El descobriment del costat ocult de la Lluna EL meu nom és Pepe. Tenc 23 anys i avui m’he aixecat com un dia normal. Res semblava diferent. Dins ca meva res havia canviat: els mateixos mobles, les mateixes flaires, els mateixos llibres, les mateixes sensacions. Res no havia canviat, excepte jo. Mai ningú es podrà imaginar el que havia viscut, allò que podria haver passat i no va ser. Mai ningú sabrà que la història i el destí de la humanitat havia estat a les meves mans. Tot començà ahir al matí quan, de sobte, va venir el meu amic Joni i em va comentar que hi havia una reunió de tots el seus familiars i volia que l’ acompanyàs, com no tenia res a fer hi vaig accedir. De camí a la reunió, vàrem veure un home allargat al terra que cridava auxili. No podíem deixarlo estar. L’home ens va demanar pujarse al cotxe, ja que havia de fer una cosa molt important. Quan el vàrem deixar vaig observar que al final d’aquell camp tan extens es trobava una mena de coet! Ens va dir que havíem de arribar aquell artefacte ràpidament. Al trajecte, ens varem conèixer bastant. Es deia Lorenzo i vivia a Eivissa. Deia que la seva feina era molt asfixiant, ja que molta gent depenia del seus coneixements del cos i el deteriorament de la psique humana. Ens va parèixer molt interessant. Ens va demanar pujar a la nau amb ell i nosaltres vàrem accedir, ja que no pensàvem que fos a passar res. Tot allò era enorme! Hi havien botons de tots els colors i de totes les formes al voltant nostre amb llums molt vistoses que donaven ganes de tocarho tot. En Joni anava passejant, mentre que jo parlava amb el Lorenzo. De cop i volta tot va començar a tremolar y sentia una pressió molt gran a tot el cos, pensava que moriria explotat com un globus amb massa aire. Estàvem enlairantnos! Érem a l’espai! No ho podia creure! Vàrem mirar per l’escotilla de la nau i teníem la Lluna just al costat, que emocionant! Sempre havia somiat tenirla tan aprop… Després d’una bona estona discutint si sortir o no, varem decidir sortir de la nau. Quan érem dalt vaig escoltar un murmureig des de la part oculta de la Lluna i vaig atracarme a mirar. No ho havia d’haver fet, encara sento el cor a la ma quan aquell ser estrany amb aquelles grans dents, amb el cos desfet per arrossegarse per allà ja que no tenia cames, la cara totalment desfigurada déu sap per què. Vaig anar corrent a buscar al Lorenzo i sols vaig trobar al Joni. Els dos, amagats dins un cràter, vàrem vore com s’atracava un home amb un vestit paregut al d’un astronauta, però era molt
diferent al que portàvem el Joni i jo. També portava un poal a la ma dreta, quan es posà al costat d’aquell estrany ser va llençar tot el que havia a l’interior d’aquell recipient ple de carn crua. Varen començar a sortir sers similars a aquell, pareixien persones normals amb moltes malalties i molt mal tractades. No podíem continuar mirant allò i en Joni em va dir que volia tornar a casa. Vàrem córrer a la nau. Una mica més tard, va aparèixer el Lorenzo amb el mateix vestit que el del poal. Em vaig quedar de pedra mort de por! Sembla ser que el Lorenzo no es va adonar que vàrem sortir i vàrem veure tot aquell infern que es trobava en la part fosca d’un lloc tan magnífic. En aquell moment Joni em va comentar el que vàrem veure i que sospitava que tot era obra d’en Lorenzo. Encara no ens havíem anat i vàrem fermar caps que no ens varem adonar que ell era al costat nostre i ens va escoltar tot el que vàrem dir. Ell estava molt enfadat i nosaltres dos morts de por, quan de cop i volta ens va donar un cop al cap i vaig notar com desapareixia la força al meu cos i poc després vaig despertar molt atordit al costat del Joni encara adormit. No sabia on era ni què m’havien fet. L’espai era con el de una sala de operacions molt antiga amb una mena de grada que envoltava el centre on ens trobàvem. Vaig sortir corrent buscant una sortida per sortir d’allí el més ràpid possible amb el meu millor amic. Havia una gran porta de metall per la qual vaig sortir i observar a moltíssima gent amb unes samarretes de força donantse caparrotades contra les parets cridant de desesperació. Em vaig atracar a una noia molt maca asseguda mirant el nores, li vaig preguntar que era aquell horrible lloc i em va contestar que era un psiquiàtric. Segons passava el temps vaig descobrir que en Lorenzo és el metge d’aquest antre i amb pitjor estat mental que qualsevol d’aquí. Ell va ser qui va demanar l’internament meu i del Joni per estranyes al∙lucinacions. No tenia ni idea de com podia estar jo aquell indret i, després de ja no se quant de temps, encara estic aquí comdemnat a no poder sortir mai, on no existeix ni el temps ni la diversió, soles hi ha bogeria i brutor.