Espiadimonis 23, tardor 2011

23

LA REVISTA D’ASSOCIACIÓ HÀBITATS Tardor ‘11

www.associaciohabitats.cat

3 4 6 8 9 10 12

EDITORIAL

Assumint reptes

NOTÍCIES

Novetats i adopcions

RACÓ TÈCNIC

Flora invasora al medi fluvial FLORA

Viola d’aigua

FAUNA

Rossinyol bord

EDUCACIÓ AMBIENTAL

El mostreig de macroinvertebrats GRUPS

La nostra gent

14 16 18 20 OPINIÓ

Lluís Bosch i Plana i la Riera d’Amer RUTES

Els camins secrets de l’aigua al pla de Barcelona TERRITORI

El Besòs

ENTREVISTA

Marta Subirà

Han col·laborat en aquest número: Alfred Bellès, Andrea Munita, Andreu Salvat, Associació Martinet, BIR Tenes, Carme Pujol, David Claret, Estela Anglada, Manel Isnard, Rocío del Río, Roger Gili, Toni Llobet i voluntaris i voluntàries d’Associació Hàbitats.

Associació Hàbitats no es responsabilitza de l’opinió dels seus col·laboradors.

Disseny i maquetació: Lluís Cintas.

Amb la col·laboració de:

Amb el suport de:

Dipòsit legal: B-18098-2002

Encarem la recta final de l’any 2011 amb la constatació que ha estat un any dur per a la conservació del patrimoni natural a casa nostra.

Han aparegut importants incerteses a les entitats que, com la nostra, treballem sense afany de lucre per conservar i millorar la natura i la biodiversitat.

Al llarg dels darrers mesos s’han esvaït les incerteses i algunes de les pors s’han convertit en realitat. La crisi econòmica que tant està complicant la vida a les entitats, també ha influït contundentment a les inversions destinades des de les administracions a la conservació i millora de l’entorn natural.

Així, per exemple, podem constatar que la Directiva Marc de l’Aigua no s’aplicarà a casa nostra amb els terminis previstos. Esperem que, malgrat s’hagi de retardar, no s’aparqui el bon estat de salut dels rius i rieres ni la necessària implicació social.

Altres projectes, com la Llei de Biodiversitat, sembla que romanen aturats. Si bé és cert que els recursos econòmics són ara mateix molt limitats, volem aprofitar aquesta humil tribuna de l’editorial per instar a les diferents administracions que intervenen a Catalunya a que no situïn el medi ambient al final de la llista de les prioritats polítiques.

A més, no tot són els diners. Tot i ser conscients de la manca de recursos, cal que no es perdi la voluntat política de treballar per a la conservació de l’entorn, tot escoltant i implicant el teixit associatiu.

Per part nostra, al llarg d’aquest mesos hem obert dues línies de treball noves: Hàbitats Educació i Hàbitats Empreses. Ens adrecem al sector educatiu oferint tallers i activitats amb un projecte pedagògic de fons i ens adrecem al sector privat per tal de treballar plegats per sumar en la cura de l’entorn natural.

Per acabar, continuem treballant amb l’orgull de tenir milers de voluntaris i voluntàries, així com els més de 150 socis i sòcies que fan possible que Associació Hàbitats celebri el seu quinzè aniversari l’any vinent, mantenint intacte el coratge, la il·lusió i l’empenta.

3 ESPIADIMONIS | EDITORIAL

ASSUMINT REPTES

4 ESPIADIMONIS | NOTÍCIES

ASSOCIACIÓ HÀBITATS ES CONSOLIDA DINS DEL TERCER SECTOR DE CATALUNYA

ASTÚRIES S’INCORPORA A LA XARXA PROJECTE RIUS A TRAVÉS D’ASDENUT

Associació Hàbitats participa en diferents xarxes i entitats de segon nivell dins del tercer sector ambiental de Catalunya, així com en d’altres espais de coordinació amb les administracions públiques.

Durant aquest 2011 s’ha integrat a l’Obrador del Tercer Sector Ambiental, una entitat constituïda al mes de maig per tal de promoure l’associacionisme ambiental, la consolidació de les entitats ambientals i el seu reconeixement per part de la societat i de les administracions públiques.

Associació Hàbitats ha signat un conveni de col·laboració amb Asociación de Defensa y Estudio de la Nutria y su Hábitat (ASDENUT), per tal d’aplicar l’estratègia i la metodologia del Projecte Rius a Astúries. Aquesta iniciativa consolida el desenvolupament del Projecte Rius a la península Ibèrica. L’iniciativa d’Astúries es suma al Projecte Rius de Galícia, Cantàbria, la Demarcació Hidrogràfica del Xúquer, Madrid, el Bierzo-Laciana i Portugal.

D’altra banda, el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ha desenvolupat un Pla de Suport al Tercer Sector Ambiental de Catalunya.

Associació Hàbitats ha col·laborat en la seva redacció amb el conjunt de les entitats ambientals i ha sigut convidada a les comissions de control del procés participatiu de redacció.

L’Entitat també participa en les comissions organitzatives del II Congrés Europeu de Voluntariat, que tindrà lloc a la ciutat de Barcelona del 9 a l’11 de novembre.

D’aquesta manera, Associació Hàbitats treballa per tal que el voluntariat ambiental sigui plenament reconegut a nivell social.

Tanmanteix, Associació Hàbitats segueix formant part de la Xarxa de Custòdia del Territori, de la Xarxa de Voluntariat Ambiental, del Consell Català de Comunicació Científica, de l’Agenda 21 Barcelona i de la Xarxa per una Nova Cultura de l’Aigua.

Gràcies a l’ajuda de molts dels voluntaris de Bigues i Riells, l’associació s’ha pogut assabentar de les accions incíviques produïdes. Amb el suport de l’Ajuntament de Bigues i Riells s’està treballant per comunicar els fets a les administracions, a les que es demana que apliquin les mesures que contempla el PEIN dels Cingles, en relació a la protecció de la flora i fauna singular i protegida i a la prevenció d’incendis.

Aquesta central va ser construïda per Energía Eléctrica de Cataluña (EEC), segurament durant el primer quart del segle XX, i va estar operativa fins a principis dels anys seixanta.

En aquest moments ASDENUT està adaptant els diferents materials d’inspecció a les característiques dels espais fluvials asturians, alhora que planteja un programa de dinamització del voluntariat per tal que el projecte es desenvolupi amb garanties.

NOUS REPTES AL PROJECTE D’ADOPCIÓ DE LA CENTRAL DEL FAI Associació Hàbitats porta dos anys desenvolupant un projecte d’adopció a la Central de Riells del Fai, treballant estretament amb el propietari de la finca amb l’objectiu de recuperar el patrimoni natural i cultural present i vinculat a la finca, que té la particularitat d’acollir les antigues instal·lacions d’aprofitament hidràulic del riu Tenes a la vall de Riells. Aquest 2011 s’ha iniciat el condicionament de l’espai i l’edifici.

Les actuacions realitzes han permès constatar la riquesa paisatgística i l’elevada diversitat ecològica present a la vall de Riells, a través de les visites de camp, les inspeccions de riu i treballs de neteja portats a terme amb la col·laboració de la població local.

La finca i l’entorn del Tenes, però, pateix constants agressions tant pel que fa a les edificacions, mobiliari i rètols com pel que fa a l’espai fluvial, especialment als gorgs de Riells, que estan inclosos a l’EIN dels Cingles de Bertí i a la Xarxa Natura 2000.

EL VOLUNTARIS D’AIGUAFREDA COL·LABOREN EN TASQUES DE PREVENCIÓ D’INCENDIS L’Associació Martinet, que porta a terme l’adopció d’Aiguafreda amb el suport d’Associació Hàbitats, i l’empresa Aprèn, han col·laborat amb l’Associació de Defensa Forestal (ADF) osonenca per tal d’identificar correctament i marcar els helòfits, arbustos i arbres de ribera a respectar en els treballs de neteja de la franja de protecció contra incendis que travessa la riera de Martinet al seu pas pel terme de Seva.

Aquest any 2011, aquesta entitat forestal ha realitzat una neteja selectiva de la franja fluvial, en la qual s’han fet compatibles els criteris establerts per a la prevenció d’incendis amb els criteris de correcta gestió i respecte de la vegetació autòctona de ribera.

L’any 2009 l’ADF d’Osona va realitzar una neteja totalment indiscriminada de la franja de ribera de la riera de Martinet,

Enguany, l’ADF d’Osona ha fet una feina força acurada i ha respectat tots els exemplars de vegetació de ribera autòctons presents a la franja.

Associació Hàbitats agraeix l’ajuda i suport de l’Associació Martinet i d’Aprèn i felicita a l’ADF d’Osona per la bona feina feta. Esperem que els propers anys la riera continuï millorant amb la col·laboració de tots i totes.

5 Associació Hàbitats convoca la cinquena edició del concurs de fotografia Esquitxos. Amb motiu de l’Any Internacional dels Boscos, la present edició té com a títol “Riberes plenes de vida”. Les fotografies poden reflectir la flora pròpia d'aquests ecosistemes, la fauna que hi viu, els usos i impactes humans o les activitats que en elles es desenvolupen.

El concurs és reconegut per la Federació Catalana de Fotografia per tal d’obtenir les distincions d’Artista i Mestre. Com a novetat d’aquest edició s’atorgarà un premi mitjançant votació popular per Internet d’entre un conjunt de fotografies pre-seleccionades pel jurat d’admissió. A més, entre les persones que emetin un vot es realitzarà un sorteig de productes d’Associació Hàbitats.

El procés d’inscripció es realitza al web www.projecterius.org/esquitxos, on es poden consultar les bases complertes del concurs. El període de recepció de fotografies va del 24 de juny al 14 d’octubre de 2011. El període de votació pel premi del públic serà del 18 d’octubre al 2 de novembre.

L’acte de lliurament dels premis tindrà lloc al Centre Cívic Pati Llimona de Barcelona el 3 de novembre a les 19:30 hores. Aquest dia s’iniciarà una exposició de les fotografies guanyadores i finalistes al mateix centre cívic, fins el 25 de novembre.

1r premi: una nit d'hotel a la Vall del Tenes per a dues persones, amb esmorzar inclòs, un trípode valorat en 200 euros i un lot de CD naturalistes, revistes i gastronomia de la terra.

2n premi: uns binoculars valorats en 90 euros i un lot de CD naturalistes, llibres i gastronomia de la terra.

3r premi: una targeta de memòria i un lot de CD llibres i gastronomia de la terra.

9 accèssits: les fotografies seleccionades dins les finalistes i que formaran part de l'exposició, seran gratificades amb descomptes durant 1 any en serveis i material fotogràfics.

1 premi del públic: dues entrades per un circuit multiaventura a la natura i un lot de CD naturalistes i de gastronomia de la terra.

ESPIADIMONIS | NOTÍCIES

malgrat que al espai fluvial ja s’havia fet una neteja selectiva per part de l’empresa Aprèn en el marc del projecte de custòdia fluvial que Associació Hàbitats i Associació Martinet desenvolupen en la zona i del projecte de rehabilitació del tram baix de la riera promogut pel Consorci per a la Defensa de la Conca del Besòs. Els fets es van comunicar a l’Ajuntament de Seva i d’Aiguafreda, així com a les administracions hidràuliques, a les quals es va demanar que apliquessin les mesures necessàries per recuperar i protegir la franja gairebé denudada, així com també que proporcionessin formació específica i pràctica als ADF sobre com cal actuar als espais fluvials i quines espècies cal respectar.

Vinya verge

ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC

6

Flora invasora al medi fluvial: coneixement i estratègies de gestió Per què la gestió de les invasions biològiques ha de ser una de les prioritats en la conservació i millora dels espais fluvials?

La proliferació d’espècies exòtiques invasores és una de les alteracions més greus que pateixen els hàbitats naturals del planeta i, segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN), és la segona causa d’extinció d’espècies, després de la destrucció dels mateixos hàbitats naturals. Els rius i ecosistemes aquàtics són especialment sensibles a aquest fenomen a causa de l’abundància de recursos que els caracteritzen i les pertorbacions que, tant de forma natural com d’origen humà, els afecten. Tot plegat es veu agreujat pel fet que, a diferència d’altres impactes (contaminació de l’aigua, detracció de cabals, etc.), quan no es prenen mesures a temps, esdevé una alteració irreversible.

La Llei estatal 42/2007, de 13 de desembre, del patrimoni natural i de la biodiversitat, defineix espècie exòtica invasora com la que s'introdueix o s'estableix en un ecosistema o hàbitat natural o seminatural i que és un agent de canvi i amenaça per a la diversitat biològica nativa, ja sigui pel seu comportament invasor o pel risc de contaminació genètica. De fet, a més de la invasió a càrrec d’espècies foranes, un aspecte d’aquesta problemàtica desconegut per molta gent és la contaminació genètica associada a les plantacions d’híbrids i varietats de jardineria, molt sovint efectuades amb la millor de les intencions. En són exemples els àlbers columnars o els salzes hibridats amb desmai.

Canya americana

Per tot això, el coneixement del comportament invasor i els impactes associats a cada una de les espècies de flora exòtica és imprescindible per poder prioritzar les mesures de gestió d’un tram de riu concret.

Espècies de flora invasora més comunes als ecosistemes fluvials de Catalunya La canya (Arundo donax), introduïda a causa del seu ús agrícola intensiu des de fa segles, és probablement l’espècie més estesa a les riberes dels cursos d’aigua. No obstant, la jardineria ha estat la via d’entrada més habitual de les espècies llenyoses invasores.

Segons el fulletó Jardineria i medi ambient a la zona fluvial, consultable al web de la Generalitat de Catalunya, les espècies amb un major impacte i que caldria evitar completament en jardineria són el negundo (Acer negundo), l’ailant (Ailanthus altissima), la budlèia (Buddleja davidii) i la robínia o acàcia (Robinia pseudoacacia), si bé, també cal tenir en compte la ludvigia (Ludvigia grandiflora), la troana (Ligustrum japonicum) i la vinya verge (Parthenocissus quinquefolia).

La llista d’espècies invasores és, però, molt més àmplia i creix any rere any a mesura que la globalització en la que ens trobem immersos facilita la seva propagació arreu del planeta. A Internet es poden trobar moltes referències en aquest sentit.

Cal tenir en compte, però, que una espècie que té un comportament invasor en una regió pot resultar inofensiva en una altre.

Per això, és molt important obtenir informació de localitats properes i/o de zones ambientalment similars a la del nostre cas d’estudi.

Tècniques de control de les espècies exòtiques Els mètodes de control es poden dividir en físics i en químics.

Entre els primers hi hauria les tales, l’extracció de rizomes i arrels i l’anellat, mentre que els productes químics es poden aplicar per via foliar, sobre la soca després de tallar aquesta, directament sobre l’escorça en el cas d’exemplars joves o mitjançant injeccions als vasos conductors, mètode recomanable per a exemplars adults. Actualment existeix una extensa bibliografia disponible, en gran part, a Internet. Cal conèixer les característiques de cada espècie i dels exemplars sobre els que es vol actuar amb l’objectiu que l’actuació resulti eficient a mig termini. És important tenir en compte que la majoria d’espècies exòtiques invasores són rebrotadores, per la qual cosa, només si es pot incidir sobre el sistema radicular, hi ha possibilitats d’èxit.

Sigui com sigui, és imprescindible efectuar un manteniment, si pot ser per un mínim de dos anys, el qual ha de considerar tant el control de la rebrotada com la germinació de llavors o altres propàguls existents al sòl.

En altres casos, la millor opció és afavorir la presència d’espècies competidores. En aquest sentit la bardissa pot tenir un paper molt important, sovint menystingut. L’obsessió per “netejar” les lleres dels rius, cosa que sovint comporta la seva estassada total, ha afavorit, en molts casos, la propagació d’espècies exòtiques invasores.

Altres qüestions a considerar: – La prevenció és la millor eina en la lluita per evitar la proliferació d’espècies exòtiques invasores als espais fluvials.

– Cal ser molt curós per minimitzar el risc vers el medi natural de determinades actuacions, com ara l’aplicació d’herbicides, la desforestació de trams extensos, etc.

– En els projectes de restauració cal ser molt estricte en el fet de garantir la idoneïtat genètica i ecològica dels exemplars.

– Les actuacions de control d’espècies exòtiques invasores també poden oferir oportunitats per millorar la biodiversitat, com ara la creació de refugis o indrets de reproducció per a la fauna aprofitant la fusta morta o el reforç de poblacions d’espècies de flora poc abundants.

Què es pot fer des d’un grup local de voluntaris?

En l’àmbit del control de les espècies exòtiques invasores sovint és inútil, o fins tot contraproduent, actuar sense disposar d’una estratègia d’intervenció, la qual, a més, ha de permetre optimitzar els resultats obtinguts. Per això, els passos a seguir són: – Elaboració d’un inventari previ de la flora del curs fluvial, que inclogui el cens de les espècies exòtiques a la zona d’intervenció i trams adjacents.

– Avaluació de la presència actual i el potencial invasor de cada espècie exòtica detectada.

– Avaluació dels recursos tècnics i humans disponibles per actuar sobre el medi natural. Establir en quins casos el grup de voluntaris pot assolir els treballs i quan ha de treballar de forma complementària amb equips professionals.

– Disseny d’una estratègia d’actuació a partir de la informació anterior, prioritzant la intervenció sobre les espècies que: 1. Sigui factible eradicar.

2. Difícilment tornaran a colonitzar l’espai a partir de nuclis propers un cop eradicades.

3. Es trobin en un estadi incipient de colonització del medi fluvial, de manera que els costos d’intervenció siguin baixos.

4. Els rodals existents al tram d’intervenció puguin actuar com a nuclis inicials de colonització del curs d’aigua.

7

Lonicera Japonica

– També és molt important prendre mesures de seguiment i control quan, després d’alguna pertorbació, sigui un aiguat excepcional o la construcció d’una infraestructura, resta una gran superfície de sòl nu. És en els dos primers anys després d’un fenomen d’aquestes característiques, abans la vegetació autòctona no ha pogut recolonitzar el terreny, quan tenen lloc bona part dels processos de bioinvasió.

– En darrer terme, si bé potser és l’acció més important, cal identificar els agents socials responsables de la gestió de la vegetació a l’entorn del riu (veïns amb jardí, jardiners professionals, vivers, brigades municipals, propietaris forestals, etc.) i dissenyar un pla de comunicació amb l’objectiu d’evitar tant la plantació de d’espècies o varietats de jardineria, com també l’acumulació de restes de jardineria, susceptibles de colonitzar el medi fluvial. Aquest pla pot comprendre l’edició de material, la realització d’entrevistes, la cerca d’alternatives per a les espècies ornamentals de major risc (com és el cas de la vinya verge), entre d’altres. Només si es capgira la tendència dels darrers anys, en els que l’arribada d’espècies exòtiques ha anat en augment, té sentit actuar. Per això és imprescindible el compromís de la societat.

ANDREU SALVAT SALADRIGAS Llicenciat en Biologia. Aprèn, Serveis Ambientals, SL.

Bibliografia FONT, J. & OLIVER, X. (2008) Informe sobre les plantes invasores més perilloses a les comarques gironines i propostes de línies estratègiques a prioritzar per a la minimització del seu impacte. Delegació de la Garrotxa de la ICHN i Universitat de Girona. Inèdit (consultable a Internet).

SANZ, M.; DANA, E. & SOBRINO, E. (2004) Atlas de las plantas alóctonas invasoras en Espanya. Dirección General para la Biodiversidad, MMA (consultable a Internet).

Problemàtica de l’ús de plantes introduïdes invasores. Manual de bones pràctiques en jardineria. Ajuntament de Palafrugell (consultable a Internet).

Projecte DAISIE, promogut per la Comisió Europea. http://www.europe-aliens.org/

ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC

Molts dels protocols d’actuació (aplicació d’herbicides, conducció de maquinària, ús d’eines forestals, etc.) requereixen de la intervenció de personal tècnic especialitzat, per la qual cosa resten fora de l’àmbit d’actuació del voluntariat. No obstant, les tasques de suport i manteniment de la zona que aquest pot desenvolupar poden tenir una importància molt elevada en el resultat final de la intervenció.

8 ESPIADIMONIS | FLORA

VIOLA D’AIGUA

La família de les lentibulariàcies és una família de plantes carnívores que comprèn unes 180 espècies.

A casa nostra està representada per dos gèneres: Pinguicola i Utricularia. Es tracta de plantes pròpies de llocs humits o inundats, sovint pobres en nitrogen que complementen el seu accés als nutrients digerint insectes atrapats en petites bosses anomenades utricles, en el cas del gènere Utricularia, o bé enganxats a la superfície viscosa de les fulles, com en el cas de les Pingüícoles o violes d’aigua, que són les espècies a les que es refereix aquest article.

La viola d’aigua es distingeix per les seves fulles en roseta basal enganxades al terra i amb el marge caragolat. Aquestes fulles presenten una cara superior impregnada d’una substància viscosa o mucilagosa (d’on ve el nom de Piguicola del llatí pinguis, “greixós”). És en aquesta superfície de les fulles de tacte greixos on els petits insectes queden enganxats i són digerits. A la primavera, d’aquesta roseta basal emergeixen tiges acabades en unes flors que de lluny s’assemblen a les violetes i que són les responsables del nom de viola d’aigua. Per distingir-les, ens fixarem en els pètals. En el cas de les violes d’aigua estan tots soldats formant una corol·la de dos llavis que es perllonga en un llarg esperó, mentre que en les violetes autèntiques la flor està formada per pètals independents no soldats en una única peça. D’altra banda, les violetes autèntiques no acostumen a viure en mulladius excepte la Viola palustris, mentre que la viola d’aigua sempre té els peus en remull.

Amb quines espècies la podem confondre?

Si ens fixem en la corol·la de dos llavis, només la podem confondre amb altres espècies de viola d’aigua del mateix gènere Pinguicola. Si trobem una flor blanca tacada de groc es tracta de Pinguicola alpina. En canvi, si es tracta de flors violetes o blaves estem davant de Piguicola vulgaris, espècie a la que dediquem aquest article, o bé de la viola d’aigua de flor gran Piguicola grandiflora i, que com diu el seu nom, té la flor d’una mida una mica més gran. Per distingir-les ens fixarem en els lòbuls del llavi inferior de la flor: si són prims i no se superposen es tracta de P. vulgaris i si són amples i sí se superposen es tracta de P. grandiflora.

Menció especial mereix la viola d’aigua dels Ports, endemisme dels Ports de Tortosa designat amb el nom de Pinguicola dertosensis, és a dir, viola d’aigua de Tortosa que viu només i exclusivament en els degotalls dels Ports de Tortosa i Beseit.

On la podem trobar ?

La viola d’aigua la podem trobar en degotalls, fonts i aiguamolls entre els 800 i els 2300 metres d’alçada, als estatges montà i subalpí de tots els Pirineus i en alguns llocs del Montseny.

Quins usos té?

Segons el botànic Font i Quer, la viola d’aigua de flor gran s’ha utilitzat per lluitar contra la tos convulsiva, per ajudar a cicatritzar les ferides (d’aquí el nom d’herba dels talls), com per exemple, les esquerdes als mugrons.

Per què una planta es fa carnívora?

Sempre que descobrim que una planta és carnívora ens sorprenem, i en realitat hi ha raons que empenyen a les plantes a evolucionar en aquesta direcció.

La majoria de plantes cobreixen les seves necessitats de nutrients absorbint tot allò que necessiten per les seves arrels.

Ara bé, quan l’aigua deixa totalment amarat el lloc on creix la planta i aquesta aigua és molt neta i pobra en nutrients, especialment nitrogen, en algunes espècies apareix la capacitat per atrapar i digerir petits insectes que aportaran el nitrogen que la planta no troba amb les seves arrels.

La situació de falta de nitrogen està provocada per les aigües molt netes i també per la presència de bacteris desnitrificadors al sòl, que donada la falta d’oxigen deguda a la total saturació del terra per l’aigua, consumeixen el nitrat portador de oxigen i desnitrifiquen el substrat fent més rar el nitrogen i afavorint encara més les plantes carnívores. De fet, la majoria de les plantes carnívores de casa nostra es troben en aquesta situació en fonts, mulladius i molleres, ja siguin les violes d’aigua de les que hem parlat en aquest article o la dròsera. Un cas especial és la raríssima utriculària que prescindeix de les arrels i que viu dins aigües molt pobres en nitrogen on captura insectes de forma activa.

ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i soci d’Associació Hàbitats Dibuix: Toni Llobet VIOLA D’AIGUA

Quan la veurem amb flor?

La seva florida s’esglaona des maig fins a juliol.

Família: Lentibulariàcies Nom científic: Pingicula vulgaris Nom en castellà: grasilla Altres noms en català: tiranya, herba de talls

Com el podem distingir?

Com ja hem dit, els plomatges més aviat de camuflatge d’aquesta família d’ocells fan que el rossinyol bord sigui una mica difícil d’observar. El que gairebé sempre el delata es el seu cant explosiu amb un “cuit-cuit, cuiti-cuiti, cuiti-cuiti” inconfusible i sonor que omple de vida les ribes dels nostres rius, també podem escoltar el seu reclam “tet -tet- tet”. Per tal de copsar i reconèixer el cant del rossinyol bord podeu consultar qualsevol guia sonora d’ocells i ràpidament reconeixereu un cant tan peculiar com fàcil de recordar. Pel que fa al seu aspecte, difícil d’observar, ja que s’amaga sempre entre la vegetació, el rossinyol bord presenta un plomatge amb un color marró vermellós amb tonalitats més clares i grises a la gola, pit i parts inferiors.

Molt fàcil de veure, és una mena de cella de color gris que decora la seva mirada i una gola mes aviat blanquinosa. La punta de la cua i de les seves ales és arrodonida i sovint el veurem amb la cua una mica enlairada.

On viu? És tracta d’una espècie molt lligada a cursos d’aigua amb una vegetació arbustiva densa on s’amaga i troba refugi en qualsevol moment de l’any. També el trobem en zones de regadiu ja siguin fruiters i conreus herbacis i en canyissars i bogars. En menor abundància també el podem trobar en fondalades seques sense cursos permanents d’aigua, però això sí, amb abundant bardissa i canyar que li fa d’amagatall. Comú arreu de Catalunya, només falta al Pirineu i Prepirineu atès que generalment mai supera els 1300 metres d’alçada. La major part dels seus efectius es troben per sota dels 600 metres d’alçada.

Cal dir que el rossinyol bord és un ocell sedentari i que, per tant, el podem veure tot l’any.

Què menja?

Es tracta d’una espècie insectívora que complementa la seva dieta amb fruits i baies, ja que durant l’hivern i la tardor els insectes són escassos.

ROSSINYOL BORD Ordre passeriformes Família: sílvids Nom científic: Cettia cetti Nom en castellà: ruiseñor bastardo

Net o brut, un fals dilema Sovint sentim a dir que tot està brut i deixat pensant que la natura és un jardí o un conreu, i la tossuda realitat ens diu que ocells com el rossinyol bord necessiten de la detestada bardissa per amagar-se, criar i alimentar-se. Si ho deixéssim tot net com una patena, ocells comuns com el rossinyol bord desapareixerien, tot i que probablement serien substituïts per altres ocells igualment interessants. Per tant, és un error voler que tot estigui net, ja que molts ocells i altres animals perdrien el seu hàbitat que no és altre que la vegetació arbustiva, els canyissars i les bardisses.

Quina seria la posició d’un estudiós de la natura davant del fals dilema de net o brut? Doncs que cal mantenir espais oberts per donar habitat a certes espècies i cal també conservar espais tancats i embardissats per donar refugi a d’altres espècies igualment interessants. En altres paraules: incrementar la heterogeneïtat i no deixar-ho tot homogeni com una gespa com alguns pretenen. No hem de deixar que els nostres prejudicis estètics passin per damunt de les necessitats ecològiques de moltes espècies. La tendència actual és que molts espais es tanquin de vegetació per abandonament de la pastura i d’altres usos tradicionals. Cal mantenir aquests usos i potenciar els espais oberts faunísticament molt interessants. En cap cas és convenient netejar-ho tot a tort i dret ja que els espais intransitables plens de bardissa són també l’amagatall de teixons, rossinyols bords i moltes altres espècies igualment interessants.

A voltes s’esgrimeix el perill d’incendi i en base a aquest es prescriu la neteja total i absoluta. He treballat als bombers molts estius apagant focs i, si tinc quelcom clar, és que els tallafocs són útils, però fer de tota la natura un immens tallafoc sense cap bardissa ni arbust és, a més d’ineficaç, un camí directe cap a l’erosió del sòl i la desaparició de nombroses espècies des de papallones fins al cantaire rossinyol bord al que hem dedicat aquest article.

ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i soci d’Associació Hàbitats Dibuix: Toni Llobet

ESPIADIMONIS | FAUNA

La família dels sílvids correspon a ocells més aviat petits amb una alimentació bàsicament insectívora, tot i que a l’hivern les espècies que es queden a casa nostra poden complementar la seva dieta amb fruits. Alguns representants de la família són grans cantadors. Acostumen a niar en canyissars o vegetació arbustiva i més rarament en arbres i són difícils de veure degut als colors del seu plomatge, sovint críptic. Els polls romanen al niu i la femella acostuma a pondre uns 3 o 6 ous un cop l’any.

9

ROSSINYOL BORD

10 ESPIADIMONIS | EDUCACIÓ AMBIENTAL

El mostreig de macroinvertebrats Quan fem la inspecció de rius, el mostreig de macroinvertebrats és potser l’activitat més entretinguda i divertida, però alhora, la més complexa. Per això us volem donar algunes pistes que us serviran a l’hora d’identificar correctament les famílies de macroinvertebrats. També aprofitem per explicar-vos algunes curiositats sobre aquestes fascinants ‘cuques’.

D’on ve el seu nom?

Els macroinvertebrats formen un grup molt heterogeni d’invertebrats aquàtics (bentònics, que vol dir que habiten en el fons del riu, sobre el substrat).

Són visibles a ull nu i fàcilment identificables amb ajuda d’una lupa. Tots els macroinvertebrats passen, com a mínim, l’etapa inicial del seu cicle a l’aigua.

Els insectes engloben la major part de macroinvertebrats aquàtics, però cal aclarir que només en l’estadi d’ou o larva. Quan fan la metamorfosi i esdevenen adults la majoria són terrestres i voladors. Com a exemple tenim les efímeres, que reben el seu nom pel fet que l’insecte en estat adult, que és volador, només viu el temps necessari per reproduir-se, que a vegades no arriba ni a 24 hores. Les nimfes, per contra, poden sobreviure mesos a l’aigua. En el cas de les senyoretes o cavallets del diable, les nimfes, d’aparença més forta i normalment més gran que les efímeres, es poden distingir fàcilment per unes ‘plomes’ que tenen a l’extrem del cos, que en realitat són brànquies.

Per què s’estudien?

La presència dels macroinvertebrats depèn del grau de tolerància que tinguin davant les pertorbacions en els ecosistemes fluvials. Aquests invertebrats s’utilitzen de manera habitual en el actuals índexs de qualitat de l’estat ecològic de cursos d’aigua i zones humides perquè són fàcilment identificables, abundants, d’àmplia distribució i, també, perquè les tècniques de mostreig són barates i senzilles.

Altres indicadors que es fan servir en l’avaluació de l’estat dels ecosistemes fluvials estan basats en el mostreig dels peixos, aus, amfibis i certs mamífers, com els quiròpters.

On viuen els macroinvertebrats als cursos d’aigua? On els hem de buscar?

Per fer el mostreig es recullen els macroinvertebrats de cada ambient. A les zones d’aigües lentes, els trobem entre la fullaraca, el detritus (restes animals

i vegetals i de substrats) i els llims. També els busquem entre la vegetació aquàtica.

A les zones d’aigües ràpides, caldrà buscar entre les sorres i graves, sota els còdols i en els blocs o roques. A les vores, arrecerats entre la vegetació, a les fulles i sobre les tiges i arrels.

Alguns factors físics i químics com la temperatura i la quantitat d’oxigen de l’aigua, ens poden ajudar en la cerca i identificació d’alguns macroinvertebrats.

Algunes famílies tenen requeriments molt exigents, com ara les perles (plecòpters) que necessiten aigües fredes i molt oxigenades. Per això només les trobarem en les capçaleres dels rius, amagades entre els còdols cercant preses. En general, els plecòpters, els trobarem sempre en aigües corrents i molt rarament en aigües lentes o estancades.

El cranc de riu amèrica, en canvi, és termòfil, per tant, seria molt estrany trobar-lo en aigües fredes.

El que sí tolera bé les baixes temperatures és el cranc senyal, que quan és adult, presenta unes marques blanques molt vistoses a les pinces, que són grans, fortes i llises.

Els escorpins d’aigua els trobarem a les zones poc profundes de les vores del riu, amagats dins el fang, on passen molt desapercebuts pel seu color i on poden respirar l’aire amb el seu sifó. Aquest sifó sovint el confonem amb el fibló del veritable escorpí, el terrestre.

Què mengen els macroinvertebrats?

Alguns macroinvertebrats són ‘carnívors’ i d’altres ‘vegetarians’. Els diferents mecanismes d’alimentació són els següents: trituradors, recol·lectors, filtradors, brostejadors, depredadors. També podem parlar de paràsits.

Trituradors: larves d’alguns insectes, com les típules (dípters) i alguns plecòpters. Són herbívors i detritívors i fragmenten la matèria orgànica donant lloc a partícules més fines que seran transportades

Recol·lectors: els èlmids (coleòpters) i els quironòmids (dípters) també es nodreixen de matèria orgànica particulada fina, però amb una estratègia més activa que els filtradors.

Brostejadors: heptagènids (efímeres), psefènids (coleòpters), glomossomàtids (tricòpters), helicopsiquíds (tricòpters), thaumalèids (dípters). Aquest grup ‘vegetarià’ s’alimenta dels productors primaris i organismes associats que s’incrusten en roques i altres substrats del riu. Podem dir que són les homòlogues de les ovelles que pasturen als prats.

Depredadors: odonats (o libèl·lules), siàlids (dípters) i grirínids (coleòpters). Entre els depredadors, n’hi ha que engoleixen les preses, com els odonats, amb ajuda de la seva màscara retràctil, i d’altres que xuclen els teixits animals com els siàlids (dípters). Quan agafem depredadors, cal vigilar a l’hora de posar-los a la safata amb la resta de macroinvertebrats, ja que per exemple, si tenim larves de libèl·lula, en deixar-les a la safata poden caçar i menjar-se altres macroinvertebrats que formin part de la seva dieta.

Per últim, podem parlar dels macroinvertebrats paràsits, com és el cas dels estadis inicials del cicle vital de la nàiade.

Com podem distingir dos macroinvertebrats d’aparença molt semblant?

A les primeres inspeccions que fem, sovint tenim forces dubtes sobre si estem identificant correctament els macroinvertebrats que hem recollit i que tenim a les safates.

Tot seguit us donem algunes pistes i trucs per identificar correctament algunes de les famílies de macroinvertebrats més habituals als nostres rius.

Plecòpters i efemeròpters (insectes): les larves de plecòpters les podem distingir de les dels efemeròpters (efímeres) perquè les primeres sempre tenen dues ‘cues’ i les segones poden tenir-ne dues o tres. Una altra diferència és que les larves tenen brànquies abdominals o dorsals visibles i, en canvi, els plecòpters, tot i que en poden tenir, no se solen veure a simple vista i mai en tenen a l’abdòmen.

Físids, limnèids i hidròbids (mol·luscs): entre aquestes cargolines d’aigua, si ens fixem en les seves conquilles, veurem que la dels físids gira cap a la esquerra (és levogira) i els limnèids i hidròbids a la dreta

Els hidròbids que trobarem als rius segurament seran d’una sola espècie, Potamopyrgus antipodarum, conegut com cargol del fang i originari de Nova Zelanda. A Europa ha colonitzat amplies zones i es considera invasora.

Cucs plans (triclàdids) i sangoneres (hirudinis): en les planàries o cucs plans, podrem distingir el cap de la ‘cua’ per la seva forma. L’extrem posterior sempre és lleugerament apuntat, en canvi, el cap presenta un parell de tentacles (que semblen unes petites banyes), o forma de llança en el cas dels dugèsids. A més, al cap sempre tindran, com a mínim, dos ulls al cap visibles a ull nu. En les sangoneres, tot i tenir ulls, no s’aprecien a simple vista, ni tampoc és gens fàcil distingir quin extrem del cos correspon al cap. D’altra banda, totes les sangoneres presenten dues ventoses, una anterior i una altra posterior.

Qui macroinvertebrat és el més gran dels cursos d’aigua de Catalunya?

Un crustaci, el cranc de riu, i un mol·lusc, la nàiade.

Fins als anys setanta es trobava cranc de riu ibèric, una espècie autòctona. Des d’aleshores han estat introduïdes altres espècies de cranc que han provocat greus impactes sobre la diversitat dels ecosistemes fluvials i que estan fent davallar de manera alarmant les poblacions de cranc de riu ibèric. Són el cranc roig americà i el cranc senyal.

Els adults de cranc senyal poden arribar a longituds d’entre 14 i 18 cm. També existeix una altra espècie comercialitzable, la llagosta australiana d’aigua dolça o cranc de riu de pinces vermelles, que en cas que alguns individus siguin alliberats, pot suposar una nova i greu amenaça per a la recuperació i supervivència del cranc de riu ibèric i per al manteniment de la biodiversitat pròpia dels rius.

La nàiade auriculada és un mol·lusc bivalve que pot atènyer fins a 16 cm de longitud. Abans vivia a tots els grans rius de la península Ibèrica, però actualment gairebé només es troba a la part baixa i mitja de l’Ebre. Per això està catalogada en perill d’extinció per la Unió Europea.

Altres curiositats Els tricòpters adults s’utilitzaven com a esquer en la pesca amb mosca. Actualment, s’utilitzen esquers sintètics que imiten les formes d’aquests insectes a la fase adulta.

ANDREA MUNITA L’HUISSIER Biòloga

Astacidae

11

Filtradors: els hidropsíquids (tricòpters) i simúlids (dípters) s’alimenten captant partícules fines de detritus, amb la seva flora microbiana associada.

(dextrogira). En cas de dubte, podem distingir hidròbids i limnèids en comptar el nombre de girs de la conquilla i mirant la forma i mida de l’obertura. Els limnèids tenen l’obertura i el primer gir molt amples i a continuació 3 o 4 voltes més petites, i els hidròbids, en canvi, tenen un forma més allargada, amb una obertura més petita i 4 o 5 girs.

Baetidae

Nepidae

Perlidae

Physidae

Unionidae

Bibliografia: TACHET, H.; BOURNAUD, M & RICHOUX, PH. (1980).

Introduction à l’étude des macroinvertébrés des eaux douces.

Université Lyon, Association Française de Limnologie.

TACHET, H. (2000). Invertébrés d’eau douce. CNRS Éditions.

Consorci per a la Defensa de la Conca del Besòs (2011). La Fauna aquàtica de la Conca del Besòs.

Macroinvertebrats I i Macroinvertebrats II.

ESPIADIMONIS | EDUCACIÓ AMBIENTAL

pel corrent o s’acumularan en el fons del riu en determinants punts.

ESPIADIMONIS | OPINIÓ

14

Lluís Bosch i Plana i la Riera d’Amer Se’m fa difícil escriure sobre en Lluís, la persona amb qui vaig conviure 30 anys i amb qui vaig construir una família, sabent que si ho faig és perquè ja no hi és. Junts vam forjar projectes i vam compartir preocupacions, il·lusions i alegries. He gosat manllevar paraules d’altres persones que el coneixien i que també, per diverses raons, han escrit sobre en Lluís, paraules que ens aproximaran al seu tarannà.

En Lluís va ser un dels socis fundadors del Grup Excursionista Amerenc Esquelles l’any 69. Al llibre Grup esquelles. Apunt històric 1969-2009 editat en motiu del 40 aniversari del Grup, l’autor, Josep Puigdemont i Oliveres, li dedica les paraules següents: “A tots els col·lectius que es formen per treballar per un fi comú, malgrat la disposició de tots els membres a sumar esforços, sempre n’hi ha algun que, sense proposar-s’ho, es va erigint en una mena de capdavanter; sigui pel seu carisma, o la seva condició innata de líder, tots els altres s’hi recolzen i se senten còmodes amb el dinamisme encomanadís. En aquest petit grup de set joves, nois i noies, també en Lluís, amb 21 anys complerts, va destacar ben aviat com a motor del Grup; en Lluís Bosch i Plana era un noi responsable, assenyat, amb el do de passar desapercebut i sabia comunicar interès pels ideals del grup. Els altres abundaven també en les virtuts d’en Lluís i potser el complementaven en alguna de les seves mancances, però el que sí que és cert és que, tot fent pinya, en Lluís era el pal de paller del Grup”.

Fou com a representants del grup excursionista que, a l’any 1999, vam conèixer el Projecte Rius i ens en férem voluntaris. Des del començament en Lluís s’hi va il·lusionar; si bé de petit anava a pescar amb el seu pare a la riera, també hi va aprendre a nedar, aquesta il·lusió havia desaparegut del seu imaginari fins que, de la mà de la Núria i la Sílvia, primer, i més tard de l’Olga i l’Andrea,”les nenes del Projecte Rius” com les anomenava amb molt d’afecte, va descobrir la importància dels espais fluvials, especialment la del riu Brugent, la riera d’Amer, com li agradava anomenar-la.

Inquiet com era, no en tenia prou amb fer les inspeccions temporals de primavera i tardor i ens va engrescar a fer més, molt més, a favor d’aquest nostre oblidat i desprotegit espai natural.

Convençut que per estimar quelcom primer s’ha de conèixer, va impulsar caminades que amb el títol de “coneguem els nostres rius” volien apropar la gent del poble a la riera amb l’objectiu final de

consolidar un camí senyalitzat, amb passeres i plafons explicatius que resseguís la Riera d’Amer.

Aquestes sortides anaven acompanyades de tríptics, que ell mateix dissenyava i redactava, amb informació sobre l’itinerari i els seus punts d’interès. Se’n van fer fins a 5, des de l’any 2003 fins al 2007.

Per si amb les caminades no n’hi havia prou per donar a conèixer la riera, va promoure exposicions fotogràfiques, campanyes de neteja, plantades d’arbres per repoblar el bosc de ribera, sortides sobre el terreny amb l’escola, l’esplai i el casal per engrescar els infants a conèixer el patrimoni natural i, periòdicament, redactava articles sobre la riera i el Projecte Rius en el butlletí del grup Esquelles. Els altres, val a dir que pocs, ens deixàvem encomanar pel seu dinamisme i ens fèiem nostres els seus projectes, tal com havia passat molts anys abans.

Poc a poc es va anar gestant la idea d’Adopció de la riera que s’havia de formalitzar a la tardor del 2006 entre Associació Hàbitats - Projecte Rius, el grup Esquelles, l’esplai la Teranyina i l’Ajuntament d’Amer. A darrera hora, per motius que no venen al cas, aquest fet no va ser possible, però ell no va defallir en el seu intent. A l’ordinador de casa hi ha una carpeta amb el títol “escrits d’en Lluís”, i dins, estroncats per la fatalitat, projectes com un inventari dels torrents d’Amer, tres rutes de les fonts del nostre poble i, sobretot, la creació d’una associació per vetllar per la riera d’Amer amb la qual fos possible formalitzar l’adopció. En els seus estatuts hi resa com a objectius de l’associació: – La preservació i promoció dels valors naturals, ecològics, paisatgístics i patrimonials del terme municipal d’Amer i molt especialment del Riu Brugent.

– La promoció de campanyes i activitats que posin de relleu aquests valors mitjançant la difusió, l’educació i l’acció ambiental.

L’ any 2007, coincidint amb els 10è aniversari del Projecte Rius i com a voluntaris del mateix, se’ns va convidar a explicar contes, tots relacionats amb l’aigua, a Viladrau durant la festa cultural de l’aigua. A l’any següent, en Lluís hi va explicar un conte que ell havia escrit i que li van publicar en el llibret del Llegendaigua. Al 2009 els organitzadors, li van voler dedicar el Llengendaigua: “Dedicat a en Lluís Bosch del Grup Excursionista Amerenc Esquelles i entusiasta del Projecte Rius.

Un amic que estimava els rius, un amic que ens va deixar la seva petjada, un amic que es va enamorar de Viladrau i de la Festa Cultural de l’aigua, un amic que ens va explicar “Perquè riu el riu”, un amic que mai oblidarem”.

Era la tardor del 2008 quan les seves cendres, el seu esperit, van lliscar amb llibertat i placidesa seguint el curs de les aigües d’aquella riera que tant estimava.

El 13 de març del 2010 vam poder fer possible un dels seus somnis: inaugurar un camí al costat de la riera d’Amer “el Voramera” editat en el llibre de

Els que l’estimàvem i encara l’estimem, per damunt l’enyorança i la tristesa de no tenir-lo, sentim la seva companyia i el seu alè cada vegada que caminem al costat de la riera.

CARME PUJOL Grup Excursionista Amerenc Esquelles

15

Hi treballava durant l’abril de 2008, sis mesos abans que ens deixés de forma imprevisible i sobtada.

rutes del Grup Esquelles “Per camins i corriols”.

Malauradament ell no ens va poder acompanyar, físicament, però estic molt convençuda que d’alguna manera era amb nosaltres.

ESPIADIMONIS | OPINIÓ

– Treballar per gaudir d’una qualitat de vida basada en el valor d’un entorn natural i equilibrat.

ELS CAMINS SECRETS DE L’AIGUA AL PLA DE BARCELONA

ESPIADIMONIS | RUTES

16

Rec Comtal a Vallbona

El pla de Barcelona té l’origen en els sediments transportats durant milers d’anys pel riu Llobregat i, principalment, pel riu Besòs, però també per tot un conjunt de torrents i rieres que neixen a la serra de Collserola. Durant els últims 2000 anys la línia de la costa i la xarxa hidrogràfica del pla s’han vist modificades substancialment. De l’època dels romans ençà hem d’imaginar com la costa de Barcelona s’ha desplaçat des de la falda del mont Tàber fins on és ara, s’han canalitzat i desviat les seves rieres, s’han dessecat un conjunt d’aiguamolls propers al mar i s’ha explotat l’aqüífer del pla mitjançant pous i mines. Els camins de l’aigua a la ciutat semblen avui en dia invisibles sota el subsòl, però si ens hi fixem bé, encara hi trobem molts elements que n’indiquen la seva presència. Passejant pel districte de Nou Barris podem visitar diferents tipus d’obres hidràuliques relacionades amb el transport i l’explotació dels recursos hídrics.

Aqüeducte del torrent de Font Magués

Aqüeducte de la Riera del Pou

La xarxa hidrogràfica del pla té el límit septentrional en el riu Besòs. El curs actual del Besòs té l’origen en una sèrie de desviacions cap a Santa Coloma i Sant Adrià dutes a terme a l’edat mitjana. El Besòs va proveir d’aigua Barcelona ja en època dels romans, els quals van construir dos aqüeductes, un des de Collserola i l’altre des del Besòs. D’aquest últim es poden observar algunes arcades al carrer Duran i Bas, a Ciutat Vella. Però, sens dubte, l’obra hidràulica més destacable des d’un punt de vista històric al pla és el Rec Comtal.

El traçat actual de la sèquia s’atribueix al comte Mir (954-966) que va construir el canal a partir del traçat de l’antiga canalització romana.

El Rec Comtal va propiciar el desenvolupament industrial i agrícola de Barcelona fins al segle XVIII, així com de les viles de Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals i l’Horta del Portal Nou. Al segle XIII hi havia onze molins fariners i dos de drapers al llarg del recorregut. Al barri de Vallbona podem veure l’únic tram que en resta a l’aire lliure. El canal discorre pel carrer Oristà al peu del turó de la Bateria i, una mica més endavant, passa per la part posterior d’unes cases del carrer de la Torre Vella. Les aigües del canal encara són utilitzades per un conjunt d’horts que s’estenen al costat del Rec, els conreus de La Ponderosa.

Bibliografia MARTÍN, J. M. (2007). Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929). Tesis doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona.

Barcelona. 1:10 000 / Pla de la Ciutat (1935) Ajuntament de Barcelona. Editor digital: Institut Cartogràfic de Catalunya (sepia).

Durant el segle XVIII es va ampliar el cabal del Rec Comtal atesa la demanda creixent de la ciutat.

Entre d’altres actuacions, l’any 1778 s’inaugura la mina de Montcada per tal d’obtenir l’aigua directament d’un aqüífer del Besòs. Però la demanda és cada cop major i és necessari millorar el control higiènic de l’aigua, especialment després de l’epidèmia de febre groga de 1821. L’any 1826 es construeix un segon canal del Besòs, conegut com l’Aqüeducte Baix de Montcada, i a finals de segle

es decideix portar aigua des d’altres indrets, raó per la qual es canalitza per aquesta zona nord del pla.

El primer canal alternatiu a les captacions del Besòs és conegut com l’Aqüeducte del Baix Vallès.

Es va inaugurar l’any 1881 i portava l’aigua del riu Ripoll des de Barberà del Vallès. Abandonem els conreus de Vallbona i enfilem cap a Ciutat Meridiana i Torre Baró per tal de visitar alguns dels aqüeductes d’aquest canal, construïts per salvar el desnivell de diferents rieres de Collserola. A Ciutat Meridiana hi ha dos aqüeductes, un al carrer de les Agudes (travessant el torrent de Font Magués) i un altre al qual s’accedeix per unes escales mecàniques des de l’avinguda dels Rasos de Peguera (al torrent de Bosc Llarg). Al barri de Torre Baró en trobem tres, que es poden veure des de l’avinguda d’Escolapi Càncer (a la riera de Torre Vella), al carrer Llerona al costat del parc Apol·lo (a la riera del Pou) i des del carrer de Palau-Solità al creuament amb el carrer de Martorelles (riera de la Mare de Déu).

La resta d’aqüeductes visibles d’aquesta època es troben lluny d’aquesta zona, tot i que dins de l’actual districte de Nou Barris. Al barri de la

Fes-te’n soci

i aprofita els avantatges que t’ofereix Associació Hàbitats

12%

descompte directe Aqüeducte de la riera de la Mare de Déu

Guineueta podem veure un altre tram de l’Aqüeducte del Baix Vallès, integrat dins del modern Parc Central del Nou Barris com a pont d’un dels seus llacs. Aquest últim tram sovint es confon amb el segon canal alternatiu al Besòs, l’Aqüeducte de Dosrius, ja que en aquesta zona discorrien molt a prop l’un de l’altre. D’es de aquí podem aprofitar per visitar l’única part visible que resta d’aquest segon canal, al carrer dels Pirineus Espanyols. Els aqüeductes d’aquest canal, inaugurat l’any 1882, portaven aigües de la Riera d’Argentona, al Maresme, i superaven importants rieres del pla, com la de Sant Andreu i la d’Horta.

Tornant a la nostra ruta original, encara queda una nova fita cronològica per visitar relacionada amb les canalitzacions de l’aigua al pla. A principis del segle XX s’aborda la construcció d’un nou canal, l’Aqüeducte Alt de Montcada, que va propiciar la construcció de les cases de l’aigua de Trinitat Nova i Trinitat Vella (avui en dia separades per l’avinguda Meridiana però conectades per un túnel subterrani). Si descendim pel carrer PalauSolità cap al barri de Trinitat Nova arribem fins el carrer Garbí, on trobem la seva Casa de l’Aigua.

Aquesta edificació modernista, obra de Pere Falqués i Urpí, es va construir l’any 1916 per tal de rebre l’aigua dels pous de Montcada, bombarla fins al nou canal de distribució, emmagatzemarla i potabilitzar-la. L’estació va estar en funcionament fins l’any 1989 i la reivindicació dels veïns i veïnes ha impulsat la rehabilitació de l’estació i la creació d’un hort urbà aquest any 2011.

a tots els productes i serveis, o bé la possibilitat de fer una donació pel 18% del valor de la compra directament a Associació Hábitats.

10%

descompte a tots els productes.

Cal que us poseu en contacte amb Eloïsa a “Alosa, sons de la natura”.

Tel. 934 241 965

Matrícula preferent als cursos generals de català als socis de l’entitat.

Regal d’una samarreta per a les comandes fetes en aquest portal. Heu d’identificarvos com a socis/es del projecte a l’apartat comentaris.

10%

descompte en els cursos de formació i capacitació anomenats “Cursos de promoció” organitzats de la FEEC, en benefici dels socis d’Associació Hàbitats.

10%

descompte

ROCÍO DEL RÍO LORENZO Educadora Social

en material òptic, calçat i complements a tots els socis

40%

descompte en l’entrada a la Torre de l’Amo de Viladomiu Nou i a l’Església de Cal Pons per als socis d’Associació Hàbitats.

DEDUCCIÓ FISCAL PER A LES QUOTES DELS SOCIS D’ASSOCIACIÓ HÀBITATS Casa de l’Aigua de Trinitat Nova

La deducció suposa la rebaixa del 15% de la quantitat donada en la quota íntegra de la declaració de la renda i és compatible amb altres deduccions de caràcter estatal.

18 ESPIADIMONIS | TERRITORI

EL RIU BESÒS La conca del riu Besòs ocupa una extensió de 1.039 km2. La configuració dels límits dels vessants de rius i rieres de la conca s’assembla a un gran rombe que pessiga quatre comarques: Osona, Vallès Oriental, Vallès Occidental i Barcelonès. El riu pren el nom de Besòs des de la confluència del Mogent i del Congost a l’alçada de Montmeló i Montornès del Vallès. La resta de rius que conformen la conca, Tenes, Riera de Caldes i Ripoll, neixen a la serralada prelitoral i desguassen al marge dret del Besòs. Les aigües arriben a la Mediterrània després de travessar la plana vallesana i el Barcelonès, sortejant algunes de les zones més densament poblades de Catalunya.

Generalitats El clima mediterrani de tota la zona determina uns cabals, en general, minsos i variables. A aquest règim hi hem de sumar el cabal que prové de les depuradores que s’han construït a tota la conca i que fan que en molts trams, sobre tot en els baixos, els cabals siguin permanents El risc d’avingudes és alt, les pluges principalment de la tardor, els forts pendents de les capçaleres i la gran urbanització de tota la conca poden provocar que el cabal es multipliqui per mil i en poques hores tot el llit quedi inundat i desbordat.

La biodiversitat de la conca del Besòs resulta sorprenent si es té en compte la forta alteració que pateixen alguns dels seus ecosistemes fluvials. Des del naixement fins a la desembocadura, els rius de la conca acullen nombroses espècies vegetals i animals que varien segons les condicions ecològiques del tram.

La qualitat de les aigües superficials Després d’anys en els que les aigües superficials varen sofrir una disminució de la seva qualitat pel continu augment de la població i de la industrialització que va provocar la degradació dels ecosistemes fluvials, la posada en marxa del pla de sanejament els anys 90 va fer revertir aquesta tendència. En una primera fase, els tractaments foren físics i químics, per posteriorment transformar-se en tractaments biològics fent un salt endavant en la qualitat de les aigües superficials. Actualment, el funcionament dels processos de nitrificació/desnitrificació en, pràcticament, totes les depuradores està aconseguint que aquesta millor qualitat de l’aigua sigui una bona base per a que la fauna aquàtica del Besòs es recuperi.

Actualment és possible trobar diferents espècies de macroinvertebrats, amfibis, rèptils, peixos i mamífers al llarg de tota la conca del Besòs. També cal

observar que la qualitat de les aigües circulants va variant al llarg del seu recorregut.

En els trams alts, com el torrent de l’Avencó, la riera Martinet, el curs alt del riu Tenes, el curs de la riera de Caldes i d’altres, en que la pressió antròpica és baixa, l’aigua circula amb una qualitat molt bona i s’hi poden trobar macroinvertebrats com les perles, cuques de capsa o inclús el cranc de riu ibèric.

Si anem seguint els cursos fluvials, a la plana vallesana, les aigües superficials es comencen a ressentir de la pressió del seu entorn. És aquí on els sistemes de sanejament tenen una màxima importància i són cabdals pel manteniment de la qualitat de les aigües superficials. En aquests trams del riu la qualitat de l’aigua és “depuradora depenent”, ja que el volum d’aigües naturals és molt estacional i molt minso. Per aquest motiu la qualitat de l’aigua de sortida de les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) ha de ser molt bona i amb un nivell de nutrients baix, fet que obliga a filar molt prim en tots els aspectes del sanejament.

Ja en el tram final del Besòs la qualitat de l’aigua circulant baixa, principalment degut a la existència de compostos nitrogenats que les EDAR no eliminen. Tot i així, la recuperació d’aquest tram de riu és força notable trobant-se set espècies de peixos diferents, entre elles l’anguila (Anguilla anguilla).

La qualitat de l’entorn fluvial La conca del Besòs ha sofert, com altres conques catalanes, la pressió urbanística i industrial, que ha anat en detriment de la qualitat de l’entorn fluvial. Si bé les capçaleres han sofert en menor grau, aquesta pressió en la plana vallesana ha estat major, fet que ha comportat un progressiu encaixonament dels rius, que arriba al seu màxim en el tram final del riu Besòs que circula entre murs.

La conservació i la recuperació de l’entorn fluvial és una tasca especialment complexa en una àrea tan fortament urbanitzada com la conca del Besòs, però esdevé imprescindible en el propòsit de recuperació global dels rius. S’han dut a terme feines de restauració de l’entorn fluvial en molts trams de rius, com al riu Mogent en el seu tram final, al riu Congost a La Garriga i Granollers, la recuperació d’un meandre del riu Tenes a Lliçà d’Amunt, l’entorn fluvial de la riera de Caldes i el seu camí fluvial a Palau-Solità i Plegamans. Encara que són taques en el conjunt de la conca, no deixen de ser actuacions que estan fent canviar la percepció de la població envers el seu riu. La societat està tornant a fer seu el riu i és força habitual trobar-se trams de camins fluvials plens de gent fent exercici, observant la fauna o senzillament passejant.

Les infraestructures a la conca del Besòs La conca del riu Besòs suporta una gran quantitat d’infraestructures, sobre tot en el seu tram final, ja que l’estret entre Collserola i la serralada litoral a Montcada i Reixac és el punt de sortida per a totes les infraestructures que des de Barcelona van cap el nord: les dues vies de tren, l’autopista, la carretera C-17 i, darrerament, s’hi ha afegit la línia d’alta velocitat Barcelona - frontera francesa. Dins el procés de construcció d’aquesta infraestructura ha d’incloure’s la restauració de les seves afec-

19

cions a la conca, principalment en el propi riu Besòs, que en el seu marge dret ha quedat col·lapsat per les infraestructures. La part central ha d’acollir la vegetació i la fauna associada al riu pròpia de l’espai fluvial, mentre que es reserva el marge esquerre per al gaudi de les persones.

El futur de la conca del Besòs La qualitat de les aigües de sortida de les EDAR ha de seguir millorant, principalment en l’eliminació dels nutrients per tal d’aconseguir una bona qualitat de les aigües superficials, per tal d’afavorir la recuperació fluvial.

Difícilment es podrà revertir l’urbanisme consolidat, però sí que es podran mantenir i millorar els espais fluvials que es troben tant a la capçalera dels rius com entre els espais urbanitzats de la resta de la conca. Cal pensar que poc a poc es podran eliminar les espècies invasores i retornar la qualitat de l’espai fluvial que mai hauria d’haver estat alterada.

El nivell d’infraestructures que suporta la conca del Besòs és molt elevat i cal pensar que no ha de créixer més. Tot i així, hi ha propostes, com l’autovia del marge esquerre del riu Besòs, el desdoblament de la via de tren Barcelona-Vic-Puigcerdà, entre d’altres, que posen en perill la connectivitat del riu amb el seu entorn. Caldrà compatibilitzar aquestes infraestructures amb el medi fluvial.

MANEL ISNARD I BLANCHAR Responsable de Medi Fluvial del Consorci per a la Defensa de la Conca del Besòs

ESPIADIMONIS | TERRITORI

L’ocupació de les planes d’inundació, des dels anys 60 fins ara, ha fet disminuir la qualitat de l’espai fluvial; les planes d’inundació amb els seus boscos de ribera, les platges de còdols, graves i sorres típics dels rius mediterranis han estat envaïts per urbanitzacions i polígons que han considerat la plana al·luvial com una zona de recursos, tant d’espai com d’aigua. La pèrdua d’espai per part dels rius ha estat molt important: amplades de riu de més de 300 m als anys 60 ara tenen poc més de 80 m i circulen entre murs de contenció essent la desconnexió entre la plana al·luvial i el riu, en alguns punts, total.

20 ESPIADIMONIS | ENTREVISTA

Marta Subirà tenia molt clar que volia treballar de forma activa en política i, amb el decurs dels anys, va descobrir que l’apassionaven els temes mediambientals. Està especialment satisfeta de la feina que va dur a terme des de 2007 com a Tinenta d’alcalde de Medi Ambient i Mobilitat de Sant Cugat del Vallès, ciutat on ha viscut des que tenia 4 anys i de la que s’hi sent part. Està convençuda de la necessitat d’aplicar criteris de sostenibilitat en tots els àmbits, també en la vida quotidiana, practicar el consum responsable i adoptar hàbits de vida respectuosos amb el medi. Li agrada gaudir de la muntanya i dels espais naturals i convida a tothom a conèixer Collserola, especialment el sector de la Torre Negra a Sant Cugat del Vallès.

Quines són les prioritats del nou Departament de Territori i Sostenibilitat?

El Departament de Territori i Sostenibilitat és un departament molt gran, que agrupa moltes competències, les que tenia el Departament de Política Territorial i Obres Públiques més gran part de les que tenia el Departament de Medi Ambient i Habitatge. En aquest moments el Departament s'estructura en 3 secretaries, la de Medi Ambient i Sostenibilitat, la de Territori i Mobilitat i la d'Habitatge. El fet que hi hagi un únic conseller que agrupi totes les secretaries, dóna coherència i cobertura única a totes aquestes àrees, principalment a dos departaments que tradicionalment havien estat una mica enfrontats, Política Territorial i Medi Ambient. El conseller Lluís Recoder ve d'una trajectòria política molt vinculada a temes de medi ambient. Com a diputat a Madrid va participar a les comissions de Medi Ambient i l’any 1992 va formar part de l’Associació de Congressistes pel Medi Ambient a la Cimera de Rio de Janeiro. Des d’aleshores tota la seva trajectòria ha estat molt vinculada a aquest àmbit i durant gairebé dotze anys com alcalde de Sant Cugat també ha posat de manifest una sensibilitat en aquesta matèria que, a l’hora d’establir el funcionament d’aquesta nova conselleria, s'ha tingut molt en compte. Per tant, un dels objectius del Departament és establir la sostenibilitat com a criteri transversal dins el mateix departament. Quan es fan polítiques de transport públic o quan es fan polítiques d'infraestructures o polítiques d’ordenació del territori, la vessant de sostenibilitat o la vessant ambiental estarà molt present en la presa de decisions, precisament pel tarannà del propi conseller.

La desaparició del Departament de Medi Ambient i la distribució de les seves funcions en dos departament nous pot subordinar els temes mediambientals a altres àrees?

Abans hi havia tres direccions generals i una d’elles, la de Medi Natural, s’ha incorporat al Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. És un Departament que ja gestiona altres recursos naturals, com serien els temes de pesca i d’agricultura, i ara també gestiona els espais naturals, boscos i biodiversitat. La part de planificació d’espais naturals s’ha quedat al Departament Territori i Sostenibilitat.

Estem buscant les maneres de coordinar-nos amb aquells àmbits on hi ha convergència o hi ha una necessària interacció, de la mateixa manera que es produeix amb altres departaments del govern com, per exemple, en l’àmbit de les

Escoles Verdes, que es desenvolupa des de fa molts anys conjuntament amb el Departament d’Ensenyament. Hi haurà molts temes que s’hauran de treballar amb la Direcció General de Medi Natural i Biodiversitat, com ara el seguiment del canal Segarra-Garrigues, però s’està tenint cura dels mecanismes de coordinació i estem segurs que anirà bé.

De fet, el nom de Medi Ambient no s’ha perdut. Podríem dir que Sostenibilitat és una manera moderna de parlar de Medi Ambient, alhora que la Secretaria de Medi Ambient segueix existint. Hem canviat el nom de Medi Ambient pel de Sosteniblitat per donar-li una visió més àmplia, tanmateix nosaltres ens sentim hereus del departament de Medi Ambient i, de fet, enguany se celebren 20 any de la creació del Departament i pensem commemorar-ho.

Una de les primeres mesures de l’actual Govern de la Generalitat ha estat l’impuls i aprovació d’un conjunt de Lleis Òmnibus que modifiquen moltes lleis lligades a temes ambientals. Com s’ha viscut i quina resposta dóna el Departament a la polèmica generada?

En primer lloc, crec que hem de fer una mica d’autocrítica de com s’ha comunicat aquest tema. Segurament no ho vam fer prou bé en alguns aspectes i en alguns ja està corregit. En temes comunicatius, hauria estat interessant que els diferents departaments del Govern haguessin explicat quines eren les propostes incorporades en aquestes Lleis Òmnibus per poderles justificar abans. Segurament ens haguéssim estalviat moltes crítiques que s’han basat més en el què sembla què en el que és. Però això és responsabilitat nostra, no ho hem fet prou bé i, per tant, hem hagut d’anar explicant cadascuna de les mesures a posteriori, a reacció, i llavors, quan l’opinió pública ja s’ha format una idea és molt més difícil analitzar quin és el contingut real de la llei. Per tant, aquí hi ha una crítica interna important.

La segona crítica que jo també faig i que s’ha corregit és que el període d’informació pública per presentar al·legacions a la proposta de llei original era massa curt. Després ja es va allargar i es va passar a 20 dies. Una llei que modifica 80 lleis amb la complexitat que suposa haver de mirar cadascuna de les lleis originals per veure què s’està modificant exactament, no pot revisar-se en només una setmana. Òbviament, si el Govern fa aquesta proposta és perquè considera que és positiva, però això no justifica que no s’hagin

El govern, la darrera cosa que vol és fer lleis que no estiguin d’acord amb la normativa europea i accepta les modificacions que siguin necessàries en cada situació.

En tot cas, els serveis jurídics de cada departament s’han revisat les modificacions que s’incorporaven i se suposa que tot els què s’ha incorporat és correcte. Després hi ha hagut alguns temes, com per exemple un que hem proposat nosaltres, la modificació dels límits del Parc de Creus que, segurament per una manca d’informació prèvia, s’han interpretat pitjor del que són. En aquest cas només es tractava de corregir un error material que es va produir durant la tramitació de la Llei del Cap de Creus l’any 1998, que presentava una diferència entre els límits dibuixats en els plànols que van utilitzar-se a la

A nosaltres també ens ha passat que ens vam sorprendre amb algunes notícies, com el tema de l’accés motoritzat als parcs naturals, que no és una qüestió nostra, sinó del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural.

Però com el que havia sortit sobre les nostres propostes havia estat tan mal explicat, ens vam informar sobre aquesta modificació. La llei prohibia l’accés a camins de menys de 4 metres d’amplada i la creació d’un inventari de caminis per part dels consells comarcals, que no s’ha fet mai. Com que hi ha camins que comencen amb 4 metres i després es fan més estrets, la decisió de sancionar qui transitava els camins depenia molt de l’agent rural. Per tant, hi havia una queixa per part dels motoristes que deien que no existia un criteri clar. El que s’ha dit ara és que s’elimina de moment la restricció dels 4 metres i el Departament farà aquest inventari de camins per establir per quins es pot passar i per quins no. En definitiva, la llei no canvia tant però una manca de comunicació prèvia pot causar una certa alarma, encara que, posteriorment, en analitzar-la, no n’hi hagi per tant.

21

Crec que després, quan s’analitza el contingut de la llei amb calma, el nivell d’alarma ha de baixar pràcticament fins a extingir-se. Els continguts de les Lleis Òmnibus en cap cas poden anar en contra de cap directiva europea, al contrari.

Per exemple, el que s’ha fet respecte a la PACA, la Llei de Prevenció i Control Ambiental, o la Llei d’Avaluació Ambiental ha sigut retornar a l’esperit de les directives europees i, per tant, en cap cas contravenir-les. Enteníem que en la sèrie d’elements que no estaven en les directives europees ni, fins i tot, a la llei bàsica espanyola i que, per tant, la seva modificació s’ajustava a la demanda del president de simplificar procediments i fer-los més àgils.

tramitació i la redacció de la llei on els límits no coincidien.

Una peça del sòl urbà que en els plànols quedava fora dels límits, en el redactat de la llei semblava que quedava dins.

Això és una cosa que si s’explica s’entén perfectament, però si l’únic que es llegeix és que s’ha tret del parc una peça que fins ara estava incorporada, sembla que estiguem desprotegint una zona, quan, de fet, no és ben bé això. Per tant, jo crec que en realitzar una lectura i una anàlisi més detallada dels continguts de les lleis es veu que hi ha moltes mesures que són raonables i d’altres que, potser, no tothom hi està d’acord, però que òbviament el Govern té la capacitat de modificar-les si ho considera convenient.

ESPIADIMONIS | ENTREVISTA

d’explicar els continguts i que es doni prou temps pel període d’exposició pública, dos elements que justifiquen determinades veus d’alarma.

22 ESPIADIMONIS | ENTREVISTA

Finalment la Llei Omnibus proposada originalment es va tramitar en diferents lleis Això també té una explicació molt senzilla. Tramitar una llei, una modificació, porta un any i escaig. Si es vol modificar en un moment determinat 80 lleis, es col·lapsaria tota l’activitat parlamentària. Presidència va demanar fer una única llei on es poguessin incorporar petits ajustos de lleis ja existents per tal de tramitar una sola llei i no 80. Cada departament havia d’analitzar quines coses es podien millorar o agilitzar de les normatives ja existents. Si no es coneix tota aquesta justificació prèvia, la sensació que es pot transmetre des de fora és que amb aquesta llei s’han volgut colar tota una sèrie de coses.

Després es veu que no és així , però en definitiva, el procediment ha estat mal explicat.

versió en obra pública, la nostra no és una secretaria que generi gaire despesa en termes de diners. És una secretaria que fa molta feina però no necessàriament vinculada a un gran pressupost. Per tant, tota aquella feina que puguem fer tant a nivell intern com de cara a la ciutadania amb programes de sensibilització, creiem que tindrem capacitat per realitzar-la i continuar els projectes ja començats.

En aquests moments de retallades, el Departament de Territori i Sostenibilitat ha instat al voluntariat i al tercer sector ambiental a agafar les regnes de la feina que hi ha per fer i a treballar plegats encara més que fins ara. Que se n’espera de les entitats?

Nosaltres de les entitats n’esperem molt.

Hem impulsat el Pla de Suport del Tercer Sector Ambiental on convidem a totes les entitats a participar-hi per definir conjuntament quins són els reptes de futur que tenim.

El Departament de Territori i Sostenibilitat quines propostes va incloure a les Lleis Òmnibus?

Dins la Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat trobem l’Agència Catalana de l’Aigua, l’Agencia Catalana de Residus, la Direcció General de Qualitat Ambiental i la Direcció General de Polítiques Ambientals i, d’aquesta última, jo en sóc la directora general. La nostra direcció ha fet la modificació del Parc del Cap de Creus i altres modificacions en matèria d’avaluació ambiental per tal de simplificar tràmits. Aquestes últimes han estat molt ben rebudes perquè això sí que ho havíem pactat i treballat abans amb el Col·legi d’Ambientòlegs i amb alguna associació de consultors ambientals i tothom hi estava d’acord. Per aquest motiu aquestes modificacions no han sortit enlloc, doncs ja havíem fet una feina prèvia de comunicació. Realment el tema del Parc de Cap de Creus ha estat una errada nostra perquè ho vam considerar un tema tan menor de correcció d’errates que no vam preveure que podia tenir un impacte tan gran en els mitjans de comunicació. També se n’aprèn d’aquestes coses, per les properes vegades no considerar cap tema menor.

En els pressupostos de 2011 una de les partides més ajustades és la Territori i Sostenibilitat. La manca de recursos pot dificultar tot allò que es vol fer?

La manca de recursos és general a tots els departaments de la Generalitat, però sí que és veritat que el nostre és un dels que més s’ha ajustat. Nosaltres confiem en que els pròxims anys això es pugui modificar una mica a l’alça. Aquest 2011 no el podem considerar representatiu del que serà tota la legislatura. És un pressupost que s’aprova a mitjans d’any i no tindrà validesa més que 6 mesos. El que hem fet fins ara és ajustarnos a les directrius que ens han determinat però ja estem treballant pel pressupost de 2012, ja que és on intentarem posar de manifest les nostres necessitats com a departament i tot el què volem fer.

En aquests moments estem estudiant tots els nostres procediments interns i mirant de trobar solucions imaginatives, com col·laboracions externes, ja sigui d’empreses o amb altres administracions, per tal que on no arriba una hi arribi una altra, i així poder complir els nostres objectius.

La Secretaria de Medi Ambient i Sostenibilitat no és excessivament inversora. Així com Territori té partides molt grans d’in-

De cara al futur, el sector ha de tenir entitats formades, amb gent qualificada i motivada. A més el tercer sector ambiental ha de ser cada vegada més reconegut socialment. En aquest sentit Associació Hàbitats n’és un bon exemple: ha estat reconeguda amb el Premi Medi Ambient, i d’altres premis, amb el creixement que heu tingut de voluntariat... Però encara hi ha d’altres entitats que han de fer aquest camí que vosaltres teniu una mica més avançat. D’altra banda, creiem que les entitats han de tenir més capacitat d’incidir en les polítiques del país, fent sentir la seva veu. En aquest aspecte hi ha una part de responsabilitat important del Govern per posar mitjans perquè això es pugui fer. També considerem que el tercer sector ambiental ha de mirar de trobar finançament diversificat, no dependre només de les administracions perquè cada vegada els recursos públics seran més reduïts. S’haurà de treballar més en xarxa, compartint coneixement entre unes entitats i les altres. Les entitats, per la serva banda, han de ser més transparents, que puguin donar compte de tot el que fan i la ciutadania ho pugui conèixer amb més claredat. Per últim, han de treballar amb altres sector, no només amb l’àmbit ambiental, sinó que s’estableixin vincles amb el tercer sector social. I, en definitiva, que el sector continuï amb la seva feina, que és importantísima, tant a nivell de voluntariat, de conscienciació de la ciutadania sobre els temes ambientals, d’actuació sobre el terreny...

El Departament ha posat moltes esperances en el tercer sector ambiental, però la situació econòmica és molt complicada per a moltes entitats i hi ha el perill que algunes desapareguin. Quines poden ser les claus perquè tots ens enfortim i tirem endavant?

Tots plegats ens trobem en un període d’incertesa. De la mateixa manera que les entitats viuen amb l’angoixa de no saber si disposaran de prous ingressos, nosaltres, sobretot pel que fa en relació amb les caixes d’estalvi, tampoc sabem quin serà el futur. Per això parlava abans de diversificar les fonts de finançament. S’ha de fer tot el procés de consolidació del volunta-

També està el paper de les entitats de segon nivell que donen servei a les altres entitats, poden agrupar recursos i poden ser més eficients a l’hora d’oferir determinats serveis. En aquests moments hi ha el debat de crear una entitat de tercer nivell. És una decisió que ha de prendre el propi sector, però que des del Departament encoratgem i veiem positivament. Crec que aquesta plataforma pot ser bona per dues coses: perquè el sector estigui més cohesionat i perquè serveixi per interactuar amb l’administració, cercar noves vies de diàlegs, fent que les entitats tinguin més incidència i que nosaltres tinguem un interlocutor més clar.

El que està clar és que estem en un moment de canvi, i el canvi, de vegades, pot ser una mica dramàtic, però no té perquè ser negatiu.

Haurem de procurar que totes les veus siguin representades i que totes les fites que es volen aconseguir continuïn tenint qui les representi.

Associació Hàbitats celebra el proper any el 15è aniversari de l’entitat. Què li diria als associats i al voluntariat de l’entitat?

Felicitar-los per formar part d’una entitat que és un model a l’estat espanyol i a nivell europeu, una entitat que compta amb un voluntariat quantitativament nombrós però també qualitativament molt important i, per tant, encoratjar-los a seguir-hi participant. També felicitar-vos per la feina que heu fet perquè ha posat en valor una part del territori, el rius, rierols i torrents, que fa anys no estaven prou valoritzats. Tota la feina que s’ha fet de recuperació dels espais fluvials ha retornat a la ciutadania uns espais d’una gran vàlua a nivell de biodiversitat, de lleure, de gaudi familiar, social, etc.

Hem de cuidar molt la feina que fan els voluntaris, una feina que els governs no podríem fer mai si la haguéssim de pagar amb diners. S’han de cuidar moltíssim, no només pel valor de la feina, sinó perquè el treball sobre el terreny genera consciència ambiental, sensibilització. La gent, quan coneix i treballa sobre un territori, se l’estima molt més i en té més cura, translladant-se a nivell familiar, d’amics, de generació en generació. Al final tenim un país que és molt més cívic i molt més educat en el sentit ampli de la paraula i aquests són uns valors que no podem perdre.

23

Què li podem dir a aquells voluntaris que porten any vinculats a una feina de control del seu riu i de cop es troben amb un impacte negatiu davant el que no poden fer res?

Jo crec que les administracions, des del govern del país passant per les diputacions, el consells comarcals i fins els ajuntaments, hem de treballar en un nou model de governança i de relació amb les entitats per tal d’evitar que passin aquestes coses. No pot ser que quan has tingut un grup de ciutadans vinculats a un projecte, on s’han destinat molts recursos i esforços personals, per una manca de diàleg o comunicació es produeixi una acció que vagi en contra de tota aquesta feina que s’ha fet. Cal tenir en compte a les persones que han estat treballant sobre el territori. És tracta d’un aspecte que el nostre Departament ha de treballar, molt especialment en un àrea tan crítica com les actuacions sobre el territori. Hem de tenir cura de la relació amb la ciutadania, de que les coses que fem s’expliquin bé, que les entitats que fan al·legacions se sentin escoltades i no tractar les seves propostes com un paper que arriba a un departament i que es despatxa pràcticament sense mirar-lo. Quan es denegui un al·legació, a més de tenir una base jurídica o un motiu polític, s’ha d’establir algun tipus de diàleg amb les persones i entitats que s’han pres la molèstia de treballar el tema.

ESPIADIMONIS | ENTREVISTA

riat, que les entitats enforteixin aquesta base social que és la seva raó de ser i és la que els permet sobreviure. Nosaltres, com a departament, a través del Pla de Suport estem mirant de trobar vies conjuntes d’enfortiment per evitar que ningú amb una situació econòmica delicada es veig molt minvat o desaparegui. Nosaltres farem tot el que faci falta, buscar mecanismes externs, lligams amb altres entitats, fomentar els lligams d’entitats amb empreses en referència al voluntariat corporatiu, on es poden aconseguir nous voluntaris. També hi ha relacions que es poden establir amb universitats o centres de formació per tal de formar els propis membres de les entitats, col·laboracions que no passen per una ajuda econòmica directa sinó per una capacitació. Haurem de ser molt imaginatius, haurem de posar-hi molt d’esforç personal i professional des del Departament i des de les pròpies entitats per trobar vies que ens permetin passar aquest període que no sabem quant durarà, però que és probable que suposi un canvi en la manera de funcionar. Ara, aquelles entitats que tenen una tradició, una vinculació amb el territori i una base social no haurien de patir.

Catalunya, terra de rius 15 anys de Projecte Rius 路 1997-2012