Rutes de Constantí 08 (2017)

Rutes 8 de Constantí Una guia turística i cultural

Arquitectura colonial

Recuperant el Pont de les Caixes

Els masos de Constantí

El dibuixant de Centcelles

RUTEs dE CoNsTANTí

Número 8 (2017)

dipòsit legal: T-944-2012 IssN: 2014-7686 (versió per a Internet) i 2014-7678 (versió en paper).

Edició: Ajuntament de Constantí Carrer Major, 27 - 43120 Constantí Tel. 977 520 521 Correu: ajuntament@constanti.cat

Coordinació: Josep Estivill (Arxiu Municipal de Constantí) Correu: arxiu@constanti.cat Correcció lingüística: Montserrat Franquès Gil Impressió: Arts Gràfiques Octavi

Crèdits fotos: Ajuntament de Constantí (cedida per): 49a, 49b, 49d, Michael Apel: 61 (cotxa fumada).

Araceli Bertran: 8-9 (el joc de la ruta de l’aigua). Tate Cabré: 29 (dalt dreta). Josep Estivill: 4-9, 10a, 12-13, 42, 44-45, 49c, 49f, 49h, 51a, 51c, 51d, 51e, 51g, 59 (totes excepte Mas de Cavallé), 60 (foto gran). Camilo A. Fernández: 61 (bosqueta vulgar).

Fundació Bosch i Cardellach: 63-64.

Google Maps: 24-29, 54-55. José A. Latorre: 60 (agropir, blet, ravenissa blanca), 61 (gafarró). Ignasi Manzanares: 52-56. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona: 9 (superior). Oriol Nicolau Tell: 15-22.

POUM Constantí: 25-26, 29 (dalt esquerra), 43, 59e. Hugo Prades: 3041. Josep Ollé: 60 (guineu). Andreas Trepte: 61 (pinsà vulgar). Chrístian Twose: 46-47, 49g. Wikimedia Commons: 10b, 11, 60 (musaranya), 61 (tallarol), 62.

Agraïments: Carles Alcoy, Araceli Bertran, Tate Cabré, Iñaki Delaurens, Ricard Escarré, Montserrat Franquès Gil, José Antonio Latorre, Ignasi Manzanares, Oriol Nicolau Tell, Hugo Prades, Pilar Sada, Joan Torrents i Chrístian Twose.

Amb el suport de la Diputació de Tarragona

E

Els valors de Constantí

m fa il·lusió presentar-vos el vuitè número de la revista “Rutes de Constantí”, perquè és un cant d’amor al poble, al seu paisatge, al patrimoni històric, a la gent... Som un poble ric en tradicions i diversitat i la revista ens mostra un territori apassionant, poc conegut i ple d’espais per descobrir i gaudir-ne.

En aquest número us parlem del munt de masos antics que tenim, on les persones hi vivien practicant l’autogestió; de la necessària restauració del Pont de les Caixes, una construcció que està declarada Bé Cultural d’Interès Nacional; de la divulgació del monument de Centcelles, una de les joies del conjunt de la Tàrraco Romana; de les rutes que podem fer a peu o en bicicleta...

Precisament perquè tota aquesta riquesa que tenim al nostre voltant no apareix habitualment als mitjans de comunicació i, en general, la coneixem ben poc, aquí teniu un conjunt de propostes per descobrir el Constantí més turístic. Óscar Sánchez Ibarra Alcalde de Constantí

Articles 14 Masos de Constantí La vida als masos estava lligada a uns ritmes i uns costums molt específics.

24 Arquitectura colonial de Constantí Descobrim el caràcter colonial dels masos d’Alemany, dels Frares i de Sant Ramon.

30 Hugo Prades, el dibuixant de Centcelles L’evolució de la vil·la romana a través d’il·lustracions didàctiques.

42 L’entorn atractiu de Constantí La ruta de Sant Llorenç i els seus elements d’interès.

46 Recuperant el Pont de les Caixes La restauració de l’aqüeducte d’origen romà, encara en funcionament.

3

Seccions 10 L’enigmista - L’ermita de Sant Ramon

12 La panoràmica - El pont de l’A-27 52 BTT amb encant - Senders i trialeres al voltant de St. Pere i St. Pau 58 Ruta Natura - La ruta dels arbres monumentals 60 Hàbitat - El conreu de la vinya

62 El guia - “Terrible y ejemplar castigo”

destacat de Repsol.

A títol de curiositat, l’exposició va quedar casualment registrada a les imatges del Google Street, que durant l’estiu passat va recórrer els carrers del nostre poble, de manera que si entreu a aquest lloc web podreu recuperar les obres dels “Veïns a la fresca” a peu de carrer.

notícies

VeÏns A LA FRescA carrer Major, plaça de l’església i carrer de les creus.

Juliol a octubre de 2016 L’estiu de 2016 es va celebrar la segona edició de l’exposició de retrats fotogràfics “Veïns a la fresca”, que tan bona acollida havia tingut la primera vegada.

La idea i la coordinació foren a càrrec de Núria Serrano i de Sílvia Iturria, de Rusc Produccions.

Aquesta vegada la mos-

L’organització va ser a càrrec de l’Ajuntament i va comptar amb el patrocini

tra se centrava en els carrers que conformen l’eix central del nucli antic i estava formada per un centenar d’imatges impreses en grans lones i penjades a les façanes on havien viscut o hi viuen encara les persones retratades. L’impacte ha estat enorme. Els murs i les façanes per on la gent passava diàriament s’han convertit en una gran intervenció artística de carrer. La foto com a detonant de les vivències personals i de la memòria col·lectiva.

4

Re-DescoBRint centceLLes Museu nacional Arqueològic de tarragona.

Del 27 d’abril de 2016 al 8 de gener de 2017.

Prorrogada fins al 16 d’abril de 2017.

El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) ha exposat durant un any, aproximament, una mostra monogràfica dedicada als més de cent anys de la re-cuperació del monument de Centcelles. Va ser el 1877 quan es descobrí que sota una capa de guix del sostre s’hi amagaven unes figures fetes amb mosaic.

Es tractava d’una ocasió única per veure els materials d’arqueòlegs, els historiadors i els arquitectes centrats en el nostre monument més universal. Per citar només alguns exemples, l’exposició permetia veure els dibuixos originals de Lluís Domènech i Montaner i els seus alumnes de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, o els estudis de tessel·les fets pels tècnics de l’Institut Arqueològic Alemany. També hi descobríem les més recents reconstruccions infogràfiques en 3D. Com a nota destacada, cal celebrar que aquesta exposició ha estat guardonada amb el Premi Musa 2016 a la millor exposició del món antic, en la xxIV edició dels Premis Auriga.

Re-DescoBRint centceLLes Pilar sada (coord.)

Museu nacional Arqueològic de tarragona, 2016, 144 pp. És el catàleg de l’exposició del mateix títol que va

tenir lloc al MNAT durant els anys 2016 i 2017.

Consta d’una primera part amb quatre blocs escrits per veritables especialistes.

En el primer bloc, l’historiador Jaume Massó i Carballido repassa les principals aportacions historiogràfiques sobre el monument de Centcelles, des de les primerenques referències arqueològiques de Lluís Pons d’Icart al segle xVI fins a la intervenció decisiva de l’Institut Arqueològic Alemany a la segona meitat del segle xx.

Al segon bloc, Francesc Tarrats Bou, director durant molts anys del MNAT, desglossa les polítiques en la gestió cultural del monument, sobretot arran de la donació que l’Institut Arqueològic Alemany en feu a l’estat espanyol i la posterior transferència a la Generalitat de Catalunya.

El tercer bloc és obra de l’arqueòleg Josep Anton Remolà Vallverdú i té a veure amb els enigmes historiogràfics de Centcelles: quinés són les funcions i la cronologia de l’edifici a l’època en què es va construir

5

la imponent cúpula?

El darrer gran bloc és obra de la conservadora del MNAT Pilar Sada Castillo i explica les activitats de difusió, com ara les celebracions de congressos, les publicacions i els espectacles de recreació històrica.

A continuació, trobem un compendi d’imatges de les obres més rellevants que s’exhibeixen a l’exposició.

En definitiva, el catàleg no només subratlla la importància de Centcelles sinó també de tots els materials generats en el seu estudi, condicionament i divulgació durant els més de cent anys del seu re-descobriment.

GAstÓ De constAntí Ferran Marín Ramos, centre d’estudis constantinencs, 2017 Una novel·la d’aventures i enigmes històrics a partir del descobriment d’un sarcòfag a l’ermita constantinenca de Sant Llorenç. A l’interior, hi apareix una dama noble que duu sobre

el pit un plec de pergamins amb poemes signats per un enigmàtic personatge: Roger de Santes Creus, el qual narra la història d’un trobador anomenat Gastó de Constantí. Un grup d’historiadors està disposat a desvetllar el misteri de Sant Llorenç, com ja se’l coneix.

Aquesta novel·la s’inspira en el Constantí medieval i les peripècies ens porten fins als famosos castells del riu Gaià.

L’autor subratlla que no es tracta d’un estudi històric ni d’una obra seriosa, sinó d’un entreteniment per transmetre la història local. És un homenatge a la joventut i un cant a l’amor.

Com a curiositat, avui encara queden unes poques restes de l’ermita de Sant Llorenç que se cita al llibre; bàsicament, hi ha un dels murs laterals, que s’aguanta amb les rames d’una figuera. És una zona de gran valor arqueològic, ja que molt a prop hi ha dues sitges i les restes d’una vil·la romana.

L’historiador Francesc

Cortiella, en el seu llibre sobre la història de Constantí, opinava que en aquesta zona de Sant Llorenç és on s’hauria establert el primer poblament medieval de Constantí i potser l’ermita n’hauria estat la primera església.

partir de la consulta de la documentació antiga del mateix arxiu parroquial.

El llibre recull l’evolució de les diferents esglésies, ermites i capelletes votives i la dels seus rectors més destacats. Per les més de 300 pàgines desfilen episodis com el trasllat del braç de Sta. Tecla, les incidències del castell de l’arquebisbe, els efectes de les guerres devastadores (Guerra dels Segadors i Guerra del Francès) i de les revolucions. El moment més dràmatic és la fúria anticlerical de l’estiu del 1936, amb l’assassinat d’alguns eclesiàstics i la crema dels bancs i retaules, tal i com s’aprecia en un parell de fotografies impactants que s’han inclòs al llibre.

D’aquesta manera, resseguirem les efemèrides importants fins arribar al moment actual, amb el tancament de l’església parroquial a causa dels problemes d’estructura i el seu futur incert.

Els principals atractius del llibre són les moltes dades inèdites, procedents de l’arxiu parroquial, el munt

MÉs soBRe LA PARRÒQUiA. sAnt FeLiU, MÀRtiR De constAntí Parròquia de sant Feliu, Màrtir, 2016, 336 pp.

És una monografia sobre les principals fites de la història de la Parròquia de Sant Feliu de Constantí, realitzada per Mn. Joaquim Claver i Caselles, el seu rector en l’actualitat, a

6

de fotografies, moltes d’elles inèdites o poc vistes i, finalment, les explicacions planeres de l’autor. Ens trobem, per tant, davant d’una obra de referència i de consulta obligada per totes aquelles persones que vulguin fer recerca o consultar dades sobre la parròquia de Constantí i, per extensió, sobre el nostre poble.

AtLes De LA BioDiVeRsitAt DeL teRMe De constAntí José A. Latorre, Ajuntament de constantí, 2016, 202 pp.

Compilació d’una ingent obra de treball de camp realitzada pel naturalista

José A. Latorre durant més de trenta anys de voltar per camins i turons del nostre terme municipal. La seva passió pel medi natural va néixer veient documentals per televisió quan era jovenet i ara ha catalogat més de sis-centes espècies de fauna i flora. S’indiquen algunes característiques de cada espècie i la zona on poden trobar-se, a més de la seva freqüència o de l’estacionalitat. Les espècies s’il·lustren amb fotos originals, la majoria fetes també a Constantí.

Uns capítols introductoris parlen dels registres climatològics i de la base geològica ja que tots dos són factors rellevants que ajuden a entendre els elements específics del medi natural.

D’aquest atles cal valorar com a molt positiu l’exhaustivitat amb què està realitzat. D’aquesta manera, veiem que algunes de les espècies són poc o gens conegudes per la gent del poble; d’altres potser se’n desconeixia el nom o l’aspecte físic.

D’altra banda, cal remar-

car que la presència de molts equipaments i infraestructures de grans proporcions i la contaminació de tot tipus han comportat una dramàtica pèrdua de biodiversitat.

Així, el llibre documenta algunes de les espècies avistades fa anys que ara mateix ja no les trobaríem pas.

cle de la fotògrafa Isabel Soriano dedicat a les botigues de Constantí amb més de vint anys d’antiguitat.

Una feliç idea que homenatja el comerç de proximitat en un moment en què la presència de les grans superfícies n’amenaça la continuïtat.

“El petit negoci local —destaca l’autora—, té un caràcter únic, ofereix un tracte personal i proper, dinamitza l’economia local, enforteix els llaços de la comunitat i tendeix a ser més sostenible. Comprant al comerç de proximitat ajudem a millorar l’economia de la vila, els llocs de treball dels nostres veïns i mantenim el barri viu [...]. Els comerciants sou molta gent petita en un lloc petit que pot canviar el món”.

eL Petit coMeRç De constAntí. soM Vint De MÉs De Vint Anys isabel soriano, Ajuntament de constantí, 2016, 28 pp.

contes A MoLtes MAns. noVes AVentURes A constAntí. cURs 2015-16 / 2016-17 Alumnes de les escoles Mn. Ramon Bergadà i centcelles, Ajuntament de constantí, 2017, 94 pp.

L’Ajuntament de Constantí ha publicat un opus-

7

És el llibre dels contes col·laboratius, els que comencen els alumnes d’una de les escoles (Mn. Ramon Bergadà o Centcelles) i acaben els companys de l’altra. Les històries les protagonitzen les mascotes de les biblioteques escolars, la Teca i el Cuctantí, i la mascota de la Biblioteca Municipal, la Mirmiga. Són històries d’aventures, de misteri, de viatges i fins i tot s’organitzen unes olimpíades a Constantinus, on els protagonistes comprovaran la importància de l’amistat.

Els contes a moltes mans són una iniciativa de la Biblioteca Municipal que, any rere any, esdevenen un projecte educatiu d’èxit i de col·laboració entre els diferents agents del municipi.

Als petits, els motiva en l’hàbit de l’escriptura i el procés d’aprenentatge.

També és una eina per apropar-los a l’entorn de Constantí, dels seus carrers i dels edificis més emblemàtics o dels racons més desconeguts.

LA MÚsicA A tRAVÉs DeL teMPs Laura solé Alejandre, editorial círculo Rojo, 2016, 218 pp.

Una monografia sobre la història de la música a Constantí al segle xx i de les principals agrupacions i estils, tant dels registres més clàssics com dels moderns o de la cultura popular. La recerca s’ha fet amb entrevistes a molts dels protagonistes, la qual cosa ha permès recuperar documents de tot tipus i, sobretot, fotografies. La part més relacionada amb el patrimoni històric són els espais de celebració de la música, com per exemple, la Pista d’Estiu o la Sala de la Societat El Casino.

estUDis De constAntí núm. 33, Ajuntament de constantí, 2016, 184 pp.

El darrer número de la veterana revista constantinenca conté articles en matèria de les ciències socials, d’entre els quals, alguns que es relacionen amb el patrimoni històric.

Lluís Papiol Molné cataloga la quinzena de vil·les romanes del nostre terme municipal. És l’actualització d’un article seu, de trenta anys enrere, amb l’afegit de la informació apareguda els darrers temps. Un segon article del mateix autor estudia la iconografia d’un dels fragments del mosaic de Centcelles que encara resta per identificar.

8

Isabel Companys Farrerons, per la seva banda, descriu el Constantí del segle xVI a partir d’un capbreu dels censos i censals de la comunitat de preveres i beneficiats de l’església de Constantí de 1593.

Gràcies a aquest importantíssim document sabem quins eren i on estaven els carrers, les places, la muralla i els portals; els equipaments públics, les botigues, els camins, els masos, els molins, les rieres, etc.

Josep M. Grau i Pujol escriu sobre el manteniment de les muralles medievals durant les èpoques posteriors. Ho exemplifica amb la muralla de la Selva del Camp, unes explicacions que serveixen plenament per al cas de la muralla de Constantí.

El darrer article que més es relaciona amb el patrimoni seria el d’Isaac López Sán-chez sobre la història dels cinemes de Constantí. És un capítol de la seva tesi doctoral, que aporta un munt d’informacions sobre el vessant social, cultural i econòmic de les sales de cinema que hi ha hagut des de començaments del segle xx.

La revista es completa amb els articles de José Luis Cifuentes Perea sobre dos nois de Constantí que van ser repatriats de la Guerra de Cuba (1895-1898) i el de Jaume Massó Carballido sobre unes cartes d’Eduard Toda i Güell a Josep Pin i Soler.

LA RUtA De L’AiGUA Grau superior d’Animació sociocultural i turística de l’institut Vidal i Barraquer Una vintena d’alumnes de 2n curs del Cicle Formatiu de Grau Superior d’Animació Sociocultural i Turística de l’Institut Vidal i Barraquer va elaborar durant el curs 2015-2016 una sèrie de materials i activitats didàctiques al voltant de la "Ruta de l’aigua".

Amb aquestes propostes es dinamitzava aquesta ruta turística promoguda per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Constantí, que compta amb una sèrie d’indrets emblemàtics i d’interès que tenen l’aigua com a nexe en comú, com en el cas dels banys romans i les escenes aquàtiques del

mosaic paleocristià de la vil·la de Centcelles, l’aqüeducte del Pont de les Caixes o els molins hidràulics d’època medieval i moderna que trobem en el recorregut de la Séquia dels Molins.

Entre els treballs que han realitzat els alumnes destaca una ruta literària, una gimcana, un taller per a la fabricació de paper, materials audiovisuals i jocs didàctics. Tots ells han passat a disposició de l’Ajuntament de Constantí que els utilitza com a material cedit a les escoles, però que també adreça als visitants del municipi.

Aquesta col·laboració entre l’Ajuntament de Constantí i l’Institut Vidal i Barraquer de Tarragona forma part del Pla Educatiu d’Entorn i ha permès —com va declarar la regidora de cultura, Dolors Fortuny— millorar i potenciar amb noves aportacions el material didàctic existent al voltant d’aquesta “Ruta de l’aigua” i revaloritzar així el patrimoni històric i cultural del municipi.

centceLLes, eL nostRe oBJectiU

Ajuntament de Constantí i Museu Nacional Arqueològic de Tarragona col·laboren des de fa anys amb els centres educatius per difondre el monument de Centcelles entre l’alumnat.

L’objectiu és que els grups escolars realitzin alguna activitat creativa relacionada amb la vil·la romana.

En l’edició del curs 20152016, els alumnes de 5è d’EP de l’Escola Centcelles van elaborar la publicació titulada “Centcelles, la revista”; els de 5è d’EP de l’Escola Mn. Ramon Bergadà van confeccionar unes audioguies en anglès i àrab; els de 1r d’ESO del Col·legi Turó un catàleg de

la fauna i flora de l’entorn de Centcelles; i els de l’Institut de Constantí un joc en línia de preguntes i respostes sobre el monument.

En l’edició més recent, del curs 2016-2017, l’Escola Centcelles i l’Institut de Constantí van treballar en la recerca de la història dels propis alumnes, de les seves famílies i dels seus avantpassats i en la realització de materials molt diversos com les autobiografies, els arbres genealògics, les línies de vida, els autoretrats, els vídeos i gravacions, així com la recerca de patrimoni personal significatiu.

Per la seva banda, l’Escola Mn. Ramon Bergadà ha desenvolupat la història de les escoles a Constantí, a través de la recerca documental sobre l’evolució de l’educació a Constantí, així com el recull, a través de gravacions i vídeos, de l’evolució de la pròpia escola i de les experiències educatives anteriors, realitzat pels alumnes i en el qual hi han participat les famílies, exprofessors i exdirectors del centre, així com gent gran de Constantí.

Finalment, el Col·legi

9

Turó ha treballat la història de Constantí amb la realització d’una línia cronològica on apareixen els principals esdeveniments de l’evolució de la població i la creació d’una maqueta de la sala de la cúpula de Centcelles, com a element més antic i significatiu del patrimoni de Constantí i eix de treball de tot el projecte “Centcelles, el nostre objectiu”.

L’ e n i G M i s tA

L’ermita de sant Ramon Ricard escarré

C

orria l’any 1945 quan mossèn Anton Bergadà, rector del Morell, es proposà restituir la imatge de Sant Ramon de Penyafort que, segons l’inventari de 1918, presidia la fornícula central del presbiteri de l’ermita de Sant Ramon i que, en algun moment, havia desaparegut. Li feu saber al llavors propietari del Mas de Sant Ramon, el Sr. Felip Camprodon, i aquest va encarregar a l’escultor barceloní Camps Arnau una nova estàtua del sant. Quina seria la sorpresa del mossèn a l’anar a Barcelona i descobrir que la imatge era de Sant Ramon Nonat. El Sr. Camprodon va admetre la seva confusió i van col·locar, suposem que temporalment, l’estàtua del sant erroni. La qüestió fou que, vuit anys després, el 30 d’agost, es fa a l’ermita una missa i celebració popular en honor a Sant Ramon Nonat. Es té constància que els anys següents s’hi celebren aplecs el diumenge més proper al 31 d’agost, data de la festa patronal de l’equivocat titular de l’ermita. I així seguiria fins que, el 2013, es restitueix la imatge del veritable titular de l’ermita, Sant Ramon de Penyafort. Aquest fet restaria una mera anècdota si no consideréssim que la confusió podria haver adulterat, com ha succeït en moltes altres ocasions, la devoció i el significat original de la construcció de l’ermita. També és just recordar la important figura que hi ha darrere la seva advocació.

Sant Ramon de Penyafort fou un dominic de llarga vida (visqué 90 anys) i d’extensa trajectòria en la política, la cultura i l’Església medieval catalana durant el segle xIII. Fou confessor del papa Gregori Ix, conseller i amic de Jaume I (a qui li va aixecar l’excomunió) i mentor de Sant Tomàs d’Aquino.

La seva tasca com a inquisidor, jurista i moralista el conformen com el català amb més influència a Occident en matèria moral i legal (per tot plegat és patró dels advocats) i les seves obres (Summa de Poenitentia, Codex Iuris Canonici, Dubitalia o Summa de matrimonio) tindrien una gran repercussió, durant segles, en el pensament medieval i foren d’obligada

10

ermita de sant Ramon.

charles Mills Gayley: "Genius Loci" (1893).

tommaso Dolabella: “sant Ramon de Penyafort” (1627).

consulta per generacions posteriors. La seva important faceta missionera i l’atribució de miracles i fets extraordinaris promogueren, el 1601, la seva canonització.

Les seves despulles descansen a la catedral de Barcelona.

La importància de les ermites rurals va lligada a la seva integració completa dins de la devoció popular com a indret on obtenir indulgències i on mostrar la veneració envers l’advocació particular de l’ermita. Les visites dels peregrins o les romeries i aplecs eren actes que mantenien el lligam de la vida tradicional de la comunitat, quan aquesta es movia dins del cicle agrícola i ramader i els ritus de pas festius (bateig, comunió, quintos, noces, enterraments...) indissolublement lligats a la religió catòlica.

En el cas de la constantinenca ermita de Sant Ramon, la seva funcionalitat pràctica permetia estalviar desplaçaments als habitants dels masos dispersos al llarg del terme per assistir als oficis religiosos en esglésies properes (Constantí, El Morell, Reus...) que, a peu, podien significar una hora de camí.

La gent dels pobles del voltant inverteixen no només la seva espiritualitat sinó també la seva participació voluntària i anònima en el manteniment i cura de les ermites rurals. Petits artesans contribueixen a configurar una arquitectura popular, dissenyada i construïda pel

poble, establint un lligam més personal i íntim amb una divinitat menor però més propera i humanitzada, que molts cops va de banda o més enllà de la intervenció eclesiàstica. Això ens remet a l’antiquíssim culte als genii loci o genis locals (númens, segons els escriptors clàssics) que no deixen de ser la fauna espiritual i natural present a determinats indrets en forma de plantes, roques, arbres, fonts... totes elles figures amb una personalitat pròpia i sovint assimilada sota advocacions de sants o marededeus cristianes. Formen part de la rondallística i tradició oral dels pobles, refermen una geografia religiosa de Catalunya, però també una geografia d’indrets sagrats i d’especial significació i singularitat.

Degut a la seva consideració “d’arquitectura menor”, correm el risc de perdre una part del patrimoni sacre, històric i tradicional que conforma la memòria del nostre poble. Per això, és d’especial rellevància celebrar la recuperació de l’ermita de Sant Ramon, gràcies a la contribució desinteressada d’un grup de constantinencs, tant de l’edifici com del seu confós i injustament oblidat titular, després que el desenvolupament econòmic, els canvis socials i de mentalitat (i la pèrdua de valors religiosos) hagi contribuït negativament al manteniment d’aquestes ermites rurals, sorgides i constituïdes al recer dels pobles que li donen sentit i caràcter.

11

Rec d’Isern

Antiga fàbrica de jerseys

Antic habitatge del xofer

Antiga Font

L

Camí dels Pallaresos

’autovia A-27 s’ha convertit en un nou element d’impacte sobre el territori. Nosaltres, però, volem incidir en el pont que permet que el camí dels Pallaresos travessi l’autovia. En el punt més alt trobem una bona vista panoràmica de Constantí.

Al davant, és clar, se’ns mostra el mateix camí dels Pallaresos fent les seves esses per conduir-nos al nostre poble i, de seguida, el petit complex industrial del Molí de Reus, una obra d’època medieval que al segle xx es complementa amb una fàbrica del tèxtil. Al seu darrere, els blocs de pisos del nucli urbà de Constantí i, mig amagat

Josep estivill

LA

PAnoRÀMicA

el pont de l’A-27

Molí de Reus

12

sèquia dels Molins

Campanar de l’Església Parroquial de sant Feliu

entre les copes dels arbres, la punta del campanar de l’Església Parroquial de Sant Feliu.

En girar la vista cap a la dreta trobem l’imponent monument de Centcelles -ja sabeu que no n’hem de dir mausoleu perquè, segons les darreres investigacions arqueològiques, sembla que no va acollir la tomba de cap personatge il·lustre- i, al seu costat, però al fons, el turó de les Forques. Aquesta muntanyeta, tan icònica del nostre poble, és l’indret on penjaven els condemnats a mort. I si giréssim la vista una miqueta més cap a la dreta –a la fotografia ja no ens hi apareix- encara

Vil·la romana de Centcelles

Turó de les Forques

veuríem un altre element icònic del nostre poble, les fumeres del complex petroquímic Nord. En fi, que si ajuntem tots les vistes panoràmiques que publiquem en aquesta sessió tindríem l’skyline de Constantí.

13

Masos de Constantí Sabíeu que el terme està ple de masos? Antics i moderns, grans i petits.

Viure a un mas implicava una filosofia de vida diferent. Parlem amb l’autor del llibre “Etnografia i etnolingüística dels masos de Constantí”

ARticLes

ENTREVISTA A ORIOL NICOLAU TELL

― Com va anar la teva recerca sobre els masos de Constantí?

L’interès pels masos em ve de molt petit, quan observava des de la finestra de casa embadalit com el sol s’amagava cap al sud, o passejant pels trossos amb els meus pares.

Admirava aquelles grans estructures que, envoltades d’arbres, s’alçaven al mig de grans parades i ja em preguntava com devien ser quan eren plenes de gent i en funcionament.

La meva família sempre ha fet molta vida al voltant d’un mas petit que tenim, “el Maset”, on s’hi havia refugiat la meva padrina amb els seus durant la guerra. Ha estat el centre neuràlgic de l’activitat agrícola en aquelles terres durant decennis i fins i tot s’hi havien fet reunions polítiques clandestines quan la democràcia començava a treure el cap.

Totes aquelles històries familiars rondaven pel meu cap quan l’any 2003 em va tocar escollir un tema d’investigació per realitzar el treball de recerca del batxillerat. Sense dubtar-ho gaire, i amb el suport familiar necessari, vaig començar a estirar les fonts d’informació que s’anaven presentant davant meu.

La recerca em va enganxar des del primer moment després de realitzar un seguit d’excursions per aproximar-nos i visitar l’interior dels masos. La gran majoria havien estat saquejats després d’anys d’abandonament, però hi vaig trobar el rastre de grans tines, espais immensos, habitacions decorades amb frescos, eres, estables, habitatges dels masovers, cuines o forns... Tot allò ja em donava una gran informació respecte la importància econòmica i social que aquells

14

nuclis havien representat en la història del nostre poble.

La consulta d’estudis realitzats pel Centre d’Estudis Constantinencs i diverses publicacions d’història local em van permetre establir un marc en el qual construir i encabir el relat de la vida als masos, que s’anava enriquint amb tota la informació oral que rebia de les entrevistes realitzades i les visites in situ. Finalment, només em va caldre endreçar-ho tot per temàtiques i abocar la informació obtinguda.

Aprofitant les entrevistes vaig decidir introduir un estudi lingüístic sobre la parla oral utilitzada sobretot en les feines del camp, tant als masos de Constantí com per part dels pagesos del poble. D’aquí en va sortir un petit treball d’etnolingüística, un àmbit en el que la riquesa de la particularitat es va escolant darrere les moltes pantalles transmissores però també homogeneïtzadores d’informació. ― En quin estat vas trobar els masos?

En les primeres visites em vaig trobar la major part dels masos enrunats i amb molta malesa al seu voltant.

Mentre els sostres aguanten podem veure les grans estructures dels edificis i fer-nos una idea de com havien arribat a ser, però quan aquests van cedint el seu estat empitjora a gran velocitat i aviat esdevenen munts de runes. Només aquells on s’hi ha mantingut algun tipus

16

d’activitat s’han mantingut completament dempeus, però malauradament són una minoria.

Cal dir que fa 14 anys, quan vaig fer les primeres visites als masos, en general es trobaven en un estat molt millor que l’actual. Per sort hi ha excepcions, com per exemple el Mas de la Closa, que s’ha repintat i restaurat, o l’Ermita de Sant Ramon de Penyafort que ha estat recuperada i que, gràcies a l’empenta del mossèn i de molta gent del poble, torna a ser un espai de trobada per a tots els constantinencs. Malauradament però, la gran majoria dels masos segueixen sucumbint al pas del temps: cada any s’ensorra una o altra paret.

En una excursió recent al Mas de Barber, vaig poder veure com els frescos, que havien arribat a ser atribuïts a Marià Fortuny, es trobaven molt més deteriorats i l’estructura de la casa estava tan malmesa que entrarhi resultava molt més perillós que pocs anys enrere.

També vaig poder comprovar que algunes eines antigues del camp que encara vaig poder veure i fotografiar fa anys, havien estat víctimes del pillatge i que la malesa s’hi enfilava sense aturador.

Trobar persones que encara havien pogut viure tot aquell món, actualment gairebé extingit, en primera persona, va ser una gran alegria i una font d’informació valuosíssima. Vaig parlar amb gent que havia viscut i que havia tingut molta relació amb els masos, com per exemple la Magda Duch, el Josep Maria Ferran o en

Josep Maria Solé. Fins i tot vam poder parlar amb la Laura, una masovera en actiu del Mas d’Alemany, que poc temps després deixava de ser-ho.

També vaig entrevistar gent gran del poble, com en Sebastià Vila o els meus padrí i padrina, en Gabriel Nicolau i la Josefina Roselló que, a més d’aportar dades sobre lingüística, em van donar informació sobre la vida als masos des de la perspectiva dels pagesos que vivien al poble.

Per altra banda, va resultar fonamental l’entrevista feta amb l’historiador local, Josep Maria Sabaté Sans, que porta molts anys recopilant informació, recercant i fent una tasca imprescindible per conèixer com era el nostre poble no fa pas tant. ― Com era, per tant, la vida als masos?

Els masos eren unitats de població amb un grau d’autosuficiència molt gran. Podem imaginar que en els més importants, entre les famílies dels amos, les famílies de masovers i el servei hi acabaven vivint unes desenes de persones. L’entorn estava format pels treballadors de la finca, que venien cada dia des del poble i també per la gent que vivia als masos, veïns amb els que habitualment es tenia molta relació.

L’autosuficiència es demostra també amb la presència de forns de pa, tines, premses i, fins i tot, algunes capelles per les necessitats religioses dels seus habitants.

Els nens sovint anaven a l’escola al poble, on eren els únics que es quedaven a dinar per raons evidents, i al vespre tornaven cap als masos en la direcció contrària de la dels treballadors que feien de jornalers. Estaven molt familiaritzats amb la feina al defora en la qual participaven progressivament quan s’anaven fent grans. ― Com funcionaven les relacions socials i l’economia agrària en aquests masos?

La relació entre les diverses famílies d’amos i masovers que vivien al mas acostumava a ser bona, malgrat que es mantenien els rols socials propis de l’època. Al llibre s’expliquen algunes anècdotes que exemplifiquen aquesta bona relació, com quan els propietaris s’havien endut de viatge els fills dels masovers. És una ocasió en què les famílies propietàries deixen de viure als masos que la relació canvia i es fa més freda i distant, sovint acaba sent el pas previ al seu abandonament.

“La crisi ens ha dut a un col·lapse de les ciutats i la industrialització; conceptes com sostenibilitat, ecologia, medi ambient o valor afegit tornen a agafar importància i sembla que estem a les portes d’un nou canvi en el modus vivendi de la societat actual. Potser aquesta és l’última oportunitat per a uns masos que perviuen amb l’esperança que tots plegats girem de cop i volta i tornem al que és essencial.”

17

oriol nicolau tell

Vaig néixer l’any 1985 en el si d’una família amb una llarga tradició pagesa, associativa i cultural. Des de ben petit a casa vaig respirar l’estima pel territori i les tradicions. Quan vaig acabar els meus estudis de secundària vaig estudiar la llicenciatura d’Economia a la Universitat Rovira i Virgili i, posteriorment, vaig complementar aquesta formació amb el Màster de Gestió Pública (UPF-UAB-UB) i el Màster de Gestió Cultural (UB).

He treballat en diversos àmbits de la gestió cultural, tant pública com privada i actualment formo part del Departament de Cultura de la Fundació “la Caixa”.

En el terreny cultural constantinenc he format part del grup de Grallers la Corranda des dels seus inicis, he impulsat la creació de l’Associació de Joves “la Golfa” i la recuperació del Ball de Diables de Constantí. També sóc soci del Casino de Constantí, entre d’altres entitats polítiques o culturals d’àmbit català.

A més de la publicació del llibre Etnografia i etnolingüística dels Masos de Constantí (Arola 2005), he col·laborat en l’estudi sobre els castells a Constantí realitzat per Pere Ferrando per als Estudis de Constantí. Des del meu vessant de músic he participat en diversos enregistraments de música tradicional amb els grups dels quals formo part, per exemple Viratges de Canya d’Or (Tritó, 2008), Terços Amunt (Dinisc 2001), Música del Ball de Gitanes de Tarragona (Ajuntament de Tarragona, 2011), etc.

Els masos eren el centre de grans extensions de cultiu, protagonistes en el desenvolupament de la societat constantinenca en una època on l’agricultura s’erigia com un dels pilars econòmics del poble i del país. La major part del capital de les famílies més riques provenia de la terra i la seva gestió esdevenia de vital importància. Els masos reclutaven treballadors al poble, aquests es desplaçaven a les grans parades durant el dia per tornar a casa als vespres, igual com succeeix actualment amb els polígons industrials. De fet es dóna la circumstància que allà on hi ha els polígons actuals coincideix bastant amb aquestes grans finques a les que ens referíem; per tant, el desplaçament, casualment, és molt semblant.

Cal dir que el poder econòmic dels propietaris dels masos anava també molt lligat a un cert poder polític i a un caciquisme envers els seus molts treballadors. Les

18

relacions d’aquestes famílies amb qui manava a l’època era molt gran i això es demostra quan veiem la gran quantitat de matrimonis entre descendents de propietaris dels masos amb militars o polítics i els seus fills. ― Quina importància tenia l’autogestió en el dia a dia?

L’organització del treball era molt acurada i jerarquitzada, tanmateix tothom donava un cop de mà quan calia. Els masos comptaven amb forns per fer el seu propi pa, amb horts per a l’auto-abastiment de verdures i fruites. També produïen el seu propi sabó, premsaven l’oli i feien vi per vendre i per a l’autoconsum. La feina no s’acabava mai i el rol dels masovers en l’organització del treball resultava de gran importància.

― Com va ser que els masos van començar a abandonar-se i enrunar-se?

Els masos es comencen a deshabitar durant l’últim terç del segle xx, quan l’agricultura és relegada en el seu paper de pal de paller de l’economia catalana i els rendiments d’aquesta activitat comencen a baixar de forma imparable. La societat pateix un èxode agrari que també afecta els masos de Constantí, les grans famílies que hi residien abandonen la vida al camp per desplaçar-se a grans ciutats com Madrid, Barcelona, Tarragona o Reus. És una època en què els masos queden habitats només per famílies masoveres, que durant un temps els mantenen en bones condicions habitantlos i cuidant les terres.

Malauradament, la distància física i mental a la que es troben les noves generacions de propietaris, interessats més en un rèdit econòmic que no pas en una

tradició que ve d’antic, fa que la relació amb els masovers es degradi ràpidament. La crisi agrària va acabar d’impulsar un abandonament que ha arribat fins als nostres dies. ― Què s’hauria de fer amb aquest munt de masos abandonats?

En primer lloc, seria interessant que es divulgués molt més la informació relacionada amb els masos que tenim actualment. La seva història, els costums que existien, la tradició cultural que se’n deriva, els usos agrícoles que hi ha hagut a Constantí, etc. Aquesta és la història intrínseca del nostre poble, forma part de la nostra ànima i manera de ser i tothom ho hauria de conèixer. El dia a dia de la gent ha canviat molt en els últims anys, els nostres avis segurament han estat els testimonis del canvi més gran que s’ha produït en la

19

nostra societat en molts segles i per això és de vital importància que aconseguim recuperar i documentar tota la informació possible sobre com eren les coses abans.

Penso que seria molt interessant que s’impulsés algun tipus de projecte expositiu amb eines agrícoles i quotidianes que encara es conservin. No només perdem la memòria, també van desapareixent objectes o elements que ens servirien per entendre millor com era la vida dels nostres avantpassats.

Resulta difícil pensar en com podríem recuperar els molts masos gairebé enrunats que tenim al terme, molts d’ells d’un alt valor històric, cultural i arquitectònic. Tant de bo valoréssim aquestes construccions com es fa en altres zones del nostre país, on només cal

20

mirar per la finestreta del cotxe per veure molts masos antics restaurats i amb famílies vivint-hi.

La recuperació dels masos no es pot fer només des del sector públic, resulta una inversió massa gran, però sí que hi ajudaria un correcte manteniment dels camins que hi duen, garantir la vigilància per reduir els molts robatoris que es produeixen i sobretot afavorir que el sector agrari torni a ser sostenible i rendible per als pagesos.

La crisi ens ha dut a un col·lapse de les ciutats i la industrialització, conceptes com sostenibilitat, ecologia, medi ambient o valor afegit tornen a agafar importància i sembla que estem a les portes d’un nou canvi en el modus vivendi de la societat actual. Potser aquesta

22

és l’última oportunitat per a uns masos que perviuen amb l’esperança que tots plegats girem de cop i volta i tornem al que és essencial. ― Quins creus que són els masos més destacats que tenim al terme municipal?

A Constantí tenim una gran quantitat de masos. Durant l’entrevista m’he referit a aquells que tenen una major dimensió, precisament perquè eren aquells que acollien un nombre més gran de gent i, per tant, s’hi vivia d’una forma més autònoma. Però tenim diversos masos destacats per motius ben diferents.

Per exemple, el Mas de Bosch, sense ser un mas gaire gran, el destacaria per les importants restes romanes que s’hi van trobar. També va ser un mas important l’actual vil·la de Centcelles, l’antic Mas de Sant Bartomeu, i també podem trobar vestigis romans al molí medieval de Constantí, tot i que aquest és privat i no està obert al públic.

Com a grans masos trobem el Mas d’Alemany, que encara avui es troba habitat per masovers i domina una quantitat molt gran de terreny. Per antic i històric el

Mas de Cavallé, que sortosament els seus propietaris mantenen en molt bon estat i que és el que presenta una major antiguitat.

El Mas de Barber, actualment en molt mal estat, és on podem trobar-hi uns bonics frescos que durant un temps varen ser atribuïts a l’època de joventut de l’important pintor reusenc, Marià Fortuny.

I el Mas de Magrinyà, que destaca per ser un enclavament del terme, per una estructura majestuosa i per la llegenda que diu que els alcaldes de les poblacions limítrofes es van reunir al voltant d’una taula i cadascú es trobava al seu propi terme.

23

Arquitectura colonial a Constantí ENTREVISTA A TATE CABRÉ

24

Vista aèria del Mas d’Alemany (clos Montserrat). Al requadre petit, uns finestrals del pis superior.

P

oca gent n’és conscient, però Constantí disposa de tres masos colonials, que van lligats al fenomen dels indians. Els indians són les persones o famílies que en un moment donat se’n van anar a viure a Amèrica buscant un futur millor i que, al cap dels anys, van tornar convertits en triomfadors. Treballaven com a petits botiguers o empresaris i tenien el lema: “Cinc anys de privacions i una fortuna”. Alguns d’ells sí que en van fer, de fortuna, però només una petita part dels que van marxar a “fer les Amèriques” van tornar després als llocs d’origen, aproximadament un 10%. A la seva tornada, aquests indians portaven una mentalitat diferent i, sobretot, ens van deixar un llegat arquitectònic molt característic: l’arquitectura colonial.

L’arquitectura colonial destacava en les masies-palau amb les seves galeries porxades, habitualment orientades al sol i on s’hi acomodaven balancins gandules i altres mobles de relax. Buscaven l’ostentació i el luxe per primera vegada en l’arquitectura catalana, que sempre havia estat austera i funcional. Les masies colonials són un tipus de masia que apareix als segles xVIII i xIx quan arriben d’ultramar grans capitals que inverteixen en econonomia agrària i, a més de transformar les grans finques, transformen el mas rústic en una casa més senyorial i elegant. Arreglen i modifiquen les masies rurals existents amb sistemes constructius que incorporen els avenços tecnològics del moment, com els sostres de formigó en comptes de l’enllatat tradicional i les rajoles en lloc de lloses al terra.

Llavors, per mimetisme amb els indians, la moda s'estén a tots els masos amb pretensions i els propietaris amb diners, encara que no hagin fet les Amèriques, també dignifiquen els seus masos i entra en acció el luxe que, com diem, no existia massa a la masia rural catalana.

Hem demanat a la investigadora Tate Cabré, autora del magnífic llibre El llegat indià a les comarques de Tarragona (Diputació de Tarragona, 2015), que ens comenti els detalls de la seva recerca i, en particular, els descobriments que va fer en relació a Constantí, perquè també al nostre poble trobem tres masos d’estil colonial: el Mas d’Alemany, el Mas dels Frares i el Mas de Sant Ramon. ― En primer lloc, Tate, com va començar el teu projecte sobre els indians?

Després d’haver publicat per a la col·lecció “Difusió Cultural” de la Diputació de Tarragona tres llibres sobre el patrimoni arquitectònic modernista, noucentista i industrial del seu territori, a quatre mans amb

25

l’historiador Albert Arnavat, els vaig proposar de fer el mateix, però en solitari, amb el patrimoni colonial. Em van demanar un projecte de llibre, que van aprovar el febrer de 2013. La recerca es va allargar dos anys i finalment el llibre es va presentar el 2015. ― Quins eren els objectius de la recerca?

La recerca tenia com a objectius generals els de definir i catalogar el llegat patrimonial dels indians meridionals en l’àmbit arquitectònic i, si era possible, segons diferents variables, com ara el seu país de procedència (Guatemala, Argentina, Cuba...), els diferents perfils d’indià segons l’època d’arribada, segons els aspectes socials relacionats... es tractava de veure si havien pujat de classe social, si promovien la millora de la societat, si van promoure l’expansió urbanística o el teixit empresarial de Tarragona (comerç, especulació, exportació, construcció, etc).

També volia establir les característiques de singularitat i autenticitat del patrimoni indià meridional en el context indià català i, finalment, oferir un instrument de difusió cultural del llegat indià meridional de cara a les escoles i els patronats de turisme.

D’altra banda, hi havia uns objectius més específics que vaig considerar, com ara la identificació del patrimoni arquitectònic llegat per aquests personatges al seu poble d’origen o bé de retorn en recintes com el Parc Samà, la Villa Urrutia; els edificis de la Masada d’en Gassol, la Villa El Retiro i, potser, monuments, panteons, escoles, cases de beneficència, línies de ferrocarril, esglésies, fonts, jardins... Aquest patrimoni el vaig classificar en fitxes amb text i fotografia en forma de guia/catàleg.

En segon lloc, la proposta de rutes culturals pels pobles que tinguessin suficients edificis visitables, com ara a Torredembarra, Calafell, l’Aleixar, l’Arboç, Rocafort de Queralt i per dins del Parc Samà.

Per acabar, també es va elaborar un cens/qui és qui dels indians de les comarques tarragonines per oferir com un apèndix final del llibre. ― Com va anar la recerca, quina metodologia vas emprar?

Vaig utilitzar la mateixa metodologia que faig servir habitualment; és a dir, establir un primer contacte, mitjançant trucada telefònica, amb els museus, els arxius històrics comarcals, parroquials i notarials dels municipis amb presència d’indians per tal d’informar-los d’aquest llibre finançat per la Diputació de Tarragona i sol·licitar la seva col·laboració amb l’aportació de dades i la localització del patrimoni indià. Després, feia un seguiment telefònic amb els responsables de cada entitat i una primera recollida de dades. Més endavant, localitzava cada edifici indià que em sortia, el visitava i en feia una sessió fotogràfica. Llavors, vaig elaborar un primer cens-inventari dels indians i del seu patrimoni a les comarques tarragonines. Finalment, vaig enllestir l’anàlisi històrica de les dades socials, econòmiques i territorials obtingudes i una contextualització dels indians en cada cas específic. ― d’on vas treure tanta informació inèdita com surt al teu llibre?

Doncs vaig fer servir fonts primàries a partir dels fons documentals de diferents arxius, com ara els arxius parroquials (dades de naixement-bateig, comunions, confirmacions, casaments i morts dels indians), arxius

26

Vista aèria del Mas de sant Ramon. Al requadre petit, una de les basses.

27

notarials (protocols i testaments), arxius històrics (censos de quintes i d’emigracions a Amèrica, publicacions, plànols, fotografies, premsa d’època, etc.) i del registre de la propietat: escriptures de compravenda de finques i edificis.

A banda, també vaig utilitzar diverses fonts secundàries, com la consulta a arxivers, historiadors, periodistes locals, descendents dels indians i, per descomptat, la bibliografia local (llibres i articles d’estudis històrics). ― I sobre els indians de Constantí, ens pots fer cinc cèntims dels teus descobriments?

Ja centrant la recerca en Constantí, des del 2010 tenia un fil preparat per estirar, quan l’historiador Martín Rodrigo Alharilla va publicar La família Gil, sobre els pioners del gas a Catalunya. Rodrigo explicava que el tarragoní Pere Gil Babot, armador, negrer

28

i comerciant amb Amèrica havia prestat el 1817 molts diners a l’indià de Vilanova Cristòfol Ricart perquè comprés el mas d’Alemany a un altre indià i perquè hi pogués fer moltes millores. Vaig contactar amb l’actual propietari del mas, avui Clos Montserrat, Antoni Batlle de Balle, que generosament em va deixar consultar la seva pròpia recerca sobre la finca, gràcies a la qual es desvetllaven els noms de tots els altres propietaris indians que esmentem al llibre.

En canvi, no vaig poder establir cap connexió entre Amèrica i els altres dos grans masos d’estil colonial de Constantí: el mas dels Frares i el mas de Sant Ramon.

Tampoc no hi havia cap indià, emigrant d’anada i tornada, al llibre de Roser Puig i Josep M. Grau Nosaltres també fórem emigrants (Ajuntament de Constantí 2010), que em va ser útil tanmateix per constatar que sí que hi havia hagut constantinencs missioners i emigrants a Amèrica, és a dir, catalans d’Amèrica.

tate cabré Massot

Nascuda a Reus el 1965, ha treballat com a periodista cultural des del 1987 als principals mitjans de comunicació catalans. És Guia de Turisme de Catalunya i va ser ajudant de la fotògrafa Pilar Aymerich. Doctora. en Comunicació i Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i diplomada en Traducció i Interpretació a la mateixa universitat. Ha exercit com a professora a la Facultat de Ciències de la Comunicació i a la Universitat Internacional de Catalunya. Ha col·laborat amb la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Pompeu Fabra, la Paul Valery de Montpeller i la Universidad de l’Habana.

Com a investigadora s’ha especialitzat, per una banda, en Gaudí, el Modernisme i el Noucentisme i, per una altra banda, en el llegat català a Cuba, aportant primícies i descobertes per mitjà de textos divulgatius i acadèmics com ara llibres, guies, premsa escrita, conferències, guions televisius, documentals cinematogràfics i ponències en congressos.

Pel que fa a la recerca en patrimoni cubano-català, és membre fundadora de l’ACAL, Associació de Catalanistes d’Amèrica Llatina i, a més del llibre que motiva aquest article, destaquen Catalunya a Cuba, un amor que fa història (Edicions 62, 2004), Cuba a Catalunya, el llegat dels indians (Cossetània, 2008), la Guia de Rutes indianes de Catalunya (Cossetània, 2011) i El Vilassar de mar dels indians (Pagès, 2012). Aquests dos darrers llibres en coautoria amb la periodista Mireia Olivé amb qui va fundar l’any 2006 el Cercle d’Amistat Catalunya-Cuba, que ha realitzat tot d’exposicions itinerants, cicles de conferències, taules rodones, fires temàtiques i viatges culturals per divulgar el patrimoni catalano-cubà.

Es pot completar aquesta informació a www.tatecabre.com i www.catcuba.com

Vista aèria del Mas dels Frares. Al requadre petit, avinguda d’entrada amb plataners.

29

Hugo Prades, el dibuixant de Centcelles

Resseguim el bon ofici de l’il·lustrador Hugo Prades en el procés de dibuixar l’evolució històrica del monument de Centcelles

C

Josep estivill Arxiver Municipal / Ajuntament de constantí

entcelles és el gran monument de Constantí amb projecció internacional. Des de fa molts anys, ha estat el centre d’atenció dels arqueòlegs i dels historiadors, que n’han fet una explicació dels orígens, del significat i de l’evolució fins als temps presents, però també els il·lustradors, els gravadors i els fotògrafs han interpretat aquest espai, encara que, lògicament, ho han fet d’una manera més visual. Ells han ofert una interpretació particular de com hauria pogut ser la vil·la a l’antiguitat.

Nosaltres ens centrarem en l’obra d’un d’aquests il·lustradors, Hugo Prades, autor d’uns dibuixos magnífics on podem veure Centcelles en tot el seu esplendor.

Hugo Prades compta amb una dilatada experiència a les seves espatlles de més de vint-i-cinc anys dedicat a l’ofici de la il·lustració. Ha confeccionat dibuixos de les rutes dels castells del Baix Gaià, dels castells de frontera i de bona part dels principals monuments de les Terres de l’Ebre. Ha col·laborat, també, amb editorials i amb museus. Entre aquests darrers, destaquem el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, el Museu d'Història de Catalunya, el Museu d'Història de Tarragona i la Fundación Las Médulas. Darrerament, va col·laborar (conjuntament amb Sara Sans i Rafael López-Monné) al llibre A peu per Tàrraco. 10 passejades i excursions.

Parlem amb ell perquè ens desvetlli els detalls del seu ofici i mentrestant presentarem els dibuixos sobre Centcelles en diferents moments clau de la seva història. La il·lustració històrica, ens comenta l’Hugo, compleix una funció didàctica: “en el cas d'un llibre de text, un pot llegir quatre planes de text sobre com era un castell, però amb un dibuix potser te n'estalvies tres, perquè el dibuix et pot transportar a l'època i amb un sol dibuix detallat no hi hauria prou paraules per poder descriure tot el que hi ha. També hem de pensar que dibuixar és fer una interpretació de la realitat. Els il·lustradors traiem allò innecessari i deixem neta la informació a transmetre, una cosa que les fotos no poden fer de la mateixa manera”.

30

“Dibuixar és fer una interpretació de la realitat.

Els il·lustradors traiem allò innecessari i deixem neta la informació a transmetre, una cosa que les fotos no poden fer de la mateixa manera.”

imatge 1. centcelles abans de centcelles. el paisatge originari on temps després s’hi construiria el conegut monument romà.

31

imatge 2. esbossos preparatoris, amb orientació i escala, per triar la perspectiva més interessant per fer el dibuix.

Una altra funció seria la recreació de l’època històrica: “com que encara no podem viatjar al passat, ens hem de conformar amb recrear amb imatges com podia ser aquell element de fa deu segles.” Incidint en aquesta mateixa idea, afegeix: “Vivim en un país amb molta història al darrere, molta! Ens trobem amb restes arqueològiques a cada cantonada i no sempre són importants, però si els experts decideixen que ho són llavors un dibuix ajuda molt a comprendre el significat d’aquelles pedres que un està mirant, naturalment amb l’acompanyament d'un text explicatiu.”

FoRMAR-sE EN EL dIBUIx HIsTòRIC La formació i l’experiència d’Hugo Prades és molt completa ja que abasta, per exemple, la delineació, el

32

camp publicitari o la caricatura, encara que l’origen de tot plegat està en les seves inquietuds escolars: “Al cole ja dibuixava com qualsevol altre nen, però potser una mica més. Quasi tots els fulls de classe estaven plens de dibuixos pels laterals, hi havia alguna cosa dins meu que volia expressar-se. Uns anys més tard el còmic va ser l'impulsor i canalitzador d'aquestes ganes de dibuixar i d’explicar una història”.

En aquell moment, en la seva joventut, es va enganxar al boom del còmic que va viure el nostre país: “El boom del còmic dels 80 em va enxampar de ple.

D'aquella època recordo els còmics de Conan, amb John Buscema i Alfredo Alcalá com a entintador, i una mica més tard les revistes Cimoc i Zona 84, on finalment em van publicar una historieta. Però si he

imatge 3. La primera estructura d’assentament a centcelles, una petita casa de pagès, probablement d’algun moment dels segles ii a i ac.

d'escollir, per mi un dels grans mestres de la il·lustració del segle xx va ser Frank Frazzetta, que en aquella adolescència llarga va tindre una forta influència en mi (encara que els meus dibuixos no s'assemblin en res als seus).”

En aquella etapa formativa una mica autodidacta va resultar decisiva la influència d’un dibuixant professional per aprendre les bases estrictes del dibuix: “Vaig tindre molta sort, ja que un amic ens va presentar a un dibuixant professional, que ens va tutelar el nostre aprenentatge durant uns anys i ens va ensenyar unes bones bases del dibuix d'una forma molt estoica, sense artificis. Dibuix pur i dur.”

Una altra influència d’aprenentatge és veure l’obra d’altres dibuixants. Així, per exemple, en el camp de la

il·lustració històrica, l’Hugo destaca l’obra dels autors anglesos com a referents mundials, no només pels dibuixos, sinó perquè fa temps que expliquen la història de forma didàctica i tenen uns llibres d'història amb moltes il·lustracions, gràfics i text que qualsevol persona, entesa o no, pot llegir i gaudir. I afegeix un reflexió sobre algunes mancances entre els professionals del nostre país: “Nosaltres anem pel camí, però encara identifiquem el dibuix com una cosa infantil i anem als extrems: o infantil o llibre de 300 pàgines per a experts. Ens falta molts cops baixar del pedestal de la sapiència i intentar explicar les coses d'un altra manera.”

CoM Es FAN ELs dIBUIxos HIsTòRICs? Però, com es realitza un d’aquests dibuixos? Quin

33

imatges 4 i 5. Dibuix il·lustrat i esbós preparatori de centcelles als segles i i ii dc., aproximadament, quan funcionava com una típica vil·la romana.

procediment se segueix? D’on es treu la informació perquè la il·lustració sigui rigorosa històricament?

L’Hugo ens comenta un miqueta el seu mètode de treball: “Si treballo per a una editorial, ells em passen la documentació. A vegades és una documentació fiable i molts cops només em donen el dibuix que ha fet la competència com a referència, per la qual cosa jo he de buscar pel meu compte documentació addicional perquè no sempre són bones les referències de companys i prefereixo assegurar-me.

M'agrada la història i abans de dibuixar ja m'agradava, així que ja fa anys que acumulo tot tipus de llibres d'història i tinc una bona biblioteca; si no ho trobo a la meva, me’n vaig a una d’externa i, evidentment, internet.

Però el que més m'agrada és quan treballo per a un museu o un centre d'interpretació, perquè faig una visita in situ del jaciment, parlo amb gent experta i tinc una informació de primera mà de com era allò; llavors pràcticament només m'he de preocupar de fer un bon dibuix. És una experiència molt enriquidora i que m'ha fet valorar molt més la nostra història.

Un cop fet l'encàrrec busco informació, tant de text com gràfica, i estic un dia o dos sencers buscant fins que considero que ja en tinc prou, cosa que no és fàcil, perquè quan un s’entusiasma i comença a trobar coses molt interessants costa de parar i dir fins aquí. Després, faig uns esbossos de composició per saber quin és el millor enfoc, escullo el que més m'agrada i que explica millor el que em demanen i l'acabo una mica.

Ho envio a l'arqueòleg o al cap de redacció de l'editorial perquè em doni l'OK i llavors acabo amb detall tot el dibuix a llapis. El torno a enviar, faig les correccions oportunes si n’hi ha i ja passo a tinta i posteriorment pinto i l'envio acabat a punt per imprimir. Si un cop pintat hi ha alguna cosa per rectificar ho faig digitalment. De forma simplificada aquest és el procés.

El temps pot canviar depenent de la complexitat del dibuix”.

Un element important al moment de recrear un període és el del rigor històric, perquè cal anar amb compte per no ficar la pota. “Un problema que també he detectat en alguns àmbits arqueologico-institucionals és la ‘por’ a equivocar-se, que des d’un punt de vista científic és normal, però si aquesta por arriba a paralitzar l'acció no s'acaba fent res i això no és un bon camí. Jo sóc del pensament que un s'ha d'arriscar un cop estudiat el tema i, després d'haver fet les consultes adients, un s’ha d’exposar. Si més tard allò que s'ha fet es descobreix que és d'una altra forma, doncs bé, ho

canviem, no passa res. Com ja he dit abans, encara no podem viatjar al passat i tot el que fem són aproximacions més o menys properes a com devia ser.”

ELs dIBUIxos dE CENTCELLEs I ara centrem-nos específicament en els treballs de l’Hugo Prades sobre Centcelles. Consten de diverses il·lustracions que mostren l’evolució del monument romà. Va ser un encàrrec del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT).

“Volien mostrar les diferents fases de la vil·la romana, dels primers assentaments molt més senzills passant per l'època republicana amb una clàssica distribució de l'època d'una vil·la enfocada a la producció agrícola, aprofitant el lloc privilegiat que era la banda dreta del riu Francolí i, finalment, la vil·la del s. IV, la funció de la qual és encara un misteri.

Els dibuixos també volien representar la transformació del paisatge i, com passa de ser un paisatge natural a unes terres de cultiu ja humanitzades, vam decidir mantindre el mateix punt de vista a totes les imatges per mostrar millor la seqüència dels canvis.”

El procediment d’aquesta sèrie de dibuixos va començar amb una planimetria del monument, a escala i amb orientació, marcant les construccions que corresponien a cada etapa. Tot seguit, amb un traç molt senzill, es va esbossar un alçat axonomètric per entendre els volums i plantejar la perspectiva més interessant per fer el dibuix, la que donés més joc a nivell didàctic (imatge 2).

També hi ha un altre esbós, que representa un fragment del mosaic de la cúpula on surt una vil·la romana.

Segurament serviria d’inspiració per al dibuix final que havia de recrear Centcelles (imatge 6). En aquest punt cal destacar la relació amb els conservadors del MNAT, perquè ells són bons coneixedors del patrimoni arqueològic i van fer una bona tasca d’assessorament científic.

A partir d’uns primers esbossos, fets amb llapis i a mà alçada (imatge 5), l’Hugo dibuixà la base de la il·lustració, amb les línies que perfilaven els elements fonamentals: l’edifici, el paisatge, els éssers vius, etc.

Després, el dibuix es va acolorir d’una manera una mica artesanal i, encara que la tècnica varia segons els encàrrecs, els pressupostos i els seus coneixements en aquest cas es va decantar per la tècnica de l’aquarel·la: “Quasi sempre utilitzo l'aquarel·la per els treballs d'història, perquè aconsegueixo un color i una textura més aproximats a la realitat i, un cop el tinc quasi acabat, li dono els retocs finals de forma digital”.

Els dibuixos finals sobre Centcelles corresponen a

35

imatge 6. Un detall del mosaic, que serveix per fer un apunt a sota sobre l’estructura arquitectònica d’una construcció que podria servir per representar una vil·la.

imatge 7. Una perspectiva referida a l’època en que centcelles ja tenia les dues cúpules de funció incerta.

quatre etapes ben diferenciades. La primera de totes és l’emplaçament de Centcelles abans que s’hi construís res (imatge 1). L’il·lustrador tarragoní ens el mostra com un paratge verge, amb el medi natural tal com era a l’època, amb la vegetació d’arbrat més probable (semblen endevinar-se pins i alzines) i la fauna típica, com els cérvols al costat d’un arbre. Aquests animals precisament són rellevants perquè els tenim documentats en la iconografia del mosaic de la cúpula. Al fons trobem el riu Francolí (que, a l’època dels romans, es deia Tulcis) i, més enllà, uns turons boscosos.

El segon dibuix correspon, com la resta, al mateix indret que el primer, encara que d’època posterior, potser dels segles II o I aC; és a dir, de quan s’han trobat les evidències arqueològiques més antigues a l’entorn de Centcelles. L’il·lustrador ens hi ha mostrat una primera construcció rural, molt modesta en les seves proporcions. És una petita caseta d’algun pagès i té al seu costat un tancat per al bestiar, un ramat pasturant, un hort per a l’autoconsum i, més al fons, un pagès que està llaurant. També podem observar la presència d’uns primers camins (imatge 3).

Al tercer dibuix s’hi ha representat una època posterior, els segles I i II dC, un moment de plenitud de l’assentament romà, amb una vil·la d’estructura més o menys típica, com tantes n’hi va haver al voltant de la gran capital que aleshores ja era Tàrraco; recordem que era l’urbs on l’emperador August havia residit i governat l’Imperi durant un any. La il·lustració mostra una agricultura intensiva, amb unes vinyes que devien servir per a la producció de vi. Els arbres estan plantats de forma regular i, per tant, queda clara la intervenció

36

humana; potser es tracta d’arbres fruiters o d’oliveres.

A l’altra banda del riu observem com alguns dels boscos propers estan en procés de desforestació. També al fons, però més a la dreta, ja veiem la presència imponent de l’aqüeducte de les Ferreres, més conegut com el Pont del Diable, un pont que portava aigua potable fins a la ciutat de Tàrraco. Més a la dreta encara, sembla apuntar-se la presència d’una pedrera, el lloc d’on devien treure els blocs de pedra que després es convertien en carreus i servien per bastir les grans construccions (imatge 4).

La darrera etapa correspon al segle IV o V. És el moment en què la vil·la anterior havia entrat en decadència però ara aixecava una nova construcció de grans proporcions, amb uns murs molt gruixuts fets a base d’un munt de ciment com cap altre edifici d’aquell segle sembla que tenia a Tàrraco. En aquest moment es basteixen dues grans sales coronades amb dues cúpules. En l’actualitat, només se’n conserva una d’original, la que trobem decorada amb mosaics d’escenes tretes de l’Antic Testament i altres de la vida quotidiana, com la cacera dels cérvols. En relació a aquestes dues sales, encara avui dia es desconeix amb certesa quina era la seva funció. En un primer moment, al segle xVI, Lluís Pons d’Icart va parlar d’una funció judicial, en base a una interpretació errònia del topònim Centcelles. Més endavant, l’arqueòleg Bonaventura Hernández Sanahuja i l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner parlaren d’un edifici de culte cristià sobre les restes d’una antiga vil·la o banys romans. Per la seva banda, els investigadors de l’Institut Arqueològic Alemany van afirmar que es tractava del mausoleu d’algun

personatge de la família imperial (segurament, l’emperador Constant, fill del també emperador Constantí I el Gran), però el cert és que ni la iconografia dels mosaics i les pintures ni la resta d’evidències arqueològiques o dels textos clàssics no semblen confirmar aquesta hipòtesi. Des d’aquell moment, s’han fet moltes altres interpretacions, com que podria tractar-se d’una vil·la aristocràtica i, en el darrers anys, la teoria de Josep Anton Remolà i Meritxell Pérez d’un campament militar que seria la base central d’operacions de l’exèrcit romà a Hispània durant el segle V. Però la veritat és que la interpretació de la gran sala dels mosaics que avui dia encara es pot veure i el sentit global de tota la construcció de Centcelles de finals de l’Imperi són un gran misteri.

La imatge de l’Hugo Prades no entra en aquestes polèmiques interpretatives sinó que es decanta per il·lustrar aquells aspectes que estan ben documentats. En qualsevol cas, deixa veure l’aspecte que devia tenir el monument al moment de la seva màxima magnificència. Així, trobem una gran jardí central amb fonts i uns porxos a banda i banda. A l’esquerra, la zona dels banys, de la qual encara en resten alguns murs dempeus. Més enllà de l’edifici, a l’altra banda del riu, la

zona desforestada es destina a l’agricultura. Al fons, a mà dreta, la mateixa pedrera sembla haver penetrat una mica en la muntanya, senyal que ja s’hi han tret molts blocs de pedra.

D’aquesta època, tenim dues imatges. L’una, des del mateix punt de vista que les anteriors (imatge 7), i l’altra, des d’un punt de vista més elevat, com de vol d’ocell (imatge 8). En aquesta darrera s’aprecia millor l’aspecte luxós de la construcció.

No cal ni dir que hem descrit somerament els dibuixos i qualsevol persona pot jugar a trobar-hi les diferències entre ells i veure els canvis històrics que s’anaven produint i el seu reflex en la construcció de Centcelles. Més enllà del seu valor didàctic també tenen una dimensió lúdica. El que sí que és bastant evident és l’enorme qualitat d’aquests dibuixos que reconstrueixen de manera atractiva el nostre gran monument.

imatge 8. Vista aèria corresponent als segles iV o V dc. És el moment de la magnificència de la cúpula dels mosaics paleocristians.

imatge 9. A les pàgines següents, una altra perspectiva de l’edifici.

L’entorn atractiu de Constantí La ruta de Sant Llorenç, pel camp constantinenc, és un viatge històric on es poden descobrir factors naturals, paisatgístics i antropològics d’aquest poble iñaki Delaurens

L

a ruta de Sant Llorenç a Constantí és un recorregut històric per les restes de l’ermita, al voltant de la qual es produeix el primer poblament del municipi al segle xII. Així, l’itinerari de sis quilòmetres barreja elements ancestrals, llegendes i tradicions, amb factors naturals, paisatgístics i antropològics, que defineixen el terme municipal de Constantí.

La primera aturada del trajecte, als afores del nucli urbà per l’antic camí de Reus, és el Mas de Serapi. Aquest nom prové d’un dels seus propietaris, mossèn Serapi Ferrer, mort el 1711. Hi ha un edifici principal del segle xIx que ha patit modificacions posteriors. La gent del poble solia reunir-se els dies de festa per berenar a la vora d’un abeurador que ja no existeix. També s’anava a buscar aigua a la boca de la mina situada a tocar del mas.

La Creu de Salom és el següent indret. A la cruïlla entre el camí de Reus i el d’Almoster, just al marge dret, hi havia una antiga creu de terme. Fins a mitjan segle passat era visible el pedestal que servia de base per a aquesta creu de ferro, documentada ja el 1530, per delimitar municipis o guiar viatgers.

Pel camí de Sant Llorenç s’arriba al Mas dels Frares, on es van descobrir diverses sitges i es van excavar estructures d’un complex de banys d’una vil·la romana d’època republicana (218 aC - 50 dC). Aquesta mateixa finca inclou un celler experimental de la Facultat d’Enologia de la URV que produeix vora 40.000 kg de raïm de 17 varietats, cultivades en 5,5 ha de terreny.

A través d’un petit sender es fa cap a l’alzina centenària. També coneguda com l’Alzina del Mas dels Frares o Grossa, és declarada arbre monumental per la Generalitat de Catalunya.

Les restes de l’ermita de Sant Llorenç es troben damunt d’un petit turó. La referència documental més antiga és del 1515, tot i que als voltants hi ha restes d’ocupacions des d’abans, d’època neolítica, romana i medieval. Altres estudis històrics daten el seu origen al segle xII i podria arribar a ser la primera església de Constantí.

Creuant l’AP-7 per un pont s’arriba al Clot de Sanromà. L’enorme clot s’ha convertit en un llac i abeurador d’aus migratòries, que s’aturen en el seu viatge anual.

Aquest indret resulta clau en la rica i variada fauna ornitològica autòctona.

A prop, al Clos Montserrat, el Mas d’Alemany té un edifici principal construït al voltant de 1827, d’estil barroc popular. A més d’una capella de finals del s. xVIII, un celler, les restes d’una era i arbres exòtics.

A la partida de les Gavarres s’escampaven els conreus de garrofer i vinya, que ha esdevingut exemple de flora típica mediterrània –argelaga, farigola, ginesta, garric, etc.–, on també s’admiren alguns rèptils com sargantanes o escurçons.

A la dreta s’estén una esplanada on es reconeix el Mas de Simó, conegut també com de la Simona. Era una masia important, avui en runes, on queden restes d’una antiga era amb una bassa a la vora que recollia aigua de les mines. I, finalment, creuant la riera del Mas de Serapi, el camí torna al nucli urbà de Constantí.

el Mas de serapi. Al requadre petit, el Mas d’Alemany (clos Montserrat).

el clot sanromà. Al requadre de l’esquerra, el camí de la Gavarra, i al de la dreta l’ermita de sant Llorenç.

(*) Article publicat prèviament al Diari de Tarragona, 13-09-2016.

Recuperant el pont de les Caixes

Sabíeu que el Pont de les Caixes és en realitat un aqüeducte? Que la seva construcció data de l’època dels romans? Declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, ha estat objecte d’una profunda restauració.

chrístian twose Arquitecte Municipal / Ajuntament de constantí

E

l Pont de les Caixes és un aqüeducte d’origen romà, situat al nord del nucli urbà del municipi, que ha patit diverses transformacions i reformes fins a l’estat en el que es troba actualment. Es tracta d’un pont que salva una petita vall en el traçat de la Séquia dels Molins. El pont segueix la directriu nord-sud; l’alçada actual del pont és, aproximadament, 1,5 metres per sobre del nivell romà. Aquesta sobreelevació es va produir en l’època medieval per poder abastir més superfície de la que servia inicialment.

La seva longitud està entorn als 70 metres i la seva amplada mitja es troba entorn als 1,5 metres. En el seu vessant superior discorre un canal que porta l’aigua de la Séquia dels Molins. L’aigua es capta del riu Francolí i es distribueix per gravetat entre les finques rústiques que es troben en el paratge dels Molins.

a, b, d. imatge antiga del pont, molt tapat per la vegetació.

c. Alguns dels carreus estan caiguts pel terra.

e. L’arc ogival apuntalat per evitar el seu despreniment.

f, g. Primeres operacions de la restauració. s’aprofiten les pedres de l’entorn per al reforçament de la base de l’estructura.

h. Despreniment parcial d’un dels contraforts.

Si s’analitzen de forma detallada els paraments i les tipologies constructives del pont, es pot observar la gran quantitat d’afegits, reparacions, contraforts, modificacions... Tots aquests elements constructius ens expliquen les diferents fases de la vida d’aquesta obra hidràulica de gran magnitud i, a la vegada, ens ensenya com les reparacions prèvies no li són del tot un fet insòlit. Del pont es poden diferenciar diverses parts: — La base, construïda amb mur de maçoneria, que revesteix i reomple l’antic mur d’origen romà.

— El coronament o paraments del canal, que en la part central està executada a base de carreus i tallats de pedra de gres posats de cantell, que presenten un encaix entre carreu i carreu. La resta de paraments del canal es troben executats a base de maçoneria de pedra petita, col·locada amb diferents aparells.

— Els contraforts, que són elements sobreposats als paraments exteriors del pont, executats a base de maçoneria de pedra petita.

El pont té, en el seu creuament amb l’antic camí de Tarragona a Montblanc, dos arcs de mig punt separats per un contrafort de pedra i, en el seu creuament amb el torrent, un arc ogival. Com a elements constructius remarcables, també conté dos arcs centrals de maó massís posat a sardinell, cec per ambdues cares i posats als dos costats del mur de sustentació.

Tota aquesta descripció d’elements dóna a entendre que el canal es va iniciar amb una estructura senzilla i que, a causa del deteriorament produït per la filtració d’aigua i l’exigència estructural, va anar suportant múltiples reparacions basades en l’afegit de fulls de fàbrica, com si fos un extradossat, o bé, en el recrescut del llit del canal per aconseguir més cota topogràfica.

Les dues operacions eren a la vegada combinades amb l’obertura de passos a través del mur primogènit per salvar la llera d’un petit barranc o per deixar pas a l’antic camí que unia Tarragona amb Montblanc.

48

b

a

c

d

e

f

g

h

“L’anàlisi detallada dels elements constructius del pont ens explica les diferents fases de la vida d’aquesta obra hidràulica de gran magnitud.”

a. La maquinària i els operaris treballant en la restauració.

b. La bastida a l’arc ogival.

c. La taula i el material dels operaris.

d. els operaris cobrint la caixa del pis superior, per on passa l’aigua.

e. L’arranjament de l’entorn, inclosa la seva senyalització.

f. Blocs de formigó, disposats per seure a l’ombra.

g. La neteja de la llera de la riera feta per l’AcA ofereix temporalment una visió insòlita del pont.

Durant els anys 90 es va dur a terme una primera intervenció arqueològica i un intent de conduir les aigües a través d’un canal de formigó per evitar que l’aigua passés pel canal original i es filtrés a l’interior del mur del pont.

L’any 2007, com a conseqüència de l’enfonsament parcial d’una fulla de revestiment lateral del pont en el costat est, es va posar al descobert el nivell de l’aqüeducte de l’època romana i, a la vegada, es van evidenciar els problemes de filtracions d’aigua provinents del canal de formigó que havia deixat de ser estanc a causa de les dilatacions del propi material. Altres problemes associats al canal de formigó van ser la incorrecta execució dels pendents, de forma que en la part central del pont quedava sempre aigua i sediments acumulats que eren incapaços de descendir per gravetat.

El Pont de les Caixes està catalogat al Catàleg d’Elements Arquitectònics del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Constantí, i l’any 2013 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), en la categoria de zona arqueològica, d’acord amb la llei de Patrimoni Cultural Català.

La restauració completa del Pont de les Caixes, finalitzada l’any 2016, es materialitza amb una nova canalització de l’aigua que garanteix la seva correcta fluïdesa, amb un tractament compositiu fidel als trets històrics trobats fins a la data i desmarcant-se estèticament en les parts noves; tot, per ajudar a entendre el conjunt del monument.

50

b

a

c

d

e

f

g

senders i trialeres al voltant de sant Pere i sant Pau

L

Btt

AMB

encAnt

ignasi Manzanares tècnic de Joventut ( Ajuntament de constantí)

a geografia que envolta Constantí es presenta suau, dominant la vista camps, habitatges i polígons industrials, però quan travessem el riu Francolí i ens enfilem cap al nord el paisatge canvia radicalment. Aquí la natura ha guanyat breument la partida a la civilització i a poca distància de qualsevol nucli habitat ens podem trobar amb el silenci més absolut i sense referències visuals de cap construcció humana.

La ruta que us presentem aprofita aquest espai, al voltant de Sant Pere i Sant Pau, per emprendre dures però curtes pujades per camins de carro o senderons i descensos radicals, aprofitant estrets camins de terra i roques o tallafocs. N’hi ha infinites variants segons les nostres exigències i podem trigar mitja vida en conèixer totes les possibilitats que aquests turons ens ofereixen. Tal i com el descrivim, el recorregut és apte per ciclistes amb una mínima habilitat en els descensos; en aquest cas es tracta d’un recorregut molt divertit per terreny variat.

Igual que en les últimes rutes, no expliquem el recorregut detalladament, ja que adjuntem l’enllaç de la ruta a Wikiloc (app que ens podem baixar al mòbil, amb un petit cost anual per descarregar recorreguts directament al telèfon).

52

Al Mas de l’Àngel de tarragona es va construir una exedra amb una columna rostrata presidida per un àngel. És un homenatge a les víctimes de la Guerra del Francès.

RecoMAnAcions

Per carretera, carrers i trams tècnics és altament recomanable l’ús del casc per evitar greus lesions cerebrals en cas de caiguda i/o accident.

Seleccioneu la ruta en funció de les vostres capacitats físiques i tècniques.

La bici sempre a punt: canvi de marxes ajustat i sense friccions importants, frens efectius...

Si feu alguna ruta que presenti dificultats on el nivell de la vostra tècnica sigui escàs o just, aneu acompanyats d’alguna persona que us pugui ajudar en cas d’accident.

Aquesta ruta és factible i satisfactòria també caminant o corrent, si no disposem de bicicleta adequada a aquests terrenys.

Calculeu una durada aproximada d’unes tres hores i mitja per fer-la amb tranquil·litat en bicicleta.

MÉs inFoRMAciÓ

La ruta al Wikiloc

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/ view.do?id=11457782

Colla Cicloturista Centcelles de Constantí https://www.facebook.com/ pages/Colla-CicloturistaCentcellesConstantí/105921572783689

Punt d’Informació Juvenil Sant Pere, 49 - Constantí https://www.facebook.com/pi j.constanti imanzanares@constanti.cat Organitza puntualment sortides de BTT a l’entorn proper de Constantí, a demanda dels joves que ho desitgin.

Constantí –Pont del diable Sortim pel carrer de la Coma i continuem quan s’acaba per un senderó fins a l’alçada de l’autopista.

Girem a l’esquerra i baixem fins al camí asfaltat de Centcelles al Polígon Riu Clar. El travessem tot recte per passar l’autovia A-27 i tot recte fins la represa que ajuda a travessar el Francolí (segons l’aigua que baixa ULL!!!). La pista la prenem a la dreta fins al nivell que retrobem l’autopista amb un pont elevat i girem a l’esquerra per passar un túnel sota la N-240 (Tarragona a Valls) i arribem a l’aparcament del Pont del Diable.

Pont del diable – Tallafocs Entrem al recinte del Pont del Diable i, en cinquanta metres, girem a l’esquerra seguint la pista principal fins al Mas dels Arcs (conegut popularment com a Mas de l’Àngel, per l’estàtua que ens rep a l’arribada). El passem per la vora i prenem el camí més a l’esquerra dels tres que trobarem, fins a trobar el camí principal que portaria als Pallaresos. Als pocs metres, travessem el tallafocs i quan, més tard, el retrobem, el seguim durant cent metres més.

Tallafocs - sant Pere i sant Pau Prenem el caminet a la dreta i la pista següent a la dreta. A la bifurcació posterior prenem la branca esquerra fins a un tallafocs. Seguim el tallafocs deu metres i descendim per un sender divertit fins a una cruïlla. Continuem per l’esquerra i pugem per un camí dur fins al Mas d’en Granell. Una altra trialera ens deixa a un túnel que travessa l’A-7. Prenem el camí ample i quan es bifurca prenem una altra pujada dura a l’esquerra fins a St. Pere i St. Pau. sant Pere i sant Pau – santuari del Llorito Travessem el nucli cap a la sortida a Pont d’Armentera. Vint metres després de la rotonda prenem el camí que puja a l’esquerra. Tot recte en dura pujada fins que torna a baixar sense massa complicacions fins a l’antiga carretera. Cent metres i, abans d’arribar a la nova carretera, prenem un senderó que va baixant serpentejant fins a un túnel que travessa la carretera. Seguim el caminet fins que s’obre i bifurca. Prenem esquerra i esquerra i ja, sense desviar-nos, arribarem al Santuari del Llorito.

Llorito – Font de l’oliva Arribem a l’entrada del Santuari i, travessant la carretera, prenem una pista durant trenta metres, deixant un senderó a la dreta i triant el següent que baixa fins a unes “muntanyetes” de terra i una pista. Llavors, la

56

travessem i amb un salt prenem una pista barrada al trànsit rodat. Prenem un desviament a la dreta encara per pista fins a un senderó a la dreta amb pintura quasi esborrada pel temps. Baixem vertiginosament fins a retrobar la pista i baixem fins al cementiri. Passem al costat de l’entrada i travessem la carretera que porta a Sant Pere i Sant Pau i remuntem la dura pujada fins a la Font de l’Oliva.

Font de l’oliva – Tarragona 2 Prenem el camí que surt al davant, al costat d’una caseta i tot recte sempre arribem a Sant Pere i Sant Pau. Prenem el carrer que trobem a l’esquerra fins el primer camí ample que trobem a l’esquerra al costat del Centre de Paràlisi Cerebral La Muntanyeta. Prenem aquesta pista fins que passada la casa que trobem a l’esquerra trobem uns camins que baixen cap a Tarragona. Descendim tot recte i després prenem un trencall més estret a la dreta amb passatges una mica tècnics.

Finalment prenem una curta però dura pujada que ens mena a la urbanització Tarragona 2.

Tarragona 2 – Constantí Tal i com arribem a la urbanització, tirem recte fins a l’alçada d’un pont pel qual travessem l’A-7 que circumval·la Tarragona. Arribem a l’Avinguda Catalunya i la seguim a la dreta fins a la tercera rotonda (El Corte Inglés), d’aquí a dreta fins a la següent rotonda (Plaça de les Corts Catalanes) i girem a l’esquerra travessant el pont que creua el Francolí. Per un espai a la tanca baixem a una pista i, a la dreta, a la carretera antiga de Constantí, seguim a l’esquerra cinquanta metres. Prenem la pista que remunta el riu cap a Constantí fins a travessar el tercer pont que trobarem al camí (AP-7).

Als cent metres prenem en diagonal a l’esquerra una pista i ens dirigim a l’autovia A-27 que travessarem més amunt del gran túnel que veiem de cara a la dreta per un túnel més petit. A l’altre costat hi ha un camí ample que seguint-lo a la dreta ens portarà cap als molins paperers, el monument de Centcelles i finalment Constantí.

“La ruta emprén dures, però curtes pujades per camins de carro o senderons i descensos radicals, aprofitant estrets camins de terra i roques o tallafocs.”

La ruta dels arbres monumentals

E

RUtA nAtURA

José Antonio Latorre

ls arbres monumentals, centenaris, impertèrrits deixant passar estoicament els esdeveniments dels temps. Estimats i protegits pels nostres avantpassats, conscients de la importància que ofereixen i generen aquests monuments vivents a la nostra qualitat de vida. Absorbeixen el diòxid de carboni atmosfèric i mantenen una fauna rica i variada.

Les seves fulles i restes estructurals són importants per a la generació d'humus, mentre les seves arrels actuen com a autèntiques depuradores subterrànies. Tanmateix, ens donen ombra, fruits i, quan fem esporgues de sanejament, ens proporcionen llenya.

Després de l'aprovació provisional del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Constantí (POUM) de novembre del 2007, en el document “Catàleg de Béns” apareixen els següents arbres o conjunt d'arbres monumentals a protegir: els plataners del Mas de Cavallé (foto e), els plataners del camí de Montblanc a Tarragona (foto h), el pi del Mas del Bosch (talat per implantació d'infraestructura), els plataners del Mas del Valent (foto c), l’alzina dels Mas dels Frares, l’eucaliptus del Mas de l'Apegalós (foto g) i els xiprers del Calvari. A aquesta llista es podrien afegir el conjunt dels garrofers del Camí dels Albellons (foto f) i el lledoner del Mas de Bosch (foto a). D'altra banda, també s’hauria de preservar el conjunt d'arbrat de bosc de ribera amb bons exemplars d'àlbers, freixes, lledoners i alzines dels següents espais: Séquia dels Molins (foto d), Barranc de la Boella i Barranc del Sol (foto b).

Segons l'article 16 del mateix document, anomenat “Criteris de protecció dels Arbres Monumentals dins d’Elements naturals i etnològics (N)” es declara: 1. Els arbres dins dels Elements naturals i etnològics queden catalogats com a Arbres Monumentals d’acord amb el Decret 214/87. El nivell de protecció és integral, els arbres no es poden tallar, ni arrencar totalment o parcialment, ni danyar per qualsevol mitjà.

2. Per a la realització de tractaments que poguessin ser necessaris per mantenir-lo en bon estat, caldrà autorització de la Direcció General de Medi Natural.

Des d'aquest últim punt seria molt interessant seguir un protocol per a controlar les possibles fitopatologies que poguessin afectar a aquests exemplars, amb esporgues pertinents quan calgui.

Evolutivament parlant, aquests exemplars són d'un valor incalculable, que s'han de preservar generant, entre d’altres pràctiques, un banc de llavors local, esqueixos i altre material vegetal, perquè el fet que hi siguin demostra un potencial genètic únic.

58

a

b

e

d

c

f

h

g

Agropir

Blet

1. Base

Guineu

Mussaranyeta

E

el conreu de la vinya

Ravenissa blanca

n aquest nou article ens enfonsem en un conreu de secà típic, que forma part de l'anomenada trilogia mediterrània conjuntament amb l'olivera i

el blat.

Dins del terme de Constantí, la concentració més significativa d'aquest cultiu és a la partida de Sant Ramon.

Els ceps són arbusts caducifolis amb una estructura que permet l'existència d'un ampli ventall d'animals i de plantes ruderals, típics.

Efectivament, la fauna aprofita tots els recursos que ofereixen aquestes formacions durant el seu variat desenvolupament fenològic: per exemple el tallarol capnegre que aprofita les petites erugues que es mengen

hÀBitAt

José Antonio Latorre

60

Bosqueta vulgar

Cotxa fumada

2.- Vinya

Gafarró

les primeres fulles primaverals. Quan el raïm és present, l'abellerol, el papamosques i la bosqueta aniran darrere de les vespes i arnes que pul·lulen per entremig.

Tanmateix, els ocells granívors se sentiran atrets per la gran producció de granes que arriben a desenvolupar les diferents herbàcies fixades al terreny: ravenissa blanca, blet, amarant, card, etc.

Durant la primavera, aquests indrets també són utilitzats com a punts de nidificació per aus com la cadernera o la bosqueta vulgar, així com a amagatalls per la llebre o el conill.

Quan el fruit comença a madurar, hi haurà perdius,

Pinsà vulgar

Tallarol de garriga

merles, tallarols, guineus i alguna fagina que aprofitaran aquest apreciat recurs per alimentar-se.

Al cru hivern, quan els peus dels ceps apareixen despullats de les seves fulles, molts ocells insectívors com la cotxa fumada i el bitxac busquen incansablement la presència d'algun invertebrat, mentre que el xoriguer i l'aligot vigilen des d'una branca l'aparició d'algunes de les seves preses (ratolins, rates) per atacar-les.

Com hem pogut veure al llarg d'aquesta somera descripció, els marcs de vinya gestionats amb pràctiques agroculturals sostenibles ens proporciona, a més de vi, diversitat paisatgística i un gran biovalor afegit que hem de preservar.

61

“terrible y ejemplar castigo”

T

eL GUiA

carles Alcoy

ots tenim gestos, posats i maneres de fer particulars. Alguns són tan antics com la nostra memòria d’espècie: acaronar un infant, tapar la llum del sol als ulls, collir una fruita. Altres són adaptats a instruments i esdevinguts comuns generals: el gest d’agafar el telèfon, de fer anar un volant, de disparar... alguns gestos tenen una història particular.

El 7 de febrer d’enguany fa 159 anys d’un esdeveniment criminal. Uns lladres van entrar al Mas de Sant Ramon aquella matinada. Al mas hi eren el masover, una criada, el fill del masover i el seu cosí, fill de la propietària del mas. Els malfactors van entrar, segurament, pel teulat i van matar el masover a ganivetades i cops de culata de fusell fins a fer-lo miques. És interessant veure com en parla el Diario de Tarragona.

Arran de la prohibició per la censura de Castella de la impressió de comèdies, i donada l’estructura administrativa cap al 1620-30, molts impressors castellans van dir que treballaven als territoris de la corona d’Aragó. Així, falsificaven els peus d’impremta o, directament, s’instal·laren a fora de Castella. Aquest èxode impressor donà un fort impuls a la indústria editorial a Barcelona, València, Tortosa o Reus, especialitzantse en comèdies en castellà, venudes en fulls solts.

Si ara ajuntem tot això veurem que aquella història truculenta de Constantí, esdevinguda al Mas de Sant

62

Ramon, va ser ràpidament passada a un plec de cordill (manera en què també es venien les comèdies), un full gros plegat fent un quart de pàgina i penjat d’un cordill, on s’aguantava amb un tros de canya que feia de pinça. Aquests plecs també eren coneguts com a romanços de cec, que no sols els venien (entre d’altra gent que també ho feia) sinó que també en recitaven els versos per aconseguir vendre’ls més fàcilment.

Va ser Carles III qui va fer popular la loteria, portantla del Regne de Nàpols. També va ser ell qui va començar a donar el privilegi de la venda a militars ferits, incapaços o esgarrats, entre d’ells molts cecs.

I així va ser com, quan es va decidir fer l’ONCE, per tal de donar feina als cecs, es van fer els famosos cupons que encara avui pengen d’un cordill, agafats amb unes pinces, com feien els cecs amb els plecs. I amb el mateix gest característic de reconèixer, sense veure’l, el full o el cupó correcte, penjat d’un cordill. És a dir que, per tal que un cec, a finals del segle xIx, recités i pogués vendre l’auca del terrible crim del Mas de Sant Ramon, a Constantí, van fer falta moltes circumstàncies: un crim, un monarca absolut, una censura, una indústria editorial, uns fulls volants de comèdies i esdeveniments, un monarca il·lustrat, una loteria i, evidentment, uns lectors com vosaltres.