36
LA REVISTA D’ASSOCIACIÓ HÀBITATS Primavera '18
"El feminisme i l'agroecologia posen la vida al centre, enfront del sistema actual, on al centre és l'acumulació de capital" MARTA G. RIVERA FERRE
"Hem d’aconseguir recuperar una cuina diària amb sabor i, sobretot, amb sabor patrimonial, que et faci sentir que formes part d’una cultura, d’una poble, d’una ciutat, d’un país, d’un mar..." ADA PARELLADA
3€ www.associaciohabitats.cat
3 4 5 6 8 10
EDITORIAL
NOTÍCIES Associació Hàbitats
50000
40000
NOTÍCIES Projecte Rius
30000
20000
10000
0 2010
RACÓ TÈCNIC Les dones d'aigua
2011
Personal
2012
2013
Estructura
80
60
40
20
0
2010
2011
2012 Fons propis
2014
2015
2016
Materials
100
EDUCACIÓ AMBIENTAL Acabar amb el mosquit tigre és cosa de tots
11 12 14 18 20
2013
2014
Fons públics
2017
Comunicació
2015
2016
FAUNA Martinet menut
VOLUNTARIAT Informe RiusCat 2017
RACÓ TÈCNIC L'agroecologia és feminista?
TERRITORI Mitologia d'aigua dolça
ENTREVISTA Ada Parellada
2017
Fons privats
FLORA Cua de cavall
Han col·laborat en aquest número: Ada Pastor, Alfred Bellès, Estela Anglada, Eva de Lecea, Marina Codina, Rocío del Río, Grup de Gènere i Limnologia de l'Associació Ibèrica de Liminologia (AIL), Marina Torres, Marta G. Rivera, Ada Parellada i Tomàs Padrosa, voluntaris i voluntàries d'Associació Hàbitats.
La impressió d’aquesta revista s’ha dut a terme a Multitext Seveis Gràfics Integrals, S.L. L’adquisició del paper amb que s’imprimeix s’ha realitzat a Lecta Group Torraspapel, S.A., Condat SAS i Cartiere del Garda S.p.A., empresa certificada en cadena de Custòdia FSC® i els sistemes de qualitat ambiental ISO 9001, ISO 14001, ISO 50001 i EMAS entre d’altres.
Associació Hàbitats Av. Mistral, 36 – Esc. Esq. – Pral. 2a 08015 Barcelona – Tel. 93 421 32 16 info@associaciohabitats.cat – www.associaciohabitats.cat
Per a aquesta publicació s’ha fet servir paper Creator Star estucat brillant de 135g. Aquest paper està certificat amb el segell FSC® que garanteix una gestió forestal responsable amb el lloc originari dels boscos, tant socialment com ambiental. A més, un alt percentatge de la seva fibra és d’origen reciclat, la qual cosa suposa un estalvi d’energia, aigua i fusta, i una menor emissió de substàncies contaminants als rius i a l’atmosfera.
Associació Hàbitats no es responsabilitza de l’opinió dels col·laboradors. Disseny i maquetació: Lluís Cintas.
Amb la col·laboració de:
3 Des d’aleshores hi han participat milers de persones voluntàries i s'han recollit dades científiques de gairebé totes les conques hidrogràfiques del país, esdevenint la principal iniciativa de voluntariat ambiental que existeix a Catalunya. A més, també hi han conviscut altres projectes educatius i de custòdia del territori. Malgrat que l’Associació continuï fent un projecte d’èxit, és possible que no s’estigui donant resposta a nous reptes. Atesa l’evolució social, ambiental i econòmica, els projectes, a banda de créixer en mida, han de respondre a nous objectius i, alhora, ser més engrescadors per aquells que hi col·laboren (persones voluntàries i sòcies). El dia a dia de l’Entitat, on els recursos són escassos, fa molt difícil aturar-se i analitzar el present i el futur, veure les debilitats i fortaleses, així com les oportunitats i les amenaces que ens afecten. Per aquesta raó hem iniciat el procés d’elaboració del pla estratègic de la mà de l’entitat Diàlegs i volem comptar amb la teva opinió. A la secció de notícies pots trobar més detalls sobre el procés, així com altres notícies sobre l'Associació Hàbitats. En aquest número, a més de conèixer totes les novetats sobre Associació Hàbitats i el Projecte Rius, podreu gaudir dels articles i opinions d'algunes de les moltes dones que formen part del sector socioambiental de Catalunya. Si repasseu les anteriors entrevistes de la revista Espiadimonis podreu comprovar que hi apareixen poques dones protagonistes. I no només es tracta de que hagi poques dones. La revista ha inclòs tradicionalment poques veus de col·lectius minoritaris i/o discriminats. Aquest número, per tant, és molt especial per nosaltres. Volem que sigui un punt i a part a partir del qual construir una Entitat més inclusiva on totes les persones ens sentim representants i representades, alhora que aprenem les unes de les altres. Esperem que us agradi!
ESPIADIMONIS | EDITORIAL
L
es entitats neixen amb una missió i uns objectius clars a partir d’una necessitat identificada. En el cas d’Associació Hàbitats l’idea s'origina l’any 1997 al Departament d'Ecologia de la Universitat de Barcelona, on professorat i alumnat ideen un gran projecte de participació ciutadana i de voluntariat en l'anàlisi i seguiment dels ecosistemes fluvials: Projecte Rius.
ESPIADIMONIS | NOTÍCIES
4
Associació Hàbitats declarada entitat d’utilitat pública
E
l 10 de gener de 2018 Associació Hàbitats va ser declarada entitat d’utilitat pública pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, que té assignades les competències en aquesta matèria. La sol·licitud fou presentada per l’Entitat el desembre de 2016 i, després de superar diversos tràmits, la resolució ha estat favorable. Es tracta d’un reconeixement a la tasca de l’Entitat que posa de manifest que els projectes desenvolupats són en benefici del conjunt de la societat i no persegueixen interessos particulars. D’ara en endavant l’Associació té l’obligació de registrar anualment els comptes anuals a l’ens públic. No obstant, ja fa anys que l’Entitat realitza una aposta per la transparència fent públiques les memòria d’activitats i comptes al propi web. En aquest sentit, l’any 2017 es va crear el portal de la transparència per donar resposta a la Llei 19/2014 de Transparència, accés a la informació pública i bon govern. D’altra banda, les persones físiques i empreses que a partir d’ara col·laborin fent donatius a Associació Hàbitats podran disposar d’una deducció en l’Impost de Societats o Declaració de la Renda, en acolliment a la llei Llei 49/2002 de Donacions a entitats beneficiàries del mecenatge, que se suma a la deducció autonòmica per donatius a entitats ambientals i de conservació del patrimoni natural i custòdia del territori que s’aplica des de 2008 (Llei 16/2008, de Mesures fiscals i financeres).
Assemblea General Ordinària de 2018
D
issabte 17 de març de 2018 Associació Hàbitats va celebrar l’Assemblea General de Socis i Sòcies. La fita té caràcter anual i serveix per donar a conèixer i referendar la gestió de l’Entitat. Així, es presenta la memòria d’activitats i resultats econòmics de 2017 i la proposta per a 2018, que han estat aprovades per unanimitat.
Associació Hàbitats crida la base social per elaborar un nou pla estratègic
A
ssociació Hàbitats ha iniciat l'elaboració d'un pla estratègic plurianual de la mà de l’entitat Diàlegs on tota la base social de l'Entitat està convidada a participar-hi. El procés s'inicià a la tardor de 2017 amb diverses trobades preparatòries, on els membres de l'Entitat posaren en comú expectatives i anhels. Durant 2018 s’estan celebrant noves activitats i dinàmiques grupals, que combinen la participació dels diferents sectors que integren l'Associació: socis i sòcies, junta directiva, equip tècnic, voluntariat. En les sessions de treball s’estableixen jocs que permeten reflexionar d’una manera distesa sobre la missió, els objectius, els recursos i el tarannà de l’Entitat, així com detectar les necessitats sobre les que cal treballar per poder avançar. Els plans estratègics són documents claus per a qualsevol organització que desenvolupa projectes a llarg termini. La participació de la base social en la redacció d'aquests plans afavoreix no només la diagnosi prèvia necessària, sinó també la definició d’objectius, la millora de les les relacions interpersonals i la democràcia interna Aquest projecte rep el suport del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies a través de les subvencions de la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària adreçades a entitats pel bienni 2017 i 2018.
En aquesta ocasió, s’ha incorporat a la Junta Directiva el soci Tomàs Padrosa amb el càrrec de vocal. La resta de càrrecs es mantenen sense canvis: Xavier Martí n’és el president, Iolanda Sánchez ocupa la secretaria, Alba Catalan i José Manuel Pérez exerceixen com a vocals. La nova Junta directiva consensua que la consolidació de la base social i la col· laboració amb el sector empresarial han de ser els principals reptes interns a treballar durant 2018.
50000
Parlem de diners: quant costa el Projecte Rius i qui ho paga? 40000
Projecte Rius és una iniciativa fonamentada en el voluntariat. Gestionar les més de 3.000 persones que participen activament en el projecte requereix inevitablement una infraestructura bàsica, però prou complexa: - Un equip professional que gestiona el projecte, atén les persones interessades i voluntàries, s’encarrega del tractament de les dades de les inspeccions fluvials, d’executar les activitats de formació, d’elaborar continguts i materials i també de desenvolupar la comunicació del projecte en general. - Una estructura necessària per a desenvolupar l’activitat diària del projecte: una oficina amb magatzem, els subministraments com l’electricitat o l’aigua corrent, equips i programes informàtics, connexió a Internet, despeses de correus, de viatge, fotocòpies, material d’oficina i un llarg etcètera. - Els materials necessaris per a què els voluntaris i voluntàries puguin realitzar les inspeccions de rius, com per exemple els reactius químics, els termòmetres, les lupes, les làmines, entre d’altres. - Les despeses lligades a la difusió el projecte, com l’edició de la revista Espiadimonis o l’Informe RiusCat. Com que el Projecte Rius compta amb una trajectòria de 20 edicions, s’ha assolit un alt nivell d’eficiència, sistematització i control de costos. Així, ens els darrers anys, els cost del projecte s’ha estabilitzat al voltant dels 35.000€.
provenen principalment de les quotes dels socis i dels serveis professionals que ofereix l’equip tècnic a clients, sovint del sector 10000 públic. D’altra banda, és habitual que el projecte confirmi finançament a mesura 0 que avança l’any, és a dir, difícilment existeix una previsió per a l’any següent. a aventurar uns re2010 2011 Això 2012obliga 2013l’Associació 2014 2015 2016 2017 cursos que no sap si recuperarà. tot i que el projecte tinComunicació Personal Estructura Per tant, Materials gui una trajectòria de 20 anys, sempre es troba a la corda fluixa. 100
80
60
40
20
0
2010
2011
2012 Fons propis
2013
2014
Fons públics
2015
2016
2017
Fons privats
Evolució de la tipologia dels fons
Com serà l’any 2018?
50000
L’any 2018 Projecte Rius rep el suport del Ministerio de Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente, a través de la Fundación Biodiversidad, com a principal finançador (17.071,60€). També hi dóna suport el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya (8.152,20€). L’Ajuntament de Vic ha confirmat novament el suport al voluntariat local (1.350€). Aquestes col·laboracions sumen al voltant dels 26.000€. Tanmateix, el projecte té un cost al voltant dels 35.000€. Per tant, encara manquen 9.000€ per poder desenvolupar Projecte Rius amb normalitat. I ara què?
40000
30000
20000
10000
0 2010
2011
2012
Personal
2013
Estructura
2014
2015
Materials
2016
2017
Comunicació
Evolució de costos del Projecte Rius
100
Qui ho paga? Confirmar el pressupost per dur a terme el Projecte Rius és un 80 gran repte. Generalment, Associació Hàbitats cerca finançament extern a través de subvencions públiques o privades, però en 60 nombroses ocasions el projecte no encaixa en les convocatòries habituals. Així, s’acostumen a sumar petites aportacions de diversos finançadors fins a completar el pressupost necessari. A 40 pesar d’això, l’Entitat ha d’assumir amb fons propis part del cost i, en ocasions, pràcticament de manera completa. Els fons propis 20
Vols ajudar-nos a completar el finançament del Projecte Rius? Pots fer-ho a través d’una donació per la quantitat que desitgis. És molt senzill: posa’t en contacte amb nosaltres a través d’info@associaciohabitats.cat o al telèfon 93 421 32 16. Facilita’ns les teves dades i et donarem el número de compte on realitzar l’ingrés. A més disposaràs del teu certificat de donacions per a que puguis gaudir de la deducció corresponent a la declaració de la renda!
ESPIADIMONIS | NOTÍCIES
20000
Quants diners costa el Projecte Rius cada any?
5
30000
ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC
6
Les dones d’aigua Els rius i els llacs ens han fascinat des del principi dels temps. Tanmateix, no fou fins a finals del segle XIX que l’estudi de les aigües continentals va considerar-se disciplina científica: la limnologia. La història de la limnologia és plena d’homes i dones apassionants que han impulsat i establert les bases del coneixement sobre les aigües dolces. En nombroses ocasions, però, la contribució de les dones no ha estat prou reconeguda. Us convidem a emprendre un viatge per la història de la limnologia i conèixer les seves dones més rellevants: les dones d’aigua. Gaudiu el viatge!
La passió fa que la gent prengui nota i se n’adoni que algunes coses són especials Kathleen Carpenter
Pre-1930: les pioneres La limnologia emergí a finals del segle XIX a Europa i Amèrica del Nord com una ciència, essencialment observacional i naturalista. Harriet Bell Merrill (1863-1915, EUA)
Possiblement la primera dona limnòloga contractada per una universitat americana i expedicionària pionera a Amèrica del Sud. Les seves cartes van ser publicades setanta-cinc anys més tard per un familiar. Cesarina Monti Stella (1871-1937, Itàlia)
Emmeline Moore (1877-1968, EUA)
Malgrat les poques dones científiques de l’època, algunes aconseguiren destacar. Foren les dones pioneres de la limnologia:
Primera dona biòloga del Departament de Conservació de l’Estat de Nova York. Fou presidenta de la Societat Americana de Pesqueries (1927-1928) i la directora de la Xarxa Estatal de Biologia (1932).
Primera professora universitària d’Itàlia i va ser fundadora de l’Institut Italià de Limnologia. Era experta en petits crustacis planctònics que viuen en l’aigua dels llacs.
Penelope M. Jenkin (1902-1994, Regne Unit)
Estudià llacs, rius i estanys de Kènia. Fou la primera dona investigadora de l’Associació Biològica d’Aigües Dolces (Regnet Unit). Possiblement fou la primera dona que obtingué un màster a la universitat de Cambridge.
Kathleen Carpenter (1891-1970, Regne Unit)
Coneguda com “la mare de l’ecologia de les aigües dolces”, és l'autora del primer tractat de limnologia britànic: La vida en les aigües continentals (1928). Treballà en nombroses universitats d’Europa i EUA.
1930
Ruth Myrtle Patrick (1907-2013, EUA)
Catedràtica del Departament de Limnologia i comissària de l’Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia. Escrigué nombrosos estudis i proposà per primera vegada que les algues microscòpiques podien servir per mesurar la qualitat de l’aigua dels rius.
1930
Margaret Mary Smith (1916-1987, Sud-àfrica)
de Cambridge a la Guaiana Britànica (1933) i l’expedició limnològica nord-americana “Peruana-Amazònia” (1955). Les campanyes en zones tropicals, àrides i muntanyoses aportaren nous descobriments al coneixement dels ecosistemes europeus i nord-americans. En aquesta època hi havia més dones científiques, però la feina que feren continuà sent poc reconeguda. Destaquen:
Armonía Socorro Alonso (1919-2018, Argentina)
Limnòloga pionera a l’Argentina. Fou la primera dona directora del Departament de Zoologia de vertebrats de la Universitat Nacional de la Plata. Experta en peixos, les seves obres són textos de referència.
Participà en nombroses expedicions a Sud-àfrica. Descobrí més de 370 espècies de peixos i publicà cinc-cents estudis. Actualment és considerada com una de les millors il·lustradores de peixos del món. A més, fou la primera directora del Institut Sud-africà per la Biodiversitat Aquàtica.
Margaret Ann Chapman (1937-2009, Nova Zelanda)
Primera dona en liderar una expedició científica a l’Antàrtida. Fou cofundadora de les Societats Científiques per l’Ecologia i la Gestió de les Aigües Dolces a Nova Zelanda i Austràlia.
Olga Mikhailovna Kozhova (1931-2000, Rússia)
1970
Dedicà tota la seva vida a estudiar el llac Baikal. Fou autora de nou-cents treballs, incloent catorze monografies i dos llibres de text.
1970-present: la limnologia i la revolució tecnològica En els darrers 50 anys, els progressos en limnologia han anat de la mà dels avenços tecnològics: la teledetecció, la informàtica, la microscòpia electrònica o els sensors d’alta resolució. Avui dia les dones limnòlogues estan completament integrades als grups de recerca. Algunes han rebut reconeixements i guardons per les seves extraordinàries contribucions en els diferents camps de la limnologia. Com que és difícil seleccioMaria Dolors Planas i Mont (?-)
Primera dona espanyola en escriure una tesi doctoral sobre limnologia (1972). Actualment és professora emèrita de la Universitat de Quebec (Canadà).
1970
nar-ne només unes poques, aquí us presentem un tastet de les pioneres a la península Ibèrica. La limnologia moderna a la península Ibèrica començà a principis del anys setanta amb Ramon Margalef. Els primers estudis limnològics van ser duts a terme al llac de Banyoles per tres dones: Maria Dolors Planas, Maria Rosa Miracle i Julia Toja.
Julia Toja Santillana (1946-)
Primera limnòloga dedicada a la gestió de les aigües continentats a la península Ibèrica. La Julia fou la primera professora en impartir un curs sobre limnologia a Espanya (Universitat de Sevilla, 1978), un any després que Ramon Margalef comencés a fer el mateix a la Universitat de Barcelona.
Rosa Maria Miracle Sole (1945-2017)
Única dona presidenta de l’Associació Espanyola de Limnologia (1993-2002). Experta en algues, rotífers i zooplàncton de llacs càrstics, aiguamolls i llacunes.
Present Julia Toja, Maria Dolors Planas i Rosa Maria Miracle en els primers estudis limnològics a Banyoles.
Com les aloges (dones d’aigua), les limnòlogues passen gran part del seu temps als estanys, rius, aiguamolls i llacs. Tanmateix, lluny de ser un mite, la seva contribució ha estat i encara és el fonament de gran part del coneixement actual sobre els ecosistemes d’aigua dolça. Gràcies i endavant limnòlogues! MARÍA ANTÓN-PARDO, MIREIA BARTRONS, SUSANA BERNAL, XAVIER BENITO, NÚRIA CATALÁN, MIRIAM COLLS, ANA F. FILIPE, ANDREA G. BRAVO, ANA GENUA-OLMEDO, SONIA HERRERO ORTEGA, ANNA LUPON, MARGARITA MENÉNDEZ, JORDI-RENÉ MOR, SUSANA ROMO, GABRIELA ONANDIA, ADA PASTOR, CLARA ROMERO, MARIA MAR SÁNCHEZ-MONTOYA, MARIA LUISA SUAREZ, JULIA TOJA, ROSA TROBAJO, MARIA ROSARIO VIDAL-ABARCA I AITZIBER ZUFIAURRE. Grup de Gènere i Limnologia de l’Associació Ibèrica de Limnologia (AIL)
ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC
Durant la primera meitat del segle XX, el nombre de limnòlegs va expandir-se ràpidament, així com també el nombre de societats limnològiques, des de Japó (1931) a Sud-àfrica (1964). Les universitats més prestigioses començaren a contractar professors de limnologia i es crearen instituts de recerca en limnologia a molts països. Aquesta fou l’època de les primeres grans expedicions científiques des d’Europa i Estats Units. Destaquen l’expedició
7
1930-1970: expansió de la recerca en limnologia
8 ESPIADIMONIS | EDUCACIÓ AMBIENTAL
Acabar amb el mosquit tigre és cosa de tots Tailàndia, Vietnam o Filipines s’han convertit en uns dels països més atractius per passar-hi les vacances. Paradoxalment, el mosquit tigre, originari del sud-est asiàtic, ha trobat el lloc ideal a casa nostra per instal·lar-s’hi. Des de fa 14 anys el mosquit tigre està afectant la qualitat de vida de moltes persones d’arreu de la península Ibèrica, especialment en zones urbanes.
E
s tracta d’un mosquit amb aspecte peculiar i diferent del mosquit comú que s’acostuma a veure a les nits. Aquest és de color negre amb ratlles blanques per tot el cos i les potes. En particular, té una ratlla blanca al cap i al tòrax que el fa ser únic i és la manera d’identificar-lo. Però el que més preocupa és que pot transmetre malalties típiques de països propers als tròpics com el Zika, el Dengue i el Chikungunya. Actualment no hi ha hagut cap cas de transmissió d’aquestes malalties a través del mosquit tigre, sinó que els casos que s’han detectat han estat de persones que es van infectar en un altre país. Un dels motius per frenar la població del mosquit tigre és, doncs, reduir el risc de transmissió d’aquestes malalties. D’altra banda, també hi ha un altre mosquit al punt de mira: el mosquit de la febre groga. Es tracta d’un insecte d’origen africà gairebé idèntic al mosquit tigre i amb la mateixa capacitat de transmetre malalties. El desembre de 2017 va passar quelcom que ja es temia des de feia temps: es va trobar a les Canàries, a l’illa de Fuerteventura.
Mosquit tigre
Qui no ha estat mai prenent la fresca a la terrassa del bar o regant les flors del pati de casa i ha vist, de cop i volta, que l’ataca un mosquit en ple dia? Aquest és més agressiu, les seves picades provoquen reaccions cutànies molestes i és actiu durant el dia. Normalment es comença a veure entre els mesos de maig i juny i desapareix a mitjans de novembre, quan comença el fred.
La hipòtesi més fiable és que aquells objectes contenien aigua acumulada amb ous i larves del mosquit. Des d’aleshores, el mosquit tigre s’ha instal·lat a diverses zones europees, entre elles Catalunya, on ja hi viu des de l’any 2004. Com tots els insectes, el mosquit tigre fa la metamorfosi. Les femelles posen els ous en llocs amb poca aigua acumulada, d’allà en neixen centenars de larves i al cap de 6 o 7 dies, passant també per la forma de pupa, ja es converteixen en mosquits adults. Si ens traslladem als seus orígens, el mosquit tigre és una espècie típica de llocs tropicals. Allà, els llocs de cria acostumen a ser forats dels arbres de la selva i dels boscos, com troncs, soques d’arbres o forats fets a les roques on queda aigua de la pluja. Així doncs, ara que viu lluny d’aquesta selva, el mosquit tigre ha buscat aquests mateixos llocs amb aigua acumulada a l’ambient urbà. Per
tant, aquests punts de cria són llocs de la ciutat o de les nostres llars on s’acumula aigua de la pluja, com les clavegueres, fonts ornamentals, testos, estris de jardineria, bidons, etc. Així doncs, el principal problema és la dificultat de controlar els llocs de cria. L’administració pública fa anys que treballa per eradicar aquests punts de cria a l’espai públic, però la major part es troben als espais privats. És aquí on la responsabilitat va a càrrec de cada particular i els professionals de salut pública i medi ambient no hi poden actuar lliurement. Davant la necessitat urgent de controlar el mosquit tigre a Espanya de forma més efectiva neix Mosquito Alert, la plataforma de ciència ciutadana que fa que la col·laboració de la ciutadania sigui útil pels científics i pels gestors de l’administració pública per tenir el màxim control del mosquit tigre.
Mosquit de la febre groga
De la selva tropical a la selva urbana El procés de globalització ha facilitat l’arribada de noves espècies invasores i vectors de malalties a casa nostra. De fet, l’arribada del mosquit tigre a Europa va ser accidental. Es creu que va ser a través d’un vaixell que transportava mercaderies.
A l'entorn urbà clavegueres, fonts ornamentals, testos, bidons, etc., es converteixen en punts de cria.
9 L'equip humà de Mosquito Alert valida les fotografies rebudes i n'identifica l'espècie.
científica de les dades ciutadanes és molt similar a les dades científiques tradicionals. La recerca de Mosquito Alert es basa en desenvolupar models predictius que combinen les dades ciutadanes amb les dades procedents d’altres fonts com entitats públiques i privades de seguiment i control de mosquits. Amb aquests models es pretén elaborar prediccions sobre l’abundància i distribució del mosquit tigre en funció de les condicions ambientals i meteorològiques. Tot i així, la ciutadania ja ha ajudat a fer el seguiment de les poblacions de mosquit a gran escala, ja que moltes de les noves troballes de mosquit tigre en zones on es desconeixia la seva presència les han fet diversos usuaris de l’app. Per exemple, el 2014 es va detectar per primera vegada mosquit tigre a Andalusia i al Prepirineu català, i el 2016, a l’Aragó i a la província de Lleida.
L’altre objectiu de Mosquito Alert és fer que la ciència ciutadana sigui útil per a les entitats responsables del seguiment i control del mosquit tigre i del mosquit de la febre groga. Per això la plataforma disposa d’un portal privat per a gestors des d’on poden combinar els avisos ciutadans amb informació pròpia del territori com cartografies d’embornals o altres incidència urbanes a temps real. Així, el projecte col·labora amb l’administració pública per millorar el seguiment i control del mosquit tigre en zones on ja està establert i detectar-lo si arriba a llocs nous. MARINA TORRES GIBERT Comunicació de Mosquito Alert Departament de Comunicació del CREAF
Més informació a www.mosquitoalert.com
Les fotografies fetes amb l'aplicatiu recullen la posició GPS del punt de cria.
La participació de la ciutadania complementa la feina científica i de gestió Avui dia aquest sistema d’obtenció d’informació rep el nom de dades massives o big data. Això complementa la feina de molts científics i entomòlegs que estudien la distribució i la dinàmica d’expansió d’aquestes espècies invasores i fan possible disposar d’una valuosa informació per a la presa de decisions. De fet, un estudi recent va demostrar que la qualitat
Control de punts de cria per part de l'Agència de Salut Pública de Barcelona.
ESPIADIMONIS | EDUCACIÓ AMBIENTAL
Convertir un gest quotidià en una feina molt valuosa Avui dia ho fem pràcticament tot amb els mòbils. Gestionem pagaments, ens divertim, escrivim, treballem, ens comuniquem i compartim fotografies a les xarxes socials. Des de fa quatre anys i aprofitant aquests mateixos gestos, la ciutadania també pot fer servir el mòbil per capturar el mosquit tigre. El projecte Mosquito Alert disposa d’una app gratuïta que duu el mateix nom i amb la que qualsevol ciutadà pot enviar fotografies si veu mosquits tigre o de la febre groga, així com de possibles llocs de cria a l’espai urbà, com embornals, clavegueram, fonts ornamentals o fonts públiques. La foto recull la posició GPS de la troballa juntament amb altra informació detallada. Un equip humà d’experts de la plataforma valida les fotos rebudes i n’identifica l’espècie. El resultat de la validació s’envia directament als participants i es publica en un mapa des d’on es poden consultar i exportar totes les observacions rebudes des de l’any 2014 fins a l’actualitat. Són moltes les persones que col· laboren i atrapen mosquits amb el mòbil. El projecte, que es coordina des dels centres de recerca CREAF, CEAB-CSIC i ICREA, amb l’impuls de la Fundació Bancària ”la Caixa”, compta amb més de 45.000 descàrregues acumulades des de 2014 i amb més de 10.000 observacions enviades com a mosquit tigre i més de 2.300 enviades com a llocs de cria. Any rere any s’ha demostrat que la ciutadania reconeix millor el mosquit tigre i aprèn a fotografiar les característiques que l'identifiquen.
10 ESPIADIMONIS | FLORA
CUA DE CAVALL La família de les equisetàcies està integrada per un únic gènere Equisetum i per unes 30 espècies de distribució subcosmopolita. Es tracta de plantes que presenten la tija dividida en articles com si fossin una canya en petit. El què semblen fulles són branquetes que surten de cada nus en forma verticil· lada (és a dir, a tot el voltant en 360°), mentre que les fulles autèntiques apareixen en cada nus amb una mida molt reduïda i enganxades envoltant la tija com una coroneta.
Les cues de cavall més comunes a casa nostra són: la cua de cavall gran (Equisetum telmateia), la cua de cavall arvense (Equisetum arvense) i la cua de cavall ramosa (Equisetum ramosissimum). Les altres espècies de cues de cavall que creixen a Catalunya tenen una distribució més reduïda sovint restringida al Pirineu o a indrets molt particulars. Identificar les diferents espècies no és excessivament difícil però requereix un cert coneixement i fixar-se en detalls reveladors. Una distinció ràpida revela que E. arvense i E. telmateia presenten durant la primavera, tiges reproductores (productores de espores) blanquinoses, brunes o rogenques i separades de les tiges verdes que fan la fotosíntesi. Per contra, E. ramosissimum té totes les tiges verdes i fotosintetitzadores a voltes rematades per una punta productora d’espores. Per tal de distingir les diferents espècies resulta imprescindible utilitzar claus dicotòmiques. En aquest reduït article no podem donar tota la informació necessària per identificar amb seguretat i rigor totes les espècies de cues de cavall de Catalunya. Amb quines altres espècies les podem confondre? Difícilment podrem confondre les cues de cavall amb d’altres plantes, atès que la morfologia es única i inconfusible. On la podem trobar? Les cues de cavall són molt habituals en tota mena de llocs humits o entollats, boscos de ribera, marges de petits torrents o sèquies, jonqueres i qualsevol lloc amb humitat suficient.
CUA DE CAVALL Família: Equisetàcies Nom científic: Equisetum telmateia, E. Arvense, E.ramosissimum. Nom en castellà: equiseto, cola de caballo.
Ús medicinal Tradicionalment s’han utilitzat les cues de cavall com a diürètic suau per tal de tractar la retenció de líquids i d’altres afeccions. Per aquest menester es fan servir les tiges de color verd, mai les tiges productores d’espores. La cua de cavall és un diürètic que desmineralitza menys que d’altres, gràcies a les sals minerals que presenta. En aquest sentit, el bedoll (Betula pendula), utilitzat com a diürètic, sembla desmineralitzar molt més el cos que no pas la cua de cavall. Recordem que l’ús de diürètics pot causar una important pèrdua de valuosos minerals per a l’organisme en augmentar la producció d’orina. Per aquest motiu els farmacèutics recomanen no fer tractaments excessivament perllongats i, en cas de pressió alta o problemes al cor, realitzar el tractament sota supervisió medica. Cal parar molta atenció a l’espècie de cua de cavall que utilitzem com a diürètic. La més recomanable es l’Equisetum arvense i en menor mesura l’Equisetum telmateia. En cap cas hem d’utilitzar l’Equisetum palustre que ha mostrat una gran toxicitat per la presència de palustrina. De la mateixa manera Equisetum ramosissimum i d’altres espècies tampoc s’han d’utilitzar com a plantes medicinals ja que també són tòxiques. En resum, cal parar molta atenció a l’espècie de cua de cavall que prenem i tan sols utilitzar Equisetum arvense. Les altres espècies no s’han d’utilitzar donat el contingut tòxic. ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i soci d’Associació Hàbitats Dibuix: Toni Llobet
11
MARTINET MENUT Com el podem distingir? Es tracta d’un ocell d’una mida semblant a la fotja (de 33 a 38cm) i d’aquí el nom de menut, si el comparem amb d’altres ardeids. És característica la part superior del cap de color fosc i les ales negres amb una gran taca de color blanc ocraci. Els joves són més marrons i pigallats, semblants una mica al bitó, tot i que amb una mida molt més petita. On viu ? El martinet menut és un ocell migratori que passa l’hivern a l’Àfrica subsahariana, però a la primavera i l’estiu viu i es reprodueix a casa nostra. Es tracta d’un ocell propi de zones humides amb abundant vegetació. Té predilecció per niar als canyissars i bogars amb canyís, Phragmites australis (una canyeta autòctona més prima que la canya americana que creix en espais inundats). A Catalunya el trobem tant al delta de l’Ebre com al delta del Llobregat i, és clar, als aiguamolls de l’Empordà. Però també apareix en zones humides de menor extensió com la desembocadura del Gaià. A l’interior apareix en rius prou cabalosos com l’Ebre a Flix o al meandre del Llobregat a Castellbell. És també present en zones humides com l’embassament d’Utxesa al Segrià i la bassa de la bòbila a Santpedor, d’entre d’altres indrets. Què menja? El martinet menut està especialitzat en la captura de petits vertebrats, la majoria peixos, però també amfibis, sense oblidar els macroinvertebrats aquàtics que també consumeix. Generalment roman immòbil i quan detecta la presa l’ataca amb un moviment ràpid del seu afilat bec. Sobre la preservació de les valuoses zones humides Antigament les zones humides: aiguamolls, basses i llacunes eren considerats espais improductius i insalubres on només criaven mosquits i ben poca cosa més. Aquesta percepció negativa de les zones humides va provocar la progressiva dessecació per transforma-les en zones de conreu o urbanes. Estàvem perdent a marxes forçades aquests espais tan valuosos des de el punt de vista biològic. Afortunadament aquesta percepció negativa va anar canviant. Naturalistes i biòlegs varen descobrir que es tractava d’un
ESPIADIMONIS | FAUNA
La família dels ardeids correspon a ocells tan emblemàtics com el bernat pescaire o els agrons. Es tracta d’ocells mitjans o força grans amb coll i potes llargs. Presenten un bec llarg i fort en forma d’arpó que els permet capturar preses generalment en aigües poc profundes. La cria acostuma a ser colonial i els polls són nidícoles i romanen al niu després de néixer.
MARTINET MENUT Ordre pelacaniformes Família: Ardeids Nom científic: Ixobrychus minutus Nom en castellà: avetorillo común
dels ecosistemes més productius de la terra amb una riquesa florística i faunística extraordinària. Així va néixer una consciència ecològica que poc a poc va intentar capgirar la situació. Recordem, per exemple, que els aiguamolls de l’Empordà havien de ser transformats en una urbanització de luxe i que es van salvar gràcies a les protestes dels amants de la natura. Però no cantem victòria: les pressions sobre les zones humides no s’han acabat. Amb el canvi climàtic cada cop tindrem menys aigua, mentre que al mateix temps s’incrementa l’extracció dels rius i dels aqüífers, reduint l’aigua disponible per a les zones humides. Un cas paradigmàtic és el delta de l’Ebre: en els successius plans hidrològics s’amplien regadius de forma desmesurada i cada cop es deixa menys aigua i sediments per mantenir viu el delta. Moviments com la Plataforma en Defensa de l’Ebre no deixen de denunciar-ho. Al delta de l’Ebre i a molts altres indrets la lluita per la preservació de les zones humides continua. Cada cop que observeu la bellesa del martinet menut recordeu que la seva vida és possible gràcies a la preservació dels ecosistemes de les zones humides. ALFRED BELLÈS I MITJANS Naturalista i soci d’Associació Hàbitats Dibuix: Toni Llobet
ESPIADIMONIS | VOLUNTARIAT
12
Informe RIUSCAT 2017 Resultats de les inspeccions del Projecte Rius Descarrega’t l’Informe RiusCat 2017 a http://www.projecterius.cat/pdf/Informe-RiusCat-2017.pdf
166
3.212
GRUPS (28 DE NOUS)
269
PERSONES PARTICIPANTS
INSPECCIONS
10 sortides formatives RIU NEGRE, Solsona
RIU MONTSANT, Margalef
RIU LLOBREGAT, Abrera
RIU DE BITLLES, Sant Pere de Riudebitlles
RIERA DE MARGANÇOL, Vilada
22 d’abril
6 de maig
13 de maig
4 de juny
8 de juliol
30 de setembre
7 d’octubre
7 d’octubre
21 d’octubre
28 d’octubre
RIU LLOBREGAT, Sallent
RIU DE BITLLES, Sant Pere de Riudebitlles
RIU MÈDER, Vic
REC COMTAL, Barcelona
RIU RIPOLL, Ripollet
Primavera
Tardor
Nitrats
Distribució de les observacions d’espècies autòctones amb grau de protecció A o B
Nitrats
21 A la tardor, la concentració de nitrats 82 ha augmentat respecte a la primavera
31
62
Tardor
Nitrats
4
Nitrats
21
7 ESPIADIMONIS | VOLUNTARIAT
Primavera
18
13
7
31
Nitrats 0 mg/l
82
62
5 mg/l
20 mg/l
7
18
40 mg/l
4
7
Nitrats 0 mg/l
Un any d'entre els més càlids i secs 5 mg/l
20 mg/l
Turó
40 mg/l
Tortuga d’estany Repicatalons Llúdriga
Cabal més alt
11
Cabal habitual
50
Cabal més baix
64
35 Cabal més alt 77
Cabal habitual
30 Cabal més baix
No hi ha aigua
Primavera
1
Tardor
Comparació del cabal observat respecte el cabal estàndard de l’època, per campanya.
Distribució de l’índex de macroinvertebrats per campanya 6%
6%
20%
27% 32%
31% Molt bo Bo 17%
ÍNDEX MACROINVERTEBRATS
ÍNDEX MACROINVERTEBRATS 32%
34%
36%
Primavera
Tardor
Mediocre Deficient Dolent
14 ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC
L’agroecologia, és feminista? Algunes reflexions des de la teoria i la pràctica El present article és una aproximació als vincles de l'agroecologia amb el feminisme, concretament amb l'economia feminista, en un moment en què l'agroecologia s’està redefinint com a disciplina. Parteixo de reflexions teòriques, com a dona vinculada a l'acadèmia, i de vivències pràctiques, com a dona defensora de la sobirania alimentària, l'agroecologia i el feminisme.
Vivències en què percebo les contradiccions pràctiques del moviment agroecològic, almenys en el context català i espanyol. En definitiva, aquest no és un article basat en una reflexió exhaustiva ni en un aprofundiment teòric sobre els punts de trobada i desacord entre agroecologia i feminisme, però sí pretén obrir un debat sobre el tema, tant a nivell acadèmic com activista.
E
ntenem com agroecologia tota una mirada de l'agricultura i l'alimentació que ens ofereix eines per assolir la sobirania alimentària, entesa com un objectiu polític desitjable. Per assolir aquest objectiu és necessari també la mirada feminista. És quelcom que els moviments per la sobirania alimentària d’arreu del món tenen clar des d'aproximadament l'any 2003, gràcies a la feina de les dones camperoles que formen part del mateix moviment. Es parteix de la premissa que sense feminisme no hi ha sobirania alimentària. Quina forma de feminisme està encara per determinar. Les dones camperoles demanen poder incloure la seva mirada dins del feminisme i aposten per desenvolupar el que elles han anomenat Feminisme Camperol i Popular.
Paral·lelismes i sinergies teòriques Per poder reflexionar sobre la relació entre agroecologia i feminisme, comencem destacant alguns principis en què pràcticament totes les economistes feministes coincideixen: 1. La necessitat de donar un tomb al sistema econòmic i posar la vida al centre, enfront del sistema actual, on al centre és l'acumulació de capital. 2. La necessitat de trencar amb la falsa divisió generada pel sistema capitalista entre treball productiu i reproductiu. El sistema actual només reconeix el treball productiu i invisibilitza i menysprea, en una relació jerarquitzada, el treball reproductiu. 3. El ser conscients de la nostra fragilitat com a individus. La felicitat i supervivència com a persona depèn de les relacions amb "les altres" persones, és a dir, som interdependents. 4. El reconeixement de la nostra fragilitat com a comunitats. La felicitat i supervivència com a societats depèn de la pròpia supervivència dels ecosistemes on vivim, dels quals "extraiem" recursos materials per a la fabricació de pràcticament tot allò que ens envolta i que no és naturalesa pròpiament dita, i immaterials, com són l’aire net, l'aigua neta, els paisatges, etc.
"El feminisme i l'agroecologia posen la vida al centre, enfront del sistema actual, on al centre és l'acumulació de capital"
• Des de l’agroecologia, com a eina que posa en valor l'agricultura camperola, l'objectiu és la reproducció de l'agroecosistema, i no l'acumulació (objectiu de l'agricultura industrial). És a dir, es prima la reproducció sobre la producció. Així mateix, no hauríem de lluitar per recuperar el control dels mitjans de producció davant la privatització, sinó els mitjans de reproducció de la vida: terra, llavors, coneixements. • L'agroecologia reconeix com a element fonamental les diferents interdependències entre els actors del sistema alimentari. Entre productores i productores; entre persones productores i consumidores; o
ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC
• En primer lloc, l'agroecologia també posa la vida al centre. En reclamar com a funció fonamental de l'agricultura la producció d'aliments sans i nutritius per alimentar les persones, produïts de manera sostenible i, per tant, respectant els cicles de la natura. L'agroecologia estaria treballant pel dret humà a l'alimentació (dimensió política i cultural), i la vida dels ecosistemes (dimensió tecnoproductiva). D'altra banda, des de la dimensió socioeconòmica, l’agroecologia parteix del punt que les condicions socials i econòmiques de les persones productores han de ser justes i han de garantir una vida digna de ser viscuda.
15
L'agroecologia, per la seva banda, és una mirada complexa de l'agricultura i l'alimentació, integrada per tres dimensions (sociopolítica i cultural, socioeconòmica i tecnoproductiva) i, al seu torn, és una eina per assolir la sobirania alimentària. Si analitzem els quatre principis bàsics de l'economia feminista, podem assenyalar que en teoria i, gairebé per definició, l'agroecologia és feminista:
fins i tot entre productores/consumidores i l'administració pública, com a actor influent sobre els sistemes agroalimentaris. Per avançar i garantir la viabilitat dels projectes es parteix de la necessitat del treball col·lectiu. Els circuits curts de comercialització són un bon exemple d'aquesta interdependència entre persones productores i consumidores. • Un altre element fonamental que comparteix l'agroecologia amb l'economia feminista és l’ecodependència. La capacitat (re)productiva dels agroecosistemes depèn d'ecosistemes sans. La dimensió tecnoproductiva parteix de la necessitat de dissenyar de manera ecològica els sistemes alimentaris. A les persones consumidores també ens reconnecta amb els cicles de la natura (per exemple quan mengem aliments de temporada) i, d'aquesta manera, també ens connecta amb el territori.
"Sense feminisme no hi ha sobirania alimentària"
Hi ha altres elements importants de l'agroecologia que la uneixen al feminisme. A nivell global, per exemple, una part important dels moviments i grups agroecològics són fonamentalment de dones. Dones que lluiten contra la vulneració dels seus drets per part de l'agricultura industrial i, d'aquesta manera, s’esdevé un element de resistència al sistema capitalista. Un altre exemple més bàsic és la clàssica divisió sexual del treball. L'alimentació de les famílies és una activitat tradicionalment vinculada a les dones. Finalment, els sistemes alimentaris agroecològics es construeixen des de la confiança, a partir de valors molt diferents als de la competitivitat i la individualitat promulgats pel sistema capitalista.
Relació actual a la pràctica No obstant tot el que hem exposat, quan mirem el dia a dia, en la pràctica l'agroecologia NO és feminista. Intentaré mostrar aquesta contradicció a través de preguntes:
ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC
16
1. L'agroecologia democratitza les cures i activitats reproductives? A mitges. Hi ha exemples en què sí que es dóna aquest procés, com és el cas de les xarxes de llavors. Però què passa a les finques? I què passa en les cooperatives de consum? 2. L'agroecologia democratitza la presa de decisions? A mitges. Podem trobar alguns models com les AMAP1 en què les persones productores i consumidores coconstrueixen el sistema alimentari i intenten democratitzar la presa de decisions, però en molts altres exemples això no es dóna. Per exemple, en les cooperatives de consum, hi ha espai de micropoder? Qui pren les decisions en les finques, tant en el maneig pròpiament dit, com econòmiques? 3. L'agroecologia garanteix a les persones productores una vida digna de ser viscuda? Lamentablement són pocs els casos exempts de processos d'autoexplotació de les productores agroecològiques per poder garantir la viabilitat econòmica dels projectes. Per tant, es tracta de moltes hores de treball bolcades al projecte que limiten el temps per poder dedicar-se a altres projectes vitals o al propi desenvolupament personal. 4. L'agroecologia és a l'abast de tots i totes? No. Ara per ara hi ha moltes persones consumidores que no poden accedir a alimentació agroecològica, per moltes i diverses raons. La qüestió és si des dels col·lectius polititzats (per exemple, cooperatives de consum) es garanteix aquest accés. Què passa amb les persones en risc d'exclusió, ja sigui per raons monetàries (per exemple, en situació d’atur), per desconeixement (per exemple, persones grans poc familiaritzades amb les tecnologies de gestió de comandes) o per manca de temps (per exemple, famílies amb fills i filles)? 5. Se saben gestionar els conflictes i les emocions en els projectes agroecològics? Els conflictes interns són una de les causes inicials de tancament de projectes en aquest àmbit, que posteriorment condueixen a problemes de viabilitat econòmica. 6. I, des del punt de vista logístic, és ecològica l'agroecologia? Aquest és un tema del qual hi ha poques dades, però sí existeix un debat intens en els moviments agroecològics per desenvolupar centrals de compra col·lectives o diferents estructures que permeten abordar aquesta qüestió, entre d'altres.
1 AMAP (Associació per al Manteniment de l'Agricultura Pagesa): Associacions formades per persones agricultores i consumidores en les que es comparteixen responsabilitats, riscos y recompenses de l’agricultura. S’inspiren en el sistema d’Agricultura Sostinguda per la Comunitat (ACS) en que productores i consumidores planifiquen conjuntament i posen en comú la planificació, gestió i els beneficis de la producció d’aliments.
"L'agroecologia mai serà viable en el model capitalista i això l'allunya de les premisses feministes"
17 ESPIADIMONIS | RACÓ TÈCNIC
Apropar la pràctica a la teoria Podríem citar diverses raons per entendre el perquè d'aquestes contradiccions, però personalment m'atreviria a aventurar que la primera i principal és la de conviure en el sistema capitalista i treballar els projectes agroecològics des de dins d'aquest model econòmic. Per tal que l'agroecologia pugui dur a la pràctica els seus principis inherents de l'economia feminista, s'han de donar una sèrie de condicions. Al meu parer les més importants són les següents: • Participar del model de l'economia social i solidària enfront del model capitalista. L'agroecologia mai serà viable en el model capitalista i això l'allunya de les premisses feministes. Permet, a més, compartir riscos amb altres entitats. • Incrementar les articulacions, la qual cosa ens permet incrementar les nostres interdependències (logística, governança), per exemple mitjançant planificacions conjuntes, col·laboració, més transparència, coresponsabilitat i promoció del treball col·lectiu. També ens permetria abordar temes com la conciliació, la qualitat de vida o el repartiment de tasques per reduir la sobrecàrrega de treball de les companyes. En definitiva, l'agroecologia és feminista en teoria, però a la pràctica encara estem construint el camí per a què realment ho sigui. L'important és que anem en la bona direcció. MARTA G. RIVERA FERRE Càtedra d'Agroecologia i Sistemes Alimentaris per a la transformació Social, Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya. Professora del Postgrau de Dinamització Local Agroecològica, Universitat Autònoma de Barcelona
Més informació: • Agroecology and Food Systems Chair, Director http://mon.uvic.cat/ catedra-agroecologia/ • "Ramon y Cajal" Research Fellow. World Social Sciences & Future Earth Fellow, FLACSO-España Honorary Research Fellow (University of Coventry) Inclusive Societies, Policies and Communities Group. "Sustainable communities, social innovations and territories" • Environment & Food Dpt. - Faculty of Sciences and Technology University of Vic-Central University of Catalonia Tfn. +34 93 881 55 19 (Ext. 3226) • IPCC Lead Author: AR5 (Rural Areas) SR (Food Security); Review Editor AR6 (Poverty, Livelihoods and Sustainable Development) • Projectes: – Alternativas en femenino: http://www.alternativasenfemenino.info/ – VII Congreso Internacional de Agroecologia: http://www.osala-agroecologia. org/vii-congreso-internacional-de-agroecologia
18 ESPIADIMONIS | RUTES
Mitologia d'aigua dolça
“Diuen que moltes de les aigües dels nostres rius vénen de tan lluny que ni ens ho pensem. I diuen també que l’aigua d’algunes fonts catalanes acaba sortint a Mallorca, i que hi ha pous que arriben fins a l’infern. I encara avui, molta gent sap que no fa pas tant les goges, les aloges, les encantades i les dones de fum i aigua
A
vivien o feinejaven a molts estanys, a molts pous i a moltes gorgues. Encisaven els que s’hi acostaven, sobretot si eren homes. Altres vegades només jugaven. Però podien arruïnar una casa o podien fer immensament rics els seus habitants...” Fragment de Llegendes d'aigua dolça: Les millors històries de rius, llacs, estanys i gorgues dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella.
través de la mitologia i les llegendes, sempre a cavall entre les faules i la realitat, ens arriben tot tipus de coneixements que acaben conformant les costums i tradicions dels pobles. Sovint les llegendes parteixen d’un fet històric que s’ha anat envoltant d’una sèrie d’elements imaginaris. La part més fabulada de la llegenda, que la converteix en quelcom digne de transmetre’s, pot aparèixer de manera involuntària a través de petits errors o modificacions durant la transmissió oral que acaben convertint un fet curiós o una tafaneria en un autèntic mite, o bé de manera intencionada quan algú tergiversa una història per obtenir-ne algun resultat. Més enllà de l'origen, les llegendes que es conserven al llarg del temps ho fan per la funció de cohesió social. Conformen l’imaginari col·lectiu vinculat als recursos, les creences i la història local. Generalment les llegendes que més perduren amaguen consells i referències a les tradicions. Parlen sobre els mals que poden afectar a les collites, sobre com ens hauríem de comportar amb els altres, sobre llocs perillosos on cal parar atenció... i, en definitiva, mostren la manera de veure el món que tenien els nostres avantpassats. La mitologia catalana és molt rica i els seus orígens segurament es troben en les creences preromanes de caràcter pagà. També hem transformat i integrat alguns mites europeus i hem transmès mites propis a altres regions, per la seva naturalesa, capaç de transcendir els límits fronterers i reformular-se constantment.
Si repassem qualsevol recull de llegendes trobarem que un bon nombre versen entorn als recursos naturals, la flora i la fauna. Concretament l’aigua és un dels elements més presents en qualsevol mitologia i també en la nostra. Segurament és així pel caràcter escàs d’aquest element, que a la vegada resulta tan imprescindible per a qualsevol societat humana. Al llegendari català, doncs, l’aigua apareix en totes les formes i generalment s’associa a la feminitat, la fertilitat, la bellesa i la riquesa. Per això s’acostuma a mostrar en forma de dona o d’éssers fantàstics femenins, ja sigui amb caràcters esquerps i amenaçadors, per parlar dels perills del mar, o bé juganeres i maternals com els rius i rieres que reguen camps i alimenten el bestiar. Aquests patrons es repeteixen aquí i allà donant lloc, per exemple, a nombroses històries que parlen d’aloges, patoïdes, encantades, dones d’aigua... totes elles fades o esperits vinculats a rierols, baumes i salts d’aigua de la Catalunya interior i agrícola (Solsonès, Vall del Tenes, Montseny, Pirineus...) i on podem trobar fàcilment topònims que hi fan referència. Es creu que les dones d’aigua i totes les possibles variants són una derivació del mite de l’esperit de les aigües, present en totes les cultures, i que en el nostre cas s’aproxima a les variants germàniques. Han tingut tanta presència en alguns territoris que també deixen petjada més enllà de la tradició oral. Hi ha referències a elles en obres com el poema El Canigó de Jacint Verdaguer, en que el nebot del compte Guifré, enamorat de Flordeneu, perd de vista el seu compromís i provoca la derrota dels cristians contra els musulmans. O a la novel·la Solitud, de Caterina Albert, on un pastor s’enamora d’una encantada. Qui són les dones d’aigua? En coneixeu alguna història? Al Montseny, una muntanya especialment màgica i poblada de llegendes, hi podem trobar des de temps antics bruixes, follets, bandolers i és clar, dones d’aigua.
“Diu la llegenda que un bon dia que l’hereu de Cal Blanc d’Arbúcies feia la
migdiada sota l'ombra d'una alzina sentí una dolça veu que entonava unes cançons.
Després d'unes quantes jornades de súpliques i declaracions amoroses, la noia i
l’hereu es varen casar, però ell li va haver de prometre que no l'hi recordaria mai els seus orígens a ella. Passaren els anys i tingueren fills. Mentre la dona va viure
al mas les collites van ser abundants i el mas gaudia de bona reputació. Un dia, en apropar-se una tempesta, la dona va fer segar la collita per que no es perdés, però la tempesta mai va arribar i l'home ple d'ira en veure que la collita s'havia segat
abans d'hora, va anar cap a la dona dient-li: "Dona d'aigua havies de ser!". Arran
d'aquestes paraules, la dona va desaparèixer per sempre més, diuen que es va llençar al gorg d'on venia.
L'home i el mas es varen arruïnar progressivament, però els fills deien que cada
dia al matí la mare els anava a pentinar i es trobaven unes perles sobre el llit. Eren les llàgrimes de la mare , gràcies a les quals varen poder remuntar el mas i , si bé
no van fer fortuna , els nens van seguir ben cuidats i passaren de tant en tant una estona amb la mare . El marit, però, no la tornà a veure mai .”
A casa meva, sempre l’hem explicat així, però com passa amb les bruixes i els bandolers al Montseny, cada poble té un racó on diuen que se sent cantar les dones d’aigua o un hereu que un dia en quedà enamorat i que va perdre-ho tot en trencar les promeses que havia fet. De vegades sembla que més que cohesionar, les llegendes són causa de disputes. On van matar més bruixes, a Sant Hilari, Viladrau o Arbúcies? On s’amagava realment Serrallonga? On és el veritable salt de la dona d’aigua? Jo només us puc dir que si us acosteu a Arbúcies i agafeu el camí que surt a mà dreta de Cal Xic trobareu una pista de terra. Seguint la pista trobareu un pal indicador “Ruta de la Dona d’aigua”. Agafeu el camí de la dreta. Més endavant, en una bifurcació, tireu cap a l’esquerra per seguir el curs de la riera de la Pineda fins que trobeu un trencall cap a la dreta on agafareu un corriol. El punt exacte queda força amagat a mà esquerra del camí però sabreu que sou a prop quan comenceu a veure eucaliptus. Si teniu sort, sentireu la remor d’aigua que us guiarà fins al salt de la dona d’aigua, ocult entre bardisses i falgueres. Per trobar-lo haureu de preguntar a la gent, passejar amb tranquilitat i estar atents per si les sentiu cantar. MARINA CODINA Biòloga
ESPIADIMONIS | RUTES
de la que de seguida quedà enamorat per la seva bellesa.
19
L'home es dirigí cap on venia la veu i allà, sota el gorg, es trobà una dona d'aigua
20 ESPIADIMONIS | ENTREVISTA
Ada Parellada Granollers, 1967 Va néixer a la Fonda Europa de Granollers. La cuina, les aromes i el plats l’han envoltada des del dia que va treure el nas a aquest món. Pertany a una família de restauradors amb més de 200 anys de trajectòria. Potser perquè ho ha vist de sempre l’ha fet el seu ofici, a Semproniana, on cuina, menja, beu i fa amics.
En els darrers anys, la cuina, també la catalana, ha guanyat visibilitat i prestigi, no només de la mà de l’alta cuina sinó també a través de gent més o menys anònima que genera i comparteix una gran quantitat de recomanacions gastronòmiques. A què respon tant d’interès? És real o només és un fenomen amplificat per les xarxes socials? D’una banda, l’onada de cuiners encapçalada per Ferran Adrià ha fet un malabarisme realment difícil: prestigiar un ofici que estava molt desprestigiat. Quan anaves a la discoteca te n’havies d’amagar que eres cuiner o cuinera i ara, en canvi, et serveix per lligar. Això ho devem, repeteixo, a Ferran Adrià que és un geni. De l’altra, és cert que això ha despertat un interès mediàtic. Molta gent vol dedicar-se a aquest ofici professionalment perquè els cuiners s’han convertit en personatges glamurosos. A més, és cert que aquest interès ha transformat la cuina en un hobby, en un entreteniment. El resultat d’aquesta afició és el què veiem a les xarxes socials. La cuina del dia a dia, la que respon a la necessitat d’alimentar-nos, no interessa gaire. En canvi, la cuina lúdica, entesa com a una afició, és la que és majoritàriament present a les xarxes socials. Com en qualsevol altra afició, la gent que la practica
està disposada a abocar-hi tot el temps que calgui i a comprar tots els productes i gadgets “imprescindibles”. També ha esdevingut tendència la preocupació per l’alimentació saludable. Contínuament apareixen dietes específiques per a perfils diversos de persones. Ens podries donar algun consell per ajudarnos a triar el gra de la palla? Sempre surto molt escaldada quan em feu aquesta pregunta perquè procuro ser sincera i la sinceritat té un punt polèmic perquè pots aixafar l’ull de poll d’algú... El cert és que jo sóc molt escèptica de les recomanacions pseudocientífiques que corren per tot arreu. Miraré d’explicarme: si reculem algunes generacions, l’alimentació podria ser comparada amb un pintura emmarcada d’una figura femenina. El marc tenia quatre cantonades: la situació geogràfica, l’estacionalitat, el patrimoni culinari i les estacions de l’any litúrgic. Què ha passat? Doncs que el marc ha desaparegut del tot i la dona s’ha esborrat de la pintura. El resultat de tot plegat és que se’ns han obert tantes possibilitats que en comptes de ser uns privilegiats som uns dubitatius. Tenim tant per triar que no sabem què fer i, per tant, necessitem gurus, certeses a les que aferrar-nos. Per això quan un guru ens diu que no podem beure llet el seguim re-
ligiosament. És curiosa aquesta situació: com que tenim de tot, necessitem que algú ens digui què és el que no hem de fer. I aquest “no” és molt perillós perquè darrera de cada guru hi ha un llibre, un despatx, una consulta... en definitiva, algú que s’hi guanya la vida. Recentment (2018) l’editorial Columna ha publicat el teu llibre La cuina sostenible. Idees, trucs i receptes per no llençar res en el qual fas una denúncia apassionada del malbaratament dels aliments. Com t’arriba l’interès per aquest problema? M’arriba de manera molt casual. Jo vivia del tot aliena a aquest problema. Com bona part de la ciutadania, no tenia el menor interès per què passa, no només amb els residus alimentaris sinó amb els residus en general. El cas és que jo sóc una persona que tinc una vena força filantròpica. M’acabo apiadant d’allò que em cal, en aquest cas, el medi natural. Jo visc dels recursos que el medi m’ofereix. Doncs bé, resulta que un bon dia va venir a parlar amb mi la Mireia Barba i em va demanar ajuda per tirar endavant un projecte preciós (“Espigoladors”), que pretenia lluitar contra el malbaratament alimentari. La vaig ajudar tant com vaig poder. Aquesta va ser la meva porta d’entrada a una realitat que jo desconeixia del tot.
"Hem abaratit fins a tal punt els aliments que paral·lelament els hem despullat de valors: ètic, social, de la il·lusió..."
18 ESPIADIMONIS | ENTREVISTA
Abans de seguir endavant voldríem recomanar als possibles lectors del teu llibre que no es perdin el preàmbul. Hi dius que mai ningú se’ls llegeix els pròlegs... Nosaltres ens l’hem llegit i ens ha agradat molt. Reconeixes que escriure'l t’ha permès confessar les teves pors més profundes... Hi dius textualment “aquest llibre és un intent desesperat d’aconseguir no perdre el nostre sabor”. Ens ho expliques? Ah! Us l’heu llegit! (riu). Aquest llibre té dues parts. A la primera es descriu la gravetat del problema del malbaratament alimentari i intenta fer-te partícip de la possible solució, fent-te veure que tens alguna cosa a dir i, sobretot, alguna cosa a fer. A la segona s’exposa de quina manera pots aportar el teu gra de sorra a través de la millora de la gestió de la teva cuina, especialment de la cuina diària que és la que està més desatesa. Es tracta d’aconseguir una cuina variada, equilibrada nutricionalment i, sobretot, saborosa. Ho dic perquè sovint associem el dia a dia amb el no
sabor. Hem d’aconseguir recuperar una cuina diària amb sabor i, sobretot, amb sabor patrimonial, que et faci sentir que formes part d’una cultura, d’una poble, d’una ciutat, d’un país, d’un mar... Les fronteres les poses tu, però no hi ha dubte que formes part d’una cultura. Així doncs, les idees culinàries que proposo en el llibre pretenen recuperar els nostres sabors. La sostenibilitat és un concepte molt general que s’aplica a àmbits tan diversos com l’econòmic, el social i l’ambiental. Potser per això en el teu llibre fas l’esforç de definir amb força precisió que és per a tu una cuina sostenible... Clar! Sostenible ve de sostenir, d’aguantar, d’aguantar sempre... Sostenible no es limita a una selecció de productes ni a una separació de residus... Vol dir que sigui possible de mantenir al llarg del temps, que ho puguis fer cada dia. Si la pots fer cada dia aconseguiràs un entorn més saludable en tots els sentits.
Segons un informe de la FAO de l’any 2013, des del productors fins als consumidors, passant per les diferents baules de la cadena alimentària humana, llencem una tercera part del aliments que produïm. Però el que és realment més sorprenent és saber que el 58% de tot el que llencem ho fem cadascú de nosaltres, a les nostres llars. Al voltant d’aquest fet fas una reflexió molt interessant sobre el preu dels aliments i el seu valor. La societat dels humans ha lluitat per garantir que tothom tingui accés a l’alimentació i hem aconseguit anar reduint progressivament el preu dels aliments. Això està molt bé, però els hem abaratit fins a tal punt que, paral·lelament els hem despullat de valors: ètic, social, de la il·lusió... El problema és que el sistema de producció d’aliments està una mica viciat: la distribució vol oferir un producte homogeni i econòmic, que només és possible obtenir a partir de l’agricultura intensiva i tecnològica, vingui d’on vingui. Si oferim
"Hem d’aconseguir recuperar una cuina diària amb sabor i, sobretot, amb sabor patrimonial, que et faci sentir que formes part d’una cultura, d’una poble, d’una ciutat, d’un país, d’un mar..."
Avui dia, la producció desmesurada de residus de tota mena ha esdevingut un tema clau a resoldre. Cada vegada parlem més d’economies circulars que pretenen tancar el cicle de producció i consum. Com es pot traduir això en la cuina d’un restaurant? I en la domèstica? Un restaurant com el nostre no deixa de ser una petita o mitjana empresa on els propietaris alhora som treballadors i hem de tenir la nevera molt controlada perquè llençar aliments suposa llençar diners. En el llibre proposo traslladar el model professional a l’àmbit domèstic. A casa som hereus d’un model que actualment no funciona. Estàvem acostumats a que les nostres mares o àvies anaven a comprar molt sovint i un cop a casa decidien què cuinaven. Avui dia això és ineficaç: anem a comprar un dia a la setmana, o cada quinze dies, i omplim la nevera per si de cas, sense haver planificat què cuinarem però convençuts que ho farem. El que realment acaba passant és que molts dies quan arribem a casa no tenim esma de cuinar i demanem que ens portin qualsevol cosa. Això passa especialment en aquelles famílies on hi ha una persona que té la responsabilitat de cuinar. Aquestes persones són com un xòped, un embotit que es troba al mig d’un entrepà format pels fills a qui ha d’alimentar i els pares que li reclamen atenció. Si això hi afegim la seva vida professional i les relacions socials, tot plegat és molt estressant. Per això proposo de canviar el model que consisteix en planificar, comprar d’acord amb allò que hem planificat i dividir les coccions en dos temps: un temps de cocció que el faràs una tarda a la setmana que estiguis tranquil i un altre temps diari de deu minuts que dedicaràs a unir allò que has previst i precuinat prèviament.
Ens podries recomanar algun plat clàssic o modern que representi per a tu l’essència de la planificació? Els plats que són més adequats són els saltejats. És, en certa manera, aprofitar la cultura del wok que vindria a ser semblant al trinxat d’abans: posaves les verdures a la paella, una mica d’allet i una mica de cansalada. Aquest plat clàssic funciona de meravella quan arribes cansat a casa. En la mateixa línia, però més actual seria saltejar, amb oli d’all i julivert i una mica de sofregit, verdures, una mica d’arròs i quatre gambes. Aquest és el plat estrella a casa meva. Jo ho he fet sempre això de cuinar a casa. Quan els meus fills eren petits, tenia la mania que visquessin la cuina que es feia a casa, que en recordessin les olors, que mengessin allò que jo havia comprat al mercat... Per això em passava els diumenges a la tarda cuinant per tenir-ho tot a punt per la setmana. Un dels objectius d’Associació Hàbitats és potenciar el voluntariat ambiental en les tasques de conservació i protecció de l’entorn natural i cultural. Hi ha entitats comparables en l’àmbit de la cuina sostenible? Creus que seria possible alguna mena de col·laboració? I tant! Hi ha una plataforma que n’integra una bona colla. És la Plataforma Aprofitem els Aliments (PAA), una iniciativa que va impulsar Paco Muñoz, una persona extraordinària que dissortadament va morir aquest passat mes de gener. Aquesta plataforma aglutina petites iniciatives de moltes entitats que lluiten per combatre el malbaratament alimentari. Us recomano que entreu al web http://aprofitemelsaliments.org i podreu comprovar la gran quantitat i varietat d’iniciatives que s’hi recullen. Estic segura que si us poseu en contacte amb la PAA trobareu la manera de poder-hi col·laborar.
Ara sí, acabem. Quan preparàvem aquesta entrevista, vam tenir l’oportunitat de recuperarne una que et va fer l’any 2012 l’Alfred Rodríguez Picó per a la Xarxa de Televisions Locals. Hi explicaves una anècdota molt divertida sobre la decoració del Semproniana, concretament de les cadires... Ah! és una anècdota que de tant explicar-la, inconscientment l’he anat modificant... però em penso que va anar així: quan vaig enamorar-me d’aquest local, que és molt més gran del que jo buscava inicialment, vàrem aconseguir un crèdit per equipar la cuina i la resta del local. Ens vam gastar gairebé tot el crèdit en la cuina. A l’hora de buscar cadires en vaig trobar un model preciós però caríssim. Vaig haver d’anar rebaixant les expectatives fins arribar als Encants. Allà vaig descobrir una parada on n’hi havia una colla, totes iguals... però la majoria corcades! El propietari em va dir que si me les enduia totes, me les regalava! I així ho vaig fer. Va resultar que les cadires van agradar molt a la clientela i es van convertir en un dels atractius del restaurant... però un bon dia un client va caure mentre sopava perquè es va trencar la cadira! Em vaig veure obligada a convidar-lo. La notícia va córrer entre la clientela: la gent sabia que si se li trencava la cadira, el sopar era gratuït! Sortosament ja no ens en queda gairebé cap d’aquelles cadires!
23
Abans d’acabar, t’haig de fer una pregunta que ens sembla obligada. Com saps, aquesta número de la revista està dedicat a les dones. Quina opinió et mereix el fet que encara siguin necessàries iniciatives d’aquesta mena? Ara potser quedaré una mica malament... però és que jo sempre m’he sentit molt empoderada, sempre he pres jo les decisions importants de la meva vida. Vaig obrir el Semproniana amb 25 anys amb tota la força del món. Però no és menys cert que sempre he tingut la sensació que sóc una perdedora, que les persones amb les que he treballat m’han pres una mica el pèl perquè sóc feble, però al final ells van passant i jo em vaig quedant! És cert que amb l’edat t’afebleixes perquè no tens la prepotència dels joves... Dit d’una altra manera, el desconeixement t’enforteix mentre que a mesura que et vas fent gran i saps més coses et sens més insegur, o potser és que relativitzes moltes coses que abans donaves per segures.
ESPIADIMONIS | ENTREVISTA
als nostres consumidors un producte econòmic els estàs capitalitzant perquè amb menys diners poden comprar més aliments. Però el problema és que estem descapitalitzant un sector econòmic molt important: la nostra pagesia. La meva lluita no pretén encarir els aliments. M’explico: he observat que si tens una llauna de caviar i veus que caduca l’endemà te la menjaràs sense pensart’ho dues vegades; en canvi si es tracta d’un iogurt segurament el llençaràs tranquil·lament. Per resumir: demano, d’una banda, atorgar als aliments un preu just que afavoreixi la nostra pagesia i, de l’altra, recuperar el valor dels aliments, sigui social, mediambiental o de l’esforç que hi ha en el fet de produirlo o d’adquirir-lo.
Participar en el Projecte Rius és completament gratuït. Tanmateix, dur a terme aquesta iniciativa suposa unes despeses importants per a l’Associació Hàbitats. Cada any rebem el suport d’institucions, persones sòcies i col·laboradores que fan possible aquest exitós projecte i a les que estem infinitament agraïts. No obstant, enguany encara ens manquen 9.000€ per arribar al pressupost de 35.000€ que requereix el projecte. Ens vols ajudar a fer-ho possible? Contacta amb nosaltres a través d’info@associaciohabitats.cat o al telèfon 93 421 32 16. Facilita’ns les reves dades i et donarem el número de compte on realitzar l’ingrés. Obtindràs també el teu certificat per a que puguis gaudir de la deducció a la declaració de la renda.