La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 L’evolució política del segle XIX (1800-1874)
Resum
1.- La guerra del francès 1808-1814 A començaments de 1808 les tropes napoleòniques van entrar a Espanya, amb l'excusa de la invasió de Portugal, segons l'acord pres en el tractat de Fontainebleau, i van ocupar les principals ciutats. Després de l'ocupació de Portugal, un exèrcit francès, conduït per Murat, es dirigí a Madrid. Davant d'això, la cort es traslladà a Aranjuez i Godoy aconseguí de convèncer Carles IV de la necessitat que la família reial anés a Andalusia camí d'Amèrica. Aquesta decisió fou aprofitada pels nobles partidaris de l'infant Ferran per intentar de treure Godoy del poder i aconseguir la substitució del rei pel seu fill. Godoy fou empresonat i destituït, i Carles IV abdicà (19 de març) en el seu fill, Ferran VII. Era el motí d’Aranjuez. És llavors que intervé Napoleó, obligant a Carles i Ferran a traslladar-se a França. L'any 1808 Ferran VII Napoleó convocà a Baiona la família reial espanyola i arrencà les successives abdicacions de Ferran VII a favor del seu pare Carles IV i la d'aquest a favor seu. Són les abdicacions de Baiona que provoquen el nomenament de Josep Bonaparte, el germà de Napoleó, com a nou rei d’Espanya. Això derivarà a una insurrecció popular (2 de maig) i a una llarga guerra (Guerra del Francès). La guerra entre Espanya i França cal inserir-la dins del context de la política expansionista de Napoleó Bonaparte per Europa. En aquest període cal fixar-se en dos aspectes. D'una banda, el conflicte bèl·lic entre l'exèrcit francès i la resistència espanyola, tant de l'exèrcit, recolzat per la Gran Bretanya i Portugal, com de les guerrilles, grans protagonistes de la contesa. D'altra banda, la doble situació política que va viure el país: per un cantó, el règim oficial de Josep I, de talant liberal, acceptat pels anomenats afrancesats; per un altre, el govern clandestí format Gravats de Goya per les Juntes locals i provincials, aviat coordinades per la Junta Suprema Central que, a partir de 1810, esdevindrà Regència, en actuar en nom de Ferran VII. Aquest govern provisional i clandestí va convocar les Corts de Cadis, des d'on es van dur a terme les primeres transformacions polítiques de caire liberal a Espanya, encapçalades per la Constitució de 1812. La guerra havia servit per a bastir un nou estat liberal, preparat per a Ferran VII. Un cop acabada definitivament la guerra, l'any 1814, l'arribada de Ferran VII, "el Desitjat", va resultar clau. El nou estat dissenyat per les Corts de Cadis, no fou acceptat ni pel rei ni per la majoria de la població, encara poc preparada per assumir un canvi tan radical, i Ferran VII va restaurar l'absolutisme. D'aquesta manera, l'obra legislativa de Cadis va Proclamació de la Constitució de 1812 quedar en un no res, al menys momentàniament. L'Antic Règim va continuar dempeus, però s'havia fet evident que un sector de la
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
1
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 població estaria disposat a tot per tal d'imposar el liberalisme a Espanya. Començava llavors una època d'enfrontament entre absolutistes i liberals, una lluita perfectament palesa durant el regnat de Ferran VII.
2.- Ferran VII 1814-1833 El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritzà per l'enfrontament entre absolutistes i liberals i es divideix en tres períodes. En un primer període, el de la restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII decideix prescindir de l'obra legislativa de les Corts de Cadis i reinstaura l'absolutisme. Els liberals seran reprimits i perseguits, però protagonitzaran diverses revoltes de caire insurreccional, els "pronunciamientos". Finalment, triomfarà el de Rafael del Riego, Cabezas de San Juan”, l'any 1820.
Rafael de Riego
Comença llavors el segon període, el Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823). Ferran VII es veu obligat a jurar la Constitució de 1812 i la política espanyola torna a pintar-se de liberal. Però aquesta situació no va durar. El context internacional, l'època de la Restauració, hostil a qualsevol brot de liberalisme, va fer inviable el projecte liberal. L'any 1823, un exèrcit francès de la Santa Aliança, la salvaguarda de l'absolutisme europeu, envaïa l'Estat espanyol i feia possible el retorn a l'absolutisme. El tercer període és la Dècada Ominosa (1823-1833). Ferran VII torna a regnar com a rei absolut i els liberals foren perseguits novament. La crisi econòmica, derivada de sis anys de guerra, que cada cop s'agreujava més, va fer que el rei fes algunes concessions als liberals. Aquesta actitud contemporitzadora del rei, va fer que els sectors més conservadors i intransigents, els reialistes, s'enfrontessin a ell i pensessin com a alternativa en Carles Maria Isidre, el germà del monarca. Donada la situació del rei, sense fills barons, l'opció de Carles Maria Isidre era perfectament possible per l'existència de la Llei Sàlica, que impedia de regnar les dones. Però la promulgació de la Pragmàtica Sanció, que anul·lava aquella llei, va fer que Isabel, la filla gran de Ferran VII, fos nomenada hereva. El conflicte estava servit. Els liberals (recolzant Isabel) i els carlins (partidaris de Carles Maria Isidre) aviat entrarien en guerra. La Primera Guerra Carlina no només seria una disputa de pretendents a la Corona, sinó una clara lluita entre els dos models polítics que defensaven cada un dels dos bàndols, l'absolutisme i el liberalisme. La victòria dels isabelins va fer possible la construcció d'un estat liberal a Espanya. Tropes carlines
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
2
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 Pèrdua de les colònies Entre 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part de l'imperi colonial d'Amèrica. L'any 1808 dominava un territori immens que s'estenia des de Califòrnia fins al cap d'Hornos, i des de l'Atlàntic al Pacífic. L'any 1825, disset anys després, solament li restaven les illes de Cuba i Puerto Rico a l'Atlàntic (i les illes Filipines al Pacífic), que va acabar perdent a la guerra de 1898 contra els Estats Units. Entre les causes de l'emancipació de les colònies americanes cal destacar factors interns i factors externs. Pel que fa als factors interns, la nefasta política colonial dels Borbons (corrupció i marginació dels criolls a nivell polític, obsoleta política comercial, pressió fiscal, etc.) i l'existència, des de la segona meitat del segle XVIII, d'una consciència d'identitat pròpia. A nivell extern, l'exemple de la revolució americana (independència de les colònies britàniques dels Estats Units), l'extensió de les idees liberals europees, que influiren en les elits criolles il·lustrades, i, finalment, l'ajut econòmic i militar dels Estats Units i el Regne Unit, nacions interessades a comerciar lliurement en el continent. El procés d'independència es pot dividir en dues fases: entre 1808 destacar les insurreccions (excepte en el virregnat del Perú) de les Juntes organitzades al marge de la metròpoli, que són contestades, quan retorna amb l'enviament de tropes espanyoles, les quals aconsegueixen temporalment els triomfs americans.
i 1814, cal de govern, Ferran VII, paralitzar
Entre 1815 i 1824, cal destacar les campanyes militars a gran escala, liderades per militars com José de San Martín, Simón Bolívar, Antonio José Sucre i Agustín de Itúrbide, els quals van dur a terme una sèrie d'ofensives victorioses que en pocs anys van aconseguir d'independitzar gairebé tots els territoris americans. En menys de dues dècades, la monarquia borbònica va perdre totes les seves colònies a l'Amèrica continental. José de San Martín
3.- Regnat d’Isabel II (1833 – 1868)
Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es construeix l'Estat liberal a Espanya. Després de l'estira i arronsa entre liberals i absolutistes durant el regnat de Ferran VII, el conflicte dinàstic que va donar lloc al carlisme va afavorir el pas de l'absolutisme al liberalisme. El carlisme representava la voluntat conservadora, la ideologia absolutista. Davant les apiracions dels carlins, a la regent Maria Cristina no li va quedar altre remei, si volia mantenir Maria Cristina el tron per a la seva filla Isabel, que ajudar-se dels liberals, facilitant-los d'aquesta manera, l'accés al poder. Serà el gran pas per a dur-se a terme la revolució liberal a Espanya. El liberalisme espanyol, però, va presentar, igual que a la resta d'Europa en aquella època, una important divisió. D'una banda, hi havia els liberals moderats, partidaris d'un règim liberal conservador, amb sobirania compartida, sufragi censatari, restricció de llibertats, defensors de la propietat i dels interessos del més rics, l'alta Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
3
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 noblesa i l'alta burgesia. D'altra banda, els liberals progressistes, partidaris d'un règim liberal més obert, amb sobirania nacional, sufragi censatari, però de base electoral més àmplia, i més llibertats, més a prop de la mitjana i petita burgesia. Els interessos d'ambos grups van fer complicada la consolidació de l'Estat liberal espanyol. Els moderats ho van tenir més bé, en tenir, des del principi, el recolzament de la Corona, a qui agradava molt més un tipus de liberalisme que no li fes perdre massa poder. Els progressistes, en canvi, no tindran altra mitjà que els pronunciaments militars per accedir al poder. Els militars, en efecte, jugaran un paper important en la revolució liberal espanyola, protagonitzant pronunciaments o cops d'Estat per fer-se amb el poder: els militars progressistes per accedir-hi i els militars moderats per recuperar-lo.
Espartero
Fent balanç, però, els moderats van disfrutar molt més del poder que els progressistes. Els progressistes governen només en curts períodes, però molt intensos en reformes. Entre aquests darrers, apareix una nova força política, els demòcrates, més agosarats, partidaris d'un liberalisme més obert encara, amb sobirania popular, sufragi universal i més llibertats. El panorama polític s'anava complicant. Per la dreta, els carlins van continuar defensant l'absolutisme i la tradició; la derrota en les tres guerres carlines, farà totalment inviable el seu projecte. Entre els moderats i els progressistes es va posicionar la Unión Liberal (Leopoldo O’Donnell) va intentar conjugar ambdues tendències. Per l'esquerra, apareixen els demòcrates (més tard, els republicans). El liberalisme havia derrotat l'absolutisme, i el capitalisme i la societat classista s'anaren imposant d'una manera lenta però imparable, ara que la burgesia havia pogut fer-se amb el poder polític i va poder legislar en favor de la llibertat econòmica, base del capitalisme. Però si bé el liberalisme s'havia consolidat, el problema era veure quin tipus de règim liberal es consolidava, si el model moderat o el model progressista. En el regnat d'Isabel II distingim dos grans períodes: -En primer lloc, l'època de les regències (1833-1843) , coincidint amb la minoria d'edat de la reina, amb la regència de Maria Cristina (1833-1840), amb majoria de governs moderats, i la regència del general Espartero (1840-1843), amb govern progressista. En el període de les regències es podria destacar com a fets més importants la primera guerra carlina i el desenvolupament de les desamortitzacions. -En segon lloc, pròpiament el regnat d'Isabel II (1843-1868), amb governs moderats, llevat del parèntesi del Bienni Progressista. L’etapa més llarga va ser la Dècada Moderada, amb Narváez (1843-1854). L’època moderada de Narváez destaca per nombroses reformes de tipus legislatiu, econòmic i polític. L’obra dels moderats reorganitzà administrativament l’Estat liberal. Després del bienni progressista (1854-1856) comença l’última etapa del regnat d’Isabel II. L’etapa s’inicia amb el govern d’O’donnell i amb el seu partit la Unió Liberal (una barreja de sectors progressistes i moderats). Molt aviat es farà palesa la influència i el domini dels moderats (Narváez). Serà una època caracteritzada per l’estabilitat política i econòmica (creixement) i una bona conjuntura internacional. Amb una gran expansió de la indústria tèxtil catalana, del sector financer, de la producció agrícola... L’estabilitat econòmica i política llança el govern espanyol a una política Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
4
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 exterior de prestigi (Mèxic, Indoxina, Marroc, Perú). Guerres i campanyes militars que suposaran una forta despesa econòmica i el sorgiment de tensions socials. La crisi financera (a causa què les inversions ferroviàries no eren rendibles) i industrial (per la crisi cotonera catalana, afectada per la manca de cotó, per la Guerra de Secessió dels Estats Units, 1861-65), típicament capitalista, i una forta crisi de subsistències, a causa d’una sèrie de males collites que van donar com a resultat una mancança de blat, aliment bàsic, van provocar les condicions per una conspiració que farà fora a Isabel i instaurarà un nou règim després de la Revolució de 1868. La Revolució de 1868 es va començar a gestar amb el Pacte d’Ostende, 1866. Pacte signat a la ciutat belga d'Ostende el 16 d'agost de 1866, per progressistes i demòcrates exiliats, on s'establien les mínimes bases per a una acció revolucionària per acabar amb el moderantisme al poder. El pacte fixava una plataforma unitària d'acció antiisabelina, que es concretava en el compromís de formar un govern provisional i convocar unes eleccions constituents per sufragi universal directe que haurien de decidir sobre la forma de govern monàrquica o republicana.
4.- El Sexenni 1868-1874
El Sexenni 1868-1874 és l'etapa més democràtica del segle XIX, però també la més inestable. En poc més de sis anys l'Estat espanyol va conèixer una monarquia constitucional amb un rei estranger (Amadeu I) i una república (per primera vegada en la seva història). La revolució de Setembre del 1868, "La Gloriosa", tenia un objectiu clar: fer fora la reina Isabel II i apartar del govern els moderats. L'èxit de la revolució va provocar, en efecte, l'exili de la reina i l'arribada al poder de les forces polítiques més o menys marginades durant el regnat d'Isabel II (progressistes i demòcrates, especialment). En el Sexenni es va intentar crear un règim liberal democràtic estable, però les divisions entre els partits polítics (amb projectes diferents), a part d'altres factors, van fer-ne fracassar l'intent. Durant el Sexenni (1868-1874) hem de parlar de quatre fases: La Revolució de Setembre de 1868 En la primera fase (1868-1871) té lloc la Revolució de Setembre del 1868, protagonitzada per les forces polítiques signants del Pacte d'Ostende, que donarà pas a la creació, a bona part del país, de Juntes revolucionàries , amb suport de la burgesia i de les classes populars, fins i tot de republicans i federals (Cuba es va declarar independent i va forçar una guerra de deu anys, 1868-1878, contra Espanya) i finalment a la formació d'un Govern Provisional presidit pel general Serrano, i com a home fort al general J. Prim. Aquest govern fou l'encarregat de preparar un nou règim per a Espanya, que va quedar regulat per la nova Constitució del 1869. Segons la Constitució, Espanya seria una monarquia constitucional democràtica. Descartats els Borbons i els carlins, calia trobar un rei que assumís la nova monarquia. Finalment,
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
5
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 després d'un dur període de selecció, es va elegir com a candidat idoni a Amadeu de Savoia, fill del rei d'Itàlia. El regnat d’Amadeu I La segona fase (1871-1873) correspon al regnat d'Amadeu I. Les dificultats es presenten des d’un bon començament, amb l’assassinat del general Prim, el seu principal valedor, a finals de 1870. La monarquia no va acabar de funcionar, els carlins van provocar la Tercera Carlina (1872-1876), la divisió política era cada cop més evident i l’oposició i la conspiració de republicans i borbons més forta. El rei cada cop es trobava més aïllat, i finalment va acabar abdicant (11 de febrer de 1873). Fracassada l'opció monàrquica, va arribar l'hora dels republicans.
Amadeu I
La Primera República (1873-1874) La tercera fase abasta des de l'11 de febrer de 1873 (en què fou proclamada la República per les corts, després d'haver abdicat Amadeu I d'Espanya) fins al 29 de desembre de 1874 (proclamació d'Alfons XII, a Sagunt, pel general Martínez de Campos), data inicial de la Restauració. Hi ha dues etapes en la República: la parlamentària (que finalitzà la matinada del 3 de gener de 1874, quan les forces del general Pavía dissolgueren les corts) i la presidencialista, en què es féu càrrec del poder executiu el general Serrano. Durant la primera etapa hi hagué quatre presidents del poder executiu (suprema magistratura de la Primera República): Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. La dialèctica política de la República s'explica per la pugna entre els republicans unitaris, centralistes, de tendència conservadora, i els republicans federals. Pi i Margall, màxima figura de la República, no pogué estructurar la República federal perquè els federals intransigents, impacients, volgueren implantar-la des de baix, recolzats en les juntes i en els cantons. Salmerón plantà cara a la insurrecció cantonal —i ensems, com els seus antecessors, a les guerres carlina i de Cuba— i hagué de recórrer a militars no gens addictes a la República. El seu successor, Castelar, encara accentuà el caràcter relativament autoritari del seu govern. Precisament perquè perdé una votació al Congrés i per tal d'evitar un viratge cap al federalisme, Pavía donà el seu cop d'estat. Aquell mateix dia un grup de polítics, principalment unitaris, designà el general Serrano cap de l'executiu. Serrano definí el seu règim com a República unitària per tal de diferenciar-la de l'anterior, democràtica, federal i de tendència convencional; de fet, instaurà un règim autoritari i conservador, que governà per decret. El cop d'Estat de Martínez Campos, el desembre de 1874, va facilitar la vinguda d'Alfons XII, fill d'Isabel II, per a ser coronat rei d'Espanya.
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
6
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898
La Restauració borbònica (1874-1931) 1.- El sistema polític de la Restauració La Restauració borbònica (1874-1931), període iniciat amb el restabliment de la monarquia borbònica en la persona d'Alfons XII (1875), va significar la implantació d'un nou sistema polític que va posar fi a la inestabilitat del Sexenni democràtic. Alfons XII havia manifestat clarament les seves idees en el manifest de Sandhurst.
Manifest de Sandhurst Manifest llançat l'1 de desembre de 1874 pel futur Alfons XII d'Espanya, llavors alumne de l'acadèmia militar de Sandhurst, localitat anglesa del Berkshire. En aquest manifest, redactat per Cánovas del Castillo, era presentat el programa polític de la monarquia de la Restauració, moderada i parlamentària i amb un clar compromís de respecte a la constitució. El manifest sintetitzava el programa de la nova monarquia, és a dir, un règim monàrquic de signe conservador i catòlic, que defensaria l'ordre social, però que garantiria el funcionament del sistema polític liberal i afavorí la restauració monàrquica, que tingué lloc pocs dies després.
Cánovas del Castillo serà l'artífex del nou règim, regulat per la Constitució del 1876. La Constitució era flexible i ambigua, consolidava la Monarquia Constitucional amb una sobirania compartida entre el Rei i les Corts. La Corona era inviolable, exercia el poder executiu i tenia dret de vet, anomenava i destituïa el govern i disposava de la iniciativa de les lleis. Les Corts eren bicamerals amb un Senat, que era vitalici i elitista, i un Congrés, que es triava a través d’un sufragi que depenia del govern de torn. La Constitució definia els drets individuals i les llibertats dels ciutadans. Determinava la tolerància religiosa, però afirmava l’oficialitat de la religió catòlica. L’educació Cánovas del Castillo quedava en mans de l’Església. El sistema canovista es basava en l'existència de dos grans partits, el Partit Conservador i el Partit Liberal, anomenats partits dinàstics, que es tornaven en el poder (torn pacífic), a la manera anglesa.
Partit Conservador Organitzat al voltant del seu líder indiscutible, Antonio Cánovas del Castillo, va aglutinar l'antic Partit Moderat, la Unió Liberal i una bona part del Partit Progressista. Era, doncs, l'hereu del moderantisme, l'unionisme i part del progressisme de l'època isabelina. Representava els interessos de la burgesia latifundista (grans propietaris de la terra) i financera (industrials catalans i bascos) i dels grups residuals de l'Antic Règim: l'aristocràcia i les jerarquies i grups de pressió catòlics (va aconseguir el suport de l'episcopat i es va atreure una bona part dels sectors catòlics no integristes).
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
7
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 Partit Liberal O Partit Liberal Fusionista. Liderat per Práxedes Mateo Sagasta, integrava demòcrates, radicals i alguns republicans moderats. Pretenia incorporar a la Restauració els aspectes menys radicals de la Revolució de 1868. Això li va comportar el suport de professionals liberals, de sectors de la burgesia industrial i comercial (comerciants, banquers), de militars i dels funcionaris, així com de sectors de l'aristocràcia terratinent.
El torn de partits consistia en l‘alternaça pacífica d’aquests dos partits dinàstics. Durant la Restauració, l'alternaça pactada dels governs entre els dos partits dinàstics (Conservador i Liberal Fusionista), es podia assegurar gràcies a la fèrria disciplina interna dels dos partits oficials o partits del torn, i al fet que el govern, des del Ministeri de la Governació, controlava eficaçment l'entramat del caciquisme, que s'encarregava que a les eleccions guanyés el partit que li corresponia governar. El funcionament del sistema estava manipulat per la pràctica del caciquisme i el frau electoral (encasellat i tupinada), per garantir el torn. D'aquesta manera tan poc democràtica, es garantia el poder a un dels dos partits lleials a la monarquia i totes les altres forces polítiques del país restaven al marge d'aquest joc polític. Era la fórmula elegida per les classes altes (l'oligarquia agrària i industrial) per garantir l'estabilitat política i evitar el perill revolucionari de les masses, després de l'experiència del Sexenni. El mecanisme del torn era el següent. Periòdicament, i de forma pactada, el rei encarregava la formació d'un nou govern al partit al qual tocava governar. Aquest, des del Ministeri de Governació, confeccionava l'encasellat o la llista de diputats que havien de sortir elegits en cada districte, i reservava sempre alguns escons a l'oposició dinàstica. L'encasellat es lliurava als governadors civils perquè l'imposessin a la província i als ajuntaments mitjançant el cacic local. Amb aquest objectiu es manipulaven els censos d'electors, es coaccionava el vot i, si amb això no n'hi havia prou, es canviaven les actes de resultats. Les llistes de diputats estaven formades per membres de l'alta burgesia i l'aristocràcia, que constituïen una oligarquia que monopolitzava els càrrecs politicoadministratius i els escons de les Corts. D'aquesta manera podien controlar tots els ressorts del poder i exercir-lo en benefici de les classes dominants a les quals representaven. En definitiva, la Restauració representa el triomf de l'opció liberal moderada, la reformulació conservadora de l'Estat liberal. La intenció dels polítics liberals de la Restauració era construir i consolidar un estat políticament i jurídicament fort, capaç de defensar i garantir els interessos dels propietaris i dels diferents grups econòmics que dominaven l'Estat. De fet, volien contrarestar i neutralitzar el perill que representaven per a l'ordre socioeconòmic establert els corrents ideològics republicans, nacionalistes, marxistes i anarquistes.
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
8
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898
La Restauració es divideix en dues grans etapes: Des del 1874 fins al 1898, etapa de consolidació del sistema, amb l'alternança de governs conservadors i liberals. Un moment clau serà el Pacte del Pardo, que consolida el torn pacífic dels partits dinàstics després de la mort d’Alfons XII (1885). En aquesta primera etapa l’objectiu principal fou la pacificació del territori. El 1876 acabava la guerra carlina amb la derrota de Carles VII. El 1878, amb la Pau de Zanjón, acabava la primera guerra d’independència de Cuba, amb l’amnistia i la promesa d’autonomia. Des del 1898 fins al 1931, etapa de crisi del sistema, coincidint amb el regnat d'Alfons XIII (1902-1931). En la primera etapa cal destacar dos períodes: El regnat d'Alfons XII (18751885) és un període de pacificació militar (es posa fi a la Tercera Guerra Carlina i a la Guerra dels Deus Anys de Cuba), d'estabilitat política i de creixement econòmic. A partir de 1881 funciona el torn de partits. Durant la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902), el torn de partits funciona perfectament, fins que el desastre colonial de 1898 origina la primera gran crisi del sistema de la Restauració. El 1898 havia perdut el que restava del seu imperi colonial. Durant aquests primers anys de la Restauració, les diverses forces polítiques marginades pel sistema canovista, van fer sentir les seves veus. El carlisme, el republicanisme, els regionalismes i nacionalismes, el moviment obrer, el món intel.lectual, etc. van protagonitzar els primers moviments de queixa davant un sistema immobilista, que només beneficiava la gran burgesia. El carlisme quedà circumscrit ideològicament a zones del País Basc i Navarra (foralisme catòlic). Veia com el Vaticà i la jerarquia catòlica donava el seu suport a Alfons XII. Aquest es va dividir en dues tendències: els integristes de Nocedal (defensors dels valors catòlics en tots els àmbits de la vida social) i els tradicionalistes de Vázquez de Mella (amb més aspiracions regionalistes i anticentralistes). El republicanisme estava molt dividit entre federalistes (Pi i Margall), unitaristes (Salmerón), radicals (Ruiz Zorilla)... A l’any 1893 apareix el Partit Unió Republicana (unió de federalistes i unitaris). El regionalisme i nacionalisme es donarà a les zones perifèriques, Catalunya, País Basc i Galícia. Es tractava d’una defensa del particularisme lingüístic, institucional i històric enfront de les tendències uniformitzadores i centralistes de l’Estat liberal. A Catalunya, en aquest període, es concretarà en les tendències federalistes de Valentí Almirall. Al País Basc cal destacar el nacionalisme de Sabino Arana, creador, l’any 1895, del Partit Nacionalista Basc. El moviment obrer tindrà poca incidència en aquests anys. Cal destacar la presència de l’anarquisme (apolític i defensor de l’acció directa) i del socialisme de Pablo Iglesias amb el PSOE (1879).
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
9
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 Guerres de Cuba A finals del segle XX la Restauració va viure la crisi de 1898. La pèrdua de les últimes colònies a mans dels EUA. La independència de Cuba es desenvolupà en dues fases: la primera va ser la “llarga guerra” de 1868 a 1878, i la segona de 1895 a 1898. Guerra dels Deu Anys (1868-1878) El conflicte bèl·lic (1868-78) va ser originat per un moviment nacionalista que reclamava la independència de l'illa i l'acabament de l'explotació colonial a què Espanya l'havia sotmesa. La revolució espanyola del setembre del 1868 facilità les intencions dels grups nacionalistes, dirigits per Carlos Manuel Céspedes, que es pronunciaren el 10 d'octubre de 1868 (Grito de Yara) en nom d'una Cuba lliure de la dominació espanyola. Tanmateix, l'aixecament no tingué un suport unànime: els conreadors de canya de les províncies occidentals formaven una oligarquia identificada amb les autoritats espanyoles. Els insurgents, de majoria criolla, eren essencialment nacionalistes i només plantejaren molt tímidament el problema de l'abolició de l'esclavatge. El moviment degenerà en una guerra de guerrilles, incapaç d'aglutinar tots els cubans, però difícil de controlar per les especials característiques topogràfiques de les províncies orientals de l'illa. Les accions se succeïren durant deu anys fins que el moviment fou momentàniament sufocat pel general Martínez de Campos i fou signada la pau de Zanjón (1878). La pau otorgava als nacionalistes un indult, una certa autonomia administrativa i la possibilitat d'enviar diputats a les corts. La segona guerra (1895-1898) Després de la guerra dels deu anys (1868-1878) seguiren uns quants anys d'apaivagament amb alguns intents fracassats de reprendre la guerra, fins que José Martí amb l'ajut de Máximo Gómez i José Maceo, coordinà un nou aixecament general, que fou iniciat amb el "Grito de Baire" el 24 de febrer de 1895. En aquesta guerra, l'ajut dels EUA s'accentuà fins a arribar a la intervenció. La feblesa de la marina de guerra espanyola no permetia de tenir gens d'esperança en un enfrontament amb la dels EUA; la derrota naval de Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898) i la rendició subsegüent d'aquesta plaça obligaren Espanya a demanar la pau — que fou signada a París el 10 de desembre de 1898— i a renunciar a Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Els insurrectes tingueren a favor d'ells l'opinió pública nordamericana i llatinoamericana en general i, a l'interior de Cuba, l'ajut dels negres i els mestissos (gairebé el 50% del total de la població de l'illa), perquè el programa dels independentistes comportava la igualtat de races. Mal armats, tot i les adquisicions d'armes a l'exterior, particularment als EUA, però amb prou homes, els insurrectes començaren una guerra de guerrilles. Les tropes espanyoles, bé que molt superiors en nombre, en armament i, no cal dir-ho, en instrucció, havien d'assegurar alhora la protecció de les ciutats, dels combois, de les vies de comunicació i, àdhuc, de la propietat privada de personatges influents, i perseguir les partides insurrectes. En el darrer període de la guerra dels Deu Anys (que no hi havia a Cuba gaire més de 80000 soldats, que esdevingueren 200 000 a la darrera guerra), la situació dels cubans insurrectes era molt difícil. Allò que afeblí i delmà les tropes espanyoles no foren els combats, sinó les condicions penosíssimes de la lluita en una regió tropical, amb escassos ferrocarrils i pèssimes vies de comunicació, en una semijungla hostil, i les malalties. Hom ha escrit que l'any 1897 el total de morts espanyols era de 32500, Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
10
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 14500 dels quals havien estat víctimes del tifus i de la disenteria, 7000 de la malària i 6000 de la febre groga. El fracàs de les tàctiques dialogants de Martínez Campos portà als mètodes de Weyler, molt criticats a l'època, anunciaren els de tot una sèrie de guerres colonials posteriors. Desenvolupà una estratègia de reconcentració (camps de concetració per la població rural per tal de restar recursos a la guerrilla) i l’aplicació de guerra total sense concessions amb els revoltats. Al mateix temps es desencadena la guerra independentista a les Filipines, amb un dirigent moderat, Aguinaldo, que protagonitzà l'aixecament general contra els espanyols (1896-97). Interessats els EUA a controlar el sucre cubà i a Weyler dominar les rutes comercials del Carib, aprofitaren l'oportunitat de la guerra d'independència cubana contra Espanya per a intervenir-hi. El govern nordamericà, per protegir els seus súbdits, envià a l'Havana el cuirassat Maine, el qual fou volat (15 de febrer) en circumstàncies no aclarides. Aquest fet fou aprofitat pels EUA per iniciar una campanya proguerra adduint que una mina espanyola havia enfonsat el vaixell, mentre a Espanya una campanya irresponsable de premsa, fomentada pel govern, assegurava a l'opinió pública la superioritat militar i naval del país. El 21 d'abril, Espanya trencà les relacions diplomàtiques amb els EUA i el 25, el govern nordamericà declarà la guerra. La desfeta de Cavite (1 de maig) anihilà la flota espanyola del Pacífic i deixà les Filipines sense defensa per resistir la invasió nordamericana. L'esquadra de l'almirall Cervera es dirigí a les Antilles i, acorralada a Santiago de Cuba, intentà d'escapar del blocatge, però fou totalment destruïda (3 de juliol) i quinze dies més tard es retia Santiago de Cuba. Signat l'armistici (12 d'agost), el primer d'octubre s'iniciaren les negociacions de pau i, amb el Tractat de París, Espanya acceptà el lliurament als EUA de les possessions de les Antilles, Filipines i l'illa de Guam. La derrota suposà, per als espanyols, un desastre moral que evidencià la crisi d'un sistema polític.
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
11
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898
2.- Una època de prosperitat econòmica, 1875-1898
1.- La demografia L'augment demogràfic continua sent més lent que l'europeu. A Catalunya l'evolució és similar al d'Espanya, encara que la seva densitat és més alta. El problema era l'alta taxa de mortalitat que encara tenia el país (més del 30 per mil) provocada per les guerres carlines, cubana, les fortes epidèmies de còlera (1885) i les crisis de subsistència que es donaven a Andalusia. La mortalitat començarà a baixar a partir de 1885 i s'intensificaran dues constants en el panorama demogràfic espanyol: l'emigració del camp a la ciutat i l'emigració del centre a la perifèria (Barcelona rebrà una forta emigració del País Valencià i l'Aragó, sobre tot a partir de l'Exposició Universal de 1888, amb gran afluència de murcians). També s'intensificarà l'emigració a Amèrica (Argentina i Brasil, i els catalans a Cuba). A Catalunya es dóna un decreixement de la natalitat i la mortalitat, amb un creixement vegetatiu molt baix. En aquesta època hi ha un fort creixement de població a Barcelona, amb una forta concentració de població al litoral.
2.- Tendències econòmiques En aquest període Europa viu les transformacions socials i econòmiques de la Segona Revolució industrial. Espanya també disfruta d'un període de creixement i transformació, encara que més humil, amb una expansió del ferrocarril, una innovació agrícola, i amb la consolidació del procés industrial de Catalunya i del País Basc. Al camp s'introdueixen nous conreus i es dóna una especialització vitivinícola de cara a l'exportació a causa de la fil·loxera que destrueix els camps francesos, però això durarà fins als inicis dels 80, ja que la plaga arribarà a Catalunya destruint la vinya catalana (l'any 1887 arribarà al Penedès), a més es donarà la recuperació de la vinya francesa. Però, majoritàriament, dominaran els cereals (el blat) amb collites pobres que provocaven misèria al camp. Es va mantenir la producció d'oliva i es va introduir la remolatxa amb l'objectiu d'obtenir sucre.
Font I
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
12
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898
Font II
El sector industrial va veure una forta embranzida de la siderometal·lúrgia del País Basc i del tèxtil català. Es van crear els Altos Hornos de Bilbao (1882) i els Altos Hornos de Vizacaya (1902), amb la creació dels Astilleros de Nervión, i es va continuar exportant ferro i important el carbó anglès. A Catalunya l'expansió de la indústria de la llana i el cotó va continuar amb força a llocs com Sabadell i Terrassa. Però la manca de matèries primeres i fonts d'energia va encarir els teixits i es va estimular la creació de colònies industrials (veure: Dossier d’ampliació) (força hidràulica) i la demanda de polítiques proteccionistes per part del govern espanyol. Font III
Dossier d’ampliació Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
13
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898
Catalunya: La fàbrica d’Espanya Les condicions i els precedents que van afavorir el despertar de la indústria tèxtil cal trobar-les, en primer lloc, al proteccionisme i a l'avançament de l'economia catalana, però també a l'obertura del comerç americà (Carles III) que va crear una infraestructura comercial i una xarxa manufacturera (fàbriques indianes, fargues, molins paperers, adoberies...) que van ser precursora Font IV del sistema fabril i industrial posterior. A més, cal tenir en compte la modernització de l'agricultura comercial (aiguardents, vins, vinagres i olis) que va crear el capital inicial per implantar la indústria. La mà d'obra abundant i barata que va provocar la revolució demogràfica a Catalunya va ajudar al procés industrial. L'arrencada d'aquest procés cal situar-lo a partir de 1832-33, gràcies a la construcció del primer vapor dels industrials Bonaplata (1833) que fou destruït en una revolta obrera l'any 1835. Però la innovació tecnològica era un fet i el 1840 es construeix el "Vapor Vell" de Joan Güell i a l'any 1849 "L'Espanya Industrial" a Barcelona. Després el procés s'estén per Terrassa (llana), Manresa, Igualada, Sabadell (llana)... A causa dels problemes provocats per la manca de matèries primeres i, sobre tot, per la manca de fonts d'energia barates (carbó) i amb la necessitat d'abaratir costos una part de la indústria tèxtil es trasllada a les conques hidrogràfiques del Ter i el Llobregat amb la creació de les Colònies industrials. Així, s'aconseguia, també, l'aïllament i el control dels obrers en un moment inicial del moviment obrer. La indústria que romandria i es crearia a la costa es denominaria vapor, a causa de la font energètica que utilitzaria majoritàriament: el carbó (la proximitat dels ports garantirien la seva importació). La manca de matèries primeres i de fonts d'energia barates, encarien el producte i això feia menys competitiva la producció tèxtil catalana, calia, doncs, protegir la indústria catalana de la competència anglesa i europea, tancant el mercat interior i colonial a la producció estrangera. Aquesta política proteccionista va ajudar a la producció catalana però també la va endarrerir, malgrat tot es va produir una certa innovació tecnològica representada per la berguedana (Spinning Jenny anglesa) i la selfactina (automatisme en el procés de filar i en el tissatge).
Les colònies industrials a la conca del riu Llobregat
Font V Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
14
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898
Al llarg del segle XIX es van produir una sèrie d'etapes en l'evolució de la indústria tèxtil catalana: expansió fins a finals dels 50; crisi a la dècada dels 60 a causa de la guerra de secessió americana que va provocar un encariment del cotó, i les noves inversions als ferrocarrils i a les desamortitzacions que van desviar capitals de la indústria; i , a finals del segle XIX, un període d'expansió amb una lenta recuperació fins a la pèrdua de les colònies.
Font VI
3.- L'evolució del moviment obrer Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
15
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 En el període revolucionari de 1868 a 1874, cal destacar la influència de l'AIT (Associació Internacional dels Treballadors, fundada el 1864 a Londres per K. Marx, i que pretenia l'emancipació econòmica dels treballadors, així com la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i una societat igualitària). La revolució de 1868 va donar llibertat d'expressió i d'associació, que va permetre la creació de partits (Partit Republicà Democràtic Federal) i sindicats obrers (Tres Classes del Vapor), i va permetre, també, la influència del'AIT amb Giuseppe Fanelli (Bakuninista) que va fundar nuclis internacionalistes a Espanya. L'any 1870 es va crear a Barcelona la Federació Regional Espanyola de l'AIT. Però en aquests temps ja s'estava donant una forta divisió entre marxistes (conquesta del poder, creació de partits, dictadura del proletariat, societat igualitària, i que tenia a Paul Lafargue el representant de Marx a Espanya) i anarquistes (rebuig a la política i als partits, acció sindical, sense autoritat, federacions de comunes lliures). Aquesta divisió va provocar l'escissió de l'obrerisme espanyol, amb el domini anarquista a Catalunya, Andalusia, País Valencià i Aragó, i el socialisme marxista a Madrid, Bilbao, Santander i Astúries. La massa obrera havia experimentat una forta frustració pel fracàs del Sexenni Revolucionari, i havia deixat de confiar en els partits republicans i d'esquerra. En els primers anys de l'època de la Restauració va continuar la divisió i l'enfrontament entre anarquistes i marxistes que va portar a la dissolució de l'AIT. La Restauració va sotmetre al moviment obrer a la clandestinitat i la intransigència governamental sobre els aspectes socials era molt gran (un exemple era l'analfabetisme que afectava a un 71% dels homes i a un 81% de les dones, i amb la constància que l'ensenyament de les classes mitjanes i altes estava en mans de l'Església) amb una total absència de legislació social, malgrat les comissions que des de les Corts es creaven per analitzar el tema. Els intel·lectuals denunciaven aquesta situació; es va crear la "Institución Libre de Enseñanza" amb Francisco Giner de los Rios, que pretenia una educació moderna, exaltant els valors progressistes. També cal destacar la tasca crítica de Joaquin Costa i que més endavant donarà lloc al regeneracionisme ("Colectivismo agrario en España", 1898 i "Oligarquia y caciquismo", 1901). Davant un govern fort, conservador i intransigent, el moviment obrer es va radicalitzar a finals del segle XIX. El moviment obrer d'inspiració marxista es va concretar en la creació del PSOE (1878) amb Pablo Iglesias. El partit es va oficialitzar el 1881, amb els liberals de Sagasta al poder i gràcies a la llibertat que en aquells moments es disposava. El sindicat d'inspiració marxista UGT va ser creat a Barcelona l'any 1888. El socialisme marxista va realitzar una tasca d'adoctrinament i ajuda a les classes obreres a través de les "cases del poble", on també es realitzaven tasques culturals i socials. Pablo Iglesias Aquest partit va estar integrat a la Segona Internacional (creada a París, 1889, amb una inspiració clarament marxista) i va convertir la demanda de la jornada laboral de les 8 hores en la principal de les seves reivindicacions. Malgrat l'existència del sufragi universal masculí, el PSOE s'haurà d'esperar al 1910 per obtenir un diputat al parlament espanyol. El moviment anarquista va continuar amb el predomini sobre la majoria dels obrers catalans i els jornalers andalusos. Però aquesta tendència continuava amb una manca total d'organització, ja que els seus ideals es basaven en una llibertat absoluta,
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
16
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 sense jerarquies de cap mena i una confiança cega en la bondat de la societat lliure. Cal destacar a Anselmo Lorenzo, com un dels més importants ideòleg, i la "Revista Social" (1870) com una important eina de difusió ideològica. A finals de la dècada dels 80, amb la desaparició de l'organització i l'aparició de noves idees de Kropotkin, Malatesta ... ("propaganda pel fet" i l’acció directa") es va desenvolupar un fort terrorisme, sobre tot a Assassinat de Cánovas Barcelona. Els atemptats anarquistes contra el General Martínez Campos (1893), contra la burgesia del Liceu (Santiago Salvador, amb 20 morts) o l'Església a la processó de Corpus (atemptat del carrer dels Canvis Nous), va desencadenar una forta i indiscriminada repressió del govern (tancament de la revista La Tramotana, i detenció de centenars d’obrers) que va provocar el Procés de Montjuïc amb cinc penes capitals (i 68 condemnes). A causa d'aquests fets, l'anarquisme (Angiolillo) assassina a Cánovas del Castillo (1897). Al segle XX la violència anarquista continuarà i la lluita obrera es consolidarà amb noves organitzacions de caire anarquista, socialista o republicà.
Text I
“L’anarquisme, fins aleshores un tot relativament homogeni, es va fragmentar: els anarcosindicalistes eren de fet els anomenats anarcocol·lectivistes, que, recolzant-se en Bakunin, assenyalaven la ineludible necessitat de construir sindicats obrers públics i legals, l’objectiu dels quals era combatre per aconseguir la millora de les condicions de vida de la classe obrera (...); sindicats que, alhora, aspiraven a crear una societat sense classes, en què la propietat estaria en mans dels col·lectius obrers (...). Aquesta era la tendència dominant a Catalunya (...), encara que, a poc a poc, es va anar estenent l’altre corrent, l’anarcocomunisme (propagat per Kropotkin i difós per Malatesta). Aquesta tendència, al començament només forta a Andalusia, incorporava una tradició molt més individualista i radical: s’oposava al sindicalisme (...) tot propugnant una estructura basada en petits grups, no sindicals sinó d’afinitat ideològica, la missió dels quals no era la preocupació sindical sinó la propaganda ideològica constant i la lluita sistemàtica contra els factors d’ordre social, sense refusar l’acció directa i la propaganda violenta.” Termes, J.., “El moviment obrer des de la I Internacional fins al 1898” dins: Història de Catalunya. Vol. V. Ed. Salvat, Barcelona, 1979
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
17
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 4.- La condició de la dona al llarg del segle XIX Al llarg de tot el segle XIX la condició de la dona estava determinada per la seva funció natural d’esposa i mare. És evident que estava sotmesa a l’àmbit domèstic i apartada de la vida política i fins i tot cultural. Aquest model era vàlid per a totes les classes socials, però la dona de classe baixa havia de treballar a les fàbriques i això agreujava la seva condició. Això significava que la dona de classe obrera havia de compaginar la feina a la fàbrica amb tenir cura de la casa i la família. Es tractava d’una doble jornada laboral que castigava especialment a les dones de classes baixes. Les condicions laborals eren especialment dolentes per a les dones sotmeses a una jornada igual de dura i llarga com els homes però amb la injustícia afegida d’un sou molt més baix que l’home (discriminació laboral). Sovint es veien obligades a acceptar una feina a domicili encara més mal pagada. També estava sotmesa a una discriminació legal. No només no podien participar en política, ja que no podien votar a les eleccions, sinó que també estaven sotmeses al marit jurídicament, de qui depenien per a la presa de decisions econòmiques i de tipus personal. No va existir cap tipus de moviment feminista a Espanya durant el segle XIX. Destaquem, però, la tasca de Concepción Arenal en la lluita per una educació femenina digna, va intentar demostrar que la dona no era inferior a l’home “ni orgànicament ni intel·lectualment”. En aquesta lluita per la igualtat també va destacar, a finals del segle, Emília Pardo Bazán. En el terreny de la demanda de millors condicions per a la dona treballadora es podria destacar a Teresa Claramunt (lligada a les tendències anarquistes). Però no es podran crear moviments alliberadors de la dona treballadora fins a la Segona República Espanyola.
Text II
Art. 57. El marido debe proteger a la mujer, y ésta obedecer al marido. Art. 59. El marido es el administrador de los bienes de la sociedad conyugal. Art. 60. El marido es el representante de la mujer. Ésta no puede, sin su licencia, comparecer en juicio. Art. 62. Las compras de joyas, muebles y objetos preciosos, hechas sin licencia del marido, sólo se convalidarán cuando éste hubiese consentido a su mujer el uso y disfrute de tales objetos. Codi civil de 1889
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
18
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 Esquema
TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES I SOCIALS en el segle XIX
A PARTIR DE 1844
FINS 1840
DESENVOLUPAMENT I CRISI
ESTANCAMENT Malgrat que als
Creixement i estabilitat durant la Restauració
Creixement època moderada
Anys 30 Es realitza
Catalunya: “Febre d’or” 1867-1887
Liberalització econòmica Desamortitzacions
Crisi financera de 1866 Crisi fil·loxera, pèrdua de Cuba, crisi cerealista
Demografia L’evolució demogràfica
Guerres D’ 11’5 milions l’any 1800 a 16 milions l’any 1877
Es caracteritza per
Creixement lent A causa de
Epidèmies (Manca d’higiene), crisis de subsistència
Estancament interior Concentració perifèrica les ciutats
Sobre tot a
A Catalunya
Mortalitat alta
(Comença a baixar a partir de 1885)
Barcelona i Madrid, 500.000 habitants al 1900 Però... 70% de població rural
Revolució demogràfica (creixement d’un 145%, per un 81 % espanyol) Èxode rural, a la perifèria (litoral) i emigració a Amèrica Augmenta el sector secundari (població activa) Immigració aragonesa i valenciana (1888, murciana) Emigració a la perifèria i a Amèrica (a finals del segle XIX)
Agricultura Fins al 1866 el ritme de l’economia d’Espanya el marca l’agricultura
Malgrat els canvis liberals (desamortitzacions Mendizábal i Madoz) es tracta d’una
Agricultura estancada Però...
Endarrerida tecnològicament, poc competitiva, exigeix proteccionisme Poc emprenedora, rendista, terres comunals
Al litoral mediterrani (Catalunya, València i Andalusia) es desenvolupa una
L’agricultura a Catalunya Dos tipus d’agricultura
Agricultura especialitzada (vinya, olivera, fruiters, cítrics), Canals de regadiu
Nord i interior
Tradicional (secà): llegums i blat
Zones litorals i prelitorals
Intensiva i especialitzada (exportació) (vinya, fruiters, regadiu)
Febre d’or entre 1867-87 a causa de la fil·loxera a França Conflictes de propietat Crisi de la fil·loxera Rabassa morta
Provocarà la creació de la
Unió de Rabassaires (1893) (Sindicat agrari)
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
19
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898
Indústria En primer lloc cal tenir en compte l’
Endarreriment del procés industrial espanyol
A causa de
Però hi hagué una excepció...
Mercat espanyol pobre Excessiu proteccionisme Males comunicacions i Transports deficients Escassedat de capitals (poca innovació)
Indústria tèxtil catalana i Indústria siderúrgica basca
Fàbriques situades a la costa
Obertura comerç americà (Carles III) Xarxa manufacturera (Indianes, fargues...) Modernització agricultura aporta capital inicial Creixement demogràfic (mà d’obra)
Antecedents Industrials a Catalunya
Manquen matèries primeres (cotó) Manquen fonts d’energia (carbó) Dèbil mercat interior (poca demanda)
Tenia uns problemes
La creació dels vapors. Importació de carbó. Innovació tecnològica Això exigia
Berguedana, selfactina
Proteccionisme
També va exigir buscar un modus de producció més barat
Les colònies industrials
Les colònies industrials
Ús de l’aigua com a font d’energia cal
Per al funcionament cal
Salts d’aigua aïllats dels nuclis urbans
de la roda hidràulica i la turbina
Construcció d’habitatges i serveis bàsics
A partir de la crisi dels anys 60 augmenta la construcció de colònies
A causa de
1833, Bonaplata 1840, “Vapor Vell” a Sants 1849, “Espanya Industrial”
Ter i Llobregat
Els espais d’una colònia Espais productius (fàbrica, tallers, magatzems, oficines, canals i resclosa)
-Encariment del cotó per la guerra americana -Escassedat de carbó català -abundant de mà d’obra -Obres d’infraestructura barates -Legislació sobre aigües adequada
Espais de residència i serveis (habitatges, botigues, cafè, casino, fonda, teatre, cinema, escoles, horts, galliners...) Espai de domini (Casa propietari, església...)
Altres sectors industrials La mineria
Desamortitzacions del subsòl (permet l’entrada de capital estranger) Coure, mercuri, plom... (exportació)
La siderúrgia basca
-Es beneficia de la política proteccionista -Matèria primera excel·lent (ferro) s’intercanvia amb carbó anglès -Altos Hornos de Bilbao (1882). Altos Hornos de Vizcaya (1902)
El ferrocarril i la indústria mecànica
Llei de ferrocarrils (1855) “La Maquinista, Terrestre i Marítima”, 1855
Creació d’un mercat comú espanyol
Xarxa comercial i de transport
Entre 1837 i 1892
Uniformització de pesos, mesures i monedes
Comunicacions
Correus, 1850 Telègraf, 1852
1874, Banc d’Espanya (monopoli de l’emissió de moneda: pesseta, 1869)
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
20
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898
Moviment obrer A) Antecedents: inicis del moviment obrer Entre 1830 i 1868 es donen les primeres
Reivindicacions laborals i econòmiques Basades en el
Dret d’associació i manteniment del sou
A causa de
Les dures condicions de vida i de treball I es creen les primeres
Associacions d’ajuda mútua (1840, Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera) Sota la influència del
Socialisme Utòpic
Etienne Cabet “Viatge a Icària” Narcís Monturiol Anselm Clavé
B) Durant el sexenni revolucionari 1868-1874 Gràcies a la legalització d’organitzacions obreres Socialisme Sota la influència de l’AIT (1a Internacional)
Republicanisme federal Partit Republicà Democràtic Federal
Madrid, Bilbao, Santander, Astúries
Sindicat: Tres Classes de Vapor
1870.- Federació Regional Espanyola de l’AIT
domini dels anarquistes i expulsió dels marxistes
C) Durant la Restauració 1874-1900
Catalunya, Andalusia, País Valencià, Aragó
Clandestinitat del moviment obrer en els primers anys Socialisme marxista 1888.L’anarquisme Destaquem dues tendències Basades en l’
PSOE (partit oficial) UGT (sindicat socialista)
“Cases del poble”, 2a Internacional, Jornada laboral de les 8 hores.
1881.- Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)
Anarcocol·lectivisme
(Bakuninistes- acció sindical)
Anarcocomunisme
(Kropotkin, Malatesta)
Terrorisme anarquista a Catalunya i Andalusia (1880-1900) “Propaganda pel fet” “Acció directa” provoca Atemptats: Martínez Campos, Liceu, Corpus, Assassinat de Cánovas del Castillo (1897)
Repressió indiscriminada
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
Això comporta una
21
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898
Orígens i consolidació del catalanisme (1833-1931)
1.- El desvetllament d’una consciència nacional Amb el Decret de Nova Planta de 1716, es completava la centralització político-cultural de la nova monarquia borbònica de Felip V. Amb la pèrdua de poder polític Catalunya també perdia en el desenvolupament d’una cultura pròpia on l’ús de la llengua catalana era exclòs de l’administració i de la cultura. Malgrat el progrés socioeconòmic de la burgesia, a finals del segle XVIII, i la seva recerca de signes distintius, el domini del castellà en la cultura i en l’ensenyament era aclaparador. Els canvis començaran a aparèixer a meitats del segle XIX, amb la Renaixença.
1.1.- La Renaixença El Romanticisme fou el moviment cultural més important i decisiu del segle XIX. Es va convertir en referent de les bases ideològiques dels liberals, amb la valoració que el Romanticisme feia de l’individualisme, l’exaltació de la llibertat política i nacional dels pobles, i de la valoració del patrimoni popular i del folklore (la llengua). La llengua passava a ser l’element diferenciador d’una nació que es completava en una recerca del passat de les arrels nacionals, força idealitzades. En aquest context del Romanticisme va aparèixer la Renaixença. Va suposar el Renaixement del català com a llengua literària i va ajudar a crear un sentiment d’identitat col·lectiva. L’inici d’aquest moviment el situem amb la publicació de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau al diari El Vapor a l’any 1833. Era el primer poema que identificava poble i pàtria a través de la llengua sota un profund idealisme romàntic. A partir de 1840 es donen els primers intents de recuperar el català com a llengua literària amb personalitats com Joaquim Rubió i Ors (el Gaiter del Llobregat) i a l’any 1859 hi ha la restauració dels Jocs Florals, però amb moltes crítiques per l’arcaisme en la temàtica i el català emprat.
1.2.- La cultura popular: cant coral, teatre i premsa Cal tenir en compte, però, que sempre s’havia mantingut la vitalitat de la cultura popular. L’ús quotidià del català en les classes populars era molt present en obres literàries menors i en la propaganda política, mentre que les classes altes i cultes vivien un fort procés de castellanització.
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
22
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 Les manifestacions més importants d’aquesta cultura popular les trobem al cant coral, al teatre i a la premsa. En el cant coral destaquem la tasca de Josep Anselm Clavé (1824-1874) demòcrata republicà que participà en l’organització del temps lliure i educatiu de les classes populars. En aquest camp també podem destacar a Amadeu Vives i Lluís Millet amb l’Orfeó Català, que es convertí en un símbol de catalanitat. Quant al teatre destaquem a Serafí Pitarra (Frederic Soler) amb obres populars on es criticava a la burgesia, amb anticlericalisme i republicanisme. Amb Àngel Guimerà (1845-1924) en el teatre i Jacint Verdaguer (1845-1902) en la poesia es consolida el català literari modern. També trobem una premsa crítica i sovint satírica i humorística on destacaven A. Guimerà La Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa. En la premsa diària, catalanista i republicana, ens trobem el Diari Català (1879) de Valentí Almirall.
1.3.- El modernisme: el nacionalisme cultural A finals del segle XIX i durant el primer terç del segle XX apareix el Modernisme, un moviment cultural innovador i modernitzador que mirava a Europa i fugia de la influència espanyola. En Joan Maragall i en Santiago Rusiñol en foren els principals impulsors. En aquest context modernitzador trobem la tasca normalitzadora del català a mans de Pompeu Fabra. Aquest moviment impulsava un nacionalisme cultural, creador d’una cultura autònoma i diferenciada. Justificava Catalunya com a nació lligada al federalisme i al catalanisme. “La generació literària del Modernisme de final de segle havia deixat enrere el regionalisme renaixentista dialogant amb la cultura espanyola, per aspirar a tenir una cultura catalana, és a dir, una cultura nacional, amb Barcelona per capital, i per això s’havia difós un afany de contactes amb Europa, lligat a una ruptura de la dependència cultural respecte d’Espanya. Joan Maragall no veia una altra solució, per a Catalunya, que la d’europeïtzar-se, “tallant més o menys lentament la corda que la lligava a la Morta”. L’autonomia cultural no es podia aconseguir sense la política. Modernisme i nacionalisme anaven plegats.” Balcells, A., Història del nacionalisme català. Editat per la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1997.
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
23
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 3.- La configuració del catalanisme polític 2.1.- Carlisme i federalisme Carlisme i federalisme es van convertir en les primeres manifestacions anticentralistes no nacionalistes. Era el rebuig d’una idea centralista de l’Estat i la defensa dels drets de Catalunya, en moments de crisi econòmica i malestar social. A les zones urbanes eren els republicans federalistes els que representaven aquest anticentralisme i la defensa de les reivindicacions obreres a les bullangues de 1835-36 i contra Espartero al 1842-43. Al món rural eren els carlins els que defensaven la devolució dels furs, les lleis tradicionals, contra el liberalisme i capitalisme centralista. Aquests evolucionaran cap a un catalanisme conservador. El federalisme tindrà el seu moment més important durant el sexenni democràtic (1868-1874). Amb el Partit Republicà Democràtic de Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall, el federalisme català serà decisiu en la configuració d’un catalanisme progressista i d’esquerres, prosocialista i descentralitzador. En aquest període haurà diverses insurreccions de caire federalista radical amb l’objectiu de crear un Estat català dins d’una república federal espanyola. 2.2.- El federalisme regionalista de Valentí Almirall
Valentí Almirall
Valentí Almirall serà el representant més important del federalisme català, amb una concepció regionalista que criticava el centralisme i la corrupció de la Restauració. Pretenia la regeneració de Catalunya, pas previ a la recuperació d’Espanya. Entre 1879 i 1881 dirigí el Diari Català. A l’any 1886 publicà Lo catalanisme, obra en què es descriu el seu pensament polític (catalanisme, regionalisme i particularisme).
El catalanisme regionalista no se satisfà amb un senzill canvi de govern ni d’institucions, sinó que aspira a molt més. El sentiment catalanista ens diu que l’organització actual de l’Estat espanyol, siguin les que siguin la forma del seu govern i les institucions que el regeixin, no permetrà mai a les regions en general i a Catalunya en particular recobrar el lloc a què el deure les crida en el concert dels pobles avançats i aspira a destruir aquella organització suplint-la per una altra que es basi en fonaments no sols distints sinó oposats als que avui la sostenen [...]. Els greuges que hem rebut constantment i que ens estan amenaçant encara són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins i tot a proclamar la separació. Però no volem anar més enllà mentre no se’ns posi en situació de no tenir altra sortida. El nostre ideal és que Catalunya visqui agermanada amb totes les restants regions de la Península. El catalanisme regionalista no aspira a més que a rompre les lligadures de la uniformitat, substituint-les pels llaços de la unió. Valentí Almirall, Lo catalanisme, 1886
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
24
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 La seva tasca en la defensa dels interessos de Catalunya la va desenvolupar a través dels Congressos Catalanistes convocats des de l’any 1880. En el Ir Congrés Catalanista (1880) s’unia les diverses forces catalanistes progressistes i conservadores, i es defensava el Dret Civil Català així com es proposava la creació d’un centre cultural i científic que vetllés, entre altres coses, per una normalització lingüística. La conseqüència immediata d’aquest congrés va ser la creació del Centre Català (1882) que es convertí en un referent en la defensa dels interessos de Catalunya i que va ser dominat per federalistes i moderats. L’any següent, el 1883, es va convocar el IIn Congrés Catalanista, on es va criticar el centralisme de la burgesia catalana que estava incorporada als partits dinàstics (Partits Conservador i Liberal), també es va defensar la cooficialitat de la llengua catalana i la conservació del Dret Català, molt amenaçat pel centralisme estatal; al mateix temps es demanava, per part del govern central, una política econòmica proteccionista que beneficiés a la indústria catalana. Valentí Almirall impulsarà el primer document important del catalanisme polític inicial: el Memorial de Greuges (“Memoria en defensa de los intereses materiales y morales de Cataluña”), que fou lliurat a Alfons XII l’any 1885, amb la participació, per primer cop, de la burgesia catalana a través d’una comissió Lliurament del Memorial de Greuges catalana de distingides personalitats del món industrial i cultural. És evident que aquest intent de crear un bloc unitari i interclassista catalanista fou un fracàs i la burgesia emprendrà el camí d’un catalanisme conservador i catòlic. 2.3.- Els orígens del catalanisme conservador Serà durant la Restauració que, lentament, la burgesia catalana prendrà partit per un nacionalisme conservador i catòlic. Una de les primeres formacions catalanistes de caire conservador apareixerà a partir d’una escissió del Centre Català, i amb la creació, l’any 1887, de la Lliga de Catalunya d’Àngel Guimerà. Molt lligada a aquesta agrupació catalanista cal destacar el Centre Escolar Catalanista dirigida pels joves Narcís Verdaguer, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch. En plena campanya en defensa d’un Dret Civil Català molt amenaçat i aprofitant l’Exposició Universal de Barcelona, l’any 1888, la Lliga de Catalunya lliurarà a la regent el Missatge a la regent Maria Cristina, on es concretaven fortes reivindicacions autonòmiques. El component catòlic d’aquest catalanisme conservador quedà ben reflectit en l’Església catalana de la mà del bisbe Josep Torres i Bages a través de la seva obra La Tradició Catalana (1890) i de la revista La Veu de Montserrat. A partir de la Lliga de Catalunya i d’altres entitats culturals i polítiques catalanistes de divers signe ideològic es crearà la Unió Catalanista (1891) que al seu torn discutirà i aprovarà les Bases de Manresa (1892). Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució Regional Catalana, Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
25
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898 presentades com a projecte en una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. Era president de la Unió Lluís Domènech i Montaner, i secretari Enric Prat de la Riba, els quals ho foren també de l'assemblea. En conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista, amb importants concessions al vell règim de Catalunya, que preconitzaven, en realitat, un regionalisme tradicionalista i corporatiu. El poder central s'havia d'organitzar sota el concepte de separació de les funcions legislativa, executiva i judicial, però residint el poder legislatiu central en el rei o cap d'estat i en una assemblea de representants regionals. El poder executiu havia d'ésser format per cinc ministeris o secretaries, i el poder judicial suprem havia d'ésser un tribunal suprem regional, que podria exigir la responsabilitat als funcionaris del poder executiu. Les Bases dedicades al poder regional eren força genèriques, però, en tot cas, la legislació antiga havia d'ésser mantinguda, desenvolupada i reformada: la llengua catalana havia d'ésser l'única oficial a Catalunya i en les relacions entre aquesta i el poder central; a Catalunya només els catalans podien exercir càrrecs públics; la divisió territorial era basada en la comarca natural i el municipi. Catalunya havia d'ésser l'única sobirana del seu govern interior. L'organització política de Catalunya havia de consistir en unes corts, que s'havien de reunir cada any, en llocs diferents, i havien d'ésser formades per sufragi de tots els caps de casa agrupats en classes fonamentades en el treball, en la capacitat i en la propietat, la indústria i el comerç. Les corts havien de nomenar cinc o set alts funcionaris que havien d'exercir el poder executiu de l'administració regional. Hom havia de restablir l'antiga audiència de Catalunya. Les bases representaven les aspiracions del catalanisme de finals de segle però amb poques possibilitats de triomf davant el centralisme de la Restauració. Un dels problemes més importants de la manca de força del catalanisme era l’actitud de la burgesia poc disposada a participar en el nacionalisme polític. Però això va canviar radicalment amb la pèrdua de Cuba i dels mercats colonials l’any 1898. Calia pressionar al govern central per aconseguir polítiques més proteccionistes per a la indústria catalana. Crear un grup de pressió era un dels motius que impulsava a la participació a les classes burgeses catalanes. Una demostració de la unió de les classes burgeses contra el poder central fou el Tancament de Caixes (1899) en negar-se a pagar els impostos extraordinaris que havia decidit el govern espanyol a causa de la guerra contra els EE.UU. a Cuba.
Història de Espanya i Catalunya
Armand Figuera
26
La Restauració Borbònica (I) 1874-1898
Filmografia
Història de Espanya i Catalunya
• Crónica de la guerra carlista (1872-1876). José María Judurí. • La Febre d’Or. Gonzalo Herralde, • La teranyina. Antoni Verdaguer, 1990. • La forja de un rebelde. Antoni. • ¿Dónde vas Alfonso XII?. Antoni
Armand Figuera
27