Relats solidaris Auren by Auren

Relats

www.auren.com

Relats

Abril 2021 Edita: Auren Maquetació: Departament de comunicació d’Auren Copyright: © 2021 d’Auren per l’edició Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra, sigui per mitjans mecànics o electrònics, sense la corresponent autorització de l’editor.

INTRODUCCIÓ 4

El 25 de setembre de 2015, els màxims dirigents mundials van aprovar en una cimera històrica de les Nacions Unides, els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) dins de l’Agenda 2030. Uns objectius que marquen el pes de l’agenda internacional i els reptes a abordar en els pròxims anys. Enmig de la incertesa planetària, una cosa és clara, que per a aconseguir aquests reptes el món ha de fer la seva part: els governs, el sector privat, la societat civil i persones com tu. Per a aconseguir entre totes i tots un món més just i assolir els Objectius, hem de convertir-nos en agents de canvi i transformació. Hem de prendre consciència del paper fonamental que tenim com a comunitat per a aconseguir-ho. Els ODS són una crida global a organitzar el món d’una forma més humana, més respectuosa amb el medi ambient i més sostenible en el temps. Aquests Objectius són una gran oportunitat per a progressar en el segle XXI, si assumim que l’Agenda per al Desenvolupament Sostenible ens concerneix a tots. Dur a terme aquesta Agenda és la millor resposta als desafiaments globals que afecten a tots els països i demostrarà com les aliances públic-privades juguen un paper fonamental. Les organitzacions empresarials són agents de canvi i és vital la seva implicació. La incorporació dels ODS a la seva estratègia és un gran repte en la dècada vinent. A Auren, ho vam tenir clar des del primer moment i vam voler ficar-nos de ple a treballar per a contribuir a aquestes metes des de totes les perspectives i portar a la primera línia del debat públic el seu compliment. Volem servir d’altaveu perquè el missatge arribi lluny. En aquest sentit, vam publicar Governa: Altaveu 17, un llibre d’entrevistes que recull les reflexions i opinions d’organitza-

cions i persones que representen als diferents sectors de la societat i que treballen per a aconseguir aquests 17 reptes. També ens comprometem amb nostres newsletters dedicades a cadascun dels Objectius per a donar-los tota la difusió possible. Precisament, en aquestes publicacions vam creure important recollir relats inspirats en els ODS, escrits per persones que formen part de l’equip d’Auren o persones properes. Aquests relats ens omplen de consciència social i empatia, a més d’impulsar-nos a lluitar més i millor pels 17 Objectius i per aconseguir un món millor. Hem volgut aprofitar la festivitat de Sant Jordi, que se celebra cada any el dia 23 d’abril i ha estat declarada per la UNESCO com a Dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor, per a recollir en aquesta publicació aquests textos plens d’històries, perquè llegint-los puguem sentir que tenim un propòsit a aconseguir i puguem pensar a escala global i tornar a prendre consciència de la importància de sentir-nos una societat de debò. Des d’Auren esperem que gaudiu molt de la seva lectura. Equip 17 ODS

ÍNDEX

pàg. 8

Objectiu 1: Posar fi a la pobresa en totes les seves formes arreu del món Mikel Andrío Lejarza

pàg. 14

Objectiu 2: posar fi a la fam, assolir la seguretat alimentària i la millora de la nutrició i promoure l’agricultura sostenible Mikel Andrío Lejarza

pàg. 18

Objectiu 3: garantir una vida sana i promoure el benestar per a tothom a totes les edats Sara Solana González

pàg. 20

Objectiu 4: garantir una educació inclusiva i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom M. Eugènia Bailach Aspa

pàg. 22

Objectiu 5: assolir la igualtat entre els gèneres i apoderar totes les dones i les nenes Mikel Andrío Lejarza

pàg. 24

Objectiu 6: garantir la disponibilitat d’aigua i la seva gestió sostenible i el sanejament per a tots José María Medina Rey

pàg. 26

Objectiu 7: garantir l’accés a una energia assequible, segura, sostenible i moderna per a tothom Elena Daniela Dumitrascu Gavriloaia

pàg. 28

Objectiu 8: promoure el creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible, l’ocupació plena i productiva i el treball digne per a tothom Mikel Andrío Lejarza

pàg. 32

Objectiu 9: construir infraestructures resilients, promoure la industrialització inclusiva i sostenible i fomentar la innovació Antonio J. Sentí Doménech

pàg. 34

pàg. 36

Objectiu 10: reduir la desigualtat en i entre els països Elena López Saralegui Objectiu 11: aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles Jorge Sánchez Cifuentes

pàg. 38

Objectiu 12: garantir modalitats de consum i pr ÍNDICEoducció sostenibles Ángeles Díaz Peralta

pàg. 40

Objectiu 13: adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes Catalina Sicilia Ballesteros

pàg. 42

Objectiu 14: conservar i utilitzar de manera sostenible els oceans, els mars i els recursos marins per al desenvolupament sostenible Irene y Mark Rohr de Mena

pàg. 44

Objectiu 15: promoure l’ús sostenible dels ecosistemes terrestres, lluitar contra la desertificació, aturar i revertir la degradació de les terres i frenar la pèrdua de diversitat biològica Ignacio Esteban Comamala

pàg. 46

Objectiu 16: pau, justícia i institucions sòlides. Promoure societats justes, pacífiques i inclusives M. Eugènia Bailach Aspa

pàg. 50

Objectiu 17: Aliances per aconseguir objectius M. Eugènia Bailach Aspa

Objectiu 1: posar fi a la pobresa en totes les seves formes arreu del món Mikel Andrío Lejarza

Acabar amb la pobresa extrema en totes les seves formes representa un dels grans desafiaments de la humanitat i es planteja com un dels objectius de l’agenda per al desenvolupament sostenible. Tot i que les situacions de pobresa s’han reduït a la meitat des de 1990 a l’actualitat (de 1.900 a 836 milions de persones), el número encara és escandalós i inacceptable per a la nostra civilització. És fonamental que tot ésser humà tingui accés a aliments, aigua potable i sanejament dignes. Aquestes manques es plantegen fonamentalment a l’Àsia meridional i l’Àfrica subsahariana, però també existeixen a moltes altres regions, incloenthi països desenvolupats. L’Agenda ens compromet a tots per assolir aquest objectiu d’aquí al 2030. Hem de plantejar-nos un enfocament multidimensional de la pobresa, que està íntimament relacionada amb la vulnerabilitat. Ser pobre significa trobarse en una situació d’inseguretat enfront d’amenaces o riscos de diferents tipologies: alimentaris; físics, en situacions de conflictes violents; davant una malaltia o davant catàstrofes. La pobresa té una multitud de causes i orígens, com ara la corrupció, les males pràctiques i la falta de transparència dels estats, les institucions i les empreses, entre d’altres. Els auditors i la professió comptable constituïm un instrument fonamental per recuperar la confiança en el sector públic i privat, proporcionant als agents econòmics i als ciutadans una informació

veraç i completa, tant financera com no financera. A més, els consultors, assessors i advocats som necessaris per a l’impuls i desenvolupament de les pimes, que constitueixen el teixit fonamental per al creixement, l’ocupació i la prosperitat dels països, en especial dels menys desenvolupats. Per altra banda, en les últimes dècades s’ha donat un impuls notable a l’anomenada responsabilitat social corporativa o empresarial, com una nova forma d’entendre i gestionar les empreses, basada en la integritat, la transparència, la legitimitat social i la sostenibilitat dels negocis. A Auren creiem en aquest nou paradigma, i estem compromesos com a empresa a lluitar contra la pobresa, defensant la gestió ètica, la solidaritat, el respecte a la persona i l’acció social. Molts professionals de la nostra firma tenim una participació molt activa en ONG nacionals i internacionals relacionades amb el desenvolupament i la lluita contra la pobresa. Han passat ja quatre anys des que va prendre la decisió. Una decisió no gaire conscient, però que li ha permès fer un gir total a la seva vida. Pot ser que hagi estat per maduresa, per constància o simplement per sort, però avui en Jassin pot afrontar i decidir el seu futur d’una manera més lliure. En Jassin vivia juntament amb la seva família en un poblet a prop d’Er Rachidia,

Objectiu 1: posar fi a la pobresa en totes les seves formes arreu del món Mikel Andrío Lejarza 8

una ciutat relativament moderna de l’interior del Marroc on existeixen una gran quantitat de tallers i botigues de recanvis d’automòbils. Es tracta d’un lloc estratègic a l’hora de planejar el camí cap a les primeres dunes que conformen el desert marroquí. El pare d’en Jassin havia estat artesà des de la seva infància i, des que es va casar, regentava un petit comerç on realitzava i reparava sandàlies de cuir, alimentant amb els pocs diners que treia a la botiga la seva dona i els seus cinc fills. En Jassin acudia formalment i diàriament a l’escola; “és el teu futur, no el desaprofitis”, li repetia el seu pare constantment. Cada tarda, en tornar de classe, en Jassin feia els deures a la rebotiga de la sabateria, que era a tocar d’ un parell de tallers de cotxes on els turistes preparaven els seus 4x4 per anar al desert. Però aviat en Jassin va començar a mostrar més interès per les bugies i corretges de distribució que per les equacions i els dictats de l’escola. Va ser un gran disgust per al seu pare, però en Jassin va deixar l’escola i va començar a treballar al taller com a aprenent. Al seu pare no li va quedar

cap més remei que acceptar-ho quan va haver de tancar el comerç davant el preu abusiu de lloguer del local i la disminució de la venda de sabates. Al taller, en Jassin era treballador, constant i esforçat. A més d’aprendre de motors, va aprendre una mica de castellà, ja que l’amo el parlava amb relativa fluïdesa per relacionar-se amb els turistes espanyols que requerien els seus serveis. El seu caràcter obert i la seva inquietud van provocar que es relacionés molt bé amb els turistes. Ell preguntava constantment, volia saber, conèixer sobre la forma de viure d’altres països que veia al vell televisor mig trencat que tenien a la petita casa de tova als afores d’Er Rachidia.

Es preguntava cada dia per què ell havia de caminar 11 km per un camí de pols, sota una calor infernal, per anar al taller i guanyar una misèria perquè tota la seva família pogués menjar dues vegades al dia, mentre que a Europa “tothom” tenia cotxe amb aire condicionat, casa amb dutxa, rebutjaven el menjar que no els hi agradava i compraven roba més per moda que per necessitat. No comprenia bé per què, per emular Messi o Ronaldo, ell havia de jugar descalç per no trencar el seu calçat i en canvi una mica més al nord la canalla de la seva edat podia comprar les botes de futbol que anunciaven els seus ídols. Es preguntava a diari per què a ell li havia “tocat” néixer al sud i no al nord, per què no podia tenir oportunitats, per què estava condemnat a ser pobre. Un diumenge, després de jugar a futbol, van arribar al poble dos tot terrenys d’alta gamma. Dels vehicles en van baixar 6 persones ben vestides amb ulleres de sol. Es van reunir amb les famílies i els van explicar la possibilitat de portar gent a Espanya de forma clandestina. La informació no era gaire rigorosa, però els van prometre seguretat durant el transcurs del viatge. Els van parlar de la riquesa dels països d’Europa i la facilitat per poder treballar-hi “de qualsevol cosa”. El preu era innegociable: mil dos-cents euros per persona. El pare d’en Jassin ho va veure com una oportunitat perquè el seu fill pogués enviar diners i ajudar la família. Quan li van comunicar, a en Jassin se li van obrir els ulls de bat a bat.

Amb moltes dificultats van aconseguir reunir els diners necessaris. Van invertir el poc que tenien estalviat i la resta la van demanar en un préstec amb interessos elevats a un inflexible usurer desconegut que de seguida es va presentar oferint els seus serveis tan aviat com van marxar els tot terrenys. El dia de marxar va arribar molt ràpid. En Jassin tenia, llavors, catorze anys, però el fet de ser el més gran de cinc germans i l’experiència del taller li aportaven una petita maduresa, tot i que no suficient, per enrolar-se en una aventura com aquella. El comiat de la seva família va ser més dur del que pensava. La seva mare plorava desconsolada i el seu pare, contingut, l’abraçava amb força intentant transmetre-li força i energia. Els germans no eren conscients de la situació i en Jassin, en gran mesura, tampoc. Van arribar dos camions al poble i els que havien de marxar van pujar a la part del darrera amb una petita motxilla en la qual portaven tot el que els calia. Totes les seves pertinences i records en una motxilla diminuta. En Jassin era l’únic adolescent

Objectiu 1: posar fi a la pobresa en totes les seves formes arreu del món Mikel Andrío Lejarza 10

En sortir de la casa els van decomissar les motxilles perquè ocupaven espai a la barca. Anaven amb el que portaven posat, amuntegats, sense poder moure un sol múscul. Van sortir de nit, i el que semblava una mar relativament en calma aviat va transformar-se en grans onades i moviments agitats de la barca. La pràctica totalitat de les persones no sabia nedar i qui en sabia, òbviament, no per intentar-ho en aquelles condicions tan adverses. d’aquell camió atapeït que anava recollint més gent per pobles propers. Van arribar a una casa de pedra, a la part alta d’un penya-segat. Un espai diàfan de trenta metres quadrats on els van fer seure a terra. A cada un li van donar un número en un paper, que havien de guardar i conservar amb ells. Els van anunciar que la mar estava remoguda, per la qual cosa no podrien sortir en aquelles circumstàncies, així que haurien d’esperar que es calmés. A la casa hi feia molt de fred a les nits i la desconfiança entre uns i altres era palpable. Tres nits van estar-se allà, fins que l’arribada de més gent i una lleugera, però confusa, calma del mar va provocar que els anessin cridant en ordre pels números que els havien donat. En aquells tres dies només els van donar pa per menjar.

Van passar la nit atemorits. El soroll del mar era esgarrifós. Hi havia molta por. Ningú no parlava i intentaven agafar-se al del costat per subjectar-se. Més d’un resava xiuxiuejant. A l’alba, amb la mar més calmada, van haver de cobrir-se amb una manta de color blau per por de ser vistos des de l’aire. Després de moltes hores, sense aliments ni aigua, van veure amb claredat la costa d’Espanya. Llavors el motor es va parar. Probablement la gasolina estava calculada justa i amb les onades s’haurien desviat del que estava establert. En aquell moment, i quan tots es miraven espantats, la persona que portava la barca va saltar a l’aigua i va començar a nedar cap a la costa. Era l’únic dins de la pastera que portava arnès salvavides. Probablement havia pagat més diners

o li havien donat a canvi de conduir la pastera.

altra cultura, altres costums..., sent pràcticament un nen.

La tensió es va apoderar encara més de la barca. Es van començar a sentir crits i a notar moviments bruscos que desestabilitzaven el fràgil equilibri existent. Dues persones van treure de les seves butxaques telèfons mòbils però estaven tan xops d’aigua que no funcionaven.

No obstant, admet que era l’única sortida per a la difícil situació de la seva família i la seva única oportunitat; que ho tornaria a intentar.

La barca començava a allunyar-se de la costa, el corrent se l’emportava mar endins. Llavors, en Jassin va treure d’entre les seves robes un mòbil embolicat en moltes bosses de plàstic. Quan es va acomiadar de l’amo del taller, aquest li va proporcionar el mòbil advertint-lo dels perills de la pastera i indicant-li que l’emboliqués en el màxim nombre possible de plàstics. Dins de l’agenda li va guardar el número de la Creu Roja d’Andalusia. Molt nerviós, en Jassin va aconseguir comunicar-se amb salvament marítim i, descrivint el poc que veien de la costa, van aconseguir localitzar-los relativament ràpid. Com que era menor, en Jassin va ser portat a un centre d’acollida per a menors estrangers no acompanyats. En Jassin, avui dia, reconeix que no era realment conscient del risc que suposava el viatge. De la possibilitat real de morir ofegat, de la duresa que suposava separar-se dels seus pares, dels seus germans, dels seus amics. Començar una nova vida en un altre país, una

En Jassin aquest any ha pogut tornar a casa seva a visitar a la seva família ja que té “papers”. Va aprofitar la seva estada al centre de menors per fer un curs de fontaneria i calefacció. A l’empresa on va realitzar les pràctiques el van acabar contractant pel seu caràcter treballador esforçat i constant. En l’actualitat viu en un pis compartit i aspira a seguir treballant de fontaner, poder seguir enviant diners als seus pares i poder formar una família en un futur pròxim. En Jassin es pregunta moltes vegades per què per poder jugar a futbol amb sabates, per poder dutxar-se al matí obrint l’aixeta i no amb cubells d’aigua i poder menjar tres vegades al dia ha hagut de deixar enrere tot i tothom. No comprèn per què ell ha hagut de jugar-se la vida per poder formar-se, per poder treballar..., per poder viure dignament. Malauradament, molts Jassins treballadors i esforçats esperen la seva oportunitat, condemnats a ser pobres i passar penúries per haver nascut on han nascut. “Mala sort”, diran alguns. “Injustícia”, diran d’altres.

Objectiu 1: posar fi a la pobresa en totes les seves formes arreu del món Mikel Andrío Lejarza 12

Objectiu 2: posar fi a la fam, assolir la seguretat alimentària i la millora de la nutrició i promoure l’agricultura sostenible Mikel Andrío Lejarza

Cada dia en despertar-se, el primer que feia en Kerttu era mirar al cel. I cada dia s’enduia la mateixa decepció de comprovar que no hi havia cap senyal de núvols. Com a màxim, uns núvols tímids que no presagiaven pluja. Després d’un moment de desolació i resignació, es posava a la feina. No tenia cap altra opció que intentar aguantar un altre dia i subsistir amb les poques reserves que li quedaven. Netejava els fems del bestiar i espremia les mamelles de les cabres intentant treure fins l’última gota de llet per poder alimentar la família. La sequera era una cosa amb la qual s’havia de conviure, no s’hi podia fer res. Néixer a la banya d’Àfrica comporta una sèrie de dificultats greus, entre les quals, les sequeres prolongades. Algunes penúries d’aquestes eren inevitables, però, ¿i la pluja? La pluja era cosa dels déus, deia en Kerttu, i ni ell ni ningú del seu entorn no havien fet res, per ofendre’ls d’aquesta manera i que els castiguessin sense enviarlos aigua del cel. La terra s’esquerdava i les collites no creixien. Els animals famolencs tan sols es preocupaven de mantenir-se dempeus i d’espantar les innombrables mosques que es posaven per tot arreu. Es podia comptar cada una de les costelles de cada animal viu, i aquells que morien de gana eren devorats pels voltors ràpidament. Després de les feines diàries i les labors rutinàries, en Kerttu, en general, s’asseia a

esperar. Esperar res. Esperar que el temps passés, que alguna cosa passés, que la sort canviés. La seva il·lusió per viure era mínima, era una llarga espera, una banal espera que el cel es tapés, els núvols es carreguessin de pluja i els déus la deixessin caure amb ràbia contra el poblet. Però això no passava mai. L’alimentació era escassa i les forces s’esgotaven, cada petita activitat requeria un consum d’energia que en Kerttu no tenia; per això el fet d’asseure’s era més una necessitat que una elecció. Passaven les hores i passaven poques coses, excepte que el sol arribava al punt més alt al migdia provocant una calor intensa, sense cap remei per poder mitigar-la; al capvespre, el mateix sol inundava el cel amb uns colors vermellencs intensos preciosos. Una bella imatge diària que en Kerttu no valorava. Amb el pas del temps, en Kerttu a poc a poc anava perdent l’esperança i la paciència. Als més joves els explicava que feia molts anys, quan els déus també es van enfadar durant un llarg període de temps, un bon dia van aparèixer “ocells de ferro” fent molt soroll i llançant sacs de blat i bidons grans d’aigua. Tres dies seguits van volar els ocells per sobre dels seus caps llançant menjar i aigua, fins que al quart dia no van aparèixer, ni al cinquè... ni mai més. En cada sac provinent del cel hi havia unes lletres: LIVE AID. En Kerttu, durant

Objectiu 1: posar fi a la pobresa en totes les seves formes arreu del món Mikel Andrío Lejarza 14

molt temps, va copiar, dibuixant amb un pal llarg, aquestes lletres a terra, esperant que els ocells de ferro tornessin. Passats uns dies, es va adonar que amb això no aconseguia cap efecte, va trencar el pal amb ràbia i el va llançar amb força cap al cel. Els fills d’en Kerttu que van sobreviure al part i no van morir en la infantesa van marxar de joves al nord d’Etiòpia, on abunda la vegetació i els rius són cabalosos. No en sap res, d’ells. Confia que hagin pogut refer les seves vides, encara que sap que els conflictes tribals de la zona són perillosos i que no és fàcil integrar-se en un lloc provenint d’una altra tribu. Per altra part, la Sila, la seva dona, va emmalaltir fa uns anys i pràcticament no es pot moure. En Kerttu no l’abandonarà, la cuida cada dia i la proveeix dels pocs aliments que pot obtenir, per la qual cosa la seva ració diària d’aliments, quan no és minsa, és insignificant. Poc a poc s’anava sentint més dèbil. Ella li va fer prometre que quan es morís l’enterraria juntament amb els seus pares i ell li va jurar que al final dels seus dies descansarien junts l’un amb l’altre.

Un bon dia, en despertar-se i mirar cap al cel com cada matí, va sentir a la llunyania un soroll estrany i va observar un munt de pols que s’aixecava de l’estret camí que els unia amb el poblat més proper; a aquest poble, abans que la seva dona emmalaltís, s’hi desplaçava una vegada l’any per participar d’un ritual: un ritual màgic pel qual els adolescents d’aquell lloc es convertien en “homes de ple dret”. Trigava gairebé un dia sencer a arribar fins allà. El soroll cada vegada se sentia millor i aviat va poder veure un cotxe, un quatre per quatre. Sabia què era un cotxe, però mai abans no n’havia vist cap. Fins aquell lloc no hi arribava res ni ningú. Per què? És un lloc oblidat per tots, desconegut. Ni tan sols els déus no se’n recordaven que existia. Del cotxe en van baixar tres persones: un etíop d’un altre lloc que parlava el seu dialecte, un jove de constitució atlètica, cabells daurats i lents als ulls; i una senyora menuda, de cabells canosos, amb una camisa blanca i una creu com a penjoll. En Kerttu els va rebre amb l’amabilitat i l’hospitalitat que el caracteritzava i els va convidar a entrar a casa seva. Van seure

i l’intèrpret va traduir les indicacions del jove. Venien d’Europa, la qual cosa no li deia gaire a en Kerttu. Tot el que estigués fora de la vall li semblava igual de lluny, d’un altre món. Li van parlar de la sequera, de la possibilitat d’ajudar a la regió, de la necessitat de construir pous, escoles i fins i tot un hospital per a la zona. En Kerttu els va dir que el més important eren els pous: sense aigua no hi ha vida. No entenia per què venien de tan lluny per fer una cosa per ells a canvi de res. Això no obstant, aquest gest va il·lusionar tots els habitants de la regió. Ràpidament van començar les obres i van començar a fer proves en busca d’aigua subterrània. No era fàcil trobar-ne. Després d’uns mesos des del començament, al final una excavació va comprovar que hi havia filtracions d’aigua. Van construir un gran pou que durant un any i mig va abastir

d’aigua la regió. Les persones havien de recórrer quilometres amb bidons i càntirs d’aigua al cap, però per fi podien somiar, podien viure. Després d’un any i mig, el pou es va començar a assecar i van començar les difícils labors de buscar més aigua subterrània en algun altre lloc. La il·lusió era molt gran i les expectatives, molt altes. Però un bon dia, el jove atlètic de cabells daurats, juntament amb l’intèrpret, van convocar les persones de la regió per comunicar-los que ho sentien de tot cor, però que no podien continuar amb el projecte. L’entitat que els donava suport es finançava principalment d’aportacions particulars i aquestes havien descendit bruscament per una crisi econòmica a Europa. A l’intèrpret se’l notava incòmode

Objetivo 2: poner fin al hambre, lograr la seguridad alimentaria y la mejora de la nutrición y promover la agricultura sostenible Mikel Andrío Lejarza 16

havent d’explicar què era una crisi econòmica: més aviat era vergonya, el que sentia en intentar traslladar què entenien a Europa per crisi econòmica, davant de persones que havien nascut amb no-res i moririen amb no-res. A l’home més fort i atlètic se’l veia apesarat veient la reacció d’aquelles persones; es notava que els sabia greu tot i ser estrangers: transmetien sinceritat en les seves paraules i en els seus gestos, però al final van recollir les seves coses i en un parell de dies van marxar. Van prometre tornar tan aviat com tornessin a rebre subvencions suficients. El segon pou va

quedar sense fer i l’escola i l’hospital, en esbossos dibuixats en plànols. En Kerttu va veure com marxaven, com s’allunyaven per l’estret camí aixecant pols. Llavors es va asseure en el mateix lloc que de costum i va recordar els ocells de ferro que havien passat uns dies per sobre dels seus caps generant optimisme i il·lusió, però que mai més no van tornar; perquè aquesta regió sempre ha estat castigada, sempre ha estat en l’oblit... per tots, fins i tot pels déus.

Objectiu 3: garantir una vida sana i promoure el benestar per a tothom a totes les edats Sara Solana González

Un mes a Togo Com moltes de les meves contemporànies del Primer Món, jo era una nena que havia crescut sense preocupacions i aliena a les injustícies que es produïen cada dia al meu voltant. Això no obstant, i des de ben jove, vaig començar a desenvolupar un sentiment, inherent i inevitable, probablement transmès en herència dels meus avis, els meus majors referents, d’ajudar i acompanyar els més desfavorits. Aquest sentiment va anar adoptant diferents formes al llarg de la meva vida, des dels meus primers voluntariats amb la Creu Roja, treballant amb nens amb necessitats especials, dels quals vaig aprendre molt més del que mai podria imaginar, fins poc després, quan vaig començar la carrera de Medicina, i tres anys més tard, em vaig embarcar juntament amb uns companys en la meva primera experiència de voluntariat internacional, col·laborant amb les Germanes de la Consolació en un petit país d’Àfrica Occidental anomenat Togo.

parts i es feia seguiment de l’embaràs i es passava consulta habitual per un metge de família. Una de les coses que criden molt l’atenció quan un viatja per primera vegada a algun país africà és que, quan arriba el vespre, les aldees queden sumides en la més absoluta foscor. L’enllumenat dels carrers és inexistent i dins de les cases són poques les famílies que poden permetre’s el car accés a l’electricitat. Recordo els nens acostats als fanals del centre social, aprofitant la poca llum que feien per poder fer els seus deures. En aquell temps nosaltres érem tres “projectes de metge”. Teníem la formació justa per poder ajudar al centre, però portàvem les maletes carregades d’il·lusió i ganes de col·laborar en el que fes falta. Als matins, les nostres tasques consistien a organitzar la consulta d’una dentista espanyola que venia per fer la campanya anual a l’aldea, també classificar els pacients que arribaven al centre mèdic segons el seu grau d’urgència, cosa que, en principi, per a un estudiant de medicina podia semblar fàcil; el problema era que la majoria dels nostres pacients solament parlaven en Ewé, la llengua local, la qual cosa donava lloc a situacions, com a mínim, còmiques. Això sí, la barrera lingüística no ens va impedir rebre l’escalf, l’hospitalitat i la tendresa dels nostres pacients africans, i és que no hi ha cap idioma més universal que un somriure.

Les germanes regien un centre mèdic i social que l’Orde havia construït de zero feia 20 anys i tot el personal (metges, infermers, professors...) era local. L’activitat en aquell lloc era incessable: començava a l’alba, amb l’oració matinal, i continuava fins després de post el sol. Aquest centre era, literalment, l’eix sociosanitari d’aquesta petita aldea: tan aviat s’impartien classes de reforç i gimnàstica als nens, com es donaven Objetivo garantizar una vida sana y promover el bienestar para todos en todas cursos de3: formació a dones, s’atenien

las edades Sara Solana 18

I quan algú viatja fora del seu país, és inevitable fer comparacions... Recordo veure pacients esperant durant hores per veure al seu metge o per ser atesos per la dentista, molts d’ells havent recorregut a peu uns quants quilòmetres per arribar, però mai no vaig veure males cares, ni queixes, sinó tot el contrari: tot era sempre comprensió i agraïment. Vaig començar a pensar en totes les vegades que m’havia enfadat per haver d’esperar més de x minuts per ser atesa al metge... I com de fàcil seria donar-li la volta a la truita i començar a veure les coses amb aquest “filtre africà” sempre tan ple de color. A les tardes, tornàvem al centre per continuar amb les classes de reforç d’anglès. Aquesta va ser, probablement, una de les meves parts preferides de tota la nostra estada allà. Teníem al voltant de 20 alumnes, d’entre 10 i 12 anys; era aparentment una edat conflictiva, però em va tornar a sorprendre la gran maduresa que tenien i les seves ganes d’aprendre.

Els dies anaven passant i quan ens vam voler adonar, teníem les maletes fetes i ens estàvem acomiadant amb les galtes plenes de llàgrimes. Àfrica es va quedar un tros de nosaltres i algun dia tornarem a buscar-lo. Nosaltres vam intentar atrapar una mica de la seva essència, de la bondat, generositat i la resiliència dels togolesos.

El dia acabava sempre de la mateixa manera: mentre el sol es ponia, se sentia el ressò de les oracions corresponents a les tres religions que convivien en l’aldea: cristiana, musulmana i animista, creant un escenari únic.

Va ser un mes molt intens, que sens dubte va marcar un abans i un després i em va refermar en la idea que el voluntariat sempre formarà part de la meva vida i, a dia d’avui, segueixo pensant que va ser una de les millors decisions que he pres.

Objectiu 4: garantir una educació inclusiva i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom M. Eugènia Bailach Aspa

SOLS S’havien quedat sols. Fills d’una parella amb problemes, arrossegada per la fatalitat fins a un brutal accident que els va treure la vida. S’havien quedat sols. La Paulina, de quatre anys, i en David, de vuit anys, un nen alegre i vital que adorava la seva mare però no tant el seu pare, més aviat el contrari. Feia un mes que havien entrat en una casa d’acollida per a nens orfes d’un barri de Mèxic DF. Allà hi havia gent al seu voltant que atenia les seves necessitats més urgents de supervivència, i altres nens com ells amb històries semblants, que lluitaven per cridar l’atenció dels cuidadors i guanyar-se un respecte de la resta dels interns.

mare i necessitava trobar-ne. Sabia llegir poc. Durant la infància havia anat poc a l’escola. Ara a l’orfenat anava a classes, però el seu retràs es feia evident. S’hi esforçava, però no era suficient. Al cap d’uns mesos va arribar la Maria a l’orfenat. Venia cada tarda, amb un grup de joves als quals anomenaven voluntaris. Era baixeta, molt prima, amb els cabells morens i molt curts. Semblava tímida. Els jocs amb molta activitat física no li agradaven gaire. Es cansava i de seguida començava a tossir i per això alguns companys li feien bromes. Un dia, la Maria estava asseguda a l’escala esperant que

En David se sentia trist i buit. De nit, quan se n’anava a dormir, trobava a faltar les històries meravelloses que li contava la seva mare i que l’ajudaven a escapar de la crua realitat en què vivia. En aquells moments era feliç. En el seu cap s’amuntegaven pirates, dracs, cavallers i futbolistes recordant aquells relats. En una habitació, allunyada de la seva, dormia la Paulina amb la resta de les nenes. Aferrada a la seva nina de drap Angelita, que tenia ja els cabells humits i destenyits per les llàgrimes de la nena. Havien passat poques setmanes des de la mort dels seus pares, però en David els nens arribessin. Amb un llibre a les mans, va pensar que la manera de tornar a en David la va veure i se li va apropar. ser feliç, tant ell com la seva germana, Li va demanar que li llegís en veu alta la seria coneixent noves històries i poderpàgina oberta. De seguida van connectar. l’hi explicar a la Paulina, però ¿com s’ho A partir d’aquella tarda i mentre la resta faria? A ell no se li acudien tantes històries dels nenseljugaven esverats, Mariaen todas Objetivo 3: garantizar una vida sana y promover bienestar para la todos interessants i divertides com a la seva reforçava la tècnica de lectura d’en David las edades

Sara Solana 20

i també d’aquelles assignatures que més li costava seguir a classe. Al cap de poc temps, en David devorava els llibres de contes que s’acumulaven a la petita biblioteca del centre. Allà, tancat i sol, se sentia tranquil i segur. No es va oblidar de la seva germana. L’esforç també el feia per ella. Moltes tardes, poc abans de sopar, en David li llegia boniques històries a la Paulina i li demanava que les recordés abans de quedar-se adormida. D’aquesta manera, la son li venia dolçament i les llàgrimes es van anar acabant. Va ser una sort per als cabells de l’Angelita, que en aquells dies ja gairebé no tenien color.

L’esforç d’en David per aprendre va donar els seus fruits. Tant ell com la Paulina destacaven a classe i van tenir l’oportunitat de participar en alguns concursos literaris, organitzats per centres d’acollida, que els van permetre viure moments d’il·lusió i obtenir petites recompenses vivencials. Ara, quan fa ja vint anys que es van quedar sols, i després d’una infància i joventut gens fàcils, viuen junts en un petit apartament gràcies al sou que tant l’un com l’altra aconsegueixen amb les seves feines. No són les millors feines, ni tampoc les definitives, però sí molt més que el que han pogut aconseguir els companys que cada tarda jugaven, esverats, al pati de l’orfenat. Moltes nits, abans d’adormir-se, en David tanca els ulls i recorda aquella veu clara de la seva mare explicant-li històries i, sobretot, els ulls negres de la Maria darrere de les seves ulleres, amb el seu somriure dolç, que durant dos anys, moltes tardes, el va ajudar a aconseguir el seu somni: construir històries que els fessin feliços, tant a ell com a la seva germana.

objectiu 5: assolir la igualtat entre els gèneres i apoderar totes les dones i les nenes Mikel Andrío Lejarza

TRES HISTÒRIES DEL SEGLE XXI La Gladys era una nena colombiana, la més gran de set germans, vivia en un poblet petit no gaire lluny de Medellín. El que més li agradava era veure dibuixos animats de Tom i Jerry al vell televisor que havia aconseguit la seva família rebuscant en un abocador. Però la Gladys no tenia gaire temps per jugar i veure la televisió, la seva infantesa va durar menys del que s’esperava. Des de molt petita va haver de canviar la televisió i els jocs al carrer per la recollida de cafè al camp i la cura dels seus sis germans. Un matí plujós van baixar de les muntanyes un munt d’homes vestits de verd amb fusells a l’espatlla.

que deien que havia heretat de la seva mare. En els jocs amb la resta de nens i nenes destacava per la seva agilitat i rapidesa, aparentant més edat de la que tenia. Anava contenta a escola cada dia. De gran volia saber llegir i escriure per ser doctora, deia constantment. La seva mestra estava encantada amb ella per l’entusiasme i inquietud que mostrava per aprendre i per la companyonia que desprenia amb els altres. Apuntava maneres de líder. També era presumida, no es conformava amb qualsevol pentinat, li agradava que li fessin les trenes més fines i laborioses. La seva il·lusió era créixer per posar-se collarets llargs i arracades grosses.

Parlaven de coses que ella no entenia. Segons semblava, el país estava en guerra i buscaven joves combatents. Tots els nois van ser “reclutats”. A la Gladys i a cinc adolescents més també les van allistar.

Un dia va notar que alguna cosa diferent passava al poble. Feia olor de festa.

La Gladys no va tornar a veure la seva família. La selva es convertir en casa seva i el servei als soldats, en la seva feina. Els rentava la roba, les botes, els feia el menjar, buscava llenya per al foc nocturn, preparava els campaments, i moltes nits, quan pensava que el trist dia ja havia acabat, algun soldat borratxo es ficava al seu llit. Ella tancava els ulls i submisa plorava en silenci.

Van reunir diverses nenes amigues seves i la curandera del poble se’ls va acostar amb una fulla d’afaitar a la mà. Els va prometre que no els faria mal, que les seves mares i àvies ja hi havien passat, que era necessari.

La Chizoba era africana, el seu nom significa “protegida per Déu”. Va néixer amb el cap pelat i amb uns ulls grossos que captivaven només de mirar-la.

Li van dir que celebrarien el seu pas a l’edat adulta amb un ritual, malgrat que encara era una nena i així ho sentia.

A la Chizoba aquella nit se li van acabar els somnis de doctora. Va morir dessagnada en braços de la seva mare. “De vegades passa”, va comentar impassible la curandera mentre netejava la fulla d’afaitar a l’aigua d’un vell gibrell rovellat.

La Pilar és madrilenya. A diferència de la Gladys i la Chizoba, ha tingut sort: no La Chizoba era una nena molt viva, intel·ligent baixaran de les muntanyes per reclutar-la 5: assolir igualtat entre els gèneres i apoderar totes les iObjectiu riallera, però amb unlacaràcter indomable en cap bàndol i tampoc cap curandera

dones i les nenes Mikel Andrío Lejarza 22

amb aires de fetillera no es creuarà en el seu camí.

Pamplona, una companya era d’allà i tenia casa per gaudir dels Sanfermines.

La Pilar ha nascut en el primer món. Una família benestant del centre de la capital, amb bon poder adquisitiu i un entorn estable i segur.

Es van agafar el divendres lliure per allargar l’estada. S’ho van passar molt bé i van conèixer un munt de gent.

Junt amb els seus dos germans, ha pogut gaudir d’una educació en una escola d’elit i fer l’últim curs a l’estranger per perfeccionar l’idioma i tenir, com ella deia, “una experiència diferent”. Li agradava el tennis, de petita es va enganxar al Roland Garros i Wimbledon per televisió i va suplicar a la seva mare i al seu pare fins que la van apuntar a classes els caps de setmana en un club dels afores. Ara no ho canvia per res. Les seves amigues li insisteixen que el pàdel és més divertit, però ella es manté ferma i emula les germanes Williams cada dissabte. La Pilar va trobar feina ben aviat, no li va costar gaire, un parell d’entrevistes i ràpidament va començar a treballar en una multinacional on li van assegurar una carrera ràpida i brillant en funció de la seva vàlua. Va encaixar molt bé amb el grup de persones del seu departament i va fer grans amistats amb gent de la seva edat. Quan l’estiu era a tocar, va sorgir la iniciativa d’anar un cap de setmana a

Dissabte a la nit, ella es trobava cansada i va comentar a les seves amigues que preferia retirar-se. Tenia els peus destrossats i no donava per a més. La seva amiga li va deixar les claus i es va dirigir cap a casa, no gaire lluny d’on es trobaven. Pel camí se li van apropar cinc joves amb ganes de festa. La van incomodar des del principi. Ella va continuar caminant, apressant el pas. Li comentaven que guapa que era i es preguntaven com podia estar sola amb aquells ulls tan bonics. En un moment un d’ells la va agafar fort i d’un moviment brusc la va fer entrar en un portal que estava obert. La vida ja no va tornar a ser la mateixa. Van ser vint minuts que la van marcar de per vida. Va haver de deixar la feina, el tennis i fins i tot les amistats. No volia sortir de casa. Li va canviar el caràcter, la seva confiança es va esfondrar i les ganes de viure se li van esfumar. Tot per vint minuts. Vint foscos i eterns minuts.

Objectiu 6: garantir la disponibilitat d’aigua i la seva gestió sostenible i el sanejament per a tots José MarÍa Medina Rey

Quan vam arribar al centre poblat de San Antonio, al districte de Sócota (província de Cutervo, departament de Cajamarca, al nord del Perú), uns tímids rajos de sol intentaven escolar-se per entre els núvols i il·luminar aquest indret de l’alta serra cajamarquina com volent deixar veure que aquell era un dia festiu. A la plaça del poble tothom, adults i nens, ens estava esperant. Era un dia molt important: després de molts anys i moltes penúries sense tenir abastiment d’aigua, estava a punt d’inaugurar-se un nou sistema d’aigua que s’havia construït amb suport de la cooperació espanyola. L’ambient era increïble. Després de les salutacions de rigor, tocava fer la inauguració. Des de la plaça del poble ens van assenyalar un punt blau al cim de la muntanya davant del poble. ¡S’havia de pujar fins allà! No hi havia camí, no podien pujar-hi vehicles. A aquella altura de més de dos mil metres, on notes que falta l’aire quan fas esforços, vam haver de pujar de quatre grapes perquè el pendent era terrible. En arribar a dalt, vam trobar el reservori de 25 metres cúbics que a partir d’ara abastiria la comunitat de San Antonio.

“¿I des d’on heu captat l’aigua?” Em va assenyalar un punt llunyà muntanya amunt i em va dir que havien hagut de cavar gairebé vuit quilòmetres de rasa a la muntanya per ficar les canonades de captació i 4 quilòmetres més, muntanya avall, per instal·lar la xarxa de canonades de distribució. Tota aquesta feina havia estat aportació en espècie de la mateixa comunitat. En el moment de fer la inauguració, amb tota la gentada que havia pujat allà dalt per no perdre’s una ocasió tan important, els parlaments van girar entorn de l’enorme gratitud que sentia la comunitat. Sense la cooperació espanyola això no hauria estat possible. Gràcies a les organitzacions que havíem anat a cooperar amb aquesta comunitat, ara tenien aigua; ja no havien de malviure buscant en basses i rierols per la muntanya. Gratitud infinita. Quina alegria! Com els havia canviat la vida!

Quan vaig recuperar una mica l’alè, se’m va acudir preguntar a un dels responsables de la comunitat com s’havia construït aquell reservori, com hi havien portat les barres d’acer, el ciment i la resta de materials. Em va explicar que ho havien hagut de pujar tot carregat a espatlles perquè ni tan sols els rucs havien pogut pujar el pendent amb aquell pes.

Objectiu 6: garantir la disponibilitat d’aigua i la seva gestió sostenible i el sanejament per a tots José MarÍa Medina 24

Quan em va tocar el torn en els parlaments, em va sortir de l’ànima dirlos que el que havíem aportat des de la cooperació era ben poca cosa comparat amb l’esforç titànic que havia fet la mateixa comunitat per fer tirar endavant el projecte. Comprar uns quintars de barres i uns sacs de ciment no és res si es compara amb l’esforç que havien fet en la construcció. El mèrit era seu.

peus, vam parlar que l’accés a aigua per a consum és un dret humà que totes les persones han de tenir garantit. Vam parlar que, amb aquest projecte, s’estava fent justícia a la comunitat de San Antonio. I es van comprometre que, si en el futur venien nous pobladors a la comunitat, farien tot allò que fos possible per ampliar el sistema per tal que els arribés l’aigua també a les seves cases.

Aquell dia, des de l’altura, amb la comunitat de San Antonio als nostres

Objectiu 7: garantir l’accés a una energia assequible, segura, sostenible i moderna per a tothom Elena Daniela Dumitrascu Gavriloaia

Crido, crido i segueixo cridant... A Ciudad Pegaso, un barri de Madrid, al final del carrer Alcalá, estan arrencant tots els arbres de morera, arbres amb més de 60 anys de vida. Es diu que tots estan malalts i s’han assecat. Em dic Kiri, l’arbre Emperadriu. Sóc alt, amb tronc ben fort, amb fulles que arriben fins a 40 centímetres d’ample i em fa distintiu la supervivència a diferents inclemències com la pol·lució. Per tot això, necessito sol.

perquè la contaminació de l’aire urbà és un seriós problema en moltes grans ciutats del planeta. El trànsit intens i incessant, unit a les fàbriques que no controlen les seves emissions, converteix l’aire de ciutats de tot el món en autèntics núvols d’smog, així que no tindrem tant sol com necessitem i ens morirem, igual que les moreres.

Diuen que, si en plantessin molts com jo, podríem salvar el món. Que podríem purificar el sòl infèrtil i deixar-lo llest per ser utilitzat en qualsevol tipus de cultiu; que absorbim 10 vegades més diòxid de carboni que qualsevol altre arbre i a canvi deixem anar molt més oxigen que qualsevol altre. Gràcies a les grans fulles i al vapor d’aigua que alliberen, aconseguim baixar la temperatura ambiental. Netegem l’aire actuant com a purificador, oferim aliment i refugi a diferents tipus d’animals i vestim els carrers de les ciutats oferint un bellíssim escenari. Un matí de primavera, em porten a mi i a molts de la meva espècie per plantar-nos en aquest bellíssim barri de Madrid, on abans hi havia les moreres. Tots els arbres estaven contentíssims perquè pensaven que per fi estarien en un lloc on creixerien feliços. Tots, menys jo. No estic content, perquè sé que em portaran a un lloc contaminat. A un lloc en el qual gairebé no podrem veure el sol

Objectiu 7: garantir l’accés a una energia assequible, segura, sostenible i moderna per a tothom Elena Daniela Dumitrascu Gavriloaia 26

Respirar aire brut té conseqüències dramàtiques. La contaminació mata anualment a Espanya més de 2.500 persones, la qual cosa el converteix en el gran problema de salut mediambiental. Una altra de les conseqüències de la contaminació és l’escalfament global, que pot acabar amb moltes espècies d’éssers vius. Així que NO estic content i CRIDO. Crido per si algú em pot escoltar, perquè si es pensen que només plantant-ne molts com jo el món se salvaria, s’equivoquen i molt.

s’augmentés l’ús d’energia en sectors com el de la calefacció i el transport, el món se salvaria. Jo, juntament amb tots els arbres del món, no podem salvar el món sense la vostra ajuda, així que CRIDO, crido cada vegada més fort perquè tots vivim en aquest petit planeta, tots respirem el mateix aire i tots morirem algun dia, però hem d’aprendre a viure d’una manera sostenible i cuidar el nostre planeta perquè els nostres fills i els fills dels nostres fills tinguin un futur sa.

Reduir la contaminació dins i fora de les llars salvaria milions de vides i les nostres també. Si tothom tingués accés a una energia assequible, segura, sostenible, a combustibles menys contaminants, si

Objectiu 8: promoure el creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible, l’ocupació plena i productiva i el treball digne per a tothom Mikel Andrío Lejarza

En Carlos s’havia llevat aviat. Les entrevistes de treball el posaven nerviós i li costava agafar el son la nit prèvia a aquest tipus de cites. Els seus vint-i-quatre anys acabats de fer i l’ànsia per endinsar-se al món laboral tampoc no l’afavorien a l’hora de controlar els nervis. Com en les tres entrevistes anteriors que havia realitzat per a altres empreses, s’havia vestit amb el vestit blau que s’havia comprat i la corbata a ratlles que li havia regalat la seva mare. “Posa-te-la per als processos de selecció, et portarà sort”, li va dir. “Això espero, he de començar a treballar al més aviat possible”. En Carlos, igual que la seva mare, havia estudiat ADE. No és que fos una cosa vocacional, més aviat els estudis els va triar per eliminació. Al principi va dubtar si triar Dret, però finalment es va decantar per ADE pensant que tindria majors sortides laborals. Això no obstant, a mesura que els cursos van anar avançant, es va sentir més satisfet amb els estudis. En l’últim curs fins i tot va acabar apassionant-se per tot allò relacionat amb la comptabilitat i les finances. “Carlos Rivera, si us plau” va pronunciar en veu alta la que havia de ser la secretària d’algun peix gros de la companyia. En Carlos es va aixecar del seient on estava assegut, va tancar la revista sobre inversions que li havien ofert per fer temps mentre esperava i es va dirigir al despatx de la directora de Recursos Humans.

rebre dempeus, amb un mig somriure i una forta encaixada. Després de les salutacions inicials i alguna conversa intranscendent sobre la calor d’aquell dia, van començar a parlar sobre el currículum. En no tenir experiència laboral prèvia, a excepció d’algunes classes de suport a adolescents i un parell d’estius com a socorrista, l’entrevista va girar entorn de la seva formació acadèmica, el gran expedient que tenia i els 3 idiomes que dominava a la perfecció. Pràcticament quan semblava que l’entrevista ja acabava, l’executiva es va adonar que, al final del currículum, en Carlos havia afegit una ressenya en la qual indicava que l’últim any s’havia dedicat a viatjar pel món. La directora li va demanar que li parlés d’allò, dels països que havia visitat en el viatge, de què l’havia motivat a emprendre aquesta aventura i que li remarqués el que més l’havia impressionat de la seva estada en els diferents llocs. Sobre l’última qüestió que li havia realitzat, esperava que en Carlos li parlés dels fiords de Noruega, de la badia de Ha long a Vietnam, de la barrera de corall a Austràlia o de les platges de Rio de Janeiro, però en Carlos, després de parlar sobre els països i la seva motivació, es va quedar reflexionant durant uns segons i la resposta a què l’havia impressionat més va sorprendre la interlocutora.

El candidat va encreuar les cames, va relaxar les espatlles i va començar el seu Allà l’esperava una senyora d’uns relat: cinquanta anys, bastant alta, amb els Objectiu 8: promoure elarreglada. creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible, cabells recollits i molt ben El va

l’ocupació plena i productiva i el treball digne per a tothom Mikel Andrío Lejarza 28

“Quan vaig estar a Amèrica, després de visitar Costa Rica, em vaig desplaçar uns dies a El Salvador. Allà, un company de la carrera feia uns mesos que col·laborava amb una ONG i vaig decidir apropar-me a visitar-lo. En els pocs dies de la meva estada en aquell petit país, no vaig fer turisme, però sí que vaig tenir l’oportunitat que m’expliqués la seva labor com a cooperant. Em va estar ensenyant les champas, les barriades on ell treballava i on s’assentaven i vivien desenes de famílies amuntegades en cases de tova o de fusta fetes per ells mateixos. Una d’aquestes famílies amb les quals el meu company més confiança tenia em va oferir quedar-me a sopar a casa seva, i l’Álvaro, que és com es diu el meu amic, em va dir que havia d’aprofitar l’oportunitat. El menú va ser senzill però molt bo: uns ous esparracats amb xoriç i uns tamales d’elote. Mentre sopàvem, jo li vaig anar preguntant a la mare a mode d’interrogatori per la seva forma de vida. Tot el que m’explicava em semblava sorprenent: la prioritat de la feina dels seus fills encara petits per sobre de l’escola, l’accés a la sanitat de les famílies humils, les celebracions familiars o la relació amb la seva gent gran.

Quan els vaig preguntar per les seves aficions, pel seu oci, es van quedar muts, no sabien a què em referia. Em van explicar que no tenien temps lliure i, per tant, tampoc no tenien oportunitat de poder gaudir-ne. L’Eneida, que era com es deia la mare, treballava en una maquila des dels 12 anys. Jo desconeixia a què es referia amb aquest terme, m’ho va explicar i em vaig interessar per visitar el seu lloc de treball l’endemà. L’Álvaro em va comentar que sent europeu tindria moltes facilitats d’accés i que parlant amb el responsable i sent “generós” amb ell no tindria problemes a mostrar-me-la. Efectivament així va ser. La maquila era una espècie d’hangar situada als afores de la ciutat. A dins s’hi apilaven més de cent dones en cadires de fusta petites i incòmodes amb una màquina de cosir antiga al davant. El recinte no tenia finestres, per la qual cosa la calor i la humitat eren extenuants. La poca llum amb què treballaven provenia d’un llum situat a la part alta del sostre d’uralita, que en èpoques de pluja deixava entrar l’aigua. Les menys afortunades, amb un lloc més allunyat d’aquest llum, tenien problemes de visió

importants a causa de la prolongació de temps esforçant la vista. El soroll de les màquines era constant i eixordador durant les 13 hores de jornada laboral diàries, inclosos caps de setmana, que havien de suportar. Tan sols tenien permès un descans de vint minuts per dinar, temps que havien d’aprofitar per desplaçar-se a l’únic servei existent, per

la qual cosa, atès el volum de persones, la pràctica totalitat havia de fer les seves necessitats a l’aire lliure tapant-se les unes a les altres. El responsable que m’havia permès accedir a la visita s’encarregava que la producció complís els objectius marcats. Em va comentar que no els permetia parlar entre elles sota cap concepte durant la feina i que penalitzava les que aixecaven el cap de la seva taula. Em va explicar que elaboraven camises per exportar als Estats Units i que cada vegada els encàrrecs tenien més exigències. S’encarregava també de seleccionar les treballadores; el seu principal criteri per ferho es basava en l’edat: noies joves, com

més millor, per la qual cosa hi havia moltes nenes. L’altre criteri imprescindible era que estiguessin sanes, sense cap limitació ni discapacitat i, per descomptat, havien de venir sabent cosir; tot i així, els dos primers mesos es considerava que estaven a prova i per això no cobraven. A partir de llavors, el seu salari es reduïa a cinc colons diaris, l’equivalent a 50 cèntims d’euro.

L’autobús per desplaçar-se a la feina els costava un colon, al qual s’hi havia de sumar un altre colon per al trajecte de tornada, motiu pel qual moltes decidien realitzar el trajecte que els separava de casa seva a peu. A l’estiu el termòmetre podia elevar-se fàcilment fins als 38 graus i en època de pluges les precipitacions eren molt fortes i les calçades s’inundaven per moments. Quan li vaig preguntar a la meva amfitriona per què ella avui estava a casa, em va comentar que, a causa de la pressió dels temps per complir amb els objectius, s’havia clavat l’agulla de la màquina en un dels dits i li havia perforat un tendó. En una temporada no podria moure’l i per això tampoc no podria cosir. Això significava no treballar i no cobrar, perquè per

Objectiu 8: promoure el creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible, l’ocupació plena i productiva i el treball digne per a tothom Mikel Andrío Lejarza 30

descomptat desconeixien el terme baixa laboral. Desconeixia com evolucionaria la lesió, per la qual cosa li preocupava enormement la possibilitat de no poder reincorporar-se a la feina”. En aquest moment, en Carlos va aprofitar per emplenar el got amb l’ampolleta d’aigua i fer-ne un petit glop, per fer notar que la seva intervenció havia conclòs. “Per què aquest relat que m’has comentat és el que més et va impressionar del teu viatge?”, li va preguntar la directora de recursos humans. En Carlos es va redreçar en el seient, va respirar profundament, i amb veu suau però ferma va contestar que a causa d’allò era conscient de l’esclavitud laboral que existia en moltes parts del món al segle XXI i assumia tristament com des dels països desenvolupats fem l’orni davant aquest fet, fins i tot moltes vegades ho provoquem per l’abaratiment dels productes i, en definitiva, pel nostre propi interès. La directora va assentir lentament, tota pensativa; va donar per concloses les preguntes i a continuació li va explicar les funcions i condicions del lloc. “La teva labor principal consistirà a col·laborar amb persones de més experiència a solucionar uns desajustos que hem tingut amb Hisenda i d’altra banda a trobar la fórmula per disminuir

costos a l’àrea de prevenció de riscos laborals”. A continuació, li va comentar la sort que tindria, si era ell l’escollit, per tot el que aprendria, però que hauria de treballar “de sol a sol”. En aquest tipus de llocs “no hi ha horaris, ens devem al client i tenim una càrrega molt alta per a una empresa americana. És el que toca”. Per concloure li va donar l’oportunitat de preguntar sobre alguna qüestió que no li hagués quedat clara. “No m’has comentat res de la retribució” va comentar en Carlos. “Hem pensat que amb la teva edat podem fer-te un contracte de becari, el teu salari llavors és l’aprenentatge, tingues en compte que tot el que assimilis aquí t’ho emportes per al futur”. En Carlos, igual que la directora anteriorment, va assentir lentament… pensatiu. Es va aixecar i es va acomiadar educadament. A la sortida, mentre esperava a l’ascensor que el portaria al carrer, en Carlos es va adonar que els seus nervis previs a l’entrevista s’havien esfumat…, igual que les seves aspiracions per aconseguir una possible feina en una de tantes maquilas existents avui dia en l’anomenat primer món.

Objectiu 9: construir infraestructures resilients, promoure la industrialització inclusiva i sostenible i fomentar la innovació Antonio J. Sentí Doménech

Manuela i la bretxa digital La Manuela, de dotze anys i de raça gitana, viu als afores de la ciutat. Va al col·legi públic amb les seves amigues de diferents nacionalitats. Conversen sobre l’últim capítol de la sèrie televisiva més famosa entre adolescents. La Manuela comenta que no el va poder veure perquè se li va espatllar la televisió. La Lola pregunta: ¿però que no tens internet a casa? La Manuela contesta que no tenen wifi, però que, quan ho necessiten, amb el mòbil del seu pare es passen dades. No té ordinador; seguir el ritme dels treballs que els manen els professors a l’escola a través del correu electrònic se li fa molt difícil, molts es queden sense entregar. El mòbil s’ha convertit en la seva finestra al món, però sense ordinador i sense xarxa comença a estar “fora de joc”, tant a classe com amb les seves amigues.

La Manuela va als mercats ambulants de cap de setmana amb els seus pares, i mentre embolica unes sabatilles en un paper de diari, llegeix aquesta notícia: “Les Tecnologies de la Informació i Comunicació (TIC) poden canviar les regles del joc per als nens i nenes més vulnerables a Espanya ajudant-los a desenvolupar el seu potencial, integrar-se o trobar referents i ajuda. Aquests beneficis estan encara lluny de ser compartits de manera equitativa. Per transformar les oportunitats en beneficis reals per a l’aprenentatge i possibilitar la participació i la inclusió social és fonamental comprendre el context de les diferents experiències digitals dels nens i proporcionar-los el suport adequat. Al mateix temps, els riscos online poden fer-los també més susceptibles a l’explotació, a l’assetjament, a l’abús o al tràfic de persones. La interactivitat també augmenta les amenaces i els danys que

Objectiu 9: construir infraestructures resilients, promoure la industrialització inclusiva i sostenible i fomentar la innovació Antonio J. Sentí Doménech 32

molts nens ja estan afrontant offline, fent que els més vulnerables també estiguin exposats a més amenaces online.” La Manuela es va quedar pensativa, mentre embolicava les sabatilles, no acabava d’entendre tot el que deia la notícia, havia hagut de llegir molt ràpid i la seva fluïdesa lectora no era gaire bona, s’havia saltat alguna paraula que no entenia, però sí que s’havia adonat que parlaven d’ella: ella se sentia vulnerable davant dels altres companys amb més habilitats digitals i amb possibilitat d’accedir a informació que ella desconeixia. L’embolcall d’unes sabatilles li hi havia sorprès més del que ella s’imaginava, allò que intuïa estava explicat en els diaris i tothom ho sabia!

un secret entre totes dues, havia de ser important. Aquella nit la Manuela es va adormir imaginant-se de gran com a mestra d’escola, igual que la Jessie, el seu ídol televisiu, amb ordinador, internet i totes les comoditats tecnològiques.

Al migdia, quan recollia la parada del mercat ambulant al costat de la seva mare, va reunir tot el valor possible i amb veu molt baixeta, perquè el seu pare i el seu germà gran no la sentissin, li va dir: “Mare, he pres una decisió: estalviaré fins a l’últim euro que em guanyi venent amb tu per poder comprar-me un ordinador, però tu també n’hauràs d’aprendre, el diari diu que els nens necessiten protecció i tu en això ets la millor.” La seva mare se la va mirar i va somriure, no entenia res del que deia, només va pensar que, si era

Objectiu 10: reduir la desigualtat en i entre els països Elena López Saralegui

“Els refugiats i els desplaçats enriqueixen la nostra vida.” Kofi Annan

L’Ane i la Feni. La Feni i l’Ane. Dues realitats en el nostre mateix món…

L’Ane va néixer a Bilbao, té sis anys i un germà petit de dos anys que es diu Gonzalo. La Feni va néixer a Yirol, al sud del Sudan, també té sis anys i un germà més petit, anomenat Ger. Tenia més germans, però ja no són amb ella, es van posar malaltons i Al·là se’ls va endur.

Aquest relat no té per què acabar malament; en el camí, depèn molt de tu i de mi. Suposem que la Feni, en Ger i la seva mare són tres dels migrants que ha acollit Espanya, suposem que els ajudem a integrar-se en el nostre país, que han rebut suport per tenir un habitatge millor que la seva cabana, amb aigua i llum, i que la Feni és, ara, una altra nena feliç amb una motxilla rosa, ¿per què no?

L’Ane va a l’escola cada dia, la porten amb autobús i la seva mare li posa una xocolatina i un suc per a l’esbarjo. Ha estrenat un uniforme blau molt bonic i aquest any hi va contenta perquè ja té llibres de colors, com els grans del col·le, i la seva motxilla nova és rosa i té rodes. El seu germà va a la llar d’infants i després, al parc amb la cuidadora. La Feni va al camp a treballar gairebé tots els dies, porta al seu germà a l’esquena. En Ger no pesa gaire, és petit i primet i gairebé no plora. Els mesos de més calor, quan no hi ha res per recollir, pot anar a escola: està molt lluny, però li agrada molt, encara que en torna molt cansada. Avui està contenta, té molta gana, però la seva mare li ha dit que aviat viatjaran i se n’aniran a un altre lloc on no fa tanta calor, hi ha molta aigua i podrà anar a l’escola. L’Ane viatjarà a Disneyland París l’any que ve amb la seva família. Per primera vegada pujarà a un avió.

No podem aconseguir el desenvolupament sostenible si n’excloem algú o no actuem per reduir la desigualtat en els països i entre ells. Per què no tots lluitem per tenir les mateixes possibilitats? És cert que la nostra acció individual no canviarà el món, però sí el món que ens envolta: eduquem en la igualtat, acceptem l’immigrant, evitem el consumisme, contribuïm justament amb els nostres impostos, obrim els ulls dels nostres fills a altres realitats, siguem generosos amb les obres socials, els donatius i les campanyes a favor dels menys afavorits, segur que podem donar una mica més que aquest 0,7 a què es van comprometre els nostres governs. Som afortunats, uns privilegiats, compartim el nostre temps amb els que no ho són, hi ha un munt de coses a fer… Comencem. “Una cullerada de pràctica val més que tones de xerrameca.” Ghandi

La Feni viatjarà en un vaixell, amb molts altres nens i adults, encara no sap a on. Té una mica de por, però la seva mare li ha dit que tot anirà bé, el viatge serà llarg, però ha de ser forta.

Objectiu 10: reduir la desigualtat en i entre els països Elena López Saralegui 34

Objectiu 11: aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles Jorge Sánchez Cifuentes

Qui hauria dit fa més de 50 anys quan el 1966 es va estrenar la pel·lícula “La ciudad no es para mí”, protagonitzada per Paco Martínez Soria, basada en l’obra de Fernando Lázaro Carreter, que avui estaríem parlant de la igualtat d’oportunitats, sostenibilitat i inclusió a les ciutats com a objectiu mundial. La pel·lícula explica en clau d’humor com una persona gran i vídua se sent sola i marxa a la gran ciutat on viuen el fill i la néta i com, al final, a través de la personalitat i simplicitat d’aquest, la família recupera en certa manera l’essència en front de la complexitat urbana. Això no obstant, el rerefons representat per la pel·lícula és menys amable: de fet, gairebé quatre milions de persones, entre els anys 1951 i 1970, van marxar cap a la ciutat cercant oportunitats; s’allotjaven en pensions o en habitacions amb dret a cuina, famílies senceres dormien amuntegades en barris marginals per falta de mitjans. Els barris marginals creixen desmesuradament fora de plans sostenibles d’urbanisme, sense àrees verdes ni transports adequats. Aquesta ciutat no és per a mi El fenomen no era només una qüestió espanyola i en altres parts del món s’ha desenvolupat igualment, creant un món fictici d’oportunitats unides a l’avenç tecnològic, econòmic, cultural i sanitari. Sí, però amb unes condicions que per a una gran part de la ciutadania disten molt d’aquell món somiat, malgrat que, així i tot, en molts casos milloraven globalment.

Aquelles ciutats no són per a mi Aquest creixement desmesurat ha generat les megalòpolis, definides com ciutats de més de 10 milions d’habitants, que porten a l’extrem aquestes desigualtats. Avui dia existeixen 883 milions d’habitants vivint en barris marginals i propers al llindar de pobresa i el 90% dels habitants de les ciutats respirant aire que no compleix les normes de seguretat establertes per l’Organització Mundial de la Salut. Segons l’estudi que l’OMS va publicar el 2019, les morts associades a la contaminació ambiental es van elevar a 8,8 milions, pràcticament el doble dels 4,5 milions estimats inicialment. Aquestes ciutats no són per a mi Tampoc no es tracta que tothom torni al medi rural, però com que la tendència és que prop de 3.000 milions d’habitants visquin en ciutats l’any 2030, hem de ser capaços d’humanitzar les ciutats de manera que permetin una major igualtat, eficiència i resiliència. Cal canviar no només els models urbanístics i de convivència, sinó també replantejar-se com construïm la relació social i canviem el paradigma romà del fòrum com a espai físic on se citava la vida a la ciutat i on tot aquell qui volia relacionar-se havia d’estar present. Això no obstant, avui dia, la digitalització està afavorint l’accés universal a molts serveis que abans estaven disponibles únicament en els medis urbans; més important encara: està aconseguint la virtualització de l’espai de relació

Objectiu 11: aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles Jorge Sánchez Cifuentes 36

social, com a vertebrador de l’essència urbana sense que estigui sotmesa a l’urbanisme físic, creant una nova forma de simultaneïtat1 com a suport de tot allò urbà. Ja no serà necessari viure en dures ciutats per accedir al progrés, amb l’eficiència, la resiliència i la igualtat d’oportunitats desitjada per a tots.

Tal com subratlla Manuel Delgado Ruiz en l’assaig El urbanismo contra lo urbano. La ciudad y la vida urbana en Henri Lefebvre: “en tant que forma, allò urbà té un nom: és la simultaneïtat” (1972/1976, p. 69). Simultaneïtat de percepcions, d’esdeveniments, espai per tant d’intensificació i generalització de totes les confluències, ja que és la forma concreta que adopta “la trobada i la reunió de tots els elements que constitueixen la vida social” (Lefebvre, 1972/1976, p. 68).

Aquesta ciutat és per a mi!

Objectiu 12: garantir modalitats de consum i producció sostenibles Ángeles Díaz Peralta

¿Tens plans per aquest dissabte?, em va watsapejar la meva amiga Charo. ¿Per?, li vaig respondre jo. ¿Anem de compres?, em va contestar ella. ¡I tant!, m’hi vaig apuntar immediatament. Anar de compres amb la meva amiga sempre és divertit: parlem, prenem alguna cosa i a més té un sisè sentit per trobar gangues entre roba, sabates i altres complements. Vam anar a un centre comercial i, entre converses i pauses per prendre cafè, vam començar a entrar i sortir de botigues. No trobàvem les gangues que estàvem buscant i ens semblava que tot tenia uns preus molt alts. Tot i així, vam comprar diverses peces de roba cada una, malgrat queixar-nos del seu preu. Ens fixàvem en les etiquetes i vèiem que les peces de roba estaven fabricades majoritàriament en països del Sud-est Asiàtic. No enteníem que, venint de països on el cost de fabricació és tan baix, els apliquessin uns marges tan alts. Al final, vam trobar unes samarretes amb uns colors molt alegres que ens van agradar de seguida i, a més, estaven gairebé regalades. Després de tota una tarda voltant botigues, havíem trobat la nostra ganga. Ens vam acomiadar i cada una va tornar a casa amb les seves compres.

idèntic a l’anterior: molt bonic, molt del teu estil. Vaig pensar “la seva opinió sempre és la mateixa quan li ensenyo alguna cosa nova”. Quan vaig acabar d’emprovar-me la roba per segon cop i de fer una desfilada improvisada davant d’un únic espectador, vaig començar guardar-la a l’armari. Em vaig adonar que em costava encabir-la i que havia d’empènyer perquè ja està molt ple; els penjadors se’m rebel·laven i actuaven com bumerangs: jo els empenyia cap a dins i ells tornaven a sortir i, encara pitjor, enredats entre ells, sobretot els de les faldilles. Em va venir al cap buscar a YouTube un tutorial de la Marie Kondo sobre com endreçar els armaris de tal manera que pogués guardar més roba en el mateix espai, que ja estava complet. La meva amiga em va enviar un missatge: “T’hi ha cabut tot bé, a l’armari? Jo he de començar a retirar roba, però em fa llàstima perquè la majoria està força nova i tinc unes quantes peces sense estrenar.”

La setmana següent, després d’haver estrenat la samarreta que m’havia sortit tan barata i que tenia uns colors tan bonics, la vaig ficar a la rentadora amb altres peces i vaig programar un programa de rentat curt i suau. De sobte em vaig adonar que l’aigua que girava a la rentadora no era incolora, sinó que tenia un color vermellós Com faig habitualment quan vaig de molt alarmant. Quan vaig treure la bugada compres, en arribar a casa m’agrada de la rentadora, totes les peces havien tornar-me a emprovar les peces i així els hi canviat de color i d’estampat: ara estaven ensenyo al meu marit. plenes de taquetes vermelles i taronges A cada faldilla, pantaló o jaqueta que molt originals. sostenibles Objectiu 12: garantir modalitats de consum i producció li ensenyava, el comentari era gairebé

Ángeles Díaz Peralta

Després d’advertir immediatament la meva amiga que no se li acudís ficar la samarreta a la rentadora, em vaig asseure a mirar la televisió a veure si em passava el disgust. Curiosament, fent zàping, vaig topar amb un programa centrat en les fàbriques ubicades en diversos països del Sud-est Asiàtic, fàbriques on es produeix la roba que venen les marques més conegudes i esteses a Espanya i a Europa.

del meu estil”, m’havia queixat dels preus, sense pensar un sol instant en el salari i les condicions laborals de les persones que havien treballat fabricant aquestes peces i únicament m’havia fixat si la samarreta era barata, sense pensar si els productes i mètodes que s’havien utilitzat per confeccionar-la podien malmetre el medi ambient.

Escoltant la informació que aportava el programa sobre les condicions laborals existents en moltes d’aquestes fàbriques, la falta de controls i normativa mediambiental en aquests països, em vaig recordar de la meva roba destenyida i de la tarda de compres que havia compartit amb la meva amiga la setmana anterior. Després de reflexionar sobre el que havia sentit al programa i de recordar la roba que havia comprat la setmana anterior i tantes altres vegades, vaig arribar a conclusions que no em van fer sentir bé amb mi mateixa. Havia gastat diners de manera absurda en roba que no m’era necessària, a la vista de com tinc de ple l’armari; no havia comprat res diferent ni original, perquè el meu marit opinava que tot era “molt

No prometo no tornar a anar de compres, però sí que em faig un propòsit: llegir i estudiar sobre el consum responsable i aprendre com les meves decisions de compra afecten el nostre entorn. Espero que aquest aprenentatge em porti a comprendre que acumular coses no em farà més feliç; que totes les persones tenim dret a unes condicions laborals i de vida dignes i que, un cop destruït el nostre medi ambient, no en tenim cap altre que el substitueixi.

Objectiu 13: adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes Catalina Sicilia Ballesteros

LA VENJANÇA DEL BRUIXOT Hi havia una vegada un bruixot en una terra llunyana que estava molt enfadat, perquè en el mar proper a la cova on vivia, els humans hi havien construït granges per criar peixos de forma massiva. Estaven destruint els manglars i destrossant l’hàbitat marí on vivien moltes espècies protegides. Com que era un bruixot molt posat en noves tecnologies, va decidir crear un missatge en cadena perquè la gent se n’assabentés. A més, si molta gent de moltes parts del món sabia d’aquesta massacre, segurament reclamarien al govern de la zona lleis que regulessin les granges i protecció per al mar i els seus manglars. També pensava el bruixot que, si moltes persones a nivell mundial sabien que, per criar els peixos que s’estaven menjant, s’estava destruint una part del planeta, deixarien de consumir peix d’aquella procedència. Va crear un missatge que deia així: Les granges de peixos destrueixen un ecosistema més productiu i ric que els esculls de corall: els manglars, que són boscos costaners fonamentals per a la protecció de les zones costaneres enfront dels temporals. En aquestes granges, a més, s’utilitzen productes químics, fungicides, antibiòtics, pesticides, etc. Com a conseqüència, apareixen malalties entre les espècies marines i moren molts éssers vius. Les poblacions indígenes han d’emigrar, ja que han destrossat el seu recurs principal de subsistència: la pesca. Altres poblacions s’han quedat sense aigua potable, ja que tota es destina a la granja.

Junt amb aquest missatge, adjunto les fonts de les quals he tret aquesta informació, perquè no se m’acusi de notícia falsa. Vosaltres mateixos podreu comprovar-ho en aquestes pàgines web: http://www.mundosolidario.org/doc. php?var=400 http://www.cprac.org/consumpediamed/ sites/default/files/14trampas.htm Passa-ho, que tot el món sàpiga tota la veritat. Però, amb tot, el missatge no va tenir gaire difusió… Així que el bruixot, com a venjança, va decidir crear un monstre carnívor. I va crear un missatge de WhatsApp que es menjava tota aquella persona que el llegia. Era un missatge prodigiós perquè tenia l’estranya capacitat de devorar les idees

Objectiu 13: adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes Catalina Sicilia Ballesteros 40

de la persona que el rebia i instal·lar en lloc seu el pànic. Així aconseguia que les seves víctimes el reenviessin als seus contactes per salvar-se i fer-se ell cada cop més gran. El missatge deia així: L’ús del WhatsApp costarà diners a menys que reenviïs aquest missatge a tots els teus contactes. Aquesta cadena va començar a causar un gran rebombori a nivell mundial i els governs hi van haver d’intervenir. Quan, investigant l’origen de la cadena de missatges, van arribar al bruixot, aquest

va exposar davant de tothom el greu problema que havia originat tot aquest afer. I així va aconseguir que sortís a la llum el dany terrible que s’estava causant. Els joves van ser els primers a rebel·lar-se i exigir als polítics que posessin solució i s’evitessin les terribles conseqüències que ja s’estaven patint. No va ser fàcil, es va necessitar temps i constància, però al final es va aconseguir que es comencés a despertar un altre monstre, aquest cop molt diferent i amb poders benignes: el monstre de la consciència.

Objectiu 14: conservar i utilitzar de manera sostenible els oceans, els mars i els recursos marins per al desenvolupament sostenible Irene y Mark Rohr de Mena

Hola nois, sóc en Lubino i avui vinc a explicar-vos unes coses que últimament m’amoïnen molt, a veure si vosaltres em podeu ajudar. Al meu avi Sr. Crustaci li encanta contar històries; ell ens diu que no són contes, que són històries de debò, però de vegades sembla que se les inventa! I és que ens explica que quan ell era jove l’aigua estava sempre blava i els rajos del sol il·luminaven el fons de l’oceà?! També explica que les algues creixien frondoses, que n’hi havia moltes, de tots els colors, que s’hi amagaven moltíssims peixets, a més mai no els faltava menjar i no es posaven mai malalts. Això és difícil de creure perquè ara casa nostra aquí sota no és així: quasi no ens arriba la llum del sol, de vegades ens costa respirar i aconseguir menjares fa cada dia més difícil, normalment ens n’anem al llit sense sopar.

També m’ha explicat que tenim a sobre una “illa de plàstic” i per això els rajos del sol no arriben fins al fons, així que les algues s’han anat pansint fins a gairebé desaparèixer, i amb elles molts dels meus amics els peixets que hi vivien; amés, tampoc no tenim gairebé menjar, el plàncton està barrejat amb microplàstics i ¡fa gust de llamps i trons! Aquesta “illa de plàstic”ens bloqueja -vosaltres només en veieu la part que sura, però arriba fins molt avall- i impedeix que ens arribi la llum del sol i que l’aigua s’oxigeni, per això cada cop ens costa més respirar, això sense comptar les vegades que algun s’ha empassat un trosset d’aquesta “illa de plàstic” perquè cauen al fons i es confonen amb qualsevol cosa que es pugui menjar: una medusa, un cuquet, o un tros d’alga…Tenim molta gana! Quan mengem aquestes coses que es desprenen de l’“illa de plàstic” ens posem molt malaltons. A més,de vegades ens hem

Objectiu 14: conservar i utilitzar de manera sostenible els oceans, els mars i els recursos marins per al desenvolupament sostenible Irene y Mark Rohr de Mena 42

quedat atrapats dins d’alguna bossa, o enganxats en algun tros de plàstic i més d’un ha mort asfixiat. No sabeu què és una “illa de plàstic”? El meu avi diu que el plàstic és un invent vostre, però que no és una cosa natural, que l’extraieu a partir del petroli i que, com que pesa molt poc, no es trenca i li podeu donar la forma que voleu. Us deu resultar molt útil perquè l’utilitzeu pera tot; el problema és que, quan ja no el necessiteu, no sabeu gaire bé què ferne i amés, com que no teniu capacitat suficient per reciclar-lo tot i cada copen fabriqueu més i més i se us acaba amuntegant, aquest munt de plàstic acaba flotant al mar. El vent, els corrents i las marees fan la resta…, tots els plàstics que suren es van agrupant i al final es fa una massa tan gran que sembla una illa. El meu avi, que ha viscut moltes marees i sap moltes coses, diu que tot això es deu al fet que vosaltres no cuideu el que teniu i que una de dues: o encara no us heu adonat de la importància que té l’oceà a les vostres vides o, encara pitjor, si sabeu com n’és d’important…, ¿com pot ser que el cuideu tan poc?

junts, regulen l’equilibri mundial del clima terrestre absorbint calor i redistribuint-la al voltant del món per mitjà dels corrents i de la interacció amb l’atmosfera i és l’hàbitat d’un munt d’espècies. No ho sabíeu? No us ho ha dit ningú? Això no ho estudieu a l’escola? No ho entenc! Però si el meu avi diu que sabeu tantes coses, ¿com pot ser que d’això no us n’hàgiu assabentat? No us heu parat a pensar-ho? Ho trobo estrany, ¿ vosaltres no? Jo no sé si podrem tornar a veure un mar blau com el que explica el meu avi, però no perdo l’esperança;tant de bo pogués fer-vos veure que necessitem la vostra ajuda, que necessitem que deixeu d’utilitzar tants plàstics i que, si en feu servir, els heu de reciclar, no els llenceu en qualsevol lloc i sobretot que necessitem que penseu alguna cosa per treure’ns de sobre aquesta “illa de plàstic” que ens està matant.

Us donaré algunes pistes de la importància que té: els mars i oceans alliberen més oxigen a l’atmosfera que tots els boscos

La vida secreta dels arbres En Peter Wohlleben és enginyer forestal i ha passat més de vint anys de la seva vida treballant al servei de la comissió forestal del seu país. Posteriorment va abandonar aquesta tasca perquè desitjava aprofundir en les seves idees sobre ecologisme i posarles en pràctica. En l’actualitat dirigeix una iniciativa privada mediambiental en una zona boscosa en la qual treballa amb la voluntat de retornar a la natura els boscos primigenis. També imparteix seminaris i conferències i ha escrit diversos llibres sobre boscos i la protecció del medi ambient. En la seva publicació recent La vida secreta dels boscos, aquest guarda forestal i amant de la natura narra històries interessants sobre el comportament dels arbres que no coneixem, per exemple: el llenguatge entre ells, que tenen intel·ligència subterrània (les arrels) i altres coses que demostren que els arbres són éssers intel·ligents i longeus. Sense ells la vida seria impossible. En el llibre explica: “La meva vida com a agent forestal va tornar a ser apassionant i cada dia al bosc suposava un nou viatge de descobriment. Això va suscitar un gran respecte per l’explotació forestal. Per a aquell que sap que els arbres senten dolor, que tenen memòria i que els arbres progenitors viuen amb els seus descendents, ja no és tan fàcil talar-los ni deambular amb grans màquines al seu voltant.”

Entre les coses que criden l’atenció és que, com a agent forestal, ha observat que els arbres més vells són els arbres que creixen amb més rapidesa. Les investigacions que s’han dut a terme amb 700.000 arbres de tots els continents han demostrat que els arbres amb un tronc d’un metre de diàmetre produeixen tres vegades més biomassa que els exemplars amb la meitat de gruix, per la qual cosa els arbres més vells són més productius que no pas els joves. Amb això, segons la seva opinió, l’estratègia de rejovenir els boscos és errònia i, com a màxim, des del punt de vista de l’explotació de la fusta, implica una disminució del valor a partir de certa edat. I diu: “Si el que volem és utilitzar els boscos per combatre el canvi climàtic, llavors els hem de deixar envellir, tal com defensen les grans associacions de defensa de la natura”. En el seu relat es fa la pregunta ¿per què els arbres són éssers socials? I respon que les raons són les mateixes que en els humans: perquè junts funcionen millor. “Un arbre no fa un bosc, no és capaç de crear un clima local equilibrat i està exposat al vent i a les inclemències del temps. Els arbres junts creen un ecosistema que esmorteeix la calor i el fred extrems, emmagatzema certa quantitat d’aigua i produeix un aire humit. En un entorn així, poden viure protegits i fer-se vells. Per aconseguir-ho, la comunitat ha de mantenir-se a qualsevol preu. Si tots es preocupessin només de si mateixos, molts no arribarien a l’edat adulta”.

En el llibre explica coses fantàstiques Així, cada arbre és important per a la dels arbres que no sabíem, sobre la comunitat i val la pena mantenir-lo tant Objectiu 15: promoure sostenible terrestres, lluitar contra lade seva intel·ligència, el seu l’ús llenguatge, la dels ecosistemes temps com sigui possible. longevitat, el transport l’aigua la seva desertificació, aturar ide revertir lai degradació de les terres i frenar la pèrdua de tasca de climatització. diversitat biològica

Ignacio Esteban Comamala 44

Objectiu 16: pau, justícia i institucions sòlides. Promoure societats justes, pacífiques i inclusives M. Eugènia Bailach Aspa

En Juancho tenia 6 anys quan caminant, amb els peus descalços, va creuar la frontera que separava el seu Mèxic natal del paradís. Han passat ja 20 anys i encara no ha trobat aquell paradís desitjat. La seva infància i joventut han estat marcades per la falta de recursos econòmics i sobretot per no sentir-se integrat en la societat on ha crescut; no obstant, es considera un home afortunat. Malgrat que durant els primers anys de vida als Estats Units va anar de forma regular a l’escola pública, en fa més de cinc que va haver de deixar qualsevol possibilitat de complir els seus somnis d’acabar els estudis superiors d’Agroenginyeria. Sempre ha hagut de treballar mentre estudiava: feines dures, mal remunerades i sense cap mena de protecció social, el que correspon a una persona sense papers, però la seva intel·ligència, l’amor per la natura i la seva tossudesa per aconseguir les seves il·lusions l’han fet treballar durament; en els últims anys la malaltia del seu pare li ha impedit continuar, encara que fos a empentes i rodolons, amb els seus estudis.

havien impedit acabar els seus estudis. La targeta de crèdit, associada al compte dels seus pares, sempre li ha permès viure folgadament, mai no s’ha preocupat per aquests temes; la targeta, com la resta dels seus amics, mai no li ha fallat, de fet ni tan sols es plantejava que li pogués arribar a fallar. No obstant, la malaltia del seu pare durant aquests dos últims anys l’obliga a passar unes tardes de dijous avorrides amb els treballadors de l’empresa familiar; aquestes obligacions el fan sentir infeliç. En Juancho viu a prop de Towanda, una ciutat de Pennsilvània, a tocar de la frontera amb l’estat de Nova York. Demà ha de que viatjar cap a la capital del paradís. El capatàs de la hisenda on treballa li ha demanat que porti una caixa a un local de la ciutat, li ha dit que és important. A en Juancho no li fa cap gràcia, els desplaçaments suposen un problema per a un mexicà sense papers, i en un principi s’hi ha negat, però el capatàs ha estat persuasiu amb una amenaça: escassejava la feina i hi havia molta mà d’obra on escollir… Aquella nit va sopar amb la seva família, la seva mar havia preparat xilis farcits i guacamole, li encantava el guacamole! Van acabar amb uns gots de tequila i se’n van anar a dormir. Al matí següent es va preparar la motxilla i va marxar.

En James tenia 6 anys quan els seus pares el van apuntar a classes d’equitació. Durant molts anys, cada cap de setmana dedicava unes hores a muntar a cavall. Tot i que muntar li agradava molt, li tocava la pera haver de raspallar l’animal i donar-li la cura que necessitava; per Havien de celebrar-ho: feia dos anys això, als quinze, va descobrir que pagant que no es veien els quatre amics de la uns dòlars a un dels fills dels cuidadors de universitat. Tornarien al seu enyorat Soho l’estable, aquesta part se la podia saltar. Club de Nova York, on havien tingut les Va entrar a la universitat per estudiar Dret, millors gresques dels seus primers anys però la vida universitària li agradava més d’aprenents d’advocats. Després de sopar, que no pas els llibres, i les llargues nits de en James va agafar el seu cotxe amb Objectiu 16: pau, justícia i institucions festes amb alcohol i altres substàncies li sòlides. Promoure societats justes,

pacífiques i inclusives M. Eugènia Bailach Aspa 46

els seus tres millors amics i va aparcar a l’aparcament proper al club. Tots quatre estaven molt animats i no paraven de fer broma i d’explicar-se les millors aventures dels dos últims anys. Es van apropar a la porta principal, el porter els va reconèixer a l’instant: es trobaven a faltar les generoses propines amb què els obsequiaven a tots els treballadors del club, sobretot a les treballadores. De seguida els va fer passar esquivant la llarga cua que hi havia a la porta. Van entrar saludant i de seguida es van dirigir a la barra. Mentrestant, en Juancho, a la porta del darrere, preguntava per l’encarregat, a qui havia de lliurar la caixa important. El

van fer passar a un despatx fosc i fred, des d’on se sentia la cançó que sonava a la sala. En James i els seus amics volien una celebració de primera i van demanar a una de les noies de la barra alguna cosa més forta que el whisky de malta que fins llavors havien consumit, no calia que estigués en estat líquid… La cosa s’animava i la festa tenia visos de desmesura. Mentrestant, en Juancho s’esperava al despatx; havien passat ja deu minuts i no havia aparegut ningú. Curiós i animat per la música que se sentia a fora, va decidir sortir del despatx

i encaminar-se per un passadís llarg i fosc cap on sonava la música i se sentien rialles. Continuava portant la caixa sota el braç, no pesava gaire i li havien dit que era important, per tant, no la podia deixar en qualsevol lloc, havia d’arribar al seu destinatari.

En Juancho estava embadocat mirant com ballaven un parell d’atractives clientes del club amb talons molt alts i faldilles molt curtes quan de sobte va començar una baralla i, abans que ningú pogués reaccionar, el local es va omplir de plaques de policia. En Juancho va fer mitja volta i va iniciar corrents el retorn cap a la sortida, però aquesta ja estava ocupada: un policia gran li va barrar el pas. Sense preguntar, li va etzibar un cop de puny a la cara, li va arrencar la caixa de les mans, el va escorcollar, el va tirar al terra i li va emmanillar les mans per l’esquena; no li va

dir ni mitja paraula durant els cinc minuts que va durar aquella trobada. Al cap de poca estona, en Juancho es trobava a la cel·la de la comissaria de policia més propera al club. Al cap de cinc minuts van entrar a la mateixa cel·la rient i cantant els quatre amics. En Juancho estava espantat, li feia mal la mandíbula i el seu cap no parava de fer voltes; li havien llegit els seus drets, però en tenia més aviat pocs, semblava que els càrrecs eren molt més llargs. No va dormir en tota la nit, pensava en la seva família, ell no havia fet res. Els seus companys de nit, després de fer una entrada ben sorollosa, s’havien calmat i havien dormit com un tronc. Eren les vuit del matí, dos policies van obrir la porta de la cel·la i van cridar en James i els seus tres amics: els seus advocats hi havien anat i n’havien pagat les fiances. La porta es va tornar a tancar i en Juancho es va quedar tot sol. Segurament, quan es tornés a obrir, seria per emprendre un llarg viatge, encara no sabia ben bé cap a on, la presó o, encara pitjor, el seu retorn a Mèxic. És cert que tots podem trobar-nos, algun cop, en un lloc incorrecte en un moment equivocat, però les probabilitats augmenten segons el color de la nostra pell o els recursos econòmics dels quals disposem. I la Justícia ¿on és? És allà, dreta, ben recta, amb els ulls embenats i la balança a la mà. Però ¿qui hi ha al costat seu?... Tots aquells que li impedeixen fer la seva feina adequadament.

Objectiu 16: pau, justícia i institucions sòlides. Promoure societats justes, pacífiques i inclusives M. Eugènia Bailach Aspa 48

Objectiu 17: Aliances per aconseguir objectius M. Eugènia Bailach Aspa

“El somni de la Kate” La Kate, de 19 anys, és dependenta d’uns grans magatzems en una ciutat de l’estat d’Oregon. És la tercera d’una família nombrosa formada pels fills de les dues esposes del seu pare. La seva mare va morir quan ella tenia deu anys i durant tots aquests anys ella ha exercit un paper fonamental en la cura dels seus tres germans petits i dels sobrevinguts en el segon matrimoni. El seu pare, un home rude, dictatorial i molt injust en el repartiment d’atencions i afecte entre els seus fills, no havia permès que la Kate iniciés els estudis universitaris, tal com ella volia, i als setze anys la va col·locar en els grans magatzems on treballa ara; la Kate aporta la major part del seu sou per cobrir les despeses de manutenció a casa, encara que la situació econòmica familiar no és del tot dolenta: està sustentada pel negoci familiar, una ferreteria, regentada pel seu pare i els seus dos germans grans. La Kate ha heretat els gens de la seva àvia materna: un esperit lliure, amant de la música, l’art i la literatura. Des de ben petita escriu relats que atresora a la seva habitació sense que ningú els hagi llegit, i els diumenges es passa hores amb els llibres de la seva mare, mentre que al menjador, la resta de la família custodia la televisió mirant qualsevol tipus d’esport o programa sense sentit. Últimament la relació familiar s’està deteriorant, se li fa difícil suportar la tirania dels seus pares i d’algun dels seus germans que l’allunyen del seu somni: ser professora

per poder compartir el seu amor per la literatura amb els més petits. Després de reflexionar els pros i contres en els darrers mesos, durant el dinar d’un diumenge, la Kate comunica a la seva família que abandona la llar, compartirà un pis diminut amb dues companyes de feina. Crits i insults s’acumulen sobre la taula, però està decidit. L’adaptació a la nova vida no ha estat fàcil: la convivència amb persones estranyes en un petit espai, la prolongació de la jornada laboral per poder-se pagar un curs de formació, els continus retrets

Objectiu 17: Aliances per aconseguir objectius M. Eugènia Bailach Aspa 50

Al dia següent parla amb l’encarregat de la llibreria dels grans magatzems, on l’oferta infantil és molt escassa i poc cuidada; li proposa tallers de lectura de contes per a nens que animaran l’assistència de públic. Ell no ho té clar, li trenca la rutina i segurament li donarà més feina. Passen els dies però la Kate hi insisteix, parla també amb el gerent i el convenç que pot ser un bon atractiu per atreure compradors fins i tot d’altres departaments; finalment es programen tres tallers, dels quals ella s’haurà de fer càrrec. Convenç les seves companyes de pis perquè l’ajudin a penjar-ne publicitat pels carrers més propers, i envien whatsapps a tots els seus coneguts perquè ho divulguin.

de pares i germans, minven l’ànim de la jove. Però, malgrat això, la Kate només pensa com complir el seu somni: ensenyar als nens que amb un llibre i una història bonica es pot ser feliç. Però per ser professora falta molt, se li ocorren altres idees, però ella sola…

El primer dia només hi assisteixen dos nens que casualment acompanyen els seus pares a comprar una revista de cotxes, però la Kate no es desanima. Als tres mesos, tot i que l’assistència als esdeveniments no es pot considerar “multitudinària”, els tallers es consoliden i se’n fa una nova programació. La Kate és inquieta, continua pensant. “I si la biblioteca pública de l’altre costat de la ciutat oferís aquests tallers als seus usuaris?” Decidida, parla amb els responsables de l’Ajuntament; la idea capta la seva atenció.

Es programen alguns tallers de lectura de contes en els quals la Kate participa de manera esporàdica. Passen els mesos i l’assistència de públic es manté regular, els nens repeteixen i fins i tot es decideixen a participar-hi activament: en el primer concurs infantil de petits narradors s’hi van presentar més de vint escrits. El somni de la Kate no està acomplert, ja que encara no ha acabat els seus estudis universitaris per poder exercir de professora de literatura, però és evident que la llavor que va plantar fa cinc anys ja comença a donar els seus fruits. Encara que les condicions ens semblin molt adverses, si tenim un objectiu, un somni o una il·lusió, hem de passar a l’acció, buscar l’ajuda i la col·laboració d’altres persones o institucions que encara no saben que el nostre objectiu somni o il·lusió també pot ser el seu. La recerca de sinergies és un factor multiplicador de l’èxit de qualsevol projecte. A aquesta mateixa conclusió devien arribar els integrants del grup de treball de l’ONU quan van acabar de redactar els seus objectius i van veure la necessitat d’afegir-ne un més: l’objectiu número 17.

de millorar-ne l’eficàcia i repercussió i accelerar els progressos en la consecució dels objectius”. Els organismes Internacionals, governs i entitats supranacionals tenen les seves obligacions i deures en aquesta matèria, i evidentment són proporcionals a la seva mesura; però ¿i nosaltres, què podem fer? En moltes ocasions la magnitud de l’objectiu fa que el nostre subconscient ens jugui una mala passada, ja que sentim aquella veueta coneguda que ens diu: “És maco l’objectiu, jo faria el que fos per aconseguir-lo, però realment és una utopia, jo no soc ningú, el meu esforç no servirà per a res, jo no puc lluitar contra els governs que consenten guerres, fam, contaminació…” Us sona familiar, oi? Doncs recordeu sempre que els oceans estan formats per moltes gotes d’aigua i que, encara que l’èxit de les nostres accions no sigui aclaparador, la situació resultant sempre és molt millor que la de partida. Sembrem la llavor.

Fent servir les seves mateixes paraules: “És necessària la unió dels governs, la societat civil, els científics, el món acadèmic i el sector privat per aconseguir uns resultats satisfactoris en objectius de tanta envergadura. Les aliances de múltiples interessats seran fonamentals per aprofitar la relació entre els Objectius de Desenvolupament Sostenible, a fi

Objectiu 17: Aliances per aconseguir objectius M. Eugènia Bailach Aspa 52

CORRESPONSALS

EUROPA: Alemanya, Andorra, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Malta, Montenegro, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, República Txeca, Romania, Rússia, Sèrbia, Suècia, Suïssa, Ucraïna, Xipre. AMÈRICA: Argentina, Bolívia, Brasil, Canadà, Colòmbia, Costa Rica, Equador, EUA, El Salvador, Guatemala, Hondures, Mèxic, Panamà, Paraguai, Perú, República Dominicana, Uruguai, Veneçuela, Xile. ORIENT MITJÀ I ÀFRICA: Angola, Aràbia Saudita, Algèria, EAU, Egipte, Israel, Jordània, Kenya, Kuwait, Líban, Maurici, Marroc, Nigèria, Sud-Àfrica, Tunísia, Turquia, Uganda. ÀSIA-PACÍFIC: Austràlia, Bangla Desh, Corea del Sud, Índia, Indonèsia, Japó, Malàisia, Nova Zelanda, Pakistan, Singapur, Tailàndia, Vietnam, Xina.

ALACANT alc@auren.es +34 965 208 000

MÀLAGA agp@auren.es +34 952 127 000

BARCELONA bcn@auren.es +34 932 155 989

MÚRCIA sjv@auren.es +34 968 231 125

BILBAO bio@auren.es +34 946 071 515

PALMA pmi@auren.es Assessors +34 971 710 047 Auditors +34 971 725 772

CARTAGENA sjv@auren.es +34 968 120 382 LA CORUNYA lcg@auren.es +34 981 908 229

SARAGOSSA zaz@auren.es +34 976 468 010

LAS PALMAS DE GRAN CANARIA lpa@auren.es Assessors +34 928 260 777 Auditors +34 928 373 506

SEVILLA svq@auren.es +34 954 286 096

MADRID mad@auren.es +34 912 037 400

VALÈNCIA vlc@auren.es +34 963 664 050 VALLADOLID vll@auren.es +34 983 379 048 VIGO vgo@auren.es +34 986 436 922