Fàbriques i treballadors by Àrea Metropolitana de Barcelona

Fàbriques i treballadors

1.1 Coberta i contra.indd 1

01 Identitat i Memòria

La col·lecció Relat de la Metròpolis. Identitat i Memòria neix amb voluntat d’oferir una mirada àmplia de la diversitat de manifestacions que configuren la realitat i la personalitat de l’àrea metropolitana de Barcelona, bastides al llarg de molts anys amb l’aportació de persones, grups, entitats, municipis i institucions. Memòria i identitat són inseparables. La diversitat d’experiències i procedències, interessos, lligams i maneres de viure l’entorn han donat com a resultat una identitat compartida amb múltiples manifestacions i aspectes. Aquesta col·lecció té interès a abordar una àmplia varietat de temes. Tots tenen en comú l’esforç de les persones i les col·lectivitats per millorar les seves condicions de vida, per convertir la cultura i el coneixement en eines de superació, per generar elements de relació i de cohesió sobre els quals edificar el futur. En aquest sentit, vol posar en valor i contribuir a preservar, tal com fan també tants ajuntaments, entitats, col·lectius i persones, aspectes d’una memòria viva i no nostàlgica, que és complexa i que ajuda a descobrir les arrels d’una societat que aspira a ser més justa, equilibrada, inclusiva i també viva i esperançada.

relat de la metròpolis

Identitat i Memòria

relat de la metròpolis. Identitat i Memòria

relat de la metròpolis

Fàbriques i treballadors

24/03/17 09:58

Direcció de la col·lecció Ramon M. Torra (AMB) Eduard Saurina (AMB)

Fàbriques i treballadors

Redacció i coordinació del volum Rafael Pradas

Arxiu Històric del Poblenou, Centre Cívic Can Felipa, Barcelona. www.arxiuhistoricpoblenou.cat

Coordinació editorial Isabel Clos (AMB)

Badalona Recuerdos. Pàgina de fotografia i històries sobre els canvis històrics a la ciutat. http://bdnrecuerdos.blogspot.com.es/

Disseny i maquetació Azcunce / Ventura Correcció dels textos Sira Ponsa Cervera Fotografies Gestió i selecció, Úrsula Solans (AMB) L’autoria de les fotografies figura al peu de cada imatge. La fotografia gran de la coberta i les de la coberta interior són de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Les fotografies petites de la coberta són de María José Reyes, Juli Azcunce i Arxiu Nissan. Impressió Quaderngraf, SL Dipòsit legal: B 3562-2017 ISSN 2564-8055 (paper) ISSN 2564-8063 (digital) © Àrea Metropolitana de Barcelona Barcelona, març 2017

FONTS DE MEMÒRIA Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, Centre Cívic Joan N. García-Nieto, Cornellà de Llobregat. www.memoria-antifranquista.com

Barcelona Memòria Històrica. https://bcnmemoriahistorica.wordpress.com/category/rememorant-barcelona/ Cooperatives 1842-1939, Museu d’Història de Barcelona. www.bcn.cat/museuhistoriaciutat/docs/13GuiaCooperativesBcn.pdf El Prat ocult. Espais de memòria. http://m.elpratocult.elprat.cat/espais-de-memoria/ Espais per a la memòria, Diputació de Barcelona. www.diba.cat/web/opc/espais_memoria Fundació Utopia. Històries de vida. Fonts orals de la lluita obrera i l’antifranquisme el Baix Llobregat. Lluís Burillo, Isabel Graupera. Fundació Utopia, 2008. La ciutat de les fàbriques. Itineraris industrials de Sant Martí. Mercè Tatjer, Antoni Vilanova. Ajuntament de Barcelona, 2002. Memòria Digital de Catalunya. http://mdc1.cbuc.cat/. Fons de la Universitat Pompeu Fabra i de la Cambra de Comerç de Barcelona. Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, Masia de Can Serra, Sant Adrià de Besòs. www.mhic.net Museu de Montcada i Reixac. Anys 30: mirall de canvis. www.mircultura.cat/patrimoni-i-museu/museu-municipal Rutes històriques pels barris de Barcelona. http://memoriabcn.cat/ Santa Coloma de Gramenet. http://forumgrama.cat/

ALTRES WEBS D’INTERÈS Ajuntament de Barcelona. www.barcelona.cat Àrea Metropolitana de Barcelona. www.amb.cat Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. http://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiuhistoric/ca Bibliografia completa sobre els moviments socials a Catalunya. http://bit.ly/2kJpHa6 Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. www.cwcbll.cat Centre d’Estudis de l’Hospitalet. https://sites.google.com/site/celhcat/ Citilab. www.citilab.eu Comissions Obreres de Catalunya. www.ccoo.cat Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. www.cooperativestreball.coop Foment del Treball Nacional. www.foment.com Museu d’Història de Barcelona. www.museuhistoria.bcn.cat Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. www.mnactec.cat

Des dels inicis de la revolució industrial fins ara, la manera de produir ha viscut grans transformacions, en paral·lel als canvis socials i culturals de la nostra societat i als esforços col·lectius per millorar les condicions de vida.

1.2 Interiors Coberta vol 1.indd 1

Observatori del Paisatge Industrial. http://www.catpaisatge.net/dossiers/pindustrials/cat/entitats.php Unió General de Treballadors. www.ugt.cat Unió Sindical Obrera de Catalunya. www.usoc.cat

24/03/17 18:38

Tradició industrial, repte social L’àrea metropolitana de Barcelona és, des de fa molt més d’un segle, la zona industrial més important d’Espanya i una de les més rellevants d’Europa. Aquest quadern, Fàbriques i treballadors, vol aproximar-se al passat, al present i al futur de la tradició industrial metropolitana, bastida sobre el dinamisme econòmic i la iniciativa dels emprenedors, i la feina i l’esforç col·lectiu del conjunt dels treballadors. Les fàbriques han contribuït decisivament a dibuixar el paisatge urbà i a conformar també el paisatge social. El primer número de la col·lecció Relat de la Metròpolis. Identitat i Memòria ens acosta a una realitat evident: el creixement de l’actual àrea metropolitana de Barcelona no s’entendria en tota la seva complexitat sense tenir en compte el pes de la indústria, el lligam entre el barri i la fàbrica, sense valorar l’estreta relació entre les reivindicacions sindicals i salarials i les lluites urbanes. Aquests paisatges sorgits amb la revolució industrial constitueixen un ric llegat col·lectiu de gran valor històric, patrimonial, estètic, simbòlic i identitari, que ofereix oportunitats també per al sorgiment de noves activitats econòmiques i creatives, així com per a noves manifestacions d’una economia de base social i sostenible. Avui els canvis en la producció en un escenari global, els nous impactes tecnològics i la necessitat d’una nova orientació de la indústria ens aboquen a un món ple d’incògnites com tants altres moments de la història del desenvolupament econòmic i del mateix moviment obrer. El quadern que teniu a les mans s’ha estructurat en dues grans parts. A la primera, hi trobareu una síntesi històrica de la industrialització i del seu paper com a motor de la metròpolis, tot posant l’accent en la relació entre el barri, la ciutat i la fàbrica, i entre les condicions laborals i les condicions de vida. A la segona es presenten realitats concretes: les lluites del Baix Llobregat, el barri barceloní del Poblenou en un entorn de transformació econòmica i tecnològica i la preservació de la identitat de Badalona. Finalment, a partir de l’experiència del centre Citilab de Cornellà, es reflexiona sobre els reptes del treball en una societat profundament marcada per la revolució tecnològica.

Sumari 2 Un paisatge de fàbriques 20 Les veus del Baix Llobregat 28 Les xemeneies del Poblenou

36 Badalona, preservant la identitat 42 Un món ple d’oportunitats 48 Cronologia

L’àrea metropolitana de Barcelona, amb tota la seva complexitat, s’ha format al llarg dels anys a través d’un procés en què el pes de la indústria ha estat fonamental. I per això mateix, pobles i ciutats no es poden entendre sense l’aportació dels treballadors.

Un paisatge de fàbriques

L’activitat econòmica i industrial ha configurat el paisatge metropolità tal com ara el coneixem. Polígon de la Zona Franca, Barcelona. Arxiu AMB

La indústria va començar dins de la Barcelona emmurallada i es va expandir pel pla de Barcelona. Fotoplà de Ciutat Vella i part de l’Eixample. Arxiu AMB

àbriques i treballadors. Fàbriques i cases dels treballadors. Edificis que han configurat un paisatge transformat sensiblement al llarg dels dos segles que han transcorregut des dels inicis de la revolució industrial fins a la revolució digital. Dels telers als robots i del vapor als ordinadors: els edificis industrials sintetitzen la història de l’economia de Catalunya i de l’àrea de Barcelona i han estat determinants per dibuixar el paisatge metropolità com el coneixem. Avui costen d’imaginar els camps, els boscos, les velles carreteres, els grans espais buits; hem de recórrer a les fotografies de color sèpia que ensenyen que els barcelonins anaven a estiuejar a Santa Coloma de Gramenet, a Cerdanyola, a Sant Joan Despí o que a Sant Martí i Sant Andreu i l’Hospitalet hi quedaven camps de conreu i pagesos o que els paisatges no tenien autopistes. I a través dels edificis, recuperem també la memòria de les persones.

#lesprimeresfàbriques

Dins la muralla Costa també d’imaginar que la indústria va començar a l’actual Ciutat Vella, tancada entre muralles, i que es va escampar pel pla de Barce-

Can Fabra, un gran espai industrial al barri barceloní de Sant Andreu. Marcela Grassi un Paisatge de fàbriques

És una obvietat dir que la manera de produir i de treballar ha evolucionat amb el pas del temps, igual que la manera com els treballadors fan sentir la seva veu. Però avui, com al principi, l’àrea metropolitana de Barcelona és el nucli central de l’activitat econòmica de Catalunya, i té un pes decisiu a Espanya i a tota l’àrea mediterrània. Concentra més de la meitat de la producció i dels treballadors de Catalunya. La indústria manufacturera i els serveis relacionats ocupen un lloc central, però el principal sector és el dels serveis, seguit de la indústria, la construcció i l’energia. On treballa més gent és al comerç, a les botigues, als mercats i als grans magatzems.

La central tèrmica de Sant Adrià de Besòs en ple funcionament (1979). Manel Armengol

(prats i assecadors): va ser l’inici del «ram de l’aigua», clau en la indústria tèxtil catalana. Als segles xviii i xix hi havia fàbriques i prats d’indianes prop de la Barcelona vella: Sant Martí de Provençals, Sant Adrià de Besòs, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat... Està força clara la procedència del nom del barri barceloní de la Marina del Prat Vermell, llavors pertanyent a l’Hospitalet. Així mateix, prop de la plaça Cerdà, a l’Hospitalet actual, la denominació del col·legi públic Prat de la Manta també fa referència a aquesta activitat.

fàbriques i treballadors

Els vapors

lona, pels pobles de les perifèries (ara barris), pels municipis veïns i pel cor mateix de l’àrea metropolitana, que disposava de terrenys buits a més bon preu. Barcelona va tenir muralles fins el 1854 i el seu caràcter de plaça forta amb una àmplia zona militar va impedir les construccions estables. Al barri del Raval de Barcelona queden encara alguns testimonis irrepetibles dels inicis de la industrialització: prop de 60 cases fàbrica, que inclouen en una mateixa peça la fàbrica i la residència, construïdes entre finals del segle xviii i principis del xix. Per iniciativa de l’Ajuntament se’n volen protegir al voltant de 40 pel seu interès patrimonial i cultural. Un recorregut pel carrer Riereta ajuda a imaginar aquella difícil ciutat treballadora. En la base de la industrialització s’hi troben les indianes. Els teixits estampats de cotó que imitaven els que originàriament procedien de l’Índia són a la base de l’aventura industrial catalana i barcelonina. Ben mirat, encara són fàbriques d’abans de les fàbriques, és a dir més artesanes que industrials. El 1785 funcionaven a Barcelona una vuitantena de centres amb nou mil treballadors. Per a les indianes calia abundant aigua i espais amplis

La primera gran transformació autènticament industrial va esclatar a Barcelona i Catalunya a partir del 1830 quan es va utilitzar per primera vegada el vapor com a força que mou noves màquines metàl·liques, que van anar substituint progressivament els aparells de fusta. La creació del Vapor Bonaplata al Raval, prop de la muralla i del carrer Tallers, és una fita en la història del país. El paisatge s’omple de xemeneies: a Sant Andreu, el vapor del Fil, el vapor del Rec i Ferran Puig són l’origen de Fabra i Coats; a Sants, el Vapor Vell, dels Güell, i l’Espanya Industrial o Vapor Nou, dels Muntadas; a Gràcia, Vilaregut i Puigmartí, i a Sant Martí, al Poblenou, Can Ricart. La indústria tèxtil és la columna vertebral de la indústria del país, però es van desplegar moltes altres activitats. A la Barceloneta s’hi van crear indústries mecàniques i metal·lúrgiques vinculades a la reparació naval i a la construcció de maquinària de vapor, com la Maquinista Terrestre i Marítima, i la primera fàbrica de gas el 1848. És l’any també del primer ferrocarril, un invent que contribueix a accelerar el trasllat d’indústries als voltants de Barcelona. També hi va ajudar la millora de la xarxa de carreteres. Sant Martí de Provençals i Sants tenien ferrocarril i carreteres (de Mataró i de Sants, respectivament).

Àrea metropolitana, l’expansió industrial Durant el primer terç del segle XIX, Barcelona, llavors tancada entre muralles, fa el gran salt de la producció artesanal a la indústria. Aviat la ciutat es fa petita i les fàbriques s’estenen pels pobles del Pla (Sants, Sant Andreu, Gràcia, Sant Martí...) i més endavant per les actuals ciutats metropolitanes. Avui, en ple procés de transformació tecnològica, l’àrea metropolitana continua essent un gran nucli industrial, econòmic i innovador. Els canvis no van ser solament tecnològics o de paisatge. Es van transformar les tècniques i els processos de producció i també la manera de viure, de treballar i de relacionar-se entre els diversos grups socials: molts artesans es van haver de reconvertir en obrers industrials i les velles manufactures i tallers van donar pas a les fàbriques. Naixia la classe obrera, el proletariat, al qual es van incorporar milers de famílies procedents de la pagesia. És la transformació del paisatge humà. Al capdamunt de l’escala social se situaven els empresaris –la burgesia–, els posseïdors del capital, és a dir, diners, fàbriques, màquines... Els Bonaplata, els Güell, els Girona, els Arnús, els Ferrer, els Torelló, els Juncadella, els Muntadas, els Batlló i tants altres pioners industrials que van basar les seves fortunes en els guanys obtinguts amb l’agricultura i el comerç colonial. Catalunya es va convertir en una de les regions europees més dinàmiques i amb un grau més alt d’industrialització.

Espai social i físic Però el progrés de la societat no és lineal ni tothom el percep igual. Els vells menestrals i els nous treballadors es malfien dels nous processos industrials que sovint deixen molta gent a l’atur i sense protecció social, i això serà una constant al llarg de molts anys. De fet, arriba fins als nostres dies, perquè a finals del segle xx i principis del xix la deslocalització industrial, l’impacte de les noves tecnologies i la generalització de la robòtica generen també profunds canvis en el panorama laboral i afegeixen moltes incerteses als efectes de la crisi i de la precarietat laboral. Entre el 1830 i el 1845 a Barcelona se succeïren els avalots anomenats les Bullangues, que expressaven el malestar social i polític de treballadors i classes populars, agreujat per la manca d’espai dins la ciutat encerclada entre muralles. En un d’aquests incidents, va cremar el vapor Bonaplata. L’estiu de 1854 el boicot contra les noves màquines

Municipis pioners de la indústria. Segles XIX-XX

Molins de Rei

Cerdanyola

Ripollet

Sant Feliu

Gavà

Sant Boi

Viladecans

Cornellà L’Hospitalet

El Prat de Llobregat

sant andreu

gràcia

Badalona

Sants

Sant Adrià Barcelona

sant martí de provençals

Eixos de desenvolupament econòmic. 2016

corredor del llobregat

eix c-32

eix b-30

àmbit Barcelona- besòs

delta del llobregat

selfactines (filatures automàtiques que eliminaven mà d’obra) va derivar novament en l’incendi de fàbriques i tallers. La indústria es fa metropolitana abans de la metròpolis. Abans de la primera gran expansió de fàbriques del primer terç de segle xx, ciutats com l’Hospitalet, Badalona o Cornellà ja tenien molta activitat. La fàbrica d’indianes Can Rosés de Cornellà funcionava el 1851 i a la memòria col·lectiva de l’Hospitalet de Llobregat hi havia l’Aprestadora Española, una indústria d’aprests i blanquejos fundada el 1853 per un membre de la família Bonaplata. Avui en resta el carrer de l’Aprestadora. La fàbrica Bertrand es va instal·lar a Sant Feliu de Llobregat el 1861. La transformació de l’espai es va fer evident en pobles com Sant Adrià, que al segle xix i a principis del xx era encara un lloc d’esbarjo dels barcelonins i també indrets de trobades obreres i populars. A Montcada hi estiuejava la burgesia barcelonina, però això va canviar a partir de 1917 amb la fàbrica de ciment. També a Gavà van aparèixer indústries que havien de marcar el seu tarannà, sobretot Roca, el 1917, que també es va expandir cap a Viladecans.

Abans fàbriques, ara espais col·lectius A l’àrea metropolitana de Barcelona, com arreu de Catalunya, gràcies als ajuntaments, altres administracions i la tenacitat veïnal, s’ha aconseguit preservar nombrosos edificis industrials que són testimoni d’una època decisiva en la conformació de ciutats i pobles i que ara acompleixen una nova funció social. Malauradament, però, no s’han pogut salvar importants conjunts que ajudarien a entendre encara millor la nostra història recent. Aquesta és una petita mostra d’edificis de diverses ciutats metropolitanes que han atorgat un nou paper col·lectiu al patrimoni industrial. 1 La Llauna, Badalona La fàbrica d’envasos metàl·lics de Gottardo de Andreis, popularment la Llauna, es va construir entre el 1906 i el 1909. Rehabilitada el 1986 com a institut d’ensenyament secundari. Úrsula Solans

2 Vapor Vell, Sants (Barcelona) Construïda el 1844, va ser la primera gran fàbrica tèxtil moderna de Sants. Se’n conserven la xemeneia i la nau principal com a equipament cultural i escolar. Marcela Grassi

3 Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat Va ser una de les grans filatures del país. L’any 1982 la va adquirir l’Ajuntament de l’Hospitalet i es va convertir en centre cultural i artístic i biblioteca central. María José Reyes

La factoria Roca Radiadores, estesa entre Gavà i Viladecans, en una fotografia de principis dels anys seixanta. Arxiu Municipal de Viladecans

4 Can Massallera, Sant Boi de Llobregat L’antiga filatura d’Agustí Massallera (1921) és el gran equipament sociocultural i esportiu municipal, inaugurat l’any 1997.

Molts dels antics espais industrials, salvats de l’especulació, compleixen una nova funció com a equipaments públics culturals, educatius i socials i són testimoni d’un moment irrepetible en l’evolució de les nostres ciutats. El seu valor històric, simbòlic i identitari és innegable.

5 Fundació Tàpies, l’Eixample (Barcelona) La seu de l’editorial Montaner i Simon va ser remodelada el 1990 per acollir la Fundació que el pintor Antoni Tàpies va crear per difondre l’art contemporani. Marcela Grassi

9 Estadi Municipal La Bòbila, Gavà La xemeneia de Querol Hermanos, del 1903, és un exemple de l’arquitectura de les antigues bòbiles. En construir l’estadi, l’Ajuntament va decidir conservar-la pel seu valor simbòlic. Arxiu Ajuntament de Gavà

6 La Rajoleta, Esplugues de Llobregat Pujol i Bausis va ser una gran fàbrica de ceràmica, especialitzada en rajoles i elements decoratius. L’any 2002 es va convertir en museu. María José Reyes

10 Oliva Artés, Sant Martí (Barcelona) Aquesta fàbrica de maquinària, del 1888, va ser adquirida per l’Ajuntament el 2003 i convertida en una de les seus del Museu d’Història, centrada en la indústria i el moviment obrer. Marcela Grassi

7 Fàbrica Casaramona, Montjuïc (Barcelona) Construïda entre el 1909 i el 1912, aquesta antiga fàbrica tèxtil és des del 2002 la seu del centre cultural Caixaforum a Barcelona. Marcela Grassi

8 Can Fabra, Sant Andreu (Barcelona) Can Fabra, o Fabra i Coats, acull diversos serveis culturals de l’Ajuntament, que la va adquirir el 2005. La fàbrica de filatures es va fundar el 1839. Marcela Grassi

12 Mirador de la Sanson, Sant Just Desvern La xemeneia de la fàbrica de ciment Sanson (1921) és la més alta d’Europa. Hi ha un mirador a 105 metres d’alçada, a més d’un restaurant i altres espais i jardins. María José Reyes

un Paisatge de fàbriques

Marcela Grassi

11 La Sedeta, Gràcia (Barcelona) La fàbrica Pujol i Casacuberta, del 1899, va destacar per la producció de seda en telers mecànics. Des del 1985 acull equipaments educatius i socials.

Inicis de la factoria Seat, al polígon de la Zona Franca de Barcelona (1953). Arxiu SEAT

Entre el 1900 i el 1930, l’economia de Cornellà de Llobregat es torna plenament industrial. En va ser una fita l’arribada de Siemens, el 1911, i més tard la Pirelli, però en aquell moment molts veïns de Sants encara tenien casetes i barraques al barri d’Almeda, prop del riu. La Papelera Española, indústria referent al Prat, es va posar en funcionament el 1917 i no va tancar fins el 2006, quan es van enderrocar les antigues naus; se’n conserven, però, l’edifici principal, on vivia el director de la fàbrica, i l’escola, que formen part del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de la ciutat. Preservar la memòria del treball i de les fàbriques i aprofitar el patrimoni arquitectònic fabril per a nous usos és un objectiu que s’han proposat molts ajuntaments.

Prosperitat i penúria

Camí de la fàbrica, escultura de Teresa Riba en homenatge als treballadors i treballadores del Prat de Llobregat. María José Reyes

En la dècada dels anys vint, Barcelona va viure un període de prosperitat gràcies a la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial, la construcció del metro i les obres de l’Exposició de 1929, que van atraure un gran nombre de treballadors, procedents de València i de Múrcia. Després de la Guerra Civil i d’una llarga etapa de penúria, la indústria es va diversificar. La indústria tèxtil tradicional va deixar pas a nous sectors (material ferroviari, automoció, béns d’equip...) amb fàbriques que donaven feina a desenes de milers de treballadors com Macosa, Seat, Pegaso, Montesa, Hispano Olivetti, Philips, Motor Iberica, entre d’altres, que ocupaven grans superfícies i introduïen moltes innovacions industrials i tècniques (mecanització, cadenes de muntatge, automatització dels processos i dels sistemes d’emmagatzematge). En la dècada de 1950-1960 Barcelona i la seva àrea són el centre de la indústria catalana i la més gran concentració industrial d’Espanya. La construcció de la factoria Seat al polígon de la Zona Franca té una especial importància per a Barcelona i la indústria catalana, com l’expansió del mateix polígon que encara és avui, amb 300 empre-

Durant molts anys, els treballadors van haver de viure necessàriament prop de la fàbrica. La millora de la mobilitat, en què els automòbils utilitaris van tenir un paper clau, va contribuir a l’expansió de l’espai metropolità.

Quadrat d’or, triangle de fum

El Poblenou va mantenir l’activitat industrial fins a les portes del segle XXI. Manel Armengol

setmana i va contribuir de retruc a empobrir la vida social als barris i als pobles. De la mateixa manera, van sorgir indústries relacionades amb l’augment del nivell de vida, com electrodomèstics, articles de perfumeria i neteja, alimentació, vestit, decoració... El creixement econòmic i familiar es va fer sovint gràcies a hores extraordinàries realitzades pels treballadors per pagar el nou progrés i adquirir el seu habitatge. La compra de pisos, en contraposició al lloguer, va ser propiciada pel règim franquista que creia que «sentir-se propietari» estimulava les posicions conservadores i, en conseqüència, frenava les protestes. Per la seva dimensió, Seat va tenir una enorme influència sobre el teixit econòmic de Barcelona i

El Modernisme que s’admira a l’Eixample de Barcelona difícilment es pot entendre en la seva globalitat si no es té en compte també l’arquitectura industrial crescuda als barris obrers. Per posar-ne un exemple: la casa Ametller del passeig de Gràcia es va poder construir gràcies al fet que al passeig del Cementiri hi havia la fàbrica de xocolata que sustentava el negoci. És a dir que la burgesia barcelonina de finals del segle xix i començament del XX va fer diners al Poblenou, a Sant Andreu, Sants, Badalona, Cornellà o a l’Hospitalet, però va construir les seves

residències a l’Eixample de Barcelona. Per això té sentit defensar que al costat de la divulgació i explicació de l’arquitectura del Quadrat d’or (la zona de l’Eixample de Barcelona entre el carrer Aribau i el passeig de Sant Joan, i des de les rondes de Sant Pere i Universitat fins a la Diagonal) s’hauria d’explicar també el Triangle de fum, format imaginàriament per una línia que uneix els carrers de Pere Quart i Marina amb el mar, en el qual hi figuren fàbriques i espais industrials però també manifestacions del modernisme popular que no tenen protecció.

un Paisatge de fàbriques

ses, una de les àrees industrials més grans i més actives d’Espanya, clau en el potencial econòmic de Barcelona. Però Seat té també una gran importància des del punt de vista social: el llançament del Seat 600 va esdevenir una autèntica revolució que va transformar la mobilitat de les persones i va introduir uns nivells de llibertat individual com no s’havien conegut fins aquell moment. Gràcies a l’automòbil i a la construcció de la xarxa d’autopistes i la millora dels transports col·lectius, la residència dels treballadors va deixar de d’estar obligatòriament lligada a la fàbrica. La nova motorització també va influir decisivament en la definició de nous conceptes de vacances i de turisme, en l’ocupació del territori amb urbanitzacions per passar-hi el cap de

fàbriques i treballadors

Barris i treballadors. Modernisme popular a la rambla Montserrat, Cerdanyola del Vallès. María José Reyes

Catalunya. També sobre el conjunt de la classe treballadora. Malgrat que l’empresa tenia un règim de control estricte sobre els seus treballadors (20.000 en el moment de màxima expansió), les mobilitzacions van aconseguir conquestes com el consell de fàbrica, o fer passos cap a la igualtat entre homes i dones amb el lema «igual treball, igual sou». El 1977 a Barcelona, sense comptar la Zona Franca, hi havia prop de 20.000 establiments industrials. El Poblenou era, en aquell moment, l’extensió industrial més gran de la ciutat. Es mantindrà com el gran espai industrial de Barcelona fins a finals dels vuitanta, quan es transforma en zona de magatzems de transports i petits tallers. A partir del 2000, es convertirà en el districte 22 @, especialitzat en la indústria del coneixement.

Barris industrials Les fàbriques, els centres de treball, han esquitxat el territori d’instal·lacions, però també són l’origen de barris i espais de vida de tal manera que durant

anys ha estat impossible discernir entre la fàbrica i l’habitatge dels treballadors. La frontera entre la fàbrica i el barri és imprecisa.

#barriifeina Les fàbriques marquen i condicionen l’espai urbà però també dibuixen la identitat col·lectiva, marquen generacions, territoris i maneres de ser: podem imaginar Gavà sense Roca?, Cerdanyola sense Uralita?, el Prat sense la Seda i la Paperera?, Cornellà sense Siemens?, Sant Andreu sense La Maquinista i Fabra i Coats?, Sants sense L’Espanya Industrial i Can Batlló?, el Poblenou sense Can Felipa i Can Girona?, Badalona sense l’Anís del Mono, la Llauna i Cros?, o L’Eixample sense la Damm?... Barris i ciutats no serien com són sense l’impacte de les fàbriques, fins i tot quan les fàbriques han marxat o s’han transformat, però no hi ha fàbriques sense treballadors, gent que al llarg dels anys, dècades, ha dedicat la seva vida a la produc-

Ciutats del treball

Museu de la Immigració, Sant Adrià de Besòs. Marcela Grassi

Santa Coloma de Gramenet és un exemple clar, però no únic, de ciutat obrera, basada en el treball i en els esforços per superar els efectes de la immigració massiva, l’especulació del sòl i la construcció incontrolada. Els efectes són clars: barraquisme, autoconstrucció i manca d’equipaments i serveis bàsics. Santa Coloma, amb un teixit industrial feble i una economia submergida, és un paradigma de ciutat dormitori. Uns exemples • El 1968 es fa un boicot a l’empresa d’autobusos, en aquell moment l’únic mitjà de transport públic a Santa Coloma, per l’increment de preus dels bitllets. La protesta no aconsegueix la rebaixa, però sí que augmenten les línies d’autobusos d’una a tres. • El desembre del 1970 un incendi destrueix l’únic i insuficient ambulatori i obliga els colomencs a desplaçar-se fins al barri de Sant Andreu de Barcelona. La mobilització popular, sense precedents, fa que es construeixi el nou ambulatori. • El 1976 milers de persones reclamen la preservació de Can Zam per fer-ne un gran parc.

ció. I que està orgullosa de l’ofici, de la feina que ha fet i de la seva aportació a la societat. Durant generacions, homes, dones i infants han deixat el camp per incorporar-se a la ciutat industrial tot abandonant el seus costums i prenent models de conducta i de vida desconeguts. Sense immigració no s’entén la indústria, aquí i arreu d’Europa. Els nouvinguts –primer de la Catalunya interior i pobra, després de València, Múrcia, Andalusia i altres indrets d’Espanya i, més recentment, de diversos llocs del món– sempre busquen una vida millor però troben sovint feines dures i mal pagades a la fàbrica o a l’obra que difícilment permeten cobrir necessitats bàsiques. Barcelona, entre el 1950 i el 1979, va rebre 475.000 persones; l’Hospitalet de Llobregat, més de 220.000; Santa Coloma de Gramenet, 125.000; Badalona, 90.000, i Cornellà, 66.000. L’any 1900 Sant Adrià de Besòs tenia poc més de 400 habitants i una vida tranquil·la basada en l’agricultura va començar a transformar-se amb l’aparició de noves indústries i l’arribada de centenars de treballadors. El barri de Santa Eulàlia, de l’Hospitalet de Llobregat, nucli industrial tèxtil, es va formar com a

• El moviment de protesta ciutadana, amb arrels als centres socials d’inspiració cristiana, les comissions de barri i les associacions de veïns, culmina el 1978 amb l’elaboració d’un Pla popular com a alternativa al Pla general de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona. El Pla popular, aplicat pels ajuntaments democràtics a partir de 1979, es proposa combatre l’especulació, fer una ciutat humana, habitable, articulada entorn dels barris, recuperar grans espais, entre els quals la riba del Besòs, i donar prioritat als equipaments, especialment d’ensenyament i de sanitat.

La recuperació de la riba del Besòs a Santa Coloma de Gramenet, objectiu popular des dels anys setanta. Arxiu AMB 11

Entre el 1950 i el 1980, l’àrea metropolitana de Barcelona va rebre més d’un milió i mig de persones, procedents de les àrees rurals de diverses regions d’Espanya, per incorporar-se a la indústria, a la construcció i als serveis.

fàbriques i treballadors

El barri de Sant Roc, a Badalona, l’any 1976, abans de la formació dels ajuntaments democràtics. Manel Armengol

continuïtat de Sants. Nascut molt abans de l’existència de Bellvitge, de Gornal o de Can Serra, el carrer de Buenos Aires de Santa Eulàlia és una mostra de tants carrers formats entre el 1920 i el 1930 per la construcció d’habitatges per als treballadors. L’electricitat i la millora de les comunicacions van propiciar les primeres indústries a Cerdanyola a principis del segle xx i l’arribada d’immigrants. Als anys cinquanta, la demanda de mà d’obra i la immigració massiva van causar un creixement caòtic i desordenat. En trenta anys, del 1950 al 1980, va passar dels 4.000 als 50.000 habitants. El poble pagès i d’estiueig s’havia transformat en ciutat industrial i queda clar que sovint els impactes no són solament urbanístics o socials. Uralita, activa al llarg de 90 anys, va contribuir a convertir Cerdanyola en una ciutat industrial, però l’amiant també a generar molts problemes de salut als treballadors i als veïns que vivien a prop. A Molins de Rei la població es va doblar entre el 1936 i el 1970 (va passar de poc més de 7.000

habitants a 14.500). Quan va començar la Guerra Civil Sant Joan Despí vivia sobretot de l’agricultura i tenia poc més de 2.000 habitants, tot i que des de començament de segle funcionaven ja indústries com Ciments Molins. A partir dels seixanta, el creixement va ser desordenat. Ara té 33.400 habitants. Entre el 1950 i el 1970 Sant Vicenç dels Horts va multiplicar la població per quatre (de 3.700 a 15.000 habitants). Les grans onades migratòries van afavorir l’especulació, la urbanització de les zones de muntanya i els barris d’autoconstrucció. L’agricultura ocupava gairebé les tres quartes parts dels habitants de Sant Andreu de la Barca el 1945, però trenta anys després a penes s’hi dedicava un 2 %. La població va créixer amb la continuada onada immigratòria procedent de tot Espanya. Als anys seixanta es va iniciar la industrialització de Castellbisbal; van arribar gran quantitat d’immigrants i la pagesia es va acabar. Montcada, des dels anys cinquanta, es va veure desbordada per l’onada immigratòria, que va originar nous nuclis urbans, i va perdre la vida tradicional de poble.

Condicions de vida Un dels principals problemes associats a la immigració ha estat sempre la forta demanda de sòl per a habitatges, cosa que s’ha traduït en especulació, grans operacions immobiliàries, construccions de baixa qualitat, l’aparició del barraquisme, cases d’autoconstrucció i la degradació del paisatge urbà amb la supressió d’espais verds i lliures. Però això no és només una cosa relacionada solament amb el creixement del segle xx. Ja en els orígens de la industrialització, l’habitatge va ser un dels grans problemes. Les cases obreres eren petites, poc ventilades, mal il·luminades i mancades de serveis sanitaris. A les males condicions higièniques s’hi afegien les malalties professionals, la desnutrició, les epidèmies del còlera, la tuberculosi i el tifus, amb una esperança de vida de 30 anys. L’alcoholisme, potser una manera d’evadir-se de la realitat,

es va convertir en un autèntic problema social. El 1850 Josep Anselm Clavé va fundar la primera societat coral, La Fraternitat, amb la idea de treure els treballadors de les tavernes. El metge i higienista Felip Monlau alerta de la situació de la higiene entre els treballadors i Ildefons Cerdà, creador de l’Eixample, abans de fer cap disseny, va realitzar un estudi sobre la situació sanitària de la ciutat vella. Durant el primer terç del segle xx, la Barcelona industrial havia atret grans quantitats de treballadors i això va agreujar la manca d’habitatge popular. Entre el 1914 i el 1922 es va triplicar el nombre de barraques. Quan es va inaugurar l’Exposició Internacional de 1929, que va atraure molta mà d’obra, ja hi havia prop de 6.000 barraques. Una situació semblant –barraquisme, autoconstrucció, infrahabitatge...– es tornaria a repetir a mitjan segle a Barcelona i en molts municipis de l’àrea metropolitana, desbordats per la gran quantitat de nouvinguts. La resposta al problema van ser les construccions massives d’habitatge de Bellvitge, Gornal i

Pedrosa (l’Hospitalet), Pomar i Sant Roc (Badalona), Sant Ildefons (Cornellà), Sant Cosme (el Prat), Singuerlin (Santa Coloma de Gramenet), sudoest del Besòs, Trinitat Nova, Nostra Senyora del Port, Verdum, la Pau, Can Clos, el Polvorí, Montbau, la Mina i Trinitat Nova (Barcelona). Tanmateix, les grans construccions d’habitatge massiu no van anar acompanyades de nous equipaments, serveis i línies de transports. La majoria dels grans barris populars tenien greus dèficits de clavegueram, asfaltat dels carrers, transports, escoles i assistència sanitària. Però els problemes no són només d’habitatges o de serveis. Hi ha també un conflicte d’identitats, entre les persones que acaben d’arribar i les que ja hi són. Són maneres diferents de veure les coses, diferents tradicions que han de convergir. Dins l’àrea metropolitana ha existit una de les variants específiques de la fàbrica, l’habitatge i el barri: la colònia industrial, seguint l’estil de les construïdes a les vores dels rius Llobregat o Ter,

un Paisatge de fàbriques

El barri de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, un exemple de lluita i cooperació veïnal. María José Reyes

Les reivindicacions laborals no s’han pogut separar mai del conjunt d’exigències per millorar les condicions de vida: educació, sanitat, serveis socials i pensions, pilars de l’estat del benestar, tot plegat unit a la millora de la ciutat com un espai de tots.

especialitzades normalment en el tèxtil. La colònia –la fàbrica, els habitatges, l’economat, l’escola i altres serveis– era un hàbitat adequat per aïllar i controlar els treballadors, evitar la conflictivitat laboral i les reivindicacions socials. A Santa Coloma de Cervelló s’hi troba la colònia Güell. Va ser impulsada el 1890 per l’empresari Eusebi Güell, que hi va traslladar la indústria tèxtil que tenia a Sants per allunyar-se dels conflictes socials a Barcelona. Però és coneguda sobretot com un referent per estudiar l’arquitectura d’Antoni Gaudí i per ser un dels conjunts modernistes més importants de Catalunya. Va tancar el 1973 a causa de la crisi del tèxtil i es va convertir en parc de negocis. Moltes empreses han funcionat a la pràctica com si fossin una colònia. Podem trobar els exem-

ples de la Seda, les Culleres, Hispano Olivetti, Seat, Roca, que tenien habitatges, escoles, llars d’infants i economat per als treballadors. El risc d’acomiadament duia aparellada la possibilitat de perdre la casa. La reivindicació de les condicions de vida del barri ha estat una constant al llarg dels anys amb més o menys intensitat segons les dificultats de cada moment polític. Hi ha hagut diversos moviments sindicals i polítics que han entès que la defensa dels drets dels treballadors i les llibertats democràtiques i polítiques significava també abraçar la causa de les condicions de vida a les ciutats, als pobles i als barris. Aquesta vinculació entre les lluites urbanes i les lluites sindicals s’ha manifestat clarament al Baix Llobregat, a Nou Barris, a Bada-

Què produïm

Cadena de muntatge a la fàbrica Nissan de la Zona Franca, a Barcelona. Arxiu Nissan

A l’àrea metropolitana de Barcelona s’hi fabrica pràcticament de tot. Els sectors de producció més destacats són: metal·lúrgic, automoció, material de transport, plàstic, indústria química i farmacèutica, electrònica, alimentació, tèxtil, maquinària, paper, arts gràfiques i edició i tecnologies de la comunicació. De les més de 108.000 empreses existents, 2.900 es poden considerar pròpiament industrials. La majoria són petites i mitjanes. Les que tenen més de 250 treballadors es concentren sobretot a les ciutats de Barcelona, l’Hospitalet, Sant Cugat, el Prat, Badalona i Cornellà. L’àrea metropolitana lidera les exportacions de l’economia espanyola amb un 20 % del total. El 70 % del que s’exporta va al mercat europeu i el 30 % a la resta del món. Però Barcelona i l’àrea metropolitana produeixen també molts altres productes relacionats amb la cultura, l’art, la moda, l’arquitectura i l’urbanisme, el disseny industrial i la publicitat.

Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló. María José Reyes

a testimoni d’un moment històric irrepetible. Els paisatges industrials sorgits arran de la revolució industrial constitueixen un ric llegat col·lectiu de gran valor històric, patrimonial, estètic, simbòlic i identitari.

Lluites obreres i polítiques El combat per un món més just és constant, indestriable, efectivament, de la lluita per les llibertats i la defensa i millora de les condicions de vida. El llarg procés de defensa dels interessos dels treballadors es remunta dos segles enrere. Es tracta d’una llarga lluita amb episodis de tota mena. Avui, malgrat els devastadors efectes de la crisi econòmica, l’atur o les dificultats hi ha qüestions que són de difícil comprensió: fa un segle i mig les jornades laborals duraven entre 14 i 16 hores, no existia el descans setmanal i les condicions de treball eren esfereïdores. Sovint els obrers cobraven per jornada treballada o per la feina a preu fet. No es cobrava quan es feia festa, s’estava malalt o simplement no hi havia feina. Precarietat absoluta.

un Paisatge de fàbriques

lona, a Santa Coloma de Gramenet i a l’àrea del Besòs i es va accentuar a partir dels anys setanta del segle xx amb la reclamació de més serveis de tota mena per als barris. Al costat de les incipients associacions de veïns, hi van estar presents les comissions de barri com una prolongació de les Comissions Obreres de les fàbriques. El Pla comarcal de 1953 va dibuixar la separació entre habitatge i indústria i la Carta municipal de Barcelona, l’any 1960, va crear l’impost de radicació que les empreses han de pagar en funció de la superfície que ocupen i així mateix comença el control sobre les indústries nocives i perilloses. Tot plegat va contribuir a fer que moltes indústries iniciessin el trasllat a municipis pròxims, però els terrenys alliberats són sovint víctimes de l’especulació. No obstant això, moltes batalles populars s’han guanyat. Els ajuntaments democràtics, a partir de 1979, van aconseguir aturar nombrosos processos d’especulació en marxa i molts dels antics espais industrials han adquirit nova vida, compleixen una nova funció social i a la vegada resten com

La Setmana Tràgica va ser una dramàtica explosió social (1909)

fàbriques i treballadors

No es pot oblidar que nens i nenes ja treballaven abans dels 10 anys. Òbviament, l’analfabetisme era molt elevat: el 1900 un 45 % de la població entre 25 i 30 anys era analfabeta. Els ateneus van omplir un buit, com l’Ateneo Catalán de la Clase Obrera, l’Ateneo Obrero de Barcelona, l’Ateneo Enciclopédico Popular, una tradició, la dels ateneus, interrompuda per la dictadura i posteriorment recuperada. Moltes cooperatives de consum es van comprometre amb la creació d’escoles i l’alfabetització. Les preocupacions per l’ensenyament, l’educació i la cultura s’han mantingut al llarg dels anys. A Badalona, en els primers quatre anys dels ajuntaments democràtics es van haver de construir més de vint escoles.

En aquest context s’ha d’entendre l’aparició de les cooperatives obreres de consum (la primera és de 1840), molt influïdes per l’ideari del socialisme utòpic, oposat a l’individualisme del capitalisme i defensor d’una societat basada en la cooperació. Aquests plantejaments van fer efecte entre alguns sectors d’obrers, com els dits icarians –seguidors del socialisme utòpic d’Étienne Cabet. Al barri del Poblenou s’hi va instal·lar un nucli de seguidors i en queda el nom de l’avinguda Icària. Les primeres reivindicacions obreres perseguien la prohibició del treball infantil, la reducció de jornada laboral, millorar els sous i la protecció davant els accidents laborals, però es va fer evident la resistència dels patrons: l’any 1900 es van promulgar les primeres lleis laborals sobre accidents laborals i sobre la feina de les dones i dels nens, però no van entrar en vigor fins set anys més tard. El 1904 es va aprovar una llei de descans dominical. La reducció de la jornada laboral va ser un dels grans camps de batalla: el 1919, després d’una vaga iniciada a La Canadenca, que va durar més de 40 dies, es va aconseguir la jornada de 8 hores.

Avanços i retrocessos La història de Barcelona i la seva àrea és plena d’episodis reivindicatius, moments de tensió, avanços i retrocessos en els quals es manifesten les ànimes de la classe treballadora. Des de la segona meitat del segle xix, es van obrir camí respostes com el socialisme que defensava la supressió de les classes socials per mitjà de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i l’anarquisme, que volia instaurar una societat sense classes i sense estat i que per aconseguir-ho no renunciava a l’ús de la força. Entre el 1893 i el 1896 es van produir tants atemptats a Barcelona que es coneixia amb el nom de «la ciutat de les bombes». Com a conseqüència de molts desenganys polítics i de la repressió dels governs conservadors, moltes organitzacions obreres només veien una sortida en la violència. Arran dels fets de la Setmana Tràgica de 1909, una forta i incontrolada explosió social, Barcelona va ser coneguda com la Rosa de Foc. La majoria dels obrers catalans van seguir el corrent anarcosindicalista, que donava prioritat a la creació de sindicats i es definia com a antiburocràtic, anticentralista i antiestatal. Però l’assoliment

#històriaconvulsa Els esforços dels treballadors per agrupar-se no és un fenomen tan sols barceloní, com demostra la creació, el 1918, a Molins de Rei, de la Federació Obrera, hereva del sindicat Les Tres Classes de Vapor. El local que ocupava va ser espoliat pel franquisme i retornat finalment al municipi amb la recuperació de la democràcia. Per als treballadors i les classes populars, la República va tenir un significat especial, va ser una etapa d’esperances i de millores, especialment en el camp de l’educació, els drets polítics i la igualtat, però l’aixecament del general Franco, la Guerra Civil i el llarg període de dictadura van trastocar les expectatives d’avanç social. Molts dirigents sindicals van ser empresonats, afusellats, represaliats o van haver d’exiliar-se. En substitució dels sindicats històrics, el nou règim va implantar la Central Nacional Sindicalista, sindicat vertical en el qual empresaris i treballadors quedaven enquadrats obligatòriament. En un entorn d’autarquia, estraperlo, greus dificultats per a la producció i misèria col·lectiva, les condicions laborals van recular, amb més hores de treball i menys capacitat adquisitiva. Malgrat tot, l’esperit de resistència no va morir mai. Barcelona va tenir un paper destacat en la creació

del nou sindicalisme que va superar la repressió i el control policial: la vaga de tramvies de 1951 ha entrat en la història com un exemple de resistència, però també les vagues de Seat i altres grans fàbriques com Roca, Pirelli, Solvay o Hispano Olivetti. Les Comissions Obreres, fundades el 1964, van néixer com un moviment social, amb la pretensió d’ocupar espais dins de la vella organització sindical i de no separar les reivindicacions laborals de les altres demandes veïnals, populars i nacionals, i van tenir un paper clau en la defensa de l’autonomia de Catalunya i la definició com a una única comunitat, amb independència dels orígens o la llengua. El 1977 es van legalitzar els sindicats, també la UGT, la USO i la CNT, que de fet ja feia molt de temps

Manifestació de treballadors d’Hispano Olivetti (1981). Arxiu Històric del Poblenou un Paisatge de fàbriques

del dret d’associació en defensa dels interessos dels treballadors va ser llarg i tortuós. Una ordre de 1839 sobre corporacions benèfiques va permetre la creació de la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona, que prestava ajuda als obrers malalts, les vídues i els orfes. Al final del 1869 s’estructura el sindicat de Les Tres Classes del Vapor, però els períodes de tolerància, repressió, agitació i prohibició s’alternen. El 1887, amb la Llei d’associacions, es permet la creació de sindicats i entitats que puguin defensar els seus interessos, drets, promocionar la cultura i l’educació.

La tecnologia ha introduït canvis profunds en el treball i l’activitat econòmica. Arxiu Municipal de Barcelona, Oriol Molas

que actuaven. Això va transcórrer paral·lelament a la legalització dels partits polítics, la recuperació de les llibertats democràtiques i de l’autonomia de Catalunya i dels altres pobles d’Espanya.

fàbriques i treballadors

Bates blaves i bates blanques

Catalunya té 640.000 treballadors amb estudis superiors dedicats a la ciència i la tecnologia. A Cerdanyola la indústria tradicional està donant pas a l’economia del coneixement, amb empreses punteres i d’alt valor afegit, a recer del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona. CoBoi és un laboratori cívic d’emprenedoria social de Sant Boi, ciutat que amb el Prat de Llobregat, Sant Joan Despí, Vallirana, Viladecans, Sant Cugat i Badalona participa en el programa Municipi Cooperatiu de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, per fomentar la cultura cooperativa, impulsar la creació de noves cooperatives, consolidar les existents i generar activitat econòmica i ocupació. Sant Boi té una llarga trajectòria cooperativista: barri Ciutat Cooperativa, cooperatives de consum, agrària, d’educació, d’habitatge i de treball.

A diverses poblacions de l’àrea metropolitana es desenvolupen ateneus de fabricació, fablabs, livinglabs (Badalona, Castelldefels, Sant Cugat, Barcelona, Cerdanyola, Viladecans...) amb voluntat d’apropar la tecnologia i la fabricació digital i les seves aplicacions a la ciutadania: persones, col· lectius, entitats, empreses, escoles i institucions. També s’hi despleguen les fàbriques de creació. Els antics espais industrials tenen nous papers com a espais de creació i producció cultural, com Fabra i Coats, Hangar, Graner, La Escocesa i Nau Ivanow. Els ajuntaments de Barcelona, Sabadell, Badalona i Santa Coloma de Gramenet, entre d’altres, han creat la xarxa de municipis d’economia social i solidària. L’Hospitalet de Llobregat vol aprofitar l’antiga fàbrica de Can Trinxet com un dels eixos del projecte de Districte Cultural. Al territori metropolità hi ha una xarxa de més de 100 centres de coneixement i recerca en diversos sectors estratègics, dels quals els més importants són la biomedicina i les tecnologies d’informació i comunicació. Tots són exemples clars d’un nou escenari econòmic que afecta l’essència mateixa del treball. Al llarg dels últims 30 anys, l’estructura econòmica de l’àrea metropolitana s’ha anat adaptant a noves necessitats: de la crisi de 1983 en va sorgir l’aposta per la robòtica, l’automatització i l’electrònica. Com a resultat de la crisi de 1993, es va avançar en la implantació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, els nous materials, com una manera de respondre a l’impacte de la deslocalització, i es van fomentar els parcs científics. La crisi iniciada el 2008 ha deixat profundes ferides socials, amb unes elevades taxes d’atur, però també ha alertat de la necessitat de no perdre el tren del que s’anomena la tercera revolució industrial o revolució de la intel·ligència i de mantenir l’activitat industrial posada al dia, tot donant impuls a nous sectors basats en la innovació i promocionant el talent, la creativitat i la investigació.

A l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha 250 polígons d’activitat econòmica, on s’hi desenvolupen 28.000 activitats empresarials, especialment en els sectors del comerç, els serveis i la indústria. L’Àrea Metropolitana de Barcelona desenvolupa un programa per millorar-ne l’eficiència energètica, rehabilitar edificis, crear noves infraestructures i millorar els accessos i la mobilitat.

Canvis humans Les lluites sindicals i polítiques que al llarg dels anys han contribuït decisivament a la millora de les condicions de feina i salaris, l’accés als beneficis de l’estat del benestar, el funcionament del que s’ha conegut com ascensor social (per exemple l’accés a la universitat) han transformat el mateix concepte de «classe obrera». També la dedicació d’un nombre cada vegada més gran d’assalariats als serveis, a l’administració pública o a les indústries netes han fet créixer el concepte de «classes mitjanes», al qual hi contribueix també l’homogeneïtzació dels costums socials i culturals. Les bates blanques pesen tant o més que les bates blaves.

Entre els canvis que es detecten, hi figura també el desinterès pels sindicats que, malgrat la crisi, no tenen el paper actiu que van tenir en l’època de la transició política a partir de 1975. Però el problema no és sols dels sindicats sinó del conjunt de la societat, que ha canviat molt en 40 anys. Probablement els antics valors de la solidaritat s’han tornat més relatius, s’ha accentuat l’individualisme, els nivells de confiança amb la gent s’han afeblit, malgrat que continua havent-hi una alta consciència de la desigualtat social. Està estesa la idea que cal lluitar contra les desigualtats salarials, i que l’estat ha d’ajudar a resoldre el benestar dels ciutadans. També que la protecció social no és un fre al creixement econòmic i la competitivitat i el convenciment que els treballadors, els ciutadans, els pobres són els principals perdedors de la crisi. En l’enquesta de valors socials i polítics de Catalunya de 2015, el 35 % confessa que a causa de la crisi ha tingut més problemes per dormir, el 27 % que es planteja anar a treballar a l’estranger i el 22 % que ha hagut de recórrer a l’ajuda econòmica de familiars. •

un Paisatge de fàbriques

La societat, més dinàmica i interrelacionada, viu grans transformacions. Arxiu AMB

Testimonis

Les veus del Baix Llobregat

Vista parcial del Baix Llobregat, àmbit industrial, logístic i natural, i laboratori social. Arxiu Municipal de Gavà

fàbriques i treballadors

E 20

n la memòria social, política, popular i mediàtica de l’àrea metropolitana de Barcelona i de tot Catalunya hi figura el Baix Llobregat, definit més com un espai de lluita que com una àrea geogràfica estricta. No es podria entendre la moderna identitat del Baix Llobregat sense el fet determinant de la lluita social, molt centrada a Cornellà, però estesa a altres bandes, cap a Gavà, Viladecans i Castelldefels per un cantó, i cap a Abrera, Olesa, amb les seves fàbriques tèxtils, les empreses farmacèutiques de Sant Andreu de la Barca i les fàbriques de Martorell abans de l’arribada de la Seat, per l’altre.

Francesc Castellana, antic dirigent sindicalista, expert en el món del treball i president de la Fundació Utopia, recorda que «tot allò es va anar configurant quan els delegats sindicals es trobaven a Cornellà, i va donar peu a una organització que era del Baix Llobregat i tothom identificava les Comissions Obreres del Baix Llobregat, el moviment sindical o el moviment veïnal del Baix Llobregat. Es va associar molt amb el cinturó roig i va acabar consolidant una identitat comarcal». En els seus orígens, un dels motors d’aquest esclat va ser el conveni del metall, d’àmbit comarcal. Recorda Castellana que al voltant de les seves

El Baix Llobregat es defineix més com un espai de lluita que com una àrea geogràfica estricta.

negociacions hi havia molts dirigents obrers (Pepe Cano de Matacás, García y Ramos de Siemens, Carles Navales d’Elsa, Pere Caldes de La Fama, Emilio Garcia de Fergat, Esteban Cerdan de Laforsa... i tants d’altres) que eren referents personals de lideratge sindical. I també les vagues d’Elsa, Solvay i Laforsa van contribuir decisivament a configurar un nou marc social, col·lectiu. De la mateixa manera, el moviment veïnal sorgit als barris d’Almeda i Sant Ildefons de Cornellà, a les Planes de Sant Joan Despí, a Can Vidalet i Bellvitge de l’Hospitalet o a Sant Cosme del Prat..., va originar que la comarca es convertís en un espai de confluència, de trobada. «En aquell moment es tractava de sumar en tot. Si et quedaves només a Cornellà eres petit i si anaves al conjunt del Baix Llobregat eres més gran i més fort. La comarca era una identitat que unia», opina Castellana. El Baix Llobregat dels anys cinquanta era un territori amb un cert equilibri dels espais agrari, industrial i comercial. Havia estat l’horta de Barcelona i mantenia encara una estructura agrària amb capitalitats comercials en ciutats i pobles com Sant Boi o Molins de Rei. I a la vegada hi havia una industria tèxtil molt estesa i grans fàbriques com la Seda i la Paperera al Prat, la Siemens i Elsa a Cornellà, la Roca i la Rocalla a Gavà-Viladecans, la Hispano Suiza i la Matacás a Sant Feliu, però en definitiva es tractava d’una industrialització encara incipient.

L’equilibri trencat El vell equilibri de l’ecosistema de la comarca es trenca a partir dels anys seixanta amb el desarrollisme: l’expansió de la Zona Franca i principalment per l’eclosió de la Seat (el primer 600 surt al mercat el 1957), que indica clarament que la indústria es converteix en hegemònica i això atrau centenars de milers de persones procedents de tot Espanya. «És un moviment migratori impressionant i de manera sobtada. Milers de persones es desplacen des de les zones més desafavorides

d’Espanya a Catalunya per ocupar els nous llocs de treball que es generen i això alhora origina l’aparició de nous barris obrers. És un gran canvi per als qui hi viuen, un autèntic desequilibri, i un gran canvi també per als qui vénen del camp sense res més que els seus braços.» La burgesia local no existeix, el antics propietaris agrícoles i també molts d’urbans marxen dels pobles per anar a viure a Barcelona. La nova relació entre els que vénen i els que s’han quedat va generant la necessitat de superar el xoc que va representar per a tots el fet de venir o la transformació industrial i urbana. La immigració, opina Castellana, és el fet social més rellevant del canvi. Representa el mestissatge cultural i territorial, la integració social i cultural, el reconeixement de la diversitat real davant l’uniformisme franquista. La feina callada de moltes persones, entitats, organitzacions, parròquies i sindicats fa que prengui cos progressivament la idea que els nouvinguts i els que ja hi eren formen part d’un sol poble: és català qui viu i qui treballa a Catalunya. Però és més fàcil afirmar-ho ara, perquè el procés no va ser tan planer.

les veus del baix llobregat

La Siemens, vinculada des de sempre a la història industrial i obrera del Baix Llobregat. María José Reyes

La Rajoleta, a Esplugues de Llobregat.

fàbriques i treballadors

María José Reyes

«Al Baix Llobregat la convivència entre la llengua catalana i la llengua castellana era plena, davant del franquisme era més fàcil compartir; ara potser ja no és tan senzill, és més complex per la mateixa normalització del país. La fragmentació és més possible que abans, ja que la lluita contra el franquisme unia qualsevol de les expressions culturals; ara la diferència, a vegades, s’imposa.» Castellana considera que «no hem fet prou per trobar els mecanismes d’expressió cultural més enllà de la llengua dels uns i dels altres, anant a les arrels socials; ens hem quedat massa en les qüestions epidèrmiques». En un procés tan complex com aquest hi van confluir, per tant, tradicions i maneres diferents de veure la vida. El Baix Llobregat, abans de la Guerra Civil Espanyola, havia estat ric en associacions obreres. Un exemple el trobem a Molins de Rei, on n’hi havia tres que van acabar per agrupar-se i van crear la Federació Obrera de Molins de Rei el 1918. Eren sobretot entitats cooperatives que feien de mútua per quan faltava el pa o s’estava malalt, i que contribuïen també a la vertebració cultural. Entitats semblants, amb vocació

social i cultural, seguint la tradició dels ateneus, se’n podien trobar a Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Just, Sant Feliu, Sant Boi, Santa Coloma de Cervelló, Sant Vicenç dels Horts, però van ser institucions molt debilitades pel franquisme, a més del fet que el mateix canvi industrial i demogràfic va trastocar tots els esquemes. «Allò que ens vam fusionar de cop i ben avinguts té una part important de mite.» En aquest sentit, el president de la Fundació Utopia recorda que no era fàcil organitzar alguna activitat perquè a l’hora de la veritat les arrels culturals dels uns i dels altres no eren les mateixes, ni les dels andalusos que les dels aragonesos o els castellans... «Uns estaven més lligats a la seva identitat local, però tots portaven les seves pròpies tradicions, la seva pròpia motxilla. Es va anar convivint i es va anar construint, però les tradicions eren diverses. En l’àmbit polític i social, moltes persones que provenien de la UGT o del PSUC del final de la guerra no acabaven de comprendre del tot el nou moviment sindical antifranquista que anava apareixent; més aviat ho veien amb una certa preocupació. I alguns sectors de l’antiga militància de l’esquerra sociològica, durant el franquisme i el postfranquisme van anar evolucionant cap al nacionalisme moderat. En canvi, CCOO, la UGT sorgida en la transició o els moviments veïnals encarnen una mentalitat de transformació i de millora social, i això segurament té una explicació: uns estaven més assentats i altres estaven en ple combat per l’assentament, per construir-se el seu nou espai. De fet, el Baix Llobregat va generar un «model sindical» amb molts punts de contacte amb la resistència al franquisme i el moviment de les comissions obreres (passar de l’organització clandestina a ocupar el vell sindicat vertical), però amb característiques específiques, fent del salari, de les condicions de treball i de les reivindicacions democràtiques un tot indestriable.

L’individualisme s’ha imposat a tot arreu, però en el substrat social sovint s’hi troben els valors.

Tradicions obreres i populars No es pot parlar, per tant, de continuïtat cultural de la tradició del moviment sindical i de la fraternitat previ a la guerra perquè el franquisme anorrea els instruments col·lectius. Caldria preguntar-se avui si, des dels valors, des d’una manera de veure la realitat, es pot parlar d’una «cultura obrera» que proporciona identitat. O identitats: «La identitat comarcal es vincula a la defensa davant un adversari exterior, això forma part de la cultura obrera, una capacitat reactiva que no és poc important, però s’imposa finalment la identitat sindical de proposta –malament si al costat de la queixa no hi havia una proposta que pogués aconseguir alguna cosa– i aquesta idea s’ha anat apagant progressi-

vament. Ara construir una proposta reivindicativa que a la vegada comprometi és més complex.» El sindicalisme del Baix Llobregat va ser molt propositiu, tenia capacitat de mobilització, però també de saber en quin moment calia replegar-se i això volia dir que hi havia capacitat d’acord. «Era una cultura obrera de valors, capaç d’anar junts, de la suma.» De la mateixa manera que aquella fraternitat anterior a la guerra no va sobreviure al franquisme ni als canvis del final de la dictadura i de la transició, ara hem de preguntar-nos també si la solidaritat que hi havia al Baix Llobregat als anys setanta i vuitanta s’ha convertit en un llegat o no. «Avui, l’individualisme mana a tot arreu, però en el substrat social sovint s’hi troben els valors.»

La Fundació Utopia va néixer el 1990 arran del lliurament de la Medalla d’Or de Cornellà al jesuïta Joan Garcia Nieto, un dels fundadors de Cristians pel Socialisme, compromès amb el Baix Llobregat i Cornellà, on vivia des de 1965. Promoguda per CCOO, la UGT, els ajuntaments de Cornellà i Sant Feliu, el Consell Comarcal del Baix Llobregat, el Centre d’Estudis Comarcals i la Diputació de Barcelona, la Fundació vol preservar i difondre el patrimoni històric relacionat amb els moviments socials de la comarca des de començaments del segle XX. El gruix de l’arxiu és el fons de Joan Garcia Nieto, enriquit amb aportacions d’una cinquantena de persones i institucions. Ocupa 360 metres lineals amb llibres, publicacions,

fotografies i documents diversos, gravacions sonores i audiovisuals. Destaca el testimoni oral d’una quarantena de persones entrevistades amb la voluntat de preservar la seva memòria. El 2008 se’n va publicar una selecció sota el títol Històries de vida. La Fundació ha desenvolupat una unitat didàctica per als centres d’ESO i és també espai de debat sobre els canvis en els valors socials, les formacions polítiques i sindicals, les estructures educatives i productives i noves formes d’economia social i d’articulació de la societat civil. Els darrers anys s’ha centrat en fòrums sobre la immigració, el treball en el segle XXI i l’educació. El 2015 es van realitzar una vintena de sessions amb la participació de prop de sis-centes persones.

les veus del baix llobregat

Fundació Utopia

La majoria de la gent del Baix ha fet seus la ciutat, el barri, l’entorn de la comarca i l’àmbit metropolità.

De pati del darrere a porta d’entrada Sembla prou evident que cal interrogar-se sobre aquesta mitificació de la resistència al franquisme. Fins i tot es podria preguntar directament si la lluita antifranquista va ser minoritària. «Al Baix es va fer massiva en moments puntuals; entorn dels convenis, amb avanços i retrocessos perquè la gent té una vida diària per viure, una família, una vida pròpia. El conjunt dels treballadors del Baix es va mobilitzar en tres o quatre grans ocasions: les vagues d’Elsa, Solvay, Laforsa, el conveni comarcal... Dins del moviment sindical convivien plantejaments i posicions molt diversos: gent que volia canviar el sistema, altres que havien estat amb la resistència i el maquis, joves

El riu Llobregat, amb un alt nivell de contaminació, en una imatge dels anys setanta. Manel Armengol

que es negaven a no tenir futur, cristians compromesos. Unia molt la sensació de viure en un gueto, la sensació que Barcelona deixava al marge el Baix Llobregat.» El president de la Fundació Utopia creu que avui aquell victimisme ha deixat de tenir sentit, tot i els dèficits encara existents i contra els quals cal continuar lluitant. El Baix Llobregat ha passat de ser el pati del darrere a ser una porta d’entrada «i si la nostàlgia et pot, continues dient que ets el pati de darrere, però no és cert: l’existència d’un aeroport potent com el Prat, l’eix turístic i logístic Sitges-Castelldefels-Barcelona, amb la plaça Europa, tot això és una entrada; la Seat a Martorell és una de les principals instal·lacions industrials que hi ha al país; totes les zones de logística i de serveis entre l’àrea central i el delta. Tot plegat ja no té res a veure amb els patis i amb els suburbis». El Baix Llobregat ha canviat i millorat radicalment. «La crisi iniciada el 2008, tot i ser molt difícil, no té res a veure amb la crisi anterior. Per a la comarca, la de 1978-1981 va ser molt més dura, es va arribar prop del 30 % d’atur, amb gent vagant pels carrers i famílies dormint als cotxes. Ara tenim més mecanismes socials, hem deixat de ser el suburbi i el pati de darrere i hem passat a ser la porta per la qual entra més gent a la regió metropolitana de Barcelona. Hi ha persones que recorden que encara no tenim les comunicacions resoltes, i és cert. No hi ha tren de Cornellà a Castelldefels, cert, però abans no hi havia ni autobús.» Un exemple del salt qualitatiu del Baix Llobregat el constitueix el barri d’Almeda de Cornellà, que va patir greus inundacions el 1971 però ja no s’ha inundat mai més. Ni cap altre poble de la riba del Llobregat. «No tenia centre sanitari, ni escoles, i ara hi són, tot i que continua tenint problemes de connectivitat amb la resta de Cornellà. Llavors hi havia més identitat de barri segurament perquè es reclamaven coses òbvies: asfaltatge dels carrers, serveis socials, ambulatoris, infraestructures mínimes.»

Passar de suburbi a barri ho han fet totes les zones obreres del Baix. «Hi ha barris amb més creixement, més ben endreçats, més equilibrats que altres, però no es pot negar la influència plena de la lluita sindical sobre la lluita de barri a l’hora de reclamar infraestructures i serveis dignes, qualitat de vida, qualitat de l’habitatge i un urbanisme per a les persones.» Les experiències van ser molt diverses, però a l’hora de la veritat el moviment sindical, el moviment veïnal, la reivindicació de la sanitat o de l’escola formaven part d’un tot. Francesc Castellana creu que «mentre a Barcelona, en general, els sindicats sempre han estat més lligats als partits polítics, al Baix Llobregat, per bé i per mal, han estat uns sindicats més generals, moviments polítics, on els partits, tot i ser influents, no han acabat finalment de determinar la dinàmica del moviment, molt marcat per la gent en processos oberts». En definitiva, es tractava d’una «majoria social de progrés» que va estar en construcció, amb una forta capacitat de mobilit-

zació, de conquesta i d’organització. La política va ser partidària i també unitària. El front democràtic ho aglutinava tot: l’antifranquisme n’era la clau. Però reprenent la pregunta que ens formulàvem, és evident que la lluita antifranquista va tenir llums i ombres. Hi va haver molt d’esforç, compromís i renúncia i un excés d’èpica i de mitificació. Caldria veure les coses en el seu just terme. Avui, 40 anys després d’aquelles experiències, la gent se sent orgullosa de la comarca, de la ciutat, del seu àmbit, de la seva història recent? «Es podria dir globalment que sí, però en poblacions grans alguns encara tenen la sensació de viure en ciutats dormitori, tot i que no crec que sigui tant per culpa de la ciutat mateixa com d’ells mateixos, perquè l’han adoptada com a plataforma per fer el salt més definitiu a un altre lloc. És com si algú digués: “Ja em va bé viure aquí, però jo no em faig d’aquí de moment.” Però la majoria de la gent ha fet seus la ciutat, el barri, l’entorn de la comarca, l’àmbit metropolità i és raonablement feliç.»

les veus del baix llobregat

Habitatges de la Cooperativa Obrera de Viviendas del Prat, creada el 1962 per treballadors de La Seda i La Paperera. María José Reyes

Ens enfrontem a un canvi de model de ciutat, de producció i per a moltes persones el futur del treball és una incògnita. Festa major davant del Centre Jujol-Can Negre, Sant Joan Despí. Arxiu Municipal de Sant Joan Despí

fàbriques i treballadors

El declivi de la ciutat industrial

Les ciutats industrials, tal com les vam conèixer, ja no tornaran. Estem davant d’un canvi de model de ciutat, de producció... I per a molts, el futur del treball és una incògnita. «La tecnologia és el gran canvi. És evident que la globalització financera i de l’activitat econòmica internacional són molt importants, però el més significatiu és la metamorfosi impulsada per les noves tecnologies. Encara no ens hem adonat de com han transformat i transformaran les nostres vides.» Tot fa pensar que la nostra societat encara no s’ha adaptat a la nova realitat i no està preparada per integrar-hi tothom. Castellana troba una manera gràfica d’explicar-ho: «Les nostres ciutats corren un risc molt gran, perquè plorant pel que hem perdut podem no veure el que podem tenir, i recorrem a un imaginari passat que ara ja no ens serveix per explicar-ho. El problema de les ciutats del Baix Llobregat i de Barcelona i de totes les grans ciutats no és administrar el que no quedarà sinó el futur. Quants treballadors necessita avui la Seat per produir un cotxe? Per cada deu d’abans, potser ara en necessita un, perquè tota la resta ho

fan robots. Encara que la Seat fabriqués molts més cotxes no donaria ocupació a tota la gent del Baix... Per fer totes les gestions a través dels caixers automàtics quantes persones caldrien en una oficina? Totes les transaccions per Internet amb bancs, empreses de serveis, ajuntaments, potser no serien sostenibles per la quantitat de gent que caldria. Una altra cosa és repartir millor els recursos econòmics, però el que és segur és que la tecnologia es quedarà i la qüestió és com passem d’una societat que estava preparada per al fordisme –o treball en cadena industrial– a una societat diferent en què els robots, els processos i els coneixements hi participen d’una manera clau. Demana una naturalesa del treball diferent. Discrepo d’alguns que pensen que no farà falta treball. De treball en farà falta sempre, la qüestió és com l’organitzem per tal que sigui garantia de creixement.» Què està passant? Que desapareixen franges intermèdies de treballadors: l’antiga feina del delineant la fa l’ordinador i l’enginyer tècnic s’ha d’adaptar a uns nous requeriments tecnològics. I el mateix li passa a un treballador que fa funcionar un torn numèric: o és capaç de treballar amb un miniordinador i portar quatre torns, o la seva vella feina no té sentit. A la indústria, a l’hostaleria, als serveis hi ha llocs de treball que exigeixen més coneixement i d’altres menys, però en definitiva el problema és que les societats no s’organitzen bé per al nou paradigma tecnològic. Castellana posa l’exemple del que es podria fer per millorar els habitatges i la seva eficiència energètica i contribuir, així, a la cohesió social perquè es donaria ocupació a molta gent. «Quan en un barri es degrada l’habitatge, baixen els preus, es perd cohesió social o s’hi concentra la immigració; la reacció és posar-hi més serveis, més mediadors. I això s’ha de fer, però hem d’abordar el fet que prèviament s’ha degradat l’habitatge perquè, altrament, es corre el perill d’entrar en una contínua espiral de degradació.»

Cornellà de Llobregat. En primer terme, la plaça de Catalunya. Arxiu Històric Municipal de Cornellà de Llobregat

Si tenim uns habitatges energèticament ineficients, Castellana es pregunta si no es podria fer una política de barri, de carrer, d’escala per transformar-los en eficients. Això permetria rebaixar les despeses d’energia, revalorar els pisos, regenerar el teixit urbà i impedir la marginalització. I també donar feina als treballadors de la construcció de més de 45 anys. «I per què no es pensa? Perquè encara ens costa molt engegar si no és una macroactuació que ve de dalt. Les ciutats eficients, que funcionen, no han de deixar ningú enrere, i l’administració pot ajudar a finançar accions de proximitat.»

Més enllà d’això, no es pot donar el treball per mort i dir que només en tindran uns quants i que la resta haurà de viure del subsidi. Tothom ha de poder aportar alguna cosa per rebre alguna cosa. Però el torner o delineant de fa 20 anys avui no troba feina si no renova i amplia les seves competències. El Baix no és un àmbit de treball tancat en si mateix. «T’adones que hi ha molta mobilitat, els treballadors de Cornellà no treballen tots a Cornellà, ni els de Sant Boi o Molins a les seves ciutats, sinó que acostumen a treballar al poble del costat i sobretot a Barcelona.» En definitiva, hi ha una clara dinàmica de treball a escala metropolitana. «La identitat té a veure amb el lloc on treballes i t’intercomuniques. És obvi que el que passa a Barcelona acaba influint a Cornellà, i a l’inrevés, i parlo de les petites dinàmiques, les relacions familiars, d’amistat, que, per damunt dels límits administratius, configuren un nou marc. Mentrestant, l’àrea metropolitana ha generat una idea de xarxa, de nova comunitat més àmplia. Tenim mercats de l’habitatge personalitzats, fixos, patrimonialitzats, però això no hauria de ser un problema a la ciutat del futur. Tant en l’àmbit metropolità com en l’europeu, les idees d’identitat/pertinença i de canvi/ mobilitat aniran juntes i les persones conviurem en el canvi i l’adaptació.»

Dit d’una altra manera: tindrem una ciutat referent, però la nostra visió s’eixamplarà per raons familiars, socials o laborals. La mateixa percepció també succeirà a Barcelona en relació amb els seus vells límits de terme municipal. Una cosa és la ciutat administrativa i una altra la realitat social de la nova ciutat. Sentir-se del Baix amb relació a Barcelona cada vegada és més anacrònic, un se sent del Baix perquè hi ha un Baix, però se sent també d’un lloc que no és una contraposició, l’àrea metropolitana i la regió de Barcelona. «Les ciutats són inclusives, més adaptables, més transformables i el sentiment de comunitat és més fàcil; cada vegada més, el fet de viure en un continu urbà ens dóna més aquesta identitat de ciutat àmplia.» Castellana conclou la seva reflexió: Barcelona és un gran referent, però hi ha d’haver un debat metropolità sobre el model de gestió. Un model inclusiu socialment, més equilibrat, més sostingut i sostenible. Un model governat en les seves noves extensions horitzontals; no per la jerarquia d’un vell o nou centre sinó per processos i lideratges basats en la cooperació i en el fet de compartir informació i coneixement. •

les veus del baix llobregat

El valor del treball

Testimonis

Les xemeneies del Poblenou

La Universitat Pompeu Fabra ocupa una part de l’antiga fàbrica de Ca l’Aranyó, a Barcelona. Marcela Grassi

Al Poblenou hi ha un important nombre d’espais industrials, solars i locals buits que poden contribuir a l’economia del barri.

Què és un barri obrer Què caracteritza un barri obrer com el Poblenou i tants altres de l’àrea metropolitana de Barcelona?

La platja barcelonina del Somorrostro, en una fotografia del 1960. Arxiu Històric del Poblenou

les xemeneies del poblenou

assejar pels carrers del barri del Poblenou, al districte de Sant Martí de Barcelona, és penetrar al cor de la història de la indústria, aprofundir en la relació entre homes, dones, màquines, cases i espais d’esbarjo. Quan Sant Martí era la Manchester catalana, Catalunya era la fàbrica d’Espanya i el Poblenou el barri del país amb més xemeneies. En queden moltes dempeus, però l’important és poder entendre els conjunts de fàbriques, cases, carrers i àmbits socials. Que és entendre també l’ambició de propietaris i pioners industrials i el valor del treball. Un llegat de fàbriques com Can Ricart, Can Saladrigas, l’Escocesa, Ca l’Alier, Can Framis, Oliva Artés, Ca l’Illa..., però no només fàbriques. Carrers i carrerons, espais, testimonis d’una manera de ser, d’entendre la vida, la lluita. Alguns llocs han desaparegut, com Hispano Olivetti, Macosa, El Cànem, Can Girona, Les Culleres, Galetes Solsona... però la memòria no s’ha esborrat. La composició social del barri ha canviat, però molts aspectes de la vida actual no s’entenen sense el passat. També el seu potencial futur té a veure amb la tradició industrial i no solament pel que fa al districte tecnològic i de coneixement 22@, sinó també per les oportunitats que els grans espais donen per tal que creixin noves activitats. És el cas del denominat Urban District, estructurat sobretot a partir de l’eix del carrer Pere IV, l’antiga carretera de Mataró, que agrupa un centenar d’espais de creadors, galeries, estudis audiovisuals, de disseny i d’arquitectura, centres de formació, artistes i professionals a l’estil de les experiències novaiorqueses del Soho, Williamsburg o Meatpacking District. Hi ha un important nombre d’espais industrials, solars i locals buits que poden contribuir a l’economia del barri.

Can Ricart, un espai emblemàtic del districte de Sant Martí, a Barcelona. Wikimedia Commons

La memòria col·lectiva de la gent L’Arxiu Històric del Poblenou el van fundar el 1976 un grup de veïns que van apostar per conservar i divulgar la història i la memòria del barri. «La història no és altra cosa que la memòria col·lectiva de la gent», expliquen els seus responsables. «Coneixent la història del Poblenou, coneixem la nostra procedència com a col·lectiu. Sabem que era un barri obrer, encara que no ho sigui ara. Les persones que hi vénen a viure en tenen una imatge diferent de la que tenim els veïns de tota la vida, que n’hem vist l’evolució. El barri és el mateix, però les percepcions canvien. »Saber els orígens ajuda a decidir el futur. Cal aprendre dels errors col·lectius comesos en el passat, també a les ciutats.

És molt important en el moment de prendre determinacions en el camp de l’urbanisme. »Des de l’Arxiu mai diem si un edifici s’ha de conservar o quin ús se n’ha de fer; el donem a conèixer i no perquè tingui necessàriament valor arquitectònic, sinó perquè forma part de la memòria. Des del punt de vista arquitectònic, la majoria dels edificis industrials són molt febles, però en conjunt dibuixen un paisatge irrepetible.» L’Arxiu, amb seu a l’antiga fàbrica de Can Felipa, es finança amb les quotes de 300 socis que paguen 18 euros l’any. Edita la revista Icària que apareix anualment, publica llibres i DVD i gestiona les visites a la Torre de les Aigües del Besòs.

Vista aèria del barri del Poblenou, en una fotografia del 1928. Arxiu Històric del Poblenou

La indústria o la gent? L’escriptor Xavier Benguerel, fill del barri, explicava que els pobles agrícoles havien crescut tradicionalment al voltant de les esglésies i els seus campanars, però que el Poblenou i d’altres indrets i barris industrials semblants ho van fer al voltant de les fàbriques. Eren èpoques en què desplaçar-se era una difícil aventura. Per això, sovint naixia un sentiment comú de pertinença a una comunitat que es considerava abandonada i que articulava els seus mecanismes de defensa. Aquesta comunitat la formaven els treballadors, però també els botiguers, els menestrals, els propietaris de petites fàbriques o tallers i els directors de les grans factories, que formaven una petita burgesia local. Uns i altres es dotaven de les seves eines i institucions. Des de les primitives organitzacions socials obreres fins als locals de la CNT, el Partit Republicà Federal, la Cooperativa la Flor de Maig, el cor El Sabre de Plata o el Casino l’Aliança o el Centre Moral i Cultural. «El millor que el moviment obrer, el sindicalisme, va deixar al barri del Poblenou van ser les cooperatives de consum i les cooperatives d’habitatges.» La Flor de Maig, creada el 1890, va arribar a tenir 1.600 famílies associades i va ser una de les cooperatives més importants de Catalunya que fins i tot tenia granges pròpies a Cerdanyola. Va tancar el 1947 i va reobrir el 1978, amb el nom d’Ateneu Popular la Flor de Maig, i es va convertir en un centre cívic abans que existissin pròpiament els centres cívics. «El cooperativisme no deixa de ser una expressió del moviment obrer; les cooperatives en definitiva eren una mena de caixes de resistència, d’eines d’ajuda. No és el sindicalisme com l’entenem avui, però les condicions de treball i de vida i les reivindicacions laborals anaven molt lligades», reflexionen Jordi Fossas, arquitecte i president de l’Arxiu Històric del Poblenou, i Josep Sarsanedas i Maria Favà, dos membres actius. L’entitat té la seu a Can Felipa, notable mostra de l’arquitectura industrial, centre cívic i hotel d’entitats.

L’antiga fàbrica Oliva Artés és ara un espai del Museu d’Història de Barcelona especialitzat en la industrialització. Marcela Grassi

La rambla del Poblenou.

Condicions de vida Per què van començar fent pa, les cooperatives? Les condicions de vida i la manca de protecció social obligaven els treballadors a unir-se. Avui no és fàcil imaginar les condicions dels habitatges populars, la higiene personal i ambiental, la durada de les jornades laborals, el treball de les dones i els infants, la inexistència de pensions de jubilació i d’ajuts per malaltia o invalidesa. L’àmbit fabril i urbà no era millor amb pous negres, contaminació, manca de transport, d’escoles. Potser per això la utopia d’un món millor hi va trobar camp abonat. Icària avui és una avinguda o una platja, però per a uns poblenovins del xix, seguidors del socialisme utòpic de Cabet, va significar el somni de la fraternitat i la llibertat a l’altra banda de l’Atlàntic. Però no cal remuntar-se al segle xix. Als anys cinquanta o seixanta del segle passat un barri com el Poblenou es caracteritzava encara pels sorolls, la contaminació, la brutícia, les pudors, la pluja de volves de cendra o sutge expulsades per les xemeneies sobre la roba estesa a les galeries o als terrats, i l’aïllament respecte al conjunt de la ciutat. «Avui la gent se sent orgullosa del patrimoni industrial del

barri, però la seva defensa és encara recent. Hi havia la idea col·lectiva, i era certa, que a les fàbriques s’hi havia patit molt i que eren lletges. Tothom ho havia passat molt malament, treballadors i veïns.» A més de la Flor de Maig, a la memòria col·lectiva dels poblenovins hi figuren també les cooperatives l’Artesana (1876-1994), que sota el franquisme va haver de reconvertir-se en La Familiar, i, de manera especial, Pau i Justícia, fundada el 1897. Aquesta va funcionar fins als anys setanta i en el últims temps una incipient Unió de Pagesos hi portava els seus productes a vendre. «Els problemes econòmics van obligar a tancar, però les seves activitats de tota mena han quedat com a referència. I la cooperativa d’habitatges que va empènyer als anys cinquanta va beneficiar 300 famílies. Al final de la seva vida va funcionar més com a entitat social que com a cooperativa de consum, seguint la tradició dels ateneus i entitats semblants.» Els balls populars, com els de l’Ateneu Colon, creat el 1889, van ser molt famosos i eren símbols d’una manera de divertir-se. En conjunt, entre el 1890 i el 1939 es van crear al Poblenou una vintena de cooperatives obreres de

les xemeneies del poblenou

Wikimedia Commons

L’edifici Mediatic reflecteix les transformacions del districte 22@ de Barcelona. Arxiu Municipal de Barcelona, Pepe Navarro

consum que van contribuir a l’organització, la cultura i la consciència dels treballadors. Pau i Justícia, en concret, a més de l’economat, tenia set seccions culturals, un grup de dones, una escola mixta, teatre i biblioteca. El seu històric edifici adquireix el 2016 nova vida en convertir-se en fàbrica de creació i ser la nova seu de la sala Beckett, un espai d’experimentació dedicat al teatre contemporani. S’hi afegeixen l’espai del Museu d’Història de Barcelona a l’antiga fàbrica Oliva Artés, el campus de la UB a Can Ricart, o el Biciclot a Can Picó com a peces de la indústria de la creativitat al llarg de l’eix de Pere IV.

fàbriques i treballadors

Transformació

La gran transformació social té a veure amb la mateixa metamorfosi del teixit industrial. El Poblenou havia acollit alguna de les grans fàbriques de Catalunya, però la gran producció es va deslocalitzar progressivament i la indústria petita i mitjana es va desplaçar cap a altres zones de l’àrea metropolitana. «Probablement, sense la Guerra Civil, el procés de desindustrialització del Poblenou, Sant Martí i tot Barcelona s’hauria produït abans, però la indústria va aguantar 40 anys més.» Amb els Jocs

La defensa del patrimoni industrial és encara recent perquè a les fàbriques s’hi havia patit molt.

L’antiga fàbrica de Can Felipa, al Poblenou, convertida en centre cívic i hotel d’entitats. Marcela Grassi

Olímpics de 1992 es va produir el gran canvi amb l’alliberament de nombrosos espais industrials obsolets, però que van generar importants plusvàlues, i l’obertura de Barcelona al mar. Un símbol d’aquesta transformació és la Rambla, que s’obre des d’un litoral renovat fins a l’àrea del 22@. «Ara això és el Poblenou: el districte 22@, oficines, alguns tallers, espais de creació, estudis, impremtes adaptades a les noves tecnologies, dissenyadors... Si es va a qualsevol edifici industrial, abans tot eren màquines, i ara no se sent cap soroll, però a dins hi continuen treballant. De la producció física s’ha passat a un altre tipus de producció basada en la tecnologia.»

Can Ricart, símbol El barri també té ferides. La vella fàbrica de Can Ricart, tot i ser un bé cultural d’interès nacional, explicita que sense activitat econòmica el patrimoni arquitectònic es deteriora i simbolitza una mica les experiències contradictòries en els últims anys. Can Ricart estava plena de tallers, era com una petita

fàbriques i treballadors

Cooperativisme, eina de defensa

La cooperativa L’Artesana va sobreviure fins l’any 1994. Arxiu Històric del Poblenou

colònia industrial sentenciada de fet per la qualificació del 22@, que només permet els denominats «usos intensius del coneixement». L’evolució urbanística del Poblenou i de Sant Martí (construcció de la Vila Olímpica, obertura de la Diagonal, Fòrum i districte 22@) no desperta unanimitats, però el debat entra en la lògica de les grans transformacions urbanes. «Podríem dir que Can Ricart ha estat de fet l’última lluita sindical que hem viscut al Poblenou, una lluita dels treballadors de les empreses que s’hi localitzaven, però també dels petits industrials, en defensa dels seus llocs de treball i de l’activitat en perill. La presència dels petits propietaris al capdavant de les manifestacions li donava una característica especial. Va ser una singular manifestació de bates blaves i una lluita exemplar. La propietat de Can Ricart pretenia fer fora els llogaters per construir-hi pisos i oficines i el cert és que es van produir diversos incendis mai aclarits del tot. Per prevenir-los s’hi van col·locar càmeres i cada vegada que es detectaven moviments estranys, les

Històricament, molts treballadors van trobar una manera de millorar unes condicions de vida molt dures: el cooperativisme, que actuava a cavall de caixa de resistència, mútua i economat. El 1840 es va crear a Gràcia l’Associació Mútua de Teixidors a Mà i el 1842 la Compañía Fabril de Tejidos, al Raval, per donar feina als obrers en atur. Avui continua havent-hi moltes cooperatives, però és evident el seu nou paper en un marc de profundes transformacions del treball, dels costums i de les necessitats socials. El nou cooperativisme de consum, per exemple, és molt actiu, lligat als productes ecològics i de proximitat i exigeix sovint un fort compromís dels socis. Solament a Barcelona hi ha més de 125 cooperatives de consum. A tot Catalunya es compten unes 4.200 cooperatives de tot tipus, de les quals una quarta part es

troben als municipis metropolitans, especialment Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llobregat, Viladecans, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Castelldefels i Sant Andreu de la Barca. Entre aquestes, tenen un protagonisme destacat les cooperatives de treball. També el cooperativisme ha volgut donar solucions al greu problema de l’habitatge. Com a cas rellevant, destaca la Cooperativa Obrera de Viviendas creada el 1962 per treballadors de la Papelera Española i la Seda de Barcelona del Prat, que va construir més d’un miler d’habitatges i va fomentar el cooperativisme de consum i l’educació. També els sindicats CCOO, UGT i USOC han desenvolupat programes d’habitatge sota el paraigua del cooperativisme.

Els nous poblenovins tenen un perfil diferent: una de cada deu persones ocupades al districte 22@ és estrangera.

Àrea del 22@ i Fòrum, a Barcelona.

campanes de les parròquies del barri tocaven a sometent. Era com si ara s’enviés un tuit. Can Ricart és un dels tres grans àmbits industrials que queden a Barcelona, juntament amb l’Escola Industrial i Can Batlló. El seu futur està lligat sobretot a la capacitat de la iniciativa pública, especialment l’Ajuntament. El Poblenou de lluites en defensa dels llocs i de les condicions de treball no s’ha aturat mai. Només cal recordar els episodis relacionats amb la implantació de les primeres indústries, el creixement de la CNT a partir de 1912, la República i la Guerra Civil, la lenta represa des dels anys cinquanta amb la vaga de tramvies, però també els conflictes a Hispano Olivetti, Can Girona, a les fàbriques del tèxtil que entraven en crisi, Iberia Radio, Catex, Frigo, Letona, el sector del metall... Com en el cas de Can Ricart, era molt freqüent que les grans fàbriques en crisi dividissin les naus en petits espais que llogaven a petites empreses. S’estenen petits tallers, obradors tèxtils i economia submergida. La realitat és, però, que entre el 1963 i el 1990, el Poblenou havia perdut 1.300 empreses i 15.000 habitants.

El futur és tecnològic El seu futur estarà segurament en la combinació entre la tecnologia, l’economia cooperativa, la creativitat, tot posant en valor el patrimoni. L’antiga Escocesa, per exemple, acull més d’una vintena de tallers de creació artística. El Districte 22@ forma part ja d’aquesta lògica. «El districte té Silicon Valley com a referent, la tecnologia i la importància de la indústria amb serveis i valor afegit. L’Ajuntament de Barcelona va prendre consciència de la importància de tenir al centre mateix de la ciutat més d’un centenar d’illes qualificades com a industrials, ben comunicades, amb serveis, properes a l’aeroport.» En lloc de mantenir la indústria tradicional, s’aposta, en efecte, per les tecnologies de la informació i la comunicació, els

mitjans, la biotecnologia, l’energia i el disseny. A escala internacional, és una proposta d’èxit. Molt poques metròpolis poden disposar d’un espai industrial com el 22@ amb aquesta centralitat. Es calcula que hi treballen unes 93.000 persones, més de la meitat de les quals viuen al mateix districte. Molta de la nova immigració del Poblenou té una dimensió europea i ha arribat per treballar a la indústria tecnològica: una de cada deu persones ocupades al 22@ és estrangera. Els nous poblenovins tenen un perfil professional diferent. Una evidència clara del canvi és el fet que l’anglès sigui la llengua de dues escoles bressol del barri. El Poblenou no s’entén sense la seva profunda dimensió associativa capaç de conjugar tradició catalanista, republicana, federalista, anarcosindicalista; es pot dir que ha estat exemple d’integració de les successives onades immigratòries. Avui, el teixit associatiu encara proporciona un coixí: la participació a les festes, les associacions veïnals, de pares i mares, ateneus i entitats de tota mena han contribuït a fer-lo permeable i, alhora, els nous treballadors hi poden trobar un espai de referència. •

les xemeneies del poblenou

Arxiu Municipal de Barcelona, Vicente Zambrano

Testimonis

Badalona, preservant la identitat

La fàbrica d’Anís del Mono, símbol de Badalona. Marcela Grassi

Dues visions del pont del petroli: en l’actualitat, recuperat per a ús ciutadà, i en la seva època productiva. Marcela Grassi; Manel Armengol

badalona, preservant la identitat

e sap que a Badalona, el 1840, hi havia manufactures de cotó, però continuava sent encara una petita població de pagesos i pescadors. La seva gran transformació industrial s’iniciaria uns anys més tard amb l’arribada del ferrocarril de la línia Barcelona a Mataró. Les fàbriques s’instal·len a Badalona com una conseqüència lògica de l’expansió de la capital, ja que el tren permet portar-hi les matèries primeres i moure els productes elaborats. Les factories, prenent popularment el nom del producte (el Vidre, la Llauna, el Sucre...) creixen, doncs, de manera paral·lela a la via del tren. Probablement avui les dues grans icones de la vella Badalona industrial són l’Anís del Mono i el pont del petroli, però a Badalona s’hi va produir de tot, i precisament per això es va declarar ciutat el 1897: «Es un prodigio de iniciativas, que al igual produce tejidos de algodón que cal, anisados, alquitranes y jabón que mosaicos, cuerdas tintas, géneros de punto y curtidos que refinerías de azúcar y petróleo o fabrica galletas... En fin, todo lo que por sí sola constituye la creación de un gran mercado interior, muchos de cuyas producciones podían competir con sus simi-

Centre de Badalona, carrer del Mar.

fàbriques i treballadors

Arxiu Ajuntament de Badalona

lares del extranjero.» És el que es llegeix en la Reial ordre signada per la reina regent Maria Cristina. Tenia de tot, però també tenia el que no volien Barcelona i els municipis de Sant Matí, Sants o Sant Andreu, que encara no havien estat agregats a la capital i perquè terrenys i sous resultaven més competitius. La societat química Cros es va crear a Sants (on un carrer encara la recorda), però l’excés de contaminació la va traslladar a Badalona, tot i que se sap que hi van tenir lloc manifestacions de protesta. El seu tancament el 1985 va tenir un cert aire simbòlic del principi de la fi de la indústria tradicional. Quan es va convertir en ciutat, Badalona tenia 142 fàbriques 333 comerços i 159 establiments d’oficis diversos com fusters, sabaters, ebenistes, ferrers, cistellers o terrissaires. Amb una indústria prou diversificada, Badalona va aconseguir també tenir una certa burgesia local, que, això no obstant, no va poder assolir la potència de la burgesia barcelonina o la de ciutats com Terrassa o Sabadell.

La mà d’obra la va proporcionar progressivament la gent que deixava el camp i la que arribava d’altres indrets. A través d’un procés llarg, però accelerat en diversos moments de la història, Badalona va passar dels 5.700 habitants del 1851 a una mica més de 48.000 en acabar la Guerra Civil Espanyola. La gran explosió immigratòria dels anys seixanta i setanta del segle xx va assolir la màxima expressió el 1985 en arribar a tenir més de 230.000 habitants. La població s’acostava a les 220.000 persones l’any 2010, de les quals prop de 33.000 eren estrangeres.

El Maresme i els barris La immigració havia començat amb treballadors procedents d’Alcanar, poble de les terres de l’Ebre, desplaçats per construir el ferrocarril i el túnel de Montgat (la foradada, en el llenguatge popular), el primer que es va fer a Espanya. Encara avui, 150 anys després, a Badalona hi ha descendents d’aquelles famílies canareves, alguns dels quals

La majoria dels barris treballadors i populars de Badalona es consideren molt lligats a Barcelona i al Barcelonès.

passen molts caps de setmana i les vacances a Alcanar. Després d’això, com a tot arreu, es va produir una gran allau humana que va tenir diverses fases. Primer van arribar treballadors del País Valencià, després de Múrcia, d’Almeria i del conjunt d’Andalusia. Les procedències deixen senyals: han transcorregut molts anys ja de les arribades massives d’immigrants andalusos, però encara hi ha bars que, en els seus rètols, recorden els pobles d’origen. És el cas de Vélez Rubio, un poble d’Almeria, a la part de la ciutat tocant a Sant Adrià, i altres de murcians. I és que la configuració i l’experiència dels barris és part fonamental de la tradició obrera i popular. Tota la comarca del Maresme es caracteritza per les anomenades «parelles de pobles», tal com va apuntar el geògraf Pau Vila, autor de la moderna divisió comarcal de Catalunya. Uns estan situats arran de mar i els altres dalt la muntanya: Mataró i Argentona, Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, Teià i Ocata, Alella i Premià, Tiana i Montgat, «però en arribar a Badalona tenim Dalt de la Vila i Baix a Mar, que són els barris originals i antics de Badalona», explica Joan Soler Amigó, historiador, gran coneixedor de la vida popular i la realitat de la ciutat. Dalt de la Vila és la població antiga que al segle xix, un cop superats llargament els perills dels atacs dels pirates, s’estén al litoral, a Baix a Mar. A partir d’aquesta realitat creixen els diversos barris de Badalona. El nucli original, com el barri de Manresà, sembla que té tendència a relacionar-se amb la comarca del Maresme, mentre que els barris treballadors i populars com Artigues, Sant Roc, Llefià, la Salut, Sistrells, Lloreda o Bufalà es consideren més lligats al Barcelonès i a Barcelona. Els noms dels carrers també identifiquen una sèrie d’influències teixides per la història. Cap a la banda de Montgat, els noms dels carrers es podrien considerar d’inspiració anarquista com Iris, plaça del Sol, entre d’altres, que subratllen la im-

La popular fàbrica La Llauna, convertida en centre d’ensenyament mitjà. Marcela Grassi

La gent se sent molt del barri, però també molt de Badalona. Ha augmentat la seva consciència de ciutat.

portància que l’anarcosindicalisme ha tingut a la història de la ciutat, mentre que a la part tocant a Sant Adrià hi figuren noms com Progrés, Indústria, Unió, Llibertat, República Portuguesa o República Argentina, d’una dimensió social i política ben diferent.

fàbriques i treballadors

Lluites i experiències

Dues visions del barri de Llefià. Marcela Grassi

L’experiència i la lluita del moviment obrer han deixat la seva empremta. El 1890 es va celebrar per primera vegada el Primer de Maig a tot Europa i a Badalona van sortir al carrer unes 4.000 persones, una quarta part dels habitants de la ciutat en aquell moment. I quan es va produir la primera vaga general a Espanya, el 1855, a Badalona, que tenia una Societat de Teixidors, la feina es va aturar durant nou dies. En aquesta tradició popular no es pot oblidar el paper que va tenir l’Ateneu Obrer de Badalona, on van donar-hi classes Pompeu Fabra i Pau Vila. Avui hi ha altres manifestacions semblants posades al dia com l’Ateneu de Sant Roc, que té un important paper en un barri que té urgències, riscos i potencialitats. Dels antics cors de Clavé, escola de formació cultural per als treballadors, n’ha quedat la Societat Coral la Badalonense, fundada el 1852, i que va ser també una societat de socors mutus. La influència de la CNT va ser innegable en la vida de la ciutat, que va viure llargs períodes convulsos, com la guerra, en què Badalona va resultar molt castigada per les bombes. Però els records tràgics no són necessàriament tan antics. Les tres xemeneies de la Tèrmica del Besòs pertanyen a Sant Adrià de Besòs –i són un símbol volgut per aquesta població– però l’edifici del costat ja era al terme de Badalona. I així, la mort del treballador Manuel Fernández Márquez per un tret de la policia el 1973 en el decurs d’una manifestació en què es reclamaven millores salarials, forma part d’un dels períodes més foscos de la història encara recent de tot l’espai social metropolità. Un altre

El barri del Progrés recorda l’important passat industrial.

cas d’impacte: el 1975, mort ja el general Franco, el treballador de Santa Coloma de Gramenet Francisco Téllez va estar detingut tres dies a la caserna de la Guàrdia Civil de Badalona, on va ser torturat. El seu cas va tenir gran ressò a la premsa internacional i s’hi van interessar les Nacions Unides i Amnistia Internacional, i es va convertir en una denúncia de la dictadura i de la tortura.

Badalonins d’ara Com són els badalonins ara? «La gent se sent molt badalonina; diu a tot arreu que és de Badalona. Com en Jaume Botey deia referint-se a l’Hospitalet, “és un amor difícil”. No ens amaguem que som de Badalona sinó mes aviat tenim necessitat de dir-ho, almenys la gent de Badalona de sempre», explica Soler Amigó. «Potser abans la gent treballadora se sentia molt més del barri i de l’associació de veïns que de Badalona. Sentir-se veí i ciutadà no és contra-

dictori, però el ciutadà és subjecte de drets. Ara la gent se sent molt del barri, però també molt de Badalona. Ja no se sent tant “anem a Badalona”, perquè ha augmentat la seva consciència de ser de la ciutat.» Als anys noranta la indústria, que ja havia patit la crisi, representava gairebé una tercera part de l’ocupació a Badalona, però el 2015 s’havia reduït al 15 %. No obstant això, la ciutat disposa de 210 hectàrees qualificades com a sòl industrial que poden tenir importància en les noves indústries del coneixement amb una clara dimensió metropolitana. En concret, lligades amb l’activitat generada entorn de l’Hospital Germans Trias i Pujol, el campus Besòs de la Universitat Politècnica de Catalunya, que forma un continu urbà amb el districte 22@, i el campus de la Universitat de Barcelona a Santa Coloma de Gramenet, especialitzat en ciències de l’alimentació. I mantenint alhora la seva identitat. •

badalona, preservant la identitat

Úrsula Solans

Testimonis

Un món ple d’oportunitats

Citilab, laboratori d’investigació social i tecnològica, ocupa la vella factoria de Can Suris construïda el 1897. María José Reyes

Javier González director de Citilab

stem immersos en una nova revolució impulsada per les tecnologies de la informació i la comunicació que impacten la nostra vida i canvien profundament la manera d’organitzar-nos, de relacionar-nos, d’aprendre i de treballar en un entorn cada vegada més global. Aquesta nova realitat ha vingut per quedar-se i va tan ràpida que no espera ningú. Tenim realitats urgents molt reals, també virtuals i augmentades. Parlem de ciutats intel·ligents,

Can Suris abans de la rehabilitació. Arxiu Citilab

objectes que a Internet es comuniquen entre si, dades ingents que poden ser aprofitades i obertes, cotxes que es condueixen sols, robots voladors amb una càmera i moltes altres coses que fins i tot costen d’imaginar. No cal esperar el futur; el present, ple d’oportunitats, ja ens sobrepassa. A aquestes alçades, a ningú se li escapa que la tecnologia pot ser un factor de competitivitat, pot generar oportunitats, noves professions i nous llocs de feina. També els pot qualificar i possibilitar que els treballadors facin funcions més creatives o tècniques. La moneda, però, té una altra cara: la tecnologia també pot desqualificar els llocs, relegar la intervenció dels treballadors a funcions menors o fins i tot substituir-los, pot fer perdre el valor dels oficis: matricers davant d’impressores 3D, missatgers i repartidors davant de drons, dependents davant el pagament en autoservei a benzineres, bancs o grans magatzems, agents de viatges davant de plataformes digitals. I només en són uns exemples.

Ser el canvi

Al Citilab, cada any s’hi celebren més de 40.000 activitats. Arxiu Citilab

un món ple d’oportunitats

L’afirmació de Charles Darwin que diu «no és l’espècie més forta la que sobreviu, ni la més intel·ligent, sinó la que s’adapta més bé al canvi» és molt adequada. Tot fa preveure que la majoria d’oportunitats laborals requeriran una alta qualificació. És important que les empreses valorin la tecnologia i l’adoptin, però també que els treballadors desenvolupin competències tècniques i digitals. Caldrà, doncs, invertir en l’aprenentatge continu. Si veritablement volem ser rellevants, hem de passar d’adaptar-nos al canvi a ser el canvi, a «inventar-lo» nosaltres mateixos. De ser consumidors i usuaris de tecnologia a ser creadors de valor. És una manera de pensar, de sentir i de fer, més enllà de la tecnologia. Ser el canvi vol dir que cal apostar per innovar en la creació de valor. I això es pot aplicar a les organitzacions per al llançament de nous productes i serveis, però també a les persones que en

Un equipament metropolità: els usuaris són de Cornellà, Barcelona, Sant Joan Despí, Esplugues i l’Hospitalet.

formen part o que hi aspiren, ja que la seva participació en el mercat de treball dependrà del valor que aportin i de la capacitat d’integrar-se en una nova cultura basada en el coneixement, la tecnologia i l’especialització. Un treballador pot identificar la tecnologia com una oportunitat per aprendre i per aportar la seva proposta de valor. Això implica formarse de manera contínua, però no només per ser importador/consumidor/usuari, sinó, sobretot, exportador/creador/productor, i passar de ser treballador-assalariat a treballador-emprenedor-assalariat o empresari amb el benentès que un emprenedor no ha de tenir necessàriament empresa pròpia, sinó que pot ser un emprene-

dor-assalariat que formula projectes interessants per a l’organització amb la qual col·labora. El concepte de lloc de treball ha canviat. Moltes professions actuals no existien fa uns anys i les que vindran no s’ensenyen a l’escola. Raó de més per explorar i formar-se en competències transversals que puguin ajudar a desenvolupar projectes de valor en contextos incerts i canviants i esdevenir no el lloc de feina sinó l’ocupació professional.

Innovar per ser al mercat El futur ens el podem inventar nosaltres mateixos des del talent i des de la intel·ligència col·lectiva dels que volem sumar voluntats i ser promotors dels canvis que han de millorar la nostra qualitat de

fàbriques i treballadors

Citilab i Can Suris

Citilab és un laboratori d’innovació social i tecnològic, un espai obert on es fan recerques i experiments i on els ciutadans i els professionals poden aprendre a innovar i també a desenvolupar els seus projectes vocacionals. Innova en models d’organització i de relació col·laboratius. També en l’educació, a introduir el pensament computacional a través de la programació, la robòtica, els mòbils o el disseny 3D. En el món del treball descobreix noves professions i coneixements en tecnologies de tendència, amb les empreses residents que formen part de l’ecosistema d’innovació.

Una tercera part dels seus 4.500 m² estan dedicats al suport d’empreses d’innovació social i tecnològica. Actualment té uns 8.000 socis, té uns 40.000 usos l’any i més d’un miler de participants anuals en tallers específics. La majoria dels socis són de Cornellà (67 %), però també de Barcelona, Sant Joan Despí, Esplugues i l’Hospitalet de Llobregat. El 55 % són homes i el 45 %, dones. Citilab ha estat reconegut com a «bona pràctica» a la Guia d’Innovació Social de la Comissió Europea. La seva seu, construïda el 1897, Can Suris, va ser una de

les indústries tèxtils més importants de Cornellà. La fàbrica de filats Fontanals i Suris es va inaugurar el 1913 com a continuadora de l’empresa Sala i Cia. Posteriorment es va unir amb onze fàbriques més per recuperar-se de la crisi econòmica provocada pel crac del 1929. L’edifici va tancar les seves portes el 1978 i va restar en desús durant 30 anys. Va ser adquirit per l’Ajuntament de Cornellà, impulsor del projecte Citilab, que va endegar un minuciós procés de remodelació i adaptació entre el 2003 i el 2007.

Formació en creativitat, innovació, tecnologia.

vida, en una societat del coneixement reafirmada en els seus valors més positius. Ho podem fer exercitant competències d’innovació: la consciència, la motivació, la creativitat, el compromís, la col·laboració i l’execució de projectes que aportin valor i que fomentin l’autonomia i la dignitat de les persones. Compartir una nova cultura implica desenvolupar nous models d’organització o revisar els estils de lideratge existents (més intel·ligents emocionalment), els models de governança (més colideratge) i els de relació entre les parts (més integradors). Una estratègia basada en talent vol dir invertir en capital humà: captar-lo, desenvolupar-lo i retenir-lo. L’educació i la formació són clau, però també han de canviar les organitzacions perquè el talent pugui impulsar els canvis necessaris. No ens ensenyen a coliderar empreses o a innovar; ens ensenyen a seguir i a repetir models que funcionen, però no a crear-ne de nous. Innovar, en canvi, implica un compromís de tothom, també del ciutadà corrent en totes les seves etapes vitals, amb la R+D+i. La dèria al Citilab és que tothom ha d’aprendre a innovar (la i minúscula), perquè és una forma de donar mitjans a la persona per tal que pugui crear i desenvolupar els seus propis espais d’ocupació professional, i a col·laborar, dins d’estructures més grans, per impulsar projectes de valor que poden redissenyar els sectors existents o crear-ne de nous. Convé desaprendre models exhaurits basats exclusivament en el retorn d’inversió en termes econòmics però no socials. I no s’hi val a dir que les empreses, amb la creació de llocs de treball, ja contribueixen de manera indirecta a la societat. Necessitem nous projectes que tinguin en el seu core business la millora de la societat, compromesos amb els desafiaments col·lectius. Estem davant d’un canvi de model que requereix la unitat de totes les parts per poder ser rellevant a escala global. Junts podem inventar un nou model de creixement intel·ligent, sostenible i integrador i això vol dir que les noves fàbriques i els nous treballa-

La fàbrica del Sol, ateneu de fabricació al barri de la Barceloneta, a Barcelona. Arxiu Fàbrica del Sol

un món ple d’oportunitats

María José Reyes

Els treballadors i treballadores de la societat del coneixement tenen talent, passió, idees i projectes. El sincrotró del Parc de l’Alba, a Cerdanyola del Vallès, és un clar exemple de les transformacions de l’activitat al territori. Arxiu Sincrotró, Parc de l’Alba

dors han d’abordar, en primer lloc, que la nova indústria és la del coneixement. Igual que la nova societat cap on caminem.

fàbriques i treballadors

Hora de la innovació social

Moltes estratègies regionals d’innovació aposten pels sectors industrials clau (aeronàutic, automoció, agroalimentari, salut) les àrees emergents, les tecnologies facilitadores (les TIC) i el talent, però tracten el ciutadà com un subjecte passiu, només consumidor o usuari dels invents d’altres. Ha arribat l’hora de la innovació social per millorar la societat de la qual formem part, una innovació que situa les persones al centre i que serveix per resoldre els problemes, les necessitats o els desitjos més urgents dels ciutadans amb els ciutadans, per transformar l’estructura social i econòmica. Des de la motivació intrínseca i la consciència col·lectiva en forma de «nova cultura d’innovació» és

possible que una comunitat pugui fer projectes de canvi necessaris, tinguin tecnologia o no. Intentar fer projectes innovadors (en el món de les relacions, l’educació, l’economia i el treball, el benestar) sense innovar abans en l’organització, particularment en els aspectes culturals, emocionals, personals o grupals, és pràcticament impossible. La tecnologia vindrà després si som capaços de compartir objectius i camí amb consciència, passió i voluntat. El valor dels nous models d’organització en la societat del coneixement es troba en el talent de les persones i la suma del seu saber al servei dels projectes col·lectius. És essencial que els nous models d’organització i de relació siguin capaços de captar emocions i voluntats i també mobilitzar cap a estats positius, col·laboratius i de confiança. Això es fa fent «laboratoris vius» (living labs) al carrer, a les escoles, a les empreses, a les universitats, a l’administració pública...

Ocupació Internet

entorn

canvi

Treball Talent

Catalunya

Valors

Compromís

fablabs Cooperació

Economia circular

Indústria Àrea metropolitana art

Emprenedoria

Joves

organització

Barcelona

sostenibilitat

Innovació FormacióTecnologia 4.0 Intel·ligència col·lectiva Societat Internet de les coses Creativitat

Coneixement

Cal facilitar coneixement i experiències per a la formació pràctica del capital humà en tendències de futur i de societat. Cal facilitar l’autonomia dels nostres joves per tal que puguin desenvolupar les seves competències per innovar, que s’erigeixin com a tractors d’una nova economia social, entesa com un conjunt d’activitats publicoprivades (no només empresarials privades) que persegueixen el bé comú, el benefici de la societat, l’interès col·lectiu social i econòmic. L’emprenedoria i la innovació social depenen en gran mesura del nivell de preparació. Parlem d’aquella formació que desperti les capacitats d’innovació, basada en ciència, tecnologia, art, matemàtiques i societat. Una formació més descentralitzada, en xarxa i adaptada a l’entorn; una formació contínua, per competències i basada en l’experiència. Més creativa i orientada al potencial, a la creació de valor i a l’acció, com a primer pas per crear noves oportunitats.

El valor del talent En un món global, basat en la producció de tangibles i intangibles innovadors, diferenciats, com-

xarxa

living labs

petitius i que aporten valor perquè s’anticipen a la demanda de manera personalitzada, és mes necessari que mai cocrear i codissenyar amb totes les parts interessades i desenvolupar models de sostenibilitat en què totes les parts guanyin i se sentin part de la cadena de valor. Els treballadors de la societat del coneixement tenen talent, passió, idees i projectes. Són aportadors de valor, estan orientats al servei, són valents i són lliures perquè s’estimen la feina que fan. És vital identificar, captar, desenvolupar, retenir i invertir en talent. Convé donar-hi suport i donar primeres oportunitats als seus projectes innovadors. Tant si són evolutius com disruptius, poden generar nous nínxols de futur, noves professions, nous llocs de feina que estaven per inventar i poden facilitar una integració laboral per projecte, des del valor aportat. El lloc de feina funcional com l’entenem ha mort. Cada vegada més els treballadors hauran de demostrar la necessitat de la seva col·laboració i remuneració a partir de la capacitat d’idear, dissenyar i desenvolupar projectes innovadors en un context de canvi i de risc permanents. •

un món ple d’oportunitats

ciència especialització

Cronologia 1832-1980 1911 Fundació de la Confederació Nacional del Treball, CNT

1832 Inauguració del vapor dels germans Bonaplata al Raval de Barcelona

1912 Llei que prohibeix el treball nocturn de les dones

1839 Autorització de les associacions de socors mutu

1917 Revolució Russa

1840 La Societat de Teixidors de Cotó de Barcelona, primera associació obrera 1850 La Fraternitat, primer cor fundat per Anselm Clavé 1854 Barcelona enderroca les muralles. Boicot contra les màquines selfactines. Signats a Barcelona els primers convenis col·lectius d’Espanya 1855 Primera vaga general a Catalunya i a tot Espanya 1862 Es crea l’Ateneu Català de la Classe Obrera

1864 Constituïda a Londres l’Associació Internacional de Treballadors

fàbriques i treballadors

1869 Sindicat Les Tres Classes del Vapor

1870 L’anarquisme s’imposa en el Congrés Obrer de Barcelona, el primer d’abast estatal 1873 Manifestació per la jornada de 10 hores, amb 10.000 assistents. Primera República Espanyola

1918 Creació dels sindicats d’indústria

1879 Fundació del Partit Socialista Obrer Espanyol, PSOE 1887 La llei d’associacions autoritza la constitució de Sindicats 1888 Fundació a Barcelona de la Unió General de Treballadors, UGT. Exposició Universal

1919 La vaga de La Canadenca, després de 48 dies, assoleix la jornada de 8 hores. Creació de la Unió de Sindicats Lliures emparada per la patronal i les autoritats militars de Catalunya 1923 Dictadura del general Primo de Rivera 1927 Es funda a València la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)

1889 Sorgeix el Foment del Treball de la fusió de diverses entitats empresarials

1929 Exposició Internacional de Barcelona

1890 El primer de maig, celebrat per primer cop

1931 Proclamació de la Segona República

1897 Annexió a la ciutat dels municipis del pla de Barcelona

1932 Estatut d’Autonomia de Catalunya

1900 Llei sobre les condicions de treball de les dones i dels infants que no és reconeguda pels fabricants.

1934 Revolució d’Astúries. Fets d’Octubre a Barcelona

1902 Vaga general per la jornada de 8 hores

1936 Victòria del Front Popular. Aixecament militar contra la República

1907 Primer Congrés internacional anarquista a Amsterdam

1939 Supressió de les llibertats sindicals, polítiques i democràtiques, entre les quals l’autonomia de Catalunya

1909 Setmana Tràgica de Barcelona

1945 Primeres vagues de la postguerra

1904 Es promulga una llei de descans dominical

1950 Fundació de Seat

1951 Vaga de tramvies a Barcelona i vaga general 1957 Eleccions sindicals 1958 Vagues a la Universitat de Barcelona i a la indústria 1961 Fundació de la Unió Sindical Obrera, USO 1964 Fundació de Comissions Obreres 1966 Eleccions sindicals amb força presència de representants obrers 1970 S’inicia un període d’alta conflictivitat social i política 1975 Mort del general Franco 1976 Manifestacions massives per les llibertats i l’autonomia

1977 Legalització dels sindicats i dels partits politics. Primeres eleccions generals. Restabliment de la Generalitat 1978 Primeres eleccions sindicals democràtiques. Fundació de la CEOE. Referèndum de la Constitució 1979 Eleccions municipals. Estatut d’Autonomia de Catalunya

Direcció de la col·lecció Ramon M. Torra (AMB) Eduard Saurina (AMB)

Fàbriques i treballadors

Redacció i coordinació del volum Rafael Pradas

Arxiu Històric del Poblenou, Centre Cívic Can Felipa, Barcelona. www.arxiuhistoricpoblenou.cat

Coordinació editorial Isabel Clos (AMB)

Badalona Recuerdos. Pàgina de fotografia i històries sobre els canvis històrics a la ciutat. http://bdnrecuerdos.blogspot.com.es/

FONTS DE MEMÒRIA Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, Centre Cívic Joan N. García-Nieto, Cornellà de Llobregat. www.memoria-antifranquista.com

1.2 Interiors Coberta vol 1.indd 1

Observatori del Paisatge Industrial. http://www.catpaisatge.net/dossiers/pindustrials/cat/entitats.php Unió General de Treballadors. www.ugt.cat Unió Sindical Obrera de Catalunya. www.usoc.cat

24/03/17 18:38

Fàbriques i treballadors

1.1 Coberta i contra.indd 1

01 Identitat i Memòria

relat de la metròpolis

Identitat i Memòria

relat de la metròpolis. Identitat i Memòria

relat de la metròpolis

Fàbriques i treballadors

24/03/17 09:58