9 Informatiu de l'Arxiu i Museu (L'Arjau). La Inquisició a Sant Feliu, el S. XVIII

DETERIORACiÓ DE LA PORTA FERRADA

Ningú no dubta que un dels llocs més significatius de Sant Feliu de Guíxols és la PORTA FERRADA. Actualment, però, s'hi ha desencadenat un procés de descomposició del material amb el qual ha estatconstruïda, el granit.

El granit és una roca molt corrent que a través del temps s'ha utilitzat per a la construcció. És una roca magmàtica intrusiva formada per cristalls de diferents minerals units entre si. Aquests són essencialment: quars, feldespat potàsic (ortosa, microclina), plagiòclasi (albita, oligòclasi), mica biotita i, accidentalment, mica moscovita, hornblenda, piroxè i granat.

Generalment, les roques granítiques són molt dures; sovint això és provocat per la presència de quars o bé, perquè estan sanes. En canvi, quan la roca ha estat molt de temps a la intempèrie pateix l'acció dels agents erosius (aigua, vent) i el granit es pot tornar relativament tou; això es produeix per l'abundància de feldespats que s'alteren i es descomposen amb molta facilitat.

Aquesta ha estat la causa per la qual s'ha iniciat la descomposiciódel granit amb què estan construïts els arquets, situats al damunt dels arcs d'entrada a l'església, donat que l'any 1968 va ser retirada la coberta que els mig protegia amb un petit voladís

de la inclemència del temps. A més, estan totalment deslligats i, per aquest motiu, tots els SOrolls forts, produïts fins i tot pel pas dels camions, els fan tremolar.

Aleshores, caldria pensar en realitzar estudis seriosos sobre tot aquest procés de desintegració i en una ràpida solució. Així, no perdrem dia a dia, granet a granet, la nostra PORTA FERRADA.

Joan Reyné i Palahí

VISITA TÈCNICA DELS SERVEIS DE PATRIMONI DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA I DE CONSERVACiÓ DE MUSEUS DE LA DIPUTACiÓ DE BARCELONA.

Un cop constatat el que més amunt explica Joan Reyné, la Junta del Museu Municipal s'adreçà a la Direcció General de Patrimoni demanant una primera visita dels seus serveis tècnics.

El Sr. Antoni Navarro i Cossio, Cap del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, juntament amb el Sr. Eduard Porta i Ferrés, químic conservador de museus, el dia 13 de setembre van fer una primera visita! inspecció tècnica de la Porta Ferra-

da que ha vingut a confirmar el seu seriós deteriorament i la urgència de buscar una solució per a la seva conservació.

Hom preveu que la primera mesura i la més urgent serà la de cobrir-la, com en la restauració del 1931, per tal que les aigües pluvials no hi donin de pie.

Estudis tècnics posteriors hauran de buscar-hi la solució definitiva.

Les fotografies corresponen a la restauració de la Porta Ferradade l'any 1931. (Foto: Mur)

PLANA BASARDA

El propassat 12 de juliol representants de la Junta del Museu Municipal, del Consell Comarcal del Baix Empordà i de l'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro, realitzaren una visita al poblat ibèric de Plana Basarda per tal d'avaluar el seu estat les actuacionsfurtives que s'hi han dut a terme en els darrers temps, les quals amenacen molt seriosament la ínte-

gritat del jaciment arqueològic. Els representants de lestres institucions coincidiren en la necessitat d'una protecció a curt termini del poblat. Com a primer pas, el Consell Comarcal del Baix Empordà redactarà un informe sobre l'estat actual del poblat les mesures que cal adoptar per a la seva preservació.

lES SUBVENCIONS DEL SERVEI DE MUSEUS I D'ARXIUS DE lA GENERALITAT NO ARRIBEN A SANT FELIU DE GUíXOLS

El Museu Municipal és apunt d'obrir novament les sales d'exposició permanent, després del parèntesi obligat per les obres de remodelació del Monestir.

Enguany l'Ajuntament ha destinat dues partides pressupostàries per fer possible la re-obertura: una d'1.187.344 destinada a l'adequació d'una nova entrada per la part restaurada de l'edifici, a pintar a adequar les sales d'exposició permanent; l'altra, d'1.049.693 pta es destinava a l'adquisició d'equipaments, bàsicament vitrines, per substituirne d'antigues, ja obsoletes. Aquesta inversió ha estat feta amb una clara voluntat, tant de l'Ajuntament com de la Junta del Museu, d'adequar-se a la nova Llei de Museus (17/1990 de 2 de novembre), especialment als articles 8 i 12.1 sobre difusió dels fons accés als museus.

Per altra banda, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya convocava (Resolució de 30 de novembre de 1990) un concurs públic per a l'execució d'obres adquisició d'equipaments per a museus, d'acord amb el que prescriu l'article 32 de la Llei 17/1990.

En la convocatòria (DOGC, núm. 1382, 19-12-1990) es consideraven preferents (Annex, punt 3) "les peticions provinents de centres museístics institucionalment consolidats estables i, especialment, les d'aquells que promoguin la millora de les seves instal.lacions per tal d'adaptar-les als requisits fixats per la Llei de mu-

seus". És evident que el Museu Municipal de Sant Feliu de Guíxols entra de ple en aquesta línia: s'està realitzant l'inventari, compta amb personal qualificat i té la ferma voluntat d'obrir novament al públic després de les reformes, per tal de complir els articles abans citats de la Llei de Museus.

D'acord amb els plantejaments de la convocatòria, l'Ajuntament sol.licità una subvenció d'1.250.000 pta. (sobre un total d'inversió per l'any 1991 de 2.201.184 pta.).

El Cap del Servei de Museus, Fina Parés Rigau, responia, en data 28-05-91, denegant la sol.licitud perquè "no ha pogut ser considerada com a preferent i, per tant, ha estat desestimada". AI nostre parer, la resposta es contradiu clarament amb el punt 3 de l'annex de la Resolució de 30 de novembre de 1990, abans citat.

Tampoc l'Arxiu Històric Municipal -que compta amb un Servei de Publicacions, Tallers d'Història, conferències, exposicions, etc.- en tots aquests anys passats no ha rebut cap tipus de suport, ni econòmic ni moral. ens consta, en canvi, que el Servei d'Arxius ha subvencionat alguna entitat que no té aquest caràcter de servei públic.

Davant tot això, volem manifestar el nostre desconcert i la nostra indignació davant l'estranya política de subvencions que segueixen ambdós Serveis del Departament de Cultura de la Generalitat.

SERVEI DE PUBLICACIONS I D'ARXIU

TALLERS D'HISTÒRIA

Núm.1:

Sant Feliu, vila medieval (s. XIV-XV).

Núm.2:

Sant Feliu de Gufxols, s. XVI-XVII (Exhaurit).

Núm.3:

Sant Feliu de Gufxols.

Les transformacions del s. XVIII

NOVETAT, Núm 4:

Sant Feliu de Gufxols. S. XIX (1800-1870). De la fi de l'Antic Règim a la història contemporània.

COL.LECCIÓ

D'ESTUDIS GUIXOLENCS

Núm.1:

Josep Muñoz Ayats, El futbol a Sant Feliu.

Núm.2

Àngel Jiménez, Aproximació a la història de l'ensenyament a Sant Feliu de Gufxols.

Núm.3

Emili Massanas, Ricard Mur. Fotògraf a Sant Feliu (Exhaurit).

Núm.4:

Albert Palahf, Els sòls de Sant Feliu.

Núm.5:

Gerard Bussot, El Capità Narcfs Massanas (1786-1811).

NOVETAT. Núm. 6:

Joan Blanco de la Lama, Elmonestir de Sant Feliu de Guixots (s. X-XI). La formació del domini.

SANT FELIU DE GUíXOLS S. XIX (1800-1870)

Amb el curs escolar s'inicia també el curs del que nosaltres anomenem "Taller d'Història".

El primer tema que es vol treballar, dins del marc de la primera meitat del segle XIX, és l'erni-. gració de més de mil vuit-cents guixolencs vers Amèrica. Per poder centrar l'interès en aquest fet històric preparem una exposició d'embarcacions, caixes de

mariners, documentació, etc. que ens ajudi a fer-nos-en una idea. No cal dir que seria molt útil qualsevol tipus d'aportació per part dels quixolencs: tot allò que coneguin, guardin, recordin, etc. que tingui relació amb' aquest tema -l'emigració a Amèrica- que afectà una gran majoria de la nostra població.

ES PREPARA lA CELEBRACiÓ DEL CENTENARI DEL TREN DE SANT FELIU

El 30 de juny de 1892 es va inaugurar el ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona, que donà un gran impuls a l'economia de la comarca.

Ultra aquella millora material dels primers anys, el tren esdevingué un bon mitjà de comunicació a nivell humà i social entre els pobles de la línia.

Malgrat la viabilitat tècnica i econòmica de la seva reconversió, hom va decidir de tancar la línia. Cosa que es va produir el 10 d'abril de 1969.

El proper any s'acomplirà el cen-

tenari de la seva inauguració. Se'ns presenta doncs, l'ocasió de celebrar-lo conjuntament tots els pobles de l'antiga via del tren. La participació de totes aquestes poblacions permetrà sens dubte que l'esdeveniment tingui més ressò, que se'n pugui aconseguir un millor aprofundiment en la memòria/vivència de la història local dels nostres pobles i que de tot plegat se'n gaudeixi amb més animació popular.

Afi de promoure-ho, els representants dels ajuntaments de Sant Feliu, Castell-Platjad'Aro, Santa Cristi-

na, Llagostera, Cassà Girona es varen reunir a Sant Feliu el dia 25 de setembre d'enguany.

Entre altres coses, es decidí d'anar a la creació d'un ens jurídic, que aplegués tots els pobles de la línia, amb capacitat de demanar i rebre subvencions, per adquirir compromisos i pagar les despeses que se'n derivin i per a tots aquells actes que siguin necessaris per a una celebració digna del centenari del nostre tren.

Es parlà defer u na exposició itinerant amb el catàleg corresponent; d'editar un cartipàs amb fotografies del tren; amb les pel.lícules existents, muntar un vídeo que es passaria a l'exposició, etc.

D'altra banda, un grup de guixolenes aimants de tot el que fa referència al tren ha començat a reunirse, en qualitat de comissió, a fi de localitzar objectes, documentació, maquetes, fotografies, etc. que facin referència al tren.

Des de les pàgines d'aquest Informatiu els ajuntaments de tots els pobles de la línia i la comissiód'afeccionats al ferrocarril fan una crida a tots aquells que tinguin i/o coneguin quelcom del tren, que es pugui deixar per a la commemoració dels tOO anys del tren, que

ber.

DEL FONS MUSEíSTIC DE LA CIUTAT

MATERIAL PALEOLíTIC A SANT FELIU

Les dades més reculades que fins ara teníem de la presència de l'home primitiu, dins dels actuals termes de Sant Feliu de Guíxols, eren de fa 10.000 anys A.C., de l'assentament epipaleolític de l'estació de Sant Benet.

Actualment, a les rodalies del mas Ribot i mas Assois, s'ha trobat un grup de peces, estris treballats en pedra, que pel seu aspecte paleolític, ens poden fer recular el temps prehistòric de la nostra ciutat, a una antiguitatde 80.000 anys A.C., en plena època Mosteriana, quan sorgiren noves tècniques de la talla de la pedra. Així la intencionalitat emprada és ben manifesta en la tècnica "Levallois" que preparava un nucli des d'on s'extreien els esclats, fàcilment identificables.

Una de les peces suara trobades a Sant Feliu, doncs, és d'aquestes característiques. Les altres són més irregulars. Les seves descripcions són aquestes:

Núm. 1. Esclat de tècnica "Levallois" sobre cornubianita amb cinc extraccions a la partdorsal. La part ventral és plana amb un acusat bulb d'extracció; taló lleugerament díedre per quatre facetes.

Núm. 2. Esclat sobre quars amb un parell de petits retocs. Prové d'un nucli de còdol, com es pot apreciar en la petita resta de còrtex.

Núm. 3. Fragment de quars amb tres retocs que el fan denticulat.

Nym. 4. Fragment irregular allargat sobre quars.

Núm. 5. Nucli globular sobre quars fàcilment quartejable. Aquesta petita mostra ens recorda, per les seves similituds, la indústria paleolítica de la Selva on s'ha recollit centenars de peces i de fragments que han estat estudiades i catalo-

gades per nosaltres l'Associació Arqueològica de Girona.

Pertant, ens adonem que l'àrea de dispersió de la Selva ens agafa de biaix. Una influència que disminueix a mesuraque s'aproximaa la línia de la costa.

Néstor Sanchiz

Conservador del Museu

3

LA INQUISICiÓ A SANT FELIU, EL S. XVIII

1. Primera meitat de 'segle

Si ens ocupem de la Inquisició o Sant Ofici, ara i aquí, és per a intentar d'entendre una mica més l'origen i el tarannà de la mentalitat dels guixolencs del segle XIX, que tractem més àmpliament genèrica en el nou Taller d'Història(1).

Aquest treball, doncs, pretén només oferir una dada més i, per tant, un altre element de judici a l'hora de poder explicar-nos l'evolució històrica del pensament resoltament liberal, i majoritari, de la poblacióguixolenca del segle XIX.

El 7 de juliol de 1729 el botiguer guixolenc Feliu Andreu i Masó era nomenat familiar del tribunal del Sant Ofici o de la Inquisició. I això perquè en la seva persona i en la de la seva esposa Isabel Aiguavivas es donaven les condicions idònies de confiança de limpieza necesaria, és a dir: netedat de sang, de raça.

El document esmentat, adreçat a les autoritats locals de Sant Feliu, s'havia estès en lengua española remarca literalment el Manual d'Acords- al Reial Palau de la Inquisició de Barcelona.

El Nos los Inquisidores contra l'heretgia l'apostasia al. Principat de Catalunya, Vall d'Aran i Andorra, eren signaven el document- Baltasar Villarejo Ramírez, Mi-

quel Vicente Cebrian y Agustín i, per manament del Sant Ofici -com a secretari de la Inquisició a Catalunya-, Miquel de Altarriba y Lagunas(2).

Així doncs, la Inquisició de començaments del s. XVIII mantenia la seva organització tradicional. el càrrec de familiar o de comissari servia de lligam entre els seglars i l'estat eclesiàstic. I encara que dita representativitat havia esdevingut, en aquesta primera meitat de segle, honorífica(3), comportava per a l'elegit tot un seguit de d'exempcions i llibertats.

Aquests privilegis, en efecte, el document enregistrat al Manual d'Acords que comentem, els detalla. El càrrec de familiar comportava el dret de portar armes "ofensives defensives, de dia de nit, públicament i secreta" a qualsevol indret o lloc de tot el districte.

Quant a les altres càrregues subsidàries locals, el familiar o comissari del Sant Ofici restava exempt de les requisicions en espècie de llenya i palla per als quarters i de subministrament de bagatges (prestació de cavalleries i carruatges) a les tropes de trànsit per la vila, així com dels acostumats allotjaments militars.

La darrera càrrega, la d'haver d'allotjar oficials i soldats de l'exèrcit, molt feixuga per a les famílies pobres, era potser la més injusta per la desigual distribució ja que els funcionaris, regidors, metges, etc. -les famílies més benestants- n'eren eximits(4).

Pel que fa al Cadastre, estava exempt de pagar el personal (que gravava els interessos dels contribuents relacionats amb l'activitat professional, que afectava substancialment el poble més humil, perquè en quedaven exemptes les persones nobles aquells que gaudien del privilegi militar).

En canvi, el familiar havia de pagar el cadastre dit ganancial, aquell que s'imposava només als mercaders i comerciants, notaris i membres dels gremis amb botiga oberta al públic; estimat en un 10% sobre els beneficis del comerç i de la indústria(5).

EI1748 el càrrec de familiar de la Inquisició l'exercia a Sant Feliu el confiter Francesc Sicars(6), qui, per tant, continuava gaudint dels privilegis esmentats, juntament amb Antoni Domènech (cavaller doncell), Benet Barraquer (ciutadà honrat de Barcelona), els lletrats metges: Mateu Antoni Pelliser, Pere Tauler, Bonaventura Patxot, etc.

2. A les darreries de segle

Es pot dit que, malgrat els canvis experimentats al llarg del s. XVIII, la Inquisició continuà mantenint les seves atribucions judicials penals contra els delictes de religió. Etectivarnent, el progrés de les reformes, la presència de ministres il.lustrats al govern i la pròpia impotència -sobretot econòmica- havien sostret virulència a l'activitat inquisitorial del Sant Ofici en la seva lluita per la puresa racial i de l'heterodòxia. Aleshores calia vetllar per la netedat de les idees dels espanyols.

Tot amb tot, el Sant Ofici continuà mantenint el seu

poder; un poder subordinat, però, als interessos de la classe governant.

així.. a les darreries de segle, aquella institució paraeclesiàstica resultà ser útil a la classe política.

L'impacte mundial que va suposar la Revolució Francesa va provocar al nostre país una reacció que cristaLlitzà amb el pacte entre el govern, els cercles conservadors de l'administració i la Inquisició en la lluita contra la difusió a l'estat espanyol de les idees revolucionàries incubades a França. A partir d'aquell moment totes les idees revolucionàries eren tingudes com a herètiques.

La censura prohibí l'entrada de fulletons. Però la presència de francesos aquí i l'intercanvi comercial entre França i les nostres contrades féu en part inútilla fèrria censura que s'establí.

A Sant Feliu entre 1780 1795 es donaven totes_les condicions necessàries perquè es produïssin alguns plets d'aquesta mena.

Per una banda, la presència del monestir benedictí que, amb els seus privilegis, havia alimentat durant segles un odi que ha restat reflectit en tota la documentació.

Per l'altra, la fabricació i el comerç del tap havia posat en contacte immediat la burgesia guixolenca amb l'eu-

ropea, de manera que aquell grup social guixolenc restà sempre obert a les noves idees i als nous valors que venien del nord i que, aleshores, arribaven impregnats de llibertat i de sobirania del poble. El tarannà liberal anà prenent forma en_tre fabricants comerciants -grans viatgers- de Sant Feliu.

En aquelles circumstàncies, doncs, no és estrany que alguns guixolencs gosessin, en públic, criticar la institució local que més representava el pèssim règim social econòmic (l'Antic Règim), al mateixtemps que ho feien d'aigu ns aspectes de la religióqu e li donava suport.

Les crítiques, però, procedien d'una minoria culta i liberal -FlO atea- que expressaven més que res un afany de canvi i de reforma.

Però, vegem-ne un cas.

3. El procés contra Sebastià Vidal

E11779 a Sant Feliu, de familiars del Sant Ofici, n'hi havien dos; ambdós clergues: Antoni Andreu Jeroni Andreu.

El darrer, Jeroni, denuncià el guixolenc, taper i negociant, Sebastià Vidal al Fiscal del Sant Ofici de Barcelona. Les diverses denúncies, suscitades entre 1782 i 1795, les podríem resumir en tres grans blocs:

a) Pel que fa a les creences.

Se l'acusà de dir al Portal del Peix públicament que el Papa concedia la Bula de la Cruzada només per a treure diners d'Espanya. Ert temps d'abstinència ell i la seva família prenien lacticinis i donaven alguna almoina, -com es feia a França- deia.

El cirurgià Joan Bruguera, Rosa Sicars, Joan Buscarons, metge, i Benet Barraquer n'eren testimonis.

També se l'acusà d'haver dit que el cap de Sant Joan Baptista que es venerava a Pineda de Mar era de fusta que no podia entendre com hi anava tanta de gent. I que allò era un altre papa dineros.

D'aquesta última acusació, en fou testimoni Joan Argelet de Burdeus.

Segons els seus delators, Sebastià Vidal s'havia mostrat partidari de treure tots els sants dels altars -que desviaven la devoció dels creients- i de deixar-hi només la imatge de Jesucrist de la Verge.

Per tot això els pares qualificadors Fr. Domènec Castell Fr. Antoni Calvaria consideraren que les afirmacions del guixolenc eren injurioses respecte al Papa i el titilaren, el Reo, d'escandalós i libertino, pero no sospechoso en la fe.

b) Sobre la Revolució Francesa.

De l'expedient de la causa que la Inquisició també seguia contra el francès Mr. Jacques Jordan, se n'extregueren diferents denúncies que feien referència a Sebastià Vidal.

Secció d'lnquisició, Fragment deilligall que fa reterència a Sebastià Vidal.

En resum, se l'imputava que tingués tanta amistat amb l'esmentat francès, acusat com ell, qui havia influû molt en les opinions del guixolenc. I així, que havia arribat a dir al carrer del Mar que tot el que s'havia esdevingut i s'esdevenia a França -la Revolució- estava

molt bé i que els fets les idees (elliberalisme) del país veí eren quelcom com vingut del cel. I que França, per les disposicions de Necker i d'altrespolítics revolucionaris, seria un dels països més desenvolupats.

Narcís Arxer, Marià Sicars -prevere- Benet Barraquer, d'aquelles acusacions, en donaren fe.

c) Del monestir, dels monjos de llurs arnies.

També a Sebastià Vidal, se li atribuïren altres afirmacions que feien referència al monestir als monjos benets de Sant Feliu, als qui tenia pels seus enemics.

Entre altres coses, es veu que havia proferit reiteradament pública que tots els béns que posseïen els benedictins havien estat usurpats que els drets senyorials que cobraven no eren lícits. Que ell-insistia- de cap manera no voldria ser monjo de Sant Benet d'aquesta vila perquè, si ho fos, tindria por de condemnar-se. I que faria desaparèixer totes les ordes religioses, llevat dels caputxins. Que els benedictins de Sant Feliu, a més de lladres, eren falsos predicadors que encaminaven les ànimes cap a l'infern.

A més a més prevenia que als amics dels monjos els marcaria amb un senyal de foc perquè fossin per tots reconeguts que, lligats, els arrossegaria pels carrrers perquè fossin apedregats com els gats.

Mn. Marià Sicars, Antoni Roura, Joan Patxot, Cosme Feliu, Benet Barraquer, Josep Andreu, sastre, Joan Bosch i. molts d'altres ho testimoniaren.

Malgrat tot, Sebastià Vidal es considerava, a si mateix, un bon cristià. Així ho sostingué davant d'un testimoni qui, per la seva banda, li digué que si era així per què no perdonava les injúries dels seus enemícs.

El guixolenc delatat inculpat sabia que no estava sol. I era ben conscient que darrera seu hi havia altra gent del poble, també religiosos. Mn. Narcís Marcillach de la comunitat de Sant Joan Baptista, per exemple, informà del seu bon comportament certificà que observava tots els preceptes eclesials, sobretot el de la confessió comunió.

tot i que entre els seus llibres -alguns s'havien amagat- no se'n trobà cap de prohibit, Sebastià Vidal fou condemnat a presó.

És evident que tot aquest procés no es podria entendre sense emmarcar-lo en les coordenades de la història de les relacions, a niveillocal, Monestir/Universitat que hem comentat en diverses publicacions i treballs.

4. Altres processos

En aquells temps altres processos, seguits pels tribunals de la Inquisició contra persones de Sant Feliu, es dugueren a terme.

Un d'ells tractava de la causa seguida contra el monjo vicari Domènech Crest, que comprèn diferents acusacions entre 1800 1817 d'algunes dones gu ixolenques -també de Mn. Narcís Marcillach, en nom d'una d'elles- per haver-les sol.licitat, abusant de la confessió, actes deshonestos.

Nof mancaren bons informes de, també benedictí, Fr. Maur Gras: uV del delatado dijo que era un monge exacto en la asistencia al coro y demás actos conventuales, y en prueba a su religiosidad debia decir que hacia cuatro años que era Prior y no creia le hubiesen dado tal empleo si los padres de la casa le hubiesen reparado una conducta no muy religiosa".

Tot amb tot, el tribunal del Sant Ofici condemnà el monjo a presó i el desposseí del seu peculi.

Com que a Barcelona no hi havia cap altre convent benedictí on complir la sentència de confinament, se li oferí l'oportunitat de fer-ho a la casa dels clergues regulars de Sant Gaietà (Teatins) o bé a la de l'aratori de Sant Felip Neri.

Entre 1785 i 1796, essent comissari Jeroni Andreu, es va seguir un altre procés contra la persona del guixolenc Pere Torrent.

Se l'acusava de ser curandero supersticiós. Tot un seguit de denúncies de coses estranyes: gestos, invocacions (també religioses), ungüents (betes, cabells i pèls), etc., li servien per demostrar el seu poder per a guarir malalts.

Tot plegat va semblar al Sant Ofici que tenia molt poca importància, per la qual cosa ''viene votado a que se le reprenda"(7).

Angel Jiménez Arxiver

NOTES

JIMENEZ, A. (1991).

de Guíxols. S. XIX (1800-1870), De la fi de l'Antic Règim a la història contemporània. ''Taller d'Història"