Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda, m’apar veure’t als braços d’Alcídes gegantí que per guardar sa filla del seu costat nascuda en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.
I al veure que traus sempre rocam de ses estranyes per tos casals, que creixen com arbres amb saó, apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes: Mirau-la: os de mos ossos, s’és feta gran com jo! Perquè tes naus, que tornen amb ales d’oreneta, vers Cap del Riu, en l’ombra no es vagen a estellar, ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta i per guiar-les entra de peus dintre la mar.
La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla que escolta de tos llavis el còdic de ses lleis i si li dius arrera! fa lloc a ta muralla com si Marquets i Llanzes encara fossen reis. En nàixer amazona, de mur te coronares, mes prompte ta creixença rompé l’estret cordó; tres voltes te’l cenyires, tres voltes lo trencares, per sobre el clos de pedra saltant com un lleó. Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres? No escau a una matrona la faixa dels infants; més val que l’enderroques d’un colp de mà i esborres; muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans. Déu te les da d’un rengle de cimes que et coronen, gegants de la marina dels de muntanya al peu, que ferms de l’un a l’altre les aspres mans es donen, formant a tes espatlles un altre Pirineu. Amb Montalegre encaixa Noupin; amb Finestrelles, Olorda; amb Collcerola, Carmel i Guinardons; els llits dels rius que seguen eix murs són les portelles; Garraf, Sant Pere Martri i Mongat, els torreons.
A Barcelona Jacint Verdaguer
Agraïments als patrocinadors:
Qui recorda ja l’hivern, quan fins el nas se’t gelava? Ja està ací la primavera i el món es desperta i canta. Ja està ací la primavera, eixim tots a celebrar-la perquè ens du el més bell regal: vida nova i esperança. Qui recorda ja l’hivern, aquella tristor gelada? Vestida amb túnica verda, esvelta i àgil, descalça, es posa a ballar i a riure en el mar i en la muntanya. Tot renaix sota els seus peus sentint la seua rialla.
Qui recorda ja l’hivern, aquell fred que se’t menjava? Obriu portes i finestres, deixeu-la entrar en la casa, doneu-li bé de menjar, trieu-li la millor butaca.
Ja està ací la primavera, de flor i llum perfumada. Ja està ací la primavera. Que es quede, que no se’n vaja!
La primavera Marc Granell
Agraïments als patrocinadors:
Bona nit, tingueu, estrelles!
Si voleu baixar al carrer, l’hem guarnit per la revetlla amb garlandes de paper, banderoles, serpentines i fanalets de colors. Vindran músics a tocar-hi uns balls ben engrescadors. Us veiem que esteu tant soles d’una a una, al cel tan gran, que ens hem dit: “Val més que baixin i amb nosaltres ballaran”.
Si la festa fos molt llarga i al carrer tinguéssiu fred, podríeu arrecerar-vos dintre d’algun fanalet. Els veïns d’altres revetlles quedarien admirats d’uns fanalets japonesos mai tan ben il·luminats.
-Bona nit, amics, i gràcies!
El cel no ens deixa venir, però mirarem la festa i us farem llum des d’aquí.
La revetlla Joana Raspall
Agraïments als patrocinadors:
L’alt Tibidabo, roure que sons plançons domina, és la superba acròpolis que vetlla la ciutat; l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina que una nissaga d’hèroes clavada allí ha deixat. Ells sien, ells, els térmens eterns de tos eixamples; dels rònecs murs a trossos fes-ne present al mar, a on d’un port sens mida seran els braços amples que el puguen amb sos boscos de naus empresonar. Com tu devoren màrgens i camps, i es tornen pobles els masos que et rodegen, ciutats los pagesius, com nines vers sa mare corren a passos dobles; i a qui duran llurs aigües sinó a la mar, los rius?
I creixes i t’escampes; quan la planícia et manca t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient; en totes les que et volten un barri teu s’embranca, que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent. Geganta que tos braços avui cap a les serres estens, quan hi arribes demà, dons què faràs?
Faràs com heura immensa que, ja abrigant les terres, puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç. Veus a ponent estendre’s un prat com d’esmeralda?
Un altre Nil lo forma de ses arenes d’or, a on, si t’estreteja de Montjuïc la falda, podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor. Aquelles verdes ribes florides que sol daura, Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins, de Valldoreix els boscos, d’Hebron i de Valldaura, teixeixen ta futura corona de jardins.
A Barcelona Jacint Verdaguer
als patrocinadors:
Bufa, bufa, vent! Treu la polseguera i les fulles seques de la carretera. I, després, un núvol Mira com voleien i cauen a terra les fulles tan grogues que el vent arrabassa a l’arbre cansat. Són febles, són tristes; van juntes o soles, van morint d’anyorança per rutes incertes que el vent ha traçat.
Bufa vent Joana Raspall
Agraïments als patrocinadors:
Quan plou plou per a tots. Per al gat i per al gos. Per a la pedra i la flor. Per al feliç i el ploró. Quan plou plou per a tots. Però si al gat no li agrada, que ploga fascina al gos i si a la pedra li esvara és pa i mel per a la flor, per al feliç cançó del alba i per al trist amarg plor.
Quan plou mai plou que puga dir-se que plou a gust de tots.
La pluja Marc Granell
Agraïments als patrocinadors:
