Això de viatjar és ... Estocolm a dues veus Això de viatjar és pura droga, ja fa set anys que la meva amiga Dolors em va comentar que la Biblioteca organitzava una sortida a Sardenya. Va posar tanta il·lusió en la descripció del fet que em va fer pessigolles i de la mateixa manera li devia transmetre jo a la mare, que al dia següent ja érem a l’Agència de Viatges Sakkara per reservar els dos passatges. Va ser inoblidable, tant, que des d’aquell dia i un cop a l’any i durant quatre o cinc dies faig un viatge amb la gran família que en el decurs d’aquests anys s’ha anat fent. I no paro de recomanar-lo, cada any li dic a la meva amiga Montse que ha de venir.... L’Anna m’havia dit cada any, des d’en fa set, d’apuntar-me als viatges organitzats per la Biblioteca, però unes vegades perquè no podia, d’altres perquè no “podia” (no hi havia prou “guita”), no en vaig tenir l’oportunitat. Aquest any, quan l’Anna em va dir que se n’anava a Estocolm, no sé massa ben bé per què, em vaig decidir a viatjar a la capital de Suècia, vaig deixar la família a Arenys, i en cinc mesos –ai las, encara no sé com he pogut- vaig reunir els diners que necessitava i, a Suècia hi falta gent. Que la cosa anava seriosament me’n vaig adonar quan em van convidar a una reunió per explicar-nos el viatge i tot allò que visitaríem. I va i em trobo 50 persones, no totes d’Arenys, que pràcticament es coneixen totes (es veu que quan en fas un de viatge, repeteixes), que són com una FAMÍLIA, sí en majúscules. Un grup d’amics que viatja, però per les que el viatge no és només lleure, és també, i en majúscules, cultural institucional. Per sort, hi ha alguna persona per a la qual és la primera vegada i encara coneix menys gent que jo, bé no seré l’estranya, la primerenca. Suècia, Estocolm. Sempre s’ha dit que és un país molt fred i amb poca llum, doncs no l’hem vist així, ni fred ni amb poca llum, ja que ha sigut en el solstici d’estiu i en aquestes latituds el fred és fora i el dia llarg, molt llarg; però sí que ens hem trobat amb plugim, cada dia i durant tota la nit. Un país molt gran, molt gran, molt verd i amb molta aigua, i amb infinitats d’illes: grans, mitjanes, petites, habitades i deshabitades. És un país que necessita temps per ser conegut, però el que ens ha meravellat i ens ha fet vibrar ha estat l’agraïment de qui, durant tots aquests anys, ha fet possible i ho ha portat a terme, la nostra amiga, perquè crec que és una amiga, no meva sinó de tots: la Mercè Cussó, la nostra gran i admirada bibliotecària. Gràcies Mercè per deixar que en tots aquests anys i amb la teva companyia haguem pogut conèixer part d’aquest món del què formem part. Sorpresa!!!!
La nostra primera visita és la biblioteca més gran de Suècia. I no seria l’última, però sí la més tradicional, la més silenciosa (sala A, sense cap soroll, Sala B es pot tossir, Sala C, podeu parlar), seguirien els propers dies la d’Uppsala, la quarta ciutat de Suècia, i el centre universitari més antic d’Escandinàvia, i encara una tercera “La millor del món”: no diríeu mai on està situada, al lloc menys silenciós possible: al bell mig d’un centre comercial. Veieu, no només un viatge cultural, ni turístic, sinó institucional, com si no podem entrar a la biblioteca pública, a la mateixa sala on els estudiosos estan consultant els llibres que necessiten en el més estricte silenci, o visitar la Biblioteca de la Universitat d’Uppsala, i veure l’antiga sala d’anatomia, o que tot un catedràtic, en Dan Nosell, de la Universitat d’Uppsala, abans de dirigir la tertúlia literària que ens va portar a Estocolm, ens fes una conferència sobre el seu tema preferit (és especialista en l’obra d’Àngel Guimerà i coautor d’un llibre que explica per què mai va guanya el premi Nobel: no era espanyol), o que la directora de la Biblioteca Kista, la millor biblioteca del món, ens fés una conferència de com van pensar, fer i organitzar tota una biblioteca amb espais oberts, totalment diàfans, i situada expressament a l’àtic d’un CENTRE COMERCIAL, impressionant, de dimensions colossals, on hi trobes coses tan inusuals com hamaques penjades (ei, i no desentona), les cadires situades de cara al carrer, espais semi tancats per estudiar, en sofàs, en taules petites de bar, i on no tothom que hi és llegeix un llibre, alguns dormen, es relaxen, miren al carrer, juguen amb l’ordinador, llegeixen, estudien, treballen, i els nens, sorollosos com són, juguen en aquest espai obert. Més d’una bibliotecària que ens acompanyava en el viatge prenia notes durant la conferència, i el tema a discutir posteriorment havia de ser com encaixaria a casa nostra, que per no tenir, no tenim ni centre comercial. Recordo que parlant amb la Montse i engrescant-la vaig ometre que s’havia de llegir un llibre com a motiu del viatge. Aquest any s’ha tractat de “El joc seriós” de Hjalmar Söderberg, publicat l’any 1912, escrit amb un estil magistral i que ens mostra la passió i l’engany, la moral i els somnis d’una època llunyana que no deixa de ser contemporània. Com cada any, en el decurs dels desplaçaments amb l’autocar, és costum inveterat fer lectures de poesia o de fragments literaris que tenen a veure amb la ciutat que es visita, aquest any, cada dia, en pujar a l’autobús, sempre hi ha hagut un voluntari –si us plau, per força, és a dir, a dit- que ha llegit un fragment escollit expressament per la Mercè Cussó i en Pep Quintana del llibre “Cartes de lluny” de Josep Pla, que hi va viure durant un temps. No hi hagut sopar o dinar que no hàgim tingut sorpresa: a tall d’exemple, el dia que vam visitar el Museu Strindberg, en Pep Quintana i la Mercè Sàbat, ens van delectar durant el dinar amb un fragment de la seva obra més celebrada La Senyoreta Júlia.
M’he sentit privilegiada. Des de fora estant m’he sentit com aquella persona que té la immensa sort i el privilegi de posar l’ull per un forat i veure i gaudir d’allò que està reservat només per a uns quants: la família de viatgers, de culs inquiets, de persones que, a la vegada que gaudeixen les unes amb les altres, tenen i satisfan inquietuds que van més enllà d’un viatge. He tingut la sort, a la meva primera vegada, d’assistir a un viatge que a més de plaer, de vacances, cultural i institucional, ha estat l’homenatge que els viatgers han retut a la Mercè, per aquests anys en què ha estat l’ànima de la Biblioteca i tot el que s’ha fet en ella, i l’estimen, vaja si l’estimen, i amb raó. Ja us ho dic, privilegi de la persona que des de fora ha vist el món d’aquesta gran família per un forat. Decididament, l’any que ve HI TORNO, i m’apunto a la tertúlia literària mensual. Ep, TORNEM. Anna Cucurull Montse Comí