Rutes de Constantí
Una guia turística i cultural
6
La ruta del “Constantinus Infelix”
CONSTANTÍ
Ajuntament de
10 trucs per ser més actius A CASA !"## $$%&&'(# !" %&&'(# &&%# %# ))*+,-%# *+,-%# . ./+01%# /+01%# 2 2-'3'-04%# -'3'-04%# 4 4(-%5,# (-%5,# 4 4'(# '(# . .05(,+# 05(,+#
11%4%#40%" %4%#40%"
6"##75'(#%#1*.2-%-#1%.05%5,#8%.9#'&#1%--',:;#'5#1*.2,'+# 75'(#%# 1*.2-%-# 1%.05%5,#8%.9#'&#1%--',:;#'5#1*.2,'+# &%#1*.%54%#2'-#?5,'-5'," &%#1*.%54%#2'-#?5,'-5',"
@"#
AA'+# ' +# ,,%+B('+# %+B( # 9*5% 9*5%## . .%5'-%# %5'-%# 4'## ' + 1 * . 9 - ' ( ;##
4*.C+DB('+# (5%# 4 * . C + D B ( ' +# ++E5# E 5# ( 5 %# 3 ' -# %# ' 5 ' - = C D 1 % F#F# -# 4 ' + 2 ' + %# 5','='(#'&+#)04-'+;#3'(#'&#&&0,;#5','='(#'&#9%5G""" ,'='(#'&+#)04-'+;#3'(#'&#&&0,;#5','='(#'&#9%5G"""
H"# I-%0'(# I-%0'(# %%## 2 2%++'J%-# %++'J%-# ''&#& # ==*+# *+# 884(-%5,# 4(-%5,# ( (5+# 5+# ,,-'5,%# '5,%# .05(,+:"##
K0&&*-#+0#L*#3'(#%1*.2%5G%,+" K0&&*-#+0#L*#3'(#%1*.2%5G%,+"
#N','='(#'&#1*,>';#&%#.*,*#*#&%#90101&',%" M"#N','='(#'&#1*,>';#&%#.*,*#*#&%#90101&',%"
O"##P'-#9-01*&%,='#4'#3*-.%#+'=(-%" O" P'-#9-01*&%,='#4'#3*-.%#+'=(-%" Q"##P'(#,%+B('+#4'#J%-405'-0%#0#1(04'(#&<L*-," (#,%+B('+#4'#J%-405'-0%#0#1(04'(#&<L*-," R"# 770>'B('(S)*+# 0>'B('(S)*+# 2 2'-# '-# 11%5)0%-# %5)0%-# ''&#&# 11%5%&#4'# %5%& # 4'# &&%# %# IIT#0#5*# T # 0 # 5*# ( (D&0,U'(# D&0,U'(# ''&#&# 11*.%54%.'5,#%#40+,V510%" *.%54%.'5,#%#40+,V510%"
W"# P'(# P'( # ''+D-%.'5,+# +D-%.'5,+ # 00X*# Y'>0*5%5,# '>0*5%5,# ''&+# &+# ,( ,(-.'&&+# -.'&&+# 00## ''&+# &+# X* # ''>'-1010+# >'-1010+# Y
='5*&&+#B(%5#.0-'(#&%#IT" ='5*&&+#B(%5#.0-'(#&%#IT"
!Z"# [[0#)0)0(# 0 # )0)0(# ''5#(5%# 4'# *-=%50,U'(# 2'-# %.05%--"# 5 # (5%# --'+04C510%# '+04C510%# 4 -=%50,U'(# ==-(2+# -(2+# 2 '-# 11%.05%-"# '# =='5,# '5,# ==-%5;# -%5; # *
\('4'(#1%4%#40%#%#&<'5,-%4%#0#2%++'='(#,-0%5,#(5%#-(,%#403'-'5,#1%4%#)'=%4%" \('4'(#1%4%#40%#%#&<'5,-%4%#0#2%++'='(#,-0%5,#(5%#-(,%#403'-'5,#1%4%#)'=%4%"
2
www.pafes.cat www.pafes.cat
Pla Pla d’Activitat d’Activitat FFísica, íssica, Es Esport port i Sa Salut lut ((PAFES) PA AFES) - ffebrer ebrer d dee 2010
4<%=%3%-# 4<%=%3%-# '&#1*,>'# '& # 1*,>'# *# *# 3'-# 3'-#
La Guerra de Separació Un itinerari pels indrets que resten encara de la Guerra de Separació (1640-1659), la pitjor hecatombe en la història del nostre poble.
18
El sumari
RUTES DE CONSTANTÍ - NÚM. 6 - 2014
10
Qui fou Ramon Amigó? Homenatgem la figura del gran escriptor i onomatòleg Ramon Amigó. Repassem la seva relació amb Constantí de la mà dels historiadors xavier Ferré i Josep M. Sabaté.
21 El “catastró” La primera representació exhaustiva del terme de Constantí. Hi surt absolutament tot: camins, muntanyes, masos, recs, basses, etc.
25
BTT amb encant Has vist mai la cantera romana del Mèdol? El recorregut per arribar-hi amb les rutes BTT amb encant.
16 Les fortificacions de Constantí Un gravat del segle xVi dibuixa l’estructura fortificada de Constantí: muralles, torres, baluards, castell... Te’ls expliquem.
Hàbitat
28
CRÈDITS
Edita: Ajuntament de Constantí Carrer Major, 27 - 43120 Constantí Tel.: 977 520 521 eMail: ajuntament@constanti.cat Coordina: Àrea de Cultura Agraïments: Carles Alcoy, Ricard Escarré, Xavier Ferré Trill, José A. Latorre, Ignasi Manzanares, Josep Anton Remolà, Josep M. Sabaté Sans i Josep M. Solé Barrufet. Correcció lingüística: Montserrat Franquès Gil
Vols conèixer les espècies més característiques que pots trobar-te a la partida del Bassal? Les repassem de la mà del nostre naturalista de capçalera.
Impremta: Arts Gràfiques Octavi Dipòsit Legal: T-944-2012 ISSN: 2014-7686 (versió per a Internet) i 20147678 (versió en paper) Amb el suport de la Diputació de Tarragona
3
RICARD ESCARRÉ
L’
any 1998 les excavacions dels arqueòlegs pociña i Remolà descobriren una fossa comuna de l’època de la Guerra dels Segadors amb el cadàver d’un enigmàtic soldat. La hipòtesi de l’historiador Manel Güell, tan plausible com difícil de confirmar amb les evidències disponibles, ens descriu un militar francès que, el mes d’octubre de 1647, defensava la vila de Constantí i fou mort per un tret d’un canó de petit calibre. Si tanquéssim els ulls un moment i els poguéssim obrir en la pell del nostre soldat desconegut, el que presenciaríem ens trasbalsaria de dalt a baix: fum i pols, sang, crits de dolor i comandament, esgarrifosos i tronadors atacs d’artilleria, fortes olors d’indescriptible procedència i un paisatge de terrible desolació i colpidora confusió. Som a l’època moderna però el terme té poc a veure amb la nostra concepció de la paraula: la societat és encara dividida en estaments, la higiene és escassa o inexistent, agreujada per una alimentació precària, poc variada,
La foto misteriosa
CodEx - ARQUEoLoGiA i pATRiMoni
insuficient en molts casos. i els soldats són sovint pagesos enrolats en les lleves cridades per campanyes militars estacionals, de primavera a estiu, ja que el període de collita permetia alimentar els soldats sobre el territori que ocupaven. Catalunya, tot i la seva escassa demografia, veurà un enorme percentatge de la seva població mobilitzada militarment, com en el cas de la milícia de miquelets o sometent. El nostre soldat desconegut comprovaria també com molts civils catalans es veieren obligats a agafar les armes amb la simple i ferma voluntat de supervivència. El nostre defensor, sense nom ni rostre, va caure en combat però aquesta no fou, curiosament, la forma més usual de morir: molts desertaven i encara molts més morien a causa de les malalties, la misèria i la fam, com, per exemple, en el setge de Tarragona de 1641, on hi hagué 1600 morts en combat però més de 10.000 moriren per fam i pesta. Així, aquest soldat anònim no hauria d’esdevenir testimoni mut sinó que, ans el contrari, hauria de ser un clam i un recordatori de la crueltat sense sentit de la guerra.
4
AJUnTAMEnT dE ConSTAnTí
L’enigmista
Qui fou el defensor desconegut de Constantí?
A
quests darrers anys s’ha portat a terme una feina d’afitament del nostre terme respecte dels municipis veïns. Ja existia, des de temps immemorial, una divisió dels límits marcada amb fites. La construcció constant d’infraestructures i d’equipaments, com ara les carreteres, les vies del tren o els polígons industrials, etc. feien necessari que aquesta divisió del territori fos ben precisa. Ara, s’ha dut a terme aquesta tasca; d’una banda, amb el suport de la moderna tecnologia lligada a la georeferenciació via satèl·lit i, de l’altra, amb la consulta de planells an-
wikiMEdiA CoMMonS
CARLES ALCOY
H
tics, com els del cadastre. El cas és que aquesta feina d’afitar el terme ha comportat la cerca de les fites anteriors. no totes es conservaven però les que sí que s’han trobat mostren certa varietat de formes i de materials. En alguns casos tenen tanta singularitat que ben bé podrien omplir la vitrina d’un museu. nosaltres però, volem mostrar-vos una d’aquestes fites, potser la més curiosa: una fita feta amb pedra i ciment, amb una forma de torre i que presenta la singularitat que en el seu interior hi ha estat capaç de néixer i créixer tot un senyor garrofer.
i ha un conte en què un jove hereu, pobre, tan pobre que sols ha heretat un cullerot, un gat i una falç. decideix voltar i viatjar, i arriba a llocs on no es coneixen cap de les tres coses. El cullerot en un poble on no sabien com agafar les sopes; el gat en un on hi havia tants ratolins que dormien amb el cap dins de carabasses per tal que els ratolins no els roseguessin les orelles, i un lloc on el blat el tallen amb les ungles i les dents. En els dos primers casos tot va bé. En el tercer no. Els pagesos, admirats per aquella “bèstia” que menjava blat, no fan cas de l’avís del noi, que els diu que “mossega” i el deixen al camp. Quan hi tornen la trepitgen i els punxa i surten tots corrent. Aquesta història, que sembla d’origen molt antic, incorpora diverses novetats: la domesticació dels animals, el domini de la metal·lúrgia i, finalment, la millora de les tècniques agràries. i ens assenyala que de les tres possessions, la més perillosa és la falç. Tradicionalment, les revoltes pageses van amb eines de tall. En tenim exemples ben cruents a l’Àfrica, amb la guerra de Ruanda, o a Sierra Leone. Ens hauríem de fixar en aquests conflictes per fer-nos una idea d’una revolta com la dels segadors. Les armes d’un exèrcit popular
5
eren les eines del camp, les més eficaces i temibles, les més esmolades: la falç. no és difícil vincular aquest estri amb el Cant dels Segadors, ni amb la tornada: “bon cop de falç”. però ara, ja lluny d’aquesta cultura tradicional, anem a aclarir. La falç, la corbella i el volant són variants de la mateixa cosa. La falç és curta i amb dents, la corbella més ampla i amb més serra i el volant, més gros, més corbat i sols de tall, sense serra. Un volant encara més gros, lligat a un pal llarg és una dalla. Encara que sembli obvi, molta gent jove no sap què són aquests estris, n’hem perdut l’ús i el coneixement en menys d’un segle. però eren eines molt i molt valorades per la seva eficàcia. Això va fer que ja des d’abans de la nostra era es fes referència a la mort amb la imatge de la sega. i és per aquesta imatge d’eficàcia en la sega que la figura de la mort, personificada, canviï a l’Edat Mitjana i enlloc de representar la mort com una dona que talla un fil (les parques clàssiques) passa a ser un esquelet que amb eficàcia dalla les vides dels humans, sense tria, sense selecció, el blat i les males herbes, tot alhora, rics i pobres, independentment de la seva alçada. potser seria més clara la imatge d’una revolta de dalladors, però aquí, relativament prudents, ens vam quedar amb els prou furiosos segadors.
El guia
El cullerot, el gat i la falç
ARQUEÒLEG
JOSEP ESTIVILL Arxiu Municipal de Constantí
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona (1986). Llicenciat amb grau en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (1993). Becari predoctoral de la Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma – CSIC (1995). Doctor en Filosofia i Lletres (secció Història) per la Universitat Autònoma de Barcelona (1996). Arqueòleg del Taller-Escola d’Arqueologia de Tarragona (1987-1989) i de Codex-Arqueologia i Patrimoni (1990-1994 i 1996-2002). Conservador de Col·leccions i Recerca del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona des del 2002 i professor associat de la Universitat Rovira i Virgili des de 1997.
tinencs que van veure les seves vides i pertinences amenaçades. Els camps van ser devastats, els principals edificis (castell i església) demolits i la població, exiliada, va patir les conseqüències d’una lenta recuperació.
― Com van ser les excavacions del baluard i de la fossa comuna i quins elements rellevants s’hi van descobrir?
Les excavacions arqueològiques al raval de Sant Cristòfol van posar al descobert un baluard relacionat amb la línia exterior de fortificacions que protegien pel nord el castell. no existien restes del coronament on, possiblement, s’emplaçaria una bateria de canons. La part conservada correspon a la base, accessible a través d’una escala, on s’obrien les espitlle-
res per a armes de foc lleugeres. probablement va ser construït per iniciativa francesa durant la confrontació en un va intent d’actualitzar les obsoletes fortificacions de la vila. Un cop perdut el seu ús militar, va ser utilitzat ocasionalment com a lloc d’abocament de deixalles domèstiques fins que la posterior urbanització del raval el va colgar definitivament. A l’oest de la vila emmurallada (carrer de la pobla de Mafumet), un dels punts més vulnerables, es van localitzar les restes d’almenys sis individus llençats a l’interior d’una fossa o trinxera. Un dels cadàvers presentava una bala (possiblement de colobrina) al baix abdomen. Cap altra resta de vestimenta o objectes personals. En un gravat de S. de CodEx - ARQUEoLoGiA i pATRiMoni
El caminant
Josep Anton Remolà
― Què va suposar la Guerra dels Segadors per al poble de Constantí?
Constantí i els altres pobles del Camp van tenir una activa participació en la confrontació entre tropes castellanes i franco-catalanes pel control de Tarragona. En aquest marc general, Constantí va tenir un paper rellevant per la seva importància estratègica: prop de la ciutat i del camí que conduïa cap a l’interior peninsular. El seu castell i les muralles oferien un emplaçament privilegiat i una base d’atac i de defensa de Tarragona. per aquest motiu, Constantí va ser assetjat, ocupat i abandonat diverses vegades. Més enllà del relat històric, aquesta ―i qualsevol altra― guerra va significar un profund trasbals pels constan-
6
J. A. REMoLÀ / T. RoMERo. CodEx - ARQUEoLoGiA i pATRiMoni
Beaulieu es representa l’arribada de les tropes franceses per socórrer Constantí durant l’intent d’assalt de les tropes castellanes el 24 d’octubre de 1647 (vegeu la pàgina 9). En el dibuix s’aprecia que l’assalt es va produir prop de la zona on s’ha localitzat la fossa i fa versemblant plantejar la possibilitat que es tracti de víctimes (castellanes?) d’aquest enfrontament.
― Què en queda avui dia del castell i de l’església vella?
Visible, res o tan poc que resulta de difícil atribució. La voladura programada i intencionada del castell (1650) va arrasar l’edifici i els seus efectes van fer desaparèixer també l’església gòtico-renaixentista. posteriorment, per sobre de l’enderroc es van erigir nous edificis, com l’església actual que ocupa part de l’antic solar del castell, o van sorgir places (com la del Castell). per tant, ni que sigui a nivell de fonamentació han d’existir estructures ocultes en el subsòl que futures intervencions arqueològiques podrien avaluar.
― Resten més evidències materials d’aquell conflicte bèl·lic per descobrir al nostre municipi?
Sí, sens dubte. Altres excavacions realitzades en el casc antic de Constantí (com les realitzades a la zona del Morrot) han permès constatar l’existència d’altres restes relacionades amb l’urbanisme de Constantí abans de la Guerra dels Segadors. Algunes són encara ben visibles, com els trams de muralla o, per la seva proximitat cronològica, el baluard que es conserva a l’angle que formen el carrer dels Horts amb les escales del dipòsit (“Morrot”). Altres, la major part, resten ocultes sota el subsòl o emmascarades per construccions posteriors.
― Què se’n sap dels autors dels gravats francesos sobre Constantí durant la guerra? Existeix l’equivalent de gravats hispans sobre Constantí?
L’exèrcit francès va aprofitar la seva presència en terres catalanes per dibuixar i representar el territori i les ciutats (o, millor dit, les seves defenses). Els dibuixants i enginyers que acompanyaven als exèrcits tenien encomanada la missió d’obtenir imatges el més fidedignes possible amb un interès inicialment i principalment militar. Quasi un segle abans (1564), el pintor flamenc A. van den wyngaerde va fer estada a Tarragona per fer dibuixos de la ciutat en el marc d’un ambiciós projecte de Felip ii de comptar amb imatges de totes les seves possessions hispanes. i un segle i mig després (cap el 1800-1802), el dibuixant francès A. de La-
7
CodEx - ARQUEoLoGiA i pATRiMoni
borde va fer una extensa i detallada documentació gràfica sobre la Tarragona i el seu entorn (incloent una vista de Centcelles fins fa poc inèdita).
― Com s’han confeccionat els dibuixos amb la restitució hipotètica i aproximativa de Constantí durant els anys de la guerra? Com era el Constantí de mitjans del segle XVII?
Com la major part dels dibuixos reconstructius, es parteix d’una base real que es completa seguint criteris de lògica urbanística i arquitectònica. A partir d’un model hipotètic de l’orografia es van anar inserint les construccions existents i recreant les que han desaparegut però que coneixem a través de l’escassa però interessant sèrie de dibuixos de S. de Beaulieu o de fotografies antigues.
Tarragona
Riu Francolí
Cementiri Vell / plaça Verdaguer
Línia de mar
El punt de vista
Muntanya de les Forques
JOSEP ESTIVILL
C
onstantí ha canviat més en aquests darrers trenta anys que no pas en els anteriors tres-cents. S’han obert un munt de carrers i de places fins fer-nos perdre, gairebé, la fesomia del poble, però si ens situem al capdamunt de la munta-
8
E
Església Vella
Església de Sant Feliu
Castell / plaça del Castell
Partida de les Argiles
Muralla i torres del carrer Sant Vicenç
La panoràmica FoTo: AJUnTAMEnT dE ConSTAnTí. GRAVAT dE BEAULiEU: iCGC
nya de les Forques podrem reconèixer una silueta que ens és familiar: el perfil de Constantí, tal i com apareix en el famós gravat de Beaulieu dibuixat durant la Guerra de Separació del s. xVii. Salvant les distàncies, és clar. Així hi veiem l’actual església parroquial que se situa al lloc on anteriorment hi havia el castell, del qual ja no en queda res, mentre que de l’antiga
església parroquial en perdurava encara un mur de l’absis fins fa uns anys. L’antic cementiri ja fa més de cent anys que va deixar de ser-ho; avui és la plaça de Jacint Verdaguer. i el tram de les muralles que veiem a la dreta correspon a l’actual carrer de Sant Vicenç. Actualment en resten tan sols un parell de torres. El punt de vista de la fotografia és el cim de la mun-
9
tanya de les Forques i és molt proper al del gravat. Aquest indret és, precisament, on ajusticiaven als condemnats a mort. Els pobres desgraciats eren penjats d’una forca, és clar. Aquest instrument el veiem en el gravat del segle xVii i és un altre dels elements que ha desaparegut. Aquesta vegada per sort. En alguna cosa hem avançat en aquests tres-cents cinquanta anys.
L’itinerari RICARD ESCARRÉ
E
nguany volem convidar-vos a un autèntic viatge en el temps i passejar pels indrets que commemoren l’episodi històric més dramàtic i devastador per la població i el poble de Constantí: la Guerra dels Segadors. Ens situem dins un marc complex del que Constantí i Catalunya són un escenari més dels conflictes que, a nivell europeu, s’iniciaren amb la Guerra dels Trenta Anys (16181648). El detonant religiós que va suposar la Reforma protestant va generar un efecte dòmino que arrossegà gairebé tots els països europeus, a causa dels jocs d’aliances, interessos polítics i la lluita per l’hegemonia, especialment entre les dues principals potències de l’època, l’Espanya de Felip iV i la França de Lluís xiii.
Context històric El territori català esdevingué un espai “coixí”, de marca, on situar els temibles “tercios” castellans, la infanteria d’elit del seu temps, per tal de preveure i aturar una possible incursió francesa a través dels pirineus. però l’encara vast imperi espanyol es-
tava ja en franca decadència; no disposava de prou recursos econòmics per assumir les nombroses despeses militars a què havia de fer front. Felip iV pretenia la “unió d’armes” amb Catalunya, o sigui, que els catalans assumissin part del cost en homes i material de la guerra, especialment la costosa campanya a Flandes. però el principat mantenia les seves institucions (Generalitat i Consell de Cent) i les decisions reials eren presentades i aprovades (o no) per dites institucions. La situació catalana, ja des d’un segle enrere, era d’una forta crisi econòmica i social i no podia (i no volia, les relacions eren tenses) acceptar les peticions castellanes. Encara i així, va haver de permetre l’entrada de les tropes castellanes quan esclatà la guerra amb França, l’any 1635. Aquestes tropes, però, estaven mal pagades, el que provocà que haguessin de “buscar-se la vida” a les poblacions, que ja es veien obligades a acollir-les i mantenir-les i, a sobre, havien de suportar els seus abusos. La precària situació de les famílies, la gran majoria pageses, acabaria encenent la revolta arreu de Catalunya amb la guspira que representà el Corpus de Sang de 1640 a Barcelona i l’assassinat del virrei que, simbòlica-
10
ment, era un atemptat directe contra el rei. pau Claris, president de la Generalitat, després de negociacions amb el cardenal Richelieu, declara Catalunya independent de la monarquia hispànica i es posa sota obediència de la francesa. Era una sortida desesperada a una situació límit, buscant el recer d’un exèrcit defensor del qual Catalunya no disposava, però que realment només suposava canviar el collar hispànic al francès. A partir d’aquí s’inicia la Guerra dels Segadors (16401652) o més apropiadament batejada per la historiografia actual com Guerra de Separació, que comportarà a la pràctica la lluita sobre territori català dels exèrcits hispans i francesos i arruïnarà, encara més, l’empobrida societat catalana. Malgrat la posterior lectura nacionalista, la reacció del poble fou més de supervivència que no pas patriòtica, un crit de rebuig contra les autoritats i els elements que l’asfixiaven i mantenien en la misèria més absoluta. Recordo, com a tall d’anècdota però molt descriptiva d’aquesta situació d’extrema pobresa, haver llegit un ban del virrei de Catalunya en el que prohibia la celebració de la festa major d’un poble, considerant la celebració com una mostra
BASE CARToGRÀFiCA: iCC
Ruta històrica: Constantinus Infelix
15
INDRETS DE LA GUERRA DE SEPARACIÓ
1. Plaça del Castell 2. Baluard 3. Carrer de l’Església Vella 4. Carrer del Castell 5. Escales del Morrot 6. Església Vella (desapareguda) 7. Plaça Verdaguer (antic cementiri) 8. Sala parroquial (antiga església) 9. Pany de la muralla (Ajuntament) 10. Torre de la muralla 11.Ca la Grassa 12. Fossa comuna 13. Parc de la muralla 14. Pany de la muralla 15- Muntanya de les Forques
12
13
10
1
11
2 3 4
14
5
9 8
6
7
FoToS: AJUnTAMEnT dE ConSTAnTí
“d’indecència cristiana” davant les riuades de pobres (en gran part nens) que vagaven pels camins, a principis del segle xVii.
itinerari Si estem disposats a caminar pel Constantí de fa quatre segles hem de refer la mirada sobre un patrimoni avui en gran part intangible, però no per això menys valuós; és com l’escenari de les batalles: no hi queda res que puguem veure i tocar, però és tan fàcil tancar els ulls i veure les formacions d’infanteria avançant, els llampecs tronadors del foc de l’artilleria i les ràpides escaramusses de la cavalleria sobrevolant els turons veïns, mentre a l’horitzó es perfilen les naus atracades als ports de Tarragona i Salou. És difícil anar més enllà de les xifres, dades, noms i dates i recrear l’entorn històric, l’univers mental de les persones que ens precediren. però sens dubte visqueren temps molt difícils, de penúries econòmiques, escassetat d’aliments, malalties i, sobretot, una contínua sensació d’inseguretat. i aquest darrer fet crec que, tant ara com fa quatre segles, és el que
PÀGINA 10: vista aèria de la muralla de la plaça de l’Hospital. DALT: plaça del Castell. BAIX: coberta de la monografia històrica de Manel Güell sobre la Guerra de Separació a Constantí. afecta més l’ànim de les persones. perquè els constantinencs del s. xVi veieren arribar els terribles pirates sarraïns i turcs des de Salou, enviaren els seus fills a lluitar contra els francesos i patiren els abusos i humiliacions de les tropes castellanes presents al territori. El seu emplaçament, a cinc quilòmetres de Tarragona, convertí Constantí en un punt vital d’enllaç i control de la posició sobre la capital, una veritable defensa exterior que col·locarà la vila sempre a primera línia de foc. A més, constataren l’augment del bandolerisme i el conflicte entre els dos principals bàndols, els nyerros i els cadells, dels quals hi havia partidaris de totes dues faccions a Constantí.
El castell intangible Comencem el nostre itinerari situantnos al centre de la plaça del Castell, des d’on és més senzill copsar les dimensions que devia tenir el pati interior del castell. Seria el que habitualment es considera el pati d’armes o plaça central, i des de la meitat d’aquest i més enllà dels actuals edificis situats al nord de la plaça ens hem d’imaginar una enorme estructura emmurallada d’altes parets emmerletades, de planta trapezoïdal, que estèticament disposaria de certs elements decoratius senyorials en parets i finestres, ja que no hem d’oblidar que era residència dels arquebisbes tarragonins, tal com una espècie de Castel Gandolfo a la catalana. A més, havia estat eventualment residència reial: consta que l’infant pere, fill de Jaume i “el Conqueridor”, el futur pere “el Gran” va residir a Constantí el 1267. També Jaume ii va indicar a Galceran de Barberà que hi dugués els infants Joan i Ramon Berenguer, en cas que s’infectés l’aire de Montblanc.
12
Les recreacions del castell dibuixades pel dr. Aleu presenten un gran nombre de finestres, hipòtesi que no sembla desencertada si considerem també la seva funció com a palau i, a més, el comparem amb altres edificacions similars aixecats a la mateixa època, o per les restes d’una gran paret amb finestrals de 3x2 metres que el mateix dr. Aleu va poder veure darrere l’absis de l’actual església parroquial, on encara avui, en el seu pati, és possible observar part d’aquest llençol exterior de paret del castell. Aquesta enorme massa central del castell, l’anomenat recinte sobirà, podria ser comparat en alçada (tot i arrencar més avall) a l’actual església parroquial, que fou aixecada aprofitant part dels fonaments i carreus del castell demolit. i també hem d’imaginar-nos el que tindríem sota els nostres peus, els soterranis del castell: cavallerisses, cisternes, sitges i masmorres, ja que el castell també fou una presó de grans dimensions si tenim en compte que durant la Guerra de Separació s’hi encabiren 300 presoners, la majoria de Cambrils, una de les primeres poblacions en patir l’atac de les tropes castellanes i de les que oferí major resistència, per la qual cosa fou castigada durament. Una colossal torre d’homenatge comunicada per un pont llevadís completaria aquest majestuós conjunt, des de la qual es tindrien unes vistes magnífiques, com les que es tenen avui dia des del campanar de l’església. Aquest primer recinte emmurallat estaria rodejat a la vegada per un fossat i per un segon cordó de forma estrellada, amb cortines atalussades, murs angulars i inclinats envers la part interior per tal de resistir millor els impactes dels projectils i els intents de voladura dels sapadors; una
disposició que s’aniria generalitzant en els segles posteriors davant la millora dels canons. Els murs també tendiran a ser construïts a l’invers del concepte medieval: en comptes d’alts i prims, es faran murs baixos i gruixuts. També hi trobaríem parapets, fossats i baluards que conformaven un poderós sistema defensiu. Mirant cap a ponent, ja a l’actual Raval de Sant Cristòfol, trobaríem un d’aquests baluards, una posició defensiva avantatjada que sobresortia de la muralla i que fou excavat l’any 1988, revelant una planta aproximadament semicircular, amb coberta de volta de canó, i que comptava amb quatre espitlleres des d’on disparar armes lleugeres com el mosquet, protegit del foc enemic. La seva construcció podria ser atribuïda als treballs de fortificació encarregats pel virrei francès, Lluís Condé, al comte de Brogglio, l’any 1642, encara que les evidències arqueològiques no permeten corroborar-ho.
L’Església vella i el recinte emmurallat de la Vila de dalt
principal, que afegí una nau perpendicular que s’allargava fins a estar adossada a la muralla. El conjunt eclesial estaria situat al tram final del carrer de l’Església Vella, si baixem des de la plaça del Castell. La seva configuració i disposició no ha pogut ser comprovada i contrastada per les intervencions arqueològiques, tot i que per les seves dimensions i arquitectura se suposa que serien considerables, donada la seva rellevància històrica: aquí fou batejat Jaume ii, foren enterrats nobles i prelats, albergà un excel·lent retaule gòtic i un dels millors orgues de la província, a més d’importants relíquies (entre les quals destaca el temps que va acollir el braç de Santa Tecla, traslladada en pomposa i remarcable cerimònia medieval des de la catedral de Tarragona, l’any 1321). Un dels contraforts de l’església, en forma de morro, restà dempeus fins a finals del segle xx i donaria nom al topònim actual de les Escales del Morrot. Aquest contrafort tenia forma de tobogan i, juntament amb el dipòsit de l’aigua que hi havia al mig de la plaça del Castell o els refugis de la Guerra Civil sota la mateixa plaça, eren espais de joc per la canalla de
Si baixem pels carrers del Castell o de l’Església Vella estaríem entrant en el segon recinte o recinte jussà, amb muralla allà on més o menys avui hi ha les cases a la banda de llevant i ponent dels carrers; l’espai central estaria lliure d’edificacions, el que donaria més magnificència a la visió de la primera església parroquial de la vila, d’estil romànic amb planta de creu llatina, elements gòtics i dos campanars a banda i banda de l’absis, més un tercer campanar fruit de l’ampliació de la nau DALT: dibuix del doctor Aleu amb una recreació de la muralla i el castell de Constantí. Carrer de l’Església Vella. DRETA: foto de les restes ja desaparegudes de l’Església Vella en una instantània presa per Josep M. Sabaté i Sans.
13
la generació que em precedí, encara que jo de petit encara vaig poder conèixer tots aquests espais, abans de la seva gran transformació a partir de la dècada dels vuitanta del segle passat. no tenim cap dubte que, si s’hagués conservat el magnífic conjunt del castell i l’església, avui Constantí seria un centre turístic de primer ordre: entre Centcelles i el nucli emmurallat el seu atractiu rivalitzaria, sense cap complex d’inferioritat, amb Tarragona o Montblanc, per citar dues poblacions properes amb patrimoni similar. Si baixem les Escales del Morrot, a la nostra dreta, podem veure restes de la muralla, en la qual s’hi pot observar una part del parament atalussat del baluard que hi havia en aquest indret. darrere la secció de muralla hi ha la planta del que seria una torre quadrangular que formaria part del baluard. davant nostre s’estén la plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, que a l’època albergava el cementiri. Antigament estava emplaçat vora l’església però fou traslladat en ampliar-se aquesta al s. xiV i restaria fora muralles.
El tercer recinte: la Vila de Baix Si ens adrecem cap al Carrer Major, allà on conflueix amb el carrer de Sant pere, ens hem d’imaginar un dels tres portals d’entrada, el portal nou, flanquejat per dues torres i vora una gran torre rodona. Les cases que es troben a la banda de llevant estarien adossades a la muralla que separava la vila de dalt de la de baix, i a l’interior de l’Ajuntament trobem un llenç d’aquesta muralla ben conservat. El perímetre seguiria aproximadament el recorregut del carrer Sant pere; a l’interior d’algunes de les seves cases s’hi conserva encara algun altre fragment de muralla o pati interior amb la forma de la planta quadrada de les torres defensives d’aquesta part, mentre que a les cantoneres s’hi emplaçarien torres de planta hexagonal. Tot i així, al parc de la Muralla o a la plaça de l’Hospital és on trobem les restes més ben conservades d’aquest conjunt, vora el que seria el portal de Reus. Tot aquest espai conformaria la primera població intramurs de Constantí; a la part senyorial o superior estava prohibit edificar-hi per mantenir-ho com un espai defensiu i d’ús exclusiu de l’arquebisbe, encara que amb el transcurs del temps, no obstant, començaren a edificar-hi. pujant pel carrer de la Costa, abans de creuar-nos amb el carrer del Mig, trobem a la façana de Ca Grases l’escut de la família amb la data 1667, la qual cosa testimonia que fou de les primeres cases construïdes després de la Guerra de Separació. A la confluència del carrer de la pobla
DALT: les escales del Morrot. BAIX: el parc de la Muralla, amb la torre cantonera. PÀGINA SEGÜENT: la muntanya de les Forques i la torre de la muralla al carrer de Sant Vicenç. de Mafumet i la plaça de Rafael Casanova fou trobada una fossa comuna amb sis cadàvers abocats uns sobre els altres, identificats i datats a la Guerra dels Segadors gràcies al descobriment d’un projectil d’aquest període en l’estómac d’un dels esquelets. És molt probable l’existència d’algunes d’aquestes fosses, més repartides al voltant del que fou l’exterior del perímetre fortificat. Al cap i a la fi, representa un escenari de batalla on era habitual enterrar els cossos dels soldats caiguts en el mateix espai de lluita, al ser del tot impossible el trasllat i soterrament en cementiris propers. Si pugem pel carrer de Sant Vicenç, a la
14
nostre dreta estaria situada la muralla que acabava de tancar el recinte de la vila i gairebé al capdamunt hi descobrim, mig amagada, una de les torres properes al tercer portal, el portal de la Selva. En total estaríem parlant d’un perímetre emmurallat amb dotze torres que s’acostaria a un quilòmetre de llargada.
Setges, fugides i misèria des d’aquí el nostre recorregut pot seguir cap a les Forques, emplaçament que deu el seu nom per ser destinació de les execucions públiques, tal com apareix en els gravats realitzats per Beaulieu a
l’època que estem revivint. Un cop enlairats al turó, i amb els gravats del mariscal i enginyer militar francès, és molt més senzill projectar com es varen desenvolupar els diferents setges (vegeu pàgs. 8-9), cinc en total més dos assalts durant els deu anys de conflicte, en els que Constantí anirà canviant successivament de mans castellanes a catalanofranceses. La guerra al segle xVii és plantejada en moviments de línies, on la infanteria pren l’espai central i la cavalleria se situa als flancs per poder desplaçar-se més ràpidament des d’ambdós costats. Vist amb els nostres ulls, trobaríem el seu desplegament lent i parsimoniós, gairebé avorrit, com una desfilada amb falta d’assaig, on es barrejaven els tocs de tambor, estendards i crits dels oficials per mantenir la formació a l’avançar. Com a referències visuals populars actuals, encara que situades algunes gairebé en un segle posterior i amb alguna que altra errada històrica o lectura esbiaixada, tenim les imatges de les pel·lícules “Barry Lindon”, “El darrer mohicà” o “El patriota”. En el gravat de Beaulieu del setge d’octubre de 1647 es veu com, a la dreta, indicat amb una n, les tropes castellanes dirigides pel governador de Tarragona, Francesc Totavila, intenten entrar per la bretxa que han obert en la muralla de la vila baixa. Mentrestant, al centre de la imatge s’observa l’atac de les forces franco-catalanes dirigides pel mariscal Gramont, que finalment van fer fugir les tropes castellanes. davant les formidables defenses del castell de la vila alta, no és estrany que els setges concentressin el foc artiller en la muralla de la vila baixa, més vulnerable. Tot i poder entrar en el recinte inferior, atacar el bastió enlairat del castell i els seus baluards resultaria igualment dificultós, pel que trobem diverses referències documentals de l’època que qua-
lifiquen la fortalesa d’inexpugnable. El final fou dramàtic per Constantí: Juan de Garay ordena als seus homes la demolició de l’església i del castell com a represàlia per la resistència. Haurà d’esperar un temps per poder fer efectiva la seva decisió, però finalment amb barrils de pólvora es va procedir a la voladura. Constantí restava totalment enrunat, amb els seus principals edificis totalment en runes
15
i les muralles i baluards en gran part derruïts. En els temps més foscos de la vila, aquesta quedarà despoblada durant tres anys i mig. Un cop finalitzada la guerra, l’any 1652, comptarà amb vora 400 habitants i trigarà vora un segle en recuperar la població que tenia abans de la guerra. i la misèria que heretarà la següent generació s’enllaçarà amb un altre conflicte a principis del segle xViii, la Gu-
La descoberta
Una església Les fortificacions durant “amb rumbeig de Catedral” la Guerra de Separació RICARD ESCARRÉ
A
bans de la Guerra de Separació, les fortificacions existents a Constantí començaren a adaptar la seva morfologia i funcionalitat davant la transformació de l’art de la guerra en el pas de l’època medieval cap a la moderna. Si davant l’atac de la cavalleria i la infanteria era suficient amb parets altes i torres amb merlets, amb l’adveniment de l’artilleria les regles del setge canvien. Cal adoptar noves formes com les que afegiren les modificacions del castell de Constantí, formes triangulars, hexagonals o trapezoïdals, murs més gruixuts però més baixos, parets atalussades amb inclinació..., tot un plegat d’elements que dificulten l’impacte dels canons i caracteritzen la fortalesa d’època moderna. La construcció de fossats o baluards sobreposats o adjuntats a les fortificacions existents (com el baluard del Raval de Sant Cristòfol) permetien una millor defensa i constituïen un obstacle afegit en un intent d’assalt. Aquests tipus de fortificacions es dissenyen per primer cop a itàlia (per això són anomenades de “traça italiana”) ja que és allí on es produeixen les primeres guerres del que podríem qualificar “d’estil modern” entre les tropes hispàniques i france-
ses, en l’anomenat descens de Carles A finals del s. xV les tropes franceses incorporen com arma de setge els canons, que ensorren fàcilment les muralles medievals altes i primes de les ciutats fortificades italianes i que faran canviar, com hem descrit, el plantejament defensiu de les fortificacions existents. Aquesta “escola” italiana influirà en els enginyers europeus, destacant principalment els holandesos i francesos, com el piemontès Francesco-Maria, comte de Brogglio que, sota ordres del virrei francès, remodelarà les defenses constantinenques en ple conflicte, l’any 1642. davant l’evident manca de pedreres properes, les muralles medievals de Constantí eren fetes amb mamposteria (morter de calç i reble) sobre l’argila natural amb encofrats de tàpia a sobre. Aquest parament de tàpia podia ser reforçat amb terra en el moment del setge, funcionant així com un coixí al rebre les bales d’artilleria. Al mateix temps, construir amb materials més a l’abast i menys costosos permetia reconstruir més ràpidament la muralla, fins i tot durant els atacs enemics. Les torres i els bastions adossats a les muralles comptaven amb canons per disparar als atacants però també esdevenien “cantera” o trinxera si eren volats per l’artilleria
Viii.
enemiga, o fins i tot es minaven per tal que l’explosió sorprengués al major nombre d’atacants al creuar en aquell punt. El desenvolupament dels setges a Constantí consistiren, com en els setges al llarg del segle xVi, en establir un cercle al voltant de la vila per tal d’evitar la fugida dels assetjats i la rebuda d’efectius i subministraments des de l’exterior, mentre es vigilava que no vingués un exèrcit al rescat que deixés els assetjadors entre dos fronts, acorralats entre les muralles que pretenien assaltar i les tropes que venien a l’auxili, com va succeir a la batalla de pavia (1525). després, s’intentava l’apropament a les muralles per tal de col·locar una mina en un punt dèbil de les fortificacions, que en esclatar obriria una via d’entrada al recinte, a la vegada que el foc d’artilleria intentava obrir alguna bretxa per on poder entrar amb la infanteria, com de fet va tenir lloc en l’assalt a Constantí de l’octubre de 1647. Assetjats i assetjadors viurien en vigilància continua, tant observant com escoltant qualsevol moviment del contrari, perquè els defensors no perdrien ocasió per disparar als atacants desprevinguts, sortir en una ràpida escaramussa o col·locar una contramina que esguerrés els intents de prendre la plaça.
inSTiTUT CARToGRÀFiC i GEoLòGiC dE CATALUnyA
El personatge
Ramon Amigó, vist per Xavier Ferré Trill JOSEP ESTIVILL Arxiu Municipal de Constantí
R
amon Amigó és l’autor de dues obres importantíssimes sobre la toponímia i l’onomàstica de Constantí. Homenatgem la seva figura per l’estret lligam d’aquestes disciplines amb el concepte del paisatge cultural i amb l’amor pel territori. per fer-ho, hem conversat amb xavier Ferré, un dels màxims especialistes en la vida i l’obra de l’escriptor, aprofitant que va venir recentment per presentar la biografia que ell mateix ha escrit: Ramon Amigó i Anglès, pedagog del territori (1925-2011): aportació a la sociabilitat cultural (Barcelona: publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013). També és l’autor de l’article “Ramon Amigó i la toponímia de Constantí” (Estudis de Constantí, 28, 2012, pp. 255-262). xavier Ferré Trill és postgraduat en sociologia i màster en Estudis Superiors de Llengua i Literatura Catalanes. Actualment exerceix de docent al departament de pedagogia de la URV. Ha investigat els moviments socials contemporanis i les conjuntures del pensament (polític i literari). També s’ha centrat en l’edició d’assaigs i epistolaris sobre història nacional (Rovira i Virgili, Joan Fuster).
Quina és la importància de la figura de Ramon Amigó?
Amigó (Reus, 1925-2011) és un exemple de baula intel·lectual que permet de reconstruir, per mitjà de xarxes de relacions cívico-culturals, el teixit associatiu local-nacional. Es tracta d'un integrant de la generació (si adoptem aquesta tipologia) dels anys cinquanta que endega dues activitats bàsiques: l'excursionisme i els cursos de llengua, l'abast del qual, per la seva rellevància, depassà l'àmbit comarcal. Així, la tasca de més relleu la durà a terme d'ençà de la primera meitat dels anys quaranta fins als anys seixanta. La toponímia —com a extrem que
18
desenvolupa la consciència lingüística amigoniana— serà un fet induït de l'activitat excursionista i de la relació de Ramon Amigó amb l'historiador i geògraf Josep iglésies, de qui, per cert, cal una biografia. L'altre aspecte a destacar és que tota aquesta dedicació és duta a terme des de l'autodidactisme, des de la formació no formal, cosa que ha de dur a la reflexió en aquest temps tan funcional-instrumental: tan pràctic (sic)... La realització d'aquest tipus de biografies —extrapolades a tot el país— ens ofereix una radiografia ajustada de com es reprengueren, entre els anys quaranta i cinquanta,
dinàmiques culturals i polítiques alhora que descentralitzades i mancomunades.
FoToS: AJUnTAMEnT dE ConSTAnTí
Quines fonts has emprat per a confeccionar la biografia i quins aspectes més rellevants has trobat?
Les fonts de què he disposat han estat les familiars. Fonamentalment la correspondència d'Amigó, la consulta —lectura— de la qual ha estat determinant per a fixar tot el que he respost a l’anterior pregunta. A més, però, la història oral i altres arxius personals han acabat d'afaiçonar les fonts primàries. Cal destacar, en aquest sentit, la documentació dels Arxius Comarcal del Baix Camp, Comarcal de Tarragona i el nacional. La consulta d'una determinada part del fons epistolar m'ha permès conèixer millor el personatge objecte d'estudi i el detall de les seves activitats. Com sempre, les cartes aporten llum sobre la microhistòria que, sovint, no apareix en llibres, o en testimonis orals i administratius. La correspondència de Ramon Amigó amb Josep iglésies i amb Joan Coromines és de gran relleu.
Podries explicar com era tècnicament la feina de l’onomatòleg Amigó quan feia treball de camp?
Gràcies al guiatge de Josep iglésies i d'Enric Moreu-Rey, Amigó va anar aprenent una metodologia que tenia dos braços fonamentals: el recull oral de noms, renoms, de lloc i noms de persona, i l'aportació de dades escrites històricament referencials. primer varen ser estudis toponímics i posteriorment (anys vuitanta, noranta) estudis onomatològics, és a dir, estudis sobre antropònims (noms de persona) i topònims. El recull oral era fet a partir d'un criteri: gent gran que no tingués formació acadèmica (o amb una formació elemental). Aquesta condició servia per a tenir esment de noms no matisats per cap font secundària, o interpretativa. Calia conèixer els noms reals, que passaven de generació a generació. o que en patien ruptura de transmissió. El segon procediment era la consulta de fonts escrites. normalment documents administratius —censals, capbreus, cadastres, fogatges— per a sistematitzar i contrastar els noms obtinguts a través de les fonts orals. La comparació i contrast entre ambdues fonts feien que s'obtinguessin trajectòries de noms com més exactes millor. i també permetia de reproduir fragments documentals on apareixien topònims en llur context. Tot plegat feia que Amigó —en certa mesura recuperant la tradició d'un excursionisme d'estudi, no pas lúdic— recorregués, fins a edat madura, pràcticament
PÀGINA ANTERIOR: Ramon Amigó durant l’acte de nomenament com a fill adoptiu de Constantí (1994). A sota, les cobertes dels dos llibres d’Amigó sobre toponímia i onomàstica publicats els anys 1968 i 2008, respectivament. DALT: l’acte de presentació de la biografia d’Amigó escrita per Xavier Ferré Trill (a l’esquerre) i que es va celebrar a la Biblioteca Municipal de Constantí el 2014. L’acte comptà amb una introducció a càrrec de l’historiador Jaume Massó (a la dreta). tots els indrets a estudiar. precisament aquests desplaçaments feien que trobés noves indicacions, o noves localitzacions com els pous de glaç. Cal dir que els estudis onomatològics, amb diversos procediments de formalització, tenien —i tenen— un valor afegit: el coneixement de formes de vida —comunitàries, laborals, culturals— que han deixat d'existir. per aquest motiu treballs sobre toponímia —La Mussara— permeten de concretar aquesta extinció. En aquest cas la desaparició d'una vila sencera i l'establiment d'una seva dinàmica de migració. Hi ha una dimensió antropològica, si es vol traduïda etnogràficament, en les recerques onomatològiques. Almenys Amigó en donà compte.
Amigó era aficionat a l’excursionisme; com es relacionaven les dues activitats?
Com he dit, l'excursionisme, essencialment desenvolupat —per bé que no pas únicament a l'Associació Excursionista de Reus— permetia Amigó, iglésies, Santasusagna, Massó, pàmies, etc. conèixer els recorreguts i els indrets de cada desplaçament. A més, aquesta associació esmentada, de la qual el toponimista reusenc fou president, organitzava conferències formatives a càrrec d'historiadors, biòlegs, geòlegs... Aquestes sessions tenien com a fita oferir eines d'estudi, o nous procediments pràctics, per a assolir un coneixement més sistemàtic per a (re)conèixer el territori.
19
La relació, doncs, entre excursionisme i toponímia era versemblant perquè sense un bon coneixement de les partides de terra, dels límits dels llogarets, de la història de la vila, de les nissagues familiars; o sense les dades essencials de la vegetació, tipus d'economia agrària, difícilment es podien elaborar recerques rigoroses sobre onomàstica. Cada mot tenia un món. i per a Amigó assolir la relació entre paraula i entorn era fonamental, altrament es podria incórrer en extrapolacions inadequades. per això defenso la hipòtesi que l'excursionisme portà inicialment Amigó a l'interès per l'estudi de noms de lloc.
Quins aspectes queden encara per investigar sobre la figura de Ramon Amigó?
La biografia publicada ofereix una contextualització general de la vida i obra amigonianes. Caldria, en tot cas, desenvolupar el funcionament de tota la xarxa de formació de professors de llengua als anys seixanta i setanta. i, per descomptat, aprofundir en l'aportació onomatològica d'Amigó i l'escola que en derivà. Al llibre n'aporto una referència global, però seria adient de fer-ne una monografia. pel que fa a l'excursionisme, que en el llibre només surt vinculat amb la trajectòria del biografiat, és clar que manca encara una recerca exhaustiva sobre l'Associació Excursionista de Reus, o de l'Associació d'Estudis Reusencs, de la qual Amigó fou president.
FoTo: JoSEp M. SABATE SAnS
Ramon Amigó a Constantí
F
a pocs anys ens va deixar Ramon Amigó. El 2011 es va apagar la llum d’una de les personalitats més importants en el camp de les ciències socials. Autor de dues obres cabdals en la fixació dels noms al nostre poble: una, “Els topònims del terme municipal i del poble de Constantí”, publicada l’any 1968; l’altra, “onomàstica del terme municipal de Constantí”, del 2008. Quaranta anys separen aquestes dues publicacions. Amb el primer llibre, Amigó és un perfecte desconegut a Constantí i només el coneix la mare d’unes tietes seves de segon grau, cosines germanes de la seva mare, perquè eren filles d’un germà del seu avi matern, que s’havia casat, aquest germà de l’avi, amb una noia Berguedà de Constantí. Amb aquest feble contacte i un encàrrec del dr. Helmut Schlunk, director de la delegació espanyola de l’institut Arqueològic Alemany, Amigó es presenta un dia a Constantí per emprendre una ambiciosa recerca científica: documentar els topònims del terme pel que puguin revelar de cara a les excavacions arqueològiques de la vil·la de Centcelles que el citat institut emprèn en aquells anys. per a aquesta recerca, que durarà entre 1964 i 1966, contacta amb una trentena d’informants amb el perfil: home, vell i amb pocs estudis. Amb ells recorre el terme o, si estan físicament impedits, els entrevista a casa. Contrasta el treball de camp amb la visita als arxius (el municipal de Constantí i el provincial i l’arxidiocesà de Tarragona). El cas és que amb un ingent aplec de dades i aplicant la metodologia toponímica, Amigó confecciona el famós estudi sobre els topònims de Constantí. Som a començaments de 1967 i Schlunk, en llegir l’original, manifesta haver trobat molt
interessant el treball i estar-lo estudiant amb molt d’interès. Afegeix que ha fet gestions per a la seva publicació (que finalment editarà la diputació de Tarragona, a través de l’institut Ramon Berenguer iV). També l’important geògraf Josep iglésies n’elogia el llibre i qualifica Ramon Amigó de “mestre virtuós” que amb cada recerca “posa de manifest major rigor tècnic i interpretatiu”. però el llibre dels topònims del terme municipal i del poble de Constantí sorprenentment no s’arriba a presentar al poble en qüestió: Constantí. Tal com ens aclareix l’historiador Josep M. Sabaté i Sans, passen deu anys d’un total desconeixement i no serà fins a la iniciativa del Cercle Cultural, Recreatiu i Esportiu que compra un estoc d’exemplars del llibre i els posa a la venda a Constantí. El reconeixement oficial arribarà vinti-tants anys després, durant l’alcaldia de Josep Bergadà, quan se’l nomena fill adoptiu el 1994 i, després, pregoner de la Festa Major d’Hivern el 1997. Amigó —ens explica Josep M. Sabaté— es queda perplex amb aquests reconeixements, tal com li confessa en una ocasió al professor José Sánchez Real, perquè a Constantí no havien mostrat massa interès per la seva recerca toponímica, que en aquell moment ja feia trenta anys que s’havia portat a terme. però l’investigador aprofita el seu pregó de festa major per encoratjar els estudiosos constantinencs perquè treballin en l’actualització de la seva investigació i, de fet, en qualsevol altre camp de les lletres, a profit d’aquesta comunitat tan afectada pels trasbalsos dels últims anys, impulsats pel capitalisme industrial. L’actualització de l’estudi arribarà deu anys després, aquesta vegada per encàrrec del Sindicat Agrícola de Constantí.
20
Aquesta entitat acabava de celebrar el seu centenari amb la publicació d’una monografia sobre la història de la mateixa entitat i, poc després, demanen a Ramon Amigó la reimpressió del seu llibre dels topònims de Constantí; però l’onomatòleg proposa una reestructuració de la informació per ajustar-la a la manera de fer actual en aquesta mena d’obres. A més, s’hi incorporen alguns noms —no gaires, tanmateix— que s’havien descobert en els transcurs dels quaranta anys que havien passat des de la publicació del llibre originari. Els col·laboradors actuals, a diferència de la vegada anterior, són pocs però selectes, gent de lletres i amb experiència en les ciències socials: la historiadora i professora universitària, Montserrat duch, la filòloga Montserrat Franquès, l’historiador Josep Franquès i l’erudit local Josep M. Solé Barrufet. d’acord amb el testimoni d’aquest darrer, Ramon Amigó queda amb ell o amb Josep Franquès, preferentment al cafè del Sindicat, i allí aclareixen els dubtes sobre certs noms que l’onomatòleg porta apuntats en unes fitxes. En aquesta nova edició incorpora una cinquantena de topònims (que no sortien al primer llibre) i, sobretot, d’antropònims, raó per la qual es considera oportú donar-li una denominació nova, que serà “onomàstica del terme municipal de Constantí”. La publicació serà a càrrec conjuntament de l’institut d’Estudis Catalans i del Sindicat Agrícola de Constantí. Aquesta vegada, el llibre sí que es presenta a Constantí. Va ser el 2008 i l’aspecte era el de les grans ocasions, amb la sala Macià Martorell del Sindicat plena de gom a gom, amb gent que celebra la importància d’aquesta obra científica i de la figura del seu autor.
JOSEP ESTIVILL Arxiu Municipal de Constantí
L’
instituto Geográfico y Catastral va realitzar, durant la primera meitat del segle xx, una sèrie de mapes referits als treballs topogràfics del cadastre parcel·lari de rústica. Aquest organisme va ser creat l’any 1870 amb la curiosa finalitat de determinar la forma i les dimensions de la Terra (d’aquí el seu logo, la bola del món recolzada en un coixí de núvols). Els mapes de Constantí es van fer durant la dècada dels anys trenta del segle passat. Aquestes fulles es conserven actualment a l’Arxiu Històric de Tarragona, però l’Ajuntament de Constantí en va encarregar la digitalització i avui es poden consultar per internet al web de l’Arxiu Municipal (arxiudeconstanti.cat). Us mostrem un d’aquests fulls, el del polígon número 8, de la Riba,
que és la partida que delimiten el camí de Montblanc i el riu Francolí, d’una banda, i el camí dels pallaresos i el torrent del Mas Blanc, de l’altra. no cal ni dir que aquests mapes són excel·lents per als estudis de toponímia perquè ens faciliten els noms dels indrets però també perquè podem descobrir com era el nostre terme municipal ara fa vuitanta anys.
2
1
21
A les dues pàgines següents trobareu la imatge completa d’aquest full del polígon 8, però us en volem destacar alguns aspectes que trobem especialment interessants, com la recreació de la vil·la romana de Centcelles (1), quan encara no havia estat excavada i la sala de la cúpula es denominava encara ermita de Sant Bertomeu. Les restes dels banys romans són les que consten com a ruïnes mentre hi veiem la caseta i el corral del mas que era en aquell moment Centcelles. També hi veiem una part del molí de Reus (2), amb el dibuix de la imponent bassa ja que aquest molí industrial s’alimentava amb la força de l’aigua de la sèquia dels Molins. A la resta del mapa hi trobem els masos i barraques, tan característics del nostre territori, però també les abundants evidències de construccions lligades a la gestió de l’aigua: regs, basses, pous, sínies, etc. (3).
3
Eines
El catastró de Constantí dels anys trenta del segle XX
23
BTT amb encant
Cap a la pedrera romana del Mèdol! IGNASI MANZANARES punt d’informació Juvenil Ajuntament de Constantí
A
questa ruta que us presentem ens porta al Mèdol, la pedrera de l’època de la Tarraco romana millor conservada en l’actualitat i que, a partir del segle ii a.C., va servir per construir la muralla de la capital i una bona part dels monuments més emblemàtics de l’actual ciutat de Tarragona. Aquest recorregut té el seu punt de sortida a Constantí i llavors, passant vora la vil·la de Centcelles, travessa el riu Francolí i al cap de poca estona ens saluda novament una altra mostra de l’extens patrimoni heretat de la colonització romana: l’imponent pont del diable. A continuació, seguirem un itinerari complex i variat que, a través dels boscos de Tarragona, els pallaresos i el Catllar, ens portarà al nostre destí: la cantera del Mèdol. En pocs anys, aquesta pedrera ha passat de ser un preciós racó desconegut per la majoria a la situació actual. Recentment, ha patit un incendi i al seu voltant s’ha construït una tanca de fusta i uns miradors per poder admirar des de l’altura, però que li han fet perdre part del seu encant.
A continuació, seguirem un camí paral·lel a la costa que, després de passar pel Mas de Sorder (record i mostra de la riquesa dels antics propietaris d’aquest terreny), ens portarà al punt culminant de la geografia de la comarca: els Alts de la Bassa Closa, coneguda com a Gurugú per la presència propera d’un antic recinte militar. des d’aquest punt, baixarem a Tarragona i tranquil·lament retornarem per la vora del riu al punt de partida: el municipi de Constantí.
Constantí - pont del diable Constantí —Vil·la de Centcelles— Molí de Reus — riu Francolí — Represa — pont del diable. Total: 6'8 km.
pont del diable - Carretera de Santes Creus pont del diable — Mas dels Arcs — Tallafocs (de dreta a esquerra) — Tallafocs (d'esquerre a dreta) — sortida per senderó a la dreta a 90 metres — pista a l'esquerra — Mas del pastor — Carretera de Tarragona a Santes Creus. Total: 3'46 km.
24
Carretera de Santes Creus urbanització Bonaigua Travessem i continuem recte fins a agafar el GR (taques vermelles i blanques) que ve de cara i es desvia a la nostra esquerra (direcció al Catllar) — el seguim fins a la carretera entre pallaresos i el Catllar (T-203) a l'alçada de la urbanització de la Bonaigua. En aquest
Recomanacions per carretera, carrers i trams tècnics és altament recomanable l’ús del casc per evitar greus lesions cerebrals en cs de caiguda i/o accident. tram hem d'estar alerta ja que varia sovint de camins (senderons, pistes de terra, pistes encimentades o carrers asfaltats per mig d'urbanitzacions) i no sempre s’escull el camí més evident: sempre hem d’estar atents als senyals pintats en blanc i vermell. Total 5 km.
Urbanització Bonaigua Rotonda de la Mora
Continuem la carretera fins a la cruïlla, que travessem — Cementiri del Catllar — carrer a la dreta i pista a la dreta, continuem sempre pel més recte sense perdre alçada, passant per unes parcel·les de bestiar — Apareixen senyalitzacions cap al Mèdol acompanyades de cintes grogues (continuem sense perdre alçada) — bifurcació amb un pal senyalitzador, amb dues possibilitats d'arribar al Mèdol — prenem la de l'esquerre amb un ràpid i divertit descens — planta purificadora a l'esquerre al final del descens i després pista que prenem a la dreta fins a la rotonda de la platja de la Móra. Total: 6'36 km.
Rotonda de la Mora - el Mèdol - Carretera de Boscos Sense entrar a la rotonda, prenem un caminet a l'esquerre de l'autopista Ap7 i al cap de 800 metres travessem per un pont sobre l'autopista per arribar al nostre objectiu: la pedrera romana del Mèdol. per retornar, tornem les nostres passes i, sense creuar el pont, baixem per una trialera fins a una pista — seguim la pista a la dreta les indicacions cap el Mas de
Sorder, sempre recte paral·lel a l'autopista — Mas de Cusidor — Mas de Sorder (conegut popularment com a Mas de la Cúpula) — Carretera de Boscos de Tarragona al Catllar (Tp 2039). Total: 2'96 km.
Carretera de Boscos - parc del Francolí Continuem a l'altra banda de la carretera per una pista amb forts i continus pendents (sobretot de pujada) paral·lels sempre a l'autopista, amb algun desviament a la dreta per sortejar els pendents més forts (atenció) — senyals (pals i groc) cap a Gurugú — Gurugú (punt més alt del Tarragonès) — Urbanització del Mas de panxer— carretera de Santes Creus (Tp2031) — Travessem el pont damunt de l’autopista i prenem l’antiga carretera a la dreta — 30 m. camí a l'esquerra i descens per GR — trialera, túnel, sederó i sortir a l'esquerre i després a la dreta per pista encimentada — Cementiri de Tarragona — Tarragona 2 pont damunt de l’autovia i baixada per carrers fins al parc del Francolí — abans del pont de Santa Tecla (sortida cap a Reus) entrem a la dreta cap al parc, travessant-lo fins al final (pistes esportives). Total: 11'70 km.
parc del Francolí - Constantí d'aquí, pel camí que voreja el marge esquerre del riu (pujant a la dreta) arribem al camí d'anada, a l'alçada de la Represa per creuar novament cap a Constantí. Total: 5'45 km.
25
Seleccioneu la ruta en funció de les vostres capacitats físiques i tècniques. La bici sempre a punt: canvi de marxes ajustat i sense friccions importants, frens efectius... Si feu alguna ruta que presenti dificultats on el nivell de la vostra tècnica sigui escàs o just, aneu acompanyats d’alguna persona que us pugui ajudar en cas d’accident. Aquesta ruta és factible i satisfactòria també caminant o corrent, si no disposem de bicicleta adequada a aquests terrenys. Calculeu una durada aproximada d’unes tres hores i mitja per fer-la amb tranquil·litat en bicleta.
Més informació Colla Cicloturista Centcelles de Constantí http://www.cicloturistasdeconstanti.com
Punt d’Informació Juvenil Sant pere, 49 - Constantí imanzanares@constanti.cat organitza puntualment sortides de BTT a l’entorn proper de Constantí, a demanda dels joves que ho desitgin.
CONSTANTÍ - EL MÈDOL
Tipus d'activitat: anar en bicicleta Descripció: visita a la cantera romana del Mèdol Recorregut: 41 km Temps: 2’5 / 3’5 hores Elevació màxima: 224 m Elevació mínima: 49 m Desnivell acumulat: 1025 m Grau màxim: 39 % Grau mínim:-96 %
Coincideix amb un itinerari de Gran Recorregut S’abandona l’itinerari de Gran Recorregut
Molí de Reus
Mas de Pastor
Riu Francolí Represa Mas dels Arcs
Cementiri de Tarragona
Parc del Francolí
Urb. Tarragona 2
Urb. Mas de Panxer
Urb. Bonaigua Cementiri del Catllar
El Gurugú
Mas de Sorder Mas de Cusidó
Planta purificadora
El Mèdol
BASE CARToGRÀFiCA: iCC
1.- Cel aligot xoriguer comú comú
blaveta
La partida del Bassal
28
guineu
JOSÉ A. LATORRE
E
n aquest nou article d’Hàbitat veurem la diversitat biològica que podem trobar en els espais oberts del nostre terme, constituïts bàsicament per conreus de cereal, guarets, erms i pastures. En aquest cas, estem en els espais que envolten els camins de la Sinieta, de l’Albiol i del Bassal. Geològicament, les graves i conglomerats de diferent composició i mida ens in-
bitxac comú
perdiu
2.- Línia arbustiva serp llisa septentrional trist
3.- Terra
rosella
calcida blanca
sargantana ibèrica
lleterola d’hort
xicòria
panical
Hàbitat diquen que estem davant d’unes terres que formen part d’un gran ventall de dejecció, provinent de la Serralada prelitoral. Aquests indrets herbacis, encara que semblin sense vida, tenen una flora ruderal associada, com per exemple el panical, de vital importància com a font de nèctar per a insectes com la blaveta, l’abella, etc.; també podem descobrir la lleterola d’hort, el bolitx o la calcida blanca. Al nostre voltant seran els ocells els que posin la nota més cridanera; així, podrem
descobrir el vermellós bitxac comú, que busca insectes entre el terra, al temps que el trist emetrà insistentment el seu reclam des del cel i la perdiu ens pot sortir volant estrepitosament al nostre pas. Entre els murs de pedra seca que envolten camins i parcel·les podrem entreveure la sargantana ibèrica darrere de les mosques i les aranyes, sense perdre de vista el seu gran depredador, la coronela llisa, una serp especialitzada en la seva captura. dins de la nostra passejada i si aixequem la vista per un instant, podríem
29
tenir la sort de veure alguns rapinyaires com el xoriguer i l’aligot comú, molt donats a caçar en espais oberts que permetin descobrir les seves preses amb facilitat: rosegadors, rèptils, insectes... Si en el decurs del nostre itinerari se’ns fes de nit, podríem sorprendre l’àgil i esquiva guineu saltant sobre els talpons que surten dels seus caus subterranis. Resumint, estem davant d’un paratge ric en espècies que ens alegraran les nostres jornades de camp pels volts de Constantí.
notícies
TOTS ELS CAMINS DUEN A ROMA
L
a xarxa de Camins del Camp de Tarragona està constituïda pels camins que els municipis han triat mantenir i senyalitzar per afavorir el trànsit no motoritzat. Són camins públics i, per tant, imprescribibles, inalienables i inembargables. La bona nova és que alguns dels camins de Constantí s’han afegit a aquesta xarxa. Es tracta dels camins que connecten el pont de les Caixes i la vil·la romana de Centcelles amb els camins de Tarragona, en particular amb l’entorn del pont del diable, i arribaven fins a Altafulla o més enllà, encara. Aquesta iniciativa la va posar en marxa inicialment l’Ajuntament de Tarragona el 2010 per crear els camins de l’Anella Verda però després, la participació del Consorci del pla
de Competitivitat Turística de la Tarraco Romana, la va estendre als municipis del voltant. Arriba fins al camí dels pallaresos des del pont del diable i llavors recorre un itinerari que ens és ben familiar, amb el pont de les Caixes, el mas de la Ferrerota, els molins i la sèquia i, sobretot, la vil·la romana de Centcelles amb el seu imponent mosaic de temàtica paleocristiana. Tot el recorregut ha estat senyalitzat abastament, amb la indicació de la distància en quilòmetres i del temps de durada aproximat. Amb aquesta intervenció guanya en riquesa tot l’entorn al voltant de Centcelles, ja que aquesta coneguda vil·la romana està envoltada d’importants indrets patrimonials que ara seran una mica més coneguts.
Art i paisatge
E
n aquesta nova secció que us presentem volem mostrar algunes obres artístiques, sovint poc o gens conegudes pel gran públic, que recullin els elements del nostre paisatge. devem la primera imatge a la gentilesa del senyor Lluís Maria Fortuny Canadell. Es tracta d’una aquarel·la magnífica realitzada per Salvador ponte de Castellví el 1997. És una imatge ben característica del carrer Major i que, amb tota seguretat, sabreu ubicar de seguida
30
ja que està presa des del balcó d’una casa situada a la plaça de l’Església i mirant en direcció a Tarragona. En la imatge, hi podeu veure el domini magestuós de la façana modernista del Casino, obra de l’arquitecte reusenc pere Caselles. La tècnica emprada és mixta: tinta per delimitar els contorns i aquarel·la pels colors de les superfícies. La qualitat del dibuix és extraordinària, tant per la precisió dels detalls com pel domini dels colors i la suavitat i alegria de la llum. En la part superior dreta hi llegim la càlida dedicatòria de l’autor, ponte de Castellví, al professor de Constantí, Manuel Fortuny: “Al maestro Fortuny, agradecido por sus sabios consejos”. i acaba dient l’artista “perdón por las molestias, meu veí...”. El professor Manuel Fortuny la va cedir al seu fill, Lluís Maria Fortuny, el qual havia estat antic regidor al consistori constantinenc i, encara que ja fa anys que no viu al nostre poble, va tenir el bon gest de fer-ne donació a l’Ajuntament de Constantí. Ara, el quadre de pontue de Castellví el publiquem a la contraportada de la revista “Rutes de Constantí” perquè, d’aquesta manera, esdevingui una obra coneguda i admirada per tothom.
10 trucs per ser més actius A L T R A N S P O RT !"## $%&'()*+#,-*./*0(1*0(#&*2#*234&*2#52*16-*#.+*#*2%7+'0# !" $%&'()*+# ,-*./*0(1*0(# &*2 #*234&*2# 52*16-*# .+* #*2%7 #
8*0#'&9&+1'04:*2;#'#*<'(*+#+24-#&=423*02>-"## 8*0#'&9&+1'04:*2;#'#*<'(*+#+24-#&=423*02>-""##
?"#@'#474,*+#&=423*02>-A#84'B*+#48402#:*&#<>2(-*#:*2CA#># # @'# 474,*+ #&=423*02>-A# 84'B*+# 48402# :*& #<>2(-*# :*2CA #>#
6+7*+#+02#6'2>2#1D2A#'#,*+#+02#(-412#6*-#&*2#*234&*2"# 6+7*+#+02#6'2>2#1D2A#'#,*+#+02#(-412#6*-#&*2#*234&*2"#
E"#F<'(*+#+24-#&*2#*234&*2#1*3G0'.+*2#:*&#1*(->A#:*#&*2#*2(43'>02#:*# #F<'(*+#+24-#&*2# *234&*2 #1*3G0'.+*2# :*&#1*(->A#:* #&*2# *2(43'>02#:*# I*+# J2# :*& # (-4026>-(# 6J8&'3# ' # 84'B*+# +04# ># :+*2 # 64-4:*2 # 48402# H"##I*+#J2#:*&#(-4026>-(#6J8&'3#'#84'B*+#+04#>#:+*2#64-4:*2#48402# :*&#<>2(-*#:*2CA#>#:*26-D2A#2'#D2#+04#)>04#2*7+-4#6*-#341'04-" :*&#<>2(-*#:*2CA#>#:*26-D2A#2'#D2#+04#)>04#2*7+-4#6*-#341'04-"
*(-># '# ' # &=4+(>8J2# &=4+(>8J2# 3341'040("# 41'040("# L *3>-:*+# 33*:'-# *:'-# K"# F26*-*+# F26*-*+ # *&# *&# 1 1*(-># L*3>-:*+#
4# +04# +04# 4&(-4# 4&(-4# 6 *-2>04# . +* # M ># 0 *3*22'%N# 44## 1 D2A# 2*16-*# 2*16-*# *&# *&# 2*'*0(# 2*'*0(# 4# 6*-2>04# .+*# M># 0*3*22'%N# 1D2A# :*16*+2#,4-*+#1D2#:*26*24#:=*0*-7'4#'#(-*84&&4-*+#&=*.+'&'8-'" :*16*+2#,4-*+#1D2#:*26*24#:=*0*-7'4#'#(-*84&&4-*+#&=*.+'&'8-'"
O"## O"
4# ,,*'04# *'04# ''## 4& 2# &&&>32# &>32# : *# &&&*+-*"# &*+-*"# II*+# *+# J 2# : =+0# P0*+# P0*+# 44## 6 6*+# *+# 44## &&4# 4&2# :*# J2# :=+0# 6>:Q1*(-*#'#,*+#*0(-*#R"SSS#'#!S"SSS#6422>2#4&#:'4" 6>:Q1*(-*#'#,*+#*0(-*#R"SSS#'#!S"SSS#6422>2#4&#:'4" #$%&'()*+#*&#(-4026>-(#6J8&'3#6*-#43>1640U4-#*&2#'0,40(2#4#&=*23>&4" T"#$%&'()*+#*&#(-4026>-(#6J8&'3#6*-#43>1640U4-#*&2#'0,40(2#4#&=*23>&4" # P3>1640U*+ #*&2# <>2(-*2#V&&2# 4# &=*23>&4# 4# 6*+# 5(418D #*&2# R"#P3>1640U*+#*&2#<>2(-*2#V&&2#4#&=*23>&4#4#6*+#5(418D#*&2#
4W+:4-G#4#:*2*0<>&+64-#+0#3>16>-(41*0(#43%+;" 4W+:4-G#4#:*2*0<>&+64-#+0#3>16>-(41*0(#43%+;"
# P64-.+*+# *&#3>(B* #># &4#1>(># &&+0U #5KSS# 1 #46-> # X"#P64-.+*+#*&#3>(B*#>#&4#1>(>#&&+0U#5KSS#1#46->B";#
:*# :* # &*2# &*2# **0(-4:*2# 0(-4:*2# :*# :*# &&*2# *2# 8>%7+*2A# 8>%7+*2A# : :*&2# *&2# 33*0(-*2# *0(-*2# 3>1*-3'4&2A# 3>1*-3'4&2A# 33*0(-*2# *0(-*2# +-8402A# +-8402A# 3'0*1*2A# 3'0*1*2A# (*4(-*2# (*4(-*2# ># ># :*#3424"#Y41'0*+#+0#1Z0'1#:*#:*+#1'0+(2" :*#3424"#Y41'0*+#+0#1Z0'1#:*#:*+#1'0+(2" 2# : * # &&4# 4# 8 '3'3&*(4# 33>1# *# !S"# I*+# I*+# J J2# :*# 8'3'3&*(4# >1# 44## 1 1'(WG# '(WG# : :*#
((-4026>-(" 4026>-("
31
www.pafes.cat www.pafes.cat
Pla Pla d’Activitat d’Activitat FFísica, íssica, Esport Esport i Sa Salut lut ((PAFES) PA AFES) - ffebrer ebrer d dee 2010
(-*0#'#:*&2#4*->6>-(2" (-*0#'#:*&2#4*->6>-(2"