Rutes de Constantí, 5 by arxiu constanti

Rutes de Constantí

Una guia turística i cultural

CONSTANTÍ

Ajuntament de

10 trucs per ser més actius Sense barreres 1. Fer activitat física o esport és divertit, et fa sentir bé, és possible per a tothom i és necessari.

2. Cada 10 minuts compten. Tria activitats diverses que puguis fer i que t'agradin. Intenta fer-les quasi cada dia.

3. Fixa't un repte amb tu mateix o amb els altres. Per on començar i què triar depèn de tu!.

millor que sigui una hora.

5. Si pots, intenta combinar exercicis de força amb

cardiovasculars (has de sentir que respires més ràpid, però que pots parlar).

6. Per tenir un estil de vida actiu, aprofita totes les oportunitats al llarg

del dia per moure't: passejar, anar a comprar, fer les tasques de la casa.

7. Hi ha esports adaptats, que no són cars, i que trobaràs en el teu entorn: per exemple, bitlles, tennis de taula, bàsquet, bàdminton, nedar, etc.

Si t'agrada més o vols fer exercici a casa, demana consell als professionals de l'esport i salut o a les entitats que et representen.

9. Comparteix el teu temps d'oci actiu amb els amics i els familiars.

10. Consulta els professionals d'activitat física i esport. Entra en acció, et sentiràs millor. 2

www.pafes.cat

Pla d’Activitat Física, Esport i Salut (PAFES) - març de 2013

4. Si ets un adult, 30 minuts al dia en total són suficients i si ets un infant, és

El camí de la Coma Un itinerari pel camí de la Coma per veure una bona mostra de biodiversitat i alguns masos magnífics. Bones vistes panoràmiques sobre el terme municipal. Ricard Escarré

El sumari

RUTES DE CONSTANTÍ - NÚM. 5 - AGOST 2013

El mas de Mascaró

Una visita detallada a l’imponent i antic mas de Mascaró: fotografies antigues i actuals, plànols, vistes aèries i secrets amagats. Ricard Escarré

17 El mapa del 1851 Mostrem per primera vegada una autèntica joia de la cartografia local: un mapa de la finca del mas de Mascaró de l’any 1851. Josep Estivill

BTT amb encant Vols viure l’aventura en BTT? La ruta fins al pont del Diable i el mas de l’Àngel t’ofereix prou alicients. Ignasi Manzanares

20 Els refugis de la Guerra Civil Ens endinsem en els refugis de la Guerra Civil, oblidats durant dècades. Fotografies inèdites de l’interior del que hi ha a la plaça del Castell. Jordi Torrents Cardiel Francisco Jose Ruiz Ballesteros

Hàbitat

CRÈDITS

Edita: Ajuntament de Constantí Carrer Major, 27 - 43120 Constantí Tel.: 977 520 521 eMail: ajuntament@constanti.cat Coordina: Àrea de Cultura Textos: Carles Alcoy, Ricard Escarré, Josep Estivill, José A. Latorre, Ignasi Manzanares, Francisco José Ruiz Ballesteros, Jordi Torrents Cardiel. Correcció lingüística: Montserrat Franquès Gil

T’agradaria conèixer els nostres veïns més singulars? Et presentem els animals i les plantes que et pots trobar pel camí de la Coma. José A. Latorre

Impremta: Arts Grafiques Octavi Dipòsit Legal: T-944-2012 ISSN: 2014-7686 (versió per a Internet) i 20147678 (versió en paper) Amb el suport de la Diputació de Tarragona

Saginers al mas de Mascaró

ntigament, es feia molta por als menuts de la casa per tal que no fessin entremaliadures. Una de les històries que tenia més èxit era, sens dubte, la d’un personatge mític però que tenia una base real: l’home del sac o saginer. Curiosament, al mas de Mascaró i a alguns dels altres masos del voltant, segons el testimoni que em va facilitar Joan segura, a principis del segle xx hi havia un saginer. Aquest personatge formava part de l’univers infantil. Es deia als infants que, si es portaven malament, no s’acabaven el plat o no se n’anaven a dormir d’hora, vindria un home alt i gros que deambulava pels carrers, places i camins i se’ls emportaria, posant-los en un sac enorme que duia a l’espatlla. Després, en un lloc apartat, els esbudellaria i els trauria el greix per vendre’l. L’origen d’aquest terrorífic ésser té a veure amb el sagí (també conegut com segí o saïm), que és el greix que s’extreu del porc. Tradicionalment, aquest greix, com la cansalada, era considerat una delícia culinària i, per això, era força ben pagat. Els saginers eren les persones que extreien i elaboraven el sagí del porc. D’aquí sorgeix la creença que, davant la manca de

Fons UniVErsiTAT AUTònoMA DE BArCELonA (UAB)

porcs, aconseguissin el greix de persones humanes, especialment d’infants. Aquest personatge té el seu paral·lelisme arreu d’Espanya amb diversos “sacamantecas” gallecs, valencians, bascos o andalusos. però el que de bon començament havia de ser un conte per a nens va tenir, malauradament, la seva materialització en la crònica negra del segle xix: Juan Díaz de Garayo y Argandoña, un pagès d’Àlaba nascut el 1821, es va convertir en el “sacamantecas” o saginer en la vida real. Durant vora deu anys va assassinar i esquarterar com a mínim deu víctimes conegudes (s’especula que segurament foren encara moltes més),

sempre dones, de diferents edats i classe social. Ell va donar forma i nom al que seria després aquesta figura dels malsons infantils durant el segles xix i xx.

Fons UAB

L’enigmista

RICARD ESCARRÉ

La foto misteriosa

CoDEx – ArqUEoLoGiA i pATriMoni

abríeu dir per a què serveix aquest estri del segle xVii que es va trobar en unes exacavacions arqueològiques fetes per Josep Anton remolà i Josep Maria Macias a les restes d’un baluard de la muralla de Constantí? Es tracta d’un rellotge de sol portàtil de la Guerra dels segadors, semblant al rellotge de pastor, que era un cilindre marcat amb els mesos i les hores i una tapa superior d’on surt una tija que fa de gnòmon que, amb la seva ombra, un cop ben orientat, permetia conèixer l’hora. D’aquests rellotges portàtils també

hi havia els anulars, que consistia en un anell suspès per un fil o cadena. L’anell tenia un orifici on incidia el raig de sol, indicant l’hora en les marques interiors. A banda d’aquestes curiositats, hi havia els rellotges de sol més coneguts, com l’equatorial, l’horitzontal o el vertical. Avui, el nostre món cada cop més digital i on es viu amb pressa, sembla haver gira’t l’esquena als rellotges de sol, aquesta barreja de llum solar, ombra i geometria, que permetia calcular el pas del temps quan aquest discorria més lentament. Antigament, era un signe de distinció (a

més d’un element eminentment pràctic) col·locar un rellotge de sol a la façana de la masia o l’església (com és el cas de l’església de sant Feliu de Constantí, amb el rellotge semicircular que hi ha a la paret del campanar). sovint eren acompanyats d’una frase enginyosa o alguna alabança a la Mare de Déu o als sants. Avui representen un patrimoni històric que cal valorar i el testimoni d’un temps on, paradoxalment, tot era més ecològic: els rellotges de sol no contaminen, no fan soroll ni funcionen amb piles que cal reciclar.

El guia Les coses ben fetes fan costum; el costum, llei

onstantí compta, com tants d'altres pobles, amb camins de carros. Han estat molt importants, els carros. Com que treballo amb petites coses, sovint la curiositat em fa regals estranys, tan estranys que no ho diríeu mai. Al Camí de la Coma i després de la partida de rabassols, trobarem diversos camins de carros. El costumari català ens diu que feien una mica més de 2,7 metres d’amplada. quan trobo una dada d’aquestes característiques, un nombre peculiar, vull saber-ne l’origen. Els romans varen construir les seves famoses calçades d’acord amb un criteri: hi havia de poder passar un carro amb dos cavalls, en un o en dos sentits. Això feia que les calçades mostressin unes erosions coincidents amb l’amplada dels carros. Es va fer evident que els carros havien de tenir aquesta amplada: la d’una biga, un carro amb un tir de dos animals (si algú vol fer l’acudit fàcil del “dos cavalls”, fa tard).

Aquests solcs es van aprofitar per posar unes pedres que permetien als vianants passar d’una banda a l’altra sense mullar-se. i definitivament els fabricants de carros els feien amb una mateixa distància a tota la llatinitat: aproximadament 1, 44 metres (el doble, per tant, 2,8 que tenen els nostres camins. quan va caure l’imperi aquesta mesura es va mantenir; quan van fer-se nous camins, tenien aquesta mida; quan es feien nous carros, també. quan van posar màquines de vapor als carros, també es van mantenir; quan algú va fer les vies dels primers trens, va fixar l’ample en 1435 mm, que és l’ample de via internacional. A Espanya no: per diversos motius (estratègics, tècnics) es va triar un ample de via amb 6 vares castellanes (1668 mm). A Amèrica, en haver de fer els coets de cap Canaveral i transportar material de lluny, en tren, es van adonar que havien de fer-ho amb una mida que fos compatible amb l’ample de via. Mireu com podeu arribar, des de Constantí i en carro fins als espais siderals!

Dues imatges del camí de la Coma. A baix, específicament, podem veure un detall de les marques fetes per les rodes dels carros sobre la roca.

FoTos: AJUnTAMEnT DE ConsTAnTí

CARLES ALCOY

El caminant Núria Serrano i Sílvia Iturria COMISSÀRIES DE L’EXPOSICIÓ “VEÏNS A LA FRESCA” JOSEP ESTIVILL ARXIU MUNICIPAL DE CONSTANTÍ La primavera del 2013 serà recordada, a nivell cultural, per l’exposició “Veïns a la fresca”, una mostra singular que no va deixar ningú indiferent. Els mateixos carrers del nucli més antic del poble van esdevenir l’escenari per mostrar un centenar de fotografies familiars que, d’aquesta manera, adquirien un caràcter públic. Aquests espais han esdevingut els protagonistes d’un particular itinerari artístic que ha seduït molts visitants. Parlem amb les comissàries, Núria Serrano i Sílvia Iturria.

Ara, veïns d’altres carrers de Constantí demanen que es repeteixi l’experiència per altres carrers del poble ja que amb aquesta exposició s’ha aconseguit reivindicar el protagonisme dels propis vilatans.

Quines escenes són les què s’han pogut veure?

Demanàvem retrats anteriors als anys 90, concretament anteriors a l’aparició de la fotografia digital. Molta gent ha cedit imatges que ha

Com ha estat l’experiència d’exposar retrats fotogràfics de mida real a la façana de les cases?

Ha estat una experiència intensa ja que durant gairebé un any i mig hem estat treballant amb els veïns de la Vila de Dalt demanant retrats. En un principi potser va costar d’entendre el fet d’exposar les imatges a gran format a les façanes de les cases, ja que es tractava d’una exposició no convencional, però el cert és que de seguida els veïns es van implicar i van portar imatges a l’arxiu.

rescatat dels seus àlbums familiars, marcs, capses de sabates... en definitiva, imatges realitzades als estudis fotogràfics, com les de les bodes o comunions, però també hi ha aquelles imatges espontànies del dia a dia. A l’exposició hi ha fotografies molt antigues, de finals del segle xix, que, conviuen amb imatges més recents dels anys 80. Amb aquest projecte, de fet, pretenem analitzar la importància

FoTos: AJUnTAMEnT DE ConsTAnTí

d’aquestes “noves” pràctiques artístiques i la conseqüent legitimació de l’àlbum familiar com a gènere artístic en sí mateix –propi de finals del segle xix i fins a principis del xxi– gènere que es mou entre la imatge i l’autobiografia, entre l’arxiu privat i la memòria col·lectiva.

Què passa quan una fotografia privada passa al carrer i tothom en parla?

És interessant veure com aquelles imatges, que fins ara només havien estat vistes en un àmbit domèstic i privat, en canviar el context i el format passen a convertirse en unes imatges públiques i, d’aquesta manera, es trenca amb aquella lectura íntima que aquestes tenien en un inici, passant a ser tema de conversa de tothom que passi pels carrers. De fet, són als propis veïns als qui els agrada comentar les imatges que han aportat explicant qui és la persona que hi surt o la història que hi ha darrere d’aquestes.

Quines històries amagaven les fotos?

Acostumem a fotografiar els moments importants i el cert és que la importància els la donem nosaltres mateixos. De fet, totes les fotografies amaguen una història que els propis vilatans no han dubtat a explicar. Hi ha qui recorda que aquell dia tenia el xarampió o qui ens explica que

aquella és la fotografia d’una germana que va morir quan es va ensorrar la casa on vivia. En realitat, la fotografia ens parla de la memòria i de la nostàlgia, és una màquina del temps ja que moltes vegades recordem les persones o uns determinats fets a partir de les imatges. De fet, les fotografies domèstiques ens ajuden a construir els records, que tot i que no siguin cent per cent veritat, a nosaltres ens serveixen.

Heu trobat imatges amb valor històric?

Totes les imatges tenen un valor documental i, en definitiva, les imatges domèstiques ens parlen de les petites històries dels veïns del poble, en aquest cas el de Constantí. De fet, ens parlen de la història que mai no trobarem als llibres però que forma part de la nostra vida.

Quina resposta heu trobat en els veïns participants?

sense els veïns no s’hagués pogut realitzar aquest projecte ja que es tracta d’una exposició participativa. La seva implicació i resposta ha estat al cent per cent. nosaltres només hem fet de dinamitzadores i coordinadores de la idea. El resultat ha estat tan satisfactori que els propis veïns han demanat que es prorrogui l’exposició.

Com valoreu el patrocini del sector privat en el manteniment de les polítiques culturals? En l’època en la que vivim el mecenatge del sector privat és fonamental per engegar projectes culturals. En aquest sentit, repsol ha fet possible que es dugués a terme l’exposició “Veïns a la Fresca”. Val a dir que la implicació i col·laboració de l’Ajuntament en aquest cas ha estat també fonamental ja que des del principi va apostar per la idea i va recolzar totalment aquesta iniciativa.

L’aigua continua en direcció als molins hidràulics

Arc ogival

Caixa per al pas de l’aigua

Arc de mig punt rebaixat

Estalagmites

FoTos: AJUnTAMEnT DE ConsTAnTí

Un pont molt original

JOSEP ESTIVILL

ingú no pot discutir la monumentalitat que ofereix a primera vista el pont de les Caixes, però tampoc el munt de sorpreses que depara la seva visita. Construït a prop del camí vell de Montblanc i seguint el curs de la sèquia

Restes de carreus

Contrafort

Arcs de mig punt

Nius d’abellerol

L’aigua ve d’una represa al Francolí

La panoràmica dels Molins és, en veritat, un aqüeducte bastit a l’època dels romans per bé que molt transformat posteriorment. Al principi de tot una resclosa al riu Francolí emmagatzema l'aigua i en regula el cabal; després la sèquia aprofita la inclinació suau del terreny per tal que l'aigua simplement flueixi en el sentit desitjat. L’aqüeducte el que fa és salvar el

desnivell d’una riera. A l’Antiguitat, l’aigua arribava fins a la vil·la de Centcelles, els seus banys i les finques del voltant; a l’època medieval i moderna, era la força que movia els cinc molins fariners o paperers que trobem en el recorregut de la sèquia fins que al final del trajecte, ja al terme de Constantí, aboca l’aigua novament al Francolí.

El de les Caixes, és un aqüeducte estrany, per la irregularitat i singularitat dels arcs i pels múltiples pedaços que l’han fet mantenir-se dempeus durant segles. i també perquè la cara de ponent té unes originals estalagmites formades per les filtracions de l’aigua sobre la pedra calcària i, a l’altra banda, diversos nius d’abellerols.

L’itinerari

El camí de la Coma RICARD ESCARRÉ

a següent passejada us convida a redescobrir llocs molt propers al poble en un itinerari planer i agradable de gairebé dos quilòmetres. Caminarem en direcció sud-est, el que ens garanteix tenir el sol flanquejantnos, tant si marxem al matí o a la tarda, tant si ho fem a la tardor o a la primavera, ja que aquesta és una caminada susceptible de realitzar-se a qualsevol època de l’any i moment del dia, sempre que raonablement evitem dies ventosos, excessivament calorosos o massa freds. Aquest és un recorregut breu en distància però intens en sensacions si ens deixem emportar i veiem més enllà del que trepitgen els nostres peus; si aprenem a sospesar el patrimoni històric i natural que ens rodeja i que, sovint gràcies a miraculosos atzars, s’ha conservat i sobreviu, malgrat la nostra insistència en transformar el paisatge sota, de vegades, dubtoses necessitats. Des d’assentaments íbers i camins medievals a masos de gran valor històric i arquitectònic o les escoles públiques del segle xx; de cultius ancestrals a vegetació autòctona, preciosa per la seva diversitat i fragilitat, de fauna rica i variada però espantadissa i recelosa de nosaltres, que s’amaga sota les pedres dels marges però que podem

descobrir si sabem mirar, i que conviu vora la pressió de les modernes infraestructures com l’autopista o el polígon industrial.

Les Escoles Velles Anteriors caminades d’altres anys s’han iniciat a l’esplanada davant les Escoles Velles, però fins ara no havíem parlat del seu passat ni de l’arquitectura que recull, rere els seus murs, la voluntat d’educar i d’oferir un futur millor als fills. Cal remuntarnos als inicis de segle xx i acostar-nos a l’estat de l’ensenyament per comprendre el canvi que va suposar la construcció de les Escoles Velles. Constantí, malgrat la seva població, amb més de 2.000 habitants, disposava tan sols de dos pisos particulars on s’impartien classes (malgrat existir un projecte per construir unes escoles públiques) i de les germanes carmelites de l’antic hospital (avui edifici de la biblioteca i arxiu) que es dedicaven a l’ensenyament d’infants. Aquesta situació és explicada pel doctor Aleu arran de disputes polítiques que paralitzaven la iniciativa de construir unes escoles. Mossèn ramon Bergadà, llavors rector de Constantí, i el pare del doctor Aleu, llavors metge del poble, varen decidir actuar per compte propi i fer ús de les seves influències: Bergadà va parlar amb el

cardenal Vidal i Barraquer i amb Anselmo Guasch, president de la Diputació, mentre el metge Aleu ho feia amb el rector de la Universitat, el Dr. Carulla, i l’alcalde de Tarragona, sr. prats. D’aquesta manera aconseguiren deslligar el nus. El 25 d’abril de 1918 mossèn Bergadà presenta un projecte a l’Ajuntament per la construcció d’unes escoles públiques i proposa obrir una “subscripció popular” per finançar l’obra. Com que Bergadà ja preveia que la contribució dels vilatans no seria suficient per la seva precària situació econòmica, va suggerir que l’Ajuntament podria vendre algun dels seus immobles, a més de convidar els terratinents de Constantí a fer una contribució monetària. per l’escriptura de compra-venda (26 de desembre de 1919) de la finca on s’ubicarien les Escoles, sabem que es va constituir una “sociedad de la Cultura de Constantí” formada per l’alcalde, el mossèn, el jutge i altres terratinents del poble, que varen pagar 60.000 pessetes en tres pagaments anuals de 20.000 pessetes a partir de 1920 per cobrir la construcció de l’edifici. s’encarregà l’obra a l’arquitecte reusenc pere Caselles i Tarrats, que llavors ja comptava amb una reconeguda trajectòria com a arquitecte municipal de reus i una llarga llista d’edificis modernistes en aquesta ciu-

ITINERARI PEL CAMÍ DE LA COMA 1. Escoles Velles 2. Camí de la Coma 3. Baixada de Rabassols 4. Mas de Muntaner 5. Autopista AP7 6. Mas de Mascaró

1 2 BAsE CArToGrÀFiCA: insTiTUT CArToGrÀFiC DE CATALUnyA (iCC)

4 5

ESQUERRE: imatge actual de les Escoles Velles. DALT: mapa de l’itinerari del camí de la Coma. BAIX ESQUERRE: imponent vista panoràmica que es divisa sobre el terme des d’un dels possibles miradors al camí de la Coma. BAIX DRETA: un garrofer. FoTos: AJUnTAMEnT DE ConsTAnTí.

tat. A Constantí, ja el 1890 havia restaurat l’església de sant ramon i el 1928 construiria l’edifici del Casino, al carrer Major. La inauguració de les Escoles va tenir lloc per la festa major d’hivern de 1920, el dia de sant sebastià, amb la presència de totes les autoritats de Constantí i de Tarragona que havien contribuït al projecte. Anota el mateix mossèn Bergadà com a curiositat que la data d’inauguració fou “el dia 20 de l’any 20 del segle 20”. Tot i així,

molt possiblement l’obra no estava acabada del tot. Caselles havia dissenyat una planta en forma de C, amb sis aules (tres seccions per a nens i tres per a nenes). Mirant la façana des del poble, la part dreta estava destinada a les nenes i l’esquerre pels nens, a partir d’una porta d’accés comú, amb un finestral amb un arc i a sobre l’escut de Constantí i l’any de construcció, 1920. probablement uns anys després va haver-hi una ampliació amb

plànols del mateix Caselles, on s’afegia una galeria coberta a la part posterior, que tancava un jardí on, el 1926, hi havia cinc palmeres plantades en forma de quadrat i una al centre, en commemoració de la primera “Festa de l’Arbre” que es va fer a Constantí. Tot i així, per tal de reduir despeses, es va acordar de suprimir elements dels plànols originals de Caselles, considerats “luxosos”, com ara les cuines. Durant la Guerra Civil de 1936 es va

El camí de la Coma partim de la plaça davant de les Escoles Velles en direcció sud-est pel carrer Francolí per desembocar al carrer de la Coma. El seguim fins trobar el camí de rabassols que, girant a l’esquerre, ens portarà a l’antic camí carreter de la Coma. La denominació “Coma” podria fer menció a la depressió més o menys profunda i planera que existeix per la banda de llevant i que té el seu punt més alt en la baixada de rabassols. La geologia d’aquesta zona pertany al quaternari, concretament al període de l’Holocè (fa 10.000 anys), amb dipòsits

JosÉ A. LATorrE

iCC

construir un refugi antiaeri per a la protecció de la canalla, que posteriorment es va soterrar. Les Escoles Velles mantindrien la seva funció educativa durant gairebé seixanta anys: el 1979 s’inaugurava el col·legi Mossèn ramon Bergadà davant la necessitat de més places escolars. Més endavant recuperaria part de la seva funció inicial en emprar-se com a Llar d’infants municipal i Centre de Dia pels jubilats.

ESQUERRE: el camí de la Coma en un mapa del 1919. DALT: posició d’un molar d’Equus, una petita resta d’un cavall paleozoològic trobat a la partida de Seixanta Jornals. BAIX: imatge del siboc, un ocell nocturn que es camufla al terra, entre les branques dels arbres o entre la fullaraca, i que podríem trobar per la zona del camí de la Coma. al·luvials, per l’acció propera del riu Francolí, i dipòsits col·luvials per l’acció de la gravetat que ha desagregat les roques vora els vessants. Els materials són predominantment graves (anguloses, amb la matriu argilosa i llimosa) i sorres. A la zona s’hi han trobat restes arqueozoològiques i materials de sílex. Cal tenir en compte que a la veïna partida de les Gavarres va haver-hi importants troballes de sílex tallat o retocat (puntes de fletxa i de dards, arpons, esquers...), destrals de pedra i escassos fragments de ceràmica que denoten la presència, a la part superior de les Gavarres, d’un poblat íber que fou estudiat pel doctor salvador Vilaseca. per diverses fonts documentals i literàries coneixem la presència de tribus íberes al camp de Tarragona. Hecateu, un escriptor grec que visqué entre els segles Vi i V aC, parla dels ilaraugats, mentre que, per textos romans (a partir del s. iii aC) sabem dels cessetans. Anteriorment, al

paleolític superior (35.000-10.000 aC), grups de caçadors-recol·lectors es movien cíclicament pel territori, segons la climatologia i la necessitat de recursos, darrere els ramats salvatges (principalment cavalls) i preferentment prop de l’aigua per disposar d’aquest recurs tan bàsic, tant per la pròpia subsistència com per caçar els animals que anaven a beure. per això, per la proximitat del riu Francolí, és molt probable que aquestes tribus nòmades passessin o s’establissin per períodes breus de temps a la partida de rabassols i la Coma per la seva situació estratègica sobre la riba del riu. La partida de rabassols i la Coma ha estat conreada des d’antic amb arbres de secà característics del nostre territori, com el garrofer, l’olivera o l’ametller, que s’adapten bé a la crosta calcària que cobreix la superfície d’aquest paratge, tal com comentàvem anteriorment. També allà on la terra ho permet, s’hi cultivaven cereals i vinya. però a partir de la dècada de 1980, a nivell general del terme, les tasques agrícoles van anar en clar descens i en molts casos van significar un total abandonament dels conreus. A això cal afegir l’augment de la urbanització en aquest sector, especialment accelerat arran de l’esclat immobiliari de finals de la dècada del 2000, un fet que ha accentuat el contrast entre illes de pisos sense construir al costat de parcel·les sense conrear. i tot plegat rodejat d’infraestructures en expansió: l’autopista Ap-7 i la seva ampliació, la carretera de Constantí a Tarragona o la nova autovia de Tarragona a Montblanc.

La biodiversitat La repercussió de totes aquestes accions sobre la fauna ha estat clarament

JosÉ A. LATorrE

FoTos: AJUnTAMEnT DE ConsTAnTí

DALT: el mas de Muntaner i un detall del rellotge de sol de la façana. BAIX: l’autopista AP-7.

negativa i ha representat un descens ge- corral, que encara podem distingir entre neral de totes les espècies, tal com eviden- les runes. cien les dades recollides les darreres dècades per José A. Latorre, amb una L’autopista Ap-7 davallada global que oscil·la reprenem el camí per entre el 60-70%. Cal subcreuar la infraestructura ratllar l’extensa i descoque, al mateix temps, neguda biodiversitat Les darreres separa els termes de d’ocells que sobreConstantí i Tarravolen aquest espai, dècades s’ha vist que gona: és l’autopista amb quaranta-sis la biodiversitat ha fet Ap-7. Aquesta carespècies que orretera, hereva en questren amb els una davallada global que concepció i, de veseus cants una oscil·la entre el 60 i el gades, en traçat de banda sonora vital. les antigues vies roEls seus cants i 70% de les espècies manes, permet la la seva presència sevital comunicació de gueixen allà, malgrat existents persones i mercaderies hagin après a defugirentre Europa i el nord d’Ànos, a l’igual que fan les seifrica. La seva planificació es rexanta espècies de vertebrats i els pocs rèptils, amfibis i mamífers que mal- munta a la dècada de 1960, quan s’estableix la necessitat de construir una auradament ens tenen com a veïns. autopista (la “autopista de la costa de Levante”) que comuniqués tota la costa meEl mas de Muntaner diterrània espanyola, arran d’un informe El camí de la Coma, malgrat ser un camí del Banco internacional de reconstrucusat a l’antiguitat i reconegut com a via de ción y Fomento (o BirD, en les seves sigles comunicació amb Tarragona, tal com anglosaxones), una organització internaveiem en un plànol de 1914, és un camí cional nascuda l’any 1945 amb el propòsit curt que per la banda de l’est s’uneix, amb de finançar els països afectats per la sepoc més de mig quilòmetre, amb el camí gona Guerra Mundial i una de les cinc insvell de Montblanc, per la Baixada de ra- titucions integrants del Banc Mundial. El bassols. També tenim l’opció de continuar BirD concedeix un préstec de 33 milions en direcció sud-est per l’antic camí de l’octubre de 1963 pel recorregut MadridConstantí, que passa just a la vora del Mas Barcelona-Alacant (sempre sota aquest de Muntaner. Aquest mas, actualment en concepte radial filipista de les infraestrucestat ruïnós, és un edifici del segle xViii tures espanyoles) i el gener de 1964 s’iniamb modificacions posteriors, de planta cien les obres a la frontera francesa, quadrada amb dos pisos i teulada a doble arribant una dècada més tard fins a Algevessant. A la seva façana es conserven ves- sires. tigis d’un rellotge de sol, quelcom molt haoriginalment fou anomenada A-17 i era bitual en els masos del territori. considerada una continuació de l’autoAntigament, el mas disposava d’una gran pista francesa A-9 (actualment Autoroute extensió de terres, i resta dempeus part La Catalane i part de l’E-15, una de les card’una llarga i alta paret que tancava un reteres de la xarxa europea). L’any 1986

es canvia la denominació per A-7 i el 2003 passa a ser l’actual Ap-7 o Autopista del Mediterrani. El tram que travessa el terme de Constantí fou iniciat l’any 1973 i la totalitat es va posar en servei l’any 1985 sota la concessionària Aumar. Tot i que els peatges més propers (El Vendrell, Tarragona i l’Hospitalet de l’infant) van ser suprimits entre els anys 2008 i 2011, la concessió de l’Estat no acaba (segons real Decret vigent a dia d’avui) fins al 2019 i 2021 en els dos trams catalans gestionats per la concessionària Abertis. És curiós anotar que en la memòria del projecte de 1964 es preveia la seva amortització l’any 1984. Arribem, un cop creuat el pont sobre l’autopista, al final del nostre trajecte, el Mas de Mascaró, un mas històric i important que, malgrat estar situat ja en terme de Tarragona, sempre va mantenir vinculació amb Constantí. Desitgem que aquesta breu però intensa caminada hagi despertat el vostre interès i hagi aportat elements de descoberta del nostre terme.

La visita El Mas de Mascaró

ncimbellat sobre l’autopista, en l’elevació del vessant situat més a llevant del polígon riu Clar, l’antic Mas de Mascaró es manté altiu enmig de les infraestructures modernes que han esquarterat les seves terres, que s’estenien generosament al voltant de la masia, arribant fins el marge dret del riu Francolí, mentre una part de la finca penetrava dins el terme de Constantí, en un total de 27 hectàrees.

per Andreu pallejà, el masover. De fet, l’escut de la família Bofarull era a la paret de la porta d’entrada al casal. Francisco de Bofarull va néixer el 1737 i es casà amb Teresa Mascaró i salas, filla del comerciant reusenc

Andreu Mascaró. Va passar tota la seva vida a l’ombra del seu germà Josep, qui fou degà i regidor de reus durant la primera dècada del segle xix. Josep Bofarull era prou adinerat com per fer préstecs a particulars. A Fons DEMArCACió DE TArrAGonA DEL CoL·LEGi D’ArqUiTECTEs DE CATALUnyA

RICARD ESCARRÉ

GooGLE MAps

Els propietaris L’antiga hisenda havia estat propietat dels Jesuïtes, encara que desconeixem quines són les edificacions que habitaren, si en modificaren d’existents o n’aixecaren de noves. La referència documental més antiga és el cadastre de 1774, on consta com a propietari “Don Francisco Bofarull, de reus”, mentre el mas era habitat

caró a salvador Escofet, l’any 1854. Així, el mas, que portava el nom de la mare de Francesc Bofarull, passa a anomenar-se Mas de l’Escofet. Al segle xx tornarà a canviar d’amos i altre cop de denominació per la família que el va comprar: Mas de Climent. També era conegut com Mas de paelleta pels masovers de Constantí que hi habitaven, ja que malgrat els successius canvis de propietari, el masovers, en gran part, continuaven sent constantinecs.

Fons DEMArCACió DE TArrAGonA DEL CoL·LEGi D’ArqUiTECTEs DE CATALUnyA

Arquitectura

herència i mantenir l’empresa familiar, va patir dificultats econòmiques i es veié obligat a demanar préstecs i vendre’s part del patrimoni. Entre moltes altres terres i cases, va vendre el Mas de Jesús (entre Centcelles i Tarragona) i el Mas de Mas-

FoTos: AJUnTAMEnT DE ConsTAnTí

Constantí, el 1801 va comprar cinc jornals de terra a la partida de la Grassa. Tots dos germans continuaren el negoci familiar, la societat “José y Francisco Bofarull”. però Francesc Bofarull i Mascaró (fill de Francesc i Teresa), malgrat disposar d’una rica

Com veiem en el magnífic plànol adjunt de principis del segle xix, la finca era creuada per un camí principal emmarcat per dues fileres d’oliveres. A causa del fort pendent, hi havia uns petits marges de pedra perpendiculars al camí per sostenir les rodes dels carros i evitar l’arrossegament de la terra del caminal. Davant la casa, el camí formava un semicercle i donava pas al jardí, amb un estany que tenia un pedestal al centre amb una imatge de la Marededéu. La família Escofet, ja al segle xx, va fer construir per a la seva filla una casa petita a l’esquerre de la façana principal, anomenada “la casa de nines”. Al costat hi havia una era, mentre que, adossada a la part dreta de la porta principal, hi havia una capella sota l’advocació de sant ignasi de Loiola, amb un cor i parets decorades amb rajoletes. Una espadanya sobre la porta de la capella allotjava una campana amb la següent inscripció: “sant Antoni, ora pro nobis. Anno 1816”. El conjunt del mas es caracteritza per una estructura closa rodejada per edificacions que li confereixen gran unitat i proporció. Un pati central distribuïa dues parts desiguals adossades: una amb planta i pis i una altra, més important i de majors dimensions, amb planta baixa, dos

AJUnTAMEnT DE ConsTAnTí

mica. Les portes i finestrals d’aquesta part “senyorial” eren rectangulars i de mides generoses, amb motllures i elements decoratius de gust neoclàssic. Encara hi res-

ten dos elements ornamentals i alhora pràctics: dos rellotges de sol, un a la façana principal i l’altre a la paret del primer pis del pati de ponent. Un molí de vent, prop del riu, que ja a les darreries del segle xx funcionava amb una bomba amb motor de gasoil, pujava l’aigua des d’un pou a la masia. El mas tenia dret d’ús sobre el rec de rabassols i la Mina Vella (resultat de la fusió de la mina de la Ferrerota i la sèquia dels molins). segons diversos testimonis, com ara el del darrer propietari del mas, Jaume Climent, coneixem l’existència d’uns passadissos subterranis que partien del mas i que baixaven vora el riu, vora un altre mas que, segons sembla, antigament era el dormitori dels frares. Ja fos per ús com a via d’escapament o per altres menesters, aquests passadissos es posaren al descobert al fer els accessos de l’autopista, tot i que, com és malauradament habitual, es colgaren tot seguit. Avui en dia, sense cap previsió per a la seva reutilització i sense teulada des de fa Les tropes dècades, el Mas de Mascaró resta franceses i, potser, el tossudament mateix general suchet dempeus, recordant la glòria s’hi hostatjaren mentre viscuda i la hispreparaven el setge de tòria que ha vist passar. seguraTarragona del ment, el dia que 1811 s’acabi d’ensorrar, ho faci de cop, com deixant anar l’últim alè; llavors recordarem que els masos ens cauen, que ja n’han caigut molts i que els pocs que queden ho faran davant els nostres ulls, tancats.

Fons DEMArCACió DE TArrAGonA DEL CoL·LEGi D’ArqUiTECTEs DE CATALUnyA

pisos i unes golfes. A banda i banda de la porta principal se situaven dos magatzems. En un costat s’hi ubicava una font amb abeurador i un estable comunicat amb l’habitatge dels masovers, que constava de cuina, tres habitacions i un magatzem a la part posterior, amb un espai per assecar les avellanes. sobre l’habitatge dels masovers, unes escales portaven a la planta destinada als amos. Des d’un passadís emporxat, amb elements neoclàssics (molt similar al que trobem al mas de Ventura de Constantí) es travessava un terrat sobre les quadres que conduïa a una torreta, també amb porxada, que s’emprava com a menjador. per un altre terrat s’arribava a la sala d’estar, a un altre menjador i a les habitacions. A la part nord, a la banda de Constantí, hi havia hagut una biblioteca. El segon pis constava de sala d’estar, tres habitacions amb balcons i cambra de bany. A sobre de tot hi havia una golfa amb un dipòsit d’aigua i ulls de bou el·líptics com a ventilació. Les escales continuaven fins a una torre amb merlets des d’on hi havia una excel·lent panorà-

JOSEP ESTIVILL Arxiu Municipal de Constantí

o és gens habitual trobar plànols de finques que siguin anteriors al segle xx; per això, convé celebrar com un autèntic esdeveniment la publicació d’aquesta joia de l’any 1851. Es tracta del plànol de la finca del mas de Mascaró que, com molt bé indica el títol, és en aquell moment una propietat de salvador Escofet.

Aquesta imatge (1), cedida gentilment pel darrer propietari del mas, el senyor Jaume Climent, ens permet veure com era la finca fa més de cent cinquanta anys. indica els cultius predominants, que s’han marcat en colors diferents, els camins, els elements primordials del paisatge i les principals construccions que hi estigueren relacionades en aquella època o bé més endavant: el mateix mas de Mascaró (2), el mas de la xeca, en realitat un molí antic dels jesuïtes (3), l’Hort del mas de Mascaró (també

conegut més darrerament com mas de la Merla) i on hi vivien alguns jornalers que treballaven les terres de la finca (4) i el molí de Vent (5). Els dos molins citats funcionaven amb l’aigua de la sèquia dels Molins que passava pel costat, la qual rebia l’aigua del riu Francolí (6). Totes les construccions estan avui dia abandonades de fa temps, però encara les podem contemplar com una mostra de la vitalitat econòmica del sector agrícola i industrial de quan Constantí era un municipi rural.

FoTos: AJUnTAMEnT DE ConsTAnTí

Eines

El mapa del 1851 del Mas de Mascaró

La descoberta

Una església “amb rumbeig deGuerra Catedral” Els refugis de la Civil Durant els anys de la Guerra Civil es van construir diversos refugis al nucli urbà per protegir la població contra els bombardejos de l’aviació franquista. Avui només queda dempeus el de la plaça del Castell. oblidat durant dècades i finalment tancat, el mostrem com era per dins. JORDI TORRENTS CARDIEL FRANCISCO JOSÉ RUIZ BALLESTEROS

urant els anys de la Guerra Civil, quan venien els avions de guerra, els pobles que tenien sirenes avisaven del perill i la gent corria a protegir-se. A Constantí, moltes persones es protegien als refugis antiaeris, alguns es quedaven a casa mirant com passaven els avions i, fins i tot, hi havia gent al carrer i que anava a refugiar-se als masos que tenien a fora. Un dia un home que estava al carrer va tenir la mala sort que li va caure a sobre una bomba i el va matar. L’entrada dels refugis estava reforçada amb rajoles i sempre tenia una corba perquè, si tiraven una bomba al davant, no entrés la metralla cap dins i pogués fer mal a algú. Els refugis sempre estaven comunicats entre ells perquè si s’ensulsia una entrada poguessin sortir per una altra. Els qui ho podien fer van cercar

protecció en els masos, on adaptaren refugis a partir de cisternes, pous o galeries, o en construïren de nous excavant al terra, en coves o marges. Encara avui hi ha masos que han conservat aquests refugis familiars, adaptats finalment com a cellers. A banda de la construcció de refugis privats a les masies, en determinats pobles se’n feien de col·lectius. Alguns van ser aixecats de nova planta, pensats per la funció explícita de la defensa personal, altres en canvi van ser construïts adaptant obres ja existents. La necessitat de construir refugis per protegir-se en cas d’atac aeri va ser una de les tasques que va portar a terme la junta de Defensa passiva Local. Els treballs d’adequació es van realitzar amb la col·laboració de tot el veïnat. per torns es treballava en l’obra i s’imposaven fortes penyores a qui es negava a fer-ho. si un veí no volia treballar personalment pagava a una altra persona perquè el substituís. El consell es feia càrrec de les despeses del material i va rebre l’a-

BAIX: entrada al refugi construït a la finca del mas Nou. Foto: Ajuntament de Constantí. DRETA: entrada al refugi de la plaça del Castell per l’exterior de l’Església parroquial. Foto: els autors.

portació d’una subvenció de 17.824 pta. que va concedir la Junta Central de Defensa. Els dos refugis importants de Constantí foren construïts per la cooperativa de paletes. El primer està ubicat a la plaça de la república (actual plaça del Castell) amb una galeria mínima de 200 metres de llargada i 1,80 m. d’amplada i una superfície de 360 m2. Tenia cinc entrades; el terreny era d’argila i el paviment de terra; comptava amb enllumenat elèctric i dues comunes. L’altre refugi, al carrer de Francesc Macià (actual carrer Major) es projecta amb una llargada de 460 m. i 1 m. d’amplada, però tan sols se’n van construir 60 m. i, de les sis entrades nomes n’acabaren dues (aquest últim refugi es va destruir). En un qüestionari que a l’agost de 1938 es va complimentar amb dades dels refugis, hi constava el personal que s’encarregava de les funcions d’assistència: un metge, cinc paletes, deu manobres i sis guàrdies municipals.

4 3

1 6 1. 2. 3. 4. 5. 6.

REFUGIS DE LA GUERRA CIVIL

Entrada per la part baixa de l’Església Sortida a la timba de cal Roig Entrada per la part baixa de l’Església Sortida a la timba de ca la Marinera Entrada per les escales del Morrot Sortida pel carrer Major

DALT: croquis de l’emplaçament de les entrades del refugis de la Guerra Civil construïts al centre de la vila, tret de l’article de Montserrat Duch i Anna M. Giné: “Constantí durant la Guerra Civil”, que es va publicar als Estudis de Constantí, núm. 3 (1987), pàg. 124. BAIX: dues vistes de la galeria principal, amb les diferents arcades d’obra fetes per donar solidesa a l’excavació. Fotos: Ajuntament de Constantí.

El refugi conté alguns respiradors per facilitar la renovació de l’aire a l’interior, sobretot en el cas que hi hagués moltes persones. Estan excavats de la manera habitual, però el sostre s’ha construït en forma de cúpula, a base de diferents fileres de totxos de mida cada vegada més estreta, fins arribar a la part superior que quedava connectada a la plaça del Castell. Fotos: Ajuntament de Constantí. Actualment els refugis estan tapiats per assegurar que la gent no hi accedeixi, és a dir, per la seva seguretat. L’estructura de l’interior malmesa en alguns punts ja que en bona part es tracta només d’una excavació sobre la terra i alguns trossos han caigut. El refugi de la plaça del Castell té l’entrada recoberta de maons antics però, cap a dins, l’estructura està feta d’argila, com es veu en diverses fotografies. Un cop entrem a l’interior, hi ha un passadís que es

dirigeix cap a la dreta, aquest segueix uns quants metres endins, després el túnel fa una forma de “v”; això servia perquè si llençaven granades o disparaven, la metralla s’estavellés contra la paret de terra i no pogués fer mal a ningú que estigués dins. Cada un dels refugis tenia diversos passadissos perquè la gent hi pogués passar i no es formessin aglomeracions de personal, la gent que estava més tranquil·la, jugava a cartes i a d’altres jocs de taula, però

Zona de serveis L’estada a l’interior solia ser curta. Un cop els avions havien passat de llarg es podia sortir a fora, tot i així, l’interior tenia algunes dependències, com ara una sala amb una letrina o uns armaris on s’hi podien emmagatzemar productes diversos, tal i com podem apreciar en les fotografies següents. podem veure-hi, d’esquerra a dreta, una arcada que dóna accés a la zona de serveis, la letrina, un armari i, en darrer lloc, detalls de la tassa o base del vàter i de la instal·ació elèctrica (potser ja d’època posterior).

n’hi havia d’altres que estaven nerviosos. Fins i tot la gent que tenia més por s’hi quedava a dormir, per temor dels bombardejos que hi podia haver durant la nit. L’Ajuntament té previst dins del poUM obrir i adequar els refugis, perquè cada vegada s’està donant més importància a aquestes construccions que es van fer durant la Guerra Civil. La seva adequació suposa una gran record del que van haver de patir aquelles persones que ho van viure.

L’obra efectuada en el seu moment combinava l’excavació de galeries sota terra i la construcció d’arcades, pilars i alguns murs amb obra de totxo massís. Tot i el pas dels anys i la manca de manteniment, l’estat de conservació és força acceptable. Fotos: Ajuntament de Constantí.

Cada vegada s’està donant més valor a aquestes construccions fetes durant la Guerra Civil. La seva adequació suposa una gran record del que van haver de patir aquelles persones que ho van viure.

DALT: algunes parts del refugi quedaren inacabades, a mig construir. DRETA: del sostre d’algunes galeries sobresurten les arrels dels arbres de la plaça del Castell que estan plantats precisament a sobre.

més informació

Montserrat Duch i Anna M. Giné: “Constantí durant la Guerra Civil”, Estudis de Constantí, núm. 3 (1987)

i després de la guerra? Un cop acabada la guerra, els refugis quedaren abandonats, excepte el que hi havia a la plaça del Castell que fou llogat a una empresa per plantar-hi xampinyons. Més endavant, l’Ajuntament el va tapiar per evitar que les criatures corressin i juguessin per dins i ningú prengués mal, a banda de la degradació que patia la construcció per les pintades ocasionals que s’hi feien. Els altres refugis, al carrer Major i a la plaça de les Escoles Velles, van desaparèixer o quedar completament tapats per les obres d’urbanisme que es van portar a terme.

AJUNTAMENT DE CONSTANTí

BTT amb encant

Circuit d'iniciació al Pont del Diable

s presentem una ruta de BTT no massa llarga ni massa curta, ni massa fàcil ni massa difícil, que pot servir com a presa de contacte amb rutes de muntanya baixa que trobarem al nord de Constantí, sobretot un cop travessem el riu Francolí. Aquesta ruta té de tot en petites dosis, suficient per tastar les diverses especialitats de la BTT, conèixer o canviar la perspectiva del paisatge històric i natural del nostre entorn més proper. En resum, és de les que creen afició. La ruta surt de Constantí pel camí que, travessant el barri Centcelles,

ens porta al riu Francolí passant a la vora de la vil·la romana de Centcelles, del molí de Constantí, del molí paperer i del molí de reus. Travessa el riu per una represa que habitualment porta aigua i de vegades està impracticable pel gran cabal d’aigua que porta el riu. A partir d’aquí farem una ruta circular que, primer amb pujada contínua i després amb baixades tècniques (trialeres de baixa dificultat), ens porta des de l’aqüeducte romà de Tarragona (pont del Diable) a llocs pintorescs com les bodegues abandonades puig i Valls (conegudes popularment com a Mas de l’Àngel), els boscos de Tarragona o els poemes de Marià puig gravats a la roca viva en ocasió de la celebració de la Festa de l’Arbre, promoguda a finals del s. xix pel seu germà Francesc puig i

DALT: el Pont del Diable, un imponent aqüeducte romà. MIG: les Bodegues Puig i Valls. BAIX: el mapa de la zona amb l’itinerari marcat. BAsE CArToGrÀFiCA: insTiTUT CArToGrÀFiC DE CATALUnyA

IGNASI MANZANARES punt d’informació Juvenil Ajuntament de Constantí

Tram 2: del riu Francolí al pont del Diable (1'75 km)

Tram 3: del pont del Diable als tallafocs (2'59 km). pujada contínua

1. punt d'informació Juvenil (st. pere, 49). sortim en direcció sud-est, pel carrer Barcelona fins al carrer sant sebastià. 2. pugem a l'esquerre pel carrer st. sebastià fins al carrer Major. 3. Girem a la dreta fins al primer carrer (avinguda 11 de setembre). 4. Baixem l'avinguda fins a la plaça de la Generalitat. 5. Entrem a la plaça fins a la segona sortida, passada la parada del bus (carrer Centcelles). 6. recorrem el carrer Centcelles fins al seu final. 7. prenem el camí de la dreta que ens porta a la vil·la romana de Centcelles fins a una bifurcació. 8. prenem el trencall de la dreta i baixem fins al riu, salvant el que poguem els trams d'obres que han malmès el camí original.

1. seguim el camí al costat del riu cap al mar fins a l'alçada de la represa que travessa el riu, després d'haver recorregut uns 900 m. 2. Travessem el riu per la represa, normalment pel damunt de l'aigua, i arribem a la pista que acompanya al riu pel marge oposat. 3. Continuem per aquesta pista fins a sota el viaducte de l'autopista, girant a l'esquerre en aquest punt. 4. Travessem la carretera de Tarragona-Valls per un túnel a l'esquerre de l'ample camí que porta a aquesta carretera. 5. sortint del túnel girem a l'esquerre fins a l'aparcament del pont del Diable.

1. Entrem al recinte del pont del Diable i seguim el camí ample que va girant progressivament cap a l'esquerre, prou ample i en pendent continu. Arribem a les Bodegues puig i Valls (conegut com a Mas de l'Àngel per la figura de l'àngel que ens rep). 2. El voregem per la dreta i darrere prenem el segon senderó dels tres que se'ns presenten. 3. per una pujada estreta i tècnica anem guanyant alçada fins a un desviament. prenem el de l'esquerre que travessa un tallafocs (conducte) una mica més endavant . 4. seguim aquest camí sempre pel més evident i planer, fins a retrobar-nos el tallafocs. 5. El seguim durant 100 metres i girem per un senderó a la dreta.

FOTOS: PUNT D’INFORMAIÓ JUVENIL

Tram 1: de Constantí al riu Francolí (2'14 km)

Tram 4: del tallafocs al desviament del mas d'en Granell /pont del Diable (1'11 km). Descens amb trialera fàcil

Tram 5: del desviament Mas d'en Granell /pont del Diable a l’aparcament del pont del Diable (1'66 km). Més descens

recomanacions per carretera, carrers i trams tèc.nics és altament recomanable l’ús del casc per evitar greus lesions cerebrals. 1. El senderó dura 20 metres i apareixem a una pista que seguim a la dreta durant uns 250 m. 2. prenem la pista a l'esquerre que aviat comença a baixar fins a creuar un tallafocs que seguim a la dreta 10 m. 3. prenem una trialera a l'esquerre del tallafocs que fa ziga-zagues dins el bosc fins al desviament indicat per un senyal indicador.

1. prenem l'indicador que ens indica cap al Mas dels Arcs i pont del Diable (dreta) 2. Continuem el descens fins a una nova cruïlla senyalitzada que prendrem aquest cop cap a l'esquerre (pont del Diable). 3. per la pista de l'esquerra, passem pel costat dels textos de M. puig i Valls, gravats a la roca viva. 4. Continuem el descens cap al pont del Diable, on podem prendre de vegades variants per trialeres depenent de quin sigui el nostre nivell tècnic.

Tram 6: tornada pont del Diable – piJ de Constantí (3'90 km) Tornem a Constantí pel mateix camí que ens ha portat anteriorment fins al pont del Diable.

seleccioneu la ruta en funció de les vostres capacitats físiques i tècniques. La bici sempre a punt: canvi de marxes ajustat i sense friccions importants, frens efectius... si feu alguna ruta que presenti dificultats on el nivell de la vostra tècnica sigui escàs o just, aneu acompanyats d’alguna persona que us pugui ajudar en cas d’accident. Aquesta ruta és factible i satisfactòria també caminant o corrent, si no disposem de bicicleta adequada a aquests terrenys. Calculeu una durada aproximada d’1 hora i mitja per fer-la amb tranquil·litat.

Més informació Colla Cicloturista Centcelles de Constantí http://www.cicloturistasdeconstanti.com

Punt d’Informació Juvenil sant pere 49 - Constantí imanzanares@constanti.cat organitza puntualment i a demanda dels joves que ho desitgin sortides de BTT a l’entorn proper de Constantí.

puput

abellera de mirall

1.- Comunitat sabanoide d’albellatge amb arbrat de secà

albellatge

garrofer

oliver

mussol comú

serp verda

3.- Bardissa d’arç blanc lligabosc

mussaranya vulgar

serp blanca

tallarol capnegre

FOTOS: JOSÉ A. LATORRE

arç blanc

siboc

El camí de la Coma

JOSÉ A. LATORRE

n la panoràmica fotogràfica, que està feta des del camí vell de Montblanc, es poden observar els diferents ecosistemes que s’identifiquen a les partides de la Coma i rabassols. Al nivell 1 hi trobem, sobre una crosta calcària, un arbrat de secà, amb oliveres i garrofers abandonats, enmig dels quals es fan interessants comunitats d’herbàcies.

2.- Brolla amb gatosa i jonça abellera

gatosa

jonça

papallona

sargantana cuallarga

4.- Conreu de cereal

conill

gripau corredor

lliri de blat

rosella

Hàbitat A la comunitat 2 apareix una brolla de gatosa i jonça, amb poblacions d'abelleres (Ophrys sps.). Als desnivells següents, identificats amb el número 3, hi ha bardisses d’arç blanc i lligabosc. per últim, en l’apartat 4 es conrea cereal sobre les amples terrasses existents. En aquests hàbitats podrem descobrir alguns vertebrats com la musaranya, a la recerca d’insectes; el tallarol buscant erugues entre les fulles primaverals o la puput menjant larves enmig de les gramí-

nies. També es poden veure els conills corrent a la vora del cereal o el mussol caçant ratolins en les càlides nits d’estiu. Els gripaus i les serps, moltes vegades maltractats, són molt beneficiosos pels nostres camps i conreus ja que mengen gran quantitat d’insectes i rosegadors, respectivament. Les abelles i altres insectes realitzen una labor de vital importància per la supervivència de la nostra flora. La Coma-rabassols, tot i ser una zona amb molta pressió urbanística, humana i

envoltada de diferents infraestructures, té plantes i animals que intenten adaptar-se a les diferents situacions. Hem de pensar que aquest espai ajuda a esmorteir la pressió que ens ve del polígon riu-Clar, a l’altra banda de l’autopista Ap-7. El poble de Constantí s’hauria de dotar d’un rosari d’espais verds al seu voltant; sinó, les imatges com les que veiem en aquest article només seran un record. resumint, estem davant d’un illot biològic ric i diversificat, molt a prop nostre, que s’ha de respectar i conservar.

UN OCELL SORPRENENT

ALBErT CAMA

l passat 18 de març es va poder veure pels voltants de Constantí la presència d’una espècie d’ocell inèdita a la península ibèrica. La troballa la va descobrir el naturalista José A. Latorre, que va detectar la presència d’una au que difícilment es pot veure per les nostres contra-

des i que va identificar com a cotxa diademada (Phoenicurus moussieri) mascle. Es tracta d’un ocell força petit, de color negre a la part superior i vermellós a la part inferior, amb una franja blanca per damunt dels ulls i que és endèmic del nord-oest d’À-

frica, que molt difícilment es pot apreciar al continent europeu. segons els experts, l’explicació de la seva presència podria trobar-se en el fet que l’ocell hauria estat arrossegat per alguna de les borrasques que, per aquelles dates, va venir de sud. L’ocell va estar per Constantí aproximadament una setmana, i la cita va ser homologada per l’institut Català d’ornitologia, que va confirmar que només hi havia un precedent, l’any 1985, al Delta de l’Ebre. L'observació també va ser enviada a la institució Catalana d'Història natural. La troballa va generar una gran expectació i, durant els dies posteriors, es van desplaçar fins a Constantí ornitòlegs de llocs tan diversos com Burgos, palència, Astúries, Galícia, saragossa, Madrid, Girona i Barcelona.

COM ERA CONSTANTÍ FA 600 ANYS?

ins de la programació del cicle “Fes Cultura, Fes salut”, el passat dilluns 22 d’abril es presentava a la Biblioteca Municipal un manuscrit original que datava de l’època medieval, concretament del segle xV. per primera vegada s’exposava i presentava al públic aquest document que ha estat recentment recuperat i restaurat per la Generalitat de Catalunya. L'acte va comptar amb la presència de ricard ibarra, director de l'Arxiu Històric de Tarragona, i d'isabel Companys, tècnica d'arxius, a més de l’aleshores alcalde de Constantí, Josep Maria sabaté, i l'assistència d'una quinzena de persones interessades a conèixer de primera mà els detalls d'aquest interessantíssim document medieval de Constantí. Es tracta del Capbreu Llevador de les rendes dels aniversaris i del Benefici de Sant Jaume del Castell de la comunitat de Preveres de Constantí, un llibre religiós dels anys 1421, 1422 i 1479, amb anotacions posteriors dels segles xVi i xVii. La llarga sèrie de declarants que confessen les quantitats assignades per a les misses d’aniversari –algunes cantades– a les diferents festivitats, aporta nombrosos cognoms de la vila (Aguiló, Aiguader, Bacona, Barceló, Barenys, Calaf, Caldes, Canyelles, Capell, Fajola, Ferrer, Fortuny, Gener, Guerau, Llaberia, Magrinyà, Mangons, Martell, Martorell, Moragues, pallarès, peirí, pescater, pontons, saleses, salort, Torner, Toses, Tost..., a vegades amb la professió o ofici), posats sovint en relació amb els béns obli-

ArxiU HisTòriC DE TArrAGonA

notícies

Descobreixen a Constantí la presència d´un ocell inèdit a la península ibèrica, propi del nord-oest d’Àfrica

gats (tots, un hort, un tros de terra, un alberg o cases) i amb antigues escriptures que comencen el 1344. Els emplaçaments remeten també a una bona quantitat de carrers (de l’Església, del Castell, de la Costa, de la Carnisseria), portals (nou, de la selva, de Barreres), camins (del pont de les Tries), partides (les Argiles, rabassols, sant pol, l’Almatella, l’Horta Vella, les Tries, riudarenes, Centcelles, la Creu de salom...), torrents, canals, recs i edificis com l’església, el castell, la Casa del Comú, el forn de pa, el molí d’oli, la muralla i masos (del Corb, de salom, d’en Bonet, de l’Aragall... i a altres indrets com el Codony, la Canonja o reus). Aquest llibre havia estat sotmès a un acurat procés de restauració l'any 2010, a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat, i el resultat ha estat espectacular. El llibre original es troba dipositat a l’Arxiu Històric de Tarragona, el qual s'ha fet càrrec de la seva digitalització, que podrà consultar-se en sala i ben aviat a través d'internet.

10 trucs per ser més actius A la Universitat 1. No feu servir l'ascensor, feu ús de les escales per pujar i baixar d'un espai a l'altre. 2. Poseu les impressores, fotocopiadores, arxivadors, etc... prou lluny del vostre lloc de treball per tal que el seu ús us obligui a aixecar-vos i caminar una miqueta.

3. Després d'estar una hora assegut/da davant la pantalla de l'ordinador, aixequeu-vos, camineu i feu algun estirament . Exerciteu la respiració profunda (repeteix fins a 3 vegades a fons: inspiració 5" i espiració llarga 8")

parades abans per caminar. Si veniu en cotxe particular, aparqueu una mica lluny per tal de poder caminar una mica abans de començar la vostra jornada laboral i en acabar-la. Amb deu minuts de temps n'hi ha prou!

5. Feu els desplaçaments entre els diferents equipaments de la Universitat i les diferents facultats a peu o en bicicleta.

6. Aprofiteu part del temps destinat a esmorzar o a dinar per fer activitat

física, sobretot en el segon cas: amb un dinar lleuger i ràpid n'hi ha prou. Si aneu a restaurants o bars del campus, trieu-los prou lluny del vostre lloc de feina que us permetin anar-hi caminant i tornar de la mateixa manera.

7. Dinamitzeu als companys i companyes, grups i equips de treball per participar en activitats físiques i esportives (caminades, lligues, tornejos,...).

Quan organitzeu conferències, congressos o reunions de tota mena, tingueu en compte que incloguin moments per relaxar-se, estirar, reactivar la respiració, moure's, empatitzar amb la resta de companys,...

9. Programeu reunions “actives” sempre que us ho permetin els temes. Passejant pel campus, a l'spa, jugant partits de pàdel, tennis o golf o propiciant l'existència d'espais per a la distensió i la reunió dins dels edificis amb recursos actius (futbolí, taula de tennis taula, etc.)

10. Aprofiteu per caminar i respirar millor quan truqueu per telèfon. 31

www.pafes.cat

Pla d’Activitat Física, Esport i Salut (PAFES) - març de 2013

4. Si veniu a treballar o a estudiar en transport públic, baixeu una o dues