El racó de l'arxiu, 1 (2014) by arxiu constanti

El racó 1 de l’arxiu Una guia pel patrimoni documental de Constantí

CONSTANTÍ

Ajuntament de

Com es va restaurar el capbreu de Constantí del segle xV?

El sumari

EL RACÓ DE L’ARXIU - SEGONA ÈPOCA - NÚM. 1 - 2014

Els procediments tècnics per restituir un llibre d’època medieval, força malmès pel pas dels anys, al seu aspecte originari. Anna Rossell Badia Mònica Navarro Ruiz

Recuperem les pel·lícules de Constantí

Joves historiadors

L’arxiu sonor de Constantí Ràdio Repassem els 5000 documents sonors de què consta l’arxiu de Constantí Ràdio ens aquests primers quinze anys de vida. Jordi Martínez

La investigació sobre els orígens del cinema a Constantí està aclarint molts dubtes sobre els seus impulsors; també sobre l’existència de moltes pel·lícules desconegudes que s’haurien filmat al nostre poble. Pedro Nogales

Entrevistem alguns dels joves historiadors que han publicat estudis de recerca sobre Constantí. Són el relleu generacional. Josep Estivill

14 L’àlbum Schwaiger Us ensenyem el singular àlbum fotogràfic que ressegueix visualment la nissaga de la família Schwaiger durant els segles xix i xx. Josep Estivill

25 Històries de veïns

A propòsit de l’exposició fotogràfica dels “Veïns a la fresca”, parlem amb algunes de les seves protagonistes. Sílvia Iturria Núria Serrano

CRÈDITS

Edita: Ajuntament de Constantí Carrer Major, 27 - 43120 Constantí Tel.: 977 520 521 eMail: ajuntament@constanti.cat Correcció lingüística: Montserrat Franquès Gil Coordina: Arxiu Municipal de Constantí Agraïments: Carles Alcoy, Neus Baena, Tate Cabré, Núria Calvó, Encarnación Casado, Ricard Escarré, Maria Teresa Ferré, Lluís Maria Fortuny Canadell, Josep M. Grau, Ricard Ibarra, Sílvia Iturria, Jordi Martínez, Jordi Mas, Jaume Massó Carballido,

Roser Molné, Mònica Navarro Ruiz, Pedro Nogales, Elisabet Prats, Francesc Rodríguez, Anna Rossell Badia, Núria Serrano, Montserrat Torres, Julián Valero i Roberto Zepeda. Impremta: Arts Gràfiques Octavi Dipòsit Legal: T 516-2014 ISSN: 2014-5276 (versió per a Internet) i 18862357 (versió en paper) CONTRAPORTADA: “Auca de la Missió” (1955). Arxiu particular de Maria Ras.

fem recuperació

Les cases i els carrers

ARxiU mUniCipAL dE ConStAntí. CoL·LECCió JoRdi mAS

n l’actualitat, quan una persona vol construir una casa al poble necessita demanar un permís d’obres a l’Ajuntament. Anys enrere, però, això només era preceptiu si la casa en qüestió tocava a la carretera; així que, de la majoria de les obres d’aquesta època, no es conserva el projecte de construcció o de re-

forma. En conseqüència, no tenim massa documentació sobre com eren els carrers i les cases durant la primera meitat del segle xx. per això és d’agrair que el Sr. Jordi mas hagi cedit l’expedient de les obres de reforma de la casa familiar a la “calle general mola”, que és com es deia a l’època franquista el carrer de les

Anem a escola?

Creus. Aquest expedient conté els habituals plànols d’alçat, plantes, etc. i suposa un granet de sorra per emplenar aquest buit documental. més endavant, en una segona donació a l’Ajuntament el senyor mas va cedir algunes escriptures antigues de compra-venda o d’inventari de béns.

ARxiU mUniCipAL dE ConStAntí. CoL·LECCió LLUíS m. foRtUny

l senyor Lluís maria fortuny Canadell, exregidor que va ser fa uns anys de l’Ajuntament de Constantí, ha cedit al consistori alguns objectes antics, d’entre els quals destaquem un parell de llibres escolars de mitjans del segle xix. El primer llibre que us volem co-

mentar és de manuel poy y Comes Aritmética mercantil, aumentada con un tratado elemental de cambios para instrucción de la juventud (imprenta de d. manuel Saurí, Barcelona 1843). En aquest llibre, que va formar part de la biblioteca personal d’Antoni Ribera i Gavaldà, de Cons-

tantí, tal com consta en un autògraf, hi descobrim a la darrera pàgina una curiosa invocació manuscrita que diu: “Senyor, Jesús, poseu baix la vostra protecció y a vostre sagrat cor a nostre santíssim pare lo papa”. El segon llibre està, per cert, editat a Reus el 1848, a la impremta de

La varietat i riquesa del fons del Dr. Aleu

RICARD ESCARRÉ

ARxiU mUniCipAL dE ConStAntí. fonS dR. ALEU

costar-se al fons del dr. Aleu sempre suposa capbussar-se en una descoberta de recorregut incert però resultat sorprenent. Hom pot apropar-s’hi per curiositat, o cercant una dada concreta, una descripció, una vivència, i es trobarà un farcell de pensaments i records articulats des d’una singular personalitat que va saber ponderar amb una àmplia visió crítica els canvis històrics i socials esdevinguts durant el segle xx. tendim a definir-nos pel que fem, no pel que som. En el cas del dr. Aleu, la seva veritable personalitat queda reflectida en la varietat d’inquietuds dels seus escrits. Si bé ostenta el rècord de la carrera de metge més llarga de tarragona, amb 56 anys en actiu, no és pas la medicina el principal tema del seu fons. En aquest cas hi trobem, en gran percentatge, investigacions històriques

fruit de les seves vivències i cerques personals. Amb un llenguatge directe i planer exposa les seves hipòtesis i observacions, amanides amb dibuixos i plànols fets a mà per ell mateix o acompanyats amb fotografies i retalls de premsa. Una altra part important de la seva obra és la mirada crítica i sovint divertida sobre fets de la política i la societat, especialment centrada en tarragona i Reus. Una notícia de premsa sobre un esdeveniment qualsevol li permet vertebrar tot un seguit d’anècdotes i curiositats, ja siguin viscudes i recordades per ell mateix o recollides d’altres fonts, i que acaben sent un veritable entramat de valuosa informació, tal com era la seva conversa. pel gran nombre de detalls que aporten els seus articles, molts d’ells inèdits o poc coneguts, és un exercici gratificant llegir quelcom del seu fons, ni que sigui agafant un llibret per atzar, ja que no sortirem mai amb les mans buides.

narciso Roca. Es tracta del llibre El instructor de los niños i està escrit per José doménech y Circuns.

No toqueu els originals!

s un fet força evident que un dels mecanismes actuals per difondre la documentació avui dia és a través de la seva digitalització i posterior consulta a través d’internet. S’aconsegueix arribar a un usuari d’una manera com mai no ens hauríem imaginat: arribem a persones de tot el món, les 24 hores del dia i sense cap altre requeriment que la disponibilitat d’un ordinador amb connexió a internet. no ens podem imaginar la difusió com no sigui en suport electrònic. de totes maneres, l’ús de les noves tecnologies, a més, té un altre avantatge: la preservació dels originals. preservació per diverses raons: perquè l’original és molt antic i el suport es conserva en un estat delicat, o bé perquè les grans dimensions del document dificulten el seu ús físic. Aquests dos són els factors que van aconsellar l’Ajuntament a posar en marxa dos projectes paral·lels: els llibres antics de la parròquia de Constantí i els fulls del cadastre de Constantí d’abans de la Guerra Civil.

La documentació històrica de la parròquia de St. feliu En el cas de la documentació parroquial, molts llibres es conservaven a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de tarragona. Es tracta dels registres sagramentals (baptisme, confirmació, matrimoni, compliment pasqual i òbit), manuals notarials, documents de la comunitat de preveres, de l’Hospital de Sant Roc, etc. Eren objecte de consulta freqüent pels investigadors, sobretot, en el cas dels llibres sagramentals, tan útils per a la confecció de les genealogies familiars. però la seva antiguitat, que es remuntava a mitjans del segle

fotoS: AJUntAmEnt dE ConStAntí

xVi,

atorgava certa fragilitat al paper dels fulls o al relligat i l’enquadernació. d’aquesta manera, l’Ajuntament de Constantí va finançar completament la digitalització de tota aquesta documentació. A través d’un conveni signat amb l’Arquebisbat de

tarragona, el 2010 va començar la seva còpia a suport digital i és previst que s’enllesteixi durant el 2014. Bona part de la documentació ja es pot consultar al web de l’Arxiu Històric Arxidiocesà.

Els plànols del Cadastre En l’altre projecte hi havia la problemàtica d’una sèrie completa de plànols topogràfics del terme municipal de Constantí confeccionats entre els anys 1931 i 1935 per l’oficina provincial del Cadastre i que estan dipositats a l’Arxiu Històric de tarragona. Com que cada full era de grans dimensions, resultava una mica complicat fer-ne una consulta àgil. L’any 2012 l’Ajuntament va fer-se càrrec de la digitalització d’aquests plànols i avui dia es poden consultar amb una qualitat de resolució òptima a través del web de l’Arxiu municipal de Constantí. En definitiva, són dos projectes de l’Ajuntament de Constantí que preserven el patrimoni documental i, a la vegada, universalitzen l’accés a la informació.

La restauració del patrimoni d’arxiu en el capbreu de Constantí de 1421/1479 El capbreu de la comunitat de preveres de Constantí del segle xV ha estat una recuperació sensacional: per la seva antiguitat, per la seva singularitat, per la importància de la informació... però també per veure com treballen els estudis de restauració. Aquí teniu la crònica de la intervenció tècnica per retornar aquest document al seu estat originari. ANNA ROSSELL BADIA MÒNICA NAVARRO RUIZ taller de Restauració i Conservació Rossell i Badia

l patrimoni cultural documental que ha arribat fins a nosaltres és abundant i es troba majoritàriament als arxius i edificis històrics que vetllen per la seva conservació. En aquest sentit, la conservació preventiva juga un paper fonamental en la preservació dels documents a llarg termini. però en molts casos aquest factor no és suficient ja que els documents pateixen degradacions que cal aturar amb intervencions directes. És el que es coneix com a restauracions curatives. En aquest sentit, podem exemplificar aquest cas amb el “Capbreu llevador de les rendes dels aniversaris i del benefici de Sant Jaume del castell de la comunitat de preveres de Constantí del 1421/1479”. per encàrrec del departament d’Arxius de la Generalitat de Catalunya, el nostre taller de Restauració, Rossell i Badia, es va encarregar de la restauració del capbreu.

El seu estat físic El capbreu és un llibre manuscrit amb tintes ferrogàl·liques. El bloc està configurat per tres quadernets gruixuts i presentava un gran nombre de papers adherits a mode de reforços o amb voluntat de reconstruir parts del suport que s’havien perdut al llarg del temps. El més destacable era el fet que havia perdut totalment l’enquadernació. En general podem dir que el seu estat era regular. Acceptable en relació a les tin-

El capbreu abans de la seva restauració on es pot observar la pèrdua de part del paper original.

tALLER dE REStAURACió RoSSELL i BAdiA

tes i a l’oxidació del paper, i deficient quant a la brutícia acumulada i la pèrdua física de paper.

àcids solubles del paper, suavitzar taques d’humitat i eliminar l’adhesiu així com els reforços de papers afegits no originals.

La neteja

Les pèrdues del paper original

Una vegada desmuntat i documentada la foliació del llibre, es va realitzar una anàlisi del ph com a control habitual. En primer lloc, es va realitzar una neteja en sec superficial allà on hi havia acumulació de brutícia. Seguidament, es va fer la neteja humida que va permetre eliminar els

En aquest moment van quedar a la vista totes les pèrdues de paper original. per tal de retornar al paper la resistència i la flexibilitat, es va tornar a encolar i es van reomplir amb polpa de paper, sobre la taula de succió, totes les pèrdues de

tALLER dE REStAURACió RoSSELL i BAdiA

La conjunció d’esforços

RICARD IBARRA director de l’Arxiu Històric de tarragona

na de les múltiples funcions del departament de Cultura de la Generalitat és vetllar pel patrimoni documental que es troba dispers i sovint subjecte a mercadeig per part de particulars i/o professionals. En ús d’aquestes funcions, l’any 2010 es va adquirir, a un llibreter de vell de la ciutat de Barcelona, el “Capbreu llevador de les rendes dels aniversaris i del benefici de Sant Jaume del castell de la comunitat de preveres de Constantí”. El document fou restaurat i, finalitzat aquest tractament, lliurat a l’Arxiu Històric de tarragona, en la seva doble

AJUntAmEnt dE ConStAntí

condició de provincial de tarragona i comarcal del tarragonès, per a la seva custòdia. des de l’AHt, però, no ens hem limitat a aquest paper bàsic, sinó que hem procedit a digitalitzar-lo, lliurant-ne una còpia digital a l’Arxiu municipal de Constantí i col·laborant activament en l’acte de presentació que va tenir lloc a la població el dia 22 d’abril de 2013. S’acompleix, així, una de les funcions que determina la vigent llei d’arxius de Catalunya pel que fa al paper dels arxius comarcals en el tractament i la difusió del patrimoni documental de la

comarca, així com pel que fa a la col·laboració i el suport als altres arxius ubicats en el seu àmbit territorial. El fet que Constantí disposi d’un arxiu municipal ha facilitat aquesta cooperació. En definitiva, la conjunció d’esforços dels diferents òrgans i institucions que han participat en aquest procés ha fet possible la recuperació, restauració i digitalització d’un document de gran interès per a la vila de Constantí i, per extensió, del Camp de tarragona i de Catalunya en general; un document que ara podrà preservar-se i ser conegut i consultat per les futures generacions.

El taller de Restauració i Conservació Rossell i Badia tALLER dE REStAURACió RoSSELL i BAdiA

ESQUERRE: a dalt, un parell de pàgines després de la restauració; a baix, l’aleshores alcalde, Josep M. Sabaté, i el director de l’Arxiu Històric de Tarragona, Ricard Ibarra, en la presentació del capbreu a la Biblioteca Municipal; aquest acte va incloure també una xerrada de la tècnica de l’Arxiu Històric de Tarragona, Isabel Companys. DALT: el llom de la coberta. BAIX: el rètol de la nova coberta. suport. L’última part de la intervenció del bloc del llibre va ser l’aplanament dels fulls, entre papers secant i premsa, i el muntatge del mateix.

La nova enquadernació

tALLER dE REStAURACió RoSSELL i BAdiA

pel que fa a l’enquadernació, inexistent, vam creure adient fer-ne una ja que és la protecció habitual de qualsevol llibre. Vam realitzar una enquadernació d’època amb pergamí nou tenyit, sense cartrons

de reforç, a la manera de carpeta amb tanca i reforços al llom de pell. El cosit amb fil de lli es va fer relligant els quadernets directament al pergamí. finalment es va rotular sobre la coberta el títol “Constantí s. xV” seguint l’estil de les caplletres manuscrites a l’interior del llibre.

La conservació Creiem que el resultat va ser satisfactori i que assegura la conservació del document per tal que pugui ser consultat i divulgat per les següents generacions. només cal preservar el llibre quant al control de les condicions d’emmagatzematge, exposicions o consulta pública. Especial importància en aquest aspecte té tant la seva bona manipulació com les condicions climàtiques d’humitat i temperatura. Aquestes condicions haurien d’estar al voltant del 55% de HR i els 20oC, evitant fluctuacions sobtades. també és molt important la neteja periòdica de la pols per evitar acumulació de microorganismes i proliferació de fongs.

no t’ho perdis per conèixer el capbreu a fons no et perdis l’estudi d’isabel Companys, tècnica d’arxius a l’Arxiu Històric de tarragona, publicat al número 29 de la revista Estudis de Constantí i en pdf a arxiudeconstanti.cat/?p=1039

La nostra tasca al taller té ja una trajectòria de dotze anys. durant aquest temps hem aprofundit en la restauració de llibres antics manuscrits d’altres arxius, així com incunables, i majoritàriament llibres impresos de l’any 1500 al 1800. Els nostres clients són tant institucions públiques com privades, galeries d’art, llibreters antiquaris, fundacions i particulars. d’altra banda, destacar que compaginem la restauració de llibre amb la d’obra gràfica i les intervencions com per exemple dibuixos, aquarel·les i gravats d’artistes com R. Casas, fortuny, miró, Rembrand, tiépolo, piranesi i d’altres. tots els nostres treballs es realitzen seguint criteris curatius, preventius i de reversibilitat dels materials. d’aquesta manera pretenem retornar a les peces la seva integritat física i estètica preservant així el seu valor documental i cultural.

més informació Taller de Restauració i Conservació Rossell i Badia C/Sant Guillem, 23, baixos 08006 Barcelona Tel. 934 145 709 c/e:rossellibadia@hotmail.com web: rossellibadia.blogspot.com.es

Recuperem el patrimoni cinematogràfic de Constantí

fotoS: UnitAt d’inVEStiGACió dEL CinEmA. URV

És un fet indiscutible que les filmacions familiars i amateurs tenen un gran valor històric al cap de vint o trenta anys de la seva realització, però encara no som conscients de la necessitat de preservar aquestes filmacions per poder-les llegar a les generacions futures. presentem la iniciativa conjunta de la Unitat d’investigació del Cinema de la URV i l’Ajuntament de Constantí per recuperar el patrimoni cinematogràfic del nostre municipi. PEDRO NOGALES CÁRDENAS investigador de la Unitat d’investigació del Cinema de la URV

per què recuperar el cinema? En ple segle xxi ningú no pot negar el valor de la imatge, especialment de la imatge en moviment. La història del segle xx és impossible entendre-la o explicar-la sense la imatge, ja sigui fixa o en moviment. Les generacions actuals no entenen la vida sense ella. per això, hem assistit a la proliferació de documentals històrics a la televisió i al cinema, on la imatge d'arxiu és la part fonamental de la seva construcció. i és que la imatge d'arxiu s'ha de recuperar, conservar adequadament i posar-la a disposició del públic per al seu ús i gaudi, una tasca que les filmoteques

porten dècades fent, i fent-ho molt bé, tot i que elles centren els seus escassos recursos i el seu immens treball en la recuperació del cinema professional. Aquest terme és important subratllarlo, perquè quan parlem de cinema la majoria de les persones pensen en una projecció professional de 35 mm, una sala comercial, un argument de ficció i 90 minuts de durada. Això és indubtablement cinema, però hi ha molt més al voltant d'això. moltes més imatges configuren la nostra memòria audiovisual.

Què recuperar? fora d'aquest cinema professional hi ha el no cinema professional, el que fan les persones sense cap intercanvi econòmic per tal de realitzar o exhibir els seus films i que només ho fan pel plaer de filmar. dins d’aquest grup trobem el cinema do-

mèstic i el cinema amateur. El cinema domèstic el realitza la persona que retrata la família i el seu entorn amb la idea de tenir un record testimonial, sense cap preparació de l'escena o muntatge posterior, sense intencionalitat de crear o explicar cap cosa; filma pel·lícula com qui fa una foto. En canvi, el cineasta amateur té una intencionalitat artística o documental, vol explicar alguna cosa i per això estructura i munta el seu film, ja sigui d'argument, documental o de fantasia —tal com es classificava en els concursos de cinema amateur que es realitzaven per tota la geografia catalana. Si bé l’apartat no professional, especialment el domèstic, neix amb el mateix cinema (Esmorzar d'un nadó dels germans Lumière és considerat el primer film domèstic de la història del cinema) i no deixa d'existir durant les primeres dècades de la seva història, no és fins a mitjans dels anys 20 quan realment

es popularitza amb la invenció dels apa- de públic, sempre han estat experiències rells pathé Baby, que permetien tenir el ci- especials que suposaven un viatge en el nema a casa. Als anys 30 es produeix una temps, un trasllat cap a un passat recent primera evolució, quan alguns ja desaparegut, un viatge a la infànaficionats decideixen fer un cia i la nostàlgia o bé un sentipas més enllà i crear les ment de pertinença a una Si associacions de cicomunitat de la qual et nema amateur, dosents orgullós de l’evoteniu filmacions nant origen al lució i millora. antigues que estan cinema amateur. molts poden penA Espanya aquest sar que el cinema relacionades amb naixement es domèstic és un ciprodueix en el si nema privat i sense Constantí, sapigueu que del Centre Excurinterès. En el seu us en podem fer una sionista de Cataluorigen ho és, però nya, a Barcelona, el amb el pas del temps còpia a suport 1931, i a les comarés un document excepdigital ques de tarragona els cional de la vida diària seus inicis daten del d'una comunitat, de l'evolu1933 a tarragona, amb l'Ació d'un poble, de l’esdevenir de grupació pro-Cinema, i del 1935 la gent en el seu dia a dia. Sí que és un amb l'Agrupació de fotografia i Cinema cinema on la família (els fills principalAmateur del Centre de Lectura de Reus. ment) són l'eix central de les imatges, Aquest moviment es perllongarà a les però aquesta família evoluciona en un painostres comarques fins al 1987, quan l'a- satge i al voltant d'unes persones que, parició del vídeo matarà l'associacio- amb el temps, o bé han desaparegut o bé nisme amateur cinematogràfic. durant han evolucionat. Aquestes filmacions són aquest llarg període de temps, en el qual destaca el Concurs provincial de cinema amateur del Reus deportiu, que va arribar a celebrar 29 edicions, no hi ha constància de cap cineasta amateur de Constantí. per això és tan important la recuperació del cinema domèstic, ja que constitueix l'única possible font d'imatges en moviment del poble. L'única possible font d'imatges per poder fer un viatge en el temps i recuperar la memòria audiovisual d'un poble en transformació constant.

per a què recuperar? més enllà del fet sentimental que les imatges domèstiques tenen per a la família, hi ha l'entorn i l’ambient que transmeten a l'espectador aliè. L'experiència de projeccions de material recuperat en diferents llocs com Reus, montblanc, Conesa, Riudoms o la Sénia —ja sigui amb imatges en brut o elaborades— ens ha permès comprovar l'admiració que aquestes imatges produeixen en la gent jove i la nostàlgia per a la gent gran de recordar espais i persones ja desaparegudes. totes aquestes projeccions, amb una gran assistència ESQUERRE: fotograma del film “Heroismos” (1922), pel·lícula mítica rodada a Tarragona per la Creu Roja amb un objectiu benèfic i que es considera desapareguda; només es conserven 40 segons del metratge. DRETA: Imatge d’un tros de la pel·lícula del “Carnaval de Reus” (1908), recuperada a Reus pel Centre de la Imatge Mas Iglesias, on s’aprecien els efectes del deteriorament en l’empalmament.

el testimoni d'aquests canvis, d'aquestes transformacions, d'aquesta evolució. Uns altres poden pensar que el temps transcorregut des de la filmació fins avui és escàs. El cinema domèstic comença a perdre importància a partir de 1982 amb l'aparició del vídeo. durant tota la dècada dels anys 80 encara seguirà havent-hi cinema domèstic, però cada vegada menys fins pràcticament ser substituït pel vídeo domèstic als anys 90, quan ja es fa molt estrany trobar filmacions de cinema domèstic. doncs bé, vulguem o no, ja han passat prop de 30 anys des dels anys 80 i els canvis en la nostra societat han estat profunds; des de les noves tecnologies fins als nous ciutadans, i no diguem ja l'evolució dels paisatges urbanístics. i parlem de la dècada dels 80, tot i que les veritables dècades de popularització del cinema domèstic són els 60 i els 70. i com més retrocedim en el temps més profunds i importants seran els canvis que veurem a les imatges i major importància documental tindran aquestes imatges. trobar imatges de Constantí dels anys 20 o 30 ja seria tota una gran festa, però tenir-les i

DALT: fotograma d’un muntatge realitzat per Maria Roig, Carles Pitarch i Jesús Llungueras titulat “Sin Memoria”, que explica la necessitat de recuperar el patrimoni cinematogràfic domèstic i on veiem una imatge domèstica de la festa major de Sant Pere de Reus. ESQUERRE: fotograma d’una filmació de Josep Bové de la Festa de Sant Cristòfol de 1948. BAIX: caràtula d’un DVD editat pel Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus, en col·laboració amb la Unitat d'Investigació del Cinema de la URV, amb material recuperat i que inclou un documental sobre la importància de la recuperació d’aquestes imatges i on s’hi explica la recuperació dels films domèstics de Josep Bové.

conservar les dels anys 60 i 70 seria tot un luxe que pocs pobles de tarragona han fet. perquè hi ha una altra raó fonamental per a la seva recuperació: garantir-ne la correcta conservació. El suport cinematogràfic és fràgil. Com tot en la vida, és perible, però el motiu principal de desaparició d'aquestes imatges domèstiques és l'acció de l'home. moltes famílies no poden veure aquestes imatges gravades pels pares o avis, ja que els aparells de reproducció no funcionen i prenen decisions equivocades per poder-les visionar. Una d'elles és passar les imatges a dVd i desfer-se de les pel·lícules. parlem de materials únics que vam passar d'un suport fotoquímic a un de digital, desfent-nos del primer perquè ja no ens és útil; però el suport digital (dVd) pot tenir una vida mitjana de 10 anys, mentre que el fotoquímic (pel·lícula) de 100 anys, si es conserva en les condicions adequades d'humitat i temperatura. Un altre problema és aquesta mala conservació i ús del material cinematogràfic. Amb el pas del temps la pel·lícula es resseca i perd elasticitat i els aparells deixen de funcionar. En intentar projectar de nou la pel·lícula és molt possible que li destrossem alguns metres. Un accident que

es pot sumar a d’altres com el deteriorament per humitat, pèrdues, pols, etc. però els problemes més greus són el deteriorament del color i la síndrome del vinagre. Aquest últim consisteix en la descomposició dels elements químics de la pel·lícula, que allibera àcid acètic i produeix una olor a vinagre molt característica. Aquest greu problema és altament contagiós a tots els rotlles de pel·lícula que hi ha a prop i un cop apareix porta a una pèrdua total de l'emulsió de la pel·lícula (de

les imatges) i a una contracció del suport que fa impossible la seva recuperació.

Recuperem les pel·lícules de Constantí des de la Universitat Rovira i Virgili, a través de la Unitat d'investigació del Cinema, portem prop de vint anys recuperant el patrimoni cinematogràfic de les comarques de tarragona, en col·laboració amb diferents arxius o entitats, i desitgem continuar fent-ho; en aquesta ocasió, en col·laboració amb l’Ajuntament de Constantí, a través de l’Arxiu municipal. El nostre objectiu és preservar les imatges i facilitar-ne el visionat als propietaris mitjançant una còpia gratuïta en dVd. La pel·lícula original es conservarà a una temperatura i humitat adequades per a la seva preservació el major temps possible i es generaran còpies digitals per a la consulta per ajudar a què les imatges que contenen no es perdin. El propietari de les pel·lícules seguirà ostentant la propietat i per a qualsevol ús ha de donar el seu permís. El nostre objectiu és també donar difusió al contingut d’aquestes pel·lícules recuperades, bé mitjançant projeccions públiques que mostrin el passat de Constantí o bé mitjançant l'elaboració de documentals com el que recentment hem

decàleg per conservar les pel·lícules

no projecteu mai una pel·lícula antiga amb un projector propi.

mireu l’estat de flexibilitat de la pel·lícula.

Comproveu els empalmaments, si n'hi ha.

no utilitzeu mai cinta adhesiva per reparar o empalmar trossos de pel·lícules. DALT: fotograma d’una filmació domèstica de la família Caixes de Reus en la qual podem veure l’Hotel de Londres de la plaça Prim de Reus a començaments dels anys 30. BAIX: un moment de la projecció de la restauració del film “Reus, sus fiestas y monumentos” (1929) al Teatre Bartrina de Reus al 2006, amb música en directe. Una culminació perfecta de qualsevol recuperació de material cinematogràfic.

realitzat titulat Cròniques de la Sénia, que va clausurar el festival memorimage i que aviat es veurà a la televisió de Catalunya. Cròniques de la Sénia és un recorregut per la vida quotidiana d'aquest poble del montsià en els anys 60, amb els llocs típics, els carrers, els bars, la gent, l’activitat comercial i les festes. Un treball elaborat exclusivament amb imatges domèstiques trobades a Santa Coloma de Queralt i ce-

dides per la família Esteve. Gràcies a ella i la seva conscienciació els seniencs van poder gaudir d'aquest meravellós viatge en el temps que es va realitzar durant la projecció del documental aquest mes d'agost passat a la Sénia. Un viatge que esperem poder realitzar molt aviat a Constantí gràcies a la col·laboració de tots els seus ciutadans i amb la recuperació de moltes imatges del passat recent del poble.

Realitzeu, de tant en tant, comprovacions del material per si fan olor o no a vinagre.

manteniu les pel·lícules en un lloc sec, però no massa calorós.

no conserveu les pel·lícules en llaunes metàl·liques o amb bobines metàl·liques que es puguin rovellar.

Si són en color, mireu a contrallum si la pel·lícula s’està tornant o no magenta.

Conserveu les pel·lícules originals, encara que s'hagin passat a dVd.

10.

dirigiu-vos a un especialista perquè us assessorin sobre com preservar, restaurar i conservar adequadament les vostres filmacions.

Assessorament

Unitat d’Investigació del Cinema facultat de Lletres. URV Avinguda Catalunya, 35 - tarragona tel.: 977 559 588 uicine@urv.cat

Arxiu Municipal de Constantí Carrer major, 27 tel. 977 520 521 arxiu@constanti.cat

L’àlbum Schwaiger JOSEP ESTIVILL Arxiu municipal de Constantí

uan una persona construeix el seu arbre genealògic té dues opcions: la primera, confiar en la bona memòria dels parents per remuntar tres o quatre generacions enrere; la segona, consultar la documentació dels registres civils i parroquials. Si decideix endinsar-se en els arxius, amb una mica de perícia i paciència podrà recular ben bé fins al segle xVi. d’aquesta manera, dibuixarà l’arbre amb un munt de noms, dates i es-

deveniments familiars. però es trobarà de seguida amb una munió de noms i poques cares coneguda. El cas que ens ocupa és veritablement excepcional perquè a cada nom li correspon una imatge. Efectivament, parlem d’un àlbum fotogràfic antic, que ens va cedir temporalment la senyora Encarnación Casado, amb el retrat dels ascendents de la seva família política alemanya, que vivia en una localitat propera a la frontera amb dinamarca. La cronologia va des de mitjans de segle xix a mitjans del xx. En total, parlem de 30 fotografies i d’un àlbum. Les instantànies tenen, d’aquesta manera, una força d’evocació increïble. A través d’elles podem veure les diferents generacions de membres de la mateixa família, la moda, la decoració de les cases, els pas dels anys... Els primers avantpassats són l’avi, Johann Baptist Schwaiger i els seus germans martin i therese. després ja vénen els oncles i les tietes, la mare, els germans i la resta de família. El resultat, apassionant. Us presentem la família Schwaiger.

LLUíS ESCARRÉ

Coneixes alguna història dels constantinecs que van anar a “fer les amèriques”? tens fotografies d’avantpassats o coneguts teus que van viure ”l’aventura americana” ? Has sentit a parlar mai dels indians de fora que van venir a comprar finques a Constantí?

JOSEP ESTIVILL Arxiu municipal de Constantí

es de l’Arxiu municipal de Constantí voldríem identificar, documentar i estudiar els indians que van invertir al municipi, tant si eren constantinencs que van anar a “fer les amèriques” i van tornar, rics o pobres, com si eren de fora i van decidir estiuejar al poble o als masos del terme. Històricament hi ha hagut molts emigrants que han hagut de guanyar-se la vida fora del municipi. Ens ho van explicar Roser puig i tàrrech i Josep m. Grau al llibre Nosaltres també fórem emigrants. Migracions històriques a Constantí, 1808-1945. Ajuntament de Constantí, 2010. Un d’ells, Josep Soler, va marxar a Wanganui, nova Zelanda, al 1870, on va tenir tres dones i vuit fills i on va morir. El matrimoni moragas Bonet va marxar a mendoza, Argentina, amb els seus tres fills abans de la Guerra Civil, i s’hi va quedar. tampoc no va tornar pere Escarré, de Vicksburg, mississippi, als EUA. i curiosament, d’entre els 64 religiosos fills de la vila (17 frares i capellans, i 47 monges), que els autors han comptat entre 1808-1945, hi trobem un jesuïta que marxà a Santiago de xile i dues carmelites que ho feren a l’Argentina. El patrimoni indià de Constantí de

moment se centra en el mas anomenat Clos montserrat, antigament Clos Arumí o mas d’Alemany. Hem pogut documentar, gràcies a les dades que ens ha proporcionat el seu propietari, Antoni Batlle de Balle i fornells, que va passar per les mans d’alguns indians com Cristòfol Ricart i isidre inglada marquès, de Vilanova i la Geltrú; fermín morales, de manila; i els pons, de Barcelona, originaris de la Segarra. Altres construccions agràries d’estil colonial, que podrien haver estat ampliades o reformades amb capital provinent de les fortunes d’ultramar, són el mas dels frares i el de Sant Ramon. però encara no ho hem pogut documentar. Si sou descendent o bé heu conegut els masovers, pagesos, amos… d’aquestes o d’altres finques que podrien ser colonials, i creieu que podríeu donar-nos informació oral o escrita sobre el passat d’aquests masos relacionats amb les antigues colònies espanyoles, us agraïrem que contacteu amb l’Arxiu municipal de Constantí, al telèfon 977520521 i al correu electrònic arxiu@constanti.cat. Aquesta recerca local s’emmarca

DALT: el mas dels Frares Vell. DRETA: jardinet romàntic al Clos Montserrat. A L’ALTRA PÀGINA: el mas de Sant Ramon i la façana i un detall de la capella del Clos Montserrat.

en una recerca a nivell de Catalunya que la periodista tate Cabré va començar l’any 2004 i que des de llavors ha donat com a fruit els llibres Catalunya a Cuba, un amor que fa història (Edicions 62, 2004), Cuba a Catalunya, el llegat dels indians (Cossetània, 2008), Guia de Rutes Indianes de Catalunya (Cossetània, 2011) i El llegat indià de Vilassar de Mar (pagès, 2012); aquests dos darrers juntament amb mireia olivé. tate Cabré massot (Reus, 1965) és periodista, fotògrafa i guia oficial de turisme de Catalunya. Va treballar com a periodista al Diari de Tarragona i a La Vanguardia, i com a professora de Comunicació a la UAB i a la UiC. A través de nombroses publicacions s’ha especialitzat en Gaudí, el modernisme i els indians.

poUm dE ConStAntí

fem recerca

Ajuda’ns a documentar el llegat indià de Constantí

Fons documentals per a estudiar l’administració de la senyoria de Constantí JOSEP M. GRAU

es de l’època medieval i fins a les desamortitzacions del segle xix, la senyoria de la vila i terme de Constantí fou de l’Arquebisbe de tarragona; per aquest motiu, els investigadors tenen en els arxius Arxidiocesà (AHAt) i Capitular de tarragona (ACt) el punt de referència on localitzar els documents d’interès; ara bé, existeixen altres fons que val la pena de recordar: en primer lloc, els notarials, no sols l’escrivania comuna de Constantí (s. xVi-xViii) sinó les diferents notaries civils de tarragona, dipositades a l’Arxiu Històric de tarragona (AHt), que ha inventariat l’arxivera isabel Companys (la seva publicació és de l’any 2000) i en les quals hi trobem diversos capbreus de Constantí. A banda, també serà d’utilitat la consulta del fons parroquial. En l’època moderna, el cobrament dels censos i delmes es realitzava a través d’arrendament a negociants; així, en el fons comercial dels moragues de tarragona dipositat a l’AHt, hi ha nombrosos lligalls referent a aquesta temàtica, tant del terme de Constantí com del de Centcelles, gràcies als quals es pot conèixer amb detall l’evolució de les collites dels diferents productes (cereals, verema, etc.). finalment, destacar els fons de la Comuna del Camp conservat a la Selva del Camp; aquesta institució medieval agrupava els pobles

poUm dE ConStAntí

AJUntAmEnt dE ConStAntí

sota la jurisdicció de l’Arquebisbe de tarragona en defensa dels seus drets i actuà fins a la seva supressió pel nou règim borbònic guanyador de la Guerra de Successió. El fons de la Comuna ha estat descrit per la selvatana montserrat Soronellas masdéu, la qual edità el catàleg en format paper l’any 1993. La Comuna fou estudiada abastament el 1901 per Emili morera Llauradó i el 1975 per Eufemià fort i Cogul; la documentació és variada i permet seguir els enfrontaments dels pobles amb el seu senyor feudal, sobretot per motius d’imposicions fiscals i com s’administrava el cobrament dels serveis comuns, sigui la persecució de bandolers, la cacera de llops, la vigilància de la torre de Salou en prevenció d’atacs de pirates i enemics per mar, la construcció de les fortificacions de la ciutat de tarragona, el pagament de talles, lleuda, bovatge, maridatge, fogatge, que podien tenir com a destinatari la hisenda reial o les despeses extraordinàries en temps de guerra. no cal dir que les referències a Constantí són abundants. Altres aspectes a tenir presents són l’administració de justícia, el nomenament de batlles i els plets judicials amb el senyor. El fet que Constantí disposi d’un centre d’estudis i d’una revista anual (Estudis de Constantí) facilita en gran manera la difusió dels treballs de recerca portada a terme en base a fonts originals.

ARxiU HiStòRiC dE tARRAGonA

Joves historiadors Comparteixen una passió: la història. Els uneix un nom: Constantí. Són universitaris i han publicat recerca històrica sobre el nostre poble. Són el relleu generacional. Els entrevistem. JOSEP ESTIVILL Arxiu municipal de Constantí

JULián VALERo

des de ben petit vaig tenir clar que volia estudiar història ja que era la matèria de l’escola que més m’agradava i que millor se’m donava. A partir d’aquí, la motivació que sentia quan havia d’estudiar per a un examen de socials (o història, segons l’etapa escolar en la que estigués) era molt superior a la de qualsevol altra matèria. A part que no em costava gens estudiar, la dedicació era molt poca, perquè a les classes hi posava molt d’interès.

parlem amb algunes de les persones que han fet recerca històrica relacionada amb Constantí. Són: neus Baena, autora del llibre Les dones també fan història! Història i memòria de les dones de Constantí al segle XX; Ricard Escarré, guia a les caminades populars, biògraf del doctor Aleu i factòtum del programa de ràdio “El crononauta”; francesc martorell, autor d’una detallada recerca sobre l’antic terme municipal de Centcelles; Julián Valero, investigador de la repressió franquista i Roberto Zepeda, especialista en el fenomen dels refugiats de la Guerra Civil.

d’on et ve l’afició per la història?

RiCARd ESCARRÉ

Recordo molt bé com, cursant l’antic batxillerat, vaig tenir un excel·lent professor d’història que feia un acostament comprensiu i no una mera cronologia de fets i personatges. A partir d’aquí, sempre d’alguna manera va quedar-me aquell romanent, aquella llavor que més tard em portaria a fer recerca d’allò més proper, aquell antic lema llatí de proxima notum quod, i a divulgar-ho. fRAnCESC RodRíGUEZ

nEUS BAEnA

tot va començar gràcies a la passió amb la qual alguns bons docents de l’institut em van transmetre els seus coneixements en la matèria. Vaig gaudir moltíssim estudiant Història Contemporània a l’ESo i al batxillerat. i no només fou pels continguts, sinó pel fet que foren precisament els professors d’Història els qui em van despertar el sentit crític i la importància d’aprendre, de saber, d’estar informada i de tenir opinió sobre el nostre món.

Sempre que em fan aquesta pregunta tardo uns segons en contestar… La veritat és que no ho sé, suposo que per casualitat. A casa sempre s’ha parlat d’història: històries de la família, del poble, dels seus habitants, del seu patrimoni. Com molts constantinencs i constantinenques, Centcelles ens ha enamorat cada vegada que obríem les finestres de casa, quan passejàvem pels seus voltants i arribàvem fins al francolí, quan passàvem per sota dels arcs del pont de les Caixes, corríem pels carrers del Castell o llegíem els articles dels erudits i les erudites locals a les diferents revistes del municipi. tot aquest substrat va fer que després de realitzar la selectivitat em decantés per aquesta professió.

RoBERto ZEpEdA

Realment, l’afició per la història em ve del meu avi ja que de petit m’explicava històries del seu pare i els successos d’aquella època. Recordo, amb nostàlgia, com em deia que el meu besavi no sabia ni llegir ni escriure i ell li havia de llegir les notícies dels diaris per tal de posar-lo al dia d’allò que estava succeint al món. també he de dir que les causes que van motivar l’arribada de la meva família a Catalunya, polítiques però sobretot econòmiques derivades del cop d’estat del general pinochet, van ser determinants per interessar-me per temes com ara el franquisme a Catalunya. per a mi, més que una afició, la història és una professió, una forma de viure.

Què t’ha suposat el pas per la Universitat? nEUS BAEnA

Conèixer amics de l’ànima, bons professors/es disciplinats i apassionats per la seva tasca i millors consellers en les grans decisions de la nostra vida professional i, fins i tot, personal. A més, com que jo vaig començar a estudiar Economia i al 2n curs vaig veure clarament que la meva vocació era la història, puc dir que sóc afortunada havent estudiat la carrera dels meus somnis, aprenent constantment sobre els processos històrics i desenvolupant l’esperit crític que havia despertat feia uns pocs anys.

dones, moltes vegades sense nom, que desenvolupaven les seves vides en un marc i un temps concret, conjuntament amb d’altres societats veïnes. Les llargues converses amb els companys i les companyes em van permetre madurar intel·lectualment, concebre la realitat del dia a dia des d’una nova perspectiva i entendre que l’actualitat sempre està molt lligada al passat.

RiCARd ESCARRÉ

tenir una visió multidisciplinar i metodològica de l’estudi de la història, l’accés a un gran nombre de recursos bibliogràfics i informàtics, i la interacció amb altres alumnes i professors, que ha estat sempre positiva. Realment m’ha suposat una suma al farcell de dubtes que ja tenia més que la seva solució, tot i que m’ha proporcionat les eines per desenvolupar millor i de manera més eficient qualsevol recerca històrica.

m’ha suposat poder aprofundir més en aquesta matèria i alhora decantar-me per quin era el període històric pel qual sentiré debilitat durant tota la vida. no sé si ha estat per l’aprofundiment en els continguts o pels professors que han donat els respectius períodes històrics. El que sí que tinc clar és que sento debilitat per la història contemporània, tot i que l’Edat Antiga també m’ha agradat força des de sempre.

RoBERto ZEpEdA

L’entrada a la universitat va suposar un nou estil de vida. Allò que m’havien estat ensenyant a les classes de l’institut es transformava en un nou món, on la història deixava de ser tediosa, monòtona i memorística. Així, vam aprendre que les perioditzacions clàssiques (època clàssica, època medieval...) eren convencions fictícies que quasi resultaven inoperants quan s’utilitzava un mètode i una anàlisi històrica rigorosa i científica. també vam aprendre que la història no havia de ser la biografia de reis o individus poderosos, sinó que ens parlava de societats, homes i

Avui en dia sembla que, en certs aspectes, la figura de l’historiador es creua amb la del sociòleg, que estudia les dinàmiques més contemporànies i les intenta explicar, però l’historiador, en certa manera, també pot recordar el passat en el sentit que diu el talmud: “si vols saber on vas, has de saber d’on véns”. no es tracta només de recopilar dades i exposar-les en una successió de fets, sinó de donar una interpretació, d’intentar llegir la quotidianitat dels nostres avantpassats. Sovint, i especialment en nefastes sèries de televisió i pel·lícules al cinema, es limiten a “vestir” als actors per situar-los al passat, i s’oblida l’univers mental de les persones del passat, que tenien altres valors, creences, pors i supersticions. fer una lectura d’això i projectar-la sobre la nostra societat crec que ha de ser tasca de l’historiador.

fRAnCESC RodRíGUEZ

JULián VALERo

fRAnCESC RodRíGUEZ

RiCARd ESCARRÉ

Recordo els anys de la universitat com una gran etapa de la meva vida. i no només perquè em vaig formar com a historiador, sinó perquè les experiències viscudes van determinar, en certa manera, una part del meu pensament i em van assenyalar el camí d’allò que volia fer.

Quina funció té l’historiador a la nostra societat? nEUS BAEnA

transmetre el coneixement del passat a les noves generacions per tal de no cometre errors nefastos comesos en el passat. A més, cal saber d’on venim per entendre tot el que ens envolta i allà on volem anar.

Aquest és un tema molt discutit internament per part dels historiadors i les historiadores. Com he dit anteriorment, per a mi, concebre la història stricto sensu, com l’estudi fred dels fets puntuals de personatges singulars que han quedat immortalitzats en la memòria per documents amb una clara intencionalitat per part d’una classe social poderosa, és un error. Els mestres de mestres com Vicens Vives, pierre Vilar, Eric Hobsbawm o Josep fontana, entre d’altres, m’han ensenyat que la història és una arma al servei de la societat per formar ciutadans i ciutadanes democràtics i crítics amb el que ens està succeint. Vilar ens ensenyava a “pensar històricament”, on cada historiador/a havia d’ensenyar al ciutadà/ana a configurar-se una anàlisi crítica de tot el que l’envoltava, veient des d’una perspectiva històrica els errors que es van produir en un passat, per no haver-los de repetir en el present. fontana, amb la seva famosa frase: “La història serveix per entendre el món, o no serveix per a res”, seguint l’estela del seu mestre Vicens Vives, encoratja els historiadors i les historiadores a destriar els fils o les traces que creuen que poden ser interessants per al màxim nombre de persones i així ajudar-les a elaborar un futur millor. Hobsbawm, als seus 95 anys, explicava a la nova generació que l’historiador/a intel·lectual pot, per pròpia voluntat, no prestar atenció a l’economia, i l’historiador/a econòmic pot fer el mateix amb Shakespeare, però l’historiador/a social que descuida ambdues coses, no pot arribar gaire lluny. En aquests temps de crisi i retallades, l’historiador/a ha de sortir dels espais acadèmics i retrobar-se amb la ciutadania que busca el perquè de tot plegat. però tanmateix, recuperant les paraules del fi-

lòsof francisco fernández Buey, “el oficio del historiador no es el periodismo del pasado”, no fem narrativa informativa dels episodis del passat sinó que els analitzem de forma més pausada per a què els ciutadans i les ciutadanes entenguin millor el present que els envolta. JULián VALERo

Jo crec que té una funció molt important i alhora difícil de dur a terme. És l’encarregat de transmetre a les generacions de nois que algun dia controlaran el dia de demà allò que els ha portat a estar on són i ser el que són. Ensenyar-los els encerts i errors de la nostra societat i del nostre món en general per tal que millorin allò que altres no han estat capaços de fer bé, que no facin malament allò que d’altres han fet bé anteriorment, etc. només d’aquesta manera s’aconseguirà fer d’ells bons ciutadans que facin del futur un món millor. Aquesta ha de ser la nostra finalitat principal. RoBERto ZEpEdA

Jo sempre he mantingut que l’historiador no només ha de recuperar la història, com sempre s’ha dit, sinó que també ha de complir una doble funció: pedagògica i social. Què vull dir? doncs que ha de mostrar els fets de manera objectiva però al mateix temps ha de ser capaç de fer-nos pensar en allò que va succeir i en les seves conseqüències. d’aquesta manera, ens ha d’ensenyar a entendre el passat i aprendre d’ell. per tant, pedagògica, perquè ens ha d’ensenyar, i social, perquè ha de ser útil per a la nostra societat.

Com veus l’estat de la historiografia local? i en el cas concret de Constantí? nEUS BAEnA

La història local ha estat molt menystinguda per la qüestió de caure en els anomenats “localismes”; és a dir, centrar-se en aspectes que són propis i autòctons d’un determinat lloc en el món i que no aporten res més enllà d’aquest determinat espai. tanmateix, per tal d’escriure les grans històries, la història d’una regió o d’un Estat són imprescindibles aquestes històries locals, especialment quan tracten problemàtiques universals de les societats humanes. Constantí, malgrat la situació de crisi econòmica i els baixos pressupostos en cultura, continua mostrant la seva vitalitat gràcies a la seva revista anual dels Estudis de Constantí, a les publicacions de l’Arxiu municipal de la vila i a la col·lecció de monografies d’història local que va inaugurar l’obra sobre la ii República al poble.

RiCARd ESCARRÉ

Afortunadament, la riquesa historiogràfica de Constantí és recollida anualment en els Estudis de Constantí, que ha anat mantenint durant més de 25 anys la recerca sobre la història local. però molts cops són articles que, més que resoldre qüestions, plantegen nous temes o nous enfocaments que mereixerien ser seguits i estudiats. En aquest sentit, crec que hi ha més temes interessants que persones involucrades en l’estudi, la qual cosa pot ser vista de manera positiva o negativa, però crec que es tracta simplement d’engrescar la gent que es “miri una mica el melic”.

fRAnCESC RodRíGUEZ

El terme municipal de Constantí conserva un dels millors conjunts arqueològics, arquitectònics i paisatgístics del Camp de tarragona. des de la meva especialitat, l’arqueologia clàssica i la tardoantigüitat, puc afirmar per exemple que avui en dia trobem al terme un volum força extens de vil·les romanes, inscripcions epigràfiques i camins utilitzats des de l’antiguitat que encara avui seguim transitant. però també podem localitzar altres elements que permeten observar l’evolució d’aquest espai al llarg del temps, mostrant les capes d’història que ha adquirit. tot això ha hagut de repercutir a nivell historiogràfic en les importants obres escrites al llarg del temps al municipi. no en voldria deixar cap, però figures com: francesc Cortiella, Ramon Amigó, Josep maria Recasens, Lluís papiol, montserrat duch, Anna mª Giné, Josep maria Sabaté, Assumpta Cerdà, Josep franquès, Jaume massó, montserrat franquès, mar Alejandre, Josep Anton Remolà, José A. Latorre, entre d’altres, han assentat les bases locals per a què les noves generacions puguem preguntar o replantejarnos nous aspectes d’estudi. El coneixement no és quelcom estàtic i fix, les hipòtesis plantejades en el passat avui han anat evolucionant, revisant-se o modificant-se per d’altres amb l’ajuda dels nous plantejaments o instruments d’anàlisi. per exemple, la tradicional idea de mausoleu imperial a Centcelles ja s’ha deixat enrere, i l’actual hipòtesi de vil·la romana comença a tenir certes limitacions que amb els nous estudis realitzats poden aportar noves incògnites que cal resoldre; amb el nou capbreu del segle xV es poden conèixer molts aspectes socials, polítics, econòmics i urbans del Constantí medieval i modern; i per últim, els tabús a parlar de temes subjectes al passat més recent, la Guerra Civil, el franquisme i la transició, comencen a desdibuixar-se i possiblement veurem molts aspectes que encara avui resten amagats entre les línies dels documents de l’arxiu de Constantí.

JULián VALERo

no sóc un gran expert, però crec que Constantí i la seva història ha estat font d’inspiració de grans historiadors, que han realitzat magnífics treballs sobretot en allò relacionat amb el poble. Autors com montserrat duch o el dr. miquel Aleu, en són dos dels principals exemples. A més, Constantí, gràcies a la vil·la romana de Centcelles principalment, ha estat un poble de gran interès per al col·lectiu dels historiadors. Aquests han situat el poble dins de la història com a pas obligatori per a aquell que mínimament tingui interès per aquesta àrea o per la cultura i el patrimoni en general. El que sí que falta potser és explotar amb més profunditat altres aspectes de la història de Constantí que de ben segur també són interessants i deixar de centrar-nos, de vegades inconscientment, en aquells camps top. RoBERto ZEpEdA

He de dir que en els darrers anys s’ha donat un gran impuls a la historiografia local. des de diferents entitats, ja sigui ajuntaments, arxius o centres d’estudis, entre d’altres, s’ha fet una feina fantàstica i profitosa. Amb tot, és ara que tot l’àmbit cultural s’ha vist afectat en forma de contínues retallades, però no hem de perdre la il·lusió per allò que fem i hem de continuar pel mateix camí que fins ara, ja que recuperar la història local és fonamental per recuperar la nostra identitat. En el cas de Constantí, he de dir que la seva història gaudeix d’una bona salut, i que duri molts anys. dic això perquè contínuament, des de les diferents entitats

DALT: un moment de l’acte de presentació de la miscel·lània dels Estudis de Constantí de l’any 2012. DRETA: coberta d’una guia telefònica de Constantí de l’any 1918. Fotos: Ajuntament de Constantí. implicades (arxiu, centre d’estudis, ajuntament, etc.) s’estan portant a terme iniciatives de tot tipus per donar-la a conèixer, no només als constantinencs sinó al conjunt dels ciutadans.

Quin paper juguen els centres d’estudis locals? nEUS BAEnA

fomentar, mantenir i difondre el coneixement sobre diverses disciplines i ciències (naturals, socials i humanes) en el marc d’un espai local, fet que estimula la cultura i el saber locals sempre que es posin en relació amb un marc més general, per tal de no caure en els ja citats “localismes” i per entendre conjuntures i dinàmiques més globals. RiCARd ESCARRÉ

fan una tasca d’engrescament i d’interacció entre les persones apassionades per la història i són un bon punt a partir del qual divulgar el patrimoni local. El problema molt sovint és la feblesa pressupostària o la manca de resposta de la població respecte de les activitats proposades. no penso que sigui per falta d’atractiu o per allò que diuen que no se sap acostar la història al gran públic; més aviat és conseqüència de l’educació i sobretot pel fet que som la societat més “entretinguda” de la història.

AJUntAmEnt dE ConStAntí

fRAnCESC RodRíGUEZ

Al meu parer juguen un paper fonamental ja que, gràcies a aquests centres, els ciutadans i les ciutadanes tenen accés a les noves investigacions realitzades al seu municipi. Constantí té la sort de mantenir un dels centres d’estudis pioners al Camp de tarragona, el qual any rere any segueix mantenint els valors del primer número. A més a més, aquestes publicacions han anat adquirint nous elements d’estudis els quals han permès entendre millor la seva riquesa cultural. Esperem que el pròxim número, el 30, sigui una efemèride on es pugui fer una valoració en conjunt de tots articles aportats durant aquests anys i així adonar-nos del saber acumulat i transmès als habitants de Constantí. JULián VALERo

Crec que, juntament amb l’historiador, són la principal entitat encarregada de preservar la història del poble i mantenirla viva. tant per a les generacions presents com per a les futures.

RoBERto ZEpEdA

Realment juguen un paper cabdal, i més ara, tenint en compte el panorama actual. És més, tenen la responsabilitat de continuar amb la feina feta fins ara i, si més no, intentar-ho, tot i l’escassetat de mitjans.

i els arxius municipals? nEUS BAEnA

Custodiar, preservar, tenir cura i mantenir valuosíssima documentació de la qual posteriorment en poden fer ús historiadors/es i estudiosos/es per a les seves recerques particulars, però també per als estudiants en formació i per al públic general amb inquietuds culturals i de saber

més coses sobre els nostres orígens i les nostres arrels. RiCARd ESCARRÉ

El seu paper és fonamental a l’hora d’iniciar una recerca o poder estructurar la informació de la que es disposa. moltes vegades a partir de documents inèdits es dóna peu a investigacions no plantejades a priori i, en aquest sentit, s’ha de tenir molt en compte que, a nivell de Catalunya, un percentatge molt alt dels arxius històrics són “verges”, el contingut de la seva documentació no ha estat estudiada a fons més enllà de la seva catalogació. tot això ens pot fer preveure que encara podem ser testimonis d’importants troballes entre els papers, llibres i capbreus dels arxius municipals.

fRAnCESC RodRíGUEZ

L’arqueologia francesa deia que les excavacions eren com els arxius, espais on, quan s’hi accedia, es podia obtenir una gran quantitat d‘informació, sempre i quan hom sabés com i què buscar. Els arxius municipals són espais on s’emmagatzema un alt percentatge de coneixement; documents originals que et permeten aproximar-te al passat. fins fa molt poc els arxius municipals no obtenien l’atenció necessària per part dels historiadors/es i els excloïen directament pels grans arxius nacionals, però actualment els arxius municipals congreguen un gran nombre de públic que basa les seves investigacions a partir dels treballs de microanàlisi sense oblidar-se de la visió macroscòpica.

JULián VALERo

Sense els arxius municipals no podríem dur a terme aquesta tasca ni els uns ni els altres; o sigui que són fonamentals. El pro-

DALT: els punts de llibre del 2013 sobre els paisatges de Constantí. DRETA: notícia àudiovisual de TAC12 sobre les activitats educatives a la vil·la romana de Centcelles. A la pàgina 24, l’edifici de l’Arxiu Històric i de la Biblioteca Municipal. blema és que cada vegada la situació econòmica dels pobles empitjora i aquestes institucions veuen reduïdes les seves possibilitats i recursos, arribant fins i tot a desaparèixer d’alguns pobles en el millor dels casos, ja que en d’altres potser ni tan sols s’ha arribat a disposar d’arxiu propi. d’aquesta manera, moltes vegades s’ha deixat de banda sense organitzar ni classificar la documentació històrica local o, en d’altres, ha passat a formar part d’algun prestatge oblidat dels grans arxius (provincials, comarcals, estatals) i cauen en l’oblit ja que ningú els sap identificar o els hi troba interès. d’altra banda, si cada poble pogués disposar de la seva documentació, i de la seva pròpia historia, de ben segur que s’encarregaria de promocionar i de fomentar l’estudi local. RoBERto ZEpEdA

igual que els centres d’estudis, els arxius també han de participar en la recuperació de la història local, ja que custodien una gran part de la documentació pròpia del municipi. per tant, és una responsabilitat compartida on les diferents entitats han de sumar esforços i treballar en la mateixa direcció.

Què en penses de la història oral? nEUS BAEnA

de les fonts orals en sóc una ferma defensora, ja que és un recurs extraordinari

si el contrastem amb altres fonts, podríem dir, tradicionals; és a dir, arxivístiques, hemerogràfiques i bibliogràfiques. no hem d’oblidar que tot allò que ha estat escrit abans ha estat parlat, i que la subjectivitat que se li atribueix a la Història amb fonts orals també la poden presentar les fonts escrites, ja que darrera de tot document pot haver-hi intencionalitat, omissió d’informació o tergiversació de la realitat. RiCARd ESCARRÉ

És una de les grans eines de la historiografia, sempre emprada amb la precaució metodològica que imposa. no només es limita a l’estudi de la història contemporània, sinó que amb moltes llegendes i tradicions orals ens podem remuntar molts segles enrere. Jo particularment n’he fet molt d’ús i és una eina fantàstica per acostar-te a les persones, als fets i als indrets. Et concedeix una mirada diferent sobre quelcom que potser sempre havies vist de la mateixa manera i que, sota la pell de la quotidianitat, amaga moltes sorpreses. fRAnCESC RodRíGUEZ

Sempre he pensat que si es perd la veu, els plantejaments o les vivències d’aquells i aquelles que van viure un fet determinat, perdem una tessel·la molt important en el mosaic de la història. La història oral permet observar matisos, sensacions, curiositats; elements que es pensa que són secundaris i que no ho són tant, conceptes que s’escapen entre els documents que investigues. Si el receptor d’aquestes històries separa aquests elements de les simples curiositats o privacitats de l’emissor, arriba a convertir-se en quelcom més important que el gran fet polític del moment. JULián VALERo

És una font d’informació imprescindible. Si tot el que sabem de cada poble, país, cultura... ho haguéssim deixat només a allò que se’ns ha transmès de manera gràfica o material, hauríem deixat de conèixer molts aspectes imprescindibles. no hem d’oblidar que fins fa poc, tot i que de vegades encara avui dia es doni aquesta situació, la història la escrivien només les elits, de manera que ens era impossible saber sobre el 95% de les persones que formaven part d’aquella mateixa història. Actualment, ja hem descobert la riquesa d’aquesta font d’informació i n’aprofitem al màxim la gran “saviesa popular” i poc a poc anem completant el gran trencaclosques que és la història. RoBERto ZEpEdA

La història oral és una part important de la història, sobretot quan tenim buits

tAC12

històrics que no els podem cobrir amb altres fonts. però s’ha d’anar amb cautela quan la tractem, ja que de vegades proporciona una informació poc objectiva, influïda pel tarannà del propi individu i que, en alguns casos, pot ser difusa, inconcreta i, fins i tot, contradictòria. És molt vàlida però s’ha de contrastar molt bé per evitar errors.

Què es pot fer per difondre millor la història local? nEUS BAEnA

per començar, contextualitzar-la en uns marcs més generals posant de relleu la seva importància per entendre fenòmens i problemàtiques a un nivell més ampli. A continuació, cal aprofitar el potencial que ens brinden les noves tecnologies per tal d’utilitzar els seus diversos canals de transmissió i divulgació d’informació, presentant els resultats de les recerques locals de manera atractiva i dirigida no només a un públic acadèmic i especialitzat, sinó més general. RiCARd ESCARRÉ

L’ús de les noves tecnologies s’està demostrant com un mitjà excel·lent per la difusió de la història, tant sigui local com universal; ja sigui amb reconstruccions per ordinador o amb l’ús de les xarxes socials i d’internet. La possibilitat, afortunadament cada cop creixent, de disposar de documentació digitalitzada també ajuda molt, tant a la divulgació com a la consulta i la recerca. Així mateix, les recreacions històriques o les visites guiades amb vestits d’època i escenificacions de fets relle-

vants sembla que gaudeixen de molta acceptació entre el gran públic. El problema és el context econòmic actual, que relega la cultura com un bé superflu i redueix excessivament les possibilitats infraestructurals. La clau resideix en què les persones facin seu el patrimoni i que l’entenguin com quelcom del que són part interessada i participant; quan tothom sembla preferir entreteniments més espectaculars però també més buits de significació com el futbol, els videojocs o la televisió, cal reivindicar i fer veure que són les arrels, allò que han fet els que ens han precedit, el que ens dóna la nostra identitat actual. Aquesta identitat, no millor a la d’altres però diferent i de la que en podem aprendre i estar orgullosos, és un veritable tresor que cal conèixer per a ser apreciat com cal. fRAnCESC RodRíGUEZ

tot i els avenços fets per la difusió del coneixement en les diferents investigacions locals produïdes aquests anys, encara avui resten per fer moltes més coses. En no fer més perceptible aquesta difusió, la societat no té els mecanismes d’accés a aquesta, provocant una percepció negativa de les investigacions produïdes i un no qüestionament dels excessos de les retallades en aquests àmbits. per tant, la socialització del coneixement pateix un gran dèficit pels cercles més acadèmics i encara que es duguin a la pràctica la divulgació dels resultats obtinguts, s’han d’emprar noves metodologies que siguin assumides per la ciutadania, de manera que s’integrin millor els conceptes, els esforços i els èxits que produeix la investigació.

JULián VALERo

tal i com ja he comentat anteriorment, penso que la tasca que duen a terme els centres d’estudis, les biblioteques i els arxius històrics és fonamental per a la conservació i la difusió de la història de cada poble, ciutat, etc. d’altra banda, com que de vegades es fa difícil que la gent s’habituï a visitar aquestes institucions, és indispensable fer arribar a la gent, d’una manera o d’una altra, la història a través de revistes, publicacions, recreacions històriques, rutes guiades, exposicions, etc. per tal de conscienciar-los que desconeixen una part important del que els envolta en no conèixer el passat d’allò que els envolta.

RoBERto ZEpEdA

doncs, amb il·lusió per fer les coses i continuar treballant en la recerca local a través de diferents iniciatives i amb la col·laboració, no només dels historiadors o de les mateixes entitats municipals, sinó amb la participació dels mateixos ciutadans.

Alguna anècdota sobre les teves recerques a Constantí? nEUS BAEnA

més que una anècdota, podríem dir que es tracta d’una magistral lliçó de vida. Una de les dones que vaig entrevistar per al lli-

bre sobre les dones de Constantí al segle xx em va dir que, durant els anys de la misèria i l’escassetat de la postguerra, somiava amb pa amb tomàquet, ja que el pa era molt car i la seva família s’anava alimentant del que collien al camp. Aquesta confessió em va colpir molt i em va fer pensar en les molt sovint superficials i frívoles preocupacions que tenim avui en dia en l’anomenat “món occidental” davant dels grans problemes de la humanitat. RiCARd ESCARRÉ

Recordo un cop que vaig anar al pont de les Caixes amb el dr. Aleu. Amb les obres de la carretera estava tot aixecat i el camí era irreconeixible i ens va costar una estona trobar el pont-aqüeducte romà-medieval. Quan hi varem arribar, el dr. Aleu amb la seva crossa i jo amb un pal intentàrem resseguir la via romana (“De Italia in Hispanias”) que passava vora el pont de les Caixes. Com era habitual en ell, no deixava d’explicar històries viscudes o plantejaments que havia deduït sobre la canalització i comunicació en època romana. i em contava com aquell moviment de terra ocasionat per la carretera seria terrible pels possibles vestigis arqueològics que hi pogués haver pels voltants. Llavors, a l’acostar-nos a un petit munt de terra remoguda, vam trobar unes petites pedres arrodonides que, al agafar-les, vàrem veure que es tractava de fitxes de

plom de les que utilitzaven els romans per apostar i que, probablement, havien quedat a la vora de la via romana i el moviment de terra les havia tornat a la superfície. fRAnCESC RodRíGUEZ

per ara no tinc pas cap anècdota curiosa relacionada amb la meva recerca en el terme de Constantí, però espero poderne adquirir moltes i explicar-les en els propers números d’aquesta revista que el lector o lectora té entre les seves mans. JULián VALERo

Ara mateix que jo recordi no. però segurament que algun dia, quan tingui molta més experiència en l’àmbit investigador, en tindré per explicar.

RoBERto ZEpEdA

Carai!!! potser una anècdota concreta no, però sí moltes impressions positives. Com per exemple, el caliu de la gent que t’obre casa seva per explicar-te una part important de la seva vida. Aquella sensació de veure com reviuen el passat amb nostàlgia és sorprenent. Això sí, és difícil transmetre aquestes emocions en un paper, ja que, sovint, els historiadors estem més interessats en la part més descriptiva de la història que no pas en la part més humana. de fet, crec que no es poden entendre una sense l’altra.

ANÈCDOTES A PROPÒSIT D’UNA EXPOSICIÓ

A propòsit de l’exposició dels “Veïns a la fresca” que, entre els mesos d’abril i agost de 2013 va alegrar la vida dels carrers de la Vila de dalt, ara recollim algunes impressions que va generar. SÍLVIA ITURRIA NÚRIA SERRANO Comissàries de l’exposició “Veïns a la fresca”

montserrat torres

Una valoració de l’exposició? L’exposició va resultar molt i va venir molta gent i molts forasters. Penso que tothom va quedar molt content, va ser un reportatge molt bonic. Vaig passar per la Raval i vaig veure gent d’antic, com el músic Rafael Gibert, l’home que ens assajava a naltros la coral a la primeria, a les caramelles. La gent passava i em deia: “torres, què joveneta aquí”, “oh, tenia 17 o 18 anys i ara en tinc vuitanta!”. Que no són anys, vuitanta anys? És que no me’n puc avindre, com és que han passat tan de pressa aquests anys. És que des dels setanta que vaig dir ara en

SíLViA itURRiA

’exposició consistia en retrats de la gent que viu o ha viscut als carrers del Castell i Església Vella, al Raval, la baixada del morrot i la plaça del Castell. Els nostres no eren retrats normals sinó de mida gran, la qual cosa oferia un gran impacte visual i, a més, estaven penjats a la façana de les cases, a l’alçada de la vista. tot plegat, una exposició ben original que no va deixar ningú indiferent. parlem amb algunes de les veïnes que ens van deixar fotografies perquè ens comentin la seva experiència de participar a l’exposició. parlem amb la montserrat torres, la Roser

molné i la maria teresa ferré i sorgeixen anècdotes i històries de vida.

faré setanta fins als vuitanta és que no me n’he adonat. No ho sé. És així la vida.

Una història? Sóc la més antiga del carrer del Castell. Els meus pares tenien una botiga baix a la Plaça i jo quan tenia vuit dies, com que la padrina vivia aquí ja em va agafar cap aquí dalt. Jo ja no em movia. Els dissabtes pujava amb els meus pares i ja em vaig criar amb ells i després als cinc anys o sis ja va vindre la guerra i el papa es va morir a la guerra. Quan baixaven es veu que van bombardejar i una bomba els va agafar a una colla i a Tremp o a Pons es va morir. La mama va haver de vendre la botiga i vam venir cap aquí però va resultar que els cèntims que li van donar de la botiga van ser els únics cèntims que aleshores no van valdre. I aleshores va passar també que qui tenia plata que l’anés a entregar, que sinó es farien registres per les cases i la mama en tenia un pot a casa seva, amagat. I la mama va pujar cap aquí dalt i va dir a sa mare: “Ai, mare, ara diuen això de la plata; què faig?”. “Ai –diu– filla, agafa el pot -que el teníem colgat- i cap al Banc d’Espanya a portar-li”. I a peu cap a Tarragona amb una bossa al senalló i els cèntims dintre. I va anar al Banc d’Espanya i es va posar a la cua, que ja hi havia gent que anava a portar plata. Quan estava allí em diu un senyor: “i vostè?”, i aquella mirada que em va fer aquell senyor, que em va mirar de dalt baix i devia pensar “que és tonta aquesta persona de vindre’m a portar un pot de plata”. I aquí es vam quedar naltros i vam continuar la vida. La mama treballant i després naltros, quan vam ser grans, també, de la manera com vam poguer: al tros, a plegar avellanes, a

fem difusió

Històries de veïns

AJUntAmEnt dE ConStAntí

jornal per la gent i al que convenia. I ens vam fer grans així. Jo després vaig anar a una botiga. Havia començat a fer el “corte” i havia començat a fer uns vestidets per a la canalla per a Rams. M’agradava molt cosir i allavorens aquí a Constantí hi havia una botiga i diu que ara l’han de malvendre perquè n’han comprat una a Tarragona i un pis i aniran a viure a Tarragona. I era aquí baix a la

plaça i li van dir a la mama: “Ves, si la montserrat hi volgués anar fins que es pagués lo que nosaltres demanem; si passa mig any o passa un any...” i, sí, sí, me’n vaig anar a aquesta botiga i va resultar que vaig agafar molta gent. Era merceria però a una merceria d’un poble hi ha colònies i hi ha de tot. I em deien: mira, si fa falta alguna cosa tu els hi dius demà a les 9 o a les 10 ja ho tindran aquí. Doncs jo al vespre si

feia falta ho portava; els trucava i a l’endemà ja tenia el paquet. Vull dir que vaig agafar molta gent. I llavors va resultar que un cunyat meu –jo encara festejava- va dir: “Ves, has agafat molta gent montserrat i hi ha coses que dius que no en tens i si agaféssim la botiga naltros, jo la compraria,tu fores a la botiga, jo et pagaria un jornal igual i la poséssim a casa”. Bé, es van avindre i vaig ser dos anys a casa seva, a casa d’ell, que vivien a la Plaça al davant d’on tenien la botiga. I hi vaig ser un munt de temps, fins que em vaig casar. Però amb una merceria a Constantí: roba, botons, fil, colònia, llana, mantes, pantalons, espardenyes... veníem de tot. Llavorens va estar molt de moda que quan s’anava a menjar la mona a l’1 de maig lo jovent, espardenyes boniques. Les portava un senyor de Reus de la sabateria Bastida i la gent vinga estrenar espardenyes per anar a menjar la mona. Després ja em vaig casar i ja em vaig quedar sense treballar. Encara vaig anar al Morell a obrir una botiga, que hi vaig anar un any, fins que vaig tindre lo xiquet. Així va passar la vida, i anar seguint.

Roser molné i pere papiol AJUntAmEnt dE ConStAntí

Una valoració de l’exposició? Molt bé. La gent va respectar molt les fotos. Ni les plantes, que les trèiem a la nit, no hauria calgut. La vaig trobar molt ben presentada. Venia gent, cada setmana, diumenges i “fi de setmana”. I del poble, que ja havien passat, tornaven a passar, per

AJUntAmEnt dE ConStAntí

CEdidA pER mARiA tERESA fERRÉ

tornar-les a veure. Va agradar a tothom. Si ara ho proposeu a un altre carrer tindrà molt més èxit perquè ja han vist una cosa maca, perquè naltros quan ens ho explicàveu ho imaginàvem però pensàvem: “a veure què serà”. Agraïts de tots, de tots en conjunt. i vaig estar contenta. i em pregunten perquè no hi som naltros a les fotos, doncs perquè naltros encara hi som, què hem de sortir amb aquesta edat. A mi era una cosa que em semblava que era un deure.

Una història? Jo sóc molt sentimental, i aquest onclo que era l’hereu d’aquí i jo com que vaig néixer que els pares ja tenien quarantaquatre anys i aquell em va fer més de pare, quan el papa va ser a la presó després de la guerra, i li tinc molta estimació, molta.

i em semblava que així li donava el dret que li tocava, que era a casa seva.

maria teresa ferré

Una valoració de l’exposició Em va agradar molt. La gent diu: Ah, que bé que esteu; a veure si en fan als carrers de baix, també. Va venir molta gent de fora a veure-ho. i tant, i tant. Va ser molt bonic. Saps què passa, que la gent deia: ah, mira és aquest, ai aquest no el conec. i llavors naltros nàvem i dèiem: mira, aquest és de tal casa, perquè abans sempre hi havia renoms. Una història Jo sóc de ca petronillo, perquè es veu que abans hi havia una àvia de no sè quan que es deia petronilla, i la família petroni-

lla era molt llarga perquè naixien més homes que dones, i una noia que va néixer xiqueta se li va fer monja i als meus avis se’ls hi va morir la nena. o sigui, que n’hi ha per tarragona, per Vila-seca i n’hi ha per madrid, mira lo que et dic. S’han escampat, los petronillos, per tot arreu.

Una anècdota Ah, em deien que era molt guapa, als divuit anys. En aquella època no en teníem ni cinc, i anàvem al mas de mascaró, que era molt maco i donaven molta feina a molta gent. Jo hi nava a l’estiu a plegar avellanes i a vermar. Llavors érem quatre que vam nar a plegar avellanes i vam trobar caragolinets. Els vam agafar, els vam bullir, els vam llimpiar i encabat se vam fer un collaret, i va ser el collaret que portava a la foto.

no t’ho perdis L’exposició de fotografies “Veïns a la fresca” ja té el seu programa de ràdio especial. Es tracta d’un reportatge monogràfic d’una hora amb entrevistes a les dues comissàries, Sílvia iturria i núria Serrano, i a alguns veïns -Anna Cáceres, Roser molné i xavier Gavaldà- que hi intervenen com a testimonis. tots ells reflexionen sobre la importància de la fotografia com un fet social a partir de les pròpies experiències de les imatges que van aportar. Escolta’l a Constantí Ràdio: http://www.constantiradio.cat/descarrega_pgm.php?id_alacarta=2701

Constantí Ràdio. 15 anys d'informació local

després de quinze anys d’existència, l’emissora municipal de Constantí compta amb centenars de programes que són el reflex de la nostra història recent. Us presentem el seu enorme arxiu sonor, format per prop de 5.000 documents.

ituada al dial del 97.9 de la freqüència modulada, Constantí Ràdio s’erigeix en la referència informativa de Constantí des de fa quinze anys. nascuda el 1999, Constantí Ràdio és una emissora de titularitat municipal. Les primeres emissions es van realitzar des de les golfes de l’Ajuntament, en un mòdul prefabricat que va ser l’escenari de la ràdio fins l’any 2004. Aquell any s’estrenava l’actual edifici de l’emissora, ubicat al nucli històric, al carrer Església Vella número 32. Al llarg d’aquests anys, Constantí Ràdio ha potenciat la informació d’àmbit local i comarcal i ha fomentat la participació ciutadana i el seguiment a les entitats del municipi. En aquesta trajectòria la ràdio ha anat creixent pel que fa a nombre de programes i de col·laboradors (uns 40 actualment) i ha consolidat una proposta basada en la informació, l’entreteniment i la participació, en una emissió de producció pròpia i ininterrompuda de 24 hores.

Al llarg de la seva història, Constantí Ràdio evoluciona i per això també ha fet una aposta important per les noves tecnologies, amb un web diàriament actualitzat

amb els programes i notícies que afecten al municipi, a més d’una pàgina al facebook amb vinculació directa al web i feedback directe amb els oients.

fotoS: ConStAntí RÀdio

JORDI MARTÍNEZ Constantí Ràdio

Ràdio a la carta. No us perdeu el repositori amb l’arxiu dels programes, que podeu descarregar-vos i escoltar lliurement.

Informatius programes com “L’informatiu”, el magazine “Un dia més” o la tertúlia “Converses de cafè” es fan ressò de l’actualitat informativa i han vinculat l’emissora amb el seu entorn.

Esdeveniments Els protagonistes dels actes i espectacles de les festes majors (pregoners, grups, artistes), la fira multisectorial, Sant Jordi o Els tres tombs, han estat entrevistats i han deixat testimoni històric i sonor de la seva participació i intervenció en aquests esdeveniments.

Política Entrevistes als nostres representants polítics i programes oberts a la participació ciutadana com “L’alcalde en directe” o els portaveus dels “Grups municipals” amb representació al consistori. L’emissora també ha donat cobertura informativa a les campanyes electorals de les eleccions municipals.

Societat La veu de les entitats, associacions i escoles. La ràdio col·labora també amb l’Escola d’Adults, amb l’enregistrament de contes radiofònics o històries de vida relacionades amb experiències de la gent nouvinguda.

Esports Cobertura als esdeveniments que han tingut com a protagonistes els esportistes locals, amb entrevistes, opinió i tertúlies amb ells. “Centre d’Esports” ofereix un seguiment setmanal de tots els equips i entitats esportives del nostre municipi.

Cultura Col·laboració amb la Biblioteca municipal per difondre les novetats setmanals i les activitats, com el “Club de Lectura”. Repàs a l’agenda cultural; programes dedicats a la poesia, com “Animals” o a la història, com “Rapsòdia”, que ens convida a viatjar cada setmana a través de la literatura, la música i el cinema.

Memòria històrica “Arcàdia” i “El Crononauta” han projectat alguns dels episodis més rellevants de la nostra història. també les entrevistes a la gent gran, que ens han ajudat a construir una visió del que ha estat la nostra història i l’evolució del poble amb el pas dels anys.

Música Espais històrics com “Lo que convingui…” , amb el repàs de l’actualitat musical dels països Catalans i, actualment, “El Celobert”, presentat per Lluís Gavaldà (Els pets), que es produeix per a tota la xarxa d’Emissores locals de Catalunya. també la promoció dels grups locals i la música en directe, amb el programa “Acústics”.

Diversitat Un ampli ventall de programes han fet referència a diversos gèneres i blocs temàtics, des de la ciència amb “Les flors de darwin”, les noves tecnologies amb “Espai imàtic”, la flora i la fauna amb “flora domèstica”, l’actualitat castellera amb “tots forts” o la cuina amb “del món al forn”.

Jaume Massó Carballido HISTORIADOR I ARQUEÒLEG JOSEP ESTIVILL Arxiu municipal de Constantí Jaume Massó Carballido (Riudoms, 1957), llicenciat amb Grau en Prehistòria i Història Antiga per la Universitat de Barcelona. Funcionari en excedència del Cos de Titulats Superiors de la Generalitat de Catalunya, especialitat de Patrimoni Artístic - Conservadors de Museus. És acadèmic corresponent de Bones Lletres, de Barcelona, i de la Història, de Madrid. Va ser professor del Taller Escola d’Arqueologia de Tarragona i conservador del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Des de fa dotze anys treballa al Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus. Ha comissariat o participat activament en l’organització, catalogació i muntatge de nombroses exposicions a Barcelona, Tarragona i Reus. És autor únic de set llibres i coautor, editor o coordinador d’una trentena més (entre monografies i opuscles). Ha publicat més de sis-cents articles —en catàlegs, miscel·lànies, butlletins, revistes i diaris— sobre arqueologia, història, biografia, bibliografia, literatura i art de les comarques meridionals.

Els teus articles incideixen en la feina d’arqueòlegs, historiadors i museòlegs; són figures poc reconegudes?

És clar. Sinó, no els estudiaria ni reivindicaria. Els personatges als quals m’he dedicat una mica, com Bonaventura Hernández Sanahuja, Eduard toda, Samuel Ventura, Salvador Vilaseca, pere Rius, ignasi mallol o Josep maria Recasens, entre d’altres, van dedicar moltes hores de la seva vida a recuperar, conservar i difondre amb eficàcia el patrimoni cultural, de vegades en circumstàncies difícils o molt complicades, i gairebé sempre de manera desinteressada i valuosa.

Has investigat les polítiques culturals en relació al patrimoni artístic i arqueològic durant la Guerra Civil i el Franquisme. Com valores les polítiques actuals enmig de la crisi econòmica?

La tasca patrimonial portada a terme pels polítics i pels tècnics republicans en el període de la Guerra Civil fou realment extraordinària. La crisi econòmica actual ha estat molt més mal gestionada pels polítics. Els tècnics fem el que podem i ens deixen fer i sovint no podem evitar que es desmantellin o privatitzin determinats equipaments que es van assolir amb esforç durant els anys de bonança econòmica. tot i que hi ha digníssimes excepcions, m’atreveixo a dir que a molts dels polítics d’ara no els interessa realment la cultura, i encara menys el patrimoni cultural. i en paguem i en pagarem les conseqüències.

Quin és l’estat del patrimoni documental?

millor del que es podria esperar, ateses les circumstàncies –no només bèl·liques– per les quals ha passat el país. És clar que podria haver estat millor, però hem d’agrair la previsió i l’esforç de moltes persones que se’n van ocupar.

Per què costa tant que les persones s’adonin del valor patrimonial que té la documentació dels masos, les empreses o les botigues?

perquè la gent, en general, té altres interessos més personals o immediats i no és prou conscient –per ignorància o per altres causes– del valor patrimonial que poden tenir aquells “papers vells”. S’hauria d’insistir en això des dels arxius, és clar, però també des de les escoles i des de l’Administració.

Què es podria fer per incentivar-ne la cessió als centres públics i, d’aquesta manera, posar-la a disposició dels investigadors?

demostrar als possibles donadors o cedents que la documentació que posseeixen té un interès i un valor social que depassa a bastament el nivell particular o familiar. Que entenguin que són elements del patrimoni cultural comú, que poden ajudar a entendre moltes coses del nostre passat i del nostre present.

Ha millorat considerablement els darrers anys, si més no de la transició ençà, amb la incorporació d’un bon nombre de joves formats acadèmicament. Quan jo vaig començar, hi havia un nombre molt més reduït de persones implicades en la recerca local, i la majoria no havien passat per la universitat. La formació acadèmica no ho és tot: un esdevé historiador, o arqueòleg, o museòleg, a través del coneixement directe de les fonts documentals i de la bibliografia anterior (l’antiga i la més recent), de la continuïtat adient en el treball i d’un seguit de publicacions pròpies sovintejades. de tota manera, des de la famosa crisi, constato que a molts llocs hi ha menys possibilitats de publicació per als primers treballs.

Quins consells donaries als joves historiadors?

La pràctica és fonamental. i també saber explicar el que vols explicar, de manera àgil, clara i entenedora, mai avorrida. Si redactes bé, el lector entendrà millor allò que has estudiat. Cal que triïn qüestions de prou interès, no necessàriament del tot inèdites (d’aquestes, n’hi ha ben poques). El primer interessat en un treball d’història, o d’arqueologia, o sobre museus, ha de ser l’autor. i també ha de ser l’autor qui en sàpiga veure primer els defectes, o les mancances, un cop publicat, i corregir-los a la següent obra.

BiBLiotECA mUniCipAL dE ConStAntí

Com veus la historiografia local?

Sovint parlo de Constantí... CARLES ALCOY

ovint parlo de Constantí en trobades amb narradors. des del punt de vista de l’oralitat, de la narració, Constantí té dues peculiaritats de les quals, per sort, en formo part. Ja fa sis anys, si no em confonc de dates, la Biblioteca de Constantí va iniciar un programa, juntament amb les escoles i l’ajuntament, de foment de la lectura. És un programa excepcional en el qual tots els alumnes (tots) entre p3 i Sisè, passen per la Biblioteca. Allà se’ls aproxima a la narració, a la cultura oral, al relat, a la vinculació dels llibres i la fantasia i el coneixement, durant mitja hora. i al llarg de la mitja hora següent se’ls informa de l’ús i les característiques de la biblioteca. El que és excepcional és que ja tenim canalla que ha fet tot l’ensenyament primària amb aquest suport. i això, dóna fruits. Els nois de Constantí han reforçat la seva capacitat de parla,

d’escolta, de raonament, de comprensió i de lectura. La feina a l’escola acaba de complementar aquesta tasca de foment. i això, que diverses entitats treballin plegades, amb una finalitat a llarg termini adreçada a un intangible material i a un públic no votant, i que ho facin durant un període de temps llarg és, al nostre país, extraordinàriament escàs. potser els ciutadans de Constantí ho veieu normal, no ho és. i els resultats, hi són. fa poc vaig tenir una d’aquelles alegries professionals valuoses. Havíem acabat la darrera caminada per Constantí, aquest 2013 passat. Un jove se’m va acostar, d’uns 16 anys. Em va dir que li havia agradat, que havia estat dels que escoltava, que n’havia gaudit molt i que li havien estat útils tots els contes i activitats del programa de foment de la lectura mirmiga. i vaig pensar que era lògic trobar-lo allà, aquell xiquet, a l’altra activitat narrativa de recuperació de l’entorn, de foment de la lectura, ara, del paisatge, la història i l’entorn de Constantí.