El novè, a terres víkingues “Més lluny, sempre molt més lluny, més...” cantava fa uns anys en Lluís Llac. De la mà de la nostra estimada Biblioteca, enguany hem anat lluny i amunt. Força amunt. Fins a Suècia! Dels 8 viatges anteriors, és el que s’ha pujat més al nord. I segurament és el que s’ha anat més lluny de Catalunya (ara hauria de comprovar si Estocolm es troba a més o menys distància d’aquí que Istanbul, que crec va ser el segon). Bé, tant li fa,... del que es tracta és que aquella primera sortida, proposta original amb anada a l’Alguer per celebrar els 50 anys de la biblioteca, el 2008, va ser una gran troballa i any rere any, ha tingut i té una continuïtat in crescendo. I que es reinventa cada any amb èxit més que evident, deixant cada cop el llistó més alt. Si ja tenia i té infinitats de virtuts en molts aspectes, alguns molt avantguardistes, la Biblioteca, en els seus 60 anys de vida, hi ha afegit la de ser intrèpida i pionera també en això, amb aquests viatges, una espècie de còctel de literatura, cultura i turisme. Ja ho va deixar clar la seva estimada i veterana directora, la Mercè Cussó, el dia de la presentació de la l’expedició lúdica/lletraferida a terres víkingues: “...penseu que en això també som l’enveja de moltes altres biblioteques de la xarxa”. Doncs, felicitem-nos-en! Ara ja són una cita ineludible. Una mena de joia de la corona. La meva dona, la Cruz, i jo ja en portem tres de fets i, podríem dir, que ja en som uns addictes. I no només pel destí triat (que també), sinó perquè sabem que hi ha nivell i solvència. Per la vivència que representa i per l’ambient de bona companyia (bon rotllo, en diuen ara) que s’hi respira, on es renoven coneixences i amistats. Per això les viatgeres (predominen les dones) més assídues sovint qualifiquen el grup de gran família. Perquè,... els viatges han de ser quelcom més que fer el turistes, que sovint es limiten a veure museus, pedres i paisatges. Ja ho deia Paul Bowles: “el millor del viatge són les emocions que compartim en un indret propici”.
La sensació dels tres viatges que hem fet (i sé que els de la resta) és de que tot flueix, sense quasi adonar-nos. Densament, però sense estrés. S’aprofita molt el temps, però sense aclaparament. Sembla talment que tot sigui improvisat, però quan un hi pensa, res més lluny d’això. El mèrit és de Sakkara Viatges, l’agència arenyenca que té una cura exquisida perquè tot rodi bé. Mèrit de la Montse Bea, la seva discreta i eficaç directora. Ella, la Mercè i en Pep Quintana formen el trípode on s’aguanta, per reeixir, aquesta oferta. Els he vist sovint en reunions en llocs quotidians, com la Krusan; per tal de no deixar res a l’atzar. Tant mesos abans de ferse la sortida, com alguna setmana després. La majoria dels quasi 5 dies ens va ploure. No vaig sentir massa renecs. Sí algun lògic lament. Ja ho tenen això els països escandinaus, ens van dir. La pluja i el cel cobert molts dies de l’any fa entendre perquè aquella gent van bojos per trobar un raig de sol. Fins i tot el mal temps va propiciar el seu punt; per exemple, quan gairebé la meitat del grup, a la primera nit, pel nostre compte, ens vàrem atrevir a fer un tomb endinsar-nos en una desconeguda Estocolm. Sota una creixent pluja gairebé ens perdem! Encara bo que la magnífica torre del majestuós ajuntament ens servia de nebulosa referència. Va tenir el seu què d’aventura i de xopa emoció. I parlant d’aigua, a Estocolm és omnipresent. Salada i dolça (boníssima). La ciutat està sobre 14 illes, amb un riu més a munt, que ve d’un llac i, molt més avall un infinit estuari cap al Bàltic, on diuen hi ha més de 30.000 illes!! En vam tastar un trosset un dia tot fent un petit, però escaient i plaent creuer durant unes hores. A bord ens van servir potser el millor dinar de tots. La pluja dels primers dies va fer canviar la programació. I heus aquí que només arribar a la capital, ens vam aixoplugar dins el museu Vasa. Espectacular. Arribar i moldre! Allí s’hi allotja un enorme i únic vaixell del segle XVII, reflotat no fa tants anys, havent passat segles en el fons de la badia, molt ben conservat. Havia naufragat poc després de salpar. Un reial ridícul.
Com que alguns som del Club de Lectura de la Biblioteca, com no, vam fer tres interessants visites a tres biblioteques sueques. La primera a la central, gran i pública del centre de la capital, que té una original forma cilíndrica. El seu classicisme contrasta amb una altra als afores, molt moderna i integrada en un complex lúdic, comercial i cultural. Hi vam poder copsar la seva funció integradora per a immigrants. I la tercera, a Uppsala, la quarta ciutat del país, i seu de la universitat més antiga i prestigiosa del nord d’Europa. Allí, en Magí, un català que fa una pila d’anys que hi viu, i que coneix molt Arenys, ens va fer de cicerone. I a aquella universitat hi vam fer la tertúlia de la novel·la, què (quasi) tots ens havíem d’haver llegit setmanes abans. Molt interessant i participada. I preparada a consciència (fins i tot, amb te i pastes). Agradable i inesperat també va ser un sopar dels tant que vam compartir amb tres joves arenyenc que de fa un anys, per diferents motius, viuen a Estocolm o al seu entorn. Amb ells va venir també el petit dels germans del president Puigdemont. Menció especial crec mereix el guia que ens va acompanyar tot el viatge: en Mario. En aquest aspecte penso que tenim molta sort, almenys ens els tres darrers, que són dels que puc parlar. No només ens va explicar exhaustivament, i amb una vocalització estupenda, tots els detalls dels indrets físics (museus, edificis,...), sinó que va aprofundir en la història, anècdotes i tarannà suec. Des de l’origen víking d’Stockholm, fins el destí tràgic del primer ministre Olof Palme, de mitjans dels anys 60. Va dir que en aquells moment les suecs van perdre la”virginitat”, doncs no tot era tant perfecte com pensaven. Dècades després, ho va referenciar, en un altre nivell, el famós escriptor Stieg Larsson amb la col·lecció Millenium. Hi van dedicar el darrer matí, visitant diferents localitzacions de la capital on passa part de l’acció de les seves novel·les negres. Cada any el viatge sol tenir alguna circumstància especial. L’any passat van ser els 20 anys de Sakkara Viatges. Enguany ha sigut el comiat de Mercé Cussó, que es jubila a mitjans d’aquest agost i, després de tants anys i dedicació, deixa de ser la directora de la Biblioteca. Per tant, va ser el darrer viatge amb aquets càrrec. Al final del darrer sopar se li va dedicar un
petit alhora que sentit homenatge. Tot esperant que els viatges tinguin continuĂŻtat i que ella tambĂŠ hi vingui.
Francesc Castells