20 minute read
Vist per les AVANTGUARDES
Vist per les AVANTGUARDES L’AU FÈNix DE L’ARQUiTECTURA. Un dels símbols més
populars per representar la resurrecció i la immortalitat és el Fènix. Una bella au que, quan sent acabar la seva vida, fa un niu amb branques de canyella que encén per cremar-s’hi. De les cendres en sorgirà novament un fènix i així successivament... Aquest ocell serveix com a imatge per a les avantguardes arquitectòniques, que són la renovació sorgida després d’un interval de reflexió, un cop exhaurides les propostes del racionalisme. El Fènix identifica també l’estudi de Bosch, Tarrús, Vives Arquitectes i ho fa doblement. Per una banda, la seva obra forma part del ressorgiment de la creació arquitectònica de les avantguardes i, per una altra banda, els seus projectes han estat clau per recuperar molts edificis patrimonials, restablint-los arquitectònicament i reinterpretant-los amb absolut respecte per mantenir viu el seu ús, adequat a les noves funcions i necessitats del segle xx. El projecte de l’escola l’Estació en seria un exemple primerenc.
Advertisement
LES NEOAVANTGUARDES
A Europa, mitjan anys 60, després de tres dècades de tenir el racionalisme com a referent, es va produir un interval de reformulació dels conceptes arquitectònics. En la mateixa època, a Espanya, la promoció immobiliària va monopolitzar els criteris constructius de la majoria d’edificis així com el creixement dels espais urbans. Els tentacles d’aquest sector semblaven no tenir aturador i, amb poc més d’una dècada, l’economia “del totxo” va engolir paisatges naturals i humans centenaris amb l’únic objectiu del benefici immediat. Sense tenir propostes alternatives, es van deixar de banda el coneixement i els instruments de planejament urbanístic que havien estat concebuts i desenvolupats en els segles anteriors, arran de la Il·lustració i, sobretot, de la segona Revolució Industrial.
Amb la Revolució Industrial els arquitectes van disposar de nous materials –especialment el formigó o l’acer– alhora que feien un ús més lliure i creatiu dels materials tradicionals com el vidre, el ferro, el rajol, la pedra, la ceràmica o la fusta. També van aparèixer noves eines i nous instruments per als projectes i per a la construcció. Es van desenvolupar escoles especialitzades en arquitectura, que van substituir les antigues acadèmies sorgides al segle xviii. La concentració de la població en grans àrees urbanes va requerir un planejament dels espais i la dotació d’equipaments i infraestructures públiques. Els arquitectes es van sentir propers als enginyers i van prioritzar la creativitat i l’experimentació, obviant però la decoració. Les primeres avantguardes –vinculades al futurisme i a l’expressionisme– estaven molt més interessades en l’elaboració dels projectes que en la seva execució. Tanmateix, aquests corrents no van connectar amb el gran públic. La màxima expressió de les avantguardes arquitectòniques, el racionalisme, es produiria a mitjan anys 20, especialment durant la dècada dels 30 del segle xx, i es perllongaria fins a mitjan dècada dels 60.
Entre els anys 1968 i 1980, les anomenades neoavantguardes arquitectòniques procuren construir el seu propi corpus teòric i metodològic per a la
realització de projectes ben integrats al seu context i època. Se centren en l’aspecte més creatiu de l’arquitectura i qüestionen les limitacions que el funcionalisme imposa en el llenguatge arquitectònic, perquè acotava la forma dels edificis a la seva funció. Discrepaven també de la manera de fer els projectes i de les edificacions o elements que en resultaven.
La renovació de la disciplina, doncs, es plantejà com una analogia del procés d’aprenentatge, en el qual la recerca era un pilar fonamental. En arquitectura la recerca, anomenada design research en el món anglosaxó, es fa sobre l’edifici, l’espai o els processos. Segons el Royal Institute of British Architects (RIBA), una de les institucions més prestigioses en la promoció de la qualitat en la formació dels arquitectes, en definir el sentit i l’abast de la recerca en l’elaboració de projectes diu1: «L’edifici com a edifici redueix l’arquitectura a objectes muts [...] Per tal de fer avançar les coses, afegir-ho al cúmul de coneixement, hem d’entendre els processos que han portat a l’objecte, així com interrogar la vida de l’objecte després d’haver-se construït.»
Focqué2 amplia l’abast de la recerca arquitectònica i planteja la singularitat de l’aspecte creatiu en arquitectura: «Allà on la investigació científica tracta de contestar la qüestió de com són les coses, la investigació de disseny [o projecte] tracta de contestar la qüestió de com podrien ser les coses. Ambdues qüestionen el món físic. L’art, en canvi, transforma la realitat dotant-la d’un nou significat, elevant allò que és físic a metafísic.»
Vista general de l’escola Sant Cristòfol de les Planes d’Hostoles, obra de Joan Roca Pinet el 1911, la reforma i ampliació de la qual fou projectada per Jordi Boscb i Joan Tarrús el 1980. Procedència: Wikimedia Commons (autoria: Josep Maria Viñolas Esteva)
1 Cita extreta d’“Aprendre i investigar l’arquitectura a Catalunya: Alguns aspectes epistemològics”, discurs de presentació de Ferran
Sagarra i Trias a l’Institut d’Estudis Catalans,
Secció de Ciències i Tecnologia, llegit el 12 de juny de 2017, p. 14. Es tracta d’un fragment del memoràndum de Jeremy Till What is architectural research? Architectural research: three myths and one model, aprovat pel RIBA. 2 Focqué, Richard. Building knowledge in architecture. ASP - Academic and Scientific
Publishers, 2010. Fragment citat al discurs de presentació de Ferran Sagarra i Trias a l’IEC.
3 Fragment extret de l’obra ja citada de Ferran
Sagarra i Trias, del llibre Design research de
Peter Downton, publicat per RMIT University
Press el 2003, p. 109. 4 Informació extreta de COAC arquitectes. Cat
Girona 24 Premis d’Arquitectura Comarques de Girona 2022 a http://www.premisarquitecturagirona.cat/autor/joan-tarrus-galter/ [consultat el 17 d’agost de 2022]
Així doncs, la recerca sobre els objectes arquitectònics seria anàloga a la recerca científica. Però la recerca en el projecte pot anar més enllà del mer objecte arquitectònic, i abasta també el mateix projecte, la interrogació del qual confegeix a la recerca una dimensió creativa.
La recerca en el projecte, doncs, no té com a objectiu l’obtenció de respostes precises sinó que planteja nous problemes (wicked problems). Aquest tipus de recerca fa que la creació sigui un pilar fonamental en l’elaboració del projecte, atès que aporta nous valors a la mera transformació física proposada. La recerca en projecte, és a dir, la suma de la recerca sobre l’objecte arquitectònic i de com podria ser la realitat, amb l’afegit del component creatiu personal de l’autor és la que dona a les obres resultants el valor definit per Peter Downton3 «[...] Les obres d’arquitectura, un cop realitzades, esdevenen instruments de transmissió de coneixement i poden ser interrogades per a revelar el coneixement involucrat en la seva realització».
A Catalunya, l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) va ser un dels pilars del renaixement i renovació de la teoria en arquitectura a partir de la recerca en el projecte. Des de la seva creació, l’ETSAB ha comptat amb arquitectes prestigiosos, com els modernistes Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch; figures destacades del Moviment Modern com Josep Lluís Sert o José Antonio Coderch; en la qualitat intel·lectual de la seva docència també hi han contribuït arquitectes contemporanis com Rafael Moneo, Oriol Bohigas, Albert Viaplana, Enric Miralles, Ignasi de Solà-Morales i Manuel de Solà-Morales, entre d’altres. De fet, l’ETSAB ha esdevingut un referent mundial en els àmbits de la planificació, el disseny urbà i la planificació.
JOAN TARRÚS GALTER I JORDI BOSCH GENOVER
És en el context de les avantguardes arquitectòniques que cal situar l’obra d’aquests dos arquitectes i, lògicament, també el projecte de l’escola l’Estació. El seu treball va tenir lloc per mitjà de l’estudi Bosch, Tarrús, Vives Arquitectes, fundat l’any 1977 juntament amb Santi Vives, tots ells titulats entre 1971 i 1973 a l’ETSAB. Aquest estudi va guanyar un Premi FAD el 1980 per l’Escola la Farigola. Entre els seus projectes destaquen la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona (1993), la Facultat de Traducció i Interpretació de Bellaterra (1998), el Museu Comarcal de la Garrotxa (1986), o els Habitatges Vila Olímpica (1992). L’any 1996 Santi Vives va fundar un nou estudi juntament amb l’arquitecta Conxita Balcells, la qual en va ser sòcia fins l’any 1998.
Deu dels seus projectes han estat reconeguts per mitjà dels Premis d’Arquitectura de les Comarques de Girona que la Demarcació de Girona del COAC convoca anualment des de l’any 19974: Despatx Oftalmològic Tarrús-Bozal
(interiors, Gironès, 1997); Nou edifici de despatxos per a la UdG (equipaments, Gironès, 1997); Restauració i recuperació com a passeig públic de la Muralla de Girona (espais exteriors, Gironès, 1999 i 2003); Teatre Municipal de Roses; (equipaments, Alt Empordà, 2002); Centre d’Educació Infantil i Primària Joan Bruguera (equipaments, Gironès, 2003); Auditori i Palau de Congressos (equipaments, Gironès, 2006); Ampliació de la Biblioteca del Campus del Barri Vell de la Universitat de Girona (equipaments, Gironès, 2006); Ampliació de l’IES Cap Norfeu (equipaments, Alt Empordà, 2011).
És també en aquest mateix context que s’emmarca la recerca feta, durant dècades, per Joan Tarrús sobre el Noucentisme, concretament sobre l’arquitecte Rafael Masó. Fruit d’aquesta tasca, que havia encetat ja el 19715, ha publicat nombrosos llibres i articles, entre els quals és especialment coneguda l’obra Rafael Masó: arquitecte noucentista, escrita conjuntament amb Narcís Comadira6. També ha estat autor, juntament amb els seus col·laboradors, dels projectes de restauració de diferents edificis de Masó com la Casa Teixidor, popularment coneguda com a la Punxa, les escoles de Vilablareix, les escoles de Sant Gregori i la mateixa Casa Masó, seu de la Fundació Rafael Masó.
El seu enfocament dels projectes l’explica ell mateix en comentar el projecte antic Hospici d’Olot, fet entre 1981 i 19837, tot indicant que els mateixos cri-
Plànols i imatge corresponents al projecte de restauració i recuperació com a passeig públic de la muralla de Girona. Procedència: www. conarquitectura.com (autoria: Jordi Bosch i Joan Tarrús)
5 Tarrús Galter, Joan. “Una guía de arquitectura : Rafael Masó i Valentí”. Cuadernos de arquitectura y urbanismo, 1971, Núm. 80, p. 55-70, https://raco.cat/index.php/CuadernosArquitecturaUrbanismo/article/view/111035. 6 Obra publicada per Lunwerg Editors el 1996. 7 Tarrús Galter, Joan. “De l’antic hospici d’Olot al Museu Comarcal de la Garrotxa”, Revista de Girona núm. 112, 1985, p. 264 a 269.
8 “La façana del riu Onyar de la casa Masó”, article publicat a El Punt el 25/04/2011 i disponible en línea a https://tuit.cat/7T06R.
«Els elements de nova construcció es relliguen amb els que es conserven formant un organisme unitari i nou, per tal com són fruit d’unes relacions abans inexistents, relacions complexes que s’estableixen en posar en contacte dos mons diferents però interrelacionats. Els elements que s’introdueixen sobre la matriu original no són mai casuals o estranys a la lògica de la construcció existent.»
teris i conceptes es poden aplicar també a altres obres seves fetes en aquella època, com la rehabilitació de la Casa de la Punxa i del convent de la Mercè, tots dos a Girona, o l’escola Sant Cristòfol de les Planes d’Hostoles (Garrotxa). «[...]una manera d’entendre la intervenció en un edifici o construcció històrica que es vulgui adequar a una nova utilització i també a unes noves exigències funcionals i tecnològiques. En aquest sentit, la nostra actitud, que considerem que queda molt explicitada a les obres citades, parteix de la voluntat d’arribar a una síntesi del nou i del vell. Els elements de nova construcció es relliguen amb els que es conserven formant un organisme unitari i nou, per tal com són fruit d’unes relacions abans inexistents, relacions complexes que s’estableixen en posar en contacte dos mons diferents però interrelacionats. Els elements que s’introdueixen sobre la matriu original no són mai casuals o estranys a la lògica de la construcció existent. En realitat són la seva reinterpretació, una reinterpretació feta evidentment, des de la perspectiva del nostre món de finals de segle xx, superats ja els plantejaments historicistes i arqueològics, estèrils i mortuoris, o els plantejaments suposadament “moderns” que actualment, (superada la capacitat de provocació o d’experimentació que en el seu moment van poder tenyir), són només resultat d’una ingènua frivolitat o de la més greu incultura.»
És interessant detenir-se en tres obres emblemàtiques projectades per Joan Tarrús i Jordi Bosch, per veure com aplicaven aquest principi de «síntesi entre el nou i el vell», clau de volta de les intervencions en estructures o edificis patrimonials. Del projecte de restauració de la casa Masó de Girona (2011), els autors concretament exposen8 referint-se als criteris de restauració de la façana, que és l’element que configura la identitat externa d’aquesta obra: «Per això hem cregut que la seva restauració s’havia de plantejar partint d’un respecte absolut al disseny, les textures i la intensitat del color que Masó va utilitzar, si volíem que recuperés la seva capacitat expressiva, d’acord amb els seus valors formals més genuïns, que en aquesta obra van lligats a la capacitat de Masó de reinterpretar el món popular i d’integrar-lo en la seva concepció formal.»
Sobre l’ampliació de la Biblioteca del Campus del Barri Vell de la Universitat de Girona (2006) expliquen els arquitectes: «L’ampliació es planteja adossada a la planta baixa del convent, entre la plaça Ferrater Mora i la Muralla, de manera que configuri un front de façana al fons de la plaça i resolgui l’entorn de la Muralla amb una zona enjardinada que s’incorporarà al passeig de la Muralla.
[...] Aquest es manifesta com un volum tancat i abstracte que es configura com una feixa més del terreny esglaonat que recolza la base de la Muralla a la zona de sant Domènec. La seva imatge exterior li ve donada pel caràcter introvertit de l’edifici, que s’aïlla del seu entorn i crea els seus propis àmbits,
i sobretot perquè no vol aparèixer com un nou edifici, la presència del qual pogués competir o alterar la imatge de Sant Domènec, sinó, més aviat, com una construcció annexa, reclosa i enigmàtica.»
En relació amb la restauració i recuperació com a passeig públic de la Muralla de Girona (1999 i 2003) argumenten: «S’ha de partir de l’acceptació de la muralla com un testimoni històric de diverses èpoques i que la seva adequació com a passeig ha de respectar el caràcter actual del conjunt, tot superposant-hi una nova intervenció a les realitzades al llarg dels segles.
Per tant, descartem l’opció de refer els merlets de la muralla medieval eliminant els recrescuts posteriors i seguim creient que l’opció menys “traumàtica” és consolidar i protegir els elements més degradats pel fet de ser menys sòlids i més exposats a la intempèrie, com són els coronaments de murs i ampits.
Cal fer-ho amb un material com el rajol manual, el qual posa de manifest de manera clara la nova intervenció però que alhora no és gens estrany a la muralla ja que són ben normals els pedaços i afegits de rajol realitzats en els segles xviii i xix, els quals s’han integrat perfectament a la pedra de la muralla.
Proposem una solució mes senzilla i menys intervencionista, amb els graons directament ancorats al mur de pedra; es tracta de recollir solucions tradicionals i reelaborar-les a partir de la tecnologia actual. D’aquesta manera, la consolidació dels extrems interromputs de la muralla es limitarà a l’apuntalament de les restes existents sense que la nova escala s’incorpori al volum de la muralla, cosa que fa menys potent la solució d’acabat dels dos extrems.»
LES NEOAVANTGUARDES ALS EDIFICIS ESCOLARS9
El projecte de l’escola l’Estació cal situar-lo històricament en el context de la transició democràtica, just en el moment previ a la transferència de la competència d’Ensenyament a la Generalitat de Catalunya per part de l’Estat, tal com preveia la Constitució espanyola del 1978. Aquest traspàs, concretament, es va produir per mitjà del Reial Decret 2809/1980, de 3 d’octubre, sobre traspàs de serveis de l’Estat a la Generalitat de Catalunya en matèria d’Ensenyament.
Durant la dictadura, les escoles s’havien construït d’acord amb els models oficials establerts pel Ministeri d’Educació i Ciència, que no es proposaven aportar cap valor cultural o arquitectònic als centres edificats. Als anys 50, el grup R, va tornar la modernitat a l’arquitectura catalana, tot reprenent
9 Aquest apartat s’ha desenvolupat principalment per mitjà de “La darrera arquitectura escolar pública (1975-2000)” publicat a Revista de Girona, núm. 232, octubre de 2005, per Maria Assumpció Alonso de Medina i
Benet Cervera.
A la dreta:
Vista de la casa masó, façana al riu Onyar. Procedència: Wikimedia Commons (autoria: Fundació Rafael Masó / Casa Masó)
les propostes dels anys 30. Justament en aquest període, el Govern de la República havia donat prioritat a l’educació dels infants, tot cercant propostes pedagògiques innovadores i construint escoles d’acord amb els criteris d’higiene, austeritat i volums pròpies del racionalisme. Però els projectes del grup R van tenir lloc només en l’àmbit privat o semipúblic.
La Llei General d’Educació de l’any 1970 va suposar un tímid intent de modernització de l’educació, tot incorporant els conceptes de l’escola activa vigents a Europa. Però els projectes seguien enviant-se des del ministeri a tot Espanya. A la demarcació de Girona, concretament, aquestes polítiques estatals no van tenir massa repercussió, per contra, fou decisiva la llei de 25 d’agost de 1975, aprovada coincidint amb els Pactes de la Moncloa. Era un moment en què hi havia una gran urgència en la dotació d’equipaments escolars i no interessava perpetuar el model uniformitzant i pobre de les escoles franquistes; tot plegat es produïa en un moment en què encara no s’havia dibuixat la distribució de les competències en matèria d’Ensenyament. Per totes aquestes raons, hi va haver un interval de temps en què els arquitectes van poder fer projectes molt personals amb aportacions creatives i innovadores per als edificis escolars.
Aquesta circumstància es reflectí de diferent manera segons la zona. A l’àrea de Barcelona, on hi havia grans concentracions de nouvinguts, la urgència i magnitud de les problemàtiques que calia resoldre va limitar les propostes pel que fa a les escoles, atès que els governs havien de prioritzar altres necessitats i mancances. En canvi, a Girona, les circumstàncies eren molt diferents. No hi havia la massificació de l’àrea metropolitana, en els 200 municipis majoritàriament ja es disposava de les escoles construïdes abans de la guerra (durant la Mancomunitat i la 2a República), les característiques irregulars del territori, normalment amb feixes, pendents o elements històrics, feien de mal aplicar els projectes facilitats des dels despatxos del ministeri. La demarcació de Girona, doncs, requeria una arquitectura més enllà de les propostes estandarditzades oficials, amb solucions adequades per a cada lloc i cas. Normalment, doncs, es requeria un bon coneixement de l’entorn, del patrimoni existent i també de la tradició constructiva del país. Era, per tant, l’escenari idoni per experimentar i aplicar els criteris i els llenguatges constructius de les avantguardes nascudes a mitjan anys 60.
Entre 1975 i 1981 diversos arquitectes van crear excel·lents projectes arreu de les comarques de Girona. En el cas de Joan Tarrús i Jordi Bosch, a més de Sant Feliu de Guíxols, també van projectar escoles a Celrà, Calonge i Sant Gregori. En general, l’estètica dels edificis incorporà els criteris de escola nova dels anys 30 i de l’escola activa dels anys 50: edificis amb façana de totxo vist, estructures de formigó, tancament d’obra vista, austeritat, illuminació i ventilació, espais funcionals.
Hora del pati a l’Escola la Farigola del Clot, obra de Jordi Bosch i Joan Tarrús (1980). Procedència: Xino-Xano Associació de Lleure (autoria desconeguda)
Tant és així que aquesta experiència gironina constituirà el referent exportat a la resta de Catalunya, quan la competència d’Ensenyament és traspassada a la Generalitat el 1981. En general es va estendre el criteri de construir edificis amb paràmetres racionalistes i específicament adequats per al lloc on es construïen, adoptant materials i tècniques autòctones, d’acord amb el paisatge i la identitat de la comunitat que l’havia d’usar. Es tenien especialment en compte la supressió de barreres arquitectòniques, l’adequació dels espais exteriors, la relació de l’edifici amb al seu entorn urbà. Tanmateix després d’aquesta efervescència creativa dels anys 70-80 que va generar un llenguatge i un model d’arquitectura escolar molt consolidat, la qual va tenir una continuïtat als 90, s’ha passat a posicions més conservadores. En l’àmbit de l’arquitectura de l’Ensenyament d’aquest moment clau, Joan Tarrús i Jordi Bosch van tenir-hi un paper rellevant i van realitzar propostes molt interessants. La seva concepció arquitectònica va contribuir a l’elaboració dels criteris de construcció d’escoles durant la transició democràtica a Catalunya anteriorment comentats.
En el seu article “La darrera arquitectura escolar pública (1975-2000)”10, els arquitectes Maria Assumpció Alonso de Medina i Benet Cervera esmenten
diversos projectes11d’aquests autors entre els més representatius d’aquest període 1975-1981. Alguns són de nova planta i d’altres són intervencions en edificis antics de valor patrimonial, atès que es tracta d’edificis d’estil modernista o noucentista, segons el cas. Són projectes per a edificis de nova construcció les l’escola l’Aulet de Celrà (1974-1976) i escola de Formació Professional / IES Puig Cargol de Calonge 12(1976-1977). Són projectes en edificis antics, el d’ampliació de l’escola Agustí Gifre de Sant Gregori13 (1976-1977) i el de reforma i ampliació de l’escola Sant Cristòfol de les Planes d’Hostoles14 (1980-1983).
Per contra, en aquest article no esmenten el projecte de l’escola l’Estació de Sant Feliu de Guíxols (1978), la qual tindria la singularitat de ser un projecte per a un edifici industrial, circumstància que no es dona en les altres escoles antigues en les quals van intervenir. A banda, per la mateixa època, a Barcelona, van fer el projecte de l’escola la Farigola del Clot15 (1980), que va rebre la distinció d’un premi FAD. Posteriorment van projectar noves ampliacions de les escoles de Sant Gregori (1981-1991 i 2003) i la de Vilablareix (19851995), ambdues noucentistes16; també la del Centre d’Educació Infantil i Primària Joan Bruguera de Girona, d’estil modernista17, (2003); o la de l’IES Cap Norfeu de Roses (2011).
Joan Tarrús i Jordi Bosch, com altres arquitectes, van participar en primera persona de les inquietuds i els horitzons que s’obrien a l’Estat espanyol després de la dictadura. En aquest cas, van repensar els centres de formació escolar aplicant els nous llenguatges arquitectònics. Van donar a les escoles el valor que mereixien d’acord amb la seva funció en una societat democràtica. També van procurar que els centres estiguessin connectats amb la identitat i l’entorn del lloc on estaven situats, tal com fan també els projectes educatius dels centres en l’Ensenyament des que es va abandonar el model d’educació propugnat per la dictadura de Francisco Franco.
M. Àngels Suquet
Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols
10 Op. cit. 11 Les dades dels projectes han estat extretes del cercador del Col·legi Oficial d’Arquitectes de
Catalunya Demarcació de Girona, disponible a http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/fons/dades.html 12 En aquest cas, també en fou autor Carles Bosch. 13 El primer edifici és de Rafael Masó i data del 1909-1910. 14 L’edifici, d’estil modernista, fou projectat per
Joan Roca Pinet el 1911. 15 Per saber-ne més https://www.arquitecturacatalana.cat/es/obras/escola-la-farigola-del-clot 16 Tots dos edificis van ser obra de Rafael Masó. 17 L’edifici, del 1908, fou obra de Martí Sureda i Vila.
