SECTOR PRIMARI ECOLÒGIC “Volem que sorgeixin iniciatives similars a la nostra, que es generi competència i que la producció ecològica deixi de ser tan minoritària i passi a ser molt més habitual i accessible als mercats”
VALERI SALGOT
PROPIETARI DE LA PRIMERA EXPLOTACIÓ PORCINA ECOLÒGICA DE CATALUNYA
LA REVISTA DE L’ASSOCIACIÓ HÀBITATS Tardor ‘13
“La desaparició de les varietats tradicionals i l’ús de varietats comercials híbrides i protegides suposa entrar en una cadena de dependència que significa la pèrdua d’una part de la nostra sobirania”
EDURNE ORTÚN
27
ENGINYERA AGRÒNOMA
www.associaciohabitats.cat
11 12 14 16 18 20 FAUNA
2
Visó americà
ESPIADIMONIS | TEMA
3 4 6 8 10
EDITORIAL
El sector primari ecològic
ADOPCIONS
Custòdia participativa a la conca del Besòs OPINIÓ
25 anys del Consorci per a la Defensa de la Conca del Besòs
RACÓ TÈCNIC
El mostreig amb substrats artificials FLORA
Arbust de les papallones
Han col·laborat en aquest número: Alfred Bellès, Ajuntament de Corbera de Llobregat, Edurne Ortún, Estela Anglada, Eulàlia Serrano, Eva de Lecea, Rocío del Río, Sergi Mingote, Toni Llobet, Valeri Salgot, Xavier Martí, Joan Vila i voluntaris i voluntàries d’Associació Hàbitats. Associació Hàbitats Av. Mistral, 36 – Esc. Esq. – Pral. 2a 08015 Barcelona – Tel. 93 421 32 16 info@associaciohabitats.cat – www.associaciohabitats.cat Associació Hàbitats no es responsabilitza de l’opinió dels seus col·laboradors. Disseny i maquetació: Lluís Cintas.
Amb la col·laboració de:
LA NOSTRA GENT
El voluntariat del Projecte Rius
EDUCACIÓ AMBIENTAL
Disseny d’activitats de voluntariat en família SINÈRGIES
Consell de Dones Sàvies Corberenques
RUTES
Paisatgisme i aigua a la muntanya de Montjuïc
ENTREVISTA
Valeri Salgot
La impressió d’aquesta revista s’ha dut a terme a El Tinter, SAL, empresa certificada en Cadena de Custòdia FSC® i els sistemes de qualitat ambiental ISO 9001, ISO 14001 i EMAS, a més de la norma d’Ecodisseny UNE 150301. Per a aquesta publicació s’ha fet servir paper Symbol Freelife Satin de 130g. Aquest paper està certificat amb el segell FSC® que garanteix una gestió forestal responsable amb el lloc originari dels boscos, tant socialment com ambiental. A més, un alt percentatge de la seva fibra és d’origen reciclat, la qual cosa suposa un estalvi d’energia, aigua i fusta, i una menor emissió de substàncies contaminants als rius i a l’atmosfera.
MOTXILLA ECOLÒGICA DE LA REVISTA ESPIADIMONIS Càlcul de la motxilla ecològica d’un exemplar de la publicació segons els estàndars del projecte LIFE+ Greening Books. Totals unitaris Estalvis* Petjada de Carboni 355 g 11 Residus generats 19 g 1 5 L 0 Consum H2O Consum energia 8 MJ 0 Consum matèries primes 146 g 7 *Impacte ambiental estalviat respecte a una publicació comú similar.
Des d’Associació Hàbitats hem estat i som impulsors de la protecció i conservació del medi. El nostre projecte més emblemàtic és el Projecte Rius i, un cop més, la revista Espiadimonis dedica algunes seccions a conèixer millor els ecosistemes fluvials, així com els projectes de custòdia del territori que desenvolupem. En aquest sentit hem tingut l’oportunitat de conversar amb Sergi Mingote i Joan Vila, president i vicepresident respectivament del Consorci per a la Defensa de la Conca del Besòs. A banda de la tasca que fem en els espais fluvials, tenim al nostre país altres sectors mediambientals que necessiten atenció, com el forestal. La superfície arbrada de Catalunya, segons el CREAF, ha passat del milió dues-centes mil hectàrees l’any 1993, fins prop d’un milió tres-centes cinquanta mil l’any 2009, però pateixen nombroses problemàtiques. Enguany hem iniciat una col·laboració amb l’Associació Boscos-94 de Bigues i Riells que es dedica, amb l’ajuda de voluntaris, a fer tasques de neteja i desbrossada de boscos afectats per incendis o bé altament freqüentats. Un altre sector d’importància mediambiental el constitueixen els conreus. En aquest número de l’Espiadimonis trobareu un interessant article sobre la biodiversitat agrícola. En un món cada vegada més globalitzat s’imposen les varietats comercials de les llavors, disminuint o desapareixent les varietats tradicionals, que enriqueixen i fan molt més sostenibles aquests espais ocupats i transformats per l’ésser humà: les zones agrícoles. En la mesura en què us sigui possible, volem animar-vos a participar en la conservació de les varietats tradicionals i en l’adquisició de productes de proximitat. Per últim, tampoc volem oblidar dins del sector primari les explotacions ramaderes. Conversem amb Valeri Salgot, propietari de la primera explotació porcina ecològica de Catalunya, sobre ramaderia ecològica, valors empresarials i custòdia del territori. Moltes gràcies a tots els socis, sòcies, voluntaris i voluntàries per la vostra tasca. Sense vosaltres l’Associació, simplement, no existiria. Gaudiu de la revista!
3 ESPIADIMONIS | EDITORIAL
Sector primari ecològic
4 ESPIADIMONIS | ADOPCIONS
Custòdia participativa a la conca del Besòs Des de l’inici del Projecte Rius fins l’actualitat, la conca dels Besòs ha estat la més activa pel que fa a la participació del voluntariat. Per aquest motiu l’any 2005 vam crear la Xarxa Besòs, amb l’objectiu de constituir un espai on els voluntaris i voluntàries d’aquesta conca poguessin posar en comú les seves experiències i aportar idees per avançar en la preservació dels rius i boscos de ribera. Arran d’aquestes trobades es duu a terme el Projecte Llúdriga per tal d’estudiar les possibilitats que aquest mustèlid tornés a la conca. A dia d’avui, als rius Tenes i Congost es desenvolupen diversos projectes de custòdia participativa fruit del consens social i gràcies, molt especialment, al suport del Consorci per a la Defensa de la Conca del Besòs i del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. El 2013 ha estat un any on la conca del Besòs ha estat molt activa pel que fa al voluntariat i la custòdia. A l’activitat de neteja de riberes Fem Dissabte hi han participat 16 municipis de la conca. La col·laboració del Consorci ha estat decisiva, ja que ha finançat gran part del cost de l’activitat en els municipis consorciats. Pel que fa a la custòdia, aquesta tardor s’han assolit algunes fites de les quals hem extret idees i bones pràctiques que intentarem replicar en futurs projectes:
• Aiguafreda i Centelles són dos municipis units, entre moltes altres coses, per l’anomenada Font d’en Pinós. Els consistoris i els veïns i veïnes d’ambdues localitats han units els seus esforços per dur a terme la restauració de la font i condicionarla per a l’esbarjo i el lleure de la població. Durant el mes de setembre, diverses famílies han participat en la millora de l’entorn de la font repoblant la flora autòctona i retirant algunes deixalles acumulades a les lleres. Fruit de l’èxit de les actuacions, s’està negociant un conveni d’adopció amb l’Ajuntament de Centelles per tal d’ampliar l’àmbit d’actuació del projecte.
• Enguany, en el marc del manteniment del Passeig del riu Tenes a Bigues i Riells, els voluntaris i voluntàries han repoblat les lleres mitjançant el sistema d’esqueixos. Els participants van identificar els càrex pèndula de mida més gran, van fer particions de la planta amb l’ajuda d’aixades i els nous esqueixos extrets es van plantar arran de l’aigua. La brigada municipal de l’Ajuntament de Bigues i Riells va recomanar aquesta tècnica perquè augmenta la probabilitat de supervivència dels nous helòfits, donat que procedeixen d’un exemplar ja adaptat al medi.
Fes-te’n soci
i aprofita els avantatges que t’ofereix Associació Hàbitats info@associaciohabitats.cat · T 93 421 32 16
12%
• A Riells del Fai hi trobem un dels paisatges de ribera més ben conservats del Tenes. Malgrat això, els visitants que gaudeixen de l’espai en èpoques estivals deixen rastre del seu pas. Associació Hàbitats va detectar en aquest tram la presència de pintades i grafits a les roques, alguns plàstics d’origen domèstic i la necessitat de reforçar la cobertura vegetal, que en algun tram es trobava malmesa. Gràcies a la col·laboració de treballadors i treballadores voluntaris de l’empresa Telefónica es va realitzar l’arranjament de l’espai. A més, l’actuació també va contribuir a l’economia local, donat que el grup de més de 60 persones va aprofitar la tarda per dinar en els establiments rurals de la zona, amb qui Associació Hàbitats manté un acord de custòdia.
10%
descompte a tots els productes. Cal que us poseu en contacte amb Eloïsa a “Alosa, sons de la natura”. Tel. 934 241 965
Matrícula preferent als cursos generals de català als socis de l’entitat.
Regal d’una samarreta per a les comandes fetes en aquest portal. Heu d’identificar-vos com a socis/es del projecte a l’apartat de comentaris.
10%
descompte en els cursos de formació i capacitació anomenats “Cursos de promoció” organitzats per la FEEC, en benefici dels socis d’Associació Hàbitats.
• Aquest 2013 s’han aconseguit els recursos necessaris per iniciar una nova adopció a Les Franqueses del Vallès. Durant la primavera i l’estiu l’entitat va desenvolupar un procés participatiu amb diverses activitats educatives vora el riu, per tal d’afavorir la implicació de la població en la conservació del Congost. Actualment, l’entitat cerca les sinergies necessàries per iniciar la restauració del tram, que consisteix en l’adequació del terreny, la retirada d’espècies invasores i la millora de la cobertura del bosc de ribera per tal d’incentivar la biodiversitat autòctona. Associació Hàbitats treballa estretament amb l’Ajuntament de Les Franqueses, el Consorci per la Defensa de la Conca del Besòs i la Fundación Biodiversidad per tal de fer realitat la restauració a principis de 2014. ESTELA ANGLADA LLANGUAS Responsable de custòdia i projectes a Associació Hàbitats
10%
descompte en material òptic, calçat i complements a tots els socis.
40%
descompte en l’entrada a la Torre de l’Amo de Viladomiu Nou i a l’Església de Cal Pons per als socis d’Associació Hàbitats.
DEDUCCIÓ FISCAL PER A LES QÜOTES DELS SOCIS D’ASSOCIACIÓ HÀBITATS La deducció suposa la rebaixa del 15% de la quantitat donada en la qüota íntegra de la declaració de la renda de les persones físiques i és compatible amb altres deduccions de caràcter estatal.
ESPIADIMONIS | TEMA
a tots els productes i serveis, o bé la possibilitat de fer una donació pel 18% del valor de la compra directament a Associació Hábitats.
5
descompte directe
ESPIADIMONIS | OPINIÓ
6
25 anys del Consorci per a la Defensa de la Conca del Besòs SERGI MINGOTE I JOAN VILA, PRESIDENT I VICEPRESIDENT L’any 2013 el Consorci per a la Defensa de la Conca del Besòs celebra el seu 25è aniversari. Aquest ens públic va nàixer l’any 1988 amb l’objectiu de recuperar els valors ecològics i patrimonials de la conca del riu Besòs. Al llarg de la seva trajectòria ha impulsat la posada en marxa de 16 estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) i 300km de col·lectors, així com projectes de restauració fluvial i d’educació ambiental. En l’actualitat el Consorci està format per 4 organismes supramunicipals i 52 municipis, dels quals 39 han delegat en el Consorci les funcions en matèria de sanejament. El Consorci ha estat un dels principals artífex de la positiva transformació que ha viscut la conca del Besòs els últims anys. També ha donat suport a Associació Hàbitats al llarg de la seva trajectòria en el desenvolupament del Projecte Rius i, més recentment, en els projectes de custòdia del territori que l’entitat desenvolupa a la conca. Aprofitem la celebració per compartir una conversa amb Sergi Mingote i Joan Vila, en la qual reflexionen sobre les motivacions per treballar per la millora dels ecosistemes fluvials des de l’àmbit polític, el paper dels ens públics, la col·laboració del Consorci amb les entitats i les perspectives de futur. Quina és la vostra motivació per entrar en la Comissió de Govern del Consoci a banda de la tasca que desenvolupeu com a alcaldes de Parets del Vallès (Sergi Mingote) i d’Aiguafreda (Jordi Vila)? SERGI MINGOTE: un intenta sempre treballar en els àmbits que més l’apassionen. El medi ambient forma part de la meva vida a nivell personal, esportiu, en el meu temps de lleure... També m’interessa la transformació brutal que han patit els nostres rius els últims anys. Per sort els nostres fills coneixen un riu molt més amable que el que vam viure nosaltres fa uns anys. D’altra banda participo en política perquè m’agrada la gestió i el Consorci és un ens que et permet intervenir en molts aspectes, sempre amb un objectiu clar: intentar restar color polític als rius. El Consorci només ha de treballar pels rius, no pels partits. JOAN VILA: per la meva banda, no sóc una persona que vingui del món polític, encara visc d’una petita empresa que tinc. Però la meva vinculació amb el municipi va fer que m’animés a entrar al servei dels altres, del meu poble i del meu país. Coincidint amb en Sergi, també sóc un amant de l’entorn tan meravellós que tenim. A més, jo, per l’edat que tinc, puc explicar els grans canvis que han viscut els rius. De petit jo anava a pescar amb el meu avi al riu Congost i vaig viure com
l’entorn anava canviant i també degradantse. Ja d’adult he vist el riu com una claveguera a cel obert i m’he assabentat que el Besòs era un dels rius més contaminats d’Europa. En els darrers temps aquesta situació ha fet un tomb molt positiu gràcies a la feina de persones, entitats i ens com el Consorci.
importants com el de depuració de l’aigua. La paraula privatitzar no és cap garantia de res, ni es pot dir que la gestió pública és millor que la privada ni a l’inrevés. Totes dues poden tenir aspectes eficients i d’altres poc eficients. Per tant, l’important és definir un model de funcionament i veure com s’implementa.
Quan em proposen formar part del Consorci, accepto amb interès per aquest entroncament que tinc amb el medi i també per l’evolució que he vist en els rius. El Besòs ha millorat molt però encara pot millorar més i hem de vetllar perquè no torni a passar el mateix malgrat les crisis i les dificultats que apareguin.
El Consorci crec que és un bon exemple de simbiosi público-privada, que no és el més habitual. Ha observat que hi ha empreses que tenen molts coneixements que són necessaris en la gestió de l’aigua i, per aquest motiu, té integrades tres empreses participades que fan una tasca molt professionalitzada. Però, alhora, tota la feina neix del consens de més de 50 municipis i té un component de participació i sensibilització social molt important. S’ha entès que el tractament de l’aigua té molts vessants, des del pedagògic més directe, per exemple, amb infants a les escoles, al més pragmàtic, com els acords amb els municipis pel sanejament local.
Ens trobem en un moment en que s’estan qüestionant els ens públics, especialment a nivell municipal i, en el cas de Catalunya, també en la gestió de l’aigua. Com defensaríeu la tasca del Consorci si en un moment donat també es posés en dubte el seu funcionament? SERGI MINGOTE: el Consorci es defensa sol mostrant la tasca que està fent: amb els municipi en restauració fluvial, amb la prevenció envers abocaments incontrolats, amb programes educatius... I si l’argumentació que es busca és de gestió, el Consorci és un bon model de gestió: s’han optimitzant els recursos i s’ha adaptat els pressupost a la realitat sense baixar la qualitat dels serveis, alguns tan
JOAN VILA: de consorcis, de mancomunitats, d’empreses de tot tipus, n’hi ha que van bé i n’hi ha que van malament. En els moments de crisi s’han de resoldre els problemes dels ens que no funcionen bé, però no és massa lògic que es desmunti allò que funciona! Jo penso que, independentment de les notícies negatives que ens envolten, el Consorci ha de continuar fent
JOAN VILA: nosaltres fem una tasca dins un territori on hi institucions com els ajuntaments, però també hi ha moltes persones i organitzacions de la societat que persegueixen el mateix que nosaltres i, per tant, no podem treballar d’esquenes a elles. Hem d’avançar conjuntament. SERGI MINGOTE: A més, hi creiem en això. El tarannà personal dels membres de la Comissió actual intervé en la gestió i està clar que si cadascú de nosaltres està implicat en afavorir la participació a nivell municipal, també volem que aquesta dinàmica es traslladi al Consorci i es reforcin els vincles. Els que configurem el Consorci normalment no ho sabem tot de tot: hem de buscar els millors col·laboradors, dins del món associatiu, del coneixement, de l’empresa... Tenir l’opinió dels diferents sectors i dels que han treballat tants anys ens aporta valor afegit. Per tant, no és només predisposició, és valor. Tothom que té quelcom a dir en aquest àmbit troba en el Consorci un espai per fer les seves aportacions, i això és fantàstic.
SERGI MINGOTE: no podem ser un ens paternalista. Nosaltres som un ens molt obert i no tenim cap por d’anar de la mà de veus que puguin ser discordants en un moment donat. Alguns consideren que potser és millor evitar determinades opinions. Però és millor la gestió del conflicte que no pas perdre el valor que aporta cada col·laborador. JOAN VILA: un titular típic però cert és “no podem gestionar el medi natural des dels despatxos”. L’hem de gestionar in situ amb aquells que saben del medi i volen ajudar. Aquell concepte de que ja ho farà tot l’Adminstració, que potser l’hem respirat durant molts anys, el “papa Administració”, s’ha d’esclarir: l’Administració ha de fer el que la ciutadania vulgui i amb la seva col·laboració, sinó estem perduts. Quins són els objectius del Consorci de cara al futur? SERGI MINGOTE: ara mateix cal consolidar el que s’ha anat fent. La tasca original era convertir els rius bruts en rius nets, i el rius nets s’han convertits en rius vius.
Ara s’han de mantenir els estàndards de qualitats aconseguits i ampliar-los. D’altra banda, tenim peticions de nous municipis, tant de la conca com de zones adjacents, d’entrar a col·laborar amb el Consorci, cosa que ens permetria ampliar l’àmbit d’actuació. Però, com ha dit abans en Joan, estem en un moment de gran inestabilitat i no podem fer passes de gegant, sinó petites però fermes. La perspectiva és positiva però cal esperar. En pocs mesos tindrem llum en aspectes que són possibles amenaces pel model del Consorci, com la futura llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (ARSAL). Són canvis que ens afectaran directament, als municipis i a tots els òrgans constituïts per municipis. JOAN VILA: nosaltres estem en un Consorci que creiem que funciona bé i tenim il·lusions expansives, però les incerteses ens porten a quedar-nos amb l’idea de consolidar el que tenim. En pocs mesos sabrem què passa i si podrem tirar endavant les il·lusions o ens trobarem reorganitzar-nos de d’alt a baix. SERGI MINGOTE: en qualsevol cas no pararem la nostra tasca. Només a nivell més estratègic necessitem confirmar les incerteses que ens envolten, però el Consorci no aturarà cap dels serveis que ofereix.
7
El Consorci, a més de cercar la col·laboració empresarial, també reforça la tasca de les entitats ambientals i socials que treballem en la millora de la conca. Què aportem les entitats al Consorci?
JOAN VILA: sí, sens dubte calen els dos aspectes. Primer, el tarannà personal d’aquells que gestionen, doncs igual que no es pot ser alcalde al despatx, sinó al carrer, el Consorci també ha de tenir contacte amb el riu i amb la població que viu a la conca. I segon, com més persones s’impliquin en un projecte, millor: més idees, energies i sinergies.
ESPIADIMONIS | OPINIÓ
la seva tasca. Potser sí que cal donar-ho a conèixer una mica més: la feina feta, les entitats que hi participen, la millora dels rius, etc. Pel que fa a possibles canvis, vivim un època on hi ha certa confusió però, a pesar de les incerteses, no hem de defallir en la nostra tasca diària.
ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC
8
CONSERVAR LA BIODIVERSITAT AGRÍCOLA Una assegurança i una oportunitat per al futur
La rica biodiversitat cultivada que trobem als nostres horts, camps de cultiu, vergers… ha tingut l’origen en la tasca silenciosa de pagesos i pageses que, al llarg dels anys, han sembrat, investigat i seleccionat aquelles plantes més interessants per a la producció d’aliments. Tan aviat com l’ésser humà es va fer sedentari en el neolític –abans consumia els fruits silvestres que recol·lectava– va començar el seu afany per seleccionar plantes hortícoles, cereals i arbres fruiters per a cultivar-los. Aquesta tasca es va iniciar a partir d’exemplars silvestres en el mateix lloc on l’espècie en concret ja existia. Amb el pas del temps la “investigació” va obtenir resultats i els exemplars originaris van anar millorant. Al seu torn, els agricultors es desplaçaven amb les seves llavors, bulbs i plantes o les intercanviaven lliurement, començant la seva distribució i generant el que avui en dia anomenem varietats tradicionals. Què són les varietats tradicionals? Una varietat és el conjunt de plantes d’una mateixa espècie que tenen unes característiques similars i que es pot multiplicar sense alterar. Les varietats tradicionals tenen altres particularitats en comú: han estat creades gràcies a la selecció dels agricultors i les agricultores, es localitzen en una zona determinada, estan adaptades a les condicions climàtiques, al sòl i presenten resistència als patògens locals. La desaparició de les varietats tradicionals Les varietats tradicionals han estat sempre de domini públic. S’han cultivat al llarg de generacions i el lliure intercanvi ha generat la biodiversitat agrícola de la qual gaudim en l’actualitat. Malgrat això, avui
Mostra de carabasses en una fira de varietats tradicionals d’Aquitània
en dia podem afirmar que les varietats tradicionals estan desapareixent. Diversos processos, molt relacionats entre ells, han generat aquesta situació. L’aparició d’una agricultura extensiva, comercial i industrialitzada pressiona els agricultors a primar la màxima producció, limitant la selecció de varietats a aquelles més productives i deixant de banda la resta de varietats, encara que aquestes estiguin més adaptades a les zones de cultiu. Alhora, aquesta agricultura intensiva s’ha vist impulsada per l’aparició de grans multinacionals de llavors. La pressió
d’aquestes multinacionals és difusa encara que gens despreciable, es fa a través de lleis que obliguen a l’ús de llavor certificada, comercialitzadors que exigeixen l’ús d’una llavor concreta en els contractes i els consells dels tècnics d’algunes cooperatives. Aquesta pressió beneficia principalment a poques corporacions: tres empreses de llavors concentren el 53% de les vendes de llavors del món. De forma paral·lela grups de pressió empresarial han aconseguit la creació de lleis nacionals i internacionals que impedeixen l’intercanvi de llavors i cada dia augmenten els casos d’apropiació privada de varietats tradicionals impunement per part d’empreses productores. Per últim, també els i les consumidores contribuïm a la desaparició de les varietats tradicionals en el moment en què
deixem de comprar als mercats locals i optem per supermercats i grans cadenes de distribució alimentària, oblidant sovint la nostra tradició gastronòmica que ens ensenya a preparar plats molt gustosos amb els fruits, flors, fulles i arrels de les nostres varietats. Les varietats comercials capitalitzen els coneixements generats durant segles d’agricultura. Quan reben drets exclusius de comercialització (varietats protegides) adduint alguns petits canvis, es produeix una privatització de la biodiversitat cultivada, de forma similar al que passa amb altres béns naturals, com la terra o l’aigua. La protecció de drets comercials és un fet que es va extenent a més països, a més varietats i a períodes més llargs de duració. La desaparició de les varietats tradicionals i l’ús de varietats comercials híbrides i/o protegides suposa entrar en una cadena de dependència que, al final, significa la pèrdua d’una part de la nostra sobirania. El valor de les varietats tradicionals La recuperació de les varietats tradicionals passa per una revalorització de les mateixes que doni a conèixer al conjunt de la població els importants valors que tenen associats.
VALOR AGRONÒMIC Les varietats tradicionals estan més adaptades al clima, sòl, plagues, malalties i condicions metereològiques del lloc on es cultiven respecte a les varietats comercials estandaritzades. Aquest fet afavoreix que s’adaptin millor als diferents sistemes de cultiu. A més, en ser lliures, d’ús públic, els agricultors i agricultores no han de pagar a cap empresa per poder multiplicar o guardar les llavors, i d’aquesta manera mantenen la seva autonomia, al mateix temps que afavoreixen l’aparició de noves varietats. VALOR GENÈTIC A diferència de les varietats comercials, les varietats locals tenen un conjunt de gens més heterogeni que els permet resistir millor les plagues, malalties o condicions climàtiques adverses. Pot ser que alguns individus morin si es produeix una malaltia greu durant el cultiu, però és altament probable que algunes plantes sobrevisquin i es pugui fer la collita al final de la temporada. A més, són una reserva d’informació per al futur ja que la diversitat és fonamental enfront a noves malalties i condicions climàtiques.
VALOR CULTURAL Les varietats locals no són només llavors i plantes que es transmeten de generació en generació. Amb elles es comparteixen els seus usos, maneres de cultivar-les i infinitat de sabers tradicionals. Si desapareixen, també ho farà una part del nostre patrimoni cultural i dels nostres costums. VALOR EMOTIU Actualment les varietats tradicionals estan salvaguardades per agricultors d’avançada edat que les tenen en molta estima i que formen part dels senyals
Varietats tradicionals de pomes del Pais Basc
VALOR ECOSISTÈMIC La diversitat de cultius i varietats és també un element beneficiós per a plantes i animals silvestres. Se’n poden citar molts exemples, encara que els més clars són sobre les espècies d’aus que crien en camps de cultiu (esparver cendrós, guatlla comuna…), els nius de les quals moren sota les màquines recol·lectores, conseqüència de la uniformitat dels cultius i del moment de la collita. Com podem ajudar a la conservació de la biodiversitat agrícola? Són diverses les iniciatives que treballen per a mantenir les varietats tradicionals vives. D’una banda trobem les xarxes de llavors, col·lectius d’agricultors i agricultores, tant professionals com afeccionats, que s’agrupen per territoris i els objectius dels quals són recuperar, conservar, multiplicar i difondre l’ús de les varietats tradicionals. D’altra banda, és necessari donar suport als agricultors i agricultores que han conservat sempre les varietats tradicionals. És feina nostra escoltar-los, afavorint que continuïn compartint les seves llavors així com els sabers tradicionals que van lligats a elles. Només col·laborant a nivell individual i col·lectiu aconseguirem mantenir viu el patrimoni cultural i natural lligat a la biodiversitat agrícola. EDURNE ORTÚN PÉREZ Enginyera Agrònoma i voluntària de la Red de Semillas de Euskal Herria–Euskalherriko Hazien Sarea Traducció: Eulàlia Serrano Alcaraz
9
VALOR ORGANOLÈPTIC Antigament existien un gran nombre de varietats de cada espècie amb unes característiques determinades. En l’actualitat les olors i els sabors dels productes de l’hort s’han estandaritzat. Si les varietats desapareixen, també ho faran molts sabors i olors lligats a la tradició gastronòmica. De la mateixa manera, les varietats tradicionals són més nutritives i de major qualitat.
VALOR COMERCIAL Les varietats locals estan molt ben considerades socialment i poden generar mercats locals. De fet, molts consumidors estan disposats a pagar un preu major per elles.
ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC
d’identitat de la comunitat local. Les varietats es transmetien entre la família i entre diferents famílies, un llegat que pot desaparèixer per l’envelliment i desaparició de la gent gran.
10 ESPIADIMONIS | FLORA
ARBUST DE LES PAPALLONES
ARBUST DE LES PAPALLONES Família: Buddleiàcies Nom científic: Buddleja davidii Nom en castellà: arbusto de las mariposas, lilo de verano
La família de les buddleiàcies comprèn 150 espècies agrupades en 10 gèneres. Es tracta de plantes majoritàriament llenyoses distribuïdes per les zones intertropicals i subtropicals. La Buddleja davidii és un arbust semicaducifoli, la única espècie d’aquesta família que viu naturalitzada a casa nostra. És originaria de la Xina. L’arbust de les papallones, anomenat també buddleja, és un arbust pubescent (amb pèls) i de fulles oposades. Aquestes fulles presenten un pecíol curt amb forma de llança acabada en punta aguda i marge dentat. La part de sota de les fulles és tomentosa, és a dir, coberta d’un pèl atapeït semblant al vellut. Les flors estan agrupades en panícules al final de les branques. Aquestes nombrosíssimes flors tenen 4 pètals i són generalment d’un color violaci a voltes lila. En tractar-se d’abundants flors flairoses carregades de nèctar atreuen gran quantitat d’insectes, especialment papallones, raó del seu nom.
Amb quines espècies la podem confondre? No hi ha cap altra espècie que creixi naturalitzada o espontània al nostre país que s’hi assembli. Només es podria confondre amb la Buddleja globosa, també utilitzada en jardineria. Amb tot, té una certa retirada a l’aloc Vitex agnus-castus però aquest, a diferència de la buddleja, presenta les fulles palmaticompostes, és a dir, amb 5-7 folíols oberts com si dels dits d’una mà es tractés. Les flors tenen 5 pètals o lòbuls, més grans que en el cas de la buddeja, que formen gairebé una corol·la labiada. Quan la veurem amb flor? La florida s’esglaona de juliol a novembre. On la podem trobar ? Es tracta d’una espècie originaria de la Xina. Inicialment només la trobaríem als jardins però a partir d’aquests va iniciar la invasió del medi natural. Actualment la trobem naturalitzada a mitja muntanya i a les contrades mediterrànies plujoses, resseguint les ribes de rius i rieres, als marges de camins i d’altres espais amb la vegetació més o menys pertorbada. Hom creu que pren espai a les salzedes que de manera natural creixen arran dels nostres rius i rieres. On va començar la seva invasió i que podem fer? La buddleja va ser introduïda a Europa l’any 1893, concretament a França, per un missioner amant de la botànica anomenat Armand David. Aquest missioner va recollir llavors originaries del Tibet. Tres anys més tard va arribar a Anglaterra al jardí botànic de Kew. Durant el segle XX comença el seu conreu en jardineria al nostre país i va ser Oriol de Bolòs que a l’any 1961 va localitzar els primers exemplars escapats a les localitats gironines de Santa Pau i Montespir. Es tracta d’una espècie catalogada com a invasora per la seva capacitat colonitzadora. Hores d’ara ja es troba en amplis sectors de
Catalunya i és molt probable que acabi extenent-se a moltes de les ribes dels rius i rieres una mica humides i ben drenades on encara no ha aparegut. Encara recordo la primera vegada que la vaig veure a la Val d’Aran, concretament al riu Nere. Era plena de tota mena de papallones a les que atreu molt eficaçment, un poder d’atracció per als lepidòpters que preocupa a alguns especialistes ja que mentre les nostres mermades papallones visiten les flors de la buddleja, deixen de pol·linitzar espècies autòctones. Eliminar-la és força difícil donat que rebrota amb força després de ser tallada. L’única alternativa no química és desenterrar la soca per evitar noves rebrotades. De forma preventiva hom aconsella no cultivar-la en jardineria per la seva capacitat d’envair espais propers. Alguns especialistes aconsellen substituir-la per l’esmentada Buddleja globosa que no manifesta caràcter invasor o utilitzar varietats de Buddleja davidii que produeixen poca llavor com “Summer Rose o “Orchid Beauty”. Si tenim ja una Buddleja davidii al jardí i la volem conservar hi ha qui aconsella podar les flors a la tardor abans que granin i dispersin les llavors. Hem de pensar que, per exemple, en la varietat “Potter’ Purple” cada raïm de flors pot produir fins a 40.000 llavors que el vent dispersarà. Tot i així, la millor opció és utilitzar espècies autòctones en jardineria ja que encara que s’escapin mai arribaran a ser un problema. ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i soci d’Associació Hàbitats Dibuix: Toni Llobet
La família dels mustèlids correspon a mamífers carnívors que generalment són de petites dimensions, amb el cos llarg i les potes curtes. Es tracten de carnívors àgils i molt actius. La gran família dels mustèlids es divideix en cinc subfamílies que inclouen espècies tan corpulentes com la llúdria marina que assoleix els 45kg.
Com podem distingir el visó americà? El podem identificar pel cos estret i llarg amb un pèl brillant i fosc gairebé negre, amb el ventre una mica més clar. El coll és força gruixut quasi tan ample com el cap. Les membranes que té entre els dits, especialment a les extremitats posteriors, fan palesa la seva adaptació al medi aquàtic. Un altre aspecte que cal remarcar és el dimorfisme sexual: els mascles tenen una longitud de 30 a 44cm i pesen uns 1,8kg, mentre que les femelles mesuren de 25 a 35cm amb un pes de 900g. És a dir, els mascles són clarament més grossos que les femelles. Es pot confondre amb el turó (Mustela plutorius) però aquest presenta una careta blanquinosa i una línia blanca a les orelles. També es pot confondre amb la fagina (Martes foina) o la marta (Martes martes), però ambdues presenten el pit amb una gran taca blanca o groga. Si observem un mustèlid actiu a plena llum del dia molt probablement serà un visó americà. On viu? Es mou en ambients aquàtics, riberes degradades, boscos de ribera i espais forestals propers als rius i rieres. És fàcil de veure en granges i masos pròxims als cursos fluvials. Què menja? Es tracta d’un depredador oportunista i generalista: tan aviat consumeix invertebrats (insectes crustacis i mol·luscs), com peixos, amfibis, rèptils, aus, mamífers (tant micromamífers com lagomorfs) i, ocasionalment, fruits i carronya. Com a anècdota, recordo la visita a un grup que criava gallines en un espai proper al riu Anoia. Un dels inconvenients més grans que tenien era que els visons americans es menjaven els pollets de la seva petita granja. Com ha arribat el visó americà als nostres rius? El visó americà ocupa de manera natural gairebé tot Estats Units i Canadà des dels límits de la tundra fins a tocar de les zones àrides.
La colonització del visó americà té l’origen en els exemplar escapats o alliberats de les granges pelleteres, en les que es produeix la pell pels tant cobdiciats abrics de visó. Sembla ser que als inicis de la dècada dels 80 hi havia granges de visó americà a Viladrau (la Selva) i Taradell (Osona) i a partir d’aquestes granges el visó s’ha extès per Catalunya. Per exemple l’any 1985 es va capturar un exemplar a Moià, (Bages), i un altre al Montnegre a Vallgorguina (Vallès Oriental). La expansió sembla que ha sigut més accelerada per la raresa d’alguns carnívors autòctons com el turó que, de manera natural ocuparia el seu nínxol ecològic. Actualment és abundant i força extès. Jo mateix he vist exemplars a plena llum del dia a Martorell i ha estat detectat a Vallbona d’Anoia. Per tant, tant la conca de Besòs, la del Llobregat i gran part de la del Ter han estat colonitzades. D’altres conques també ho han estat o estan en camí de ser-ho. Quins efectes pot tenir la seva presència? No se sap del cert quins efectes sobre la fauna autòctona pot tenir la presència del visó americà. Alguns especialistes atribueixen la lleugera davallada de la polla d’aigua (Gallinula chloropus) a la presencià del visó americà i hom creu que podria afectar negativament l’almesquera (Galemys pyrenaicus) i el cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes). La millor forma de lluitar-hi és evitar nous alliberaments fortuïts o intencionats de les granges i fer-ne un trampeig selectiu en viu. De totes maneres, és materialment impossible eradicar-lo, sembla ser que el visó americà ha vingut per quedar-se. El que ha succeït amb el visó americà ens ha de servir de lliçó i hem de ser curosos en no alliberar espècies al·lòctones al medi natural. Segons veus tan autoritzades com la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), les espècies invasores són una clara amenaça per a la biodiversitat. ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i soci d’Associació Hàbitats Dibuix: Toni Llobet VISÓ AMERICÀ Família: mustèlids Nom científic: Mustela vison Nom en castellà: visón americano
11 ESPIADIMONIS | FAUNA
VISÓ AMERICÀ
el voluntariat de
el Projecte Rius
14 ESPIADIMONIS | EDUCACIÓ AMBIENTAL
Disseny d’activitats de voluntariat en família Existeixen uns grups de socialització comuns per la majoria de les persones: la família, les amistats, els veïns, els companys d’estudis, de treball, d’aficions… Aquests grups i els espais on es troben són nuclis naturals d’aprenentatge, de comunicació, de participació, d’intercanvi. Aquesta xarxa de relacions representa un gran potencial per les entitats que treballem en la dinamització i apoderament de la societat. La família és un grup privilegiat en aquest sentit i el voluntariat en família és un concepte abastament utilitzat en el món anglosaxó. A Catalunya, però, encara es considera un repte del voluntariat1, tot i que hi ha moltes entitats que treballem des de fa anys amb els grups familiars, com ara les associacions culturals, les esportives o les ambientals. Des d’Associació Hàbitats us presentem un conjunt de claus en el disseny d’activitats per a famílies, a partir de la nostra experiència, com a entitat de referència en la participació d’aquests grups. Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. El Voluntariat a Catalunya. Dossiers del Tercer Sector, núm. 19, maig de 2012. Pàg. 12. http://www.tercersector.cat/sites/www. tercersector.cat/files/dossier_el_voluntariat_a_catalunya.pdf
1
CONCILIAR LA VIDA LABORAL I FAMILIAR AMB L’ACTIVITAT VOLUNTÀRIA Aconseguir que la majoria de membres d’una família es puguin comprometre en una acció de voluntariat no és fàcil. Per tant, les activitats puntuals són l’única opció en alguns casos. Si estem decidits a crear un vincle participatiu a mig termini la millor forma de superar la disparitat d’horaris dels membres d’una mateixa família és afavorir l’autonomia del grup, amb activitats properes al domicili familiar i amb flexibilitat de dates. El Projecte Rius és una iniciativa on els grups assumeixen unes tasques de seguiment d’un espai fluvial. El grup tria el tram de riu que vol analitzar dins un període de 45 dies a la primavera i un altre a la tardor. Les famílies que només poden participar de forma puntual aprofiten la crida del Fem Dissabte, la jornada de neteja popular de ribes i riberes, per fer la seva aportació voluntària.
SELECCIONAR LES TASQUES VOLUNTÀRIES QUE PODEN FER LES FAMÍLIES Hi ha accions de voluntariat que difícilment imaginem per a un grup familiar, per la necessitat de coneixements previs, per la complexitat d’algunes temàtiques... En ocasions, per garantir la participació de tots els membres, se’ls assignen tasques testimonials on no es troben útils. Per tant, cal seleccionar tasques concretes i assequibles on puguin aprendre i fer una aportació veritablement valuosa. Associació Hàbitats va coordinar durant 3 anys el projecte Seguiment d’Amfibis de Catalunya. Tot i el potencial educatiu del projecte per totes les edats, els seguiments es feien, necessàriament, als vespres i nits, fet que dificultava molt la participació de famílies amb infants o gent gran. La flexibilitat horària del Projecte Rius és molt més adient per aquests grups.
PRIORITZAR CRITERIS D’ACCESSIBILITAT I SEGURETAT
Quan fem una descoberta de riu amb el programa Hàbitats Educació es recomana als participants portar botes d’aigua, gorra, crema solar i aigua. El més petits porten una muda de recanvi i el més grans potser una cadira plegable. En aquests casos nosaltres també aportem materials específics, com ara lupes especials perquè tothom pugui observar els macroinvertebrats sense problemes o mostres de substrats per si no és fàcil accedir al riu. ESTIMULAR ELS PARTICIPANTS AMB DINÀMIQUES I TÈCNIQUES DIVERSES Les famílies estan formades per persones de característiques i capacitats molt diferents. Com més variat sigui el ventall d’estímuls que les dinàmiques generin, més motivadora i significativa serà l’activitat per cada membre. Cadascú podrà apel·lar a la pròpia experiència i serà més actiu en les activitats que més li agradin. Quan duem a terme una acció de conservació fluvial i plantem a les riberes d’un riu, els petits s’encarreguem dels helòfits i les herbàcies, mentre que els grans tenen cura dels arbusts, més voluminosos. Molts avis i àvies expliquen com eren les riberes fa uns anys i els que conreen horts ensenyen a cavar i regar. Els més forts desbrossen i extreuen espècies invasores. I tots plegats recullen les deixalles que es troben. AFAVORIR L’APRENENTATGE COMPARTIT I LA COOPERACIÓ ENTRE PARTICIPANTS Els projectes adreçats a famílies sovint estan ideats per a infants, mentre que els adults només acompanyen l’activitat. O bé inclouen diferents tallers: uns més fàcils o infantils i d’altres més complicats pels adults, que obliguen a la família a dividir-se. Si volem atraure famílies hem de dissenyar activitats on tothom pugui participar i cooperar entre sí, sense que la tasca de cap membre sigui menystinguda pel fet de correspondre als infants, als més grans o a les persones amb menys mobilitat o autonomia. Els grups que compten amb persones de diferents edats, a més, poden compartir coneixements previs, reforçant vincles intergeneracionals. Les tasques del Projecte Rius estan pensades per fer-se en grup i que tothom hi participi: els petits són experts mostrejadors que remenen en tots els hàbitats i el grans es fixen més en els canvis de cabal i impactes de l’espai. Totes les anàlisis són imprescindibles i així l’aportació de cada membre és igualment important en la fitxa de camp.
ESPIADIMONIS | EDUCACIÓ AMBIENTAL
15
Per fer activitats obertes a tota la població és necessari garantir el màxim d’accessibilitat. Totes les entitats comptem amb assegurances de voluntariat i sovint portem una farmaciola bàsica quan fem activitats, però si es preveu la participació d’infants o de gent gran encara hem de ser més curosos en aquest sentit.
16 ESPIADIMONIS | SINERGIES
CONSELL DE DONES SÀVIES CORBERENQUES La saviesa de les persones grans passa de generació en generació. Juguem amb les paraules dones sàvies/dones àvies per a reunir un grup de dones de Corbera que ens ofereixen la seva experiència en diferents àmbits: familiar, laboral, social, organitzatiu... i la posen a l’abast de la ciutadania per a millorar Corbera. Són persones amb empenta, molt actives, dinàmiques, treballadores, enèrgiques i amb moltes idees, que s’han constituït en un òrgan de participació i consultiu, al servei del municipi. El Consell de Dones Sàvies Corberenques va néixer amb la voluntat de recuperar el talent i potencial de les dones que han viscut més, i copsar la seva mirada sobre els usos i necessitats del territori, així com per a posar en valor l’experiència de persones que encara poden fer moltes aportacions amb una perspectiva diferent en la manera de veure les coses. També té a veure amb donar un altre sentit al compromís d’aquestes dones en vers el municipi i en valorar allò que poden aportar a la nostra convivència ciutadana. Des del mes de febrer, el Consell de Dones Sàvies Corberenques s’ha reunit quinzenalment per analitzar els punts forts i els punts febles del municipi. Han sorgit moltes i diverses propostes. Finalment han delimitat la seva actuació entorn a la millora de l’espai públic. Interessant elecció, tenint en compte que històricament les dones han estat excloses del planejament urbanístic. Segons l’arquitecta Anna Bofill, “les dones són més capaces de ser sensibles a la qualitat de l’entorn enfront de la quantitat, al valor de les preexistències ambientals i de la memòria històrica, i no es deixen enlluernar per intervencions monumentals”. En aquesta mateixa línia el Consell de Dones Sàvies ha proposat intervencions més micro, però que repercuteixen de forma directa en la millora de la vida quotidiana. La convinença del Consell de Dones Sàvies passa per establir prioritats en determinades qüestions que poden millorar Corbera, fixar quina és la seva contribució i compromís en l’àmbit triat, quina haurà de ser la feina de l’Ajuntament de Corbera de Llobregat i què se li pot demanar a la ciutadania per a mantenir o posar en valor el treball encetat.
La primera tasca que el Consell s’ha proposat tirar endavant té a veure amb la natura, la cura de les fonts, posar en valor els horts de Corbera i millorar el seu aspecte, atès que representen una carta de presentació a les persones que ens visiten de fora del municipi i a la mateixa ciutadania de Corbera. S’ha començat per valorar les dues fonts de la riera de Rafamans: la font d’en Rovira i de la Mata. Es vol estudiar la manera de connectar-les al llarg d’un passeig, tenint en compte tots els agents i racons que hi ha entre les dues, inclòs el manteniment net de la riera i la implicació que té per la ciutadania que hi vivim a prop. Des de sempre Corbera s’ha caracteritzat per les seves aigües i l’elevat nombre de fonts repartides per tot el terme municipal: la font de Flandes, del Tast, de les Febres, del Corró, del Pontarró, de Sòcies, de Santa Teresa, de can Deu, de l’Alzina, de la Mata, d’en Rovira... Eren llocs assidus per a fer excursions amb l’escola o amb la família, per anar a dinar o a berenar. Antigament l’aigua que es bevia era de les fonts. Els menuts aprofitaven per caçar capgrossos per a competir a veure a qui se li feien les granotes més aviat o, aprofitant les canyes de la riera, per fer flautes i canyes de pescar rudimentàries polint-les i incorporant-hi un cordill d’on hi penjava l’ham. Les fonts de la Mata i d’en Rovira s’omplien especialment els diumenges de grups de visitants de Barcelona i de les rodalies de Corbera, i de grups de ciclistes, que hi anaven a passar el dia, tot organitzant dinars de carn a la brasa o arrossades. Altres utilitats que s’obtenien de la Riera van ser els safareigs i els conreus, primer de vinyes i desprès d’horta.
17 Aquesta activitat, de caire pràctic, va consistir en una descoberta i inspecció de la riera, on les persones participants es van posar en la pell de científics/ques per tal d’analitzar l’estat de salut de la riera, tant de l’aigua com de l’entorn, tenint en compte els organismes que s’hi van trobar. Es van prendre mesures i es van estudiar també les plantes que viuen a dins i fora de l’aigua. Es va valorar per part de grup que la qualitat de l’aigua era molt bona. Es van estudiar diversos paràmetres fisicoquímics de l’aigua, com ara la temperatura (de 17ºC) , el pH (neutre) i el contingut d’oxigen dissolt. També es van cercar els organis-
mes presents a l’aigua, com ara larves de libèl·lula de diferents espècies, (la qual cosa confirma el bon estat de la de Can Planas), gambes de riu i altres espècies, així com algun cap gros. La monitora d’Associació Habitats, Eva de Lecea, molt diligentment va explicar a la concurrència, pas a pas, quines eren les actuacions a dur a terme i per a què servien, així com, d’una manera molt pedagògica, quines espècies minerals, vegetals i animals es troben en aquests entorns, per tal de reconèixer amb més facilitat els elements que s’anaven trobant. La propera activitat plantejada amb la col·laboració del Consell de Dones Sàvies, seguint aquesta línia d’actuació, ha estat el 24 de novembre. Dins de la Setmana Europea dels Residus s’ha fet una neteja coordinada i col·lectiva del tram de la riera de Rafamans que va des de Les Magnòlies a la font d’en Rovira. L’objectiu de la jornada era deixar la riera digna i sense residus, prendre consciència de l’estat en que es troba aquest espai i fomentar la necessitat de mantenir-la neta. AJUNTAMENT DE CORBERA DE LLOBREGAT
ESPIADIMONIS | SINERGIES
Per tal de donar a conèixer l’entorn de la riera i de continuar amb el projecte del Consell de Dones Sàvies Corberenques, el passat dia 30 de setembre es va realitzar una passejada per un dels ecosistemes més característics del municipi: la riera de Can Planas, afluent de la riera de Rafamans. En aquesta activitat l’aigua va ser la protagonista. El grup participant, integrat per més de 20 persones, van copsar de primera mà la vida que hi ha dins l’aigua i com els rius i les rieres són els espais connectors, fonts de biodiversitat i vertebradors del nostre territori.
18
Paisatgisme i aigua a la muntanya de Montjuïc
ESPIADIMONIS | RUTES
La muntanya de Montjuïc és un espai natural complex carregat d’història. Tant és així que cada visita permet descobrir nous racons, ara feréstecs, ara arquitectònics, ara esportius... La ruta que presentem concatena espais on l’aigua és protagonista i ens permet conèixer alguns dels usos que la muntanya ha tingut, així com els principals projectes que al llarg del segle XX estableixen les coordenades de la seva urbanització: els primers jardins públics de principis de segle, la gran operació arquitectònica i paisatgística de l’Exposició Internacional de 1929 i la inauguració d’espais verds als anys 70 que iniciarà l’última gran etapa d’urbanització de la muntaya.
Escales del Generalife
Accedim a Montjuïc per la seva entrada més monumental, entres les dues torres venecianes que obren l’avinguda de Maria Cristina. Nombroses fonts a banda i banda condueixen les nostres passes fins la Font Màgica, dissenyada per Carles Buïgas i inaugurada amb motiu de la Exposició Internacional l’any 1929. L’Exposició va urbanitzar la part baixa de la muntanya per tal d’integrar-la en l’entramat urbà de la ciutat, amb edificacions, escalinates, fonts i tota mena de recursos arquitectònics i escultòrics. L’aigua és omnipresent com una eina decorativa a tots els espais construïts: als accessos, als pavellons, als jardins dels palauets, al Poble Espanyol, al Teatre Grec... I n’és l’element protagonista de la Font Màgica, que va ser un dels principals reclams per als visitants: 132 motors, 120 focus i 5 bombes per fer ballar 2.610 litres d’aigua per segon al compàs de la música i els colors. Darrera de la Font Màgica dues grans cascades delecten als visitants que durant el dia no poden veure l’encant de la font. Abans de l’Exposició ja existia algun projecte d’ordenació urbanística a Montjuïc. Deixem a mà dreta el Palau Nacional, que acull el Museu Nacional d’Art de Catalunya, i l’edifici que acull el Museu Etnològic de Barcelona, tancat durant l’any 2013, i prenem el passeig de Santa Madrona fins als Jardins de Laribal. Aquesta finca, propietat de l’advocat i periodista Josep Laribal, va ser comprada per l’Ajuntament l’any
Palau Nacional
Font dels Tres Pins
1908 per convertir-la en un dels primers jardins públics de Montjuïc. La part superior es correpon al nucli original de la finca, que tenia uns jardins típics de finals del segle XIX i principis del XX: un traçat en parterres de línies orgàniques i camins ortogonals. També comptava amb un pavelló neoàrab ara desaparegut. Jean-Claude-Nicolas Forestier i Nicolau Rubió i Tudurí van respectar la vegetació i elements existents i els van modernitzar prenent com a referència el jardí àrab, que combina arbres que ofereixen ombra i plantes amb flor amb el protagonisme absolut de l’aigua, un element molt valuós pels àrabs, a nivell econòmic, religiós i estètic.
Jardins Mossèn Cinto Verdaguer
Els jardins de Laribal van integrar, a més, dos punt de trobada que ja existien a finals del XIX. D’una banda, la casa Balaguer, també desapareguda, on es reunia la Colla de l’Arròs, un club gastronòmic amb influència política. S’hi va dissenyar un espai enjardinat en el qual destaca un roserar. D’una altra, la font del Gat, una de les moltes fonts on les classes populars anaven a passar el diumenge. Tan conegut era aquest indret que es va originar la tonada “Baixant de la font del Gat” i, a partir d’ella, una obra de teatre de Josep Amich i Bert estrenada el 1922 i un cuplet amb lletra de Faust Casal i música de Càndida Pérez. Diuen que la font va estar descoberta per un gat cap al 1855 i, per aquest motiu, Joan Antoni Homs va esculpir l’any 1918 el cap d’un felí al brollador pel qual surt l’aigua. L’ús de la muntanya com a espai verd d’esbarjo, de fet, es va mantenir molts anys, com explicava Vázquez Montalban en 1971: “la Exposición de 1929 fue un intento previo, y entonces aún vano, de domesticar Montjuich(...) Las gentes no respetaban las cercas del Paraíso vallado y Montjuich siguió siendo apreciado por sus explanadas libres, sus bosques de pinos, sus céspedes espontáneos”1. La visita a la font del Gat ens anima a cercar una altra font, la dels Tres Pins. Aquesta era la font a més alçada de la muntanya i al voltant dels tres pins pinyoners molt vells que li donaven el nom, descobrim tot d’històries que són mostra dels usos de la muntanya al segle XX: s’hi reunien les famílies més humils per passar-hi un dia a l’aire lliure; s’hi celebrava l’enterrament de la sardina al final de Carnestoltes; Alejandro Lerroux hi anava els diumenges per fer discursos als obrers. Després de la Guerra Civil els cristians no catòlics es reunien a la font de forma clandestina. I al seu voltant es va establir un dels assentaments de barraques més grans de la muntanya, que no va desapareixer fins els anys 70 del segle XX.
19
Sortim dels Jardins de Laribal per la plaça de Neptú i agafem les escales de l’esquerra, just a l’altra banda de l’Avinguda de l’Estadi, que ens porten fins al Viver dels Tres Pins. El seu origen també està en l’Exposició Internacional. En aquest indret s’hi va celebrar una trobada de grups escoltistes i es va crear un viver destinat a proveir plantes per la resta d’espais de l’Exposició. Amb els anys el viver ha anat creixent fins convertir-se en el centre reproductor de plantes de la ciutat. L’aigua és imprescindible pel viver, aquí no té una funció ornamental sinó de servei. Tot i així es conserva la font dels Tres Pins i els safareigs originals del primer viver, en els quals hi viuen tòtils, granotes verdes i reinetes meridionals. Aquesta aigua, però, no cobreix les necessitats del viver actual, que fa servir l’aigua del subsòl de la captació que hi ha sota el Gran Teatre del Liceu a les Rambles. L’aigua és bombejada fins al viver, on s’emmagatzema i distribueix per al reg d’altres espais verds de la muntanya.
ESPIADIMONIS | RUTES
El nous jardins es van inaugurar l’any 1918 vertebrats per estanyols, sortidors i cascades, a més d’incloure altres elements típics dels jardins àrabs, com rajoles ceràmiques, masses de plantació i plantes de flor en testos situats a les baranes i ampits. Fins i tot van dissenyar una escala inspirada en la dels jardins del Generalife de Granada, amb cascades als passamans, estanyols als replans i bancs d’obra per gaudir del so de l’aigua, per tal de connectar la part superior dels jardins amb el Teatre Grec.
Creuem tot el viver i sortim pel carrer del Doctor Font Quer. Just a mà esquerra es troba l’última fita que ens hem proposat conèixer. Arribem fins als Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer que, juntament amb els de Joan Maragall i els Costa i Llobera, van ser inaugurats l’any 1970. Els jardins dedicats als poetes catalans van ser la primera gran acció de l’Ajuntament per tal de finalitzar l’urbanització de la muntanya, procés que conclou a partir dels Jocs Olímpics de 1992. Els Jardins de Mossèn Cinto estan dedicats a les plantes aquàtiques, bulboses i rizomatoses i van ser dissenyats per Joaquim M. Casamor i Joan Pañella. Prenen com a referència els jardins anglesos, que recreen de forma idealitzada la natura, amb traçats irregulars i línees ondulades, la presència d’aigua i la sensació de paisatge. Aquests jardins presenten elements del jardí anglès com camins sinuosos, grans zones de gespes, un estany i plantacions florals. Una trentena de petits safareigs connectats es reparteixen a banda i banda d’una escalinata i fan de l’aigua la protagonista de la zona més feréstega. En ells hi trobem espècies vegetals com ara pontedèries, lliris d’aigua o nenúfars, i especies animals com macroinvertebrats aquàtics (larves de libèl·lula, de mosquits, físids...) i amfibis. Amb una mica de paciència és molt fàcil veure granotes verdes o reinetes. Finalitzem aquí el nostre recorregut. A la part baixa dels jardins hi ha el Funicular de Montjuïc, que ens retorna a la ciutat més urbana. Però aquesta muntanya única guarda molts altres racons que us animem a descobrir. ROCÍO DEL RÍO LORENZO Comunicadora i educadora social
Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, núm. 86, novembredesembre de 1971. Consultable a http://www.raco. cat/index.php/CuadernosArquitecturaUrbanismo/article/ view/111061/166858
1
Valeri Salgot i Nadal
Aiguafreda, 1971 President d’Embotits Salgot , Graduat en Direccio d’Empreses
ESPIADIMONIS | ENTREVISTA
20
Embotits Salgot és una empresa familiar d’Aiguafreda que compta amb una trajectòria de quatre generacions. Avui dia Valeri Salgot n’és el president i en representa la tercera, continuant amb la feina de l’avi i del pare. Ens comenta orgullós que des de fa poc el seu nebot s’ha incorporat a la marca i representa la quarta generació. Reconeix que va rebre l’empresa en un moment de vaques grasses on tot semblaven oportunitats de creixement, cosa que ha canviat molt en els últims anys. No obstant, considera que ser fidels als propis valors i a l’estratègia original ha estat la millor manera de fer front a la crisi. Una il·lusió que ha donat com a resultat l’Ecogranja Salgot, la primera explotació porcina ecològica de Catalunya.
De petit s’imaginava agafant les regnes del negoci familiar?
En aquest sentit, la línia ecològica Salgot respon a un posicionament per la qualitat?
Al meu pare sí li feia il·lusió que algun dels fills el succeís, però mai hi va haver cap pressió. Les meves germanes no van estudiar cap cosa relacionada amb el sector ramader o empresarial però també s’han incorporat a l’empresa. Per la meva banda sempre m’ha agradat el camp, passejar a cavall, gaudir de la gastronomia, conèixer els productes de la terra... i quan vaig estudiar Administració d’Empreses vaig veure que el projecte familiar em permetria treballar en moltes coses que per mi eren importants. Per tant, de petit no imaginava si treballaria a l’empresa o no, però sí que hi era present un element vocacional de trobar una feina on pogués continuar lligat al territori on havia crescut.
En efecte, d’aquesta estratègia neix l’Ecogranja Salgot i la línia de productes ecològica. La competència en el sector és molt dura, qualsevol producte que es vulgui llençar al mercat té una rèplica immediata. Per tant, la nostra forma de diferenciar-nos és continuar utilitzant les millors carns, tripes naturals i mantenir una producció local que controlem de forma molt directa. La nostra producció i distribució és petita en comparació amb altres empreses i no podem entrar a la guerra de preus. Però tampoc volem fer-ho. Volem estar segurs d’oferir sempre un producte de qualitat, tot i que no sigui tan competitiu a nivell de preu. Aquests estàndards els apliquem a totes les nostres línees de productes.
Quina ha estat la principal fita de cada generació en l’empresa? El meu avi va iniciar el negoci i el va tirar endavant fent-lo rentable. El meu pare el va consolidar, però sobretot va ser la persona que va definir l’estratègia de l’empresa. La seva premissa era: “volem ser una gran empresa i no una empresa gran”. És a dir, vam decidir centrar-nos en mantenir l’alta qualitat del producte en comptes d’optar per una estratègia de creixement. Aquest posicionament ha estat la decisió més important que s’ha pres com a negoci, una estratègia a llarg termini. L’aportació de la nostra generació és consolidar aquest model, ser fidels als nostres valors i al territori, continuar oferint un producte de gran qualitat i ajustant-nos a les noves necessitats i desitjos del consumidor.
Com sorgeix l’idea de l’Ecogranja? Fa temps que havíem detectat un creixent interès dels consumidors en els productes ecològics, de la terra, sostenibles. I aquesta demanda encaixa totalment amb els valors que aquí portàvem treballant feia anys de productes del territori i de qualitat. Així vam començar a buscar un espai adient i a valorar tots els aspectes que donessin el màxim de coherència al projecte. A la granja els animals tenen una bona qualitat de vida, amb espai per moure’s, evitant l’estrès, amb una alimentació ecològica. El disseny de l’Ecogranja també ha esta pensat per treure el màxim profit de les energies renovables: hi ha plaques solars tèrmiques i fotovoltaiques, calderes de biomassa, recollida d’aigües pluvials per neteja i reg, així com el tractament integral dels fems per tancar el cicle de gestió de residus.
Ens encantaria que altres projectes, que no tenen perquè ser ramaders, com per exemple una empresa que fa confitures o un propietari particular que vol construir una casa, poguessin aprendre de les tècniques de bioenginyeria i energètiques que hem provat a l’Ecogranja. És rentable una ecogranja? Quins han estat els principals obstacles? No, de partida no és rentable fer una explotació com l’Ecogranja. Et llences a fer-ho perquè estàs convençut del valor que té i ho cobreixes amb les altres línees de producció convencional. Els resultats arribaran a mig o a llarg termini però, en qualsevol cas, és un projecte que segueix la línia estratègica que va pensar el meu pare: de qualitat, de proximitat, de territori. A més, el producte suposa un cost tres vegades superior al de la línia general. La gran dificultat ha estat impulsar un
Els productes ecològics encara són significativament més cars que la resta, especialment els càrnics i, en aquest moments, poc accessibles per moltes persones. La vostra proposta només arribarà als més sibarites i difícilment al consum general? Ara mateix sabem que no podem arribar a la majoria dels consumidors. El cost tan elevat de producció es reflecteix en el producte i sí, es poden veure com a productes gourmet i reservats per poca gent. La millor manera d’aconseguir que aquesta situació canviï és animar a altres productors en aquest sentit. Si n’hi ha més ramaders que desenvolupen línies ecològiques, cada vegada els nostres productes seran més habituals a les botigues, entre tots podrem compartir coneixements i tècniques i, en definitiva, els preus seran més competitius i la majoria de la gent hi podrà accedir. Volem ser una empresa pionera, però no única en el sector.
Volem que sorgeixin iniciatives similars, que es generi competència i que la producció ecològica deixi de ser tan minoritària i passi a ser molt més habitual i accessible als mercats.
21
La cooperativa agrària La Fageda ha estat un model clar. Hem après molt d’ells, malgrat que La Fageda compta amb un programa d’integració social que nosaltres no podem replicar. Tot i així, tenim dues persones treballant a l’Ecogranja, una d’elles amb una discapacitat auditiva severa. La nostra aposta és de caire més ambiental que social. Per exemple, a nosaltres ens agradaria ser una referència com a empresa ecològica porcina, som la primera a Catalunya, i també ser reconeguts per l’ús que fem de les energies renovables.
projecte pioner a casa nostra i tota la investigació, recursos i esforços que hem mobilitzat per dur-lo a terme. A centre-Europa existeixen més iniciatives i més mercat ecològic ramader, però aquí ha estat un repte tornar a fer embotits de la manera més tradicional possible i, a la vegada, complint les exigències de certificacions i canals de distribució per a què al consumidor li arribi un producte amb garantia de qualitat.
ESPIADIMONIS | ENTREVISTA
Quins han estat els projectes empresarials que heu pres com a referència?
22 ESPIADIMONIS | ENTREVISTA
A més de la producció càrnica, l’Ecogranja ha esta pensada com un espai educatiu i de recerca. Què aporta a una empresa alimentaria aquesta estratègia, generar possibles nous consumidors?
Molta gent segurament desconeix que la fica El Saüc on se situa l’Ecogranja compta amb un acord de custodia fluvial. Com coneixeu el projecte d’adopció de la riera de Martinet d’Associació Hàbitats i Associació Martinet?
L’Ecogranja ha estat pensada com un projecte obert a que qualsevol persona el visiti i conegui com es fan els nostres productes. I com a espai de recerca estudiem, per exemple, quines races de porc són les adients per una explotació a l’aire lliure al nostre entorn.
Els ecosistemes fluvials són una part del territori d’Aiguafreda que tots el que som d’aquí coneixem i ens estimem: la riera de Martinet, el riu Congost i la riera d’Avencó. Jo de petit havia anat al riu moltíssim, a passejar, d’acampada, a banyar-nos-hi... I quan es comença a parlar de recuperar la riera de Martinet molta gent de la població ens interessem en el projecte. A més, el fet que una part de l’itinerari de natura passi per la nostra finca era una oportunitat per col·laborar en un espai tan important per la població.
Que ens visitin famílies pot tenir un efecte com a consumidors, que a mig o llarg termini es poden interessar cada vegada més pels productes ecològics. Això és cert i és un potencial com a empresa. Però el projecte també és una oportunitat per donar a conèixer el nostre entorn, els nostres valors agraris i ramaders, com les races autòctones. Les estratègies que només busquen generar imatge de marca i beneficis econòmics acaben demostrant-se buides i les empreses queden tard o d’hora en evidència. La forma de ser fidels a uns valors i de transmetre’ls no pot ser únicament amb discurs, sinó amb fets. L’Econgranja és una mostra real del nostre tarannà i volem compartir-la amb tothom.
Per què us animeu a ser propietari en custòdia amb la finca El Saüc, especialment quan teniu un projecte empresarial en marxa dins de la finca? Quan vam comprar la finca fa 25 anys ningú s’imaginava que hi faríem cap tipus d’explotació. És una finca amb un desnivell molt pronunciat i no havíem pensat res. Però la finca té grans valors. A banda d’una pedrera abandonada, que sí era una zona degradada, la finca es troba en el límit del Parc Natural del Montseny. A mi m’agrada moltíssim muntar a cavall. Faig rutes pel Montseny i era un plaer recorre la finca El Saüc a cavall i passar al costat de la riera de Martinet. Per tant, quan vam saber que s’iniciava el projecte no hi va haver cap conflicte amb l’explotació que llavors tot just naixia. La recuperació de la riera encaixava totalment amb el projecte empresarial però, sobretot, ha estat una satisfacció per nosaltres poder contribuir-hi.
Si estàs decidit a fer les coses bé a la teva finca, les entitats et donen la seva experiència i idees perquè entre tots conservem els valors del nostre territori. No puc fer més que encoratjar a altres propietaris. Sabem que tothom no segueix una estratègia de proximitat, que en els últims anys moltes empreses han deixat de ser familiars o s’han internacionalitzat. Però no podem oblidar l’espai que tenim aquí. Les empreses i els propietaris també ens hem de sumar a les iniciatives que cerquen la millora del territori per tothom i que ens beneficien de forma directa. Què us ha aportat el conveni de custòdia del territori com a propietaris? El conveni ens ha permet sumar-nos a un projecte que ha recuperat un espai important per la població i, per tant, també important per l’explotació. Els valors de la finca El Saüc i els valors que volem desenvolupar a l’Ecogranja es beneficien totalment de les actuacions de millora i conservació de la riera. S’han fet estudis botànics i de cranc de riu autòcton que han permès millorar el coneixement de la nostra propietat. S’ha dissenyat un itinerari que dóna a conèixer el nostre entorn. S’ha millorat l’estat de la riera, per exemple, pel que fa a les deixalles. Això ajuda a conservar els valors naturals però també augmenta la qualitat de vida de la població d’Aiguafreda i la satisfacció dels visitants.
Quina es la vostra il·lusió de futur? Com he comentat abans continuar essent una empresa orgullosa del seu model de negoci, un model lligat amb el territori, a la nostra tradició porcina, a la qualitat, atents a les necessitats dels consumidor d’avui dia i de les tendències que sorgeixen en qualsevol part del món, sempre que tinguin sentit en el nostre entorn. Ara mateix comencem a estar presents a nivell internacional però d’una forma molt controlada, intentant conèixer cada mercat al que accedim i, sobretot, transmetent el nostre origen, sense deixar mai de ser una empresa lligada amb el nostre territori. En definitiva, transmetent aquí i fora la nostra forma de fer i de ser i el nostre lloc d’origen: Aiguafreda, Sant Miquel de Balenya, la plana de Vic, el Congost, el Montseny...
ESPIADIMONIS | ENTREVISTA
Totes les propostes que ens han fet les entitats han estat iniciatives molt positives a les quals de cap manera ens podríem oposar i que donen més valor a la nostra propietat. Per tant, no hi ha cap conflicte de gestió!
23
Es fa estrany compartir la gestió de la vostra finca amb unes entitats sense afany de lucre que, de partida, no hi tenen cap dret? Com podem animar a altres propietaris a signar acords de custòdia?
Junts engreixem el Tió d’Associació Hàbitats! Aquest any en l’Associació Hàbitats ens hem portat molt bé i volem començar a engreixar el nostre Tió ben aviat. Cada cop som més els que volem col·laborar en la protecció del medi i així enfortir la nostra societat, només ens falten els recursos. LA DIETA DEL NOSTRE TIÓ ÉS UNA MICA PARTICULAR. Com podeu engreixar-lo?
Feu uniu ! donat
n e t ’ s e F i! soc
Per fer les vostres donacions o fer-vos socis podeu escriure un correu electrònic a info@associaciohabitats.cat, trucar al telèfon 93 421 32 16 o enviar la següent butlleta a: av. Mistral, 36 - Esc. Esq. - Pral. 2a - 08015 Barcelona
Sí, vull col·laborar amb Associació Hàbitats VULL FER UNA DONACIÓ ANÒNIMA. Fes la teva aportació a: Catalunya Caixa: 2013 0753 70 0200417515
La Caixa: 2100 3208 50 2101690414
VULL SER SOCI/SÒCIA O FER UNA DONACIÓ NOMINAL A. SÓC UN PARTICULAR Nom i cognom:
NIF:
Domicili social:
Població:
Codi postal:
B. SOM UNA ENTITAT/EMPRESA Nom:
NIF:
Domicili social: Aportació anual >
Població: 35€
Aportació puntual >
60€
120€
Codi postal:
Altre import (indiqueu quin import superior a 35€):
€
€
Dades bancàries: Nom i cognom del titular: Entitat
Oficina
DC
Número de compte
Data:
De conformitat amb el que disposa la Llei Orgànica 15/1999 de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal. El titular de les dades queda informat, accepta i autoritza expressament i plenament la seva incorporació al fitxer d’Associació Hàbitats. Teniu dret a accedir a l’esmentat fitxer i a rectificar o cancel·lar les vostres dades dirigint-vos a Associació Hàbitats: Av. Mistral, 36 - Esc. Esq. - Pral. 2a - 08015 Barcelona. El tractament de les dades proporcionades es fa segon el que preveu el RD 994/1999 adoptant les mesures de seguretat necessàries per tal d’evitar-ne la pèrdua, alteració o accés no autoritzat per part de tercers.