AUTOR LOCAL

Petjades íberes

Núria Esponellà Escriptora

Casa meva és a la plana, però m’he acostumat a enfilar muntanyes interiors i vorejar penya-segats ran de mar. Sempre que puc dedico temps a redescobrir camins antics i faig recorreguts que s’entrellacen amb el meu dia a dia.

Aquesta activitat s’ha convertit en una manera de viure que em permet esquivar la distopia en què vivim i reconnectar amb la natura.

M’agrada aprofundir en el traçat de vies que encara conserven parets de roca aixecades per la mà de l’home i recórrer vells camins, alguns ben definits per empedrats que han resistit el pas del temps. Són rutes que ofereixen perspectives diferents del paisatge i que presenten matisos impossibles de copsar si circules per autopista o et limites a transitar per qualsevol carretera local sense aturar-te al llarg del trajecte. He viatjat a països llunyans, tanmateix, d’uns anys cap aquí, les escapades a llocs propers s’han convertit en viatges iniciàtics que em permeten aprofundir en el coneixement del món més immediat –en el meu cas i, fins avui, l’univers del territori gironí. Cada vegada que he iniciat una recerca de documentació per construir un nou relat s’ha encetat també un treball de camp intens.

M’he dedicat a seguir la petjada dels ibers indiketes que van tenir la seu o capital a l’actual ciutat ibèrica d’Ullastret, l’antiga Undika o Indika, a partir del s. VI aC fins a la conquesta romana.

Per força, una civilització sorgida de l’intercanvi de productes amb pobles de la Mediterrània –els grecs foceus d’Empòrion, els fenicis i els cartaginesos– necessitava rutes de comunicació per transportar mercaderies en vaixell, ran de costa, o remuntant els rius, i també camins interiors que permetessin esquivar els aiguamolls de l’Empordà ancestral.

Un dels recorreguts més interessants és el Camí d’Empúries, que tenia diversos ramals i que enllaçava Emporion amb Indika i Kerunta (l’actual poblat ibèric de Sant Julià de Ramis). Aquest camí connectava també amb ramals de la Via Heraklea que es va anar consolidant en temps dels grecs foceus fins a l’arribada dels romans, que acabarien assimilant bona part d’aquesta ruta a la Via Augusta. Tenim una idea força precisa de la Via Augusta, però falta la via de costa que unia els diferents ports grecs, especialment des de Cotlliure a Empòrion, i els diferents ramals que sortien des d’aquest port comercial cap a l’interior.

La ruta de la Via Heraklea, entroncada amb el Camí d’Empúries, és prou llegendària i també confusa en molts trams, però va ser la primera gran via de comunicació que unia els ports del Mediterrani occidental. Pel que fa al Camí d’Empúries, encara es pot resseguir algun tram amb parets ben conservades entre l’Escala i l’església medieval de Santa Maria del Palau, en un recorregut que s’esborra abans d’arribar al Montgrí, tot vorejant l’estany de Bellcaire –Bedenga–, avui dia desaparegut. El camí es pot reprendre sota la falda del massís, camí d’Ullà, on es desdibuixa entre bardisses. A l’altra banda del Ter es retroba a peu de la necròpolis d’Ullastret i segueix fins a l’antiga pedrera dels Clots de Sant Julià. Des d’allà torna a esborrar-se fins a Madremanya, on reapareix un tram d’empedrat sota el turó del poble que perfila la direcció a seguir cap a Sant Martí Vell, Juià, Celrà i el

Bells vells camins d’una terra fèrtil que no s’acaba mai d’abastar.

Congost, just a tocar l’antiga Kerunta. Aquest és un recorregut –sota les Gavarres magnificents, i a redós de la muntanya dels Àngels que s’aixeca sobre el poble de Celrà on vaig néixer– que he resseguit infinitat de vegades i que em desperta una esgarrifança al cor, probablement semblant a la que devien sentir els grecs foceus quan van trepitjar l’illa de l’actual Sant Martí d’Empúries, decidits a instal·lar-s’hi sota la benedicció d’Àrtemis i dels déus del mar i del vent, amb la complicitat dels pobladors autòctons. Bells vells camins d’una terra fèrtil que no s’acaba mai d’abastar.