GÈNESI

(Conquesta i Repoblació del poble d’Alacant)

Conquesta i Repoblació del poble d’Alacant

La conquesta i repoblació de la ciutat musulmana d’Alacant per l’infant hereu de Castella, Alfons el Savi, va tindre lloc a mitjan segle XIII. Posteriorment, es produeix una ocupació militar per Jaume II d’Aragó, el qual la va incorporar formalment al Regne de València l’any 1308, sancionant-se l’acte amb la promulgació d’una carta magna o fur a favor d’Alacant.

Per tant, podem distingir dues etapes, en la primera d’elles es produeix una conquesta militar de la ciutat musulmana i una repoblació castellana per obra del rei Alfons X el Savi de Castella i els seus successors entre els anys 1247 i 1296.

En la segona, es produeix una ocupació del castell i de la vila d’Alacant per Jaume II en persona, després de la mort de l’alcaid castellà del castell de Santa Bàrbara, Nicolau Peris, entre els anys 1296 a 1490. És en aquest període de temps quan es produeix la transformació de la vila d’Alacant en ciutat per Ferran el Catòlic d’Aragó.

Per a aclarir dates, es pot resumir aquesta conquesta i repoblació en els punts següents:

• Conquesta de la ciutat musulmana d’Alacant per Castella (Alfons X el

Savi): es produeix una sobirania castellana que comprén des del 1247 fins al 1296.

• Repoblació castellana d’Alacant: Alacant ja és una vila i mentre es produeix aquesta repoblació pertany al Regne de Múrcia, comprenent des de l’any 1296 fins al 1304.

• Conquesta de la vila d’Alacant per Aragó: en aquest moment la sobirania sobre Alacant comença a ser aragonesa. Es produeix des de l’any 1304 fins al 1490.

• Repoblació aragonesa d’Alacant: es produeix pertanyent al regne de

València en les mateixes dates que es produeix la conquesta de la vila d’Alacant per Aragó.

• Privilegi que transforma la vila d’Alacant en ciutat: és emés pel rei Ferran el Catòlic d’Aragó l’any 1490.

Alacant, segle XIII

Alfons X El Sabi

La ciutat musulmana d’Alacant i la conquesta per Castella:

Alacant constitueix l’encreuament de la reconquesta, en estar entre dos regne rivals i enemics moltes vegades entre si: primerament entre els regnes musulmans de prohafsí de València i de proadbásida de Múrcia i després entre els regnes cristians de València de Jaume I (que era aragonés) i el castellà de Múrcia d’Alfons X el Savi.

El comú denominador de tots ells és que estan interessats a dominar les gents i les places d’Alacant, ja que la regió d’Alacant bascula en la dominació pels uns i els altres, governant primer en la política islàmica del Sharq Al-Andalus i després, dels regnes cristians de València i Múrcia.

Alacant es converteix així en escenari d’aquestes trobades bel·licoses amb conseqüències nefastes per als seus habitants. Cal destacar els comportaments entre Jaume II d’Aragó i Ferran IV de Castella i la més cruel guerra dels dos Peres (I de Castella i IV d’Aragó, entre els anys 1356 i 1369).

Zayyan b. Mardanis:

És interessant saber que en la primavera de 1239 Alacant va ser objecte d’un possible canvi per l’illa de Menorca a petició de l’exrei a Bairén, amb el possible fi de suscitar l’antic i cèlebre regne-taifa de Dénia i Balears durant la segona mitat del segle XI. Però Jaume I va rebutjar l’oferta en funció del tractat de fronteres firmat a Cazorla (Sòria) pel seu iaio Alfons II d’Aragó i III de Castella l’any 1179, quedant així fixada la línia més meridional de l’expansió territorial de la Corona d’Aragó: Biar, Castalla, Xixona, Busot i Calp.

Va ser en la primavera de 1243 quan el sobirà de Múrcia, Muhammad Ibn Hud, cedeix el regne hudita a la protecció de Castella, amb la firma d’un Pacte d’Alcaraz amb l’infant Alfons el Savi. A partir d’aquest moment, el regne musulmà de Múrcia passava a la sobirania de Castella, mantenint aquesta el seu rei en el tron, com a vassall, a canvi de la mitat dels ingressos del seu erari públic.

Zayyan b. Mardanis (El Rey llob)

Posteriorment, les ciutats musulmanes del regne de Múrcia es rebel·len contra aquest pactes, excepte la capital del regne, on resideix Ibn Hud. L’Alacant musulmana també es rebel·la a aquesta política de pactes entre Castella i el sobirà hudita murcià, igual que altres ciutats com Cartagena, Mula, Lorca, Oriola, Elx, Aledo, Ricote, Ciezo, etcètera...

L’oposició l’encapçala el governador de la plaça alacantina, Zayyan b. Mardanis, indisposat contra el seu propi sobirà Ibn Hud i contra la corona de Castella per veure’s posat contra la seua voluntat davall el seu protectorat. Açò produeix la defensa armada d’Alacant per part de Zayyan b. Mardanis contra el regne de Castella i protectorat del regne de Múrcia. Finalment, abandona la ciutat derrotat en la primavera de 1247.

Tornant a la rebel·lió del regne de Múrcia a la corona castellana, excepte la capital del regne murcià i el senyoriu de Crevillent, que van acceptar Castella sense resistències, els altres recintes urbans de major entitat costera en aquest regne, van tancar els seus ports a l’infant castellà, qui va haver de sotmetre’ls per la força de les armes. Ja és evident l’oposició oberta de Zayyan a allò consentit pel rei de Múrcia, Ibn Hud, amb l’infant Alfons en el pacte d’Alcaraz, la qual cosa suposa que Alacant és rebel contra la sobirania hudita murciana i hostil al protectorat castellà sobre el regne de Múrcia.

El governador musulmà d’Alacant troba seguidors en altres ciutats del Regne de Múrcia que en aquest assumpte es comporta de forma independent i autònoma enfront del monarca Ibn Hud, el seu sobirà i senyor natural.

Aquestes ciutats musulmanes del Regne de Múrcia, entre les quals destaquen Alacant, Elx i Oriola, s’administraven amb un règim d’autonomia molt acusat i es comportaven com a autèntics senyorius autònoms i independents.

Zayyan va governar la ciutat d’Alacant des de l’estiu de 1241 fins a 1247 (quan es rendeix a Tunis, acollit pel sultà Al-Mustansir) quan es produeix l’ocupació de la ciutat d’Alacant (el castell, el nucli urbà i el port estratègic) per l’infant de Castella, Alfons.

En resum, després de l’entrega del Regne de València a Jaume I d’Aragó el 28 de setembre de 1238, qui havia governat a Alacant, Zayyan b. Mardanis, és desposseït del govern de Múrcia a l’estiu de 1241, per Muhammad Ibn Hud, qui el va desterrar a la ciutat d’Alacant amb el càrrec de re’is o governador de la plaça durant sis anys (de 1241 a 1247), però al final és desterrat a Dénia.

D’altra banda, Jaume I rei d’Aragó sotmet les places musulmanes més meridionals, assignades a la Corona d’Aragó pels antics pactes de frontera castellanoaragonesa de Cazorla (1179) i Almizra (1244) sotmetent Biar, Castalla, Xixona, i Busot, entre els anys 1245 i 1246, arribant al litoral mediterrani pel barranc d’Aigües, entre Campello i la Vila Joiosa. Com a curiositat, el rei Alfons X el Savi va ser casat amb Violeta, filla de Jaume I el Conqueridor.

En la repoblació castellana de les terres d’Alacant, i tot el regne hudita de Múrcia, incorporat per l’infant Alfons a la corona de Castella no es van donar casos d’evacuacions de la població musulmana per diverses raons.

Una d’aqueixes raons és l’escassa densitat demogràfica dels regnes de Lleó i Castella, ja minvats prèviament per efecte de l’aparició de la reconquesta cristiana i la creixent repoblació castellana promoguda per Ferran IV el Sant, en les terres mitjanes i baixes del Guadalquivir. Per un altre motiu no era possible substituir la població indígena musulmana, i es va perdre la seua força bàsica productiva.

Els pobladors cristians, castellans i alguns aragonesos, eren hòmens d’armes i ingressos per això van seguir de forma productiva l’activitat artesanal i també llauradora de la població musulmana (producció artesanoindustrial i mercantil del lloc).

No hi ha documentació sobre una suposada evacuació forçosa de la població musulmana d’Alacant, per la qual cosa es considera tan sols l’expulsió dels quadres polítics dirigents i responsables en major grau de la resistència armada de la ciutat de l’acció guerrera de l’infant Alfons. Açò explicaria en certa manera la gran vitalitat artesanoindustrial i mercantil, registrada a la vila d’Alacant, en els decrets successius a la conquesta castellana, a mitjan segle XIII.

Una altra mostra més que l’infant Alfons va respectar la població indígena musulmana d’Alacant és el triomf en l’àrea alacantina de la rebel·lió mudèjar, que es va escampar com un reguer de pólvora en tot Al-Andalus i va arribar a tot el Regne de Múrcia, alçant-se en armes contra Castella, entre els anys 1264 al 1266, pel rei de Granada, Al-Ahmar i el reietó murcià en el Regne de Múrcia era elevat perquè aquest alçament fora tan àmpliament protegit.

Jaume I, rei d’Aragó, a instàncies del seu gendre Alfons X el Savi va acudir a la regió per a sufocar una altra rebel·lió, considerant el perill que suposava la sublevació mudèjar per al manteniment per Castella del regne murcià i la seguretat mateixa de l’una i l’altra Corona.

Jaume I, de camí cap a Múrcia i després de sotmetre les fortaleses de Villena, Sax, Petrer i Nompot (Monforte del Cid hui en dia), va arribar a la vila d’Alacant i la va guanyar per a la causa de Castella, reunint els rics hòmens i cavallers del lloc a “esglesia d’Alcanar en la novela de gora (San Nicolás), no en la major (Santa María) e dixem-los que més entrávem en la conquista del rei de Castilla e que els valiem der doctrina como se captenquessen en armes e en altres cassos” (fragment tret del “Llibre dels Feits” en el capítol 415 a 21, de novembre de 1265 a Alacant).

Repoblació cristiana d’Alacant:

Alfons X el Savi va promoure la institució municipal a les velles ciutats musulmanes, sotmesos a la seua sobirania. A Alacant, pel valor estratègic i militar que posseïa, amb la seua fortalesa castrense i important port mediterrani, va instal·lar immediatament un grup repoblacional, el més nombrós, integrat per militars o cavallers, destacant els “fijosdalgo y ballesteros”, dels “cibdadaos”, dels “burgueses guisados de cavallos et de armas” (proveït de cavall armat) i dels “omnes buenos e onrrados” i de “mercaderes et homnes sabidores de la mar”, que junt amb els cavallers de bressol i llinatge, componien l’anomenat patriciat urbà rector de la vila, incorporant els més alts càrrecs municipals.

A aquest grup social, se n’associava un altre també molt ampli d’inferior condició, integrat per “gentes menudas” que exercien la xicoteta artesania, com a obradors d’oficis baixos (menestrals i botiguers), d’escassos mitjans econòmics, junt amb els tributadors, “pecheros, labradores o campesinos y los peones”. Tots junts componien el poble menut, per al qual el rei Alfons X el Savi va reservar nombrosos mercés i franqueses, conscient de la seua necessitat com a mà d’obra, per fonamental per al desenvolupament econòmic i social de l’acabat de crear Consell d’Alacant.

El rei, per a facilitar l’establiment a la vila d’Alacant, condicionava el gaudi del dret de propietat a la vila d’Alacant dels béns adquirits a l’aveïnament i residència habitual durant la major part de l’any.

Alfons X el Sabi

“Fragment del privilegi d’Alfons X a la vila d’Alacant el 1258”:

“... Rey don Alfonso a la villa de Alicante:

Entendiendo que es a servicio de dios et a pro et honrra de nos et guarda de nuestra terra, poblamos de christianos la vila de Alicant que ganamos de moros. Lo uno porque es y uno de los mexores castiellos et de los mas fuertes que ha en todo nuestro sennorio et porque es puerto de mar de los buenos e de los mas sennalados que ha en Espanna... et poblasmola de esta guisa de cavalleros, fijosdalgo, et de mercaderos et de homnes buenos de las villas, honrados et de homnes sabidores de la mar. Et diemosles buenos fueros et muchas franquezas et muchos terminos et mandamos partir entre ellos todos los heredamientos que y avie en Alicant et en Aguas por términos... dimos un Libro dello al concejo de Alicant, sellado con nuestro sello de polomo et otorgamos esta partición de que les diemos el Libro sobredicho”

Amb tot allò disposat, el rei també garantia la fidelitat de la vila a la corona i amb les àmplies mercés i favors als grups socials descrits, esperava obtindre un major increment de la població alacantina, així com un creixent desenvolupament de la seua producció artesanomercantil.

El Consell d’Alacant va prosseguir exercint fidelment el seu doble paper costaner i marítim al servei lleial de Castella, gràcies a l’estratègica situació del castell i la importància del port mediterrani fins al final de la dominació castellana el 1296.

Jaume II d’Aragó

Conquesta de la vila d’Alacant per Aragó:

Jaume II d’Aragó va inaugurar el seu regnat amb una política de pau amb Castella. Va ser coronat el 18 de juny de 1291 i va firmar un tractat de pau amb Sanç IV en les vistes d’Ariza i Monteagudo, els dies 28 i 29 de novembre del mateix any; segellant-lo amb un compromís matrimonial entre ell i la infanta Isabel, de 8 anys, filla del monarca castellà.

Per a establir una unió més real i duradora, es van posar recíprocament per cada u, deu castells com a ostatges del contrari. El castell d’Alacant figurava entre els deu cedits per Sanç IV, en garantia del compromís matrimonial. Era alcaid del castell llavors García Ferrandis de Pina, que havia de prestar jurament d’homenatge vasallàtic al rei d’Aragó.

Circumstàncies adverses entre ambdós corones:

El 1295, Jaume II es va casar amb Blanca d’Anjou, filla de Carles II de Nàpols, rebutjant Isabel, la filla de Sanç IV de Castella, ja que Sanç IV va ser deslleial amb Jaume II en firmar una aliança secreta amb el rei francés Felip IV el Bell, el 1293. Per això, es produeix una declaració papal d’invalidesa de matrimoni, per no comptar amb la dispensa pontifícia prèvia de l’impediment diriment existent per consanguinitat en tercer grau, línia col·lateral, entre ambdós, tornant allò promés a son pare.

També es produeixen disputes successòries a Castella que aprofita Jaume II per a eixamplar la façana mediterrània del regne d’Aragó. Però no va ser fins a febrer de 1296 quan va fixar el seu primer objectiu a Alacant, amb un excel·lent port i una imponent fortalesa com és el castell de Santa Bàrbara, que el monarca va qualificar com “la clau del regne”. En la conquesta del castell, el monarca combat cos a cos amb l’alcaid del castell, Nicolau Pires, fins que va ser vençut. El rei tenia fama de cruel amb els seus enemics, ja que va ordenar tirar el seu cos als gossos. Açò ho trobem en el llibre de la Corona d’Aragó.

A la mort de Sanç IV, el 25 d’abril de 1295, es produeix una crisi successòria a Castella, amb la impugnació de la legitimitat del seu fill hereu, de menor edat, Ferran IV, pel seu tio l’infant de Castella, Joan, germà del finat, per ser els seus progenitors, Sanç IV i Maria de Molina “parientes en grado prohibido y no haber precedido dispensación apostólica, como requería” (Zurita, V, xx), circumstància aquesta que convertia la prole d’aquesta règia parella en il·legítima i elevava en conseqüència al primer pla, com a hereu legítim del tron de Castella el noble Alfons de la Cerda, fill primogènit d’Alfons X el Savi, Ferran de la Cerda, hereu de Castella, a tenor del llibre de les set Partides.

Alfons de la Cerda, en pactes secrets, va donar el Regne de Múrcia al rei d’Aragó, Jaume II, a canvi de l’ajuda i el reconeixement del monarca aragonés de la legitimitat sobre la corona del tron castellà del noble.

Aquesta incorporació del Regne de Múrcia a la Corona d’Aragó es va basar en una donació, açò és, un acord voluntari que es va traduir en una transmissió de domini, un instrument jurídic legitimador però complex.

El donant, Alfons de la Cerda, fill de l’infant Ferran i nét del rei Alfons, presenta un conflicte de legitimitat en subtítol de propietat conseqüència de la conflictivitat successòria desencadenada després de la mort de l’hereu Ferran. Segons el dret tradicional castellà, en morir, el 1275, sense haver accedit a la titularitat reial, no transmetia drets al tron als seus successors. No obstant això, el text legal alfonsí de les Partides, sí que arreplega aquest principi. En tot cas, Alfons X fa jurar hereu el seu segon fill, l’infant Sanç, segons la tradició, acabant amb les aspiracions d’Alfons. Però la rebel·lió de l’hereu contra son pare va portar al rei a desheretar només el seu fill el 1282, ratificant-se en testament el 1283 i 1284, designant Alfons com a hereu testamentari.

L’ocupació del tron per Sanç IV no va impedir les reivindicacions d’Alfons i el seu ús de la titulació reial reconeguda per altres sobirans, entre ells el rei Jaume II. Alfons, proclamat rei de Castella, a Jaca, el 1288 i a Sahagún, el 1296, mai va renunciar a la seua dignitat reial i senyoriu de les terres de la corona de Castella, per la qual cosa sostenia la seua facultat de fer donacions. No obstant això, la magnitud de la donació era una violació del principi d’indivisibilitat del patrimoni territorial, contrari al pensament del mateix Alfons X i a la legalitat establida en les Partides, encara que en la pràctica castellana es comptara habitualment amb els regne vassalls de Castella per a resoldre els més variats problemes.

En dues ocasions té lloc, formalment, la donació per part del pretendent i titulat rei de Castella, Alfons de la Cerda: en un primer lloc, al senyor Alfons d’Aragó, a Calataiud, el 26 de juny de 1289 i en segona donació, al rei Jaume II, a Alzira, el 21 de gener de 1296.

Encara que el document de donació complia una de les formalitats, restava complementàriament la notificació a tercers interessats, el mandat de compliment i el públic reconeixement d’aquesta, com així consta en la carta d’Alfons al Consell d’Oriola, el 3 de febrer de 1296, on comunica la donació, ordena obediència al nou titular i eximeix de jurament, fidelitat i naturalesa deguda al rei de Castella.

No hi ha constància de l’acceptació expressa de Jaume II, però s’imposa la seua actitud, fent constar la seua nova condició en documents de cancelleria i notificant a tots els que puguen estar implicats en el tema. Comença, a més, anteposant el desplegament d’un contingent militar, encara que se serveix d’un ampli conjunt de mesures pacificadores per a limitar l’ús de les armes (limitat a la presa, per exemple, del castell d’Alacant i mort del seu alcaid Nicolau Pérez) recompensa el seu reconeixement com a sobirà amb la confirmació d’institucions (que canvia només nominalment), càrrecs i oficis, privilegis i propietat, tant de la població cristiana com de la mudèjar i jueva.

Jaume II va posar, per raons polítiques, en funció de la violació de l’Acord de Monteagudo (Concòrdia de Monteagudo) per Sanç IV, en estricta aplicació el dret medieval que li dóna ocasió de posseir Alacant, ja ostatge de Castella. Pel reconeixement d’il·legitimitat de Ferran IV com a hereu de Castella i, per tant, l’element legítim d’Alfons de la Cerda al tron de Castella, es considera plenament legal la donació efectuada a Aragó del Regne de Múrcia i, dins d’aquest, de la vila d’Alacant.

Jaume II exigeix als alcaids castellans dels castells de Monteagudo (Múrcia), Oriola i Alacant l’entrega immediata d’aquests, en virtut dels Acords d’Ariza i Monteagudo. També dirigeix un ultimàtum a la reina regent de Castella, la senyora Maria Molina, i al seu fill, Ferran IV, amb data 22 de febrer de 1296, perquè li entreguen les places del Regne de Múrcia, en funció també del reconeixement del senyor Alfons de la Cerda com a rei legítim de Castella.

La resposta del regent castellà i dels alcaids dels castells esmentats va ser una absoluta negació i Jaume II va emprar llavors l’exercici de les armes per a ocupar aquells castells i tot el Regne de Múrcia, que considerava legítimament donats.

A Alacant, el rei Jaume II assetja el castell, on governa l’alcaid Nicolau Pérez, noble castellà. El 22 d’abril de 1296, després d’un sagnant enfrontament, on intervé directament el rei i es dóna mort Nicolau Pérez, el castell i la vila d’Alacant passen a la corona d’Aragó.

És llavors nomenat com a nou alcaid del castell el noble català Ramón d’Urtx. Altres càrrecs nomenats després d’apoderar-se del castell són els de Berenguer de Pigmoltó, com a justícia local, i com a batlle de la vila a Ramon de Capiath.

Annexió formal de la vila d’Alacant al regne de València:

Conclosa l’ocupació de tot el Regne de Múrcia al gener de 1301, Jaume II el va incorporar a la Corona d’Aragó. No obstant això, després de l’ocupació de les terres murcianes, la població d’origen castellà es va mostrar hostil a l’ocupació catalanoaragonesa i es va sublevar en diverses ocasions.

Aquesta actitud va disgustar molt Jaume II, que va decretar l’expulsió del regne de tots els habitants que no foren d’origen català o aragonés, és a dir, els castellans que foren vassalls de provada fidelitat. Les tensions entre els pobladors van ser inevitables encara que, amb el pas del temps, molts van poder tornar a les seues llars.

El cansament va començar a tocar en ambdós bàndols i així va sorgir la idea de posar fi a les tenses relacions dels últims anys entre els regnes de Castella i Aragó. Per això, després d’àrdues negociacions polítiques amb la sentència arbitral de Terrellas d’agost de 1304 i l’acord d’Elx de 13058. El Regne de Múrcia va quedar dividit en dues parts amb una frontera divisòria al baix Segura, excepte Cartagena, que quedava davall sobirania aragonesa. Així Jaume II ampliava territoris, incorporant-hi Alacant i part de Múrcia. No pot evitar, en canvi, que Castella tinguera eixida al Mediterrani.

Després d’aquesta sentència, es creava la Procuració General d’Oriola, amb la regió centremeridional alacantina, que en el Regne de València va passar a denominar-se Regne de València Ultra Sexonam. Alacant, com a vila, es va annexar formalment al regne de València, amb plenitud de gaudi dels seus furs, el 25 de juny de 1308.

Jaume II promulgava en una provisió reial, que oficialment pertanyia al regne de València, com a territori enclavat dins d’aquest i que tots els seus veïns es regien i governaven pels furs de la ciutat i del regne, renunciant als propis, excepte els confirmats expressament pel monarca.

Aquests privilegis confirmats van ser plasmats en la “carta magna o fur de Jaume II d’Aragó a la vila d’Alacant” (1308) i en contempla alguns com els següents:

• El salari anual del justícia local fora superior al consignat en els furs valencians (600 sous de rals valencians i 300 per al seu ajudant i assessor jurídic).

• Els habitants d’Alacant, incursos en la pena del quart, per delicte d’apel·lació o reclam, no havien d’abonar al fisc un quart de la suma adequada al creditor, sinó tan sols la desena part d’aquesta.

• Les dones alacantines sorpreses en adulteris poden només ser denunciades o absoltes de tal delicte pels seus propis marits.

• Els cavallers i la resta d’hòmens d’armes de la vila d’Alacant tenien veu activa i passiva en l’elecció dels càrrecs comunals i poden també exercir-les segons el costum locals.

• Els alacantins poden continuar dividint les seues terres i fixant els límits dels seus termes en la mesura agrària que van denominar tahilla.

• Els hòmens d’armes i cavallers poden adquirir lliurement béns arrels, però no així els hòmens d’església (clergues o religiosos).

• El justícia d’Alacant pot condemnar les multes (calonias) als veïns de la vila, igual que el justícia de València.

• Ni el procurador general del Regne de València ni els seus vias-geners poden ficar-se en els assumptes interns de la vila d’Alacant.

• Aplicació als convictes de lladronici de ruscos, l’última pena sense pietat.

• Abans de procedir a la pública subhasta de béns arrels per part de l’administració local, precedeix sempre una valoració prèvia de tots els béns immobles, mai inferior als 100 sous de rals valencians, havent de partir, si més no, d’aquesta quantitat.

Aquestes mesures clarament a favor d’Alacant, amb un fur particular, pretenien mantindre en la zona els usos tradicionals i costums locals, d’arrelam arabocastellana, dins, això sí, del marc general dels Furs del Regne de València.

Pere IV d’Aragó, el Cerimonioso Pere I de Castella, el Cruel

La vila d’Alacant en la guerra dels dos Peres:

Tractem ací d’una de les guerres més sagnants de l’Edat Mitjana. Es van enfrontar els reis de Castella, Pere I el Cruel i el rei de la Corona d’Aragó, Pere IV el Cerimoniosos, en l’anomenada “Guerra dels dos Peres”.

L’enfrontament va ser llarg i atroç i, segons pareix, la purna que va encendre la metxa va saltar quan Pere I el Cruel de Castella va exigir una reparació dels danys causats per l’assalt català a uns navilis que transportaven mercaderies genoveses al municipi gadità de Sanlúcar de Barrameda. Davant de la negativa del rei aragonés a compensar el greuge, els castellans no van tardar a reunir les seues tropes i abalançar-se sobre les Balears i Terazoma. En realitat, els castellans, que se sabien més forts, mai havien digerit que Múrcia i Alacant pertangueren a la Corona d’Aragó des de temps de Jaume II el Just, quan la reina regent de Castella, la senyora Maria de Molina, viuda de Sanç IV i mare del rei Ferran IV, es va veure desposseïda del Regne de Múrcia, en favor del rei aragonés en la Resolució arbitral de Torrellas-Terazoma (1304) i volien consolidar una eixida al mar Mediterrani que pensaven que els pertanyia.

Per la seua banda, Pere IV el Cerimoniós (nét de Jaume II), estimulat pels seus èxits recents a Mallorca i Sardenya, denunciava els anheles imperialistes sense escrúpols del seu veí. Sens dubte, ambdós reis sobreestimaven els seus recursos i les possibilitats en l’inici del conflicte el 1356.

La vila d’Alacant, en tal contesa, en formar part del senyoriu d’Oriola de l’infant Ferran, germanastre de Pere IV i rival seu, al servei del rei de Castella, va ser presa fàcil de Pere I, que va prendre possessió de la vila el 8 de setembre de 1356, a pesar de la valerosa resistència dels seus habitants. L’infant Ferran era fill d’Alfons IV d’Aragó i de la seua segona esposa, la infanta castellana Elionor de Castella.

Pere IV d’Aragó, el Cerimoniós

Menys d’un mes després, Pere IV va aconseguir recuperar novament Alacant, el 4 d’octubre de 1356, i a continuació li confirmava els seus antics furs, alhora que es comprometia a no permetre mai la seua alienació de la corona, per la seua importància estratègica i l’excepcionalitat del seu castell fortalesa.

A finals del 1357, l’infant Ferran se’n passava a la causa d’Aragó i de Pere IV, que després de diverses vicissituds d’índole familiar, successòries i rebel·lia de la noblesa de la reina, el nomenava Procurador General del Regne de València, el 9 de desembre de 1357 i el confirmava en el càrrec de Senyor d’Oriola i places de Crevillent i Elx.

Durant el transcurs de la guerra es van cometre tot tipus de barbaritats, per exemple, per a dificultar l’abastiment de l’enemic ambdós exèrcits cremaven collites, afonaven ponts o molins, talaven grans extensions d’arbres, etcètera,...

A tot això, la guerra dels dos Peres va transcórrer a ritme de treves i tractats de pau incomplits per ambdós monarques, sempre aprofitant la debilitat del contrincant. L’un i l’altre van procurar alimentar amb astúcia rebel·lions en el bàndol contrari: Pere I el Cruel es va aliar amb Ferran (ja esmentat) i Joan, germanastres del rei aragonés; mentre que per la seua banda, Pere IV el Cerimoniós comptava amb l’ajuda d’aspirants a la corona castellana com Enric de Trastàmara, germà bastard de Pere I el Cruel.

El 1364, Alacant novament va ser castellana durant pocs mesos, fins a la iniciativa de Pere IV d’aliança amb Enric II de Trastàmara contra el seu germà Pere I, que poc després va sucumbir als Campos de Montiel a les mans del nou aspirant al tron de Castella.

Repoblació aragonesa d’Alacant:

La substitució de la sobirania de Castella a la vila d’Alacant per la d’Aragó, no va suposar de cap manera la minva o suplantació de la població castellana per una altra procedent d’aquella Corona.

Excepte casos molt concrets d’exili o emigració obligada de persones molt notòries per la seua resistència armada i franca hostilitat, amb la consegüent confiscació dels seus béns, la resta dels veïns no van haver de patir ni la més lleu alteració de les seues llibertats i béns.

El primer acte de Jaume II va ser confirmar tots els furs i llibertats de la vila d’Alacant, el 23 de juliol de 1296, i obligar-se amb jurament sagrat a no permetre mai que per actes de venda, canvi o donació poguera veure’s separada la corona. També va cancel·lar la memòria ominosa del passat per a tot aquell que haguera militat activament contra Aragó, notificant a l’alcaid i al justícia del castell d’Alacant aquest indult general atorgat.

Quant a la població mudèjar i jueva, el monarca no es va oblidar d’ells. Als primers els va permetre tornar a la vila d’Alacant, després que fugiren per por de la conquesta i amb els segons va ordenar els funcionaris que els feren participes dels mateixos furs i franqueses que als altres veïns cristians, sempre que es desplaçaren a viure i treballar a la vila d’Alacant.

També es va interessar a fomentar l’assentament a la vila d’individus procedents d’un altre lloc de la corona, ja foren catalans, mallorquins o valencians, ocupant els primers molts càrrecs consistorials del lloc en activitats tant artesanals i mercantil com bancàries.

Es van instal·lar a la vila nombrosos estrangers amb la idea també de fixar-hi el seu domicili habitual. És el cas de certs genovesos a qui Jaume II estenia al desembre de 1323 un salconduit reial per a facilitar-los el desplaçament per tots els estats del regne i assegurar-los un millor assentament a la vila alacantina mitjançant particulars furs i franquícies. N’és un exemple que el 16 de desembre de 1323, Jaume II autoritzava Francesco de Materone a instal·lar-se en el consell alacantí, amb la facultat d’obrir un forn de pa al barri vell de la vila, atorgant-li’l en franc alou a perpetuïtat.

Els successors de Jaume II d’Aragó es van aplicar amb les mateixes empentes a fomentar l’increment de la població alacantina, però de manera especial, Pere IV el Cerimoniós, en estendre un indult general a quants funcionaris alacantins hagueren servit a Castella en la contesa passada el 22 de setembre de 1366. Quatre dies després, invitava quants sarraïns i jueus desitjaren instal·lar-se a la vila i fixar-hi la seua residència habitual per una recompensa en francs per cinc anys de la retribució local de peytas i altres servituds per drets de reialenc. Deu anys després, el 27 d’agost de 1376, davant de l’escassetat de llauradors que pogueren llaurar l’horta alacantina per la sequera i altres mals, aquest mateix monarca va oferir el singular incentiu de l’exempció del conegut cabezaje a quants mudèjars decidiren assentar-se a la vila alacantina almenys durant 10 anys.

Anys després, Martí I l’Humà dispensava també els mateixos favors d’exempció i franquícia tributària als sarraïns alacantins que renunciaren a abandonar la vila a Saragossa el 20 d’octubre de 1399. Poc després, a València, el 30 de maig de 1402, el mateix monarca ordenava al governador i batle general del regne de València ultra Sexona, respectivament, l’exempció immediata dels impostos de cabezaje, el quirat, l’higema o barber, la llenya i gallines, etcètera... als sarraïns de la vila i horta d’Alacant, sempre que mantingueren la seua residència en el lloc i renunciaren a l’emigració. També ordenava al batle general d’Oriola que respectara l’esmentada franquícia als sarraïns residents a la vila d’Alacant per a impedir-ne l’emigració, la qual estava impulsada per intentar veure’s lliures del pagament anual dels impostos bastant onerosos.

Finalment, Ferran II el Catòlic també es va esforçar a incrementar la població alacantina. Per això, va procedir a transformar la vila d’Alacant en ciutat, per a assegurar així els patents èxits aconseguits per aquesta vila en les àrees diverses del comerç, l’agricultura, l’artesania i la indústria. Açò va succeir a Còrdova, el 26 de juliol de 1490, iniciant-se així un nou camí en la història d’Alacant.

La Vila d’Alacant: la Vila Vella i la Vila Nova

La ciutat musulmana d’Alacant (Medina Laqant o Al-Laqant), com ja s’ha dit, queda a la zona castellana quan es traça la frontera Busot-Biar, que separava els regnes de València i de Múrcia.

Alfons X el Savi ocupa la ciutat musulmana entre 1246 i 1247 amb un primer repartiment i el 1258 va haver-hi un segon repartiment. Es crea llavors un consell municipal i s’adquireixen uns privilegis i unes excepcions econòmiques. Tot això afavoreix l’afluència de pobladors per a millorar el control de la vila per la seua importància estratègica, tant del seu port com del seu castell fortalesa.

L’Alacant primitiva té sobirania castellana i pobladors castellans (denominats hòmens d’armes), població catalanoaragonesa, antiga població mudèjar i altres grups ètnics. Existeixen llavors dos nuclis urbans ben diferenciats:

• Jaume I ve a Alacant el 1265 per la insurrecció musulmana del Regne de Múrcia, per a ajudar el rei castellà Alfons X el Savi, i descriu esglésies: una fora de la seua vila i fora de la muralla que era l’antiga mesquita del Raval i que és hui l’església de Sant Nicolau i una altra intramurs que era abans la mesquita d’Aljama i hui en dia és l’església de Santa Maria.

• El 1269, Jaume II incorpora definitivament la vila d’Alacant al Regne de València. Primer conquesta una Vila Extramurs o Raval d’Alacant, també anomenada Vila de Baix, amb muralles pobres, que contenia l’església de Sant Nicolau, considerada el temple secundari, estava prop del mar i dedicat a sant Nicolau per ser el defensor dels mariners.

En segon lloc, conquesta el castell i la Vila Vella o Emmurallada, amb la seua església Major de Santa Maria, que és el temple municipal i està vinculat defensivament al castell.

Com veiem, Alacant és, per tant, una vila dividida en dos nuclis urbans diferents i jerarquitzats.

Porta de la muralla en el que hui és la Plaça de la Mar

La Vila Vella: Medina Al-Laqant:

Per a conéixer la vila alacantina, la seua extensió urbana i el seu desenvolupament en els segles següents a la conquesta cristiana, hem de partir del coneixement de com era la medina musulmana o Al-Laqnant en els anys pròxims a la seua conquesta.

Partim de la Porta Ferrissa, un dels elements arquitectònics més importants que va quedar de la vila musulmana. Estava situat a 10 metres sobre el nivell del mar i s’hi accedia mitjançant una empinada costa (encara visible hui en el tram final del carrer Major). Aquest edifici encara existia a finals de l’any 1860 i es van conservar restes del cantó i la torre lateral en el número 42 del carrer Major.

D’aquesta partien les muralles, formant un conjunt de gran importància militar i de fet, aquest sistema defensiu era tal que no es podia prendre la Vila Vella o intramurs, si no es prenia prèviament el castell. Aquesta porta donava accés a la Vila Vella i la façana que mirava cap a ella s’elevava sobre un arc ogival. Lateralment, a la porta Ferrissa s’obria la porta i finestres de l’edifici col·lateral, que junt amb la porta van formar el palau del duc de Maqueda.

En el costat dret de la porta hi havia un conjunt de patis murallats, amb espitlleres, sent un dels murs l’antiga muralla, que vorejant Santa Maria arribava fins al Portal Nou, tancant la Vila Vella pel costat del mar. En un dels murs estava construïda una gran escala per la qual es pujava a la part davantera de la porta.

Llenç de la porta Ferrisa

La muralla continuava des del palau dels ducs de Maqueda, des d’on girava paral·lelament al mar fins a arribar al Portal Nou. El 1386, en els temps dels jurats Berenguer d’Empúries i Bonafonr de Vallebrera, es nomena aquest portal nou construït sobre un altre anterior a la Porta Vella, oposada a la Porta Ferrissa, probablement tapiada en la guerra dels dos Peres.

Es precisa que la Vila Vella havia de tindre dos ports, una d’entrada i una altra d’eixida, en funció que el carrer de la Vila Vila creuava tota la vila i pel fet que en el segle XIII, en l’època de la reconquesta, es parlava d’algunes edificacions en aquest costat del poble, com era l’ermita de la Mare de Déu del Lluc.

Zona medieval sobre l’actual Alacant

Sobre la muralla estava la mesquita que més tard es va transformar en església i on a principi del segle XIV es va edificar el primer temple gòtic dedicat a Santa Maria. En els plans de l’església s’oposava que no estiga edificada directament dalt del mur, sinó separada d’un orifici de quasi sis metres, de manera que servira per a tasques defensives. Amb posterioritat, en el segle XVI, es construïren noves muralles i al costat de l’església de Santa Maria i la muralla, es va construir la capella de la Puríssima Concepció. La torre medieval de l’església de construcció robusta i sobre la muralla tenia el paper canviat d’element defensiu i símbol religiós.

L’altre braç de la muralla (encara existent a finals del segle XVIII), creuava l’illa de cases del costat de la porta Ferrissa i arribava fins a la torre de la Pólvora, torre quadrangular en l’actual plaça del Pont. Des d’ací, la muralla pujava pel vessant del Benacantil i, adaptant-se a les corbes de nivell, passava per l’Ereta fins a la torre del Mig Almut. Aquesta muralla és de major antiguitat, considerant-se una fortificació inicial d’època romana. Ambdós braços de la muralla pujaven fins a la cima de la penya, on completaven la fortificació de la vila amb l’alcàsser. Amb successives modificacions i reformes, fragments d’aquestes muralles han arribat fins als nostres dies.

El recinte urbà en el segle XIII s’observa que està organitzada al voltant d’un eix principal: carrer de Baix o Vila Vella, paral·lela a la muralla i al mar, amb altres dos carrers secundaris, també paral·lels i situats en cotes superiors, el carrer d’Enmig i carrer de Dalt. Aquests es comunicaven pels carrers transversals, xicotetes places i alguns atzucacs, corformant illes de cases de forma triangulars, que s’adopten al terreny, no molt grans i de parcel·les xicotetes. Del carrer de Baix eixia un carreró cap al mar o baixada del Mar. En l’actual plaça de Santa Maria hi havia un espai de dimensions significatives, que servia com a centre principal de tota activitat socioeconòmica de la vila.

Les vivendes de la vila ocupaven un espai aproximat de 48 hectàrees i la població de dins de la muralla podria ser d’un miler d’habitants.

La Vila Nova o Raval d’Alacant

Quan els castellans conquisten la vila islàmica d’Al-Laqant el 1246 i 1247, existien dues mesquites, una més gran, que més tard seria Santa Maria i està intramurs, i una altra menor, que després seria l’església de Sant Nicolau.

Un altre element que confirma aquest fet és la descripció del brollador de la goteta que abastia dues fonts, una situada darrere de Santa Maria, en la Vila Vella i l’anomenada Font Vella, prop de Sant Nicolau. Mentre que la Font Santa abastia la resta de la vila des que el 1260 Alfons X la va fer reconduir a la vila. L’horta que circumda Sant Nicolau es coneix com a Horta de Sueca, paraula d’origen àrab que significa mercat ambulant, la qual cosa ens indica que aquesta funció es realitzava prop del moll i necessàriament amb algun tipus de caseriu.

Era, doncs, un nucli de vivendes no molt compost i desenvolupat, amb una mesquita menor, medi rural i medi urbà, que faria d’unió entre la vila vella, l’horta de Sueca, el port i la xarxa de camins que eixien del lloc.

Per un document de 1264 es coneix l’existència d’un cementeri musulmà, atorgat al bisbat de Cartagena i prop de l’hospital d’Alacant, probablement el dels antonians (estaria ubicat hui en dia a la cantonada del carrer Major amb la Rambla).

Amb la conquesta de la vila pels castellans els anys 1246 i 1247, la mesquita major va ser molt prompte dedicada a Santa Maria, l’any 1248, i l’any 1251 ja es fa referència al cementeri d’aquesta església. Els nous pobladors, alhora que ocupen la vila musulmana (Vila Vella), desenvolupen el Raval al pla de Sueca, al costat del xicotet moll i protegits pel barranc de Canicia a ponent. Aquest suburbi prompte va arribar a ser més gran que el nucli originari.

El traçat dels carrers és una trama rectangular, característica de les poblacions medievals de nova planta; sobre dos carrers principals, el Major i el dels Llauradors, creuats perpendicularment, es desenvolupa una xarxa de carrers paral·lels i perpendiculars. En el centre estarà l’església i el cementeri de Sant Nicolau, inicialment com un edifici xicotet amb una plaça ixent. El carrer dels Llauradors, amb una direcció meridional cap al mar i en el qual es va ubicar l’església de Sant Nicolau; i el carrer Major, perpendicular a aquell i traçat des del Portal d’Elx, aprofitant el camí que partia cap a aquella ciutat, ja existent en època islàmica, per a connectar amb la Vila Vella per la Porta Ferrissa.

Tenim poques referències de la construcció d’un nou conjunt urbà però al llarg del segle XIII i mitat del segle XIV hi ha diverses cartes escrites dels treballs de construccions i urbanització de la vila nova. Alfons X, en algunes de les cartes dirigides a Alacant, ens en subministra alguns. Tots constitueixen referències clares sobre la construcció d’una població de nova planta (portar aigua, fer carrers, tancar la vila, comprar solars i material de construcció, etcètera...). També Jaume I va anomenar l’església de Sant Nicolau, l’any 1265, amb l’adjectiu de nova.

Vista d’Alacant amb molí en el que hui seria la Plaça de la Muntanyeta

Així, ens trobem amb un nou assentament, que anirà evolucionant amb el temps, on els carrers no són tots iguals sinó que hi ha una gradació contínua d’artèries principals i secundàries. L’espai públic, que sorgeix en aquesta època, té una estructura complexa, ja que ha de deixar lloc als distints poders que gradualment s’aniran assentant en la ciutat, no existint un únic centre urbà, sinó un religiós (església de Sant Nicolau), un centre civil (Palau Consistorial alçat el 1541) i un comercial (la Llotja, edificada el 1427).

Aquest centre de la nova ciutat medieval d’Alacant estarà compost per diversos elements característics i comuns a altres ciutats del moment: l’eixamplament de l’església principal (Sant Nicolau experimenta diverses ampliacions, construint-se una torre en el segle XIV); la plaça del Mercat (la plaça de les Fruites, situada en l’actual plaça de Santa Faç), connectada amb el poder municipal; el carrer principal que passa tangencialment junt amb aquests dos espais; l’eixamplament de l’església secundària (sobretot després de l’incendi que pateix el 1484).

La creació i desenvolupament de la Vila Nova, després de l’arribada dels nous pobladors castellans, fa necessari ampliar el recinte fortificat per a defendre’s del món exterior, seguint la tendència general de l’edat mitjana, on el que impera és la ciutat tancada. Les muralles protectores donaven una sensació de coherència i de tancament, circumstància que s’aprecia també quan a les antigues ciutats de l’edat mitjana es van anar afegint ravals i suburbis.

El rei Alfons X va manar construir muralles a la Vila Nova, que no havien d’estar acabades, o eren de poca envergadura quan en Jaume II va prendre la Vila d’Avall fàcilment. Les primeres notícies que sobre el nou recinte defensiu tenim són, com és lògic, d’aquest rei. En una carta de poblament dirigida a Alacant a l’octubre de 1252, diu que “los muros et los adarves de la villa, de las rendas del rey se fagan et se adoben”. El 1260 i en contestació a una carta enviada per tres veïns d’Alacant, els dóna “en ayuda para cerrar vuestra vila dos mil maravedis chicos”. Finalment, el 1261, referint-se als ingressos municipals dirà que s’utilitzen “para çerar su villa et alabrarla”.

Aquesta muralla no estava connectada al castell. La Vila Vella no es va entregar als aragonesos fins no ser conquistat el castell. Quan el rei Jaume II, com hem dit, va prendre Alacant, una de les seues primeres mesures va ser reforçar el conjunt de les defenses de la vila.

Sabem de tres documents de Jaume II que parlen de les muralles d’Alacant. En el primer, datat el 3 de setembre de 1297, el rei mana al batle general de Múrcia que, en el cas que li constara ser cert el dret que al·legaven els veïns d’Alacant als rèdits de la tafureria o casa de joc per a emprar-los en l’obra de les muralles, no n’impedira a aquells la recaptació, però que s’entregara al batle d’aquella població, perquè amb un home d’aquesta gaste en tal obra.

En el segon, d’11 d’abril de 1303, Jaume II mana que tots els habitants d’Alacant, inclosos els nobles i clergues i quants per a si o els seus béns van rebre benefici de les fortificacions d’aquesta ciutat, contribuïsquen a les obres de les muralles i dels fosats.

Finalment, en un document de 2 de maig de 1321, el rei aprova el que disposa el Consell d’Alacant per a reparar les muralles de la vila, sense especificar en cap moment quin tipus de reparació és la que es providencia.

Cap a la mitat del segle XIV es presenta una greu crisi que afecta la vida alacantina, d’índole poblacional i econòmica, que s’estén fins al segle XV, període en què la ciutat va començar a ressorgir novament. En aquesta crisi influeixen diversos factors:

• La pesta negra de 1348, amb importants baixes en la població.

• Assalt d’Alacant per les tropes aragoneses el 1356 i posterior devolució de la vila a l’infant

Ferran, el 1357, en el context de la guerra dels dos Peres. Açò va provocar importants danys en la vila, en les seues infraestructures comercial i econòmica, així com baixes en la població.

• Al març i abril de 1362 hi ha una nova epidèmia de pesta negra.

• El 1363 Pere I de Castella conquista de nou el castell d’Alacant. Durant tot aquest període descrit no hi ha documents que evidencien actuacions i circumstàncies importants sobre la vila i les seues muralles. Fins que, el 1333, s’arreplega la notícia de la clàusula testamentària de Bernat Gomis, mercader català, que cedeix un edifici per a l’hospital de la ciutat.

Després de la guerra dels dos Peres, Pere IV el Cerimoniós d’Aragó, va tornar a millorar aquestes muralles, el 1376, amb el reforç de l’Esperó, situada junt amb el Portal Nou. Aquest rei va posar l’escut de les armes del regne a l’edifici de la Llotja.

En el Libro de las Ordenaciones y Privilegios del Tribunal del Almotacén de la Ciudad de Valencia para observancia en Alicante, que es conserva a l’Arxiu Municipal d’Alacant, apareix en el número 86 d’aquest una menció de les muralles i la construcció en les seues proximitats, podent considerar-se com una normativa urbanística de planejament que, si tenim en compte la seua data, finals del XIV, és de gran interés (n’hi ha altres de similars en el mateix llibre). Textualment, i seguint la transcripció realitzada al seu dia pel senyor V. Martínez Morella diu així:

Les diferents naus de la Llotja d’Alacant en l’actualitat, que serveixen com a sala d’exposicions

“Que junto a los muros, dentro y fuera de la Ciudad, no pudiera haber ningún edificio ni aun con pretexto Pío,; y si hubiere que no se pudiera cubrir y si estaba al tiempo de la Conquista y el recho por algún acontecimiento se derruyera no se permitiera rehedificarse”.

Se sap que la nova muralla era de tàpia i que presentava albarranes als seus ports, és a dir, torres separades de la muralla i enfront d’aquesta per a la seua millor defensa.

El Raval de Sant Nicolau va anar desenvolupant-se cap a la Vila Vella, i amb el temps, els dos conjunts urbans van acabar unificant-se, al costat de la seua muralla. L’activitat comercial i marinera es desenvolupava en els nous carrers de la nova ciutat.

Les muralles pareix que partien del primitiu recinte musulmà, enllaçant amb la torre del Mig Almut i baixant des d’aquesta fins a la porta de l’horta de Sueca, formada per una torrassa, enllaçant així la nova muralla de la Rambla amb el mur musulmà i pujant al castell. Aquest era el tancament septentrional de la vila.

A partir de la porta de l’horta, la muralla descendia paral·lela a la Vall, barranc de la Canicia o Barranquet, amb direcció al mar, i en la seua part final s’obria la Porta d’Elx, que tenia dos terrenys. Paral·lelament a la costa, continuava la muralla tancant el raval, fins a la plaça de Santa Maria, trobant-se amb la muralla àrab i l’antic recinte musulmà, prop de la porta Ferrissa.

Aproximadament, a mitat de camí s’obria una porta que connectava amb la plaça de la Fruita amb el port. Es tracta de la primigènia Porta del Moll i el 1526 coneguda com a portal de la Mare de Déu de Montserrat, nom dels nous llocs continguts pel duc de Calàbria aquest any.

Darrere d’aquest portal, a la plaça de la Fruita o Major, es concentrava l’activitat comercial de la vila, en l’eix del carrer major i en el punt d’unió del desenvolupament de les dues àrees urbanes i lloc de confluència de l’activitat portuària.

El pas, d’altra banda, de la muralla medieval per la Vall, actual Rambla de Méndez Núñez i Bailén, queda testificat per l’existència d’un carrer parallel al dels Llauradors, anomenat Entre Mur i Mur.

Com ja referíem en parlar de la porta del moll, hi ha un llibre de J. Bendicho, datat el 1654 que ens parla, entre altres coses, dels 3 escuts d’armes reials que per la Ciutat es troben en les portes, en els baluards, cases, presons i altres.

D’aquests tres, dos podem considerar-los de l’edat mitjana, tant per pertànyer als monarques aragonesos, com per la seua ubicació en elements plenament medievals. Així, i en relació a aquest últim aspecte, estaria l’instal·lat a la porta medieval del moll, situada entre la plaça de la Fruita (actualment anomenada plaça de Santa Faç) i la del Mar. L’altre, més difícil d’ubicar, pareix que va estar situat a la Llotja, junt amb l’escut del Regne, ja comentat al principi d’aquest capítol.

Amb tot el que s’ha dit, es pot veure com al final de l’Edat Mitjana, en el segle XIV, Alacant estava defensat per dos cercles emmurallats (un doble recinte fortificat). Primer una muralla islàmica que envoltava la Vila Vella, i en segon lloc, una construïda entre els segles XIII i XIV per a defensar el raval de Sant Nicolau, després de l’ocupació castellanoaragonesa. Al llarg del segle XVI es fa una complicació de la muralla medieval, com un tercer anell defensiu, i un nou recinte fortificat. Açò va succeir el 1531, quan Carles I mana traçar noves fortificacions: torrasses de Sant Sebastià, Sant Esteve i Sant Francesc, segons els plànols dels enginyers Joan de Cervelló i el capità Aldana.

En el segon recinte, es trobaven els edificis més significatius de la ciutat a causa del traspàs reial del centre urbà de la zona antiga medina musulmana, a la Vila Nova.

Altres edificis d’interés, a més de l’església de Sant Nicolau i de Santa Maria, eren les ermites de la Mare de Déu dels Àngels, edificada en l’actual zona del Pla del Bon Repòs i l’ermita de Santa Anna, prop del brollador de la Goteta, la construcció de les quals és aprovada pel Consell el 5 de gener de 1427, sent el justícia Jaime Franch i existint una romeria cada 26 de juliol.

Finalment, farem una breu referència a la Santa Faç. Aquesta relíquia va ser detectada a Alacant a partir de 1489. Era el tercer dels doblecs del drap de la Verònica i va començar a fer miracles. El 17 de març de 1489 es va portar en processó pels ressecs camps alacantins implorant que la pluja acabara amb la sequera i va ser en aqueix moment quan els assistents van poder apreciar com esvarava una llàgrima pel rostre de Jesús. El dia 25 d’aqueix mateix mes es va portar a l’església de la Mare de Déu dels Àngels, apareixent en el cel un núvol en què es reflectien dos rostres de Crist, començant immediatament a ploure. A partir d’aqueix moment naix la devoció a la “Pelegrina”, que va calar en el mes fondo dels cors alacantins, plasmant-se en la frase “Santíssima Faç Divina, misericòrdia!”.

Institucions Polítiques

Administració castellana: Regne de Múrcia (1246 – 1296)

El govern civicomilitar correspon al Merino Major o Adelantado Major del Regne de Múrcia, càrrec assignat a persones de llinatge reial, com l’infant Manuel, germà del rei i senyor d’Elx i Villena. El govern econòmic correspon a una persona de l’administració o almoixerif.

Com a actes institucionals de la Corona de Castella a la Vila d’Alacant podem destacar:

• Ampliació de l’alfor (terme municipal) comprendria tot el camp d’Alacant:

Agost, Nomport (Monforte del Cid), Asp, Elda, Novelda, Petrer, Busot,

Aigües, el Campello, Mutxamel, Sant Joan i Sant Vicent del Raspeig.

• Beneficis de rendes i heretats als cavallers i tropes de guarnició del castell i repobladors castellans: artesans mercaders i pechegos (menestrals, llauradors minifundistes) que constituirien inicialment el 10% de la població.

• Elaboració del Llibre de repartiment de la Vila (1258), hui desaparegut, i del Fur d’Alacant com a Vila de Reialenc (1252) on s’especifiquen les franquícies i designació reial de càrrecs del Consell d’Alacant, format per alcaid, jutge, mostassà o administrador econòmic i escrivà o notari, que prompte es delega en el Consell Municipal (1256) davall supervisió de l’Adelantado del Reyno.

• Privilegis de la vila: exempció de delmes, vigilàncies armada a cavall (anubda), portatge i impostos d’exportació i prestació de serveis comunals (facendora).

• Franquícies portuàries: exempció de noli a armadors locals i forans (1252 d’ara en avant), exempció d’amoratge per a manteniment i calafatament (çahabalpharía) i monopoli de l’embarcament a ultramar.

• Manteniment de furs a la població mudèjar i jueva excloent-ne impostos d’arrendament (alfaía) i cens (alfarda), mantenint el més lleuger que era el de caberaje.

Administració aragonesa

Primera etapa (1296 – 1304): Regne de Múrcia

El govern civicomilitar correspon al Procurat General del Regne de Múrcia, l’infançó Jaume, Senyor de Sogorb, mentre que el govern econòmic, al Batle General del Regne de Múrcia.

En aquesta etapa es manté el fur alfonsí fins a l’elaboració del Nou Fur de Múrcia, hui en dia desaparegut, que va ser refós en les Constitucions del Regne de Múrcia (1301). Es canvia la denominació dels funcionaris municipals: justícia per alcayde, jurat per alguatzil i almoixerif per almoracén.

També es reconeixen les propietat sense diferència del credo o ètnia dels propietaris. D’aquesta manera es confirma el realego perpetu de castell i vila. A més, es disminueix la guarnició militar del castell amb cavallers alforrados (sense llinatge), que assumeixen la defensa del castell i del terme municipal.

Finalment, es garanteix la lliberta religiosa i les institucions mudèjar i jueva i es crea una fira anual municipal.

Segona etapa (1304 – 1490): Procuració General d’Oriola Regne de València Baix Segura

• Es produeixen alguns fets importants com:

• Es manté el Consell, integrat pels càrrecs públics i per consellers d’ofici, triats entre veïns i probes o ajudants. Es creen els càrrecs públics municipals de sobrecequiero (coordinador de la distinció de les aigües de regadiu) i clavari o tresorer del Consell.

• Es crea l’Audiència del Governador (1393) per a la resolució de pleits i querelles.

• S’ordena l’exempció de franquícies reials (inclòs el de caberaje per a mudèjars) als veïns en la vila amb intenció de frenar la despoblació.

• Es remodela el Consell en la carta-privilegi de Joan II (1459) per la qual s’implanta el sistema electiu de conseller per insaculació i es nomenen habilitadors (inspectors) de consellers i càrrecs municipals.

• Es concedeix el privilegi de cobrament municipal de la sisa (impost sobre mercaderies del port) o dret de mollatge el 1490 per Ferran II.

• S’eleva la Vila d’Alacant al rang de Ciutat per designi de Ferran II, el dia 26 de juliol de 1490.

Societat Medieval

L’anàlisi del poblament medieval de la vila i el camp d’Alacant ve condicionat i dificultat pel caràcter esporàdic i irregular de les fonts, que són de caràcter fiscal, si n’hi ha, sent de lamentar la falta del Llibre del Repartiment, que haguera proporcionat molta informació del segle XIII.

Alacant i la seua comarca estaven dèbilment poblades en aquests segles, encara que la conquesta cristiana va portar noves formes de poblament i una reorganització social de l’espai, que va fer que els musulmans passaren en dos segles de ser majoria a ser una minoria. Aquesta dèbil demografia era per raons geogràfiques, donada la insalubritat de la zona costanera i els riscos de pirateria, tant marítima com terrestre.

En els anys posteriors a la conquesta cristiana, el poblament musulmà va continuar sent majoritari. Els cristians es van instal·lar al castell i la vila i la població musulmana va ser fonamentalment rural. El procés repoblador va ser lent i es produeix una precarietat en l’assentament inicial. Després de la revolta mudèjar de 1264, el poblament cristià es va accelerar i va quedar consolidada la població cristiana a Alacant, mentre que els musulmans van emigrant al nord d’Àfrica o el regne nassarita de Granada. El poblament cristià estava en plena expansió i el millor testimoni n’és la retolació de terres ermes en el terme, encara que a Alacant es va mantindre l’alqueria i el poblament dispers.

En el primer terç del Segle XIV comencen els símptomes de la crisi general que s’acosta, sent el primer d’ells la fam generalitzada de 1333, que també va afectar Alacant amb una greu crisi de subsistències. Però va ser la pesta negra de 1348 la nota tràgica, ja que les seues conseqüències van ser semblants a les de la resta del país: mort, ruïna i desolació.

Llenç que reflecteix l’epidèmia de pesta negra que va assolar la península

Les epidèmies es van unir a les guerres que van assotar Alacant i la resta del Regne de València. Les dos més importants van ser la de la Unió i la dels dos Peres entre Castella i Aragó, sent aquesta segona molt més greu, ja que Alacant va ser un dels seus principals focus. La vila quede arruïnada demogràficament i econòmicament, arribant el 1363 a haver-hi seixanta pobladors dins de la vila.

La pau amb Castella va portar la recuperació del territori, a la qual cosa van contribuir les mesures de perdó, confirmació de furs i privilegis i les franquícies atorgades per Pere IV. Un ingrés d’aquesta època va ser el denominat morabatí, impost que viles i ciutats abonaven cada set anys sobre la base impositiva de set sous. Es du a terme fins a l’any 1493. En els anys d’aquest impost s’observa un creixement demogràfic que podem dividir per etapes. La primera entre els anys 1373 i 1427, on assistim a un lent creixement de la població. Una segona etapa, entre els anys 1432 i 1463, on es produeix un decreixement de la població com a conseqüència de la guerra entre Castella i Aragó, encara que prompte es recupere la població. Entre els anys 1469 i 1493, es produeix la tercera etapa on hi ha una clara recuperació reflectida en la vitalitat de l’urbs i del seu port, que es converteix en el segon del país. Cal assenyalar la posició que ocupava Alacant en el conjunt del Regne de València, ja que passa d’ocupar una posició intermèdia a ocupar el cinqué lloc del Regne, exceptuada per València i només superada per Xàtiva, Oriola, Morella i Alzira. Alacant va consolidant el seu caràcter urbà, eix entorn al qual s’articula l’economia rural en funció de l’exportació cap a mercats forans. El control de part del terme municipal a finals del segle XV per particulars ennoblits, a través de senyorius, reflecteix la puixança del feudalisme en les nostres terres.

Les estructures socials urbanes

La vila ofereix un destacat paper de les activitats mercantils i artesanes i els grups socials són nascuts a l’abric de tals labors socials, sense oblidar el pes que tenia el rural. El 1252, Alfons X concedeix a la vila d’Alacant diverses aldees perquè formen part del seu terme municipal i el 1258 es produeix una simplificació social entre cavallers i ciutadans (burgesos), o per la seua residència (habitants i pobladors).

Passem ara a la diferenciació segons l’estatus social de cada grup existent, tenint en compte el fort component militar de l’època:

a) Oligarquies municipals: Els factors militars, tributaris i econòmics fan que la societat de l’època aparega dividida.

• Cavallers: la funció i condició del cavaller en el segle XIII es defineix en relació a altres grups mitjançant l’establiment d’una jerarquia professional i social, sent el més freqüent la de cavaller peó, que era un grup privilegiat. Trobem dos subgrups, sent el primer d’ells el dels cavallers gentilhòmens, que són xicotets nobles establits a Alacant la noblesa dels quals és de sang i per un altre costat, la cavalleria popular o vilana, que es tractaria de la noblesa urbana i representava un punt d’enllaç entre la noblesa inferior i el comú de la gent. En qualsevol cas, per a pertànyer a aquest grup social o exercir un càrrec, dret o privilegi caldrà exercir el servei militar a cavall. El fet de ser cavaller suposava tindre avantatges d’ordre fiscal, polític i econòmic.

• Homes Bons: Era un grup de veïns que havien aconseguit formar un patrimoni important i destacaven per damunt del comú, la qual cosa els permetia una major participació en els càrrecs públics municipals (com el d’alcalde i el de jutge) i beneficiant-se dels seus privilegis.

Aqueixa riquesa l’obtenien a través de la comercialització de les collites exportades i de les expedicions corsàries contra els musulmans. Aquests càrrecs estaven monopolitzats per un reduït nombre de famílies com són els Martí, Vallebrera, Bernat, Martinez de Vera,

Ferrández de Mesa, Sepulcre, Ripoll, Seva, Torres, Mingot, Pascual,

Burgunyó, etc.

Va haver-hi l’habitual tensió entre ciutat i camp, que en el nostre cas és de centre urbà i aldea. La negativa a pagar les contribucions veïnals acaba provocant enfrontaments entre els distints grups socials. Altres rivalitats sorgien entre les distintes famílies socials o eren produïdes per tensions entre les parròquies de Sant Nicolau i Santa Maria.

Llenç que escenifica la labor dels mercaders

b) Les mans mitjana i inferior: Alacant ofereix una estructura social diversificada com a conseqüència d’una economia no cenyida exclusivament al sector agrari, sinó orientada també a l’artesania, els serveis i el comerç. L’activitat comercial i naval a Alacant és puixant des dels temps d’Alfons X i origina que mariners, corsaris, mercaders, canvistes, etc formen la mà mitjana (nervi de l’economia urbana).

• Mercaders (burgesos): Apareix situada per davall dels ciutadans honrats i gràcies a la seua iniciativa i treball la ciutat prospera. Treballa en el comerç actiu i s’arrisca en busca de beneficis. Alfons X els concedeix importants privilegis i exempcions sobre el tràfic mercantil. A més, els concedia els furs i franqueses de què gaudien els cavallers gentilhòmens de Toledo, a canvi que tingueren ballestes i cavalls per un valor superior als trenta morabatins alfonsins, la qual cosa els possibilitava la promoció social. Gràcies a açò poden passar a exercir càrrecs de govern en el Consell, unint poder polític i poder econòmic.

• Intel·lectuals (gent de professions liberals): són una sèrie de professions nascudes a la calor del desenvolupament urbà i de les seues institucions. Són els escrivans, notaris, metges o mestres. Els dos primers estaven al servei de l’administració municipal i reial alhora que dels particulars. L’assistència mèdica i l’ensenyança solien ser bastant deficients en les xicotetes viles de l’època.

• Poble menut: Era l’element majoritari en les poblacions de l’època, configurant la mà menor (mà menor). Se’ls qualifica com a peons, donada la militarització de la societat. La mobilitat pròpia d’aquesta època els permet, el 1252, la possibilitat d’accedir al grup dels cavallers (sempre que tingueren cavall). Tots aquells que estaven obligats al pagament de contribucions formaven part del grup tributadors. Es produeixen resistències per part d’aquestes classes inferiors que se sentien discriminades perquè les seues possibilitats d’accedir als càrrecs municipals eren remotes.

Bis Llenç que reflecteix al que serien els llauradors de l’Edat mitjana

c) Els marginats i les minories religioses:

• Marginats: són les gents indigents o miserables que fiscalment són considerats com a pobres. Les causes d’aquesta pobresa poden ser diverses, sent les més comunes la fam, la malaltia, la vellesa o l’aïllament.

Es considerava necessari per a l’equilibri espiritual de la comunitat. Cal diferenciar entre el pobre, que té una llar, del marginal, que viu separat de la comunitat, ja que és un vagabund sense domicili fix. La caritat pública i privada busca ajudar aquests pobres i marginats a través de fundacions piadoses o d’hospitals.

• Els mudèjars: després de la primera ocupació militar, la població musulmana va continuar sent majoritària a Alacant fins a la sublevació mudèjar de 1264. Molts moros van emigrar cap a Granada i el nord d’Àfrica, la qual cosa provoca un davallament demogràfic musulmà a Alacant i la seua horta. Al començament, es dedicaven a l’artesania i el comerç, tenint alqueries disperses. Hi havia alguns que es dedicaven a l’agricultura i eren moros parcers dels cristians que cultivaven les terres d’aquests entregant part dels seus fruits però sent lliures. La comunitat musulmana s’organitzava en aljames, al front de les quals figurava l’alamí, triat per un temps determinat i encarregat de dirigir la vida del grup, fent que es compliren les lleis. Eren víctimes de segregacions socials i sexuals, arribant a ser obligats a portar signes distintius especials.

• La comunitat jueva: eren un nombre molt reduït, podent-se considerar com a individus aïllats, donat el seu escàs potencial demogràfic. Quan Alfons X buscava repoblar la vila, concedeix als jueus els mateixos privilegis que als cristians, però la discriminació legal és òbvia i no necessita comentaris. La guerra de Castella va ser un colp per a la comunitat hebrea, que va haver de fugir fins que passara el perill. El comerç i les activitats monetàries serien les principals ocupacions d’aquesta reduïda comunitat, organitzada en aljama, al capdavant de les quals estaven uns avançats. Eren víctimes de les mateixes segregacions espacials, religiosa, judicial, sexual, en el vestit, etc que els mudèjars.

Havien de suportar menyspreu, marginació, calúmnies i tot tipus de violències físiques i morals, que van culminar amb l’assalt a les aljames hebrees de la majoria dels regnes peninsulars el 1391, succeint el mateix a Alacant.

d) El cors i l’esclavitud a Alacant:

Cal fer menció especial a l’esclavitud, la qual era un fenomen general de la conca mediterrània. El captiu és considerat com un element de prestigi per a les classes socials més elevades o bé com una força complementària de treball per al xicotet burgés i el menestral acomodat. El gros dels captius eren de procedència forana i al port d’Alacant el tràfic d’esclaus era un fet habitual. La forma d’entrar en esclavitud era per naixement o per pèrdua de llibertat. Els esclaus es venen en subhasta pública i els preus estaven en funció del sexe, edat, raça o salut, sent un factor clau el que estiguera sa i poguera incorporar-se al mercat laboral. Els barons es cotitzaven més que les dones, i els blancs eren els més cars, seguits per canaris, moros i negres. A Alacant, els barbarescos i granadins eren els més cars. La llibertat es podia adquirir a través del rescat, per manumissió per l’amo, per fugida o per intercanvi amb un altre captiu cristià.

L’església en la societat urbana

Es va procedir a restablir el culte cristià, cristal·litzat en la creació del bisbat de Cartagena que el 1250 depenia directament de la Santa Seu, i el 1291 va ser traslladat a Múrcia. A Alacant hi havia un vicariat, integrat per Alacant, Agost, Aigües, Busot i Monfort. Aquest depenia del bisbat de Cartagena i va produir enfrontaments i tensions entre les autoritats de la zona i uns bisbes.

La vida religiosa s’utilitzava entorn de la parròquia, que serveix com a marc per a la divisió espacial de la ciutat i compleix una funció política i de reunió. Durant els segles medievals, les parròquies de Santa Maria i Sant Nicolau van ser els únics espais de culte existents intramurs a Alacant.

Actual vista de la façana de la Basílica de Santa María, després de la reconstrucció necessària que va haver de fer-se després de l’incendi que la va assolar Possible imatge de la primitiva església de Sant Nicolás

Alfons X va transformar la que antany era mesquita en església, dedicant-la a Santa Maria. Era coneguda com l’antiga o la major i va ser el 16 de novembre de 1263 quan Jaume I la va erigir en parròquia. La seua factura era gòtica i en el Segle XIV el temple disposava d’una esvelta torre, substituïda el 1643, construint-se un cor i rerecor. Era el lloc predilecte de les famílies del patriciat de la vila per als seus soterraments La segona parròquia, la de Sant Nicolau era també el resultat de la conversió d’una mesquita, en església. Es va realitzar sobre un antic cementeri de moros, en el que hui ocupa la capella de la comunió de l’església cocatedral. La religiositat dels alacantins durant l’Edat Mitjana s’articulava sobre dos exos: la Passió de Crist i la Mare de Déu. Altres cultes van ser a Sant Nicolau (patró dels mariners), Santa Bàrbara, la Mare de Déu dels Àngels, Santa Anna o la Santa Faç, entre altres.

Bases econòmiques durant l’Edat Mitjana

Durant la major part de l’Edat Mitjana, Alacant va ser una vila rural i sobre la base agrària s’organitza l’exportació i es desenvolupa el port. El comerç alacantí va ser minuciosament regulat per Alfons X després de la reconquesta, en el seu desig de mantindre la tradició mercantil musulmana i fer del port d’Alacant una de les portes de Castella cap al Mediterrani. Per la seua banda, la corona d’Aragó crearà una fira anual, edificarà la Llotja i realitzarà millores en el port per a incrementar la vitalitat comercial.

L’agricultura està condicionada pel marc físic del territori, les seues condicions climàtiques i freàtiques. Alacant està situat entre dues àrees lacustres (l’Albufereta i el Saladar) l’aprofitament de caça, pesca i salines de les quals regula Alfons X, que també impulsa el repartiment de terres entre xicotetes i mitjanes propietats entre repobladors cristians, inicialment rendistes dels agricultors mudèjars, fins que la rebel·lió mudèjar, les incursions nassarites i el pas del Regne de Múrcia al domini de Jaume II, provoquen un canvi de propietat i organització social de la terra amb el repartiment de terra a nous repobladors i l’acumulació de propietats pel patriciat urbà. Les cultures són de tipus mediterrani (blat, vinya i olivera) completats per cultius d’horta, fruiters i plantes d’ús industrial. Alacant va ser sempre deficitària de cereals, però les vinyes, no obstant això, van permetre l’exportació de vies i passos amb gran benefici; també les figueres, d’herència musulmana, són importants en la dieta i exportacions. La propietat comunal va tindre importància marginal i el sistema de regs musulmà del riu Montnegre va ser respectat i millorat. Alfons X va donar, a partir de l’any 1258, el dret a l’ús de les aigües de Castalla i del riu Cabanes.

La crisi del segle XIV va ser evident a Alacant, el dèficit demogràfic va deixar erma gran part de la terra, va deteriorar el sistema productiu i va disminuir la renda. Les pràctiques de reassentament de Pere IV, el 1376 i Joan I, el 1389, van permetre el creixement agropecuari, però no van entrar al domini de la ciutat sobre el camp; el patriarcat urbà obri les seues hortes i va incrementant els cultius comercials d’ametles, panses i raïm.

La caça i la pesca van ser activitats afavorides per Alfons X, cedint dret de caça i pesca, excepte a l’Albufera, i eximint impostos de portatge. Mentrestant, la ramaderia no va ser una activitat important, tal vegada pel fre inicial les incursions almogàvers i perquè el Camp d’Alacant és zona terminal de rutes transhumants, es van prohibir abusos de ramaders sobre agricultors.

L’artesania d’Alacant era conjuntural, local i insuficient a pesar dels intents d’Alfons X de propiciar la repoblació d’artesans i les possibilitats

Monedes de Jaume II d’Aragó

d’encunyació de moneda concedida per Jaume II a partir de 1296. No es va crear una capital industrial i van persistir-hi xicotets tallers i obradors.

Alacant va desplegar una important activitat mercantil de base agropecuària orientada a cultura d’exportació. Posat entre els regnes cristians i el Mediterrani després de l’obertura de l’estret de Gibraltar, es van consolidar línies d’altura amb el Nord d’Àfrica i els països atlàntics (Anglaterra i Flandes). No obstant això, la xarxa viària va ser rudimentària, de l’època romana (camí reial o major de Xixona) seguia des d’Alacant fins a Elx i Oriola, cap a Castella pel curs del Vinalopó i cap a Aragó per Cocentaina i Alcoi.

El comerç local estava reservat al rei que cedia l’explotació de botigues, fondes i alfòndecs a canvi d’un cens anual que va anar creixent amb autorització del Consell municipal, la qual cosa va originar un conflicte de competències que va culminar el 1479 amb l’orde de realització d’un cens perpetu. Anteriorment, des de 1296 se celebrava una fira anual amb privilegis reials i a partir de 1459 es va regular el mercat setmanal. El 1370 es funda la Llotja que s’amplia el 1427. El comerç comarcal amb Elx, Oriola, la muntanya alcoiana i la vall del Vinalopó es basa en l’aprovisionament de cereals, carn i articles de primera necessitat.

Durant el segle XIII, el port es converteix en via de comerç i d’embarcament a ultramar del Regne de Castella. També adquireix gran importància com a base corsària i a partir del segle XIV és utilitzat com a escala de tràfic marítim de ports catalans, balears, andalusos, portuguesos, anglesos i flamencs.

Finalment, les exportacions alacantines es basen en productes agrícoles (figues, panses, vins, ametla, vegetals, etcètera... ) i les importacions en peixos, espècies i manufactures tèxtils que en gran part es comercien amb Castella.

Orgatització Municipal en el Regne de València durant els segles XIV i XV

Les bases de l’organització municipal són per la incorporació de la vVila d’Alacant al Regne de València i la recepció del sistema polític, administratiu i legislatiu que regia a València amb els seus furs. Alacant va tindre una administració local plenament valenciana.

Bases del govern municipal valencià:

• Al capdavant estava situat el justícia, un magistrat amb atribucions judicials de primera instància, jutge ordinari amb jurisdicció sobre el terme i encarregat de l’orde públic.

• Els jurats, en nombre variable segons els municipis, executaven les principals tasques del govern municipal (taxa de preus, contractes d’obres públiques, etc...) i portaven propostes de govern al Consell, que de vegades prenia decisions per majoria simple.

• El Consell, consistori consultiu, que podia decidir sobre determinats àmbits. Podria ser obert, amb la reunió de tota l’assemblea municipal (Consell general obert) o una reunió d’un nombre determinat de membres que es reunien periòdicament (Consell general tancat).

Aquests elements del sistema polític del govern valencià s’arreplegaven en la legislació de Jaume I i Pere III: Justícia. Diversos jurats d’un consell, com a òrgan de representació de la universitas. La duració del càrrec era anual i s’arreplegaven en distintes dates:

• Jaume I va establir, el 1266, un sistema per a l’elecció del justícia: els jurats i prohoms triaven cada any 3 probi homines (abans de nadal) i els presentaven el rei si estava a València, o al batlle en el seu lloc, que elegia el nou justícia. En aquests nom proposats podia entrar la baixa noblesa de la ciutat i així un d’ells havia de ser un cavaller triat per membres del seu propi grup. En finalitzar el seu mandat, els triats no podien tornar a ser justícia durant tres anys.

• Pere III, en les Corts de 1283. estableix el calendari per als càrrecs electorals: vespres de nadal, per al justícia; Pentecostés, per als jurats; 29 de setembre o sant Miquel, per al mostassà. En l’elecció d’oficials va introduir una modificació: va concedir un sistema electoral de captació indirecta, a través d’una insaculació simple, pel procediment d’extracció a l’atzar de redolins, boletes de cera on estan inscrits els noms dels candidats, que es va implantar per a l’elecció de justícia, jurats i mustaçaf.

Per a elecció de nous jurats, els jurats en curs, junt amb quatre prohoms per parròquia, anomenaven dotze candidats, un per parròquia, que l’atzar reduïa a quatre, que ocupaven el càrrec durant el següent any. El rei es va reservar la facultat de designar el justícia d’entre els noms d’una terna. L’elecció dels noms de la terna es realitzaria pel procediment de redolins, i els dotze candidats es triaven de la mateixa manera que per a l’elecció de jurats.

• El 1321, Jaume II va ordenar l’escissió del Justícia en dues magistratures: justícia criminal i justícia civil, i va introduir la baixa noblesa, cavallers i homens de porartge, en la resta d’òrgans de govern municipal.

• Un fur d’Alfons IV de les Corts de 1329 regulava l’alternança en els oficis de ciutadans i cavallers, de manera que si un any el justícia criminal era cavaller, el justícia civil havia de ser ciutadà i l’any següent. seria al revés. En la Procuració General d’Oriola, l’escissió del justícia en dues magistratures es va produir el 1336 la qual cosa va afectar viles com

Alacant que depenien d’un magistrat superior: el justícia criminal d’Oriola a qui podien apel·lar.

El sistema d’elecció continuava sent per insaculació simple, entre un nombre reduït d’electors, amb una mecànica regulada d’alternança de grups socials, com hem dit.

La potenciació del poder reial es va fer a través de la segregació de la jurisdicció de justícia ordinària, per la creació del justícia civil i els justícies de les viles reials, junt amb la creació de nous oficis reials. Segons Pérez Garcia, l’aparició del justícia criminal, el 1321, suposa un reforçament del poder del monarca. Aquesta fragmentació administrativa i política s’aguditzaria amb la creació de la nova unitat administrativa per Jaume II, la qual cosa va suposar una duplicació, en menys escala, de la unitat administrativa, que ja existia en la ciutat de València sobre un territori en què es crea una verdadera capital, Oriola, de la qual passaren a dependre les viles reials de la Procuració, igual que succeïa amb la dependència d’altres viles respecte a

la ciutat de València, i en relació amb la seua justícia criminal. Uns dels elements que translluen d’aquesta duplicació és el fet que la ciutat de València havia de presentar la seua terna de candidats per a la designació de càrrecs al rei o, en la seua absència al batlle general. Oriola havia de presentar els seus candidats al batlle general del Regne de València dellà Sexona, i en absència d’aquest al batlle local d’Oriola. Òrgans de govern a la Vila d’Alacant

El primer organigrama municipal se situa el 1296, amb la concessió d’un privilegi de Jaume II, substituint l’administració municipal castellana d’alcaldes i alguatzils que regia fins llavors, pel sistema de justícia, jurats i almutacén. Amb la prohibició expressa que els jueus exercisquen càrrecs públics en la Vila.

Al juny de 1308, Jaume II disposava que el justícia d’Alacant havia d’atindre’s en les causes judicials als Furs de València. Quan, en aquest mateix mes, es produeix l’annexió d’Alacant al Regne de València, es recepcionen els furs pels quals es regeixen les ciutats i el regne, junt amb deu privilegis específics concedits per Jaume II a la Vila d’Alacant i es fixa: el salari i competència del justícia, la prohibició d’ocupar oficis municipals a cavallers i generosos, i el dret a ocupar càrrecs només als veïns d’Alacant, que va rebre uns òrgans de govern i un mecanisme de dotació d’aquests sobre la base dels privilegis de 1266 (Jaume I) i 1283 (Pere III).

El sistema de govern es va establir:

• El justícia:

Era el cap del municipi en la Vila d’Alacant, durant l’època foral. Era jutge ordinari en primera instància i tenia facultats de policia i orde públic. Havia de conéixer totes les causes civils, criminals i fiscals ocorregudes. Podia absoldre les calonias, com el justícia de València (perdonar multes, sobretot sancions civils i criminals), excepte aquells delictes greus penats amb mutilació o mort. Presidia les sessions del Consell i havia de jutjar segons el paréixer dels prohoms, posteriorment Consell, que validarien jurídicament les sentències del justícia.

La cort de justícia havia de disposar d’una taula de les escriptures per a validació d’escriptures davant dels notaris. Jaume I (escrits, cartes, escriptures,....) era gratuït. El 1329 les Corts de València van fixar-ne uns preus segons el tipus d’escriptura.

El justícia tenia un lloctinent, que es dotava amb membres de la mà major o cavallers i de la mà menor o ciutadans. El justícia tenia un salari de 600 sous (30 lliures) i el seu assessor o lloctinent de 300 sous (15 lliures) l’any 1308.

Els ingressos venien determinats per: un terç de les multes i penes imposades sobre els establiments (prohibició de jugar, entrar ramat en vedat tancat, etcètera...) ordenats en el Consell i fixats en pregó públic; el Quart (el quart)

dels deutes que els condemnats havien d’abonar al justícia més les costes del procés. Jaume II va reduir aquesta pena a la desena part a Alacant. Aquests ingressos eren administrats pel justícia, tresorer i responsable davant del rei i revisats pel batlle, com a representant real.

L’ofici del justícia municipal tenia serioses limitacions que li restaven eficàcia i que de vegades perdia autoritat davant d’altres càrrecs com l’alcalde del castell o el justícia criminal d’Oriola (Regne de València dellà Sexona).

• La juraderia:

La formaven dos jurats, jutges en les causes sobre imposicions tributaris i deutes econòmics i les seues sentències en aquestes causes no podien ser apel·lades. Tenien competències sobre l’administració i gestió de béns econòmics del regne: taxa de preus, política d’abastiment de productes alimentaris, llicències d’importació i exportació de blat, vi, etc...

• El mustaçaf:

Tenia un lloctinent, però s’ocupava de la inspecció de pesos i mesures utilitzades en la vila per a les transaccions mercantils. També s’encarregaven de l’execució de la reglamentació sobre vestimentes. Tenia jurisdicció en aspectes urbanístics, control de pesos i mesures, preus i qualitat dels aliments, productes artesans i tot això minvava en certa manera la jurisdicció del justícia, fet que ocasionava conflictes entre ambdós càrrecs.

• El clavari:

Administrava els comptes del Consell, anotant en un llibre les partides de despeses i ingressos. Entre altres ingressos rebia el pagament d’impostos municipals, com la cisa, que s’arrendava anualment al millor postor. En acabar el seu exercici anual, el clavari era fiscalitzat pels comptadors que nomenava el Consell.

Es van donar casos de nombroses males gestions del clavari a pesar del vistiplau dels comptadors del Consell. A més, molts dels impostos municipals no eren conseqüentment cobrats als arrendataris corresponents, amb la qual cosa la mala gestió augmentava més els deutes sobre les arques municipals.

Des de 1459, el clavari s’elegia el 4 de febrer i era triat de forma distinta: el justícia i els dos jurats el triaven pel sistema de redolins. El 1502, també es concedeix al clavari facultat sobre les rendes i censals de la ciutat.

• El sobrecequier:

Es feia càrrec de l’organització del reg en l’horta i tenia jurisdicció sobre els pleits suscitats per l’aprofitament de l’aigua de reg.

• El Consell:

Era de tipus assembleari o obert fins al segle XV, encara que en la segona mitat del segle XIV ja existia un Consell semiobert format per prohoms de la mà major, mitjana i menor. En el Consell semiobert només acudien un nombre determinat de membres de cada un dels grups referits. La seua convocatòria es feia per pregó públic per a acudir a l’església de Sant Nicolau per a deliberar amb el justícia i els jurats, els assumptes de govern de la Vila. Eren exclosos d’aquestes reunions els jueus, mudèjars, els veïns dels ravals i els que no formaven part del grup de prohoms.

Finalment, el Consell tancat, que estava format per un nombre específic de consellers, eren triats anualment per a cobrir aquests càrrecs. El 1382 es va crear un primer intent de Consell general tancat, format per 24 membres i la creació definitiva és de 1459 amb la designació d’un òrgan format per 24 membres, 16 de la mà major i 8 de la mà menor.

Entre les seues atribucions podia aprovar establiments en matèria d’orde públic i validar jurídicament les sentències pronunciades pel justícia. Sense el seu consentiment tampoc es podien emetre sentències o absolucions.

• L’escrivà del Consell:

Era un notari a càrrec de les escriptures municipals, actes de les sessions del Consell, cartes, etc... El nomenava el Consell.

La provisió de càrrecs municipals: els requisits per a exercir els càrrecs. La mecànica electoral a la Vila d’Alacant.

• Requisits per a exercir els càrrecs:

Estava reservat a una elit de prohoms el control de la res publica, de la qual estaven fora les monges, que no tenien accés als càrrecs públics. Jaume I va limitar l’accés als veïns del municipi excloent els dels ravals i vetant sarraïns, jueus i usurers públics.

Fins a 1426 el límit d’edat eren els 22 anys. Després es va prohibir l’accés a càrrec públic als menors de 25 anys, als fadrins i als que no estigueren un mínim de 5 anys aveïnats i als estrangers amb un veïnatge inferior a 20 anys.

Altres mesures restrictives eren posseir un cavall per valor de 25 o 30 florins, com a mínim mig any abans de l’elecció i mantindre el cavall els dos anys següents a l’exercici del càrrec i es va prohibir a les dones els marits de les quals no tingueren els cavalls poder portar pedres precioses en les seues peces de roba.

El 1459 amb les ordenances de Joan II era incompatible a la Vila d’Alacant l’exercici dels càrrecs públics als deutors de la Vila, als qui mantenien pleits amb el municipi, o els arrendataris dels drets municipals, l’escrivà del Consell i familiars, el mateix any.

Des de 1461 se’ls obligava a tindre casa pròpia i ser casats. Joan II va endurir més aquestes mesures i s’exigia cavall de 30 florins, i capacitat per a armar-lo, i posseir mula per a utilitzar-la com a cavalcadura.

Queden exempts d’aquestes obligacions els majors de 70 anys o els que se’ls permetia disposar només d’una mula. També es diferencien les dones casades segons els seus marits tingueren cavalls de més de 30 florins o no, marcant la longitud permesa de les seues faldes, com a mesura de diferenciació social.

Mecànica electoral:

La instauració del govern municipal valencià es concedeix al juny de 1308 amb els Furs de València, on es va disposar l’elecció de càrrecs mitjançant la insaculació simple, pel sistema de redolins, en les dates habituals (com a València) i designació pel rei del justícia nominat per la vila i en la seua absència pel batlle general del Regne de València dellà Sexona.

El 1329 es concedeixen a la Vila d’Alacant els Furs que regulaven la participació de la baixa noblesa en els òrgans de govern i la seua alternança anual amb els ciutadans en els llocs del poder municipal. Açò va significar l’inici de l’oligarquització de la vida urbana. El 1448 el batlle local d’Alacant va rebre les atribucions del batlle general de designar el justícia (Oriola ja tenia aquest privilegi des del 1311).

El 1459, Alacant va tindre un nou privilegi electoral anomenat de soc i sort. Una de les novetats més importants va afectar la mecànica electoral, açò és, com designar els candidats i de quina forma procedir a l’elecció. Aquesta es realitzaria per un sistema d’extracció a l’atzar amb la qual cosa l’aspecte més significatiu del canvi és la nominació de candidats, realitzada per una comissió de 8 habilitadors que havien d’incloure en dues bosses el nom dels aspirants a ocupar càrrecs. En la major anirien els candidats a l’ofici de justícia i jurats i en la menor, els de mustaçaf, clavari, sobrecequier, etcètera. El privilegi concedit era una sèrie de capítols enviats al monarca per les autoritats en exercici per a la seua aprovació, per la qual cosa els noms de la comissió d’habilitadors que apareixen en el document havien d’estar nomenats pels oficials municipals. L’habilitació de candidats havien de fer-la en presència del Consell. El notari del Consell escrivia en el llibre del consistori el nom dels habilitats.

Es manté el nombre d’oficials i la seua data d’elecció modificant, en uns dies, la data d’elecció del justícia, que passa de celebrar-se en vespres de Nadal a la vespra de sant Tomàs (21 de desembre). Com a novetat es crea un Consell tancat format per 24 membres, 16 de la mà major i 8 de la menor. L’elecció de consellers es realitzava el dia de Pasqua mitjançant l’extracció a l’atzar dels redolins pertinents de cada bossa, 16 de la major i 8 de la menor. Es va fixar la data d’elecció del clavari el 4 de febrer.

El governador i el batlle no podien intervindre en les eleccions sota pena de 1.000 florins. El mustaçaf, si cap candidat de la bossa menor reunia les condicions, s’elegia de la bossa major. Les ordenances tindrien validesa durant 20 anys. Els privilegis electorals de soc i sort que va concedir el monarca a diverses localitats del País Valencià es donaven a petició d’aquestes i pagant una important quantitat per això.

El 1461 un nou privilegi reformava algunes capitals de les ordenances de 1459 i feia referència al fet que, en cas de mort d’un oficial, s’havia de realitzar l’elecció segons el mode acostumat i els mateixos càrrecs podien nomenar els seus propis lloctinents.

L’elecció del mustaçaf es feia dels inscrits en el sac menor, que havien de ser almenys de 3 a 6 candidats amb cavalls i armes. Si no és així, s’elegia del sac major. Per a ser promocionat i passar del sac menor al major o ser triat per primera vegada, havien de tindre casa pròpia i ser casat. Era obligatori tindre armes i cavalcadura pròpia per a exercir càrrecs públics.

Hi ha diverses reformes d’aquest sistema, amb canvis diversos, que com la del 1468 amb la sol·licitud de realitzar l’elecció d’oficials a la manera de València amb enviament de cedas; o la de 1471, amb un sistema electoral per parròquies, que a Alacant n’eren dos, la de Sant Nicolau i la de Santa Maria. L’elecció dels consellers de parròquies la farien els jurats i dos homens bons de cada parròquia, Melcior Vallebrera i Guillén Bernat, per la de Santa Maria i Francesc Burgunyo i Pere Pascual, per la de Sant Nicolau. Açò suposava que dels setze membres de la mà major que ocupaven el Consell, huit serien triats de cada parròquia, igual que dels huit de la mà menor, quatre per parròquia. Aquest privilegi intentava posar fi a les disputes entre les oligarquies de les dues parròquies pel control del Consell, que ja s’havien enfrontat en bàndols durant el segle XIV.

En la reforma de 1477, en la qual el rei nomena nou habilitadors per a realitzar una nova insolució i es renova l’obligació de tindre cavall i armes. Aquests eren confirmats durant 6 anys. Entre 1479 – 1510, Ferran II (Ferran el Catòlic) estableix la implantació definitiva el sistema electoral de soc i sort, que desenvoluparem en següents oportunitats).

Ferran el Católic i Alacant

Privilegis i provisions que en distintes èpoques va anar donant el Rei Catòlic a Alacant:

Com hem vist anteriorment, Alacant tenia importància sobretot per dos aspectes: el port i el castell. A açò, cal unir-li la major facilitat amb què es desenvolupa el comerç gràcies a tindre el port obert.

El rei Alfons X va afavorir el creixement d’Alacant gràcies a la concessió de certs privilegis, com el concedit el 25 d’octubre de 1252 sobre els drets d’ancoratge, descrivint minuciosament el que correspon al senyor; o la concessió als habitants per part d’aquest mateix rei, el 17 de gener de 1257, les franqueses dels cavallers de Toledo, recalcant la necessitat de tindre ben defensada la plaça. Per la seua banda, en època de Ferran el Catòlic, el port d’Alacant es considera el port natural d’Itàlia, però especialment dels Estats Pontificis.

Quant al castell de Santa Bàrbara i el Benacantil, són considerats inexpugnables i la clau del regne per Alfons X “el Savi” i posteriors monarques. Per aquesta raó, es dicten provisions per a tindre-la ben guarnida i cuidada, permetent que la vila dispose dels béns propis per a realitzar les necessàries obres en la fàbrica i en les muralles.

El Rei Ferran el Catòlic

Privilegis i provisions concedides pel Rei Ferran el Catòlic conservades a l’Arxiu Municipal d’Alacant:

1. “Castrees a xi de maig any mi CCCCLXXVIII”: comunica a la vila d’Alacant que no pot rebre els ambaixadors que li envien fins que arribe el regne d’Aragó; aconsella que no s’aprofiten de la seua comissió per a tractar assumptes propis i particulars, sinó el que tinga interés general per a la vila. Si desobeeixen l’orde i es posen en camí els ambaixadors abans que arribe el rei a Aragó, ordena que no se’ls done cap quantitat per les despeses efectuades pel viatge.

2. A la ciutat d’Oriola, el 30 de Juliol de 1488, a petició del síndic d’Alacant, s’estableix la provisió que el dret de “moxerif” (així anomenat a Alacant i “duana”, a Oriola), que és el dret de peatge. No ha de pagar-se més que una vegada i deixa per a això la sentència en cosa jutjada en el pleit entre Lluís de Santángel, escrivà de vocació de la Reial Casa i arrendador del citat dret, d’una banda, i d’una altra, la vila d’Alacant. La desobediència serà castigada amb la pena de 3.000 florins.

3. A Còrdova, el dia 19 de juliol de l’any 1490, dóna una altra previsió relativa a impostos: prohibeix que d’ara en avant no es cobren els drets d’entrada i eixida, que ascendien a tres diners. D’acord amb la provisió de son pare, el rei Joan, donada a Saragossa el 18 de març de 1476, del dret de “mollage”, a partir de 1490 se separarà la quarta part destinada per a la reparació del castell, els murs i de les portes. A més, concedeix quaranta llibres per a les referides obres. I d’ara en avant, de la quarta part del citat dret de “mollage”, en els seus tres quartes parts es destina a obres de reparació del castell, ports, murs i tanques. L’altra part per a la conservació i adquisició de bombarderes, ballestes, pólvora i armes amb la seua munició per a la defensa del port i els seus navegants. Imposa la pena de 5.000 florins d’or als qui desobeïsquen aquest privilegi.

4. A Còrdova, el dia 26 de juliol de 1490, concedeix un altre privilegi, fa un elogi d’Alacant: “Hay en la villa, mar con puerto insigne. Hay mercaderes, agricultores, artífices, mecánicos, … perpetuamente, creamos, constituimos, ordenamos y hacemos Ciudad a la citada villa de Alicante … con todos y singulares honores, prelaciones, gracias, favores, distinciones y demás que gozan las otras ciudades del reino de Valencia”. És el moment i la forma en què declara Ciutat a Alacant. Als qui desobeïsquen se’ls imposa la pena de 5.000 florins d’or.

5. L’any 1492 va designar el Consell d’Alacant, escrit en valencià, per al dit any, que “acostumbra hacer la víspera de la Pascua de Pentecostés, siguiendo la práctica de la insaculación del saco mayor y el menor, así como los juramentos para dicho año y el sobrecequiero”.

6. A la vila de Sant Mateu, el 2 de juny de 1496, confirma els privilegis concedits pels seus antecessors, el senyor Jaume, a l’agost de 1306 i el senyor Pere, el 12 d’abril de 1382, perquè Alacant puga celebrar la seua

Fira durant un mes a l’any, el mes d’octubre, concedint les franquícies acostumades en el regne. Imposa la sanció de 3.000 florins com a pena als qui desobeïsquen aquest privilegi.

7. El 3 de juliol de 1502, a Toledo, es concedeix l’ordenament jurídic a la ciutat d’Alacant. Tan important com l’elevació de vila a ciutat, és aquest privilegi, pels principis de dret administratiu local que tanca. Com a motius per a concedir-lo al·lega com a motiu principal l’enfrontament de la ciutat i perquè siga ben governada vol que Alacant tinga el seu

“regiment”. És per això que ordena que hi haja dues caixes, una major que una altra, de manera que la xicoteta puga ser continguda en la gran; que la major tinga quatre claus distintes, que seran guardades pel justícia i els jurats. La menor tindrà tres panys, les claus de la qual les conservaran el mustacaff, el sobrecequiero i el clavari. Aquestes caixes es guardaran a l’arxiu de la casa de la ciutat i aqueixa clau la tindrà l’escrivà o el notari del Consell. La caixa major, en la seua part exterior, contindrà les armes reials i de la ciutat. Tots els citats fins al moment prestaran jurament de custodiar les caixes i no obrir-les a no ser en els casos que estableix aquest regiment.

Els oficials de la ciutat seran: justícia, jurats, mustacaff, sobrecequier i clavari. Per a procedir a la insaculació, cal efectuar-la de dos sacs: el major per als oficis de justícia, jurats i mustacaff, i el menor per al sobrecequier, clavari i la resta de persones els noms de les quals es troben en el sac major, per a triar les persones els noms de les quals es posaran en els dits sacs, havent d’efectuar-se aquesta operació cada 5 anys. El jurament es farà davant del nostre Senyor i aels seus sants i davant dels Evangelis, de donar el vot sense amor, odi, temor, fervor, subordinació per a major glòria de Déu i millor servei del rei.

La votació s’efectuarà tenint dos sacs per a ficar la bola negra o blanca sense ser vist el color. L’escrutini serà públic sobre la taula, davant del Consell, sent necessaris huit vots per a ser triat. Els habilitats per a la insaculació per als càrrecs de justícia, jurats i mustacaff, hauran de tindre cavall i armes, almenys 3 mesos abans de l’elecció. El cavall ha de tindre un valor de 25 o 30 florins. Es determinen els dies per a passar revista als requisits determinants:

• El dia de Sant Tomàs es farà l’elecció i publicació del justícia, descrivint tota la cerimònia a realitzar després de de la missa de l’Esperit Sant a l’església Major de Santa Maria. S’hi reuniran en la forma que es toca a missa en l’església major de Santa Maria, i se celebrarà la missa de l’Esperit Sant. Es traurà la caixa de l’arxiu; s’examinarà el segell, per si

haguera sigut tocat, i es procedirà a la seua obertura. Serà oberta per un xiquet de deu anys. Es trauran tots els redolins, sent comptats un a un. L’esmentat xiquet els posarà en una safa amb aigua, coberta amb una tovalla. El notari, arromangats els braços i obertes les mans, mostrant-les als presents, ben esteses, n’extraurà un i, treta la cèdula que dins d’ell serà trobada, llegirà el nom en veu alta, mostrant-la al Consell. El nom de qui figure en la cèdula serà el justícia per a l’any següent.

• En la vespres de Pasqua de Cinquantena s’obriran les caixes amb les mateixes solemnitats. Es trauran tres cèdules i els noms que hi figuren seràs els jurats. Els consellers seran 16 cèdules del sac major i 8 del menor. Finalment, es designa el sobrecequier, emprant-se com a mà innocent un xiquet de 10 anys.

• En el dia de Sant Miquel, de la mateixa manera és tret la cèdula del mustacaff. Després del 4 de febrer serà triat el clavari.

Els censos, lluïció i quitamientos hauran de ser intervinguts pel clavari. Després de llegides les cèdules, el notari de la sala inscriu els noms en el llibre d’actes de la ciutat i en el seu protocol. En el mateix any, no podran ser jurats pare i fill, ni dos germans. Tampoc els deutors de l’erari de la universitat, ni els proveïdors de carn, blat o farina. Si cal enviar per la ciutat ambaixadors al rei, seran triats per insaculació. No hauran d’esmenar-se aquestes ordenacions sense autorització reial. Si es desobeeix s’imposa una pena de 5.000 florins.

1. A Sevilla, el 23 de novembre de 1508, es nomena per a jurats, clavaris i consellers de la ciutat d’Alacant pel temps del seu beneplàcit.

2. A Valladolid, el 4 de gener de 1510, es prorroga el privilegi sobre el regiment de la ciutat durant 10 anys sobre els deu anys nomenats prèviament a instàncies de mossén Francesc Portes, però amb una habilitació cada 3 anys. La pena per als qui desobeïsquen s’estima en 1.000 florins d’or.

3. A Valladolid, el 18 de juny de 1510, es tracta la distribució de les penalitats, a qui correspon cada terç. En senyal d’amor a la ciutat, el terç reial ordena que es distribuïsca per a la reparació del castell, murs i tanques

“que están en gran reino y distinción”. També tracta sobre eles hostatgeries, tavernes i coses públiques.

Conversió de la Vila d’Alacant en ciutat

Reial Decret de Ferran V de Castella i II d’Aragó (Despatxat a Còrdova, el 26 de juliol de 1490):

Aquest succés històric ocorre després de quasi 2 segles i mig de la conquesta i repoblació castellana de la ciutat musulmana d’Al-Lakant, el 1247, per l’infant Alfons el Savi. Als quasi 2 segles de la seua conquesta aragonesa i repoblació valenciana l’any 1296 pel rei Jaume II “el Just”, qui l’incorpora a la seua corona amb tot el regne de Múrcia, entre els anys 1296 i 1304, i després el regne de València, entre els anys 1304 i 1308, de forma formal i definitiva fins a la data.

Ferran el Catòlic enumera diversos termes per a elevar la vila d’Alacant al noble rang de ciutat:

Gràcies als èxits aconseguits en les àrees del comerç, de l’agricultura, de l’artesania i de la indústria han aconseguit un desenvolupament econòmic creixent i un important creixement urbà. Per açò, el 19 de juliol de 1490, el rei Catòlic dispensa a la vila d’Alacant l’autorització del cobrament de l’impost de la cisa sobre les mercaderies que entren i ixen del seu port, amb el concepte de dret del moll, denominats “chet del mollatge” i altres franquícies reals de clar favor per al consell alacantí.

Amb aquest privilegi, que proposa el rei a petició del Consell alacantí, confirmem dues concessions de son pare, Joan II d’Aragó, concernents al cobrament de certs drets de moll pel municipi d’Alacant sobre productes que entraven o eixien del port. Aquests privilegis daten del 8 de desembre de 1475 i del 18 de març de 1476. Per ells, s’obligava a dedicar un quart dels ingressos percebuts per tals impostos al manteniment i conservació del castell, “un fabricam arcis sive castelli”, i la resta, les tres quartes parts restants, a les obres del port.

Ferran el Catòlic confirma aquestes concessions reials i en la data ja citada de 19 de juliol de 1490 disposa que el Consell alacantí podia lliurement imposar d’ara en avant “tantas sisa sive impositiones”, és a dir, quantes acostuma imposar la ciutat de València.

Igualment, el rei Ferran el Catòlic disposa que dels ingressos per dret de mollatge del port d’Alacant, un quart d’ells siga per a la conservació i manteniment del castell “quia dictum costrum tutela et defensio magna est dicte ville et eus conservatio concernit servitium nostrum et beneficium dicte ville”; i la resta, les tres quartes parts que queden, a la conservació i manteniment del port i el seu moll, a més dels materials i màquines de guerra necessàries per a la seua defensa. Açò va derivar en la promoció d’una major activitat comercial i prosperitat socioeconòmica.

El 26 de juliol de 1490, el rei Ferran el Catòlic atorga el títol de ciutat a Alacant: “... y de aquí, que considerando los muchos y numerables servicios, dignos de todo encomio, prestados por la villa de Alicante a nuestros predecesores los reyes de Aragón y de Valencia y a nos mismo, con singular afecto y excelente devoción, disponiendo de un poderoso colectivo de activos mercaderes, laboriosos campesinos, numerosos artesanos e industriales y gran número de hombres de armas de a caballo y de a pies, que la defienden a ultranza y la gobiernan bien, hemos decidido honrarla con el noble título de ciudad”.

Es tracta, doncs, d’un reconeixement explícit dels mèrits aconseguits i els serveis prestats a la corona, dins del marc administratiu del regne de València i Governació General d’Oriola, de la frontera meridional de la qual era la clau i porta, enfront del regne de Granada, amb el seu excel·lent port natural i estratègic castell. Considera els seus habitants hòmens valerosos de terra i mar, capaços de la defensa de la seua ciutat per si mateixos, com diu en “villa Aliquiantis nulla deo duce aliena ope nidiget ad bene et politica vincendump”. També reconeix les habilitats en el comerç, en l’explotació de la terra, en l’artesania i en la indústria i la capacitat per a governar la ciutat amb encert i defendre-la amb valor. Després d’açò, el Consell d’Alacant va enviar dos síndics comunals per a sol·licitar al rei Ferran tal declaració i van aconseguir la seua comesa. Es tracta del cavaller Jaume Pascasio i el veí alacantí Joan Torre. Els beneficis directes de l’honorífic títol de ciutat d’Alacant es consideren tant per a la ciutat com per als seus habitants i habitants presents i futurs, amb plenitud de drets i podent a més gaudir dels furs i mercés reials previs a la declaració de ciutat per a no minvar gens ni miqueta els anteriors drets i favors:

«Por cuanto antecede hemos resuelto despachar la presente carta-priviegio, valedera a perpetuidad, en cuyo tenor convertimos la villa de Alicante en ciudad y la constituimos, creamos y elevamos al rango honorífico de ciudad y la distinguimos y decoramos por nuestra regia autoridad con el honor, grado, título, denominación, elogio y pleno disfrute del rango de ciudad, en la forma y rango que mejor y más útil, amplia y latamente pueda entenderse, pensarse y escribirse, para el mejor servicio, cautela, beneficio, seguridad y el más alto bien que pueda redundar en el futuro a favor de la ciudad de Alicante. Por cuanto decretamos y establecemos por el presente edicto nuestro que la que fue hasta la fecha villa de Alicante, deje en adelante de denominar Sevilla y pase a llamarse y disfrutar en lo sucesivo del nombre y título de ciudad y que así se la denomine en lo sucesivo y así se la intitule y así se la nombre de palabra y por escrito para siempre jamás».

Aquesta situació va despertar en els veïns d’Alacant la consciència d’haver adquirit un seriós compromís d’aconseguir un major desenvolupament econòmic i social, amb un posterior desplegament urbà més ambiciós i pròsper en el segle XVI.

Desenvolupament del text del privilegi atorgat pel rei Ferran el Catòlic a Còrdova, el 26 de juliol de 1490

La carta privilegi que atorga a Alacant el títol de ciutat la corrobora el rei Ferran el Catòlic, amb el seu reial segell de plom habitual. A Còrdova, el 26 de juliol de l’any de naixement de 1490; any 23 del regne de Sicilio, any 17 del regne de Castella i Lleó i any 12 del regne d’Aragó entre altres regnes del monarca. Són nombrosos els il·lustres testimonis que firmen la carta, sent el protonotari encarregat, el senyor Felipe Clemente i sent registrada en la secció Diversorum Valencie en el seu volum VI. En aquesta carta privilegi podem trobar:

• Reconeixement dels serveis, dignes d’alabança, prestats als predecessors, els reis d’Aragó i de València. Així com el mateix rei a qui continua sent lleial.

• Reconeixement de la capacitat d’Alacant per a valdre’s per si mateixa i prosperar políticament, posseint condicions òptimes per a això com són una cala excel·lent i un moll insigne, a més de mercaders, agricultors, artesans i industrials i hòmens d’armes que poden guardar-la, defendre-la i governar-la bé.

• Declaració a perpetuïtat, a l’empara absoluta de les lleis i règia potestat es declara la vila d’Alacant en ciutat, com a reconeixement d’un grau i títol més imminent i de major renom i sense limitacions per al seu gaudi.

Aquest gaudi de tal títol es dóna a la mateixa ciutat junt amb tots i cada un dels seus ciutadans, i fins i tot sense ells, i als seus habitants presents i futurs, als quals s’eleva al rang honorífic de ciutadans honrats.

• La ciutat d’Alacant pot gaudir de tots els avantatges i privilegis com les altres ciutats del Regne de València; així com els seus habitants i es determina que ningú pot contradir aquesta disposició. • El rei Ferran el Catòlic decreta que totes les autoritats davall el seu comandament, així com els dels seus descendents, utilitzen el títol de ciutat per a anomenar Alacant a perpetuïtat; fins i tot s’estableix una amenaça i pena monetària si no és així: “... bajo la amenaza de incurrir en nuestra ura e indignación regia, y la pena monetaria de adeudar al erario público la suma de 5000 florines de oro … ”

• Es declara que la ciutat d’Alacant i els seus habitants gaudisquen plenament i es beneficien i gaudisquen de ple de tots i cada un dels honors, prelacions, gràcies, favors, distincions, preeminències, exempcions, immunitats, franquícies, llibertats, privilegis i quantes coses més com la resta de ciutats del Regne de València i els seus veïns gaudiran dels referits drets, usos, costums i furs. A més, es declara que tots els privilegis reials que gaudeix i ha disfrutat Alacant fins a la data seguisquen vigents per sempre més en el seu benefici.

• Se suprimeixen, per orde reial, tots els defectes de forma, clàusules i solemnitats, “omisiones así de derecho como de hecho”, que pogueren obstaculitzar aquest reial decret.

Tot açò ho podem observar en la versió castellana íntegra d’aquest privilegi:

“En el nombre de Dios, sea a todos notorio que nos, Fernando, por la gracia de dios rey de Castilla, Aragón, Sicilia, Toledo, Valencia, Galicia, Mallorcas, Sevilla, Cerdeña, Córdoba, Córcega, Murcia, Jaén, Algarbes y Gibraltar, conde de Barcelona, señor de Vizcaya y Molina, duque de Atenas y Neopatria, conde del Rosellón y Cerdaña, marqués de Oristano y conde de Goriano, que al

par que deseamos decorar con el grado y título más digno, por la excelsitud de sus méritos, a nuestros pueblos subditos, los elevamos así mismo, en ejercicio de obligada gratitud regia, al rango de una dignidad superior.

Y he aquí que, considerando los muchos y memorables servicios, dignos de toda alabanza, prestados a nuestros predecesores, de feliz recuerdo, los reyes de Aragón y de Valencia, en tiempos distintos y de muy diversas maneras, y a Nos mismo, a la casa real y a la corona de Aragón, con singular afecto e ingente devoción, por la Villa de Alicante, sita en el litoral y confines meridionales de nuestro Reino de Valencia, y que hasta el presente no cesa de prestarnos tales servicios, tanto por el colectivo universal de su comunidad, como por cada uno de sus vecinos en particular, con el afecto más íntegro y perfecto y sin renunciar a ningún sacrificio ni trabajos; y considerando además atentamente que dicha Villa de Alicante providencialmente no necesita de ayuda alguna foránea para valerse bien y prosperar políticamente; y teniendo en cuenta sobre todo que posee todo aquello que una ciudad puede tener óptimamente; pues tiene esta Villa una ensenada excelente y un muelle insigne; tiene también mercaderes, agricultores, artesanos e industriales; y dispone además de hombres de armas y gentes que pueden guardarla con seguridad, y defenderla a ultranza y gobernarla bien; es por todo ello por lo que justamente y con sobrada razón nos veamos impelidos a decorar a dicha Villa con un grado y título más eminente y de mayor renombre del que ha gozado hasta la fecha.

Ante la consideración de tan singulares méritos, presentados a nuestra Majestad humildemente por los síndicos, mensajeros y procuradores de dicha Villa, Jaime Pascasio, caballero, y Juan Torro, destinados a nuestra presencia con tal cometido, hemos resuelto emanar la presente Carta-Privilegio valedera a perpetuidad, por todos los tiempos, y duradera para Nos y todos nuestros sucesores, por cuyo tenor, de forma espontanea, expresa, con conocimiento pleno de causa, deliberada y voluntariamente, y al amparo absoluto de nuestras leyes y plenitud de nuestra regia potestad, convertimos a dicha Villa de Alicante en Ciudad a perpetuidad y la constituimos, creamos y elevamos a tal rango honorífico de Ciudad y la decoramos y distinguimos por nuestra autoridad real con el honor, grado, título, denominación, elogio y disfrute del rango de ciudad, en la forma y grado que mejor y más útil y amplia y latamente pueda entenderse, pensarse o escribirse, para el mejor servicio, cautela, beneficio, seguridad y el mayor y más alto bien de la Ciudad de Alicante. Por cuanto decretamos, concedemos, deseamos y establecemos por este edicto real, que la que hasta ahora fue Villa de Alicante, en adelante deje de ser villa al con-

vertirse en Ciudad para siempre y así se la llame, denomine e intitule, y así se la mencione, diga y nombre de palabra y por escrito. Y decretamos así mismo que disfrute de tal nombre junto con todos y cada uno de sus ciudadanos e incluso sin ellos, e igualmente con sus moradores presentes y futuros, a quienes por el presente decreto elevamos al rango honorífico de ciudadanos honrados, estableciendo que tanto la Ciudad de Alicante, como sus ciudadanos gocen plenamente, se beneficien y disfruten de lleno de todos y cada uno de los honores, prelaciones, gracias, favores, dignidades, preeminencias, exenciones, inmunidades, franquicias, libertades, privilegios y de cuantas cosas más las restantes ciudades del Reino de Valencia, así como sus ciudadanos y moradores gozan, usan y disfrutan por derecho, costumbre, fuero, constitución, uso, privilegio, estatuto o cualquier otra razón o motivo, debiendo por ello poder disfrutar siempre, doquier y de todas maneras sus vecinos de los referidos derechos, usos, costumbres y fueros.

Ordenamos además, por expreso y solemne mandato real, a nuestro carísimo primogénito, eJ Serenísimo Juan, Príncipe de Asturias y Gerona, que, cuando dios mediante Nos suceda en todos nuestros reinos y tierras, respete plenamente nuestro deseo e intención manifiesta, ordenando a su vez y disponiendo, al amparo de la bendición paternal al par que imponemos por la presente Carta-Privilegio y ordenamos también de igual modo a los lugartenientes (Gerentes-vices) de nuestro Gobernador General, así como a los Bayles Generales, en el susodicho reino de Valencia, de uno y de otro lado de Jijona, y a los Justicias, Bayles y demás Oficiales locales, como también a los subditos nuestros que se encuentren tanto a éste como al otro lado del mar bajo nuestra soberanía real, y a los lugartenientes de nuestros oficiales susodichos y a cuantos ejerzan en su nombre tales oficios públicos, que, bajo la amenaza de incurrir en nuestra ira e indignación regia, y la pena monetaria de adeudar al erario público la suma de 5.000 florines de oro, que de aquí en adelante tengan y denominen por siempre Ciudad a la que fuera hasta el presente la Villa de Alicante, y así la llamen, nombren, denominen e intitulen, como es nuestro deseo y voluntad, y por el presente decreto real así Nos la llamamos, intitulamos y decimos y, como tal, así queremos que disfrute en adelante a perpetiudad de tal predicamento.

Disponemos igualmente que todos sus vecinos, así presentes como futuros, gocen juntos con la Ciudad de Alicante de todos y cada uno de los honores, gracias, prelaciones, perrogativas, dignidades, favores, franquicias, inmunidades, privilegios, libertades y cuantas cosas más quedan referidas, de modo pleno y a perpetuidad, para siempre, y puedan disfrutar todos y cada uno de los fueros susudichos, sin el menor impedimento,

obstáculo o contradicción, al igual que otras ciudades del Reino de Valencia disfrutan de los mismos por derecho, constitución, fuero, uso, costumbre, estatuto o cualquier otra razón, y pueden y deben gozar de todas formas y cualquier modo y toda perfección, integridad y plenitud del referido título y demás beneficios apuntados, pertinentes al mismo. Disposición que a nadie le es permitido contravenir, ni se tolere a nadie hacerlo, por cualquier razón o motivo.

Y si el Serenísimo Príncipe, antes mencionado, descuidase nuestra cara paternal bendición y nos desobedeciese, no manteniendo las disposiciones que proceden, y así mismo los demás oficiales públicos hicieren otro tanto, sin temor a incurrir en nuestra ira e indignación real, ni a las penas apuntadas anteriormente, como nuestra voluntad firme y decidida sea la de cumplir y hacer cumplir absolutamente cuanto hemos dispuesto por el real decreto, desde ahora y por esta sola vez, en ejercicio de la plenitud de nuestra potestad real, derogamos y declaramos expresamente derogado cualquier acto en contra de cuanto hemos dispuesto, sin que obste nada en contrario absolutamente, declarando por ello nulos plenamente cuantos actos, ordenaciones, estatutos, mandatos, cartas, rescriptos, constituciones, fueros, privilegios, sanciones, pragmáticas, capítulos y demás actos que puedan producirse en contra de nuestra disposición real antedicha.

Declaramos por todo ello una vez más y de nuevo que el título de Ciudad que acabamos de otorgar a la villa de Alicante por nuestro real decreto, no podrá jamás ser derogado ni obregado por ningún privilegio concedido a dicha Ciudad por nuestros predecesores o Nos mismo, con anterioridad a la fecha de ser elevada al rango de Ciudad. Antes bien declaramos que todos los privilegios reales de que disfruta y ha disfrutado hasta la fecha sigan vigentes en su plenitud, valor y firmeza por siempre jamás en beneficio de la misma.

Suplimos y retiramos así mismo, en pleno conocimiento de causa y ejercicio de la plenitud de nuestra real potestad, todos aquellos defectos de forma, clausulas y solemnidades, omisiones así de derecho como de hecho, si alguno de ellos se hubiese dado y pudiera aducirse como objeción u obstáculo a la ejecución de nuestro decreto real susodicho. Por lo que, no obstando nada en contra de lo dicho, ordenamos y queremos que todo cuanto hemos dispuesto al respecto, total y singularmente, mantenga por siempre la debida firmeza y consolidación del efecto deseado a perpetuidad.

En testimonio de lo cual hicimos confeccionar la presente Carta-Privilegio, corroborada con nuestro real sello de plomo habitual, pendiente.

Dada en la ciudad de Córdoba, a veintiséis de julio, del año del nacimiento de nuestro Señor mil cuatrocientos noventa, y de nuestros reinos a saber: el de Sicilia, el año veintitrés, el de Castilla y León, el diecisiete, y del de Aragón y otros, el doce.

Signo real de Fernando, por la gracia de dios rey de Castilla, Aragón, León, Sicilia, Toledo, Valencia, Galicia, MaWorcas, Sevilla, Cerdeña, Córdoba, Córcega, Murcia, Jaén, Algarbes, Algeciras y Gibraltar, conde de Barcelona, duque de Atenas y Neopatria, conde del Rosellón y Cerdaña, marqués de Oristano y conde de Goriano, quien sancionamos, concedemos y suscribimos cuanto precede.

Yo el Rey (y sigue la rúbrica real).

Firman como testigos: el Reverendísimo Pedro de Mendoza, cardenal de España y arzobispo de Toledo; los ilustres y nobles Gaspar Despens, conde de Sclafano; Requesens de Soler, Gobernador de Cataluña, Camarlengo. Los magníficos Luis Ferrer, Lugarteniente del Gobernador General de Valencia, copera, y Miguel Juan Gralla, maestro de Palacio, caballeros y consejeros del dicho Señor Rey.

Signo notarial de mí, Felipe Clemente, protonotario del Serenísimo Señor Rey predicho y por autoridad suya notario público en todos sus dominios, quien por mandato del dicho Señor Rey hice escribir cuanto antecede y cerrar, con el raspado y corrección de las palabras tempori habitatorem in partí en las lineas cuarta y quinta (Sigue la rúbrica de este Notario).

El Señor Rey me ordenó a mí, Felipe Clemente, confeccionar esta Carta- Privilegio real y le dio su Visto Bueno el Tesorero General y yo, el protonotario la hice escribir (sigue su rúbrica).

Está registrada en la Sección Diversorum Valencie, volumen VI (Escrito al margen inferior derecho).”

Procediment d’elecció dels càrrecs del Consell Municipal per Insaculació1

(per Josep Forcadell)

Aquest tex tés una mostra del llenguatge administratiu de final de l’edad Mitjana. A pesar que hen accentuat i puntuat segons les normes actuals, la llargària i la sintaxi del text el fan un poc complex de lectura i de comprensió. S’hi esmenten els principals càrrecs del Consell municipal

Fragment de les ordenances municipals d’Alacant de Joan II (20 d’abril de 1459)2

“Més Avant, statuhexen e ordenen que actenent que los officis que en la dita vila se han a fer són de justicia3, jurat4, mustaçaff5, sobrecequier6 e clavari7, e per als dits officis se hagen a fer dos Sachs, ço és: sach major per a offici de justícia e jurats, a menor per a offici de mustaçaff, sobrecequier e clavari, e les persones que a present se metran en los dits Sachs no solamente han ésser habilitades, més encara graduades, que per a fer la dita habilitació e graduació la sacra magestat reyal done facultat e potestat bastant a.n Jaume de Seva, major, a.n. Loppe Ferrández de Mesa, a.n Francesch Burgunyó, a.n Pere Bonivern, a.n Melchor de Vallebrera, a.n Pere Pascual, a.n Gaspar Rolf, a.n Bernat Martí8, per la ordenación que de present se ha de fer de habilitar les persones qui en los dits Sachs major a menor se hauran a metre9, e axí mateix a graduar aquelles, ço és, qui deuen ésser mesos en lo sach major e qui en lo menor.

E axí, que la potestat solamente los sia atorgada per la ordenación primerament fahedora10, e no pus que aquells, sots pena de mil sous aplicadors als còfrens del dit senyor rey, dins huyt jorns aprés lo pode a

Ajuntament d'Alacant

aquells donat los será presentat e notifficat, agen a fer la dita habilitació e graduació de persones, si ja donchs lo terme per a la electió de jurats primer sdevenidora fahedora no [s]eran tan poch que no comportàs los dits huyt jorns, en lo qual cars, si non restava sinó hun dia ans del dia de fer la dita elección, que por tot aquel dia se hagen a concordar sots la dita pena, la qual ordinació per los dits huyt elets, prestat primerament per aquelss jurament a nostre Senyor Déu e als sants quatre Evangelis de aquell que en dar son vot en la dita habilitació e graduació, tota amor, odi, rencor, favor, suburnació e prechs a part possats, se hauran bé e lealment a laor divina e servey del dit senyor rey e beneffici de la cosa pública, tota excepción a part posada; e prestat així lo dit jurament, per los justicia e jurats, sien exhigits los dits vots de cascun dels dits elets sobredits en aquesta forma e manera: que stant penjat en la paret de la dita sala hun sac buyt e davall aquel una capça ab les [v}ores altes en la que sien meses faves blanques e negres en tanta quantitat que algú no puxa conèxer cascú dels dits consellers quina fava hi metrà11 , legit lo primer nom dels qui s’hauran a graduar, sobre e per aquells sien donades a cascú dels dits huyt elets dues faves, una blanqua e altra negra, e aquelles distribuïdes entre tots los dits huyt elets, cascun de aquells segons Déus e sa bona consciència, segons di tés, si entendrà que aquell de qui.s farà la dita graduatió deu ésser haüt per al sach major, metra en la dit sach cautament, que algú no puga veure quina fava hi metrà, la fava blanqua e si entendrà que deja ésser haütper a la elección del dit sach menor meta en lo dit sach cautament, segons di és, la fava negra, e la qui restarà, blanqua o negra, meta en la dita capça axí mateix cautament, e acabades de metre en los dits sach e capça totes les dites faves, aquelles que seran meses en lo dit sach sien totes buydades sobre hun taullel públicament davant tot lo Consell, e comptades totes les dites faves, e si seran més les blanques que les negres, sia haüt per a la elección del sach menore si seran tantes blanques com negres, sia haüt per a la elección del dit sach major; en aquesta mateixa manera sia fet successivament de cascun”

Sac i sort amb les faves blanques i negres

NOTES

1. Procediment d’elecció, anomenat també de sac o de sac i sort, implantar a les corporacions publiques -municipis, generalitats i gremis- de la corona catalanoaragonesa el segle XV, per qual el rei aprovava una llista de les persones idònies per als càrrecs que prèviament havien estat elegides per a ser insaculades i que el dia que corresponia l’elecció una mà innocent extreia de les bosses o sacs tantes com càrrecs calia cobrir. Hi havia una serie de condicions per a ésser insaculat, referides a la situación social i económica, no have exercit cárrecs incompatibles en els últims anys, no ser deutor del Consell, ni exercir cap ofici amb el qual fora incompatible el càrrec per al qual es presentava a ser insaculat.

Va ser un sistema establert pel rei Alfons el

Magnànim, germà i antecesor del Joan II, a imitació del que funcionava a les ciutats italianes dels seus dominis. Amb el pas dels anys va experimentar moltes adaptacions.

Així, per exemple, dos anys després d’aquests capitols, el Consell demanava la introducción d’algunes petites modificacions d’aquest procediment.

2. Privilegi del regiment de la vila de Alacant dat per lo molt alt senyor rey Don Juan de València a 23 de abirl de 1489, Arxiu

Municipal d’Alacant, Pergamins, Caixa 1.

Transcrit en el llibre Ordenanzas municipales.

Alicante 1459-1669 (ed. a càrrec d’Amand

Alberola i Maria Jesús Paternina), col.

“Fuentes Históricas de Alicante”, Ajuntament d’Alacant, 1989, p. 45-60.

3. El justicia era el més alt oficial municipal de les viles reials del Regne de València, tenia la responsabilitat d’administrar la justicia civil i criminal en l’ambit de la ciutat.

4. Magistrat municipal amb facultats rectores i executives de les poblacions dels regnes de València, Mallorca i Aragó i en algunes del Principat de Catalunya. Amb el pas del temps, el nombre de jurats dels consells municipals va créixer i la seua extracció es va diversificar. 5. El mostassaf era un funcionari municipal d’algunes poblacions de la corona catalanoaragonesa que tenia el seu càrrec la vigilancia i el contrast dels pesos i les mesures que servien per a la venda del pa, el vi, l’oli i les robes, sancionar els infractors, comprobar en els mercats la bona qualitat dels queviures i productes i els seus preus, i vetlar per les obres fetes pels particulars en les seues cases, entre altes. Era elegit anualment el dia de San Miquel. Després de ser nomenat per rei, feia cridar per tota la ciutat y horta unes ordinacions, que están recollides en el llibre del mostassaf.

6. El sobresequier era el càrrec municipal encarregat de les séquies de l’horta d’Alacant i de la distribución de les aigües del riu Montnegre i posteriormente, quan va començar a donar aigua el pantà de Tibi el 1594, de les aigües del riu, o vives, i de les acumulades en el pantà , o mortes.

7. Era el funcionari de l’administració municipal responsable de les finances. Controlava els arrendaments de serveis i el cobrament d’impostos.

8. Aquests prohòmens de la ciutat que havien de participar en la primera elección dels candidats a ser insaculats, porten els cognoms d’alguns dels llinatges més influents en l’edat

Mitjana i en la moderna de la ciutat d’Alacant, algns dels quals es repetirán en diversos càrrecs municipals en els segles XVI i XVII, són de fet els representants de l’oligarquia local que hauria de controlar l’elecció dels càrrecs i oficis municipals.

9. “posar”

10. “que s’ha de fer en primer lloc”

11. El procediment és certament enginyós i assegurava la confidencialitat del vot tant a l’hora de posar la fava, negra o blanca, en el sac penjat en la paret, com a l’hora de dipositar la fava no utilizada en una Caixa amb les vores ben altes.

El proveïment d’aigua a les fonts i a les cases de la ciutat

(per Josep Forcadell)

El fragment que reproduïm i asegurar el subministrament d’aigua a una ciutat que a pesar de les diferentes fonts que hi havia en les proximitats del seu nucli urbà, des de la Goteta a San Blai, necessitava gestionar la distribución d’aigua per a evitar escasseses i dificultats. A més a més, les precipitacions eren, si fa no fa, tan escasses com ara, per això es va recorrer a la construcción d’aljubs1 o cisternes per a recollir l’aigua de pluja, especialmente en les parts altes de la Vila Vella; allá on les corbes de nivel ho permetien es mantenía el distema d’emplenar les cisternes amb aigua de la s’equia mare o major. Les fonts publiques, els banys àrabs antigament, els abeuradors per als animals i els llavadors eren els altres elements públics imprescindibles per al funcionament de la ciutat i del seu port.

Com en altres serveis d’interès per a la ciutat, el Consell arrendav, normalmente per un any, el subministrament de l’aigua. Aquest servei comportava la neteja de les sèquies, “encanyar-les” o encanonar-les i poder subministrar periòdicament aigua a les cisternes domèstiques que tingueren una porteta amb la clau preceptiva perquè els seguidors de l’aigua pogueren accedir al tap o parada que regulava l’entrada de l’aigua a les cases.

“Capítols y ordinaçions que respecten a les aygües de les fonts publiques y comunes de la present ciutat2.

Primerament, ordenam, provehïm y manam3 als justicia y jurats y a qualsevol altres offiçials de çiutat y al Consell de aquella no sien osats de donar ni donen aygua de dites fonts a particular ni a universitat ni convent algú, no los tals la puixen pendre de la çèquia mare que ve a dites fonts per canaletes, piletes, grifos ni ab altre ynginy, modo y traça, sots pena de çent lliures4 exigidores de béns propis de qualsevol contravenint, applicadores5 la una part a sa magestat y la altra a l’acusador y l’altra al jutge qui la executarà,

Pla de les perspectives de regadiu després de la construcció del Pantà de Tibi, pla de 1585

entre los quals haja lloch prevençió y d’ella, no.n puixen fer gràcia ni remissió sots pena de pagar de propis e, utra, los tals justíçia, jurats y consellers de çiutat qui lo contrari haurà fet, provehit y votat, resten privats de officis de çiutat per temps de tres any, si ja no será servada 6 la forma següent, ço és , que la persona qui voldrà se li done aygua de la cèquia de les dites fonts haja de tenir una cisterna competent per a tenir aygua per son any ab sa porteta y pany en les casses, que puixa exir al carrer, y, en les aque no porran traure porta al carrer, dins casa. La clau de totes les quals sisternes haja de ser una y estar en una caxa de l’archiu de la ciutat o de la persona que tendrá per arrendament la conservaçió y repartiment de dita aygua, per a que tos temps que algú dels que tendrán sisternes haurà menester aygua per a omplir aquelles, se li done per sa tanda y de nit aprés de tocades deu hores en la estiu y les nou hores en lo yvern, fins les tres de la matinada en lo estiu y a les sinch de la matinada en lo yvern.

Item7, provehïm, ordenam y manam que qualsevol persona que tendrá cisterna capàs y competent per a tenir aygua de dites fonts, tancada y ab sa porteta y pany, per a la clau de çiutat y no altra, no sia osat en manera alguna obrir ni fer obrir aquella ab altra clau, si no será per la clau de çiutat que tendrá lo fiel o arrendador; no sia osat rompre y despanyar dita porteta o pany, y si per cas obrirà, romprà o despanyarà, ipso facto encórregaen pena de çent lliures applicadore ut supra.

Item, provehïm, ordenam y manam als dits justicia y jurats que huy són y per temps seran, sien tenguts arrendar lo portar a dites fonts publiques aygua continua y la conservaçió, escura eo monda de les çèquies per hon discorre y ve dita aygua, y lo repartir y donar aquella a les persones que tendrán sisternes ab ses portes y país, y que la dita çèquia y aygua vinga encanyada y cuberta per escusar les inmundíçies y brutedats y que no vinga térbola ni la dita çèquia se enrune ab les avengudes de les aygües pluvials y així tinga en custodia y conservaçió la bona provissió y abundànçía de ayguaper ser com és molt necessària per a lo hús y serviçi y beure de la çiutat, vehïns y passagers y gent de mar, e açò sien tenguts y façen ab suma brevetat per lo benefici públich y comú, sots pena de çent lliures exigidores y applicadores ut supra.

Plans de la construcció del Pantà de Tibi amb la Signatura de tres dels Antonelli Juan Bautista i Cristobal

Item, provehïm, ordenam y manam als dits jurats que, aprés de fet dit arrendament, sien tenguts a rebre jurament de la tal persona que haurà arrendat dites aygües de dites fonts y lo encanyar y cobrir dita çèquia y repartir aquella entre les persones que tendrán sisternes, de què se n’haurà bé y llealment en dit offiçi, appartat tot deol y frau, y revelarà les sisternes que no seran convenients per a que no se’ls done aygua y, així mateix, revelarà y acusarà a tots aquells que faran o hauran fet algún frau en les portes de dites sisternes rompent aquelles o fent altra clau o hauran trencat o romput o descubert dita çèquia per a pendre aygua o divertir o impedir lo curs de aquella o, en altra manera, fer y causar dany, y per dita rahó aplicar-li y donar-li la quarta part de dites penes per quant per experiencia y per lo discurs del temps se ha vist que per deixar de arrendar la aygua de les dites fonts contínuant y ha hagut gran falta de aygua y que les ordinaçions que féu en lo any mil sis-cents y quatre lo doctor del Real Consell don March Antoni Sisternes, comissari de dites aygües, no ha tengut execussió alguna, culpa dels jurat passats” NOTES

1 Sovint, a la comarca de l’Alacantí es diu pou a les cisternes i aljubs.

2 Fragment de les ordinacions de Felip IV (1625), reproducción facsímil en Ordenanzas Municipales. Alicante, 1459-1669, (ed. a càrrec d’A. Alberola i M.J. Paternina) Ajuntament d’Alacant, 1989, foli 104v-106r.

3 En aquesta época la forma normal de la 1ª persona del plural era en -am, en lloc de l’analògica en -em actual.

4 100 lliures eren molt diners. Així, per exemple, l’escrivà de la Sala i Consell, és a dir el secretari de la casa de la vila i del Consell o órgan de govern de la ciutat, tenia assignada una retribució anual de 50 lliures. Per tant, era molt arriscat furtar aigua.

5 En l’època foral, l’import de les penes per infraccions a l’ordenament públic es distribuïen entre diverses parts (el rei, la ciutat, l’ausador i el jutge) de vegades sols en tres parts. Aquest procediment invitava a la denuncia ciutadana i evitava l’abús de les penes, en la mesura que després s’havien de repartir i la monarquía, la ciutat i la justicia n’eren sabedores.

6 “observada” o “seguida”. A continuació explica el procediment per a distribuir l’aigua a les cases.

7 En la documentación oficial que elaboraven els escrivans, notaris i els altres funcionaris o càrrecs municipals era usual la utilització de paraules i d’expressions llatines, a més de les frases amb què començaven i acabaven molts dels documents notarials, especialmente els d’una elevada formalitat o rellevància. En els textos que hem seleccionat, s’hi poden trovar algunes paraules llatines, com ara ítem “així mateix”, i expressions, com ara ipso facto “en el mateix momento”, “a l’acte”, ut supra “com [s’ha dit] més Amunt”, etc.

La defensa de la costa de la comarca de l’alacantí en el segle XVII

(per Josep Forcadell)

Una vegada es va acabar el setge de Malta (1565) l’enfrontament amb els otomans es va resoldre a favor de l’impreri hispàni. A partir d’aquest momento el perill a la Mediterrània ja no seran els turcs sinó els corsaris berberescos del nord d’Adrica els qui faran incursions per sorpresa en els pobles i terres costaneres per a endur-se béns i raptar persones. Per això, en els Corts Valencianes del segle XVI s’insistirà en la defensa de la costa.

Fruit d’aquesta necessitat de vigilancia costanera seran les diferents torres de guaita que es troben des del cap Leucata, al nord de Perpinyà, fins a més enllà del Pilar de la Foradada, municipi valencià més meridional que porta el nom de la torre que defensava part de la costa l’extens terme d’Oriola.

El fragment que reproduïm a continuación reprodueix el text referit al partir de San Joan i al d’Alacant, de fet, és el litoral del que després hem anomenat l’Alacantí.

“ORDINACIONS TOCANTS A LA CUSTÒDIA Y GUARDA DE LA COSTA MARÍTIMA DEL REGNE DE VALÈNCIA1

“Com han de fer los atalladors2 los atalls3, y, les guardes4, les descubertes5 y a hon y com se han de dar los segurs:

Llenç de la costa de la ciutat d'Alacant

PARTIT DE SEN JOAN

Torre del riu d’Aigües. No té atalladors, però, demés dels tres soldats del regne, té obligación la ciutat de Alacant de posar una guarda, la qual deu fer la descuberta aplegant fins a la cala de Pere Sot, que dista de la torre mitja llegua, fins encontrar en la descuberta de la torre del Charco6, y, donant-se el segur7, se’n tornarà a dita torre a donar-lo.

Castellet Tinyós. No té atalladors, però té dos guardes que les paga la ciutat de Alacant, les quals tenen obligación de entrar de nit en dit puesto, en lo estiu a les huyt hores y en lo ivern a les set; y a la matinada, quant la mar se puga distinguir claramente, fer la descuberta des de dita puesto fins la cala de Rusafa, y feta esta diligència, se’n tornaran a son puesto a fer alimara8 de seguritat.

Cova del Llop Marí. Té dos guardes, que també les paga la ciutat de Alacant, y entren de nit ab obligación de estar en descuberta des de dit puesto fins que haja fet lo Castellet Tinyós la senyal de seguritat.

Torre de la Isleta9. No té atalladors ni descubertes.

El Garrofer10. Es un puesto a hon asistixen dos soldats de a cavall. Lo hu tindrà obligación de eixir del lloch de Sant Joan11 a les primeres oracions12, y anar per lo camí real que va al Garrofer, y entrar a regonéxer la punta del riu13, y aprés pasar regonexent la costa de la mar fins lo Illot, de a hon se’n tornarà a son puesto del Garrofer, a hon hi ha una barraca, en lo qual ha de estar fins que vinga lo altre soldat de mitjanit, el qual tindrà la mateixa obligación que el de prima, com és seguir lo camí real del Garrofer y regonéxer també la punta del riu, y, de allí, tornar-se’n al puesto del Garrofer per a que el de prima puixa tornarse’n a sa casa. Y el que es restarà tindrà obligación de asistir en dit puesto fins que veja fer la alimara del Castellet Tinyós.

La Sofra. Es altre puesto, al qual, així mateix, acudirán altres dos soldats, que exiran de Sant Joan. Lo hu tindrà també obligación de exir a les primeres oracions, y, aplegant al Clot de Perals, pendrà a mà detra camí real que

aplega a la mar, y ha de entrar en lo Pouhet de Lledó, y, de allí per la vora de la mar devés llevant, ha de aplegar a regonèxer fins la punta del riu, de a hon se n’ha de tornar a son puesto dit la Sofra, en lo qual hi ha una barraca, y allí esperarà al soldat de la matinada, el qual exirà a mitjanit ab obligación de donar los mateixos pasos que el primer y tornar al puesto de la Sofra, a hon se estarà fins que claramente puga regonéixer la mar Y a estos dos soldats té obligación de pagar la ciutat de Alacant.

La Roqueta14. Es altre puesto que té altres dos soldats de a cavall, que també els paga la ciutat de Alacant. Y ixen de Sant Joan. Lo hu de prima, el qual anirà al Clot de Perals, y, prenint a mà dreta per la mar, aplegarà al Pouhet de Lledño, y, per la vora de la mar devés ponent, regonexerà fins les cales del Racó de la Roqueta, ralla del districte de la ciutat de Alacant; y, de allí, se’n tornarà a son puesto de la Roquetaen lo qual estarà fins que baja lo soldat del mitjanit, el qual farà lo mateix camí que el de prima. Y, ans de tornar-se’n a Sant Joan, passarà a parlar als soldats de la torre de la Alcodra, districte de Alacant per a dar-los lo segur.

PARTIT DE ALACANT

Torre del cap de la Alcodra15. No té atalladors.

Alacant. Té quatre soldats de a cavall, que els paga la ciutat, los quals tenen obligación de exir de dos en dos. Los primers, a les nou hores y anar junts devés llevant al puesto de la cala per la Albufereta, regonexent tot aquel paratje fins a plegar a la torre del cap de la Alcodra y parlar ab los guardes de aquella, y tornar-se’n a la ciutat. Y lo mateix tindran obligación de fer los altres dos, qe exiran a mitjanit. Y, trobant, dits soldats rebato o noves de moros, tenen obligación de anar, lo hu a dar avís a la Horta de Alacant, y, lo altre a la ciutat.

Per la part de ponent hi ha tres soldats de a cavall, que els dos viuran en los Horts16, prop de la ciutat, dels quals, té obligación de pagar-ne hu la ciutat de Alacant; los quals se partirán los atalls y descubertes en esta forma: que el de prima, que és lo que paga la ciutat, tindrà obligación de exir a les nou hores dels Horts y pasar per les primeres guardes del trajo17, a hon están les barques dels peixcadors. Són dos guardes que allí té la ciutat. Y ha de parlar ab elles, aprés en altres dos que están en los Banyets, y de allí pasar a la torre de la Aygua Amarga, pujant per la senda de dita torre, y pasar fins al Saladar, fins un puesto dit lo Pastell, y de allí se n’ha de tornar. Lo altre cavall, que solía eixir a mitjanit, tindrà obligación de fer lo mateix camí fins lo Saladar. Y encara que no solía pasar del Saladar, tindrà obligación de ací en Avant de aplegar fins al molló a hon partixen lo terme Alacant y Elig, com se feya antiguament, per a lo qual tindrà la estancia en la caseta o cortijo18 que está al peu de la torre de Aygua Amarga, partint de allí per a encontrar-se en dit molló ab lo atallador de la torre del Carabací del partit de Elig, a hon se esperaran per a darse lo segur lo hu a l’altre, y aprés se’n tornará a la estancia y a darlo a la torre. Lo tercer exirà dels Horts a la matinada y aplegarà, fent lo mateix camí, fins a la cala de la Albarda19, que està més enllà de la torre de la Aygua Amarga, y de allí se’n tornarà a Lacant20, a la porta de Elig21, a hon donarà el segur.

Torre de la Aygua Amarga. Tindrà en la caseta que está al peu de aquella lo atallador, que solía exir a mitjanit de Lacant, com está dit”.

Llenç del far del port d'Alacant

NOTES

1. Les ordinacions de la costa marítima del regne de València (1673) (estudi i edició a cura de Joaquín Martí Mestre), Institut de Filologia Valenciana – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, València – Barcelona, 1991, p. 183-186. 2. Atallador “home que en la milicia antiga tenia l’obligació d’explorar el camp i trametre amb rapidesa a l’exèrcit les notícies sobre els enemic” (DCVB)

3. Atall “reconeixement , exploració” 4. Paraula femenina en valencià d’època foral.

5. La descuberta o descoberta en les Ordinacions… sembla que té el sentit d’acció que fa un guardia d’explorar una zona marítima i, de vegades, designa el guardia encarregat de fer la descoberta. 6. El topònim el Charco apareix també amb el mom de Chiraleix i Giratley, entre altes formes.

7. Entenem que es donen noticia que la zona que els toca vigilar es troba segura, sense enemics a la vista. En aquest sentit, no es troba al diccionari d’Alcover Molll ni al de J. Coromines.

8. Alimara és una paraula d’origen àrab que significa “foguera que serveix com a senyal o per celebrar una solemnitat” (J. Coromines) 9. Altres vegades apareix con torre de la Illeta o l’Illot.

10. O també lo Garrofer, és un topònim no localizat, però que potser es podría associar a la partida del Pla de Barraques del Campello. 11. Com es prou sabut, el terme general d’Alacant era molt extens en l’edat

Mitjana, però amb el pas del temps va anar perdent, i en algunos casos no sempre de manera definitiva, antigues partides o llocs del terme per a formar nous municipis (Monfort, Sant Vicent del Raspeig, Mutxamel,

Beniparrel, Sant Joan, el Campello) alguns de manera definitiva encara a principis del segle XX. En el segle XVII, quan es van escriure i publicar aquestes Ordinacions…, Sant Joan formava part de l’Horta d’Alacant i per tant del Consell d’Alacant.

12. En altres ocasions fa referencia a prima.

13. Es refereix al riu de Montnegre o riu Sec.

14. A pesar de les transformacions de la costa en els últims trenta anys, no seria massa difícil localitzar algunos d’aquests topònims. 15. El cap de l’Horta está documentat també com Alcodre, arabisme que es referiría a l’existència d’hortes.

16. No he trobat referències d’aquest topònim dels afores de la ciutat d’Alacant pel sud, pasada la porta d’Elx. 17. Aqesta paraula ha quedat com a topònim a diversos municipis costaners de les comarques veïnes (el Campello, i la Vila Joiosa, entre d’altres) i designava la platja o zona próxima al mar on es treien les barques de pesca.

18. Castellanisme que sembla va començar a ser utilizat en aquest segle amb el significat de caseta o petita construcción per a viure-hi. De fet, apareix com a variació sinonímica, cosa que ens fa pensar que aquesta paraula no era massa coneguda.

19. Sembla ser el mateix topònim que es diu actualmente cala de la Calabarda.

20. En valencià, i en toto el català, és un fenomen conegut la tendencia a la caiguda de l’article àrab (que associem a les formes més usuals al-, as-, ar-) Potser caldria entendre la forma Lacant com una analogía amb els arabismes, grafia facilitada per la presencia de la preposició de sense apostrofar, habitual fins el segle XX. 21. Aquesta grafia era la habitual en l’època i es pronunciava com una sola sil.laba, com ara Elx.

Activitats quotidianes en l’Alacant de l’època moderna

(per Josep Forcadell)

A continuación reproduïm una selección de textes del segle XVI referits a les activitats quotidianes en l’Alacant de l’època Moderna segons el Llibre del mustaçaf de la ciutat d’Alacant1

[I]2 “Capìtols de les coses que.l mostaçaf deu fer en lo principi de la sua administració3.

[I] Lo mostaçaf, en lo començament de la sua administración, deu demanar et rebre del mostaçaf de l’any passat los padrons4 de vi, de l’oli, les balances, els marchs, la braça, l’alna5, el padró de la alna et les balances de pesar la carn, el canastó6 et la barçella7, et l’almut, et les lliures, el march de l’oli, el cafiç de la calç et tot l’altre aparellament que pertany a l’ofici del mustaçaf, et les dites coses deu tenir en son poder tro8 en la fi de l’any de la sua administración et ladonchs9 deu-ho retre et delliurar a l’altre mostaçaf que en aprés será elet.”

[CIII] Per a vendre peix primer s’ha de demanar al mostassaf que li pose preu

“Primerament, mana lo dit mustaçaf [Hyerònim Vallebrera] que ningún peixcador o peixcadors, ni altra qualsevol persona o persones qui portaran o treginaran10 a la dita e present ciutat d’Alacant, o territorio de aquell, peix de qualsevol género y manera que sia, no presumeixca, ni sia gosat vendre peix a persona ninguna, que primer, e ans de vendre aquel, preu sia demanat al dit mostaçaf, sots pena de I.X sous11 per cascuna vegada que será fet lo contrari.

Oficis de l'edat mitjana

[CV] “Que los carnicers no puguen vendre carn de truja per carn de porch, ni ovella per carn de moltó, ni carns mortesines, ni inflen algunes carns”

Item, com per furs del present Regne de València, en un capítol parlant de l’ofici de mostaçaf, fet y ordenat per lo alt y poderós rei En Jaume, primer, de inmortal recordació, sia despost, stablit e ordenat que los carnicers no puguen vendre carn de truja per carn de porch, ni carn de ovella o de bou per carn de moltó12, ni tinguen, ni [venguen] carns mortesines13 en la carneseria, ni corrompides, ni sobreposades, ni farcides, ni inflen algunes carns, [ni es] venen en la carnecería, mas en la fi de la carnecería e venen carn de bou o mortecines o corrompides; de altra manera si contra açò faran donen vint sous per pena dels quals ha[ja sa majestad] la terça part y el comú de la ciutat la terça part e aquel a qui será venuda, la terça part.

E per ço, per conservació del dit fur, ordinació y establiment de aquel, mana lo dit mostaçaf que ningún dels dit carnicer o carnicers sien gosat contravenir en manera alguna a la dita ordinació y disposición foral, sots la dita pena, partidora ut supra, e altres penes en dits furs y ordinacions del magnífich Consell de dita ciutat de Alacant apposades, expresades y declarades”

[CIX] “Que los porchs no puguen anar per la ciutat”

Item, mana lo dit magnífich mustaçaf y Consell que ningún no sia gosat portar ningun porch14, ni porchs per la ciutat, e si al contrari farà será encorregut en pena de deu sous y perdrà aquells.”

[CXIII] “Que los bacins15 no’ls pugen lansar16 fins a les VIIII ores de la nit”

Item més, ordena lo magnífich Consell no sia ningún gosat de llansar los bacins a la mar17, fins que les nou hores sien tocades, si al contrari farà sia encorregut en pena de V sous.

[CXXIV] Fraus de vi

Item més, per evitar fraus, damnajes18, ordena lo Magnífich Consell, per bé de la cosa pública, que ningun taverner, ne altra persona que tendrá vendería de vi, no sia gosat19 mesclar un vi al altre, ne posar aygua en sa bóta hon y20 haurà vi, ne mesclar vi novell amb Vell, ne vendre vi per adobar, ço és, mel, cansalada, sabó, ne altra cosa, en pena de sixanta sous per quantes vegades será trobat”.

[CXXV] ”Preu de vi, axí blanch com Vermell”

Item, més, ordena lo magnífich Consell que ningun Tavernes, ne altra persona, no sia gosat vendre vi a més preu de quatre sous lo Vermell y a cinch lo blanch lo cànter21, a pena de sexanta sous per quantes vegades será trobat.”

[CXXVI] “Dels que llansen aygües en la carrera”

Item, fon ordenat que ninguna persona, axí home com dona, gran o chica, no gose lanzar aygua bruta, ni clara, en lo carrer Major, ni en ningun altre loch, ni nengunes mundícies, ansa granar son enfront, aquel cada disapte, vespra de festa, en pena de cinch sous per cascuna vegada.

[CLXIII] ”De coma n de vendre el pa de la fleca”

Item, mana lo dit magnífich mustaçaf que ninguna persona que [tinga] pans per a vendre, no gose ne presumeixca d’enviar moça, ni esclava22, ni filla, ni moço, ni fill, ne criat, ni altra qualsevol persona per a vendre per la ciutat, ni per la plaça de la Mar, ni per lo moll, de nit ni de dia, sinó que si volen vendre lo pa lo hajen a vendre en los porches de la plasa de la lonja, que venen lo pa en ses cases, si contrafaran encórreguen en pena de sesanta sous per cadascuna que contravendrà. Y que les tals pastador o pastadora que contravendrán a la present crida, sien privades que no puguen pastar per ningun temps pa per a vendre.

E més Avant, manen que ningun hostaler, taverner, bodegoner, ni persona que aculga hostes en casa sua no gosen, ni presumeixquen vendre pa en cases sues, ni pastar pa per a vendre, sots la dita pena aplicadora los dos terços als magnífich jurats y mustaçaf e lo acusador.

[CLXV] Del preu dels ous

Item mana lo dit magnífich mustaçaf que ningún no sia gosat de vendre los hous a més preu de dos ous tres dinés, e açò en pena de cinch sous per quantes vegades contravendrà.

[CCVI] Ban sobre jornals, lloguer de mules i altres temes decidits en el Consell de 22 de desembre de 1564

“Ara ojats què us fan a saber de part del molt magnífich jurats de la ciutat d’Alacant per lo bé de la cosa pública:

[1] E primerament, per quant los menestrals de la present ciutat, és a saber, fusters, obrers de vila e pedrapiquers demanen de sos jornals excessius preus, més de l’acostumat […] ordena lo magnífich Consell que ningún dels dits menestrals, ço és, fusters, obrers de vila e pedrapiquers, no puxen guanyar més de cinch sous en jornal cascun dia y los menestrals sien obligats a venir a fer faena […]

[4] Item, que qualsevol persona o persones que tendrán mules per a logar, no puxa logar aquelles a més de vint sous per anada que farà de la present ciutat a la ciutat de València per huit diez, anant, reposant e tornant, e si més starà dels dits huyts diez, a rahó de dos sous e mig cascun dia y [així], respecte per a altres parts […]

[CCXXV] Ban sobre el forment23 i la farina [1585]

[1] Item per quant y ha molta suma de forments y farines en l’administració24 d’esta ciutat i la annayada, gràcies a Nostre Senyor, porta molt bon principi, i dins breus msos, ab la ajuda de Nostre Senyor, se culliran sivades, y en lo port d’esta ciutat y ha suma de forment, e per ésser lo forment de la administración y la farina perdre’s, si no ésser cas algún expedient, per remediar lo qual ordenen que no entre en la present ciutat e en lo terme de aquella, farina ni farines forasteres, axí de montanyes com altres, exceptades al mar […]

[2] E axí mateix ordenen que totes les pastadores ajen y sien tengudes a pendre farina de la administración y no pastar de altra farina, si no és de la administración, sots pena e privatió de pastadora […]

NOTES

1. Hem utilizat la transcripció publicada per M.I.

Cabanes en Almotacen. El Llibre del Mustaçaf de la ciutat d’Alacant, col. “Fuentes

Històricas de Alicante”, Ajuntament d’Alacant 1989, amb un estudi introductori sobre els libres de mostassaf i el contingut del d’Alacant, el corpus inicial del qual és el llibre del mostassaf de València, al qual es van anar afegint els diferentes acords, capítols i reglamentacions que aprovava el Consell d’Alacant o el mostassaf. A més a més, s’hi reprodueixen els bans, les crides publiques i les actes que en donen testimoni.

2. Reproduïm la numeració romana entre claudàtors utilizat en el Llibre del mostassaf.

3. Aquest capítol és una reproducción del text del llibre de València, problablement del segle XV. Això explicaría que hi haja una conjunció o altres connectors arcaïtzants (et, tro, ladonchs).

4. La primera responsabilitat del mostassaf era custodiar els patrons, els pesos, y les mesures que, preceptivament, s’havien d’utilitzar en tota la ciutat i erme com a models.

5. Mesura antiga equivalent a mig metre.

6. El canastó o calastó era un tipus de balança en què els braços poden portar plats o ganxos.

7. Mesura antiga per a àrids equivalent a 1/6 part d’una quartera, és a dir, uns once litres i mig.

8. ”fins”

9. “aleshores”, “llavors”.

10. Traginar és “portar d’un lloc a un altre alguna cosa, siga damunt el coll o l’esquena, siga damunt una bèstia”. Ells traginers, amb animals o amb carro, eren el shomes que es dedicaven al transport de mercaderies. A la comarca de l’Alacantí, a Sant Vicent del

Raspeig hi havia bones famílies i colles de traginers.

11. El sistema tradicional del País Valencià de comptar els pesos i les monedes es basava en el sistema de la lliura. Per a les monedes, una lliura, tenia 20 sous, i un sou tenia 12 diners. En el primer terç del segle XI, l’escrivà o secretari del Consell cobrava en tot un any cinquanta lliures, és a dir, unes 4 lliures al mes, aproximadamente.

12. “Mascle de l’ovella castrat”

13. Les carns mortesines eren les que provenien d’animals que havien mort de malaltía o per vellesa i, per tant, no es podien barrejar amb les provinents d’animals sans sacrificats pel carnisser per a ser venudes.

14. Era aquesta una práctica habitual en época medieval que a poc a poc els consells municipals aconseguien fer desaparèixer. En altres capitols es fa referencia en concret a l’anomenat Porc de Sant Antoni, porc que es criaba solt pels carrers i que el dia de Sant

Antoni era rifat entre els veïns.

15. “Orinal”, “bacinilla”. 16. És prou corrent encara en el segle XVI utilizar una sola 1 per a representarla ela palatal, que actualmente es representa amb dues eles. En aquest cas, com en altres, observem una variació gràfica sols en una línea de distancia.

Oficis antics de la ciutat i term d’Alacant (segles XVI - XVII - XVIII)

(per Josep Forcadell)

Les activitats econòmiques de la ciutat d’Alacant

Al segle XVI, la ciutat d’Alacant importava per mar articles de luxe, paper i armes; exportava llana, seda, sosa, barrella, espart, panses i figues, entre altres productes. Per terra es proveïa de blat castellà, perquè la producció pròpia era deficitària. L’activitat comercial al voltant del port i l’existència d’un castell, encara que sempre amb problemes de manteniment i millora, i diverses torres de vigilància costanera en la seua façana marítima, aporten altres elements per a fer-nos una idea aproximada dels oficis i les activitats dels habitants d’Alacant.

L’administració local, el Consell, en l’època foral (segona meitat del segle XIII fins primera dècada del segle XVIII) en ciutats reials del Regne de València com Alacant, era d’una certa complexitat i per tant, estava ben regulada, a través de les successives ordenacions municipals i normatives que va haver-hi, especialment des de temps de Ferran II d’Aragó, El Catòlic , fins a Carles II, el darrer Àustria. Després de la Guerra de Successió i la instauració de la dinastia borbònica, l’administració central depenent directament de la monarquia.

A través dels estatus o ordinacions específics dels oficis i càrrecs de l’administració local podem fer-nos una idea aproximada del funcionament diari de la vida de la ciutat d’Alacant.

En el segle XVII, Alacant exporta seda, vi (com Sagunt, l’altre gran port exportador de vi). Importava blat; espècies (pebre, clavell d’olor i altres), peix i lli, que redistribuïa pel Regne i per Castella.

La població es podria calcular en uns 1.500 veïns (o caps de casa), després de la forta davallada de principis de segle.

A partir de l’obertura del comerç amb Amèrica (1765) a altres ports que no foren els castellans de Sevilla o Cadis, en la segona meitat del segle XVIII, la ciutat es consolida com un centre comercial, a partir d’ara esdevé també el port del País Valencià, de Castella la Nova, d’Aragó i el segon centre d’exportació dels productes de Catalunya. Els productes principals que s’hi exportaven eren la barrella i els seus derivats, l’espart, vi (el fondellol), panses ametles i figues seques. La importació més destacada era el peix salat i les manufactures.

En el segle XIX, la ciutat actua de redistribuïdora del blat castellà i a finals de segle, amb la crisi de la fil·loxera a l’Estat francés, Alacant també participarà com la resta de comarques del País Valencià i Catalunya en el boom de la producció i exportació de vins.

A continuació, reproduïm diversos textos del segle XVII que regulen o descriuen el funcionament d’alguns dels oficis més importants per al funcionament de la ciutat, en el darrer segle de l’època foral, en plena edat moderna, i que ens permetran tenir una idea d’un Alacant que no arribava als 10.000 habitants.

1. L’ESCRIVÀ DE LA SALA

L’escrivà era un ofici de l’administració municipal, el Consell, que s’encarregava de la gestió administrativa i de portar la documentació general del Consell i dels òrgans, entre altres funcions. Reproduïm, a continuació, alguns dels capítols de les Ordinacions de l’Escrivà de la Sala1 en què es regulen les seues funcions, especialment les de fer i custodiar l’arxiu de correspondència de govern i les diferents provisions reials i ordinacions; el sou anual; el que pot cobrar de drets i impostos, i les sancions en què pot incórrer ell o els qui no complesquen les seues exigències d’acord amb la llei.

“[…] Ittem provehïm, ordenam y manam al dit escrivà no sia osat a exigir y cobrar de propis de ciutat més salari de un sou per qualsevol àppoca2 o mandato que farà y rebrà en favor de la ciutat i de cascuna carta dels llibres de contes així de clavariats com de administracions. […]

Ittem provehïm, ordenam y manam al dit scrivà no sia osat a exigir ni cobrar de qualsevol nou vehí per lo procés de aveynament y franquea que li donaran més salari de vint sous, i per qualsevol acte i testimonial de desavehïnament, deu sous, i per cascuna patent de naus y vexells de gàbia, huit sous, i de sagèties groses, sis sous, de aquelles emperò persones que la demanaran y voldran.

Ittem provehïm, ordenam y manam que lo dit scrivà aja de propis de ciutat i per portat lo dit llibre de Giradora dels fills de aigua3 i per totes les convocassions i ajusts de hereters i actes que rebrà en aquelles i per totes diffinicions que.s faran així al clavari de les pecúnies dels fruits desimals, venda de aigua de la dula del rei i per qualsevol altres actes que convindran rebre en dita Clavaria, deu lliures moneda, exigidores les cinch del clavari de les pecúnies dels fruits desimals y venda de aigua de la dula del rey […]

Ittem estatuhïm i ordenam que dit escrivà haja de propis de ciutat i lo clavari del comú pague a d’aquell cinch lliures per a paper, tinta i ósties i fil per a cloure lletres i cossir llibres de ciutat. Ittem estatuhïm, provehïm, ordenam i manam al dit escrivà que tots temps que de sa magestat o de sa excel.lència, o Real Consell vindrà alguna lletra o provisió real dirigida als justicia i jurats o als jurats o Consell, sia tengut i obligat a continuar lo dia, mes i any que es rep, dóna i lliura i notifica, i llegada que sia, la aja de cossir i registrar en llibre corrent de lletres i provissions reals perquè conste de la sabiduría de aquells com del cuidado o negligencia que se ha tingut en la exucusió de dites ordinacions y manements contenguts en dites lletres i provissions reals. E si lo dit escrivà dexara de fer o será remís o negligent en fer dites coses sia encorregut i encórrega ipso facto en pena de sinquanta lliures applicadores ut supra e, ulta, en suspenció de offici per tres anys.

Ittem provehïm, ordenam y manam al dit escrivà que hui és i per temps será sia tengut i obligat escriure, continuar i registrar en un llibre a part intitulat llibre de estatuts, provisions i ordinacions fetes per les reals vissitadors dels officials, propis i rentes de la ciutat d’Alacant,

tots e qualsevol estatus, ordinasions i provissions fets i fetes per les tals jutges, comisaris i vissitador reals […].

Ittem estatuhïm, provehïm, ordenam i manam al dit escrivà que per temps será no sia osat al temps dels manifests i alardos que fan los cavalls les persones que volen concórrer als officis de ciutat de continuar acte com la tal cavall que manifesten és lo propi que manifestaren en la reseña y alardo passat que no sia portant i mostrant i donant a llegir lo tal acte de compra i manifest […]

Ittem estatuhïm, provehïm, ordenam i manam al dit escrivà que de les lletres missives que per lo justicia i jurats li escriuran a sa magestat o a son lloctinent o capità general o Real Audiència o a qualsevol altre senyor temporalo qualsevol altra persona de qualsevol estat i condissió sia en nom i forma de ciutat sia tengut scriure i registrar en llibre particular i mà de lletres la tal lletra sots pena de sinquanta liures applicadores ut supra i suspenció de officis per temps de tres anys seguns és estat ordenat en el capítol vint-i-nou dels estatuts per al offici de jurats.

Ittem estatuhïm, provehïm, ordenam i manam al dit escrivà que en totes les sedes i albarans de sitiada en que haurà gastos de obres, jornals de totes les faenes respecten a pagar a la ciutat eo clavari de que lla en què abans de refrendar procure sien vistes i examinades en sitiada4 per la major part dels jurats amb la asistencia del síndic i presencia de la persona que haurà fet dites fahenes i obres y de lo obrer de murs, de tots los quals deu rebre jurament per a verificación i prova de dites cedes, preu i cost contés i declarat en aquelles, sia tengut i obligat de firmar i continuar a la fi de cada una de dites sedes de com se haurà fet lo dit examen i aprovació, i fermades en la forma acostumada per a que lo dit clavari les pague i lo racional les admita en conte de

llegítima data les quals dil.ligències, requesits i solemnitats li encarregam i obligam al dit escrivà fassa guardar i aquel guarde i observe sots pena de sinquanta lliures aplicadores ut supra i de suspensió de offici per tres anys5.

Ittem estatuhïm, provehïm, ordenam i manam al dit escrivà acompañant al racional, sia tengut tots anys de fer i rebre inventari de totes les municions que los offiçials i tenendors de aquelles tendrán en son poder i fer les demés deligències expresades en lo capítol 5 dels estatus fels i donats al offici de racional, les quals cosses sia tengut a fer sens poder pretendre ni demanar salari ni remuneario de treballs sots les penes en dit capítol apossades.

Ittem estatuhïm, provehïm, ordenam i manam al dit escrivà sia solícit y cuidadós en portat tots anys lo contrallibre apel.lat lo llibre del espillet als libres de clavari i de administrador axí de forments com altres dels propis i rentes de ciutat i adnotar i continuar en los dits llibres totes les partides de que tendrán noticia y memoria en benefici i utilitat de dta ciutat […]

El visitador reial que va dictar aquestes ordinacions va ser el Sr. Lluís d’Ocaña i en va prendre nota “Ginés Cristòphol Bellver, nottari, scrivà”.

ELS MESTRES

La generalització de l’educació primària es un fenòmen que es produeix avançat el segle XX, a partir del desplegament de la Llei Moyano (1857). En els segles XVI i XVII, quan es parla d’ensenyament hem de pensar que alguns xiquets, en les poblacions d’una certa entitat, podien assistir durant un parell d’anys, com a molt, a unes classes impartides per clergues o per mestres per a aprendre a llegir i escriure. Els qui tenien recursos podien pagar-se una formació major fins a les universitats valencianes (València, Gandia i Oriola) o de la resta de la Corona Hispànica. Les xiques tenien moltes menys oportunitats i no solien anar a cap escola. Una situació diferent era la de las famílies benestants, la noblesa local, els comerciants, que podien disposar de preceptors personals.

Provisió de 1623 sobre uns deutes del Consell d’Alacant a un Mestre d’Arts i a un Mestre d’Escola

“Nós, doctor don Luís de Ocaña Assesor Ordinari de Balle General per Sa Magestat en la present ballia Jutge Comissari i Visistador Real dels officials propis y rentes de la ciutat d’Alacant per quant nos és estat sinificat que Miquel Ribera, quondam, notari, mestre d’escola és mort. I lo salari de trenta lliures cascun any li eren consignadas de propis i rentes de la dita ciutat [il.legible] y paga de dit salari i lo reverent pare Llorca sacerdot del orde de la Santíssima Trinitat ha alguns anys té escola de llegir i escriure i ha servit i servex a la ciutat sens salari algú en gran benefici i

utilitat del comú de aquella y adita causa seria just consignar-li part de les dites trenta lliures de salari que gojava la dit Miquel Ribera son predecesor en dit offici, i que per lo semblant mosén Ginés Planelles diaca, Mestre en arts, está actualmente llegint un curs de Arts de orde i per nominació de persona feta per la Justícia i Jurats de la present ciutat sens a haver-li consignat ni pagar salari algú com sos predesesors en dit offici i càrrec an acostumat gojar de rentes de ciutat per ser just i a rahó conforme treballant en benefici i servici de la ciutat i fills de aquella en llegir dit curs es deu gratificar i pagar de comú de ciutat. Per tant, ordenam, provehim i mana als jurats de la dita ciutat hui són i per tems seran que tots anys durant la lectura de dit curs de arts se li ajen de pagar i paguen de propis i rentes de ciutat trenta lliures reals de València de salari conforme está acostumat de donar als Mestres han llegit lo dit curs i dit salari comencé a correr del dia que comensa a llegir en havant i al dit pare frare Pere Llorca se li donen i consignen quince lliures al any comensat de dis de febrer passat en havant interposant ex nunch protunch et alia contra en dites constitucions i consignacions de salari i paga de aquells nostres autoritats i decret judiciary dattis Oriola die quinta, a (nn)ii MDCXXIII.

Don Luis de Ocaña De provissió y manament de dit Senyor Visitador Reial Ginés Christophol Bellver, nottari, Scrivà

Text sobre l’ofici de clavari

El clavari era el que tenia les Claus de la Caixa on es guardaven els diners, és a dir, era el tresorer i responsable de les finances del Consell municipal, per tant, era qui autoritzava els pagaments.

“Els estatuts i ordinaçions que repecten a l’offici de Clavari7

[1] Primerament, attés conforme lo capítol catorze del real privilegi del nou regiment de la present çiutat, lo clavari és tengut, dins tres dies aprés de feta extractió i nominaçió de la persona per a dit offiçi, fer y fermar obligación de donar bon conte i rahó del dit son offiçi i administraçió i del diner que haurà rebut i entrat en son poder de dita çiutat i li será estat consignat per a cobrar i de restituhir i pagar lo que apparexerâ ser deutor i en orde de açò deu donar fermançes approvades per los justicia i jurats, racional i síndich o per la major part de aquells […]

[3] Item, statuhïm, provehïm, ordenam i manam al dit clavari que huy és i per temps será que no sia osat fermar ni ferme àpoca ni confessió ni altra cauthela de recepto a ningún arrendador de cisses ni drets de çiutat ni de administrador ni deutor de aquella que no sia pagant lo tal o tals arrendadors administrador o deutors en dinés contants, real i

effectivament, sots pena de privaçió de offiçis de çiutat i de tres-centes lliures exigidores de béns propis del tal clavari

El mostassà o mostassaf, paraula provinent de l’àrab hispànic mushtasàb, era la persona encarregada de contrastar oficialment els pesos i les mesures d’una població; de les obres en els carrers, de la higiene i la neteja pública; de vetlar per la bona qualitat dels queviures i dels productes que es posaven a la venda, entre altres funcions. En el cas d’Alacant, un any era cavaller i l’any següent era un ciutadà de mà major.

“Statuts i ordinaçions que repecten a l’offici de Mustaçaff

Lo mustaçaff és jutge peculiar de pes i mesura, privatim ad alios quoscunque judices, lo cual se elegeix i trau per redolí cascun any en la vigília de Sent Miquel per los justicia i jurats, síndich i Consell, com és ordenat per lo privilegi real del nou regiment, capítol dènou i per lo fur vint-i-vuit, rúbrica de Curia et Baiulo, fólio doce […]

Lo cual mustaçaff té cognició sumària i sens scrits en totes causes de obres de portals, de fenestres, de espilleres, estelisides, parets mijanes, de carrers i altres semblants fent derrocar les obres que són fetes contra furs i al que les obraran executar-los les penes estatuhïdes, ultra de refer lo dany causat; e que les carreres no sien estretes ni pijorades ni en elles possades brutedats ni fems ni gossos ni gats morts, si bé pot manar total hora que sien netes i agranades ab penes, i no pot per lo gobernador ni la justicia, conforme és dispost per lo fur nou, deu once, rúbrica de offiçi de mustaçaff, liber nonus fórum, fòlio dos-centstrenta-nou. També coneix dels pesos i messures i pessades falçes i no bones i de mercaderies i altres cosses sofisticades e contra tots artites i menestrals que en sos offiçis no se hauran bé i lealment […] y, axí pot conèxer contra clergue qui usa de pes i mesura falsa,

prenint les mesures i pesos falsos i rompre-les i posar-los en públich, i lo tal clergue no pot declinar de for ni goza del privilegi clerical i és la rahó perquè tota persona que vol vendre a pes i messura se ha de subjectar a les lleys del jutge a que se li toca i pertany la cogniçió de pes i messura. I al dit son offiçi s’esguarda inquirir los fraus dels taverners que mesclen sertes cosses en los vins i castigarlos a son arbitre. I axí mateix a tots los demés offiçials i venedors que sofistiquen i mesclen les vitualles i mercaderies que venen, com és dispost per lo fur nou, rúbrica de crimine falsi, libro nono, fòlio çent noranta-hu, i contra lo qui venen una cosa per altra, com és dispost per lo fur tercer de crimine falsi i per dit fur nou. E pot entrar per les casses dels particulars encara que sia de clergue, com tinga en sa casa vendería de robes o vitualles de pes i messura falçes sien condempnats en pena de sexanta sous, com és dispost per lo fur tercer, rúbrica vint-i-çinch de offiçi del pes i de les messures, libro nono, fòlio dos-cents-trenta-vuit. E qui fraudarà per o mesura, per la primera vegada pague sexanta sous i, per la segona, doble i, per la tercera, sia pres i punit com a lladre, i farà la instancia lo fisch, com ès dispost per lo fur trenta-tres del rey en Phelip Segon de l’any mil sinch-çents sinquanta-dos, fòlio onze […]

La ciutat, segons fur i privilegis del regne, deu tenir en la sala del Consell un pes, una messura, a la qual se puga recorrer en semblants pesos i messures, segons que axí fronch ordenat i manat en la visita, i ademés que tinguessen altres pesses i ampolletes per a comprobar ab les dels çequiers, sots les penes apposades en les ordinacions fetes a l’offiçi de sobreçequier, capítol vint. E jatsia per lo fur tercer, rúbrica de Establiments, Liber primo, fòlio trenta-sinch sia dispost que la mesura siauna en tot lo regne, emperò en la present ciutat d’Alacant per costum antiguíssima e inmemorial i axí de temps que dita çiutat i tota la Governaçió de Oriola de Sexona a esta part era dels reys de Castella i abans que fos unida al Regne i per lo semblant en totes les viles i llochs del condat i val de Elda, com són Elda, Petrel, Salines, Monnòver, Novelda, Asp i Monfort són majors que la mesura de la çiutat de València i Oriola, la qual costum i altres moltes que hi ha, ja sien contrafurs, se observen i guarden per particular privilegi del rey Don Jaume Segon, data en València decimo quinto chalendas Julii millessimo tercentessimo octavo.

[1] I en orde de les desús dittes coses provehïm, ordenam y manam al mustaçaff de la ditta çiutat d’Alacant, o al llochtinen en dit offiçi que huy són i per temps seran, no sia ossat exigir i cobrar dret algú de pes de totes aquelles mercaderies que portaran a la present çiutat per mas o per terra i aquelles que pesàran i vendrán en dita çiutat i son terme en gros i en lo pes del rey o per romana o balança com la tal dret de pes en gros sia degut i lo haja de cobrar lo fiel o arrendador del dret del pes i romana de dita çiutat i al dit mustaçaff tan solamente se li dega dret de pes de les coses i mercaderies i vitualles per a pesar les quals donarâ pes per a vendre per menut e açò sots pena de çinquanta lliures de sos propis béns exigidores i applicadores lo un ters a sa magestat i lo altre a l’acusador i lo altre al jutge qui executarâ dita pena.

[2] Ittem, provehïm, ordenam i manam al dit mustaçaff i al dit llochtinent en dit offiçi qui ara són i per temps seran no sian ossats exigir, llevar ni cobrar de les vitualles i mercaduries que portaran a la present çiutat per mar o per terra a consignar i vendre en gros8 dret algú de sucre, oli, matalafua, castañes seques, avellanes, formatges, ametló, figa, pança, sardina, bacallar, congre, merluça i altres consemblants vitualles a mercaderies a títol de que per costum se haurâ acostumat a cobrar com seria de cada càrrega una lliura: una càrrega de oli, una lliura; una càrrega de sucre, una lliura; una càrrega de matafua, una lliura; una càrrega de será, una lliura, i de cada vexell eo partides de formatge, una peça i al respecte de les demés vitualles robes i mercaderies. Per ço que, ultra de ser contra furs i privilegis del regne semblant exactió, aquella és dañosa a la república bé comú i al comerçi de dita ciutat i drets de aquella, per ço que moltes persones tractants i negoçiants i acostumats a portar vitualles i altres robes i mercaderíes a la present çiutat se retiren de les tals vitualles, robes i mercaderíes, i aço hajen de observar i observen i no façan lo contrari, sots pena de do-centes lliures de sos propis exigidores i applicadores ut supra.

[3] Ittem, considerat que lo mustaçaff, ademés del dret de pes i mesura ad aquel degut per rahó de son offiçi, sol i acostuma exegir i cobrar dret appellat de postura de totes les fruites i vitualles e demés cosses se porten a vendre a la plaça i çiutat d’Alacant per imposar i donar preu ad aquelles, lo qual dret de postura no és degut per furs i privilegis del pressent Regne ni per costum legitima, sí per abús introduhït per los mustaçaffs per sos particulars interessos i profits que de açò utilen, de què ha resultat i resulta notori i evidente dany e perjuhí al comú i bon govern i regiment de dita ciutat, per lo qual se augmentarien i augmenten los preus de dites vitualles i mercaderies venent-les a major for i preu i, a vegades, més de lo que demanen los venedors i los dits mustaçaffs los dissimulen los mals manteniments i los injusts pesos i preus per lo que de aquells reben, ulstra que per

rahó de llevar i exigir dit dret de postura moltes persones que acostumaven portar vitualles i mercaderies a dita plaça i çiutat se han retirat i retiren de portar-les. Per ço et alias, per resecar semblan tabús i mal costum i tan perjudicial i dañós al bon govern i regiment de la república i bé comú de aquella, provehïm, ordenam i manam al dit mustaçaff que huy és i per temps será que de huy Avant se abstinguen i no sien osats de exigir i cobrar semblant dret de postura, si bé aquella haja de imposar i donar francament i sens interés algú, sots pena de privaçió de offiçis i de restar inhábil perpètuament per a gozar de offiçis de çiutat, e ultra, en pena de çent lliures de béns propis exigidores i applicadores ut supra.

El capità d’artilleria del castell

El castell d’Alacant i les torres de vigilància de la costa9 des del terme de la Vila Joiosa fins al d’Elx eren una bona protecció per a la ciutat i per al seu port, per això hi haurà a la ciutat un reduït nombre de militars professionals, soldats, guardes i vigies. El Regne de València no disposa d’exèrcit permanent. Cada ciutat s’havia d’encarregar de la seua protecció, especialment les poblacions de costa i les importants pel nombre d’habitants o per estar situades en vies estratègiques. A banda de les guerres amb els castellans al llarg de la Baixa Edat Mitjana amb els intents d’apoderar-se del castell, convé recordar el bombardeig que va fer l’armada francesa el 1691 i, posteriorment, els setges i les lluites (1704-1709) entre austracistes i botiflers en la Guerra de Successió, amb els efectes corrosius per al castell, les muralles10 i les defenses de la ciutat.

Capità d’artilleria del castell11

“Lo offiçi de capità de artillería dels baluarts de la present çiutat antiguament lo acostumaven provehir i nomenar la çiutat per estar a són càrrech de la custodia, guardia i deffensa i la provissió i compra, així de les pesses de artillería, caxes i carretons, bales, pólvora i corda, i demés cosses necessàries, com la paga dels salaris deguts al dit capità i artillers nomenats i possats per dits jurats, i de present lo virrey i capità general los acostuma a donar títtol i patent de capità de la artillería, com també de tenedor de muniçions […]. E per quant en los negoçis i cosses de guerra consesteix la vitòria sic i los bons i pròspers sucesos d’ella en la llarga i bona prevenció, i a dita causa en temps de pau se ha de provehir lo que pot sucehir en temps de guerra, per a què estiguen aprestats i més los ports de mar que sempre han de estar ben custòdits i guardats i artillats. Per ço, statuhïm, provehïm, ordenam i manam de part de sa magestat al capità de la artillería dels baluarts de la present çiutat, al càrrech del qual está tenir conte de què los artillers tinguen ben encavalgades les peces de artillería en ses caxes i rodes, i les bales, pólvora, corda i demés muniçions i pertrets necessaris a sos offiçis, en que sia solícit i cuydadós visitar a menut dits baluarts i artillers i regonéxer lo que falta i fa provehir, i en particular que dites pesses, encavalgades estiguen Baix cubert, com per nós fonch provehït, ordenat i manat als jurats de dita çiutat en deu de juny de l’any mil sis-cents i vint, per escusar lo molt gasto i despesa que a dita çiutat se causa lo tenir al descubert i al sol i aigua i demés injúries del cel dites pesses, e per lo semblant provehïm, ordenam i manam als jurats de dita çiutat i al dit capità en què los sòls dels baluarts estiguen enllosats perquè dites pesses de artillería puixen los artillers ab facilitat i sens treball moure, correr i jugar per pla i per qualsevol part del baluart, segons que en visita i sots chalendari de deu de juny, mil sis-çents i vint fronch així ordenat i manat.

[3] Ittem, provehïm, ordenam i manam al dit capità de dita artillería que en los baluarts ahon estan les guardes no permeta que entre ningun foraster per lo dany que pot fer seguir i causar, axí en enclavar la artillería, com alias, encarregant així mateix al dit capità en qué los dits artillers no façen absencia de dita çiutat sens la sua llicènçia i, fent lo contrari, los puixa multar i castigar de pressó com en tot cas que seran cridats als baluarts per son orde i manament per a ajuda i reparo de les coses que se offeriran ho puixa fer i faça per consistir en dites coses la bona custodia i defensa de dita çiutat, lo qual los té asalariats per a dit effecte.

[4] Ittem, provehïm, ordenam i manam als artillers de les baluarts de dita e present çiutat i a totes les altres persones que hauran rebut del tenedor de muniçions, pólvora, corda o altres muniçions i pertrets de guerra, sien tenguts aportar llibre de conte i rahó i de les vegades que hauran armat i desarmat i tirat algunes peces ab distinctió i nominaçió expressa de les pesses de artillería ab què han tirat i disparat i per a quina ocassió i causa foren tirades, possant diez, mes e any, sots pena que, dexant-ho de fer i no donant descàrrech ni deseixida en lo modo i forma dessús declarats, sien tenguts a la paga i satisfactió de les muniçions rebudes en doble, applicadores al clavari del comú per a obs de comprar dittes muniçions i pólvora i en perdiçió de salari.

[5] Ittem, provehïm, ordenam i manam que per los jurats sia feta electió i nominaçió de una persona confident, al cual se li done en custodia i guarda i daval clau i per inventari tota la fusta que tendrá la çiutat per a serviçi de la artillería així per los baluarts com per les casses de particulars i Mestres que fan dita fahena com tota altra que per a el devant se comprarâ per a fer caixes, cups, rayos, palanques, com tota altra sort i manera de ferros, axí velss com nous que façen i sien vist fer i aprofitar per a adob de la artillería dels baluarts de çiutat i que la tal persona la haja de pendre per inventari tota la que rebrà o anirà rebent o donant i aquel no puixa lliurar, ni les demés cosses que tendrá a son càrrech i per inventari, al capità de artillería ni altre oficial que no sia precehint mandato dels jurats i feta confessió per lo Mestre que se li ha de lliurar per a fer la tal fahena, sots pena de deu lliures, applicadores lo hun ters al clavari del comú i lo altre a l’acusador i lo altre a sa magestat i de privaçió e inhabilitaçió de offiçis i pagar al doble lo que se haurâ donat.

Per a evitar el contagi per mar

La salut, entesa com a qualitat de vida, és una concepció de la segona meitat del segle XX, però els nostres avantpassats alacantins també tenien una serie d’actuacions per a procurar un mínim de salut per a tots els habitants de la ciutat. Així, el mostassà vigilava perquè els carrers i les places estigueren nets, sense aigües residuals, ni animals morts; el sobresequier s’encarregava de proveir aigua a totes les cases que tingueren cisternes; el Consell mantenia econòmicament un grup de dides per a poder alletar els xiquets que s’havien quedat sense mare, institució innovadora pròpia dels països de l’antiga Corona d’Aragó, i els morbers, funcionaris municipals, que s’encarregaven de vigilar els vaixells que arribaven al port per tal d’impedir-hi l’entrada i la propagació de malalties infeccioses. Convé recordar que a finals del segle XVI, Alacant va patir diverses pestes que li van fer baixar sensiblement la població. Vegem a continuació, algunes de les funcions dels morbers.

L’offiçi de morbers

[1] E considerat primerament que la present çiutat d’Alacant é sport de mar i que a dita causa és de molt gran tracte i comersi per a aportar i venir com vénen de cascun dia moltes naus i vexells de diferentes regions, terres i nacions i a vegades de parts contagiosses e infiçionades de peste, per a evitar lo cual mal és molt important i necessari tenir nomenades i diputades persones zelosses de la çiutat, salut i de la república que evittem donar práctica a semblant gent que de parts apestades i sospitosses de dit mal vendrán a la present çiutat. Per ço, statuhïm, ordenam i manam als jurats que huy són i per temps seran, que mentres los parexerâ no ser necessari fer electió i nominaçió de quatre persones de çiutat de chalitat i de fidelitat i zelosses de la salut i bé de la república que les ajuden a la custodia i guarda del morbo que sien tenguts a nomenar i nomenen quatre guardes del morbo i no més en número, les quals sien originaris naturals de la çiutat i zelosos del bé i salut de aquella, que no tinguen offiçi de corredor […]

[2] Item, considerat que als dits morbers eo guardes del morbo s’esguarda en rahó de dit son offiçi estar de guarda i en custodia en lo moll per a no dexar desembarcar ni saltar en terra ninguna persona de barca de qualsevol nau o vexell que haurâ arribat i entrat en dit port fins tant haja mostrat i donat en mans de la tal guarda lo patent de salut que porta i aquella lo hajen examinat i approvats los dits jurats i per aquells donada llicènçia de poder desembarcar i practicar, e que per rahó de dit treball se’ls acostuma pagar per les capitans i patrons de les tals naus i vexells i dites guardes cobre més salari del que és just se’ls done, de la qual exactió inmoderada los tals capitans i patrons se clamen. Però desijant obviar i resecar semblants abusos i que los tals capitans i patrons i navegants sien ben tractas per lo benefiçi que fan a sa magestat i a dita çiutat i als drets de aquella portant com porten diverses vitualles, robes i mercaderies per a provissió de dita çiutat i regne, statuhïm, provehïm, ordenam i manam a dites guardes no sien osats de exigir i cobrar per sos treballs més salari de lo assignat en lo present capítol, ço és, de una nau grossa, quatre reals; de naus chiques, tres reals; de una pollaca; dos reals; de qualsevol sagèties i vexells chichs, un real […]”.

Obrer de murs

El manteniment de les infraestructures públiques anava a càrrec del mestre d’obres de la ciutat i de l’obrer de murs i valls, que era l’oficial municipal encarregat de la supervisió, que sols cobrava si estava present en l’obra mentre el mestre d’obres i els altres obrers hi treballaven.

“Status i ordinaçions que pertanyen a l’offiçi de obrer de murs

[…] Aquest obrer de murs té obligaçió, quant se ha de fer alguna obra per conte de çiutat, cridar al Mestre de çiutat i advertir-lo de les obres que se han de fer per a provehir dels materials i pertrets necessaris i, lo dia senyalat al treball i obra, asistir en ella personalment i per sobre estant perquè treballe i faça fahena i, acabat lo jornal, té obligación de assentar i fer memoria i seda del Mestre i persones que han

treballat, assentant lo dia, mes e any e lo preu que cascú dels treballadors guanya y ha de haver en la qual així mateix se assenta i possa lo dit obrer i declara lo salari que per ordinaçió de Consell li és tassat y, formada i continuada dita seda, la porta lo dia de sitiada als jurats per a què, regoneguda i examinada i approvada, pressent lo scrivà i síndich i lo Mestre de la obra i obrer, precehint i rebent jurament dels tals, lo scrivà de la Sala, continue a la fi de cada una de dites sedes, certificant estar approvades i passades per dits jurats i offiçials per a què lo clavari les pague i lo racional, al donar los contes, los prenga i pase en conte de llegítima datta; i en orde de açó provehïm, ordenam i manam als dits jurats que al dit obrer de murs no se li paguen ni passen en conte los dits deu sous de dieta, sinó será constant per jurament del Mestre de la obra haver assistit personalment ab dit mestre i officials totes les hores del treball. Per çó que donant-se lo dit salari per dita assitènçia i no fent´la, no li és degut ni se li deu pagar.

[2] Ittem, provehïm, ordenam i manam que, en les obres donades a estall trançades per arrendament i canela al preu de menys donant12, lo dit obrer no puixa pretendre asistir i guanyar jornal o dieta […]”.

Documents del treball fet per un obrer de vila i manobres en una séquia del camí de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels

A continuació reproduïm diversos textos i anotacions que formen part d’un expedient per un treball fet per un obrer consistent en netejar de runa la séquia de les fonts del camí de la Mare de Déu dels Àngels, amb la memòria de la faena feta; la ceda, cèdula o relació; els justificants; l’àpoca o rebuts,

pel qual el receptor certifica que ha rebut del deutor la quantitat deguda; les comprovacions, l’ordre e pagament, els vist-i-plaus i els testes o testimonis de fora de l’administració municipal.

(creu)

Ceda i memoria de la faena que mestre Juseph Peres ha fet en desenrrunar la tosca de un tros de séquia del aygua de les fonts del camí de la Mare de Déu dels Àngels en Avant, de orde dels señors magnífichs jurats de la present ciutat d’Alacant desde dilluns que contaren 4 de dembre fins dimecres que contaren tretze de dit mes del añy 1662.

Primo, mestre Juseph Peres per set diez a sis reals, quaranta-dos reals …… 4 L 4 S Tomotheu Pina per set diez a quatre reals i mig ………………………………….. 3 L 3 S Vicent Gadea per set diez a quatre reals …………………………………………….2 L 26 S Nicolau Llobregat per set diez a quatre reals ……………………………………... 2 L 26 S Juan Noguera per sis diez a quatre reals …………………………………………..2 L 8 S Marcos Sanches per sis diez a quatre reals ………………………………………..2 L 8 S Per dos cafisos de algamasa a quince reals ……………………………………….3 L S De portar la algamasa en un cherrió i cabasos grans i chiquets ……………….1 L 2 S _________ 21 L 17 S Suma la present ceda d’estes set jornades i pertrets, vint-i-una lliura i dèsat sous: 21 L 17 S Thomàs Visedo, notari, obrer de murs i valls.

[ordre de pagament]

Los magnífichs jurats de la present ciutat d’Alacant ab tenor del present ordenen a Francés Joan Serdà, notari, clavari comú de les pecúnies de dita ciutat en lo corrent añy, done i pague a Juseph Peres, mestre obrer de vila de la presen ciutat, vint-y-una lliura, dèsat sous per la faena que a fet en desenrrunar la tosca de un tros de séquia del aigua de les fonts en lo camí de la Mare de Déu dels Àngels, segons consta per la antecedent memoria feta i fermada per lo obrer de murs i valls i cobrarà lo present, ab la qual i àpoca de dit nostre Juseph Peres ab jurament de que dita faena se a fet i gastat en la conformitat que en dita memoria es conté se li pendran en conte de llegítima data, paga i descàrrech. Datis Alicantis die XXII mensis desembris año Domini MDCLII

Francesc Múxica, jurat Juan Batiste Martí, jurat Berthomeu Joan Tredós, jurat

De provisió de ses magnificències. Honorat Boyer, notari i lo scrivà de la Sala

Dictis die et año

Àpoca Sit ómnibus notum que lo dit Juseph Peres, mestre de obrer de la vila de dita ciutat, gratis et scienter, confesa haver rebut del dit Francés Joan Serdà, notari, en lo sobredit nom, les vint-y-una lliura, dèsat sous, conteses en lo sobredit mandato et quia et caetera renuncia et caetera i jura que la faena contesa en dita memoria se a fet i gastat en la conformitat que en ella es declara. Actum Alicantis, el caetera.

[testimonis]

21 L 17 S

________ Testes, Joan Compañy i Francés Amat, treballadors, de Alacant habitadors.

Registrat Boyer, notari i scrivà de la Sala.

L’arrendament dels drets del Consell

Els consells municipals tenien, per les diverses ordinacions, provisions i furs, una sèrie de privilegis i drets sobre un conjunt considerable d’activitats que li permetien assegurar un bon proveïment de vitualles, mercaderies i productes imprescindibles per al bon funcionament de la població. A més, arrendar aquests drets a particulars aportava considerables ingressos a la Caixa municipal.

Arrendador del pes de la romana

“[3] Item, que lo dit arrendador de dret de pes de romana haja de exigir i cobrar un diner per quintal de tot lo que pesarâ ab la romana. Lo qual, així mateix, haja de exigir i exigeixca del venedor i no del comprador, sots pena de sexanta sous exigidors de sos propis i applicadors pro ut supra.

[4] Item, que lo dit pesador tots temps que será cridat, sia tengut, sots la dita pena applicadora i exigidora ut supra, anar a pesar ab la dita romana al lloch e casses de dita pressent çiutat i arravals de aquella, i si lo contrari farâ, ultra de ser encorregut en dita pena, perdrà lo dret ad aquel degut i los venedor i comprador puixen pesar ab qualsevol pes i romana, sens encorrer en pena alguna ni pague dret algú de pes.

[5] Item, que dit arrendador eo pesador sia tengut pesar de franch tots les taleques que aniran ab forment als Molins i tornaran ab farina, sots pena de sinch sous applicadors ut supra, exceptat del que comprarâ forment per a fer farina per a vendre.

[6] Item, que dit arrendador de dit pes sia tengut asistir personalment a pesar los exabegons del carbó, palla, leña, garrofa, regalicia, barrella, pansa, cansalada i tota alta roba i mercaderia que a dita çiutat i pes real se portarâ de qualsevol part, així per mar com per terra, a pesar i vendre, i no dexar ni consentir que altre per ell ho faça, si no será en cas de malatia o just impediment i a persona fiel i práctica, sots pena de vint sous applicadors ut supra.

[7] Item, que dit arrendador no puixa demanar ni exigir dret algú de pes dels mercaders forasters que voldran escandallar ab les romanes que tenen en ses casses les sues robes i mercaderies o de sos principals agens o corresponnents per a carregar aquelles en carros, bèsties o per mar en vexells, prestat emperò jurament per dits mercarders forasters tos temps que per lo arrendador los será demanat que les tal robes i mercaderies que axí hauran escandallat i pesades en la romana de sa casa no van venudes, cambiades ni permutades o donades en paga de lo que los tals mercaders, agens corresponsals o principals, perquè en lo tal cas durâ pagar dit dret a l’arrendador al jurament del qual se haja de estar i dita roba despachar de continente, salvo dret a l’arrendador de poder probar de que va venuda, permutada o cambiada, perquè en tal cas, provat lo contrari, lo mercader deurà pagar lo dret en doble y sexanta sous de pena segons és odenat per los capítols vint i vinty-hu, ab o qual se ha arrendat dit dret de pes. L’administració del forment o blat

Relació de drets o impostos que arrendava i cobrava el Consell d’Alacant el 1703, documents en els càrrecs del compte de la Claveria comuna. La majoria són drets (mollatge, sisa major i altres sises, peixa, saladura i tabac, fleca, pesos i romana, pells d’animals), en altres casos corresponen a propietats municipals o Establiments (en el cas de Sant Joan i Benimagrell, llogarets del terme d’Alacant, en aquell moment).

“Mollagie [‘mollatge’] Sisa major i peixca Drets nous Saladura i tabac Fleca [‘forn de pa’] Pesos i romana Sisa del oli de menut Sisa del tal de la toñina Pells de les reses Heretats de Valladolit i Cabanes, Chorros de aigua i molí de la Mata Casa del portal de Elig Arrendament del greix Robes del matador Avituallament de les carns

Drets corresponents al lloc de Sant Joan: Arrendament de la tenda de dalt Arrendament de la tenda de baix Arrendament de la tenda de Benimagrell Sisa de la carn Impossició de la carn Sisa major Avituallament de les cars [‘carns’] Arrendament de la fleca Arrendament de la taberna Arrendament del cubell”.

Alguns d’aquests drets, en alguns casos, se’ls reservava l’administració mateixa per la transcendència del producte. A continuació transcrivim alguns capítols referits a l’arrendador del forment o blat. Les ciutats valencianes de la costa i les que tenien horta regada, han sigut sempre deficitàries en blat, fins al segle XX, amb l’arribada del ferrocarril i altres vies de transport. De fet, un punt clau de l’economia de les nostres ciutats va ser la disponibilitat del blat per a fer el pa, per això l’interés a regular i vigilar permanentment el proveïment de blat. El blat arribava a la ciutat d’Alacant de l’Horta (de baixa qualitat per a emmagatzemar); per mar, de Sicília, Provença i altres ports mediterranis més allunyats, i per carro des de la Manxa.

De l’administrador del forment

“Status i Ordinacions que respecten a la administraçió dels forments.

[…] Per ço, per a evitar per al devant tan danyossa administraçió i procurar lo bé comú i la bona administraçió i provissió de forments i farines tan necessària a dita república, sens la qual no es pot pasar […]:

[…] administrador per a escudar de ser redarguhïts de mala administraçió sien tenguts de fer provissió i compra de forments al temps de la collita, finides i alçades les hores, que és lo temps quant més barat va i es ven lo forment, sens tenir consideraçió que la collita és estat abundant i fértil per totes parts, perquè açò no ha de ser causa per a descuidar-se en la provisió fahedora, perquè en temps de abundànçia se ha de fer per a el de sterilitat i per la comoditat del preu que entonces, i perquè de la terra fértil de ordinari i sol haver saca, és bé al principi de la collita i abundancia fer la provisió i compra.

[8] Item, ordenam i manam que no puixa comprar forment del terme de la present çiutat i ortes de aquella per a de aquel fer cambra per a tot lo any, per quant no és forment fort i que es pot conservar tot lo any, ultra de que la collita que fa en dites hortes i terme no es trau a vendre fora per lo avituallament i provissió dels vehïns i habitadors de aquella, ab què no se augmenta lo preu ni resta desprovehïda la çiutat i perquè la experiènçia ha mostrat que tots temps que se ha fet provissió de forments del terme, dita administraçió és estada perduosa, sots pena, fent lo contrari, de ser tengut de mala administraçió i als danys i menyscaptes i de sinch-centes lliures applicadores ut supra e de privaçió e inhabilitaçió de offiçis de çiutat. Regulació de l’ofici de carreter

Alacant en l’edat moderna va anar decantant-se cap a l’activitat comercial i de redistribució dels productes que les companyies estrangeres

(d’Anglaterra, Flandes, Bèlgica, França, Occitània i Itàlia) portaven els seus corresponsals o delegats a la ciutat. En la segona meitat del segle XVIII la llibertat per al port d’Alacant de comerciar directament amb Amèrica li va donar un nou impuls.

Les relacions amb Castella es feien a través de l’accessible corredor del Vinalopó, pel mateix camí per què havien circulat els àrabs i els romans per a accedir a la Manxa. La necessitat d’importar blat castellà i d’exportar els productes que arribaven al port, exigien un control de les activitats dels traginers o carreters, a fi que no s’emportaren sense permís determinats productes, si abans no havien carrejat cap a Alacant blat, o altres queviures.

Item, considerat que la pressent çiutat té privilegi real del dret de saca concedit per lo rey don Phelip segon, sa data en València a setze de febrer, mil sinch-çents vuitanta-y-sis, ab lo qual és provehït, ordenat i manat que ningún carreter dels regnes de Castella puixa detraure càrrech de la pressent çiutat que no sia portant forment o altres vitualles per a lo avituallament i bastiment de aquella i que lo dit forment és costum entrar i lliurar en poder de l’administrador nomenat per çiutat i volent escusar los fraus en semblant administraçió se han fet per lo passat: Provehím, ordenam i manam que ningun ostaler ni corredor de çiutatni altra persona puixa anar a fer i traure albarà de saca a casa de l’administrador en lloch i nom i per lo carreter o carreters, si bé los tal o tals carreter o carreters en persona sien tenguts de anar a fer i fer traure dit albarà de saca portant ab si lo forment al dit administrador […]

[19] Item, provehïm i manam que la guarda i fiel de la acá deputada per dita çiutat no sia osat dexar exir ningun carro castellà ab càrrech fora los portals de la pressent çiutat que la tal guarda no tinga en son poder lo albarà de saca fet i Fermat per lo dit administrador i referendat per lo dit scrivà i Fermat per hu dels jurats de dita çiutat […] [21] Item, que ningún carreter o cherrioner, així de la present çiutat com foraster, ni hostaler, ni alta persona alguna, així ab charrió, bagatge, carro, ni carretó, sia osat a traure ni traga roba ni mercaderia ni càrrech algú per a algún castellà per saca […]

[23] Item, considerat que per los llibres de administraçió consta que los jurats, passats donaven llicènçia als carreters castellans i altres arriers de traure de la pressent çiutat moltes robes i mercaderies i altres vitualles sens aver portat lo dret en forment, si ab sola obligaçió que feyen de que portarien, de que no curaven portar, de lo qual redunda notori prejuhí a dita çiutat. Per ço, per escusar aquel, provehïm i ordenam que los justíçia i jurats ni ningun altre qualsevol offiçial ni administrador y cambrer sia osat donar llicència de saca ni traure càrrech algú foda de la pressent çiutat per a Castella a foraster eo castellâ ab promesa eo obligaçió qui lo tal faça que portarà lo dret eo forment degut per dita saca, sots pena de pagardel propis lo dit dret i, més, vint-y-çinch lliures, applicadores ut supra.

L’offici de sobresequier

La regulació del proveïment d’aigua per a consum humà i per al reg era una de les prioritats del funcionament d’una ciutat mediterrània com Alacant, amb poques i concentrades precipitacions.

Status i ordinacions que respecten a la distribuçió de les aygües a regar i a l’offiçi de sobresequier

Los jurats i Consell de la present çiutat no sols són jutges administradors, conservadors i repartidors de les aygües vives discorrents per la cèquia de Consell de çiutat, sí també de les aygües represades i del nou rech del Pantano […]. La qual jurisdictió, administraçió i repartiçió la exerçeixen dits jurats per medi del sobresequier que trau per sort i redolí la vespra de Pasqua de Espirit Sanct […]

De les provissions, declaraçions i sentènçies que farà i donarà dit sobresequier será als jurats, excepto de les que farà i donarâ en causes i negoçis pertanyents i tocants a la aygüa del nou rech del Pantano. En aquest offií hay alternativa entre los cavallers i ciutadans del sach de mà menor i, axí, en lo hun any está tret de cavallers i en lo altre any un çiutadà de mà menor, com és dispost per lo dit capítol vinty-tres de dit real privilegi del nou regiment. A càrrech de qual sobrecequier está lo elegir i nomenar çequiers eo repartidors qui donen i reparteixquen la aygüa a regar cascuna martava17 , y de les culpes, danys i fraus que los tals çequiers faran en la repartiçió de dita aygüa i en no donar-la a tots los hereters regans dins lo vint-y-hu diez de cascuna martava és tengut dit sobreçequier en cas no haurà rebut fermançes i donees i suffiçients en suma de tres-cents lliures, si ja per los jurats ab intervençió del síndich dels hereters regans o per lo Consell de dits hereters consiliarment ajustats no se acordaran de nomenar martavers per a cada martava i que cada martaver nomene a son càrrech hun cequier, les culpes, danys i fraus del qual resta i corra a càrrech del dit martaver i vengut aquest cas i modo de repartir dita aygüa a regar.

[1] Primerament, provehïm, statuhïm, ordenam i manam que no sia elet i nomenat un mateix çequier o repartidor per a dos martaves consecutives per escusar los fraus, invonvenients i danys que solen succehir i fer-çe servint un cequier eo repartidor per a dos martaves consecutives, no la martava al davant poder anar en compañía de altri.

NOTES

1. Arxiu Municipal d’Alacant (AMA), armari 1, llibre 7, pp. 283r-286v. La documentación de l’època parla de “la Sala o Consell” per a referir-se a les dependències municipals, con encara avui els valencians d’una certa edat diuen “Ca la Vila” per a referir-se a la casa de la vila o ajuntament. 2. Una àpoca era un document que feia les funcions de l’actual rebut. 3. El llibre de la Giradora era on es portava el contro del repartiment de les aigües del riu Montnegre que regava l’horta d’Alacant. Les aigües de reg estaven formades per les aigües velles, les que portava el reiu abans del funcionament del Pantà de Tibi (1594), que eren propietat dels terratinents de l’horta, i les aigües mortes, és a dit, les del pantà, anomenades també la “dula” o tanda del rei. A diferencia de la resta del País Valencià, a l’horta d’Alacant, les aigües es compraven en subhasta. 4. Una sitiada era una trobada o reunió, en aquest cas, dels jurats, òrgan decisori del municipi, que juntament amb el justicia, la máxima autoritat municipal i els consellers, órgan d’expressió de l’opinió popular, eren els principals càrrecs del govern ciutadà, elegits tots pel sistema d’insaculació. 5. Vegeu, més endavant, un exemple de documents en què se segueix en tots aquest tràmits en relació amb la neteja de la sèquia del camí de la Mare de Déu dels Àngels. 6. Llibre de Privilegis, armari I, libre 7, ps. 281 v i 282r (AMA) 7. Armand Alberola i Maria Jesús Paternina, Ordenanzas municipales. Alicante. 1459-1669, Ajuntament d’Alacant. 1989. 8. La instrucción de no cobrar cap impost per l’entrada de mercaderies (“dret de postura”) per a ser venudes a l’engròs perseguía asegurar un bon proveïment, i per tant un bons preus, per a la ciutat. 9. Vegeu el Llibret 1998 de la Foguera Avd. Loring-Estació i les ordinacions de la costa marítima del regne de València (1763), estudi i edición de Joaquim Martí Mestre BSM, Institut de Filología

Valenciana – PAM, València-Barcelona 1991. 10. Vegeu, Pablo Rosser, Origen i evolución de las murallas de Alicante, Patronant Municipal del V

Centenari de la Ciutat d’Alacant. Alacant 1990. 11. A. Alberola i M.J. Paternina. Ordenanzas municipales. Alicante, 1459-1669, Ajuntament d’Alacant 1989. 12. La manera més corrent de fer les subastes de contractes públics era “a canela encesa”, és a dir, quan s’obria una subhasta s’encenia una canela o ciri i, mentre cremara, es podien admetre oferts

“al menys donant”, és a dir, “a la baixa”. 13. AMA, armari 4, llibre 1, Claveria, any 1663, foli 29r-29v.41 14. El sistema monetari valencià fins a la derogació dels furs el 1707 es basava en tres monedes, com el sistema carolingi, la lliura (L) que valía 12 sous (S) i el diner (D). 15. La capacitat es mesurava amb diferents recipients segons el que s’haguera de comptabilizar (líquids, cereals, calç…). Un cafis equivalía a 24 barcelles; una barcella equivalía a una sisena part d’una quartera; cada barcella es subdividia en 4 almuds. Un almud, al regne de Valencia, equivalía apoc més de 4 litres. 16. AMA, Armari 4, llibre 13. Clavería, foli 2r-11v. 17. Una martava era un torn o tanda per a orgenar el reg amb les aigües del pantà que durave 21 dies.

Els martavers eren els qui se’encarregaven de distribuir i seguir l’aigua.