Espiadimonis Tardor '09

19

LA REVISTA DE L’ASSOCIACIÓ HÀBITATS Tardor ‘09

Interconnexió de xarxes

CARA A CARA On estigui l’aigua de l’Ebre en realitat es troben l’especulació urbanística i els interessos de les entitats financeres.

MANOLO TOMÀS Portaveu de la Plataforma de Defensa de l'Ebre

La interconnexió de xarxes atorga flexibilitat, garantia i robustesa a l’abastament en alta d’aigua urbana a Catalunya.

GABRIEL BORRÀS Director de planificació de l'Agència Catalana de l'Aigua

www.projecterius.cat www.associaciohabitats.cat

3 4 5 6 8 10 11

EDITORIAL

Portes Obertes

BREUS

Notícies i activitats

ASSOCIACIÓ HÀBITATS

Uneix-t’hi

RACÓ TÈCNIC

Inferències coprogèniques

RACÓ TÈCNIC

Projecte odonats bioindicadors d’Oxygastra FLORA

Arç blanc

I FAUNA

Bernat pescaire

12 14 15 16 18 19 20 22 24 GRUPS

Coneix els grups de voluntaris ADOPCIONS

Noves vies; vells problemes

OPINIÓ

Laia Cerqueda

FOTOGRAFIA

El paisatge

SINERGIES

El CERM

RIUS DE CULTURA

Olor de Colònia

RUTES

Els gorgs del Jardí dels Pirineus

TERRITORI

El Baix Gaià

CARA A CARA

L’aigua. Manolo Tomàs vs Gabriel Borràs

Han col·laborat en aquest número: Alfred Bellès, Andrea Munita, Carles Gili, Daniel Vilasís, David Campos, David Tapias, Ferran Aguilar, Gabriel Borràs, Hèctor Hernàndez, Josep Escolà, Laia Cerqueda, Lucía Moreno, Manolo Tomàs, Marc Ordeix, Maria Josep Pérez, Ricard Martín, Roger Gili, Sílvia Alcántara, Sílvia Gili, Toni Llobet.

I els grups de voluntaris: AAVV Les Arenes, Ajuntament de Montcada i Reixach, Associació de Dones de Cornudella de Montsant, CEIP Enric Casassas, CEIP Joan Gras de Sant Llorenç Savall, CEIP Segimon Comas, Escola de Capacitació Agrària d’Amposta, Esteban Molina Bonilla, Francesc Asperó, Grup d’Acció de Santa Perpètua de Mogoda, IES Vinyes Verdes, Voluntaris Forestals del Tarragonès.

Amb la col·laboració de:

Membres de:

Dipòsit legal: B-18098-2002

A l’editorial del darrer número de l’Espiadimonis proposàvem no fer un pas enrere i vèncer les dificultats econòmiques amb il·lusió i compromís.

A Catalunya tenim una important xarxa d’associacions i de voluntariat que treballem per conservar el patrimoni natural. Aquesta tasca que duem a terme, sovint d’una manera descoordinada, constitueix un valor important per a la societat catalana.

Des de l’Associació Hàbitats duem més de 12 anys apropant la ciutadania a l’entorn natural i fent-la protagonista de la necessària acció de conservació i millora del territori. Des de l’any 1997 hem realitzat un bon nombre d’iniciatives i projectes que, juntament amb entitats, empreses i administracions, han obtingut molts bons resultats en la protecció del nostre patrimoni natural.

Però aquests 12 anys són tan sols l’inici del camí. Des de l’Associació Hàbitats encara queden moltes coses per fer. Estem convençuts que, malgrat que estem avançant en la relació de les persones amb el territori, la feina no està feta i cal continuar treballant per la millora i conservació del nostre territori.

Per continuar avançant, és indispensable comptar amb una xarxa de voluntaris i de socis implicats amb l’Associació Hàbitats.

L’entitat està oberta a noves propostes i a nous projectes per tal de fer passos endavant en la implicació de la ciutadania en la conservació de l’entorn natural.

Si bé el Projecte Rius ha estat l’aposta més reeixida de l’entitat, les portes són ben obertes per als qui vulgueu impulsar noves iniciatives.

L’entitat sou vosaltres i aquesta casa que és l’Associació Hàbitats té portes i finestres obertes a la participació.

Els rius són tan sols un dels elements que des de l’Associació Hàbitats estem disposats a protegir, però som conscients que són molts els espais a preservar i des de l’entitat creiem que en la cura d’aquests espais totes i tots hi tenim molt a dir i a fer.

Aquesta editorial és, doncs, una crida a fer de l’Associació Hàbitats un punt de trobada de tots aquells qui ens estimem la biodiversitat i que som conscients que la ciutadania ha de ser part activa en aquest procés de conservació. De reptes no en falten i les idees són lluny d’esgotar-se. Sabent que en aquests 12 anys s’ha fet molta i molt bona feina, tenim el convenciment que encara podem anar molt més lluny.

Comptem amb vosaltres!

Com deia la cançó: Oh! Benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum.

Que l’Associació Hàbitats és casa vostra si és que hi ha... cases d´algú.

DAVID TAPIAS I BAQUÉ President de l’Associació Hàbitats

3 ESPIADIMONIS | EDITORIAL

Portes obertes

ESPIADIMONIS | NOTÍCIES

4

CELEBRADA A CANTÀBRIA LA III REUNIÓ DE LA XARXA PROJECTE RIUS El dies 26, 27 i 28 de juny va celebrar-se a Cantàbria la tercera reunió de la Xarxa Projecte Rius, un espai de coordinació i d'intercanvi d'experiències entre els diferents Projecte Rius existents a la Península Ibèrica.

te Innovador "Professionals de qualitat Natura de qualitat", subvencionades pel Servei d'Ocupació de Catalunya i el Fons Social Europeu d'acord amb l'Ordre TRE/337/2008 de Projectes Innovadors, amb número de referència PIN-43-2008.

Al llarg de tot el cap de setmana membres del Projecte Rius de Catalunya, el País Valencià, Madrid, Galícia, Cantàbria i Portugal vàrem treballar en la definició d'una estratègia que permeti sumar esforços a partir del treball que cadascuna de les entitats duem a terme en els nostres respectius territoris.

A més de definir l'estratègia de la Xarxa, la trobada a Cantàbria va servir per definir els continguts de diferents materials que s'editaran al llarg de l'any 2009 per tal de donar difusió a la Xarxa Projecte Rius.

Al llarg d'aquest 2009, la Xarxa Projecte Rius està inclosa en el Projec-

Des de l'Associació Hàbitats - Projecte Rius vam assitir-hi en nom de la Xarxa Projecte Rius.

Durant la reunió, que va aplegar més d'una vintena d'entitats i federacions de custòdia del territori d'arreu de l'Estat espanyol, es va repassar la situació de la custòdia als diferents territoris de l'estat i es va remarcar la necessitat de dotar-se d'un cens actualitzat dels diferents projecte de custòdia existents a cada territori.

Des de la Fundación Biodiversidad, s'expressa la voluntat que la Plataforma esdevingui un punt d'unió entre les diferents realitats. En aquest sentit, aquesta fundació, depenent del Ministerio de Medio Ambiente, s'ofereix a atendre les peticions que puguin sorgir en el sí d'aquest fòrum estatal.

EL PROJECTE RIUS AL CONSEJO ASESOR DE LA PLATAFORMA DE CUSTODIA DEL TERRITORIO El passat 14 de maig va tenir lloc a la seu de la Fundación Biodiversidad una reunió del Consejo Asesor de la Plataforma de Custodia del Territorio.

MANLLEU ACULL LES JORNADES DE CUSTÒDIA I RESTAURACIÓ FLUVIAL El Museu Industrial del Ter, a Manlleu, va ser la seu de les jornades sobre custòdia fluvial que es van celebrar 2l 29 i 30 de juny al municipi osonenc. A llarg d'aquestes jornades van debatre's les possibilitats i oportunitats que ofereix la custòdia per tal de conservar i protegir els espais fluvials.

L'Associació Hàbitats - Projecte Rius va realitzar una

ponència sobre el projecte d'Adopció que des de l'any 2008 s'està duent a terme al municipi d'Aiguafreda.

La presentació de les actuacions realitzades al llarg de l'any 2008 i les propostes d'execució per als anys 2009 i 2010 van centrar la ponència, que va complementar-se a la tarda amb una visita a l'espai de la mà de les diferents entitats impulsores del projecte d'adopció.

Durant el 2009, el projecte rep el suport de la Fundación Biodiversidad.

UNEIX-T’HI! Malgrat la crisi econòmica no és aliena a la realitat de la nostra entitat, l’any 2009 es planteja com una oportunitat per a la renovació i la obertura de nous espais d’implicació de la ciutadania en la defensa del nostre medi natural i, en aquest sentit, plantegem noves opcions per a la implicació ciutadana.

Així, l’Assemblea General va servir també per renovar parcialment la junta directiva que continua encapçalada en per David Tapias com a president de l’Associació Hàbitats, la Maria Josep Pérez com a secretària i a Sílvia Gili, que va ser durant els darrers 4 anys la coordinadora de l’entitat, com a tresorera. És una junta que combina continuïtat i renovació i que, ben segur, estarà a l’alçada dels nous reptes que l’entitat ha assumit d’entomar.

Reforçar la implicació dels grups de voluntariat en les inspeccions de riu i renovar la metodologia d’anàlisi dels espais fluvials són dues de les apostes que realitzarà l’entitat en matèria d’inspeccions.

Incrementar el projectes d’adopció de rius, tot involucrant els grups d’inspecció en l’execució d’accions concretes per a la millora dels nostres rius i la realització de jornades populars de participació ciutadana són les apostes per reforçar la custodia del territori des del Projecte Rius.

Per dur a terme totes aquestes línies, ens calen recursos i ens cal la col·laboració en forma de socis que ens permeti actuar amb total independència com a entitat i, en aquest sentit, ens esforcem per oferir nous serveis i descomptes als nostres socis i sòcies.

A nivell comunicatiu, haurem de fer un pas més en el contacte intern i extern de l’entitat. En aquest sentit, l’espai web ha de ser un element puntal per facilitar la participació dels socis i del voluntariat. La interacció entre els membres de l’entitat és l’objectiu que tractarem d’assolir, tot dotant-nos d’una nova plataforma web.

Una assemblea que ha fixat el camí i que, a partir d’ara, ens haurem d’esforçar per dur a terme a bon port les iniciatives i projectes.

ESPIADIMONIS | ASSOCIACIÓ HÁBITATS

5

El passat 23 de maig va celebrar-se l’Assemblea General Ordinària de l’Associació Hàbitats. Aplegats a la ciutat de Girona, els socis i sòcies de l’entitat vàrem fer balanç de la feina durant l’any 2008 i vam posar les bases de les línies que obrirem durant l’any 2009 i que, ben segur, seran l’estratègia de l’Associació Hàbitats durant els propers anys.

Perquè som una eina més per a la conservació del nostre territori.

Uneix-t’hi!

ROGER GILI I OLMEDA Coordinador

Finalment, continuem obrint nous elements de vinculació de la ciutadania amb l’entorn. Cercar la intersecció entre cultura i natura, reforçar la protecció dels nostres rius en la vertebració econòmica, social i cultural del país són alguns dels elements que ens han de permetre sumar noves veus a la conservació dels espais fluvials.

Navega pel web d’Associació Hàbitats i Projecte Rius.

Enxarxa’t al territori! www.associaciohabitats.cat www.projecterius.cat

Inferències coprogèniques

ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC

6

La interpretació dels rastres deixats pels animals és un eina molt útil per tal de discernir la presència o, fins i tot, la distribució d’un animal arreu de l’àrea de mostreig. A més, és important assenyalar que no serà un requisit disposar del trampeig fotogràfic o d’altres tècniques més complexes per establir, per exemple, quins mamífers tenim al nostre territori.

Vèrtebra d'anguila.

Dents faríngies d'albornell.

Dents faríngies de bagra.

Els animals deixen força pistes que podrem trobar amb més o menys habilitat: petjades, caus, restes de menjar, pèls o plomes, excrements, egagròpiles... Els darrers són especialment interessants, en aportar molta més informació que la confirmació de la presència de les espècies. En efecte, desgranant eixos dos rastres podrem discernir de què s’alimenten els individus objecte d’estudi.

En este article ens centrarem, a mode d’exemple, en la prospecció i anàlisi d’excrements de llúdria, un mètode àmpliament utilitzat per estudiar com es distribuïxen i evolucionen les poblacions.

La llúdria és territorial i, per tant, els seus excrements es trobaran aïllats en llocs cridaners, facilitant-ne l’observació. És un mustèlid molt lligat al medi hídric, pel que cercarem les restes al llarg de la riba i a sobre les pedres, a les estructures humanes, a les raïls dels arbres prominents i llocs pareguts, que servisquen per delatar la seua presència.

Quin aspecte tenen? En ser frescos l’aparença serà viscosa i, en general, de coloració fosca. En assecar-se, les femtes s’aclarixen i adquirixen una consistència més ferma però també un poc trencadissa. L’aspecte, per tant, és variable. La mida també: la llúdria és territorial i, per tant, defeca no només per necessitat intestinal, sinó també per marcar el territori. Els excrements seran cilíndrics, d’un centímetre d’ample i fins a 8-10 de llarg, com a molt.

Quin factor serà clau per llur identificació?

Sens dubte, l’olor, que a diferència d’altres mustèlids no és forta ni desagradable, ans al contrari. Als excrements de llúdria identificarem olor a peix, amb un cert bouquet dolç de rerefons.

Una volta identificats i localitzats els nostres excrements de llúdria, podem procedir a l’anàlisi dels mateixos. Abans, però, caldrà

reflexionar sobre la dieta de l’animal, que condicionarà una mica allò que trobem.

L’aliment principal seran els peixos, pel que esperarem trobar espines i escates de diferents espècies. Si ens trobem a trams alts els primers a confirmar o descartar serien els salmònids, mentre que als trams mitjans esperaríem trobar restes de ciprínids. I si fóra el cas de trobar-nos a trams baixos, esperaríem que les espines i escates foren d’anguila, per exemple.

Però les llúdries no s’alimenten només de peixos, ja que també ho fan d’amfibis, rèptils, mamífers, insectes i crustacis. El cranc de riu americà, per exemple, està esdevenint una part important de la seua dieta, com ho era d’antuvi l’autòcton. Aital situació fa que siga força comú trobar-ne restes als excrements: fragments de l’exoesquelet vermellós o, fins i tot, gastròlits, unes petites peces calcàries que tenen els crancs de riu per facilitar la digestió.

Però tornant a la població piscícola... Com podem esbrinar amb fiabilitat de què s’alimenten les nostres llúdries? N’hi ha prou amb la reflexió sobre els trams que hem fet prèviament? Doncs no, caldrà analitzar cadascuna de les petites restes que hi trobem.

El primer pas a l’hora d’identificar les preses ingerides serà netejar les femtes de totes les restes orgàniques. Açò ho podem fer amb qualsevol detergent o, inclús, amb aigua oxigenada. Una volta tenim els excrements nets, ens quedarem a soles amb les parts més dures i resistents, és a dir: escates, restes d’ossos o cutícules (en el cas dels invertebrats).

Però no tots els fragments marquen diagnosi, en no donar informació concreta sobre l’espècie origen. En estar fragmentats, per exemple, la diferenciació pot esdevindre molt difícil. És per açò que la primera faena, una volta tenim els excrements nets, serà diferenciar els fragments que ens poden ajudar.

Cada espècie, però sobretot cada família de peixos, té unes vèrtebres característiques que ens poden ajudar a discriminar. Com al cas de les escates, resulta molt fàcil diferenciar entre famílies, però ja és més difícil entre espècies properes. Són molt característiques les vèrtebres de salmònids i les d’anguila. Les de ciprínid, per contra, poden arribar a esdevindre impossibles de diferenciar per l’observador afeccionat.

Tal volta heu tingut oportunitat de fixar-vos: alguns peixos, i en especial els ciprínids, tenen una boca molt ampla, que poden obrir moltíssim, però mancades de dentició (no es així a l’anguila, el lluci o la truita). Com s’ho fan? Molen l’aliment amb unes dentetes que tenen a la part interna de la gola. S’anomenen dents faríngies (o dentaris) i són les peces més utilitzades en taxonomia i filogènia de ciprínids. Ens fixarem en la forma de l’arc, l’estructura i la fórmula dentària, és a a dir, el número de dents i com estes es disposen. A més, amb una bona col·lecció i aparells de mesura, podrem esbrinar la mida dels peixos que trobem als excrements i inferir-ne la importància en biomassa (pes).

Per què són útils els estudis de la dieta? No serà només pel plaer d’escodrinyar femtes o pour épater le personnel... El que ens interessa en estos estudis és saber si hi ha algun procés de selecció per part del depredador sobre una determinada presa, és a dir: hi ha algun peix que agrade més a la llúdria? Açò ho podem estudiar a soles comparant la població de peixos presents al riu i la seua proporció a la dieta. Si trobem diferències significatives en alguna espècie, voldrà dir que hi ha selecció, ja siga en positiu (la cerca per sobre d’altres preses) o en negatiu (preferix menjar qualsevol altre peix).

S’han fet molts estudis de dieta en relació a la introducció d’espècies exòtiques als nostres rius, com ara l’esmentat cranc americà o les diferents espècies de peixos per a la pesca esportiva. El cranc americà constituïx una part important en la dieta de moltes llúdries i de molts depredadors similars, com ara els corbs marins. Podria ser esta introducció d’espècies la causa de la recuperació de la llúdria als nostres rius? Ens trobem ací una situació dicotòmica, amb espècies no autòctones que causen greus problemes de conservació a certs hàbitats i espècies, però que també poden estar ajudant a la recuperació d’altres.

7

Amb estes dades podem obtindre un índex anomenat RFO, acrònim anglès per definir la freqüència relativa d’aparicions d’una presa en relació al total de preses trobades (Relative Frequency of Occurence). No podrem calcular el total de peixos ingerits per la llúdria, perquè mai no podrem saber quantes voltes hem trobat el mateix peix a diferents femtes, però sí que ens aproximarem.

Escata d'albornell.

ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC

Si la llúdria ha ingerit algun peix o serp d’aigua és molt probable que trobem alguna escata a la femta. Resulta fàcil diferenciar-les entre grups de peixos, però quan entrem dins una mateixa família el negoci es complica. És a dir, podrem diferenciar escates de lluci i de truita, però ens serà més difícil diferenciar entre ciprínids, com ara el barb o la carpa; a més, sorgiran dificultats addicionals, com ara calcular quantes voltes pot aparèixer una mateixa presa en diferents excrements. En el cas de les escates este error es multiplica, podent trobar-les repartides a molts excrements, sobretot si són de peixos grans, la qual cosa conduïx a una sobrevaloració de l’animal a la dieta.

Escata de gobi.

Escata de truita arc iris.

Gastròlits de cranc de riu.

LUCÍA MORENO FERNÁNDEZ DAVID CAMPOS SUCH Biòlegs

viu la natura amb tots els sentits

Totes les notícies, esdeveniments i reportatges al canal d’Associació Hàbitats a

www.youtube.com/associaciohabitats

ODONATS BIOINDICADORS ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC

8

Amb espectaculars colors, una capacitat de vol que meravella i unes pautes de comportament subtilment desenvolupades, les libèl·lules no ens deixen indiferents. La ciència les anomena odonats i les data ja al mesozoic (150 milions d’anys), encara que els seus avantpassats ja volaven al carbonífer superior (300 milions d’anys). Els odonats arcaics, com Meganeura monyi, de 70cm d’envergadura alar, habitaven zones humides i càlides.

Coneixem més de 5.500 espècies, un nombre no gaire gran si el comparem amb altres grups d’insectes. A més, a Europa la fauna de libèl·lules és pobra: tenim unes 130 espècies, mentre que al Japó n’hi ha 210, més de 300 a Austràlia i 420 a Amèrica del Nord. A Catalunya en tenim catalogades 69.

Hom les relaciona amb el medi aquàtic: les larves es desenvolupen dins l’aigua i els adults la cerquen per la reproducció i per dipositar els ous.

L’aparellament es produeix de forma espectacular, amb el mascle i la femella enganxats formant una anella en forma de cor.

Després es realitza la posta. Aquesta varia segons les espècies. De vegades veiem com una femella, encara agafada pel mascle, insereix els ous en teixits o restes

vegetals. En altres casos les femelles deixen els ous sobre molses properes a l’aigua o sota el llim o la sorra del llit de rieres o rierols. També podem observar espècies on les femelles, agafades o no pels mascles, alliberen els ous sobre la superfície de l’aigua.

Després d’un temps, més o menys llarg, els ous eclosionen i apareixen les larves, que són carnívores i s’alimenten de crustacis, amfibis i insectes aquàtics. Les larves creixen per muda successiva: es desfan de l’exosquelet i se’n fabriquen un altre. La darrera muda es produirà fora de l’aigua. En emergir l’individu adult el cos és tou, sense colors i amb les ales no del tot desenvolupades. En aquest estat tan perillós resta immòbil, endurint l’exosquelet i desplegant les ales pel vol. Un cop a punt s’allunya volant cap a zones

on madurarà sexualment, deixant l’exúvia sobre el suport d’emergència.

A les zones de maduració (boscos i prats) els adults s’alimenten. A la seva dieta destaquen insectes com les mosques de maig (efímeres), tota classe de mosques i mosquits (dípters) o, fins i tot, altres odonats.

Alhora també poden ser presa d’altres organismes, quedar atrapats a les xarxes d’aranya o ser capturats per diferents espècies d’ocells.

Finalment, un cop acabada la maduració retornen als medis aquàtics. Els mascles ocupen un territori adequat per a la posta que protegiran d’altres mascles, sobrevolant el territori de manera contínua o bé reposant a un suport i atacant els rivals que s’acostin. Quan una femella entra al territori del mascle, ràpidament és agafada amb els apèndixs abdominals del mascle i es produeix l’aparellament.

La còpula pot durar entre pocs segons i vàries hores, segons l’espècie. Algunes espècies tenen un comportament previ a l’aparellament molt característic, on les taques de les ales o de certes parts del cos juguen un paper molt destacat, en relació al reconeixement intraespecífic.

Calopteryx virgo meridionalis

Els odonats ocupen posicions centrals o superiors a les xarxes tròfiques dels ambient aquàtics, tant a l’estadi larvari com a l’adult. Això, juntament amb les exigències que manifesten respecte

Cordulegaster boltonii.

la selecció d’hàbitat, fa que s’hagi utilitzat aquest grup com a bioindicador; en el cas de medis d’aigües corrents hi ha estudis que mostren una relació entre la diversitat de les comunitats d’odonats i la diversitat de macroinvertebrats aquàtics: una comunitat d’odonats rica en espècies es correspon amb una comunitat diversa també d’invertebrats aquàtics i amb un bon estat ecològic del medi; una comunitat pobra es relaciona amb una baixa diversitat de macroinvertebrats aquàtics. Tanmateix, una diversitat mitjana d’espècies de libèl·lules no necessàriament comporta un baix nombre d’espècies de macroinvertebrats ni tampoc un estat ecològic negatiu de l’ecosistema en qüestió (Torralba Burrial, 2007). Per tant, utilitzar la diversitat d’odonats com a bioindicació de la qualitat del medi ha de contemplar aquestes limitacions importants. Hi ha, però, espècies sensibles a la qualitat del medi i la seva presència ens informarà d’un bon estat de conservació de l’ecosistema on es troben i la disminució de les seves poblacions o la seva desaparició d’un lloc, pot indicar una minva de qualitat ecològica. Dins l’àmbit dels odonats ibèrics, hi ha 3 espècies on s’ha comprovat la propietat de bioindicació dels rius, tant en fase de larves (Ferreras Romero, 1988, 1994 i 1997) com en fase d’adults (Torralba Burrial, 2007). Es tracta d’Onychogomphus uncatus (Charpentier, 1840), Boyeria irene (Fonscolombe, 1838) i Cordulegaster boltonii (Donovan, 1807).

D’aquestes tres espècies, B. irene i C. boltonii són bones candidates a ser utilitzades a Catalunya en programes de seguiment de poblacions de cara a avaluar l’estat del medi on viuen, ja que són fàcilment identificables (adults, exúvies i larves d’últim estadi) i, amb un petit entrenament, ni tan sols cal capturar-les, donant peu a la possibilitat d’integrar voluntaris en el programa de seguiment (Torralba Burrial, 2007). No passa el mateix amb O. uncatus. A Catalunya viu també O. forcipatus unguiculatus, espècie molt propera a la primera i amb la qual es fàcil de confondre sense captura d’individus. El seu ús a programes de seguiment comporta un gran esforç de mostreig. Hi ha una altre tàxon, també reòfil, que és molt sensible a l’alteració del seu hàbitat: Calopteryx virgo meridionalis. El projecte OB (Odonats Bioindicadors) d’OXYGASTRA servirà per estudiar i valorar si és un tàxon amb capacitat bioindicadora.

OXYGASTRA (Grup d’Estudi dels Odonats de Catalunya) centra el projecte OB en el seguiment de les poblacions de tres tàxons esmentades:

Calopteryx virgo meridionalis, Boyeria irene i Cordulegaster boltonii. La presència de les dues últimes es relaciona amb un estat ecològic bo o molt bo (Torralba Burrial, 2007). El seguiment de les poblacions es realitzarà seguint la metodologia dels programes de seguiment de libèl·lules de Catalunya desenvolupats per Oxygastra: constatació de presència (o comptatge) d’individus adults en recorreguts de 100 m, tres cops l’any, dins el període de vol de les espècies bioindicadores (juny a setembre). També es comptabilitzaran les exúvies. El nombre de poblacions mostrejades serà el màxim que permeti els recursos humans de què es disposi per engegar el projecte.

S’ompliran unes fitxes de registre i s’analitzaran totes les dades per elaborar un informe. El projecte està obert a la col·laboració de voluntaris de tota Catalunya, després d’un breu entrenament en la metodologia i identificació dels tàxons.

El projecte s’ha posat en marxa enguany; s’aprofitarà per posar a punt la metodologia, captar voluntaris i completar el coneixement de l’àrea de distribució dels tàxons. A partir de 2010 ja funcionarà de forma definitiva, realitzant seguiments de les sps. existents a les localitats seleccionades.

R. MARTIN I J. ESCOLÀ.

Fotos: D.Vilasís. www.oxygastra.org Bibliografia FERRERAS ROMERO, M., 1988. New data on the ecological tolerance of some rheophilous odonata in Mediterranean Europe (Sierra Morena, Southern Spain). Odonatologica 17(2): 121-126.

FERRERAS ROMERO, M., 1994. Life History of the species that make up the odonate association characterstic of a permanent stream in the Western Mediterranean basin: preliminary results. Advances in Odonatology 6: 45-48.

FERRERAS ROMERO, M., 1997. The life history of Boyeria irene (Fonscolombe, 1838)(Odonata: Aeshnidae) in the Sierra Morena Mountains (southern Spain). Hydrobiologica 345: 109-116.

Boyeria-Irene.

TORRALBA BURRIAL, A., 2007. Estado ecológico, comunidades de macroinvertebrados y de odonatos de la red fluvial de Aragón. Tesis Doctoral.

Universidad de Oviedo.

ESPIADIMONIS | FLORA

10

ARÇ BLANC La família de les rosàcies arriba a aplegar fins a 3.000 espècies distribuïdes generalment per zones temperades i boreals, tot i que viuen arreu del món. La majoria són herbes de mida reduïda però també inclouen arbusts a voltes lianoides i arbres. Als països catalans hi trobem moltes espècies d’aquesta família: l’esbarzer, la moixera, el server, la maduixera, les potentil·les, etc.

L’arç blanc és un arbust o arbret espinós que rarament supera els dos metres d’alçada, malgrat que alguns exemplars poden superar aquesta alçada i arribar fins els sis metres.

Les seves branques formen espines fortament punxegudes. Mentre que les fulles tenen forma de tascó i estan fortament dividides en tres, cinc o set lòbuls.

Les flors estan agrupades en ramells o corimbes d’un color blanc, net i intens, essent molt espectacular durant la floració. Cada flor te cinc pètals, nombrosos estams i un o dos estils. Els fruits, comestibles, són de color vermell a la maduresa.

Amb qui el podem confondre?

La seva fulla es gairebé inconfusible, amb els seus lòbuls tan característics. Tot i això el podem confondre amb l’aranyoner (Prunus spinosa) que presenta també branques acabades en una aguda punxa. Per distingir-los ens fixarem en les flors en ramells de l’arç blanc, mentre que l’arayoner les flors no estan agrupades en ramells i en la fulla que es entera en l’aranyoner i lobulada a l’arç blanc.

Quan el veurem en flor?

Les seves flors blanques maquíssimes es poden veure florides des del mes de març fins al juny, depenent del clima, florint abans a terra baixa i més tard a muntanya.

On el podem trobar?

A les bardisses i boscos caducifolis clars, als espais riberencs i fora d’ells. A la Catalunya més eixuta, però, la seva presència queda restringida als espais riberencs.

Quins usos té?

Segons Font i Quer les flors de l’arç blanc es consideren un excel·lent tònic del cor i de l’aparell circulatori, a més de tenir una acció sedant i antiespasmòdica, contribuïnt a regularitzar la pressió de la sang, fent-la pujar si

és massa baixa i fent-la baixar si és massa alta. Per tant, es tracta d’una planta molt recomanable per l’arteriosclerosi i l’angina de pit.

Sembla ser que és molt més eficaç i aconsellable que la flor de la didalera, que és tòxica i acumulativa i, per tant, només pot ser utilitzada per facultatius (metges i farmacèutics) i amb molta precaució. L’arç blanc, per contra, és molt més recomanable; a més, les seves virtuts no queden restringides a l’aparell circulatori, ja que sembla ser que té propietats sedants i és efectiva contra l’insomni.

Les seves virtuts són comparables a les que la bibliografia farmacèutica atorga a Crataegus oxycantha, un nom actualment obsolet des del punt de vista botànic, que designa diferents espècies del gènere Crataegus.

Posologia Primer recollirem les flors i les assecarem allunyades de la llum directa del sol. Un cop eixutes les podrem utilitzar sempre que vulguem. La preparació es fa en forma de tisana: a una tassa es posen les flors i s’hi aboca aigua bullint que, un cop freda ens beurem prèvia retirada del residu vegetal. Prendrem aquesta tisana per dinar i per sopar durant força temps, per tal d’assegurar-ne el resultat.

Consultant obres més modernes i actualitzades sobre plantes medicinals hom constata que cal pendre algunes PRECAUCIONS respecte l’arç blanc: la primera seria que si l’utilitzem per la pressió alta ho farem sota control mèdic, ja que podríem patir una descompensació tensional.

PERÒ ATENCIÓ també cal dir que està contraindicada (ergo no l’utilitzarem) si prenem heteròsids cardiotònics o si seguim algun tractament amb benzodiazepines.

ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i voluntari del Projecte Rius

Arç blanc Família: rosàcies Nom científic: Crataegus monogyna Nom en castellà: majuelo, espino blanco.

Altres noms en català: espinalb, espí blanc, cirerer de pastor, espinaler.

La família dels Ardeids està formada per ocells de mida mitjana a molt gran amb el coll, les potes i el bec força llargs. El cos és estilitzat i la cua és curta. Es tracta d’ocells colonials que crien en canyissars, arbusts i arbres. A diferència de les cigonyes i les grues, que volen amb el coll estirat, els ardeids volen amb el coll encongit i aquesta és una bona manera de distingir-los de lluny mitjançant la seva silueta de vol.

Com el podem distingir?

Es tracta de l’ardeid més comú i difós a casa nostra. La seva gran mida amb 90 o 98 centímetres d’alt i una amplada d’ales de 160 a175 centímetres, juntament amb el seu característic plomatge gris el fan distingir amb facilitat. Com ja hem dit abans, tots els membres de la seva família volen amb el coll encongit, a diferència de les cigonyes, que volen amb el coll estirat. Durant el vol també són remarcables les seves ales corbades i les potes estirades. Ens fixarem especialment en que el coll i el cap –blancs- presenten una ampla ratlla negra des de l’ull fins la punta d’un plomall que es perllonga per darrere del clatell. El bec és llarg, en forma d’arpó i d’un color groguenc, mentre que les seves potes són marronoses. Tan sols el podríem confondre amb el menys freqüent agró roig (Ardea purpurea), però la seva mida una mica més petita i el seu plomatge marronós el distingeixen clarament del bernat pescaire.

A Catalunya el bernat pescaire es considera un resident comú al llarg de tot l’any, veient reforçades les seves poblacions pel pas de migradors.

Bernat pescaire Ordre: ciconiformes.

Família: ardèids.

Nom científic: Ardea cinerea.

Nom en castellà: garza real.

Altres noms en català: agró blau, picapedrell, picapedres.

On viu?

El podem trobar alimentant-se a gairebé qualsevol tipus de zona humida: llacs, rius, aiguamolls, sèquies arrossars, prats inundats etc. Però per nidificar o passar les nits prefereix arbres alts dels boscos de ribera o d’indrets tranquils.

Fotografia: Ferran Aguilar Dibuixos: Toni Llobet

Què menja?

S’alimenta principalment de peixos, amfibis i grans invertebrats, tot i que ocasionalment consumeix petits mamífers, aus i rèptils. La seva tècnica de caça és característica: se situa vora l’aigua, immòbil, caminant

sigil·losament i, en trobar un amfibi o peix, l’arponeja amb el seu gran bec en forma de llança.

La parada nupcial del bernat pescaire A l’hivern els bernats pescaires es van concentrant als llocs on acostumen a criar, que solen ser els mateixos any rere any.

Quan arriba el febrer alguns mascles se situen damunt les branques on hi ha un niu vell, o les seves restes, i ràpidament la resta de mascles l’imiten, començant la parada nupcial per atreure a les femelles. La seva parada es força complicada. Comença així: el bernat que arriba al niu s’excita i posa les plomes de punta, llançant un agut i aspre crit.

La parella que ja ocupava el niu contesta estirant el coll al màxim en línia recta cap a dalt i movent-lo desprès endavant i endarrere apuntant amb el bec cap a dalt i flexionant les potes al mateix temps de manera que el cos queda ajupit a nivell del niu. A continuació baixa el coll col·locant el cap a nivell dels peus, colpejant una mandíbula amb l’altra produint un so característic.

També és freqüent que la femella cridi al mascle des d’un niu vell o des d’una branca on vol construir-ne un de nou, repetint la cerimònia que acabem d’explicar i agafant una branca amb el bec indicant intenció de construir el niu. Si una femella entra bruscament al petit territori del niu pot ser expulsada sobtadament pel mascle. Les femelles que guanyen la confiança del mascle són les que s’atansen amb suavitat i tímidament. Quan aquesta femella guanya la confiança del mascle aquest fa sonar les seves mandíbules de 20 a 40 vegades seguides.

ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i voluntari del Projecte Rius.

ESPIADIMONIS | FAUNA

11

BERNAT PESCAIRE

ESPIADIMONIS | GRUPS

12

Si voleu participar a l’apartat de Grups de l’Espiadimonis podeu fer arriba

LA NOST Associació de dones de Cornudella de Montsant

CEIP Joan Gras de Sant Llorenç Savall

Associació de veïns Les Arenes

CEIP Segimon Comas

CEIP Enric Casassas

Escola de Capacitació Agrària d’Amposta

Grup de Tordera

IES Vinyes Velles

Francesc Asperó

Grup de Montcada i Reixach

Grup d’acció de Sta. Perpètua de Mogoda

Voluntaris Forestals del Tarragonès

ESPIADIMONIS | GRUPS

RA GENT

13

ar fotografies del vostre grup de voluntaris al correu grups@projeterius.org

Noves vies; vells problemes 14

L’Associació Hàbitats-Projecte Rius ha obert una nova via en la conservació dels rius a través de la seva col·laboració, participació i coordinació, juntament amb el CERM-MIT, del Grup de Treball de Custòdia Fluvial (GTCF), creat la primavera de 2008, gràcies a l’impuls de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT) i seguint l’exemple del Grup de Treball de custòdia Marina.

ESPIADIMONIS | ADOPCIONS

Aquet grup va iniciar la seva activitat amb la participació d’un nucli actiu format per 5 entitats membres de la XCT i un grup divers d’entitats i empreses com a grup observador, amb un grau d’implicació més baix.

Manual d’adopció de rius.

Eines per a la implicació social en la qüestió dels espais fluvials.

L’Associació Hàbitats continua així la tasca de consolidació de les adopcions de rius que, com ja deveu saber, constitueixen l’aposta més decidida dels voluntaris en la millora i protecció dels nostres rius. Si bé per a nosaltres adoptar un riu és una opció a escollir dins de la nostra participació voluntària en el Projecte Rius, des de la filosofia de la custòdia de territori també es pot entendre com una fórmula més de tenir cura d’una porció del nostre territori, en aquest cas dels ecosistemes aquàtics, fent compatible la conservació amb el desenvolupament econòmic i social.

En aquest sentit, sempre es busca la col·laboració -i responsabilitat- dels usuaris i dels propietaris vinculats als rius, i és per això que Projecte Rius també compta amb acords de col·laboració entre entitats, voluntaris i propietaris de finques vora rius o rieres, a més de tenir suport institucional, per tal de poder desenvolupar accions directes i consensuades de millora i preservació de diversos trams de rius.

Per exemple, la riera de Martinet al municipi d’Aiguafreda (Vallès Oriental) o el riu Tenes al municipi de Bigues i Riells, compten ara amb acords de custòdia que marquen les bases d’un pla de treball per millorar els seus espais fluvials.

Aquest pla contempla, entre d’altres tasques, la determinació de l’estat ecològic actual, resultats que ens serviran per fer propostes de millora i d’estudi d’algunes espècies animals i vegetals d’interès (poden ser espècies protegides o amenaçades) detectades a través de les inspeccions de riu.

Als projectes d’adopció de rius, però, la recuperació ambiental es considera tan prioritària com la recuperació del patrimoni cultural i els usos socials associats als espais fluvials i, per tant, s’hi inclouen accions i activitats participatives, per tal que la població pugui aportar la seva visió i col·laborar en la presa de decisions des del principi. Així, a Aiguafreda s’està dissenyant una ruta didàctica de natura, per conèixer la flora i fauna de la vall de Martinet. A Bigues i Riells, per altra banda, s’ha plantejat una sèrie d’itineraris vora el Tenes, sota el nom del ‘passeig del Tenes’, a més es prepara la dinamització d’un tram de riu vora el nucli de Riells del Fai, que compta amb elements arquitectònics destacables i unes vistes espectaculars als peus de Sant Miquel del Fai. D’altra banda, no podem deixar d’esmentar les dificultats econòmiques amb què ens trobem enguany les entitats del tercer sector. La canalització de les diferents estratègies catalanes sota un mateix sostre o paraigües hauria de servir per fer créixer les nostres possibilitats i dirigir, d’una manera més coordinada, els esforços per aconseguir finançament, a més de fer-nos més visibles.

Esperem, per tant, que entre tots tirem endavant i aconseguim uns rius més sans, funcionals i, sobre tot, socialment vius...

ANDREA MUNITA L’HUISSIER Responsable d’Adopcions

L’aproximació de la metodologia científica que s’ha aconseguit amb tot el material d’inspecció, brinda l’oportunitat a que persones gens involucrades en aquest camp coneguin i posin en pràctica aquesta metodologia, trencant l’abisme que separa la ciència del dia a dia per aquells que no hi treballen, donant un coneixement prou ampli de tota la biologia dels ecosistemes que conviuen a la xarxa fluvial.

Ara fa tres anys que faig d’educadora ambiental al PR, tenint l’oportunitat d’apropar al riu nens, nenes, nois, noies, senyors, senyores... Mai deixes de sorprendre’t amb l’interès amb el que es prenen les coses. Els adolescents i adults, sempre buscant el raonament que caracteritza la ciència i dóna sentit i explicació al color de l’aigua, l’olor, els nitrats, etc. I els petits, amb més de mil preguntes per la curiositat que envolta la novetat, sempre amb ganes de “llençar-se” a l’aigua per “caçar” els macroinvertebrats. Però, poc a poc, entenen que no et llences al riu, t’hi acostes per agafar-los i observar-los, deixant enrere la cacera i entenent aquesta paraula que els hi sona tan estranya: bioindicadors. Precisament a les escoles on he repetit, veus com és una sortida amb la que aprenen i gaudeixen, doncs recorden el què els hi vas explicar l’any anterior i et raonen perquè el riu està igual que l’any passat, millor o, de vegades, pitjor.

També he tingut l’oportunitat de participar a les jornades del Fem Dissabte, una iniciativa on, juntament amb els voluntaris, t’adones que malgrat el verd del bosc de ribera, el riu sobreviu convivint amb papers, plàstics, vidres o fins i tot barrils d’alumini... però tornes a casa amb la satisfacció que avui has deixat un espai millor del que hi havia i et motiva la voluntat dels grups que, amb iniciativa, gaudeixen d’un matí més al riu del seu poble.

No vull deixar de donar importància al paper d’assessorament del grup de treball que conforma l’entitat, com a interlocutors amb els diferents grups de voluntaris, ja que et transmeten un punt de recolzament que motiva a tirar endavant amb l’adopció i els diferents projectes de millora de cada tram, on sense el seu suport no seria possible.

Poc a poc, he pogut veure com Projecte Rius ha anat creixent, enriquit gràcies als voluntaris desinteressats que fan possible un projecte de compromís social. Sense la seva participació, aquesta iniciativa no tindria sentit.

Crec que el PR ha sabut transmetre aquesta estima per un espai tan quotidià que, en algun moment, ha quedat oblidat. Però a poc a poc, es millora i un dels papers més importants és la conscienciació social, el transmetre que els espais naturals s’han de cuidar per tal de gaudir-ne tots. I, com no, fer públic amb l’informe anual el treball de tots aquells que dos cops l’any ens acostem a la ribera a fer les inspeccions, donant a conèixer la situació actual dels Rius d’arreu de Catalunya.

La participació activa a Projecte Rius m’ha aportat tant a nivell personal com en coneixements, i ha estat una de les motivacións que m’han dut a estudiar actualment biologia. Espero que continui creixent, motivant i il·lusionant, sempre amb el mateix entusiasme que el caracteritza, demostrant que el treball de base a l’entorn natural ens proporciona més del que ens pensem pel nostre entorn social.

L’experiència ens ensenya que no podem delegar les responsabilitats de la protecció del medi ambient a les institucions actuals, ja que han demostrat que en administrar els recursos naturals com a bé públic s’han deixat influenciar per pressions externes, alienes al caràcter social, que posen en risc la sostenibilitat de la distribució i manteniment de l’aigua. La naturalesa és una escola per a tots.

Si ens posem en el sentit de saber administrar-la, no sols per a treure’n profit sinó per a aprendre del fruit que genera per si sola, serem capaços d’entendre l’entorn com el lleure característic de persones conscients i gaudir del què ens brinda.

LAIA CERQUEDA I SEGARRA Voluntària i educadora del Projecte Rius

ESPIADIMONIS | OPINIÓ

La preocupació per l’estat del riu del meu poble sempre ha estat patent i vaig tenir l’oportunitat d’endinsar-m’hi una mica amb el treball de recerca: vaig anar a conèixer personalment de què anava tot això i la veritat és que no va ser gens difícil entrar al món de Projecte Rius, doncs de seguida t’hi trobes com a casa.

15

Podria dir que vaig conèixer Projecte Rius gairebé per casualitat, un dia entre classes, als passadissos de l’institut, on la professora de Biologia em va fer cinc cèntims d’una entitat que, mitjançant un protocol senzill d’anàlisi de l’aigua i els ecosistemes, diagnosticava el que en deien “l’estat de salut” del riu.

Fotografiant el paisatge

ESPIADIMONIS | SECCIÓ

16

El paisatge de natura i urbà és un dels grans temes de la fotografia de totes les èpoques.

Una preparació i documentació acurades són de gran importància per poder realitzar fotografies amb una qualitat i estètica adequades a la finalitat a que van destinades (documentació, exposició o projecció).

Un estudi geogràfic del lloc on actuarem, el període estacional i les millors hores de sol són característiques imprescindibles per tal d’executar de manera efectiva aquesta tasca que, per altra banda, també implica una certa duresa, paciència i disciplina horària.

Donar voltes pel lloc escollit buscant l’enquadrament i la perspectiva més adequades són requisits fonamentals pel bon fer d’aquest tipus de fotografia.

Amb una visió més pràctica podem fer la següent afirmació:

La fotografia paisatgística s’ha de disparar durant les hores en què el sol està més baix, és a dir, en el curs de les primeres llums del sol al matí i les últimes de la tarda. Són el moments on les ombres són més suaus i allargades.

El detalls i profunditats dels elements a fotografiar augmenten en aquestes hores del dia.

Algunes de les tècniques més útils per aconseguir bones imatges podrien ser les següents:

- Buscar la perspectiva i l’enquadrament de tal manera que destaqui la sensació de relleu. Les il·luminacions laterals donen millors resultats i enfatitzen els volums.

- Els dies grisos, el cel ha d’ocupar la mínima part de la imatge o bé no ser present a la fotografia.

- La línia de l’horitzó no s’ha de col·locar, salvant casos excepcionals o per raons d’autor, al bell mig del enquadrament. La terra o el cel ocuparan les dues terceres parts, aproximadament, de la composició.

- La cartolina gris (Kodak Neutral Test Card) es quasi imprescindible per calcular l’exposició adequada per realitzar la fotografia.

- El trípode és una de les eines més necessàries, quasi indispensable, per la fotografia paisatgística. Diafragmes molt tancats, velocitats d’obturació molt lentes o posició “B” (bulb), són condicions insubstituïbles per copsar la imatge. Dotar-nos d’un bon trípode i una bona ròtula faran que puguem prémer l’obturador sense cap tipus de fimbrament dels elements mecànics de la màquina de fotografiar.

- Unes òptiques que cobreixen les distancies focals de 28 a 200 mm. són suficients, és a dir, amb un parell d’objectius 28-70 mm. i 70-200 mm. Amb els seus filtres UV, per la

17 ESPIADIMONIS | FOTOGRAFIA

protecció frontal de ratllades, cops i per descomptat dels raigs ultraviolats del sol. Els para-sols, els grans oblidats moltes vegades són molt necessaris per evitar llums paràsites i descontrolades.

- L’únic filtre, a part dels UV, molt recomanable es el polaritzador. Fa desaparèixer, posicionat amb l’angle adequat d’aproximadament 45˚, tots els reflexos a excepció de les superfícies metàl·liques. Té un factor d’absorció, habitualment, de 3 diafragmes.

- Un equip de neteja i manteniment (varien una mica si utilitzem una màquina digital o analògica).

- Altres complements podrien ser: cable de disparar, bateries de recanvi, carregador, nivell de doble bombolla, brúixola, llibreta, llapis, mapes de la zona i el llibre d’instruccions de la màquina.

- Aquests sols són alguns consells per captar el paisatge de la millor manera possible.

Agafeu la màquina i captureu l’entorn!

CARLES GILI I GÓMEZ Fotògraf

ESPIADIMONIS | SINERGIES

18

CERM El CERM, Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis, és l’àrea ambiental del Museu Industrial del Ter, amb seu a Manlleu (Osona). Es tracta d’una entitat no lucrativa –en la forma jurídica de fundació privada- que té com a finalitats l’estudi, la difusió i la conservació del patrimoni cultural i natural del riu Ter i, per extensió, els altres rius mediterranis. Les activitats principals del CERM són la Conservació i restauració ecològica de sistemes fluvials, l’Educació ambiental i la sensibilització ciutadana, i la Recerca en rius Mediterranis.

La protecció del medi natural és un dels eixos que modulen les activitats del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis - Museu Industrial del Ter, que el procura assolir mitjançant la consecució d’acords de custòdia del territori. Custodiar, aquí, es refereix a guardar, conservar, respectar o tenir cura dels sistemes aquàtics.

Normalment es fa mitjançant l’establiment d’un acord de custòdia, verbal o escrit, procediment voluntari de gestió establert entre el propietari d’una finca i una entitat de custòdia –com a mínim- per tal d’assegurar la conservació dels seus valors i recursos naturals, culturals i paisatgístics.

En certa manera, seria allò que els voluntaris i grups del Projecte Rius anomeneu “adopcions”. Ambdós conceptes, de fet, defineixen totes aquelles accions orientades a la conservació dels valors i recursos dels espais que es gestionen.

L’àmbit d’acció del CERM, doncs, és similar al que defenseu des de l’Associació Hàbitats - Projecte Rius, fet que ha comportat diverses oportunitats d’actuar plegats per a la millora dels ecosistemes acuàtics.

Ambdues entitats, per exemple, coordinen conjuntament el Grup de Treball de Custòdia Fluvial de la Xarxa de Custòdia del Territori, format per una vintena d’entitats que treballen per impulsar la custòdia de rius i zones humides als territoris de llengua i cultura catalanes.

Ara com ara, el CERM té acords de custòdia fluvial a les conques dels rius Ter i Llobregat. En són exemples l’acord de custòdia i la restauració del torrent i el pantà de Garet (Lluçà, el Lluçanès, conca Llobregat) –on l’any 2007, en un sol dia, unes mil perso-

nes van plantar-hi prop de mil arbres de ribera- i el projecte Riberes del Ter (Torelló, les Masies de Voltregà i Manlleu, a Osona). Aquest darrer “macroprojecte” del CERM consisteix a aplegar actuacions de custòdia i restauració ja portades a terme prèviament –algunes, iniciades l’any 2002- i, de comú acord amb aquests tres ajuntaments, altres administracions i el major nombre de propietaris particulars possible, detectar-hi oportunitats, definir-hi sinergies i, de manera coordinada, activar-hi actuacions per la conservació i millora dels espais fluvials de la conca de l’alt Ter al llarg dels propers 10 anys. Com a mínim els tres primers anys, aquestes actuacions seran avaluades per mitjà del projecte RICOVER, finançat per la Unió Europea, basat en l’estudi, execució de plans de gestió forestal i comparació de l’estat ecològic i la biodiversitat de diversos trams fluvials de Portugal, Extremadura i Catalunya; és liderat per l’Institut Superior d’Agronomia de Lisboa i el CERM hi intervé associat amb el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya.

El seguit de meandres i illes fluvials del riu Ter, amb propietats i pressions ambientals diverses (infraestructures de comunicació i extraccions d’àrids, entre d’altres), socialment es van començar a posar en valor, sobretot, per l’existència d’actuacions de custòdia com l’establiment de l’itinerari naturalístic de les illes i meandres de les Gambires i Gallifa (riu Ter a les Masies de Voltregà), la rehabilitació de la Bardissa (confluència dels rius Ges i Ter a Torelló), la rehabilitació de la platja del Dolcet (riu Ter a Manlleu), etc. El paisatge i els ocells aquàtics en són elements de màxim

interès. Tant la connectivitat ecològica del riu com l’estructura de la vegetació de ribera, en conjunt, però, encara hi són millorables.

A banda d’això, ja dins la seva branca de recerca en ecologia de rius, cal esmentar que el Centre d’Estudis del Rius Mediterranis – Museu Industrial del Ter participa en diversos projectes amb l’Agència Catalana de l’Aigua, universitats i d’altres institucions, sobretot catalanes. Una part de la recerca la fonamenta en l’avaluació de l’estat ecològic dels rius i l’altra en les solucions que haurien de permetre les migracions i altres desplaçaments dels peixos, tant riu amunt com riu avall. El CERM disposa, per tant, d’expertesa en l’estudi dels macroinvertebrats aquàtics, el poblament de peixos, la vegetació de ribera, anàlisis fisicoquímiques, l’estimació de cabals, la cartografia d’hàbitats aquàtics i l’avaluació de la connectivitat ecològica per als peixos.

Aquestes activitats les efectua essencialment al conjunt de Catalunya.

Quant a educació ambiental i sensibilització ciutadana, el CERM porta a terme tallers, pràctiques i sortides, donant formació a milers d’alumnes cada any, des del nivell d’educació infantil fins a estudiants universitaris.

També promou xerrades, jornades, exposicions i publicacions diverses en l’àmbit de les nostres activitats i interessos. A tall d’exemple, el CERM organitza anualment una actuació de neteja en el marc de la campanya “Fem Dissabte!”, coordinada per l’Associació Hàbitats - Projecte Rius: un altre cas on, plegats, sumem esforços per millorar els nostres rius. www.mitmanlleu.org

A finals del segle XIX, Barcelona ja començava a patir les conseqüències de la vida industrial. Per tal d’alleujar-la, uns quants fabricants tèxtils van decidir traslladar les seves fàbriques al Berguedà, a la vora del riu Llobregat.

Amb aquesta finalitat, hi van instal·lar una botiga on s’hi trobava de tot: des del pa, passant per la fruita, comestibles, fins a sabates, roba, joguines, tabac, objectes de regal, merceria, etc…

Cap als anys cinquanta —que és quan comença la meva novel·la— els qui hi vivíem, sentíem dir que a les ciutats la gent s’ho passava més malament: lloguers cars, sous baixos, treballar moltes hores, el menjar escàs, no tenien guarderies per a la canalla i de vegades per poder anar a treballar els havien de deixar tancats a casa i sols.

A la Colònia també es treballava les mateixes hores pels mateixos sous però en canvi amb el preu del lloguer –entre 15 i 30 pessetes— hi entrava un trosset de terra que podies conrear, i un galliner. Això et permetia cobrir les necessitats més bàsiques. I hi havia guarderia de franc. Casa bressol, en deien. Als pobles grans i a les ciutats els col·legis eren molt cars. En canvi a la Colònia costava el preu simbòlic de 3 pessetes.

Però hi havia algun contrast: per un cantó els amos repartien llet als fills

dels treballadors, donant a entendre que els preocupava molt la seva alimentació, i per l’altra, restringien la seva formació a l’ensenyament més bàsic: Ensenyança primària (com més ignorants menys inquietuds tindran, menys preguntes faran).

El mossèn des de la trona inculcava als treballadors obediència i gratitud cap als amos; en correspondència, ells li oferien una estada confortable amb poder il·limitat sobre els seus feligresos. Les monges també tenien totes les despeses pagades a canvi de donar una formació mínima i una educació de servitud per a les futures esposes i mares. Era una mica el retrat del que passava a tot Espanya: el clero al servei del Règim. Ho tenien tot lligat i ben lligat. Tot molt ben organitzat amb una sola finalitat: educar treballadors per a la fàbrica, submisos i agraïts. I amb una consigna: estigueu tranquils i no cal que penseu, ja hi ha qui pensa per vosaltres.

Aquesta era, a grans trets, l’essència de la vida en una Colònia Tèxtil.

Amb tot, reconec que per l’època i per les parelles amb fills petits podia estar bé. Principalment per la canalla. Jo recordo quan era petita que era molt feliç. Un cop vaig arribar a l’adolescència se’m va fer angoixant. Em sentia presonera. Un lloc tan petit tothom es coneix massa i es converteix en un paradís pels xafarders.

LA NOVEL·LA Aquesta novel·la està inspirada en els costums i vivències d’una època en un lloc determinat: les Colònies Tèxtils de l’Alt Llobregat entre els anys 1940-50 en plena efervescèn-

cia, fins mitjans dels anys seixanta quan començà la seva decadència.

Els seus personatges viuen les pors, les alegries i les misèries d’una manera diferent. Com també era diferent la vida que se’ls hi oferia en aquell món tancat, angoixant i controlat pels amos, amb unes jerarquies molt marcades. Per aquesta diferència i pel fet que les Colònies (de la manera com van ser concebudes) hagin desaparegut, em va semblar interessant que en quedés constància encara que només fos en un relat de ficció. Perquè el fil conductor de la història és tot ficció. A la primera pàgina ja es veu que hi ha un incendi i que a dins s’hi queda atrapat un home. I tota la trama de la novel·la es va encaminant cap el desenllaç d’aquest fet.

Posant com a pal de paller la Colònia, he anat teixint al seu voltant la història de dues famílies —el que es mor en el incendi era un membre d’una d’aquestes famílies— i ho he reforçat amb uns personatges secundaris que apuntalen la història.

Però encara que tot el que passa als personatges, és ficció, deixo anar a través de l’atmosfera com es vivia i el que passava realment. És clar que és sempre a través de la meva percepció. Ben segur que moltes persones ho van viure de manera molt diferent.

SÍLVIA ALCÀNTARA Autora de la novel·la Olor de Colònia

ESPIADIMONIS | RIUS DE CULTURA

Per una banda descongestionaven la ciutat i per l’altra obtenien energia barata, ja que al construir-hi les rescloses transformaven la força de l’aigua en energia. Després d’instal·larhi les fàbriques, van fer vivendes per als seus treballadors. D’aquesta combinació en van dir Colònies. La Colònia estava pensada perquè funcionés com un poble; un nucli urbà on hi havia d’haver tots els serveis bàsics per als treballadors.

19

Vida a Colònia

ESPIADIMONIS | RUTES

20

ELS GORGS DEL L’itinerari comença a l’estació de FGC de Campdevànol, jardí del Pirineu. Tirarem a mà esquerra i, en trobar la carretera GI-401, l’enllaçarem també cap a l’esquerra, en direcció a Gombrèn. D’ací poc tirarem pel camí ral que ens acostarà a cal Cornut i a la font de Sant Eudald, que diuen que va començar a brollar tot just quan les despulles d’Eudald van passar pel davant, camí d’Ax. De seguida arribarem a la veïna font de Querol i, a l’àrea de lleure, travessarem el pont que creua el Merdàs per tal de continuar pel camí ramader, quedant-nos el riu a l’esquerra i el càmping El Pirinenc a la dreta.

Avís per a navegants: el camí estarà farcit per tanques pel bestiar, la majoria de pals batents. No barren el pas a l’excursionista, pel que no haurem de caure en el marasme de la ruta interrompuda, però sí que haurem de tindre la precaució de deixar-les com les havíem trobat sempre que les travessem.

Abandonarem l’arrecerada verneda per trobar-nos amb les planes del Casal. Agafem la pista cimentada de l’esquerra i tirem endavant, creuant el Merdàs i, poc després d’aquest punt, passarem ja pel torrent d’Estiula, conegut ací com a torrent de la Cabana. “Els

gorgs del torrent de la Cabana” és, precisament, el nom oficial de la ruta que seguim hui. A l’espai web de l’ajuntament de Campdevànol ens podrem proveir de mapes i més explicacions que puguin farcir la confiança de l’excursionista afeccionat.

En trobar-nos una fita que mena a la Mosquera, canviem de direcció fins estar a tocar del torrent d’Estiula, on enfilem a mà dreta per un petit caminet paral·lel al torrent, que anirem resseguint. Passarem per Cal Paraire, on elaboren (i comercialitzen) formatges, iogurts i brossat. El corriol, senyalit-

zat, ens acaba portant al rec de les Pots. El travessarem i enfilem el nou camí fins que trobem el gorg de la Cabana.

Aprofitem l’avinentesa per ressoldre un dels clàssics dubtes terminològics del voluntariat del Projecte Rius: què és un gorg? Sovint es confon gorg amb sallent. El sallent és el salt d’aigua, el desnivell del curs de la mateixa. El gorg o gorja, per contra, és el clot del llit del riu on aquesta s’entolla.

Tornem a la ruta? Enfilàvem cap al gorg de la Cabana, on podem baixar per fer un bany ràpid i observar la fauna que hi viu. Si anem malament de temps podem prescindir de la proposta i continuar la ruta agafant el camí que passa per sobre el gorg.

En trobar una petita esplanada, haurem de cercar el camí assenyalat amb una marca verda i blanca, que ens anirà guiant, al llarg d’uns quaranta minuts –realment orgàstics- de ruta, per un paisatge imprescindible i farcit d’espectaculars gorgs: el de la Tosca, el de l’Olla, el de la Plana, el de la Bauma, el del Forat, el gorg petit del Colomer i l’espectacular gorg del Colomer, colofó de la ruta de gorgs.

Ací, al gorg del Colomer, caldrà decidir cap on continuar la ruta. Tenim dues opcions. La primera implica seguir les marques verdes i blanques que ens portarien cap a l’antiga parròquia de St. Feliu d’Estiula, reformada l’any 1731 sobre un edificació del s. XI. Ací s’aixecava la vila rural d’Estivola, que Guifre el Pelós donà al monestir de Ripoll.

La segona, que recomanem, implica abandonar les marques de sender local i baixar per l’altre camí, el de l’esquerra, que ens porta a la vora del gorg del Colomer.

Continuem avall fins creuar el torrent saltant i fent malabarismes entre els rocs. Tirem a l’esquerra, paral·lels a l’aigua, fins que el camí

ens faci pujar de sobte, continuant sempre recte i sense fer cas a la cruïlla de pistes que trobarem aviat. No pararem fins arribar al mirador de la Serra de Montgrony, que ens mostra la totalitat de la Vall d’Estiula.

Descansem breument i continuem per una pista que puja, per no variar, però d’una manera ja més suau. Seguirem aquesta pista fins que trobem el camí tancat per un filat que impedeix el pas al bestiar. El travessem dirigint-nos a l’esquerra.

El camí es fa més ample i deixa de fer costa.

Travessem un petit bosquet i, de nou, ens trobarem amb un filat que caldrà creuar, baixant cap a la dreta per la pista de terra, que seguim sense fer cas de les que se’ns creuin fins arribar al prats del mas Baussacs.

A l’alçada del mas, la pista es bifurca.

Nosaltres seguirem per la banda esquerra.

En trobar un petit camí paral·lel als filats de la finca, abandonarem la pista principal. En deixar enrere la influència dels terrenys de mas Baussacs ens endinsem de nou a una zona més tupida i boscana. Passem el filat per la banda de la dreta i seguim el viarany, sempre amb la referència del filat, fins trobar una nova zona d’accés, que creuarem tot endinsant-nos a una avellaneda.

Seguim el camí, que ens mena ara a l’esquerra en direcció al fons de la vall i amb un desnivell de baixada força pronunciat a estones, que ens retornarà a l’àrea de lleure de la Font del Querol, on podem aprofitar per fer el merescut tiberi que, després de les hores de ruta, lícitament serà pantagruèlic.

DAVID CAMPOS SUCH Responsable de Grups

21 ESPIADIMONIS | RUTES

JARDÍ DELS PIRINEUS

ESPIADIMONIS | TERRITORI

22

El Baix Gaià El Gaià és un riu típicament mediterrani d’uns 90 quilòmetres de llargada, amb les oscil·lacions del cabal d’aigua proporcionades per la pluviometria de cada estació. S’origina a la cubeta geogràfica de Santa Coloma de Queralt, s’endinsa per la serralada prelitoral tot travessant diversos pobles fins que arriba al terme municipal del Catllar, a la subcomarca del Baix Gaià, on tota l’aigua del riu s’embassa al pantà de Gaià, onze quilòmetres abans d’arribar a la seva desembocadura.

LA DESEMBOCADURA Situada a la plana de Tamarit, hi ha la desembocadura del Gaià. Bàsicament, l’aigua que arriba a la desembocadura ho fa exclusivament a través del aqüífer i el seu origen tant pot ser riu amunt com dels conreus de l’entorn. Tot plegat, condueix a la configuració d’una zona de desembocadura formada per una bassa o zona humida força tancada per vegetació helofítica, bàsicament canyissar, en progressió clara cap al recobriment total de la làmina d’aigua, i amb aigües que es renoven molt poc i que suporten un grau d’eutròfia important. Aquesta manca total d’un cabal de manteniment conjuntament amb el progressiu abandonament de l’agricultura de la plana ha provocat tota una sèrie de modificacions considerables sobre aquest ecosistema.

Des de l’any 2000, s’estan duent a terme diverses accions encaminades a la recuperació del bosc de ribera de les dues riberes d’aquest tram final del riu. Actualment, aquest projecte es troba en una fase força avançada, sobretot pel que fa a les feines d’eliminació de la canya (Arundo donax). Per no provocar un fort desequilibri a la fauna i sobretot als ocells nidificants, la restauració del bosc de ribera no s’ha realitzat tota de cop, sinó que la retirada de la canya (espècie invasora de les vores del riu, originària del centre d’Àsia), s’ha fet de manera esgraonada durant diversos anys. Un cop tallada la canya, s’han fet les diferents plantacions d’arbres propis del bosc de ribera, com ara l’àlber i el freixe de fulla petita i diversos tipus d’arbusts com ara el gatell, l’arç blanc i el saüc.

La desembocadura del Gaià, que és l’únic punt del baix Gaià on hi trobem aigua de manera natural, va ser inclosa dins del Pla d’Espais d’Interès Natural l’any 1992, considerada dins de la xarxa relicta de zones humides de la Catalunya meridional.

Posteriorment, l’any 1995 i per la seva riquesa faunística, va ser declarada Reserva Natural de fauna salvatge. La delimitació definitiva d’aquest espai s’estableix mitjançant el Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge de la desembocadura del riu Gaià, així com l’establiment de totes aquelles altres determinacions necessàries per a l’adequada protecció del seu medi natural i paisatge.

Paral·lelament a les feines de recuperació del bosc de ribera, la desembocadura també acull un interessant projecte de conservació de la tortuga de rierol amb l’objectiu de retirar els quelonis exòtics que mica a mica han anat ocupant aquesta zona humida i consolidar aquest queloni autòcton. La destrucció de l’hàbitat i la competència d’altres espècies exòtiques com ara la tortuga de Florida, suposa un perill potencial per a supervivència de les poblacions de tortugues autòctones.

Actualment i gràcies a la col·laboració del CRARC (Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya), ja hem confirmat que la tortuga de rierol es torna a reproduir en aquest espai natural i obre les portes a la seva recuperació en la resta del baix Gaià si s’aconsegueix el cabal ecològic del riu.

Pel que fa als seus valors naturals, cal destacar un bonic i interessant retall de bosc de ribera, l’albereda litoral, que gairebé podem considerar únic en tot el tram del riu Gaià per sota de l’embassament del Catllar. Aquesta comunitat, conjuntament amb el canyissar de la desembocadura són les associacions vegetals més significatives d’aquest espai natural.

LA PLATAFORMA SALVEM EL GAIÀ L’any 1975 es va inaugurar l’embassament del Gaià, situat als

Salvem el Gaià està formada per més d’una vintena d’entitats i persones a títol personal.

El principal objectiu de Salvem el Gaià es difondre la situació del Gaià, que pateix una de les situacions més injustes a les que es pot fer front aquest ecosistema. Aquest any en farà deu que va néixer aquesta plataforma.

Durant aquests anys, Salvem el Gaià ha presentat una queixa davant del síndic de Greuges, ha promogut una consulta popular al Baix Gaià, ha convocat diverses marxes i accions reivindicatives, s’ha reunit amb les parts implicades, REPSOL, ACA, Medi Ambient i ha aconseguit que es reunís la taula d’alcaldes del Baix Gaià per tractar aquesta qüestió. Actualment, hi ha converses entre l’ACA i REPSOL per trobar una sortida a aquesta qüestió. Precisament en aquests moments, l’Agència Catalana de l’Aigua ens ha fet arribar una proposta en forma de document on es plantegen algunes alternatives possibles per la recuperació del cabal ecològic del Gaià.

HÈCTOR HERNÁNDEZ Tècnic de l’Associació Mediambiental la Sínia

Fes-te’n soci 23

i aprofita els avantatges que t’ofereix Associació Hàbitats

12%

descompte directe a tots els productes i serveis, o bé la possibilitat de fer una donació pel 18% del valor de la compra directament a Associació Hábitats.

10%

descompte a tots els productes.

Cal que us poseu en contacte amb Eloïsa a “Alosa, sons de la natura”.

Tel. 934 241 965

Matrícula preferent als cursos generals de català als socis de l’entitat.

Regal d’una samarreta per a les comandes fetes en aquest portal. Heu d’identificarvos com a socis/es del projecte a l’apartat comentaris.

10%

descompte en els cursos de formació i capacitació anomenats “Cursos de promoció” organitzats de la FEEC, en benefici dels socis d’Associació Hàbitats.

10%

descompte en material òptic, calçat i complements a tots els socis

ESPIADIMONIS ESPIADIMONIS | TERRITORI | SECCIÓ

termes de Vespella de Gaià i del Catllar, propietat de l’empresa REPSOL, amb la finalitat de subministrar aigua a la petroquímica que té aquesta empresa al Morell. REPSOL té una concessió que s’allarga fins l’any 2050.

També en són usuaris les comunitats de regants del Catllar i de La Riera de Gaià. Des de la seva construcció, el cabal natural del baix Gaià és inexistent. Aquesta manca d’aigua als onze quilòmetres finals del riu ha provocat la degradació dels valors naturals propis d’aquests ecosistemes fluvials com són la flora i la fauna, la funció de corredor biològic, etc. També s’ha constatat la salinització dels pous del tram final de la conca, la degradació de la desembocadura declarada espai natural i Reserva Natural de Fauna Salvatge, la interrupció de les aportacions de sediments a la platja de Tamarit, l’abocament de deixalles i la pèrdua del valor social del riu entre d’altres.

Manolo Tomàs

ESPIADIMONIS | CARA A CARA

24

Portaveu de la Plataforma de Defensa de l'Ebre

Tothom fa un temps que parla de la Nova Cultura de l’Aigua. Què és per tu i com creus que s’ha implantat a la societat catalana?

MANOLO TOMÁS – El concepte de la Nova Cultura de l’Aigua, al meu parer, és un conjunt de idees, actitud, propostes i projectes que tenen com a objectiu fer un gir amb la gestió de l’aigua que s’ha fet en els darrers 150 anys al nostre país i aproximar-nos a una gestió racional dels recursos i el territori.

Millorar la gestió, recuperar aqüífers, fer compatible el desenvolupament econòmic i social amb la preservació dels espais naturals molt en concret dels rius i zones humides, són per a mi objectius prioritaris de lo que jo entenc per una Nova Cultura de l’Aigua.

Jo crec que a Catalunya s’estan fent esforços per a intentar aplicar alguna cosa que vagi en aquesta direcció. Diria que, en certa manera s’està intentant fer una transició.

Una part del govern català està per la tasca i la població en general està responent positivament.

Ara bé, la descoordinació entre les institucions que intervenen directament o indirecte en la gestió l’aigua i el territori és més que notable. Això fa que les contradiccions siguin enormes, que la credibilitat del procés sigui molt dubtosa i que l’objectiu final sembla ser diferent del què la Plataforma en Defensa de l’Ebre interpretem com el d’una Nova Cultura de l’Aigua.

GABRIEL BORRÀS – Si hi ha una nova cultura de l’aigua és per contraposició a l’existència d’una vella cultura de l’aigua. Una vella cultura en la que l’aigua era considerada només un recurs, una peça clau en el desenvolupament de les activitats econòmiques i del desplegament urbanístic; un recurs infinit, sotmès a la llei de l’oferta (com més aigua, més creixement) i instrumentat per l’administració amb l’absoluta connivència dels poderosos sectors econòmics. En resum, una vella cultura de l’aigua que es

basava en “diga’m quanta aigua vols que jo te la porto”.

En conseqüència, la nova cultura de l’aigua atorga a aquest bé públic la categoria no només de recurs, sinó d’element clau en la preservació del medi. Cal compatibilitzar el desenvolupament amb la preservació i millora dels ecosistemes aquàtics i del bon estat químic i quantitatiu de les aigües subterrànies, tot i realitzant una continua gestió de la demanda (“jo et dic quanta i quina aigua necessites”), l’aprofundiment en l’eficiència (igual o major producció amb menys dotació d’aigua) i incentivant la participació activa de la ciutadania i una repercussió efectiva dels costos associats al cicle de l’aigua.

Entesa d’aquesta manera, crec que la societat catalana en general ha fet seus aquests principis, tal i com demostren les cada vegada menors dotacions urbanes, la participació en el procés d’implantació de la Directiva Marc de l’Aigua i la socialització i sensibilitat de la població vers el medi aquàtic.

Creus que s’ha desvirtuat/tergiversat el missatge inicial?

M.T. – Evidentment hi ha hagut una apropiació política molt interessada del concepte.

Jo crec que estem en plena involució, la NCA s’està quedant com un terme bonic però buit del contingut inicial. El col·locar l’antic Ministerio de Medio Ambiente dins d’Agricultura és tota una mostra de per on aniran les polítiques futures.

L’experiència de la gestió catalana de la situació de sequera de l’any passat ens ha obert els ulls sobre el que es diu i el que es fa. I això és important. S’intenta mantenir un discurs modern i sostenible però el llistat d’obres que s’estan programant i executant a Catalunya, és la consolidació de la política hidràulica de l’annex II del PHN del PP. La pregunta que ens fem, sobretot en referència a la conca de l’Ebre, és: en l’essencial -o sigui en les obres- on ha estat el canvi?

Gabriel Borràs

G.B. – En absolut, si més no pel que fa a les bases tècniques i jurídiques que fonamenten la nova cultura de l’aigua. Altra cosa és que des de determinats àmbits polítics s’utilitzi la nova cultura de l’aigua per a justificar velles polítiques; però això s’escapa totalment de la responsabilitat de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Sí que puc arribar a entendre que des de determinats sectors pugui abatre’s un cert sentiment de desassossec en comprovar que no sempre les plasmacions d’aquesta nova cultura sobre el territori siguin coherents amb els fonaments i postulats que la regeixen.

Tanmateix, és necessari tenir en compte que venim de quasi dos segles on la política de l’aigua ha estat subordinada, sotmesa, a la resta de polítiques sectorials (urbanisme, agricultura, indústria, turisme, ordenació del territori, etc); que la política de l’aigua estigui coordinada al mateix nivell que la resta de polítiques necessita temps, perseverància, seducció, mètode, constància i molt de treball. És per això que entitats com la vostra són absolutament útils per aconseguir aquesta coordinació.

La Directiva Marc de l’Aigua és una garantia per a la millora dels espais fluvials a Catalunya?

M.T. – La Directiva pot ser un element clau per a recuperar, millorar i protegir els espais fluvials catalans. Però hi ha dos problemes que s’haurien de clarificar.

Primer: la seva correcta transposició i adaptar tota la legislació catalana i de l’estat als seus objectius. Fent-la plenament executiva.

Segon: en el cas de l’Ebre, que també és català. Què farà el nostre govern si la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre no l’aplicarà, com ja ens ha dit, en el tram final?

Jo crec que la DMA pot ser la gran directiva... ignorada.

G.B. – La Directiva Marc de l’Aigua (en endavant DMA) no només és una garantia

per assolir la millora dels espais fluvials a Catalunya, sinó també per assolir el bon estat ecològic, químic i quantitatiu de les masses d’aigua catalanes. La millora dels espais fluvials és una mesura més que, conjuntament amb les altres 16 mesures , constitueixen el Programa de Mesures del Pla de Gestió de l’Aigua de Catalunya. Un Programa i un Pla que a finals de setembrecomençaments d’octubre d’enguany sortiran a informació pública amb l’objectiu que el nostre Govern el tingui damunt la taula per a la seva aprovació la primavera del 2010.

Si des de l’Agència Catalana de l’Aigua hem abraçat la DMA no és per obligat compliment normatiu, que també, sinó i sobretot per convenciment que és l’instrument més vàlid per a la resolució dels problemes que la nostra nació té en relació a l’aigua.

4.- Què pot portar la Interconnexió de Xarxes a la gestió de l’Aigua a Catalunya?

M.T. – Tots els governs catalans que he conegut han tingut com una preocupació, fins a cert punt angoixant, l’abastament a la població de l’àrea metropolitana.

Aquesta preocupació la conec des de fa més de trenta anys.

L’any 1973, en època de Franco, quan es va plantejar la primera proposta de transvasament a Barcelona, els informes oficials ja deien que de no transvasar l’Ebre, Barcelona patiria greus problemes d’abastament a principis dels anys 80.

Certament, la concentració de població exigeix polítiques d’abastament clares, sòlides i duradores. Però, no hi hagut cap política que intentés ordenar, limitar o racionalitzar aquesta part del territori. El creixement metropolità no ha estat ordenat, més aviat ha estat caòtic i especulatiu i, sembla ser, que ho seguirà sent.

Crec fermament, que rere una interconnexió on estigui l’aigua de l’Ebre -o algun dels seus afluents- en realitat es troben l’especulació urbanística i els interessos de les entitats

ESPIADIMONIS | CARA A CARA

25

Director de planificació de l'Agència Catalana de l'Aigua

financeres, que són les que realment gestionen l’aigua, creant un model de país territorialment desequilibrat.

ESPIADIMONIS | CARA A CARA

26

La interconnexió de xarxes atorgua flexibilitat, garantia i robustesa a l’abastament en alta d’aigua urbana a Catalunya.

GABRIEL BORRÀS

La interconnexió de les xarxes amaga un model territorial desequilibrat. El que a les Terres de l’Ebre diem és que volem una Catalunya ampla i llarga, no petita i concentrada.

G.B. – En el món de l’aigua cal vèncer apriorismes, dogmatismes i demagògies.

I cal clarificar conceptes. Al seu moment, mig país es mofava del Conseller i de l’Agència perquè qualificàvem la mesura de socors d’Isòvol al Segre com una transferència i no com un transvasament. Cada professió té el seu propi vocabulari; en hidrologia (ciència de l’aigua), un transvasament és aquella infraestructura que amb caràcter permanent aporta aigua per a satisfer les demandes d’una altra conca. Avui, a Catalunya, n’hi ha tres: el del Ter a la Regió Metropolitana de Barcelona, el de l’Ebre al Camp de Tarragona i el del Siurana a Riudecanyes. La mesura de socors d’Isòvol al Segre es va plantejar com una aportació puntual, provisional i amb data de caducitat. El mateix va passar amb la interconnexió dels àmbits del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i d’Aigües Ter-Llobregat (ATLL) que el Gobierno i el nostre Govern van acordar. Comparar aquells 32 a 40 hm3/any en una situació d’emergència nacional amb el transvasament de l’Ebre del Partido Popular (1100 hm3/any) o el que el PSOE va redactar en època de José Borrell (1400 hm3/any), és un clar intent de falsedat, demagògia i intoxicació de la ciutadania.

Fet aquest aclariment, que em sembla absolutament escaient per situar el context de la meva resposta, afirmar amb rotunditat que un de cada tres litres que surt per les nostres aixetes prové d’una altra conca. Tant l’Agència, com ATLL i les administracions locals fa anys que estem executant interconnexió de xarxes d’abastament en alta a Catalunya. Què és sinó la xarxa de Rialb?

O la de la Costa Brava Centre? O el túnel per sota Collserola entre el vessant Llobregat

i el vessant Ter de Barcelona? O la xarxa de la Mancomunitat de les Garrigues? O de La Llosa del Cavall-Igualada? I per què les construïm? Per una simple raó: la interconnexió de xarxes, igual com passa amb el transport ferroviari o viari, amb les xarxes elèctriques, de gas o de telefonia mòbil, atorguen flexibilitat, garantia i robustesa a l’abastament en alta d’aigua urbana a Catalunya. I si aquestes interconnexions poden arribar a suposar la interconnexió entre les Conques Internes de Catalunya i les Conques Catalanes de l’Ebre caldrà ferho, sense apriorismes ni demagògies.

5.- Hi ha veus que plantegen posar fi a Confederació Hidrogràfica del Ebro i gestionar la part catalana des de Catalunya. Creus que fóra possible?

M.T. – Jo aposto per una gestió integral de tota la conca. Les Terres de l’Ebre estem al tram final del riu, per tant, ens interessa que la gestió sigui unificada i coherent en tots els trams. El que passa dalt, afecta a baix.

L’experiència de col·locar trams de l’Ebre en diferents estatuts d’autonomia i amb criteris contradictoris, ens sembla patètic i poc seriós.

En tot cas, és importantíssim la reforma de la CHE, la seva democratització i la seva transparència. L’Ebre, com quasi tots els rius de la Península Ibèrica, és de titularitat pública. Però la seva gestió respon a interessos d’hidroelèctriques i grans comunitats de regants amb interessos que, moltes vegades, no tenen res a veure amb els de la població.

I responent a la segona part de la pregunta: sí que trobem a faltar una major implicació de l’administració catalana en els organismes de la CHE. Tenim la certesa, demostrable, que a dia d’avui la CHE ignora conscientment a l’ACA, però també pensem que des de Catalunya no es fa tot el que es podria per reorientar aquesta situació.

Diguem-ne que, sembla ser que, al nostre govern ja li va bé.

G.B. – Més d’una vegada, en intervencions públiques i per escrit, he afirmat que a Catalunya només pot haver una única administració de l’aigua. No s’entén l’aplicació de la DMA des d’una administració com la CHE que no té cap mena de competència en abastament, sanejament, medi ambient, ordenació del territori, agricultura, indústria o turisme. Ni la CHE ni l’Estat són l’autoritat

6.- Creieu que la societat catalana pot estar tranquil·la pel que fa als usos de l’aigua?

S’han acabat els perills per sempre més?

M.T. – La gestió de l’aigua és un tema molt complex i va lligada a altres polítiques que condicionen la seva quantitat, qualitat i la disponibilitat. Parlar d’aigua i no parlar de planificació urbanística, regadius estranyíssims, interessos turístics i polítiques de residus és no dir la veritat.

L’aigua va lligada al territori. El model territorial actual ha eixugat tots els Rius catalans i ha contaminat quasi tots els aqüífers. Per tant, la societat catalana en absolut ha d’estar tranquil·la.

Un altre factor d’intranquil·litat és el paper de les grans empreses privades i/o semipúbliques que són les que realment són a darrere de les grans decisions sobre aigua al nostre país. Els seus interessos, que són

molt particulars, de vegades poden entrar en contradicció amb els de societat.

I pel que fa a l’Ebre, estem més intranquils

MANOLO TOMÀS

que mai: les infraestructures per a transvasar-lo estan fent-se a tota velocitat. I ho fa el nostre govern.

Les obres del canal Xerta/Sènia és l’Ebre a Castelló. El canal Segarra-Garrigues, és l’aigua del Segre a Barcelona. Els pous de Vinallop, justificats com d’emergència, és el reforçament del CAT (Transvasament de l’Ebre a Tarragona) i la dessaladora de Cunit serà la interconnexió de les xarxes de l’Ebre amb les Barcelona.

Per tant, afirmem que els perills reals estan plenament vigents. I que, hi ha perill que s’utilitzi la població de l’àrea metropolitana per a justificar obres i projectes que, en realitat, responen a altres necessitats potser mes difícils d’explicar.

G.B. – El nostre Govern, mitjançant l’Agència, està aplicant una política el màxim de coherent amb la DMA. Hem passat de resoldre la vulnerabilitat en la garantia d’abastament urbà a les Conques Internes a través d’un transvasament a fer-ho des d’un sumatori de solucions que ens aportaran fins a 300 hm3/any en l’horitzó 2012-2015: estalvi i eficiència, recuperació d’aqüífers, reutilització d’aigua regenerada i dessalinització d’aigua marina. I tot això, amb la contínua, progressiva i entossudida recuperació de les masses d’aigua i amb un compromis únic a Europa: el retorn progressiu i gradual del transvasament d’un riu, el Ter. Però perquè aquesta aportació sigui factible cal d’una vegada per totes resoldre el finançament del cicle de l’aigua a Catalunya que és, des de fa temps, en un estat deplorable.

Si no es resol aquesta qüestió, hom pot caure en la temptació de privatitzar una part important del cicle de l’aigua a Catalunya i deixar el paper de l’administració pública de l’aigua al mateix nivell que el de la CHE davant els seus usuaris: passar d’autoritat de l’aigua a instrument de materialització de determinats interessos que, absolutament legítims, no representen el bé públic i comú.

27

On estigui l’aigua de l’Ebre en realitat es troben l’especulació urbanística i els interessos de les entitats financeres.

ESPIADIMONIS | CARA A CARA

competent apropiada per aplicar la DMA al nostre país.

Passa, però, que ni el nostre Estatut ha sabut reconèixer la necessitat d’una única administració de l’aigua a casa nostra. N’haurem d’esperar un altre, si és que no ens el tomben abans!!! Ara bé, hi hauria una solució transitòria com fóra que des de la CHE se’ns atorgués el que n’anomenen una “encomienda de gestión” mitjançant la qual poguéssim exercir la concessió i gestió de l’aigua a la part catalana de l’Ebre. Però la CHE no ho farà mai perquè tant ella com la resta d’autonomies de la demarcació i, sobretot, els usuaris principals (comunitats de regants i hidroelèctriques), s’excusen en la sacrosant “unidad de gestión de la cuenca” que ha derivat en situacions tan surrealistes com el fet que algun Govern autònom de la conca de l’Ebre hagi denunciat la dessalinitzadora del Foix com un intent del Govern català de fer arribar l’aigua de l’Ebre fins a Barcelona.

Mentre no s’hi trobi solució, el que estem fent des de l’Agència Catalana de l’Aigua és no només desenvolupar tots aquells aspectes del cicle de l’aigua on som competents a l’Ebre, sinó apostar també per oferir la màxima col·laboració amb la CHE en el desenvolupament de les seves competències.

Exemple d’això és la proposta de règim de cabals ambientals tant a l’Ebre català com als rius Nogueres, Segre, Matarranya i Siurana.