Tota la poesia fins 2014 copia

POESIA Àngel Pascual Sauch

LA CURSA DE VIURE

Desparar taula: 1 min. 23 seg.

Plegar les tovalles: 15 seg.

Fregar plats: 10 min. 45 seg.

Temps total: 12 min. 23 seg.

(Que no constitueix cap rècord ni nacional ni olímpic ni mundial en la modalitat)

Crits, no crims.

Text: Àngel Pascual Sauch Pintura: “el crit” de E. Munch

Deixarem de xiuxiuejar I ens posarem a cridar, histèrics.

L’esport del crit En la competició de la vida.

Cridarem fins al límit, Fins a la extenuació Fins a la inconsciència, Fins que la sang travi Les venes i artèries del coll; I la cara i el rostre Es tornin una màscara de carnestoltes convulsionada i rígida; I les mans es crispin I esgarrapin el marbre de la cuina, del bany o d’una làpida de cementiri.

Cridarem fins que els crits

Traspassin les parets del crani Com dolls d’aigua bullent I tornin a sortir vessant del cervell Tot arrossegant essència de neurones (Els fets esdevinguts idees) Cridarem fins que emmudeixin per la pressió insuportable els nostres pitjors enemics.

13/11/2003 22:15:00

Dret davant la secció de poesia catalana.

Sis lleixes atapeïdes.

He passat la vista pels lloms dels llibres.

N’he tret uns quants i els he obert.

Després no recordava on anaven.

Hi havia un volum de les poesies completes de Narcís Comadira i una antologia de Miquel Martí i Pol. No he comprat res.

He sortit i me n’he anat a l’aparcament.

M’havien entrat unes ganes boges de llegir Miquel Martí i Pol el dia després de la seva mort i no hi havia a les lleixes les seves obres completes.

29/03/15 8:16

P i a n i d o i a Els dits de la Idoia martellegen el piano.

ppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppp i

i

i

i

i

i

i

i

i

i

i

i

a

a

a

a

a

a

a

a

a

a

a

a

n

n

n n

n

n n

n

n

n n

n

o

o

o o

o

o o

o

o

o o

o

A la familia, un bon dia, hi va entrar un piano. Negre i vertical amb dos pedals.

I tecles.

Blanques i negres.

Es va haver d’afinar.

Des d’aleshores la Idoia martelleja el piano.

Quan acaba l’estudi o la peça el tanca i endreça les partitures.

I es fa el silenci.

¿No diuen que la música també és silenci?

29/03/15 8:16

ASHA, NÉTA. Asha, menuda espurna de cel rosat en tarda blana d’estiu.

Panellet ensucrat del novembre de l’àvia.

Flaires sentors maternals meloses i tens mans golafres de palps curiosos.

Mansuetud infinita.

En passar les meves mans per la teva testa suau, s’arrauleix dins el meu pit el cor i per uns instants no batega.

En els ulls nostres, que es troben, hi ha un trànsit de progenie; una complicitat sostinguda pel caliu de la teva mirada.

29/03/15 8:16

Dissabte de reflexió Avui dia de descans en la campanya propagandística de les eleccions autonòmiques.

Ja tots els polítics han dit la seva.

Les sonores promeses de bondats i beneficis fiscals i millores salarials i ajudes als pares que tinguin fills, com l’aigüa beneïda de la pica de l’església ens ha tocat per tal que ens caigui la baba i els anem a votar.

Socialistes d’en Maragall, home de gran riallada, veu rogallosa, pot parlar en castellà quan li convé electoralment, ho sento, m’agradaria no haver de dir això, però inclús les seves mitges veritats o mitges mentides són confoses.

En Mas home de’n Pujol, s’escarrassa pel continuïsme, per dir-nos que els socialistes depenen de Madrid.

Però, ho sento,

GOL Una breu paraula: gol desferma la bogeria colectiva més brutal i primària de l’homo sàpiens futbolensis.

Uns jornalers, uns assoldats formen equips i s’entrenen per fer passar una pilota dins una porteria que són tres pals i una xarxa.

Darrera milers d’hores d’entrenament, milers d’hores de partits, corrent, saltant, xutant, caient, fent-se mal, insultant-se, colpejant-se, estarracant-se els uns als altres, tot sota l’atenta mirada de tres altres llogats que dictaminen les faltes i el seu càstig.

Uns entrenadors, uns presidents, unes penyes, uns himnes, unes finals; tot això és el que són.

I arrosseguen Una colla de fanatitzats seguidors que ho donarien tot pel seu equip.

Socis que paguen burrades per veure córrer els jugadors darrera una pilota que procuren introduir dins aquells tres pals i la xarxa.

I les ràdios transmetent els partits amb comentaris infinits i crits histèrics si la pilota fa gol.

I no s’acaba fàcilment aquí.

Després les declaracions dels protagonistes de l’entrenador de les figures altrament dites cracks.

Cadenes de televisió de tot el món retransmetent un partit amagant imatges i xiulades als himnes per protegir reis.

Ni la política té tanta importàcia com el gol, ni la educació passa davant del gol, ni la família, ni la religió supera aquesta altra religió

DIES DE JOUS Usem llogar quan es tracta de coses o objectes.

Arrendar si es tracta de terres o negocis.

Ajornalar i assoldar signifiquen contractar, llogar persones a sou per a una feina determinada.

Noliejar és llogar una nau per conduir mercaderies o persones.

Ara us voldria explicar que (escolteu-me bé sisplau) tots els jous d’aquest món els ha llogat el poderós per tal de subjugar l’humil servent.

A més s’ha valgut d’arrendaments manipulats per xuclar-li al pobre els beneficis dels seus humils negocis i terres sense pietat per miserables que aquells o aquelles siguin.

Si ha calgut també ha ajornalat sicaris que imposin amb crueltat un control implacable dels destins que l’amo vulgui.

Perquè el destí són els fets que el senyor pot manipular i el servent només sufrir.

I ara potser us preguntareu que hi pinta noliejar en aquesta història.

Francament no ho sé.

Àngel Pascual Sauch Barberà del Vallès 17 de maig de 2009

Oh, el temps regirat!

Vaig a français i dos cops a la setmana.

No passejo massa.

El temps.

De debò que l’Arnau no hem fa cap nosa a casa i m’encanta veure’l treballar en les seves obres artístiques.

Però ell és molt recelós i si li faig una obsevació de pare pesat però amb paraules el més amables possibles ell s’ho pren com una intromissió a la seva intimitat.

No hi ha res a pelar. És un tòpic generacional que funciona perfectament.

Hi ha com una tibantor i prou.

Avui he menjat massa xocolata i massa entrepans.

Ho sé per la boca seca.

Massa pa asseca la boca.

I pel gustet dolç empalagós de la xocolata.

Que me’n recordi de rentar-me les dents i posar-m’hi la fèrula. Em sembla que es diu així però no n’estic segur.

Mirava una peli ara fa poc.

La Maria també la mirava.

I ves per on era francesa la peli.

I mostrava odis i infidelitats.

Tot força previsible.

No soporto les evidècies que pretenen passar per originalitats.

Trobo que tot fuig depressa.

La poca vergonya no.

Els malparits triumfen.

Els que molesten els demés, maltracten, roben, extorsionen i fan merder quan hi ha d’haver festa només, abunden i proliferen més que ningú.

No hi ha aturador pels mentiders i pels maleducats que a sobre se’n foten del mort i del qui el vetlla.

Gairebé ja no s’escriu amb pluma.

La tinta de tinter ja no va.

Sí, ja sé que encara en tenen a les papereries però és com si ja no existís.

No, no és temps de tinta i tinters.

SOTA UN ALZINAR A Jordi Pàmies

Ànimes plegades sota un alzinar.

Conteu les rondalles de mai acabar.

No calen mentides. És ben veritat.

No calen romanços.

N’hi ha prou en mostrar algunes foteses quatre ingenuïtats de velles badoques a vora la llar. Ànimes bressades pel vent que ara fa.

Preneu el camí que vàreu deixar i per noves rutes pugueu transitar; que encara es de dia: la nit ja vindrà.

La fosca que porti vulgueu-la abraçar.

Pareu vostra tenda sota l’alzinar.

Junteu bé el coixins per anar a descansar.

Atents a la ruta que el somni us dirà.

Quin és el camí?

Quina la ciutat?

On porta la tresca?

On el viarany?

I en un sord silenci la nit respondrà.

Dins el vostre somni sota l’alzinar.

Quan el dolç repòs ja s’hagi acabat i amb noves forces torneu a gambar penseu en els mites que us vau explicar.

I si les cames flaquegen perquè cal pujar i el terra és aspre i dur el caminar poseu la memòria sota l’alzinar. Àngel Pascual Sauch Barberà del Vallès 23/V/09

...

El llit em suplica que em llevi fart de tantes regirades.

A la pantalla del rellotge apareix un tres vermell que fa pampallugues.

Trenco somnis que es barallen amb la memòria.

Un gos ferit agonit-za arrossegant-se pels passadissos d’una casa enorme on els veïns es perden.

Té la pell blanca tacada de sang i s’embolica en una estora perquè el fred és palpable.

Fora ja del somni sento els gemecs d’amor d’un veï real quan inclino el meu cos per seure i els dits dels meus peus cerquen el forat de les espardenyes.

I m’acaba de desvetllar l’alenada d’aire agre del meu fill que fuma.

Ara estic a punt.

No hi ha excusa.

Bullo unes herbes i mentre s’agiten en el pot escric. (no trobo cap títol per aquestes ratlles...) Àngel Pascual Sauch Barberà del Vallès 19/IX/09

Us regalo un Nadal.

No l’utilitzo.

Encara és massa nou per reciclar-lo.

No em motiva com abans ni tampoc m’ensarrona servit per aquell home gros que du una jupa vermella.

Té el pessebre incorporat amb pastors fredolics, el riu, el pont i el caganer.

També un toc de campanes, el castell i el pou.

La molsa plegada al Montseny, dos cops de franc.

No us deixeu els regals.

Ni el cel esquitxat de volves de neu.

Ni la fe de l’infant.

Tot vostre.

Els reis quan arribin ja us els enviaré.

Si cal en taxi, que no es perdin.

De loteria no que no en du... que enguany no n’hem comprada. Àngel Pascual Sauch Barberà del Vallès 9/XII/2009

Dolça Anna

Una cançó per l’Anna, un blues aniria bé.

Qui vulgui recordar-te només veurà dues fotos amb en Fernando damunt la tapa d’un fèretre vernissat.

Avui has volgut amagar el teu rostre xuclat i, amb ell, la teva veu de mel.

T’enduràs també els motius per no avisar els teus nebots quan en Fernando es moria.

Una pregunta Anna: era la por a la mort que et feia obviar-la?

Si és així, un petó i adéu Anna.

Àngel Pascual Sauch Barberà del Vallès 3/5/2010

Per a l’Olga...

Estira, flexiona, salta, brinca i para. Recupera.

Valgui’m Déu quina fal·lera!

Pura vermellor de galta.

Tothom vol ser la primera perquè l’Olga ens posa falta!

Mai no esgota la paciència mai no surt de polleguera.

I si alguna se’ns esvera mostra bona competència .

Una rialla festera i fora la divergència.

Quan prepara un exercici té en compte per qui va.

Si alguna veu que no el fa no es genera cap desfici.

Ja te’n sortiràs demà!

Li estalvia un sacrifici!

SEGADORS INDIGNATS No guardis la dalla quan acabis de segar.

No la pengis als baixos de casa, com un record, com un trofeu.

Si de cas prepara la pedra d’esmolar.

Passa el dit amb cura i bon tacte pel fil de la fulla.

Nota les osques que s’hi ha fet.

I després passa la pedra.

Passa-la de cantell i amb fermesa, que torni el tall a ser com abans de fer la feina.

No guardis la dalla que la tasca es multiplica.

Els indignats cada dia són més i no els atura ni un parlament.

Passaran per damunt de les institucions.

I ballaran la dansa de les dalles.

Ballaran alguns a contracor però és un ball necessari davant tanta humiliació.

Ploreu pels indignats de tot arreu de Grècia a Síria.

La dalla a l’espatlla i el blat madur i vinclat ja caurà pel seu propi pes.

I la collita serà un nou ordre més igualitari, més just, més democràtic.

No he vist els rics suar en la sega; ni els jutges agafar la pedra d’esmolar; ni els polítics avergonyir-se de tanta fallida a les eleccions.

Doneu la cara davant les dalles!

Àngel Pascual Sauch Barberà del Vallès, juny 2011

Abaixar la cresta.

S’ha acabat el bròquil.

(I els anissos.)

Abúlia.

Inconsciència.

Velocitat.

No es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que sigui.

Aire o no aire, la forca enlaire.

Bon cop de falç!

(Bon cop en fals!)

Aixecar la camisa.

Aixecar la camisa de la Marisa.

Anar aplanat com un cargol.

Anar a la ceba.

(Anar a la seva) No arriben el cordons (ni per Nadal els torrons.)

Àngel Pascual Sauch 1/10/1989

7 de gener de 1991 CAMÍ DEL CORRALET Al límit de “la general”, camí de terra batuda.

Baixàvem de l’autobús entre remors de natura.

Tots passàvem pel camí d’anada i de vinguda; un sostre gris de cel amagava la lluna.

Un vent frisós i finet gemegava en la nit pura El fred pujava dels peus i feia la passa curta.

Una esgarrifança fugissera feia cap, inoportuna; restava empenta al caminar, però a l’ànim, cap engruna.

Les ombres ens colgaven a banda i banda; en la ruta els habitants de la foscor ens cantaven l’aventura.

Fuego que graba heridas

Calor de fuego en la

en mi piel....

epidermis...

Ampollas de amor...

Latigazos de cupido...

Sólo si estas cerca Se aliviará la ansiedad

Me conformo con tu aire

paciente

íntimo...con el regalo de

Sólo con el cosquilleo

tu proximidad....con tus

de tu aliento

manos preciosas

el latir doloroso

herramientas...con la mata

descansará agitado

de tu pelo insondable y

Solo las ramas del

reciente...a veces

bosque de tu pelo

recogido detrás de tu

salvajemente controlado

cuello...con tu mirada que

calmarán mi lejania

cercena mis ojos...tu

inmediata

cuerpo descarado...

Sólo tus palaras que

Sólo palabras...

arañan mi mente me transportan a las estancias del placer...sólo si eres mi amiga descansaré.

para ti.

SÍ, QUARANTA..I QUÈ?

I què si mireu quin bon temps que fa...

No sentiu la flaire boscana?

No us enalteix tanta natura, l’olor del pi i la menta, el cant de caderneres i rossinyols?

No us sembla bell el verd de mil matissos d’aquest racó de món?

No envegeu tanta coloraina de rosa i clavell?

Que no us adoneu d’aquesta parella que passa, de l’encís dels seus rostres riallers, del seu parlar armoniós i confident?

No noteu com reparteixen felicitat generosament?

Guaiteu quina joia!

Tot és sinceritat i dolç afecte...

Tot és reflexió i pau...

Quin gaudi!

Quina bondat pels fills!

Quin orgull pels seus pares!

I encara pels amics, també per ells.

I ara una confessió: Quan sigui jove Vull ser com vosaltres!

Àngel Pascual Sauch 23 maig 2008

DISCOMFORMITATS

García Antón: 'La línia 1 té totes les mesures de seguretat que ha de tenir' ·

A les set es faran a València els funerals per les víctimes

SOROLLS Anàlisi i estudi d’aquest fenòmen des d’una perspectiva domèstica...per exemple en l’àmbit d’una escala de veïns.

Calssificació dels sorolls:

Humans.

Pets.

Rots.

Badalls.

Sonades de mocs.

Carraspeig.

Cants.

Parlar alt i cridar.

D’objectes manipulats per humans: Cadires, taules i mobles en general que s’arrosseguen.

Rentadores.

Estris de cuina.

Ràdio.

TV. Hifi.

Instruments musicals.

Trepadores.

Etc. Animals Bordar.

Gemegar De la Natura Trons.

Pluja.

Vent.

(Tot i que ens afecten a través del celobert, no són imputables a humans. Provinents la majoria de fenòmens atmosfèrics, no es consideren una molèstia...si més no, una molèstia control·lable i, per tant, no s’estudien aquí.)

DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE SOROLL? Definirem soroll per començar. És important fixar el concepte estricte de soroll.

Soroll és tot so1 molest.

1

Entenem per so l’emissió d’ones sonores; és a dir l’expansió a través d’un mitjà qualsevol de les vibracions produïdes per un impacte, fregament, pressió, etc. (font sonora.)

QUAN NO TINGUI RES PER FER...

(Avui)

Em cercareu perquè sóc aquí, viuré en agonia i pensaré en l’oblit...

Treballaré perquè estaré cansat.

Menjaré l’àpat de la no gana.

(Mentrestant) Me n’aniré quan torni i, si torno, ja no seré aquí.

(Abans) Hauré cantat en silenci i pregat al dimoni sense cua.

(Aleshores) Us rebré en l’acomiadament.

Si passseu, restareu fora.

Jugarem seriosament una breu eternitat.

Per fer com si no fes.

Quan no tingui res per fer.

Àngel Pascual Sauch Barberà del Vallès 2/VI/08

A miquel bauçà, si cal amb admiració.

Acabo de llegir LES VILETES PROVINCIANES (Un sol poema de Miquel Bauçà) i se m’ha escapat “Òstia quin tros de poeta...”

Perquè automàticament he vist el meu poble de petit les tardes de diumenge anant al cinema i la mitja part menjant la coca de Cal Rana i el vellut suat dels pagesos i la pols de l’Anjua i la lletera de la Tapiadora rodant en bicicleta. i la pluja tancant-nos a la torra esperant amb lo padrí per poder acabar d’aclarir panís.

I més. Com ara el Sinentet assegut al portal de casa seva.

O bé els tricornis al futbol.

I encara el Cara al Sol a l’escola.

M’ha regalat aquest poetàs una visió tan esplendorosa tan concisa (si penso en el poble de Martí i Pol) sense esclavituts de mots innecessaris tan reblant el clau, una visió tan nua i encertada del meu propi poble que “Ostia” se m’ha escapat. Àngel Pascual Sauch Barberà del Vallès, 8 de juny de 2008

POESIA CERCADA He entrar a la Llar del Llibre de Sabadell.

En la prestatgeria de poesia catalana hi he trobat (tot vermell de tapes, bufó ell!) un llibre de Joan Brossa : “El Saltamartí” Tot i que cercava poesia de’n Palau m’he conformat amb poesia de piset.

Aquest llibre té els fulls enganxats.

Amb un “cutter” els he anat tallant.

Poc a poc, sense cap pressa, els mots de’n Joan s’han deslliurat. És una edició de Proa, de mil nou-cents vuitanta sis. en la col·lecció els llibres de l’Óssa menor.

Tapa de cartró i solapa girada endins.

Pesa uns 250 grams.

Salut, vell amic...(he pensat) Movent el llibre obert en balanceig les lletres corrien com formigues i sacsejant-lo fort he sentit uns esgarrips.

Però no he avisat a ningú d’aquest fenòmen.

No fos cas que declaressin el llibre un bé nacional i me l’incautessin.

Aleshores també he baixat de la creu, del suplici torturador d’aquella monotonia horitzontal, la Maria Mercè Marçal i en Miquel Bauçà.

M’ha semblat que m´ho agraïen d’una forma velada...

I per fi, una reedició dels poemes de l’alquimista d’en Palau.

I torno cap a casa.

M’adono que també hauré de passar pel fil del “cutter” la Maria Mercè Marçal...

En Bauçà no... serà ell qui em passarà pel fil a mi.

Àngel Pascual Sauch Barberà del Vallès, 8 de juny de 2008.

18 de juny de 2008 Fa uns dies se’m va perdre la dona. Acabàvem de comprar al súper i mentre jo treia el cotxe de l’aparcament ella havia anat a tornar el carret. Des d’aleshores ja no l’he vista més. No cal dir l’angúnia que vaig passar: primer esperant-la en doble fila i després, en constatar que no podia ser que trigués tant en tornar un carret, cercant-la entre fileres de cotxes, pels passadisos del centre comercial, pels lavabos i emprovadors, pels aparadors (no fos cas que hagués passat per maniquí) preguntant ací i allà a les depenentes...fins i tot vaig arribar a fer un retrat robot que després també la policia va usar. Res. La meva dona s’havia esfumat. S’havia volatilitzat sense deixar el més mínim rastre.

Tampoc caldria explicar totes les hipòtesis que aleshores van començar a circular pel meu cap per tal de poder entendre el perquè d’aquest succés tan dramàtic. Algunes d’aqueste hipòtesis em feien vergonya pel simple fet que s’haguéssin només insinuat en el meu cervell. Vaig pensar que potser se n’havia anat amb un altre. Un que s’assemblés a aquell actor que tant li agrada. Com es diu? Vaja. No me’n recordo mai del seu nom.

Aquell que va protagonit-zar la “Llista de Schindler”. D’acord? Aquell. O un semblant.

També em va passar pel magí que l’havien segrestrada. És clar una hipòtisi molt cineasta. D’acord amb el model mél Hollywodià de cinema. Però nosaltres no som rics.

Hipòtesi descartada. Després vaig pensar que potser tenia un assumpte greu, inesperat i difícil de resoldre, que, vés a saber per quins set sous, no em podia confessar a mi. Amb tota confiança, i si esteu units sentimentalment a algú, això pot passar...Veritat? Potser ho havia volgut resoldre definitivament abans d’haver-m’ho d’explicar a priori, i, després, ja em posaria al corrent...No sé. Com ja he dit hem van passar un munt de coses pel cap.

Poema a quatre

(a dalt) Illa de cel deserta. Buscar maragdes entre el carbó roent de les closes nines. Ping-pong xinès i trampes. Cos travessat per mortes impressions. Cares sense missatges visibles. A A l’aventura atzarosa del bo i poderós cacic. Qui? Qui? No tornarà mai més el temps passat. No existeix ni tan sols el futur; i el present es perd entre amples boires. Cabells llisos. Ulls rossos. Mans fines i riques, blanques de neu les corves de les carreteres i els camins gelats de la sang brolladora i viva. (a l’esquerra) Algunes trasseres botigues plenes de caramels de colors llampants no cabran en l’obtús i confús, incomprensible i matusser (espiral) ramatge feliç de les salines de mar color terra. Terra endins. Endins del cor. Cor d’avellana. Llana de bufanda que no s’acava. (a la dreta) No conten amb tu. Si saps cordar-te les sabates abasta el nus de cordes de lli. Fines teranyines amb negres escarabats. El gat negre. Ha mort penjat. Horror. Horror.

Definició. Cares pàl·lides com una llimona. Caminar airós que correspon amb el que tu esperes veure pel carrer de les Camèlies potser? Més cotxes. Mes de gener...o febrer. És igual. Es pot sentir com la bogeria invadeix els carrers, els carrers, els carrers... (a sota) Sinistres intencions que recorden els vells contes a la vora del foc. Com? No ho sé. Sí, però es pot sol·lucionar. Ja anirem servits...Qui? l resposta en el vent. El vent també s’ho endugué tot un dia. Un cinema ple de butaques surava en el vent. Tot. El volant no ressisteix la pressió de tan escriure; i ric en silenci perquè fa gràcia. També ploro.

Àngel Pascual Sauch Vilanova de Bellpuig 23/XII/ 08

No he pogut fotografiar les roselles.

Les roselles dels marges i els sembrats.

Entre els ametllers.

Fils vermells teixint la pell del terme.

Adéu roselles!

Els pètals aletejantt al ventijol.

Roselles sagnants.

Hi ha tantes roselles magenta enguany!

Fereixen l’ull. I l’ull les fereix.

Roben sospirs. I els sospirs les roben.

La ma al ventre llis i a cada dit una rosella.

Un nom era, un cert dia, Rosella.

I era per aquest temps mateix.

Maig de roselles.

Els llavis al coll; ivori sota rosella.

Rosella distreta a frec de pell.

Les llavors han solcat els camps.

Els cors quasi muts.

Fit a fit hem guaitat les roselles.

Fuig el núvol de l’àmbit del cel.

La tarda cavalca sota l’espai corfoll.

I passen més i més roselles encara...

Adéu cabells esbullats plens de totes les roselles que no he pogut fotografiar!

Àngel Pascual Sauch Vilanova de Bellpuig 11 maig 2009

L’oració dels ORFES Proveu de cercar en els confins de la terra el breu consol, la misericòrdia parca.

El preu dels dubtes insistents trenca l’equilibri econòmic del vostre cel.

Com si d’un casal de sentit comú es tractés, com una empenta maldestra sense emoció així la processó dels orfes.

Renegueu pels marges i torneu al centre del camí.

Junteu les mans i aixequeu oracions sordes al bassal de la nit.

Amb ulls orbs, esmaperduts, destriats, engorronits d’indolència.

Cada cop menys subtils i més breus en la pregària.

Beveu amb nusos a la gola i us empasseu, entre bravades pudentes, el brou dels improperis i el silenci llefiscós i les mirades ingràvides que mesuren el caliu de les entranyes.

Torneu encara dels horitzons mostrant vostra nuesa i pareu un altar indigne on podreu resar amb veu infidel el càntic del negre santoral penjat en el redós d’un banc corcat que soportarà els colzes i els genolls dels que us dieu germans però que no teniu cap Pare. Àngel Pascual Sauch

Barberà del Vallès

13/V/09

Plou encara?

Encara plou una mica i les cares angoixades gemeguen i potser també maleeixen el pobre destí.

No omple encara el budell l’estudiant que surt a esmorzar perquè no té uns cèntims d’euro a la butxaca.

I buscarà el profesor que li faci un prèstec.

Atenció als préstecs furiosos.

Per somriure estem preparats i pel plor demanem consulta i consol.

Enmig de tanta pudor i renegrides cares no podem encerclar el parany de la sort.

Cridem, sí però no encara.

Com la pluja fina que farà pel·lícula en la pell rosada.

Un crit a destemps és un estoig protector i encara no és el temps de tornar a les cireres o atmetllons.

Com els mestres que no fugen en el temps oportú fent silencis magnífics (sempre els silencis de la pluja que plega, ella sí, oportuna) per festejar no sé quina efemèride o gesta furiosa. Com aquests mestres, em sembla haver ja dit, ens amoïna la impertinència.

No trigarà a ploure més, encara que ara mateix no plou, no.

Ángel Pascual Sauch Sabadell 13 de maig de 2009

GOL Una breu paraula una llarga dèria bogeria desfermada brutal i primària d’homo sàpiens futbolensis.

Uns jornalers, uns assoldats formen equips per fer passar una pilota més enllà d’una ratlla com immaculat llindar del paradís penetrat que són tres pals i un filat Darrera aquesta paranoia alienant milers d’hores d’entrenament, milers d’hores de partits, corrent, saltant, xutant, caient, insultant-se, colpejant-se, esterrecant-se els uns als altres, tot sota l’atent esguard de tres altres llogats àrbitres que dictaminen faltes i punicions Darrera aquesta follia delirant, uns entrenadors, uns presidents, unes penyes, que arrosseguen munió de fanatitzats seguidors que es deixarien buidar les venes pel seu equip. ( En realitat es deixen buidar les butxaques al coliseu de la puntada de peu.)

I les ràdios transmetent els partits, projectant ones hertzianes

VOYAGE APRÈS PLUSIEURS JOURS PASSÉS DANS LA GROTTE NOUS REMONTONS À L’AIR LIBRE. Nous n’avons pas d’autre dieu que l’argent.

APRÈS QUELQUES JOUR PASSÉS À PLEIN AIR NOUS ENTRONS DANS LA MAISON. Mais l’argent nous a trouvé sur notre chemin.

APRÈS UN SEUL JOUR ÉTOUFFÉS AU FOYER NOUS RETOURNONS DANS LA GROTTE. Alors nous faisons un autel pour notre dieu.

Àngel Pascual Sauch

Témoignage d'abord de Bah Oury, président de la commission politique des forces vives qui ont organisé la manifestation.

oui Et voici maintenant la version de Cherif Idriss, l'un des conseillers du président actuel, Moussa Dadis Camara.

non

1

PARLEM

(MEL RAP)

Això, parlem.

Hivern.

Quin temps fa?

Entre Vilanova i Barberà som una família.

De què parlen les famílies?

De moltes coses a part dels familiars.

Avui és divendres 30 de desembre de 2005.

Es pot seguir parlant?

Bé.

He dit “de 2005” i no pas “del 2005”.

La Montse de Vic aconsella que s’escrigui “de” i no pas “del” davant de la xifra que indica l’any.

La família parla i enmig, una taula.

El pare ha preguntat als fills quin concepte en tenen d’ell.

El gran ha respost.

També el mitjà.

I per acabar, la filla petita ha respost que encara no havia tingut temps de formar-se un criteri que expliqués el concepte d’ella envers el seu pare.

El que han respost els altres dos fills està en la meva ment.

Després em vaig preguntar si valia la pena haver preguntat.

La Maria dona consells i l’Arnau els escolta.

Diu que els consells de la mare li serveixen de molt.

A Vilanova hi ha boira.

I tota planta que aixequi un centímetre de terra està assenyalada pel gebre.

Un gebre generós que esculp de nou la vegetació del paisatge. És com un pessebre que una mà gegantina hagués adornat amb gran habilitat.

Cristalls de gel com vidres trencats d’un vas de “Duralex” colocats en ordre perfecte damunt les branques dels arbres, les tiges de les herbes, els pals i filats de les tanques, les teulades de les torres...

He filmat i he fotografiat aquest paisatge.

PARLEM (MEL RAP) Això, parlem. Hivern. Quin temps fa? Entre Vilanova i Barberà som una família. De què parlen les famílies? De moltes coses a part dels familiars. Avui és divendres 30 de desembre de 2005. Es pot seguir parlant? Bé. He dit “de 2005” i no pas “del 2005” La Montse de Vic aconsella que s’escrigui “de” i no pas “del” davant de la xifra que indica l’any. La familia parla i, enmig, una taula. El pare ha preguntat als fills quin concepte en tenen d’ell. El gran ha respost. També el mitjà. I per acabar, la filla petita ha respost que encara no havia tingut temps de formar-se un criteri que expliqués el concepte d’ella envers el seu pare. El que han respost els altres dos fills està en la meva ment.

Després hem vaig preguntar si valia la pena haver preguntat. A Vilanova hi ha boira. I tota planta que aixequi un centímetre de terra està assenyalada pel gebre. Un gebre generós que esculp de nou la vegetació del paisatge. És com un pessebre que una mà gegantina hagués adornat amb gran habilitat. Cristalls de gel com vidres trencats d’un vas de “Duralex” colocats en ordre perfecte damunt les branques dels arbres, les tiges de les herbes, els pals i filats de les tanques, les teulades de les torres...He filmat i he fotografiat aquest paisatge. El cel fosc i tancat per la boira. En passar la Panadella, cap a Barberà, fa sol. L’Asha canta tot el repertori de les cançons infantils del cançoner més popular.

L’Asha és la última de la família que ha aprés a parlar. Ara parla ja força. Tot sovint parla amb

PARLEM (MEL RAP) Això, parlem.

Hivern.

Quin temps fa?

Entre Vilanova i Barberà som una família.

De què parlen les famílies?

De moltes coses a part dels familiars.

Avui és divendres 30 de desembre de 2005.

Es pot seguir parlant?

Bé.

He dit “de 2005” i no pas “del 2005”.

La Montse de Vic aconsella que s’escrigui “de” i no pas “del” davant de la xifra que indica l’any.

La familia parla i enmig, una taula.

El pare ha preguntat als fills quin concepte en tenen d’ell.

El gran ha respost.

També el mitjà.

I per acabar, la filla petita ha respost que encara no havia tingut temps de formar-se un criteri que expliqués el concepte d’ella envers el seu pare.

El que han respost els altres dos fills està en la meva ment.

Després hem vaig preguntar si valia la pena haver preguntat.

A Vilanova hi ha boira.

I tota planta que aixequi un centímetre de terra està assenyalada pel gebre.

Un gebre generós que esculp de nou la vegetació del paisatge.

LA NADALA DE FREGAR PLATS. Frego plats.

Rasco les restes del puré de carbassó que ribetegen la tapa i les parets interiors de l’olla.

L’aigua calenta i el sabó desfan el crostís verd que es veu arrossegat cap al forat de l’aigüera.

A Betlem me'n vull anar vols venir tu gallineta?

Frego les tasses de café i l’aigua esdevé negrosa.

Aparto una pela de mandarina perduda.

Els gots queden com diamants polits.

Tinc la pell de les mans arrugada de tanta humitat..

Adeste fideles, laeti triumphantes Venite, venite in Bethlehem.

Em pica el nas.

I les mans plenes de sabó.

Les esbandeixo.

Me les eixugo i em rasco.

Torno a la piscina del cossi de fregar.

Anem a Betlem a veure el Messies anem a Betlem i l'adorarem.

Ara toca la paella.

El fregall més poderós entra en acció.

Sutge i oli greixós són aniquilats.

El Fairy triomfa.

Canvio l’aigua i nou raig de sabó.

Belén, campanas de Belén, que los ángeles tocan ¿qué nueva me traéis?

I encara els plats apilats!

Roden els plats com molins.

El fregall de plàstic s’ha esfilagarsat.

Passo la baieta pel marbre.

Encara queden els fogons.

A Betlem me'n vull anar.

Vols venir, tu, rabadà?

—Vull esmorzar!

LLETRES SEDENTÀRIES. HI HA CANTONADES NO EXCLOENTS I POTS TOMBAR-LES SENSE TRENCAR FILS. POTS SEGUIR RUTES MONÒTONES POTS AVORRIR-TE. (PROBABLEMENT...)

POTS PENSAR QUE HI HA COSES A FER COM ES ARA NETEJAR...

NETEJAR PLATS, CORTINES, VELLES HABITACIONS DESENDREÇADES. TOCO EL CLARINET. PLOU UNA MICA. MÉS TARD SURT EL SOL. ÉS LA LLUM DEL SOL, NO EL SOL. PERÒ TAN ÉS. TAN. DIVENDRES VINDRAN A SOPAR AMICS I DISSABTE HI HA CONCERT AL PLA DE SANTA MARIA. POTSER LA FESTA MAJOR...POTSER. ASSIGNADES LES HORES DE CLARINET AMB EN PERE BENÍTEZ. TINC UN HORARI PORTÀTIL DINS LA LLIBRETA NEGRA DE LA PETITA BOSSA QUE DUC PENJADA AL COLL O A L’ESPATLLA (MILLOR DIT) L’ISAAC HA ARRIBAT QUE JA HAVÍEM DINAT. S’HA MENJAT UN PLAT DE SOPA I UNA HAMBURGUESA. LA MARIA A CUIT CEBA PER ACOMPANYAR I JO HE TALLAT MELÓ.

EM FA MANDRA OBRIR EL CORREU. HAURÉ DE LLEGIR MOLTS E-MAILS O ESBORRAR-LOS...

DE VEGADES LA INFORMÀTICA EM PROVOCA UN ESTAT MANDRÓS ENORME. HA TRUCAT L’ÀLEX PER AVISAR DE QUE EL DISSABTE NO PENSEN ANAR ENLLOC, PER TAN, SI ENS SEMBLAVA BÉ, EL SOPAR PODRIA SER EL DISSABTE. LI HE DIT QUE JA ESTAVA BÉ EL DIVENDRES I ELL HA DIT:”CONFORME”.

AVUI LA IDOIA COMENÇA A BELLES ARTS. LA IDOIA NO HA FET NIT A CASA I PROBABLEMENT ANIRÀ DIRECTAMENT A LA UNIVERSITAT. ARA ES DESPERTARÀ L’ARNAU I JO FARÉ UN ENTREPÀ.

6:20 18/9/06 Àngel Pascual Sauch

ASHA, NÉTA. Asha, menuda espurna de cel rosat en tarda blana d’estiu.

Panellet ensucrat del novembre de l’àvia.

Flaires sentors maternals meloses i tens mans golafres de palps curiosos.

Mansuetud infinita.

En passar les meves mans per la teva testa suau, s’arrauleix dins el meu pit el cor i per uns instants no batega.

En els ulls nostres, que es troben, hi ha un trànsit de progènie; una complicitat sostinguda pel caliu de la teva mirada.

Àngel Pascual Sauch Barberà del Vallès 15/11/03

ASHA, NÉTA. Asha, menuda espurna de cel rosat en tarda blana d’estiu.

Panellet ensucrat del novembre de l’àvia.

Flaires sentors maternals meloses i tens mans golafres de palps curiosos.

Mansuetud infinita.

En passar les meves mans per la teva testa suau, s’arrauleix dins el meu pit el cor i per uns instants no batega.

En els ulls nostres, que es troben, hi ha un trànsit de progènie; una complicitat sostinguda pel caliu de la teva mirada.

ASHA, NÉTA. Asha, menuda espurna de cel rosat en tarda blana d’estiu.

Panellet ensucrat del novembre de l’àvia.

Flaires sentors maternals meloses i tens mans golafres de palps curiosos.

Mansuetud infinita.

En passar les meves mans per la teva testa suau, s’arrauleix dins el meu pit el cor i per uns instants no batega.

En els ulls nostres, que es troben, hi ha un trànsit de progènie; una complicitat sostinguda pel caliu de la teva mirada.

Fa uns dies l’avi Ton es va ficar enmig d’un negoci inmobiliari i la Maria va estampar la seva signatua en senyal d’aval. Sí. Va avalar els negocis inmobiliaris de son pare. A l’agost estavem a Vilanova i els meus pares van decidir canviar els matalassos. Posats a canviar també van canviar els canapés per uns d’aquests que es retorcen com a cucs, que fan esses, eslaloms, viaranys i demés figures geomètriques o gimnàstiques segons com us ho mireu. A l’hora de pagar, com que el pare no duia re ni la mare tampoc duia el moneder, aleshores vaig jo, que si que duia la targeta, aquella targeta interminable, eterna, que mai s’acaba d’eixugar, però que ja començo a sospitar el perquè, i vaig jo deia, i pago. Sí, pago amb la tarjeta i a terminis. No fa massa hi van carregar la matricula de la universitat de l’Isaac. I la matrícula de la Idoia està al caure. Avui l’Arnau em truca per telèfon i em diu que ha anat al dentista. Normalment mai no diu res de les seves intencions ni dels seus assumptes personals. Però vet aquí que avui ha anat al dentista. I no a un dentista principiant i per tant moderat, no. A un dentista que un dia em vaig passar més de mig hora per llegir només els noms dels doctors i catedràtics que té anotats en els seus diplomes enmarcats i penjats a les parets de la sala d’espera de la seva consulta...També s’han hagut de fer obres a casa. Com que cada dia augmentava la clientela de l’hotelet s’ha hagut de fer reformes al bany de l’entrada. I aviat s’haurà de fer una nova habitació, si no la Idoia ens abandona. Ja es va fer una habitació per a ella fa mesos, peró com que resulta que l’Arnau ha hagut de tornar a casa i de vegadades ve amb l’Asha, la nostra neta, o de vegades amb l’Ester la seva nòvia, i, al mateix temps la Idoia vivia provisionalment (en principi no estava clar si era provisionalment, que quedi ben entès) a casa del seu nòvio, l’Oriol, doncs, com a conseqüència de les esmentades cirscumstàncies, l’habitació primitiva de la Idoia va ser cedida amablement per ella mateixa a l’Arnau. I és clar, quan la Idoia ens ha demostrat clarament que lo de viure permanentment amb el seu nòvio era provisional, i ha tornat a casa, ha hagut de jaure al menjador amb un matalàs a terra. I té l’armari de la roba en forma de cadira que talment sembla veritablement una cadira. Això sí: una cadira ben aprofitada. Així estem: de nou tots reunits. Amb roba, paquests per desfer, llibres apilats a terra, cadires-armari, prestatges rellogats, cues als lavabos...tots ben reunits. De fet, però, n’hi ha un que es reuneix menys que els altres. És l’Isaac, que apareix molt poc. És com la Verge de Lurdes que va aparèixer fa segles. Per això mateix a la seva habitació hi havia dos pams de pols, fins que la Maria ,cansada d’esternudar, la va treure. I això que l’Isaac li havia dit que no toquès re de la seva habitació incloent-hi la pols. Apareix l’Isaac, explicava, normalment quant està molt fotut monetàriament i també per lliurar la roba bruta o a l’hora de dinar o sopar. Esmorzar no, que dorm.

També un dia, no fa gaire, va passar que (però això ja no és un assumpte de peles) havia fet la Maria una cassola de conill i l’Arnau diu que no se la menja perquè ara és vegetarià. Avui volia fer (i he fet) un arròs a la catalana i com que portava pollastre i calamars, no n’ha tasta ni un gra. La Idoia, avui, i també altres dies, em diu que vagi a donar menjar als minus (gats) que els té allotjats a dalt del terrat. I jo, és clar, piadosament he anat a donar unes boletes de peix i verdures que els gats es mengen tant sí com no.

Ens sentim atrapats per la voràgine de despeses de fills i avis, també pels seus costums o bé obligacions. Estem just al mig. I anem resistint les bofetades confiats en aquella paga extra, en aquells estalvis migrats de no sé quina llibreteta, en aquell raconet que, ves per on, mai pot créixer ni prosperar com si fos la mateta de verdolaga que el pagès maltracta a tohora. Però en fi. Només ens resta dir allò de: Qué bonica és la família, que bonics són els fills i els avis!

Sonet a l’heura (per a la meva filla, Idoia) Serpent d’ombra poderosa en el cor del bosc retruny; per forats de cel s’esmuny tot guarnint un tronc, formosa.

Desig de terra cendrosa brota fermada en un puny i a meitat del mes de juny mostra ses cares vaporosa.

Guaito si el fullam es posa a l’ample mur d’una llar on ningú tallar-la gosa.

Siguis de ma vida un far com una fidel esposa; llum en la foscor del mar. Àngel Pascual Sauch Barberà del Vallès.

TANCAT PER TREBALL, OBERT PER VACANCES. Avui l’Arnau ha vingut a dinar.

Sempre truca si ve a dinar.

Com que fa règim vegetarià, potser li fa por de no tenir vegetals a taula.

Aleshores truca i, qui sap, pot ser que apareixi quelcom a plat del regne de les verdures.

Parla de la feina mentre parteix amb la forquilla la tendra i sabrosa truita de patates que el pare ha fet per tal que hi hagi fato a taula.

Parla de la feina i diu que la vol deixar.

Que ja n’està tip que el jefe li marqui l’horari més enllà, del punt fixat en el contracte.

He pensat, mentre em deia tot això, en com el podria ajudar i no se m’ha acudit res.

Bé, res no. Sí que he pensat en una cosa, però segurament és una bajanada perquè, quan mig en broma li he dit el que se m’havia acudit, s’ha posat a riure sense disimular.

Però, creieu-vos-ho, em faria goig poder donar-li una mà.

L’Isaac n’està fart de les matemàtiques a la Universitat.

Bé, de la coordinadora, n’està fart.

No s’entenen.

L’ha qualificada d’inútil.

Se li fa feixuc anar a un lloc on diu que no aprèn res.

Marxa a classe aquest mati que plovisqueja, amb la bicicleta.

Amb deu minuts arribarà a la Facultat.

Surt de Barberà i passa per Badia.

Està fent crèdits optatius.

Diu que ja ha acabat amb els comuns.

Això li crea uns conflictes terribles d’horaris.

L’he vist una mica cremat.

He pensat, mentre em deia tot això, en com el podria ajudar i no se m’ha acudit res.

Bé, res res no.

M’han passat pel magí aquells tronats consells que trena cinc anys enrera em donaven a mi el meus pares, i, la veritat, no estic per ressuscitar velles cabòries i afegir més confussió al currículum d’esperances del meu fill mitjà.

Però, us ho dic de veres, seria tan gratificant un raig de llum d’una finestra oberta...

La Idoia ha tancat el manual de comunicació amb el pares.

I l’ha desat ben desat en el racó més inaccesible del seu armari d’intimitats.

La Idoia ha desaparegut de la circulació parental.

S’ha perdut per camins rurals del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt on per cert hi deixa la pell i mitja vida més treballant divendres nit i caps de setmana en el retaurant del cim.

Fa dies va venir per dir-nos més o menys

Vic Veiem innocents criatures plorar per un globus (un elefant platejat “un Quico” li dic a la Maria) mentre s’enlaira, i fuig de les mans menudes, més alt que el més alt dels edificis prop de la plaça del Ram, i com els mercaders i firaires s’agenollen davant els clients que distretament guaiten i assenyalen amb el dit ara una butifarra o un formatge suat sobre un jaç mentider de palla que el fa més de la terra; i el marxants d’art i els dibuixants de caricatures com fan feliços els pares que asseuen la mainada en una cadireta plegable a fer-se retratar.

Prop de l’ombra del balcó de les autoritats democràtiques que somriuen sense ganes, sí, ensenyen les dents perquè toca perquè els rams s’han tret a passejar aquest diumenge assenyalat en els calendaris amb un bon subratllat a més del vermell habitual.

Com vermelles són unes galtes dels presents que formiguegen damunt la terra seca i groguenca on també els que fan torres humanes s’afileren verticalmentr i es deixen aplaudir per les seves proeses i per la seva temeritat

Als nostres avis (poema per a ser llegit per un infant... si pot ser un net o néta, millor ...amb veu d’innocència)

Dies fa que us vau conèixer i tant us volieu estimar que un matí us vau casar.

D’aleshores ençà fa 50 anys de dies i nits d’alegries i treballs fresques, calors, ruades i ventalls.

L’avi anava al defora a fer créixer el panís.

L’àvia a casa feia crema o pastís.

I així dia a dia, any a any els fills també arrivaben.

I, és clar…després es casaven.

La familia augmentava: la taula s’ha de fer més gran perquè els nets van arribant. (tot el que us he dit fins ara està bé.

Però el que us vull de debò és:)

Que en una data tan cabal tots amb bona armonia us volem fer...companyia!

Molts petons, avis.

Amor estofat Posa uns daus de carn de vedella a sofregir en una cassola amb oli abundant.

Afegeix una ceba picada finament.

Deixa fregir uns minuts.

A continuació tira-hi un raig de vi.

Tot seguit el brou, una cullerada de tomàquet concentrat, les patates pelades i tallades a daus, un farcellet d’herbes i sal i pebre al gust.

En servir-ho es pot adornar amb una branqueta de julivert.

Això és amor.

Això és amor estofat.

Esclaus del Nadal Si tens dues setmanes de vacances i has de fer de cangur de la teva néta, perds llibertat?

El fill gran treballa.

Li donem un cop de mà.

Pensa ell, potser, que està abusant del nostre temps, però el temps de la família és un temps compartit.

En aquest temps s’hi encabeix l’amor.

L’Arnau es fa herbes pel refredat i li conta un conte a l’Asha abans d’adormir-se. És temps d’amor.

Tot i que aquest representa les manilles del Nadal.

Si tens dues setmanes de vacances i has d’anar a fer companyia als teus pares, perds llibertat?

Hotel Barberà Manuel de Falla 35

Plou. Fa dies que se’ns regala la pluja.

Cap a les cinc del matí arribava l’Isaac a casa.

Molt més aviat encara havien entrat l’Arnau i l’Ester.

Hotel Barberà, cinc estrelles.

Ahir, l’Arnau en sortir a sopar amb els amics, ens va deixar a càrrec nostre l’Asha.

Néta Asha, ens recita poemes i ens canta cançons amb aquell to i aquella sensibilitat que només els nens saben donar a la seva parla; amb aquella veu que els surt de l’entranya més verge.

Quan allà a les set l’Isaac se’n va (ha sonat el mòbil una mica abans) em saluda.

M’explica que té un “bolo” a Barcelona.

“Pare no us espanteu que l’Alba es queda dormint.”

“Fill meu, ¿com vols que m’espanti si som a l’hotel Barberà de cinc estrelles, temporada alta i plena ocupació?”

Oh! Benvinguts passeu, passeu, Que la cuina ja treu fum; tenim tres habitacions dobles (una amb suplement) ocupades.

I a la quarta habitació hi ha dos gats de la Idoia.

Ens ho fa saber amb una nota al frigorífic (escrita abans d’anar a treballar el cap de setmana a la Mola) on ens demana que tinguem cura dels seus Martí i Rita.

Ara la Maria i l’Asha estant esmorzant.

Hi haurà més torns.

També l’esmorzar dels gats i a l’habitació (no fos cas que s’escapessin!)

Són les condicions de l’hotel Barberà.

“Chambre et petit déjeuner, tout compris” Passeu, passeu. (¿Posaríeu al terra davant la porta una d’aquelles catifes amb la paraula BENVINGUTS? I tanmateix sóc feliç.

Fa goig veure tant jovent anar i venir.

De debò.

I pensant-ho bé, torno a estar al càrrec de la recepció d’un hotelet, com quan tenia dinou anys en el primer treball que vaig fer fora de pagès. És com si em rejovenís!

Hotel Barberà, cinc estrelles.

Passeu, passeu.

Ja hi ha catifa.

“Chambre et petit déjeuner, tout compris”

Àngel Pascual Sauch Barberà del Vallès 1 juny 2008

Hotel Barberà Manuel de Falla 35 Plou. Fa dies que se’ns regala la pluja.

Cap a les cinc del matí arribava l’Isaac a casa.

Molt més aviat encara havien entrat l’Arnau i l’Ester.

Hotel Barberà, cinc estrelles.

Ahir, l’Arnau en sortir a sopar amb els amics, ens va deixar a càrrec nostre l’Asha.

Néta Asha, ens recita poemes i ens canta cançons amb aquell to i aquella sensibilitat que només els nens saben donar a la seva parla amb aquella veu que els surt de l’entranya més verge.

Quan allà a les set l’Isaac se’n va (ha sonat el mòbil una mica abans) em saluda. M’explica que té un “bolo” a Barcelona.

“Pare no us espanteu que l’Alba es queda dormint.”

Fill meu, ¿com vols que m’espanti si som a l’hotel Barberà de cinc estrelles, temporada alta i plena ocupació?

Oh! Benvinguts passeu, passeu, Que la cuina ja treu fum; tenim tres habitacions dobles (una amb suplement) ocupades.

I a la quarta habitació hi ha dos gats de la Idoia.

Ens ho fa saber amb una nota al frigorífic (escrita abans d’anar a treballar el cap de setmana a la Mola) on ens demana que tinguem cura dels seus Martí i Rita.

Ara la Maria i l’Asha estant esmorzant.

Hi haurà més torns.

També l’esmorzar dels gats i a l’habitació (no fos cas que s’escapessin!)

Són les condicions de l’hotel Barberà.

“Chambre et petit déjeuner, tout compris” Passeu, passeu. (¿Posaríeu al terra davant la porta una d’aquelles catifes amb la paraula BENVINGUTS?

IN IMO PECTORE Passa de puntetes al costat dels teus fills, No fos cas que et notessin.

Aleshores, els obligaries a saludar-te.

Vigila a molestar els teus alumnes! ...ells necessiten pau.

Cap discurs en veu alta sisplau!

Només xiuxiueja...no esperis que t’escoltin. Àngel, has aixecat massa la veu! No t’adones que ets un cridaner?

Millor no tinguis cap idea...podries ferir sensibilitats o crear envejes.

Per què t’entestes tan obstinadament a existir? Per què et vols fer present?

Amaga’t. Desapareix. Fuig.

Ves a les reunions si així ho desitjes, però no parlis.

Controla les teves ànsies desmesurades d’intervencionisme i calla...

Quan tinguis temps lliure reuneix les fotografies on tu surtis i estripa-les.

Despenja de la pared els quadres on algú et podria veure.

Deambula com una sombra que ni tan sols faci ombra.

Tapa’t els ulls...i si et queden mans, també les orelles.

Vigila que la teva veu no sigui ofendosa.

No t’adones que tot el que tu pots dir ja està dit?

Inexisteix, escombra’t, emmudeix, limita’t...

Arreplega les teves coses, fes un gros farcell, penja-te’l a l’esquena i sense vessar una sola llàgrima toca el dos.

A continuació et recordarem i tindras per fi un lloc entre nosaltres.

Àngel Pascual i Sauch Barberà del Vallès, 13 de novembre de 2007

Insomnes He trucat a les 02:23h. de la matinada a la Idoia.

Quan totalment clapada m’ha demanat el motiu de la trucada li he dit que a casa tenia un Cd sense funda i un Cd sense funda es pot ratllar i com que em feia patir el cd sense funda, no em deixava dormir.

M’ha contestat que ara ella tampoc podria dormir ja que li he contagiat la meva preocupació.

Després de pensar-m’ho uns instants he trobat que tenia raó.

RECULL DE SENTÈNCIES PEDAGÒGIQUES JA NO COMPTEM INCIDÈNCIES. PASSEN I PROU. NO CAL. ÉS UNA TASCA FEIXUGA. NO HI HA EVIDÈNCIES QUE HO TORNI A FER. SI VOL POT; SI NO VOL, PLEGUEM. ON NO N’HI HA NO EN POT RAJAR. SI S’APRETA MOLT UNA ESPONJA...

POT SER QUE EN SURTI UN RAJOLÍ.

NO ÉS POSSIBLE. ENCARA SEGUEIX SENT IMPOSSIBLE. NO M’HO PUC CREURE. QUI HO HAVIA DE DIR. ÉS COM UN SOC. NO US HI ATABALEU. EM FALTA CORREGIR UN EXAMEN. D’AQUÍ A UNES HORES ÉS L’AVALUACIÓ.

ARA CANVIARÀ LA LLEI D’EDUCACIÓ.

ENCARA NO HE POGUT ASSIMILAR L’ACTUAL. PER CERT: PORTA LES SIGLES UIRE RIUE RIEU EURI O BÉ IRUE? TANTS CAPS TANTS BARRETS. QUI PAGA MANA. ÉS EVIDENT QUE HO HAS OBLIDAT. NO US HI AMOÏNEU. REBEQUERIES DE CANALLA I PROU. I LA SANDRA, TREBALLARÀ AMB LA BERTA? PODEU AJUNTAR LES TAULES? QUE PERDEM EL TEMPS? NO HO PODIES FER MÉS MALAMENT. MIRA QUE N’ETS D’ENZE: SEMBLA QUE T’ENTRENIS! TORNA-HI. COPIA CENT VEGADES “ABANS DE MOLESTAR M’HO PENSARÉ UN INSTANT” SI NO HI HA RECURSOS NO HI HA TENDÈNCIES NI DISCURSOS.

AQUEST NADAL REGALA PERILL...

El presoner entre barrots ,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,, ,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,, ,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,, Com sigui la grip avança. No hi ha remordiment.

Cap al maig era, sí al maig, Només respon qui és a casa I encara no està tot fet.

Quan fa tanta calor, Podem demanar-ho però trigarà...

Quan els blats s’aixequen Totes les vegades que l’he vist ha fugit.

I apareixen als camps les flors.

Només us ho voldria dir un cop més.

Després podrem plegar.

Quan canta la calandra I respon el rossinyol; Les plantilles s’ajusten més o menys al fons de les sabates.

Quan el joves enamorats Se’n van a servir a l’amor, Es que si m’adormo...no en tornarem a dur més si m’adormo.

Una mica, puc adormir-me?

Desem les andròmines i treiem els abrics.

Però jo, abatut i afligit Si m’ho tornes a explicar no em faré més el pesat.

Que visc en aquesta presó, Penseu només en els riscos i feu-ho. Torneu a fer-ho.

Que ni sé quan és de dia ni quantes les nits són, Llogar espardenyes al més de gener pot ser rendible i al febrer també.

Llogar per a què?

No m’ho pregunto a mi mateix o només als empresaris... també tornaré a preguntar-ho demà.

La jura de Santa Gadea (Aznar, en el papel del Cid: Zapatero, en el de rey Alfonso VI; Zaplana, en el de un caballero) En Santa Comisión del 11-M do juran los fijosdalgo, allí toma juramento al Aznar, el pueblo castellano, sobre un cerrojo de hierro y una ballesta de palo.

Las juras eran tan recias que al buen Zapatero ponen espanto, –Villanos te maten, Aznar, villanos que non hidalgos; […] mátente por las aradas, no en camino ni en poblado; con cuchillos cachicuernos, no con puñales dorados; sáquente el corazón vivo, por el derecho costado, si no dices la verdad de lo que te es preguntado: Dime lo que supieres De las muertes del moro taimado Las juras eran tan fuertes que el PP no las ha otorgado.

Allí habló un caballero de los suyos más privado: –Haced la jura, buen Aznar, no tengáis de eso cuidado, que nunca fue el PP traidor ni Papa descomulgado.

Jura entonces el buen Aznar, que en tal nunca se ha hallado.

Después habla contra el interrogador malamente y enojado: –Mucho me aprietas, villano, -Aznar, muy mal me has conjurado; mas si hoy no dices la verdad, después besarás mi mano.

–Aqueso será, usurpadores, como fuer galardonado, porque allá en cualquiera tierra (EUA) dan sueldo a los hijosdalgo.

–¡Vete de mis tierras, Aznar, mal caballero probado, y no me entres más en ellas desde este día en un año!

–Que me place –dijo el Aznar–, que me place de buen grado, por ser la primera cosa que mandas en tu reinado.

Tú me destierras por uno, yo me destierro por cuatro. ( Anónimo.)

ORACIÓ Gràcies, oh Senyor Per haver-me concedit l’habilitat del lladre i la cara dura del jutge prevaricador.

Mai no t’ho agrairé prou...

(Ara em penedeixo de les hores que vaig passar a l’escola.)

Gràcies, oh Senyor per haver-me coronat rei dels estafadors, extorsionadors, cràpules i bandarres.

Mai no t’ho agrairé prou...

(Llàstima d’haver escoltat tant els meus pares honrats.)

Gràcies, oh Altíssim per haver-me dotat de la perspicàcia i l’astúcia del mentider, l’usurpador i el caragirada.

Mai no hauria progressat tant.

(Si no hagués fet cap cas a aquell capellà just...)

Gràcies, oh Jahvé perquè m’has fet àvar, violador i mal tractador pederasta i misogin, racista, xenòfob i fascista.

Triomfo a tot arreu.

Si les portes no se m’obren, les obro jo mateix.

Tothom em respecta i m’admira.

Estic ben situat.

Detesto la honradesa, la justícia, la honestedat, la veritat i la noblesa de cor.

Junt amb la religió, mai no em van servir de res...

Excepte per donar-te gràcies, oh Senyor. Àngel Pascual Sauch Vilanova de Bellpuig 6 desembre 2007

Pare nostre, que em feu guanyar el cel en l’infern.

Siguin respectats els noms de blancs i negres, cristians o musulmans.

Vingui a nosaltres la pau.

A l’Irak, a Palestina i a Israel, a l’Àfrica i a l’Afganistan.

Dóna als amos de la Terra ànsies de bé, ànsies d’amistat i generositat.

Facis la voluntat dels pacifistes i dels ecologistes.

Dels qui vetllen per salvar el nostre Planeta i també dels qui volen un cel net de contaminació, de pluja àcida i de radiactivitat.

Donéu-nos Senyor, treball i justícia cada dia.

Perdoneu als lladregots, estafadors i mafiosos, als especuladors immobiliaris, als traficants de drogues, als pederastes, als xoriços i extorsionadors.

No permerteu que gent com ells ens amarguin l’existència.

Deslliureu-nos-en Senyor, així com de tot altre mal.

Amén.

SI NO VOLS FER EL CONTROL, PODRIES SI MÉS NO CONTINUAR LA HISTÒRIA? SI NO VOLS FER HISTÒRIA, PODRIES SI MÉS NO CONTINUAR EL CONTROL? SI NO VOLS CONTINUAR SI MÉS NO PODRIES FER CONTROLAR LA HISTÒRIA? SI NO POTS CONTROLAR-TE NO CAL QUE CONTINUÏS CAP HISTÒRIA QUIN CONTROL I QUINA HISTORIA SI NO POTS NI CONTINUAR!

(SENSE CONTROL I SENSE HISTORIA NO CAL CONTINUAR...)

23 / 4 / 1987

1

HE HERETAT L’ESPERANÇA... & VENIM DEL NORD, VENIM DEL SUD... & HAVEM ESCRIT PAPERS... & NOIS I NOIES POETES I PINTORS & NO ÉS AQUESTA LA MANERA, CERTAMENT, DE FER CAMÍ ! & ENSENYA ELS FILLS I

N T

1

LLV 87-88 pàg 35

V A

E R

N I

AMBICIĂ“ Jo desitjo Tu aspires a Ell/ella cobeja

Nosaltres volem Vosaltres anheleu Ells/elles ansiegen

DISCOMFORMITATS

García Antón: 'La línia 1 té totes les mesures de seguretat que ha de tenir' ·

A les set es faran a València els funerals per les víctimes

S CAC S

Lestardesd’hivern.

Japlegaelpagès.

Jatornalamula arrossegant elcarrodetrabuc.

Jaelpanís’hacollit.

Fafredilesmans, Lesmansclivellades, fanmal.

Fanmalicouen.

Ambl’esquenaadolorida Damuntelssacsdepinyes ajagutcontemplantlafoscor delanit.

Ielsestelslluents saltironenclucantl’ullet.

Japlegaelpagès.

Jaelpaníshacollit.

llegir ara

llegir demĂ

llegir d’aquí a un mes

no llegir

Resem Cap ellĂ mis sa 12 diu menge Si hi vas o no hi vas ...

Que hem dinar ver mut i Tot tau la

con vidats ja

Aixe ca la co pa Sang i cos Es co la

sa net

De que ser veix

grats

que

vagis

net?

Tor no a poc a poc cap a ca sa a peu...

Hi ha el mam a la coi de post.

2011 08 El sentit de la indiferència Abellerol: abejorro. Significat ocult de clares intencions. Abejorro: o sea, corro detrás de las abejas. Abellerol: canta ufà i cofoi en vol ras sobre el rierol mentre pesca alguna abella descuidada.

Acumulació de festes majors a l’agost: passant de la crisi tornen les mateixes festes majors de cada any. Golmés, Arbeca, Preixana, Barbens, Maldà...Una parella balladora com en Ramon i la Magda hi tenen una suada.

Ai, senyor!: quanta roba i tan poc sabó...i tan neta que la volia el senyor rector. Sempre ens quedaran les àvies.

Atzar: la mare de totes les coses. Ens durà a Tàrrega on dues nenes jugaran al mig del Pati a ballar sardanes sense importar com.

Autocaravana: autosuficiència. Convenç escèptics. Vehicle per circular en l’autopista de les vacances.

Botifarra: malèfic instrument lúdic per fer renyir famílies i ensorrar matrimonis. No hi ha botifarra sense manilles i s’ha de servir sempre del primer coll. Però si això no és possible es pot fallar sempre que els rivals us superin; si a més falla el fallar (per no tenir trumfo o no poder superar el trumfo dels rivals) pots llençar la carta que et doni la real gana. Si parlem de la botifarra (amb pebre o sense) de ca la Fàcies del carrer del Carme de Tàrrega diem que s’assembla a la de cal Painyo i que haurem fet tota una descoberta positiva. Amb botifarres així mai no es falla!

Bramar: com fan els motors dels autos que afuats galopen i fendeixen el fràgil silenci de la nit de festa.

Bueno, deixem-ho estar!: per acabar amb una discussió. Per no haver d’escalfar-se el cap pensant. És la frase perfecta per canviar de tema.

Calendari: angoixa de dies fets paper. No importa el format. Formidables per col·leccionar els de butxaca.

Cal Seller: animes joves habiten la casa. Hi ha bicicletes per a tres. Meló, albergínies, carbassó, pebrots i cebes per sopar. Arnau, Cristina i Júlia es conformen. Ànimes a cal Seller: cal Seller s’anima.

Covardia: fer el suplici més curt.

Competir en envergadura: anar fermament errat per sobrevalorar les mides horitzontals.

Costa de trobar una forma o model més ample d’error.

Deambulatori: pel corriol de la lluna plena, entre éssers humans a la fresca. Un beure fresc de cal Valls. La foscor tacada d’anells de cràters.

Els coves inútils: quan al Caprabo et jutja la caixera prement tecles i tu obres de bat a bat la teva cartera. No hi ha pietat: deixaràs els papers i t’ompliran de papers.

El silenci sagrat de la migdiada: que ningú gosa pertorbar forma part del programa habitual d’estiu junt a l’anada a la fresca després de sopar. El temps compost de rajoles que formen el mosaic dels dies està organitzat per un calendari biològic que jo vaig aprendre des de menut.

Això no vol dir que jo practiqui aquest calendari si més no conscientment. En la majoria de les meves pintures hi ha el silenci de la migdiada.

Entre poc i massa: si no comptes bé i passes de llarg; si vols tornar al mateix punt i et quedes curt; si per damunt de tot importa la qualitat; si omples les gerres amb aigua de la font; si no et fa res repetir la mateixa frase tres vegades; si encara fas la bombolla de sabó més grossa; si no mires qui és el veí que s’ofega al riu; si un tros de cel queda lliure després de la tempesta; si les orenetes no volen rases; si tens una pedreta a l’ull; si per guaitar l’horitzó arrugues el front; si apartes amb el braç els ànecs pesats de l’estany d’Ivars; si finalment culmines l’ascensió en silenci i sense més preguntes, aleshores pots dir: “Entre poc i massa”.

Escudellòmetre: el vailet es va entossudir en no voler anar d’excussió sense l’escudellòmetre.

No suportava menjar-se l’escudella freda ni a l’agost.

Estany: gairebé estrany. Mirall. Terrari. Peixera gegantina. Totes les llàgrimes hi poden ser i no se sabrà mai de quins ulls han brollat.

Fer-se fonedís: els gelats i qui no el paga.

Fer SPORT: passar fulls. Passar els ulls pels fulls. Llegir cada dia les mateixes notícies de futbol repetides. No són noves sinó velles. És fatigant.

Fiança d’estar a dret: que dóna l’Asha responent que el seu pare serà a l’hora de sopar en el lloc convingut.

Fills: que venen a inquietar sota la seva responsabilitat i no diuen els perills. Espaiats per l’atles de la indiferència i cercats al vocabulari de les cavernes d’un Pirineu. Aquesta entrada crema però.

Genolls: (genolls, de) així quedà Ronaldo retratat davant Messi mirant tots dos com entra la pilota a la porteria d’Iker. S’agenollava a l’Edat Mitjana l’aspirant a cavaller però res a veure amb l’agenollar-se de Ronaldo que no hi pot aspirar a això de cavaller.

Horitzó cíclic: panoràmica de tota una vida que enlluerna per la seva prosperitat virtual.

Ignorància: s’ha d’estudiar molt per arribar a ser ignorant.

Jaure de costat: amb l’estómac ple del dinar i la calor enganxifosa entre pell i llençol potser no és un costum tan sa com se’ns vol fer creure. Tot plegat a l’hora de la migdiada.

L’Asha pregunta pel significat: de les paraules que no comprèn en les seves lectures. Sense anar més lluny ahir em demana per “gremi”: “conjunt de persones que fan una feina similar i a més s’ajuden en defensar els seus drets”. Aleshores ve l’haver d’explicar quin és el sentit de “defensar els seus drets” però això són figues d’un altre paner.

Les pedreres de Preixana: un cau de matèria que discuteix amb tots els picapedrers. Entre la pols del camí i la manca de llum, les fotos perdudes.

Matí diàfan: al voltant de les sis, en combinació amb els degradats de la campana del cel. I sobretot una fresca incontestable.

Modificar criteris: es pot passar per l’ajuntament on fan cursets accelerats.

Molèsties: abans de rentar-te les dents un tros de pernil incrustat. Al tirar la cadena de la cisterna del WC l’aigua impetuosa et banya els genitals. Sorolls de cotxes a l’anar a dormir.

Xocar amb el sec de la cama contra una cadira a les fosques. Cop de cap a l’aixecar-te de plegar un tovalló contra la porta oberta de l’armari de la cuina. Haver d’anar a fer tres quarts d’hora de cua a ca la Carme per una lliura de cigrons.

No entendre-hi futil·la les dependentes xarcuteres: i a més adornant la mal destresa de gran lentitud. No saber tallat un rotlle de formatge de cabra a rodelles; esguerrar-les totes i a més, després d’aturar aquesta operació, endossar-te un formatge plastificat ja seccionat molt agre. I també els trossos mal encarats primers. I fes bona cara que cal ser educat.

No puc descriure el cel: ja forma núvols que no copsem. Fora de l’òrbita mental. Ni l’home del temps hi està avesat a aquesta fracàs.

No travesseu el semàfor en vermell: que s’ha convertit en un costum estès entre els vianants arreu d’on hem anat aquest estiu. Atesa la indiferència i la temeritat amb que ho fan és tot un perill per als conductors.

Odissea: Ulisses Joyce plega terrossets de sucre candi. No fa res més per retrocedir cap a Omega. No tinc referències. Pocs testimonis o cap, compromesos dins al somni de les vanitats.

Per què a les sis del matí: cerco fotos extraviades en NEF o RAF per passar-les per l’habitació de la llum?

Picabaralla: es fa cada cop que amb el dit lleugerament humit de saliva s’agafa una carta de la baralla de cartes bocaterrosa. Si no es guanya al joc et pots barallar, o sigui tirar la baralla al cap d’algun rival.

Plor: ploure galtes avall; aixecar els ulls amunt. Una mare de déu de mans crispades sobre un cor apunyalat cent cops, cent vegades a les mateixes cent esglésies.

Pobles decepcionants: dos gossos bordant, calor intensa, cases ruïnoses, fetidesa, carrers costeruts. Un silenci addicional de complicitat. Una tradició petrificada. Finestres de buidor.

Pomes dins el “tupperware” més gastat: roden i s’arruguen sense vergonyes per la partició diària. Suc mandibular.

Portar el pare a passejar: finca rere finca i torna a començar. Una nectarina i una pruna.

Quatre pomes Royal Gala. Alguna ametlla primerenca. La finca dels calçots que prou en fa a la collita. Divaguem recitant els propietaris de les finques arrenglerades. Panissos regats que dol de trepitjar. Cua de rata als mitjons no pica més que el veí insidiós.

Quan el sol cau a plom a la migdiada: quan les pedres s’escalfen tant que cremen les sargantanes. Quan la llum és absoluta dominadora i fa la retina cega. Quan els badalls obren la boca i tanques els ulls. Quan el silenci campa pels carrers i l’aire asseca les galtes i el cabell mullats de la piscina. Quan les portes i finestres tancades i les grosses parets conserven la frescor dins les llars.

Rondells coixos: si no se’n componen més en els temps que corren és per la dificultat no de trobar refrany sinó de l’estrofa. Al cotxe passa sovint si en volen composar a duo el pilot i el copilot...no cal culpar ningú i a més no convé massa distracció.

Sardanes: dansaires agermanats damunt les fulles seques caigudes. Tothom bada encuriosit per aquesta dansa saltirona. És fa anella i a ballar Mariona. La cobla indiferent llença notes al vent. I si no bufa, ja bufarà la gent.

“Si la vida és un riu: (parlàvem de la importància de les metàfores amb l’Asha) aleshores no ens ofegaríem tots?” va i ens diu tan natural.

Son: non non, vine son; non non, torna son...dorm petit, la mare et bressa, cal que engreixis ben sorpresa, per la por, pel dolor...moltes places esperen braços enlaire. I encara hi ha els cops de taló sobre l’empedrat.

Una pàtina cardíaca: es forma al cor que pateix enyorança, o desamor, o bé qualque sort de melangia o disgust. Una radiografia en color és l’única forma de diagnosticar amb certesa cromàtica aquest fi tel de color gespa degut a la llarga exposició del cor a aquestes patologies anímiques.

Un dit a l’ull: com una serp, l’índex traïdor del lusità, ha anat a cercar l’ocular del confiat Tito.

Contacte. I es vessaran rius de tinta per aquesta ignomínia que vessarà el got de la paciència de la Tastalungla. Nou SPORT del dit a l’ull.

“Val més morir d’un tip: que no pas de gana”, inscripció que vaig llegir en un restaurant, resumeix la filosofia de la sobreabundància i el malbaratament sense límits ni ètics ni ecològics, per dir-ho d’una forma suau i polida. Aquesta filosofia està arrelada, incrustada, en les neurones de legions de ciutadans poc cooperativistes, bastant misantrops i amb poca o gens curiositat per descobrir les lleis i els secrets del món on habiten. Panxacontents, cofois de la seva pròpia ignorància i indiferents al problemes del veí, tenen al seu abast cent bars per cada biblioteca, cent perruqueries i centres d’estètica i bellesa per cada llibreria i aquestes proporcions i altres semblants (banalitat multiplicada versus cultura migrada) m’eviten de parlar més.

Vampirs: Bancpirs.

Visitar els molins de por: que generen angoixa només de veure’ls rodar i grinyolar. Formen rengleres i corprenen la meva néta. S’hauria de catalogar cada molí per la seva capacitat d’esfereir. Obligaria als propietaris a posar-hi un cartell: “Molí de vent que espanta la gent” i a continuació una xifra de 0 a 10 segons la seva potencialitat intimidadora.

Xiuxiueges silencis: calles tot fermant la boca i ajudant-te de les mans còncaves sobre els llavis premuts. No es concep a hores d’ara una forma més elevada de raó.

2012 08 Angost agost Ensurt: Quan la Idoia ens ha dit avui que espera una criatura del Moisés a qui fa uns mesos que ha conegut i que ja té dos fills: en Martí i l’Arnau. Avui hem conegut aquesta familiada que ens ha estat assignada tan de cop perquè han vingut tots a dinar a ca l’Àngel. La Idoia està ben decidida a tenir la criatura que serà el meu segon nét o néta si Déu vol.

Fotografies: Cartronets quadrangulars de vida dissecada associats a grans i abundosos maldecaps per mor de conservar-les. A més m’inciten al vici de la digitalització compulsiva.

Futbol: exerceix una tirania absoluta, totalitària sobre els mitjans de comunicació i per tant sobre les ments del poble. També s’escapa del raser econòmic amb que s’intenta fer front la desgavellada situació financera del país i és un insult i una befa flagrant contra el ciutadà ras ofegat per l’economia de subsistència castradora que els governs practiquen a la desesperada.

I, no obstant això, segueixo les notícies futbolístiques amb assiduïtat. Sento que m’he d’aplicar allò de la debilitat dels éssers humans...

Lardiez: Cognom llegendari a Vilanova. Evoca el temps en que famílies senceres arribaven al poble atretes per la prosperitat lligada al jove Canal d’Urgell. Cognom d’una família forastera d’emigrants que es va instal·lar a peu del canal en el camí de Sant Martí. Aquesta època i aquests moviment migratoris, i concretament aquesta família, mereixen un estudi aprofundit.

El fet que escrigui aquestes ratlles ve donat pel descobriment que el cognom no és “ca las Diez” com de sempre s’havia anomenat al poble, sinó “ca Lardiez”. Justícia onomàstica.

Mare: Amb síndrome de dèficit d’atenció suplicant a la metgessa que li ha implantat una ròtula de titani al genoll dret unes paraules amables de facultativa psicòloga-tranquilitzadora que, un cop arrencades, han estat balsàmiques per millorar l’equilibri emocional de la mare.

Neteja: Veure tortura.

Pa: La qualitat del pa al poble ha baixat vertiginosament. A cal Clarisó ja no s’hi pasta i cou el pa que s’hi feia. A cal Adrià el porten de fora i no és res de l’altre món. Rèquiem pel pa a Vilanova. Seguint amb el símil: el cadàver del pa s’asseca tan de pressa que s’ha de menjar fet sopa o bé ben sucat amb tomata i xopat en oli.

Polietilè: Material constitutiu de les bossetes transparents que et permeten millorar la qualitat de vida dels cartronets que parlàvem abans.

Sentits: Misterioses olors vomitives just quan semblava que podies conciliar el son...uns udols progressius en intensitat creixent, torturats i torturants emesos per gola de gos a qualsevol hora de la nit i que et posen els pels de punta...estar completament submergit en una piscina de calor de la qual és impossible emergir...caminar a les fosques descalç sobre les rajoles

tèbies de la casa...tallar una sucosa i freda síndria, trossejar-la tota regalimant-ne la dolçor i beure-te-la...guaitar el fosc horitzó de llumetes pampalluguejants...palpar les parets i el passador de l’escala per no picar enlloc i encara topar els dits nusos del peu amb la pota de la cadira que limita el moviment de la porta...Calen sentits per copsar les sensacions.

Tortura: Veure neteja. Perquè mentre es fa neteja vas canviant de lloc (tot llevant-ne la pols) un conjunt d’andròmines oblidades que ets incapaç de reciclar i saps amb certesa que la propera vegada que les tornis a manejar per fer el mateix que estàs fent ara, no hauran estat utilitzades (i saps que aquesta condició d’ inutilitat durarà “in secula seculorum”). Això provoca una tensió mental de força neguit i angoixa; no obstant aquesta evidència, incapaç de trencar el bucle, la tortura segueix.

Vacances: Espai temporal aliè a les obligacions extremament volàtil.

Vi: Que entra a la factura que s’ha entossudit de pagar el Xavier al bar de tapes que ha descobert a Mollerussa. Blanc i fresc i en dues ampolles. En El Gat Negre ha estat un Clamor dels Costers del Segre.

2013 08 Vilanova Paradís Argumentar: la Maria argumenta amb la història a la mà; el Ton amb la Bíblia; l’Arnau amb el cor; la Idoia amb el geni impulsiu de l’artista que ho ha de fer i expressar tot encara, del neguit i de l’activitat abassegadora; l’Isaac amb una paraula exacta en el moment exacte; la mare argumenta amb l’atabalament progressiu; l’Asha amb el carnet incipient de l’adolescència; l’Otger amb el gemec imitatiu que reclama necessitats elementals; jo escolto i em perdo dubtant entre un bosc d’arguments. Tanco els ulls i sento les seves veus. A voltes les sento des de la implicació emocional i a voltes des del raonament més fred en el sentit d’imparcial; des de la imatge més fotogràfica i en blanc i negre o des de l’apassionament en color que fa mudes les paraules i torna insensibles els diàlegs; m’imagino a l’escoltar, certs carrers intransitats i sense sortida, fosques rutes aspres i esquerpes en el fred hivernal, camins estrets impracticables, fils inconsistents com línies coordenades d’una carta de navegació antiga que s’esborren, estels inabastables, llums anònimes i vacil·lants en la llunyania...arguments esgarriats en el menjador de ca l’Àngel sobre creences religioses, pactes humans, gastronomia aplicada, futbol, música...

Arnau: li plouen els enrenous com una tempesta d’estiu amarada de trons i llampecs, sense paraigües, ni capelina, ni chubasquero ...

Anar a la fresca: on es refrigeren a l’ensems els cossos acalorats i les ments que bullen de xafarderies.

Asha: la néta tranquil·la, transhumant, riallera i jovial, de vegades, poques, tot lo contrari, davant les propostes d’activitats del seu pare...

Ca la Carme: una màquina de perdre el temps.

Ca la Mariana: hi ha un depenent que canta mentre despatxa als clients. Porta la música al cos i du el ritme tot tallant, ganivet en mà, pernils, llonganisses, botifarres negres i blanques, pit i cuixa, cansalades viades i salades...com una orquestra càrnica.

Cal Marca: botiga de queviures que passa a millor vida. Al Gorné, el propietari jubilat i antic camarada d’escacs, li he de mostrar una fotografia per tal que em confirmi si l’establiment que s’hi veu és cal Marca dels anys vint o trenta del segle passat.

Cal Capellano: és una casa familiar i la senyora Ramona Sanfeliu Segalà nascuda el 1922 i neboda de la meva besàvia Antonia Sanfeliu Sanfeliu, ahir va explicar al meu sogre que el nom de casa seva ve per una facècia ocorreguda al seu avi Francesc Sanfeliu Tudela. Resulta que aquest solia cantar amb gran afecció en els oficis religiosos. En sortir de l’església els seus amics, veient que en Francesc posava tant interès en el cant religiós, li deien: ”Encara et faràs capella, Francesc!” i ell responia: “Capellà no! Capellà no!” Això es devia repetir i d’aquesta feta li va quedar el renom.

Cau: cotxes que s’aturen a la matinada; veus escandaloses; és la més dura insolidaritat.

Cogul: com la pintura ens transporta als ancestres matriarcals plens de caçadors, animals i danses fàl·liques que sobre el paper es veuen perfectament però que a la realitat són fosques figures quasi imperceptibles.

Dos nius de vespes: que furtivament a les sis de la matinada hem robat del solar. Em dolia cremar les vespes i l’Arnau ha ideat un sistema ecològic sense crematori. Ha passat un fil ferro doblat pel canó d’un vell pal de fregar metàl·lic i a l’extrem del pal amb el fil en llaç sortit hi ha passat la boca d’una bossa de tal forma que en estirar per l’altre extrem es tancava la trampa.

Amb les vespes adormides pel fred de la matinada ha col·locat el llaç amb la bossa oberta sota el vesper i jo amb unes manyoples de cuina l’he fet caure a dins. Una estirada del fil ferro i el vesper sencer ha quedat ensacat. Amb la furgoneta de l’Arnau les hem anat a aviar en una riba del camí de les bruixes davall un gran noguer. Després hem repetit l’operació amb un segon vesper molt més petit.

El meu pare: Àngel Pascual Gou nasqué el 1928 i morí el 2012; son pare, el meu padrí, Francesc Pascual Sanfeliu nasqué el 1903 i morí el 1978; sa mare, la meva besàvia, Antònia Sanfeliu Sanfeliu nasqué el 1875 i morí el 1940; son pare, el meu rebesavi Francesc Sanfeliu Morera nasqué el 1844 i morí el 1928; el seu pare, Antoni Sanfeliu Tudela, el meu re rebesavi és l’ascendent més antic del qual sé el nom trobat en unes escriptures de propietat d’un tros a la Plana i que devia néixer pels volts de 1820 i morir pels volts de 1900. No sé el nom dels altres trenta un re rebesavis del meu arbre.

Fotografies: que no he fet com l’ Isaac obsequiant-nos música de guitarra abans de sopar...com el pare estirant pel braç el seu fill rebec al mig del carrer...com els emigrants avorrits, asseguts en els bancs de la plaça de l’ajuntament a Mollerussa...com els temporers afilerats pel camí de Golmés en bicicleta...retrats innombrables d’homes i dones que passen davant teu en el mercat...dels difunts dins la urna funerària que ja no veuràs mai més...de tots aquells animalons, vius o morts, insectes, aus, mamífers, peixos fugaços...cares vives o inexpressives de botiguers i botigueres atabalats...

Gossos: borden llunyans, cap al nord, cap a les Serres o més enllà, borden, esclaus, interminables lletanies fruit del sofriment infinit que du un gos damunt dels lloms i en les entranyes.

Hort: porció de terra lo més esclava possible, generalment tancada, que proporciona llargues estones de lleure als seus hortolans. Crec que no em dedicaré mai a aquesta activitat ja que de jove vaig quedar escarmentat per sempre degut a la duresa de les feines agràries.

Idoia: mare jove amb dos mesos i mig d’experiència s’ofereix per atendre Otger. Tot lo demés, tot allò que no sigui Otger, està enfonsat en la més profunda de les simes abissals en la més absoluta i caòtica misèria...des d’aquest naufragi intenta orientar-se i posar-se fora de perill per mor de l’estel polar de l’art.

Isaac: desaparegut en combat. Baixa permanent. Desertor familiar.

Joan Margarit: poeta que estic llegint i que aconsegueix fer-se’m familiar i proper...també trobo en cadascun dels seus poemes, sempre, una petita sorpresa i això no té preu.

Macramé: activitat compulsiva practicada amb fils de colors tensats i lligats amb nusos...sempre acaba fent macramé el subjecte que inicialment no estava programat que ho fes. Aquest és el poder deformador de voluntats propi d’aquesta activitat infernal. Es pot definir més apressadament: un pare innocentment intenta ensenyar a la seva filla l’art mil·lenari del macramé però resulta que l’acció acaba corrompent un ampli grapat de familiars que es disputen fils i dissenys. Fi. Mare: es diu Teresina i li agraden les sardines petites, les llesques de pa primes, toves, ben sucades de tomata de l’hort i banyades en oli de les Garrigues; no suporta les discussions ni perdre a les cartes; li dona consells sobre l’art de cosir a la Idoia que hi té gran afecció...

Maria: l’esperit lliure més esclau que mai he conegut...la persona que estimo i en conseqüència no m’importa gens ni mica esclavitzar-me també amb ella. Creadora de teories que, quan les anuncia, a tothom fan parar l’orella. És molt guapa i molt sexy i estic boig perdut per ella...

Mercat de Mollerussa: els dimecres, puntual. Quasi sempre hi faig cap en vacances. És globalitat d’oferta, universalitat de cultures, comerç de proximitat angoixant, brou de cultiu de xafarderies, la piscina col·lectiva més gran i econòmica del Pla d’Urgell on s’hi van a banyar generacions senceres de ciutadans d’aquesta comarca que pretenen mitigar la calor consumista provocada per la crisi.

Mercè: la tieta que cull les pastanagues de l’hort, amb la terra xopa de la tempesta de la nit, que escriu poesia dolorosa com íntims pensaments que hem llegit amb la Maria, que em posa un meló a la bossa i porros i quatre préssecs...i quan li dic quan val em demana un euro. Trobo odioses les feines de la terra i quan veig que la tieta s’agenolla en el bancalet de pastanagues de l’hort i arrenca aquells cons carbassa amb grumolls de terra negra sento vergonya.

Mort: del pare que ja ha fet un any i del tiet Jordi dos. Del Tonet de la Sorda que passava de noranta anys però també del Pere de ca la Brígida o el Casimiro de ca l’Esquerra que no

arribaven a setanta. Poble moribund per una banda i per unes raons d’evolució però també revifant per la quantitat sorprenent de canalla que hem vist a tot arreu. La mort que gemega entre les frontisses del temps, allà on les portes separen el passat del present i obren camí al futur.

Pudor: la dels purins repartits per les superfícies cultivables que la marinada o el serè s’encarreguen de fer arribar a les nostres pituïtàries...

Orenetes: canten al matí i les espanto per tal que no despertin la Maria...però ella sol dormir profundament i jo escric a les cinc de la matinada i en vacances...i si no vull fer fora de la barana vermella les orenetes les fotografio entre les barretes de fusta dels porticons.

Otger: sant minyó dedicat a la vida contemplativa, a la més genial de les vides, mamant a demanda el dolç suc matern, dormint fins avorrir-se, amb les necessitats alliberadores completament lliures, rient totes les bajanades i carallotades que li diuen o fan els adults (quin premi per tanta estupidesa...)

Residència geriàtrica de Vilanova: cementiri d’elefants. Però els elefants d’aquest cementiri, a diferència dels africans, per anar a reposar-hi els ossos, paguen.

Sardanes: ballades a Bellpuig el diumenge 18 d’agost cap al vespre per lo Xavier i l’Antonieta amb els alumnes Idoia i Arnau que n’havien après a ca l’Àngel aquella mateixa tarda.

Mentrestant jo feia fotos i vídeos i la Maria tenia cura de l’Otger adormit al cotxet...L’Asha que acabava de superar una crisi d’adolescent encara va tenir temps de sumar-se a la rotllana, i practicar llargs i curts que la Maria tot just feia uns instants li havia mostrat.

Sexe: penso escriure un monogràfic sobre aquest terme...de moment aquí callo.

Telèfon mòbil: instrument de discòrdia entre pares separats que crea tensions que acaben patint els fills. Cas número u: una mare regala un mòbil a la seva filla per desestabilitzar la relació d’aquesta amb el seu pare...

Ton: passos vacil·lants, hiperactius; moviment perpetu; muntanyes de gel als gots multiplicats; avidesa de fruita madura i de sabors ancestrals, de peres tendrals i pomes del ciri o del castell; bucle permanent en les històries del passat, batalletes altrament dites (i que consti que no he trobat una denominació més suau); becaines perpetuades en qualsevol racó i posició, necessàries per compensar la vetlla nocturna; discussions supèrflues a la fresca; el golf i lo anglòfil; el vi de garrafa de plàstic; birba les galetes!; la Caixa Madrid obsessiva de Mollerussa; donar-te mil vegades les gràcies per fer el servei de transport quan tu ja t’hi vas avingut i mentalitzat; la mangala sorollosa quan peta al terra; els bocins de paper multiplicats arreu i també cargolats dins dels forats del nas; afaitar, dutxar, posar al lloc els elàstics, cordar el que sigui, prémer el botó alliberador (i abans haver introduït la baga al forat) del cinturó de seguretat del cotxe, tallar la fruita i el bistec, partir els comprimits de la farmàcia...i què? No és això el final del trajecte, l’última estació? No ens espera, si fa no fa, el mateix a tots? Més m’estimo no pensar-hi...

Vacances: les teníem pagades, sí, però no ens pertanyen. No n’ha fet sobretot la Maria lligada a son pare, lo Ton de cal Seller, a sa filla i al seu nét, a la casa i a la seva sogra. Ara mateix, a

son pare, l’acaba de dutxar i ajudar a vestir-se. Després rentarà tota la roba, prepararà el dinar, fregarà el terra. Jo estic lligat a la Maria (això no implica cap sofriment ni sacrifici: ho faig de bon grat) i vaig a comprar tot allò que em demana, acompanyo en cotxe a son pare cada dia a la llar de la gent gran i el vaig a buscar, frego els plats alguna vegada i escombro els menjador i la cuina després de cada àpat. Només sortim de ca l’Àngel per anar a Mollerussa a mercat o a ca la Carme la carnissera o al Caprabo o al vespre per abocar les deixalles i potser donar un tomb pels carrers deserts del poble. Les vacances totes dins de casa ( o ben prop) i gràcies.

Vicent Andrés Estellés: animal de records, memòries seves que també estic llegint, i em trobo davant d’un mestre per la forma de narrar tant peculiar i propera, per la inesgotable experiència vital que es desprèn de les seves línies, per la sinceritat amb que avia els sentiments. Ja sabem allò de les odioses comparacions... no obstant em ve de gust fer-ne una: en Vicent Andrés no hi trobo la forma tan admirable de Josep Pla, però aquest amaga, dissimula o s’intueix que tergiversa un fons que en Vicent Andrés és vivíssim, diàfan i corprenedor.