L'Escola del Mar, any zero

HISTÒRIA

Escola de mar

ARA. 05/01/2022. https://www.ara.cat/opinio/escola-mar-any-zero-anna-pages_129_4231683.html

L'Escola del Mar, any zero

Per: Anna Pagès

Imatge d'arxiu de l'Escola del Mar / Viquipèdia

Ensenyar història en una època de presentismes múltiples, narcisismes mediàtics i negacionismes

d’estar per casa és una tasca difícil. La història esdevé una nebulosa per totes les coses oblidades que no hem viscut en primera persona. Parlar de commemoració o de centenaris en aquest

context resulta, pel cap baix, una feina ben galdosa. Tanmateix, ens cal fer un esforç col·lectiu per

demostrar a les noves generacions que el valor del passat és que és aquí mateix, entre nosaltres.

Això els joves ho entenen molt bé quan aconseguim trobar un llenguatge per fer-ho visible.

Fa cent anys obria les portes a Barcelona una escola excepcional: l’Escola del Mar. Un dels edificis més emblemàtics dels Grups Escolars de l’Ajuntament de Barcelona, creats per Manuel Ainaud. Dissenyada i construïda per l’arquitecte Josep Goday, aquesta escola estava situada a la platja de

la Barceloneta, amb una estructura de fusta, elevada per un conjunt de pilastres de la sorra, amb

el mar al davant. Octavi Fullat Genís, de 93 anys, recorda l’escala de cargol que conduïa a la platja a l’hora d’esbarjo, la llum intensa al final dels graons i l’olor del mar que s’hi enfilava. Els nens i nenes d’aquesta escola eren habitants del barri de la Barceloneta, però també venien d’altres 23 Gener 2022

llocs de Barcelona, amb el tramvia i el distintiu al braç dels Grups Escolars. L’escola funcionava com una república d’infants, amb càrrecs escollits per la quitxalla. La idea de la vida social, inspirada en la proposta d’Ovide Decroly, alimentava la il·lusió d’una societat més justa i, sobretot, més culta i civilitzada. L’optimisme del seu director, Pere Vergés, de la generació de

grans mestres renovadors, així com la seva exigència en les coses ben fetes, va convertir aquella

experiència en una cosa única. L’escola va ser bombardejada pels avions de Mussolini l’any 1938. Només van quedar les pilastres de pedra, dretes i mudes al bell mig de la runa. Sortosament, cap

infant ni cap mestre va prendre mal.

Una de les lliçons de la història és que hi ha coses que les bombes no han pogut arrossegar

A classe d’història de l’educació hem fet servir la Memòria Digital de Catalunya per anar a visitar

aquest lloc abans que les bombes el destruïssin. Hem llegit el número 2 de desembre de l’any 1933 de la revista Garbí, creada pels infants com una publicació mensual. En aquest número, Lluís

Nonell, de 14 anys, i Miquel Ybarz, de 12 anys, expliquen el funcionament dels colors de l’escola i la distribució dels càrrecs. També fan una descripció detallada dels obstacles de la vida col·lectiva,

de les enveges i de les rivalitats: “Alguns nois han canviat de classe i han sortit noves revistes. Ara

podem dir que en fan totes les classes, però cada una té un caire ben seu, perquè parla de les

seves coses i ha desaparegut del tot la crítica grollera. Es critica, sí, però serenament”. Eugènia Nonell, de 14 anys, publica una redacció sobre el mar: "Des de l’escola veig el mar. De tant veure’l he après a sentir-lo i a estimar-lo". En comentar a classe aquestes paraules escrites, es fa

com un silenci dens. Quedo sobtada en descobrir algunes estudiants amb els ulls amarats de

llàgrimes.

Aquests nens ja són morts, però les seves veus encara ressonen per a nosaltres, avui, a les

pàgines digitalitzades del número 2 de la revista Garbí, any 1933. Un dia, i gràcies a la

digitalització, els joves estudiants de magisteri es commourien en llegir les seves ratlles. A

primera hora del matí, l’Eugènia, en Miquel i en Lluís eren allà amb nosaltres, asseguts a tocar, amb l’esperança als llavis. Una de les lliçons de la història és que hi ha coses que les bombes no han pogut arrossegar.

24 Gener 2022