Espiadimonis 25, tardor 2012 by Associació Hàbitats

BIÒLEG I DIVULGADOR CIENTÍFIC

LA REVISTA DE L’ASSOCIACIÓ HÀBITATS Tardor ‘12

“En aquests moments els éssers humans som un element de canvi del clima molt important, tant com la posició astronòmica del planeta, i n’hem de ser conscients”

www.associaciohabitats.cat

ESPIADIMONIS | TEMA

PERE RENOM

Entrevista a

3 4 6 8 9 10 12

EDITORIAL

Canvi climàtic

ESPIADIMONIS | TEMA

NOTÍCIES

Activitats i adopcions

RACÓ TÈCNIC

La importància de l’urbanisme en la millora dels rius FLORA

Créixen ver

14 16 18 20

EDUCACIÓ AMBIENTAL

El seguiment de rastres

HISTÒRIA

El centenari de les estacions d’aforament de les conques internes de Catalunya RUTES

Els aprofitaments de l’aigua a l’antiga vila d’Horta ENTREVISTA

Pere Renom

FAUNA

Mosquiter comú

EMPRESES

Empreses compromeses amb el territori 15è ANIVERSARI

Han col·laborat en aquest número: Alfred Bellès, Andrea Munita, David Claret, Estela Anglada, Joaquim Farguell, José Carlos de la Fuente, Pere Renom, Rocío del Río, Toni Llobet i voluntaris i voluntàries d’Associació Hàbitats. Associació Hàbitats Av. Mistral, 36 – Esc. Esq. – Pral. 2a 08015 Barcelona – Tel. 93 421 32 16 info@associaciohabitats.cat – www.associaciohabitats.cat Associació Hàbitats no es responsabilitza de l’opinió dels seus col·laboradors. Disseny i maquetació: Lluís Cintas.

Amb la col·laboració de:

La impressió d’aquesta revista s’ha dut a terme a El Tinter, SAL, empresa certificada en Cadena de Custòdia FSC® i els sistemes de qualitat ambiental ISO 9001, ISO 14001 i EMAS, a més de la norma d’Ecodisseny UNE 150301. Per a aquesta publicació s’ha fet servir paper Symbol Freelife Satin de 130g, aquest paper està certificat amb el segell FSC® que garanteix una gestió forestal responsable amb el lloc originari dels boscos, tant socialment com ambiental. A més, un alt percentatge de la seva fibra és d’origen reciclat, la qual cosa suposa un estalvi d’energia, aigua i fusta, i una menor emissió de substàncies contaminants als rius i a l’atmosfera. Motxilla ecològica de la revista Espiadimonis TOTALS UNITARIS Paper Matèries primeres Residus Consum H2O Consum elèctric Emissions co2

593,60 gr 792,31 gr 110,94 gr 5,08 litres 2,46 kwh 1223,28 gr

Hi haurà qui pensi que un canvi en les condicions de vida a la Terra no és ni més ni menys que un pas lògic dins la història del planeta i que, bé es tracti de causes natural o antròpiques, en l’eix espaciotemporal de l’univers, l’extinció de formes de vida no és significativa. Ara bé, en el moment que els efectes del canvi climàtic afecten l’espècie humana, comencem a parlar de sostenibilitat, d’adaptació i de mitigació, d’accions locals per a fites globals. Totes les nomenclatures que calguin per evitar executar grans accions, és a dir, polítiques internacionals vinculants i unívoques que restableixin l’equilibri amb el medi de forma eficaç i perdurable. Justament el context econòmic actual ens ofereix l’oportunitat de refer l’economia, la societat i, en definitiva, la relació amb el medi sota nous criteris. Cabria esperar que aquests criteris fossin en pro de la justícia, la pau i la conservació del medi. No obstant, la corrent ideològica més forta prefereix centrar-se en una crisi econòmica que fa difícil ocupar-se d’aquests aspectes que, tot i importants, no es perceben com una amenaça imminent. I així, se segueix donant prioritat a restablir un ordre econòmic que ha demostrat ser ineficient per la societat, doncs no ha sabut garantit l’accés als recursos, entesos en el sentit més ampli, a gran part de la població mundial i, a la vegada, incideix en una explotació del medi que posa en risc la vida a la Terra tal i com la coneixem. Si tants cops hem sentit a dir que les crisis són oportunitats pel canvi, val a dir que aquesta oportunitat potser l’estem perdent. Aquest número de la revista Espiadimonis, vol abordar alguns aspectes del canvi climàtic i la petjada de l’ésser humà en el medi. No només “mirar” al futur, sinó participar-ne, innovar i atendre al valor del territori són el motiu de la revista que teniu a les mans. Esperem que sigui del vostre interès.

CLIMÀTIC Canvi climàtic, efecte hivernacle, escalfament global, són conceptes dels que se’n parla i molt. Més enllà de conèixer el significat exacte d’aquestes expressions, sabem que són fenòmens estretament relacionats amb les accions dels éssers humans, que afecten les condicions de vida del conjunt del planeta i posen en entredit el model de desenvolupament actual.

ESPIADIMONIS | EDITORIAL

CANVI

ESPIADIMONIS | NOTÍCIES

ASSOCIACIÓ HÀBITATS SIGNA EL PRIMER DRET REAL DE CUSTÒDIA DEL TERRITORI DE L’ESTAT Associació Hàbitats i la finca La Central del Fai han refermat el seu compromís en el projecte de conservació del patrimoni natural i cultural vinculat al riu Tenes i la rehabilitació del patrimoni arquitectònic amb el registre d’una escriptura pública que recull el primer dret real de custòdia del territori de Catalunya. Es tracta d’un contracte inèdit a l’estat espanyol, que ha estat inscrit al Registre de la Propietat de Granollers i que dóna fe de la col·laboració a llarg termini entre una associació privada sense ànim de lucre i una finca privada. El procés s’inicià l’any 2011, quan Associació Hàbitats participà en un projecte pilot de models innovadors de custòdia d’elevada seguretat jurídica, impulsat per la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT). El projecte va permetre, per una banda, la consolidació de l’edifici de la central hidroelèctrica i el condicionament de la finca i, d’altra banda, l’ampliació del compromís de custòdia i l’augment de la seguretat jurídica en la vinculació legal entre ambdues parts. La signatura de l’acord referma el compromís de l’entitat i del propietari per protegir un espai de gran valor natural i cultural. La finca La Central del Fai es troba situada als peus dels Cingles de Bertí (Espai PEIN i Xarxa Natura 2000) i hi inclou una de les millors mostres de les edificacions industrials construïdes a la vall del Tenes a principis del segle XX, concretament d’aprofitament dels recursos hídrics del riu Tenes per a la generació d’energia elèctrica. El relleu abrupte i divers d’aquest espai natural protegit dóna lloc a salts d’aigua, balmes, gorgs, basses i formacions geològiques de gran valor ecològic i acull hàbitats rupícoles, de ribera, mediterranis i petites zones humides d’interès comunitari i autonòmic. Entre les espècies de fauna presents a l’entorn de la finca es troba l’àliga cuabarrada, el falcó pelegrí i el duc. També inclou hàbitats favorables per a la llúdriga, que a Catalunya ha estat declarada espècie protegida de la fauna salvatge autòctona i gaudeix d’un pla de conservació específic.

Associació Hàbitats és una entitat pionera en el desenvolupament de la custòdia del territori amb els primers projectes d’adopció de rius amb voluntariat que es van iniciar l’any 2003. La signatura d’aquest dret real tornar a situar l’entitat en una posició capdavantera del moviment de custòdia i de l’apoderament de la societat civil en la gestió del territori.

TERCERA TROBADA DEL PROJECTE RIUS CATALUNYA I PROJECTE RIUS BALCANS (PROJEKT RIJEKA) A finals d’abril de 2012 es va realitzar la tercera trobada internacional entre Associació Hàbitats, entitat fundadora del Projecte Rius, i les entitats impulsores del Projecte Rius a Bòsnia Hercegovina i Croàcia amb el suport del WWF Mediterranean Programme. La trobada va tenir lloc a Barcelona i hi van participar diverses entitats de la península balcànica: Lijepa Nasa, EkoMost, ModroZelena i Vrelo. La trobada va permetre avaluar el desenvolupament del Projecte Rius de cada territori, així com posar en comú les estratègies de comunicació i finançament de cada iniciativa i tractar algunes opcions de treball en xarxa pel propers anys. Durant la visita Associació Hàbitats també va presentar alguns del projectes del custòdia fluvial que desenvolupa a la conca del Besòs, ja que les entitats balcàniques tenen molt d’interès a fer un pas més en la conservació i defensa dels entorns fluvials del Neretva i Cetina. L’any 2008 Associació Hàbitats va iniciar una col·laboració amb Lijepa Nasa a Bòsnia i Hercegovina gràcies al suport que WWF Mediterranean Programme ofereix a aquesta entitat. El Projecte Rius ha tingut una molt bona acollida a les administracions locals i entre la població, fet que ha propiciat que entitats de països veïns com Croàcia s’hagin sumat a la iniciativa, que ha ampliat el seu abast a la conca del riu Cetina.

Fes-te’n soci DISSENY D’UNA CARTELLERA DIDÀCTICA A LA RIERA DE MARTINET Associació Hàbitats ha col·laborat amb l’Associació Martinet en l’elaboració d’un conjunt de cartelleres informatives de natura de la vall de Martinet, que completen una ruta condicionada durant els anys 2010 i 2011. L’Associació Martinet, que participa en el Projecte Rius amb la inspecció i adopció de la riera de Martinet i de part de la finca privada El Saüc, ha dissenyat quatre cartelleres amb criteris didàctics. Així, a més d’incloure-hi informació sobre la flora i fauna del bosc mediterrani i de ribera, cada plafó proposa una joc de descoberta temàtic al llarg del recorregut. Amb aquest itinerari es vol difondre la importància de la preservació del patrimoni cultural i natural del municipi d’Aiguafreda i animar a la ciutadania a gaudir-ne de manera responsable i participar en el projecte. A més, complementa l’oferta d’itineraris del Parc Natural del Montseny. La finca El Saüc, propietat de l’empresa d’embotits Salgot, col·labora en l’adopció de la riera de Martinet a través d’un acord de custòdia i patrocina la senyalització.

i aprofita els avantatges que t’ofereix Associació Hàbitats info@associaciohabitats.cat · T 93 421 32 16

12%

descompte directe a tots els productes i serveis, o bé la possibilitat de fer una donació pel 18% del valor de la compra directament a Associació Hábitats.

10%

descompte a tots els productes. Cal que us poseu en contacte amb Eloïsa a “Alosa, sons de la natura”. Tel. 934 241 965

Matrícula preferent als cursos generals de català als socis de l’entitat.

Regal d’una samarreta per a les comandes fetes en aquest portal. Heu d’identificar-vos com a socis/es del projecte a l’apartat de comentaris.

10%

descompte en els cursos de formació i capacitació anomenats “Cursos de promoció” organitzats per la FEEC, en benefici dels socis d’Associació Hàbitats.

10%

descompte en material òptic, calçat i complements a tots els socis.

40%

descompte en l’entrada a la Torre de l’Amo de Viladomiu Nou i a l’Església de Cal Pons per als socis d’Associació Hàbitats.

DEDUCCIÓ FISCAL PER A LES QÜOTES DELS SOCIS D’ASSOCIACIÓ HÀBITATS La deducció suposa la rebaixa del 15% de la quantitat donada en la qüota íntegra de la declaració de la renda i és compatible amb altres deduccions de caràcter estatal.

ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC

LA IMPORTÀNCIA DE L’URBANISME EN LA MILLORA DELS RIUS El cas del Pla Director Urbanístic de la vall del Tenes Qui més qui menys associa l’urbanisme, amb bon criteri, al creixement planificat de les ciutats: sobre com han de créixer, i cap a on, els carrers, edificis i serveis dels nostres pobles i ciutats. No és aquesta, però, l’única funció que avui encomanem al planejament urbanístic. També ha de vetllar per la continuïtat i la qualitat de tot el sòl rústic; és a dir, dels boscos i conreus, així com dels rius i rieres, tenint en compte tant les funcions ambientals com les socials. La relació entre rius i planejament urbanístic, com veurem, és intensa i funciona en els dos sentits: el planejament urbanístic pot solucionar molts dels problemes que afecten els rius, rius que, alhora, per com estructuren el territori, determinen els àmbits sobre els quals actua el planejament urbanístic. El Pla Director Urbanístic de la vall del Tenes pot ser un bon exemple de tot plegat. LA PROBLEMÀTICA

QUÈ HI POT FER EL PDU DE LA VALL DEL TENES?

La vall del Tenes és una més de les que s’enfilen des del corredor prelitoral cap a la serralada prelitoral (al Fai), entre el riu Congost (Granollers) i la riera de Caldes. La direcció del riu és també la dels nuclis urbans històrics (Parets, Lliçà, la Sagrera, el Rieral) i la de la carretera que els uneix, de forma que l’eix del riu és, de fet, l’eix de l’estructura urbana bàsica de la vall.

La Llei d’urbanisme de Catalunya estableix els anomenats Plans Directors Urbanístics (PDU), que desenvolupen el planejament territorial a un conjunt de municipis que comparteixen la mateixa estructura territorial, econòmica i social i, doncs, els mateixos problemes. Un dels que proposa el Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB), i que des del govern s’ha establert com a prioritari, és el PDU de la vall del Tenes, que inclou els municipis de Parets del Vallès, Lliçà de Vall, Lliçà d’Amunt, Santa Eulàlia de Ronçana, Bigues i Riells i l’Ametlla del Vallès.

Sobre aquest ordre bàsic, però, als anys 50 es van començar a urbanitzar els boscos i conreus tant de la plana agrícola del Tenes com dels turons camí de la riera de Caldes, amb el resultat que avui coneixem: urbanitzacions enormes d’escala regional, desconnectades dels petits nuclis històrics locals, que campen per tot arreu sense cap mena de criteri general mínim. Tampoc els usos industrials s’hi han emplaçat amb gaire encert, de forma que els polígons industrials de Santa Eulàlia i Bigues omplen de camions el que hauria de ser l’eix cívic del Tenes, la carretera que relliga tots els nuclis urbans històrics. D’aquest desori, el Tenes no n’ha quedat pas al marge i, com un reflex de tot plegat, ha esdevingut el pati del darrere de barris i polígons industrials, fins al punt que s’han ocupat perillosament les terrasses més baixes del riu amb cases i indústries. En conseqüència, els usos cívics del riu també han estat escassos. En resum: avui tenim una vall del Tenes amb alta dispersió de la urbanització, sense centralitats clares, i una carretera i un riu sense les funcions ambientals i cíviques que li corresponen.

Indústries en sòl amb risc d’inundació cada 10 anys a Bigues i Riells

Habitatges en sòl amb risc d’inundació cada 10 anys a Santa Eulàlia de Ronçana

Edficis en zona inundable a Santa Eulàlia de Ronçana. Planificació de l’espai fluvial de la conca del Besòs. Agència Catalana de l’Aigua.

El PDU de la vall del Tenes, per tant, parteix de les determinacions del PTMB i les concreta en un document, com diu el nom, urbanístic; és a dir: amb capacitat per classificar el sòl com a urbà, urbanitzable o rústic (no urbanitzable). Això és molt important perquè permet adequar la realitat urbanística a la proposta concreta que volem: per on aniran els creixements urbans, però també quin sòl avui urbà decidim tornar-lo rústic (o, d’acord amb el llenguatge del planejament territorial: quin sòl decidim incloure dins els espais oberts). Un exemple concret sobre això que diem. Segons el Pla d’Espais Fluvials del Besòs realitzat per l’Agència Catalana de l’Aigua, en el nostre àmbit hi ha habitatges i indústries en sòl inundable amb períodes de retorn de 10 anys. És a dir, habitatges i

indústries amb risc d’inundació cada 10 anys. El PDU podria solucionar-ho, i no només perquè pot modificar el règim del sòl, sinó també perquè pot establir les eines de gestió urbanística que ho facin econòmicament sostenible. Si l’àmbit és tota la vall del Tenes i no només un municipi, tant els beneficis (derivats de la urbanització) com les càrregues (derivades de l’afectació de sòl urbà) es reparteixen i compensen entre tots els municipis.

La resposta al problema sembla evident: un riu que explica l’estructura urbana d’un territori només pot ser una oportunitat. Cal donar-li la dimensió metropolitana per entendre’l com un eix cívic, en correspondència amb l’eix viari del Tenes, que es pugui resseguir, entendre, de dalt a baix. Cal que a Parets i a Lliçà de Vall el Tenes sigui el parc urbà per excel·lència que comuniqui amb Mollet, Montmeló i el Circuit de Catalunya. I cal també que a Lliçà d’Amunt, Santa Eulàlia i Bigues i Riells es mantingui la plana agrícola en relació amb un riu Tenes prou naturalitzat, afectant habitatges i indústries en risc que, alhora, prenen dimensió al mateix riu. Cal projectar el Tenes (és a dir, solucionar-ne els problemes) i l’instrument urbanístic que més hi pot contribuir és el PDU de la vall del Tenes. Som en plena crisi econòmica i en aquest context sembla fora de lloc parlar de creixements urbans, noves infraestructures o construcció de parcs. Però cal parar compte que una cosa és executar i, una altra de ben diferent, pensar. Pensar sempre és previ a executar. I els plans territorials i urbanístics es dediquen justament a això: a pensar com ha de ser el territori per tal que, arribat el moment d’executar, es faci amb un criteri clar, i amb l’interès públic per davant. A la vall del Tenes ja hi ha hagut als darrers anys prou errors a l’hora de localitzar sectors urbanitzables com perquè d’aquí al temps que sigui, quan algú decideixi actuar en aquest territori, ho faci sense un document de consens públic que en delimiti la localització, els guanys i els costos. Només els plans urbanístics, en aquest cas concret el PDU de la vall del Tenes, tenen la capacitat de vincular els beneficis econòmics d’un individu o d’una societat amb la consecució de projectes concrets que retornin els valors ambientals i cívics al riu Tenes. L’urbanisme no és edificar, és pensar què volem i com ho gestionem. I això sí que és urgent. DAVID CLARET I PUYAL Institut d’Estudis Territorials

ESPIADIMONIS | TEMA

El règim del sòl i la normativa, però, és només la base sobre la qual cal bastir la proposta concreta. Que vol dir, per exemple, com volem (si ho volem) fer créixer els pobles i ciutats, si cal establir noves centralitats damunt aquelles urbanitzacions sense ànima de què parlàvem abans, on cal projectar els parcs urbans generals (supramunicipals), quin caràcter ha de tenir la carretera que uneix els diversos nuclis, per on fer passar la variant si s’escau... i, en el nostre cas: què se n’ha de fer del Tenes, un riu que ens ressegueix tot l’àmbit malgrat que, a trams, ben bé sembla un residu de la urbanització.

Cal tenir present, d’altra banda, que un règim de sòl va associat necessàriament a una normativa concreta i, que en el cas del PDU, ha de ser comuna per tots els municipis. Això vol dir que les quatre o cinc normatives diferents (tantes com municipis) que afecten la plana agrícola del Tenes se simplificarien en una de sola de consensuada, molt més adequada a una plana agrícola que, no ho oblidéssim pas, és contínua i no fraccionada.

Document de treball del PDU de la vall del Tenes entre Parets del Vallès i Lliçà d’Amunt. Institut d’Estudis Territorials.

8 ESPIADIMONIS | FLORA

CRÉIXEN VER La família de les crucíferes és força nombrosa amb més de 3000 espècies principalment a l’hemisferi nord. Les trobem a les zones temperades i subtropicals i als països mediterranis. A casa nostra aquesta família està representada per 180 espècies.

CRÉIXEN VER Família:crucíferes, brassicàcies Noms científics: Nasturtium officinale, Rorippa nasturtium-aquaticum Nom en castellà: berro de agua Altres noms en català: créixems, créixecs

El nom de crucíferes troba el seu origen en els quatre pètals de la flor disposats en forma de creu. El fruit de les crucíferes és una càpsula anomenada síliqua. Els créixens vers són plantes perennes de flors blanques, rarament roses, amb quatre pètals disposats en forma de creu. Les fulles són compostes amb nombrosos folíols de forma ovalada o apuntada, de marge enter o sinuós amb petites dents. Cal parar atenció al folíol terminal de la fulla (el de la punta) que acostuma a ser més ample i arrodonit que la resta. Les tiges són fistuloses, és a dir, buides per dintre. Aquestes tiges creixen postrades i treuen força arrels. Amb quines espècies el podem confondre? Un ull poc expert pot confondre fàcilment els créixens vers amb els créixens bords ja que l’aspecte general és força similar. Per no caure en aquest parany, ens fixarem en les flors i els fruits. Com hem comentat abans, els créixens vers pertanyen a la família de les crucíferes i per això les seves flors tenen quatre pètals disposats en creu i els seus fruits són càpsules allargades com fideus. Els créixens bords, en canvi, pertanyen a la família de les umbel·líferes (com l’api) i tenen flors amb cinc pètals molt menuts (un pètal més que les flors dels créixens vers) i agrupades formant una inflorescència semblant als radis d’un paraigües. Els fruits dels créixens bords són el·lipsoïdals com pilotes de rugbi. Una altra alternativa pot ser tastar una fulla: si estem acostumats al gust dels créixens trobarem que el sabor i la olor dels créixens bords són molt diferents, ja que aquests últims recorden a l’api. Quan el veurem amb flor? La seva florida s’esglaona des de l’abril fins al setembre. On el podem trobar ? En rierols, fonts, basses i rius amb aigües riques en nutrients, és a dir, eutròfiques, des del nivell del mar fins als 1600 metres. Quins usos i propietats té? Es tracta d’una planta comestible i la podrem trobar sovint a les amanides. S’havia utilitzat com antiescorbútica, ja que pel seu alt contingut amb vitamina C ajudava a curar aquesta malaltia causada per la deficiència de vitamina C. Sembla ser que les

seves fulles contenen a més de vitamina C, les vitamines A, B2, PP i E, juntament amb sals i minerals com sodi, iode, ferro, fòsfor o manganès. I les seves propietats són aperitives, vitamíniques, mineralitzants, diürètiques i expectorants, a més de fer baixar lleugerament el sucre de la sang. D’altra banda, el seu abús pot causar irritació de l’estómac i de les vies urinàries i per això es recomana el consum moderat. Cal tenir en compte també que els créixens i altres crucíferes tenen compostos que interfereixen amb el metabolisme del iode i, en conseqüència, sobre l’activitat de la glàndula tiroides. Per tant, no és aconsellable consumir-ne grans quantitats, sobretot les persones amb poca activitat de la tiroides (hipotiroïdisme) a qui es recomana abstenir-se’n. El problema de les aigües contaminades Hi ha la falsa creença que les aigües on trobem creixen ver no estan contaminades, pel fet que la planta hi creix. Això és fals, ja que als créixens els agraden les aigües amb nutrients, que són les que acostumen a estar contaminades. A més, els farmacèutics i fitoterapeutes adverteixen que les aigües d’origen fecal que van a parar als nostres rierols transporten paràsits, i fins i tot, el virus de l’hepatitis A. Per tant, consumir créixens silvestres d’origen desconegut pot ser un perill per la salut. Es recomana netejar molt bé les fulles i aplicar un desinfectant (dels que s’utilitzen per netejar l’enciam i altres verdures), o molt millor, consumir créixens de cultius certificats que hagin estat regats amb aigües potabilitzades sense la contaminació de granges o petites clavegueres. ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i soci d’Associació Hàbitats Dibuix: Toni Llobet

MOSQUITER COMÚ Ordre: passeriformes Família: sílvids Nom científic: Phylloscopus collybita Nom en castellà: mosquitero común

Al número 23 de la revista Espiadimonis presentàvem un altre membre de la família dels sílvids molt comú als entorns fluvials, el rossinyol bord. Aquesta família comprèn nombroses espècies d’ocells de mida petita i bàsicament insectívors, amb plomatges molt discrets, que els serveixen per camuflar-se. Com el podem distingir? En el cas del mosquiter comú, amb una mica de sort podrem observar que la part superior del seu plomatge és de color bru olivaci, mentre que la part inferior és clara. De qualsevol manera, el podrem reconèixer per la seva cella, molt clara i sempre visible. Per no confondre el mosquiter comú amb el mosquiter de passa caldrà que ens fixem en què el mosquiter de passa té colors més clars i groguencs, una silueta molt més allargassada i les potes i el bec més clars. Altres candidats per a una possible confusió són el mosquiter pàl·lid, de plomatge molt més clar encara, i el mosquiter xiulaire, de cant molt característic i gorja groga. Val a dir que, tal com el seu nom indica, el mosquiter comú és el més habitual de tots quatre i la majoria de vegades que observem un mosquiter es tractarà del comú. Pel que fa a la identificació acústica, el seu reclam és un “uït” pausat, mentre que el cant és força repetitiu, amb un “txip-txap txip-txap” fàcil de reconèixer. El cant del mosquiter comú el podeu consultar a qualsevol guia sonora d’ocells. Comprovareu que és molt peculiar i fàcil de recordar. On viu? Si observem els mapes de l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 i l’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009, constatarem un fet molt clar: durant l’estiu el mosquiter comú nia en boscos mediterranis i montans, mentre que a l’hivern busca llocs més càlids a menys alçada, vora rius, embassaments i zones humides naturals on troba abundants insectes. És aquí on aquest hivern podrem observar-lo resseguint la vegetació dels marges dels rius i zones humides, fent petites revolades per capturar insectes. Durant l’estació freda també

visita camps de conreu de regadiu i zones urbanes. Cal dir que una part dels ocells hivernats que acostumem a veure són mosquiters que han ‘baixat’ dels boscos de muntanya catalans i una altra part són mosquiters vinguts de països més freds que passen aquesta estació desfavorable aprofitant l’hivern suau de la nostra terra baixa. Què menja? Es tracta d’una espècie clarament insectívora, com delata el seu bec prim i fi, incapaç de trencar llavors.

La importància dels ocells insectívors Recordo que fa molts anys, un hivern, vaig veure un mosquiter que picava les fulles d’uns tarongers amargs d’un carrer de Cornellà de Llobregat sense por a les persones i sense pausa. L’ocell repassava una fulla darrere l’altra en mig d’un matí assolellat de gener. Em va sorprendre aquest comportament que desconeixia, doncs jo a simple vista no hi veia res a les fulles. Em preguntava què feia aquest ocell i com a naturalista, volia respondre a aquest interrogant. Vaig agafar una fulla del taronger i, en mirar-la en detall, vaig distingir uns puntets blancs. Es tractava de caparretes, insectes minúsculs que xuclen la saba de l’arbre i que representen una de les principals plagues o, millor dit, flagell dels cultius de fruiters i plantes ornamentals. El mosquiter estava desparasitant els arbres de franc i sense els temibles residus dels pesticides. En aquell moment vaig constatar sobre el terreny la importància dels ocells insectívors per a la salut dels nostres arbres i plantes. Ells, sense demanar res a canvi, deixaven nets i sans aquells tarongers i molts altres arbres i plantes, a més d’omplir de vida i alegria els matins d’aquell fred hivern. Qualsevol mesura que sigui positiva per afavorir les poblacions d’ocells insectívors a casa nostra, com ara la col·locació i manteniment de caixes niu, la limitació de l’ús de pesticides als nostres jardins, parcs i carrers, especialment els persistents, i la gestió adequada dels boscos, ha de ser primordial, ja que encara no som prou conscients dels beneficis que petits i discrets ocells com els mosquiters reporten a la salut dels nostres ecosistemes naturals i urbans. ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i soci d’Associació Hàbitats Dibuix: Toni Llobet. Autors: Joan Estrada, Vittorio Pedrocchi, Lluís Brotons, Sergi Herrando.. Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 Consultable on line: http://www.sioc.cat/atles.php Autors: Sergi Herrando, Lluís Brotons, Joan Estrada, Santi Guallar, Marc Anton. Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009

9 ESPIADIMONIS | FAUNA

MOSQUITER COMÚ

10 ESPIADIMONIS | EMPRESES

EMPRESES COMPROMESES AMB EL TERRITORI Associació Hàbitats ha celebrat l’any 2012 les terceres Jornades de Custòdia i Participació Social, amb l’objectiu de donar a conèixer nous models de gestió empresarial que, a banda d’afavorir l’activitat econòmica, tenen en compte el compromís amb la societat i el medi. Els precedents de les jornades se situen l’any 2010, moment en que Associació Hàbitats crea un punt de trobada, per a les entitats que realitzen custòdia fluvial a Catalunya i altres territoris que permeti explorar nous models de gestió del medi fent compatible l’ús i aprofitament amb la conservació. Les primeres jornades van presentar experiències de diferents entitats de custòdia de la península Ibèrica. La segona edició va tractar sobre estratègies i tècniques de recuperació del bosc de ribera amb participació de voluntariat. En el present article es presenten les principals idees i conclusions dels dos espais de tertúlia de les terceres jornades. De l’explotació convencional a l’explotació ecològica. Dificultats, beneficis i valor afegit. El primer espai de tertúlia va comptar amb la presència de Josep Maria Albet, soci fundador d’Albet i Noya, vinyes i vins ecològics (Penedès) i de Pere Garet, propietari de l’explotació rural La Font i de la casa rural El Verdaguer (Lluçanès), i signant d’un acord de custòdia. Carles Barcons, propietari de l’Hotel Molí de la Torres a Bigues i Riells, va excusar la seva presència en l’últim moment, però compta amb un acord de custòdia amb Associació Hàbitats i va estar representat per aquesta entitat. L’idea fonamental que es va desenvolupar al llarg de la tertúlia va estar la necessitat d’invertir en capital intel·lectual per tal d’apostar per models “ecològics” o “socials”. Adquirir aquest

L’Hotel Molí de la Torre a Bigues i Riells està situat en una fàbrica tèxtil construïda sobre un vell molí del segle XII, tot aprofitantne els recursos hídrics existents i integrant fonts d’energies renovables. Ha obtingut el distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental de la Generalitat de Catalunya i l’any 2009 inicià una col·laboració amb l’Associació Hàbitats mitjançant la signatura d’un acord de custòdia del territori, amb l’objectiu de millorar la gestió de la finca per tal de fer compatible l’activitat amb la conservació de l’entorn natural i fluvial del Tenes.

capital implica dos procesos. D’una banda, una cerca constant d’experiències i projecte innovadors, dins i fora de Catalunya, amb una actitud d’aprenentatge continuat. D’altra banda, el desenvolupament de projectes propis de recerca on aplicar els coneixements adquirits i generar-ne de nous, amb tarannà proactiu. En aquest procés és clau la recuperació dels coneixements i pràctiques locals i tradicionals, afavorint la transferència i intercanvi intergeneracional i geogràfic i, que a més, té un impacte positiu en el territori en posar en valor o, fins i tot, recuperar el llegat cultural i natural particular. De la mateixa manera que se cerquen coneixements externs, la recerca configura un nou capital propi amb valor exportable, que pot esdevenir molt impotant de cara a l’accés al mercat i al manteniment de la competitivitat.

Pel que fa als aspectes pràctics, els participants resten importància a certs requisitis legals que, tot i més estrictes i restrictius a l’hora de formar part de determinats cercles, no representen l’obstacle més important. La clau és considerar les explotacions amb criteris ecològics i socials com la manera natural i lògica de treballar, és a dir, no com a camins alternatius a l’explotació convencional. En aquest sentit, l’explotació considerada convencional és la que ha generat entorns artificials adaptats a les seves necessitats. El model de producció “ecològica” es contempla així de forma intrínseca a l’activitat econòmica. Per tant, generar criteris de qualitat més estrictes és una aposta per la qualitat en la producció que beneficia a les empreses i als consumidors. Per últim, cal destacar que els discursos dels participants van denotar un sentiment d’orgull per la contribució a un desenvolupament econòmic respectuós i durable amb el territori. En aquest sentit, van encoratjar a tothom a lluitar pels somnis i a esforçar-se pel treball ben fet, com a veritable actitud i fet diferenciador dels emprenedors. Del voluntariat corporatiu al voluntariat personal. Compromís, corresponsabilitat i servei social. El segon espai es va configurar com una taula rodona d’experiències amb la participació d’Imma González de Gates Spain, Igone Bartomeu d’Unilever España, David Poudevida de Bonpreu i David Franquesa i Xavier Carbonell de Som Energia. El fet diferencial de les experiències proposades rau, principalment, en el desenvolupament de programes de responsabilitat empresarial externs i interns. No només es tracta de garantir la qualitat en el servei i atenció a clients i con-

sumidors sumant-hi criteris ambientals i socials. Les diferents organitzacions empresarials han de partir de la base interna, fent partícips els treballadors i treballadores de la presa de decisió i de la posada en pràctica de la responsabilitat corporativa. Ampliant aquesta idea, és necessari que les accions de voluntariat corporatiu prenguin significat en l’estratègia de l’empresa. Les col·laboracions puntuals amb una entitat en el marc d’una campanya solidària poden entendre’s a nivell intern com a estratègies d’imatges cap a l’exterior i, difícilment, aconsegueixen l’implicación de la plantilla. Els objectius no poden ser exclusivament dels tipus “plantar 300 arbres” o “recollir 20 tones de menjar”. S’han de generar objectius compartits i gratificants per als treballadors i treballadores dins de la seva jornada laboral. Es parla, per tant, de voluntariats personals en el marc de l’empresa, en comptes de voluntariats corporatius (on sembla que el treballadors es converteixen en executors del pla de responsabilitat, d’igual forma que realitzen la resta de tasques que tenen assignades). Entendre la responsabilitat com un aspecte també d’organització interna promou la identificació d’uns valors i una visió compatida, així com afavoreix un major sentiment de reconeixement i pertinença en el si de l’organització. En aquest procés és fonamental, per tant, obrir i mantenir canals de comunicació i participació, tant amb els clients com amb tot el personal intern. La jornada ha estat mostra d’un nou escenari empresarial, on les diferents organitzacions empresarials, enteses com agents econòmics, socials, polítics i culturals, han d’assumir un rol amb visió de futur, emprenedor, decidit i valent, i han d’assolir una responsabilitat global, que tingui en compte els diferents estrats, des de i per a les comunitats i els territoris on resideixen i on tenen un impacte.

11 ESPIADIMONIS | EMPRESES

La cadena de distribució Bonpreu compta amb un programa de Responsabilitat Social Corporativa, un Programa de Solidaritat, una Estratègia de Medi Ambient i un Pla d’Igualtat d’Oportunitats. Des de 2008 col·labora amb Associació Hàbitats i el Projecte Rius mitjançant un programa de donacions dels clients.

ESPIADIMONIS | TEMA

Òs onca del Bes 28/01/12 C

24/03/12 Conca del FRANCOLÍ

28/01/12 C onca del Bes Òs

08/07/12 C onca del Llobregat

À i el Fluvi la Muga de 6 Conca 16/05/0

24/03/12 conca deL TER

l’Ebre conca de

ESPIADIMONIS | TEMA

14/07/12

14/02/12 conca deL GAIÀ IX onca del FO 24/02/12 C

2 15/09/1 de Conca oguera N la Çana Ribagor egre S i el

15/09/12 C onca de la Noguera RibagorÇana i el Segre

m i e u n g t de e s l E

ESPIADIMONIS | EDUCACIÓ

Quan un s’endinsa a un bosc de ribera a qualsevol dels nostres rius sense l’experiència suficient i es deixa portar per la tranquil·litat del lloc, pot tenir la falsa percepció de buit, d’una gairebé absència de fauna salvatge. Si el nostre suposat passejant només vol una mica de pau i gaudir del paisatge, continuarà el seu camí sense més preocupació que esquivar l’ocasional ciclista “bettetero” que circula veloç amb el cap cot o de preguntar-se durant el temps que triga a creuarse amb ells, si aquell gossàs al que el seu amo porta a passejar solt i desbocat “fa alguna cosa”. En canvi, si el passejant té curiositat suficient per preguntar-se on són tots aquells animals que es diu que viuen en aquells ecosistemes, haurà de recórrer a la identificació d’indicis de la presència que la fauna salvatge va deixant al seu viure quotidià.

La neu és un substrat meravellós per trobar rastres, com aquest trot decidit d’una guineu (Vulpes vulpes).

Potser, el primer que li cridarà l’atenció serà el cant dels ocells, estupenda eina per detectar-los i identificar-los quan es va desxifrant el seu llenguatge, però desesperadora cacofonia quan el naturalista comença i no hi ha qui s’entengui a aquella torre de Babel. Poc a poc l’explosiu refilet que sent dins el laberint de bardisses cobrarà sentit quan, quiet i a l’aguait, sorprendrà al seu autor, que lluny de ser un ocellot en consonància amb aquella potent melodia, es descobreix com un moixonet amb la cua enlairada i, ves per on, haurà relacionat al cargolet amb el seu cant. El tamborineig del picot garser, el trompeteig de la fotja, el riure histèric del picot verd, el crit d’alarma de la merla comuna, el xiulet d’àrbitre del blauet, que canvia de perxa volant a ran d’aigua, o el melodiós cant

metàl·lic del pit roig que defensa el seu arbust de qualsevol que li disputi, aniran dibuixant un paisatge acústic que representa l’avifauna d’aquell tram del riu.

Una vegada arribat aquí, el naturalista s’haurà de preguntar pels mamífers. Ha sentit al paranyer de la zona explicar que ell caçava llúdrigues a la zona per vendre la seva pell. A les publicacions de natura ha pogut llegir que existeix un visó, l’americà, procedent de fugues a granges pelleteres i que es diu que s’ha expandit per moltes de les nostres conques fluvials. Un pescador li va comentar una tarda que havia pogut veure per allà a una mena de gat amb la cua anellada estarrufada i lliurea de lleopard, que el naturalista aficionat ha deduït que es tracta de la geneta, exòtic vivèrrid africà que va arribar cavalcant amb els guerrers musulmans a l’Edat Mitjana. S’acabarà plantejant si aquestes criatures existeixen o, en canvi, formen part de mitologia. Però si són reals, quina és la porta que ha d’obrir per entrar al secret món dels mamífers? La resposta són els rastres. Caus, petjades, restes d’alimentació, excrements, cranis, pèls... la fauna salvatge deixa proves diàries de la seva existència, només hem d’aprendre a mirar, a saber què busquem i on trobar-ho. Quan es van adquirint els coneixements necessaris i anem despertant l’habilitat de rastreig que portem latent dins nostre, doncs ens va ens va permetre sobreviure durant el període en que la nostra espècie era carronyera i caçadora, els indicis de presència dels mamífers salvatges van aflorant on abans no veiem res. Una vegada trobarà la petjada d’una guineu, no d’un gosset no, d’una guineu! a la voreta d’un camí. Una altra, la latrina comunitària d’un clan de conills. Trobarà una petjada i sabrà

Però cal saber com són aquests rastres. Quines són les claus per diferenciar petjades que al profà li semblen totalment iguals? Quan falten elements que no s’han imprés al substrat, hem d’abandonar l’intent d’identificació? I si la mida no coincideix amb la que posa a les guies clàssiques, ja no correspon el rastre a l’espècie sospitada? Tenint en compte que trobar la petjada perfecta és gairebé impossible, és recomanable començar a fer-se una col·lecció de petjades de cada espècie trobades al camp, fins a aconseguir una mostra significativa. És important familiaritzar-nos amb les empremtes que estan incompletes, a les quals els hi manca algun element, un dit, unes ungletes que no són retràctils, un lòbul...

o transparent, però si ens deixem algun tret per dibuixar es perd per sempre. Amb tot, la tècnica més apropiada per a un bon registre és el buidat de la petjada amb escaiola. Fer un motllo de la petjada trobada ens permet observar tots els detalls del rastre perfectament conservat, estudiar-la tranquil·lament i anar registrant una mostra significativa dels rastres dels mamífers del nostre interès. Tot això ens permetrà reconèixer posteriorment les petjades “dolentes” que trobarem al camp.

ESPIADIMONIS | EDUCACIÓ

discernir entre el gat, la geneta i la fagina. Les avellanes rosegades li parlaran de la rata cellarda, a un solc ample i sinuós a la sorra de la vora del riu no veurà el pas silenciós de la serp gegantina que les rondalles del poble ubiquen en aquell bosc, sinó a una llúdriga que ha lliscat com si nedés per la sorra, ja que com ha après, el caràcter lúdic de la reina del riu provoca aquest tipus de desplaçaments quan troba un substrat arenós amb l’única i exclusiva finalitat de divertir-se. Unes closques seques de cranc americà a la vora del riu, foradades pels ullals de neurocirurgià del mustèlid i les seves petjadetes impreses al fang, li indicaran que l’autor de la mariscada ha sigut el visó americà.

e rastres L’estudi i el coneixement dels indicis de la presència de la fauna, ens obrirà de bat a bat les portes de la seva agenda oculta. Encara que no els puguem veure hi són, però fan el torn de nit. Quan nosaltres sortim al camp, el toixó dorm al seu cau; la guineu s’ha arraulit sota una mata; la rata cellarda s’amaga al marge de pedra seca, sota la figuera, la comunitat de veïns on també hi viuen la musaranya, la ratapinyada, la sargantana roquera i el dragó comú; la porcada de senglars ja s’ha preparat els seus llits amb condícia i jeuen deixant-se acaronar per l’escalforeta dels primers rajos de sol. Al capvespre, quan l’últim pescador de truites ja és a casa i ha penjat l’armilla plena d’hams més grans del número 7 i el tractor del pagès descansa al garatge que fa olor a ceba, ells surten a buscar-se les garrofes i, com viure sempre deixa un rastre, el rastrejador podrà llegir-lo al dia següent i gaudirà de l’habilitat que li va ser tan útil per sobreviure quan en depenia, per aconseguir aliment o evitar depredadors. Avui, al nostre país, que ja no hem de tornar amb carn de bosc per alimentar al clan, el rastreig ens proporciona l’indescriptible plaer d’estar en contacte amb la resta d’éssers vius. JOSÉ CARLOS DE LA FUENTE Naturalista

Hi ha diferents tècniques per registrar les petjades al camp. Potser la fotografia és la menys útil per una correcta identificació i, en qualsevol cas, sempre s’ha de fer amb una referència de mida. També existeix l’opció de fer un dibuix de la petjada sobreposant-hi un full de material translúcid

T’agradaria aprendre a reconèixer els rastres dels mamífers? Associació Hàbitats organitza visites guiades amb José Carlos de la Fuente i tallers en espais interiors amb diferents mostres, com petjades, restes d’alimentació o excrements. Trucan’s al 93 421 32 16 o escriu a info@associaciohabitats.cat i informa’t de la nostra oferta educativa.

Rastre fresc d’una llúdriga costanera (Lutra lutra).”

16 ESPIADIMONIS | HISTÒRIA

EL CENTENARI DE LES EST DE LES CONQUES INTERN Evolució històrica (1912-2 La necessitat de conèixer la quantitat d’aigua que porta un riu en un moment determinat i com varia al llarg del temps va esdevenir una prioritat a Catalunya a principis del segle XX. La construcció d’embassaments per garantir aigua durant els períodes d’estiatge o sequera i augmentar la superfície de regadiu, va motivar la construcció de sistemes de mesura del nivell del riu i, de retruc, del cabal, per conèixer la viabilitat de la construcció dels esmentats embassaments, la quantitat d’aigua que es podia derivar per regar o per beure, o per conèixer el règim fluvial dels rius.

Riera Aiguadora a Navàs

Una estació d’aforament és una estructura fixa que es construeix al riu i que serveix per mesurar de manera contínua la variació del nivell de l’aigua, el qual s’enregistra sobre un suport de paper (o limnigrama). El paper embolica un cilindre que gira gràcies a un sistema de rellotgeria i fa una volta per setmana. El cilindre està unit a una politja que subjecta una cadena i, en un dels extrems hi ha una boia que fa de flotador i a l’altra, un contrapès. Una fluctuació del nivell del riu fa moure la boia, la qual fa moure la politja, la qual fa moure el retolador sobre el paper i registra la fluctuació del nivell. Aplicant una simple fórmula on, apart del nivell també hi intervé la velocitat de l’aigua, s’obté el cabal que circula pel punt de mesura. Amb la dada de cabal es poden calcular tots els paràmetres que se’n deriven o amb els quals hi té relació (volums d’aigua, escolament, cabals específics). Dels registres continus, es poden extreure mitjanes diàries, mensuals o bé anuals que permeten cobrir les necessitats plantejades inicialment. Aquests sistemes de mesura, que ja existien als Estats Units des de 1860, van aparèixer a les conques internes de Catalunya de manera puntual durant els anys 1908 i 1909 a la riera de Llémena (a Sant Gregori), a la conca del Ter. El 1912 marca el punt de partida del naixement d’una xarxa de

control i vigilància fluvial ja que es posen en servei fins a 11 estacions d’aforament durant aquell any. Les dues primeres estacions es van instal·lar al riu Cardener: la primera a Cardona i la segona a Manresa. La tercera estació es va construir al riu Ter, a Manlleu. La quarta estació es va construir al riu Anoia a Sant Sadurní i la cinquena al Llobregat, a Martorell. Es va incorporar a la xarxa l’estació preexistent de la riera de Llémena, a Sant Gregori, i es va engegar l’estació del Ter a Girona. A la Muga es va posar en marxa l’estació de Boadella i al Fluvià se’n van posar dues en servei: Olot i Esponellà. A les conques del sud se’n va construir una al riu Francolí, al terme de la Riba.

Riera Gavarresa a Artés

La majoria d’aquestes estacions es van construir per determinar la viabilitat de la construcció d’un embassament al voltant de la zona on s’instal·laven. En alguns casos, aquestes obres es van arribar a materialitzar, com és el cas de l’embassament de Boadella, o el cas frustrat de l’embassament d’Esponellà (o de Crespià), al Fluvià, que es va començar a construir però les constants fuites d’aigua van fer el projecte inviable. D’altres tenien l’objectiu de controlar també les riuades, com podria ser el cas de les estacions de Cardona i Manresa com a conseqüència dels estralls que va causar la riuada del 1907 en aquesta conca (D.D.A.A., 1985).

L’Anoia a Martorell

Després d’aquestes primeres estacions, el nombre de punts de control va anar augmentant de manera constant i cap al 1930 ja n’hi havia una vintena en servei. Malauradament, a partir de 1932 i fins el 1941 aquesta tasca s’interromp sobtadament com a conseqüència de la Guerra Civil a totes les estacions. El 1942, però, es van recuperar els registres a la major part d’estacions i durant tot el període de postguerra en van funcionar 25. A partir de 1962, i com a conseqüència dels aiguats del Vallès, va augmentar el nombre d’estacions d’aforament destinades a la vigilància, control i previsió de riuades. Cal destacar la construcció de fins a 7 estacions només a la conca del riu Besòs, que fins aleshores no en tenia cap, per controlar i prevenir episodis semblants. Fins l’any 1996 el nombre d’estacions voltava la cinquantena i, a partir d’aleshores es va produir un canvi tecnològic que va modernitzar la xarxa, automatitzant electrònicament les estacions, i s’hi van instal·lar aparells que facilitaven la disponibilitat immediata de les dades mitjançant comunicacions via ràdio. La revolució tecnològica va fer créixer exponencialment el nombre d’estacions, que van arribar a la vuitantena, per controlar, a més de les riuades, els cabals derivats per les hidroelèctriques, l’abastament a nuclis urbans, els regadius i, fins i tot, el cabal d’aigües residuals. El nombre màxim d’estacions es va assolir durant el 2010, amb 90 estacions d’aforament en funcionament. A partir d’aleshores, com a conseqüència de les restriccions econòmiques i fins el setembre de 2012, el nombre d’estacions en servei va caure a nivells semblant a la desls anys 80, és a dir, a unes 55 estacions.

El desmantellament de la xarxa de control durant la commemoració del centenari d’existència desllueix l’efemèride i en rebaixa la importància. Les dades de nivell i cabal són costoses d’aconseguir, tant a nivell econòmic com en recursos humans i tècnics. L’amenaça del canvi ambiental i la suposada reducció de la disponibilitat de recursos hídrics, sobretot en àmbits mediterranis, demana conèixer amb precisió l’aigua que circula pels rius, el volum d’aigua que s’extreu de pous i mines o que es deriva cap a canals hidroelèctrics o de regadiu, i el consum domèstic d’aigua. Cal tenir en compte que l’ecosistema fluvial també necessita aigua per subsistir i desenvolupar-se i per tant, garantir-ne la quantitat necessària i també la qualitat adient.

Limnògraf

L’aturada de registres de cabal que s’està produint actualment representarà una llacuna important en les sèries de dades històriques que introduiran grans incerteses en les estimacions que s’hagin de fer per “omplir el buits” per part dels usuaris de les dades. JOAQUIM FARGUELL PÉREZ Professor de Geografia a la Univeristat de Barcelona D.D.A.A.(1985): L’acció catastròfica de les avingudes. Resum de les avingudes històriques als Països Catalans. Treball inèdit i anònim. Agència Catalana de l’Aigua.

17 ESPIADIMONIS | HISTÒRIA

TACIONS D’AFORAMENT NES DE CATALUNYA 2012)

18 ESPIADIMONIS | RUTES

Torrent de la Carabassa

ELS APROFITAMENT A L’ANTIGA VILA D Fins a 1914 l’aigua de les mines i fonts de Collserola i d’altres aqüífers del pla constituïa la font principal d’aigua de consum domèstic de la ciutat de Barcelona i de les viles que l’envoltaven, mentre que el Rec Comtal va propiciar el desenvolupament industrial i agrícola del pla fins al segle XVIII. Durant els segles XVIII, XIX i principis del XX, però, va ser necessàri ampliar i diversificar les fonts d’abastament i es van portar a terme diverses obres i canalitzacions per conduir aigua de punts més allunyats fins la ciutat com, per exemple, la construcció de dos aqüeductes des de Montcada. Al 1914 una virulenta epidèmia de tifus que es va relacionar, precisament, amb els aqüeductes de Montcada, va precipitar una reorganització del servei d’aigües, amb un nou sistema d’abastament i clavegueram, precursor de la xarxa actual d’abastiment. Avui dia aquesta xarxa té poc a veure amb l’existent fins 1914, però encara hi ha algunes mines i pous que continuen en funcionament, essent la vila d’Horta un bon exemple per conèixer l’ús que es feia d’aquesta aigua.

Xemeneia a Can Mariner

L’antiga vila d’Horta era coneguda al segle XVIII per l’abundància d’aigua que tenia. Nombroses rieres, pous i cisternes abastien la població, les hortes i petites indústries. Pel que fa al consum domèstic, avui en dia encara es troba en funcionament la mina de Can Travi, que dóna servei a algunes famílies. Comencem la ruta resseguint el traçat de la mina, que ens porta pels antics carrers de la vila, entre cases baixes, carrerons estrets i antigues masies, com la de Can Mariner, que acull la biblioteca municipal i que conserva una xemeneia espectacular. El canal circula sota els carrers Jerez, de la Plana, Sanpere i Miquel, Rajoler, Horta i Cartellà fins la cantonada amb Pitàgores, mantenint un mínim pendent perquè l’aigua sempre hi circuli.

Biblioteca Can Mariner

La mina de Can Travi, de 1375m de longitud, va començar a subministrar aigua l’any 1860 i compta amb quatre torres d’aigua, que permeten entrar a la mina per netejar-la i fer-ne reparacions i repartir l’aigua als diferents usuaris. La primera torre se situa a la Plaça de Les Masies d’Horta, la següent al final del carrer Sanpere i Miquel, la tercera al carrer d’Horta amb el carrer de la Galla i la quarta al carrer Cartellà amb Pitàgores. Aquesta última formava part de l’antiga fàbrica de midó de Joan Oliver i destaca arquitectònicament, amb una cornisa esglaonada i culminada per una corona. Deixem la mina enrera i descobrim el passat agrícola de la vila, fonamentat en la fertilitat que l’aigua donava a la vall d’Horta. A la vila hi havia nombrosos masos, granges i palaus, amb jardins, boscos i importants extensions de vinya i horts. El

19 ESPIADIMONIS | RUTES

TS DE L’AIGUA D’HORTA Can Farga

Torres d’aigua

barri conserva alguns dels masos reconvertits en cases privades o equipaments públics, com Can Mariner, però en general han perdut gairebé tots els terrenys que els envoltaven. Enfilant el carrer Pitàgores arribem fins al Passeig Maragall, tot just a l’alçada de Can Farga, un imponent edifici del segle XI amb torre de defensa i un dels testimonis més importants del passat agrícola d’Horta, en aquest cas per les seves vinyes. Can Farga és una de les masies millor conservades de Barcelona i dóna nom al barri de la Font d’en Fargues. Regava els seus conreus amb l’aigua del torrent de Carabassa, que baixava des del Carmel, passant pel carrer Llobregós. Al costat de Can Farga, per la banda del carrer Peris i Mancheta, es pot observar el canal sec per on passava el torrent i del qual el mas prenia les aigües per als conreus. L’última fita de la ruta ens porta fins a un aprofitament ben diferent de l’aigua, ja que els recursos hídrics d’Horta també van permetre el desenvolupament de petites indústries. Les bugaderies d’Horta configuren el principal vestigi. Al segle XVIII la ciutat de Barcelona encara no havia enderrocat les muralles però la població que aplegava feia necessari que molts dels serveis es desenvolupessin en les viles properes. La Clota i Horta es van convertir en la bugaderia de la burgesia.

Molt a prop de Can Farga trobem el carrer Aiguafreda, on s’amaga un dels racons amb més encant del barri d’Horta. En aquest passatge es conserven un conjunt de pous i safareigs, que avui en dia contenen jardineres i plantes ornamentals, i on encara s’hi conrea algun petit hort. Un final perfecte per imaginar la importància que l’aigua ha tingut en aquesta vila fins fa pocs decennis i, en definitiva, per fer-nos una idea del paper que la xarxa hidrogràfica i les canalitzacions de rius i rieres han tingut en la història del pla de Barcelona. ROCÍO DEL RÍO LORENZO Educadora social Bibliografia GIMÉNEZ, CARLOTA (2009). Riera, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó. Ajuntament de Barcelona. MARTÍN, JOSÉ MANUEL (2007). Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929). Tesis doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. Barcelona. 1:10 000 / Pla de la Ciutat (1935) Ajuntament de Barcelona. Editor digital: Institut Cartogràfic de Catalunya (sepia).

Pous i safareigs al carrer Aiguafreda

Pere Renom Vilaró

ESPIADIMONIS | ENTREVISTA

Badalona, 1972 Reporter del programa del canal 33 Quèquicom Llicenciat de Biologia

Pere Renom va descobrir a 4rt d’EGB que l’estudi del medi i dels animals es feia en una carrera que es diu Biologia i, des d’aleshores, va tenir clar quina seria la seva professió. Avui en dia es considera molt afortunat de poder dedicar-se a la seva passió i gaudeix de la seva tasca de divulgador científic a la televisió, que li permet continuar descobrint el món que ens envolta i conèixer moltes iniciatives i persones que treballen entorn el territori. Com valores la comunicació ambiental que es fa avui dia a la televisió? Hi ha una mica de tot. Hi ha programes centrats en el medi que estan molt ben fets, com el programa Medi Ambient del migdia de TV3, que és curt, concís i toca temes molt diversos. Per altra banda, hi ha programes dedicats a la ciència que, en alguns casos, també tracten sobre el medi. Alguns aborden les últimes novetats i aposten per ser molt seriosos, dirigint-se a un públic molt interessant en ciència en sentit estricte; mentre que d’altres, com Quèquicom, optem més per ciència quotidiana i un enfocament més amè, que arribi a un major nombre de persones. Hi ha programes que fan un tractament més frívol del medi i de la ciència que també troben el seu públic. Personalment, no m’interessen gaire, però no els censuro. Busquen un altre perfil i crec que és millor que hagi un programa una mica més frívol sobre el medi a mitja tarda, que un programa del cor. El medi és una idea i es pot tractar des de moltes perspectives, científica, conservacionista, presentant curiositats o, directament, de paisatges. Per últim, els telenotícies i diaris també presenten informació ambientals, tot i que no són seccions fixes. En general, hi una mica de tot i ja està bé, tot i que es podria fer millor i es podrien fer molts més programes. Si mires les graelles de la televisió és fan, com a molt, tres programes per canal, d’un total aproximat d’una cinquantena a la setmana. La informació ambiental està subordinada a la presencia d’altres temes, com ara a la crisi? A Catalunya jo crec que no. Tot i que els canals de televisió estan tancant i retallant, s’estan conser-

vant els programes de medi ambient. Però també és cert que als telenotícies el gruix principal de la informació està conformat per la situació econòmica i política. Només compten amb 25 minuts per presentar les notícies i, llavors, arriben els esports. Amb tot, l’espai destinat al medi és molt curt, a no ser que passi alguna cosa rellevant, que no és cada dia. En qualsevol cas, no crec que la falta de notícies ambientals tingui a veure amb la crisi econòmica, sinó que és una situació habitual en la que es considera que altres temes són més importants. Quins són els elements claus per a què la informació ambiental arribi als diferents sectors socials? Per la meva experiència en televisió hi ha dos aspectes que s’han de donar alhora de realitzar comunicació ambiental: s’han d’explicar coses noves i s’ha d’entretenir. És tan important una cosa com l’altra. El criteri d’entretenir és molt important en televisió. La gent treballa moltes hores i arriba a casa a la nit cansada i la televisió, molts cops, es mira mentre es fan altres coses. No pots fer un programa que exigeixi el 100% de l’atenció d’algú perquè el perdràs. Pel que fa l’objectiu d’explicar coses, cal ser molt rigorosos, però el més important potser és connectar amb la gent i, en aquest sentit, al programa en el qual participo intentem explicar la ciència quotidiana, les coses properes: l’aigua, la sang, els tomàquets, la bugada... D’alguna manera, ens posem en el paper d’un nen que ho pregunta tot. A vegades les preguntes que fa semblen “tontes” però, sovint, es deu al fet que no sabem la resposta. Els nens són científics i quan creixen sovint deixen de ser-ho. Nosaltres intentem mantenir aquest esperit infantil, aquesta curiositat de preguntar-nos-ho tot.

Ara bé, si es busca destacar una opinió s’ha de fer d’una forma molt directa, “jo penso això”, i, sinó, s’ha d’evitar caure al màxim en un posicionament. El que no pot ser és simular que allò no té cap mena de biaix, disfressant les coses de rigor. Jo crec que s’ha de ser honest. Si la fas, la dius. I si no, procures no fer-la. Però no fer-la amagant. Crisi ambiental, forat a la capa d’ozó, efecte hivernacle... Cada cert temps sembla que hi ha un nou tema que es posa de moda. Ara mateix es comença a parlar molt de canvi climàtic. Creus que la població comprèn aquest concepte?

És en aquest moment de millora quan arriba la gran sorpresa: es detecta el canvi climàtic. Ara entrem en aquesta era que suposarà un canvi extraordinari perquè afecta totalment la nostra manera de viure marcada per l’ús dels hidrocarburs, els plàstics, la generació d’electricitat amb centrals tèrmiques i nuclears, etcètera. Frenar tot això costarà molt de temps. Tot i que canviéssim ara radicalment, d’aquí a 100 anys encara estaríem patint les conseqüències. Per tant, ens trobem en un moment en el que cal prendre consciència de tot això. En l’àmbit polític es comença a signar algun acord que, per feble que sembli, era impensable fa uns anys. En l’àmbit econòmic no està clar què passarà. Algunes de les propostes que s’estan fent no semblen les més adients. Per exemple, ara s’aposta pels cotxes elèctrics, però en aquests moments no podem generar electricitat per abastir la renovació de tot el parc mòbil actual.

La relació i la visió que tenim del medi s’estructura en cicles i afecte a tots els sectors econòmics i estrats. Per exemple, fins als anys 60 el fet que la teva filla sortís amb un noi que arribava a casa cremant roda i fent accelerar el cotxe era motiu d’orgull. Però en aquell moment es van publicar una sèrie de llibres de gran influència, especialment “La primavera silenciosa” de Rachel Carson, que van marcar un punt d’inflecció i van donar lloc a un canvi moral que fa que, avui en dia, aquest tipus d’actituds estiguin sancionades socialment.

No val només amb buscar una alternativa al petroli per mantenir el ritme de consum actual. El que hem de fer és baixar el ritme i jo crec que costarà cenyir-se el cinturó.

Per mi, la gràcia de la moral és que és adaptativa. El desenvolupament de la moral ha millorat la vida de les persones. Si ens matem els uns als altres ens extingim, així que la moral estableix els termes

I, a més, com a cop de gràcia final, la crisi. Malgrat totes les conseqüències negatives de la crisi, jo crec que en el fons ajudarà, perquè està frenant bastant la indústria i el consumisme.

Jo penso que no hi ha comunicadors de cap tipus que siguin neutres. Darrera de cada notícia hi una persona i una subjectivitat. Quan jo faig un reportatge procuro informar-me’n molt, però en aquell reportatge pesarà la meva visió del tema. Per exemple, a mi no m’agrada la confrontació i em centro en explicar les coses des d’un punt de vista científic, en comptes d’adoptar un enfocament més polèmic com potser buscaria un altre company. En el fons, la personalitat del que està fent allò s’està reflectint d’alguna manera.

“està molt mal vist”o “està molt mal fet” i, tot i que són una invenció, ens ajuden a conviure. Per tant, què és el millor que podem fer per canviar la nostra actitud? Canviar la nostra moral. Fins als anys 60 anar a caçar, tirar la benzina dels vaixells per la borda, deixar els llums encesos, o l’aixeta oberta no estava mal vist. En el moment en que comença a estar mal vist es produeix un canvi en la nostra moral i avui en dia considerem que tot això no està bé i tothom procura reciclar, tancar els llums, no gastar en excès, conservar el medi ambient. I, de fet, des dels anys 60 ha hagut una important recuperació del medi.

ESPIADIMONIS | ENTREVISTA

Els comunicadors ambientals i científics haurien de limitar-se a explicar el món que ens envolta o haurien de prendre un compromís actiu en la defensa del medi?

22 ESPIADIMONIS | ENTREVISTA

Sembles molt segur de l’existència del canvi climàtic, però encara hi ha veus escèptiques que consideren que no està del tot demostrat.

que han estat unes oscil·lacions periòdiques. Aquests canvis es deuen a diversos motius, principalment a la posició astronòmica de la Terra i la composició de l’atmosfera.

Jo no sóc gens escèptic, ho tinc claríssim, està passant i passarà, tot i que accepto que encara hi hagi escèptics. Està demostrat que ha augmentat el diòxid de carboni (CO2), el monòxid de carboni (CO) i el metà (CH4) a l’atmosfera i això ha comportat un augment de la temperatura. A partir d’aquí no s’ha demostrat cap altre fet. Se suposa que l’augment de la temperatura afectarà a la circulació atmosfèrica, canviarà el balanç hídric, especialment al Meditarrani, i patirem més sequeres. Això està començant a passar, però el clima es basa en sèries de, com a mínim, 30 anys i encara no han passat prous anys de canvis per obtenir dades concloents. Per tant hi ha gent que es pot mostrar escèptica.

Pel que fa a la posició astronòmica, podem parlar de les sèries o cicles de Milankovitch. El planeta, a més de tenir els moviments de rotació i de translació, en té d’altres. Fa un moviment com de baldufa que dóna lloc a la successió dels equinoccis. També varia l’excentricitat de la Terra, és a dir, hi ha canvis en la distància de la Terra respecte al sol mentre fa l’òrbinta, més circular o més el·líptica. I la Terra té una certa inclinació del seu eix que també varia poc a poc. Tot això canvia el balanç tèrmic que arriba del sol.

A més, com que es tracta d’un canvi global, algunes persones poden pensar “jo què puc fer?”. Doncs com deia el Capità Enciam, els petit canvis són poderosos. Així que un cop tothom hagi vist que això és imparable s’hauran de fer molts canvis i els haurem de fer tots. Podries oferir una explicació entenedora del concepte canvi climàtic? El primer que s’ha d’explicar és la diferència entre meteorologia, que és el temps que fa cada dia, i el clima, que és la succesió anual de la meteorologia. A nivell climàtic i estadístic, el clima mediterrani actual és sec a l’hivern i a l’estiu, i és plujós a la primavera i la tardor. Però això ha canviat molt al llarg de la història del planeta. Per exemple, hi ha hagut períodes en la història, com en l’època dels dinosaures, en que l’àrtic estava completament desgelat i es podia travessar navegant. Així, han hagut períodes molt calurosos i d’altres més freds i també períodes amb més CO2 que els que tenim ara. Per tant, el clima ha anat canviat al llarg de la història i, si mires el models matemàtics, s’observa

D’altra banda, la composició de la atmosfera té a veure amb la capacitat d’autoregulació del planeta, tal com postula la teoria Gaia de James Lovelock. Per exemple, quan augmenta el casquet polar, dismineux la masa forestal. Les plantes deixen de fixar el CO2 perquè n’hi ha menys i augmenta el gel. Però al fixar menys CO2 aquest s’acumula a l’atmosfera i, per tant, s’escalfa el planeta, que fa que es fongui el gel i que tornin a créixer les plantes i torni a disminuir el CO2. D’aquesta manera la Terra tendeix a regular-se, tot i que es produeixin canvis. Ara, però, hi un canvi de cicle molt important que no s’explica, ni per les sèries de Milankovitch, ni per l’autoregulació de la terra. Només s’explica per la nostra activitat.

Ara l’ésser humà som un element de canvi del clima molt important, tant com la posició astronòmica del planeta, i n’hem de ser conscients. Hem d’entendre que el canvi actual no és per causes naturals, sinó per culpa nostra. I no sabem què passarà. Així que en cas de dubte hauríem d’intentar no potenciar-lo.

Tot i que el canvi climàtic sigui a nivell planetari, a Catalunya i, en general, a tota la zona del Mediterrani, es preveu un gran impacte en els nostres sistemes hídrics i forestals. Els grups de voluntaris poden fer alguna cosa en l’adaptació o, fins i tot, en la mitigació dels efectes del canvi climàtic? Les persones han sigut i són molt imporants en l’evolució del paisatge. El Mediterrani és testimoni de milers d’anys de vida humana i com les seves activitats econòmiques han configurat el paisatge actual. Hem talat boscos quan ens ha interessat, per fabricar “armades invencibles”, per fer carboneig, per lligar els tomàquets i les mongetes

Amb el tema del canvi climàtic passarà una mica el mateix que en el cas dels boscos. Hi haurà un canvi paisatgístic important perquè els rius baixaran amb menys aigua, la vegetació es transformarà mica en mica, se salinitzarà, es tornarà mig estepàrica i nosaltres haurem de conviure amb això. El tema de la mitigació potser està fora d’escala. Hem de continuar reciclant, movent-nos amb bicicleta, fent inspeccions de rius... però aquestes accions no aturaran el canvi climàtic. El canvi és imparable i ara toca aprendre a funcionar d’una altre manera a tots els nivells i acceptar els canvis el més aviat possible. Potser semblo molt negatiu, però no es fèrtil plantejar-se “com actuar contra el canvi climàtic”. Sí que podem parlar dels múltiples aspectes que es veuran afectats pel canvi climàtic i, aquí, el voluntaris i voluntàries poden enfrontar reptes més propers i importants de cara a preparar-nos millor pels canvis que viurem. Per exemple, ajudant en la gestió dels boscos i els incendis, així com en la gestió dels ecosistemes fluvials i els recursos hídrics. En aquest sentit, crec que entitats com Associació Hàbitats feu una feina molt més complicada que nosaltres des de la divulgació. Una persona em veu en un programa assegut al seu sofà i jo li explico coses. Però vosaltres feu que aquesta persona s’aixequi d’hora al matí, vagi al riu, s’arromangui i es mogui fent la inspecció i buscant macroinvertebrats, o que estigui 3 o 4 hores desbroçant. Demaneu acció i aconseguir-ho és molt més difícil que l’atenció pasiva que des de la televisió demanem. Nosaltres continuarem informant i confiem que la gent a la que arribi el nostre missatge s’involucri en iniciatives com les vostra. Així que només puc encoratjar-vos a vosaltres com a entitat i a tots els voluntaris a continuar amb la vostra tasca.

o per tancar prats per tenir-hi ramats. Aquests usos han anat canviant i recentment s’ha produït un abandonament rural que ha donat lloc a l’augment de la massa forestal. Tenim una massa forestal que no teniem fa cent anys, ni quantitativament, les extensions que tenim ara són alucinants, ni qualitativament, perquè ha hagut un canvi en les espècies. Per exemple, abans havia moltes pinasses, que és una espècie de pi que no aguanta bé els incendis intensos de capçada. Les seves pinyes s’obren a la primavera i, quan arriba l’incendi a l’estiu, el foc mata les pinyes, els plançons i els arbres. En canvi, el pi blanc té les pinyes tancades i aguanta els incendis millor perquè les pinyes s’obren al final de l’estiu i, per tant, és un pi que progressa. Tot això té una influència directa en els incendis. La capacitat d’extinció dels bombers ha agumentat però la massa forestal també ha augmentat i, quan hi ha un gran incendi, no hi ha qui el pari. Què haurem de fer? O aprenem a conviure amb els focs o gestionem els boscos.

ESPIADIMONIS | ENTREVISTA

Tot això que he explicat és una mica dens i és normal que la gent digui: “això del canvi climàtic em queda lluny”. Però jo crec que la gent ho pot aprendre i entendre, igual que la gent recorda l’alineació del seu equip de futbol. En els fons, el que pugui passar no tindrà res d’especial per al planeta. Ens adaptarem, però viurem pitjor del que estem acostumats. A més, ens costarà molts diners adaptar-nos-hi: emigrarem terres endins perquè pujarà el nivell dels oceans, haurem de portar aigua dolça d’una banda a una altra, hauran conflictes per l’aigua... Però en principi jo crec que això no serà la causa d’extinció de l’espècie humana, tot i que moltes altres espècies sí es quedin pel camí. No és la fi del món, però tindrà conseqüències molt negatives per nosaltres. Si podem fer que sigui el més suau possible, tenint en compte que ja és inevitable, doncs molt millor, encara que sigui per un motiu egoista dels humans.