Les mans, els inicis, els finals

Arribem al món mitjançant unes mans que ens ajuden a néixer, a transitar des de l’existència intrauterina fins a la vida fora del ventre matern. En morir, són també les mans d’altres les que tenen cura del nostre cos inert i sense vida, el qual, a través d’aquest tacte, és preparat per ser inhumat i desaparèixer. Les mans, d’una manera crucial, estan presents, doncs, a l’inici i al final de la vida, en el naixement i en la mort.

Al llarg de la nostra existència, toquem constantment pells, objectes i superfícies que han estat tocats ja abans i que, probablement, continuaran sent tocats per altres mans, tant familiars com desconegudes. Des d’aquesta perspectiva, podem pensar en les mans i en el tacte com quelcom que, a través de les pells acariciades, a través de les superfícies que s’han tocat i palpat, uneix els individus al llarg dels temps i en la distància dels espais.

Isabel Banal Acabar i començar 2020-2021

Dimensions: 20 x 20 cm cada fotografia Sis díptics fotogràfics en caixes de llum

Poc després de l’inici de la pandèmia de la covid-19, quan el rentat regular de mans va imposar-se com a mesura per evitar la transmissió i el contagi del virus, Isabel Banal va començar a fotografiar les pastilles de sabó amb què feia aquest procediment higiènic. L’artista fotografiava els sabons en dos moments determinats: quan la pastilla estava encara nova, just abans de començar-la a fer servir, i en el moment previ a descartar-la, quan l’ús reiterat ja l’havia gastada. Un element tan quotidià com una pastilla de sabó i un gest tan natural com el de rentar-se les mans adquirien, en aquell context, un nou significat negatiu o, si més no, ambigu, relacionat amb els protocols mèdics, el risc i la malaltia, i capaç d’evocar el clima d’angoixa i incertesa suscitat per la pandèmia.

En aquesta sèrie fotogràfica, tanmateix, l’artista disposa les pastilles de sabó d’una manera que, sense arribar a trencar l’ordre lògic derivat de l’ús encadenat d’aquestes, sí que altera en canvi l'associació habitual d’un inici amb el seu final corresponent, ja que ens presenta uns binomis en què cada pastilla usada va emparellada a un nou sabó immaculat, i no a la inversa, un sentit que també queda subratllat en el títol de la peça, Acabar i començar. Banal aconsegueix, així, reforçar la idea de procés i de cicle en relació amb la història, els esdeveniments i la vida, associant de manera positiva cada final a un nou inici. La sèrie comença amb una pastilla gastada, com l’indici de l’acabament d’un procés anterior que no se’ns mostra i que, com una crisi, posa en qüestió l’ordre existent i obre la possibilitat de començar de nou.

Mestre de Cinctorres

Actiu al bisbat de Tortosa Naixement de la Mare de Déu i Presentació de la Mare de Déu al Temple Cap a 1400

Dimensions: 82,2 x 80,5 cm

Dimensions amb suport:

82,5 x 80,5 x 4 cm

Tremp sobre fusta

Adquisició, 1910

Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

MNAC 015853-000

© Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2022

Pasqual Ortoneda Documentat a Tarragona, Osca, Saragossa, Montsó i Barbastre, 1421-1460

Sant Antoni Abat enterrant Sant Pau Ermità 1437-1438

Dimensions:

151 x 76,6 x 7,5 cm

Tremp sobre fusta

Adquisició, 1958

Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona

MNAC 065783-000

© Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2022

A partir del segle XI, el progressiu creixement del culte marià es tradueix, en l’àmbit de l’art cristià, en una proliferació d’escenes relacionades amb la Mare de Déu i amb els diferents episodis de la seva vida, desenvolupats majoritàriament a partir de la literatura apòcrifa. Aquesta taula, que formava part d’un retaule íntegrament dedicat a la Verge, ens mostra dues escenes de la seva infantesa. A la banda esquerra, el seu naixement; a la dreta, el moment en què, essent una nena, és portada al temple per la seva mare i el seu pare —Santa Anna i Sant Joaquim—. A l’escena del naixement de la Mare de Déu, totes les figures que hi surten són dones: santa Anna, Maria acabada de néixer i les tres serventes que assisteixen la mare en el part. És una escena que dona visibilitat a la importància de les dones en el desenvolupament de treballs relacionats amb les cures, l’atenció i els afectes en el marc de la llar i els circuits d’intimitat.

La representació confereix també una atenció rellevant a objectes i elements de la vida quotidiana que, com el brou, el braser, el gibrell d’aigua o els bolquers, al·ludeixen als sentits —especialment al tacte— i realcen la dimensió material i sensorial del viure.

Aquesta pintura ens mostra Sant Antoni Abat enterrant el seu mestre, Sant Pau Ermità, amb l’ajuda d’un lleó amansit que cava la fossa, mentre l’ànima del difunt s’eleva cap al cel. Sant Pau Ermità i Sant Antoni Abat són considerats els primers eremites cristians i els propagadors d’aquest moviment a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient.

L’eremitisme era un moviment que cercava la perfecció espiritual a través de la solitud, l’oració, la contemplació i la penitència. Comportava l’abandonament del confort de la vida social i l’assumpció d’una manera de viure caracteritzada per l’austeritat, la renúncia als plaers i la restricció de la satisfacció de les necessitats corporals. L’eremitisme es construeix sobre una concepció dualista de la relació entre cos i ànima, i sobre el rebuig de la dimensió sensorial i material del cos. En l’escena representada a la taula, Sant Antoni agafa entre els seus braços el cos mort de Sant Pau Ermità i, mentre es disposa donar-li sepultura amb les seves pròpies mans, l’ànima d’aquell s’eleva cap al cel.

Durant els segles XIV i XV, les vides dels cristians eremites van esdevenir notablement populars, fet que va estimular la iconografia relacionada amb l’eremitisme, en la qual destaca el corpus d’imatges de Sant Antoni. L’autor, Pasqual Ortoneda, pertanyia a una llarga nissaga d’artistes i va ser un dels pintors més importants del segon gòtic internacional aragonès.

1994-2022

Vídeo, color, sense so, amb text en català Durada variable

© Antoni Abad, VEGAP, Barcelona, 2022

Aquesta és una obra de l’exposició que es desenvolupa en l’esfera pública, concretament a les emissions de la Xarxa Audiovisual Local (XAL), que coordina la Diputació de Barcelona. És una intervenció en els noticiaris o en algun altre programa emès per la XAL, preferentment de la televisió local del municipi que acull l’exposició a cadascuna de les itineràncies. Durant tot el programa en qüestió o durant un fragment, l’obra d’Antoni Abad, en format vídeo, hi apareix superposada però deixant-lo encara visible.

El vídeo presenta la mà de l’artista mesurant a pams, un gest que abans era molt comú, però que amb la introducció de la cinta mètrica ha quedat en desús. Acompanyant el gest d’apamar una distància, en aquest cas abstracta, va apareixent en pantalla un text que descriu, poèticament, totes les distàncies recorregudes per l’artista l’11 d’agost de 1994, el dia que, trobant-se al Banff Center de Canadà com a artista resident, va decidir abandonar l’escultura i començar a treballar exclusivament amb el vídeo i altres formats digitals.