Sot de l'Aubó 27

El turisme dels anys 60

1

El Sot de l’Aubó

QUADERNS D’HISTÒRIA LOCAL CENTRE D’ESTUDIS CANETENCS NÚM. 27 · Març 2009 · 3 Euros

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Sumari

Editorial El Sot de l’Aubó a www.raco.cat

A Editorial ..................... 2 Redacció Canet de Mar és vostra llar Joaquim Pera ............... 3 La sexologia i l’ornitologia lingüística que va suscitar la irrupció del turisme Xavier Mas ................... 9 La toponímia de Canet de Mar (2a part) Francesc Verdura ........ 14 Canet-Troyes, anar i tornar Ramon Viñolas ........... 18 L’arribada del ferrocarril a Canet Joan Ballart ............... 28 Les velles famílies de la Vall de Canet (1a part) Xavier Mas ................. 29 Paraules en desús Xavier Mas ................. 35

quest trimestre ha estat força actiu per a la gent del Centre d’Estudis Canetencs. El 24 de gener vam rebre la Junta Directiva de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana -de la qual el CEC en forma part- que van venir a Canet a preparar els punts de l’assemblea de la Coordinadora i també per parlar amb la nostra junta. Del resultat de la trobada, entre d’altres qüestions, vam Sessió de treball de la junta de la CCEPC i del CEC acordar que a partir d’ara el CEC tindria més presència a internet. Per començar, el Sot de l’Aubó disposarà d’una versió digital de la revista que podrem consultar, de manera gratuïta, a www.raco.cat, el portal de Revistes Catalanes amb Accés Obert.

Des de la Coordinadora també se’ns ha proposat vendre, a través d’una llibreria virtual, les nostres publicacions i també disposarem d’una pàgina web des d’on informarem de les activitats de la nostra entitat.

El Centre d’Estudis Canetencs també ha treballat de valent en diferents estudis i publicacions. D’una banda, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Canet i de l’editorial Els 2 Pins participem en la redacció i assessorament del llibre Canet de Mar, història i arquitectura, un volum que analitza el patrimoni del poble i que aplega, en més de 360 pàgines, dades inèdites i fotografies dels edificis més singulars. D’altra banda, el CEC també ha assessorat als companys d’ÀMBIT, que han realitzat el llibre Canet de Mar 1979-2009. 30 anys d’Ajuntaments democràtics, un estudi que analitza i repassa la vida local i política durant aquestes tres dècades de democràcia.

En aquests propers mesos el CEC seguirà difonent la història del poble. Un dels projectes més potents que hem encetat ha estat el treball sobre el canetenc Carles Carqués i Martí, que no només es basa en la redacció de la biografia del polític socialista sinó que alhora pretenen recopilar i traduir del francès tota la seva obra completa, tant la literària com la corresponent als articles polítics. Hi estem treballant.

La Junta del Centre d’Estudis Canetencs vol donar el pèsam a les famílies dels nostres socis Vicenç Rocosa, Emili Catà i Joan Costa Simon, per la seva lamentable pèrdua.

El Sot de l’Aubó AJUNTAMENT DE CANET DE MAR Àrea de Cultura

REVISTA TRIMESTRAL D’HISTÒRIA LOCAL

Edita: Centre d’Estudis Canetencs · Saüc, 2 · 08360 Canet de Mar · Tel. 93 795 46 15 Junta: Xavier Mas (president), Francesc Verdura (secretari), Joan Ballart (tresorer), Antoni Cruanyes, Carles Sàiz (vocals) · Ass. lingüístic: M. Rosa Verdura Disseny gràfic i realització: papyrusdisseny.com · Dipòsit legal: B-12828-2008 Amb el patrocini de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Canet de Mar

2

El Sot de l’Aubó

article

«Canet de Mar és vostra llar» El turisme en el Canet dels anys 60’s Joaquim Pera i Isern

«C

anet de Mar és vostra llar» va ser una icona publicitària del nostre poble que va causar furor ara fa quaranta anys; un moment en que Canet estava immers en plena febrada del turisme, però... va ser realment Canet una població turística cinquanta anys enrere? tal vegada la resposta més adient fora: «Canet va intentar ser una població turística i no se’n va sortir». Avui en dia d’aquell turisme no n’ha quedat res més que el seu record en molts canetencs.

Aquest escrit està inspirat en vivències personals vinculades al turisme, uns apunts que no volen ser exhaustius de tot el que va representar el fenomen

turístic pel Canet dels anys 60’s., sinó que es tracta d’una primera reflexió a compartir amb tots aquells que en guarden encara el record.

A la comarca del Maresme nord -l’antiga Marina de la Selva, com l’anomenava en Josep M. Pons Guri-, el turisme ha estat un fenomen social i econòmic de primera magnitud a partir de la segona meitat del segle XX, i per algunes poblacions del nostre entorn com Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Blanes, continua sent, encara avui, el seu principal motor econòmic.

Malauradament però, no és el cas de Canet. El poble va parAl càmping Victòria de finals dels 60’s encara s’hi podia veure alguna tenda de campanya. Al fons la majestàtica estampa ticipar actid’un Hotel Carlos acabat d’estrenar sobre la vinya de la vament en el Creueta. boom turístic 3

El Sot de l’Aubó

dels primers anys, juntament amb les poblacions citades anteriorment, però aquesta indústria turística no va tenir continuïtat al nostre poble, tot i disposar d’algunes condicions bàsiques que ho feien possible: la platja de Canet és de primera categoria i constitueix un actiu prou potent, i amb suficient capacitat de reclam, per haver consolidat un turisme de «sol i platja» que és del que estem parlant.

També disposàvem en aquell temps de gent amb empenta, com seguidament veurem; uns empresaris que, encara que novells i sense formació específica en aquest camp, es van aventurar en aquest negoci arriscant els seus patrimonis, un negoci incert tanmateix com tots els negocis que comencen. Inicialment l’Ajuntament va tractar al nou sector emergent amb una política de «deixar fer» ja que no li comportava excessives despeses i a canvi n’obtenia uns bons ingressos. Com a

El Sot de l’Aubó

Càmping El Carro, amb els arbres acabats de plantar i les primeres tendes de campanya; al fons, darrera la masia, s’hi poden veure encara els plàtans centenaris de la carretera nacional que van desaparèixer quan aquesta es va eixamplar.

la Tordera va arribar a la segona meitat dels 70’s i el passeig marítim no ho va fer fins els 90’s.

Sense Una parcel·la de platja reservada als hostes de l’Hostal aquests dos Brugarola, a la zona de la Riera Petita. equipaments anècdota podem apuntar que bàsics poca cosa podíem fer l’any 1966 l’honor de ser el des de Canet per portar pendonista de la processó de turistes al poble. Els empreSant Pere va recaure en el saris que havien començat no Delegado Provincial del van voler arriscar més diners Ministerio de Información y en reformes i adequacions Turismo, i on es declara que dels seus establiments i, com «Canet entiende perfecta- a tot sector on no s’inverteix mente que el turismo es el capital per modernitzar i hecho social mas remarcable actualitzar les instal·lacions, de la vida de hoy». La situa- els negocis es van anar esllanció és va estancar a finals guint i tancant. També la d’aquesta dècada i davant la construcció de La Rodalera, la necessitat d’inversió pública desgràcia urbanística més que requeria el sector, els infame de tota la història de poders fàctics que controlaven Canet, va suposar una inflexió la Casa de la Vila no van en el model de poble que respondre com calia i van s’estava dissenyant; claraacabar apostant definitiva- ment s’havia apostat per un ment per la indústria tèxtil «turisme» estable i familiar com el motor econòmic del de cap de setmana. En el seu poble; amb aquest planteja- moment recordo haver sentit ment les infraestructures alguns arguments contraris a bàsiques que necessitava el la implantació del turisme a turisme per seguir endavant Canet (a més del dèficit no van arribar a l’hora que d’aigua i de la manca d’una tenien que arribar: l’aigua de façana marítima urbanitzada,

4

El Sot de l’Aubó

ja citats), tals com: «L’orografia del poble de Canet, encaixada en una vall, impossibilita la construcció de complexes hotelers»; aquest és un argument fals, Canet disposava de sòl suficient per fer possible un creixement del sector, just al lloc on van aparèixer els càmpings. També és va argumentar que no hi havia clients per a tothom; també és fals, doncs bona part dels complexes hotelers del Maresme nord, llevat de Calella, són dels anys 80’s i han funcionat perfectament fins ara.

Referint-se a la moralitat de l’època també va pesar el plantejament reaccionari que deia «el turisme no porta res de bo» (tret dels diners, és clar), un argument que deuria pesar en la societat canetenca de la preglobalització i que ara veiem era erroni. Com a aspectes positius voldria destacar-ne un que fins fa pocs anys s’havia mantingut; em refereixo al de la conservació de l’entorn del poble, però fins i tot aquest valor l’anem perdent cada dia, allà on hi s’haurien d’haver fet els hotels ara s’han urbanitzat amb pisos per encabir l’onada de nouvinguts que ha escollit Canet com a primera o segona residència.

Hotels, hostals, pensions i residències.

La presència d’aquests establiments són els que permeten valorar si un poble és o no és turístic. En aquest recull no inclourem els bars i restaurants; doncs, tot i ser establiments d’hostaleria que també van participar del negoci, tenen una dinàmica pròpia, diferent a la dels negocis turístics de temporada.

article En el Canet de la postguerra van ser escassos els establiments orientats al turisme, entre altres coses perquè el turisme gairebé no existia. La Residència Piñol, depenent del Movimiento, o els establiments de la carretera com: El Farolito, i uns anys més tard l’Hostal Sant Roc (que va tenir altres noms al llarg dels anys com Hostal Mari-Tere o Can Quimet), o la Pensió Tenas del carrer de l’Abell, van ser els únics llocs on podien venir forasters a passar uns dies.

La Fonda Carqués (al carrer Vall), malgrat el seu nom, era inicialment una reconeguda casa de menjars, un establiment que posteriorment es va remodelar i transformar en l’Hotel Carqués, aquest ja orientat plenament al turisme.

El turisme estranger a Canet va començar a despuntar a començaments dels anys 60’s; poblacions com Calella havien començat a veure l’arribada dels primers turistes una dècada abans. Potser agafant

com a model el poble veí, alguns canetencs emprenedors decidiren provar sort en aquest sector.

Un dels primers establiments turístics d’inicis dels 60’s va ser la Pensión Rex, una casa del Carrer Ample habilitada a precari per a rebre turistes; aquest establiment va obrir tan sols un parell de temporades, doncs el seu gerent, en Carlos Richter -un empresari turístic d’origen alemany-, preveient un augment en el negoci del turisme, va decidir traslladar-se a un lloc més espaiós: la desapareguda Torre Manén del carrer Castanyer, una antiga casa senyorial canetenca remodelada i convertida en hotel.

Aquest va ser el primer Hotel Carlos, que va agafar el nom del seu promotor, però l’edifici era antic i disposava de poques habitacions.

Després d’unes quantes temporades en Carlos va decidir construir un hotel de nova planta als afores del poble, al veïnat de la Creueta; aquest segon Hotel Carlos, que ha tancat fa un parell de temporades, és l’hotel de més capacitat que hi ha hagut a Canet. Poc temps abans en Josep Boher havia construït l’Hotel Rocatel, situat també als afores del poble, a l’actual Avinguda Maresme, una zona que en aquells anys eren horts sense urbanitzar. Dins del poble també sorgiren alguns establiments hotelers de nova planta com l’Hotel Magnolia (al Primer Hotel Carlos a la Torre Manén (avui plaça dels carrer de la SantísAmericanos). Inicis anys 60’s

5

El Sot de l’Aubó

sima Trinitat) i l’Hotel Ondina (al carrer Vall, posteriorment reconvertit en la Fonda Bon Estar). En aquells moments inicials va aparèixer també un fenomen nou i imprevist «l’overwooking» de llits hotelers, hi havia moments de la temporada que els hotels quedaven plens i calia hostatjar a turistes nouvinguts; per solventar la urgència algunes cases particulars llogaven llits turístics. Davant la falta d’hotels, una variant d’aquesta modalitat havia estat la de llogar habitacions per a turistes, amb dret a cuina, a les cases particulars.

Personalment tinc un record de quan tenia tres o quatre anys d’haver vist un matrimoni francès amb un fill petit, vivint unes setmanes d’estiu a casa de la meva àvia, mentre els habitants de la casa, l’àvia i la tia, s’encabien a una habitació intentant no coincidir amb els hostes estrangers (sort que els francesos tenien uns horaris gastronòmics diferents), fins i tot en aquestes condicions aquells turistes van repetir un parell d’estius. Em consta que a Canet hi havia algunes cases particulars adaptades amb aquesta solució primitiva per encabir el turisme incipient.

Com deia, l’arribada de turistes apuntava bones perspectives a començaments dels anys 60’s, aquest va ser el motiu que molts canetencs s’aventuressin en aquest negoci; d’aquesta època recordo altres hotels familiars com: El Xaloc (a la Riera); el Maricel (davant el Motel, i ara reconvertit en geriàtric); també el mateix Motel, anomenat oficialment Hotel Ancora i Corona; Les Palmes (a la Creueta); posada Las Dos Palmeras (a la Carretera

El Sot de l’Aubó

Les Palmes va ser un establiment hoteler de curta vida, i que ara tindria una bona acollida com a hotelet per a un públic selecte. Posteriorment va ser La Graella.

Celler la Trinca, any 1971 (foto Planchart)

fou un petit hotel sorgit des del no res davant la platja de can Seculí, a la zona del Farell, tocant a la Torre Martina i que des de fa unes dècades es troba en ruïnes.

Un altre tipus d’establiment hoteler important en nombre a Canet van ser les residències, d’aquestes recordo a: Las Golondrinas (al carrer de Sant Antoni); Can Jaus (al carrer Xaró Baix); Las Vegas d’en Ripoll (a la Riera); la dels Coll (can Mataporcs a la Caldeta); la de can Có (amb entrada pel Torrent dels Lledoners) i la que regentava la senyora del metge Prat (a la carretera).

Tampoc podia oblidar en aquesta relació de residències la que va construir la meva família, i per tant de la que en tinc el record més present; era un immoble de dos pisos situat a la Carretera que disposava de vint llits repartits en deu habitacions, totes amb bany incorporat.

Els estius de la meva infància van transcorre dins aquell edifici, recordo sobretot «l’olor de turista» Carrer Ample anys 60’s. Als estius ens visitaven també que feien les habiuns gitanos transhumants que animaven als turistes tacions, un efluvi amb concerts de «manubio»

davant de les botxes, sobre el bar Las Pipas); la Pensió Canet (a cala Bianga); l’Hostal Oro; la primera Fonda Bon Estar (ubicada al carrer Ample núm.22); a destacar l’Hostal Brugarola (a la riera de la Torre) i can Torrent, aquests darrers van aguantar fins als anys 80’s avançats; també va ser important en el sector turístic l’Hotel Mar Blau dels Planet, un establiment que es va anar expansionant per la Caldeta i que ha tancat ara fa un parell d’anys com a hotel. A la zona de l’Avinguda Maresme s’hi aixecaren també l’Hotel Sant Roc, la Residència Miramar (ara geriàtrics) i els Apartaments Crawl. Un altre establiment que, malgrat trobar-se en terme de Sant Pol, tenia alguna vinculació amb Canet

6

El Sot de l’Aubó

difícil de descriure amb paraules: una barreja entre fum de tabac ros amb mantega i unes notes de Piz-Buin (un bronzejador alemany).

Majoritàriament les residències eren negocis regentats per famílies canetenques, el nombre d’habitacions no anava més enllà de la vintena i la majoria no disposava de servei de restaurant, un fet que obligava als clients a anar a fer els àpats en els hotels de la població que prèviament s’havien concertat. Tenir un establiment d’hostaleria era un negoci sacrificat que lligava molt, mai no hi havia festes; també fora de temporada el manteniment i la pintura eren tasques ineludibles que calia assumir. Finalment la prometedora Residència de la família, va passar a ser un més dels blocs de pisos de la carretera, un destí inevitable com tantes altres del seu temps.

Sobre els campings Els càmpings foren una altra de les ofertes turístiques d’aquells anys, una modalitat de turisme que a Canet va tenir força ressò, doncs en aquest negoci els rendiments eren relativament alts amb una mínima inversió. Això va afectar bona part de les hortes canetenques més properes

article a la carretera, i per tant al mar i a la platja; els pagesos que explotaven aquelles hortes, animats moltes vegades pels fills, penjaren les aixades i liquidaren els matxos per dedicar-se al nou conreu: el turisme. Per la banda de Sant Pol trobàvem: La Llave (a l’antiga horta de can Perussa), el Costa Dorada (a l’horta dels Salvà de can Manén), El Globo Rojo (a l’antiga horta de can Beia) i més enllà encara el Kanguro, ja en terme de Sant Pol però vinculat a Canet. Per la banda d’Arenys tenim el Victòria (a l’horta del mas Burri) i El Carro; a més dels de can Marcos, la Estrella, El Carlitos i el Toro Azul que malgrat estar en terme d’Arenys els propietaris i els campistes és relacionaven força amb Canet.

L’evolució d’aquests càmpings va ser força singular, pensats originalment com a establiments turístics actius durant la temporada d’estiu, i per tant orientats sobretot al turisme nòmada, majoritàriament estranger (al nostre país la modalitat del càmping era gairebé desconeguda); a partir dels anys 70’s van anar evolucionant cap a segones residències de gent barcelonina amb un poder adquisitiu més limitat; això va comportar, a mida que passaren els anys, que els càmpings estiguessin oberts tot l’any, tret

d’alguna excepció. Els primers espais d’acampada, destinats a les tendes de campanya i rulots, es convertiren aviat en sofisticades parcel·les amb tota mena de comoditats: corrent elèctrica, cuina i menjador, on no hi faltava la televisió i el sofà. Tot i que els càmpings tendeixen a l’autosuficiència més bàsica, oferint serveis de bar, restaurant i supermer-cat; la manca d’alguns serveis va fer que Canet fos una extensió de la parcel·la; la presència de campistes fent cua a les parades de Plaça per proveir-se de carn per a les barbacoes era (i encara és) un clàssic; una presència delatada per l’uniforme del campista: l’inefable xandall. Bona part dels campistes «fixes» desprès de trenta anys s’han adaptat al poble com uns canetencs més, i alguns ja han canviat el tendal per la coberta de teula.

Les places destinades al clàssic turista passavolant anaren perdent posicions a favor del mòdul prefabricat estable i fixat a la parcel·la. Encara avui el Càmping Victòria o La Llave, fins fa uns mesos, són dos exemples vivents d’aquest «turisme». En realitat els usuaris dels càmpings d’aquestes característiques no fan turisme, el càmping és gairebé una filosofia de vida i econòmicament més sostenible que una hipoteca.

7

El Sot de l’Aubó

Locals d’ambient turístic Tornant al turisme autèntic no podíem deixar passar per alt en aquesta relació als establiments d’esbarjo per a turistes que van obrir-se a Canet durant els anys 60’s; uns locals que orientaven el seu negoci a donar ambient al turisme. Els turistes estrangers quan acabaven la sessió de platja i havent sopat, sortien a deambular (que no passejar) pels carres de Canet en busca d’ambient.

En primer lloc cal referir-se a les discoteques, o seguint l’argot de l’època les boîtes o night-clubs; a Canet en sorgiren algunes, totes amb instal·la-cions molt precàries però suficients per l’època: La Mina situada en els baixos de can Buch, al carrer de l’Església i El Celler del carrer Bonaire, foren els dos establiments més emblemàtics del ram, molt nostrats pels que avui ronden la seixantena, i no tant apreciats pels soferts veïns que hagueren de suportar gresques antològiques en els seus entorns immediats. També cal recordar a dos night-club de curta vida: Les Anelles, ubicat on posteriorment s’obrirà el famós Pub del Bar Unió; i l’altre obert dins les entranyes del turó de can Viader (la Rodalera), amb entrada pel carrer de l’Estació, aquest s’anomenava La Cueva, una

El Sot de l’Aubó cova que vint anys abans, durant la Guerra Civil, havia estat un dels refugis antiaeris de Canet. Dins d’aquests locals musicals quatre bombetes de colors i un ambient fosc és barrejaven amb les «canciones del verano»; uns antres on els nadius més políglotes, tot remenant un combinat alcohòlic de garrafa, inten-taven comunicar-se amb teutones de pota rossa. També va tenir el seu moment de glòria l’incombustible local El Patio, abans de ser puti-club; aquest era el «tablao» de Canet on el nostre «bailaor» oficial, el malograt Amadeu, de nom artístic Pepe Reyes el Gitanet, va treballar-hi algunes temporades a les nits d’estiu, tot tornant de vendre roba pels mercats amb la Tia Soledat. En un extrem del càmping El Globo Rojo s’hi va construir una instal·lació a l’aire lliure destinada a ferhi representacions folklòriques d’estiu; l’anomenat oficialment Amfiteatre del Maresme, va acollir alguns festivals de música i dansa a la segona meitat dels 60’s, i és on a l’any 1971 s’hi va fer el primer festival de les Sis Hores de Cançó Catalana. A la zona de la Creueta va sorgir un ambiciós projecte lúdic orientat al turisme: La Graella, un restaurant vinculat a unes pistes de tennis que a les nits d’estiu oferia espectacles musicals i pista de ball a l’aire lliure, una innovadora proposta nocturna, antecedent de les actuals carpes musicals. Igualment podem destacar en aquest apartat dos locals dels anomenats típics (a la catalana) la famosa bodega La Viña, a la Caldeta, que els turistes van rebatejar amb el

nom més fàcil de Papá Josep; aquesta bodega va ser coneguda a mitja Europa, on venien recomanats fins i tot turistes hostatjats en altres poblacions. Els raïms conreats a les vinyes de can Mataporcs per en Josep Coll i els seus fills van acon-seguir uns vins dolços insuperables; de tots ells el «Miss Canet», una mistela de culte, que era servida en porró, va ser l’es- Terrassa de l’Hotel Magnòlia, anys 60’s. trella de la carta durant dues tat per la manca de suport dècades, fent rodar el cap a de l’administració local; en més d’un recalcitrant beve- aquest mateix sentit també dor de cervesa. També més va contribuir al declivi endavant el Celler La Trinca, l’empenta decidida d’altres al Carrer Nou, inspirat en poblacions veïnes que aviat l’anterior, va fer les seves crearen una competència incampanyes turístiques. A un salvable. Els darrers en caure altre nivell, la bodega l’Arc de han estat l’Hotel Carlos i ca l’Oliver, a la Riera, va ser l’Hotel Mar Blau que fa dues una escala més en la ruta de temporades han baixat la pervins del turisme canetenc. siana; el Rocatel sembla que encara va obrint cada estiu.

Que n’ha quedat del turis- Tret dels geriàtrics esmentats me a Canet? que òbviament no els considerarem establiments turísRes, desgraciadament no n’ha tics, dins el poble ens queda quedat res. En termes gene- tan sols la Pensió Mitus, un rals i amb la perspectiva dels establiment familiar força ben anys podem afirmar que el plantejat que fa vint anys que turisme a Canet va ser un ne- brega en aquest sector i que goci ruïnós; tret de poques ens ha solucionat més d’un excepcions, en prou feines els compromís. Ara més que mai, empresaris van poder resca- l’eslògan turístic d’aquells balar la inversió feta inicial- anys «Canet de Mar és vostra ment. L’empenta dels anys llar» ha agafat més sentit que 60’s va començar a desinflar- mai; jo en faria una nova reese a inicis dels 70’s, els mo- dició per enganxar novament tius: la primera crisi econò- als vidres dels cotxes a veure mica, la poca experiència ge- si encara ve més gent a viure neral dels canetencs en el ne- a Canet. goci turístic i el desànim; sobretot aquest darrer, fomen- JOAQUIM PERA I ISERN

8

El Sot de l’Aubó

article

La sexologia i l’ornitologia lingüística que va suscitar la irrupció del turisme Xavier Mas Gibert o vaig veure arribar aquells autocars alemanys a l’època en el qual va acabar el meu fracàs escolar a l’Instituto Laboral de Calella. La inauguració del primer curs 1954/5 del que va ser el primer centre de formació professional de la rodalia, devia coincidir, per Setmana Santa si no m’erro, amb arribada venturosa dels primers turistes alemanys a Calella. Quan els dos primers autocars de turistes germànics van fer la seva entrada triomfal, la gent sortia de les cases per veure’ls, i fins i tot, em sembla recordar que els

J

estudiants els vam escortar corrent com uns babaus al seu costat saludant-los i fent gatzara perquè en aquell primer moment devien semblar-nos exòtics del tot.

El fenomen devia ser fruit de la confluència de dos isolaments, el de l’Espanya franquista que els vencedors de la segona guerra mundial van deixar intacte com un mal menor però confinada en si mateixa, i el dels alemanys que després de la que havien muntat amb el nazisme no podien anar enlloc més (quan passaven per França, no els deixaven ni entrar als serveis i la gent no solament els blasmava dient-los «bochers»

El solitari Rocatel va ser el primer en ocupar les hortes de la banda d’Arenys i que encara perdura impassible al pas del temps.

9

El Sot de l’Aubó

sinó que els apedregaven i tot). A Espanya en canvi, com que havien ajudat decisivament a guanyar la guerra civil a Franco, a més d’un ambient polític addicte, hi trobaven mam a preus tirats, sol i platges netes sense massificar.

Els aborígens ens adonaríem aviat que la liberalitats que es consentien als turistes, eren inversament proporcionals a les nostres. Les alemanyes descocadas i freturoses, anaven mig despullades per tot arreu ensenyant la pell escaldufada, a les platges portaven bikinis insignificants i, el més fort de tot: practicaven sexe a go-go amb qui a on els donava la gana, cosa que aquí únicament es consentia a les perdudes, o sigui, a les prostitutes, i encara confinades en establiments apartats i controlats perfectament.

Però, com que les entrades de divises dels turistes aviat van ser les més important del país, ningú no s’atrevia a ferlos fora. Els capellans udolaven, però l’Estat que sabia el que s’hi jugava callava com un mort i es van crear dues societats en una: la dels turistes amb una permissivitat tan folgada que no la tenien ni en els seus

El Sot de l’Aubó països d’origen, i la nostra on tot estava prohibit llevat de callar, anar a missa i victorear el excelso Caudillo. Suposo que ningú s’estranyarà si dic que el país tenia un sentiment d’inferioritat col·lectiu importantíssim, originat per l’endarreriment econòmic i tecnològic secular més que no pas pel fanatisme religiós i la intolerància d’un Estat connatural amb la manera de ser de la majoria del país.

AIXÒ ÉS HOLLYWOOD...

La platja de Canet, als anys 60

Degut a la guerra, l’equilibri a Alemanya entre ambdós sexes, va quedar encara més desnivellat que a Espanya després de la guerra civil. No és pas que els primers turistes només fossin dones, però sí que hi tenien una majoria significativa i moltes no anaven aparellades i eren joves o almenys relativament joves. No era només que ens ho semblés a nosaltres que obsessionats ens fixàvem únicament en les femelles, sinó perquè era un fet real que, potser també estava en la base de la «disbauxa» sexual d’aquells primers anys, el fet que a Alemanya faltessin tants

homes a causa de la guerra i que les haguessin passat tan i tan negres.

Alguna alemanya que ens devia semblar de bandera i es va quedar a viure tot l’any a Calella, per fer de guia turística o posar-hi una agència de viatges, i de seguida va esdevenir llegendària del tot. Els nois dels pobles del rodal sentíem anomenar la Margot de Calella i s’encenien tots els estels del firmament eròtic. La veiem o la imaginàvem com una walkíria trencadora i anunciadora dels nous temps.

Així va ser com el seu nom germànic va saltar d’un poble

L’Hotel Magnòlia estava al carrer Santíssima Trinitat

10

El Sot de l’Aubó

a l’altre com si res. Però ara, l’he tornat a veure en una fotografia de 1953, recolzada a la barana del passeig de mar de Calella, amb les barques de bou de fons i de seguida t’adones que, l’excelsa piterada d’aquella dona mítica no ho era pas únicament en virtut d’una anatomia privilegiada, sinó d’una corseteria germànica desconeguda per nosaltres.

Aquelles mamelles però, feien somniar i tal com va dir davant d’aquella exuberància dels pits i les cuixes teutòniques un «volat» d’aquell moment: Sembla impossible que aquesta gent hagi passat tanta gana com nosaltres...

Recordo que, el que després seria el pintor Josep Tenas que era de família de pescadors, el dia de Corpus jo diria que era, davant d’aquella estesa de carn humana a la platja prenent el sol, li va sortir aquesta expressió del fons de l’ànima: —«Nano, això sembla Hol·lywood, però és Hol·lywood de veritat!». Volia dir de carn i ossos, perquè aquelles coses fins aleshores només les vèiem el cinema i encara censurades. No

article

m’atreveixo a dir que aquest sintagma que ara tothom el diu, se l’acabés d’inventar Josep Tenas en aquell moment, però estic segur que va ser la primera vegada que el vaig escoltar. Tal com érem nosaltres aleshores, d’aquesta mena d’impactes en naixien paraules noves o les velles agafaven noves accepcions.

Frases fetes com aquesta «Això és Hol·liwood», van sorgir de la mateixa manera que la visió dels avions caça en vol rasant durant la guerra civil, va inspirar allò «D’anar estès com un magall» («magall» és la manera que a Canet s’anomenaven els roquerols, o sigui el cotyle rupestris, la metàfora devia sorgir per la forma que té aquest ocell quan planeja amb les ales obertes). Doncs bé, quan era més perseguit que mai, en català es produïen paraules noves, perquè era plenament dominant i el parlaven fins i tot la majoria dels seus perseguidors.

ELS MANOLOS El fenomen del turisme havia coincidit en gran part amb la immigració massiva d’andalusos que inicialment la gent identificava com a «xarne-

gos». Com que en un percentatge desmesurat es deien Manolo (vam descobrir que l’exageració era una característica seva), la gent etzibava Manolo a qualsevol nouvingut que parlés andalús, de fet, d’això a dir-los genèricament «manolos» a tots, només hi havia una passa. Un dia el meu pare —jo estic convençut que ell va ser el primer de fer aquesta passaels va començar a dir-los «manolos». A la llarga, aquesta metàfora va triomfar i s’hi van identificar ells mateixos, ara fins i tot hi ha un conjunt musical que el porten com a nom artístic.

VA D’OCELLS. ELS CATRANS I ELS CÒBITS També va néixer la paraula «catrà». Deien que l’havien inventat els pescadors de Sant Pol per definir i catalogar els joves -i no tant joves- que plens d’impuls eròtic a vessar anaven nit i dia darrera les alemanyes que no oposaven la resistència numantina de les femelles nostrades, que naixien, vivien i morien amb silici de castedat incorporat i no se’l treien a no ser que fossin predestinades a ser unes perdudes. (En aquest país només hi havia castes i verges o putes desfermades). El catrà substantiu fins i tot va passar a verb i va sorgir catranejar: «Catraneja tota la nit i l’endemà no es bo per res». Catrà o catrana es la forma local del mascarell [Sula bassana, família dels súlids]. Es caracteritza sobretot per la seva visió extraordinària que el permet

11

El Sot de l’Aubó

ovirar el peix des de grans alçades i precipitar-se en picat sobre la presa. Suposo que això explica la profunda ironia de la metàfora catrà referida als elements hàbits d’estrangeres.

Segons Francesc Grau Viader de Calella, en un article publicat a Calella, flash-back, donava aquesta definició al vocable catrà. «Hom anomenava «catrans» als individus que sistemàticament es dedicaven a les turistes amb finalitat amatòries, sense que els importés el país, l’idioma, l’edat, l’estat, el pes, l’alçada, el color del cabell, el color dels ulls o el color de la pell. Eren uns individus que contribuïren poderosament a mantenir latent el concepte de mascle ibèric que de nosaltres tenien les primeres estrangeres vingudes a passar llurs vacances a la nostra població. Em fa l’efecte que, en aquell temps, ens portaren més turistes femenines els «catrans» que no pas el sol, el mar, l’economia dels preus i els milers de fullets de propaganda repartits a dojo per aquests móns de Déu».

Evidentment al senyor Grau Viader no solament no se’l va escoltar ningú, sinó que un personatge que s’autoqualificava com a l’últim catrà de la costa, fa tres o quatre anys es va suïcidar, segurament en un atac d’invencible desesperació solitària; ja se sap que l’agraïment no és precisament una de les nostres virtuts ni nacionals ni estatals.

Queda clar també que, segons l’esmentat cronista de Calella, el turisme originari en bona mesura era també això que ara es coneix com a turisme sexual, això sí, un turisme sexual masclista i a l’espanyola

El Sot de l’Aubó

La riera Sant Domènech, als anys 60

com la xocolata, o sigui, molt i molt espès..

En un altre article dedicat a «Els catrans» Estanislau Janer de Calella, corrobora l’orígen mariner de la metàfora «catrà», però dissent de Grau sobre l’aplicació d’aquest mot al que actualment es coneix com «latin love», sinó que l’atribuia al que a Canet en dèiem un «còbit» (altre vegada l’ornitologia referida a personatges relacionats amb l’erotisme turístic) o sigui, el que en francès en diuen un voyeur i en castellà un «mirón». Doncs bé, Estanislau Janer, després

d’explicar minuciosament els hàbits i costums del seu referent ornitològic defineix així el «catrà»: «Els nostres catrans no volaven, però s’elevaven damunt la costa penyasegada que voreja les platgetes de les roques (es refereix a les roques de Cabra de Calella), i suplien la vista dels catrans autèntics amb prismàtics, ulleres de llarga vista... (de telescopis a Calella no en venien) i apropaven pràcticament a l’abast de la mà, aquelles formes que tan generosament els posaven a la vista. Els nostres catrans oscil·laven

Interior del menjador de l’Hotel Carqués, al carrer Vall

12

El Sot de l’Aubó

des de l’adolescència a la senectut. Aquests dos extrems, quedaven quasi en la seva totalitat, englobats en la categoria de contemplatius. Perquè heu de saber que dues espècies integraven els catrans de la terra: els contemplatius i els actius. Aquest darrers si hagués pogut desplegar un gràfic de llurs activitats, s’haurien projectat unes puntes pujant verticalment a gran altura, com els coets; però quasi immediatament, queien en picat. La corda mitjana del gràfic, hauria estat molt planera i bastant arran de terra». Com es pot veure doncs, aquest senyor de Calella posa al mateix sac els voyeurs i els latin love, i per tant, em sembla que la diferenciació de Canet era més matisada i estava més d’acord amb la realitat. El perquè d’aquesta mena de voyeurs en dèiem còbits cal cercar-ho igualment en els costums de l’ocell de referència, el còbit que en llenguatge científic és el Saxifraga oenenthe, també conegut per culblanc, el qual sembla espiar-nos sempre

article entre la bardissa, i d’aquí l’equiparació dels voyeurs nostrats amb els hàbits d’aquest turnid d’escasses dimensions. A Canet va haverhi, com a Calella i com a tots els pobles de la costa afectats pel fenomen social del turisme, uns quants elements afeccionats a fer el còbit, els de Canet però, no utilitzaven pas prismàtics ni ulleres de llarga vista, actuaven més aviat per aproximació i, fins i tot, un pagès que no en tenia prou de quedar recuit pel sol de tota la setmana treballant a la terra, les tardes de diumenge les passava saltant de roca en roca, camuflat amb una olivarda que l’aguantava amb una mà (l’altra ja podeu suposar perquè la necessitava), com és natural aquesta mata precària, en vers d’amagar-lo cridava l’atenció de tothom que passava per la carretera o pel camí de la via. Hi havia un altre d’aquests eròtics contemplatius que, de tant anar amunt i avall per la ribera li van treure el motiu d’«El Guardacostes».

Alguns d’aquests elements, els més joves òbviament perquè els grans ja eren morts, van fer una revifalla a l’època del «destape», o sigui, a l’època de la transició política.

Aleshores n’hi havia dos o tres que no es movien de les roques del túnel de Sant Pol i les roques de la Saculina, tractant de veure les nudistes. I com a epígon direm —tot i que això s’escapa del terreny lingüístic— que, si a Canet per fer el còbit no s’utilitzaven prismàtics, en canvi sí que es va arribar a utilitzar el telescopi: un destacat membre de la burgesia local,

se’n va comprar un, sí, sí, un telescopi, i des de casa seva repassava tota la carn femella que hi havia estirada a la platja i fins i tot a Interior del menjador les finestres del veïnat.

Una altra metàfora, anterior al de «guiris» per denominar els turistes estrangers va ser el d’orenetes perquè només venien a l’estiu i després marxaven en bandada o desbandada igual com fan aquesta mena d’ocells. A l’època daurada del turisme estranger als pobles de la costa, l’entrada de la tardor deixava de ser un fenomen meteorològic i el marcava l’acabament de les vacances a Alemanya. El 30 d’agost, com una guillotina glacial i fatídica, es posava fi sobtadament a l’abundància carnal i a la gresca etílicomusical nocturna. A cada poble d’un dia a l’altre, es passava del xafarnat més bògit al buit miserable, la desaparició sobtada dels turistes produïa una caiguda en el no res. La violència de la calma i del silenci era com retornar del futur al passat.

La presència encara que fos intermitent, de tants ciutadans de països democràtics: ben aviat també van venir turistes d’altres nacionalitats totes elles perfectament addictes a la llibertat d’expressió, de pensament i d’opinió, i com que això de dues societats en una era impossible de seccionar, per

13

El Sot de l’Aubó

de l’Hotel Carqués

aquí se’ls va colar la modernitat. El turisme va sacsejar la crosta impàvida del país i commocionar l’esperit tradicional atès que en definitiva, constituïa l’avançada d’un autèntic fenomen social o potser seria més just dir-ne sociològic. Tot això, és clar, nosaltres a llavors no ho sabíem, perquè en aquest país, els bisbes i els militars, havien imposat un aïllament que tenia com a base la ignorància i el no voler saber res de res. Doncs bé, en aquella primera arribada, la gent sortia als portals a veure els alemanys i van haver-hi persones que els ovacionaven com si fossin els vencedors de la passada guerra mundial. El turisme però va començar a esquerdar aquella societat monolítica, en la qual la repressió sexual era la viga mestra del nacionalcatolicismo i va fer més per a l’adveniment de la modernitat i a la llarga per la democràcia, que tots els liberals morts per la seva causa des de les Corts de Cadis i amb els de la darrera guerra civil inclosos.

Personalment no crec haver viscut cap altre canvi real de costums que s’hi pugui comparar.

XAVIER MAS GIBERT

El Sot de l’Aubó

La Toponímia de Canet de Mar (2a part) Francesc Verdura Campeny uan a l’anterior número del nostre butlletí deia que a Canet no s’havia fet cap estudi a fons de la nostra toponímia era cert, però sortosament des de fora sí que hi ha hagut estudis molt seriosos fets a fons per persones erudites i molt coneixedores del tema.

Per iniciar aquest treball m’he fet a mans el llibre «Els noms de lloc a l’Alt Maresme dels segles IX a XII. Antics termes de Montpalau, Palafolls i Tordera», del qual en són autors els professors Josep Maria Pons i Guri i J. Rodríguez Blanco.

Aquest llibre, que podríem dir que val tant d’or com pesa, és d’una erudició, claredat, exactitud i veracitat que d’antuvi podem donar per cert tot quant hi està assenyalat. A més, la gran sort és

Q

Josep M. Pons i Guri

que, com que s’inicia al segle IX, ens dóna a partir de l’any 1000 una sèrie de noms que a nosaltres avui dia ens seria molt difícil de localitzar.

Aquests topònims són majoritàriament els de més importància i que abasten un espai més ample de territori i per tant, els anirem assenyalant en primer terme i serviran de base al nostre treball. Els petits topònims, que no es troben en llibres degut al seu menor abast, seran els que mirarem d’anar desenterrant amb l’ajuda de tots.

Iniciem, doncs, la tasca amb el primer i més important de tots, el que dóna nom a la nostra comarca: El Maresme.

Contra el que pot creure la gran majoria de la gent, aquest vocable no prové de maresme, mareny o aiguamoll, amb què es sol identificar l’aigua empantanegada, sinó del molt Marítima.

En els inicis de repoblament de la nostra comarca, l’abat dels monestirs de Sant Pol i de Sant Feliu de Guíxols va anar a la cort carolíngia per obtenir un precepte del rei Lotari a favor dels dits monestirs.

El rei va atendre la sol·licitud i l’hi va concedir. El precepte diu així: «...monasterium in honore sancti Pauli consecratum situm est un comitatu 14

El Sot de l’Aubó

gerundense in loco dicitur Maritimo...». El document està datat el 27 de maig de l’any 968.

Del Rosselló cap avall s’estengué al llarg dels països catalans amb el nom de Marina, que com diu molt bé el senyor Pons i Guri, definia totes les terres costaneres d’aquesta manera citant diversos escrits en llatí d’aquells temps en què el nom de la nostra comarca es troba escrit com Maritima, Maretima i a voltes com Maritimo amb significació genèrica i amb l’exacta de Marina. El mot Maresme és una derivació d’aquests.

Personalment he pogut constatar que el llibre del Diari de guerra, escrit durant el setge de Barcelona des del 1713 al 1714, assenyala freqüentment l’arribada durant les nits de fosca al port de Barcelona de barques portant avituallaments a la ciutat, la procedència de les quals cita que vénen de La Marina, referint-se a la nostra comarca. Possiblement empraven el mot genèric de Marina per no concretar cap municipi a fi d’evitar possibles represàlies borbòniques a les poblacions.

El que és inexacte i contradictori és anomenar el Maresme amb el títol de «La Costa de Llevant», ja que

article l’orientació de la nostra comarca no és ni a Llevant (est) ni a Migjorn (sud), sinó que és a l’est/sud-est.

Si en documents antics es troba escrit el nom de «Llevant» -sobretot en cartografia antiga i portolans - és perquè els navegants, per la seva orientació, sols sabien distingir els quatre punts cardinals exclusivament i no es servien dels intermedis, cosa que ha creat una gran confusió als investigadors actuals, que han de fer moltes indagacions per poder seguir el rumb correcte que havien seguit els vaixells i que no s’ajusta al que hi havia posat al mapa.

En segon lloc, estudiarem els mots que assenyalen el terme de Canet de Mar amb els d’Arenys de Mar i de Sant Pol. A la banda d’Arenys de Mar, aquest està assenyalat pel torrent de Valldemaria, que ja sorgeix amb aquest topònim al segle XI i encara més, ha restat inalterable al llarg d’un mil·lenni fins avui, en què és plenament vigent.

Cal assenyalar que recentment alguna persona va proclamar que havia existit un monestir

El rial de Valldemaria es troba entre Canet i Arenys

en aquest lloc, fins i tot es va arribar a dir que la primitiva imatge de la Verge de la Misericòrdia provenia d’aquest temple.

Sortosament, el senyor Pons i Guri es va afanyar a desmentir-ho, demostrant que el convent de Valldemaria estava ubicat en una vall amb aquest mateix topònim, situada al terme de Maçanet de la Selva, on hi havia un monestir de monges dels Císter fundat l’any 1159.

El rial de Valldemartra es troba a prop de la Murtra, tocant a Sant Pol

15

El Sot de l’Aubó

Les dificultats poden sorgir en un futur si a la part baixa del torrent, a l’alçada de la carretera Nacional II, que està flanquejat per un càmping a cada banda, en el cas que es volgués edificar-hi. Per ferho, si no hi ha un ple acord entre els dos municipis respecte al topònim Valldemaria, es podria arribar al cas de fer un carrer amb dos noms diferents pertanyent a dos municipis diferents, que portaria a una certa confusió i que potser arribaria a fer oblidar l’antic nom de Valldemaria, que com hem dit abans, ja és mil·lenari i s’ha guanyat plenament el dret de la supervivència.

Anem a l’altra banda del terme de Canet adjunt amb Sant Pol, el qual també està perfectament delimitat per un rial, el qual porta el nom de Valldemartra. Aquesta denominació és molt més moderna que no pas el mot Valldemaria. Assenyalem, però, d’antuvi, que no cal confondre Martra amb Mur-tra, a pesar que sols difereixen en una sola lletra i que són

El Sot de l’Aubó

La capella del Sant Crist del Pla va ser enderrocada l’any 2002

terrenys que es troben l’un al costat de l’altre. La Murtra, que ja surt l’any 1079, és el terreny que s’inicia a la llera del rial de la part de llevant, que va des de Roques Blanques fins al Farell a prop de la costa i que correspon íntegrament al terme de Sant Pol. El mot Martra aquí ens surt en una època més propera i equival a Mercat. Aquests acostumaven a ubicar-se en terrenys en els quals coincidissin la conjunció de diversos termes municipals i el capdamunt del rial de Valldemartra, a més de tocarhi els termes municipals de Canet i Sant Pol, té molt a prop els de Sant Iscle i Sant Cebrià. Quan es troba en algun escrit aquest mot és probable que assenyali un

mercat. Segurament que la pintoresca barriada de París anomenada Montmartre és anomenada així perquè a l’edat mitjana hi devia haver un mercat a l’aire lliure.

Sabem que al principi de la batllia de Montpalau no hi havia altre mercat que el que el vescomte Bernat I de Cabrera havia creat al lloc de Calella l’any 1327, per tant, el possible mercat de Valldemartra ha de tenir una data posterior. De moment el tenim escrit en una acta municipal de Canet en data de 28 de juliol de 1650 i s’ha anat conservant ininterrompudament fins avui dia.

Voldria assenyalar també que en el mateix any en què queda ben determinat el topònim Murtra -1079- surten uns

16

El Sot de l’Aubó

noms no identificats propers al terme, però en terrenys canetencs. Un s’anomena «vinea de Plano», que el senyor Pons i Guri assenyala que podria referir-se al Pla, que encara és vigent avui dia i que en aquells temps podria ser el terreny que va des del turó de l’Hospital fins al terme de Sant Pol. Possiblement devia ser l’única plana que la naturalesa ens va deixar en tot el terme d’una certa amplitud. Noteu que fins avui dia l’anomenem en singular i que encara diem, referint-nos a la petita capella que s’hi va alçar, «el Sant Crist del Pla».

Semblaria que el topònim Valldemartra no devia poder anul·lar el del Pla, que ja devia estar funcionant almenys feia cap a tres centúries i que ha pervingut fins avui dia i en canvi, el de Valldemartra s’ha limitat a assenyalar solament el rial.

Tot això em fa pensar que en els terrenys compresos entre l’entrada de la població de Caldetes fins a la sortida del túnel del ferrocarril de Calella, que compten amb els municipis de Caldetes, els dos Arenys, Canet i Sant Pol, la mare naturalesa no ens va oferir gairebé gens de superfície plana i que en aquest sòl muntanyós, per bastir-hi les actuals poblacions i també les nombroses hortes de regadiu, que tant han contribuït al progrés i riquesa de tota la comarca, s’han hagut d’esmerçar uns esforços titànics per anar rebaixant muntanyes per construir-hi planes que donessin un rendiment econòmic.

Per acabar, ja en ple segle XX, es va començar a anomenar el rial com «de can Segarra».

Val més que ara, que encara

article hi som a temps, posar les coses al seu lloc.

També amb l’edificació immobiliària el rial s’ha eixamplat i de la part del terme de Sant Pol s’hi han edificat uns quants blocs d’habitatges, que ocupen una notable extensió del mateix.

Quan es van començar a edificar els primers blocs, es va fer una discreta advertència a l’ajuntament d’aquesta localitat per tal d’assabentar-los de quin era

el nom del lloc i que es mirés de conservar el mot, però van contestar que ells farien el que volguessin i no van voler escoltar ningú.

Així doncs, la part edificada del terme de Sant Pol s’anomena actualment carrer del «Bon repòs», que no crec que recordi cap topònim, costum ni personatge santpolenc.

Vegem què passarà si a la part del terme de Canet es comencés a edificar també.

Foto inèdita del cim de Pedracastell, amb el Dr. Marià Serra a primer pla

17

El Sot de l’Aubó

I per acabar, cercarem l’origen d’un quart topònim molt significatiu pels canetencs. Em refereixo al cim més elevat del nostre terme, que és la muntanya de Pedracastell.

Aquest surt per primera vegada en un document de l’any 1118 amb la denominació «Serra de Canet».

Amb el nom de Pedra del Castell el trobem en una acta notarial de compravenda del terreny datada l’any 1870. És de preveure que durant el llarg termini que va des de 1118 a 1870 hi hagi altres documents que assenyalin el canvi de nom i pot ser que entremig n’hi hagi algun altre.

Preveiem que a mesura que es vagin fent estudis sobre el mateix s’anirà omplint aqueix buit, ja que aquesta muntanya sempre ha tingut un lloc destacat per sobre de la resta dels cims del nostre terme. El que trobem estrany és que, essent un lloc tan privilegiat i una talaia de primer ordre, no hi hagi cap edificació ni tan sols restes, dels períodes de la nostra història. Des de que fa ja més d’un segle s’hi va aixecar la Creu al seu cim, sembla que des de llavors ençà el nom de Pedracastell va en desús, optant la gent per dir solament «La Creu». Seria bo que la gent fes l’oportuna rectificació i tenint en compte la monumentalitat de l’edificació, que possiblement la fa única dins de la nostra terra, no la podem deixar en l’oblit. Possiblement el millor seria que hi hagués una conjunció dels dos mots i que sempre s’anomenés «La Creu de Pedracastell».

FRANCESC VERDURA CAMPENY

El Sot de l’Aubó

Canet-Troyes, anar i tornar Ramon Viñolas i Fulladosa

E

ls de Canet som gent d’allò més rondaire. Aneu a on aneu sempre en trobareu un que fa turisme; ja sigui per gust o per obligació. Aquesta tendència a conèixer gent i països de més enllà de les nostres fronteres deu ser cosa consubstancial en nosaltres. En certs casos concrets però, la presència del rodamón es degué a l’afinitat que existia entre la indústria del propi poble i la del lloc on es viatjava.

Pels que tenien una data de tornada incerta o de moment impossible i havien adquirit la condició d’ emigrants, el fet de poder treballar del seu ofici, deuria ser un bon punt al seu favor.

Canet, junt amb altres poblacions de Catalunya, va jugar un paper important en la fabricació de Gèneres de Punt. Per la seva part, la ciutat francesa de Troyes, fins a mitjan segle XX, va ser el centre més important de la «Bonneterie Française».

Aquest paral·lelisme professional propicià que alguns joves canetencs, impel·lits per, diguem-ne, divergències de criteri amb els manaires de torn anessin a raure a l’antiga capital de la Champagne.

A Troyes no només es teixia. Algunes grans empreses com ara la «Société Générale de Bonneterie» eren constructores de la maquinària per a les seves necessitats i també per a l’exportació.

Els francesos, de la indústria del gènere de punt en diuen «La Bonneterie» i els que hi treballen són els «bonnetiers». Tots tenim present a la retina la imatge del senyor abillat amb camisa de dormir llarga fins als peus, palmatòria a la mà i, al cap, el «bonnet» de punt, que era una mena de barretina acabada amb una borla que queia damunt l’espatlla i servia per a abrigar-se el cap a

18

Taller de construcció de maquitària a la Société Générale de Bonneterie

Muntatge de màquines «Cotton»

Fàbrica de màquines «Cotton»

El Sot de l’Aubó

article l’hivern; sobretot als calbs.

Aquesta peça indumentària acabà donant nom a tota una indústria.

Per a situar-nos en el mapa i en el context, vindrà bé fer un petit resum il·lustratiu de la ciutat que podríem considerar de segona magnitud entre les del país veí.

Troyes està situada a la ribera del Sena, al departament de l’Aube, a 158 km al sud-est de París. Guarda amb orgull nombrosos monuments artístics, llegat de la seva ancestral història. Com a botó de mostra, cal esmentar que va ser bressol d’Urbà IV (Papa del 1261 al 1264). L’església basílica a ell dedicada, junt amb la Catedral, són uns dels varis monuments emblemàtics de la ciutat. És remarcable l’episodi que a l’Edat Mitjana, a l’any 1429, la Vila va ser deslliurada de l’ocupació d’Enric V d’Angla-

terra per la més gran heroïna de la història de França; la Jeanne d’Arc. Com es pot veure a les cròniques, la solera i prestigi de Troyes no es pas cosa de quatre dies.

L’Esteve era un d’aquells nois que no estaven gens d’acord amb la situació que es vivia al seu país. Per aquesta raó abans de complir l’edat reglamentària en que seria obligat a prestar els seus serveis i a seguir un destí que altres marcarien per a ell, decidí agafar les maletes i seguir el seu propi camí.

Només hi havia un inconvenient; calia creuar la frontera i, sense documentació, l’empresa resultava molt més arriscada.

França, país paradigmàtic de de-

democràcia, de llibertat i acolliment, era la destinació que més sovint s’escollia; segurament per la seva proximitat geogràfica. I, si hi havia dificultats per creuar la frontera per terra, només quedava la via alternativa d’intentar-ho per mar.

Al port de Barcelona no era difícil contactar amb algun capità de vaixell que feia navegació de cabotatge, el qual mitjançant una com-

L’Església de Sant Urbà

Interior de la catedral

Catedral de Troyes

19

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó pensació s’avenia a embarcar el passatger.

A l’hora convinguda, aprofitant el moment que els carrabiners feien veure que badaven, l’emigrant i les maletes pujaven a bord per ser convenientment amagats en lloc segur fins al moment de salpar.

Una vegada llevades les amarres i el vaixell desatracat i en moviment, ja no hi havia res ni ningú que pogués tornar la cosa enrere. Llavors el viatger podia sortir a coberta lliurement i acomiadar-se amb el gest de familiars i amics que el corresponien des del moll.

Després d’una nit de travessia allotjat en una bodega atapeïda de melons, a l’endemà al mati, l’Esteve va desembarcar al port francès de Sète. El viatge va finalitzar sense contratemps anant de Sète a París en tren, i de París a Troyes pels «Chemins de Fer de l’Est». Això s’esdevingué al novembre del 1913.

Com deia al principi, anar a l’estranger i poder exercir de la feina que es coneix fa que l’aventura resulti molt menys penosa; sobretot si el lloc de treball es té emparaulat d’antuvi. L’Esteve havia tingut compte de resoldre aquesta circumstància.

La Tintoreria Marchal de Mataró, que treballava per a les fàbriques de Canet, era filial de la Marchal de Troyes. Aquest contacte va fer possible que el jove emigrant comencés a treballar a la «Bonneterie» l’endemà mateix de la seva arribada. Endemés, per si fos el cas, portava a la butxaca una carta de referències escrita en correcte francès, lliurada el 7 de novembre de 1913 per la casa «Jover, Serra y Cía.»de Canet de Mar, amb despatx a Barcelona, Rambla de San José Nº 8.

Si el treball era el mateix, no succeïa igual amb l’organització i els mètodes que allà imperaven. Les fàbriques de Canet encara conservaven una mena de regust familiar, on els treballadors i empleats eren coneguts pel seu nom de pila i tenien, si calia, tracte directe amb el seu patró.

Troyes era una altra cosa. Era la indústria amb majúscula, on cada detall estava controlat, mesurat, cronometrat, i on cada secció o departament tenia el seu director responsable i tots els directors sota la supervisió del Director General. Els nous hàbits i sistemes de treball, junt al principi amb les dificultats de l’ idioma exigiren

20

Esteve Viñolas i Oms, a Troyes, al 1916. Tenia 25 anys

Full d’empadronament a La Mairie

El Sot de l’Aubó

article un lapse de temps d’adaptació que va ser superat sense grans dificultats.

Encara eren temps de la Belle Époque, quan semblava que es podia viure amb un cert grau de despreocupació i que tot rutllava alegrement. Tan convençuts d’això deurien estar els francesos que, per esmentar només un detall, encara cobraven la setmanada en monedes d’or.

L’alegria no havia de durar gaire mesos més. Feia temps que a les cancelleries europees s’estava coent un pastís que portaria conseqüències imprevisibles. A l’agost de 1914 Alemanya declarava la guerra a França.

Automàticament es va acabar la gresca i, per sempre més, la circulació de les monedes de metall noble.

A les primeres envestides, a principis de setembre de 1914, els alemanys havien conquerit part de la Champagne ocupant les ciutats de Reims i Épernay.

L’exèrcit francès comandat pel general Joffre, que era un francès català nascut a Rivesaltes al Rosselló; les va recuperar el 13 del mateix mes, a la primera batalla del Marne.

Troyes, que estava situada a pocs quilòmetres del front s’havia assabentat amb angoixa que l’enemic, desprès de les devastacions causades –entre elles la injúria del bombardeig de la Catedral de Reims– s’havia begut tot el xampany que va trobar per caves i bodegues. Es temia, no sense fonament, que també es quedarien amb tota la maquinària i la gran quantitat de dotzenes de mitges, mitjons, samarretes i «bonnets» que hi havia per fàbriques i magatzems.

Carta de Referències

L’Ajuntament

La Préfecture

21

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Canons presos als alemanys a la Batalla de la Champagne i exposat al públic

Dibuix del canó que es publicà en el diari de Troyes

Imatge real del Krupp 420 mm

22

El Sot de l’Aubó

Malgrat que desprès de la Batalla del Marne la guerra seguí el seu curs inexorable i que Troyes estava situada dins de l’anomenada «Zona de Guerra», el front s’estabilitzà. Això va fer que es visqués un període de, diguem-ne, relativa tranquil·litat que propicià que la indústria «troyenne» anés treballant tot i la proximitat del front de combat.

A principis de la guerra els alemanys posseïen uns canons capaços de disparar uns obusos que mesuraven 42cm de diàmetre i que realment eren extraordinaris. Amb ells varen esclafar els forts belgues de Liège i Namur facilitantlos així el ràpid avanç per terres del nord de França.

Aquestes peces d’artilleria pesada es van fer tant famoses per la seva grandiositat i poder de destrucció, que fins i tot van crear un mite que va travessar fronteres. Durant anys, quan es tractava d’esmentar quelcom superlatiu, descomunal o pesat,

article

Permís de residència a Troyes durant la guerra

sempre s’establia la comparança amb el fabulós canó.

A França, a la rereguarda tothom en parlava però ningú l’havia vist ni al natural ni en imatges. Els alemanys es cuidaven prou bé de mantenir en secret qualsevol detall que donés alguna pista a l’espionatge enemic. Per aquesta raó el francesos divagaven amb especulacions de tota mena, que eren més fruit de la fàbula que no pas de la realitat.

Com es natural, el jove de Canet mantenia correspondència amb la família i amb

els amics. També rebia diaris i revistes que el mantenien informat de l’actualitat. Per aquelles dates sortia una revista editada a Madrid que es deia «Mundo Gráfico». En un dels seus números va publicar una fotografia del famós canó. L’Esteve va pensar encertadament que si l’ensenyava al director del diari local, no dubtaria ni un moment en publicar-la.El director del diari, que era un conegut jueu de pura sang que fins i tot es deia Alexandre Israel, s’entusiasmà amb la idea que el seu diari fos el

23

El Sot de l’Aubó

primer en desvelar la incògnita que tantes càbales despertava. Perquè els lectors tinguessin un idea més clara de l’arma teutona, manà fer un dibuix ampliat que «Le Petit Troyen» del dimecres 11 de novembre del 1914 va publicar a primera plana.

Al peu del gravat s’hi llegeix un text que he gosat traduir amb el meu francès elemental. Diu així: «Gràcies a la cortesia del Sr. Esteve Viñolas que ens ha fet arribar un número de «Mundo Gráfico»on es publica una interessant fotografia –presa a Dresde amb grans dificultats a causa de la censura alemanya- pels enginyers Srs. Gil i Lampaya, avui podem oferir als nostres lectors un dibuix exacte del formidable canó de 420mm, del qual a principis de la guerra els alemanys en posseïen quatre exemplars.

A hores d’ara només els en queden dos. Un d’ells els va fer explosió, i l’altre va caure a les nostres mans uns d’aquests darrers dies.

Aquests canons valen més de dos milions de marcs. El projectil que llencen a 20 km de distància pesa 980 kg i porta una càrrega de 60 kg d’àcid pícric. Cada canonada que es dispara costa la xifra de 34.000 marcs.

La fabricació d’aquest canó «Kolosal» es mantingué absolutament en secret.

Només quaranta oficials superiors de l’entorn immediat del Kaiser en tenien coneixement. És per mitja d’aquests enginys formidables que els alemanys conqueriren els forts de Liège, Namur, Anvers i Mauberge.

Esperem que el seu paper en aquesta guerra ja hagi

El Sot de l’Aubó acabat. Gràcies als nostres valents soldats, no tindran més ocasions de fer-lo servir contra cap de les nostres places fortes».

D’aquesta manera, mercès a la fotografia de «Mundo Gráfico» i a la intervenció de l’Esteve Viñolas, els troyens i en general tots els francesos de la Champagne, en el futur van poder parlar amb més coneixement de causa d’una de les incògnites de guerra que més els preocupava.

La vida prop del front seguia la seva monotonia, sempre pendents de les fluctuacions de la línia de foc. Les hostilitats s’havien estès per tota Europa amb inusitada violència. Del maig al setembre del 1915 els francesos van intentar, sense aconseguir-ho trencar el front alemany a la Champagne.

Seguint els esdeveniments de les hostilitats, a «grosso modo», s’ha de dir que a principis de 1916 s’inicià un dels capítols més sagnants de la Gran Guerra. La Batalla de Verdún. De febrer del 1916 a finals del 1917 la lluita tingué varies alternatives però, a la fi, el general Pétain en va sortir victoriós. Amb tot això, els troyens sempre amb la por al cos. Si Verdún no hagués resistit, l’ocupació de Troyes hauria estat més que probable.

L’Esteve ja estava cansat de tanta guerra i de viure sempre amb l’ai al cor. També sentia el pessigolleig de l’enyorança que el feia somniar sovint amb el retorn a Canet.

Per un d’aquells imponderables que poden canviar el rumb de tota una vida, la «Gaceta Oficial» de Madrid va publicar un decret del 24 de juliol de 1916 pel qual S.M. el Rei

Alfonso XIII concedia l’indult a tots els espanyols que es trobessin a l’estranger en situació irregular i volguessin tornar a Espanya.

Fets els tràmits pertinents a través del vice-cònsul de Troyes i del Consulat General d’Espanya a Paris, l’indult li fou concedit a finals de febrer del 1917. Li faltava encara un paper, el «Laissez passer» (deixeu passar) que havien de concedir les autoritats franceses.

Aquells dies els francesos havien sofert alguns revessos militars que ells atribuïen a l’activitat de l’espionatge enemic. Per aquesta raó tots els estrangers que volien sortir de la zona de guerra eren particularment vigilats. Abans de lliurar-los el permís per abandonar França, havien de complir una quarantena; que tant podia ser d’uns pocs dies com de tots els quaranta. A criteri de la policia.

L’Esteve va expressar el seu desig de poder visitar París abans d’anar a Espanya. Això no var ser possible puix que fou advertit que si anava a París el més segur seria que s’hi hauria de quedar tots els quaranta dies. Davant de l’amenaça, va sol·licitar passar els dies de purgació a Montpellier a on tenia gent amiga. Passada una setmana, convençuda la policia que no tenia cap contacte ni res a veure amb els espies, li fou lliurat el permís per creuar la frontera. A l’equipatge hi portava una maleta plena de llibres, papers i fotografies.

També van passar la línia divisòria unes monedes amagades dins del forro de les sabates. La seva arribada a Canet va ser a la diada de la Divina Pastora, festa de l’Hospital del 1917.

24

El Sot de l’Aubó

Per a complimentar un dels condicionaments de l’indult, l’ex emigrant va fer deu mesos de soldat de quota a Barcelona. Per si algú no se’n recorda, el soldat de quota era el que pagant uns diners a l’Estat, la quota, obtenia certs avantatges com, per exemple, poder escollir el lloc on volia anar destinat. També si volia, els dies que estava de guàrdia o de qualsevol altre servei i s’havia de quedar a la caserna, a l’hora del ranxo, ell destapava la carmanyola i es menjava l’estofat o la truita amb patates que es portava de casa seva.

Ja no ho va viure de prop, però aquells dies, quasi simultàniament amb el seu servei tardà, al nord de França es lliurava un dels últims episodis de la guerra.

Al juliol de 1918 el General Foch guanyava definitivament la darrera batalla del Marne; fet que precipità el final d’aquella bogeria col·lectiva.

Durant la seva llarga vida de noranta quatre anys jamai va oblidar els dies de joventut passat a Troyes, ni les vicissituds que hi va viure, ni la llengua que hi va parlar.

Rondava ja els noranta quan un bon dia el sorprengué la visita d’una parella que venia d’aquelles terres.

Eren en Carles Carqués i la seva esposa Fernanda. No cal que us expliqui quin va ser el tema de conversa d’aquella tarda.

Dies després, enviaren una postal per agrair la bona acollida que van rebre a casa del que qualificaren «d’ex troyen à la mémoire prodigieuse».

Crec que arquets últims mots no necessiten pas traducció.

Ramon Viñolas i Fulladosa

article

Esdeveniments notables de la vida canetenca L’arribada del ferrocarril Joan Ballart Clos Ja que ens trobem a l’any 2009 i d’aquí pocs mesos es compliran el 150 anys de l’arribada del ferrocarril a la nostra vila, hem volgut fer aquest petit article sobre el tema que, indubtablement, va significar un pas endavant per la modernització de Canet.

No volem pas fer una crida per a celebrar l’esdeveniment amb actes carregats de folklore i ostentació buits de contingut.

Ens podem donar per satisfets si es pren consciència de les mancances que presenta la nostra línia ferroviària, la més antiga d’Espanya, però que s’ha quedat amb un nivell de serveis gairebé com els del temps de la seva inauguració.

Valgui com a exemple de les mancances que presenta la necessitat de la connexió directa amb la línia de Girona que avui dia està pitjor que 100 anys endarrere, o el soterrament de les vies davant de les poblacions per permetre que aquests pobles tan units al mar com havien estat sempre, deixin de trobar la barrera que els separa del seu entorn natural.

Inversions totes elles sobradament amortitzades, amb els 150 anys que porta la companyia de recaptacions pagades pels soferts viatgers.

A

ntecedents El ferrocarril va néixer a l’Anglaterra dels començaments del segle XIX, dins del procés industrial que allí feia poc temps havia començat i que després es va anar estenent a tots els països que en podríem dir civilitzats; procés que es coneixeria amb el nom de Revolució Industrial.

No és la nostra intenció explicar ara i aquí la història d’aquest enginyós sistema de transport, prou comentat en nombroses publicacions d’autors més qualificats.

Diguem-ne que està basat en l’afortunada conjuntura de tres factors clau, aportats per la naixent Revolució Industrial anglesa. Aquests factors van ser en primer lloc la màquina

de vapor, després tenim la idea dels vehicles rodants sobre carrils de ferro o d’acer i finalment l’energia del carbó de pedra que proporcionava la indústria minera.

Realment, era un sistema de transport revolucionari,la transcendència del que difícilment ens podem imaginar si no ens fiquem en la mentalitat de la gent de l’època, que

només coneixien els vehicles de tracció animal.

Amb aquests antecedents tan britànics, les primeres línies ferroviàries només podien néixer en aquell país i així tenim que la primera que va funcionar amb bons resultats va ser entre les localitats de Stockton i Darlington, inaugurada el 27 de novembre

Estació terminal del Camí de Ferro de Barcelona a Mataró situada a la Barceloneta

25

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Reproducció de la locomotora «Mataró», la primera de la línia Barcelona- Mataró

de 1825, encara que en principi no era pel transport de passatgers, sinó de carbó.

Hem de considerar que és a partir de la inauguració de la línia de Liverpool a Manchester l’abril de 1830, llavors ja amb passatgers, quan comença l’era del ferrocarril, agafant tot seguit una forta expansió als països més avançats.

florent gràcies a la producció de sucre. D’altre banda hi havia la forta influència que el poderós veí nord-americà exercia sobre els hisendats, interessats en l’abaratiment del transport de la canya als «ingenios» i del sucre ja elaborat al port de l’Havana.

La conseqüència va ser la construcció de la primera línia ferroviària de l’Estat Espanyol, la que uniria l’Havana amb la La primera línia ferroviària zona agrícola de Güines. El d’Espanya: l’Havana - primer tram d’aquesta línia Güines. Any 1837 de 28 quilòmetres fins a A l’Espanya que llavors hi Bejucal, s’inaugurava el havia, el ferrocarril va tenir novembre de 1837 i l’any l’honor de néixer a bastants següent arribaria a Güines. El milers de quilòmetres de casa material, locomotores i nostra, a l’illa de Cuba. Ja vagons, en principi es van feia anys que l’illa disfrutava contractar a Anglaterra, però d’una situació econòmica la influència d’Estats Units sobre Cuba ja era tan forta en aquells anys, que van aconse-guir que Espanya modifiqués els contractes compromesos amb Anglaterra, substituintlos per locomotores, vagons i personal directiu i tècnics nordamericans.

En el finançament El túnel de Montgat quan es va acabar de construir. Any d’aquesta i d’al1848 26

El Sot de l’Aubó

tres línies cubanes que vingueren després, hi va intervenir el canetenc en Josep Baró, que havent marxat de Canet de jovenet amb les mans al cap, arribà a convertir-se en un dels grans hisendats de l’illa. (Vegeu el documentat article de Josep Rovira Fors sobre Josep Baró en el Sot de l’Aubó núm. 20) Un altre català que va tenir un paper destacat en la construcció del ferrocarril de l’Havana a Güines, va ser el mataroní afincat a Cuba en Miquel Biada. No tenim constància de si hi va haver relació directa entre en Biada i en Baró, però el més natural és que la relació s’hagués produït, tenint en compte l’origen maresmenc d’ambdós, la posició preeminent dels dos personatges dins de la societat havanera i les relacions que ambdós mantenien amb el màxim responsable de l’autoritat espanyola, el Capità General Miguel Tacón.

Tan en Miquel Biada, com en Josep Baró i com molts altres catalans del segle XIX, havien emigrat a Cuba en busca d’un millor futur, lluny de les misèries de la metròpoli. Un cop aconseguit l’objectiu, en Baró va seguir a Cuba on va continuar engrandint la seva fortuna amb els negocis del sucre, ferrocarrils, navilieres, etc. mentre en Miquel Biada va decidir retornar a Mataró.

La primera línia de l’Espanya peninsular: Barcelona Mataró. Any 1848 Un cop retornat el 1840, en Biada va començar a engegar el que constituiria el seu gran desafiament després d’haver viscut l’èxit del ferrocarril a Cuba: posar en marxa la línia de Barcelona a Mataró. Eren

article temps difícils aquí a l’Espanya peninsular, anquilosada com estava en la memòria de temps pretèrits i dominada pel caciquisme, molt lluny de la mentalitat oberta que es vivia a l’Espanya d’ultramar.

A Biada li va costar molt trobar gent disposada a jugarse els diners en un negoci tan novedós, però després de mots mals de cap, els va poder reunir amb l’ajuda del capital anglès, constituint la companyia del «Camino de Hierro de Barcelona a Mataró». Obtinguda la concessió governamental, es posà en marxa el plantejament definitiu, que incloïa els expedients d’expropiacions forçoses de moltes propietats, cosa que va anar presentant molts problemes.

El traçat de la línia de 28,4 km de llarg, va anar a càrrec de la firma Mackenzie & Brassey començant les obres el 1846. Es van comprar 4 locomotores a Jones & Potts de Warrington i 62 vagons de passatgers més 32 de mercaderies de la casa Wright. Com es pot veure, tot molt britànic.

Per desgràcia, en Miquel Biada no va poder veure la seva gran obra acabada, ja que l’activitat que portava el va

Un convoi ferroviari passant per les roques de la Catel. Any aprox. 1910

fer caure malalt, morint l’abril de 1848. No per això s’interromperen les obres i es continuaren a tota màquina per part dels 500 obrers que hi treballaven. L’obra més costosa a la que van haver de fer front va ser el túnel de Montgat, acabat el maig de 1848. Per fi, després de diferents proves, es va poder fer el primer viatge obert al públic el 28 d’octubre de 1848, amb general satisfacció del públic bocabadat que deien allò de: Jamás tal cosa se vió - el comer en Barcelona - y el cenar en Mataró.

El perllongament de la línia L’èxit econòmic i de viatgers que va obtenir el camí de ferro a Mataró va obrir els ulls de la companyia, que es va proposar continuar el traçat més enllà. El 1851 es rep la concessió governamental per fer el tram fins Arenys, cosa que va causar molts problemes a Mataró, ja que no volien aquella barrera que els separava de la platja, on s’hi

La Costa de Canet, sense ni una gota de sorra

27

El Sot de l’Aubó

desenvolupaven moltes activitats com la càrrega i descàrrega de vaixells, la drassana, la pesca, ancoratge de barques, etc. Fins es va proposar que el nou tram no enllacés amb el de Barcelona, sinó que fos una nova línia, des de la riera de Sant Simó cap a Arenys. No va prosperar aquesta idea i després de problemes i greus aldarulls a Mataró, es va construir l’actual traçat fins Arenys, que presenta una llargada de 10 km i que seria inaugurat el 10 de gener de 1857.

Sense solució de continuïtat i com que el negoci funcionava, la companyia va continuar amb la prolongació del camí de ferro. La següent etapa, la tercera, ja seria la nostra, la d’Arenys a Tordera amb una llargada de 28 km i que seria inaugurada el 15 de novembre de 1859.

La quarta etapa, la de Tordera a Maçanet, s’inauguraria dos anys més tard, el 1861 i presentava una llargada de 9,4 km, ajuntant-se a Maçanet amb el ferrocarril de Barcelona-Granollers-Sant Celoni-Maçanet. Arribats a aquest punt, les dues companyies van decidir fusionar-se per emprendre

El Sot de l’Aubó

Arribada d’un tren a l’estació de Canet. Any 1885

juntes el camí cap a Girona on arribarien el 1862, continuant després a Figueres el 1877 i finalment a la frontera de Portbou el 1878.

El ferrocarril a Canet El 1857 s’havien començat a efectuar les expropiacions forçoses dels terrenys per on havia de passar el camí de ferro i les obres avançaven.

Malgrat els avenços de l’obra, ja s’havia arribat a l’any 1859 faltant pocs mesos per la inauguració i encara la companyia discutia amb l’Ajuntament de Canet el lloc on podrien bastir l’estació.

La companyia volia fer-la prop de les roques de la Catel, a l’esplanada que coneixem com la descàrrega o els vagons, lloc on havia adquirit una bona extensió de terreny.

L’Ajuntament, llavors presidit per un gran Alcalde, el Dr. Francesc Xavier Serra Clausell, no ho acceptava tot considerant que el lloc quedava apartat de la població i els accessos eren un fangar quan plovia.

Proposava que l’estació fos bastida en lloc més adient, a la zona central de la població, Per fi, després de moltes

discussions i amb acta del 4 de maig de 1859, l’Ajuntament va sortir-se’n amb la seva, acordant que es bastís a la part central, en els horts de la família Espí. Com que en tot cas s’havien d’expropiar es va arribar a un acord amb la companyia per pagar l’Ajuntament una quantitat que compensés l’augment de cost que li representava.

L’acord es va assolir el maig de 1859 i els terrenys de l’estació encara s’havien d’expropiar.

El viatge inaugural del ferrocarril d’Arenys a Tordera, fet el 15 de Novembre de 1859 a bombo i platerets i amb totes les benediccions, es va haver de fer sense l’estació de Canet, encara que sí que es va poder posar en marxa l’any següent.

La nova situació implicava uns canvis fonamentals per la vila, en la que no tots hi van sortir guanyant. La qüestió era que una part de la platja va quedar dins de l’àmbit ferroviari i amb el seu accés molt limitat. Els més perjudicats van ser els pescadors amb els problemes per treure les barques en cas

28

El Sot de l’Aubó

de temporals i la draçana, abans tan floreixent però que llavors ja estava donant les últimes boquejades i amb les dificultats que va portar el ferrocarril, ja va haver de plegar.

La mateixa situació de les vies tan properes a mar, ha portat a la destrucció del viaducte en molts sectors a causa dels temporals, amb la impossibilitat del pas de trens en infinitat d’ocasions, quedant el servei interromput a vegades durant dies i setmanes senceres. Fins s’han donat casos de temporals tan forts com el de gener de 1891, amb destrosses tan fortes que van impossibilitar el pas dels trens durant aquell hivern.

Deixant apart aquests problemes, el ferrocarril va representar una empenta decisiva per la modernització de Canet, més tenint en compte els moments clau que eren aquells en que sense que els convilatans de llavors se’n donessin compte, s’estaven establint les bases del futur industrial i comercial de la població.

JOAN BALLART I CLOS Bibliografia: Arxiu Municipal de Canet. Actes Municipals Dietari del Dr. Marià Serra «Miquel Biada o la passió pel tren» Editat pel Consell Comarcal del Maresme «Quan el vapor movia els trens» de Santiago Riera i Tuèbols Fe d’errades: Un altre cop hem de demanar disculpes per l’error en que hem caigut en la compaginació de l’anterior butlletí (Sot de l’Aubó núm.

26)A l’article «Alguns aspectes de la indústria ... 8ª Part», pàgina 16, la fotografia de la part inferior esquerra no correspon a la fàbrica Manufactures Fors S.A. com equivocadament diu el seu peu de foto, sinó que és la de Joan Jover Llauger i Cia.La fotografia de la part superior de la mateixa pàgina, sí que és la de Manufactures Fors, tal com diu el seu peu de foto.

article

Les velles famílies de la Vall de Canet (1a part) El segle XVI Antoni Cruanyes Becana

L

A SENTÈNCIA DE GUADALUPE

La Sentència de Guadalupe, un conjunt de disposicions dictades pel rei Ferran de Catalunya i Aragó el dia 1 d’abril de l’any 1486 en el monestir de Guadalupe, Extremadura, per tal de resoldre el conflicte que ja havía provocat dues guerres entre els pagesos de remença i els senyors alodials, va ser un important instrument de pacificació i alliberament del poble.

Amb aquesta sentència els pagesos quedaven alliberats de l’adscripció a la terra, es garantia la seva llibertat personal i la possibilitat de disposar lliurement dels seus béns. Els pagesos seguien, tanmateix, subjectes als censos del mes, primícies i a les parts convingudes de les collites. Respecte als «mals usos», aquests es podien redimir amb compensacions econòmiques als senyors La sentència es basava, en gran part, en el projecte de Concòrdia que havia elaborat la Generalitat de Catalunya l’any 1462, el rebuig de la qual havia conduit a les guerres civils catalanes amb Joan II. Amb aquesta sentència s’establia la llibertat de trasllat i de nous assentaments

de totes aquelles persones que així ho volguessin. Així es propiciava un nou equilibri del camp i es promovia que molts pagesos, lliures ja, poguessin dedicar-se a noves activitats comercials, manufactureres, pageses o marineres. És a partir d’aquesta sentència que els pobles de la plana i els de mar van veure incrementar la seva població gràcies a la gent que baixava de les terres de l’interior, cercant noves i millors formes de vida Canet de Mar no en fou una excepció. Aquest fet es pot veure comparant el Fogatge del 1497 i la població canetenca de les darreries del segle XVI, quantificada a l’any 1595 en uns 700 habitants.

A la gent arribada de l’ interior cal afegir-hi aquell corrent migratori que, procedent de la Gascunya, Occitània, la Provença, el Rosselló, Nàpols o Malta, entre altres llocs, va fer augmentar molt significament la població catalana i, en conseqüència, també la canetenca. Així es va impregnar la nostra societat de cognoms d’origen transpirenenc com Sagnier, Jaurés, Rafó, Bonnemaison, Vernet, Soler, Gibert, Desclot, Lafarga, Ainaud, Lasarte, Duati, Del Acqua, Gemosí, Padasau, Bertran, Badaró, Vezet, Lavigne, Mallia,

29

El Sot de l’Aubó

Lagreve Daufiac, Gaubil, Navarre, Criazzola, Vaquer, Francesch, Sarlat i tants i tants d’altres.

EL FOGATGE DE 1497 Seguint el regnat de Ferran el Catòlic, rei de Catalunya i Aragó i fill de Joan II, es va disposar la confecció d’ un fogatge que posés al dia el coneixement del nombre d’habitants de la nació catalana.

Els primers fogatges efectuats a Catalunya obeïren a interessos pecuniaris per tal de subvencionar campanyes bèl·liques, donatius o subvencions per satisfer despeses reals. Aquest objectiu fa dubtar de la seva fiabilitat.

El total d’aquest fogatge, exclosa la comarca de la Vall d’Aran, fa pujar la població catalana a 63.234 focs o famílies, que a cinc residents per foc, dóna un nombre de 316.170 habitants.

Si comparem aquesta xifra amb el fogatge del segle XIV, veiem que durant força temps es va anar reduint la població com a resultat de la pesta negra de l’any 1348 i la nefasta guerra civil catalana dels anys 1462-1472, la qual va desballestar l’economia i va empobrir la terra.

El Sot de l’Aubó Segons consultes a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el fogatge de l’any 1497 es componia de les parts següents: Cinc vegueries: Barcelona, Vilafranca del Penedès, Manresa, Vic i Tortosa.

Una sotsveguería: Berga.

Onze col·lectes: Ripoll, Perpinyà, Cerdanya, Pallars, Agramunt, Lleida, Cervera i Tàrrega, ducat de Cardona, Tarragona i Montblanc i comtat de Prades.

Pel que fa referència a la nostra vila, les dades i noms són dels següents habitants: Sant Yscla de Canet: «en Vives, en Maresma, en Oller, en Piera, en Amps, en Aulet, en Genebre. En Bateyer, en Peria, en Torrent, en Domar, en Ron de Salabreda, en Casa Agulló, en Figuerola, en Sanou en Ligada, en Vendrell, en Castells, en Juyol, en Soler, Goday, en Pederramon, en Pujades demont, en Pujades devall, en Mella, en Bigues damunt, en Bernat Andreu, en Moregues, en Lengua, en Ferran, en Ros pescador, en Bigues davall, Eugeni Casadevall, en Macià pescador, en Doy, en Mirar, en Pere Ferrer, en Moní, en Cabanys, Arquer ferrer, en Ros Çabater, en Janer, en Casa teixidor, en Gualba, Pere Gener, en Troya, en Yosan, en Camesoltes, Mn Jaume Colomer vicari i Jou Companyá.»

«Aquest fogatge de Sant Yscle de Canet dóna un total de 50 focs, que a cinc ànimes per cada un en resulta una població de 250 habitants. Cal fer notar l’absència de cognoms com Macià, Spano, etc... Entre altres, que es troben en el cens de la ciutat de Barcelona i que gaudien del títol de Ciutadans Honrats de Barcelona, com alguns altres de la ciutat de Girona».

Fris escultòric de la constitució del primer consell municipal de Canet, el 1599

Com bé es pot observar, bastants d’aquests cognoms no estan encara ben formats i queden subjectes a l’evolució que s’anirà produint en el transcurs dels anys. Per exemple: De Bateyer, Bataller. De Genebre, Ginebra. De Ligada, Lligada. De Lengua, Llengua. De Cabanys, Cabanyes, etc...

EL CONCILI DE TRENTO Aquest fou el dinovè Concili, celebrat entre els anys 15451563 sota els pontificats dels papes Pau III, Juli II i Pius IV. La seva llarga durada va ser causada pels nombrosos i delicats temes a tractar, entre ells els produïts per l’avanç del protestantisme a tota Europa i la greu situació política regnant a bona part del continent europeu.

30

El Sot de l’Aubó

El Concili fou definitivament convocat l’any 1562, essent tanmateix l’etapa més concorreguda amb l’assistència de 199 bisbes. Entre ells hi havia els de l’episcopat francès presidit pel cardenal Carles de Guisa, fins ara contrari a participar-hi. Acabat el Concili, l’any 1563 fou confirmat pel papa Pius IV, mentre que el següent any, 1564, l’ aprovació d’aquest Concili va constituir per a l’església catòlica un gran esforç de reflexió teològica. Es van tractar els drets doctrinals sobre escriptura, tradició, baptisme i confirmació, sagraments de l’ordre i el matrimoni, seminaris, predicació i tot el que afecta aquestes àrees. També va obligar al clergat, rectors i altres prelats a viure en la població on eren titulars, ja que no sempre es complien.

canetencs Però a efectes del que pot interessar als investigadors de la nostra història local, el Concili va prendre una decisió fonamental. Ens referim a l’obertura dels registres parroquials de matrimonis, baptismes, confirmacions i òbits... Aquests darrers ja s’havien iniciat l’any 1559...

La resta d’aquests llibres rectorals van començar-se passats 36 anys, o sigui del 1595 fins arribar als nostres dies.

Ens donen a conèixer dades importantíssimes sobre els cognoms, oficis, procedèn-cia i activitats a la nostra vila de Canet. Efectivament, l’aplicació dels acords presos en aquest Concili va fer possible que tots els nostres avantpassats sortissin de l’anonimat i que la seva existència terrenal quedés inscrita en actes tan importants com el seu naixement, baptisme, confirmació, matrimoni i òbit.

ACTES NOTARIALS RECTORALS Respecte als actes notarials, els rectors de parròquies n’exercien les funcions en totes aquelles poblacions o viles on no hi havien notaris.

Aquesta funció notarial, dins del límit de la seva parròquia, va estar en vigència des del segle XIV i fou de creació episcopal... Igualment s’autoritzaven assumptes de dret familiar. L’estudi dels testaments, codicils i altres documents podrien portar-nos al coneixement social de les diferents èpoques, a l’establiment de genealogies i de tot el que fa referència al context cultural i/o social de cada època.

Per a la plena validesa dels testaments calia la presència de diversos testimonis.

La importància de fer testament a l’Edat Mitjana queda ben manifesta amb l’existència i mal ús de l’ anomenat «Intestia «. Això significava que quan un pagès o serf moria sense testar, el senyor feudal es quedava amb la tercera part dels seus béns, per migrats que fossin, i aquest fet esperonava els seus redactats.

Els testaments, des de temps molt reculats, foren redactats en llatí i en català fins que a les Corts celebrades a Monçó l’any 1542, regnant Felip II, es va ordenar que només ho fossin en català. Aquesta disposició real es va complir fins a l’any 1824, quan passaren a fer-se en castellà.

A causa de les ordres del bisbe de Girona, Dionisio Castaño Bermúdez, el rector de Canet, mossèn Joseph Figueras i Pujolar, va haver de complir la disposició. (El darrer testament rectoral donat a Canet de Mar fou el 19 de setembre de l’any 1946, a nom de Dolors Planet i Carbonell, per necessitat urgent i exercint de notari rectoral mossèn Josep Mercader). Com a bona mostra del que s’escriu anteriorment valgui la última voluntat de Theresa Estrany donada el dia 19 d’octubre de 1780 on llegim... « Després d’haver confessat a Theresa Estrany, vídua deixada de Josep Estrany mariner de dita vila m’ha recomanat que desprès de morta digués que era la seva voluntat deixar i llegava a Francisco Estrany, son fill cec habitant a Mataró, un matalàs y una flassada que es del llit haont dorm y que a Gerònima també filla seva casada amb Martí Puig mariner de dita vila, per los agradables serveis que

31

El Sot de l’Aubó

de ells ha rebut tota la roba de son ús y es sa voluntat que aluego de ser morta se los entreguin.

Y per ser sa voluntat ho firma dit dia i any y que les 25 lliuras que té en dita casa serveixan per be de la seva anima».

ACTE FUNDACIONAL CANET DE MAR

DE

«En l’any 1599, en la primera quarta del mes de gener en la Vila de Canet de Mar i lloc de la Torre i Fortalesa de Canet, convocats i congregats la Universitat, singulars homes i parroquians de la Vila i parròquia de Sant Benet de Canet, terme de Montpalau diòcesi de Girona, es reuní en consell, congregats amb repic de campanes del campanar parroquial, amb permís, presència i assistència de l’Honorable Antoni Llobet, subatlle de dita vila i parròquia de Sant Benet de Canet de Mar. Es dóna lectura al document que expressa que el marquès d’Aytona ha concedit el privilegi a la parròquia de Canet: Los senyors obrers Pere Roig, Gabriel Roig i Francesc Jover, exposaren de viva veu lo següent: Honorables senyors. Els aquí convocats i congregats com a universitat i representant la Universitat i tenint consell general de la vila i parròquia de Sant Benet de Canet, sabeu com l’Il·lustríssim Senyor Marquès d’Aytona, comte d’ Osona, i vescomte de Cabrera i Bas i senyor de dita Vila i Parròquia de Sant Benet, ha concedit llicència de poder tenir lo Consell de dita Universitat a un número cert de Consellers, los

El Sot de l’Aubó quals tinguen poder per resoldre i determinar qualsevol cosa de dita Universitat, així com si tota la Universitat s’hagués convocada i congregada. Dins d’aquest mateix acte ha estat determinat, ordenat i resolt que fossin posats dins les bosses els papers amb els noms dels canetencs, de diferents oficis, aptes per a ser elegits i que aquestes bosses passin a dins d’una caixa de tres clavadures i fossin donades les tres claus d’aquelles, dos d’elles als obrers i l’altre al notari escrit a sota i que no es poguessin obrir fins el dia de l’extracció de dits jurats i consellers».

La caixa va ser tancada amb les tres claus, dues en mans dels obrers Gabriel Roig i Francesc Jover i la tercera lliurada a Antoni Moner, notari públic del terme de Montpalau.

La caixa va restar recollida a l’església de dita vila fins a Quinquagèsima, on es van convocar i congregar una gran multitud de fidels desprès de celebrar missa major amb l’assistència i presència de l’honorable notari Antoni Joan Moner com a testimoni.

Llavors va fer-se l’extracció de jurats i es van llegir les capitulacions.

«Oberta la bossa del jurat en cap, i per un minyó de set anys, i amb una sola mà fou extret un rodolí d’aquella i en aquell fou trobat lo nom de Barthomeu Figuerola.

Tot seguit, per jurat segon fou trobat lo nom de Jaume Pica i per tercer jurat lo nom d’Antoni Camps. Oberta la bossa intitulada de consellers i per lo dit minyó, trets els noms de Francesc Jover, Bartomeu Torrus, Joan Pica, Antoni Ferrer, Barthomeu Roig, Joan Niella, Salvador

Veia, Antoni Pastell, Pere Vendrell, Jaume March, Miquel Madir i Miquel Goday.

Testimonis són lo magnífic senyor Miquel Spanno, Senyor de la Casa i Torre Forta de Canet i Jaume Macià, mercader de dita vila de Canet.»

(Els elegits ho foren només pel termini d’un any i n’havien de passar tres més per tornar a ser elegibles. També cal esmentar que el testimoni Jaume Macià, mercader, era el pare de qui fou el venerable Gabriel Macià».

(L’Acte Fundacional pot llegirse en un magnífic quadre donat pels successors del Dr. Marià Serra i està en poder de l’ Ajuntament de Canet).

Amb l’Acta Fundacional de la nostra Vila de l’any 1599 podria tancar-se un llarg període de cent anys que inclou la promulgació de fites tan importants com la Sentència de Guadalupe, al 1486, que va fer lliures a tots els catalans... El fogatge de l’any 1497, que ens fa conèixer els habitants de la nostra vila... El Concili de Trento, entre el 1545-1563, que deixa el camí obert a la inscripció de tots els cognoms de la nostra vila... I finalment l’Acta Fundacional de 1599 que ens fa lliures i amos de les nostres decisions.

Amb tot aquest bagatge i les possibilitats que s’obren, podem passar a fer-nos coneixedors de les nostres famílies i els seus cognoms seguint un ordre cronològic i alfabètic tal com els reproduïm aquí. El període de quaranta un anys que transcorre entre l’inici del llibre d’Obits, l’any 1559, fins arribar a l’inici del segle XVII, a l’ any 1600, son els exposats en primer lloc. Aquest primer

32

El Sot de l’Aubó

llibre rectoral d’Òbits comença amb aquesta primera inscripció... «Avuy... de mars de lo any 1559 dit morí Segimón NIELLA fadrí. (L’ antiga masia de can Niella es troba en el camí de Sant Cebrià).

A ARQUER «Lo dia 20 octubre de 1562 morí lo senyor Pau Arquer pagés» ANDREU «Lo dia 29 de abril de 1567 ha mort Yago Andreu» ALAMANY «Ha mort Alamany, alias Girandella» ARENAS «Madona Arenas morí lo any 1592» ALOMAR «Mort de Alomar, pages, el mars de lo any 1600» B BIGUES «Avuy 23 de desembre morí Barthomeu Bigues» (Mas Bigues situat a l’entorn de l’esglèsia parroquial» BARNOY «Lo dia 6 de novembre de 1573 morí en Barnoy» BAJAM «Lo dia 20 de mars de 1575 morí Barthomeu Bajam» BONET «Avuy 10 de juny de 1580 es sepultat Pau Bonet corder» BARRERA «Avuy 11 de juny de 1580 morí en Barrera mestre de obres» BAGES «Lo dia 10 de mars de 1584 morí en Bages, alias Major» BATLLE «Sepultura de madona Batlle hostalera, el 4 de juny de 1585».

Masia de can Batlle (abans Roldós) part damunt de la Casa Forta de Santa Florentina).

BOHIGUES «Mort de madona Bohigues a l’any 1562» BARFULL «El 20 de setembre de1582 morí madona Barfull» BALSÄ «Avuy 19 de novembre de 1582 morí madona Balsà» BARGANT «A 11 de setembre de 1583 ha mort Bargant, a casa den Batlle» BALDOIRA «Lo any 1583 morí en Baldoira teixidor de llí» BERTRAN «Lo dia 23 de desembre morí lo senyor Bertrán» BARNOYA «Madona Cathherina Barnoya morí lo any 1596» BUSSOT « Lo 2 de febrer de 16OO morí Salvador Bussot» C CASTELLSAGUER «Al mars morí lo senyor Castellsaguer» CASALINS « Al 22 de novembre de 1570 morí madona de Vicens Casalins» CASTELL «Al maig de 1573 morí en Castell» CORGETÉS « Avuy a 4 de setembre morí Salvador Corgetés»

mariner lo 7 de febrer de 1584».

Masia a l’actual can Santiñà « GALCERAN « Lo febrer de 1587 morí en Galceran, sabater» GARRIGA «Lo any 1599 ha mort madona Garriga» I ILLA « Lo dia 7 de juny de 1562 morí Francisco Illa» J JUYOL «Lo día 20 de abril de 1561 morí lo senyor Yago Juyol» JOVER «Hereu de casa Golba morí 3 de maig de 1596» JACOB « Mort de Anthony Jacob del regne de França.

CABANYAS «Lo dia 10 de agost de 1576 morí Tomás Cabanyas».

CARBONELL « Lo dia 1 de novembre de 1581 morí madona Joana Carbonell.

CARCERENY «Avuy 11 de novembre de 1581 morí Madona Joana Carcereny» COSTA «Lo fabrer de 1582 morí Miquel Costa, fadrí» COMALITA «Morí madona Comalita el 19 desembre de lo any 1582» COLOMER «Lo dia 5 de febrer de 1583 morí Joan Colomer» CARNASOLTES «Lo dia 25 de febrer de 1586 ha mort Carnasoltes mariner» CONSTANS « Mort de madona de Joan Constans a 3 de mars de 1586» CASSÀ «Madona Cassà morí al desembre de lo any 1586» CASSES « Lo any 1591 morí madona Casses, muller del matalasser» CRUANYES « A 29 de agost de 1600 morí Francesch Cruanyes patró.

Vivent prop de casa Arquer» D DOY « Avuy any 1568 morí Anthony Doy» DALMAU «Avuy 14 de gener de 1592 morí madona Dalmau forner» E ESTRADER «Lo dia 19 de abril de 1566 morí Bernat Strader» ESPINÓS «Lo día... morí Joan Spinós gendre de madona Arquera prop

la casa de Francesch Cruanyes patró, Ha fet testament» F FIGAROLA «Lo 8 de gener de 1571 morí Figuerola pagés «alias Riera».

Masia Figuerola existent al rial del mateix nom des de 1470.

FARRER «Lo dia 1 de novembre de 1573 morí Miquel Farrer» FAL-LIA «Lo 26 de mars de 1582 morí en Fal-lia, napolità» FLOR « Sepultura al 19 de abril de 1582 de Flor, mariner» FARGES «Mestre Farges boter morí 6 de abril de 1598» FRANSÏ «Mariner mort lo any 1598» FRANCESCH «Mort de Pere Francesch del reialme de Fransa lo dia 7-1595. Era esposat amb Joana Buscarons» G GUALBA « Lo dia 12 de octubre de 1561 morí el senyor Jaume Gualba» GRAU/GARAU «Avuy 29 de setembre de 1569 morí el senyor Grau» GODAY « Lo 10 de novembre de 1569 morí Thony Goday. Esposat amb Joana Gili, d’Argentona» GENER «Al darrer de gener de 1570 morí madona Violant Gener» GIOL «Lo darrer dia de gener de 1575 morí madona Giol». Antiga masia de can Giol davant la Torre Forta de Sta Florentina» GOFAU «Mort de Barthomeu Gofau,

33

El Sot de l’Aubó

L - LL LLAUGER « Lo any 1568 morí madona Eularia Llauger. El mas Llauger existí fins l’any 2003 al carrer Rabalet.

Des de l’any 1460, i durant una centúria, fou la Rectoria de Canet de Mar» LLIGADA « Avuy 26 de gener de 1562 morí Mateu Lligada, mariner» LLOPART «Avuy 29 de agost de 1580 morí madona Llopart» LLOBERONS «Mort de madona Lloberons a l’any 1582» LAUDER «Lo dia 1 de abril de 1592 morí Pere Lauder» (Llauder ? ) M MORELL «Lo dia 28 de novembre de 1570 morí el senyor Morell» MARCH «El dia 2 de gener de 1573 morí Vicens March» MORA «Avuy 4 de abril de lo any 1575 morí lo senyor Mora» MARGES «Avuy 24 de abril de 1575 morí lo senyor Marges» MIRO «Comptant a 1 de febrer de 1577 morí Baltasar Miró» MADIR / S «Lo any 1584 morí madona Madir, del regne de Fransa» MACIA «Lo 2 de juliol de lo any 1581 morí Tony Macià» MONI « Al maig de lo any 1582 morí madona Moní. Masia ubicada a l’actual carrer Saüc, des de 1479 « MURTRA «Lo dia 20 de mars de 1585 morí en Murtra» MISSER « Lo dia 30 de maig morí Pere Misser, mestre de aixa» MAYA «Mort de lo senyor Mayá, mestre de cases» MONTANYANS «Morí al 23 de octubre de 1585» MORAGUES « Avuy 26 de desembre de 1585 ha mort Moragues» MIRALLES «Lo octubre de 1588 morí Miralles, teixidor de llí» MILANS «Lo senyor Jaume Milans morí lo dia 13 de febrer de 1592»

El Sot de l’Aubó MARTI «Madona Martí morí lo dia 4 de juny de 1593» MARESMA «Lo dia 30 de setembre morí lo senyor Maresma, traginer» MOLÄ «Lo dia 3 de febrer de 1599 morí lo senyor Joan Molá del regne de Fransa de la vila de Buxallat, bisbat de Comenge» MESTRE «A lo any 1600 morí Anthony Mestre, teixidor de llí» N NIELLA «Lo dia 12 de octubre de 1562 morí Yago Niella, alias lo Rey» NOGUERA «Lo 24 de juny de 1599 morí lo senyor Pere de la Maduixa, del reialme de Fransa y gendre del senyor... Buscarons ( ? )» NISCONES «Al mes de juny de 1600 morí madona Niscones» O OLIVER «Avuy 26 de maig de 1582 morí madona de Oliver fuster» OLLER «A 22 de mars de 1584 morí Joan Oller, a la casa den Niella» P PARATGE «Avuy 6 abril de 1559 morí en Paratge pagés». Antiga masia al rial de la Taxonera « PUJADES de «A novembre de 1559 morí Violant Pujades de les Basses».

Antiga masia a les actuals Indústries Soler.

PUIG «A octubre de 1560 morí lo senyor Anthony Puig, pages vivent al carreró». (Actual carrer Santíssima Trinitat) POL «Avuy 4 de novembre de 1561 morí en Pol. Alias Ferran» PRATS «Lo any 1571 mort de lo senyor Prats pescador» PINS «Lo febrer de 1571 morí Jaume Pins sastre» PALOMERAS «Lo 16 de setembre de sobredit any morí en Palomeras» PICA D’ Avall «A 13 de agost de 1574 morí en Jaume Pica d’ avall, francés, vivent prop de la carnicería» (Avui carrer Vall) POSTELL «Lo 20 de gener de 1582 ha mort Eulàlia Postell, doncella» PLANA «Avuy dia 19 de maig morí en Plana, mariner» PONGEM «A 21 de febrer de lo any 1571 morí en Pongem» PALOM «Madona de Barthomeu Moni lo 13 de mars de 1592» PAGÄ «Madona de Barthomeu Pagà ha mort lo agost de 1598» PARERA «Mort de Gabriel Parera 1595, esposat amb Joana Balsa « R ROMEU « A novembre de 1560 ha mort Domingo Romeu rajoler» RAMONET «A 10 de juliol de 1573 morí en Ramonet. El Mas Ramonet existí a l’actual carrer Mas Ramonet.

RIVERA «Eularia Rivera morí el 2 agost de 1590» ROLDERAT «Eularia Rolderat morí lo 28 de mars de 1597» ROIG de. «Lo any 1599 morí madona Roig de la Penya». Antiga Penya, masia a l’actual carrer Caldeta ROIG « Mort de madona Eularia Roig, la que es morta a la casa den Golba, al davant de la casa de Francesch Roger lo dia 6 de abril de 1596 « S SOLÁ «Avuy 27 de setembre de 1567 morí Jaume Solá» SANIJES «Avuy a 10 de abril de 1571 ha mort madona Sanijes» SOTJEM «A tres de setembre de 1571 morí lo senyer Sotjem» SOLER «A 29 de juny de 1580 morí en Soler de «damunt», pages» SALETA «Mort de Thony Saleta. Ha fet testament» SANOU «Avuy ha mort lo senyor Thony Sanou.

Antiga masia a l’actual carrer Romaní « SIRES / CIRES «Lo dia 19 de novembre de 1589 morí en Cires, mestre de cases». Antiga masia a l’actual col·legi Iglesias .

SALADRIGA «Lo dia 2 de abril de lo any 1592 morí Saladriga» T TAXONERA «Al desembre de lo any 1559 morí lo venerable Mn Taxonera rector de Canet» TORRÓ «Morí en Torró y feu testament al notari de Pineda» TORRUS «A dos de juliol de 1577 morí lo reverent Salvador Torrus, rector de Canet» TERRADES «Comptant 2 de octubre de 1577 morí lo senyor Terrades» TORRA «Mort de madona Eularia Torra muller de Jaume Torra, Vivent al carreró. (Actual carrer Santíssima Trinitat) V VIVAS «Avuy... any 1570 morí Francesc Vivas» VILAR «Mort de lo senyor Vilar. Any 1570» VIDAL «Al mes de abril morí madona Vidal, alias Mora» VENDRELL «Avuy 8 de agost morí en Vendrell. Ha fet testament»

Cent vint-i-dos cognoms composen aquest primer llistat d’ òbits que, començant a l’ any 1559, tenen fi el 31 de desembre de l’any 1600, darrer dia del segle XVI. Amb ells tenim coneixement dels nostres avantpassats que 34

El Sot de l’Aubó

en aquests 41 anys constituïen part del conjunt de cognoms inscrits a la nostra parròquia de la Vall de Canet, exceptuant aquells no arribats, encara, a la fí de la seva vida terrenal i per tant no inscrits en aquest primer llibre d’ Òbits. (En tot cas ho seran en el següent segle XVII).

Per altra banda és òbvi que de cada cognom fora molt possible trobar-ne varis portadors com a resultat del creixement de les diferents branques familiars.

Convençuts de que dins dels diversos estats de la vida -naixement, baptisme, matrimoni o òbit- aquest darrer es absolutament indefugible i per tant el més cert, ens ha portat a escullir-lo com a referència, a més de ser el primer que fou iniciat (36 anys abans que cap altre) i per tant ens permetia endinsar-nos força més cap als inicis del llunyà segle XVI. Aquest primer llistat d’òbits, de data de l’any 1559, coincideix amb l’estrena de la nova esglèsia parroquial i alguns dels seus enterraments poden ser d’ abans de l’aplicació de les noves normes del Concili de Trento (aprovat l’any 1563) enterraments que fins aquella data es celebraven al cementiri de l’església vella ubicada en el lloc de l’ actual Santuari de la Misericòrdia.

A partir de la lectura d’aquest primer llistat qualsevol convilatà de Canet podría comprobar els inicis del seu cognom, a partir dels llibres rectorals. No obstant, cal dir-ho, fora fàcil trobar alguns d’aquests o altres antics cognoms en codicils, testaments o altres documents de caràcter privat anteriors als esmentats llibres.

ANTONI CRUANYES BECANA

mots

Paraules en desús que encara vaig sentir Xavier Mas Gibert ALOTXA: Sabata amb sola de fusta (Rosselló); equivalent al zueco castellà. Sabata molt grossa Empordà i Maresme.

Clavar-li una galotxa a algú equival a atribuir-li la culpa d’alguna cosa.

Etim. Del francès galoche mat. significat per bé que sembla que és d’origen grec [calopode]: cf. Meyer-Lübke REW 1525.

ALC.MOLL Dicc. Vol. 6 p.141

G

ca perquè segurament no disposaven de diners suficients en metàl·lic. Els nostres vells mariners també feien anar el terme CAMBALACHE: mot usat a Uruguai i Argentina, potser deformació de cambalaje que no apareix al DRAE. «Catalunya dins l’Espanya moderna» Vol.4 pg.

455 Pierre Vilar.

GRAPONER: Subs. GRAPONE-JADOR Verb. GRAPEJAR. Barroer, maldestre que fa les coses matusserament i de qualsevol manera.

LA TRUCA: Equivalent a trueque en castellà, o sigui: intercanvi o bescanvi sense intervenció monetària.

TRUCAR Verb equivalent a canviar. Trobo en un llibre de comptes aquesta anotació comptable: «Canvien els anglesos «peix salat» (congre) per aiguardent» i l’enunciat era: «Compra ab truca».

S’entén perfectament que el comerciant en qüestió havia bescanviat congre salat per aiguardent. Segons Pierre Vilar, després de la desfeta de 1714, els comerciants catalans van reprendre les activitats amb el sistema de tru-

PÈIXER, a part del sentit de donar menjar a algú també té l’accepció de pasturar, o sigui que és l’equivalent al pacer castellà.

VAGA. Si et VAGA de fer-ho ja ho faràs, p.e.. O sigui si tens temps vagatiu per a ferho ja ho faràs. Equivalent al VACANTE castellà. Dionisio Ridruejo escrivia encara «Pero sobretodo se vacaba de la vida ordinaria». «Casi unas memorias» pàg. 165 MITGES DITES (Frase feta que no té res a veure amb

35

El Sot de l’Aubó

«arribar a misses dites», que vol dir arribar tard i quan ja no hi ha res a fer). El terme «MITGES DITES» provenia del lèxic mariner, o sigui del noliejament o finançament dels vaixells pel sistema de partioners (una mena d’»accionistes» que es partien o dividien l’import de la inversió del vaixell o el de la càrrega. Dels que invertien en el buc es deia que apostaven a la madera i els qui ho feien en la càrrega que apostaven a la mota.

Les parts dels inversors podien ser iguals o desiguals i, quan eren MITGES DITES significava que cadascun d’ells representava el 50% del valor del vaixell o de la càrrega. O sigui que s’entenia que la propietat era la declarada, mentre que si no era així, cada partioner podia i solia representar i donar el seu nom a un grup familiar o de partícips «no dits», o sigui: desconeguts. O sigui que, com que en el cas de les MITGES DITES tothom coneixia tothom, el terme «Això són mitges dites», significava que era transparent, conegut i sense vicis ocults o elements amagats. «Catalunya dins l’Espanya moderna» Vol.4 p.455, Pierre Vilar.

El Sot de l’Aubó

El Sot de l’Aubó

Centre d’Estudis Canetencs

Fes-te soci!

Si tens documentació sobre la història de Canet de Mar, si vols participar activament recuperant el nostre passat i si estàs disposat a salvar el patrimoni del nostre poble, fes-te soci del Centre d’Estudis Canetencs i per només 12 Euros anuals rebràs, cada trimestre, El Sot de l’Aubó.

Fes-nos arribar les teves dades al carrer Saüc, 2 o vine personalment qualsevol dimarts, de 6 a 8 de la tarda i t’explicarem la nostra feina com a entitat.

36

El Sot de l’Aubó

papyrusdisseny.com · Tel. 93 794 04 87

El Centre d’Estudis Canetencs és una entitat cultural sense cap afany de lucre que té com a objectiu recollir i preservar la documentació escrita o material que tingui interès local i fer-ne difusió.