LA PUGLIA, UNA DESCOBERTA
El llibre “La maledicció dels Palmisano” de l’escriptor gironí Rafel Nadal, va ser la inspiració per al viatge literari d’enguany organitzat per la nostra Biblioteca. El lloc on es desenvolupa l’acció d’aquest llibre: La Puglia, una regió poc coneguda, gairebé verge, del sud-est d’Itàlia que tot just, fa pocs anys, comença a tastar el boom turístic i per la qual, els seus habitants, clamen a les altes instàncies italianes, que tan sols miren cap al nord, el reconeixement necessari i els ajuts adequats per tal de preservar tot el Patrimoni que els han deixat els seus avantpassats.
La casualitat ha fet que en el 60è aniversari de la Biblioteca, han estat 60 les persones que ens hi hem traslladat per conèixer aquests paratges, dels quals Nadal fa una descripció exacta en la seva novel·la, de tal manera que en escoltar-ne un paràgraf en la lectura de cada matí, com és costum en començar la ruta, en arribar al lloc descrit localitzem els indrets en el punt exacte on els explica. La Puglia, regió situada al “taló de la bota d’Itàlia”, la península del Salento, banyada pels mars menors Adriàtic i Jònic, al llarg dels temps, abans que s’incorporés a l’estat italià, ha estat envaïda per grecs, romans, turcs, normands, aragonesos/espanyols i venecians. Tots hi han deixat les seves empremtes en els edificis que, encara avui dia, conserven les traces i els costums de cada època. Les cases emblanquinades amb calç d’Ostuni -ús heretat dels grecs per protegir-se de la calor i pel seu poder desinfectant- enfilant-se per un turonet dominant la costa plena d’oliveres i vinyes. Lecce, anomenada “Florència del Sud”, amb el seu amfiteatre construït durant la dominació romana, les cases i palaus d’estil barroc (barroc leccese) que es troben per tot arreu del casc antic, principalment la basílica de la Santa Croce i la Piazza del Duomo amb la catedral. A la riba del mar Jònic trobem la ciutat de Gallipoli, “ciutat bonica”, marinera i barroca, estratègicament situada i fortificada per a la seva defensa.
Otranto, la ciutat situada més a l’est d’Itàlia des d’on, en dies clars, es pot veure, al davant, la costa albanesa, va ser un dels ports més importants per al comerç cap a l’Orient. Assetjada i conquistada en diverses ocasions, desprès d’una resistència numantina a finals del segle XV, els musulmans varen aconseguir conquistar-la matant més de 800 habitants per negar-se a convertir-se a l’Islam. Coneguts com “Els màrtirs d’Otranto”, són venerats en una de les capelles de la catedral.
Alberobello, un dels llocs més bonics de la vall d’Ítria pels seus originals “Trullis”, habitacles circulars construïts amb la tècnica de pedra seca emblanquinada amb calç, teulada cònica de pedra grisa rematada amb un pinacle, en general una bola, però també amb símbols místics i religiosos. Fem una ràpida passada per Locorotondo, situat dalt d’un turonet amb vistes a la vall d’Ítria. Una vall de vinyes que produeixen vi blanc amb D.O. El seu patró Sant Rocco (Sant Roc) també els va protegir de la pesta, i per Polignano a Mare, un petit poblet de pescadors, lloc de naixement del cantant Domenico Modugno, situat sobre un penya-segat de coves perforades per l’efecte del mar, i cases penjades just arran la vertical. També una breu visita a l’església de Santa Maria di Barsento a Noci, lloc on transcorre una part de l’acció del llibre de l’autor italià Nicola Lagioia “La Ferocitat”. La sorpresa va ser que en un pati al costat de l’església, un grup de músics i ballarins ens varen oferir una mostra del ball típic de la regió del Salento: la “pizzica” ó “tarantella”, i al final també ens hi van convidar a participar. L’acció de la novel·la La Ferocitat, però, transcorre bàsicament a Bari, i en la seva Universitat va ser el lloc on hem fet la tertúlia literària d’aquest llibre.
Bari, la capital de La Puglia situada a la riba del mar Adriàtic, no té la massificació de les ciutats costaneres a què estem acostumats. El llarguíssim passeig marítim, el “Lungomare”, és lloc de trobada dels seus ciutadans i visitants. Passejar pels carrerons i placetes del centre històric, la “Bari Vecchia”, es retrocedir en el temps. A ple carrer hi trobem parades de venda de les típiques “orecchiettes” (la pasta pròpia de la regió) que les mateixes venedores van confeccionant. Caminem cap el Castell fortificat i la muralla i no ens podem deixar la basílica del patró de la ciutat, Sant Nicola de Bari, on guarden les restes del Sant arravatades als turcs, quant Anatòlia va ser conquistada pels musulmans. Durant el viatge hem pogut degustar la pasta italiana pròpia de la regió, bàsicament les orecchiettes, amb tomata, amb carn, amb marisc ó amb verdures, però: Déu meu, quins plats!! També el peix, en ser una regió marinera, ha estat un dels plats més freqüents. De totes maneres el més sorprenent ha estat “l’Antipaste”, una mena d’aperitiu, tant a l’hora del dinar com del sopar. En ocasions es tractava de vertaderes “delicatessen”, en d’altres tan abundants com si es tractés ja del primer plat, i... com no, els gelats!!..... i el cafè... i la calor! Antoni Sintas i Paquita Nicolau