La Puglia, una sorpresa En el fulletó que ens van donar abans del viatge ja posava que es tractava d’un dels secrets més ben guardats d’Itàlia. D’entrada, que jo sàpiga, no era un destí proposat per cap dels viatgers habituals de les sortides anuals que organitza la nostra estimada Biblioteca. Tampoc, cap destí turístic d’anomenada. I, per tant, era una incògnita. La majoria d’altres vegades anàvem més a cop segur i, més o menys, sabíem el que ens trobaríem. De tal manera que, en aquesta ocasió, hi havia una doble sensació: d’un cert recel per una part i per una altra, un xic més d’interès per la descoberta, per la sorpresa que ens podria proporcionar la llengua de terra més meridional d’Itàlia.
Un cop fet, i fins i tot en el transcurs, la valoració, almenys per la Cruz i per mi, ha estat força satisfactòria. I pel que hem vist, copsat i parlat, també ho ha estat per a la majoria del 60 viatgers d’aquest desè viatge. Fórmula d’èxit, aquí a Arenys de Mar més que enlloc, mescla de turisme i literatura, i que com qui no vol la cosa, es va repetint any rere any. Per què serà? Segurament també per la més que bona harmonia, que algú arriba a qualificar de familiar, i que per a mi és com reviure aquella alegria de quan de menuts ens portaven d’excursió o de colònies. I afortunadament, tot plegat, sense cap incident ni contratemps destacables. Fet important atès que la majoria, per edat, ja no som tan joves. Això també és un mèrit més de l’organització. Moure 60 persones en un viatge itinerant i dens, amb una considerable calor i no perdre puntada, té el seu mèrit; no deu ser bufar i fer ampolles. Enhorabona. També val a dir que hi ha un molt bon clima i ajuda mútua entre nosaltres, cosa que deu facilitar les coses. Abans que m’ho deixi, i penso que us ho dec, deixeu-me fer esment, ni que sigui succintament, de l’enquesta que us vaig fer (aprofitant les amenes sobretaules) sobre l’edifici que preferiríeu per traslladar-hi la Biblioteca. Com bé sabeu, l’actual seu de Can Juncosa, de fa anys ha resultat insuficient i es reclama un edifici més gran. Ara ja és urgent i el debat és al carrer. Doncs
bé, el resultat ha estat molt clar: ha guanyat per golejada l’antic convent de les Clarisses (35 vots); en segon lloc ha quedat el Calisay (7), seguit del Xifré (2). La resta, fins quasi els seixanta (els de Barcelona es van voler quedar al marge), es reparteixen entre els que NS/NC i els que proposen altres indrets, com l’antiga caserna de la Guardia Civil o el Mercat Municipal. Val a dir que les respostes no van ser inequívoques ni immediates, doncs molts enquestats lamentaven no disposar de prou informació per fer bé la tria (obres, cost, dificultats, manteniment,...)
Pel que fa al viatge... la Puglia ha resultat una agradable sorpresa. Amb un molt bon equilibri: ciutats (Bari i Lecce) i poblets amb molt d’encant (Alberobello, Gallipoli, Locorotondo...). I sense empatx de restes romanes (de fet, poques més enllà del magnífic amfiteatre del centre de Lecce). De tal manera que, quant a art i monuments va predominar el barroc, un estil majestuós que en aquesta regió de la part més baixa de la bota italiana va prendre gran rellevància i singularitat. Altrament, la pedra de marès d’allí (em va recordar la de Menorca) permet artístics detalls; alhora, però, s’erosiona amb facilitat. I anant d’aquí a allà, entre poble i poble, entre la costa adriàtica i la jònica, un paisatge pla, més aviat sec i farcit de centenars de milers i milers de ben arrenglerades oliveres mil·lenàries, de les quals en treuen un excel·lent oli (ells en diuen or verd). I moltes vinyes i florides baladres, bordejant camins i passejos, i... Una terra de pas, enmig del Mediterrani, i que al llarg de la història ha estat habitada per tots els pobles riberencs; des dels fenicis fins als turcs. I hi han deixat petjada. Esment especial haig de fer de la gastronomia. Quantitat i qualitat. De fet ja ens ho esperàvem, i així va ser. I no tot a base de pasta, encara que també n’hi va haver; i exquisida. I ja que parlem de menjar, cal fer parada en el darrer sopar, als afores de Bari. Una mica de calor, però extraordinari... un plat es tocava amb l’altre, un no parar fins no poder més. Encara bo que al
final, per començar a pair, ens va venir de perles la fantàstica i molt participada ballaruca final, amb música en directe. Això ens va fer anar a dormir tard i al dia següent, vam haver de retallar la visita a Brindisi. Però havia valgut molt la pena. La Montse Bea, directora de l’agència de viatges arenyenca Sakkara, està en tot! I en Pep Quintana, també; ell en el seu paper de sempre, barreja de guia particular, showman... Sense ell, aquests viatges no serien el mateix, ni de bon tros!
Estàvem massa ben acostumats a les tertúlies d’anys passats i, tot s’ha de dir, aquest any no va ser de gran cosa. La novel·la era dura, no tothom l’havia llegida, l’autor no va ser present; la va portar un professor, en italià, sense traduir,.. I anàvem cansats! Però bé, no sempre es pot tenir tot. I, en general, el viatge... un notable més que alt.
Finalment val a dir que en aquest 10è viatge també hem viscut amb normalitat el relleu de les directores de la Biblioteca, la Mercè Cussó per la Muntsa Abad, ambdues presents i entusiastes en el viatge. Fet que prediu llarga vida a aquestes entranyables sortides. Són quatre dies intensos, però que es recorden quasi tot l’any. Fins al de l’any que ve! Cruz Barba i Francesc Castell