Embarquem cap a les Indies

Embarquem cap a les indies

Tema 1

Caravel·les del segle 15 La caravel·la era un vaixell de vela utilitzat entre els segles 14 i XVII, era lleugera, era alta, ampla i era curta com 30 metres, era d'aparell llatí i davant era rodó.La caravel·la és va començar a utilizar el segle XVI i desprès es van començar a fer més. Al principi les caravel·les es van utilitzar com a embarcacions pesqueres. Les funcions de la caravel·la augmenta la seva grandària i resistència per aconseguir la nau o Carraca. Una barca va ser unes de les substutuides de les veles és un vehicle fet per a navegar i que habitualment és de dimensions més petites que un vaixell, s'utilitza per al transport de persones o coses i per a desenvolupar activitats com la pesca o esports com la vela o el caiac.

Les caravel•les, un avanç en la navegació.

Glossari Morabatí: impost posat al valencians per a recaudar diners per als viatges de Cristòfol Colon i també es una moneda

Brúixola: La brúixola o búixola és un instrument que serveix per orientar-se que té una agulla que assenyala d'una manera aproximada la direcció nord-sud, i est-oest, que es fonamenta en la propietat de les agulles

Astrolabi: Un astrolabi és un instrument de navegació, que mesurava l'altura del sol o de l'estrella polar, depenent si era de dia o de nit, i mitjançant una sèrie de càlculs els mariners podien saber la latitud a la qual es trobaven.

.

Caravel·la: Una caravel·la era un vaixell de vela utilitzat entre els segles XIV i XVII. Era lleugera, molt alta, ampla i relativament curta (de fins a 30 metres), d'aparell llatí (i més endavant també rodó), i comptava amb dos o tres pals, sobre una sola coberta i amb un elevat castell de popa. Gràcies a aquestes característiques va poder afrontar amb èxit els viatges d'exploració a través de l'oceà.

Quilla: La quilla és una peça longitudinal de fusta, des d'on neixen les quadernes (costelles). A l'extrem de proa s'uneix a la roda i al codast a la popa. És la peça més important de l'estructura sobre la qual es construeix un vaixell. La quilla és al vaixell el que la columna vertebral és a l'esquelet.

LES ESPÈCIES. Quan parlem d'espècies ens referim a la sal, el pebre, la canyella, la nou moscada,... i un llarg etcètera de productes, la majoria dels quals creixen en terres de clima càlid.

La seva importància durant la Història.

Des de l'antiguitat, les espècies han estat molt valorades. S’han utilitzat en la vida quotidiana de totes les cultures com a condiments i a vegades per a usos medicinals.

Totes les civilitzacions les han cercades, des dels egipcis, els sumeris, els grecs, els romans i durant tota l’edat mitjana.

Per a aquests pobles l’únic indret conegut on podien trobar espècies era als territoris orientals poc definits en aquells moments, però que corresponien a l’Índia tropical i països veïns.

Per tal d’aconseguir espècies s’organitzaven viatges cap a l’Orient. És així com aparegueren rutes com la de la seda, que partia d’Europa per la mar Mediterrània, fins a Constantinoble i d’allà amb caravanes de camells travessaven l’Anatòlia i continuaven fins a l’Índia.

Tot això va ser així fins al 1453 en què els turcs van conquerir les terres de l’actual Turquia i bloquejaren el pas de les caravanes que anaven a Orient.

Els països europeus es van veure en la necessitat de cercar nous camins, noves rutes per tal d’evitar els passos terrestres per la terra dels turcs.

A partir d’aquest moment començà doncs un interès per buscar nous camins marítims que permetessin arribar a l’Índia des d’Europa.

Aquest no és l’única causa que impulsà les exploracions marítimes del segle XIV; però sí l’excusa instantània que hi veieren els contemporanis.

1. Què era la ruta de la Seda?

Era una triangle comercial 2. Per què és van tenir que buscar altres alternatives?

Perque els pobles de les fronteres els obligaven a pagar

Durant tota l’Edat mitjana va existir un comerç d’Europa amb l’Orient. (Àsia). Es feia navegant per la Mediterrània i després, a Turquia enllaçava amb una ruta terrestre –la ruta de la seda- que es feia amb camells. Es buscaven espècies, perquè a Europa no n’hi havia.

Però al 1453, els turcs van conquerir Constantinoble (actual Estambul) i van obstaculitzar les rutes a Orient.

Per això a partir del segle XV es van buscar noves rutes marítimes (eren més segures que les terrestres).

El rei portuguès Enric el Navegant va impulsar molt la navegació. En aquell temps hi hagueren molts avenços:

 Nova cartografia. Mapes més precisos com els portolans. Nous aparells: la brúixola, el timó, l’astrolabi  Noves naus. Es va crear la caravel·la, un vaixell gros i fort capaç d’encarar-se a l’Atlàntic.

RUTA AFRICANA. Voltava Àfrica seguint les costes, fins que Bartolomeu Dias va arribar al cap de la Bona Esperança(1488) RUTA ÍNDIA. Vasco de Gama des del nord de Madagascar va arribar a l’Índia (1498) obrint així una nova via cap a les espècies.

3. Marca en el mapa les rutes portugueses cap a l’Índia, la de Bartolomeu Dias i la de Vasco de Gama, posa també les dates.

4. Fes un esquema o mapa conceptual amb les causes dels descobriments europeus.

ECONÒMIQUES:anaven a altres llocs per conquerir i portarse tot el que habia

TÈCNIQUES:la tecnologia anava avançant tant que es va poder fer baixells mes grans

CIENTÍFIQUES:els avanços cientifics van permetre anar a llocs sense perdres

POLÍTIQUES:Quan es conqueria un pais s'establien relacions politiques

SOCIALS I CULTURALS:Despres d'unna colonitzacioels aspectes socials i culturals.

I una cultura s'enriquia d'un altre

Tema 2

LA CONQUESTA D’AMÈRICA. La conquesta d’Amèrica va ser ràpida i cruenta.

CAUSES: la superioritat militar dels espanyols (armes, cavalls, armadures, pólvora) la superioritat científica (geògrafs, enginyers militars) la cobdícia dels conqueridors.

CONQUESTES: MÈXIC (1519-21) la seva conquesta va ser obra de l’extremeny HERNÁN CORTÉS. L’expedició militar va sortit de Cuba amb 11 vaixells, 900 homes, 32 cavalls i 14 canons. Van sotmetre l’emperador des asteques, Moctezuma, van ocupar Tenochtitlán i van imposar el pagament de tributs a la població indígena.

PERÚ (1531-34) conquesta dirigida pel també extremeny FRANCISCO PIZARRO juntament amb DIEGO DE ALMAGRO. L’expedició, formada per 180 homes i 37 cavalls, va aprofitar les divisions internes entre els inques. Un dels episodis més sagnants va ser la batalla de Cajamarca (1532) on van morir molts indígenes.

ALTRES CONQUESTES: en aquesta mateixa època Núñez Cabeza de Vaca va explorar Florida, Texas i Califòrnia, a l’Amèrica del Nord. Més cap al sud Almagro i Pedro de Valdivia van conquerir Xile, Orellana va recórrer l’Amazones i Juan de Garay fundà Buenos Aires (Argentina).

Finalment, a Àsia, les illes Filipines van ser conquerides per Legazpi i Urdaneta i van rebre aquest nom en honor de l’infant Felip, fill de Carles I.

L’ORGANITZACIÓ DELS TERRITORIS CONQUERITS. Els territoris conquerits van ser incorporats a la Corona de Castella.

El territori es va organitzar en dos virregnats: 5. el de Nova Espanya (Mèxic, Centreamèrica i el Carib) 6. el de Perú.

I es va crear el Consejo de Índias (a Sevilla), que s’encarregava dels afers americans, assessorava el rei en aquesta matèria i redactava les lleis específiques d’aquests territoris.

LA COLONITACIÓ ESPANYOLA D’AMÈRICA. A mesura que s’anava produint la conquista s’iniciava la colonització, procés pel qual els espanyols van imposar la seva estructura social, els seus interessos econòmics i la seva cultura, destruint les dels indígenes.

Els espanyols van introduir productes i activitats desconegudes fins aquest moment a Amèrica, com el conreu de la canya de sucre, cafè, blat, olivera, vinya, cotó i la cria de ramaderia vacuna i cavallar.

Van organitzar l’agricultura a base de grans plantacions dels productes que necessitava Europa al igual que l’explotació de les mines, ambdues amb ma d’obra indígena.

Tot i que la monarquia va considerar súbdits els indis i va prohibir que fossin esclavitzats, a la

pràctica van ser sotmesos a una forta explotació.

La distribució d’indis pel treball es feia per encomiendas i mitas. En el primer cas, l’indi quedava sota la tutela de l’encomendero, que, a canvi de instruir-li en la religió catòlica i oferir-li protecció, li obligava a treballar les seves terres i a pagar els tributs del rei.

La mita consistia en el reclutament obligatori i remunerat d’indis vàlids pel treball en les mines. Els seus salaris eren extremadament baixos. Els indis eren transferits amb la seva família i estris des de la seva residència habitual al lloc ed treball. Es produïa així, un elevat índex de mortalitat i despoblament en les zones en que s’establia la mita.

Les dures condicions de treball expliquen l’important augment de la mortalitat entre els natiu, pel que, es va decidir introduir esclaus procedents de l’Àfrica.

1. Quina era la principal riquesa d’Amèrica?

Els diferents tipus de ferros 2. Què creus que vol dir que una de les principals causes de mort dels indígenes va ser segons Sánchez Albornoz,” la desgana vital” que produïa la mita?

Que perdien les ganas de viure 3. Quines conseqüències va tenir la colonització per als indígenes americans?

Que va ser una matança i van impartirls'hi les seves cultures llells etc...

EL COMERÇ TRIANGULAR. Segons H. Brunschwig, el nombre de captius desembarcats a les Amèriques des del segle XVI fins a finals del XIX va ser de 15 a 20 milions; si tenim en compte la mortalitat al llarg del viatge i les víctimes de la cacera d’esclaus al voltant del mercat de tracta, devem considerar que va existir una sangria de 30 a 40 milions d’individus entre les pobladors de l’oest de l’Àfrica.

Citat per Imbert: Història econòmica, pàg. 239.

4. Què era el comerç triangular? Per què es va produir?

Era una comerç que pasava per tres llocs: Africa, les indies i inglaterra, es va produïr per aconseguir materials, menjars...

Tema 3

Americo Vespucio

Fue el tercer hijo de Nastagio Vespucci, un notario florentino especializado en intercambio de divisas,3 y de Lisa di Giovanni Mini.4 Le pusieron el nombre de su abuelo, que murió en 1468. El mayor de los hermanos, Antonio, estudio Derecho y el segundo, Girolamo, se hizo sacerdote. Américo tuvo también un hermano pequeño, Bernardo, y varios otros que murieron poco tiempo después de nacer.5 Su tío paterno fue el ilustrado fraile dominico Giorgio Antonio Vespucci, amigo de Lorenzo de Médici "el Magnífico", del ocultista Giovanni Pico della Mirandola y del geógrafo Toscanelli;6 y tuvo a su cargo la educación del joven.

Projecte de colom La seva historia: Hi han moltes histories sobre colom, algunes diuen que són d'italia, jueu,també diuen que es català...

Però la mes creible es la de que és català, concretament de la corona Aragonesa, l'Empordà,Girona,Tarroja de Segarra,Sant Boi de Llobregat,Barcelona,Tortosa,Lleida), La sva religió era el catolicisme i va morir el 20 de maig del 1506 a valladolid.

El seu titol va ser, almirant de l'ocea atlantic, virrei i gobernador de les indies

Tema 4 !

El Calendari Asteca El calendari asteca va ser usat per aquest poble i altres cultures americanes en dues versions, una religiosa i una civil, per mesurar el pas del temps per a l'agricultura i les festivitats. Sembla que el primer mes corresponia a una data entre febrer i març. Quan els dos calendaris acabaven el mateix dia, cada 52 anys, es canviava d'era (l'equivalent al segle) i se celebrava amb una gran festa del foc. Aquest segle es combinava també amb un cicle de Venus, anomenat vellesa. El calendari asteca fou trobat el 1709 durant el nou empedrat de la plaça principal de Ciutat de Mèxic.

Asteques L'agricultura i el comerç: Els asteques, al principi, basaven la seva subsistència en la caça i la recol·lecció. Però al instal·larse al llac Texcoco, van haver d'aprendre a conrear el blat de moro i altres productes, els quals es van convertir en la base econòmica del seu imperi. Per això, i considerant que vivien en una illa, van desenvolupar un sofisticat sistema que permetia generar superfícies de cultiu: les chinampas.

Aquestes es construïen a partir d'unes basses de fusta que suraven al llac, les quals eren emplenades amb fang i branques. Per ser ancorades al fons, es plantaven arbres de ràpid creixement que arribaven al fons i tiraven arrels. Els productes conreats incloïen blat de moro, porotos, ají, carabasses, pebrots i tomàquets. Entre cada chinampa quedava un espai, per on navegaven les canoes amb els seus productes. Algunes d'aquestes es segueixen utilitzant encara avui.

Una altra faceta molt desenvolupada pels asteques va ser el "comerç exterior" que va permetre l'obtenció de recursos exòtics i valuosos que servien com a objectes de luxe i prestigi per a les classes més altes. D'aquesta manera, els comerciants van aconseguir acumular les seves pròpies riqueses, el que els va atorgar bastant poder, fins arribar a ocupar càrrecs importants dins de l'imperi. El comerç va jugar també un paper fonamental en la formació i integració de l'imperi.

Per a les activitats comercials es va establir un mitjà de canvi estandarditzat: les llavors de cacau, que eren usades com diners. Aquestes s'usaven en munts de 20 o en paquets de 80.000 peces. Valors més alts eren reemplaçats per mantes de cotó o canyes de plomes farcides d'or.

Quan els asteques van començar la seva expansió, van tenir accés a grans extensions de terra, les quals van treballar a gran escala usant el sistema de tala i frega. En accedir a aquestes quantitats de terra, l'estat va començar a lliurar com premis. Així neix la propietat privada, ja que abans la terra pertanyia al calpulli, i era repartida entre els seus membres per a ser treballada. Ara, els membres de la noblesa tenien terres pròpies que eren explotades per esclaus o ciutadans comuns, generant una gran quantitat de recursos i enormes riqueses. Aquesta fortuna va permetre acumular, a manera de tribut, grans quantitats de productes al govern, el qual va poder finançar enormes obres públiques i guerres de conquesta.

L'art asteca: En la societat asteca, l'escultura en pedra va aconseguir un gran desenvolupament i importància. A través d'ella es representaven especialment déus, i els governadors o persones importants en esteles usant la tècnica de baix relleu. També es van fabricar objectes més petits, com màscares amb incrustacions de pedres i petxines, així com bells cranis de vidre. Una altra forma d'expressió era la pintura. Aquesta es presenta en tota la seva esplendor en murals, còdexs i ceràmica.

L'alta qualitat dels treballs asteques impressionar als conqueridors. Els seus treballs d'orfebreria, amb plomes d'aus exòtiques, els teixits, la terrisseria, l'ús de pedres precioses van donar origen i belles peces que eren utilitzades per honrar als déus i donar-li poder als grups dirigents.

L'organització social de la població asteca: Els asteques van passar ràpidament d'una societat igualitària, a una altament estratificada. El nucli d'organització social, anomenat calpulli, era una mena de clan que reunia totes les persones que

descendien d'un avantpassat mitològic comú. Vivien en un mateix sector dins de la ciutat, però en un mateix calpulli existien diferents classes, algunes més poderoses que altres, i estaven sota el comandament d'un cap que repartia les terres agrícoles que els corresponien per al cultiu.

1. La classe dirigent era la noblesa, que a través del temps va anar augmentant el seu poder, separant cada vegada més del ciutadà comú. Al capdavant de l'Imperi es trobava el tlatoani ("el que parla" en llengua nahuatl), qui era triat per un consell i tenia a les mans el poder polític, religiós, econòmic i militar. Després del governant i la seva família, hi havia els guerrers -els qui tenien un gran prestigi-, els sacerdots i funcionaris civils.

2. Els mercaders, que van ser enriquint-se amb la venda d'objectes de luxe i de prestigi com el jade, el cacau, les plomes d'aus exòtiques, l'or, entre altres coses, ocupaven un lloc d'importància. No estaven regulats per l'estat i feien llargs viatges per vendre i comprar productes. A més de proveir a la noblesa d'objectes valuosos, actuaven com a espies i eren els primers a entrar als nous territoris.

3. Petits comerciants i artesans, gaudien, en general, d'alguns privilegis que no tenien els ciutadans ni camperols comuns. No havien de treballar en la construcció d'obres públiques ni servir a la noblesa, sinó que van desenvolupar oficis independents i tributaven amb els productes que manufacturaven. Els artesans eren molt valorats per la noblesa, que els pagava altes sumes pels seus productes. La majoria no era d'origen asteca, sinó tolteca, portant la rica tradició teotihuacana. .

4. El poble era la principal força productiva. Es dedicaven a l'agricultura, a la construcció d'obres públiques i havien d'entrar a l'exèrcit quan se'ls indiqués. A canvi rebien -al complir la majoria d'edat- un terreny per cultivar i tenien dret a un habitatge familiar.

5. Els tlatlacotín eren una espècie d'esclaus, en general dones i nens captius de les guerres, delinqüents o persones que es venien a si mateixes. La seva vida estava al servei d'un amo, però podien recuperar la seva llibertat si pagaven el seu preu i tenien certs drets, com la propietat i el tenir família.

Maies La cultura maia Els maies van viure en una àrea geogràfica molt variada, on trobem selves tropicals en terres altes i en terres baixes. Això va generar una gran disponibilitat de recursos complementaris, el que va estimular l'intercanvi des dels seus començaments. La seva cultura es va anar desenvolupant a través del temps, des de petites aldees on vivien famílies d'agricultors fins a veritables ciutats amb arquitectura monumental, és a dir, on es van construir enormes piràmides, temples, observatoris, altars i pistes.

Els primers grups maies vivien en llogarets a les terres baixes o zona selvàtica. En aquests poblats van construir una sèrie d'estructures religioses i civils, fetes de fang, que s'organitzaven al voltant de places, on es reunia el poble per fer les seves cerimònies. Existien artesans que fabricaven instruments, figuretes de pedres i petxina, treballaven el jade i feien excel·lents atuells ceràmics.

Amb el temps, apareixen les primeres evidències d'intercanvi i contacte entre diferents zones i llogarets distants entre si. Aquest període dura al voltant de mil anys. Un canvi important s'observa quan els grups vilatans maies van ser influïts per una gran cultura que neix a la costa nord del golf de Mèxic: l'olmeca.

Els olmecas Els olmecas són considerats com la cultura mare de Mesoamérica. Ells van crear el primer sistema numèric, van establir un calendari i una escriptura, van desenvolupar un estil d'art propi, van formalitzar les primeres elits hereditàries i van crear una extensa xarxa comercial per obtenir productes d'arreu de Mèxic. Per ells es fa conegut el joc de la pilota ia ells pertanyen les anomenades caps colossals.

Aquesta expansió dels olmecas cap a terres maies es deu a la recerca de certs productes que ells no tenien a les seves terres. El més important va ser el cacau, que s'usava per fer una de les begudes preferides de l'elit olmeca: la xocolata. Aquest contacte va fer que els grups maies acceleressin el seu desenvolupament, ampliant les seves ciutats i les seves xarxes de comunicació.

Les ciutats maies És llavors que la població maia creix i sorgeixen especialistes, els sacerdots, els qui comencen a assumir funcions específiques a càrrec dels temples i el culte als déus. Augmenta el seu poder i prestigi, el que poc a poc forma un grup separat, anomenat aristocràcia. Seguint la tradició olmeca, comencen a fer temples més grans, palaus, esteles i altars. Així, les petites aldees es converteixen en ciutats, amb gran nombre de persones i amb una arquitectura templera feta a base de pedra.

L'intercanvi de béns i productes es torna més dinàmic i les matèries primeres com el jade, l'obsidiana i les petxines són altament requerides per fer objectes sumptuaris que eren utilitzats en pràctiques religioses i que servien per mostrar diferències d'estatus.

En aquest període hi ha una clara separació i diferència entre els habitants dels nuclis urbans i els camperols que seguien vivint en barraques als afores de les ciutats. A les grans ciutats que es formen, es barregen elements artístics i ideològics olmeques, maies i d'altres grups, apareixent per primera vegada els motius iconogràfics, jeroglífics i calendaris que identifiquen aquesta cultura. La

data més antiga del sistema calendari de "Compte Llarg" maia, llegida en els seus jeroglífics, correspon a aquesta fase, l'any 36 aC L'etapa més important i majestuosa de la cultura maia ocorre entre els anys 250 i 1000 dC Destaquen en les ciutats la construcció de piràmides escalonades amb temples als cims; edificis aixecats sobre plataformes; la fabricació de deixants i altars tallats en pedra, i la decoració d'estuc en els murs, que narrava històries, guerres i mites o representava personatges importants i déus.

Augmenta l'ús de l'escriptura, el calendari i el sistema matemàtic manejat i llegit només per certs grups i personatges.

La guerra a l'art maia Tant en les esteles com en els murals maies es poden observar nombroses referències a batalles, apareixent constantment la figura dels guerrers. En el Popol Vuh -recull de llegendes en què els maies relaten la seva història- es parla de constants guerres, on els senyors de les ciutats importants sotmeten als pobles maies més petits.

La desintegració de la cultura maia Els maies estableixen relacions amb un altre grup mexicà, anomenats teotihuacanos, els que vénen del centre de Mèxic, a la vora del llac Texcoco. Ells funden la primera ciutat a Amèrica, anomenada Teotihuacán, on van viure prop de 200 mil habitants. Aquestes dues cultures van establir estretes relacions d'intercanvi, que queden demostrades en l'existència d'un barri maia a la ciutat de Teotihuacán i en la fundació de ciutats maies amb influències teotihuacanas com Copán.

Aquest èxit i creixement que experimenta la cultura maia té com a conseqüència l'augment de la població, que arribat un punt comença a produir problemes. Com es necessitava produir més menjar, es va escurçar el temps de rotació de les terres de cultiu el que va fer que la producció baixés. Així, s'inicia una etapa d'escassetat d'aliments i d'aigua.

Amb això comença un període de desintegració, els camperols es rebel·len contra la classe política i els sacerdots perden credibilitat. La gent comença a abandonar les antigues ciutats, que perden el seu poder, sorgint altres que les reemplacen. No obstant això, en les etapes següents no aconsegueixen arribar a la magnificència que es va viure durant aquest període. Els maies que emigren a altres sectors es relacionen amb altres cultures i grups, que els influencien amb altres ideologies, accelerant la desintegració d'aquest poble.

Mentre les ciutats de la selva i terres altes es van desintegrant fins a ser empassades per la floresta, a la península de Yucatán un grup de maies s'organitza a la ciutat de Chichén Itzá, on es produeix un ressorgiment d'aquesta cultura. A diferència de les ciutats anteriors, en Chichen Itzá es percep una barreja d'influències en els grups dominants, i es troben no només tradicions maies, sinó també tradicions toltecas. Aquesta etapa que s'inicia al voltant del 1000 dC, marca l'última fase dels maies, abans de l'arribada dels europeus.

Els maies actuals En 1502 Cristòfor Colom va ser el primer a veure els maies, en al golf d'Hondures, mentre navegaven en les seves basses carregades de mercaderies precioses, però no va establir contacte

amb ells. Cap 1511 un grup d'espanyols van naufragar a les costes de la península de Yucatán, on van ser capturats. Aquells que van aconseguir escapar van córrer la notícia de les riqueses que havien vist. Així els conqueridors es van sentir atrets i van començar a realitzar una sèrie de viatges a aquestes terres, on es van trobar amb una forta resistència per part dels grups que quedaven. No obstant això, les grans ciutats havien desaparegut i fins avui és possible trobar grups de camperols descendents d'aquesta llarga i important tradició cultural. Entre ells estan quichés, yucatecos, zinacantecos, lacandons, entre d'altres.

Inques El sistema de andenería Un dels motors econòmics del desenvolupament i expansió inca va ser l'agricultura, per a la qual van utilitzar sistemes de andenería o terrasses que eren construïdes a les valls o vessants de turons, generant sectors plans, continguts per murs de pedra. Dins d'aquests plantaven i collien blat de moro, patates, ají, yuca, oques, porotos, carabasses, i quinoa, entre molts altres productes. Aquests sistemes d'andanes requerien de complexos sistemes de regadius. Aquests eren veritables obres d'enginyeria que van ser preses dels coneixements dels grups anteriors als inques i que van viure a la costa del Perú: moche, chimú i neixi. També van practicar la ramaderia de flames i alpacas, que usaven tant com a mitjà de transport com per alimentar-se, i obtenir llana, ossos i greix.

El quipu Els inques van utilitzar un sistema de registre per administra els béns que es produïen, la quantitat que s'emmagatzemaven, el compliment dels tributs de cada comunitat i molta altra informació necessària per administrar un immens estat. Es deia quipu i era una corda de la qual penjaven nombrosos fils de diferents colors, que eren nuats per indicar quantitats i diferents tipus de coses.

Els especialistes en llegir, fer i guardar aquests quipus, eren els quipucamayoc, nobles que participaven d'una escola que els entrenaven per a aquesta tasca que els conferia gran importància en la societat inca.

L'art de la cultura inca Els artistes i artesans inques van crear obres d'art en molts tipus de materials. Van treballar amb gran talent la fusta, la pedra, l'os, la petxina, i les plomes, però entre els més importants hi ha els tèxtils, els metalls i la ceràmica.

Molts dels artesans altament especialitzats no eren d'origen incaico. Els inques van utilitzar als artesans més experimentats d'altres cultures per crear i aconseguir els millors i més fins productes de tota mena.

De la costa nord del Perú, van portar al Cuzco als millors orfebres chimúes, que tenien una llarga tradició creant complexos i bells adorns i objectes de metall. Com el zapa inca era descendent del Sol, el seu déu, usava principalment coses d'or, metall considerat llàgrimes del Sol. Una altra materialitat que tenia moltíssim valor per a les cultures andines eren els tèxtils. Per això, els inques van prendre des de la costa sud del Perú als millors teixidors hereus de les tradicions paracas i Nasca, que usaven llana d'alpaca, vicunya i cotó per fer finíssimes robes, adorns, tapissos i armadures, entre altres coses.

A la terrisseria destaca la ceràmica feta en el Cuzco, amb dissenys majoritàriament geomètrics i pintada amb colors negre, vermell i crema. Els inques tenien un gerro molt propi de la seva cultura anomenat maka. Aquest gerro, anomenat aríbalo pels europeus, era important perquè en ell es guardava i servia la chicha, que era una beguda sagrada usada només en les celebracions i els ritus.

Els makas eren regalats pel sobirà Inca per fer aliances amb altres pobles.

L'organització social dels inques Els inques tenien una organització social basada en un sistema dual, és a dir, tots els grups socials estaven dividits en dues parts: hanan o la part de dalt i hurin o la part de baix, cadascuna amb els seus propis dirigents. Cada poble que componia l'imperi Inca s'organitzava en ayllus o grans famílies on s'agrupaven les persones que descendien d'un avantpassat comú i que eren liderats per un kuraka.

En general, la societat inca estava dividida en quatre parts: La classe més alta eren les orellanes. Era el grup governant i tenia molts privilegis, especialment l'accés a l'educació. El zapa inca havia de tenir força, valentia, capacitat organitzativa, dots d'estrateg i informació. Els que tenien aquestes qualitats, tenien dret a accedir al lideratge. Els orellanes vivien a les ciutats i es dividien en panacas o llinatges. Aquí també s'ubiquen les classes dirigents o caps dels grups que eren conquistats pels inques.

Un grup intermedi eren els especialistes, entre ells es troben els artesans; els científics, tècnics i mestres, anomenats amautas; els comptadors i administradors anomenats quipucamayocs i kuracas, i les persones que participaven en l'àrea militar i religiosa.

Després es troben els hatunrunas o camperols, que vivien als voltants de les ciutats i eren la mà d'obra per a les construccions, agricultura, ramaderia i la resta de les activitats que eren necessàries per produir aliments i diferents objectes. Pagaven el tribut en treball que demanava l'inca a través de la mita.

Després hi ha els yanaconas, que més que esclaus eren servidors de per vida. A aquest grup pertanyien alguns individus dels ayllus dominats.

La religió inca A través d'una llegenda, els inques explicaven el seu origen. Aquest compte que en un principi, els homes vivien en una terra on no hi havia llum, ni Sol ni Lluna. Un dia, del llac Titicaca va sortir un déu anomenat Ticci Wiracocha qui va fer sortir el Sol, anomenat Inti, i la Lluna, anomenada Kolla.

Els homes que vivien en la foscor es van assecar i convertir en pedra. Després Ticci Wiracocha es va anar a un lloc anomenat Tiwanaku i de les pedres que hi havien va fer gent, cada un amb els vestits que havia d'usar com a nació i els va donar els seus noms. Després d'això, els va manar a poblar el món. D'aquí van néixer els homes. Després Ticci Wiracocha va creuar el Titicaca i es va perdre al mar. Els primers inques havien arribat a Cuzco per una cova que es trobava propera a la ciutat, d'aquí havia sortit dels fundadors Manco Capac i Mama Ocllo i els seus germans i germanes.

En la religió inca, el Sol i la Lluna són els déus principals, dels quals descendeixen els governants i les seves famílies. Per aquest motiu van ser àmpliament adorats i es van convertir en les figures principals. Del Sol descendia el sapa inca i de la Lluna seva dona principal, la Kolla. Com descendien d'aquests astres, els governants inques van ser considerats éssers sagrats o divins, perquè podien conversar amb el Sol o Inti.

No obstant això, el zapa inca, tot i que era la representació del Sol a la Terra, no podia fer el que volgués. Estava sotmès a molts controls dels membres del consell, de les famílies reals o panacas, que li exigien respectar les formes correctes de conducta. Si no les complia, podia ser reemplaçat.

Com era un déu, només algunes persones podien veure-ho directament, estava vestit amb riques robes, bells adorns d'or, grans tocats i envoltat de gent al seu servei.

Les huacas

Els inques anomenaven huaca a totes les coses sagrades, entre elles es trobaven els turons i muntanyes, alguns cossos celestes o fenòmens climàtics com llamps, llamps o trons. Van existir dos huacas molt importants, les quals es van convertir en santuaris per als inques: Pachacamac (al sud de Lima, Perú) i l'Illa del Sol (llac Titicaca). En el primer residia el déu dels tremolors, que havia de ser adorat perquè si es sacsejava molt fort podia destruir la Terra. Aquest era un antic déu que va ser adoptat pels inques. L'Illa del Sol correspon al santuari que es troba en el lloc on va aparèixer el déu Ticci Wiracocha. En aquests i altres santuaris importants, vivien les mamaconas, dones que s'ocupaven de mantenir i produir els objectes sagrats per als ritus dels déus.

Com els inques van ser integrant diferents pobles i cultures, també van incloure els déus d'aquests grups a la seva religió, al mateix temps que els exigien acceptar l'adoració al Sol i al sapa inca governant. Això va ser de molta importància en l'estratègia de conquesta i expansió incaica, perquè permetia als pobles seguir adorant els seus propis déus, sempre que incloguessin al Sol. En anar avançat per diferents territoris, els inques anaven fent ofrenes als seus déus. Entre aquestes ofrenes trobem els santuaris en els cims d'altes muntanyes, molt comuns a Xile i Argentina. En diversos d'ells es van realitzar sacrificis humans o kapacochas, especialment amb nens. Aquests s'enterraven vestits elegantment, acompanyats de figuretes de dones, homes i flames fetes de plata, or o petxina; bossetes amb herbes, atuells amb menjar o beguda, entre altres coses. En altres santuaris, només es oferien objectes, com figuretes d'or de mullu, una petxina considerada l'aliment dels déus.