22
LA REVISTA D’ASSOCIACIÓ HÀBITATS Primavera ‘11
Entrevista a
MARTÍ BOADA DOCTOR EN CIÈNCIES AMBIENTALS
“No podem replegar-nos, instal·lar-nos en el lament, desmuntar la barraca i dir que tot s’ha acabat, sinó tot el contrari”
www.associaciohabitats.cat
8 9 10 12 14 16 18 20 FLORA
Baladre
FAUNA
Cuereta blanca
OPINIÓ
Ramon Torramadé i el riu
GRUPS
La nostra gent
3 4 5 6
EDITORIAL
Rebrotar
NOTÍCIES
Notícies i activitats
ADOPCIONS
Bigues i Riells, Avinyó i Aiguafreda RACÓ TÈCNIC
El riu i el transport de sediments
EDUCACIÓ AMBIENTAL
L’estudi de les egagròpiles
RUTES
Les fonts del Llobregat amb tren
TERRITORI
El Foix
ENTREVISTA
Martí Boada
Han col·laborat en aquest número: Alfred Bellès, Alícia García, Andrea Munita, Associació Martinet, BIR Tenes, David Claret, Estela Anglada, Grup Ecologista d’Avinyó, Joaquim Farguell, Martí Boada, Pau Mundó, Rocío del Río, Roger Gili, Toni Llobet, Xavier Sunyer i voluntaris i voluntàries de Associació Hàbitats. L’Associació Hàbitats no es responsabilitza de l’opinió dels seus col·laboradors. Disseny i maquetació: Lluís Cintas.
Amb la col·laboració de:
Amb el suport de:
Dipòsit legal: B-18098-2002
2011 és l’Any Europeu del Voluntariat i l’Any Internacional dels Boscos, posant de manifest que tot i que s’ha estès la conscienciació sobre la importància de protegir els ecosistemes, encara manca molt de camí per recórrer. A banda, el context de crisi econòmica, ha conduït irremissiblement a un estalvi de recursos per part d’administracions, empreses i ciutadania, que ha afectat de manera considerable a l’àmbit de l’associacionisme i, molt en especial, a l’àmbit de conservació del medi ambient, desplaçat molt sovint per altres sectors dels considerats prioritaris com l’exclusió social o l’atenció comunitària. A pesar d’aquest contratemps, Associació Hàbitats no cessa en la seva tasca d’apropar les persones a la natura, tot fent palesa una de les nostres principals consignes:
conèixer, compartir i conservar Si alguna cosa hem après després de vora 15 anys de trajectòria és que no podem deslligar la conservació de medi ambient de la participació social i ciutadana, i que l’escissió entre natura i societat no existeix més enllà dels formalismes. Hem abordat les qüestions relacionades amb el medi ambient des d’una perspectiva transversal, integrant així a tots els col·lectius socials i valoritzant l’important patrimoni natural i cultural del territori. Seguim confiant en el potencial humà per dur a terme accions de millora de l’entorn, apostant per la innovació i la superació, afrontant nous reptes que han cristal·litzat en una pluralitat d’activitats, esdeveniments i materials que creiem ens atorguen un paper important dins els panorama de l’educació ambiental, la participació ciutadana i la conservació de la natura. Tanmateix, les aportacions de voluntaris i socis fan palesa la necessitat de seguir avançant en aquest sentit, és a dir, seguir articulant estratègies de conservació del medi ambient sorgides des de la iniciativa social i la participació ciutadana. Per tot això, afrontem el 2011 amb optimisme, amb ganes de seguir treballant i, sobretot, amb ganes d’aprendre de tothom que vulgui dir la seva en un assumpte que és de l’interès de tots i totes: la conservació del territori. Des d’Associació Hàbitats volem fer extensiu el missatge següent: les crisis, són com les riuades, ho destrueixen tot al seu pas. Però, sobretot, són oportunitats de canvi. Si cau a terra un arbre, en creix un de més dret! Encetem la primavera carregats de noves il·lusions. Rebrotem?
3 ESPIADIMONIS | EDITORIAL
REBROTAR
El passat 14 de febrer, Associació Hàbitats es traslladà de seu social. El nou espai se situa al districte de l’Eixample, avinguda Mistral, núm. 36, escala esquerra, principal 2a de Barcelona.
ESPIADIMONIS | NOTÍCIES
4
ASSOCIACIÓ HÀBITATS ESTRENA NOVA SEU
L’ASSEMBLEA GENERAL MARCA EL PUNT DE PARTIDA PELS PROPERS ANYS L’Assembela Genaral d’enguany, celebrada el passat 12 de març a Tortosa, ha estat marcada per un component diferencial: la renovació de la Junta Directiva i la formació de comissions de treball. David Tapias, president d’Associació Hàbitats des dels inicis, manté el càrrec de president, de la mateixa manera que Sílvia Gili segueix exercint de tresorera. Contràriament, la fins ara secretaria Mª Josep Pérez ha traspassat el càrrec a Olga Alcaide. D’altra banda, s’ha produït l’entrada de 5 vocals: Alfred Bellès, Carles Crespo, Pol Guardis, Núria Morral i Eulàlia Serrano.
La nova seu dóna resposta a les necessitats d’espai i condicionament que es percebien des de temps enrere, tot conservant aspectes tan importants com l’accessibilitat, les bones comunicacions i la proximitat al centre de la ciutat.
La nova Junta Directiva s’estructurarà en quatre comissions de treball per tal de dissenyar noves línies estratègiques que permetin fer front a la crisi econòmica que acusa l’Entitat, donada la contínua retallada de les ajudes i subvencions de les administracions públiques.
D’aquesta manera, el canvi ha suposat un pas endavant per l’Entitat, tot millorant les condicions de treball de l’equip tècnic, permetent una millor atenció i assessorament al voluntariat i constituint un punt de trobada per als socis i sòcies.
ASSOCIACIÓ HÀBITATS ÉS GUARDONADA PER LA SEVA TRAJECTÒRIA EN LA CUSTÒDIA FLUVIAL Amb motiu del Dia Mundial de l'Aigua, l’Agència Catalana de l’Aigua amb la col·laboració de la Xarxa de Custòdia del territori han distingit la tasca de 12 entitats pels seus projectes de custòdia de l’entorn fluvial. L'acte, desenvolupat a l'estany de Sils, va comptar amb una plantada popular d’arbres i la visita guiada per l'estany. Associació Hàbitats va rebre el diploma de mans del conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Lluís Recoder, i del director de l'Agència Catalana de l'Aigua, Leonard Carcolé, reconeixent així l’excel·lència i innovació de l’Entitat pel que fa als projectes de custòdia realitzats en els darrers anys. Posteriorment, i gràcies a la implicació del director general de Medi Natural, Josep Escorihuela, es lliurà un arbre representatiu de ribera a cada entitat per finalment fer una plantada conjunta entre tots els presents. Per a Associació Hàbitats, aquest guardó és una mostra de la feina ben feta per voluntaris i voluntàries que, arreu de Catalunya, treballen per conservar i millorar els espais fluvials. En aquest sentit, volem reivindicar el nostre compromís amb la Directiva Europea Marc de l'Aigua i instar les diferents entitats i institucions competents a seguir treballant per la dignificació dels nostres rius.
Si encara no ho heu fet, us emplacem a visitar la nova seu!
D’aquesta manera, les comissions de treball s’han establert de la següent manera: • Comissió de biodiversitat i medi natural. • Comissió de voluntariat, participació i territori. • Comissió de relacions institucionals i empresarials, imatge i comunicació. • Comissió de gestió econòmica i captació de fons. Amb tot, ara més que mai és fonamental la implicació del socis i sòcies que amb el seu suport i contribució permeten seguir avançant en la conservació dels rius de casa nostra.
ASSOCIACIÓ MARTINET
El grup de voluntaris del riu Tenes de Bigues i Riells, BIR Tenes, vàrem iniciar una col·laboració amb Associació Hàbitats per impulsar el projecte del ‘Passeig del Tenes’, amb l’objectiu de recuperar i posar en valor l’entorn fluvial del Tenes a través de la creació d’un itinerari fluvial circular.
El Grup Ecologista d’Avinyó tenim en adopció, des de l’any 2004, un tram de la riera de Relat i de la riera Gavarresa. La nostra tasca s’ha centrat en la recuperació del bosc de ribera i del camí que segueix paral·lel al curs de l’aigua en tot aquest tram de 1,5 km, amb el projecte del ‘Camí del riu’.
Paral·lelament, al llarg d’aquests anys hem continuat amb la tasca de les campanyes d’anàlisi i recollida de dades del riu a la primavera i a la tardor. Tot i que darrerament el nombre de voluntaris del grup més aviat ha disminuït, bàsicament per manca de temps d’algunes de les persones implicades, les ganes de fer activitats continuen ben altes, tal com ho demostra la nostra participació en la jornada Planta't!, que es va organitzar en el nostre municipi la passada tardor i en el Fem Dissabte!, el passat 26 de març, on es va fer una exposició de les deixalles trobades al riu en una rotonda del poble, per ajudar a conscienciar a la població de la tasca que s'està portant a terme.
A banda, des del 2001 i junt amb el Centre Excursionista d’Avinyó, fem les inspeccions de riu a dos punts de la riera Gavarresa, el primer en el tram adoptat i el segon abans de començar-lo.
El grup de voluntaris de l’Associació Martinet Grup de Defensa Fluvial, vàrem adoptar l’any 2007 un tram de 2.9 km de la riera de Martinet al seu pas per Aiguafreda i Seva per iniciar un projecte de conservació i millora de l’entorn fluvial, amb la col·laboració de la finca El Saüc i de l’ajuntament d’Aiguafreda. També comptem amb el vist i plau del Parc Natural del Montseny.
L'ajuntament està completament implicat en aquest projecte i treballa juntament amb els voluntaris, cercant finançament complementari al d’Associació Hàbitats i organitzant altres activitats relacionades amb el projecte. També cal destacar que ja s’han col·locat tots els cartells que indiquen els senders que van des de Bigues fins a Riells seguint el riu. Aquest projecte es va iniciar fa tres anys i ara, amb gran il·lusió, s'ha arribat a la seva execució final. Les ganes de treballar del grup de voluntaris es mantenen fermes, però també és cert que costa incentivar la participació ciutadana.
Al tram del projecte hem fet diverses plantacions d’arbres de ribera amb la participació de voluntaris del poble, hi fem el manteniment del camí per a que no es perdi i el manteniment dels arbres (poda, reg...). També hi hem construït unes passeres per a travessar el riu en dos punts d’aquest recorregut, ampliant així el ‘Camí del riu’. Aquest any hem fet una nova plantada d’arbres de ribera: va ser el passat 27 de febrer i vam plantar 30 verns de mida gran a la zona de la Font del Tomàs. Tota la feina desenvolupada l’hem finançat amb ajuts de diferents institucions: Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya, Caixa Manlleu i l’Agència Catalana de l’Aigua. El suport i l’assessorament de d’Associació Hàbitats ha estat també clau per engegar i consolidar tot aquest projecte.
Cada any hem participat en el Fem Dissabte! i en les campanyes d’inspecció de rius, que ens han servit per veure l’evolució de l’estat de salut de la riera. Hem col·laborat en la recuperació i potenciació de la vegetació de ribera autòctona, a més de descobrir i comunicar nous focus d’abocaments a la llera i riberes, una de les problemàtiques que afecten més negativament al manteniment de la qualitat de les aigües i dels hàbitats forestals. Durant aquests últims mesos, hem treballat en el disseny de la senyalització de l’itinerari de natura i en petites accions de camp, com per exemple, algunes sortides botàniques o la selecció i neteja d’elements d’interès dins del recorregut de l’itinerari, ja que volem que sigui molt didàctic i amè. Per últim, cal destacar que hem invertit molts esforços en la cerca de finançament a través de convocatòries de subvencions, que tot i que és una de les tasques que a tot el grup ens costa més de fer. Tot plegat, però, val molt la pena!
5
GRUP ECOLOGISTA D’AVINYÓ
ESPIADIMONIS | NOTÍCIES
GRUP BIR TENES
ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC
6
Acumulació de còdols a la riera de Rubí després d’una riuada
Qui més qui menys haurà sentit a parlar de la progressiva reducció de la superfície del delta de l’Ebre a causa de la disminució de l’aportació de sediments del riu. Les causes d’aquesta reducció s’atribueixen a l’existència dels diversos embassaments que “atrapen” els sediments impedint-los el pas aigües avall i, alhora, disminuint la capacitat d’emmagatzematge d’aquestes infraestructures. El concepte sediment no és desconegut, ja que a causa de la problemàtica ambiental que poden crear, com l’exemple esmentat, els mitjans de comunicació se n’han fet ressò. Això ha permès la difusió i el coneixement que el riu, a més de portar aigua, també transporta sediment. Què s’entén per sediment? La presència de sediment al riu és un fet natural que resulta de l’acció de la pluja, el vent, les oscil·lacions tèrmiques i els microorganismes, els quals, a ritme lent (des de la perspectiva humana del temps) però contínua, desgasten, fracturen, disgreguen i dissolen les roques. En una paraula: les erosionen. Els materials resultants de l’erosió (o material detrític), com serien fragments de roques, polsim o material dissolt, s’acumula a vessants o talussos. L’aigua de pluja, que s’encarrega de revifar el riu tot augmentant-ne el cabal, també s’encarrega de mobilitzar aquest material detrític acumulat i portar-lo fins al riu mitjançant diferents mecanismes. El riu, en el mateix viatge que fa per dur l’aigua cap al mar, l’aprofita per carregar tot aquest material erosionat i dur-lo cap al mar, on s’hi diposita, o millor dit: s’hi sedimenta. Així doncs, el sediment es podria definir com tot aquell material resultant de l’erosió de les roques i que és transportat pel riu fins al mar. L’estudi del transport de sediment Els investigadors, a l’hora d’estudiar el transport del sediment es plantegen preguntes que fan referència al seu origen, als mecanismes per fer-lo arribar al riu, a la manera en què aquest és transportat, a la quantitat que se’n pot
arribar a mobilitzar, així com a la seva qualitat. També interessa determinar si hi ha un excés o una manca de sediment, que pot influir directa o indirectament sobre l’ecosistema fluvial, alterant l’hàbitat de les espècies animals i condicionant les espècies vegetals. D’altra banda, les afeccions que el sediment pot tenir sobre les infraestructures, com la reducció de la capacitat d’emmagatzematge dels embassaments a causa de la seva l’acumulació, o l’aturada temporal d’una planta potabilitzadora per l’excés de sediment fi, exemplifiquen la necessitat de conèixer més profundament la manera en què el riu transporta el sediment. Com es transporta el sediment? El sediment es mobilitza d’una manera o d’una altra segons la mida, que és la característica més important i que permet classificar-lo. Els fragments de roca procedents de l’erosió, representen el sediment de mida més gran i es poden classificar, de major a menor mida, com blocs, graves i còdols. L’única manera en què el riu els pot moure és arrossegant-los o fent-los rodolar pel fons de la llera. Per això, aquesta part del sediment que porta el riu és coneguda com la càrrega de fons. Això vol dir que si el riu no porta una quantitat de cabal suficient, serà incapaç de moure aquest sediment. Per poder-lo moure caldrà una crescuda important del riu, amb suficient energia que permeti arrossegar-los. Un cop ha passat la riuada, els blocs, graves o còdols s’acumulen a la llera tot esperant la següent riuada, que els tornarà a moure i desplaçar-los una mica més avall i més a prop de la sortida al mar. A mesura que el riu els arrossega, també els desgasta. Els blocs i les graves xoquen entre ells durant la riuada, de manera que els fragments de roca, primer cantelluts i irregulars, es van arrodonint i aplanant a mesura que van viatjant aigües avall. Per aquesta raó, els blocs i les graves els acostumem a trobar a les àrees de capçalera dels rius, prop de les zones on el sediment entra al riu i, a mesura que ens traslladem al tram mitjà trobem els còdols, més arrodonits i aplanats i molt característics del sediment fluvial barrejats amb sorres, fruit també de la fragmentació dels còdols.
Els rius i el transp
Finalment, els elements que es dissolen de les roques també arriben al riu per diverses vies, i viatgen pel riu de manera dissolta, rebent el nom de càrrega dissolta. Aquest tipus de càrrega, a diferència de les anteriors, no necessita riuades per posar-se en moviment: sempre hi és present, tot i que la seva presència augmenta a mesura que ens acostem al tram baix. Aquest augment no sempre està relacionat amb la dissolució de roques i minerals, sinó dels abocaments industrials, pesticides, fertilitzants i altres residus resultants de l’activitat humana. La quantificació del sediment L’estudi de la manera en què el riu transporta el sediment ha permès desenvolupar tècniques de mostreig per cada tipus amb l’objectiu de conèixer la quantitat total de sediment que circula pel riu. La majoria d’estudis fan referència al sediment que viatja en suspensió, el que dóna color a l’aigua durant les crescudes, atès que és el més quantiós. Normalment els resultats s’expressen en tones de sediment per any i, com que els rius són tots de diferent mida, per poder-los comparar cal dividir-los entre la
7
Crescuda on hi predomina el transport de sediment en suspensió (riu Anoia a Sant Sadurní)
superfície en quilòmetres quadrats. Com a exemple, els resultats de diferents estudis ens mostren que els rius que porten més sediment en suspensió del món els trobem al sud-est asiàtic, com el riu Huang Ho o riu Groc, que porta vora 3000 tones/km2 i any, i rep aquest nom a causa del color de les aigües pel sediment que transporta en suspensió. El riu Ganges, a Bangladesh en porta unes 1600 tones/km2 i any i el riu Colorado, als Estats Units, unes 430 tones/km2 i any, i també rep aquest nom pel color dels sediments que transporta. Contràriament, l’Amazones porta unes 70 tones/km2 i any i el Danubi, unes 40 tones/km2 i any. A casa nostra, podem destacar els estudis fets al riu Anoia, on es van estimar unes 75 tones/km2 i any o bé la Tordera, amb unes 50 tones/km2 i any. Les tendències d’aquest tipus de transport de sediment estan canviant. Hi ha llocs que s’han detectat reduccions graduals en la quantitat de sediment transportat en els darrers anys. Les raons poden ser múltiples, però es podria dir que els canvis en els usos del sòl o l’augment del nombre de preses són factors que poden tenir a veure amb aquesta tendència recent. Tot i que actualment es realitzen estudis d’aquest tipus, encara queda força camí per recórrer, especialment als rius mediterranis. JOAQUIM FARGUELL PÉREZ Professor de Geografia a la Universitat de Barcelona
BIBLIOGRAFIA Dunne, T. i Leopold, L. (1978): WATER IN ENVIRONMENTAL PLANNING. Ed. Freeman, New York, 818 pàgines. Farguell, J. (2005): DINÀMICA I PRODUCCIÓ DE SEDIMENT EN SUSPENSIÓ A LA CONCA MEDITERRÀNIA DEL RIU ANOIA SOTA DIFERENTS USOS DEL SÒL. Tesi Doctoral, 220 pàgines. Gregory, K.J. i Walling, D.E. (1973): DRAINAGE BASIN FORM AND PROCESSES. A geomorphological approach. Ed. Edward Arnold, London, 456 pàgines. Rovira, A., Batalla, R.J. i Sala, M (2005): FLUVIAL SEDIMENT BUDGET OF A MEDITERRANEAN RIVER: THE LOWER TORDERA (Catalan Coastal Ranges, NE Spain). Catena 60 (1), 19-42. Llera amb predomini de sorres. Riu Tordera.
Walling. D.E. i Fang, D. (2003): RECENT TRENDS IN THE SUSPENSED-SEDIMENT LOADS OF THE WORLD’S RIVERS. Global and Planetary Change 39 (1-2), 111-126.
port del sediment
ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC
Quan el sediment es torna més fi, ja sigui pel desgast del còdol o perquè el material resultant de l’erosió que entra al riu és més fi (sorres fines, llims o argiles), el riu el porta en suspensió gràcies a les turbulències que es produeixen dins l’aigua. La manera més fàcil de detectar aquest tipus de transport de sediment és observant el color de l’aigua durant la riuada, que acostuma a ser marró. Aquesta part del sediment que porta el riu s’anomena la càrrega en suspensió i és la que representa més quantitat de sediment mobilitzat. Aquest tipus de sediment ve de l’erosió dels camps de conreu, les pistes forestals, els talussos de les carreteres, entre d’altres. A diferència de la càrrega de fons, aquest tipus de sediment és predominant a la part mitja i baixa del riu, on hi tenen lloc totes aquestes activitats. També cal tenir en compte que com és material molt més lleuger, amb poc cabal es pot mantenir en suspensió, provocant que l’aigua esdevingui tèrbola fins i tot durant els cabals baixos, arribant a ser potencialment amenaçadora per l’ecosistema fluvial.
ESPIADIMONIS | FLORA
8
La família de les apocinàcies arriba a aplegar fins a 2000 espècies distribuïdes generalment en zones tropicals i subtropicals, amb poques espècies a les zones temperades. Als Països Catalans només hi trobem 4 espècies d’aquesta família: el baladre Nerium oleander i les tres espècies de vinca: la vinca ciliada Vinca major, la vinca petita Vinca minor i la vinca Vinca difformis.
BALADRE El baladre és un arbust lactífer (que produeix un líquid semblant a la llet al ferir-lo) de branques que creixen dretes, que pot atènyer els 4 metres d’alçada, amb les fulles oposades o ternades amb un pecíol curt. La fulla és de textura gruixuda, d’un tacte semblant al cuir amb forma de llança i acabada en una punta aguda. La flor s’agrupa en ramells anomenats per la seva forma corimbes amb flors roses, prorpra o rarament blanques de cinc pètals cada una. Aquestes flors tenen un diàmetre de 4 a 5 centímetres amb els pètals soldats a la seva part inferior formant un tub. És tracta de flors molt semblants a les de la vinca, que pertany a la mateixa família. Amb què el podem confondre? Pràcticament el baladre és inconfusible. Ara bé, podem distingir entre les plantes silvestres amb flors de 5 pètals i les plantes de baladre de varietats de jardineria amb flors amb un nombre molt superior de pètals producte de la selecció humana, un clar exemple de les modificacions que la selecció que fa l’home provoca en les plantes de jardineria.
Quan el veurem amb flor? Les seves flors, molt maques, les podem veure des del mes de maig fins al setembre. On el podem trobar? Les varietats de jardineria les podem trobar a gairebé tots els jardins de les zones no massa fredes de Catalunya i les distingirem per un nombre de pètals molt superior a 5. Però de manera natural, el baladre silvestre amb flors de 5 pètals creix als codolars de les rambles amb cabals intermitents. El trobem al Gaià i, més al sud, al Baix Ebre i el Montsià. Al País Valencià és molt abundant i també el trobem a l’illa d’Eivissa. Es tracta d’una espècie que podem trobar en abundància a les rambles de les terres meridionals, especialment al sud de l’Ebre. Quins usos té? En tractar-se d’una espècie molt verinosa, no en farem cap mena d’ús a excepció de l’ornamental. Tota la planta és tòxica amb glucòsids cardioactius (compostos químics que actuen sobre la activitat del cor) a les fulles flors i tanys. Sembla ser que la floració és el moment de màxima toxicitat, tot i que es tracta d’una planta metzinosa en tot moment del seu cicle vital. Els compostos químics responsables de la seva toxicitat són l’oleadrina el digitalòsid, el neriòsid i l’oleandròsid. La seva toxicitat és força semblant la que provoca la digital Digitalis purpurea. Els símptomes que apareixen després de la ingestió són mareig, vòmit i diarrea. Posteriorment venen els mals de cap i els problemes visuals en una visió dels colors alterada. I, finalment, els tòxics ataquen al cor provocant anomalies en el seu ritme natural, arribant a provocar la mort. Per evitar-ho cal provocar el vòmit en cas d’ingestió i fer un rentat d’estómac, a més de posar-se en mans d’un bon equip mèdic que aplicarà antídots semblants als que s’utilitzen per a les intoxicacions amb digital. Com a curiositat el cèlebre botànic Pius Font i Quer parla d’alguns usos: per exemple sembla que als voltants de Melilla es feien servir les fulles untades amb mel per lluitar contra la sarna, aplicant-les sempre per via tòpica damunt la pell. ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i voluntari d’Associació Hàbitats
BALADRE Família Apocinàcies Nom científic: Nerium oleander Nom en castellà: Adelfa Altres noms en català: oleandre, llorer rosa, biva
Dibuix: Toni Llobet
Com la podem distingir? Es tracta de la cuereta més corrent i abundant de casa nostra. Els seus colors blanc, gris i negre i la seva llarga cua la fan gairebé inconfusible. La resta de cueretes, groga (Motacilla flava), torrentera (Motacilla cinerea) i citrina (Motacilla citreola) tenen generalment un color groc ben present al seu plomatge, mentre que la cuereta blan-
ca, com ja hem dit, només te blancs negres i grisos al seu plomatge. Per distingir-la ens fixarem en aquests caràcters. Molt típic és el mantell gris que cobreix l’espatlla i la gola negra. A més, tots els adults tenen el front i la cara blancs en tots els plomatges. Cal parar atenció a la variabilitat dels plomatges, ja que la gola negra que hem esmentat abans apareix als plomatges nupcials, mentre que en els adults no nupcials, la gola negra es tenyeix de blanc restant tan sols un collaret negre. És a dir, l’espècie és fàcil de distingir però per esbrinar si estem davant un jove o un adult, o esbrinar si aquest adult està amb plomatge nupcial o no, o fins i tot distingir la subespècie alba típica de la cuereta blanca endolada, subespècie yarrellii, que ens visita ocasionalment a l’hivern, es fa necessari l’ús d’una bona guia d’ocells profusament il·lustrada amb tots els detalls que en aquest article no tenim espai per donar i il·lustrar. On viu? La cuereta blanca te una clara preferència pels espais oberts a Catalunya. Viu als cursos fluvials, zones de conreu, pastures de ramaderia extensiva, assentaments humans i llocs urbanitzats. En el nostre cas, serà fàcil veure-la vora les ribes dels rius i torrents, alimentant-se en espais oberts o netejant el seu plomatge dins l’aigua fresca d’algun rierol.
Què menja? Com delata el seu bec prim, es tracta d’una espècie bàsicament insectívora. Menja una àmplia varietat d’invertebrats de tota mena. Recordo una ocasió en la que un pagès llaurava un hort molt proper al Llobregat i el camp es va omplir de cueretes blanques que cercaven aliment entre els invertebrats que el tractor havia descolgat. Aquest comportament antropòfil (amant de l’home) és també observable en altres espècies que han sabut adaptar els seus hàbits a la presència i activitat humana. CUERETA BLANCA Ordre: passeriformes Família: motcíl·lids Nom científic: Motacilla alba Nom en castellà: lavandera blanca
Què és una espècie antropòfila? Que una espècie sigui antropòfila significa literalment que és amant de l’home. De la mateixa manera que algunes espècies es veuen greument afectades per la presència d’activitats humanes, d’altres saben adaptar el seu comportament a la nova situació i en poden sortir beneficiades. La cuereta blanca correspon a una espècie afavorida per l’home que cada cop trobem en més habitats urbans, fins i tot, a una ciutat gran com Barcelona. Només la intensificació agrícola i l’abús d’insecticides que destrueixen la seva font d’aliment, els insectes, la perjudiquen. Per tant, hem de recordar que les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals, lluny de ser un enemic de la fauna, moltes vegades afavoreixen amb la seva activitat la presència de nombroses espècies. ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i voluntari d’Associació Hàbitats Dibuix: Toni Llobet
ESPIADIMONIS | FAUNA
La família dels motacíl·lids està formada per ocells insectívors que es desplacen caminant o corrent. Els ocells d’aquesta família són de mida petita i de potes i cua relativament llargues respecte al cos. Acostumen a niar al terra al costat de mates o pedres o bé en alguns murs. Els polls són nidícoles, és a dir, romanen al niu després de néixer. Dins aquesta família trobem dotze espècies als Països Catalans, d’entre elles les piules, els trobats, els grassets i el grup que ara ens ocupa, les cueretes.
9
CUERETA BLANCA
ESPIADIMONIS | OPINIÓ
10
RAMON TORRAMADÉ I EL RIU El dia de Sant Jordi de 2010 en Ramon Torramadé ens va deixar. L’atzar i els curiosos fils de les coneixences comunes han fet que rebi l’encàrrec de parlar d’en Ramon ara que farà un any de la seva mort, quan els que ens coneixien a tots dos saben que més aviat vàrem discrepar i que tenim punts de vista força diferents. No obstant això he acceptat l’oferta per dues raons: primer perquè en Ramon s’ho mereixia i, segon, perquè crec que és bo que es conegui la immensa feina que va fer en Ramon en defensa de les seves conviccions, una de les quals, però no l’única, era la lluita per una gestió acurada del medi natural. La relació d’en Ramon amb el riu ve de molt lluny, de fet, i encara que sembli paradoxal, li ve de la seva afició a la pesca - cal recordar que va presidir societats de pescadors-. M’imagino que el fet de constatar el progressiu empitjorament de la salut dels rius on practicava el seu esport i veure que les autoritats responsables de vetllar per la qualitat de l’aigua feien l’orni davant brutals agressions com les que una coneguda indústria paperera de Sarrià de Ter va perpetrar durant anys i anys, va encendre l’esperit de rebel·lia d’en Ramon davant les injustícies i el va portar a lluitar activament des d’un enfocament més mediambientalista.
Ja des dels inicis del moviment ecologista a les comarques gironines ell hi era. Des de la campanya “Salvem el Ter” dels anys 70 del segle passat fins que va morir va estar en totes les iniciatives relatives a la lluita per un riu net, amb aigua suficient, denunciant males pràctiques de particulars i d’administracions i posant la seva tradicional tossuderia i tenacitat al servei de la comunitat. Val a dir que la seva participació no passava mai desapercebuda, tenia opinió pròpia i la defensava, això sí, a l’hora de treballar sempre era el primer i, de vegades, amb actuacions singularíssimes i d’una originalitat fora de sèrie, com quan va participar en una navegada per l’Onyar amb un estrafolari vaixell/bicicleta disfressat de Sísif. En el cas de Salt, que és el que conec amb més profunditat, en Ramon va començar el seu treball en l’àmbit ecologista a l’Associació de Veïns, en l’època que encara estàvem annexionats a Girona, per exemple amb la campanya “volem que el poble de Salt sigui un jardí”. Després, un cop restablerta la independència municipal, es va implicar a fons amb el moviment per a la recuperació del Parc de les Deveses, va participar en el col·lectiu
Fes-te’n soci
i aprofita els avantatges que t’ofereix Associació Hàbitats
12%
descompte directe “Amics de les Deveses”, va maldar per crear una associació de defensa del Medi Ambient a Salt, fou un dels creadors de “Marfull” i ja més tard, es va implicar en el Projecte Rius i ho va fer des de dos punts de vista ben diferents, primer realitzant ell mateix els mostrejos i recomptes que preveu el projecte i després fent proselitisme amb els membres del Casal del Jubilat perquè hi participessin, amb un èxit notable. Estic segur que em deixo moltes coses, qui hi pugi estar interessat pot consultar, per exemple, la pàgina web http://www.bibgirona.net/salt/col_local/persones/torramade.htm, que fa una biografia força completa d’en Ramon. Un cop fet el repàs a grans trets de la seva trajectòria naturalista, crec que cal esmentar una altra de les característiques de l’activitat d’en Ramon, la interdisciplinarietat de la seva lluita. Ell tenia uns principis molt clars en matèria de llengua, de país, de defensa de la llibertat, de denuncia de la injustícia, d’intolerància davant els abusos de poder, de defensa del més dèbil o desvalgut, de la necessitat de participar en els quefers col·lectius... i en totes les seves activitats conjugava tots aquests puntals ideològics. Això li va crear problemes, és clar, però defineixen el tarannà d’una gran personalitat i el va obligar a tenir fronts oberts de lluita, sobretot amb les administracions públiques, en gairebé tots els camps d’actuació (benestar social, política cultural, gestió mediambiental, governació, agricultura, educació…) En tot cas, moltes gràcies Ramon per la feina que vares fer i pel testimoniatge que vares donar d’integritat i de compromís. XAVIER SUNYER I BOVER President de la SERS
a tots els productes i serveis, o bé la possibilitat de fer una donació pel 18% del valor de la compra directament a Associació Hábitats.
10%
descompte a tots els productes. Cal que us poseu en contacte amb Eloïsa a “Alosa, sons de la natura”. Tel. 934 241 965
Matrícula preferent als cursos generals de català als socis de l’entitat.
Regal d’una samarreta per a les comandes fetes en aquest portal. Heu d’identificarvos com a socis/es del projecte a l’apartat comentaris.
10%
descompte en els cursos de formació i capacitació anomenats “Cursos de promoció” organitzats de la FEEC, en benefici dels socis d’Associació Hàbitats.
10%
descompte en material òptic, calçat i complements a tots els socis
40%
descompte en l’entrada a la Torre de l’Amo de Viladomiu Nou i a l’Església de Cal Pons per als socis d’Associació Hàbitats.
DEDUCCIÓ FISCAL PER A LES QUOTES DELS SOCIS D’ASSOCIACIÓ HÀBITATS La deducció suposa la rebaixa del 15% de la quantitat donada en la quota íntegra de la declaració de la renda i és compatible amb altres deduccions de caràcter estatal.
14 ESPIADIMONIS | HISTÒRIA
L’estudi de les egagròpiles L’IES Bosc de Montjuïc de Barcelona està situat a la històrica muntanya de Montjuïc. Aquest fet permet no només gaudir d’aquest entorn privilegiat sinó també estudiar la biodiversitat animal, vegetal així com diverses àrees d’interès geològic i paleontològic. També permet conèixer les diferents accions humanes que han contribuït a canviar el seu paisatge. Els alumnes de 1r d’ESO cursen la matèria optativa Entorn Natural de Montjuïc. Aquest centre d’interès es va treballant al llarg de tot el currículum de l’ESO a la matèria de Ciències de la Naturalesa. Del coneixement per part dels alumnes del seu entorn immediat es desprèn el respecte i el gaudi de la natura, així com la implicació en la millora i conservació d’aquest espai natural. Els ocells rapinyaires. A Montjuïc hi conviuen un bon nombre d’ocells rapinyaires: al penya-segat marí els xoriguers fan els nius als forats i repeus i s’alimenten fonamentalment de micromamífers (ratolins i musaranyes). Pel que fa als rapinyaires nocturns, trobem el xot i el mussol; la seva alimentació es compon de micromamífers, ocells i insectes, i la seva activitat es centra en zones semiurbanes. Aquest grup d’ocells constitueix el grup més nombrós entre tots els productors d’egagròpiles. Malgrat l’abundància d’ocells rapinyaires a Montjuïc, la inaccessibilitat del penya-segat i altres espais on viuen aquestes espècies fa impossible la troballa d’egagròpiles pel seu posterior anàlisi, problema que vam solucionar gràcies a un alumne que va portar un bon nombre d’aquestes de La Garrotxa. Per què un taller d’egragòpiles? Des d’un punt de vista científic, les egagròpiles poden donar molta informació sobre el medi. Si coneixem una mica el medi on viu l’ocell, podrem interpretar correctament aquesta informació: • Trobar una egagròpila en una zona determinada ens indica la presència d’un determinat ocell. • Analitzar el contingut de l’egagròpila ens informa sobre l’alimentació de l’ocell i ens permet esbrinar el seu graó dins de la cadena alimentària. • Realitzar estudis anatòmics i biomètrics dels diferents ossos, cranis i mandíbules. Treball i observació Per començar, es va fer una sessió introductòria sobre les egagròpiles. Està molt estesa la creença que són excre-
ments i no un conjunt de materials regurgitats pels ocells. Un visionat de fotos d’egagròpiles de diferents espècies ens ajuden a comprendre el concepte. Les nostres egagròpiles mesuraven uns 5cm, eren de color grisós i la seva forma era allargada. El procés de dissecció i posterior anàlisi és una mica laboriós, es necessiten 3 o 4 sessions d’una hora. Les egagròpiles van estar 48 hores a l’aire lliure, per tal d’evitar la proliferació d’invertebrats molests (insectes, puces). Un cop seques, els alumnes les van posar en remull durant un parell d’hores. A continuació, per parelles, van treure totes les restes d’ossos, pèls, quitines d’insectes i plomes que els ocells havien ingerit i les van col·locar en una placa de Petri amb lleixiu durant una mitja hora aproximadament. És important que els ossos no estiguin massa temps en lleixiu, ja que són molt fràgils i es trencarien molt fàcilment. Els ossos, un cop secs, van ser classificats amb l’ajut d’una fitxa. És molt important realitzar l’estudi biomètric dels cranis trobats, ja que les seves mides ens ajuden a identificar les espècies de micromamífers que s’ha menjat l’ocell. També és molt útil estudiar la fórmula dental del crani i de les mandíbules. A continuació es van calcular la llargada dels animalets del cap fins al començament de la cua; el càlcul es va fer tenint en compte que, generalment, la llargada del cap és una tercera part de la del cos. Amb totes aquestes dades i amb l’ajut de guies d’identificació de rastres i de micromamífers de Catalunya, els alumnes poden arribar a saber quins animals havia menjat el nostre rapinyaire: el talpó, la rata talpera i la musa-
ranya. També hi havia restes de plomes, les quals ens indiquen que altres ocellets van format part de la seva dieta.
Conclusió La dissecció i posterior anàlisi de les egagròpiles va ser un treball apassionant. Els alumnes es van sorprendre de tot el que es podia deduir a partir d’aquest rastre, sobre tot els va agradar molt els cranis tan petits de les musaranyes i els ossets dels diferents micromamífers. Us recomano realitzar aquesta pràctica ja que ofereix moltes possibilitats en l’estudi de les Ciències i des d’una
perspectiva molt àmplia: cadena tròfica, medi, alimentació, identificació d’ocells rapinyaires, identificació de mamífers, identificació de rastres i aplicació del mètode científic. ALICIA GARCÍA ROMERO Directora IES Bosc de Montjuïc BIBLIOGRAFIA HUELLAS Y SEÑALES DE LAS AVES DE ESPAÑA Y DE EUROPA Guía de identificación Brown, R. Ferguson, J. Lawrence, M. Lees, D. Editorial Omega Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears Joan Estrada , Francesc Jutglar, Toni Llobet EDITORIAL lynx Mamíferos de España. Francisco J. Purroy, Juan M. Varela .EDITORIAL lynx
ESPIADIMONIS | HISTÒRIA
El gamarús és un rapinyaire nocturn de 38 cm de llargària i un pes de 550 grams aproximadament. És de color bru, rogenc i grisós. No té orelletes i té els ulls foscos.
15
Un cop més, els llibres i guies d’ocells i la seva distribució ens va ajudar a saber de quin tipus d’ocell rapinyaire eren les egagròpiles. Tenint en compte que l’esmentat alumne les va portar de La Garrotxa, i per la mida, forma i color de l’egagròpila, tot apuntava a que es tractaven d’un gamarús.
LES FONTS DEL LLOBREGAT ESPIADIMONIS | RUTES
16
AMB TREN DE TOSES A LES FONTS DEL LLOBREGAT. Sembla mentida, però sortint de bon matí de Barcelona, i confiant només en el tren i les nostres cames, en qüestió de poques hores podem trepitjar fagedes i avetoses, ranejar els 3000 metres o, com és el cas, canviar de vall i arribar a les fonts d’un dels rius més importants del país. I qui ho diu, que a les fonts del Llobregat hi cal anar amb cotxe? Amb un parell d’hores de tren des de Barcelona en tindrem ben bé prou per, en tres o quatre hores, enlairar-nos fins l’ampla carena del Montgrony, davallar per pastures cap a Castellar de n’Hug i acabar amb el brogit de les fonts del Llobregat. Amb un petit cop de taxi (si no ens ve de gust desfer el camí) enllestirem una bona excursió d’un dia de primavera pels paisatges amables que separen el riu Rigard i el Llobregat, còmodament i econòmica. Que vol dir sense cotxe. 0.00h (1430 m): Sortim de l’estació de tren de Toses, i travessem la via del tren (si ho volem fer amb més seguretat, pel pont de nova construcció), i prenem un camí tancat amb una cadena que surt davant mateix de l’estació a mà esquerra. Seguim els senyals grocs i, més endavant, els pals indicadors. 0.10h: Trobem un trencant; continuem, però, pel camí que puja cap a la dreta, i que més endavant fa diverses llaçades, tot seguint els senyals. Passem un filat i seguim camí amunt. Arribem a un primer prat. Tenint cura de seguir els pals indicadors, pel camí arribem al Cortal de l’Hoste passant entre els boixos dels marges dels prats, i és aleshores que veiem la pista on anirem a parar. 0.35h (1580 m): Arribem a la pista, des d’on podrem albirar la collada de Toses al nord-oest, el Balandrau cap a l’est, i la Vall del Rigard als nostres peus. 0.45h (1620m): La pista es bifurca, i prenem la que puja cap a la dreta. 0.52h (1700m): Arribem al Pla de Querol, on se’ns obre el paisatge, i on deixarem la pista per seguir els senyals grocs, que haurem de buscar. Hi ha dos pals indicadors enmig del prat que ens indiquen la direcció, però pot ser que no els veiem. En tot cas, cal que, anant cap al sud, ens adrecem cap al bosc que arrenca allà on acaba el prat, on trobarem un camí que puja entre el bosc amb direcció sud-est. L’agafem, seguint els senyals grocs i sempre cap amunt, no fent cas dels corriols laterals trepitjats pel bestiar, i passant amb compte el filat electrificat amb què toparem. Abans de sortir del bosc, i després del filat, el camí gira cap a la dreta, d’acord amb els senyals que trobarem. 1.20h: Sortim del bosc i seguim el camí a la mateixa cota, buscant els senyals grocs als troncs dels arbres que hi ha al nostre mateix nivell. Sobtadament els senyals ens fan girar cap a la
De baixada cap a Castellar de n’Hug.
dreta, cap al coll; potser se’ns perden una mica, però només cal seguir el perímetre del bosc per, ràpidament, trobar el cartell indicatiu del coll de les Fontetes de Castellar (1855 m), on el paisatge s’esbatana i s’obre, ara també, cap al Berguedà i la conca del Llobregat.
ESPIADIMONIS | RUTES
17
1.35h (1855 m ). Arribem al coll i comencem a baixar per la banda berguedana cap a Castellar de n’Hug, tal com ve indicat. Seguim pendent avall fins arribar a uns abeuradors per animals, on podrem atipar-nos d’aigua (segons un pastor de la contrada, millor amb l’abeurador de la dreta). A partir d’aquest moment agafem la pista que segueix per la vall, que ens porta a una altra de més entitat. L’agafem cap a l’esquerra, i la seguim durant uns 20 minuts. Hi destaquen unes vistes espectaculars sobre les muntanyes del Berguedà i, també, de Castellar de n’Hug. 2.15h. Abans d’arribar a un fons de vall, prenem una pista que surt de biaix cap a la dreta, no senyalitzada i mig colgada per les gramínies que hi han crescut. En resseguim el traçat, també el revolt que fa cap a l’esquerra avall, passem un filat i arribem a un cobert d’ovelles, que rodegem per sobre. La pista s’acaba aquí sobtadament, tancada per un bon tou d’herbes ruderals que ens barren el pas. La sortida no és gens clara, però ho aconseguirem si seguim una traça que travessa el torrent que hi ha a l’esquerra del cobert, per pujar tot seguit al prat de sobre. De seguida veurem allà mateix la carretera que va de Castellar cap a la Collada de Toses. 2.35h. Arribem a la carretera i baixem, amb compte, cap a l’esquerra, cap a Castellar. Al cap d’uns 10 minuts (menys d’un quilòmetre), en arribar a un collet de terra roja, la tanca protectora de la carretera desapareix per la dreta, i en surt un camí que ens permet fer drecera, tot estalviant-nos un bon tros de carretera. Més aviat, però, hi trobarem restes d’un antic camí empedrat força malmès, que seguirem un xic per intuïció. Hi trobem unes estaques de fusta, i a la segona cal girar a l’esquerra per recuperar la carretera. La seguim durant tan sols 2 o 3 minuts, fins tot just el senyal km 13, on trobem una esplanada a la dreta per on s’hi pot entreveure un corriol que segueix entre estrats rogencs. El camí és força trencat, però es pot anar seguint prou bé, tenint de tant en tant Castellar de referència. Passem un filat que hi ha sota un arbre, i seguim pendent avall cap a Castellar, que ja és cosa feta. Quan siguem a la carretera, l’agafarem amunt cap a l’esquerra. 3.15h. (1390 m.) Arribem a Castellar de n’Hug, i ens adrecem a la plaça Major, on trobem l’església i una font. Seguim avall cap a la carretera d’entrada al poble, i fem cap a l’aparcament, on hi ha cartell que ens indica les fonts del Llobregat. No hi ha pèrdua: seguim un camí empedrat (i sovint molt concorregut) que ens menarà a les fonts del Llobregat (1300 m.) al cap de poc més de tres hores i mitja d’haver sortit de l’estació de Toses. Per tornar a Toses hi ha dues alternatives. L’una, la més còmoda, és agafar un taxi prèviament contractat (Roman León, telf. 606629201), que ens hi durà a través de la carretera que porta cap la collada de Toses. L’altra opció és desfer el camí fins a Toses, tenint en compte, però, la llargada del dia, que la pujada al Montgrony, de tornada, pot fer-se prou pesada i, sobretot, que el tren no espera. Caldrà que preveieu trigar un temps similar que a l’anada, ja que el desnivell és aproximadament el mateix de pujada i de baixada. DAVID CLARET I PUYAL
Les Fonts del Llobregat.
Dades bàsiques: Punt de partida: Estació de tren de Toses. Temps (només anada fins a les fonts del Llobregat): 3.35 h. Desnivell: 425 m de pujada i 555 m de baixada. Aigua: a Toses, les Fontetes de Castellar i Castellar de n’Hug. Cartografia: E-25 Montgrony. Fonts del Llobregat. Editorial Alpina, 2009. Horaris RENFE: www.rodalies.cat Taxi: Roman León, telf. 606629201 Més informació: Ajuntament de Toses: http://webspobles.ddgi.cat/sites/toses/default.aspx Ajuntament de Castellar de n’Hug: http://www.ajcastellardenhug.cat
18 ESPIADIMONIS | TERRITORI
EL RIU FOIX El Foix és un riu curt però carregat d’història. Neix a la comarca de l’Anoia, travessa l’Alt Penedès i desemboca al Garraf. Té un recorregut de poc més de 48 km, i l’alimenta una conca de 312 km2 que inclou les rieres de Pontons, Vilobí i Marmellar. Des del seu inici a la serra de la Llacuna (entre el Puig Castellar i l’Espinagosa) en una cota aproximadament de 800m, fins a Cubelles on desemboca, té una pendent força pronunciada en alguns trams, cosa que fa que quan hi ha crescudes, pugui ocasionar riuades torrencials. Des de la construcció del pantà a Castellet a principis del segle XX, el tram final del riu només porta aigua quan el sobreeixidor de la presa n’hi aporta per alguna pujada del nivell de l’embassament, no hi ha un cabal ecològic garantit. El seu estat actual es preocupant per dos motius principals, la manca d’aigua per disminució de la pluviometria, i la contaminació. Malgrat tot, hi ha motius per pensar que aquest darrer problema va camí de millorar. L’entorn natural del Foix resulta molt més interessant del que es podria esperar d’una zona notablement seca i calcària com aquesta. Al curs alt hi trobem una vegetació densa i rica, mentre que al curs baix la vegetació s’adapta a la roca calcària. La zona de l’embassament de l’embassament és un cas a part, doncs presenta una característica singular que la fa digne d’estudi i conservació especial: la construcció del pantà. Aquest, tot i que només abasta unes 66ha, va suposar la implantació d’una gran infrastructura humana en un entorn natural, cosa que sol representar una disminució en la qualitat biològica de l’entorn. En aquest cas, contràriament al que es podria esperar l’existència del pantà va originar un ric bosc de ribera i la riquesa faunística que aquest comporta, fins al punt que actualment l’embassament de Foix és un pas obligat d’aus migratòries on s’han censat mes de 230 espècies d’ocells entre migradors i permanents, havent merescut la declaració de Zona d’Especial
Protecció de les Aus degut a la presència d’algunes espècies protegides com l’àliga cuabarrada (Hieratus fasciatus). Aquesta zona humida ha substituït amb èxit els aiguamolls que el creixement urbanístic ha fet desaparèixer de la costa. La vegetació ve dominada pels boscos de pi blanc i plantes de sols calcaris, que podrien evolucionar amb el temps cap a alzinars i màquies si l’acció humana no hi intervé tant com fins ara, doncs l’alternança de conreus i boscos en diferents èpoques (en donen fe la gran quantitat d’antigues feixes i marges de pedra seca) no ha permès aquesta evolució natural. La protecció de l’entorn del pantà va venir l’any 1993 amb l’aprovació d’un pla especial de protecció per part de l’ajuntament de Castellet i la Gornal, i posteriorment s’hi van afegir la Diputació de Barcelona i l’ajuntament de Santa Margarida i Monjos per constituir el Consorci del Parc del Foix, que protegeix
unes 3.100ha i forma part de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Aquest esforç de protecció, abasta la zona PEIN i Natura 2000 de l’entorn del pantà i algunes hectàrees més de boscos, vinyes i cingleres, on el Consorci realitza notables inversions en neteja forestal, prevenció d’incendis, ordenació dels usos i protecció de la fauna. El riu Foix transcorre per terrenys calcaris diversos i formacions càrstiques. Aquestes li aporten una curiosa característica que consisteix en que hi pot haver fuites d’aigua cap a aqüífers subterranis durant els episodis de riuada reduint-ne el cabal i, posteriorment, una aportació gradual d’aigua des d’algunes d’aquestes cavitats un cop acabades les pluges. El cabal del Foix ha estat força més important que
Pel que fa al llegat històric, la conca del Foix és un indret especialment ric, com es pot apreciar en l’entorn patrimonial, cultural i econòmic. Els castells de Castellet, Penyafort, Sant Martí Sarroca i Castellvi de la Marca ens parlen de l’època medieval, de la terra de marca i de personatges històrics cabdals com Raimon de Penyafort o Mir Geribert. Però no és només de l’època medieval o posteriors que es tenen vestigis, doncs s’hi han trobat a les seves vores restes ibèriques, gregues i romanes i, fins i tot, neolítiques (la cova del Foix, ara coberta per l’embassament). Aquesta densitat no és pas casual, doncs el riu Foix coincidia amb el darrer pas natural per anar de la costa cap a les planes interiors abans de topar amb el massís del Garraf i la Serralada Litoral. Per tant, és normal que assentaments humans de totes les èpoques se situessin a prop d’aquesta via natural per comerç, control o defensa. La situació actual del Foix és en certs aspectes preocupant. La pluviometria mitjana a l’Alt Penedès és actualment de 550mm i les dades de la dècada dels 90 apuntaven dades de 600 a 650mm. El
19 cabal mig oscil·la entre els 0,43 i 0,28 m3/segon en medicions amb pocs anys de diferència i hi ha indicis per pensar que s’està produint una sobreexplotació d’aqüífers, com en molts altres llocs on la població i l’activitat econòmica creix. La recuperació de les aigües depurades dels grans nuclis urbans, sobretot Vilafranca i municipis de l’entorn, és una bona aportació al cabal del riu que ajuda a mantenir un flux més o menys constant en algun tram (sobretot entre Santa Margarida i els Monjos i la presa), però genera altres problemes com la presència de clorurs i alguns altres residus químics o biològics difícils de depurar. La contaminació difosa procedent de l’agricultura genera, sobretot en el pantà, una eutrofització de les aigües. Els fosfats i nitrats propicien l’aparició de grans quantitats d’algues que s’acumulen degut al llarg període de permanència de l’aigua (superior a altres pantans) i, en descompondre’s, s’acumulen al fons causant una manca d’oxigen molt acusada a partir d’un metre de profunditat. Així doncs, la vida animal es concentra en les zones superficials, mentre que al fons del pantà s’hi acumulen grans quantitats de llots, la neteja de les quals es inviable degut a l’alt cost que suposaria i al problema de residus que comportaria.
El problema de la contaminació sembla millorar els darrers anys, en part per l’esforç de conscienciació que s’ha fet per part de les entitats implicades en la conservació dels rius i de les administracions i, en part, per la millora de les depuradores municipals o industrials i a l’adopció de més acurades pràctiques agrícoles en l’aplicació de fertilitzants i plaguicides. A més, no es permeten abocaments no depurats, es protegeix normativament l’entron i es regulen els usos de l’aigua. Queda encara un element difícil de controlar: la introducció de fauna i flora exòtica que causa perjudici al medi, com pot ser el cas de la introducció reiterada i constant per part de particulars, de tortugues exòtiques que perjudiquen la tortuga de rierol, o les espècies piscícoles clarament nocives com el silur, ja present al pantà. El Parc del Foix fa esforços per estudiar i controlar aquests desequilibris en l’àmbit del parc, mantenint un cens anual d’aus, un pla anual de captura de tortugues al·lòctones, uns estudis de seguiment i conservació dels ratpenats (abundants i de gran importància ecològica al Foix), entre altres. Potser algun dia aquesta protecció es podrà fer extensiva a tot el riu i la seva conca. PAU MUNDÓ I ELIAS Director del Parc del Foix
ESPIADIMONIS | SECCIÓ
ara, com demostren les restes dels cinc molins hidràulics que es conserven en el seu recorregut fruit d’una intensa activitat humana. El cabal actual no seria suficient per rendibilitzar un molí. També ens parlen d’un riu força diferent de l’actual els barrancs excavats durant mil·lenis per la riera de Pontons i les gorgues al peu de Santa Maria de Foix, d’on sembla que procedeix el nom de Foix (fauces en llatí son gorgues).
20 ESPIADIMONIS | ENTREVISTA
Quin és el panorama del territori a Catalunya? Hi ha una petjada negativa d’aquests últims anys d’especulació urbanística que ha estat horrorosa. Ens hem menjat els millors sòls agrícoles d’una fracció molt important del país, totes les vores dels rius, tots els materials sedimentaris de les planes al·luvials, els horts, els camps, els regadius al voltant de les viles... Amb l’especulació urbanística ha quedat tot enterrat en el ciment. És una cosa que espanta perquè en el moment que aquesta crisi es vagi aguditzant haurem de tirar a terra alguns polígons industrials i alguns d’aquests barris de segona i tercera residència que s’han venut. I serà tremendo. Aquest ha estat el gran problema. I no només ha estat la pèrdua de sòl. Un percentatge molt alt d’aquest polígons s’han ubicat en zones d’inundació, que en el Pla INUNCAT es contemplaven com a zones on no es podia construir. Aquest és l’aspecte, segurament, més lamentable d’aquests últims temps. Tenim pendent, també, el tema del bosc. El país no té les idees clares institucionalment. Catalunya és un país de boscos sense saber-ho. És el país que té la superfície forestal més gran de tota Europa, el doble que els Estats Units, el doble que França, i no hi ha cap consciència. El que no pot ser, de cap manera, és que no hi hagi un pla de gestió forestal ben fet, consensuat i que porti a un bon govern en el tema dels boscos. Això porta immediatament associat el tema dels incendis. Aquesta acumulació de biomassa forestal sense gestió, lligada també a un augment de temperatura que és de gairebé de 2 graus en els últims cent anys a Catalunya, augmenta el risc d’incendis. Els incendis forestals, a dia d’avui, són un dels problemes més importants a nivell ambientals a Catalunya per una raó: és un problema social. Hem fet una cosa que cap cultura anterior havia fet: hem construït dins dels boscos mediterranis. Tenim els boscos plens d'urbanitzacions a molts llocs de Catalunya: al Vallès Oriental i Occidental, en alguns punts del Bages, del Penedès, de l'Anoia, de la Selva, del Gironès, del Maresme... Quan hi ha un incendi forestal el problema no és intrínsecament forestal; el problema és social perquè mor gent, moren bombers, hi ha accidents, pèrdua de cases... Tampoc no acabem de gestionar correctament el tema de la mobilitat. Anem creant infraestructures viaries lineals, anem partint el país, l’anem fragmentant... i el tema del transport públic. Tot i que hi ha han hagut algunes millores, però són tímides. Dins d’aquest panorama, quin efecte ha tingut la crisi global en el territori? La crisi ha aguditzat la situació perquè és una crisi que no té precedents històrics. No és una crisi financera, ni econòmica
estrictament, sinó que és una crisi que alguns anomenen “civilitzatòria”. És planetària perquè si el barco s’enfonsa rebrà tothom, des de Wall Street fins l’ultima tribu de Papua Nova Guinea. Per això és tan global i tan transversal. Quan hi ha tensions d’aquest tipus, la situació a escala local també s’aguditza. Hi ha un discurs que intenta positivar això, que considera que la crisi té un efecte regenerador. Jorge Wagensberg, el director de Cosmocaixa ha dit: “si no hi haguessin hagut crisis, nosaltres encara seríem bacteris”. La frase és molt forta, però és veritat que les crisis produeixen un efecte regenerador. En el cas de Catalunya aquest efecte es veu tímidament, ja que sí que s’ha frenat un mal major, l’especulació urbanística. Però és clar, és com allò que algú deia: “la contaminació dels rius ha eliminat totalment els accidents en els rius perquè abans la gent s’anava a banyar i s’ofegava i ara no s'ofega ningú perquè ja ningú s’hi banya”. Això està clar, però és una mala solució! Des del meu punt de vista aquesta crisi tot just ha començat i jo no li veig encara cap element positiu. Tot i que veus que ens hem apretat el cinturó no és el mateix en tots els sectors socials. Hi ha gent que té molts forats per estrènyer i hi ha gent que ja està prou escanyada. Per tant, jo no li veig la pedagogia, no li sé veure. Potser alguna cosa tímida... Aquests dies estem parlant de fer un programa de televisió i ja no veus aquella cosa de vaques grasses, amb helicòpters o amb 200 persones amunt i avall, aquesta cosa fastuosa, que és completament insostenible... Aquest tipus de coses jo crec que trigarem temps a tornar-les a veure, aquests comportaments d’una societat opulenta que no té límits, de lligar els gossos amb llonganisses. Això pot tenir una certa pedagogia positiva. Però em preocupa molt aquesta crisi, no li veig gaire la pedagogia perquè tot just treu el nas ara, estem al principi d’aquesta gran crisi. Com pot afectar la crisi a la Directiva Marc de l'Aigua i a l’horitzó 2015 que marca la Unió Europea? Això sí que em preocupa. La crisi és conjuntural però també és específica, i és explícita en aquest cas. A dia d’avui em preocupa moltíssim. Hem de deixar els 100 dies de gràcia a la nova administració, però els inputs que tinc em fam pensar que el ritme que portàvem de seguiment de la implantació de la Directiva per part de l’administració responsable no es complirà. L’ACA està en un estat de ruïna, literalment. Hi ha un dèficit que, fins i tot, crec que en moltes conques, els Plans de Seguiment d’indicadors no s’han renovat, un tema clau per anar avaluant cada any si s’implementa la Directiva. Haurem de deixar passar uns mesos però la Directiva Marc està en una situació molt compromesa.
Jo crec que és important positivar-nos, segur. En comunicació si tenim discursos negatius podem tenir aquest efecte criptonita del Superman, que et “criptonitzes” i no et mobilitzes. El pessimisme i el fatalisme, encara que siguin objectius, són una mala via. Per tant, som capaços de canviar les coses, de superar les crisis, sempre i quan estiguem en una posició crítica però positiva. En aquest sentit ens hem d’agafar a un clau roent, a les coses positives i seguir nedant. Potser no tindrem tants recursos però ens hi hem de posar per canviar la situació. El repte de futur de canviar cap a unes formes de vida globalment més sostenibles és un cavi revolucionari. Tenim la capacitat de fer la tercera gran revolució de la història de la humanitat. La primera gran revolta va ser al Neolític, que vam deixar de ser uns nòmades amunt i avall aconseguint les proteïnes, els animals i els fruits madurs, i ens vam sedentaritzar, van aparèixer els oficis, l’organització del treball. L’altre gran revolució va ser la democràtica, burgesa, industrial. I ara estem davant de la necessitat de caminar cap a una societat que formuli formes de relació amb el medi totalment sostenibles. La primera dificultat amb la que topem és que s’ha construït una torre de Babel, no lingüística, sinó conceptual. El concepte “sostenibilitat” té més de 100 definicions. Per tant, hem de lluitar per establir un consens semàntic, una alfabetització ambiental que permeti que quan diem “sostenible”, “ecologia” o “ecosistema” tots entenem el mateix. Després, hem de ser coherents amb el que formulem ideològicament. De vegades hi ha un autèntic imposturisme. Nosaltres, des del primer món, gent d’aquí de Catalunya, expiem els nostres pecats ambientals signant manifestos per a que a l’Amazònia no toquin una fulla, per a que es mantinguin en tapalls, perquè mantinguin aquelles formes primitives de vida i no els deixem tocar res. Mentre, no posem cap límit en el nostre model: que si quart cinturó, que si eix transversal, que si l’AVE, polígons industrials... i aquí no es mobilitza ningú. En canvi, sí que ens mobilitzem en la defensa de coses llunyanes i això és escapisme, és marxar del compromís en allò local i, la única manera de contribuir a aquest canvi global, és en el compromís en allò local. Això no és endogàmia ni és localisme.
Tu pots ser universalista només si realment estàs per Collserola, pel Ter, pel Llobregat, per la Riera de Rubí, pel Besòs...
ESPIADIMONIS | ENTREVISTA
Podem trobar fortaleses i aspectes positius per encarar la gestió d’aquest panorama negatiu del territori?
21
Tinc l’esperança que la nova administració hi posi seny. El secretari de Sostenibilitat i Medi Ambient és un acadèmic que no ve del món de la política, és un gran físic, Josep Enric Llebot, una persona que és una garantia i està al davant de l’ACA... És una garantia que el sentit comú dins d’aquesta conjuntura econòmica tan desastrosa, acabarà aflorant. Però s’ha de veure, perquè en aquest moment pinta molt malament, a dia d’avui no hi ha recursos per fer l’avaluació, el seguiment de la Directiva.
22 ESPIADIMONIS | ENTREVISTA
Si només estàs per l’Amazònia i l’Orinoco això és, ideològicament, extrema dreta, és una cosa horrorosa. Per tant, el nostre repte és canviar les coses. La manera de ser universals és comprometent-nos amb una actitud personal coherent en tots els sentits, de transport públic, de caixes realment d’estalvi, de ser fidels a la separació, reciclatge i tractament de les deixalles, de ser coherents a l’hora de comprar productes... Això ja té un component de revolució: la coherència en allò personal. Després, a nivell social, està el compromís en l’acció local: en accions de voluntariat, en accions de denúncia local. Això és bàsic per ajudar a transformar el món, el planeta. I és molt engrescador, tenir un projecte vida ple d’incentius de canvi. De fet, la nostra gran esperança és que la societat, en situacions de molta tensió, de molta crisi, ha sigut capaç d’enderrocar un sistema opressor. Ens vam carregar l’esclavisme, el feudalisme, formes de capitalisme industrial sense limitacions que tenien a nens i a nenes de 7 i 8 anys a les fàbriques... i vam emancipar a les classe treballadores, hem aconseguit l’equitat de la dona... Tot això amb la lluita social, no ha vingut per dalt. A nivell ambiental és exactament el mateix, és tracta de transformar el món.
Més que fortaleses tenim reptes: el compromís personal, el compromís en la dimensió social i el compromís universal. És molt important tenir horitzons de lluita. Lo fotut per un individu és no tenir cap horitzó, no tenir res pel que lluitar. La lluita ambiental és un gran repte. Jo vaig rebre el Premi Mundial de Medi Ambient, l’any 1995, i vaig estar amb Nelson Mandela, el gran pater de la causa social. Tots els guardonats vam estar uns dies a casa seva i en acomiadar-nos, ens va dir: “no oblideu mai que la gran lluita social del futur és la lluita ambiental”. Jo fins aquell moment era un ambientòleg de flors i violes i romaní, i cap aquí i cap allà; però sense aquesta dimensió social tan forta... i és la gran causa de la humanitat! Això, tot i la cruesa del terme, és un autèntic regal: tenir un objectiu social de lluita tan poderós. És un gran estímul per la gent que tenim un tarannà lluitador, dóna sentit a la nostra vida. Quines són les següents passes per continuar avançant en aquesta relació més estreta entre ciència i societat? Quines estratègies poden seguir els diferents agents socials? Hi ha d'haver una connexió entre coneixement i lluita social. Estem en un moment de crisi, però també en un moment en el que tenim moltíssima informació de molta qualitat. Per tant, el lluitador i la lluitadora ambiental, han d’estar ben connectats a bones informacions. Però no és fàcil de governar la informació, perquè n'hi ha tanta que si no la governes, més que aclarir-te, el que fa és produir-te un “infart informatiu”. És un efecte conegut. La informació si és moderada en quantitat i bona en qualitat et va encenent un llum, et va capacitant i et permet aplicar el principi de Margalef que diu: “la informació si es bona sempre multiplica”. I una persona ben informada sempre ho multiplica tot: la seva capacitat d'anàlisi, la seva capacitat
de presa de decisions... Ara, si és dolenta, sempre resta: si algú opina, analitza malament, amb mal instrumental, com a mínim restarà la seva capacitat de gestió, la capacitat d’opinar i d’intervenir, si no és que el divideixi, a més a més. Una gran quantitat d’informació també et pot inundar, com passa ara amb tot el sistema de xarxes socials, on polsant un botó es pot produir un “infart informatiu”. És tècnicament complexe saber manergar-se en aquest món nou, on podem accedir de cop a informació de qualsevol part del planeta, a la última idea sobre qualsevol tema, com sostenibilitat, punt d’optimitat, resiliència.... Per això és important preparar-se per gestionar tanta informació. És el doble fil: és positiu per una banda i pot ser negatiu per una altra. Un altre tema relacionat amb la crisi és capacitar-nos, conèixer les lleis bàsiques del medi. A nivell individual és important comprendre les dinàmiques del medi natural. Ara, el següent pas individual és estar orientat en la teva acció de treball i de lluita en grup. Has d'establir aliances i has de fer front comú amb corporacions, institucions i grups d'afinitat. S'ha vist que l’individu no va enlloc en solitari, encara que la societat actual tendeix molt a trencar les formes col·lectives i fomentar l’individualisme. Però, per lluitar s’ha de fer front comú amb grups d’afinitat per tirar endavant uns objectius de caràcter col·lectiu ben definits, per intentar transformar i canviar les coses. Una mica com vosaltres al Projecte Rius, en un tema, els rius, que fa 20 anys eren cadàver, eren clavegueres. Evidentment la Directiva Marc ha ajudat, el compromís de les administracions amb la creació de les depuradores, EDARs, etc. Però, per exemple, la feina amb les escoles que heu fet és molt important, amb infants que estaven d’esquena al riu, que ja no tenien una experiència amb ell, a diferència de sons pares i mares que anaven a banyar-shi.
La revolució ambiental no serà ja, segur, una revolució de grans canvis de cop, sinó d’aquestes petites accions que no són notòries, aparentment, que no canvien d'avui per demà, però que deixen una empremta. Com la d’aquests nens i nenes que amb la seva experiència, d’alguna manera, ja estan compromesos amb el canvi ambiental. L’impuls de la societat civil és bàsic. El dia que la gent deixi de mobilitzar-se, que treballi per la transformació, la societat entrarà en declivi. La crisi seria molt més gran si no hi hagués aquest teixit social i civil, es produiria un col·lapse total. És a dir, encara que aquest tipus de xarxa social necessita alguns professionals que l'articulin, la motivació dels simpatitzants, dels militants i dels voluntaris no està fonamentada
A mi em sembla impressionant aquesta feina que feu amb les escoles, aquesta tasca de recuperació dels trams de riu, d'Educació Ambiental que no té preu. Heu posat en valor un element que era indispensable en qualsevol territori, els rius, que són les artèries vitals, i que en pocs anys els vam matar. El vostre projecte ha tornat a generar autoestima del territori, la relació amb aquest recurs tan important, en el seu lloc. Això ha sigut molt important, tot i que no podeu baixar gens la guàrdia, i més ara que entrem en aquesta fase de declivi econòmic i que la cosa perillarà molt més. Com podem mantenir la motivació dels voluntaris i voluntàries en aquest moments? Aquest és un repte molt gran que ja és damunt la taula: com superar aquesta situació, amb el declivi que hi ha ara, amb els escassos recursos que us donaven i que ara us retallaran.
Com a resum podem dir que la situació actual és dolenta, però això no ens pot aturar. Hem de ser crítics per continuar avançant i continuar empenyent a qui sigui, oi? Això mateix, no podem en absolut reduir l'activitat, no podem replegar-nos, instal·lar-nos en el lament, anar enrere, desmuntar la barraca i dir tot això s'ha acabat, sinó tot el contrari. Aquí estem, ens autoafirmem. Tenim la fortalesa de la capacitat de treballar que ens ha fet molt forts, és una gimnàstica social molt important. I específicament l'associacionisme, que ens hem articulat en la dificultat i en la lluita.
23
Com valora la tasca d'Associació Hàbitats i el seus voluntaris?
És important no baixar l'activitat, tampoc de la part personal i, sobretot, ser molt crítics amb la banda de l'Administració. La única manera de tornar a remuntar la situació és no baixar la guàrdia, no justificar-vos, no dissoldre-us sinó mantenir una línia de crítica coherent, lògica i a l'Administració estar-li molt a sobre. De fet, una administració intel·ligent i un polític intel·ligent sempre vol la crítica, i sempre hi ha polítics intel·ligents. La crítica s'ha d'entendre, com nosaltres els científics, que tenim com a llei bàsica el principi de Bacon: nosaltres avancem en el camp del coneixement gràcies a la crítica, nosaltres no volem que ens raspallin. Quan fem un article volem que ens ho trinxin, ho esperem: disfunció per aquí, estadística malament elaborada per allà... i és així com creixem. I un polític de debò vol la crítica. Quan un polític té la pell molt fina i es posa nerviós perquè hi ha una ONG filantròpica que li estira les orelles, malfia-te'n! Per tant, aquesta conjuntura ens fa estar amb les orelles molt més dretes i estar molt atents i criticar per avançar, per tornar a reposicionar-nos en la línia desitjable.
ESPIADIMONIS | ENTREVISTA
en beneficis econòmics o en una relació mercantil de cap tipus, sinó esperant que les coses millorin. Aquest és un element intel·lectualment bàsic. És clau.