no estava gaire segur. Era la classe de record al qual no donava gaire importància. Dins la biblioteca principal, davall d’una muntanya de llibres, es trobava un dels primers àlbums que va fer. Aquest llibre estava compost majoritàriament pels seus records de quan era jove, aquells que no eren massa importants. Malgrat que, en algun moment això va canviar i, a poc a poc, l'àlbum es va anar omplint de moment més personals: en Walter, el gos de caça de quan era petit, el segon pic que la seva mare va contraure noces, els seus nous germans mirant-lo amb desgrat durant el menjar. Al començament, només es tractava d’un petit àlbum de fotos, li agradava observar-lo llargament i veure’s a si mateix, malgrat que, en aquelles imatges també veia a un estrany, ja que no recordava res d’això, la vaga sensació que allò havia succeït l'envaïa i el deixava una mica confós.
El que abans només era un hobby, ara s’havia tornat en el punt central de la seva vida. Els seus records van anar tornant-se gradualment en pàgines que ompliren un llibre, després dos, tres i més. Algunes de les imatges que feia anaven acompanyades d’algú comentari o una petita descripció, no volia oblidar el significat que aquestes tenien per a ell, com ja havia passat amb altres de més antigues. Un dia, va descobrir que aquells records ja no li pertanyien, aquella vida no era més la seva. La seva obsessió, però, va arribar al seu punt àlgid quan un dia es va adonar que no podia recordar bé ni el rostre de la seva filla ni el de la seva dona. Va cercar presa del pànic entre les pàgines de l'únic llibre que contenia llavors els seus records. Allí, no va poder trobar cap imatge que li portes al cap la família que va formar. Guardava cada memòria que li disgustava en llibres amb una lletja creu en la portada per poder diferenciar-los dels altres. Aquests llibres només tenien tres finals possibles: la xemeneia, quan ja no hi havia prou lletja; els fems, en cas que no hi hagués prou espai per les noves addiccions; o, altres vegades anaven a parar a la zona prohibida de la biblioteca. Des de feia temps que no pensava amb claredat , el descuit de la seva salut i la vellesa l'havien començat a afectar el cap. No va ser fins que, al cap d’uns quants minuts, que va poder veure la seva imatge en la seva memòria que va poder relaxar-se.
L'eufòria que li havia envaït fa uns segons es va tornar de seguida en pessimisme. L'angoixa que pogués tornar a oblidar-les el va empènyer a prendre la decisió que va transformar completament la seva vida. En aquesta secció, també es trobaven els llibres que conformaven la seva biografia personal. Els que comprenien el temps de la seva infantesa i família eren protegides de les inclemències del pas del temps i de la humitat dins de plàstics. Una cosa de la qual s’assegurava quan encara conservava el judici era de mantenir els records dels últims anys. Tot i que temia oblidar qualque succeïment recent i no poder plasmar-la amb claredat dins algun dels seus llibres. Creia que alguns dels seus records haurien de ser arxivats més aviat millor, ja que d’aquesta manera podria tindre un millor accés a ells en el futur. Qui sap en qui moment va deixar de fer-lo. Cada fotografia que feia, li acostava d’una manera de la qual no era conscient a la inexistència. Encara que s'ha de tindre en compte la possibilitat que hi hagués embogit i que sí que fos conscient, però, en qualsevol cas, la seva tossudes i el seu esperit curiós l’empenyien constantment a continuar. És d’aquesta manera que, un dia, va acabar perdut, sense saber com tornar a casa. En mig del carrer va donar voltes confós sense saber on posar els seus ulls quan, realment, es trobava just davant de ca seva.
2n cicle d’ESO
Una..Doss..Tress... passadetes als cabells, mentre la dona de darrere meu s'assecava les llàgrimes, amb el seu mocador de seda que penjava del seu coll. Eren suaus, però de tant en tant em feien estirades, feia mal, que es diu quan alguna cosa et fa molt de mal?
Salma Achchani Bekkal
Preguntes
Em van muntar en un carruatge, on tots anàvem a la part del darrere, atapeïts.. com si fóssim directe a l'escorxador, per què? Plors, era l'única cosa que provenia d'aquella dona La mare... Em tenia a la falda, acariciant el meu cabell una vegada i una altra, el seu mocador tapava els meus ulls.. on estic? Només aconseguia veure siluetes de ... 1 ... 2 ... 3 homes, pare? Ara crits, sentia esbroncades que provenien de l'exterior, però la mare no em deixava alçar el cap, em pressionava.. amb força, contra les cames...em fa mal.
El transport es movia de banda a banda, acompanyat de queixes d'aquells homes, i del conductor mateix, semblava no tenir el millor dia del món, com tots. D'un moment a l'altre les sacsejades es van aturar. Quan pensava que el pitjor ja havia acabat, em van obligar a baixar... separant-me de la mare, qui m'acariciaria els cabells ara? Gent, menjar pels aires, esbroncades, insults, crits, gent, menjar pels aires, esbroncades, insults, crits, GENT, MENJAR PELS AIRES, ESBUSCAMENTS, INSULTS, CRITS... Tot al meu voltant semblava anar a càmera lenta, mentre els homes de darrere meu em sostenien, em sostenien amb ràbia... sentia que en algun instant m'havien de tallar la circulació del meu dèbil braç... o ja ho estaven fent. Quan vaig sentir els meus peus surar, sabia que em van alçar a gran alçada..perquè? En un obrir i tancar d'ulls vaig tornar a la realitat, veia amb claredat... amb claredat el meu pare lligat a una estaca... en aquell moment volia, volia... què volia? córrer? plorar? cridar?
Es va acostar un home, carregava un... arma... no... Va apuntar, va comptar fins a 3 i... la sang del meu pare em va esquitxar als ulls, provocant de nou aquella ceguesa, per què dimonis no plorava? Quin era el meu maleït problema? Vaig veure com el meu pare acabava de ser... executat i jo no vaig deixar anar ni una llàgrima... com es diu quan alguna cosa et fa molt de mal...? El barret del pare.. el portaba al cap! Em vaig oblidar de donar-li'l ... era massa tard? O.. me’l va regalar per sempre...? (PRESENT) Senyoreta, senyoreta, què demanarà? Vaig tornar a la realitat -U-Un cafè amb gel si us plau, poc sucre.
2n cicle d’ESO
Amir Chellah
Tempus Fugit
Temps, què és el temps? Pregunta difícil per a tothom, encara que sembli senzill dir què és el temps, no ho és ni mai ho ha estat. I qui ho pot dir amb certesa? Quasi ningú. Fins els més intel·lectuals no ho sabrien dir amb confiança, pregunta difícil de veritat. El temps va i ve, un dia és aquest any, i al següent és aquest altre, no passa així, és clar, però és un exemple, un exemple per reflexionar una mica. I xerrant de reflexionar, molt pocs tenen la capacitat de reflexionar, o el temps, o la paciència… Temps, quant de temps ha passat? Dècades i dècades, segles i segles, mil·lennis i mil·lennis… I així fins arribar al principi de tot. I què és el principi de tot? Ningú ho sap amb certesa. I què ha passat als darrers anys? Guerres, més guerres i encara més guerres, això ha passat. Parlar de guerres és depressiu, i no per les seves brutalitats, sinó per les moltes que hi ha hagut.
Les guerres mundials, les guerres civils, les guerres d’independència, la guerra freda. Temps, quantes atrocitats s’han esdevingut? Milions és la resposta vertadera: genocidis, dictadures i règims totalitaris. Siguin d’esquerra o de dreta, és el mateix, règims impulsats per altres règims. Realment l’ésser humà pot ser la criatura més noble, o la més cruel, i desafortunadament, el temps ens n’ha donat moltes d'aquestes darreres. Pobles complets seduïts per paraules sense sentit, falses esperances i tirans menyspreables. Temps, què ens espera de tu? Potser un futur, segur, pròsper... O potser un de tenebres, més guerres encara, i destrucció, sí, això té més sentit. Desafortunadament per a tots nosaltres. Només et demanem que tinguis pietat amb nosaltres. No és el final. Mai ho és.
1r cicle d’ESO
SIRINA I JULIA DUES NINES QUE SE FAN AMIGUES Hi havia una vegada dues nines que els seus pares varen morir en un accident de cotxe. Les nines en aquells temps tenien 10 anys i vivien en un orfenat, les dues nines es portaven fatal, se feien malifetes entre elles: mullar el llit, posar picant al menjar i rompre els deures.
Jaritza Inés Valverde Charcopa
Les millors amigues
Aquestes males jugades han estat des de sempre, fa un parell de dies que li varen oferir viure a una casa de 3 pisos, 4 habitacions, 2 banys i 1 piscina. amb una condició de fer-se amigues i viure juntes. Na Sirina, que és la nina que més ha sofert per la mort dels seus pares, va dir: M'ho pensaré -amb una cara d’enfadada Mentrestant, a Julia la mirava amb mala cara i a la vegada pensava si si o si no anar a viure amb ella. La policia, que són els que li van donar l'oportunitat de viure millor, li varen donar 24h. Faltava una hora per dir la seva decisió i na Julia volia fer un tracte amb Sirina perquè si no hauria d’anar-se’n a viure amb la seva tieta, que na Julia li va posar de nom Cruella de Vill.
Na Julia després de mitja hora va trobar na Sirina i li va contar el tracte d’anar a viure juntes peró cadascuna pel seu lloc, na Sirina va acceptar i els policies també. Després de 48h ja es varen traslladar a la nova llar. A l’hora de menjar, Julia i Sirina eren més que amigues sinó millors amigues, però no només aixo també Sirina va trotrar la seva passió de ser escriptora i na Julia pel bàsquet. A continuació Julia i Sirina ja tenen 29 anys, na Julia era famosa i capitana dels Lakers i Sirina famosa escriptora de llibres amb 2 llibres publicats de la seva vida. Dit tot això conte contat conte acabat.
2n cicle de Primària
Nisrin Jarboua
El somni
Una vegada hi havia en un poble una nina que nomia Leila, que venia d'una família pobre. Li agradava la princesa Lily, un personatge del seu conte preferit. Estava tot el dia parlant sobre la princesa, els seus pares estaven cansats. Un dia Leila estava dormint i de sobte uns homes van despertar a Leila, i ella estava molt confosa. Quan li varen dir princesa es va quedar congelada i va dir: -És una broma oi? I li van respondre: -No és clar que no. Quan la Leila va baixar a la planta principal del castell, al saló hi havia guardaespatlles i xefs i li varen saludar: -Hola, princesa Leila! Com has dormit? -Molt bé -va respondre Leila. Leila els va seguir el joc. Quan va berenar va anar al jardí que era molt gran. Després li varen dir que havia d'anar a la festa del poble. Quan va arribar es va adonar que havia molta gent amb roba elegant i quan va mirar-se de dalt abaix a ella mateixa, va veure que duia un vestit normal! La Leila sentia que tots l’estaven mirant i de cop els guardaespatlles es van convertir en policies i els xefs es varen convertir en els seus pares. Els policies li varen posar una multa de 1.000€ per haver entrat durant un dia al palau dels amos del seu poble, Felanitx. La mare de la Leila es va desmaiar perquè no tenia aquella quantitat de diners. Damunt la tauleta de nit, va veure que del seu conte preferit de la Lily en sortia un bitllet. Com podia ser? No ho va saber mai, si havia estat o no un somni, però la multa va quedar pagada i mai més va parlar de la princesa Lily.
2n cicle de Primària
Hi havia una vegada un nin que nomia Marc que vivia amb el seu pare perquè la seva mare havia mort en un accident de cotxe. El seu pare era un científic molt intel·ligent. Però un dia el seu pare es va prendre una poció que estava experimentant.
Fabricio Soares
La recepta malvada
La sorpresa va ser que ara era un zombi i si mossegava a un humà, es convertia en zombi. En Marc encara no era un zombi i havia conegut una nina que nomia Diana i un altre nin que nomia Emmanuel que era molt pesat. Però l'Emmanuel sabia moltes coses de pocions que podien curar als zombis. El que no sabien encara, era que si els insectes xupaven la poció, es convertien en zombies gegants i feien molta por. L’Emmanuel els va dir que per fer les pocions salvadores necessitaven una pota d'un saltamartí, també bava de mosquit i per últim una pedra marina. Per la pota dels saltamartí havien anat al prat i estaven amagats a l’herba i van trobar un petit saltamartí i ell havia agafat per darrere i varen aconseguir la pota.
Per aconseguir la bava de mosquit van anar al pantà monstruós i estaven explorant el pantà i van trobar un mosquit, però hi havia zombies i havien anat a un altre lloc i havien vist algo de color groc i era bava i en van agafar un poc. Per l'últim, ara el més difícil era trobar la pedra marina i van anar al mar i van veure una cosa brillant. Es van llençar al mar i van agafar la pedra, però estava protegida per un guardià, que era un tauró. Van despistar amb peixos petits al tauró i van poder agafar la pedra marina que necessitaven. I ja tenien tots els ingredients!!! Van mesclar tots els ingredients i l’Emmanuel va fer la poció. Però era ja tard de nit, i el pare zombi va sortir. Va escoltar renous que feien els tres amics i els va començar a perseguir i van córrer fins la torre més alta. No hi havia sortida, ni finestres. Es van trobar cara a cara amb el pare que feia molta por: era verd, li faltava un ull, anava ple de cops i feia pudor i cridava molt. Ells estaven acorralats, però el Marc va agafar la poció i la va llençar al terra i va tocar els peus fastigosos del pare i es va tornar a convertir en humà. Ràpidament, van anar a la planta de dalt del tot i van veure que havien tirat totes les pocions i tots ja estaven curats.
2n cicle de Primària
Gloria García
En quin embolic t’has ficat
Hola, jo soc na Paula i tinc vuit i anys m'he ficat en un bon embolic. Mireu el que em va passar la setmana passada: -Mama -Què vols?- va respondre la meva mare. -Jo vull tenir una mascota per al meu aniversari- vaig dir jo. -A veure Paula ja t’he comprat una altra cosa que segur t'agradarà… -Però… d'acord mama. -Bé ves a la teva habitació. Faré el que sigui per tenir una mascota, pensaré a la meva habitació. I si em porto bé potser adoptaré una mascota, o si no li insisteixo. Si, jo crec que si l'ajudo a fer les tasques de casa pot ser que adopti una mascota. Ja he pensat, però crec que serà millor esperar al meu aniversari a veure què em porta. Al dia següent… -Paula desperta, has d'anar a l'escola. -Val mama ja vaig. Quina hora és? -Les 7:30. -Saps, mama, avui reparteixo les invitacions per al meu aniversari. Ja estic mama. -Val vine a esmorzar. -Ja vaig!
A l'escola: -Hola, Marta! -Hola, Paula! -Aquí tens! És una invitació per al meu aniversari -Moltes gràcies, Paula segur que em deixaran anar. -Val Marta, encara em falta repartir més invitacions. Fins després! -Aquí teniu les invitacions. Després de donar les invitacions: - Bé ja les he donat, i encara em queden deu minuts i més tard comencem les classes; i si vaig al pati uns cinc minuts? -Professora puc anar al pati uns cinc minuts? -Sí, però poc temps val Paula, -D'acord professora. Al pati amb la Marta. -Oh hi ha un gos plorant espero que no ens mossegui, és petit li direm a la meva mestra, -També la porta esta oberta anem a tancar-la Paula. Dos dies més tard, ja a la festa d’aniversari va passar el següent -Mama avui és el meu aniversari -Que bé Paula les mares i pares de tots el que has convitat m'han dit que sí podran venir. -siii que bé mama espero que els agradi!
Toc-toc -Qui és?, Hola Marta!, que bé que hagis vingut. -Hola, Paula!, sí que bé aquí tens el regal. -Moltes gràcies, Marta vine a jugar! -Ja vinc. Després que vinguin tots: -Paula aquí tens el meu regal ja pots obrir tots els altres regals. -Val mama, i que serà? Un gos!!!! El que jo volia!!! Gràcies mamà! -I que serà això? Un moix papa? I ara què faig amb un gos i un moix?! Oh no! S'estan barallant! Papa, mama s'han de separar! -EN QUIN EMBOLIC T'HAS FICAT, PAULA! van dir el papà i la mamà a la vegada. I això em va passar la setmana passada.
2n cicle de Primària
Leila Ortega
El món dels jocs
Hi havia una vegada 5 nins que nomien: Diana, Fabricio, Emmanuel, Dylan i Leila. Un dia tots estaven avorrits i varen buscar jocs de taula varen trobar un joc que es deia x-12, com era un joc estrany varen començar a jugar. Després d'un temps jugant el joc es va tragar a na Diana i a na Leila. Tots espantats no sabien què fer, però el joc també es va tragar a en Dylan, a n’Emmanuel i en Fabricio. Tots varen aparèixer a un món de jocs on estaven el parxís, l’oca i molts jocs més. Quan varen descobrir com jugar als jocs varen començar a jugar, però no sabien que si perdien un joc morien i tampoc sabien que solament tenen una vida. Mentres els nens jugaven als jocs na Diana i na Leila varen descobrir les trampes dels jocs i així anaven passant els jocs, però quan varen arribar a l’últim joc no podien guanyar. -Per què no podem guanyar?- va dir en Dylan. -Jo crec que això está romput. - va dir na Diana. Jo crec que ens hem equivocat. -va dir en Fabricio.
Mireu això hi ha una clau -va dir n’Emmanuel. Però per a què es? -va dir en Fabricio. Pot ser que sigui la solució.-va dir en Dylan.
-És clar, que passa?- va dir una dona. -Quin any es?-va preguntar na Diana. -Es l’ any 2022-va dir na dona.
Podem investigar tot els jocs i pot ser que trobem la solució.-va dir na Diana
-Gràcies.-va dir na Diana.
A investigar!.-va dir na Leila.
Tots varen anar a la seva casa i varen guardar el joc.
Varen anar a tots els jocs al parxís, a l’oca, al cluedo i molts jocs més, quan varen trobar una corda i una poció. Després van anar a l'últim joc a provar la poció i la corda i va funcionar quan varen acabar el joc varen trobar un mirall. Però dins el mirall hi havia un portal, hi van entrar i van aparèixer a la Terra. Però no era la mateixa Terra, era molt rara. On estam?-va preguntar na Leila. No ho sé- va dir en Dylan. Vaig a preguntar-va dir na Diana. Bon dia puc fer una pregunta?-va dir na Diana.
2n cicle de Primària
Emmanuel Imade
Quina caca!
Hi havia una vegada nin que nomia Marcos i vivia a una casa d’Anglaterra , anava a una escola privada. Però la seva família era entremaliada i aventurosa. En Marcos tenia un germà gran, en Dani i un germà petit, el Gabriel, a qui li deien Gabi. A l'escola en Marcos estava en classe de mates fent un examen sorpresa de multiplicacions que va ser molt difícil, però com el Marcos era llest va aprovar l'examen. Ringggggggggggggg!!! Hora de menjar, la seva mare li va posar un Sandwich de cogombre. En Marcos va dir en veu alta: -Quin fàstic! Odio els cogombres!- i tothom el va mirar amb uns ulls de què passa nen i quan en Marcos va girar el cap es va sentir molt incòmode. A l'hora del pati va jugar amb el seu grup de millors amics Julexy, Leila, Dylan Fabricio, Diana, Manu-pro. Quan va arribar a casa va dir mama!!, amb un to de veu no tant fort, Marcos: -El cogombre nooooooooooo!!!!!! La mare va dir: -Has de viure una vida saludable. -Que dius mare estic molt prim!
De mentre en Gabi estava fent el seu pla maliciós La caca TUNTUNTUNNN!!!(música dramàtica) va agafar molta caca i va pintar l’habitació d’en Marcos amb la porta tancada. Quan en Marcos va entrar a l’habitació va sentir unes olors de pudor i va descobrir LA CACA TUNTUNTUNNNNN!!!, basta ja música dramàtica. Narrador: - Val val perdó. En Marcos va fer un crit tan fort que arribava fins a Cuenca i va dir Gabiiiiiiii!!!!!! La mare seva va venir corrents dient Què passa??? -En Gabi ha fet c a c a a la meva habitació!!!!!! La mare li diu: -Només és un nin petit. -Només un nin petit?! Si té sis anys!!! Em venjaré amb els meus amics.- va dir el Marcos. Muahahahaha!!!! Ara per favor música dramàtica! Narrador: -Val-tuntuntunnnnnnnnnnnnnn!!!! Marcos s'havia escapat de casa perquè la seva mare no li raspallés i no li feia res. Amb els seus amics van preparar un pla que consistia en omplir la seva habitació de globus. Quan van acabar en Gabi es va posar molt nerviós i va cridar i tots ens vam pixar de riure i així va acabar tot.